Psiara novembre 2021

NOVEMBRE 2021

PSIARA La revista digital del COPC

MARK DANGERFIELD: “ÉS ABSOLUTAMENT IMPRESCINDIBLE CREAR L’ESPECIALITAT EN PSICOLOGIA CLÍNICA INFANTOJUVENIL” Entrevista

13

Reflexió i pràctica

22

El mindfulness redueix el risc de suïcidi?

Embaràs, part i puerperi en temps de pandèmia

Víctor Hugo Fabris, especialista en teràpia DBT

Grup de treball de Psicologia perinatal del COPC

Ressenya

El gran debat de la psicoteràpia

347

Quart número de la nova revista digital del COPC L’edició de novembre de la revista que teniu a les mans arriba plena d’actualitat, però també de debats oberts al voltant del món de la psicologia. I és que, més que sentenciar, el Psiara descobreix, assenyala, obre la conversa.

En uns temps complexos, inquiets, líquids, que continuen marcats per la pandèmia de la COVID-19 i per un ritme de canvis socials que sembla més accelerat que mai, els verbs debatre i conversar es fan imprescindibles per poder avançar en el coneixement sobre el nostre camp d’estudi, aprofitant tots els esforços i tenint clar que, encara, ningú ha dit l’última paraula.

Des d’aquestes pàgines volem donar les gràcies a totes les persones col·legiades que han participat en aquest número aportant els seus coneixements i les seves experiències perquè, un cop més, fem una altra passa endavant.

Sumari Cap a la postpandèmia, una cursa de fons Editorial Per Guillermo Mattioli

4

“És absolutament imprescindible crear l’especialitat en psicologia Entrevista clínica infantojuvenil”

6

Reflexions sobre la medicació psiquiàtrica. Ahir i avui.

Reflexió Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària i practica

11

”El mindfulness ayuda a reducir las tentativas de suicidio” Entrevista Víctor Hugo Fabris, especialista en terapia dialéctico-comportamental (DBT)

13

‘El joc del calamar’: per què cal evitar l’alarma però també que els Reflexió i menors la vegin pràctica Departament de comunicació del COPC

16

Mark Dangerfield, director de l’Institut Universitari Vidal i Barraquer

Reflexiones sobre la cuestión trans en la infancia y en la adolescencia

Activitats Grupo de trabajo Psicoanálisis y sociedad de la Sección de Psicología Clínica,

18

de la Salud y de Psicoterapia del COPC

Embaràs, part i puerperi en temps de pandèmia per COVID-19”

Reflexió i Grup de treball de Psicologia perinatal del COPC pràctica

XXIV World Council for Gifted and Talented Children (WCGTC) 2021 Activitats World Conference: «Desarrollando el futuro de la educación para superdotados»

22

29

Grup de Treball de Musicoteràpia del COPC

Ressenya Ressenya Ressenya

‘El gran debate de la psicoterapia’

34

‘Las relaciones en el desarrollo’

36

‘En busca del bienestar. Mindfulness en 11 semanas’

38

Editorial

CAP A LA POSTPANDÈMIA, UNA CURSA DE FONS Per Guillermo Mattioli, degà del COPC Vint-i-un mesos després de l’inici de la pandèmia veiem com la societat, els i les professionals de la salut, els governs i tots els actors implicats encara lluiten (lluitem) en aquesta cursa de fons per arribar de forma gradual, i amb la precaució de no cantar victòria abans de temps, a un estat de postpandèmia.

Durant aquest temps, la nostra professió i el nostre col·legi ha passat per moments difícils, de pràctica impedida i confinada a l’assistència telemàtica, que ens ha forçat a desenvolupar com mai la nostra sensibilitat i perspicàcia per fer-ho el millor possible en unes condicions molt limitades. Així, hem comprovat que no és el mateix relacionar-nos amb les persones usuàries en tres dimensions que en dos, amb els sentits també reduïts per força a dos, i hem descobert que a través de la pantalla no podem, mai, mirar-nos als ulls.

Però ens hem començat a sortir, i amb bons resultats clínics, mentre se’ns afegeix el següent repte: explorar les diferències entre la relació professional que tenim en una dimensió (la física) i en l’altra (la virtual), i aprofundir també en la proporció entre una i l’altra segons els àmbits laborals, les tasques i objectius, els contractes amb les persones clients i usuàries, o els quadres i símptomes de les pacients. Els progressos en intel·ligència artificial, les aplicacions terapèutiques i la tecno-logia (en el sentit més noble 4 PSIARA

de la paraula: el logos de la teknos o la ciència de l’ofici) ens desafien.

Però seguim amb el recompte d’allò que hem après. Amb la fi gradual del confinament, la demanda de la nostra pràctica professional ha experimentat un veritable boom. I s’ha fet evident (per si algun dels nostres polítics encara no ho sabia) que l’assistència pública és tan escassa que no pot ser bona, sinó únicament heroica i sostinguda per la qualitat professional dels 3.000 especialistes públics (a Catalunya uns 800 aproximadament) que hi treballen.

Així, hem vist com la pràctica privada liderava l’assistència en salut mental de la població i com el patiment de l’època COVID era acollit per uns 40.000 psicoterapeutes privats (7.400 a Catalunya), xifres a les quals arribem prenent com a referència les pòlisses d’RC gestionades pels col·legis de l’Estat, tot i que molt possiblement en són més. Ens alegrem moltíssim pels col·legues de la privada que, com sabem, dediquen molts recursos personals en la seva formació continuada, però la desproporció entre privada i pública és excessiva, la ciutadania hauria de poder triar entre una alternativa i l’altra, i ara això és impossible.

Aquesta enorme carència de l’assistència pública ha fet més evident que mai la manca de places PIR que tants anys portem reclamant. No només no es convoquen més places, sinó que no es posen en marxa noves especialitats, encara que figurin als anomenats llibres blancs. Continuem amb una sola especialitat de la psicologia convertida en una generalitat de la qual s’espera tot. A sobre, els milers de psicòlegs i psicòlogues sanitaris de què disposem, molt formats i qualificats per atendre el patiment de la població, estan ara per ara vetats en l’atenció a la salut mental a les institucions públiques.

per excel·lència. Ara, els i les professionals de la psicologia estem cridats a participar de manera important en la millora d’una salut que, com ha reconegut l’OMS, transcendeix el fet de no estar malalt.

Encara és aviat, com dèiem, per cantar victòria.

Però ja estem reprenent la nostra vida habitual, tot i que, no sabem si per desgràcia o fortuna, mai tornarà a ser com abans.

Sigui com sigui, el nostre col·legi i els seus col·legiats i col·legiades es poden enorgullir d’haver fet tot el possible per sostenir la professió durant aquest període complicat, cosa que, si atenem a les novetats, sembla que hem aconseguit: tenim una pràctica professional en nivells mai abans vistos, la nostra visibilitat ha augmentat, l’estigma de demandar els nostres serveis ha caigut, la necessitat de més professionals a la xarxa pública està al mig del debat polític i el futur es dibuixa amb més contractacions, més especialitats i uns i unes professionals que s’esforcen al màxim com sempre però són valorats com mai.

Amb aquesta mateixa idea d’un futur ple de passes endavant per la nostra professió, us convido a llegir el quart número del nou Psiara, amb temes tan actuals com la urgent necessitat de crear una especialitat en infantojuvenil, el famós Joc del calamar, la més present que mai medicació psiquiàtrica, l’eficàcia del mindfulness per fi provada científicament, o la sempre complexa qüestió trans.

Desitjo que us porti noves reflexions, fructuosos debats i, sobretot, una estimulant i agradable lectura.

Guillermo Mattioli i Jacobs

Afortunadament, coincidint amb la fi de les restriccions, el Govern de la Generalitat va fer de la salut mental i emocional una de les prioritats transversals de la transformació del sistema sanitari, amb la incorporació de nous perfils professionals que aprofiten millor les competències i capacitats de la nostra professió, transversal PSIARA 5

Entrevista

MARK DANGERFIELD: “És absolutament imprescindible crear l’especialitat en psicologia clínica infantojuvenil” Arribats a 2021, la medicina té 49 especialitats, la infermeria en té 7, i la psicologia continua tenint-ne només 1. Davant aquesta anomalia, cada cop més psicòlogues i psicòlegs reivindiquen la creació de noves especialitats, i una de les reclamades amb més urgència i consens és la d’infantojuvenil. Parlem amb el doctor en psicologia i psicòleg clínic Mark Dangerfield, director de l’Institut Universitari de Salut Mental Vidal i Barraquer de la Universitat Ramon Llull i impulsor de l’exitós projecte ECID per joves en risc d’exclusió social, i amb Roger Ballescà, psicòleg de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i coordinador del Comitè d’infància i adolescència del COPC, sobre l’actual situació dels nens, nenes i adolescents (NNA) pel que fa a l’atenció en salut mental al nostre país, i com la creació de la nova especialitat pot millorar-la de forma important.

Dr. Dangerfield, vostè va impulsar el 2017 la creació del projecte ECID (Equip Clínic d’Intervenció a Domicili) dirigit a NNA en situacions de risc psicopatològic i d’exclusió social. En què consisteix?

6 PSIARA

Mark Dangerfield: És un projecte assistencial de salut mental pensat per joves amb trastorns mentals greus que tenen dificultats per vincular-se als serveis assistencials ordinaris. És a dir, se’ls deriva a un CSMIJ o hospital de dia però no hi van, la qual cosa els fa quedar despenjats de la possibilitat d’iniciar un tractament i, per tant,

Mark Dangerfield, director de l’Institut Universitari de Salut Mental Vidal i Barraquer de la Universitat Ramon Llull

agreuja les seves dificultats i el risc que es vagin deteriorant o cronificant.

Trobem dos grups: els internalitzants, que estan tancats a casa i desconnectats del món amb trastorns psicopatològics, des de fòbies socials greus a trastorns psicòtics, i els externalitzants, que estan al carrer amb trastorns de conducta i de personalitat emergents. En aquests casos, rebem l’avís de l’institut que detecta absentisme escolar, o de qualsevol servei de la xarxa (CSMIJ, unitats d’aguts, EAIA…), i els nostres equips va a casa seva, per conèixer-los, tractar d’establir relacions de confiança i poder iniciar el treball psicoterapèutic al domicili, al carrer o allà on el o la jove accepti.

D’alguna manera, intenteu compensar un “forat” del Sistema Nacional de Salut (SNS)…

M.D.: Tots els professionals de l’ECID -psicòlegs clínics, psiquiatres, treballadors socials i infermers especialistes en salut mental- treballem fa molts anys a la xarxa pública de salut mental i

veiem que hi ha molts NNA en situacions molt greus que no hi arriben. Són nanos que no accepten l’ajuda, perquè no confien que quelcom bo pot venir de la relació amb un altre ésser humà. I nosaltres no creiem que el problema sigui seu, sinó dels serveis de salut mental que seguim demanant-los que s’adaptin al que nosaltres oferim quan, precisament, el que els oferim no té en compte les seves particularitats ni dificultats, moltes vegades relacionades amb la seva pròpia psicopatologia. Demanar-los que vinguin és de vegades un contrasentit, que només contribueix a complicar les possibilitats d’ajudar-los.

I us presenteu a casa seva.

M.D.: Bé, parlem primer amb les famílies. Les atenem i concertem un dia per anar al domicili. I els NNA ho saben. Però sí, òbviament això genera un impacte i al principi costa.

El que passa és que assumim molt que nosaltres, d’entrada, només contribuïm a augmentar PSIARA 7

el malestar. Ho assumim i ho validem en el jove, que som nosaltres els que necessitem l’ajuda d’ells i elles per entendre una mica com viuen i què els interessa i quina és la seva situació, des d’una posició més humil. L’evidència ens mostra que això ens facilita molt la vinculació.

