Psiara novembre 2023

NOVEMBRE 2023

PSIARA La revista digital del COPC

DAVID M. CLARK: “AUGMENTAR L’ACCÉS AL TRACTAMENT PSICOLÒGIC ESTALVIA MOLTS DINERS ALS GOVERNS” Reflexió i pràctica

Entendre l’ecoansietat Susanna Tres

32

Reflexió i pràctica

36

Ressenya

Conduir amb TDAH

Mi hijo me cae mal

Sebastià Sánchez

Sara Tarrés

42

La Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia. La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats. Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat. Esperem la teva aportació!

Sumari Més atenció psicològica en la Salut Pública I en l’Atenció

Editorial Primària: sí, és possible Per Roger Ballescà

10 conclusions de la Jornada ‘Psicologia a l’atenció primària:

Activitats iniciatives nacionals i internacionals’ Organitzada pel COPC i la Universitat de Barcelona (UB)

1

3

“Los profesionales de la gestión de personas y equipos son Entrevista cada vez más valorados por las empresas”

10

“Augmentar l’accés al tractament psicològic estalvia molts

16

La capsa de Pandora o la por al desig: un transtorn de la

22

Primer Cicle de conferències en Musicoteràpia: La

25

Entendre l’ecoansietat un malestar que va en augment

32

Conduir amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat

36

¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en

40

Mi hijo me cae mal

42

Las altas capacidades en la encrucijada

44

Clotilde Tesón, vocal de la Junta de la Sección de Psicología de las Organizaciones y del Trabajo del COPC

Entrevista diners als governs” David Clark, professor de Psicologia Experimental a la Universitat d’Oxford

Reflexió i conducta alimentària pràctica Grup de Treball Creativitat Procés Artístic i Salut Mental (Girona)

Activitats Musicoteràpia al llarg de la vida de la persona Grup de Treball de Musicoteràpia del COPC

Reflexió i Susanna Tres pràctica

Relefixó i Pel Dr. Sebastià Sánchez, president de la Secció de Psicologia de la pràctica Mobilitat i de la Seguretat del COPC

Ressenya infancias y adolescencias José Ramón Ubieto

Ressenya Sara Tarrés

Ressenya Àngel Guirado

Editorial

MÉS ATENCIÓ PSICOLÒGICA EN LA SALUT PÚBLICA I EN L’ATENCIÓ PRIMÀRIA: SÍ, ÉS POSSIBLE Per roger ballescà, vicesecretari del COPC En els darrers anys, la psicologia ha assistit a un creixement exponencial de les demandes en relació amb la salut mental. I també a un creixent interès pel benestar emocional de la ciutadania i pels condicionants socials, educatius, familiars, laborals, personals, tecnològics i, fins i tot, climàtics que hi interfereixen. Aquest fenomen s’ha expressat en un augment molt significatiu de les consultes psicològiques de la població general, així com en l’interès dels mitjans de comunicació i la preocupació dels diferents estaments públics per tal de donar-hi resposta. Això, per a la nostra professió, suposa un reconeixement i un repte. D’una banda, la salut mental sembla adquirir, finalment, la importància que sempre hauria hagut de tenir i se’ns identifica com a referents en la matèria -conjuntament amb d’altres professions que se n’ocupen-. D’altra banda, la situació actual ens convoca a assumir la responsabilitat que com a professionals ens correspon. Fins al moment la resposta del nostre col·lectiu ha estat exemplar. Tanmateix, cal continuar reivindicant una atenció psicològica digna per a la ciutadania, en termes de qualitat, quantitat i àmplia cobertura, cosa que suposa, necessàriament, la implicació del sector públic.

4 PSIARA

Malauradament, encara hi ha amplis sectors de la nostra societat que no es poden beneficiar d’abordatges psicològics adequats, especialment pel que fa a l’espectre dels problemes emocionals de major prevalença, com són l’ansietat o els símptomes depressius. Aquestes problemàtiques s’expressen, sobretot, en l’àmbit de l’atenció primària, on un bon nombre de consultes (entre un 25% i un 50%) tenen a veure amb problemàtiques emocionals o presenten dificultats psicològiques associades. Així, un dels majors reptes actuals és el de potenciar l’atenció psicològica en els àmbits de la salut pública i de l’atenció primària i, per a ferho, cal fixar-se en les experiències internacionals que han demostrat que això no només és possible, sinó, a més, rendible.

positiva (Laura Cerdán) o les altes capacitats (Àngel Guirado). Una posada en comú de coneixements que només trobareu reunits a les nostres pàgines, per a gaudir, aprendre, compartir i reflexionar. Us desitjo una molt profitosa lectura,

Roger Ballescà Vicesecretari del COPC

En el present número de la Psiara, entre altres temes, trobareu les conclusions de la jornada “Psicologia a l’atenció primària: iniciatives nacionals i internacionals” celebrada el passat 20 d’octubre a Barcelona, on vam poder escoltar moltes conclusions i propostes que ens serviran per potenciar l’atenció a la salut mental i donar una millor resposta a un malestar de la ciutadania que ha de poder ser atès de forma decidida i urgent. I l’entrevista al Dr. David M. Clark que, amb el seu programa IATP (Improving Access to Psychological Therapies), ens inspirarà per a treballar en un model sanitari on l’augment de l’accés a les teràpies psicològiques sigui no només desitjable, sinó del tot possible. A més, com sempre, podreu llegir molt diverses reflexions de professionals de diferents seccions i grups de treball del COPC -la Secció Psicologia de les Organitzacions i el Treball; la Secció Psicologia de la Mobilitat i de la Seguretat; el Grup de Treball de Musicoteràpia; el Grup de Treball Psicoanàlisi, Cultura i Societat; i el Grup de Treball de Psicoanàlisi Contemporània- que ens aporten tot el seu saber especialitzat. I podreu posar-vos al dia de les últimes novetats editorials escrites pels nostres col·legiats i col·legiades, sobre temes tan actuals com la salut mental digital (José R. Ubieto), les dificultats amb els fills i les filles (Sara Tarrés), la criança

PSIARA 5

Activitats

10 CONCLUSIONS DE LA JORNADA ‘PSICOLOGIA A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA: INICIATIVES NACIONALS I INTERNACIONALS’ organitzada pel copc i la universitat de barcelona (UB) El passat divendres 20 d’octubre, el Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona va acollir la jornada “Psicologia a l’atenció primària: iniciatives nacionals i internacionals”, una trobada cabdal amb les autoritats sanitàries i veus autoritzades sobre salut mental, organitzada pel COPC i la Universitat de Barcelona (UB), a la qual van acudir prop de 170 professionals de la psicologia, la medicina, la infermeria, la docència i el treball social, per parlar de l’actual situació de la psicologia en l’atenció primària i posar en comú com seria el seu futur més desitjable.

Les principals conclusions de la jornada van ser: 1. El 25% de les consultes rebudes als centres d’atenció primària són sobre salut mental. La població pateix un augment del malestar psicològic, que se sol atribuir a la COVID però venia d’abans, sobretot als països desenvolupats com el nostre, que compten amb pitjors dades en relació amb la salut mental de la seva població. 2. Actualment, els trastorns més freqüents de la població mundial segons l’OMS són l’ansietat (14%), l’insomni (7%), la depressió (6,9%), les somatitzacions (6,3%) i la dependència a l’alcohol o les drogues (al voltant del 4%). 3. Hi ha una gran manca de psicòlegs i psicòlogues clínics al Sistema Nacional de Salut (SNS), amb una pèrdua del 35% des de la creació de l’especialitat el 1998, i es preveu que empitjori en els pròxims anys. 4. Aquesta situació límit ens obliga a fer servir tots els nostres recursos, no només els i les professionals del a psicologia clínica, sinó també els psicòlegs generals sanitaris (PGS), sempre que acreditin experiència i competències suficients i amb seguretat jurídica per al seu exercici professional. Augmentar el nombre de psicòlegs i psicòlogues disponibles al SNS reduiria malestar emocional a la població i als professionals.

6 PSIARA

Magda Casamitjana, directora del Pacte Nacional per la Salut Mental; Aina Plaza, directora general de Planificació en Salut; i Guillermo Mattioli, degà del COPC, a la taula inaugural de la jornada.

5. Algunes condicions que milloren l’efectivitat de l’atenció psicològica són: basar les intervencions sempre en l’evidència científica, deixar als pacients triar el millor servei per a ells quan sigui possible (grupal o individual) per augmentar el seu compromís, facilitar el seu accés a aquestes intervencions, reduir el seu temps d’espera, i anar revisant les dades dels resultats per poder seguir millorant l’atenció a la salut mental. Totes aquestes mesures queden demostrades per l’estudi IAPT realitzat al Regne Unit, dirigit pel psicòleg David M. Clark i per al qual es van contractar 11.000 psicòlegs i psicòlogues graduats, amb formació intensiva en psicoteràpia, que van demostrar ser molt eficaços. 6. Poder fer atenció psicològica a la primària en els casos, per exemple, d’ansietat i depressió, incrementa notablement la qualitat de vida i funcionalitat de les persones que les pateixen de forma més eficient que amb un tractament únicament farmacològic, com ara els ansiolítics o els antidepressius. Arran de la COVID, el consum de psicofàrmacs amb prescripció al nostre país s’ha incrementat per tres, però sense prescripció mèdica per deu, cosa que ens situa en els primers llocs en consum de psicofàrmacs al món. Cal, doncs, que reduïm la prescripció de psicofàrmacs i reforcem l’atenció psicològica i psicoeducativa, que sabem més eficient.

7. Així, l’atenció psicològica a la primària esdevé valuosíssima, cada hora d’atenció psicològica compta, com més aviat es realitzi; la prevenció i l’atenció primerenca són claus. I és valuosa no només en termes de salut, sinó també en termes econòmics: l’atenció mental estalvia a l’Estat milions d’euros, ja que s’ha demostrat que una millor salut mental redueix, per exemple, el nombre d’atacs de cor (que implicarien un alt cost mèdic) o les baixes laborals (que es traduirien en diners de l’Estat) 8. Els referents de benestar emocional comunitari (RBEC), que són professionals, la gran majoria de psicòlegs i psicòlogues que treballen per promoure el benestar emocional a la comunitat, així com per la prevenció i detecció de situacions de risc abans que esdevinguin trastorns, ja han atès 92.000 persones a Catalunya des de la seva aparició, en més de 15.000 activitats grupals. Els resultats per al benestar psicològic de les persones que han rebut una prescripció social per a realitzar alguna d’aquestes activitats comencen a demostrar-se molt positius. 9. A més, el projecte PsicAP realitzat, entre altres, a la Comunitat Valenciana, ha demostrat que les sessions d’atenció psicològiques grupals també milloren la simptomatologia d’ansietat i depressió i els símptomes somàtics. Si bé a l’esPSIARA 7

tudi es recomanaven 7 sessions d’intervenció psicològica transdiagnòstica breu, només amb 2 ja s’observava una eficàcia a l’hora de normalitzar alteracions emocionals que, si no s’atenen a temps, poden resultar dramàtiques.

