Comunicacions Jornada Mundial de la filosofia SEAE

Comunicacions

Per què un nen petit obeeix als seus pares?

Des del meu punt de vista, l'edat entre tres i cinc anys és un període crític per el desenvolupament del comportament obeïdor d'un nen. Des del moment que té consciència dels seus actes, sap que les seves accions comporten una reacció. Comença, doncs, l'etapa en el qual aquest comportament de obediència es forma.

Un nen de tres anys obeeix als seus pares (encara que no sempre) perquè té pocs coneixements i escassa experiència vital i, per tant, creu que la millor cosa que pot fer és actuar d'acord amb la voluntat dels seus pares. Però aquesta obediència dogmàtica i cega amb el temps desapareix, ja que el nen comença a pensar de forma autònoma, té unes diferents idees a la dels seus pares i comença a fer les coses segons el seu punt de vista.

Crec que en aquest punt s'acaba l'etapa en la qual el fill obeeix perquè no té alternativa.

Amb el pas del temps aprèn que no només existeix la manera que li han ensenyat de petit.

Aquesta és l'etapa en la qual els pares li ordenen que es posi les sabates, però ell no se'ls posa perquè per a ell són incòmodes i l'esforç que implica posar-se'ls està en conflicte amb la seva voluntat. Aquest es el punt on el nen deixa de obeir per convicció i fa les coses segons els seus criteris. Per evitar això les pares poden recórrer a diverse alternatives. N'exposaré tres. Són les següents: 1) L'alternativa racional. Els pares expliquen al seu fill que, tot i que es incòmode portar les sabates, ens protegeixen els peus i, per tant, és mes saludable portar-les. Si es produeix aquesta situació, l'obediència serà molt forta, ja que el fill estarà convençut de la instrucció que ha executat, i sap que s'ha de obeir perquè racionalment és l'acció correcte.

2) L'alternativa del càstig. Els pares li ordenen que compleixi l'ordre que li han donat o, en cas contrari, se'l castigarà. En aquest cas, el subjecte obeirà pel simple fet de que no li queden més alternatives per salvar-se del càstig. En aquest cas l'obediència serà molt més fràgil, perquè ha fet el que li han ordenat de forma contrària al seu punt de vista i, si no hi ha justificació del perquè de l' acció que li han ordenat, és molt probable que desobeeixi els pares quan no estiguin presents per controlar-lo.

3) L'alternativa "fes-ho com jo". En aquesta alternativa, el subjecte obeeix perquè veu l'exemple de com fer una cosa, agafa al seu pares com a model, els pren com a ídols. El nen segueix el seu exemple, ja que per a ell són les persones mes influents i que li donen més seguretat. Vol assemblar-se a ells. L'obediència es mantindrà forta si el nen no deixa de confiar en els seus pares.

En conclusió, si els pares volen poden recórrer a diferents sistemes d'obtenir l'obediència dels seus fills. Ara bé, des del meu punt de vista, sempre és millor una explicació racional que reafirmi la validesa i el perquè de les normes. D' aquest manera, el nen entén el punt de vista dels pares i els beneficis que li aportarà el compliment de l'ordre.

Istvan Nagy

La tirania del poder Jo, una estudiant de segon de batxillerat, no sé personalment què significa tenir poder. El meu màxim nivell de “poder” del que mai he gaudit, ha estat el de ser sots-delegada de classe i capitana d'un equip de bàsquet. Al contrari, em passo els dies obeint als altres: als pares, al mestres, a les lleis, a les normes socials, als dictats de la moda... Per tant, com comprendreu, les meves reflexions sobre el poder i obediència són des del punt de vista del que obeeix, més que del que mana.

Abans de començar, em pregunto què em ve al cap quan penso en la paraula “PODER”?

Penso en jutges, polítics, empresaris, inversors, bancs, mitjans de comunicació, líders religiosos, lobbies econòmics... I quan penso “OBEDIÈNCIA”? Penso amb una obediència en aspecte positiu: el respecte als altres, la confiança, el civisme, els bons hàbits... necessiten de certa dosi d'obediència; però també l'obediència té una connotació negativa: quan hi ha obediència sense reflexió, el “perquè jo ho mano”, ”sempre s'ha fet així” ….”i a callar” No me n'acabo de sortir, millor vaig al diccionari! Poder: domini que hom té sobre algú o sobre alguna cosa. Obediència: acció d'executar allò que algú mana.