De fet, heu demostrat resultats òptims: 95% dels joves es van acabar vinculant al procés terapèutic i el 62% va tornar a l’escola o institut!

M.D.: Sí, estem molt satisfets perquè molts d’aquests i aquestes joves minimitzen la seva simptomatologia i poden reprendre els estudis i tot el procés de desenvolupament psicològic, formatiu, laboral i vital.

I gràcies a aquests bons resultats, actualment hi ha tres ECID: el de Badalona, que va ser el primer a posar-se en marxa en 2017 com a projecte pilot, en un concert amb CatSalut; el de Santa Coloma de Gramenet, també de la Fundació Vidal i Barraquer, que es va posar en marxa el 2019 gràcies a la Fundació Privada Nous Cims i ara a un concert amb el CatSalut; i el de l’Eixample, donat que l’Hospital Clínic es va interessar pel projecte i l’ha replicat, gràcies també a la Fundació Nous Cims.

Per què dedicar un projecte als més joves?

M.D.: Perquè sabem que el 70% dels trastorns mentals greus comencen abans dels 18 anys. I com més aviat es detecta i més aviat s’intervé, més es podrà fer. Inclús fem tard treballant amb adolescents! En salut mental sempre diem que la detecció i intervenció precoces són la clau, i per això cal posar molts més esforços en les franges infantojuvenils, perquè si esperem a l’edat adulta moltes vegades els trastorns ja s’han cronificat.

Creieu que la situació de les persones joves és pitjor que fa uns anys?

M.L: Tenim una clara evidència que la pandèmia ha tingut un impacte molt important en la salut mental dels adolescents. Els trastorns psicopatològics s’han disparat de forma exponencial, i ens arriben més casos i més greus, a tots els serveis de la xarxa pública.

Roger Ballescà: Els infants i adolescents d’avui són fonamentalment iguals que els de generacions anteriors. Però hi ha tres elements que fan que hi hagi una major prevalença dels trastorns mentals: un entorn cada cop més competitiu i estressant, una manca d’estructures familiars i institucionals que continguin el malestar (ara travessen una certa crisi de valors i d’autoritat), i una millora en la detecció i el diagnòstic.

Quin tipus de professional atén ara mateix als joves amb problemes de salut mental? Creieu que tenen una formació prou especialitzada?

M.D.: El CatSalut obliga que els psicòlegs de la xarxa pública siguin clínics, però és cada institució qui contracta els professionals. A la nostra institució sí que demanem formació i experiència amb adolescents, perquè si no correm el risc que s’acabi fent una certa traducció de model terapèutic o de comprensió en l’àmbit psicopatològic dels adults als NNA, sense tenir en compte les especificitats dels diferents moments evolutius.

R.B.: A la xarxa pública de salut mental comptem amb molt bons professionals, probablement els millors; ben formats i amb molta experiència. El

8 PSIARA

El psicòleg Roger Ballescà al CSMIJ de Martorell.

problema és que l’experiència l’adquireixen un cop acabada la seva formació especialitzada o residència, i l’ideal seria que sortissin de la seva residència amb unes capacitats i especialització que els permetés treballar amb garanties des d’un bon inici. Ara com ara no és ben bé així, perquè les rotacions que fan els PIR en l’àmbit d’infantil i juvenil són excessivament breus. Estem demanant al psicòlegs i les psicòlogues clínics que s’especialitzin en tantes coses que, al final, no s’especialitzen en res.

R.B.: Absolutament. L’abordatge de la infància i l’adolescència és un àmbit de treball prou específic, i la rotació actual que fan els psicòlegs i psicòlogues que estan fent el PIR en infantil i juvenil és insuficient per poder adquirir l’especialització necessària.

I el que necessitem és que l’especialització la puguin fer dintre de la seva formació per començar a desenvolupar-la amb plenes competències.

R.B.: I tant. Existeixen raons conjunturals, com que en l’actualitat tenim una demanda desbordada d’atenció a la salut mental infantil i juvenil; i estructurals, com que la xarxa de salut mental infantil i juvenil ja està força implantada i desenvolupada a Catalunya i a la resta de l’Estat, i aquesta xarxa necessita professionals formats i, al mateix temps, té la capacitat de formar-los perquè hi ha tota una estructura que ho permetria. També, molt important, sabem que molts dels problemes de salut mental o bé debuten en l’adolescència o bé comencen a cristal·litzar en etapes precoces del desenvolupament. Per tant, la detecció precoç i l’atenció precoç en aquest tipus de problemàtiques és fonamental per la prevenció dels trastorns mentals de l’adultesa.

Considereu, doncs, que s’hauria de crear una especialitat en infantojuvenil?

M.D.: És absolutament imprescindible, perquè cal una perspectiva del desenvolupament per a la psicopatologia i per a la intervenció terapèutica des de la psicologia clínica. I la formació actual molt més àmplia d’una sola especialitat de psicologia clínica per a tothom corre el risc que les persones no estiguin adequadament formades en tota aquesta perspectiva del desenvolupament.

I hauria de ser de les primeres especialitats a implantar-se?

M.D.: Hauria de ser la primera.

PSIARA 9

En què milloraria la creació d’aquesta especialitat la nostra sanitat pública?

M.D.: Tindríem gent més ben preparada per treballar en els moments on, com dèiem, és més important invertir més esforços. Recordem que a Catalunya l’atenció de nens i nenes fins als 5-6 anys (als CDIAP) no està dins de Salut, sinó de Drets Socials! És molt gruixut que a la franja d’edat on més es pot fer per la futura salut mental dels menors, els serveis no estiguin dins dels serveis de Salut de la xarxa pública de salut mental. Hi ha molts professionals que fan molt bona feina als CDIAP, però no té cap sentit que no formin part de Salut, ja que és el moment de la vida on més prevenció es pot fer, i on més calen professionals especialistes en psicologia clínica infantojuvenil.

poden donar resposta.

Necessitem professionals en nombre suficient, amb especialitat reconegudes en diferents branques i de diferents tipologies (especialistes en clínica infantil i juvenil, neuropsicòlegs, especialistes en psicologia perinatal…). Els psicòlegs generals sanitaris (PGS) també haurien de poder donar un cop de mà en l’àmbit de les seves competències dintre del SNS, sobretot en atenció primària. Hi hauria d’haver una cartera de serveis ben definida, amb una càrrega assistencial acceptable pels professionals que hi treballen i, finalment, una xarxa integrada, de CDIAP i CSMIJ, donat que l’actual divisió i solapament de funcions no respon a criteris assistencials sinó administratius.

R.B.: Comptaríem amb un abordatge en les problemàtiques de salut mental infantojuvenils més especialitzat i, per tant, millor. Alhora, si les coses es fessin bé, comptaríem amb una major disponibilitat de professionals per atendre les necessitats existents. I finalment, això impulsaria els àmbits de la recerca i la investigació en salut mental infantil i juvenil.

A què hauria d’aspirar el nostre SNS quant a l’atenció mental a infants i joves?

M.D.: A poder apropar molt més aquesta mirada terapèutica a la vida quotidiana dels menors i les famílies. Que no fos una cosa que només depengués del fet que un o una jove sigui derivat a un servei de salut mental, que els experts i expertes ens poguéssim apropar molt més per fer un treball comunitari de veritat, molt més proper amb les famílies a casa seva, a les escoles, als instituts i inclús abans, amb treball preescolar. Un treball que permetés millorar la prevenció primària i secundària.

R.B.: La situació ideal seria tenir una xarxa de salut mental infantil i juvenil que fos capaç d’atendre les necessitats bàsiques de salut mental de la ciutadania amb eficàcia, amb eficiència i de forma universal. Que no hi hagi persones que tinguin unes necessitats d’atenció en salut mental que hagin de recórrer a recursos privats perquè els centres de salut mental públics no 10 PSIARA

Tenir aquesta especialitat, més enllà de millorar el SNS, milloraria la nostra societat?

M.D.: El fet de millorar la detecció precoç tindria un impacte en la reducció de casos greus que no es detecten i que acaben esclatant a l’adolescència.

Quin titular li agradaria llegir als diaris en 5 anys, respecte de la nova especialitat?

R.B.: “La primera promoció de psicòlegs especialistes en psicologia clínica infantil i juvenil han completat la seva formació i s’integra al sistema de salut”.

Reflexió i pràctica

REFLEXIONS SOBRE LA MEDICACIÓ PSIQUIÀTRICA. AHIR I AVUI. Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària amb orientació psicoanalítica Laura Gómez Quijada és psicòloga sanitària amb orientació psicoanalítica i Cap del Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) Burriac de Premià de Mar, del Centre de Formació i Prevenció. Aquest article és fruit dels 25 anys d’experiència en l’atenció a persones que pateixen Trastorns Mentals Severs (TMS).

Després de 25 anys treballant amb persones amb trastorns mentals severs primer a centres de dia i després a un servei de rehabilitació comunitària, he volgut recollir les meves conclusions en aquest treball. He fet un petit repàs a la història des de la psiquiatria organicista a l’antipsiquiatria i, d’aquesta, a la psiquiatria farmacològica.

En una pinzellada faig una descripció de l’actualitat, que esgarrifa. La psiquiatria farmacològica és la que impera majoritàriament. Hi destaca la manca de recursos rehabilitadors, més enllà del que és la farmacologia, com places d’hospitalització indefinida o places de residència. Els serveis de rehabilitació comunitària estan col·lapsats. I els centres de salut mental bàsicament es dediquen a medicar. Els temps d’atenció per persona són tan reduïts que pràcticament és impossible escoltar els pacients. I els alumnes de la Universitat es queixen que no els ensenyen a escoltar, sinó a medicar.

PSIARA 11

Des del meu punt de vista, els professionals hem de seguir l’ètica i tenir en compte que la medicació ha d’estar al servei del pacient i no al revés. S’ha de poder dialogar sobre els efectes secundaris i decidir entre pacient i psiquiatra el tractament. El tractament farmacològic hauria de ser dinàmic, i ajustar-se al moment del pacient, i no s’hauria de concebre necessàriament com de per vida. S’ha d’intentar no anul·lar el subjecte amb la medicació. Tot això farà que sigui més viable que el pacient no la deixi.

macològic. Destacant, evidentment, el tractament psicològic però també els centres especials de treball, les residències, els pisos, els serveis de rehabilitació comunitària, els acompanyants psiquiàtrics…

Segons les tesis de les farmacèutiques i la psiquiatria biologista, un trastorn mental produeix un desequilibri de la química cerebral. Però això encara està per veure d’una manera clara, ja que hi ha experiments que dubten d’aquests resultats.

Acabo amb diferents moviments que han sorgit en els últims temps. Investigacions i llibres com Anatomía de una epidemia de Robert Whitaker, que recomano. La psiquiatria està en crisi i està intentant reduir l’excessiva presència de les farmacèutiques en la formació dels professionals.

Faig una classificació dels diferents tipus de psicofàrmacs amb l’explicació sobre com actuen sobre la química cerebral, els efectes secundaris que provoquen i els tipus amb les marques comercials més conegudes.

Desitjant que s’iniciï una nova era on el pacient sigui al centre d’interès i els diners s’inverteixin en professionals i no en psicofàrmacs, acabo el meu article amb un cas de la meva experiència on mostro que és possible la millora de la simptomatologia amb la paraula.

Pots llegir l’article complet aquí També és dubtós que els psicofàrmacs més nous i cars siguin millors. De fet, se n’han retirat del mercat alguns molt eficaços simplement per la seva baixa rendibilitat econòmica. La majoria d’experiments estan subvencionats per les farmacèutiques, cosa que implica un evident biaix.