54,2% de les persones amb problemes de salut mental va triar un professional de la psicologia.” – Oscar Pino, coordinador del Centre de Salut Mental d’Adults Benito Menni de L’Hospitalet i vocal del COPC

10. Cal reforçar urgentment l’atenció mental a nens, nenes i adolescents (NNA), que pateixen més pressió (estètica, social, online…) que mai i que veuen desdibuixat el seu entorn familiar i comunitari proper, cosa que els deixa sense referents, per manca de temps i de coneixements. Actualment, bona part dels NNA que necessiten atenció en salut mental i/o addiccions queden fora del sistema d’atenció públic. Els CSMIJ atenen aproximadament un 5% de la població infantil i juvenil, mentre que la major part d’estudis epidemiològics indiquen que les problemàtiques de salut mental afecten entre el 10% i el 20% d’aquesta població. El mateix passa en atenció precoç, on els CDIAP amb prou feines atenen el 50% de la seva població diana.

“Els PGS són els únics professionals sanitaris que tenen vetat l’exercici de les seves funcions a l’àmbit públic. Ningú s’estranya que un educador social s’incorpori a un CSMIJ, però que ho faci un PGS… això no s’accepta. I al final, per la manca d’especialistes tenim equips que es veuen obligats o a deixar de prestar un servei o a contractar PGS perquè facin tasques especialitzades de la clínica (per exemple, als CSMIJ o CSMA), mentre tenim especialistes fent una tasca generalista a l’atenció primària. I no té cap sentit. No ens ho podem permetre.” – Roger Ballescà, coordinador de l’Àrea de Salut Mental Infantojuvenil de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i vicesecretari del COPC.

8 frases per a reflexionar

“El problema és tan sagnant que necessitem sumar esforços de tots els professionals sanitaris” – Roger Muñoz, Facultat de Psicologia de la Universitat de València

“No pot ser que considerem lògic ni normal que un metge de família faci una psicoteràpia en situació de crisi, però que no li permetem a un PGS” – Esther Lobo, cap del Servei de Salut Mental i Addiccions a Badalona Serveis Assistencials

“Cal conèixer la casuística de cada població i que tots els agents de salut comunitaris -a centres educatius, casals, centres cívics…- fem xarxa.” – Mertixell Guitart, Referent de Benestar Emocional a la Catalunya Central.

“Des del maig de 2020, els professionals més valorats són els psicòlegs i les psicòlogues. Un

“Quan les persones reben informació i aprenentatge sobre el seu benestar psicològic, els costs

8 PSIARA

que generen es van reduint, fins a un 40% passat el primer any.” – Antonio Cano-Vindel, investigador principal del PsicAP-CV. “Cal detectar les persones amb risc abans que es detecti la malaltia per prevenir que aparegui. Tota l’atenció de l’atenció primària ha d’involucrar-se en fer formació i recerca.” – Albert Boada, Àrea Assistencial CatSalut.

“La salut mental és un repte de salut pública i no ens en sortirem si no és des de la salut pública” – Magda Casamitjana, directora del Pacte Nacional per la Salut Mental

PSIARA 9

Entrevista

CLOTILDE TESÓN: “LOS PROFESIONALES DE LA GESTIÓN DE PERSONAS Y EQUIPOS SON CADA VEZ MÁS VALORADOS POR LAS EMPRESAS” La psicología de las organizaciones está evolucionando muy rápido, generando nuevas tendencias a conocer y nuevos retos a afrontar. Hablamos del presente y el futuro del sector con la psicóloga clínica y organizacional Clotilde Tesón, directora de Talento, Cultura y Sostenibilidad para la empresa de automoción Draxton en Europa y Asia, y vocal de la Junta de la Sección de Psicología de las Organizaciones y del Trabajo del COPC. tividades de gestión de personas en la empresa. En un mundo laboral tan competitivo, con una necesidad exponencial de talento para que las empresas sigan evolucionando y al mismo tiempo con una volatilidad mucho mayor de la relación colaborador –puesto de trabajo– empresa, adquiere todavía mayor importancia ser creativos, ser people centric, para imaginarnos la mejor experiencia profesional para nuestros colaboradores. Una experiencia que mueva emociones, que invite a sentir la sensación wow en cada uno de los puntos de contacto.

Muchas gracias por aceptar esta entrevista, Clotilde. Siempre es un honor compartir reflexiones de nuestra profesión. Es un modo de ampliar horizontes, poner las ideas en orden e incorporar nuevas miradas para seguir creciendo y avanzando, que de eso se trata. Desde tu amplia trayectoria en direcciones de Recursos Humanos en Seat, VW, Zurich, Pharmacia, Grupo Codorniu y ahora Draxton, ¿qué tendencias generales observas en gestión de personas? Algunas de las tendencias que observo que están impactando en el desarrollo de los departamentos de personas son: •

La experiencia de empleado como foco para la mejora continua de los procesos y ac-

10 PSIARA

•

Desarrollo de la pertenencia al grupo. Los seres humanos necesitamos amor y sentir que pertenecemos a un entorno social. Fomentar esta pertenencia y desarrollar las relaciones grupales es otra de las tendencias en alza.

•

Paradójicamente, otra tendencia es la capacidad de individualización. La posibilidad de adecuar las políticas, procesos, actividades, acciones a los distintos tipos de colaboradores que conforman el equipo humano de la organización.

“Las personas necesitan sentirse dentro del grupo y que ocupan un espacio determinado, por lo que se hace necesaria una gestión que tienda a la individualización” •

Clotilde Tesón, directora de Talento, Cultura y Sostenibilidad para la empresa de automoción Draxton en Europa y Asia, y vocal de la Junta de la Sección de Psicología de las Organizaciones y del Trabajo del COPC.

Seguir digitalizando las actividades de la función, para obtener mejores informaciones que apoyen la toma de decisiones, para compartir informaciones y objetivos de la gestión de personas con el resto de las áreas funcionales en el lenguaje de la empresa, el de los números y los KPI’s (¡aunque sin olvidar el alma, porque los números no lo son todo en nuestra profesión!), y sobre todo para agilizar la actividad administrativa y

poder dedicar nuestro tiempo a actividades de valor añadido para las personas y para la organización. •

Un incremento de las oportunidades de autodesarrollo mediante la implementación de plataformas de aprendizaje, lo que da respuesta a la necesidad continua de estar al día en cualquiera de las disciplinas y ofrece la posibilidad de generar carreras alternativas a los profesionales. De este modo se facilita el upskilling y reskilling tan necesarios en un mundo que evoluciona y cambia a un ritmo muy acelerado.

Teniendo en cuenta la intensidad de los cambios en vuestro sector, ¿cuáles son vuestras prioridades y qué actividades o proyectos innovadores estáis desarrollando para afrontar los actuales cambios y retos? Destacaré tres, que son las más inmediatas y las que consideramos más importantes ahora en la gestión de personas para apoyar la sostenibilidad del negocio: PSIARA 11

•

Actuar sobre la atracción de talento. Clavisibilidad, desarrollar una interacción muramente la relación de las personas con los cho más ágil, sincera y creíble y, al mismo proyectos empresariales está cambiando. tiempo, innovadora y atractiva, para poder No son solo las empresas las que escogen diferenciarnos ante los distintos actores del entre un pool de candidatos, sino que las mercado laboral y así llegar al talento y ser personas han aprendido a escoger proyecescogidos. Todo ello, apoyados por herrato basado en distintas valoraciones (salamientas digitales apropiadas con el objeto rio, contenido del de desarrollar de la puesto, condiciones forma más eficaz y “También tenemos incorporada laborales, atractivo eficiente posible lo de la propia marca que hoy se denomiuna perspectiva para promover de empresa, etc.). na el inbound recruiAdicionalmente, el mayor diversidad de género en ting. trabajo ya no está • Desarrollo y concebido como la industria, lo que implica un aprendizaje para una dedicación para esfuerzo adicional pero necesario” nuestro talento intoda la vida, y los terno, en el sentido cambios de trabamás amplio. Si tenejo en una trayectoria profesional ya no son mos talento interno, la prioridad es potenun estigma negativo en el currículum, por lo ciarlo y ofrecer las máximas posibilidades de que las organizaciones hemos de mantener desarrollo. De ese modo, preparamos para la una alta empatía con el entorno. Hemos de polivalencia, que es uno de los caminos que poder identificar las palancas para desarronos ha de permitir programas atractivos de llar un ambiente de trabajo atractivo y prodesarrollo de carreras profesionales interductivo a la vez, adoptar calidad y calidez en nas. Y ofrecemos la posibilidad de acceder el liderazgo directivo y de la gestión de equial desarrollo de competencias personales pos, todo ello acorde con las expectativas y transversales, además de las competenactuales de nuestros equipos. Por estos mocias técnicas y de cumplimiento normativo, tivos, y especialmente empresas del sector necesarias y clásicas. Para hacer esto posiB2B (business to business), cuyos nombres ble, hemos implantado una plataforma de no llegan de manera tan directa al consuaprendizaje y autodesarrollo, donde cada midor final, hemos de incrementar nuestra persona puede trazarse itinerarios persona-

12 PSIARA

les. Estos itinerarios pueden venir marcados tanto por el feedback recibido en nuestro proceso de Feedback 360, como de la evaluación semestral de competencias realizada junto con el supervisor, e incluso por intereses personales. Estamos en el primer año de implantación, y estamos convencidos en que se ha de convertir en una herramienta fundamental para nuestro proceso de desarrollo de personas, ya que ofrece mucha versatilidad para cubrir necesidades individuales y nos ha de permitir ampliar la oferta de forma más intensiva a todo el personal. •

Alimentar el desarrollo de un liderazgo humanista y potenciador. Los supervisores crean entornos potenciadores mediante el ejercicio de un liderazgo humanista, inspirador y retador. Esa es nuestra aspiración para desarrollar proactividad en los colaboradores que fortalezca e incremente las posibilidades de éxito en el negocio.

Desde tu experiencia como directiva y docente del programa Erasmus Mundus, ¿qué evolución observas en el rol de los profesionales de la gestión de personas y equipos, y cómo está valorado este rol desde la dirección en las organizaciones? Sin duda el rol ha evolucionado, se ha expandido y ha mejorado su percepción en las organizaciones. Cada vez son más las organizaciones

en las que la función está inmersa en los nuevos proyectos organizativos desde el principio, en las que los equipos de recursos humanos son asesores cualificados para los managers de la empresa a la hora de tomar decisiones acerca de las personas. Según mi experiencia y la de muchas personas de los entornos profesionales en los que participo, el camino es positivo y ascendente. En cuanto a las nuevas generaciones, pienso que tienen la suerte de acceder a una formación muy cualificada y actual en un estadio muy inicial de su carrera profesional. Esto se refleja en el desarrollo de unos profesionales con un grandísimo potencial y una gran pasión por el mundo de la gestión de personas. Yo acabo cada participación como docente en el programa Erasmus Mundus con mucha felicidad de constatar que la profesión de gestión de personas va a seguir desarrollándose con fuerza por la calidad y humanismo que percibo en los alumnos y alumnas. Eso me hace pensar, con mucha ilusión, que la profesión estará en muy buenas manos y se seguirá desarrollando de forma continuada y sostenible en los próximos años gracias al trabajo de estos nuevos compañeros. Como directiva de empresa que toma decisiones sobre talento y desempeño, ¿qué crees que puede aportar, como valor diferencial, una persona certificada EuroPsy como especialista en psicología del trabajo y de las organizaciones frente a cualquier otro profesional?