Pensant en la història me n'adono que abans el poder era dur però molt clar. Per exemple, a Roma, l'amo tenia el poder absolut sobre l'esclau o, a l'edat mitjana, el pagès tenia clar que el senyor feudal tenia domini sobre ell. Però a l'actualitat no podem tenir la certesa de qui ens imposa el seu poder. Tenim la sensació que, per sort, som més lliures que el pobre servent que treballava per al noble. Ara bé, si ens posem a pensar, som realment lliures? Som conscients del poder mediàtic que exerceixen els mitjans de comunicació i les noves tecnologies sobre nosaltres. Ja només amb la tria de canal de televisió o de diari que comprem, la visió de la realitat és totalment diferent. Per tant, el que rebem ens imposa una percepció determinada del món que influeix, conscient o inconscientment, a votar un partit , a tenir una ideologia, unes creences, actituds... Les xarxes socials permeten la difusió d'informació, però qui la genera? El mateix poder?

Fins i tot ens sentim lliures quan ens vestim i pentinem, però estem sotmesos al poder de la moda. Obeïm sense adonar-nos que algú ha escollit què es porta aquest any i què estarà “in-fahsioned” o “old-fashioned”. O és que no hi ha milers de persones que aquest any es compraran les ulleres super-mega-guays que portava la Lady Gaga o es faran el nou pentinat d'en Justin Bieber?

I encara no he parlat del poder econòmic: veient la que cau en tindríem per estona. Qui remena les cireres en aquest moment? El FMI, els bancs, els inversors, el lobbies econòmics des de la foscor, la Merkel... I el poder polític? Existeix o és un miratge del poder econòmic?

Per tant, me n'adono que el poder, sigui del tipus que sigui, per a existir necessita de l'obediència dels que estan per sota i que sovint es basa en la ignorància. El poder necessita gent inculta, no li interessa ni els llibres ni l'ensenyament ja que aquests permeten entendre el món i la pròpia naturalesa i per tant abolir la tirania del poder. Per tant per fer front a aquesta tirania del poder no ens queda cap més remei que intentar pensar per nosaltres mateixos, encara que això costi …. i MOLT...

Moltes gràcies!

Anna Jòdar Portas

Per què obeïm?

Des del meu punt de vista, la qüestió important sobre la que s’ha de reflexionar és la següent: qui atorga els papers que s’han de representar en aquesta situació de superioritat per part de qui mana, del líder, i d'inferioritat, o de submissió, per part dels que obeeixen? La resposta és clara: nosaltres mateixos.

Una persona només aconsegueix tenir més poder en el cas que un grup de persones es sotmeti a la seva voluntat. I si és així, per què obeïm? Per què estem disposats a fer el que ens manen? Quins són els mecanismes que produeixen la subordinació d'unes persones a unes altres?

La meva resposta és aquesta: obeïm perquè es més fàcil actuar d'acord amb el pensament d’algú que pensar per nosaltres mateixos. Expressat d'una altra manera: obeïm perquè és més lleuger el dolor que ens causa el fet d’haver d’obeir que no pas el de la por que tenim a les possibles conseqüències que podem patir si deixem de fer-ho. Però no estic afirmant que sigui rebutjable seguir les instruccions d'algú. Penso que, perquè hi hagi un ordre i una convivència, ha d'existir algú que tingui una mica més de poder que els altres.

Per exemple, en una família és necessari que els pares tinguin el poder per a exercir un control sobre els seus fills. Però, quan els nens creixen, són capaços de raonar i formar discursos coherents i perden la por a dir el que ells veritablement pensen, el poder dels pares es redueix, i aquests passen de controlar els seus fills a cooperar amb ells.

El problema es presenta quan es sobrepassen els límits d’aquesta jerarquia i s’estableix tal diferencia entre les persones que s’arriba a un exagerat poder d'una persona o grup. Aleshores parlarem de dominació, és a dir, de l'exercici injust del poder.

Crec que, en una situació com aquesta, no es pot tolerar la indiferència envers la dominació vigent i, per tant, hi ha d’haver alguna cosa que s’ha de canviar profundament, per molta por que el dominador ens faci. Les relacions de poder haurien de ser modificades.

I qui té la capacitat de treure al tirà o al grup dominant els seus privilegis, la seva posició de superioritat? Exactament les mateixes persones que li varen atorgar el seu poder.

