Psiara març 2022

MARÇ 2022

PSIARA La revista digital del COPC

ALBA ALFAGEME: “ÉS URGENTÍSSIM QUE INCORPOREM LA PERSPECTIVA DE GÈNERE A LA PSICOLOGIA CLÍNICA” Entrevista

11

“Metges i infermeres es tancaven a plorar sols” Maria Teresa Pi-Sunyer, grup de reflexió de pèrdua perinatal

Reflexió i pràctica

Es perceben discriminades les persones amb discapacitat?

GT Psicologia i discapacitat

19

Ressenya

40

Psicoteràpia amb divuit personatges de la història Manel Villegas, doctor en psicologia

PARAULA DE PSICO “Ha augmentat la inversió en la salut mental, però estem molt lluny de tenir un sistema de salut digne per abordar aquestes patologies”. – Gentzane Carbajo, Ràdio Ciutat de Tarragona, 13/01/2022 “On més es pot fer per la prevenció de la salut mental és en els primers anys de vida” – Mark Dangerfield, Els Matins de TV3, 02/03/2022 “Sometre’s al ‘què diran’ és una forma d’esclavitud socialment acceptada” – Walter Riso, Objetivo Bienestar, 14/02/2022 “Caldria incloure una assignatura contra el ciberbullying a les escoles i una alfabetització digital dels pares i els mestres per aprendre recursos per controlar-lo”.

– Antoni Baena, Onda Cero, 14/04/2022 “Els llibres d’autoajuda són demagògics, amb moltes generalitats i pautes que sonen molt bé però que a la pràctica no ajuden la persona. Si se’t dona el missatge que tu ja tens tot el necessari per procurar el teu benestar i que si no ho aconsegueixes és culpa teva, no aconseguir aquests objectius provoca frustració, impotència, vergonya i culpa”. – Carme Guillén, Rac1, 20/01/2022 “La salut física primer i la mental després haurien d’estar per sobre de les consideracions econòmiques”. – Roger Ballescà, Diari de Girona, 08/01/2022

Sumari La psicologia i els temps

1

“És urgentíssim que incorporem la perspectiva de gènere

3

“Abans dels grups de reflexió sobre la pèrdua perinatal,

11

El papel de la psicología organizacional en el desarrollo

16

“Als anys 80 els psicòlegs no teníem l’actual prestigi ni ens

22

“Reflexions sobre les sessions no presencials amb nens,

23

“La mediació està en auge i els més joves ja no discrimi-

28

“Anàlisi de les enquestes en relació amb la discriminació

32

Por fin duermo

36

Violencia de género: herramientas para un modelo de

38

Editorial Per Guillermo Mattioli

Entrevista a la psicologia clínica“ Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes

Entrevista metges i infermeres es tancaven al bany a plorar sols” Maria Teresa Pi-Sunyer, doctora en psicologia

Reflexió sostenible i pràctica GT de PsicologÍa Organizacional y sostenibilidad del COPC Entrevista guanyàvem bé la vida” Àngel Guirado, vocal de la Junta Rectora de Girona

Reflexió nenes, adolescents i famílies” i pràctica Per Mercè Ferrer, psicòloga col·legiada

Reflexió nen entre advocats i psicòlegs” i pràctica Cristina Martínez, mediadora de la Societat Catalana de Mediació

Reflexió percebuda entre les persones amb discapacitat” i pràctica Per Josep Pascual i Bardají, membre del GT Psicologia i discapacitat

Ressenya Núria Roure

Ressenya intervención Elisa Micciola y Laia Rosich

Diàlegs d’ultratomba. Psicoteràpia amb divuit personat-

Ressenya ges de la història Manuel Villegas

40

Editorial

LA PSICOLOGIA I ELS TEMPS Per Guillermo Mattioli, degà del COPC “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; era l’edat de la saviesa i també de la ximpleria”.

Així comença Dickens una novel·la que parla de temps d’angoixa i terror com els que vivim en aquests moments. Avui diríem que, després d’un temps molt advers, va arribar un de pitjor.

Perquè primer vàrem ser víctimes de la natura i, just després, ara mateix, d’una violència humana. Per a la primera la ciència va trobar vacunes, per a la segona sembla que no existeixen. I així la història es repeteix.

En l’editorial de l’anterior número ens esteníem sobre l’horitzó postpandèmic, ens congratulàvem que el nostre Col·legi hagués sortit pràcticament indemne de les restriccions del confinament, i ens felicitàvem del fet que la professió estigués responent de manera positiva al clam de la ciutadania per més assistència psicològica. Però, després de patir l’aparició del coronavirus, una manifestació de la cruesa inconscient de la natura, ara patim la crueltat una guerra d’origen molt conscient. Un fenomen humà, massa humà, que sembla inseparable de la nostra societat.

Així, si davant la pandèmia vàrem participar i continuem participant com a professionals de la psicologia en l’atenció de persones i famílies, ara comencem a donar passes per a col·laborar amb l’assistència dels refugiats de la guerra.

4 PSIARA

Ara bé, tots sabem que el COPC no és una entitat prestadora directa de serveis. Per això tot el que hem fet arran de la Covid ha estat en cooperació amb institucions de l’Administració i en el marc de la nostra política de dignificació i reconeixement de la professió. Davant l’actual conflicte bèl·lic pretenem continuar de la mateixa manera, i estem en converses amb entitats municipals i comarcals per tal de cooperar en llurs projectes d’assistència psicològica a les persones refugiades.

I ja passant a temes organitzatius, cada cop estem més a prop del funcionament desitjat.

El Col·legi, com a una eina al servei dels col·legiats i col·legiades i, per extensió, de la ciutadania, combina intel·ligència humana i artificial.

Aquest trimestre hem vist acabades les obres de la planta baixa i també hem començat a gaudir d’una nova imatge corporativa i un nou sistema de gestió més intuïtiu i àgil, que es manifesta en millors serveis a les persones col·legiades, i en un nou i més actual web.

nou número del Psiara, ple de feminisme (entrevista amb l’experta en violències masclistes Alba Alfageme), història de la psicologia (entrevista amb el vocal de la Junta Rectora del COPC a Girona, Àngel Guirado), canvis de paradigma (entrevista amb Maria Teresa Pi-Sunyer sobre els grups de reflexió per professionals sanitaris davant la pèrdua perinatal) i les últimes novetats en la psicologia del dol, organitzacional, de la discapacitat i de la mediació, així com les darreres publicacions literàries més rellevants per a la nostra professió.

Espero que gaudiu d’una molt profitosa lectura.

Guillermo Mattioli i Jacobs Degà

La professió, però, continua llastada per la coneguda situació legal anacrònica que, malgrat els avenços amb la contractació de Psicòlegs Generals Sanitaris (PGS) per a l’assistència primària, impedeix arribar a un ple reconeixement de la psicologia com a professió sanitària dins del sistema públic, donat que compta amb una única especialitat amb la meitat de les places que s’haurien de convocar anualment. Òbviament, no n’estem gens satisfets i continuem amb les converses amb partits polítics i instàncies ministerials, per tal d’aprofitar les bones relacions i l’actual visibilitat de la salut mental, i desembossar aquest marc legal antiquat obrint, per fi, la porta a la tan necessària contractació de psicòlogues i psicòlegs qualificats.

Això sí, observem amb satisfacció que la recentment creada Direcció General de l’Alumnat ha començat a contractar professionals de la psicologia per a les Unitats d’Acompanyament i Orientació (UAO).

I mentre tot avança, us convido a formar part del canvi, del debat i de la reflexió, llegint aquest PSIARA 5

Entrevista

ALBA ALFAGEME: “ÉS URGENTÍSSIM QUE INCORPOREM LA PERSPECTIVA DE GÈNERE A LA PSICOLOGIA CLÍNICA” Encara hi ha biaixos per gènere als nostres diagnòstics? És la psicologia menys masclista que fa uns anys? En quins àmbits ens queda més per fer? En parlem amb l’Alba Alfageme Casanova, psicòloga especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes, divulgadora i professora de psicologia de la Universitat de Girona.

Per què t’hi vas dedicar a les violències masclistes?