“La certificación EuroPsy es un estándar de calidad y de coherencia para desarrollar entornos laborales que fomenten la gestión y el desarrollo del talento” La certificación EuroPsy nos permite asegurar unos estándares y una puesta al día en los procesos y actividades de la profesión desde la perspectiva del profesional de la psicología del trabajo y de las organizaciones. PSIARA 13

El coaching y el mentoring, cada una aplicada en las situaciones correspondientes, son disciplinas extraordinarias de acompañamiento y desarrollo que ayudan a orientar, enmarcar y clarificar las incertidumbres del entorno a la hora de tomar decisiones. En un mundo tan cambiante y rápido son en un aliado perfecto para seguir avanzando en el desarrollo personal y profesio-

“Yo recomendaría a cualquier profesional que desee seguir desarrollándose de forma continuada y equilibrada que pusiera un ‘coach’ y un mentor en su vida”

Por último, ¿de qué forma crees que el desarrollo organizacional, la gestión del talento, y los procesos de acompañamiento con ejecutivos y equipos (coaching y mentoring) pueden ayudar a los y las líderes a afrontar los cambios y transformaciones que estamos viviendo? Desde que tuve mi primera relación profesional con el coaching y el mentoring, hace muchísimos años, tuve claro que era el proceso de desarrollo individual más potente que existía frente a otros procesos de formación y desarrollo organizacionales clásicos o incluso más modernos (online, etc.). Permite focalizar muy bien el objetivo de desarrollo a conseguir e individualizar el propio proceso, según las necesidades y las posibilidades de cada persona. Todo ello en un contexto íntimo y de confidencialidad que anima a abordar aspectos de índole más personal que pueden estar influyendo en el avance de la carrera profesional del colaborador o colaboradora.

14 PSIARA

Clotilde Tesón Ruiz es directora para Europa y Asia de Talento, Cultura y Sostenibilidad en Draxton, empresa del sector automoción. Psicóloga clínica y organizacional. Colegiada C5256. Certificada EuroPsy. Máster en Derecho del Trabajo, máster en Desarrollo Organizacional y acreditada nal.experta en Psicología del Trabajo y Organizaciones por el COPC. Entrevista realizada por Francisco-Solano Romero Presidente de la Sección Psicología de las Organizaciones y el Trabajo del COPC

QUÈ ÉS LA PSICOXARXA SOLIDÀRIA? És un conjunt de psicòlegs i psicòlogues col·legiats que, de forma solidària, es posen a disposició de la ciutadania per atendre persones amb pocs recursos econòmics que resideixen a Catalunya. QUI POT REBRE ATENCIÓ A TRAVÉS DEL PROJECTE I COM ACCEDIR-HI? Totes aquelles persones amb pocs recursos econòmics que, per les seves circumstàncies actuals, no poden assumir el cost d’una atenció psicològica de qualitat i que compleixen els requisits establerts pel projecte, que poden consultar-se escanejant el codi QR. COM PUC COL·LABORAR AMB LA PSICOXARXA? z Si vols col·laborar com a professional oferint els teus serveis de manera solidària a la ciutadania amb pocs recursos, emplena el formulari de col·laboració que trobaràs al nostre web escanejant el codi QR. z

Si vols col·laborar com a entitat, contacta amb nosaltres a través del correu psicoxarxa@copc.cat 

z www.copc.cat/ psicoxarxa-solidaria

CONTACTA’NS Per correu electrònic: psicoxarxa@copc.cat  Per telèfon: COPC Seu Central (Barcelona): 932 478 650 COPC Girona: 972 222 710 COPC Lleida: 973 230 437

Amb la col·laboració de: z

Ja són més de 30 entitats les que col·laboren amb nosaltres. Consulta-les escanejant el codi QR. Projecte impulsat per: z

COPC Tarragona: 977 214 102 PSIARA 15

Entrevista

DAVID M. CLARK: “AUGMENTAR L’ACCÉS AL TRACTAMENT PSICOLÒGIC ESTALVIA MOLTS DINERS ALS GOVERNS” Mentre l’evidència científica assenyala que el tractament psicològic pot reduir dràsticament la recaiguda de trastorns com la depressió i l’ansietat, bona part de la població encara no hi té accés. Per solucionar-ho, el Regne Unit ha posat en marxa el pla IAPT (Improving Access to Psychological Therapies o Millorant l’Accés a les Teràpies Psicològiques) amb molt bons resultats. En parlem amb el seu impulsor, el Dr. David M. Clark, professor de Psicologia Experimental a la Universitat d’Oxford i assessor clínic del Departament de Salut del govern anglès. Com es va adonar que el SNS del seu país necessitava millorar l’accés a la psicoteràpia?

I vau posar en marxa l’IATP. En què consisteix concretament?

El 2004 l’Institut Nacional d’Atenció i Excel·lència Clínica, que té la tasca de revisar l’eficàcia de totes les intervencions sanitàries, va començar a aconsellar els tractaments psicològics com a primera opció per a l’ansietat i la depressió. I ens vam adonar que molt poques persones a Anglaterra tenien l’oportunitat de rebre aquestes teràpies.

És un programa de millora de l’accés a les teràpies psicològiques que té tres característiques clau o tres promeses públiques:

Perquè eren molt cares?

2. Tots els i les terapeutes estaran degudament entrenats per oferir aquests tractaments.

Perquè no teníem prou terapeutes. El temps d’espera era d’aproximadament un any i només el 5% de les persones de la comunitat amb ansietat i depressió estaven rebent un tractament psicològic. Vam veure que havíem de fer alguna cosa al respecte.

16 PSIARA

1. Tothom que sigui visitat als serveis rebrà una bona recomanació de tractament, és a dir, un que tingui una bona base d’evidència científica.

3. Recollirem dades dels resultats de tothom qui rebi el tractament, i ho publicarem perquè tant els pacients com els professionals puguin veure els resultats.

David M. Clark és professor de Psicologia Experimental a la Universitat d’Oxford i assessor clínic del Departament de Salut del govern anglès. Què heu aconseguit des que vau començar? El primer any vam atendre 93.000 persones i ara en tractem unes 700.000 cada any. O sigui, l’augment de l’accés a la psicoteràpia ja és una realitat a Anglaterra! Sí. I ens agradaria ampliar-ho més perquè el programa ha mostrat beneficis molt clars.

“Quan s’administren bé els tractaments, el 50% de les persones es recuperen completament de l’ansietat i la depressió, i al voltant del 70% mostren una millora notable”

L’èxit del programa ha encoratjat el govern a invertir-hi més diners i a seguir ampliant-lo. Sí, cada any augmentem la plantilla amb nous terapeutes al servei. Ja hi ha suficients psicòlegs i psicòlogues al seu país? No. Passa com aquí: no tenim prou psicòlegs clínics per tractar tanta gent. Per tant, hem de fer servir una força de treball multiprofessional. Agafem persones de diferents orígens i les formem. No només psicòlegs i psicòlogues. No, no només. Tenim dos grups de terapeutes:

PSIARA 17

•

Els terapeutes d’alta intensitat, que són els que donen una teràpia més tradicional. Tenim molts psicòlegs clínics en aquest grup. Però també formem altres persones en salut mental: infermeres, consellers, treballadors socials… I els donem formació extra. I això funciona bé, obtenim bons resultats.

•

bona valoració al principi. I després parlarem amb tu de quin és el millor tractament en el teu cas. Per a les persones amb ansietat i depressió menys greus, podríem recomanar primer un tractament de baixa intensitat, com l’autoajuda guiada. I després et reuniries amb el teu metge o metgessa de benestar psicològic cada setmana perquè et guiï.

A part tenim els terapeutes de baixa intensitat, que ofereixen les Moltes persones es reteràpies que impliquen cuperen només amb menys temps del teaquest tractament, “Tractar l’ansietat i rapeuta, per als casos però d’altres no, o el de lleus a moderats la depressió estalvia seu problema és més d’ansietat i depressió. greu al principi, i aquesEls anomenem profes- molts diners en termes tes van directament a sionals del benestar de prestacions socials, un terapeuta d’alta inpsicològic i ofereixen tensitat que també els prestacions d’atur, i també fa tractaments com ara veu cada setmana. Però grups d’autoajuda i que les empreses siguin més les seves sessions seran psicoeducació guiats. més llargues. Perquè tenim una bona eficients i efectives” evidència que, per als I com és això que casos lleus a moderats, deixeu que les persoaquestes intervencions de baixa intensitat nes triïn la seva teràpia? poden ser útils. Aquestes persones són totes llicenciades en psicologia. I després els Ho fem quan l’evidència suggereix que hi ha donem un any de formació com a practicant diversos tractaments igualment efectius per del benestar psicològic. Vindrien a ser els a un cas. Així, si vens al servei amb un trastorn psicòlegs generalistes. d’ansietat, sempre t’oferirem teràpia cognitivoconductual perquè té la millor base d’evidència. Quins són els requisits de contractació? Però, si vens amb depressió, et donarem a triar entre teràpia cognitivoconductual o psicoteràJa han de tenir una mica de formació en salut pia interpersonal o psicoteràpia psicodinàmica mental, tot i que els donem un any addicional breu, o teràpia de parella si estàs en una relació. de formació en les teràpies psicològiques basades en l’evidència. Treballen als serveis de l’IAPT Perquè són igual d’efectives. cada dia, però dos dies a la setmana també estan a la universitat estudiant les teràpies psi- Exacte. I perquè sabem que, si la persona rep cològiques i aprenent les habilitats. el tractament que ella mateixa ha triat, tendeix a obtenir millors resultats. Així que intentem Si soc una persona que vol accedir a la teràpia donar una opció, però només entre els tractapsicòlogica, un cop entri al servei, amb quina ments que sabem que funcionen. freqüència tindré visites? I per arribar a aquest punt, quins van ser els Normalment un cop a la setmana. De vegades reptes que vau trobar? un cop cada dues setmanes. El primer va ser persuadir el govern perquè No està malament! aportés diners. El nostre argument era que fer això no li costaria diners i li n’estalviaria. Perquè Així, totes les persones que vinguin tindran una si tractes eficaçment l’ansietat i la depressió, estalvies molts diners en pressupost sanitari. I 18 PSIARA

també perquè les persones que estan ansioses o deprimides poden estar sense feina, i amb teràpia psicològica fem que puguin tornar a treballar. O potser tenen feina, però no funcionen bé perquè tenen el cap a les seves preocupacions, però ara podran tornar a ser productives. Algun altre obstacle a part dels diners? Quan vam començar el desplegament nacional l’any 2008, algunes persones no se sentien còmodes amb el compromís d’enregistrar els resultats de tots els pacients i publicar-los. I alguns terapeutes tampoc volien estar en un servei on havien d’oferir les teràpies amb la base d’evidència més sòlida en investigació. Però no vam forçar ningú a canviar-se a la nostra manera de treballar; vam mantenir els mateixos serveis de salut mental existents i vam crear un servei addicional, l’IAPT, per al qual només reclutàvem persones disposades a treballar d’aquesta manera. I això va funcionar molt bé. Els serveis van demostrar que eren molt efectius. Per sort, molta més gent vol treballar-hi ara. Sí. Ara hi confien més. No sé si sap que, a Catalunya, només tenim 9 professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants. Té alguna recomanació perquè puguem millorar aquesta ràtio seguint el vostre camí? Com convèncer el govern?

prefereixen el tractament psicològic en una proporció de tres a un? Per tant, és molt important donar aquesta opció als pacients per prescriure menys medicaments. I hi ha una altra raó per preferir els tractaments psicològics als medicaments. Quina?

