Article romànic

VALL DE BOĂ?

Emili Casals i Carme Jurado

ÍNDEX

Pàgina Petita introducció .............................................. 3 Una mirada al passat ......................................... 5 Les Esglésies  Sant Climent de Taüll ................................ 12  Santa Maria de Taüll ................................. 21  Sant Joan de Boí ....................................... 27  Santa Eulàlia d’Erill la Vall ...................... 39  La Nativitat de Durro............................... 45  Sant Quirc de Durro .................................. 52  Sant Feliu de Barruera .............................. 54  Santa Maria de Cardet .............................. 58  L’Assumpció de Cóll .................................. 62 Comiat ........................................................... 66

2

PETITA INTRODUCCIÓ Durant l’Edat Mitjana, a diferència d’altres períodes històrics, la zona dels Pirineus era força poblada. La invasió musulmana i les contínues disputes entre els Senyors Feudals, atorgaven a aquest territori escarpat i de vegades inexpugnable un gran valor. Hom se sentia més protegit, car era més difícil atacar les zones abraçades per muntanyes i orografia abrupta.

La Vall de Boí no en va ser cap excepció. La seva situació afavoria que les vies d’accés a aquest emplaçament (com per exemple les ribes de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera de Tor o el Port de Rus i el Pas de Llevata) poguessin ésser controlades fàcilment. A tot plegat s’hi va afegir el domini dels barons d’Erill i el seu enriquiment degut a les batalles lliurades durant la Reconquesta, sobretot sota les ordres d’Alfons I d’Aragó El Bataller.

El testimoni d’aquest període d’esplendor a la Vall és una concentració excepcional d’esglésies romàniques d’estil llombard, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000.

Durant molts anys el valor d’aquestes esglésies i l’art que contenien va ésser ignorat. A finals del segle XIX, durant la Renaixença, comença l’ interès pel món medieval. Però no és fins l’any 1904 que Lluís Domènech i Montaner descobreix el Pantocràtor rere d’un retaule barroc. Després d’això, l’any 1907, quan l’ Institut d’Estudis Catalans, amb Josep Puig i Cadafalch al capdavant, organitza una “Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó”, s’acaba de posar al descobert tot el patrimoni de la Vall de Boí.

L’any 1919, tement que tot el romànic pirinenc sigui venut a museus com el de Boston i, per tant, surti de Catalunya (amb el precedent dels frescos de Santa Maria 3

del Mur al Pallars Jussà) s’organitza una campanya d’arrencament de pintures romàniques per conservar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya, on són encara.

En l’actualitat, les esglésies romàniques de la Vall de Boí han estat restaurades. En el seu interior, la majoria de les pintures originals van ser substituïdes per còpies força fidels (tot i que a Sant Climent s’ha reemplaçat la còpia, realitzada per Ramon Millet l’any 1959, per una projecció, ja que s’han descobert restes de la pintura original dessota).

Tot el que acabem d’explicar-vos, però, és fàcil de trobar en els llibres d’història, a la wikipèdia o en les mateixes guies que podreu adquirir en cas de visitar les esglésies. Així doncs, quina és la intenció d’aquesta petita publicació digital? En poques frases, donar a conèixer el tresor artístic de la Vall de Boí, sense renunciar al context històric que el va fer possible, des d’una perspectiva que pren les mateixes esglésies com protagonistes.

Esteu a punt per començar?

4

UNA MIRADA AL PASSAT Som el dia 10 de desembre de 1123 al poble de Taüll. Possiblement el paisatge està embolcallat pel silenci blanc d’una nevada imponent. El fred deu ser viu i el vent del nord, que sol bufar per aquestes dates, aixeca revolades de torb arreu, envermellint amb gèlida ferotgia el rostre d’aquells que s’han congregat defora la imponent i nova església que cal consagrar.

El bisbe de Roda d ’Isàbena-Barbastre, Ramon Guillem, confessor del rei Alfons I el Bataller (rei, també, de Pamplona i comte de Ribagorça i Sobrab) vesteix les millors gales. Tots diuen d ’ell que és un home sant. Va venir de “Lengadòc”, el seu país d’origen, on era prior de Sant Serni de Toulouse, per fer-se càrrec del bisbat. És un home instruït, que ha viatjat molt i que va quedar enlluernat per l’estil dels temples de la Llombardia, al nord d’Itàlia.

La seva feina no és fàcil, degut a la constant rivalitat amb el Bisbat d’Urgell.

Les disputes pel domini eclesiàstic sobre la Vall de Boí són constants, passant les esglésies d’una diòcesi a l’altra en diferents períodes. Ell ara no ho pot saber, però al 1140 se signarà un tractat de concòrdia i al Bisbat de Roda d ’Isàbena-Barbastre només li quedarà la parròquia de l’Assumpció de Cóll. La resta del patrimoni de la Vall de Boí pertanyerà des d’aleshores al Bisbat d’Urgell.