Ja de petita no suportava les desigualtats ni les injustícies, i em fascinava entendre el perquè de les actituds de la gent. I com m’he criat en un matriarcat, amb una forta presència, lideratge, acompanyament i estima per part de la línia femenina de casa meva (la meva àvia, la meva mare…), aviat vaig ser conscient que hi havia una situació estructural de desigualtat que impactava directament en aquestes dones que m’estimava tant i que eren els meus referents.

La psicologia era un molt bon punt de partida per entendre-ho.

Però la psicologia, com la resta de disciplines, s’ha desenvolupat sota l’ombra masclista. Almenys fins fa ben poc.

Sí, sí, tenim un biaix patriarcal brutal, perquè els grans referents sempre han estat homes, els estudis sempre s’han fet a partir de la realitat masculina… La psicologia té un deute històric amb les dones.

Tot i que hem millorat, perquè quan jo estudia6 PSIARA

va la carrera (vaig acabar-la el 2001), la incorporació de la perspectiva de gènere era residual i excepcional. Diria que hi havia una sola assignatura que comptés amb aquesta visió. Ara hi ha molta més formació, molts postgraus i màsters que abans no existien. I molta més consciència!

El problema és que encara ens costa incorporar la perspectiva de gènere més enllà dels aspectes que tenen a veure directament amb la vida de les dones. Per tant, encara queda molta feina per fer a les assignatures més generalistes.

Hi ha àmbits de la psicologia que s’hagin quedat més enrere que d’altres?

Els àmbits social i jurídic han anat incorporant aquesta perspectiva feminista i de gènere. La psicologia de les organitzacions necessita una revisió. Però a l’àmbit clínic… tenim un problema important. És urgentíssim que la perspectiva de gènere s’incorpori a la psicologia clínica. S’ha estat assumint que les dones tenim pitjor salut mental! Ara sabem que són les estructures socials les fan que tinguem més afectacions, perquè les situacions de desigualtats en les nostres vides ens suposen molta més pressió, estrès, sobrecàrrega… Amb la Covid s’ha vist molt clar.

Un altre exemple: les dones patim un problema

Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes, divulgadora i professora de psicologia de la Universitat de Girona d’hipermedicalització. El 80% de les persones que consumeixen psicofàrmacs són dones. Per una banda, tenim molta més probabilitat de sortir amb medicació d’una consulta psiquiàtrica. Per l’altra, els nostres processos biològics no sempre s’entenen i acaben també medicalitzats. Més: 1 de cada 2 dones ha patit algun tipus de violència masclista i, a veure, davant una situació de violència, no podem només donar uns ansiolítics! Hem d’entendre d’on ve tot això, com té organitzada aquesta dona la seva vida, quines desigualtats pateix. Hem de tenir en compte la realitat estructural.

les dones se’ns ensenyi i se’ns permeti molt més posar nom a allò que sentim i demanar ajuda.

Als homes, per contra, fer-ho els penalitza, és símptoma de feblesa. I recordem que incorporar perspectiva de gènere no vol dir únicament escoltar les dones, sinó tenir en compte les diferències de gènere que acaben repercutint tant en els homes com en les dones.

“S’ha assumit que les dones tenim pitjor salut mental! Ara sabem que són les estructures socials les fan que tinguem més afectacions”

Amb formació, per poder ser conscients de com a tots i a totes ens han socialitzat en el patriarcat.

Per tant necessitem, primer, deconstruir la nostra mirada esbiaixada, prejudicis, estereotips…

Hem d’estar disposats i disposades a que ens caiguin per terra algunes de les que consideràvem veritats en majúscula. I llavors, podrem incorporar eines que ens serveixin per a donar resposta a aquesta realitat fins ara ignorada.

També hem d’acabar amb els estereotips. Històricament, s’ha determinat que l’àmbit emocional i psicològic és femení, i això ha fet que a

Com podem millorar aquesta situació?

Hi ha alguna cosa que què consideris que sí hem millorat amb els anys?

La psicologia perinatal. Hi ha tot un corrent dinPSIARA 7

Hem avançat en molts àmbits però ens queda molta feina.

Tema llenguatge inclusiu. Creus que la nostra professió el porta bé?

tre de la psicologia que té molt a veure amb tot aquest acompanyament, com ara identificar la violència obstètrica que implica que hi ha uns processos naturals, biològics, de les dones, en els quals és normal que se les acompanyi però no que es medicalitzi de forma extrema, ni que se les infantilitzi. Que s’entengui que tot això té un efecte en la nostra salut mental. Així, si hi ha un bon acompanyament previ al part, deconstruïm les pors amb les quals ens socialitzen davant d’aquest, ajudant les dones a creure més en elles i a connectar-les amb el procés. També se les acompanya en el postpart.

Tanmateix, s’ha millorat en l’abordatge de les violències masclistes. Aquí s’ha fet un treball brutal, sobretot connectant amb la teoria de la resiliència, amb estratègies amb les violències sexuals, tècniques que ens reconnecten amb el nostre cos.

“Hem d’estar disposats i disposades a que ens caiguin per terra algunes de les que consideràvem veritats en majúscula” Després, a la psicologia del trauma s’està incorporant la perspectiva de gènere i ara admetem que una violació és diferent d’un robatori, de manera que els lapsus memorístics o la desorganització dels records són elements que, des de l’àmbit forense, sabem que donen credibilitat al que ens està explicant la dona, quan abans això sempre les penalitzava en seu judicial.

8 PSIARA

Jo estic molt satisfeta que, per fi, puguem parlar del Col·legi de Psicologia! Ara bé, és curiós que en una professió tan feminitzada com la nostra encara es parli dels psicòlegs. A les aules de la universitat, més del 80% de la classe són dones i encara veus molt professorat que parla en masculí… Hem de prendre consciència d’això. El que passa és que estem socialitzats en el patriarcat, tenim aquests elements automatitzats i ens costa incorporar els canvis. Jo mateixa, quan dono classes, intento ser el màxim d’inclusiva possible, quan poso exemples o interpel·lo l’alumnat. Trobar aquests conceptes neutres que aglutinen: el professorat, les amistats… I això em suposa un plus d’esforç, perquè a mi tampoc m’han educat en el llenguatge inclusiu, l’he hagut d’adquirir. I això implica sortir de la teva zona de confort, plantejar-te moltes qüestions i adonar-te que hi ha moltes coses que no estàs fent bé. I no tothom està disposat a fer-ho.

Quins són els riscos que correm si no ho fem?

Com el llenguatge és una forma de visibilitzar la realitat, tot el que no es verbalitza queda en la invisibilitat.

I pel que fa a l’estudi o teoria de les violències sexuals, que és la teva especialitat, creus que la psicologia està tenint el paper que ha de tenir?

Des de la psicologia es fa cada cop més recerca tant en violències masclistes com en violència sexual, però tenim un deute històric amb aquesta realitat: les violències sexuals han estat completament invisibilitzades i ens falta molta recerca en aquest àmbit, moltíssima, i una formació especialitzada. La gent ha d’entendre que per abordar una situació de violència sexual necessita tenir una formació específica on s’incorpori la perspectiva de gènere, perquè els principals elements que has de deconstruir amb dones en l’abordatge d’aquesta victimització són els elements estructurals que afecten aquest procés de recuperació, com poden ser: la culpa, la

vergonya, l’estigma… Perquè si no els identifico i només em quedo amb la part més individual, estic deixant de banda tota una realitat que està interferint en el procés de recuperació.

Llavors ens cal recerca, formació i capacitació. I pel que fa a l’abordatge de les violències sexuals, el que ens falta és seguir treballant en aquest model d’intervenció. Jo m’aferro molt a la teoria del trauma, el tema de la resiliència…

Però tot el que té a veure amb un treball més corporal o una visió més holística és també imprescindible. I això, dissortadament, en la psicologia més ortodoxa està bastant oblidat, per no dir molt oblidat. Per tant, costa bastant trobar espais de recursos preparats i amb experiència per donar resposta a aquesta realitat.

de les dones -culpar-les a elles, marcar-les amb aquest estigma o vergonya- dinamiten la seva recuperació.

