Kenia

1996

KÈNIA: D’UNA PETITA ODISSEA

| Carme Jurado i Sayós

L’ESBÓS

FORASTERA (canvi de papers entre el sud i el nord)

Era un esborrany d'indefensió, allà, sola, malgrat aquell bullici abrumador que acompassà el cert tarannà dels meus dies.

Devia oferir un grotesc espectacle la corredissa d'aquest floc de neu, esporuguit, submergit dins la fosca que impregnava la gent.

Podia percebre'ls el perfilar d'un somriure burlesc dins l'amplitud d'aquells llavis ufanosos i bells que, sortosos, lluïen.

Quina dissort ésser així de clara!

No era més que un bocí de discordança.

Lamentava la pell que delatava els meus distants orígens.

DESPERTAR A NAIROBI

Ja de matí, quan l'alba s'esbiaixa i la llum esparraca els últims planys d'una nit xafogosa i protrectora, ix l'urbs, sadolla dels alts edificis que retallen les bromes despertades pel nou dia. Amb ell, aquest plançó de jorn, s'alcen les botzinades ronques, els xiscles barruers dels venedors, frenades colrades pel frenesí, els udols dels pidolaires que abunden amb desmesura, els netejabotes, els busca-turistes -a comisiódels safaris i els turistes-esquer.

Ja de matí, i quan dic de matí vull dir quan la nit, esquerpa, just fuig del vell astre que, tenaç, s'encimbella, Nairobi bull de vida.

PASSEIG URBÀ

Mentre camino per una ciutat totalment nova per ma coneixença, m'embriaguen les sentors de la fruita que reposa, fent petites piràmides, al terra, sota l'esguard protector d'aquells qui la venen. Solen ser dones amb el cap cobert per un mocador, les carns abundoses, les robes rònegues, els peus descalços o molt mal calçats i els ulls planyívols pel seu destí obac.

Bravades de suor dels vianants m'omplen els oronells a batzegades de la seva ferum rància i pastosa.

La fortor de la carn cuita al carrer no dissimula els rius de pestilència que embafen el terra que ara trepitjo, amb tot l'asfalt llagat i amb les voreres esquerdades pel corc de la misèria.

PIDOLAIRES

Fa dies, i sense fer massa fressa, que la meva compassió agonitza.

Pul.lulo per aquests carrers tan xops de misèria que em fa àdhuc malícia admetre que acluco els ulls al patir d'aquest constant bruit que arreu pidola.

Els infants, abillats amb uns parracs que amb feines cobreixen el menut cos, imploren, se't pengen, et persegueixen, s'enganxen als teus braços i no els deixen, brunzen al teu voltant com borinots, s'arrapen a tu com les sangoneres per tal de manllevar-te una moneda.

I són tants que no pots arranjar-los la fam a tots. Si a un dones, apareix la resta de l'eixam, i et cus un abric de precs, planys, queixes i obscur remordiment.

Aquí devia nàixer la impotència, perquè és qui m'escridassa a cau d'orella que no puc fer res més que resignar-me.

Resto així, èbria del dolor aliè, caminant de pressa i sense gosar mirar ni un d'aquests pidolaires als ulls, car no hi ha repte més agosarat que esguardar, cara a cara, la misèria.

LA VALL DEL RIFT

La veig, frondosa, d'un verd que empapatxa, que anul.la qualsevol altre color llevat la gamma de grisos untuosos que colga el cel llagrimós que ens abriga.

És la gran vall, el vetust testimoni que esberla el sòl d'aquesta antiga terra, una llaga oberta damunt del temps que vesteix el dolor amb clams de vida.

La veig, sento com gemega i respira. És senzill percebre el seu alè humit i deixar que t'amoixi el seu caliu que emana del profund plany de la selva.

És la gran vall, l'ésser latent que vessa riquesa pels vasts arreus que el perfilen.

Una llaga oberta damunt l'espai, l'eterna cançó que implora l'origen.

RETROSPECTIVA

Guarnida de contrastos et recordo, tenyida d'ocres tènues i verds d'una lluïsor espessa.

Guarnida de contrastos a tu et guardo, a recer d'un enyor indefinit fruit d'emocions complexes, d'aiguabarreigs entre sensacions sanes i adverses, d'alguns sentiments carregats de follia fàcilment confosos amb l'alegria que difumina el temps.

Guarnida de contrastos ets ja meva, i t'amanyago alguns jorns amb recança i d'altres m'abelleig abandonar-te a la sort de l'oblit.