Al seu costat, cerimoniosos, la família d’Erill. Per a l’ocasió, onegen estendards amb el seu escut d’armes: un lleó vermell coronat. El baró Ramon II, senyor d’Erill, Saidí i Monesma, ha estat el propulsor i major comitent dels nous temples. Pietós i devot, la seva intenció és invertir els botins de guerra en un conjunt monàstic on, esgotada l’existència carnal, reposaran les seves despulles, assolint així el perdó per tots els pecats comesos. Suposa que el cel ja el té mig guanyat pel fet de combatre i fer fora els infidels almoràvits, capitanejats pel temible emir Ahmed II 5

Ibn Yusuf al Mustain. Fa uns cinc anys que per gràcia de Déu i de Jesucrist van reconquerir la ciutat de Saragossa, i tres que van vèncer l’exèrcit de l’emir a Calatayud. El baró és un guerrer consagrat o, si més no, el rei Alfons Sanxes així ho pensa. Per això l’ha compensat generosament cada vegada que han guanyat un bocí més de terra.

El senyor d’Erillcastell, la Vall de Boí i Viu de Llevata, entre d’altres territoris, és un home astut, bon estratega i defensor dels seus interessos. Anys més tard, ell i el seu fill seran alguns dels Senyors que defensaran la unió de Catalunya i Aragó, a través del prometatge entre la petita princesa Peronella i el compte Ramon Berenguer IV. L’església que avui consagren a la Guinsa, i la que també consagraran l’endemà al Barri, esdevindran un símbol del seu poder i la seva influència. I ell ho sap. Taüll, de l’euskera Ta-uri, és, com el seu nom indica, el poble de la portella. Per allà moltes persones entren a la Vall, accedint des del port de muntanya de Rus i el 6

Pas de Llevata, passant per Erta. Els viatgers quedaran admirats davant la grandesa del Senyor d’un poble amb tres magnífiques esglésies (Sant Climent, Santa Maria i Sant Martí) i una ermita (Sant Quirc).

Avui està eufòric i ignora que deixarà el projecte de convertir Taüll en conjunt monàstic a mitges, ja que decidirà, finalment, que les seves despulles reposin al Monastir de Lavaix. Possiblement si hagués sospitat que aquest últim seria negat al cap de 800 anys i escaig amb la construcció del Pantà d’Escales, s’ho hauria repensat i hauria acabat el seu projecte inicial.

En segon terme, discrets, un xic nerviosos i emocionats, hi ha els mestres constructors i els artesans. Entre ells, el Mestre de Taüll, un dels millors pintors del seu temps. Bé, de fet, això s’ha dit més tard. En el moment de l’acte de consagració, ell, malgrat ben considerat dins del seu ofici, poc sospita la importància que adquiriran, en un futur força llunyà, els seus esplèndids murals. Ara mateix deu estar satisfet per la feina feta, tot i que en cap cas se sent protagonista. A finals de l’Alta Edat Mitjana no hi ha artistes ni noms propis, a part dels eclesiàstics ben situats i els nobles. És ben injust, val a dir, perquè malgrat els altres hagin posat els diners, són aquests artesans, constructors i la gent senzilla del poble, que ha carregat els carreus de pedra fins als peus dels nous temples, qui realment han aixecat les esglésies.

Sant Climent s’alça nova i preciosa. El més segur és que estigui arrebossada amb morter de calç per fora, vestida d’un color entre blanc i ocre, i amb els arcs cecs, frisos i bandes llombardes ressaltats amb sanefes de color roig. Els feligresos se la miren i l’admiren. Ha arribat el moment d’entrar a dins.

L’interior és fosc, però ferm. Se senten abrigats. És un lloc sagrat i amb les parets gruixudes. Allí estaran protegits en cas de mal temps o d’un atac enemic. Les 7

seves menudes cases no servirien de res en cas de desgràcia. Són edificacions molt senzilles, d’un sol habitacle amb un foc, on conviuen persones i bestiar. Viure a les muntanyes és dur, però més segur que estar-se a les planes on qualsevol pot accedir per atacar-los i fer pillatge. Han aprofitat les solanes per bastir les diferents poblacions que integren la vall. A més a més, a finals de primavera i a l’estiu, hi ha bones pastures pel bestiar. I és que el nom llatí de la Vall de Boí no vol dir res més que vall de boví o de vaques.

L’alt campanar és una perfecta atalaia que els servirà de torre de guaita.

Arrenglerat amb els altres campanars de la vall pirinenca, també els serà útil com a mitjà de comunicació (a toc de campana, voleiada de banderes o encesa de torxes si és de nit) si algun o altre poble ensuma perill.