Crec que els psicòlegs sovint no es relacionen amb els polítics. I és molt important que hi hagi un diàleg perquè els polítics entenguin els beneficis dels tractaments psicològics. A Anglaterra vam trobar que molts polítics no eren conscients de tots aquests beneficis i, certament, no es van adonar que els estalviaria diners. Per tant, era molt important parlar amb ells i ajudar-los a entendre-ho.

Tots dos tractaments poden ser efectius a curt termini, però la taxa de recaiguda és molt més baixa després del tractament psicològic. En la depressió, la taxa de recaiguda amb fàrmacs pot arribar al 80%, mentre que amb el tractament psicològic pot arribar al 20%.

Sí, ho veuen com una despesa, no s’inverteix i acabem sent el país europeu que consumeix més psicofàrmacs.

Perquè aprens noves habilitats per fer front als teus problemes emocionals, i mantens aquestes habilitats després del final del tractament. Per tant, si les coses van malament a la teva vida en el futur, tindràs aquestes noves habilitats per afrontar-les. I amb la medicació no s’aprèn cap habilitat nova.

No és el més desitjable. Saps que hi ha moltes enquestes a diferents països europeus que mostren que, si demanes a la gent d’escollir entre un tractament psicològic o medicaments efectius,

Per què els tractaments psicològics tenen una taxa de recaiguda més baixa?

PSIARA 19

Com diria que el seu programa, l’IAPT, ha canviat la salut mental al seu país? Sens dubte ha permès a centenars de milers de persones recuperar-se de les seves ansietats i depressions, que d’una altra manera no s’haurien recuperat. Ara hem tractat 7 milions de pacients addicionals en aquest programa. Us queda algun repte?

els terapeutes psicològics, per tal d’accelerar el progrés de la gent cap a la feina. És millor per a tothom! Quina notícia li agradaria llegir en un diari d’aquí a cinc anys?

M’agradaria poder llegir els resultats de tots els serveis de salut mental, perquè tothom sabés quina és la “És molt important que hi via per millorar i quina no ho és. Es beneficiarien els prohagi un diàleg entre els fessionals i els pacients.

Encara tenim molta gent sense tractament i, per tant, hem d’ampliar una psicòlegs i els polítics” mica la nostra força de I m’agradaria llegir que Estreball. Però només popanya té el mateix accés a dem formar un cert nombre de persones cada teràpies psicològiques que a Anglaterra, o més! any, de manera que necessitem més temps per fer-ho. A més, iniciarem tractaments en línia, on Gràcies! Veurem… fas gran part de l’aprenentatge en línia però tens un terapeuta que et dona suport. També estem Esteu en molt bona posició per fer-ho. Teniu utilitzant més teràpia remota que abans, video- una investigació impressionant ja feta que deteràpia. Vam aprendre a fer-ho durant la pandè- mostra el valor d’aquest enfocament, com l’asmia. Així que estem incorporant més teràpies di- saig control clínic aleatoritzat PsicAP d’Antonio gitals perquè no necessàriament hagin de venir Cano-Vindel. Pacients amb menys dies de baixa, a la clínica. amb menys costos sanitaris… Sí, esteu en molt bona posició per avançar. Amb terapeuta? Sí, amb el mateix terapeuta que ja et porta. I una altra cosa que estem fent és unir més salut física i salut mental. Moltes persones amb ansietat i depressió també tenen un problema de salut física a llarg termini, com la diabetis o les malalties cardiovasculars. I, tradicionalment, les seves teràpies s’han fet en diferents llocs, de manera que la persona que vetlla per la seva salut física no parla amb la que vetlla per la seva salut mental. Això no és bo. Així, estem reunint els serveis de l’IAPT en les vies d’atenció a la salut física de manera que, si tens diabetis i estàs sent tractat per ella, portarem el terapeuta psicològic a la via d’atenció a la diabetis. Creiem que això ens aporta beneficis addicionals, millora més la salut física i encara ens estalvia més diners. Ambiciós. Doncs també estem treballant per ajudar la gent a tornar a la feina. Estem fent que els serveis assessors d’ocupació treballin estretament amb

20 PSIARA

El Dr. David M. Clark va concedir aquesta entrevista a Psiara en el marc de la jornada “Psicologia a l’atenció primària: iniciatives nacionals i internacionals”. (Vegeu pàgina 6).

PSIARA 21

Reflexió i pràctica

LA CAPSA DE PANDORA O LA POR AL DESIG: UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA REFLEXIÓ I PRÀCTICA Grup de Treball Creativitat Procés Artístic i Salut Mental DELEGACIÓ TERRITORIAL DE Girona DEL COPC Marta Aguasca Oliveras Psicòloga i artterapeuta. Màster integratiu en Artteràpia per la UdG. Membre professional de Grefart. Coordinadora del GT Creativitat Procés Artístic i Salut Mental. Col·legiada 27891 mtaguasca@gmail.com

Avui toca garró, la Maria s’empassa amb desgana allò que li ofereixen, traga i no expressa l’angoixa que acompanya cada mos. Mentalment, va comptant les calories que ingereix, li té pànic a aquest hàbit que està recobrant des que és a la Unitat Hospitalària: menjar. Mira de reüll les seves companyes de menjador i intenta tranquil·litzar-se, encara no ha perdut el control; menjoteja cada bocí de carn dient-se que podria perfectament no fer-ho. Pateix un trastorn de conducta alimentària.

Raquel Vidal Arandes Psicòloga clínica-psicoterapeuta psicoanalítica. Graduada superior en Belles Arts. Artista plàstica formada en artteràpia. Coordinadora del GT Creativitat Procés Artístic i Salut Mental. Col·legiada 12234 raquelvidalpsico@gmail.com

Després de dinar toca descans; en el silenci de la sala s’estira acomodant diverses butaques. Té fred, un fred que ve de dins i del qual no pot desempallegar-se tot i la temperatura agradable de la cambra. S’encongeix fins a adoptar una postura gairebé fetal i es tapa amb una manta. Mentalment taral·leja “Nina de miraguano”, la cançó de Pau Riba que tantes vegades l’ha acompanyada. L’envaeix una son plàcida només tancar els ulls.

Trajectòria artística

22 PSIARA

Fotografia: Psique obrint la capsa de Pandora. Autor: John William Waterhouse

[…] La Maria s’adorm i a fora el vent l’abraçola ‘rum, rum’ entre les branques una remor com de mar. La Maria s’adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d’una nina li bressolen la son […] Resulta difícil despertar-la; lenta i suaument obre els seus grans ulls i mira al seu voltant. Somriu per complaure. Tot i no voler perdre el control, ve cada dia a la Unitat; diríem que fins i tot s’hi sent còmoda. La vida d’abans no és res més que una absència de records i la de després

una colla de desitjos mal forjats. No es vol curar perquè només sap viure d’aquesta manera: autolesionant-se, destruint-se el cos per no percebre res de fora. Quan es refereix a ella mateixa, amb freqüència la Maria ho fa amb menyspreu i fàstic. El seu vòmit de sang materialitza la necessitat d’exorcitzar el dolor que sent, la necessitat d’anihilament que l’acompanya des de fa anys i de les quals en parla en les sessions de teràpia individual… Una veneració gairebé religiosa cap a la mare (una mare propera, plena d’amor envers la filla) l’ajuda a transitar per aquest mar d’incerteses i desesperació on es troba immersa. El pare fa molt de temps que no és present; ho va ser fins que la noia va fer deu anys, ja en fa vuit d’això. Des de la separació, és un home absent i malalt amb qui gairebé la filla no manté cap relació. PSIARA 23

Quan fa referència a ell, ho fa des de l’aversió que li produeix. La mare esdevé taula de salvació de manera intermitent i sovint la Maria es fa més i més petita, arrapant-se de manera aclaparadora, metafòricament, al seu coll. No vol créixer. No pot créixer. De manera ocasional i també en espais psicoterapèutics diferents de la Unitat, la noia ens va desvelant diferents episodis de promiscuïtat sexual dels quals sembla no tenir-ne consciència. Sovint ho fa amb un somriure embadalit o una rialla mig ofegada que oscil·la entre la vergonya i l’oblit. Regida per la voluntat de captivar a l’altre, fa una negació del seu desig i se centra a acontentar a aquell o aquella que té al davant, esmaperduda. Les seves narracions estan farcides de confusió i les ofereix amb un aire de superficialitat i estranyesa que resulta impactant.

una estona on sortir del seu relat habitual i reconnectar amb la capacitat i el desig. L’art, amb els seus múltiples llenguatges, ens permet arribar allà on no pot arribar la paraula; ens permet dialogar i posar en joc totes aquelles parts que componen la nostra identitat, facilitant l’emergència dels continguts soterrats per l’inconscient. Amb les produccions artístiques s’integren i es reelaboren qüestions que van apareixent en el procés psicoterapèutic. D’aquesta manera s’afavoreixen les connexions emocionals i també l’aparició de la paraula (allò que no es pot anomenar per dolorós i traumàtic).

La Maria diu no recordar: ha generat l’oblit com a mecanisme de defensa, ha bloquejat la memòria. D’aquesta manera evita el patiment, però al mateix temps l’entristeix no poder accedir als bons records, a aquells anteriors a la separació dels pares. Avui, després de menjar el garró, hi ha sessió d’artteràpia. L’espai on es duen a terme les sessions és ampli, lluminós i amb uns grans finestrals. La Maria, només entrar, s’avança a les seves companyes i descorre les cortines col·locant la seva cadira sota un càlid raig de sol. La sessió es desenvolupa en silenci, els materials endreçats damunt la taula i un ambient distès de calma i acceptació semblen poder contenir aquesta mena d’embriaguesa de fam present en les ments de les noies: una estona on representar la seva realitat a través de la creació artística,

A la Maria li agrada participar en les sessions; fa temps que ho fa. Els trastorns de la conducta alimentària són patologies que apareixen de manera progressiva; la seva remissió també comporta temps. Necessitarà temps per fer aquest recorregut invers… els primers aliments desterrats de la seva dieta… l’exercici excessiu… els primers vòmits… caldrà anar encara més lluny per intentar explicar-se quin és el significat d’aquest símptoma. Haurà d’anar extraient esdeveniments sovint confosos i amagats a causa del malestar que desprenen. En el seu treball, sovint apareixen figures tancades, algunes s’interseccionen entre elles, pintades amb colors diferents. Ella diu que són records, memòries de temps passats. Són produccions que es van repetint (les repeticions ens indiquen on es troba l’energia psíquica de la persona).

24 PSIARA

La proposta del taller d’aquesta tarda, es basa en construir una narració plàstica d’un mateix: sorgeixen de nou aquestes formes que semblen capses estanques, segellades i ben protegides… com els seus records que no suren a la consciència. En aquest anar reelaborant, la noia fa una caixa, una producció en volum que permet noves mirades, nous angles. Sorgeix “la capsa dels bons records”, segons anomena ella mateixa. Físicament, la producció recorda una guardiola, un recipient clos amb una petita escletxa a la part superior i sense la possibilitat de ser buidat fàcilment. Tot i que la idea suggerida és que se l’endugui a casa per poder anar-la omplint a mesura que els bons records es facin presents, ella la deixa en un espai comú a la vista de tothom, convidant a les companyes de la Unitat a omplir-la. Ho fa amb el seu riure eixelebrat i complaent, un riure darrere el qual amaga la seva inseguretat i el pànic a veure’s sola.

artístiques, dins d’un espai i context individual que la Maria percep i anomena com a “segur”. Tant de bo, igual que la capsa de Pandora, en el seu fons hi romangui l’esperança, una esperança que permeti a la noia prendre la mà que se li estén, ja que no sempre podem lluitar sols.