I jo ara fa uns anys que he estat treballant, per tancar la meva tesi, en l’impacte psicològic en les supervivents de tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual (el que en castellà es diu trata). Una conclusió interessant és que la majoria d’aquestes dones havien patit situacions de violència a la seva infància, o sigui, que la trata no era la situació més greu viscuda.

I una altra és com la salut mental és absolutament diferent (en comprensió, connexió, paraules…) si comparem una dona del sud d’Europa amb una dona que ve de Llatinoamèrica o de països africans. On situen el que té a veure amb Tu que estàs a la punta el més anímic i ritual, de llança, parla’ns de perquè moltes d’elles conclusions recents “Les violències sexuals han estat s’hi aferren com a esque t’hagin interessat. tratègia de supervicompletament invisibilitzades i vència emocional. I A mi m’interessa molt la això crec que en psiens falta molta recerca en aquest teoria del trauma i veucologia és un àmbit re com es conformen àmbit” que s’ha de potenciar, les estratègies d’afrontreballar i entendre de tament que fan les docara a l’acompanyanes, que en un primer moment són adaptatives, ment en temes de victimització. però que amb el pas del temps esdevenen desadaptatives. I com, d’alguna manera, podem en- Ets optimista pel que fa a aquesta evolució? tendre tot aquest impacte des de la perspectiva més emocional, psicològica, etc., fins a la més Si no ho fos, no em dedicaria al que em dedico. corporal, sexual, relacional… Entendre com Per tant, soc optimista de mena i a més bastant acaba afectant i contaminant moltes esferes de pragmàtica, perquè ser pessimista en aquests la vida de les dones, cosa que ja comencen a ex- moments que vivim tal com està el món és molt plicar alguns estudis. disfuncional.

També hi ha estudis que ens ajuden a entendre com els elements estructurals de revictimització

Però no anem per tan mal camí en temes de violències sexuals. És un àmbit que cada cop té més respectabilitat, no com abans, que es tenia per un àmbit generalista on tothom podia fer. Ara s’entén que cal fer recer-ca, cal formar-se, cal una metodologia d’informació concreta…

Mica en mica, sobretot en les noves generacions, es va tenint aquesta consciència. I jo a la universitat veig un interès molt elevat en el tema i en les assignatures més generals que imparteixo.

PSIARA 9

Fins i tot a l’hora de fer treballs amb tema lliure, opten per aquest tipus de matèries.

Notes que se us ha prestigiat.

Crec que sí. Ara es veu que és una temàtica d’una complexitat extremíssima i que, a més a més, és un problema pandèmic, perquè les dades apunten que 1 de cada 2 dones ha patit algun tipus de violència masclista.

Em sembla poc.

Perquè no s’incorpora l’assetjament en l’espai públic. Si no, gairebé podríem arribar al 100%. Tot i que la inversió pública encara és molt poca, cada cop n’hi ha més, hi ha més espais on treballar…

Parlant de prestigi, com anem les psicòlogues en relació amb els psicòlegs?

Històricament les dones no hem estat en espais de poder. Són ells els que lideren els grups de recerca a les universitats. I a classe, tot i que la major part són dones, els que acaben ocupant més espai a l’hora d’intervenir en el grup classe són els nois, que estan molt més reforçats en l’espai públic a l’hora d’expressar la seva opinió.

Què els diries a ells?

Els animaria a desenvolupar el tema de les noves masculinitats. La psicologia hi té molt a dir, està fent poca feina i crec que és molt important perquè el patriarcat no només genera patiment a les dones (que sí, ens assassinen, ens violen, ens assetgen…) i per nosaltres és urgentíssim

10 PSIARA

que acabem amb aquest sistema perquè ens hi va la vida, però el patriarcat també està afectant molts homes perquè els limita en la seva capacitat d’expressar el que senten, com són, com viuen la seva pròpia masculinitat. I és important prendre consciència i actuar perquè, d’alguna forma, el patriarcat ens diu com han de ser els homes i les dones i ens limita la nostra llibertat de com ens volem expressar i sobretot com volem sentir. I la salut mental, és clar, acaba rebent l’impacte.

Algun consell per a les psicòlogues i els psicòlegs que vulguin ajudar, des de les seves consultes, a revertir la violència i el masclisme?

Que incorporin la perspectiva de gènere per intentar no regir-se per estereotips. Hi ha estudis que ens diuen que l’ansietat i la depressió està molt més diagnosticada en dones, i tot el que té a veure amb conductes antisocials està molt menys diagnosticat en homes. Als homes encara els costa molt dir que estan tristos i ho mencionen de forma més agressiva. No hem de quedar-nos en la primera impressió, que respon a un estereotip de gènere.

I que es plantegin qüestions com: per què les dones tripliquen els intents de suïcidi tot i que els homes es suïciden més? Quan parlem que la pandèmia ha tingut un major impacte a la salut mental de les dones, per què és això? Perquè no es una casualitat, sinó que té a veure amb uns components estructurals i, per tant, els hem de posar sobre la taula de les dones.

Tu surts cada setmana als mitjans: Catalun-

ya Ràdio, TV3, El Punt-Avui, ARA… Amb quin propòsit?

Amb el propòsit de posar el tema de la salut mental sobre la taula, al centre del debat públic, perquè crec que parlar de benestar emocional des de la psicologia és imprescindible en un moment extremadament complex on les relacions humanes han canviat, on els humans ens estem cada cop robotitzant més i els robots s’estan tornant més humans, amb totes aquestes crisis vitals que omplen la societat de desesperança (la OMS ja diu que la principal causa de discapacitat al 2030 serà la depressió), amb sovint una manca de sentit a les nostres vides (no entenem qui som, què volem, com ens relacionem)… És imprescindible que ocupem aquests espais en la veu pública per poder parlar d’aquests temes, i fer-ho amb perspectiva de gènere, entenent que hi ha una realitat diferent per homes i dones.

Quin és el titular que t’agradaria llegir en 5 o 10 anys?

Que les desigualtats entre homes i dones han disminuït, que la violència masclista està als nivells històricament més baixos, i que, en lloc d’augmentar la depressió de les dones, està augmentant d’una forma claríssima el seu benestar emocional. Ah, i que la gent cada cop té una millor salut mental. Però no sé si podrem llegir tot això…

Abans has dit que eres optimista!

Sí, però no sé si ho arribaré a veure jo això. En qualsevol cas, ho intentarem.

PSIARA 11

Entrevista

MARIA TERESA PI-SUNYER: “ABANS DELS GRUPS DE REFLEXIÓ SOBRE LA PÈRDUA PERINATAL, METGES I INFERMERES ES TANCAVEN AL BANY A PLORAR SOLS” Es compleixen 10 anys des de la creació d’aquests grups pioners que van permetre que els i les professionals de la salut més exposats a la mort en poguessin parlar i procurar-se cures emocionals. Entrevistem la seva fundadora, Maria Teresa PiSunyer, doctora en psicologia i psicòloga durant 25 anys en el Servei de Ginecologia i Obstetrícia i en el Servei de Neonatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, que ha publicat la seva experiència en un complet article de fons a la Fundació Orienta, dirigit a professionals interessats en la comprensió i l’abordatge del dol perinatal o en replicar aquest model d’èxit.

Què són els Grups Interdisciplinaris de Reflexió sobre la pèrdua perinatal (GIR)?

Són grups estables de reunió periòdica -una hora i mitja al mes fora d’horari laboral- que serveixen per a cuidar els professionals de la salut de tot el patiment que comporta la seva feina.

Un lloc de trobada i reflexió on poder dir com se senten, i fer-se un qüestionament sobre la seva pràctica que normalment no té lloc.

Les emocions de l’equip mèdic no tenen lloc a un hospital?

Fins fa uns anys ningú parlava de la mort, malgrat fos tan habitual la seva presència. Era molt notòria en el cas de la Vall d’Hebron, un hospital de tercer nivell on arriba el més greu de tot 12 PSIARA

Catalunya. Embarassos de risc, interrupcions mèdiques de l’embaràs, nens que moren els primers dies de vida… Els professionals tenien moltes dificultats per acceptar aquestes morts constants. Els metges i les infermeres es tancaven sols a plorar al bany i no s’ho deien. No en parlaven obertament davant els altres.