El majestuós Pantocràtor o Maiestas Domini els observa altiu i sever. Ell és l’origen “A” i la fi ”ω”, la llum del món, com indiquen les inscripcions que l’acompanyen. Però la gent no sap llegir. Per això, les decorades parets del temple expliquen i expressen per mitjà de colors, formes i mides. I el poble entén més enllà del llatí de les litúrgies, que ja els queda una mica llunyà, car ha evolucionat cap a un català primitiu. Han de témer a Déu i alhora entendre la vida de sants i màrtirs, la diferència entre el bé i el mal. Els personatges de cara són bondadosos, els de perfil malèfics i malintencionats. Els blaus acosten l’observador al món celestial, el vermell i el negre el fan davallar a l’ infern. I aquell a qui es representa més gran i més amunt és, evidentment, el més important. Colors primaris, lluents, resseguits d’un negre espès contundent que destaca els contorns, plecs a la roba marcats, postures rígides (malgrat s’endevini algun primer intent d’expressivitat i moviment en alguna figura, preludi del que s’esdevindrà en un gòtic que a França està prenent força)..., això és el que veuen avui els fidels que acaben d’estrenar l’església. Són escenes bíbliques, tot i 8

que sempre n’hi ha alguna de més profana, il·luminades tènuement per les petites làmpades d’oli repartides aquí i allà.

Els murals han estat pintats amb la tècnica de “El Fresc”. Les parets han estat arrebossades amb morter de calç (barreja de sorra, aigua i calç) i, quan encara eren humides s’hi ha traçat la sinòpia o dibuix preparatori, per poder aplicar-hi els pigments tot seguit. Pintades les àrees més grans, el Mestre de Taüll ha definit els detalls amb pintura al tremp, és a dir, pigments barrejats amb rovell d’ou, que donen al color més plasticitat i resistència.

9

I així, s’ha acabat l’acte de consagració. Perquè en quedi constància, una inscripció en llatí reposa damunt d’una columna del temple: “Anno ábside incarnacione Domini MCXXIII III idus decembris. Venit Raimundus episcopus Barbastre. Nsis et consacravit hanc ecclesiam in honore Sancti Clementis Martiris et ponens reliquias in altare Sancti Cornelii Episcopi et Martiris”.

10

LES ESGLÉSIES

11

SANT CLIMENT DE TAÜLL El pas de les estacions se succeeix. Han passat molt de temps des que el bisbe Ramon Guillem em consagrà i gairebé sóc un ancià de nou-cents anys. La Vall de Boí reposa als meus peus, tot i que la meva germana bessona, Santa María, es pot vanagloriar de mirar-se-la des de més amunt.

El nom em ve d’un bisbe de la primera església cristiana, Sant Climent Màrtir.

Tot i que les relíquies del meu altar són les de Sant Corneli, un altre bisbe i màrtir. I és que sóc fill d’una època convulsa, on les batalles i el temor de Déu eren el pa de cada dia. I la història de la cristiandat s’explicava a partir de la vida dels seus màrtirs.

Així em vesteixo a la primavera, amb l’esclat de les dents de lleó.

12

A la tardor és el fullatge dels arbres el que pinta el meu entorn d’ocres i rojos. Mentre que a l’hivern, el seré silenci blanc m’embolcalla.

13

De nit, m’abriguen amb una llum càlida.

Si us parlo de quan vaig néixer, us he de confessar que em van bastir damunt d’un temple del segle XI. Del meu predecessor n’hi ha restes a les parts baixes de l’absis central i del mur sud, ja que s’hi aprecia la distribució de la pedra segons l’aparell irregular. Més amunt, sóc tot construït amb aparell romà.

Aparell romà

----------

Aparell irregular 14

En els meus anys de joventut, jo no estava nu i amb la pedra vista com ara. La fina pell del morter de calç m’abrigava i em feia ric i bell segons els gustos de l’època.

Val a dir que també m’havien ornat amb sanefes roges que semblaven alegres joiells (de les quals encara n’hi ha restes a l’interior de les arcuacions del campanar). I és que el major comitent, és a dir aquell qui més diners havia gastat en la meva construcció, volia demostrar la seva riquesa i poder d’aquesta manera.

En aquesta imatge s’aprecien les restes de pintura vermella dins les arcuacions cegues del campanar.

També us he de dir que sóc una església força típica del meu temps, amb estructura basilical. Tinc tres naus separades per columnes i una coberta de fusta a dues aigües. Així doncs, el meu cos és rectangular, de capçalera amb un absis i dues absidioles. Potser la part que us crida més l’atenció del meu exterior és el campanar adossat, que és força alt i amb la planta quadrada.

15

Campanar adossat de planta quadrada Estructura externa d

Planta basilical

Absidiola

Absis central Absidiola

La decoració em converteix en un clar exemple de l’arquitectura d’estil llombard: arcs cecs, frisos de dents de serra, lesenes o bandes llombardes... Així mateix, l’arc de mig punt és present a gairebé totes les meves obertures. Són destacables les finestres tripartides i geminades del campanar. Unes finestres que, a mesura que la torre guanya alçada, són cada vegada més grans. D’aquesta manera aconsegueixo distribuir més bé el pes i la meva torre és esvelta i estable.

16

Detall de la decoració d’una absidiola Fris de dents de serra Arcuacions cegues

Arc de mig punt Lesena o banda llombarda

Però és potser el meu interior el que serva el major tresor: les extraordinàries pintures del Mestre de Taüll portades a la màxima expressió en el Pantocràtor que corona la part superior de l’ absis central. És un Crist en Majestat de mirada severa, que es reconeix també pels símbols que l’acompanyen: l’aureola crucífera, els peus descalços, els escrits, l’alfa i l’omega, la màndorla que l’envolta, el color blau...