Els estudis que s’han fet no subvencionats per farmacèutiques, sinó per fons públics, han demostrat que no hi ha diferències significatives entre fàrmacs antipsicòtics típics i atípics (molt més cars). L’Associació Americana de Psiquiatria (APA), que defineix els criteris diagnòstics dels trastorns mentals (DSM), també, en part, crea i amplia el mercat farmacèutic. A part, sovint s’utilitzen fàrmacs que no són específics per a un trastorn o a dosis per sobre de les recomanades en la fitxa tècnica.

Defenso també la importància dels tractaments psicosocials combinats amb el tractament far12 PSIARA

Entrevista

VÍCTOR FABRIS: “El mindfulness ayuda a reducir las tentativas de suicidio” Todavía hoy hay quien asocia el mindfulness al esoterismo o la religión. Sin embargo, la literatura científica nos dice que puede reducir conductas tan extremas como el suicidio, las autolesiones o el abuso de drogas, especialmente en la población más joven.

Víctor Hugo Fabris, especialista avanzado en terapia dialéctico-comportamental (DBT)

El mindfulness está cada vez más en boca de todos, pero no queda claro si con la imagen adecuada.

Sí, algunas personas aún preguntan si es una secta. “Ah, ¿haces mindfulness?, ¿la cosa esa de respirar?”. Y no, no es nada de eso, sino parte de un entrenamiento atencional en el que también se entrenan las funciones ejecutivas del cerebro. Lo que pasa es que el nombre comercial mindfulness llama mucho la atención.

Entonces ¿en qué consiste?

En entrenar a personas a salirse de su mente y conectarse al contexto, a los estímulos del exterior, con sus cinco sentidos. Porque cuando una persona está tomada por la emoción, es imposible que vea el mundo por lo que es, sino por lo que siente. Y eso trae muchísimos problemas.

Por ejemplo: tu pareja te manda un mensaje y vos, que estabas sintiéndote estresado/a, entendés una cosa que no es. ¡Te armás una película de Netflix! El mindfulness te entrena para observar que es solamente un mensaje, que tu emoción es tu emoción, y para detectar que eso que te ha pasado es una activación psicofisiológica, a raíz de un mensaje. ¿Por qué está ahora tan de moda, si esta técnica se inventó en Oriente hace 8.000 años?

Porque ha sido tomada por muchos investigadores, desde John Kabat Zinn a Marsha Linehan, y porque se han dado cuenta de que si uno no está en el momento presente, si no puedes focalizar los procesos atencionales, es muy complicado poder hacer nada en la vida, ni lo más mínimo PSIARA 13

e indispensable. En nuestra sociedad se ha fomentado mucho estar presente en 25 temas a la vez: WhatsApp, Facebook, Instagram, tu pareja, tus hijos, los problemas, tu vecino… Y llega un momento en que tu cerebro no tolera tanto estímulo. Los creadores de las aplicaciones y los grandes medios de comunicación saben perfectamente cómo llamar tu atención, te entrenan a estar disperso. Nosotros lo que hacemos como terapeutas es entrenarte a volver al paso a paso, cosa por cosa, situación por situación. El mindfulness te conecta con la vida.

la situación de abuso que sufrió en la infancia, es saber que pudo reprocesar, que ahora puede defusionarse de ese pensamiento y dejar atrás esa historia horrible y oscura. Y en los intentos de suicidio, lo que ha cambiado el rumbo ha sido la enseñanza de habilidades. Muchas personas tienen la idea de que a través del suicidio van a poder dejar de sufrir. “Como quiero dejar de sentir dolor, me muero”. ¡No! Puedes conseguirlo con habilidades, regulando tus emociones. Saber eso les cambia la vida. ¿Cómo aplicas el mindfulness en adolescentes?

Tanto con mis pacientes adolescentes, que suelen ser casos severos, como en escuelas, entrenamos con la respiración, comiendo de manera consciente con todos los sentidos puestos en la comida, les entreno en observar a otra persona; su mirada, su pelo, su cara, sin juzgar, sin adjetivar, sino solo tomándola por lo que es: un ser humano. Requiere de mucho entrenamiento.

Aseguras que el mindfulness tiene una base científica.

Cualquier profesional de la psicología puede buscarlo en el Google académico o las plataformas donde se publican los papers. El mindfulness viene siendo estudiado desde los años 80 para trabajar con población con tentativa de suicidio en Estados Unidos, y ha logrado un éxito rotundo dentro de las investigaciones científicas al poder ayudar a decrecer tanto las conductas suicidas como las autolesiones. Además, ha demostrado que su impacto es increíblemente bueno en relación con el éxito académico, en la mejora de las relaciones interpersonales, como estrategia de regulación emocional…

En tu experiencia personal, ¿qué cambios has podido ver gracias a esta técnica?

Yo trabajo con personas con tentativas de suicidio, estrés postraumático, gente que ha pasado por abuso sexual, físico y psicológico, bullying…

Y los cambios son maravillosos. Ver cómo cambia la vida de una persona que deja de consumir droga para dejar de pensar en los flashbacks de

14 PSIARA

Está la práctica informal (la que todo el mundo asocia con los monjes) y la informal, que es entrenarles en el entrenamiento atencional durante la comida, el deporte los juegos… Por ejemplo, con el juego de sentarse uno delante de otro y el primero que se ríe pierde. Ahí se dan cuenta de que la risa es involuntaria, producto de la vergüenza, del miedo a qué pensará el otro, etc., y empiezan a decir: “Ah, ¿todo eso estoy pensando y sintiendo? ¿Y por eso me río? ¡Qué loco! ¡Nunca me había dado cuenta de algo tan simple!”. Entonces entienden que cuando estás manipulado por las emociones, es como en la vida: perdés. ¿Por qué está especialmente recomendado para adolescencia y juventud?

Una de las cosas que están siendo estudiadas en la población general de los países más desarrollados es que, durante su educación, adquieren más estrategias de regulación emocional. ¡Por eso los jóvenes saludan correctamente! Tienen mucha conciencia del otro.

A mí en la adolescencia me hubiese encantado que me enseñaran estas estrategias dialécticas y de conciencia plena, para poder romper con

la dicotomía del todo/nada, siempre/nunca, el drama del “no me quieren”, “me abandonan”, para aprender tolerancia al malestar o cómo sobrevivir a una crisis, efectividad interpersonal, a decir que no, a pedir, a manifestarse… ¡Me hubiera ido mucho mejor en la secundaria!

Además, ahora con la pandemia los jóvenes pasan por situaciones difíciles: no tener trabajo, no tener dinero, no salir, sin diversión… La etapa en la que uno se forma como persona adulta y, de repente, te la sacaron. Es terrible. Es fundamental darles recursos para que no lleguen a desarrollar todos los problemas que pueden llegar a desarrollar, sobre todo aquellos con una predisposición tanto genética como familiar a tener o desarrollar alguna patología mental.

Mindfulness y compasión. ¿Cuál es la relación entre estos dos conceptos?

La traducción más acertada de mindfulness al español sería conciencia plena. Estar presentes con conciencia plena es poder conectarse con empatía y poder causar compasión, que abarca la empatía y va un poco más allá. Son dos herramientas muy necesarias para el mundo en el que vivimos.

Entonces ¿llegar a la empatía o la compasión es el primer paso para arreglar lo que esté sucediendo?

Sí. O aceptar que no se puede arreglar. Aceptar que hay cosas en la vida que no tienen solución es mucho mejor que caer en el exitismo del “todo irá bien”. La evidencia científica nos dice que eso termina haciéndole mal a la gente, y que a veces es mejor trabajar con la aceptación

y ser compasivo con uno/a mismo/a y con sus propias limitaciones. ¿Qué opinión general tienen sobre el mindfulness los y las profesionales de la psicología?

En Argentina hace 15 años era una vergüenza decir que trabajabas con mindfulness, o al menos una cosa rara. 5 millones de papers después, hay colas para estudiar estos postgrados.

Así que ahora excelente. Cuando ven que consigues en 3 meses lo que en 2 años de terapia individual…

Y hablando de posgrados, ¿cuáles son ahora los estudios requeridos para poder trabajar con esta técnica?

Hay instituciones basadas en la CFT (terapia basada en la compasión) para la DBT y para la terapia de aceptación y compromiso, y analítico-funcional, que son las terapias que nuclean la sucesión de ciencias contextuales. Yo hice toda la especialización en Estados Unidos con Marsha Linehan. La idea es practicar con los entrenadores para poder dar y ser fieles al modelo, y estar avalados por tu propia formación y, muy importante, por la experiencia clínica. ¿Qué retos tiene aún el mindfulness por delante?

Que sea más conocido, que se divulgue más en los ámbitos académicos, que empiece a ser parte de la formación integral de los psicólogos y psicólogas. Que se enseñe más en la universidad y que se corra la voz sobre el hecho de que tiene fundamento científico.

PSIARA 15

Reflexió i pràctica

‘EL JOC DEL CALAMAR’: PER QUÈ CAL EVITAR L’ALARMA PERÒ TAMBÉ QUE ELS MENORS LA VEGIN departament de comunicació del copc La nova sèrie de moda de la plataforma Netflix arriba amb una gran polèmica per barrejar elements del món infantil, molt atractius per al públic menor d’edat, amb ultraviolència física i psicològica.

Des del COPC expliquem quins són els perills de què els nens, nenes i adolescents (NNA) la vegin, i què hem de tenir en compte com a persones adultes responsables.

16 PSIARA

El joc del calamar (The Squid Game) ha estat la sèrie més vista a 90 països durant el mes d’octubre de 2021. Però moltes de les persones que l’han vist potser no ho haurien d’haver fet. Ens referim als NNA que, saltant-se totes les recomanacions, han estat exposats a una història gens apropiada per a la seva maduresa, en la qual 456 persones amb problemes econòmics participen en jocs de vida o mort a canvi de diners. I tot, amb una estètica molt atractiva que barreja elements innocents i coloristes de la infància amb una brutalitat i una violència explícites i d’alt voltatge. Uns elements que poden pertorbar i portar a la confusió.

Per què els NNA no han de mirar aquesta sèrie?

• Es tracta d’una sèrie oficialment classificada com a +16.

• Això significa que podem trobar-hi violència extrema psicològica i/o física o conductes criminals, entre altres, clarament no aptes per als menors.

• Segons l’article 17 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides, aquests tenen dret a estar protegits “del material informatiu perjudicial per al seu benestar”.

Què podem fer les persones adultes?

• Respectar i seguir les recomanacions d’edat mínima indicades a cada producte audiovisual.

Què pot passar si la veuen?

• A curt termini: tot i que la majoria de NNA no presenta cap símptoma, alguns poden patir pors, malsons, etc. derivats de l’exposició a aquest contingut no adequat. I amb tants milers d’espectadors i espectadores, algun pot arribar a tenir conductes perilloses, com ara imitar els protagonistes més cruels.

• A llarg termini: els NNA que s’exposen reiteradament a aquest i altres continguts no recomanats (pornografia, videojocs per a adults…) acaben patint un efecte acumulatiu que pot portar a la hiperestimulació, la hipersexualització, la banalització de la violència, problemes a l’hora de relacionar-se, etc.

• Tenir en compte que, encara que els nostres fills i filles no vegin aquests continguts a casa, és molt fàcil que estiguin exposats a ell a fora, donat que es tracta de la sèrie del moment. No està de més parlar amb ells sobre el tema, permetent-los fer totes les preguntes que necessitin i comentant els aspectes que els poden generar confusió com, per exemple, el fet que la sèrie barregi jocs infantils amb assassinats.