Per què es va trigar tant a poder parlar-ne? És un tema que ve socialment marcat. De la mort no se’n parla. Vivim en una societat que viu d’esquena a la mort. En tots els àmbits vivim tranquil·lament cada dia perquè res ens recorda que ens hem de morir. Mentre consumeixis i siguis jove i fantàstic, aquí no passa res. Ni la mort ni la malaltia existeixen.

tot reforçant molt la seva confiança. S’ha de dir que la institució no valora aquests treballs amb tanta implicació emocional. Els professionals d’aquests grans hospitals solen estar afectats per aquest cost, i tenen la sensació que ningú els diu mai res positiu. Bé, no és la sensació, és que és veritat! I fan un treball que sempre dic

Maria Teresa Pi-Sunyer, doctora en psicologia i psicòloga durant 25 anys en el Servei de Ginecologia i Obstetrícia i en el Servei de Neonatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

A més, tenim una medicina molt poc humanitzada amb els professionals que treballen de cara al pacient. Es va haver de reivindicar molt que si no es cuida el seu aspecte emocional i si no se’ls reforça per la feina ben feta, no hi ha manera que puguin treballar bé.

“Se suposa que per ser bon professional no et pots emocionar, gairebé no has de sentir res…”

Però els GIR no són grups d’autoajuda.

No. Un grup d’autoajuda és entre iguals i als GIR hi ha un psicòleg o psicòloga referent, que vaig ser jo des de l’inici fins a l’any 2020 (vaig parar a causa de la pandèmia perquè ja no vaig poder entrar a l’hospital). Els grups d’autoajuda van bé en alguns casos, però aquí feia falta un professional que donés una visió de reflexió, que permetés interpretar situacions.

Com ho feies?

Amb unes pautes molt definides: puntualitat a l’entrada i a la sortida, sense mòbils ni interrupcions, amb molt de respecte i amb una organització i un ordre del dia. El meu paper era coordinar i donar veu a tothom: preguntar com van viure les situacions, fent-los veure com el patiment incideix en la seva dedicació, i sobre-

que és exquisit. Es tracta que puguin estar orgullosos de la feina que fan.

I què veies que estàveu aconseguint?

Una de les coses més importants va ser que es va obrir la comunicació entre els professionals.

De vegades sembla que les infermeres i els metges siguin estaments tancats i que un no pot ficar-se en el que diu l’altre, i aquí no, aquí van poder començar a parlar, i era molt gratificant veure per exemple a una infermera dient a un metge: “Ostres, que bé que ha anat que em diguessis això perquè he pogut treballar d’una altra manera”. O un metge dient: “Ha anat molt bé que parlessis amb els pares” o una matrona expressant agraïment… Surten totes les emocions més sinceres i més favorables i s’acaba la reunió amb una sensació de benestar.

Com vas decidir dedicar-te a aquest tema?

Vaig fer la tesi sobre els embarassos no desitjats i les pràctiques a la Universitat de Montpellier, França, als anys 80, quan s’acabava d’aprovar la llei de l’avortament. Fent les pràctiques a l’hospital vaig poder veure tant l’atenció a aquests embarassos no desitjats com als de risc i a la mort perinatal. També tot el treball que es feia a nivell multidisciplinari, on el psicòleg i el psiquiatre formaven part de l’equip d’atenció hospitalari, amb una gran sensibilitat per treballar bé la comunicació amb els pares del nen que havia mort. A partir d’aquests tres anys vaig intePSIARA 13

ressar-me a seguir amb aquest enfocament que jo havia après.

L’any 1995 vaig venir a Barcelona, vaig entrar a l’Hospital de la Vall d’Hebron i vaig veure que, tot i que hi havia moltes pèrdues i molt frustrants, la mort no es tenia en compte. Vaig anar veient que el patiment era molt gran, quan se suposa que per ser bon professional gairebé no has de sentir res, no t’has d’emocionar, ni abraçar els pacients, etc. Una realitat molt estricta. I ens vam començar a trobar alguns professionals (infermeres, metges, auxiliars…) en petites estones per poder parlar sobre els temes més difícils viscuts, i vam començar a pensar que podíem fer aquestes reunions un cop al mes. Era necessari i estava latent. Només “rascant” una mica va sortir tot, va aflorar cap enfora.

Per què creus que el fet de compartir l’experiència esdevé tan important i terapèutic?

Perquè de vegades penses que és cosa teva, que ets tu la persona estranya per haver sentit afecte per una mare o estar abatut perquè s’acaba de morir un nen de sobte, després de cuidar-lo molt, i resulta que no ets tu sol, li passa també als altres professionals. A més, davant aquesta culpabilitat que senten de vegades per no haver actuat prou bé, veuen que tothom pot fallar i que es tracta d’una cosa també del funcionament de l’equip, la responsabilitat és més àmplia.

Quines especificitats té el dol perinatal que no tenen altres tipus de dol?

14 PSIARA

La principal i el que el fa únic és que un nen que mor, ja sigui abans de néixer o just després, era una persona gairebé desconeguda, mentre els altres dols són de persones que han viscut i que tothom ha conegut. Llavors és un dol sobre aquest fill imaginari que sempre hi és en els embarassos, que t’imagines un nen que millorarà la teva vida, i et quedes amb el dol de tots els projectes que no s’han pogut fer. És una figura mental.

I una altra punt molt important és que el fill o la filla forma part del cos de la dona. Ha viscut dins d’ella, ella l’ha fet néixer… O sigui que és un procés biopsicològic molt elaborat. Una dona que ha perdut el fill amb una gestació avançada té els pits plens i no pot donar la llet, els braços amb necessitat d’abraçar… Tot el cos embarassat, clar! I després no té el fill ni a dins ni a fora. És molt particular el dol perinatal, i és un patiment social que es viu molt perquè socialment no s’entén. “Total, no el vas conèixer”, “Ja en tindràs un altre”. No és un patiment entès. És molt dramàtic…

De les situacions més dramàtiques que hi pot haver. Hi ha gent que em diu “Com és que et dediques a això? Com ho aguantes?”, i el que no saben és que parlar de la mort està ple de vida.

Quan ho permets, sorgeix la vida en si, els millors sentiments, l’entusiasme de viure, els records, el que has après de la teva família, de la teva àvia, de la teva mare, sobre la història generacional, els orígens, la importància del nom (perquè tot i que aquests nens moren sense nom al registre

civil, els pares sí que els hi posen)… És la vida en si que circula, com l’aigua que quan la tapes està aturada però, a la que la deixes passar, sorgeix amb tota la seva generositat.

Els pares t’expliquen que han après a valorar les millors coses de la vida i apartar les coses ara veuen sense importància. I alguns fins i tot tornen al següent embaràs, quan es podria pensar que no tornarien més. Hi va haver un pare que va dir “mai hagués pensat que, tot i que s’ha mort el meu fill, jo podria sortir de l’hospital en aquesta situació amb tanta serenitat”.

O sigui, que gràcies a ajudar els i les professionals, ajudeu a millorar l’experiència dels pares, a que tinguin un dol més saludable. Però quin feedback donen els professionals?

tu també és d’aquests que va allà a plorar?”.

També hi havia resistències per part de la institució. Era una cosa que no sabien com havia entrat i una mica “toleraven”. (Jo vaig poder fer la meva perquè era l’única, era autònoma i vaig anar avançant amb llibertat de moviment). El GIR es va anar modulant a poc a poc fins a arribar a ser el que és.

Malgrat tot, la part positiva sempre guanyava.

Jo sortia dels GIR amb un cor tan ample i una satisfacció de veure’ls comunicar-se i expressar les seves emocions, amb tot el que s’arribava a dir allà perquè algú els donava la possibilitat… hauria de gravar-se i em pregunta Això ensenyar-se arreu!

“Hi ha gent que com puc dedicar-me a això.

No saben que parlar de la mort està ple de vida.”

Agraeixen molt que altres professionals admetin que a ells també els passen segons quines coses, que el patiment és compartit i freqüent, i escoltar com els altres l’han vist a ell o a ella en aquella situació. “Ostres, jo pensava que ho havia fet tan malament i ara no tant”. Poder abraçar-se i tocar-se. I analitzar la situació des del principi fins al final. I sobretot, els fa molt bé que algú els torni una gratificació d’un treball que ells han triat i que els fa estar molt implicats. “És que tu sempre dius les coses positives”, em deien. I jo: “Ja, és que les dolentes us les diuen sempre, però les bones no us les diu ningú”.