Aureola crucífera

Símbols escrits

Mandorla

17

El Maiestas domini està situat al registre superior de l’absis, perquè així ho requereix el seu protagonisme. L’acompanyen els àngels i els quatre evangelistes amb els seus símbols: Mateu, Marc amb un lleó, Joan amb una àguila i Lluc amb un brau.

Mateu

Joan i àguila

Lluc i brau

Marc i lleó

Al registre intermedi, hi ha els apòstols Bartomeu, Joan i Jaume i també Maria.

18

Al registre inferior, el més terrenal, sanefes.

Registre superior: món diví

Registre intermedi: món eclesiàstic

Registre inferior: món terrenal

19

Malgrat les pintures de l’ absis ja no són dins del meu sí, conservo algunes pintures originals, un altar, talles i un banc de fusta molt treballat del segle XIII.

També m’agraden les meves campanes, encara que siguin molt més modernes, car estan ornades amb bells relleus.

I malgrat sóc un ancià venerable, encara espero poder continuar vetllant la vall i gaudir del pas de les estacions més enllà dels segles i els mil·lennis.

20

SANTA MARIA DE TAÜLL Vaig ésser consagrada pel mateix bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre un dia després que el meu germà bessó, és a dir, l’onze de desembre de 1123. També, com ell, els meus murs es van aixecar damunt d’un temple anterior, la qual cosa s’aprecia en la disposició de l’empedrat de la meva base. Arcs cecs, bandes llombardes, planta basilical, sostre de fusta a dues aigües..., sí, també compartim la fesomia llombarda, i els artesans i comitents que ens van donar vida. No obstant això, hi ha una diferència que em fa única: el campanar està integrat dins del meu cos.

Aquí em teniu, totalment integrada al “Barri”, que va créixer al meu entorn.

21

Quan vam néixer, al poble de Taüll hi havia una altra església: Sant Martí.

Vetllava per nosaltres mentre vam anar creixent. Però una esllavissada la va colgar al segle XIX i en queden ben poques restes.

També ens feia companyia l’ermita de Sant Quirc, que van construir per espantar les encantaires, unes dones màgiques que baixaven des de la Ribera. Ara gairebé no la veiem, de tan amagada com està entre els alts edificis moderns del Pla de l’Ermita.

Sant Quirc de Taüll, al Pla de l’Ermita.

Quan van arribar en Puig i Cadafalch i companyia jo servava dins meu més pintures i més ben conservades que Sant Climent. No us penseu pas que sigui afany de protagonisme! Si visiteu el MNAC comprovareu que és cert.

22

De tot plegat, com ja deveu saber, en resta tan sols una còpia prou ben feta, que vesteix el meu absis central i alguna pintura de les de sempre, però que ja està molt malmesa.

A la pintura que vesteix l’absis hi podem apreciar els tres registres que establien els cànons de l’època.

En el registre superior o diví, presidint l’església, la Maiestas Mariae, és a dir, la Verge Maria exercint de tro amb l’ infant Jesús a la falda. Un infant que poc sembla un nen, més aviat és un home petitó, amb l’aureola crucífera que l’identifica com a Crist.

Aureola crucífera

Màndorla

23

Al seu entorn, l’Epifania o, el que seria el mateix,, els tres Mags d’Orient. Val a dir que s’aprecia que, en l’antigor, no representaven les races del món sinó les tres edats de l’ésser humà: joventut (Gaspar), maduresa (Baltasar) i vellesa (Melcior).

Es pot apreciar molt bé la diferència de les mides segons la importància del personatge representat. També els peus descalços de Maria i Jesús, que no necessiten sabates perquè són al cel, en contrapartida amb els peus calçats del tres Mags d’Orient, que són personatges terrenals.

Registre superior amb Verge i Epifania Al registre intermedi, que correspon al món eclesiàstic, hi ha representats apòstols amb els seus símbols corresponents, perquè tothom els pugui reconèixer. Es veuen bé Andreu amb la creu, ja que morí crucificat; Pere amb les claus, perquè és el guardià de les portes del cel, i Pau i Joan amb un llibre, pel seu paper fonamental a l’hora d’escriure els evangelis.

24

Registre intermedi

Andreu i la creu

Pau i Joan amb llibres

Pere i les claus

Registre inferior

Al registre inferior, el més terrenal, hi ha animals, sovint extrets del bestiari d’Alexandre del segle II, que representen virtuts i defectes humans. Més avall, motius vegetals i cortinatges, per acabar d’enriquir la decoració.

25

També guardo una pila baptismal i una sitja per l’oli, com la resta d’esglésies de la Vall de Boí. El recipient més fondo és el que servia perquè els fidels hi dipositessin una part de l’oli que tenien, per tal que es poguessin encendre les llànties que il·luminaven el temple.