• Encara que el o la jove ja tingui els 16 anys, és recomanable que vegi aquest contingut acompanyats d’una persona adulta que pugui explicar-li el que calgui.

• Recordar que és un dret dels NNA no accedir a aquests continguts. I és el nostre deure, doncs, preservar aquest dret.

• Davant l’exposició dels NNA a sèries com El joc del calamar, cal no ser alarmistes, però tampoc banalitzar els assassinats ni les conductes violentes que hi apareixen, per tal que els i les joves ni les normalitzin ni les reprodueixin.

PSIARA 17

Activitats

REFLEXIONES SOBRE LA CUESTIÓN TRANS EN LA INFANCIA Y EN LA ADOLESCENCIA Grupo de Trabajo Psicoanálisis y sociedad del COPC El pasado 23 de octubre de 2021 se celebró una Jornada de reflexión sobre la cuestión trans en la infancia y la adolescencia desde las perspectivas psicodinámica, médica y educativa, organizada, vía Zoom, por el Grupo de trabajo Psicoanálisis y sociedad de la Sección de Psicología Clínica, de la Salud y de Psicoterapia del COPC. Para las personas que no pudieron asistir, sirvan estos apuntes sobre la información más destacada de cada ponencia.

La presentación corrió a cargo de Carme Guillén, coordinadora del Grupo de trabajo (GT), que abrió la jornada dejando claro que en el grupo pensamos y creemos que la igualdad de derechos de todas las personas está fuera de toda discusión, y que cualquier forma de maltrato o discriminación por motivos de opción sexual o expresión de género es injusta y ha de ser erradicada.

Un espacio de debate interdisciplinar Guillén explicó que la Jornada respondía a la necesidad de crear espacios de debate y reflexión sobre el tema tan complejo y controvertido de cómo puede afectar la Proposición de ley (122/000133) sobre la protección jurídica de las personas trans y el derecho a la libre determinación de la identidad sexual y expresión de género (admitida a trámite el mes de marzo de 2021 en el Congreso) al desarrollo y a la salud de niños, niñas y adolescentes (NNA).

Las psicólogas de este grupo de trabajo nos sentimos interpeladas por este tema, como ya anunciamos en el artículo publicado en febrero de 2021 en esta misma revista, Primum non nocere (Primero no hacer daño), haciendo referencia al juramento hipocrático, y en el que planteábamos que, en un momento en que aquí se estaba elaborando un proyecto de ley que podía afectar a la salud de NNA, podía sernos útil aprender de la experiencia inglesa para no caer

18 PSIARA

en los mismos errores en los que habían caído en el Servicio de Identidad de Género (GIDS) contratado por el National Health Service, que se prestaba en la Clínica Tavistock.

La Jornada se planteó como interdisciplinar, como correspondía a la complejidad del tema, en dos mesas redondas, una desde la perspectiva de la psicología evolutiva y psicodinámica, y otra en diálogo con las perspectivas médica y educativa.

Primera mesa: el aumento de la demanda y las transiciones rápidas En la primera pudo verse el vídeo de la entrevista realizada por Eileen Wieland, miembro del GT, a David Bell, prestigioso psiquiatra y psicoanalista británico que se hizo eco del cuestionamiento ético y médico de los profesionales del GIDS, realizando un importante y contundente informe sobre el tema, atendido por el Alto Tribunal de Justicia del Reino Unido en su sentencia de diciembre de 2020. Y asistimos a un ejemplo de lo que es un buen profesional en el sentido integral de la palabra, capaz de reaccionar cuando va teniendo evidencias de que en su institución se está actuando de manera yatrogénica y se está dañando a adolescentes que aún no pueden comprender bien las consecuencias de lo que están pidiendo.

Esta entrevista invita repensar cuáles son los

efectos de vender a niños y adolescentes la falsa idea de que puedes cambiar tu sexo biológico, en lo necesario que es crear espacio para pensar y explorar antes de actuar bajo presiones de todo tipo, en saber entender a niños que no se sienten integrados, por diferentes causas (espectro autista, abusos sexuales no desvelados, traumas por bullying, etc.), que viven con terror los cambios puberales, teniendo claro que el primer deber del clínico es investigar los factores múltiples, la complejidad, y no apresurarse a aceptar la etiqueta trans. Y que para sostener esta actitud hay que tener el valor que demostró Bell en la Tavistock: arrostrar el riesgo de que si un profesional se opone a la transición rápida sea etiquetado de transfóbico (aquí podríamos añadir: el diagnóstico que, paradójicamente, se han inventado los que propugnan la despatologización para descalificar a los que no comparten su punto de vista).

La primera mesa redonda continuó con la intervención de Eileen Wieland y Mari Carmen Giménez, ambas psicólogas clínicas, psicoanalistas, y miembros del GT. Wieland nos ayudó a pensar sobre los factores psicosociales que interactúan para explicarnos el aumento exponencial de la demanda de transición al sexo opuesto entre NNA, y la respuesta presuntamente despatologizadora, pero en realidad medicalizadora, que se está dando. Un dilema que pertenece al ámbito de las emociones, PSIARA 19

vivencias, temores y expectativas implícitas o explícitas, se intenta resolver convirtiendo a los adolescentes en eternos consumidores de hormonas. En un mundo muy inestable, en un contexto de incertidumbre social, con precarización del empleo, aumento de la desigualdad, etc., se genera inquietud, desconfianza y sensación de desamparo, y surgen movimientos sociales como el movimiento trans. Las familias pierden su función de contenedoras emocionales, los vínculos no son tan seguros, y los adolescentes buscan refugio en las redes, que les ofrecen grupos de pertenencia, prometiéndoles la felicidad por la vía de la autodeterminación del sexo/género, ya que las vías de la transformación social se ven muy irrealizables.

Por su parte, Giménez hizo un lúcido análisis del tema desde la perspectiva psicológica, aclarando la confusión tan extendida entre los conceptos de sexo y género: el sexo es un hecho biológico que compartimos con los demás mamíferos, y el género una construcción de carácter simbólico que depende de los modelos que nos ofrece el entorno familiar, social y cultural.

La identidad de género sentida no es innata, no es un concepto estático, sino una amalgama que depende de la predominancia de uno u otro tipo de identificaciones a lo largo del desarrollo de la persona. Y nos planteó una serie de preguntas para seguir pensando: ¿Cómo se establece si una criatura menor de 16 años, cuyo núcleo identitario aún no es sólido, es o no competente para tomar decisiones cuyas consecuencias se20 PSIARA

rán total o parcialmente irreversibles? ¿No merecen ser atendidos de otra manera los padres asustados, deseosos de que sus hijos no sufran, y desconcertados cuando la única salida que se les ofrece es aceptar y apoyar una transición bajo la presión de que si no, su hijo o hija va a suicidarse? ¿Y si el origen del malestar de esos niños o adolescentes no estuviera en su cuerpo? ¿Seguiría estando en el cuerpo el remedio?

Segunda mesa: la “infancia trans” y la “objeción de ciencia” En la segunda mesa redonda, interdisciplinar, Neri Daurella, psicóloga clínica y psicoanalista, miembro del GT, presentó a la antropóloga social Silvia Carrasco, profesora en la UAB, y a la médica endocrinóloga Isabel Esteva, que fue durante muchos años la coordinadora de la primera Unidad de Transexualidad e Identidad de Género (UIG) española creada en Andalucía (1999-2016).

Carrasco nos ilustró sobre la repercusión que está teniendo la introducción de la ideología transgenerista en el ámbito escolar, negando el sexo biológico y suscribiendo la existencia de una supuesta “infancia trans”, reclamando un nuevo derecho de la infancia: el derecho a la identidad de género. Nos informó sobre los materiales “educativos” que se ofrecen a los niños y los talleres teórico-prácticos para niños y niñas a partir de los 7 años en centros cívicos, en los que se introduce el concepto acientífico del “sexo como espectro”, y sobre las presiones a las que se ven sometidos los maestros y maestras, obligados a recibir una formación en “diversidad de género”, e incluyendo en sus funciones la de observar a sus alumnos y alumnas, y hacer inferencias a partir de sus preferencias en los juegos, el vestir, sus amistades, etc. para detectar posibles trans, algo que en realidad consagra los estereotipos de género tradicionales que se imponen a niños y niñas en función de su sexo. Todo ello presentado como supuestamente innovador y progresista. La antropóloga consideraba inaplazable informar de lo que está ocurriendo y exigir al mundo académico y político que parece inhibirse o aceptar acríticamente estos postulados. Y lo ilustró con algunos ejemplos concretos de casos reales y recientes.

Por último, Esteva nos ofreció una visión basada en su amplio estudio y larga trayectoria en el tema. De su intervención merece destacarse su reclamación del derecho de una endocrinóloga con 22 años de experiencia a la “objeción de ciencia” frente a la simplificación cargada de ideología y activismo; su reclamación de consensuar guías de práctica clínica para la valoración y el tratamiento de la transexualidad; y las demandas que comparte con los profesionales pertenecientes a las unidades de identidad de género del sistema sanitario español: que las decisiones legislativas y sanitarias no se basen en posicionamientos ideológicos, que haya una participación muy importante de profesionales de la psicología y la salud mental, que las actuaciones se basen en las evidencias científicas y que, para poder realizar estas funciones, se incrementen los recursos sanitarios.

nos sentimos comprometidas a seguir trabajando para responder, en la medida de nuestras posibilidades, a las demandas que nos están llegando últimamente de grupos de madres, padres y familiares (por ejemplo, Amanda, la Agrupación de Madres de Adolescentes y Niñas con Disforia Acelerada), que están empezando a tejer red con organizaciones internacionales que responden a la misma necesidad de sentirse acompañadas entre ellas y con profesionales expertos, para compartir información, contactos con webs fiables, bibliografía y apoyo.

En fecha próxima, la grabación en vídeo de esta Jornada podrá verse en el canal de YouTube del COPC, accesible para el público general.

Terminaremos diciendo que, como Grupo de trabajo del COPC perteneciente a la Sección de Psicología Clínica, de la Salud y de PsicoterapiaPSIARA 21

Reflexió i pràctica

EMBARÀS, PART I PUERPERI EN TEMPS DE PANDÈMIA PER COVID-19 Grup de Treball de Psicologia Perinatal del COPC L’embaràs, el part i el puerperi suposen canvis múltiples en la dona i en la seva família, ja que provoquen una transformació en l’àmbit físic, psicològic, familiar i social. Sovint, aquests canvis fan que les gestants passin per una època fràgil i delicada, un període de vulnerabilitat per a patir trastorns mentals com l’ansietat, la depressió i el trastorn per estrès posttraumàtic Una eina molt valuosa per donar suport als nous progenitors és el suport social a través del contacte amb familiars i amics, i els Grups d’Ajuda Mútua (GAM). També l’acompanyament mèdic presencial i no presencial acostuma a donar seguretat i pot disminuir l’ansietat de les famílies quan la informació se’ls hi transmet de forma adequada i tenen un paper actiu en la presa de decisions.

22 PSIARA

Actualment, la prevalença dels trastorns d’ansietat en la població general és del 13,6%, i augmenta fins a un 15,2% durant el període de l’embaràs. Pel que fa a la depressió major, aquesta té una prevalença del 2,8% en la població general, i un 12,8% durant la gestació.

La incertesa que arribà amb la pandèmia Durant la pandèmia, tothom ha viscut una època d’incertesa i un canvi abrupte al qual ens hem hagut d’adaptar. Hem viscut una forta crisi, sanitària i econòmica. Moltes persones han mort a conseqüència del virus sense poder estar acompanyades pels seus familiars, i algunes dones embarassades han patit la mort de persones properes i pèrdues gestacionals.