[…] Que la memòria no et sigui massa fràgil i et sàpiga donar contínuament la llum. I que t’estimis i et deixis estimar que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre […] BIBLIOGRAFIA: Riba P. (2013). Nina de Miraguano. Tants caps tants joguets .

Ens trobem davant de la capsa de Pandora? De manera simbòlica, sembla que la Maria hagi rebut instruccions, com Pandora, de no obrir-se als mateixos records sota cap circumstància. Es resisteix a endur-se’n la capsa i a fer-se-la seva, evitant d’aquesta manera la responsabilitat de fer front al mateix dolor ja que, dins la capsa, metafòricament, s’hi amaguen tots els mals del món. Aquest fet ens parla d’un doble patiment: el del trauma original i el del desconeixement del seu origen. L’existència de la capsa posa en evidència el terror de la Maria i ens parla d’uns continguts interns esfereïdors que necessita elaborar, perquè la veritat sempre busca ser expressada i cerca la manera de veure la llum. Si aconseguim minimitzar les seves resistències podrem ajudar a harmonitzar la unitat psíquica de la noia. Quina és la veritat oculta de la Maria? Caldrà desvelar-la molt a poc a poc… … I d’aquesta manera, molt a poc a poc, ajudada per la capsa, la Maria va realitzant el seu “viatge a la inversa”, posant paraules allà a on regnava el silenci, acompanyada per la seva psicoterapeuta, que fa servir les seves produccions PSIARA 25

Activitats

PRIMER CICLE DE CONFERÈNCIES EN MUSICOTERÀPIA: LA MUSICOTERÀPIA AL LLARG DE LA VIDA DE LA PERSONA PER LES membres del Grup de Treball de Musicoteràpia (GTMT): Laia Capdevila, Laia Letosa, Sonia Sánchez, Marta García, Emma Plana A la nostra cultura, la música és present al llarg de la vida, de la mateixa manera que la musicoteràpia és una disciplina que es pot aplicar i necessitar en qualsevol moment vital. Per aquesta senzilla raó, el Grup de Treball de Musicoteràpia ha pensat a centrar el seu primer cicle de conferències en Musicoteràpia amb les diferents etapes de la vida de la persona. L’objectiu principal és donar a conèixer aquesta disciplina terapèutica i les seves aplicacions que es puguin donar en qualsevol edat de la persona.

El Dr. Jordi Àngel Jauset va ser qui va dur la batuta en la xerrada d’estrena el passat 19 de setembre amb una presència en línia de 72 persones. Ell va ser l’encarregat de l’obertura del cicle. Amablement, va acceptar el repte de fer la introducció a la suite de conferències, que se centraran en les etapes neonatal, infantil, adolescència, adults i tercera edat.

Jordi Àngel Jauset durant la conferència

Jordi A. Jauset, doctor en comunicació, enginyer i músic, màster en psicobiologia, neurociència cognitiva i també posseïdor del títol professional de piano, és divulgador dels beneficis de la música des de fa 20 anys. Ha estat professor de diversos màsters de musicoteràpia a Barcelona i Girona i ha publicat 7 llibres sobre aquesta temàtica. Actualment, és el coordinador del Grup d’estudi “Música i Neurociència” a l’Acadèmia Catalana de la Música i director del Màster de Neuromúsica en línia gestionat per Nus

26 PSIARA

Agency i acreditat per la Universitat Catòlica de Múrcia. En aquesta primera conferència, titulada Música i salut. Aportacions de la neurociència, el Dr. Jauset va constatar la importància del binomi mitjançant les evidències científiques més actuals. Per una banda, va presentar alguns dels avenços pioners que s’estan duent a terme. Per exemple, les darreres recerques relacionades amb les connexions i xarxes neurals, com la descoberta sobre els nous funcionaments i accions dels astròcits, publicada el 6 de setembre d’enguany a la revista Nature (Volterra i els seus col·laboradors), una troballa de vital importància per entendre com funcionen els mecanismes de l’aprenentatge i la memòria, així com noves vies de recerca per entendre malalties neurodegeneratives com el Parkinson o l’Alzheimer. A continuació, va fer menció d’una interessant investigació realitzada a Galícia (2022) centrada en la petjada musical en el cervell, la relació de la música i l’ADN, amb l’objectiu de prevenir en la salut, com per exemple, l’estat d’ànim, el càncer, l’Alzheimer o el TEA, i incidir a pal·liar alguns efectes que provoquen certes malalties. Tot plegat, per avançar en el funcionament i coneixement del benefici de la música en la salut de la persona. També, va mencionar les darreres recerques de la investigadora Li-Huei Tsai i els seus col·legues de l’Institut Picower per a l’aprenentatge i la memòria del MIT, respecte al tractament amb l’ús del so i la llum en l’Alzheimer (2022). A més de remarcar la importància en l’àmbit neurocientífic, el Dr. Jauset va reflexionar sobre diferents temes com la importància de la diferència entre la intervenció musical i la musicoteràpia o la relació històrica entre la música i la medicina.

en el reconeixement per a la seva actuació i gestió social, econòmica i cultural. En aquesta direcció, va destacar dues accions rellevants que s’han dut a terme. La primera, el Dia Internacional de la Música, el 21 de juny de l’any passat, quan el Parlament del Govern central va reconèixer públicament i institucionalment la importància de la música en el bé de la persona. I, l’altra, realitzada pel grup d’estudi que Jauset coordina quan, aquest any, va presentar un informe basat en evidències científiques per manifestar la importància de la música en l’educació dels infants davant de la comissió parlamentària d’Educació del govern català, que va ser escoltada, va rebre el suport per unanimitat i va ser aprovada.

Així doncs, després d’aquesta introducció de coneixements neurocientífics que donen suport a la importància de la incidència del so i la música en la persona, presentada pel Dr. Jauset, continuant la fita de divulgació de les pràctiques i actuacions actuals, el Grup de Treball va continuar el cicle amb una segona conferència, aquest cop sobre L’aplicació de la musicoteràpia en l’etapa neonatal en un entorn hospitalari, amb la psicòloga Núria Aguilera i el músic Genaro Sierra. Ambdós ponents són membres de l’Associació Ressò de Musicoteràpia.

D’altra banda, va fer un incís important davant la gestió de les administracions i organismes públics i polítics. Segons el doctor, cal que aquestes coneguin els avenços esmentats per tal de convidar-los a actuar amb sana conseqüència. És necessari que ho tinguin present PSIARA 27

s’atenen els vessants emocional i relacional, tenint presents els objectius, com ara: • • • • • •

Núria Aguilera i Genaro Sierra, membres de l’Associació Ressò de Musicoteràpia i ponents de la conferència.

L’Associació Ressò de Musicoteràpia és una associació sense ànim de lucre que atén de forma multidisciplinària, des de l’any 2005, persones amb necessitats físiques, cognitives i/o socioemocionals en entorns hospitalaris mitjançant la utilització de la música. L’objectiu de l’Associació és oferir un servei integral a la persona, proporcionant un benestar físic i psicològic amb l’aplicació sistemàtica de les arts. Durant aquesta conferència, els ponents van explicar quin és l’estat de la realitat actual, el que implica i les respostes obtingudes en la pràctica i aplicació de la musicoteràpia en aquest entorn. La seva intervenció s’adapta constantment a les necessitats reals i latents de pacients i familiars. En aquest sentit, l’equip d’infermeria fa el cribratge i derivacions de qui ha de ser atès per l’equip de musicoteràpia, tot i que també es treballa interdisciplinàriament amb els equips de Child Life, professionals de la psicologia i treballadors i treballadores socials. Ara bé, els musicoterapeutes també fan cribratge dels pacients en funció de les demandes anteriors. A les sessions de musicoteràpia, constantment

Proveir i afavorir un espai relaxat. Estimular i/o relaxar. Crear canals d’expressió de sentiments, emocions i preocupacions. Potenciar i facilitar vincles afectius. Suggerir recursos per a l’estimulació i la relaxació dels nadons a les famílies. Millorar el benestar físic.

Els i les ponents van centrar l’acte musicoterapèutic neonatal fixant la mirada en els diversos beneficiaris: •

•

•

Del mateix pacient neonatal van constatar els beneficis observables en les seves respostes fisiològiques que es monitoren en tot moment. Dels pares i familiars amb qui el treball és afavorir la gestió emocional del procés i estimular el vincle amb la criatura, a més d’oferir un marc temporal que els ajuda a mantenir el contacte amb la realitat exterior de l’hospital. Del personal d’infermeria, que treballa per tal d’afavorir la seva relació amb les famílies que en l’àmbit relacional es mostren molt tancades i també en la intervenció conjunta en processos mínimament invasius com cures o posar vies, col·laborant per a crear un ambient més tranquil i segur.

Prem sobre la imatge per veure la conferència en el canal de Youtube del COPC

A través dels testimonis familiars, del personal d’atenció sanitària i del que es va observar sobre el que la intervenció musicoterapèutica aportava a pacients i a l’entorn professional sociosanitari, van quedar palesos els dos ei28 PSIARA

xos vertebradors de la musicoteràpia: el valor humà i terapèutic a través de l’art de la música. I la darrera conferència d’aquest primer semestre va ser impartida per la psicòloga i musicoterapeuta Ana Menén, anomenada La Musicoteràpia en neurorehabilitació Infantil, la qual va tenir lloc el passat 15 de novembre.

vació i anàlisis sistemàtica de les respostes del pacient. A continuació, es valoren les necessitats tant de cada pacient com de la família. I, per acabar, es plantegen els objectius i s’inicia la intervenció musicoterapèutica.