Sitja per a l’oli

Ara mateix jo sóc l’església funcional del poble, la que encara s’utilitza per oir les misses, celebrar els casaments i els batejos, i oferir l’últim adéu als feligresos.

26

SANT JOAN DE BOÍ No sé si em van posar Sant Joan perquè aquest era el patró del poble o bé es va decidir que el patró de Boí fos Sant Joan a partir de la meva construcció cap el segle XI. El que sí cal tenir en compte és que el dia de Sant Joan a Boí hi ha festa grossa, amb la baixada de les falles que, abans que el cristianisme arribés a aquestes terres, eren la celebració del solstici d’estiu.

Em van aixecar ben assentada damunt d’una mola de roca, alineada amb la resta de temples, amb l’ absis mirant a l’est. El meu cos basilical conserva l’aspecte antic, amb les pedres col·locades segons l’aparell irregular i amb una decoració austera. Això sí, cap el segle XII em van adossar un campanar ben ufanós, construït sota les directrius de l’aparell romà, que no tenia res a envejar al dels meus germans de Taüll o d’Erill la Vall. Un incendi o algun altre daltabaix en va ensorrar un tros, i me’l van refer d’una manera una mica maldestre, sense conservar el seu aspecte original, ja que per aquells temps, ja era el segle XIII, havia canviat la manera de construir. També enyoro el meu absis central, del que només en resta l’arc triomfal que l’adossava a la nau principal, i el pòrtic que protegia la porta d’entrada al temple, al mur nord.

Val a dir que he patit moltes remodelacions, però que, per sort, en les últimes van procurar que conservés el meu aspecte més original.

Tot i així, estic força content per una raó que em fa ben especial i, en certa manera, únic: vaig conservar sempre pintures al meu exterior. I són prou belles i irisades les que decoraven la meva portalada principal, amb sanefes de colors ben vius. Dels personatges representats, se’n reconeixen bé quatre àngels i un sant, tot i que no se sap pas què conté el cercle que sostenen.

27

Aquí al damunt em teniu, a finals d’estiu, quan les tempestes de tarda són freqüents.

Dessota a l’hivern, envoltat de neu per totes bandes. Des de fa algun temps, les escultures d’un pastor i el seu ramat em fan companyia.

Suposo que us heu fixat amb el meu campanar, mig romànic mig d’una altra mena, i amb el meu absis central mutilat.

28

Però feu ara un cop d’ull a la bellesa de la meva portalada i us farà oblidar el que em manca.

Us ensenyaré de més a prop uns detalls de les belles sanefes que volien demostrar la riquesa dels qui governaven a la Vall, imitant pedres precioses i mosaics.

29

I el més curiós de tot: els grafits gravats a l’arrebossat dessota la decoració de la portalada. Quin secret deuen guardar? Heus aquí el misteri...

30

La llàstima és que poc del que hi ha ara és autèntic. Com ens ha passat a tots els germans, la majoria de les pintures que lluïm en aquests moments són còpies. Tot i així fan prou el fet les reproduccions que em van fer a la dècada dels anys 90 del segle passat i la gent que em visita i admira pot endevinar com n’ érem de belles en aquells temps tan llunyans que em van veure néixer.

Dins meu també hi van trobar una bona col·lecció de pintures, val a dir. Unes pintures acolorides, belles i amb diversitat de temàtiques. Aquestes pintures interiors acaben de fer-me especial i únic! Els experts diuen que les devia pintar un sol mestre, que alguns anomenen el Mestre de Boí, i que aquest era diferent del que va decorar l’església per fora.

Com podeu veure, murs, arcs... tot estava decorat i pintat.

31

Coronant l’entrada principal, per la part interior, hi trobareu un gall que us dóna la benvinguda!

Però no és l’única bèstia que decora els meus murs. El meu bestiari és curiós i original. Alguns animals són identificables, com el “lifant” o el “lleó”, però d’altres són totalment fantàstics. Aquí en teniu alguns:

32

33

34

35

L’ésser més esgarrifós és, potser, la bèstia apocalíptica de set caps, en el meu mur oest.

36

Una altra pintura ben curiosa i original respecte altres murals trobats en temples romànics, és la que representa saltimbanquis i joglars. Amb aquests pantalons de pota d’elefant, oi que sembla que vesteixin a la moda dels anys 70 del segle XX?

De temes religiosos i morals tampoc en falten. La lapidació de Sant Esteve és ben imponent. Però el personatge més curiós, tot s’ha de dir, és l’home esguerrat de l’interior d’una arcada. Els esguerrats es consideraven castigats per Déu. La suposada “maldat” del personatge es reitera amb el fet que estigui de perfil (els dolents sempre es representen de perfil i els virtuosos de cara), vestit de color groc (un color que també representa el mal), en un espai que en les altres arcades està ocupat per animals i, a més a més, en una actitud impúdica.

37

Aquí el teniu. No us sembla una representació curiosa?

En fi, ja veieu que estic d’allò més ben acompanyat amb tantes bèsties i personatges habitant els meus murs.

Si visiteu la Vall no podeu passar de llarg!