Recomanaries replicar l’experiència?

A tothom i a tots els hospitals. Possibilita que els professionals que treballen a prop de la mort ho puguin entomar, i això repercuteix molt positivament en els pacients o, en el nostre cas, els pares.

Malgrat les dificultats?

Sí, és veritat que al principi hi havia dificultats, resistències, dubtes sobre el meu paper com a psicòloga… No estaven acostumats a aquesta figura. I hi havia molta gent feia la rialleta: “Ah,

De fet, aquesta experiència pionera va ser molt inspiradora.

No sabíem que érem pioners. L’any 2016 el Ministerio de Sanidad ens va donar un premi a la Bona Pràctica Sanitària, i aquí vam saber que el nostre GIR era una experiència única en tot el país.

Les iniciatives GIR van anar creixent exponencialment. Primer van sorgir les primeres Jornades de dol perinatal en un hospital a Catalunya, i van començar-se a fer cada any. Després va venir la primera formació interna de dol perinatal a l’hospital, i també a altres hospitals que ens ho demanaven (i hi anàvem amb la infermera, la neonatòloga, l’obstetra, la psicòloga…). Vam elaborar el primer protocol de final de vida. I avui en dia el GIR continua sent actiu.

El GIR ha estat una experiència que es va donar en unes circumstàncies úniques. Ha respost a una necessitat real dels professionals que no hi era i que li ha donat significat.

Podeu llegir l’experiència completa i en primera persona, publicada a la Revista de psicopatologia y salud mental del niño y del adolescente de la Fundació Orienta, en aquest enllaç.

PSIARA 15

Reflexió i pràctica

EL PAPEL DE LA PSICOLOGÍA ORGANIZACIONAL EN EL DESARROLLO SOSTENIBLE Grupo de trabajo de PsicologÍa Organizacional Y Sostenibilidad DEL COPC Como especialistas en Psicología Organizacional siempre estamos poniendo el foco en intentar identificar y potenciar las conductas individuales y colectivas que favorezcan el mejor devenir de las organizaciones. ¿Podemos contribuir a la Sostenibilidad organizacional? ¿Estamos preparados/as?

Una mirada al pasado Desde la Psicología Organizacional hemos conseguido mejorar los procesos de selección, la identificación de fortalezas y áreas de mejora, el trabajo en equipo, la gestión de la carrera profesional, la definición y consecución de objetivos… ¡Hasta los colores, olores y música del entorno hemos analizado! Todo esto partiendo de la base de que la productividad individual contribuye a la interrelacional, y una mayor productividad en los equipos asegura la continuidad organizacional y empresarial.

Pero es el momento de avanzar hacia el siguiente paso en la escalada hacia la excelencia y, si antes nos preocupaba la productividad, ahora el foco apunta a la sostenibilidad. La sostenibilidad que tratamos hoy en día es un concepto que se acuñó en 1987 en el Informe Brundtland[1] y que, en resumen, trata de satisfacer las necesidades actuales sin comprometer la capacidad de las generaciones futuras de satisfacer las suyas, garantizando el equilibrio entre crecimiento económico, cuidado del medio ambiente y bienestar social.

La mirada atenta de la ciudadanía al comportamiento responsable de las empresas ha supuesto un gran motor de cambio de enfoque de lo presente (mi productividad, la productividad de mi equipo, la productividad de mi organización) a lo futuro (competitividad y disponibilidad de recursos para generaciones venideras). Porque

16 PSIARA

es en el futuro donde está actualmente la clave de la continuidad, y es cuando apuntamos a un objetivo futuro cuando somos más capaces de La mirada atenta de la ciudadanía al comportamiento responsable de las empresas ha supuesto un gran motor de cambio de enfoque de lo presente (mi productividad, la productividad de mi equipo, la productividad de mi organización)

“El objetivo de la responsabilidad social corporativa es mejorar la situación competitiva y el valor de una organización a través de la contribución al desarrollo sostenible” a lo futuro (competitividad y disponibilidad de recursos para generaciones venideras). Porque es en el futuro donde está actualmente la clave de la continuidad, y es cuando apuntamos a un objetivo futuro cuando somos más capaces de dibujar el camino hacia él.

Este tipo de visión al futuro se ha integrado en una de las áreas más reclamadas a especialistas en Psicología Organizacional, la cultura de empresa y cómo integrar de facto la Responsabilidad Social Corporativa (o RSC por sus siglas).

Consiste en una aportación activa y voluntaria al mejoramiento social, económico y ambiental por parte de cualquier tipo de organización. Al margen de cualquier otro impulso, el objetivo de la responsabilidad social corporativa es mejorar la situación competitiva y el valor de una organización a través de la contribución al desa-

rrollo sostenible.

El concepto ha evolucionado: desde una primera declaración de intenciones de la RSC, al plan de acción realista que supone la sostenibilidad. Para mejorar la concreción de objetivos y planes de acción, podemos dividirla en cuatro áreas: la ambiental, que se refiere puramente a la relación que la organización mantiene con el medio ambiente; la económica, que busca la rentabilidad en las acciones de sostenibilidad; la social, que se encarga de la cohesión social y la estabilidad de la población; y la política, que vincula la organización al entorno y los agentes legislativos que le afectan.

Iniciativas como los Objetivos de Desarrollo Sostenible (ODS) recogen este legado y lo ponen a disposición del mundo organizacional de manera simplificada y ordenada. En esta evolución de la productividad a la competitividad, y de la RSC a la sostenibilidad, la Psicología Organizacional tiene un papel clave. dibujar el camino hacia él.

Funciones de la Psicología Organizacional en la sostenibilidad Desde el Grupo de Psicología Organizacional y sostenibilidad del COPC, hemos tenido la inquietud de dibujar un modelo que sirva de aplicación a nuestras compañeras y nuestros compañeros que se encuentran ejerciendo. Buscamos la mejor alianza posible para definir de manera concreta este modelo (a semejanza de los ODS en el entorno organizacional en general), y la encontramos en la prevención de riesgos laborales con la asociación Mieses Global.

Así, el Modelo 4P ha sido presentado en el COPC

Puedes descargar el documento aquí PSIARA 17

mediante el Ciclo Básico de Psicología Organizacional y Sostenibilidad, y en él pudimos exponer y debatir sobre cuestiones prácticas, totalmente aplicables desde el momento en que se compartieron.

El Modelo 4P se enfoca en cuatro pilares fundamentales para garantizar la excelencia organizacional: Personas, Prevención, Planeta y Prosperidad. Cada uno de los pilares tiene definidas acciones concretas para el departamento o figura de gestión de las personas en la organización.

Dentro del apartado de Personas, ordenamos y contextualizamos conceptos de liderazgo, formación, participación, valores y ética. En este sentido, es el área que recoge de una manera más clara el testigo de la Psicología Organizacional.

En el apartado de Prevención, se detallan temas de lo que ha venido llamándose prevención de riesgos laborales con la higiene, la seguridad o la ergonomía. Hemos integrado en este apartado el concepto de bienestar, dándole el lugar que merecía en un entorno en que pasamos tanto tiempo de nuestras vidas, así como el de las competencias emocionales y la gestión de conflictos.

Nos podría parecer que el aspecto Planeta tie18 PSIARA

ne poco que ver con la Psicología Organizacional, de no ser porque las conductas de respeto por los recursos naturales vienen ideadas e implementadas por individuos. Es por tanto imprescindible ser capaz de informar, formar, y potenciar en las personas colaboradoras de la organización estos pensamientos y marcos de pensamiento sostenible mediante acciones de formación, concienciación, competición y recompensa, e incluso de definición colectiva.

“Es imprescindible informar, formar, y potenciar en las personas colaboradoras de la organización marcos de pensamiento sostenible mediante acciones de formación, concienciación, competición y recompensa, e incluso de definición colectiva.”