L’embaràs “ideal” comporta tenir certa estabilitat de parella (tenint en compte les famílies monoparentals per elecció), familiar, econòmica, laboral, etc. La dona embarassada necessita un entorn segur i estable per a poder gestar en les millors condicions. Recordem que, per a la majoria de les dones embarassades, el confinament va aturar les activitats que realitzaven fora de la llar, i que en diferents períodes de 2020 es van suspendre totes les activitats laborals no essencials, les activitats socials i les de lleure. Això va implicar que moltes gestants treballessin en remot, i aquelles que tenien més fills o filles van haver d’ocupar-se de la seva criança durant tot el dia, de vegades junt amb la seva parella. En molts casos, el seguiment de les propostes educatives que es feien des de les escoles també era responsabilitat de les mares. Com a conseqüència, tots aquests fets van augmentar els seus ni-

vells d’estrès.

En el pla físic, moltes activitats esportives van quedar restringides, malgrat que l’exercici és beneficiós per a la mare i el nadó que està gestant. Algunes propostes per a l’embaràs i el postpart com el ioga o l’exercici suau es van oferir per via telemàtica i es van crear alguns grups de WhatsApp que funcionaven com a xarxa de suport virtual. Això va permetre que les mares se sentissin una mica menys soles i poguessin estar en contacte les unes amb les altres quan ho desitgessin, no només el dia que es connectaven per fer exercici. L’aïllament en els domicilis també va implicar una falta de sol i de vitamina D, tan necessària per a mantenir un estat d’ànim adequat.

A l’inici de la pandèmia, no es disposava d’evidència sobre els possibles efectes del virus en l’embaràs, en el fetus o en els possibles efectes teratogènics dels antivirals, la qual cosa va fer que les dones gestants patissin ansietat pel propi contagi i el del seu fill o filla.

Ara sabem que la majoria dels casos d’infecció neonatal per COVID-19 que s’han descrit semblen provenir de transmissió horitzontal. En relació amb la transmissió vertical, recentment, investigadors i investigadores del CLÍNIC-IDI-

BAPS, de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i del Parc Taulí de Sabadell han demostrat el mal causat per la infecció del SARS-CoV2 a les placentes de prop de 200 dones embarassades.

Conclouen que l’afectació de la placenta és molt infreqüent (4,5% de les dones embarassades que han sofert COVID-19 segons aquesta sèrie), i les morts fetals atribuïbles a aquesta afectació està al voltant del 2,5%.

En la infecció neonatal per coronavirus els símptomes més comuns són insuficiència respiratòria, símptomes gastrointestinals, febre, taquicàrdia i vòmits, etc.

Els canvis que van patir les gestants Durant el confinament, la majoria de les visites mèdiques (excepte les ecografies) es van suspendre presencialment i es van realitzar de forma telefònica. Per altra banda, tot i que les recomanacions oficials mai han prohibit que la dona gestant estigués acompanyada durant les visites en els serveis de ginecologia, aquest fet ha succeït molt sovint i continua passant. Tanmateix, en la Guia d’actuació enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus SARS-CoV-2 en dones embarassades i nadons (actualitzada en data de 18 de gener de 2021) s’indica que aquest acompanyament s’ha de facilitar.

PSIARA 23

Relat de l’Anna, 37 anys

A més, els grups prepart i postpart presencials es van suspendre i es van realitzar en format en línia.

Per a la majoria de les embarassades la pandèmia ha suposat un augment de l’ansietat i de les pors. Les dones embarassades durant la pandèmia han patit diverses preocupacions relacionades amb el seu pla de part, por de contagiar-se amb les visites rutinàries i de ser separades dels seus nadons. Moltes dones han manifestat sentir-se poc acompanyades i insegures respecte a l’evolució dels seus embarassos.

I no podem passar per alt un altre tema que ha generat incertesa: la compatibilitat de l’embaràs i la vacunació enfront de la COVID-19 i els possibles riscos de fer-ho. El Ministeri de Sanitat recomana la vacunació a les dones embarassades donat que aquesta evita complicacions durant l’embaràs, especialment si hi ha factors de risc.

No hi ha contraindicació per a la vacunació enfront de COVID-19 en cap trimestre de l’embaràs.

Insisteixen a facilitar que les dones embarassades arribin completament vacunades al període de màxim risc de complicacions en cas d’infecció per COVID-19 (finals del 2n trimestre i 3r trimestre de l’embaràs). Així, tenint en compte la informació disponible, cada mare pot decidir què desitja fer, vacunar-se, ajornar la vacunació fins a haver tingut el seu nadó o no fer-ho. El Ministeri recomana també que les persones de l’entorn de l’embarassada estiguin vacunades enfront de la COVID-19 i que tant embarassades com convivents reforcin les mesures de prevenció.

24 PSIARA

“Em vaig assabentar que estava embarassada quan es va decretar l’estat d’alarma. Tant esperar “el millor moment” per tenir un fill i arriba una epidèmia que posa potes enlaire el present i el futur! Vaig passar por, soledat i tristesa. Em vaig sentir sobrepassada, sense recursos per fer front a l’arribada del meu nadó, sense il·lusió, i amb molta incertesa cap al futur. El que vaig viure amb més angoixa va ser no poder sortir de casa, no poder relacionar-me i viure la meva maternitat en una bombolla. Em sentia molt culpable per sentir-me així i em preocupava com els meus pensaments i sentiments podien afectar el fetus. Em va ajudar molt el suport de la psicòloga de l’ASSIR (Unitat d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva), la medicació, sortir a caminar, parlar amb altres mares i el suport de la meva família i amics.“

Els canvis en els parts i els seus efectes Tot i que a la Guia d’actuació enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus SARS-CoV-2 en dones embarassades i nadons s’hi explicita que “la dona pot estar acompanyada per la persona que ella decideixi durant tot el procés intrapart i postpart, tant per a les dones amb infecció com per a les dones que no tenen infecció”, fins i tot si l’acompanyant és una persona sospitosa o confirmada (prenent les mesures de protecció corresponents), l’experiència de les dones no sempre ha estat aquesta. Pel que fa als protocols dels hospitals pel moment del part, a l’inici es realitza una PCR a totes les dones gestants.

En cas que la dona doni positiu, hi ha una sala habilitada per evitar contagis. No es permet la sortida dels acompanyants fora la sala de parts.

Durant la fase de dilatació no es permet la sortida de l’habitació per evitar contagis, la qual cosa impedeix el lliure moviment de la dona.

La por a contagiar-se i a ser una via de transmissió del virus va fer que la majoria del personal sanitari obligués les dones a dur mascareta en tot moment. Tanmateix, en les recomanacions oficials aquesta indicació no consta. Malauradament, per a moltes dones aquesta ha estat una de les mesures més difícils sobretot en el moment de l’expulsiu. Sabem que una correcta res-

piració és molt important a l’hora de fer esforços i per controlar l’ansietat, i és un dels mètodes utilitzats per a reduir el dolor durant el part.

En aquest context de por i incertesa, els nivells de cortisol i adrenalina augmenten, disminuint l’oxitocina, coneguda com l’hormona de l’amor, que ajuda en les contraccions del part i que permeten la dilatació del coll uterí. L’augment del cortisol i l’adrenalina interfereixen negativament en el part augmentant els nivells d’alerta i provocant que el part s’estanqui o les contraccions siguin poc efectives.

En alguns hospitals s’han realitzat cesàries per disminuir la durada del part fins i tot quan l’estat de salut de la mare permetia un part vaginal.

En alguns casos, les dones han pogut portar elements de casa per a estar més còmodes durant el part. També han pogut fer servir la pilota de pilates, l’aplicació de calor, les dutxes d’aigua calenta disponibles a l’hospital, etc.

En ocasions, s’ha continuat realitzant el clampatge tardà del cordó si s’indicava en el pla de part i, en el cas de mares positives, es va valorar fer-ho si es podia garantir un adequat aïllament entre mare-nadó.

El mètode pell a pell i la lactància materna han continuat sent una prioritat mèdica. Pel que fa a les gestants positives en COVID-19, el protocol indica que facin ús de la mascareta per a fer pell a pell amb el nadó, sense impedir realitzar la lactància materna.

Per últim, els hospitals han posat en marxa l’alta precoç de les maternitats a les 24 hores si no hi ha cap impediment mèdic i la dona se sent preparada per tornar a casa. En aquest cas, una llevadora fa el seguiment en el domicili familiar dins les següents 48 hores. Les visites dels fami-

liars a planta han quedat restringides. Així mateix, les mares i els seus acompanyants no poden sortir de les habitacions per evitar contagis.

Relat de l’Eva, 40 anys

“Viure una maternitat en el primer pic de pandèmia no va ser fàcil.

El meu ginecòleg, confinat a dues setmanes vista del part, em va haver de derivar amb una companya seva i vaig haver de confiar cegament en ella com a professional sense haver-nos vist mai abans. Les dues últimes visites les vaig haver de fer amb ella i el part, sense el meu marit, ja que va agafar simptomatologia Covid i es va haver d’aïllar. Així i tot, vaig estar acompanyada de la meva germana, i el meu marit ho va poder viure virtualment (FaceTime). A l’hospital em van fer una PCR, per sort negativa, però a la meva germana no n’hi van fer cap (en aquell moment costava molt fer-te una PCR). Mentre esperàvem els resultats de la PCR, estàvem en una habitació totes dues sense poder sortir amb un indicador a la porta de possibles positives. Aquest fet ens feia sentir molt incòmodes. Cada vegada que entrava algú de personal a l’habitació s’havia de canviar íntegrament. Durant el part, el control el fèiem a distància, la meva germana passava la informació via WhatsApp a la llevadora per tal que no hagués d’entrar cada vegada, ja que requeria una despesa de material enorme cada cop (gorro, peücs, guants, bates, etc.) i la ginecòloga només va venir en l’expulsiu.

Després, un cop a casa, el meu marit no va poder conèixer físicament a la nena fins al cap de 12 dies.

PSIARA 25

La primera revisió ginecològica postpart també va ser sola i havent d’omplir formularis indicant si havia tingut contacte amb un possible positiu els últims 10 dies o jo tenia simptomatologia. Les visites pediàtriques eren angoixants, sola i sota un control exhaustiu d’higiene i desplaçaments.

Al CAP no hi havia ningú i et feien entrar per una porta d’accés i sortir per una altra per tal de no trobar-te a ningú.

Els tràmits del nadó i els de la baixa de maternitat també van ser un periple, ja que la majoria de funcionaris treballava a distància i no ho podies fer físicament. Els telèfons de contacte no funcionaven i les webs de la Seguretat Social estaven col·lapsades. En vistes de la situació, vaig haver de contractar un advocat per fer-me aquestes gestions. Només diré que fins al cap d’un any no hem rebut la targeta sanitària i, el dia d’avui, encara ens reclamen un document de la Seguretat Social que sí que hem tramitat.

Ara ho visc amb el record d’una història que podré explicar des de l’experiència, però en el moment que ho vaig viure va ser angoixant.“

Els canvis en el puerperi El puerperi és el període comprès des del final del part fins a l’aparició de la primera menstruació. Durant aquest temps es desenvolupen simultàniament multitud de canvis fisiològics en la dona. Té com a finalitat tornar gradualment a l’estat previ a la gestació i establir la lactància materna. És un dels moments que més canvis comporta per a la dona, tan emocional com físicament i, suposa una de les etapes més vulnerables. Al llarg d’aquest període s’inicien i es desenvolupen els complexos processos de la lactància materna i d’adaptació entre la mare, el nadó i l’entorn. És un moment de canvi en l’àmbit personal i de parella, si la dona en té.