PAISATGE

Amb l'alba, s'alça el bruit de la sabana fins el magenta que s'encén a l'est d'aquesta tosca plana. Celerós, el sol avança i assoleix el clímax sadollant de llum el temple de vida que, als seus peus, es desvetlla.

Multiples ocres i torrats s'enllacen i broden un àrid tapís, malgrat broten, arreu, esprimatxats matolls borratxos de pols, i es trenen, ardits, els troncs dels escassos arbres que allí bressola, adust, el vent.

LLEÓ

Vetlleu-lo, ben a poc a poc, absorts, mancats de qualsevol afany de pressa.

Fiteu-lo, l'orgullós lleó abatut sota l'ombrívol ampar d'una mata.

Retalleu amb els ulls la silueta felina que el vesteix, sens desmerèixer l'abundor del torrent que regalima molt més enllà de l'indefinit nàixer d'aquest relleu ferreny que li és esquena.

Guaiteu-lo, el pedant mascle voraç de carn de nyu i sexe de femella. Àvid amant que romp amb gran follia i esqueixa l'himen poruc de la lleona jove que desconeix com crema sa feresa.

Esguardeu-lo, és l'etern dictador amb més de mig pam de llengua que brolla del seu dentam ricament esmolat.

Esquerp, alena un bri d'esma esgotada a recer del sol, que enutjós, crepita.

Amareu-vos d'aquest presumptuós mascle, que, com mascle, imposa el seu zel.

Sentiu l'apegalós brunzir de mosques i tàbacs que profanen el bell cos que, a desgrat, els sustenta. Flaireu l'agra fetidesa que vessa del seu membre viril forjat pel temps.

Mireu-lo, ben a poc a poc, absorts, mancats de qualsevol afany de pressa.

SABANA

Vet-ho aquí els qui habiten la sabana i omplen l'aspra aridesa de la terra bressolada per l'adust bes del sol.

Aquí es mostren, estols, ramats, manades, els sembrats altius del cor africà, colrats, salvatges, orbs de llibertat.

Vet-ho aquí un feix de girafes ardides envers aquest cel reblert de calitja.

Prop seu, menen antílops i gaseles, i, no massa lluny, pasturen les zebres, resclosides pel clam de la rutina, i niuen contrastos amb els salts ebris dels nyus i l'esverat anar i venir dels estruços. Folrades per la calma, vetllen, les lleones, el vast ventall de preses. Més enllà, enjoguessats, els cadells s'escometen entre ells, sense témer la cruesa que hauran d'aprendre.

Dins l'horitzó que es perd molt més enllà, un guepard subtil l'aire fueteja.

Cusen l'oníric vel de mort, hienes i voltors,que s'apressen a absorbir fins l'últim bri del que era i ara és res.

Al capvespre, mor la llum lentament i el sol esquitxa morats i violetes, i, vehement, l'abraça l'obaga. S'obre, ara i adés, l'estelat firmament, i forada el mantell d'una lluna minvada que exhibeix un grat somriure.

Protegides per la nit, s'escridassen les feres. Els hipopòtams gemeguen amb una melodia tan greu com el pes feixuc i trèmol del seu cos.

Rugen i udolen, distants com l'oblit, algunes espècies de qui sap què, que adoren l'anònim redós que ofrena la fosca que arreu de la plana regna.

És vella i bella l'immensa sabana que xiscla, prop meu, de vida abillada.

TRIBUS

Al nord, amarats de la pell més llòbrega, viuen els turkana, poble vetust emergit de les ribes salabroses d'un dantesc llac amb qui nom comparteixen.

A l'est del Rift,on crema la sabana, les llargues trenes roges dels samburu onegen a mercè del vent. Fornits són els homes que mai somriuen, car els hi és prohibit. Les dones, d'infinits collarets ornades, com les germanes maasai de cabells careixen i les orelles els són badades i vessen fins a reposar enllà de les espatlles.

Ocells de costa, on frueixen palmeres i les marees, capricioses, ara vénen i ara van, els luo, petits però robustos, s'aboquen a la recerca del preuat corall. Gosen prendre, d'un únic glop, un cantell d'aire i es perden dins l'ebri onatge traïdor.

El curiós és que els amics del llevant a ponent també imperen, car són luo els vells celadors del vast llac Victòria.

Al centre, els kikuyu, els renegats servidors del nord els serfs voluntaris que giren com les baldufes i llepen al qui creuen amo seu, perquè els faci festes. Abillats com barruers senyors de no-res, són més rabassuts i clars.

Imposen el seu nom i el seu anar fent, damunt dels qui, ja fa massa temps, eren guerrers més vigorosos que ells.