La Prosperidad es sin duda una parte indispensable en la que la Psicología Organizacional tiene mucho que decir, definiendo de una manera clara y ajustada a la realidad indicadores específicos que permitan medir que la inversión realizada en formación, dotación de equipos, y cambios de actitudes hacia la competitividad y sostenibilidad, es provechosa para la organización. La definición de la cultura y de los valores, así como la guía en una comunicación clara y extensa son áreas en las que también ejerce una importancia clave.

Un modelo tan robusto y bien definido bien merece una herramienta que nos permita diagnosticar la cultura de excelencia, identificar fortalezas y áreas de mejora, y gestionar nuestro progreso en la implementación de acciones hacia la sostenibilidad. La herramienta que ponemos a disposición es el Cuestionario de Autoevaluación de la Cultura de Excelencia Em-

presarial®, en sus dos formas: una más extensa de 80 ítems, y una más reducida de 25 ítems[2].

Se trata de un listado de ítems con multirespuesta en escala Likert, en los cuales la persona (o grupo) deberá evaluar cómo lo está haciendo respecto a una serie de acciones que vienen definidas en el Modelo 4P. Como resultado de la autoevaluación, se recibe una puntuación y consejos de mejora en el caso de tener áreas de mejora, o mantenimiento en caso de ya tener implementadas las conductas. Se recomienda usar el cuestionario como mínimo una vez al año, antes de establecer los objetivos organizacionales, para ver si hay que incluir o excluir algunas actividades, y estar más alineados a la sostenibilidad.

zación adquiere también la responsabilidad del área de prevención de riesgos laborales. Pero en caso de que no sea así, nada impide que pueda influir en el área de Prevención como está definida en este modelo, participando de la definición de bienestar en la organización concreta y apoyando las iniciativas que sean necesarias para mejorarlo. También es importante el papel que puede desempeñar impartiendo sesiones de competencias emocionales y gestión de conflictos, como mínimo, al nivel de liderazgo y mandos intermedios.

El rol de la persona experta en Psicología Organizacional La figura o el departamento a cargo de la gestión de las personas en la organización tiene el conocimiento y la experiencia en el ámbito conductual y social del ser humano. Está por lo tanto en una posición privilegiada (normalmente cercana a la dirección de la organización) y de influencia para poder aportar en la cultura y los valores de la empresa, así como en procesos de guía en el comportamiento organizacional.

La psicóloga o el psicólogo organizacional tendrán a su alcance la influencia en las cuatro áreas descritas en el punto anterior.

En el área de Personas existen múltiples ejemplos de entre los que señalaremos: definiendo la formación del liderazgo de manera que se incluyan contenidos de sostenibilidad, incluyendo en el plan de formación un apartado específico para concienciar y formar en actitudes sostenibles adecuadas a la actividad de la misma, facilitando procesos o grupos de trabajo que analicen acciones por implementar y las lleven a cabo, vigilando la inclusión de temas de sostenibilidad en los valores de la organización o incluyendo competencias de sostenibilidad en la definición de puestos de trabajo así como en la evaluación del desempeño, entre otras.

En algunos casos la figura o el departamento a cargo de la gestión de las personas en la organi-

La visión que tiene la organización respecto a su entorno (Planeta) y como parte del mismo -el medio físico- es un proceso que se transmite top-down (de arriba a abajo): empezando por los niveles de dirección, pasando mandos intermedios y finalizando en las personas colaboradoras. Es uno de los apartados que más depende de la actividad que lleva a cabo la organización, por lo tanto, no se pueden dar ejemplos genéricos que apliquen a todas.

A fin de ilustrar el papel que puede jugar la persona especialista en Psicología Organizacional, tomemos como ejemplo una empresa de transportes. El gasto de combustible es una de las preocupaciones clave para el beneficio de la empresa, pero si además el departamento de gestión de personas establece un sistema de recompensa a conductoras y conductores que, optimizando rutas, consigan reducir el consumo PSIARA 19

de combustible y la emisión de CO2, se estará potenciando una conducta favorable a la conservación de los recursos y el planeta de manera directa.

zacional en la sostenibilidad no es solamente algo a tener en cuenta, sino el paso necesario a realizar si queremos seguir desarrollando la profesión en la dirección de la excelencia.

Debemos atender al establecimiento de objetivos medibles y alcanzables. Y no relacionarlo con conductas individuales, sino con la organización como ente.

La visión privilegiada que nos proporciona nuestra posición, a la derecha del liderazgo y a la izquierda de la estrategia empresarial, solamente requiere que nuestro discurso sea organizado y serio para ser tenido en cuenta en la toma de decisiones. Apostemos por organizaciones más saludables y sostenibles. Las generaciones futuras nos lo agradecerán.

Si te ha interesado el tema y quieres saber más sobre Psicología Organizacional y Sostenibilidad, estamos a tu disposición. Presta atención a la programación del COPC para próximas sesiones o contacta con nuestra coordinadora, Mar Romero, escribiendo a mromero@solidselection.com.

Para la Prosperidad se debe atender a algo que tenemos muy trabajado como es el establecimiento de objetivos medibles y alcanzables. En lugar de relacionarlo con conductas individuales, deberemos aplicarlo a la organización como ente. Establecer índices de consecución de objetivos en cuanto a la formación en sostenibilidad en las acciones definidas y éxito de las mismas. Relacionar los premios al personal que ha realizado conductas sostenibles con el resultado de la evaluación del desempeño, índices de sostenibilidad social como el cumplimiento de la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social, ratio de contratación de colectivos en desventaja social, paridad salarial entre hombres y mujeres, y relacionarlos con factores de éxito económico de la organización. Por otro lado, la implementación y medida de la alineación con iniciativas como ODS como parte de la cultura empresarial, o la facilitación y apoyo en canales de comunicación y cultura comunicativa que mejor se adapte a la organización.

¡Pasemos a la acción!

En conclusión, el papel de la Psicología Organi20 PSIARA

Redacción: Inma Peiró, colegiada núm. 27068, psicóloga organizacional y especialista en diversidad generacional en MentalActiva.

[1] WORLD COMMISSION ON ENVIRONMENT AND DEVELOPMENT (WCED) (1987). Our common future. The Brundtland Report. Oxford: Oxford University Press [2] Disponible, gratuito y abierto, en el siguiente enlace.

PSIARA 21

Entrevista

Àngel Guirado: “Als anys 80 els psicòlegs no teníem l’actual prest ni ens guanyàvem bé la vida” Si avui en dia els i les professionals de la psicologia estem organitzats, tenim ben definides les nostres funcions i comptem amb un marc legal i uns serveis que ens fan costat durant tota la nostra carrera és gràcies, en primer lloc, als fundadors del COPC: un grup de psicòlegs i psicòlogues catalans compromesos i dinàmics que a finals dels anys 70 van aixecar el col·legi canviant per sempre la realitat de la nostra professió. Lluís Maruny va ser una d’aquelles persones que van deixar empremta, i enguany la Delegació de Girona li va retre homenatge posant el seu nom al seu històric Concurs literari d’articles de psicologia. En parlem de tot plegat amb l’Àngel Guirado, vocal de la Junta Rectora, doctor en psicologia, divulgador, formador i especialista en altes capacitats intel·lectuals.

Tot va començar als anys 70…

Els psicòlegs estaven sota el paraigua del Col·legi de doctors i llicenciats, on ja es van començar a constituir el que més tard serien les seccions: clínica, escolar, del treball… Per fi, el 1977 es van celebrar les primeres Jornades de Psicologia a Catalunya, i aquest punt de trobada de professionals molt actius i motivats és on es va demanar la creació del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Aquestes persones provenien de l’acció social, 22 PSIARA

estaven molt compromeses políticament i tenien moltes ganes de donar una cobertura de la professió des del punt de vista legal, posar al seu lloc els diversos models d’intervenció i elaborar un perfil de professional de la psicologia i les seves funcions. A partir d’aquí es va fer tot un esforç i una pressió al govern perquè es pogués tramitar la llei que permetés la creació del col·legi a Catalunya. Aquells que hi varen estar podrien matisar, corregir i complementar les meves impressions.