L’acompanyament de professionals i familiars, així com l’existència d’espais físics on poder compartir la criança, en molts casos es converteixen en uns recursos indispensables que durant la pandèmia no han pogut estar presents o no de la manera en què fins ara estàvem habituats.

26 PSIARA

Les primeres revisions al nadó es poden viure amb angoixa per part de les famílies per la incertesa de saber si el nadó s’està alimentant bé, i sorgeixen molts dubtes sobre les cures principals del nadó i també respecte a la lactància materna. Els protocols dels Centres d’Atenció Primària (CAP) indiquen que només pot estar present un dels dos progenitors, fet que afegeix angoixa a les mares i als pares.

Pel que fa a la lactància materna, cal esmentar que aporta nombrosos beneficis al nounat, entre els quals, la protecció enfront d’infeccions respiratòries com el coronavirus. La lactància materna afavoreix el potencial pas d’anticossos de mare a fill davant de la SARS-CoV-2. En aquest sentit, seguint les recomanacions de la majoria de societats científiques nacionals i internacionals (OMS, SEGO, Ministeri de Sanitat), si l’estat de la mare i el nadó ho permeten, es recomana que es promogui la lactància materna durant el període de risc infecciós, duent a terme mesures estrictes d’aïllament (ús de mascareta quirúrgica, rentat correcte de mans abans i després del contacte, etc.).

Relat de l’Esther, 38 anys “Ningú m’havia dit que el postpart seria així”.

Això és el primer que vaig pensar al cap d’unes hores d’haver parit el meu fill. Vaig tenir un embaràs fantàstic i un part del qual en guardo un bon record, però no puc dir el mateix del postpart. Els canvis hormonals i emocionals que vaig patir juntament amb els entrebancs que em van venir afegits com ara els problemes per donar el pit van fer que el meu postpart fos difícil. A tot això cal afegir que vaig parir en

plena segona onada de COVID, amb tot el que comportava: no podia rebre visites a l’hospital on vaig passar quatre dies; la meva família venia a veure el meu fill però durant les primeres setmanes no deixàvem acostar-los per por al contagi i anàvem amb mascareta; no vaig poder realitzar les classes postpart presencials, etc. No puc dir que patís depressió, però sí que durant els primers mesos vaig sentir molta solitud.

Tenia la família lluny perquè al cap de pocs dies van decretar els confinaments comarcals. A més, no sabia on acudir perquè m’ajudessin amb la meva lactància i tenia por de contagiar-me i passar-li al nen el virus. Per a mi, de tots els entrebancs que vaig tenir durant el postpart, el pitjor va estar l’aïllament social en un moment que se suposa que és bonic i que t’agradaria compartir amb tots aquells a qui estimes, veure’m limitada per les restriccions i la por al contagi. En un futur vull tenir un segon fill o filla i m’agradaria viure aquest moment envoltada de la família i d’amics on no hi faltin les abraçades ni els petons.”

Relat de l’Amàlia, 38 anys

“10 de març del 2020. Confirmem amb la primera ecografia que estic embarassada de 8 setmanes. És el primer fill. Un inici d’embaràs dins la normalitat, la ginecòloga ens informa una mica de tot el que segueix, del que cal alarmar-se i del que no.

13 de març del 2020. Declaren l’estat d’alarma i ens confinen. Estem en pandèmia. El meu primer pensament: “quin any has triat per quedar-te embarassada!”. A partir d’aquí, tot es va fer més difícil. A la segona ecografia, al cap de 12 setmanes, no van deixar entrar la meva parella, la ginecòloga no era la mateixa, hi havia molta incertesa

respecte dels protocols del part, i no sabien quins riscos tenia la COVID-19 en l’embaràs. Tot plegat em feia estar massa preocupada. L’embaràs seguia dins la normalitat. Visc en un poble petit i podia sortir a passejar la meva gosseta, així em tocava una mica l’aire i les nàusees es feien més suportables.

29 de maig del 2020. S’acaba el confinament a casa, ja podem sortir al carrer. Començo a sagnar com si tingués la menstruació, i corrents agafem el cotxe i cap a urgències. Només puc entrar jo.

Em deixen en una habitació tota sola perquè estan atenent un part. Segueixo sagnant. Estic desesperada, em sento impotent, penso que estic tenint un avortament, no puc deixar de plorar, vull que la meva parella m’abraci però no el deixen passar perquè estem en pandèmia. M’és igual la COVID-19, no vull perdre la meva filla! Finalment, em revisen i tot està bé, em recepten repòs. Dies més tard, en una ecografia posterior, em detecten un hematoma, que continua fent-me sagnar, i segueixo en repòs relatiu. A cada revisió tinc un ginecòleg diferent, al qual només puc tractar jo; la meva parella únicament pot entrar a les ecografies. No hi trobo cap sentit, ecografia amb acompanyant, visita sense.

21 de juliol del 2020. Van passant les setmanes i encara hi ha incerteses respecte al pla de part.

No me’n fio. Paral·lelament, he estat fent cursos online amb llevadores i he escoltat diferents testimonis de dones que han patit una vulneració de drets, com deixar-les soles durant la dilatació i l’expulsiu, no deixar-los fer pell amb pell per haver donat positiu en COVID-19, no haver respectat l’evolució natural del part i haver realitzat intervencions sense ser necessàries… Sento molta por, desconfiança vers el sistema sanitari, em preocupa no poder decidir com vull parir, que no respectin el meu pla de part, que em donin pressa i em bloquegi, així que decideixo parir a casa.

Ja estic més tranquil·la, les llevadores em visiten a casa, on podem estar amb la meva parella, el part pot ser com jo vull, sempre que tot estigui bé, i el postpart serà acompanyat per elles. Si hi ha algun entrebanc, ja tinc escollits dos hospitals, un per trasllat no urgent, el qual m’han recomanat perquè respecten les decisions dels progenitors, i l’altre per trasllat urgent (el de més proximitat).

PSIARA 27

26 d’octubre del 2020. Em poso de part, estic a casa ben tranquil·la, vaig dilatant molt lentament (24 hores per complet). Durant l’expulsiu la criatura no acaba de posicionar-se bé, i després de 6 hores decidim anar a l’hospital, ja que és necessari parar les contraccions (epidural) perquè pugui col·locar-se bé. Com que no és urgent, anem a l’hospital de la primera opció. Em fan un PCR (a la meva parella no), em fan posar la mascareta (durant l’expulsiu me la van deixar treure), i la resta succeeix igual com si no estiguéssim en pandèmia. Com és la segona onada de COVID-19, ja ho tenen tot controlat.

27 d’octubre del 2020. Neix l’Alícia.“ Sabem que la maternitat pot comportar moments de solitud i angoixa. El fet de viure-la en temps de pandèmia ha suposat un increment generalitzat d’aquests sentiments i, en més d’una ocasió, una vulneració dels drets de les mares i dels seus nadons.

BIBLIOGRAFIA

•

Brik M, Sandonis MA, Fernández S, Suy A, Parramon-Puig G, Maiz N, et al. Psychological impact and social support in pregnant women during lockdown due to SARS-CoV2 pandemic: A cohort study. Acta Obstetricia et Gynecologica Scandinavica [Internet]. 2021.

•

Cuidados en el puerperio durante la crisis sanitaria por COVID-19

•

Guia d’actuació enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus SARS-CoV-2 en dones embarassades i nadons

•

Garrido-Pontnou, M., Navarro, A., Camacho, J. et al. Diffuse trophoblast damage is the hallmark of SARS-CoV-2-associated fetal demise.

Mod Pathol 34, 1704–1709 (2021).

•

https://www.lavanguardia.com/ vida/20211017/7795222/parir-boca-tapada. html

•

Acuerdo de la Comisión de Salud Pública del CISNS sobre Vacunación frente a COVID-19 en Mujeres Embarazadas

28 PSIARA

Activitats

‘XXIV WORLD COUNCIL FOR GIFTED AND TALENTED CHILDREN (WCGTC) 2021 WORLD CONFERENCE ’: DESARROLLANDO EL FUTURO DE LA EDUCACIÓN PARA SUPERDOTADOS Por Leopold Carreras Truñó, Delegado en España del WCGTC Los pasados días 30 de julio, y 1, 7 y 8 de agosto de este 2021 se celebró el XXIV Congreso Mundial del Consejo Mundial de Niños Superdotados y Talentosos (WCGTC), por primera vez de manera virtual debido a la actual pandemia mundial.

Ha sido una experiencia fascinante, pues por primera vez en la historia de los congresos mundiales (y llevo ya una quincena del WCGTC), se podían consultar online y a la carta los diferentes talleres, conferencias, paneles, networkings, etc. que se solapaban en horario, lo que ha supuesto una enorme ventaja.

La Dra. Anne Rinn, profesora de Psicología de la Educación en la Universidad de North Texas y directora de la Oficina de superdotación, desarrollo del talento y creatividad de EE. UU., presentó la conferencia inaugural titulada “Investigación sobre el desarrollo social y emocional de las personas superdotadas: cómo avanzar en esta área”. En ella nos explicó cómo, en el último siglo, hemos sido testigos de cambios paradigmáticos en la forma en que vemos la superdotación y el talento. Cambios que han modificado nuestra comprensión sobre la naturaleza y las necesidades de los y las estudiantes superdotados o talentosos.

PSIARA 29

Aunque inicialmente equiparábamos la superdotación con un cociente intelectual alto a una serie de posibles dificultades sociales y emocionales, nuestra noción de superdotación se ha ampliado y también debe hacerlo nuestra comprensión del desarrollo social y emocional de las personas superdotadas. Así, en esta presentación, la Dra. Rinn, en lugar de favorecer un único enfoque paradigmático de la superdotación comparándola con el resto de la población, defendió el uso de diferentes visiones paradigmáticas para comprender mejor el desarrollo y las necesidades sociales, emocionales y psicosociales de los individuos con altas capacidades (AACC). En su opinión, un desarrollo social y emocional sano sienta las bases para el desarrollo de las habilidades psicosociales necesarias para el desarrollo del talento.

el Departamento de Psicología de la Educación de la Universidad de Pretoria, Sudáfrica, titulada “El uso del asesoramiento profesional integrativo (cualitativo + cuantitativo) para identificar a los estudiantes superdotados y ayudarles a diseñar vidas exitosas”. En ella nos explicó cómo el mundo está cambiando a la velocidad del rayo. La situación en los países en vías de desarrollo es grave y aún se agrava más por la escalada del desempleo tras los grandes cambios en la economía mundial y el impacto de la actual pandemia. Es necesario que los teóricos, investigadores, profesionales y formuladores de políticas involucrados con los estudiantes con AACC puedan den respuesta contundente a estos cambios.

Además, la doctora presentó una serie de preguntas orientadoras para que los investigadores e investigadoras las tengan en cuenta a medida que se avanza en la comprensión del desarrollo social y emocional de estas personas: 1. ¿Qué sabemos y qué deberíamos investigar? ¿Qué nos depara el futuro para la investigación sobre el desarrollo social y emocional de las personas superdotadas?

2. ¿Hasta qué punto la lente paradigmática da forma a la manera en que se investiga y se consideran las necesidades sociales y emocionales de las personas superdotadas?

3. ¿De qué modo podemos utilizar un enfoque de sistemas para comprender mejor la forma en que las personas interactúan con su entorno y el impacto que el entorno tiene en el desarrollo del talento?

4. ¿Cómo puede la noción de interseccionalidad afectar nuestra comprensión de las experiencias de las personas superdotadas?