38

SANT EULÀLIA D’ERILL LA VALL Què puc explicar-vos de mi que difereixi del que els meus germans ja us han explicat de nosaltres? Potser que la meva torre del campanar és la més esvelta? Que conservo el porxo en el mur nord? Que la meva nau (només en tinc una) fa baixada a causa de l’orografia del terreny sobre el que descanso? Que, a diferència de les altres, no destaco en pintures, però sí en escultures? Anem per pams.

Vaig néixer al segle XI, però el segle XII em veié créixer i ressorgir a través del campanar i el porxo. No cal que repeteixi el que els altres ja us han explicat sobre el nostre sistema constructiu d’estil llombard i les seves característiques. Tampoc és qüestió de fer-me pesada. Això sí, us mostraré els detalls de la meva aparença exterior amb diferents fotografies. I és que ja ho diuen: una imatge val més que mil paraules!

Així se’m veu a la primavera, amb les dents de lleó als peus i la neu dels cims al fons.

Observeu el meu porxo! Fixeu-vos com es diferencia l’aparell romà, que comparteix amb el campanar, de l’aparell irregular de l’altre meitat de la nau.

39

A l’estiu, de nit, vista des dels absis. Com n’és d’esvelt el meu campanar!

40

Des de finals de tardor fins ben entrada la primavera les nevades poden pintar de blanc l’entorn i embolcallar-me amb la seva gèlida abraçada.

Però el que més crida l’atenció i em fa diferent són les set escultures tallades en fusta que representen el davallament de la creu que van trobar dins meu. Quan les van descobrir l’any 1907 estaven força malmeses. Havien perdut la policromia original que els donava vida i color. Les escultures van ésser restaurades i van córrer la mateixa sort que les pintures de les altres esglésies: anaren a parar als museus en pro de la seva conservació. N’hi ha dues que fan companyia a les pintures de Taüll i Boí al Museu Nacional d’Art de Catalunya, les que representen a Maria i a Joan Evangelista, i cinc que formen part del patrimoni del Museu Episcopal de Vic, en aquest cas Crist, Nicodem, Josep d’Arimatea i els lladres Gestes i Dimes. Dins meu hi ha una còpia, com us podeu imaginar, que fa prou el fet.

41

AquĂ­ teniu el davallament al complet

Crist

Nicodem Josep d’Arimatea

42

Dimes (lladre bo)

Maria

Joan Evangelista

Gestes (lladre dolent)

43

Podeu veure com en el lladre Gestes es simbolitza la seva maldat amb un llengota ben explícita.

El que no recordo és si aquest conjunt escultòric es va fer al segle XII o al segle XIII. Ja em disculpareu, però sóc tan vella i he viscut tantes coses que de vegades em falla una mica la memòria.

Per a fer aquestes belles talles s’utilitzaven aixes per desbastar la fusta, gúbies, que amb cops de martell precisos anaven tallant la fusta i perfilant les formes i finalment el ribot per polir. Un cop acabades les peces es pintaven per aconseguir un efecte més semblant a la realitat.

Aquestes escultures no es feien d’una sola peça, sinó de trossos de pi i àlber que s’unien amb un clau de fusta al mig.

Com és d’imaginar, aquestes talles van ser fetes pels mestres del Taller d’Erill.

A la Vall s’han trobat altres peces que procedien d’aquest taller, ja que compartien les seves característiques escultòriques, però també n’hi ha a la Vall d’Aran, com ara el Crist de Mijaran i la Majestat de Salardú, al Pallars Jussà, com el Crist del Mur i el de Limiana, i el Crist de Montmagastre a la Noguera. Imagineu-vos si n’era d’important aquest taller!

Hores d’ara, continuo donant aixopluc a la gent del meu poble, com vaig ferho en temps passats amb més bel·ligerància, protegint-los de batalles cruentes, guardant el gra que serviria d’aliment durant l’hivern, consolant a qui necessitava ser consolat...

44

LA NATIVITAT DE DURRO Mireu-me bé: sóc un mosaic de diferents maneres de construir. Malgrat que la meva base és romànica, i romànics veureu la base del meu campanar, les restes de l’absis, l’estructura de la nau, la portalada i el porxo, així com la resta de l’antic campanar d’espadanya dels meus orígens, també reconeixereu finestres amb arcs ogivals del gòtic i capelles barroques.

Aquí em veieu a la primavera. Fixeu-vos en el meu porxo i aquest antic campanar d’espadanya que ix damunt el meu cap com dues banyes. També el campanar, que malgrat les arcuacions cegues i les lesenes, presenta finestres més tardanes, amb l’arc ogival com a característica, als pisos superiors. A més a més, van tapiar-ne algunes de les finestres dels pisos inferiors.

45

Des dels absis, un dia de pluja de finals d’estiu. Fixeu-vos en el meu absis escapçat i la capella que substitueix la part que falta.

Del romànic llombard, però, en conservo molts elements decoratius, com per exemple aquesta banda escacada i les arcuacions cegues de sota.