El que està clar, doncs, és que no s’ha de tenir por de la dominació, ja que sense unes persones amb la voluntat de deixar-se sotmetre, ningú pot exercir el poder, ni tan sols amb la violència. La raó és ben simple: els dominats sempre són més.

Dídac Mayoral Mindan

Quis custodiet ipsos custodes?

De veritat no us heu preguntat: com és possible que una gran part dels polítics d’aquest país ens estiguin robant i que nosaltres no fem res? Nosaltres som molts i ells, pocs. La cosa sembla fàcil, ens rebel·lem i els arrabassem el poder.

Però no ho fem. Eleccions rere eleccions votem a partits que prometen molt però que acaben incomplint les seves promeses. Pel que sembla la cosa seguirà així: a les pròximes eleccions votarem al líder de l’oposició, pensant que prendrà unes mesures totalment distintes, que resultaran però ser igualment perjudicials per la majoria. Què avorrit...!

He estat pensant en aquest panorama actual: sobre si el poder ha de recaure en algunes persones i, en aquest cas, en quines.

A diferència del que pensen molts, jo crec que no ens agrada tenir poder. Sona estrany però sempre intentem donar aquest poder a una altra persona, perquè aquesta pensi per nosaltres i nosaltres només haguem d’obeir. D’això, en la vida, hi ha molts exemples: el primer de tots són els pares, els primers “amos” que tenim. Aquests ens donen les instruccions de com fer les coses. Més tard tenim els caps de les empreses en les que treballem, que ens diuen com hem de fer la nostra feina. A la vegada tenim el govern que ens diu què hem de fer i, fins i tot, creem les religions a les quals atribuïm poders a un superior. Tot això ens ajuda a evitar aquella angoixa que se’ns crea en pensar que tot depèn de nosaltres i del què podria passar si ens equivoquem.

Moltes persones prefereixen treballar en una empresa al lloc on són manats, abans que assumir cap poder, perquè aquest, tal i com ja ens va avisar “Spider-man”, comporta sempre alguna responsabilitat.

Està clar que no ens agrada tenir el poder sinó que ens agrada més obeir, sempre que el que haguem d’obeir sigui lògic. Així el poder ha de ser un treball: tot i que no t’agradi, ho has de fer. Jo ho comparo amb un conductor d’un autobús, ha d’haver-hi una persona que condueixi (amb un poder) totes les altres persones. Però la qüestió a la que volia arribar és que aquesta persona que té el poder, no pot fer el que el beneficiï només a ell mateix, que és el que s’està observant en l’actualitat. No pot pujar el preu dels tiquets de bus per tal de guanyar més diners, ni pot prohibir que es parli una determinada llengua a l’autocar... Ha de conduir a la població a allò que els faci més feliços.

Així que el que jo proposo és que governi una persona capacitada, no cal que sigui la més forta ni la que més estudis tingui, només cal que sigui algú que lluiti per allò que el poble necessita. D’aquesta manera arribarem, potser, a una ciutat on la gran majoria de persones siguin felices. Gràcies!

Daniel Moreno

Poder, obediència i autoritat: el problema filosòfic del segle XXI Crec que poder, obediència i autoritat són tres conceptes filosòfics força complicats i profunds, i crec també que per això els hi hem dedicat tot un dia, per a parlar d’ells i pensar una mica al voltant del que signifiquen. De totes maneres tinc dubtes sobre si som realment conscients de la seva importància tant en la nostra vida privada com en la pública, tal i com diria Plató.

Abans de començar a escriure aquesta comunicació vaig intentar fer un mapa mental per així aclarir-me una mica. Després de llegir els textos que teníem penjats al campus virtual i part del material visual (com el capítol dels Simpson) vaig intentar explorar aquestes tres idees, i em van sorgir preguntes com ara: - Quina és la font de la desobediència? O, - Com es relaciona l’autoritat i la obediència?

Per a trobar la font de la desobediència primer haig de trobar la font de la obediència, o en aquest cas les raons per obeir.

Per Adolfo Sánchez Vázquez, només hi ha tres raons per obeir: la raó, la moral o el temor. La primera s’explica mitjançant un argument racional que porta a una persona a la conclusió de que és racional obeir. La segona inclou la percepció moral de la persona davant una situació en la qual aquest està convençut de que és necessari, obeir. L’última raó per a obeir, diu Vázquez, és el temor a la desobediència, el temor al Poder.