5. ¿Cómo podemos incorporar la investigación de otras disciplinas al campo de la educación para superdotados para comprender mejor su desarrollo social y emocional?

La segunda gran conferencia del día fue la impartida por Kobus Maree, profesor titular en 30 PSIARA

En su conferencia, Maree analizó, en primer lugar, el hecho de que, a nivel mundial, a millones de estudiantes con AACC nunca se les haya dado una oportunidad justa para cimentarse a ellos mismos y a sus carreras de manera significativa.

Estos estudiantes (dentro de todo el espectro de la diversidad) podrían haber realizado importantes contribuciones a la humanidad. El mundo podría haber perdido a muchas personas del tipo de la Madre Teresa, Isaac Newton, Albert Einstein, Sigmund Freud, Nelson Mandela, Kofi Annan o tantos otros genios. En segundo lugar, Maree demostró que al combinar la información obtenida de enfoques cuantitativos («puntajes» de las pruebas) con la obtenida de enfoques cualitativos («historias» de cuestionarios y/o técnicas subjetivas), los orientadores profesionales pueden identificar las AACC y ayudar a estos estudiantes a experimentar esperanza y propósito en sus vidas, y contribuir al avance social.

Y en tercer lugar, el autor analizó la teoría que subyace a un enfoque innovador, integrando datos cualitativos y cuantitativos para la orientación profesional para estudiantes con AACC. • Las tres recomendaciones clave de su presentación se dirigieron sobre todo a los

orientadores profesionales: • Deben ayudar a los estudiantes con AACC a aconsejarse a sí mismos, en lugar de ser aconsejados por “expertos”.

• Deben escuchar las historias que explican de manera subjetiva estos estudiantes para ayudarles a elegir y construir sus carreras y a ellos mismos, volverlos adaptables y empleables, y diseñar vidas llenas de propósito y esperanza.

• Deben ayudar a los alumnos con AACC a conectar lo que saben sobre sí mismos de forma consciente con lo que saben de forma inconsciente.

El domingo 1 de agosto de 2021 comenzó con otra conferencia clave para los organizadores, a cargo de Anouke Bakx, psicóloga y profesora del Departamento de Ciencias Conductuales de la Radboud University, de Nijmegen, Holanda, con el título “Mejorar la educación de los estudiantes superdotados reduciendo la brecha entre la teoría y la práctica”. En ella, explicó cómo la investigación docente es un medio eficaz de desarrollo profesional para los docentes, aunque suela ser a corto plazo, anecdótica y más orientada a la práctica que a la teoría. Por otro lado, la investigación científica a menudo no proporciona conocimientos que se puedan utilizar directamente en la práctica educativa.

Al conectar a profesores, científicos y formadores de profesores en los laboratorios de su universidad, se pudieron reunir diferentes perspectivas y buenas prácticas sobre educación para alumnos con AACC. En esos laboratorios, todos trabajaron juntos en la investigación, con el objetivo de mejorar la educación de estos estudiantes. En períodos de tres años, se llevaron a cabo dos tipos de ciclos de investigación: uno basado en la práctica realizado por profesores y con el apoyo de científicos que abordó investigaciones específicas en el contexto de una escuela de primaria, y otro dedicado a la investigación científica.

La información para la investigación se recopiló en las escuelas participantes; los ciclos de investigación científica se llevaron a cabo por científicos con la participación de 20 escuelas. Los pro-

fesores, formadores de profesores y científicos participantes cooperaron intensamente en todas las fases de ambos ciclos de investigación, consiguiendo cerrar la brecha entre la teoría y la práctica, lo que puede conducir a una mejora de la educación basada en la evidencia para estos estudiantes, exportable a otros países y contextos.

La segunda gran conferencia del día fue impartida por la doctora en psicología Alexandra Vuyk, de Paraguay, y titulada “Permanecer alertas a la apertura: la controversia de la apertura a la experiencia frente a las hipersensibilidades”.

En 2016, la autora publicó un estudio en el que afirmaba que la “apertura a la experiencia” es un mejor constructo para explicar ciertos comportamientos observados en individuos superdotados que la explicación común de “hipersensibilidades” o “hiperexcitabilidades” (teoría de Dabrowsky), ya que la «apertura a la experiencia» es una característica de la personalidad que está más marcada en individuos con altas capacidades. Además, explica las hipersensibilidades a la perfección a través de sus facetas subyacentes. En este constructo se describe una dimensión de estilo cognitivo que distingue a las personas imaginativas, creativas, con intereses intelectuales, que aprecian el arte y son sensibles a la belleza, de los individuos con un estilo cognitivo más conservador. Quienes están abiertos a lo diferente suelen tener mayor conciencia de sus sentimientos.

Otra característica de las personas con altos niveles de apertura a la experiencia es la facilidad para el pensamiento simbólico, con su consecuente posibilidad de abstracción, alejada de la experiencia concreta.

Lo que la ponente expuso es que la hipersensibilidad no es innata en los alumnos con AACC, sino que se adquiere cuando el entorno en el que crece ese niño o niña es adverso, cuando no se acompaña ni guía al talento que posee.

Sus investigaciones principales están basadas en las características sociales y personales de individuos con AACC, desterrando el mito que los encasilla como personas muy sensibles y vulnerables. Vuyk remarcó: el problema no es la hipersensibilidad de los niños y niñas con altas

PSIARA 31

capacidades, sino un sistema de enseñanza inadecuado. Es ahí donde surgen las dificultades de adaptación al entorno debido a esta mayor conciencia de sus sentimientos que el resto de la población.

Durante la conferencia, Vuyk recibió el primer galardón mundial en la categoría «Emerging Scholar in Gifted Education Award» (investigadora emergente en educación de superdotados).

El siguiente fin de semana se inauguró con la conferencia principal de la doctora en Psicología Franzis Preckel, de la Universidad de Trier, Alemania, titulada “El marco de desarrollo del talento en los dominios de logros (TAD): una perspectiva psicológica integradora sobre el potencial y el rendimiento”. Desde la perspectiva del desarrollo del talento, la superdotación se puede describir como el potencial de una persona para desarrollar logros por encima del promedio en ciertos dominios.

Sin embargo, ¿qué comprende este potencial? ¿Cuál es el papel de las aptitudes, rasgos de personalidad o habilidades psicosociales y sus respectivos perfiles? ¿Las características definitorias del potencial y los logros cambian durante el desarrollo evolutivo de una persona?

Con estas preguntas se perseguía comprender el potencial y su desarrollo mediante la integración de diferentes puntos de vista de la investigación sobre la superdotación, la experiencia y el desarrollo del talento dentro del marco de desarrollo del talento en los dominios de logros (TAD). El marco TAD se asemeja a un marco general de desarrollo del talento aplicable a una amplia gama de dominios de logros. El marco fue el resultado del esfuerzo común de 11 investigadores internacionales de diferentes campos de la psicología. Distingue cuatro niveles de desarrollo del talento (aptitud, competencia, experiencia y logro transformacional), especifica predictores e indicadores dependientes del nivel del desarrollo del talento, y describe los procesos internos que conducen al interés y al éxito en un dominio. También aportó ejemplos sobre cómo se puede utilizar el marco TAD para construir modelos de desarrollo del talento en dominios específicos, destacando las implicaciones prácticas para evaluar y fomentar el potencial.

El día finalizó con otra gran conferencia de la 32 PSIARA

mano del profesor turco Ugur Sak: “La concepción difusa de la superdotación: debates sobre los diferentes conceptos de superdotación”. Esta teoría o concepción difusa de la superdotación (FCG) postula que las concepciones y prácticas de identificación relacionadas con la superdotación son demasiado vagas. La concepción difusa de la superdotación, en sí misma, también es vaga. Las dos ediciones del libro histórico Conceptions of Giftedness (Sternberg & Davidson, 1986, 2005) cubren más de veinte conceptos diferentes de superdotación. Cada concepción tiene su propia vaguedad única.

En su disertación, primero, el autor enfatizó los problemas relacionados con la imprecisión en las concepciones de superdotación. Luego, explicó la concepción difusa de dotación y sugirió diversas prácticas de identificación y educación basadas en esta concepción: el FCG se compone de disposiciones personales, condiciones de estímulo y la interacción entre-grupos e intra- grupos de disposiciones personales y condiciones de estímulo. La manifestación de la superdotación se sitúa en la interacción. Por tanto, según el profesor Sak, la identificación y la educación de los estudiantes superdotados debería basarse estrictamente en modelos interactivos.

La Universidad de Dublín (DCU) alberga el Centro Irlandés para Jóvenes Talentosos (CTYI) y el Instituto Nacional de Aprendizaje Digital (NIDL).

El NIDL es líder mundial en el desarrollo de nuevos modelos de aprendizaje habilitados para la tecnología digital, mientras que CTYI es el programa universitario más extenso para superdotados de Europa.

El último día se inició con la conferencia llevada a cabo por el profesor Mark Brown y el doctor en psicología Colm O’Reilly, de Irlanda, titulada “Talento, tecnología y transversal: un enfoque de tres vertientes para beneficiar la educación de los superdotados”.

La crisis del COVID-19 presentó muchos desafíos para los padres y tutores de estudiantes con altas capacidades, pues muchos programas para superdotados fueron cancelados. A pesar de los esfuerzos, la educación desde el hogar en 2020 dio lugar a un número significativo de estudiantes superdotados que no tuvieron sus necesidades adecuadamente estimuladas. Sin embargo, la pandemia también creó una oportunidad única para que algunos programas pasaran de la educación presencial a un formato digital.

Usando un enfoque de tres vertientes (talento, tecnología y transversal), esta conferencia compartió ideas de la experiencia de la DCU durante el 2020 y examinó cómo podemos usar el aprendizaje digital para rediseñar y reimaginar los modelos tradicionales de enseñanza para beneficiar a los estudiantes superdotados. Además, mostró cómo el CTYI pudo llevar a cabo un programa en línea para más de seis mil estudiantes superdotados. Usando el modelo de desarrollo del talento, se apreció cómo la nueva tecnología digital, cuando se basa en la bibliografía existente en investigación, puede ayudar a los educadores a conseguir un aprendizaje auténtico y significativo, creando oportunidades valiosas para desarrollar habilidades transversales en los estudiantes superdotados. En el mundo pospandémico, los autores creen que este enfoque de tres vertientes allanará el camino para la transformación futura de la educación de superdotados.

También se explicó que la utilidad, la eficacia y la equidad de la educación para superdotados y talentosos están siendo cuestionadas a nivel mundial, que se pueden escuchar conversaciones sobre la inequidad desde Australia hasta las Américas. Las agencias gubernamentales estatales y locales ni apoyan ni cortan los lazos con los programas y servicios para superdotados y talentosos. Por consiguiente, la pregunta es: ¿hay un camino a seguir? En esta conferencia se abordaron los fundamentos históricos de la educación para superdotados y la lucha en curso para que sea equitativa para todos. Y se animó a cambiar el discurso hacia uno fortalecido por las lecciones aprendidas de errores pasados y políticas y prácticas más sólidas, lo cual nos puede llevar hacia un futuro más brillante y sólido para la educación de los superdotados.

Finalmente, la última gran conferencia de la jor-

nada de clausura llegó de la mano de Gilman Whiting, profesor de la Universidad Vanderbilt de Nashville, Tennessee, EEUU, y set tituló “Reformulación global de la superdotación: el trabajo de equidad que permite un futuro más brillante y fuerte para todos”.