A. Menén va explicar com aplica la musicoteràpia a l’Institut Guttmann, centre especialitzat en neurorehabilitació. Per començar, ens va parlar sobre el paper de la musicoteràpia en la neurorehabilitació. Treballen sota l’enfocament de la musicoteràpia neurològica (NMT), que va ser investigada i desenvolupada per la Academy of Neurologic Music Therapy a finals dels anys 90. Aquesta és un model biomèdic avalat per la World Federation of Neurorehabilitation (WFNR) i la European Federation of Neurorehabilitation Societies (EFNR). Consisteix en l’aplicació terapèutica de la música en disfuncions motores, sensorials i cognitives derivades d’alteracions neurològiques. Les aplicacions clíniques de la NMT consisteixen en la utilització d’unes tècniques i protocols estandaritzats que estan subdividits en tres àmbits de la rehabilitació: sensoriomotriu, cognitiu i del llenguatge i la parla. Durant la seva explicació, A. Menén va presentar exemples de pacients amb qui ha treballat a l’Institut Guttmann, fent menció d’algunes tècniques que utilitza. Va ressaltar que la finalitat principal d’aquestes era que el pacient pugui transferir els aspectes treballats a les sessions, mitjançant les diferents tasques musicals, a la vida quotidiana. Aquest objectiu s’aconsegueix presentant, per una banda, estímuls adaptats segons l’edat i, d’altra banda, ajustant el tipus de propostes, les ajudes i suport proporcionat en cada sessió segons les respostes que presenten els pacients. Seguidament, va explicar quina metodologia utilitzen a l’hora de començar una intervenció. Primer, professionals d’altres disciplines fan una valoració formal de cada pacient. Segon, es fa una valoració no formal amb musicoteràpia, duta a terme per la musicoterapeuta, que consisteix en un entrevista a la família i en l’obser-

Ana Menén durant la conferència

Les intervencions en musicoteràpia que es duen a terme a l’Institut Guttmann Hospital de Neurorehabilitació, pretenen treballar diferents funcions amb diferents materials i activitats, utilitzant mètodes tant actius com passius. Les atencions clíniques individuals poden tenir una duració d’entre 30 min a 2 hores setmanals segons el cas i la freqüència d’intervenció varia segons el setting ja que a Guttmann Barcelona les sessions són d’una hora de duració i a l’Institut Guttmann són de 30 minuts. Les sessions grupals que es realitzen en ambdós centres tenen una hora de durada. A més a més, compten amb una sala de musicoteràpia pròpia, on, gràcies a la gran disponibilitat de recursos instrumentals i l’ampli espai adaptat, poden desenvolupar satisfactòriament les intervencions musicoterapèutiques. Generalment, són els pacients els que es desplacen a la sala, a excepció dels qui la situació mèdica personal els ho impedeix. A diferència d’altres orientacions musicoterapèutiques, on les sessions es realitzen amb dues musicoterapeutes -com en el cas de la musicoteràpia neonatal exposada per la Núria Aguilera i en Genaro Sierra en la precedent conferència- , A. Menén comenta que a la Guttmann, l’equip de musicoteràpia consta de dues professionals, una al centre de Barcelona i l’altra al de Badalona. Elles es coordinen setmanalment tant per tractar el seguiment i consultes d’intervenció dels pacients com per compartir i elaborar diferents recursos d’intervenció. PSIARA 29

Existeix, també, una coordinació entre tots els professionals del centre. És un treball amb un equip interdisciplinari, aspecte molt important perquè considera que la participació de diferents figures especialistes suposa definir amb més exactitud i eficiència els objectius terapèutics que s’han de treballar amb cada pacient. Si els objectius són comuns per a diferents àmbits d’aplicació, el resultat serà molt més efectiu i el procés de rehabilitació es veurà accelerat. La ponent va comentar que el gran repte del treball en neurorehabilitació a la infància és el de mantenir la motivació i un bon vincle terapèutic. Ambuna persona adulta pot plantejar una activitat que es justifiqui en si mateixa i es pugui repetir amb l’objectiu rehabilitador. No obstant això, amb els infants s’ha de treballar des dels seus propis interessos, buscant la manera de treballar amb els objectius d’una manera indirecta. És per això que la música és una gran aliada. Aporta el marc perfecte per arribar a objectius mitjançant el joc i gaudi de l’infant. Un factor rellevant que cal destacar és la importància que se li dona des del Guttmann a la implicació de la família i dels cuidadors en el procés musicoterapèutic. Treballar des d’un enfocament centrat en la família permet ajudar l’entorn del pacient a sentir-se segur en les interaccions. D’aquesta manera contribueix a reforçar el vincle i ofereix espais de suport, facilitant orientacions per afavorir estratègies d’afrontament 30 PSIARA

centrades en el problema. En referència a la darrera conferència es pot trobar més informació sobre la musicoteràpia en neurorehabilitació en un article publicat recentment a la revista Sobre Ruedas. Així mateix, hi ha disponible un episodi del podcast “Beines de Mielina” sobre la musicoteràpia en neurorehabilitació on s’exposa tant el treball de les dues musicoterapeutes com la visió dels pacients. Aquest està disponible a YouTube en aquest enllaç.

Prem sobre la imatge per veure la conferència en el canal de Youtube del COPC

Explicades les tres primeres conferències, us convidem a continuar coneixent la musicoteràpia a través de les properes conferències d’aquest 1r Cicle de la Musicoteràpia al llarg de la vida de la persona que continuarà desplegant-se cronològicament durant els següents semestres. Us anticipem que la quarta conferència es realitzarà al gener de 2024 i desenvoluparà una temàtica molt interessant relacionada amb

l’aplicació de la musicoteràpia en les etapes educatives primària i educació secundària obligatòria. El convidat per a l’obertura d’aquesta etapa d’edats educatives serà el Dr. Luis Alberto Mateos-Hernández, psicòleg i musicoterapeuta amb molta trajectòria en aquest camp. Podeu consultar el dia i la programació aquí. Des del Grup de Treball de Musicoteràpia també us volem informar que tota persona professional de la psicologia, col·legiada a Catalunya o una altra comunitat indistintament, formada en musicoteràpia, que vulgui compartir, aprendre i impulsar aquesta disciplina en equip, està convidada i serà ben rebuda per formar part d’aquest grup de treball. Participar-hi és ben fàcil ja que les sessions de treball són en línia. Igualment, des del COPC, el Grup de Treball està obert a col·laborar, cooperar i crear sinèrgies sòlides amb altres entitats afins o que requereixin la nostra aportació professional al seu desenvolupament i projectes. En ambdós casos, podeu contactar a través de gtmusicoterapia@copc.cat

PSIARA 31

Reflexió i pràctica

ENTENDRE L’ECOANSIETAT, UN MALESTAR QUE VA EN AUGMENT PEr Susanna Tres Susanna Tres és psicòloga sanitària i psicoterapeuta, col·legiada número 9196, membre del Grup de Treball Psicoanàlisi, Cultura i Societat, i membre de la Climate Psychology Association

Cada vegada ens trobem més persones amb angoixa davant el desastre ecològic causat per l’escalfament global i les catastròfiques perspectives de futur. A aquesta preocupació se l’anomena ecoansietat o dol climàtic i es caracteritza per la presència de sentiments de ràbia, por, desesperança, tristesa i culpa causades per la crisi climàtica (Coffey, 2021). Fa uns anys la patien els científics que coneixien bé les dades, però ara que les pitjors previsions s’estan complint (IPCC, 2023), molta més gent està experimentant els efectes negatius del canvi climàtic sobre el mateix benestar i la supervivència (Berry, 2010). Sobretot infants i joves, un col·lectiu especialment vulnerable davant d’aquesta crisi. Com a professionals de l’ajuda és molt important que puguem entendre a fons les característiques d’aquest malestar. I això no és tot, hem d’anar més enllà i assumir el desafiament que suposa per a la humanitat enfrontar-se amb la crisi climàtica.

Jeremi Richard / AFP

32 PSIARA

S’inaugura un monument a Okjokull, la primera glacera d’Islàndia perduda pel canvi climàtic a l’oest d’Islàndia, el 18 d’agost de 2019. Jeremi Richard / AFP

L’ecoansietat és una reacció a un problema real i complex, l’extinció de la vida com la coneixem, deguda al canvi climàtic antropogènic. Una realitat sens dubte traumàtica que pot bloquejar la capacitat d’elaborar i reaccionar. Des de la psicoanàlisi s’ha estudiat com la ment es protegeix de tot allò que la pot desestabilitzar amb mecanismes com la negació, com quan minimitzem la gravetat de la situació, o la dissociació, com quan acceptem que és greu però seguim vivint com si no ho fos. També podem projectar la culpa a altres grups de persones o idealitzar que la tecnologia o els diners ens salvaran. Tal com explica Weintrobe (2013, 2021), molts de nosaltres vivim en una bombolla climàtica, que, per una banda, ens dona certa sensació de tranquil·litat, però, per altra, ens deixa apàtics, impotents i vulnerables. En aquest sentit, l’ecoansietat és considerada com una reacció apropiada que ens alerta d’un perill que requereix reflexió i acció immediata. En una enquesta publicada a la revista The Lancet Planet Health (Hickman, 2021), realitzada a joves de diferents països, es mostra que una proporció molt alta expressa una preocupació extrema pel canvi climàtic, a més d’un sentiment de traïció cap als governs al càrrec. Quan els joves fan afirmacions com “tenim un futur

molt negre” o “no vull tenir fills en un món sense esperança”, hem de considerar si ho interpretem com un símptoma d’una neurosi, a esquenes de la problemàtica ecològica, o ho validem en el context planetari en el qual vivim. El setting terapèutic està immers en una comunitat social global, i no podem col·lusionar amb estratègies que neguen el problema. Per il·lustrar tot això, considerem un cas concret. La Rosa és una dona de mitjana edat que ve a consulta per símptomes d’ansietat que relaciona amb la mort recent de la seva mare, així com problemes laborals i econòmics. També està preocupada pel canvi climàtic i s’angoixa pensant en el món que hauran de viure els seus fills, que ara tenen 7 i 10 anys. Coincideix que no surt a fer esport perquè aquest estiu s’ha cremat una part del bosc per on hi anava, i això la fa sentir molt trista. Explica que no es pot treure del cap les imatges d’un documental que va veure fa unes setmanes sobre el desgel dels casquets polars i l’impacte que està tenint i tindrà a escala planetària. Quan anem aprofundint en la seva història familiar, veiem com les seves pèrdues així com una situació actual estressant, la fa ressonar amb el dolor del planeta. PSIARA 33

A través de la comprensió completa del patiment de la Rosa podrem començar a ajudar-la. Les pèrdues no elaborades que està experimentant fan emergir en la Rosa una ansietat catastròfica que limita la seva capacitat de pensar i actuar. Les pèrdues relacionades amb el canvi climàtic com la del bosc on va a fer esport o la d’un món habitable, cal que siguin integrades en el tractament de les altres pèrdues biogràfiques. El procés terapèutic de la Rosa ha de contemplar un dol relacionat amb el canvi climàtic que ajudi a acceptar millor aquestes pèrdues i a desenvolupar recursos mentals per adaptar-s’hi. Les ansietats catastròfiques i el dol per la pèrdua de biodiversitat, de la manera de viure o de les expectatives de futur són experiències col·lectives. Cerimònies com el funeral fet el 2019 per la mort de la glacera Okjokull a Islàndia (imatge) poden ser de gran ajuda.

“Davant l’emergència climàtica no podem no actuar, és igual per què o per a qui ho fem. Ho podem fer per nosaltres, per les generacions futures, per les persones que pateixen, pels animals, per les plantes o per tot alhora… L’important i urgent és que actuem” Donna Orange, 2017 Una major consciència de les pèrdues ens porta a assumir les culpes, i aquí podem començar a reparar. Un exemple de culpa i reparació és la vergonya de volar, que té nom propi en suec, flygskam. Es tracta del sentiment de culpa davant els sabuts efectes ambientals nocius del transport aeri i la seva influència en el canvi climàtic. Aquest sentiment va portar a una disminució d’un 11% i un 12% dels vols interns de Suècia i Alemanya respectivament. Aquest sentiment pot ajudar a replantejar com viatgem, i a

34 PSIARA

exercir pressió als polítics i a les empreses, per fer els canvis estructurals que són necessaris. Així doncs, és essencial que es pugui tractar l’ecoansietat per tal que pugui formar part d’una resposta saludable envers el problema del canvi climàtic (A.Cunsolo, 2020). Tot i que l’ecoansietat té un significat específic per a cada individu, ens parla del nostre vincle amb la natura. La Rosa s’autoregulava anant al bosc, per exemple, i perdre aquest espai la va desestabilitzar. Els éssers humans tenim una connexió innata amb el nostre medi natural i altres éssers vius (Wilson, 1984). El model de desenvolupament neoliberal i el consumisme han debilitat aquesta connexió, amb greus conseqüències per la salut de tots els éssers vius del Planeta. El repte d’entendre i tractar les persones amb ecoansietat està intrínsecament lligat al repte més ampli de fer front a la crisi ecològica. Com a representants dels coneixements, valors i ètica de la psicologia, tenim un rol crucial per ajudar a entendre i respondre a l’emergència climàtica (Clayton 2019). Però, com ho fem? En primer lloc, cal parlar-ne perquè deixi de ser l’elefant que queda fora del nostre lloc de feina. I en la mesura que fem el propi camí de conscienciació ecològica i descarbonitzem les nostres vides, ens podem plantejar per exemple: •

Investigar i divulgar sobre els mecanismes individuals i socials que perpetuen la inacció.