Ara ja sabem quines són les raons per a la obediència, i si les entenem, com pot ésser que existeixi la desobediència?

Separem les formes de obediència, per una banda tenim la obediència voluntària, i la imposada. Llavors podríem pensar que la desavinença amb les idees que ens són imposades són la única font de desobediència. Però llavors arribaríem a la conclusió errònia que la desobediència només es dóna en aquells que la autoritat els imposa la obediència, ja que si tu arribes a la conclusió que és lògic obeir o per algun valor moral com la justícia, has obeït es normal pensar que no te perquè aparèixer la desobediència, però igual que Plató pensava amb l’ànima humana i la ciutat, les raons per a la obediència són les mateixes que les de la desobediència, ja que de la mateixa manera que has arribat a una deducció lògica per obeir pots arribar a una altre per a desobeir, i ja que si d’alguna manera el valor moral que et duia a la obediència és veu trepitjat o amenaçat per la autoritat, és normal que aquest mateix valor dugui a pensar en la desobediència com a una opció, i que com vam veure en la revolució francesa, el temor és superi i es busqui una alternativa mitjançant la desobediència.

He arribat, per tant a la resposta de la meva primera pregunta, però i la segona?

-Com és relaciona la autoritat i la obediència?

Bé primer de tot busquem un punt de partida, en aquest cas la definició d’obediència. Podem entendre la obediència com a la conducta de qui reconeix la autoritat i en segueix el seu criteri.

A través d’aquesta definició podem deduir que la Autoritat no deixa de ser una forma de dominació, on el poder és cedit a quelcom superior per a que sigui controlat i a més a més rendint obediència a aquest “organisme”, però si l’Autoritat és, per tant la exigència de l’obediència, és pot per tant concloure que l’obediència és un requisit imprescindible per al reconeixement de la Autoritat, ja que si aquesta no és donés l’Autoritat s’esvairia i apareixeria la desobediència.

Tot i les moltes reflexions sobre el tema, encara tinc un munt de preguntes sense resposta.

Eloi Ros Costals

XAVIER CARMONA LLAVERO INS EL PEDRÓ

PODER, AUTORITAT I OBEDIÈNCIA Bon dia. Em dic Xavi Carmona i sóc alumne de la modalitat socioeconòmica de l'INS el Pedró de l'Escala.

El meu company Eloi ha acabat diguent que té moltes preguntes sense resposta. I el professor de filosofia Dani Gil ha inaugurat avui les IV Jornades de Filosofia apuntant que el més important són les preguntes i no les respostes. Però això no vol dir que no calgui esforçar-se en trobar-les.

Per la meva banda el que més em qüestiono és la legitimitat de la desobediència.

Sempre he pensat que el límit entre obeir i desobeir és una línia molt prima.

Penso que sovint és difícil prendre una decisió. De vegades depèn del caràcter de cada individu ( un és més o menys rebel, més o menys submís, està més disposat a acatar les normes o no, té un caràcter més fort o més feble,...). També depèn de la cultura o ideologia o entorn més propens o no a la obediència.

Però sempre és difícil triar. S'han de sospesar bé les conseqüències de la decisió, partint sempre de l'única premisa: la llibertat de triar ser obedients o no. Una obediència imposada no és obediència: és una autoritat imposada sense raonaments.

Al llarg de la nostra vida sovint hem pogut comprovar que la llibertat pròpia costa més de gestionar que obeir a la imposició d'unes normes. De vegades ja ens va bé que ens obliguin a obeir. Així no ens hem de qüestionar res: més fàcil, més ràpid i menys responsabilitat si hi ha un error en la decisió presa.

Però això ens allunya de la nostra condició humana més essencial: ser lliures.

Quan decidim obeir ha de ser perquè hem conclòs que serà el millor per a nosaltres però mai per la por a ser castigats.

I quan serà legítim desobeir? Mai per una provocació per se a l'autoritat. Sempre després d'haver argumentat la desobediència amb tots els raonaments possibles: la justícia, la conveniència, la legalitat, la norma...

D'una cosa estic segur després de veure el documental d'avui al matí: la teràpia de xoc i la por per a dominar la voluntat (ja sigui la voluntat personal o del poble) MAI pot ser legítima ni acceptable.

Mai es pot renunciar a defensar els propis valors per ser obedients a la POR. De totes maneres, tot i que ho hagi dit en veu alta, continuo fent-me un piló de preguntes.

Continuaré, però, buscant respostes. Gràcies!