Quines eren les urgències d’aquest primer col·legi?

tigi

Donar visibilitat i cos a l’existència de la professió. Posar ordre en aquest col·lectiu, amb un marc legal d’intervenció, un codi deontològic, unes bones pràctiques professionals. I establir quines eren les funcions de la psicologia a la nostra societat.

Àngel Guirado, vocal de la Junta Rectora de Girona, doctor en psicologia, divulgador, formador i especialista en altes capacitats

Per què es col·legiaven els primers col·legiats i col·legiades? Què els oferia el col·legi?

Obtenien cobertura legal, un espai de debat, informació a través dels butlletins que es van començar a redactar i que cada psicòleg rebia a casa seva…

A quin any et vas col·legiar?

Al 85 o 86, si no ho recordo malament. Vaig estudiar psicologia de gran, ja casat. I com jo ja tenia una certa autonomia econòmica perquè ja treballava, podia estudiar a les tardes i nits. A Girona no existien els estudis de psicologia i vaig haver d’estudiar a la UNED a distància i durant dos anys vaig anar a l’UAB de Bellaterra.

I quan vas acabar la carrera… què haguessis somiat tenir que ara sí tenim?

Informació sobre com donar la primera passa endavant. Jo pensava “I ara com m’ho munto? Vaig sol o en grup?”. En aquell moment no recordo que existís ni la borsa de treball ni les formacions per ubicar-se professionalment. Ens reuníem amb els companys per parlar-ne i veure si on no arribava un arribava l’altre.

Teníem bona premsa els psicòlegs als 80?

Jo crec que sí!

I ens guanyàvem bé la vida?

No, no ben bé. Eren temps difícils. Viure de l’exercici lliure de la professió era complicat. No PSIARA 23

recordo quant cobrava la consulta, però sí que havia de fer una declaració trimestral dels ingressos i pagar unes 300 pessetes, que era moltíssim pel que havia guanyat. Jo feia de mestre i exercia de psicòleg només a partir d’una determinada hora. Al 85 o 86, si no ho recordo malament. Vaig estudiar psicologia de gran, ja casat. I com jo ja tenia una certa autonomia econòmica perquè ja treballava, podia estudiar a les tardes i nits. A Girona no existien els estudis de psicologia i vaig haver d’estudiar a la UNED a distància i durant dos anys vaig anar a l’UAB de Bellaterra.

Quines feines o quins àmbits eren els més habituals per un psicòleg?

Als 80 hi havia dos àmbits predominants: la psicologia clínica i la psicologia escolar. Els psicòlegs privats van començar a treballar o bé en despatxos compartits o constituint-se en el que s’anomenava “psicopedagògics”, que van tenir el seu auge quan alguns ajuntaments els varen assumir com a propis, és a dir, pagaven dels seus pressupostos per atendre els alumnes de la seva població. Amb la creació dels Equips d’Assessorament i orientació Psicopedagògica (EAP) per part de la Generalitat, molts d’aquests professionals van deixar de pertànyer a aquests psicopedagògics i a través de concursos i convocatòries van anar ubicant-se en aquests EAP.

Si haguessis de dir tres coses en les quals hàgim millorat molt gràcies a la feina de passades generacions que van treballar al nostre Col·legi, quines destacaries?

La primera, el prestigi de la professió. Després, el fet que anar al psicòleg ja no sigui una cosa a amagar; ara sabem que rebre atenció psicològica no és equivalent a patir una patologia. I la tercera, el fet que no només es parli de la salut mental en intervenció davant un problema, sinó com a prevenció, on podem donar pautes d’orientació, assessorament i facilitar així que la persona millori cap a quotes més elevades de salut.

Parlant de generacions passades, el passat 3 de març la Delegació de Girona va celebrar un acte en record del psicòleg Lluís Maruny, que va ser cofundador del COPC. El vas conèixer personalment?

I quins eren els corrents psicològics majoritaris?

A la universitat vivies una gran lluita entre els conductistes i els psicoanalistes. Però la clínica era la predominant perquè provenia de la font més mèdica, tenia tot un component de misteri i explicació de la simptomatologia que la feia molt atractiva. I posteriorment, intentant trobar el camí del mig, va aparèixer la psicologia cognitiva, on molts psicòlegs es van sentir representats, sobretot els escolars.

Ara que ets professor, encara veus aquestes lluites?

No. Aquesta inquietud per defensar els diferents models i corrents jo no l’he vist més. Ara és tot més eclèctic, sempre sense renunciar a la part clínica.

24 PSIARA

El psicòleg, pedagog i escriptor Lluís Maruny

El vaig conèixer quan jo estava a l’EAP de Blanes, quan entro en contacte amb un col·lectiu de professionals compromesos que fan reflexions importants sobre el paper de la psicologia i de l’educació per millorar en els processos d’aprenentatge, sobretot de la llengua escrita.

El Lluís va néixer a Manresa, però diria que els pares eren de La Bisbal. Els seus orígens com a psicòleg van ser a l’Hospital de Sant Joan de Déu i posteriorment va formar part de l’EAP que es va crear a La Bisbal al Baix Empordà. Ell i la seva dona, Conxa Comas, també psicòloga, van ser persones molt actives políticament.

Quines van ser les seves lluites?

Em consta que la seva preocupació era delimitar, fixar, marcar un camp d’intervenció propi dels psicòlegs i, concretament, dels psicopedagogs o dels psicòlegs del món escolar. Que hi hagués cobertura per part de les administracions i que hi hagués llocs de treball al sistema públic on es reconegués aquesta figura.

Quan el vas conèixer ja era un referent?

Sí. Entre els companys de feina generava un esperit crític, un esperit de lluita i de treball constant, de pensar i reflexionar. Aglutinava al seu voltant persones de diversa condició i pensament, però amb un objectiu comú, que era ajudar als col·lectius que podien tenir més dificultats d’aprenentatge, per dotar-los d’eines perquè les dificultats fossin menors. I no només per l’aprenentatge (com podien ser els trastorns o les dificultats sensorials o motrius), sinó que tenia una sensibilitat especial per articular respostes pels més necessitats o que provenien d’altres cultures, etc., buscant com se’ls podia ajudar. Per exemple, en la seva etapa a La Bisbal va organitzar l’atenció als col·lectius immigrats.

justos amb la seva trajectòria i amb la seva contribució a la creació del COPC. Ens vam adonar que era el col·legiat número 2, però que podia haver estat perfectament el primer. I vam pensar que un psicòleg que va ser clau en la creació del Col·legi, que va deixar tanta obra i va fer tanta feina a les comarques de Girona, li havíem de reconèixer la seva tasca. I vam decidir personalitzar el nostre concurs literari, dirigit a professionals i estudiants de psicologia de tot Catalunya, que té per objectiu divulgar i fer present la psicologia a la societat. Així mantindrem la seva memòria i potser futures generacions es preguntaran qui era. Si això passa, haurem aconseguit el nostre objectiu.

Tu que has estat jurat, dona’ns una pista…

Quins aspectes del text es premien en aquest concurs?

L’actualitat del tema, la claredat en l’exposició, la riquesa literària, que sigui de lectura agradable, i tingui el rigor necessari d’allò que s’explica en el marc teòric de referència. Que no tingui una extensió exagerada (amb 4 o 5 pàgines n’hi ha prou) i que no estigui basat en una recerca ni sigui un treball de màster o postgrau.

Quines diries que van ser les seves fites aconseguides?

I a part del nom del concurs, què ens quedarà per sempre del Lluís Maruny?

Amb els seus companys Maribel Ministral i el Manel Miralles va crear uns materials que eren molt necessaris en una època en la qual no hi havia gairebé res, i que encara són vigents, com és el cas d’Escribir y leer, editat pel Ministeri d’Educació i Ciència i que després es va poder publicar en català i va ser traduït a diferents llengües.

Que hi hagués un material d’orientació per ajudar en l’aprofundiment de la llengua i l’aprenentatge del llenguatge escrit va ser una de les seves preocupacions.

Les seves idees, el seu discurs clar, la seva voluntat d’aplegar gent i de fer equip, de compartir. El seu estil, els mecanismes de reflexió que posava sobre la taula, la constant lluita per millorar el sistema educatiu, l’educació dels que venien d’altres cultures… Ja han passat 10 anys de la seva mort i aquest record continua viu, també en nostre el subconscient del dia a dia, de manera que moltes de les coses que fan i creuen els psicòlegs i psicòlogues de les dècades dels 80 i 90 i que encara estan en actiu segurament són hereves del llegat del Lluís Maruny.