MAASAI

Salten els llargs maasai dins el crepuscle del seu temps. Fibrosos, esprimatxats, homes amb la pell Ă rida i sutjosa, dones nues de cabells i colgades pel pes dels fills que han parit totes soles.

Homes, dones, vells i infants revestits d'estampats d'un roig encès com el sol a la posta, contrast amb el somort torrat que embetuma els menuts poblats on neixen, creixen, somnien i moren.

Ramaders pacients i guerrers ferotges, lluen com estandard la llibertat damunt el temps i l'espai que anihilen el seu ferreny afany de sobreviure.

L'ENYOR

Ara que no basteixes el tarannà del meu dia a dia, et sé ancorada dins les penombres del que ja no és.

Em burxa un estrany regust agredolç que s'insinua com un amant afamat de plaer que, impotent, plora, abatut, damunt un llit hostil.

Perfilo, dins una fumera onírica, el teu relleu. Bruta de melangia, clivello amb una forquilla l'angoixa i, malgrat sembli mentida, t'enyoro.

MOMBASA

Apressada, una antiga colònia, niu d'afanys diversos i pou d'afòtics interessos islàmics, portuguesos i com no, anglosaxons, enfarfega els seus carrers de vida. Bull, tan càlida com és ella, a causa de l'aleteig desempernat dels vianants que fugen envers ves a saber quina utopia.

Jo camino, revessego una calma que deu ser àdhuc enutjosa pels qui s'afanyen amb fal.lera. Retallo amb els ulls desclosos, si és que el sol em deixa, la blanca lluïsor de la gran mezquita que, curulla de fidels a peu nu, ora en un únic clam vers la sagrada Meca. Les botzines eixordadores dels cotxes, esfilagarsen tot el sentit de les converses, que es confonen amb l'aire. Els xiscles barruers dels reclams dels matatus, ajuden a difuminar l'orb castell de paraules encara més. Les parades desborden artesania a cada marge del carrer principal. Ofrenen ivori - dubto de la seva veracitat-,

figures escolpides en la bruna pell de l'eben, collarets de corall o de quincalla mal dissimulada, pulseres, sandàlies, instruments tradicionals, i qualsevol objecte digne del regateig habitual.

M'agrada quan m'endinso dins el tèrvol antic barri musulmà. Els carrers són estrets i imprevisibles, les cases blanques i petites. Tothom et mira, intrús no desitjat, polissó que profanes la vida austera que els omple.

I el port, on l'Índic abraça la terra ferma, i bressola els vaixells fins les seves entranyes, vestigi del vell domini portuguès, vetlla les escorrialles d'una fortalesa medieval.

POSTA AL LLAC VICTÒRIA

La silueta d'un pescador ombriu retalla la fal.lera ensangrentada d'un cel que, ben a poc a poc, acluca l'esguard a aquest dia tan xafogós.

Dessota els seus peus nus, l'aigua del llac tremola i acull el foc que s'escapa de l'encés zel de l'abrasiu crepuscle.

Moren lentament les lleus pinzellades de llum que l'aigua ofega gràcilment, procurant-los una agonia dolça.

NAKURU

Des d'enllà en l'espai, l'espill platejat d'aquest llac s'assimila pinzellat pels estols de flamencs que allí reposen.

Magestuosos, pinten amb rosats sinuosos la calma de les aigües que ofrenen, sense preu, font i bressol a aquests senyors als qui no calen terres.

És gairebé orgàsmic quan, potser cansats de tant assossec, enceten, alguns, el seu puixant aleteig i esbiaxen el nítid mantell que abrigalla l'aigua.

Aleshores, cadascun dels ocells esdevé un símil del seu propi jo, car dibuixa el seu vol en els dos cels que es besen ferint l'etern horitzó.

EL LLAC ROSA

La pau trencadissa d'aquestes aigües esbossa petites crestes de coure damunt el rosat mantell que hi dormita.

Llunyana, gairebé tant com l'afany d'abandonar la bellesa que vessa de la tímida grandesa que exal.len aquests paratges, l'ombra d'una barca, vestida amb dos pescadors i les xarxes nuades a mà per les seves dones, regalima dessota l'ebri plany de la seva austera i fosca presència.

Els hipopòtams que la nit passada van fondre amb els seus esgarips barrocs el tarannà esbafegat dels meus somnis, ara esberlen aquest tapís d'un rosa somort i planyívol, amb el feixuc pes d'un cos massa ple per ésser cert.

I jo, mullada per la llum de l'alba, gaudeixo d'aquest paradís, oníric més que no pas veritable, i moro lleument amb els últims instants del meu àrid viatge.