46

Per dins no en resten gaire coses de les antigues pintures, escultures i retaules romànics: en el seu lloc s’erigeix un gran retaule barroc. Jo, com la germana d’Erill la Vall, tenia un davallament, del que només se’n recuperà la figura de la Nicodem (ara al MNAC com tots els nostres tresors). I de les pintures, també, ben poca cosa. Això sí, a diferència de les esglésies de Taüll, Boí i Erill, la meva coberta no és de fusta i gaudeixo de l’empara d’una volta de canó.

Allò que em fa especial és la meva portalada, ja que no és un tret abundant a la Vall, amb les seves arquivoltes i capitells.

47

Al capdamunt està coronada per un Crismó Trinitari, amb el cercle que representa perfecció i α y Ω indicant que la divinitat és el principi i la fi de tot.

Els capitells també són ben característics del romànic: tots ells esculpits i ben diferents, amb motius florals, geomètrics, o fins i tot algun rostre humà i animal.

El brancal de les columnes coronades per aquests capitells, això sí, és ben llis i sense cap tipus de decoració ni sanefa.

48

Aquí us mostro els meus capitells, amb unes escultures ben variades.

I no em digueu que el meu forrellat i la planxa metàl·lica que obren la meva porta no són d’allò més ben treballats i formosos. La geometria, les sanefes, el serpent, que tant aviat simbolitzava el mal com la saviesa, hi són ben presents. Qui sap quin missatge volia transmetre l’artesà que els treballà a cops de martell damunt de l’enclusa, car, en el seu temps, eren els primers a donar la benvinguda als feligresos que entraven al temple.

49

Heus aquĂ­ els detalls del meu forrellat.

50

És ben bé així com ara em veureu: amb mil espais i detalls que dibuixen la meva figura perenne i alhora canviant al llarg dels segles. Una església que honora la Nativitat i que ha renascut en diverses ocasions i amb diversos estils artístics que han deixat en mi la seva empremta. Així us acullo i així em sé ferma.

51

SANT QUIRC DE DURRO Petit i encimbellat, compartint pedestal amb el “faro” durant la festa de la baixada de les falles, aquest sóc jo. I fa més de 800 anys que gaudeixo d’unes vistes privilegiades de la Vall de Boí. El meu cos el forma una sola nau, coberta amb volta de canó, amb un únic absis semicircular mirant a l’est. La meva fesomia la completa un campanar d’espadanya amb dues campanes, més tardà que el meu cos, i no gaire res més.

Aquí em veieu a l’hivern, vestit pel blanc silenci de la nevada.

Com altres ermites de la zona, em van erigir en honor a Sant Quirc màrtir.

Dins meu conservo un retaule romànic, malgrat ja té alguns trets gòtics, on s’explica amb vinyetes com van martiritzar a Sant Quirc i a la seva mare, Santa Julita.

52

La veritat és que els dibuixos no són gens realistes, ja que se suposa que l’infant Quirc tenia tres anys i el representen com si fos un home. Pobre Quirc!

Segons el retaule li van fer les mil i una: el van serrar pel mig, li van clavar claus, el van coure dins d’oli bullent…

Val a dir que escenes van exagerar i de tros la realitat, que no deixa de ser terrible. El que sembla que va passar va ser que mentre martiritzaven a santa Julita, el petit no parava de plorar i de repetir que ell era cristià com la seva mare i que el militar romà que dirigia el martiri el va matar llançant-lo amb força al terra.

I és que això dels martiris durant el romànic es portava molt, potser massa, i es recargolaven els fets perquè els feligresos estiguessin agraits i conformes amb la seva vida, sovint plena de penúries, al comparar-se amb el sofriment dels màrtirs. I així els poderosos podien seguir amb els seus abusos.

En fi, jo he vist moltíssimes coses des del meu turó: algunes més belles i d’altres, ben al contrari, terribles. Sortosament ara estic una mica més tranquil, car ha passat el temps de les batalles.

53

SANT FELIU DE BARRUERA Visc a menys altitud que els meus germans i germanes, car me’ls miro des de les ribes de la Noguera de Tor, al fons de la Vall. Vaig néixer, com totes, al segle XI i el homes han anat modificant-me una mica la fesomia, perquè ja se sap que són inquiets de mena i que els seus gustos canvien. Això fa que tingui una planta de creu llatina on abans hi havia una nau basilical. També la meva porta és més gòtica que romànica.

Potser trobareu interessants els meus absis, ja que mostren els dos moments constructius romànics: l’un és del segle XI i l’altre del segle XII. Com que estan de costat, serveixen per comparar i adonar-se de l’evolució d’aquest art.

Aquí em teniu vista des del davant, a la primavera quan els arbres just comencen a deixar veure el seu nou fullatge, amb el meu porxo més modern i el campanar modificat. Des d’aquesta perspectiva no se’m veu excessivament romànica, oi?

54

En aquesta vista d’estiu, en canvi, els meus absis delaten el meu remot origen. Fixeuvos en l’absis més proper, força més senzill i amb aparell irregular del segle XI. En canvi, l’absis central, amb arcs cecs, bandes llombardes i l’aparell constructiu romà ja mostren l’evolució d’aquest art en el segle XII.