•

Potenciar la resiliència de les persones a través d’espais de suport, donant suport especialment als col·lectius vulnerables.

•

Afavorir estratègies d’afrontament i acció constructives.

•

Assessorar sobre com transmetre les notícies negatives per no caure en el derrotisme.

•

Influir en les decisions polítiques que posin al centre solucions per frenar l’escalfament global i mitigar el seu impacte.

Jeremi Richard / AFP

REFERÈNCIES

7. Resolution (2019). International Summit on Psychology and Global Health: A Leader in Climate Action (Lisbon,

1. Clayton, S. (2019) Psicología y cambio climático. Pape-

Portugal). https://www.psychologyandglobalheal-

les del Psicólogo, 40 (3), 167-173. https://www.papeles-

th.org

delpsicologo.es/pii?pii=2902 8. Orange, D. M. (2017), Climate Crisis, Psychoanalysis 2. Coffey, Y., Bhullar, N., Durkin, J., Islam, M. S., & Usher,

and Radical Ethics, Londres, Routledge

K. (2021). Understanding eco-anxiety: A systematic scoping review of current literature and identified knowle-

9. Weintrobe, S. (2013), Engaging with Climate Change,

dge gaps. The Journal of Climate Change and Health, 3,

Londres, The New Library of Psychoanalysis, Routledge,

100047.

Regne Unit

3. Cunsolo A et al. (2020) Ecological grief and anxiety:

10. Weintrobe, S. (2021). Psychological Roots of the Cli-

the start of a healthy response to climate change? The

mate Crisis: Neoliberal Exceptionalism and the Culture

Lancet Planetary Health 4 (7), E261-E263 https://doi.

of Uncare. Regne Unit: Bloomsbury Publishing.

org/10.1016/S2542-5196(20)30144-3 11. Wilson, E. O. (1984) Biophilia. Harvard University 4. Hickman. C et al, 2021 Climate Anxiety in children and

Press, New York.

young people and their beliefs about goverment responses to climate change: a global survey. The Lancet Planet Health, 5, E863-73 5. H.L Berry, K. Bowen, T. Kjellstrom, 2010, Climate Change and mental Health: a causal pathways framework. Int.J Public Health, 55: 123-132 6. Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) 2023, www.ipcc.ch

PSIARA 35

Reflexió i pràctica

CONDUIR AMB TRASTORN PER DÈFICIT D’ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT Pel Dr. Sebastià Sánchez, president de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i de la Seguretat del COPC El trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament causat per una interacció de factors genètics i ambientals, que s’inicia a la infància i que, aproximadament en la meitat dels casos, es manté durant l’adolescència i a l’edat adulta. Podem observar que les persones amb TDAH presenten alteracions bioquímiques i funcionals que provoquen manca d’atenció significativa i comportaments hiperactius-impulsius.

36 PSIARA

Sense ser exhaustiu, les característiques més comunes que presenten les persones amb trastorn per dèficit d’atenció que no han rebut cap mena de tractament ni psicològic, ni farmacològic són: •

Dificultats per focalitzar i mantenir l’atenció en qualsevol activitat. Això comporta una manca important de recollida d’informació necessària i determinant per a poder prendre decisions i adaptar la seva conducta de manera adequada a les exigències de la tasca, o de la situació que volem resoldre.

•

Com que a la memòria, en el millor dels casos, guarden retalls d’informació de l’experiència viscuda els costa molt consolidar una visió de conjunt. Aquest fet dificulta en extrem els processos d’ensenyament i aprenentatge.

•

Els costa molt seguir instruccions, perquè la seva atenció difusa, no concentrada i dispersa els impedeix recopilar la informació necessària per ajustar la seva resposta al que li demana el seu interlocutor.

•

La sensació és que, quan parles amb persones amb TDA, sembla que no t’estan escoltant.

•

Amb molta freqüència no acaben les tasques que han començat.

•

Obliden coses, perden coses. Potser, no troben un objecte que feia no res el portaven a les mans.

ciar-se de les millores que suposa rebre un tractament professional adequat, que generalment inclourà teràpia psicològica i farmacològica.

•

No mostren interès a iniciar tasques que requereixen esforç mental i concentració, perquè pensen que es perdran en el camí i, per tant, acaben assumint que no val la pena l’esforç de posar-s’hi.

Com afecta el trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) a la conducció?

Aquests i altres possibles símptomes no sempre es presenten per igual, ja que poden aparèixer amb diferents intensitats i graus (lleu, moderat o greu).

Les persones amb TDAH, que no han rebut cap tipus de tractament, poden presentar certes dificultats per a conduir un vehicle (sigui o no sigui a motor) donat que, en funció de la simptomatologia expressada en línies anteriors: •

Es troba limitada la seva capacitat d’atenció, que és requisit imprescindible i necessari per mantenir un nivell d’alerta adequat per fer una conducció segura. Aquesta atenció requerida, per conduir amb seguretat, es pot veure compromesa per accions tan simples com portar la música una mica alta, o escoltar a la ràdio un programa que sigui del seu interès…

•

D’altra banda, si el trastorn cursa amb hiperactivitat, presenten una manca de control de les respostes impulsives. Això vol dir que poden mostrar més impaciència i agressivitat que la resta de conductors o conductores, davant de situacions relacionades amb el trànsit, per exemple quan es troben amb

“Aquesta situació simptomatològica, si és greu i constant, pot provocar ansietat i trastorns de l’ànim” El TDAH és un dels trastorns més comú que trobem a la infància, sent més prevalent en homes que no pas en dones. Afortunadament, en el 50% dels casos desapareix durant el període de transició a la vida adulta. El problema és que en molts casos el TDAH no arriba a ser diagnosticat i, per tant, les persones que pateixen aquest trastorn no poden benefi-

PSIARA 37

una retenció no prevista, o quan estan darrere d’un vehicle que no surt de seguida quan la llum del semàfor es posa en verd. En la conducció, la contenció de la impulsivitat i el control emocional són tan importants o més que el control del vehicle que conduïm. La tasca de conducció requereix un funcionament eficient i adequat de l’atenció. L’atenció selectiva ens permet seleccionar els estímuls rellevants i ignorar els que no ho són per fer una conducció segura. L’atenció mantinguda i constant ens permet anticipar-nos per a prendre les decisions que més s’adeqüen a les exigències de la via i de la circulació de vehicles que hi transiten. Aquesta activitat atencional ha de ser selectiva, constant i mantinguda durant tot el temps que una persona està conduint el vehicle sigui o no sigui de motor. Llavors, una vegada que coneixem aquestes característiques associades al trastorn de dèficit d’atenció, amb hiperactivitat o sense, la pregunta que ens hauríem de fer és… Una persona que pateix TDAH pot conduir un vehicle? En una investigació que es va fer a New Jersey el 2017, es va concloure que el risc per a conductors i conductores que presenten aquests trastorns és 1,36 vegades superior a la resta de persones conductores de la població general. La majoria d’infraccions que va cometre la mostra estudiada amb TDAH estaven més relacionades amb la velocitat que no pas al consum d’alcohol i altres drogues.

38 PSIARA

Des del punt de vista percentual, els adolescents de la mostra del grup experimental amb TDAH van patir un 43% d’accidents, mentre que els de la mostra del grup control, que no presentaven aquest trastorn, en van acumular un 36%. Per tant, la diferència d’accidentalitat va ser del 7%.

“Hi ha estudis que revelen que la probabilitat de patir un sinistre de trànsit és major en persones amb TDAH” La qüestió és que, el TDAH, no ha de ser un problema a l’hora de conduir sempre que, igual que en altres malalties o trastorns, es trobin sota control facultatiu. Com, per exemple, la diabetis no incapacita per a conduir si la persona segueix un tractament supervisat per un professional de la salut. En el cas del TDAH, el que pot suposar un veritable perill és que alguna persona amb aquest trastorn es posi al volant sense haver passat per una avaluació diagnòstica i, encara pitjor sense un tractament adequat i personalitzat. Si una persona amb TDAH es planteja conduir hauria de: •

Demanar consell professional. Ha de ser conscient del seu diagnòstic. Ha de conèixer els riscos potencials associats al TDAH per garantir una conducció segura i responsable.

•

Acceptar que si es posa al volant ha d’evitar estímuls que redueixin la seva capacitat atencional. Evitar la música alta, evitar vehicles amb grans pantalles de colors. Tot això requereix un procés psicoeducatiu.

•

Acceptar que possiblement necessitarà fer més pràctiques a l’hora de treure’s el permís de conduir i que l’ideal de la seva formació hauria de passar per l’adequació d’un tàndem format per un professional de la psicologia i un professor o professora de formació viària. Tot aquest procés d’acceptació, tractament, formació i adaptació facilitarà la seva capacitat per percebre, amb l’atenció i el control emocional adequat, les diferents situacions de risc, cosa que augmentarà la seva competència per prendre decisions adequades que s’ajustin a les exigències de la via i del trànsit.

L’omissió d’aquestes consideracions farà augmentar la probabilitat de provocar i causar sinistres de trànsit no desitjats per ningú.

PSIARA 39

Ressenya

¿ADICTOS O AMANTES? CLAVES PARA LA SALUD MENTAL DIGITAL EN INFACIAS Y ADOLESCENCIAS JOSÉ RAMÓN UBIETO PRESENTA NUEVO LIBRO EN 2023

Autoría: José R. Ubieto Editorial: Octaedro Páginas: 172 Año: 2023

Nos pasamos la vida diciendo que los niños, niñas y jóvenes están “enganchados” al móvil, son “adictos” a las pantallas. Y lo que plantea ‘¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital’ en infancias y adolescencias es substituir esa premisa por una pregunta: ¿y si, en vez de hablar de adicción, aludimos al término amoroso que mantienen con sus móviles, ordenadores, tablets?

ISBN: 9788419900463 También disponible en EPUB

“La manera en que nombramos eso que les ocurre a los niños y adolescentes tiene sus consecuencias, en sus vidas y en nuestra posibilidad de interlocución con ellos”, advierte el psicólogo clínico, psicoanalista, colaborador docente de la UOC y la UB, y columnista en varios diarios y revistas, José Ramón Ubieto. “Se da por supuesto que el uso [de pantallas] es adictivo cuando resulta que, luego, esas estrategias propuestas no apuntan a la abstinencia,

40 PSIARA

que se alejan de esa supuesta normalidad? Y se apuntan algunas estrategias clínicas, educativas y sociales para acompañar a los niños, niñas y jóvenes, a modo de claves para una salud mental digital.

propia de los tratamientos de las adicciones a las sustancias, sino a una regulación del uso, disminuyendo el tiempo”, señala el psicólogo.