Aparte de estas conferencias principales, hubo gran cantidad de coloquios, talleres, etc., alternativos, sobre muy diversos temas relacionados con las altas capacidades, como creatividad, doble excepcionalidad, investigaciones de todo tipo, con intervenciones emocionales y educativas llevadas a cabo en gran cantidad de países, consejos para profesores y padres, etc. De entre todos ellos, me gustaría destacar la novedosa a la vez que divertida charla del Dr. Matthew Zakreski, de Pennsylvania, EE. UU., sobre el “síndrome del impostor”, un síndrome recién catalogado (apenas cuatro años desde que se hizo público) y un fenómeno psicológico que hace que las personas con AACC duden de sus logros y teman ser descubiertas como un fraude. He podido comprobar que se trata de un síndrome muy común entre la población con AACC, con grandes impactos negativos en el desarrollo de la personalidad, la autoestima y la salud psicológica. En esta sesión se exploraron sus factores de mantenimiento y se delinearon estrategias, sobre todo de tipo cognitivo, para solucionarlo. También se aportaron ejemplos de conocidos personajes que lo han padecido, como Michelle Pfeiffer, Michelle Obama, Tom Hanks o Emma Watson, etc.

Leopold Carreras

En mi opinión, asistimos, si no el mejor congreso hasta la fecha del WCGTC, al menos el que ha permitido un mayor aprovechamiento de todas las conferencias y talleres realizados, gracias a este formato en línia que esperemos no se pierda en próximas ediciones.

PSIARA 33

Ressenya

RESEÑA: ‘EL GRAN DEBATE DE LA PSICOTERAPIA’

Libro: El gran debate de la psicoterapia Autor: Bruce E. Wampold y Zac E. Imel Editorial: Eleftheria 1ª edición: año 2021

Calificado por muchos expertos en el campo como “uno de los libros más importantes jamás publicados sobre la psicoterapia” y “obra de obligada lectura”, El gran debate de la psicoterapia se presenta como un examen crítico y un análisis empírico del progreso de la psicoterapia que presta especial atención a los factores ocultos, olvidados e ignorados de esta, así como a sus prácticas, políticas e investigaciones actuales.

I.S.B.N.: 978-84-122674-7-1

El libro que presento se centra en la violencia y se trata de la traducción al español de la segunda edición inglesa. Y si bien la primera ayudó a organizar información de vital importancia sobre los efectos de la psicoterapia, esta segunda edición mejora la inclusión y el resumen reflexivo de la investigación en el área, proporcionando un compendio accesible de lo que sabemos y lo que hay que examinar, desde la historia de las prácticas curativas, la medicina y la psicoterapia a una revisión reflexiva de la investigación sobre factores comunes como la alianza, las expectativas y la empatía. Y todo abarcando tanto las 34 PSIARA

sutilezas teóricas como los sofisticados análisis empíricos, y ofreciendo importantes implicaciones para el futuro del campo.

Durante la presentación de la obra, que puede verse íntegramente en YouTube, Bruce Wampold explicó que esta ha sido actualizada y revisada para expandir la presentación del modelo contextual de la psicoterapia, un fenómeno complejo de entender, que se deriva de una comprensión científica de cómo los humanos sanamos en un contexto social y que explica los resultados de una gran variedad de estudios psicoterapéuticos. Este modelo aporta una alternativa convincente a la investigación tradicional en psicoterapia, que tiende a centrarse en identificar el tratamiento más eficaz para un trastorno concreto destacando los ingredientes específicos de dicho tratamiento.

Guillermo Mattioli, decano del COPC y autor del prólogo, ha definido el libro como “Una propuesta que mantiene, sin idealizarla, la exigencia de rigor y control metodológico del paradigma científico, pero contextualizándolo dentro de la mejor y más inclusiva definición de psicoterapia que hemos encontrado hasta la fecha”.

Recomendada para los y las estudiantes de posgrado, así como para cualquier persona que realice investigaciones sobre psicoterapia o que implemente políticas institucionales para su prestación.

[Las personas colegiadas en el COPC pueden disfrutar de un 15% de descuento en la compra de libros exclusivamente en la web de la editorial con el código BOOK15].

PSIARA 35

Ressenya

RESEÑA: ‘LAS RELACIONES EN EL DESARROLLO’

Libro: Las relaciones en el desarrollo Autor: Stephen Seligman Editorial: Eleftheria

La esperada primera traducción al español de la obra del doctor Stephen Seligman llega en forma de compendio de los estudios sobre el desarrollo, la primera infancia y el apego integrados con el psicoanálisis clásico y contemporáneo, y será de gran interés para psicoanalistas, psicoterapeutas psicoanalíticos y estudiantes graduados en psicología, trabajo social y psicoterapia.

1ª edición: año 2021 I.S.B.N.: 978-84-121784-5-6

36 PSIARA

Desde la editorial Eleftheria, explican que Las relaciones en el desarrollo ofrece una nueva integración de ideas que actualiza los modelos psicoanalíticos establecidos en un nuevo contexto: el psicoanálisis de las relaciones en el desarrollo. Y es que Seligman, que es profesor clínico del Departamento de Psiquiatría en la Facultad de Medicina de la Universidad de California en San Francisco, y psicoanalista didáctico en el San Francisco Center for Psychoanalysis & Psychoanalytic Institute of Northern California (APA), integra aquí cuatro dominios: (1) la investigación sobre la infancia, incluyendo la teoría y la investigación del apego, (2) el psicoanálisis del desarrollo, (3) el psicoanálisis relacional y

(4) las teorías clásicas freudianas, kleinianas y de relaciones de objetos (incluyendo Winnicott).

El doctor y profesor Stephen Seligman (D.M.H.)

Para ello, el autor se apoya en la neurociencia del desarrollo, la teoría e investigación del apego, los estudios de la emoción, el trauma y las teorías de sistemas dinámicos no lineales. Y vincula los conocimientos actuales sobre las experiencias tempranas y la forma en que configuran el desarrollo posterior con la atención psicoanalítica tradicional a los aspectos irracionales, inconscientes, turbulentos e incognoscibles de la mente y la interacción humana, para ofrecer un enfoque abierto y flexible de la terapia psicodinámica con una variedad de pacientes en diferentes situaciones socioeconómicas y culturales.

emoción, el trauma y las teorías de sistemas dinámicos no lineales; pasando por la evolución del análisis infantil, de la visión del “bebé de Freud”, el “bebé de Klein”, el “bebé de Winnicott”, etc.

En palabras de la psicóloga clínica y psicoanalista Neri Daurella, miembro del Grupo de trabajo Psicoanálisis y sociedad del COPC, “Nos encontramos ante una importante obra de síntesis que nos muestra cómo los diferentes modelos psicoanalíticos se basan en diferentes concepciones del desarrollo, en las que se basan los psicoanalistas a la hora de ayudar a los pacientes de cualquier edad. Y también nos sitúa los diferentes modelos en los contextos en que emergieron, para pensar qué se mantiene vigente y es mejor no tirarlo por la borda, y qué vamos descubriendo a medida que se va ampliando la perspectiva de lo que él llama ‘un psicoanálisis relacional-evolutivo’, en el que se tienen en cuenta las interrelaciones de lo bio-psico-social-cultural en la experiencia de cada persona y en la interacción continua del pasado, el presente y el futuro con todas las diferentes posibilidades y combinaciones progresivas y regresivas imaginables”.

Los lectores y lectoras encontrarán aquí un recorrido por la historia del psicoanálisis del desarrollo y el papel de la infancia preverbal y la niñez en los diferentes enfoques analíticos, ya que el autor describe y compara los que denomina los diferentes “bebés analíticos”, es decir, las visiones psicoanalíticas de la primera infancia y la niñez en los diferentes autores, desde el descubrimiento de Freud de que la experiencia de la infancia determinaba la personalidad del adulto y su teoría de la sexualidad infantil, hasta las visiones actuales que se apoyan en las investigaciones sobre el apego, los estudios sobre la PSIARA 37

Ressenya

RESEÑA: ‘EN BUSCA DEL BIENESTAR. MINDFULNESS EN 11 SEMANAS’

Libro: El busca del bienestar.

Mindfullness en 11 semanas Autores: Marta y Jorge Juan Toledano Ramón

En las sociedades occidentales cada vez son más las personas que padecen ansiedad o depresión y que toman algún psicofármaco de forma habitual, sin que eso las haga más felices o más capaces de afrontar las dificultades de la vida. No en vano, la OMS alerta que la depresión y la ansiedad está aumentando de forma exponencial, hasta tal punto que se habla de la ansiedad como la pandemia silenciosa del siglo XXI.

Editorial: Herder 1ª edición: año 2021 I.S.B.N.: 9788425447181

En busca del bienestar. Mindfulness en 11 semanas, trata de contribuir a aliviar el malestar psicológigo que presenta la población de nuestras sociedades y a proporcionar herramientas no farmacológicas a los profesionales de la salud para abordar los trastornos de ansiedad desde una comprensión más holística del ser humano.

Para ello, Marta y Jorge Toledano aportan su amplia experiencia como psicólogos clínicos y psicoterapeutas a lo largo de este libro que se transforma en todo un recorrido riguroso y ameno a través de unos conocimientos que nos enlazan con las investigaciones científicas, la neu-

38 PSIARA

rociencia y la psicología.

Los autores plantean un camino terapéutico con múltiples herramientas que favorecen el progreso en la gestión de las emociones y de diferentes procesos mentales. Algunas de las herramientas las encontramos también en las terapias de tercera generación, como el mindfulness, que ha mostrado evidencias de ser especialmente eficaz en el tratamiento de los trastornos de ansiedad.

El libro nos ofrece una guía de trabajo estructurada en 11 semanas que los autores generosamente ofrecen en formato de “código abierto” para que pueda ser utilizada por profesionales tanto de la psicología como de la salud en general.

Cada capítulo combina teoría, prácticas, vivencias de personas que han realizado este “camino terapéutico” y otros materiales que nos ayudan a profundizar en la temática tratada. Al final de cada capítulo encontramos técnicas y propuestas de reflexión con las que se profundiza más ampliamente en todo lo trabajado, y que nos ayudan a entender mejor todas las ideas que van apareciendo. Al final del libro se incluye un pequeño cuestionario que facilita la valoración del proceso que se propone.

para no sufrir, y distintas formas de reformularnos el diálogo interno que todos mantenemos con nosotros mismos. Aborda la manera particular que tenemos cada uno de percibir la realidad y nos entrena para situarnos en ella de un modo que nos permita vivir con mayor satisfacción y una mirada más abierta en todas aquellas circunstancias con las que nos vamos encontrando a lo largo de nuestra experiencia vital.

Trata la importancia de aceptar la vida tal y como es, aunque no se ajuste a nuestras expectativas, y nos muestran estrategias para disminuir el sufrimiento.

Escrito con un lenguaje claro y próximo, y un totno muy humano, los autores nos ofrecen una guía útil para que los y las profesionales de la psicología y otros profesionales de la salud puedan ayudar a los demás a recuperar la capacidad de gestión y disfrute de sus vidas.

El libro comienza explicando la diferencia entre la ansiedad normal y la patológica.

Analiza qué es el mindfulness y cómo utilizarlo como herramienta terapéutica para reducir el malestar psicológico. Partiendo de los últimos estudios de neurociencias y sobre la plasticidad del cerebro, nos introduce en el funcionamiento de la mente y en qué hacer para reeducarla y reducir la ansiedad. Habla de las emociones y nos propone estrategias para ampliar el lenguaje emocional. Ahonda en la importancia de tener en cuenta la dimensión corporal en los abordajes psicológicos y plantea distintos métodos para reorganizar las prioridades personales y conectar con los valores esenciales de cada uno.

Nos plantea cómo gestionar los pensamientos PSIARA 39

El Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

40 PSIARA

Visita la web del Psiara, la revista digital del COPC Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

PSIARA 41