Aquí em veieu a l’hivern, abraçat per la neu.

55

No conservo gaire decoració ni pintures ni escultures. Però estic força orgullós del meu forrellat. I és que un cap de brau forjat us dóna la benvinguda al temple! I tot el que l’acompanya és bell i ben treballat.

Heus aquí el preciós forrellat que s’ha preservat prou bé malgrat els segles.

56

Un detall del cap de brau.

Malgrat sigui senzilla, espero que dins la meva modèstia en sapigueu veure el que vaig significar en els temps remots que van veure’m créixer.

57

SANTA MARIA DE CARDET Sóc menuda i m’aixeco ben bé a la vora de la cinglera. Que difícil que devia ser construir-me! El fort desnivell sobre el que reposo fa que, malgrat petita, el meu absis sigui el més alt de totes les esglésies d’aquesta vall. I és que d’alguna manera havien de solucionar el problema del pendent de la nau, oi? Per això sóc l’única església del conjunt que tinc una cripta. Sí, una petita cripta a la part baixa de l’absis.

Des del davant, se’m veu així. Difícilment podreu anar a veure’m pel darrera, ja que reposo damunt d’una alta cinglera.

58

Mirada de lluny, des de Barruera, podreu apreciar, malgrat els arbres que l’amaguen, l’alçada del meu absis.

En mi reconeixereu molts elements romànics, com ara arcuacions cegues (amago un cap esculpit dessota d’una d’elles a l’absis) i lesenes, però també elements producte de reformes posteriors, com el meu campanar d’espadanya, que és ben barroc!

59

Però el que sí us agradarà és el meu forrellat, tant antic com els meus murs.

Aquí teniu la vista completa del meu forrellat, treballat amb ferro, minuciosament decorat. A sota, el detall de la cara que hi ha forjada. Fixeu-vos que ben treballada!

60

A dins hi servava un petit tresor: una pintura excelsa en el frontal de l’altar, que pintà el Taller de la Ribagorça a la segona meitat del segle XIII, on s’endevinen fórmules del primer gòtic. Però com gairebé totes les nostres pintures, va anar a parar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Allà el trobareu si voleu admirar la seva Mare de Déu amb l’Infant dins d’una màndorla, amb els símbols dels quatre evangelistes al seu voltant. Als laterals d’aquests elements principals, escenes de la infància de Jesús en petit.

Abans d’acomiadar-me, ja que com esglesieta humil poc més puc contar-vos, dir-vos que alguns em coneixen amb el nom de Santa Maria de les Cabanasses, car just al peu dels cingles sobre els quals reposo hi ha aquestes masies que des de segles enllà han servit d’hostatgeria a diferents viatgers.

61

L’ASSUMPCIÓ DE CÓLL No ho negaré: de vegades m’he sentit allunyada i sola. Durant molts anys he pertanyut a un bisbat diferent que la resta d’esglésies. Jo em vaig quedar sota el domini de Roda d’Isábena quan la resta van passar al bisbat d’Urgell. I ara estic sota l’ aixopluc del bisbat de Lleida.

Per una llosa de pissarra trobada a principis dels anys noranta del segle XX a prop del meu altar saben que em van consagrar al 1110.

Aquí em teniu vista des de l’absis, al peu de la carretera d’accés al poble.

62

Tinc una única nau i un absis i em cobreix una volta de canó, a diferència d’altres temples, com és el cas de les esglésies de Taüll. Com podeu apreciar, els meus carreus estan posats de forma regular i tinc arcs cecs, però no lesenes, pel que s’endevina que sóc una església d’un romànic avançat.

Aquí em teniu vista des de la portalada, el meu element més característic.

Em van afegir una capella lateral al mur nord i com podeu apreciar clarament el meu campanar és ben gòtic.

Com ja us he mig anunciat, el més interessant és la meva portalada, que compta amb arquivoltes i columnes decorades tot coronat per un crismó trinitari.

Això m’acosta a la fesomia de la Nativitat de Durro.

63

Una altra semblança amb la germana de Durro són els decorats forrellats de la meva porta.

Aquí podeu apreciar el forrellat complet. Dessota en teniu dos detalls. Fixeu-vos amb l’acurat detall de les seves formes.

64

Per dins estic poc decorada, però encara conservo les tres piques romàniques: la baptismal, la de l’aigua beneïda i la pica de l’oli.

I encara que he iniciat el meu soliloqui amb un plany, em miro el futur de manera optimista. Acabada la meva última restauració, passo dels nou-cents anys i estic en plena forma!

65

COMIAT Amb l’església que més s’allunya de la Vall de Boí acabem el nostre recorregut per aquest extraordinari conjunt arquitectònic. Potser caldria, això no obstant, fer un petit incís en el magnífic entorn natural que l’emmarca. Tot i així, de paraules, potser, ja se n’han esmerçat un xic massa. Per això, el nostre comiat el configuraran imatges. Heu-les ací, doncs.

66

67

68

A reveure!

69