El volumen, que se divide en tres partes -introducción sobre las situaciones y los cambios que se dan en la pubertad, retrato del mundo híbrido actual (presencial-virtual) y estrategias de intervención-, nos plantea, en definitiva, cambiar de paradigma como punto de partida que nos permita empezar a superar los actuales retos derivados del aumento de horas ante la pantalla, y constituye un punto de inflexión tan novedoso como constructivo para padres, madres, y profesionales de la educación y la salud mental. (Hacer clic sobre la imagen para empezar a leer).

Así, cambiar este planteamiento, según el autor, nos ayudará a leer las vidas de los y las jóvenes con claves del siglo XXI y acoger la diversidad de situaciones que borramos de un plumazo al hablar de adictos. “Hoy ya se prescribe con todo detalle y plazos cuándo «es correcto» destetar a un bebé o los días que debe durar un duelo, en un afán de reducir la diversidad humana a variables mesurables y evaluables cada vez más encorsetadas en mediciones arbitrarias”, alerta, mientras aboga por ampliar los márgenes de esa etiqueta de “normalidad”.

Entrevista a José R. Ubieto sobre la salud digital en jóvenes. Fuente: Editorial Octaedro.

A partir de aquí, se plantean las preguntas que vertebran el libro: ¿se podría concebir un uso normal de los gadgets y de las redes sociales?, ¿cuál sería y a partir de qué criterios lo estableceríamos?, ¿cómo cabría calificar a aquellos PSIARA 41

Ressenya

MI HIJO ME CAE MAL Sara Tarrés, MEMBRE DE LA SECCIÓ PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ DEL COPC

Autoria: Sara Tarrés Editorial: Plataforma Actual Pàgines: 180 Any: 2023 ISBN: 978-84-19655-68-4

“Ha arribat el moment d’obrir les portes i parlar amb naturalitat de tots els sentiments dolorosos que la maternitat i la paternitat generen”. Aquesta frase de la contraportada del llibre Mi hijo me cae mal és una invitació a parlar d’un tema tabú, molt poc acceptat i políticament incorrecte: sentir que no ens agraden els nostres fills o filles. I ens proposa posar-hi paraules i consciència, com a primer exercici necessari per a tractar de millorar aquesta dura situació, molt més freqüent del que es pensa. “Hi ha molta gent que m’escriu perquè no sap què fer amb aquestes emocions, que se sent molt culpable, molt avergonyida i molt jutjada, de vegades fins i tot pels professionals, i crec que és important que els donem l’oportunitat de veure que hi ha moltes altres persones que estan en aquesta situació”, explica la psicòloga Sara Tarrés, postgraduada en psicopatologia infantojuvenil i membre del Grup de Treball Intel·ligència Emocional del COPC. Així, al llarg del llibre i de la mà de Tarrés, afrontarem preguntes com: realment em pot caure malament el meu fill/la meva filla?, soc mala mare o mal pare per sentir-me així?, com he arribat fins aquí?, soc l’únic/a?, serà així per sem-

42 PSIARA

pre? Preguntes que, segons l’autora, ens serviran de guia per a trobar el nostre propi camí com a mares i pares. El llibre, que la psicòloga dedica als seus dos fills, als seus pares i les seves companyes del Grup de Treball Intel·ligència Emocional del COPC, està dividit en 10 capítols que ens condueixen des de l’acceptació del problema al seu afrontament, passant per diferents valoracions -és només una mala ratxa o un sentiment enquistat?, quant té a veure amb les nostres expectatives poc realistes?, realment ens cau malament o és que ens fa veure aspectes de nosaltres mateixos?- i, finalment, quan cal buscar un o una professional.

“Després d’anys de paciència infinita intentant educar els teus fills, quan sents que no pots més, cal seure, meditar i tractar de capgirar la situació”

I també trobem pautes per ajudar a millorar la situació: valorar el grau del problema, fer llistes del que ens molesta i per què, empatitzar amb el nen o la nena… “En molts casos la solució passarà per ignorar totalment alguns dels seus comportaments, no caure en la provocació ni en el joc de lluita pel poder, mantenint-nos ferms sense deixar de dialogar, intentar veure què els preocupa o què els està succeint. Preneu-vos un refresc en un lloc tranquil, aneu a passejar i a escoltar-vos”, recomana l’experta. “Vull ajudar aquests pares, mares i àvies perquè no se sentin tan malament respecte del que estan sentint o pensant, i puguin millorar la relació amb les seves criatures. Fer que la gent que tingui aquest problema sàpiga sortir d’aquest pou”. (Prem sobre la imatge per començar a llegir).

Aquí trobem reflexions, anàlisis i petites activitats pràctiques que ens ajudaran a trobar l’origen, els motius d’aquesta difícil relació. “Les causes poden ser molt variades: des d’un decalatge entre expectatives i realitat, fins a un nen o nena que no accepta l’autoritat, contesta malament a tot i vol que fem el que ell vulgui”.

Sara Tarrés, membre de la Secció de Psicologia de l’Educació del COPC

PSIARA 43

Ressenya

LAS ALTAS CAPACIDADES EN LA ENCRUCIJADA Dr. àngel guirado, president de la Delegació Territorial de Girona del COPC

Autor: Àngel Guirado Editorial: Dominicus Pàgines: 355

El cinquè llibre dedicat a les altes capacitats (AC) del Dr. Àngel Guirado és un assaig que posa de manifest el profund desconeixement que té encara la societat en aquesta matèria, i que fa que les AC ni es detectin ni s’identifiquin ni s’atenguin com caldria. Tot un repte per superar, si tenim en compte que el nostre futur depèn, precisament, de les ments més capaces.

ISBN: 978-84-120142-1-1 1a edició: octubre de 2023

“Hi ha qüestions sobre les AC que transcendeixen la persona -qui moltes vegades pateix o desconeix el que li passa-, que no es tenen en compte i que passen pel desconeixement de l’entorn. Què en pensen els i les mestres, les famílies o l’entorn social, fora del marc teòric?”, es pregunta Guirado, psicòleg expert en altes capacitats, docent de la UNED, la UdG i la Blanquerna, col·laborador habitual de premsa i president de la Delegació Territorial de Girona del COPC. Aquest és, sobretot, un llibre que vol portar el tema de les AC més enllà del factor intel·ligència: “Aquest factor es veu mediatitzat, modificat, canviat, interferit, per altres variables com

44 PSIARA

poden ser la personalitat, la capacitat de sentir, les sensacions, les emocions, els afectes, les relacions socials, l’autoimatge, l’autoconcepte, i la presència a vegades d’altres components que també tenen un pes molt important, com altres tipus de disfuncions, altres tipus de discapacitats que conviuen i interactuen amb l’alta capacitat, de manera que podem identificar AC amb TDAH, amb TEA o amb trastorns de la conducta i d’aprenentatge entre els més freqüents. Un bon professional ha de poder detectar-les i, si correspon, identificar-les per separar el gra de la palla”, afirma el doctor en psicologia.

“Volia aconseguir entrar a la ‘cuina’ de les AC, perquè ni tot és tan bonic ni tot és tan fàcil” El volum també vol donar un toc d’atenció a l’Administració perquè, segons Guirado, “durant dècades ha fomentat la diversitat sense prestar la suficient atenció al col·lectiu amb AC ni a les característiques individuals d’aquestes persones”. I encara més: “Fan servir documents que necessiten una actualització conceptual i d’identificació, recollir els múltiples avenços dels últims anys en temps i en conceptes, tot adaptant-los a les orientacions que tenen els EAP”. Per això, “Recomanaria actualitzar la normativa vigent, eliminaria la que està desfasada i, sobretot, potenciaria la formació docent, perquè a tot el professorat no hi ha res que s’assembli a una formació global d’atenció a la diversitat”.

“Si una cosa no es detecta, no es coneix. I, si no es coneix, no es pot atendre“ Una de les voluntats més fermes de Las altas capacidades en la encrucijada és evitar estereotips, com considerar l’acceleració (per exemple, saltar de curs) com a millor alternativa per atendre les necessitats educatives de les persones amb AC, ignorar la presència d’aquest alumnat, dir que són infants hiperestimulats i que si són diferents dels altres és per aquest motiu. El gran problema és la falta de detecció.

Amb prou feines es detecta el 0,2% del total de l’alumnat amb AC i el 98% de les AC no són detectades. En definitiva, estem davant un completíssim assaig resultat d’anys de treball, observació, estudi i experiències entorn de les AC, escrit per un expert acreditat en AC amb una àmplia i reconeguda trajectòria, i dirigit a persones amb interès en l’atenció educativa, professorat, pares i mares, i administració educativa, que planteja interrogants i obre debat més enllà que la gran majoria de llibres sobre les AC, per tractar d’avançar en una realitat educativa cada cop més complexa. “La persona amb AC té sentiments i emocions que, si no són entesos, es fa molt difícil poder accedir realment al seu potencial i treure-li el màxim rendiment. En la mesura que nosaltres atenguem les persones amb AC correctament, estem afavorint no només la persona individualment, sinó també la societat. Perquè una societat és bona en la mesura que sap escoltar i treure el màxim profit dels seus ciutadans i ciutadanes”.

PSIARA 45

PARAULA DE PSICO “No hi ha salut sense salut mental. Però no hi ha salut mental sense benestar psicosocial, sense justícia social i sense planeta sostenible” Dr. Carlos P. Zalaquett, VI Convención del Consejo, 17/11/2023 “Si vols conèixer algú realment, t’has de fixar en com condueix” Sebastià Sánchez Marín, Aquí Catalunya, Cadena SER, 8/11/2023 “La llei ha de marcar una edat mínima d’entrada a les xarxes socials. Els 13 anys (l’edat actual) és una barbaritat, i estem parlant de salut pública. S’ha de fer responsables les tecnològiques amb multes i conseqüències legals” Catherine L’Ecuyer, Rac1.cat, 14/11/2023 “És un error mesurar el temps que els joves passen amb dispositius de forma quantitativa i no qualitativa. Perquè n’hi ha que fan servir internet poc temps i tenen un impacte negatiu, i d’altres que el fan servir més temps amb un control de qualitat. És un problema de competències digitals dels pares, que donen un producte que pot fer moltíssimes coses sense saber ni com limitar-lo” Antoni Baena, El Pla B, Ràdio 4, 9/11/2023 “Sobre els orientadors educatius: no estarem permetent un frau de Llei per part de l’Administració, perquè a través d’una oposició, que no és una formació acadèmica específica, fan unes funcions que pertanyen a l’educativa? Perquè això ens porta conseqüències socials. Estem patologitzant la infància perquè no tenim professionals que sàpiguen detectar i intervenir en aquests primers problemes emocionals?” Andrea Ollero, VI Convención del Consejo, 18/11/2023 “No hi ha res pitjor en l’ésser humà que la incertesa, i és aquesta incertesa actual, més la pressió social, la que ha provocat un increment de més del 20% de casos de malalties mentals” Jaume L. Celma, Comarques de Ponent, 31/10/2023 “Com a mediador, al PSOE i a Junts els faria la mateixa pregunta que els faig a totes les persones que venen a mediar amb mi: vens a buscar pau o victòria?” Javier Wilhelm, La Roca, La Sexta, 19/11/2023

46 PSIARA

Visita El web del Psiara, la revista digital del COPC Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

Patrocini:

PSIARA 47