Com va sorgir la idea de posar-li el seu nom al Concurs literari d’articles de psicologia que convoca des de fa 33 anys la Delegació de Girona del COPC? Parlant d’ell amb uns companys, ens vam adonar de la dimensió de la seva figura i que possiblement no li havíem fet honor, no havíem estat

*Podeu consultar les bases per participar al Concurs Literari d’Articles de Psicologia Lluís Maruny 2022 en aquest enllaç.

PSIARA 25

Reflexió i pràctica

REFLEXIONS SOBRE LES SESSIONS NO PRESENCIALS AMB NENS, NENES, ADOLESCENTS I FAMÍLIES MERcè feRrer, psicòloga col·legiada En el segon aniversari de l’esclat de la pandèmia per COVID-19, presentem un treball que vam dur a terme un grup de psicòlegs i psicòlogues d’Argentina i Barcelona.

El grup va ser liderat per la psicòloga i psicoanalista Miriam Botbol i integrat per les psicòlogues psicoanalistes argentines, concretament de Rosario i Buenos Aires, Ileana Vecellio, Aidana Acuña, Nora Verón, Ana Laura Ciraolo, Gisela Sgariglia i María Pistani.

També hi va participar la psicòloga Mercè Ferrer, de Barcelona. Aquest grup va sorgir de la necessitat de continuar amb la feina que estàvem fent cadascuna de les professionals implicades des del nostre entorn i que, com ja sabem, va ser interromput de sobte, abruptament.

26 PSIARA

El projecte tenia com a objectiu reflexionar i veure quines són les eines necessàries, teòriques i clíniques, per treballar amb nens, nenes, adolescents i pares i mares mitjançant videotrucades.

Aquest grup de reflexió va ser anomenat: “Reflexión sobre el trabajo no presencial con niños, adolescentes y familias”. Van fer-se trobades setmanals per intercanviar experiències sobre com anàvem creant i trobant, pas a pas, una nova manera de treballar sense renunciar als objectius de treball psicoanalític.

“El grup va esdevenir un punt sòlid d’experiències compartides, on descansar i deixar anar els nostres dubtes i frustracions així com els nostres dols” No ens vam conformar en quedar-nos sense atendre els i les nostres pacients però, en haver de sortir de la nostra zona de confort, vam topar amb moltes dificultats a causa dels canvis que havíem d’assumir, sense estar-ne preparades.

Com treballar de manera virtual amb els nens, nenes, adolescents i famílies?

Ens vam enfrontar a un doble desafiament: el treball virtual amb els i les pacients i els canvis que havíem d’aplicar a les nostres eines de treball, enquadrament, transferència, jocs amb

els infants, entrevistes amb els pares i mares, etcètera.

L’enquadrament va ser el primer punt de treball dins el grup. Les regles havien canviat. Ara érem nosaltres qui anàvem a casa dels i les pacients.

Entràvem dins el seu espai, que està compartit amb els i les altres membres de la família. A més, els infants i adolescents eren qui tenien el “control” del dispositiu.

Crear un clima i espai propis tant pel pacient i com per l’analista costava. A vegades, la situació es complicava per temes de logística, espai, disponibilitat del dispositiu que havien de compartir: mòbil, tauleta, ordinador, etc. I d’altres, per actuacions familiars, desconeixement, control, intromissió, resistències. També ens vam trobar amb les dificultats de les connexions del Wifi. Tots aquests aspectes van ser estudiats per mantenir l’enquadrament i, alhora, ser flexibles amb situacions que no depenien de nosaltres.

El grup va esdevenir un punt sòlid d’experiències compartides, on descansar i deixar anar els nostres dubtes i frustracions així com els nostres dols. Un espai de creixement, on vam ser creatives i ens vam sentir segures per donar resposta a tots els desafiaments, sobretot al treball amb els i les nostres pacients.

Un dels altres punts on vam incidir molt va ser en el treball del dol; tant el nostre com el dels i les pacients. En el nostre cas, per la situació de pèrdua de l’espai de treball presencial del qual disposàvem fins al moment i, per tant, de la nostra zona de confort. A més, vam haver d’aprendre a gestionar les ansietats que ens creava la mateixa pandèmia.

El dol dels i les pacients, inherent a la nostra

feina, consistia a acompanyar-los i contenir-los en els processos de les pèrdues de tota mena a la qual la pandèmia ens va abocar. També vam ser al seu costat en la possible millor elaboració d’aquestes pèrdues.

Després d’un any d’existència del grup, vam organitzar un Simposium intern per mostrar els nostres treballs.

“Després d’un any d’existència del grup, vam organitzar un Simposium intern per mostrar els nostres treballs” A mesura que compartíem les nostres experiències, vam anar descobrint que es podia fer contenció amb la distància imposada, mitjançant les videotrucades. Que malgrat tots els inconvenients, el treball terapèutic continuava fent el seu camí. Vèiem com els nens i nenes milloraven i podíem ser-hi presents quan ens necessitaven.

En el treball que adjuntem hi ha vinyetes i reculls de sessions on es poden veure aspectes de la clínica i, en especial, treballs amb pacients respecte al dol. Tan és així que, després d’un any d’existència del grup, vam organitzar un simposium intern per mostrar els nostres treballs. Per aquesta raó, el vam titular “Reflexionando sobre el arte del buen ‘duelar’”.

En aquest simposium vam gaudir de l’assistència de professionals de la Salut Mental i de l’Educació.

Per llegir el simposium complet podeu prémer aquest enllaç.

PSIARA 27

Entrevista

CRISTINA MARTÍNEZ (SECCIÓ ARC): “LA MEDIACIÓ ESTÀ EN AUGE I ELS MÉS JOVES JA NO DISCRIMINEN ENTRE ADVOCATS I PSICÒLEGS” La psicòloga Cristina Martínez, mediadora de la Societat Catalana de Mediació en Salut i formadora en gestió de conflictes, assegura que des que va començar l’exercici de la seva professió el 2007 mai no havia vist tanta demanda del servei ni tants usuaris convençuts. Amb motiu de la Setmana Europea de la Mediació, parlem amb la vicepresidenta de la Secció ARC del COPC de l’estat actual del sector, de la relació de la psicologia de la mediació amb altres professions, i de la seva aportació a la societat.

Diries que els psicòlegs i psicòlogues mediadors esteu ben reconeguts?

Actualment sí. Gràcies a la pandèmia, la mediació ha viscut un auge. Mentre els jutjats estaven tancats i saturats, hem sigut una professió de referència, també perquè s’ha evidenciat la gran importància de la salut mental.

En què ho has notat?

Abans, quan una persona demanava un servei de mediació, li era igual la formació del mediador o mediadora. Darrerament hi ha més sensibilització o demanda del nostre perfil, els interessem perquè saben que som experts en relacions i li donen valor.

I si us compareu amb els mediadors juristes?

Fa uns anys el mediador advocat estava més present, però ara diria que les dues figures 28 PSIARA

s’equiparen força.

Consideres que la mediació l’ha de portar a terme preferiblement un psicòleg o psicòloga?

Bé, sempre tenint en compte l’àmbit de la mediació que es vol tractar. El valor afegit és treballar conjuntament amb un expert en dret o en un altre àmbit. Per exemple, si estem davant un conflicte en una comunitat de veïns per la construcció de l’ascensor, seria interessant comptar amb un mediador arquitecte perquè donaria la visió del seu àmbit d’expertesa, i un mediador advocat et podria donar la visió legal. Aquesta complementarietat és el que dona els millors resultats.

Però creus que els psicòlegs i psicòlogues són imprescindibles en tots els casos?

Jo crec que sí, que la psicologia és necessària en

tots els àmbits de la mediació: familiar, educatiu, laboral… Precisament per la nostra expertesa en la gestió relacional i emocional.

I si és tan imprescindible, per què de vegades la psicologia en mediació no és tan visible com el dret? Què està fallant?

En mediació els psicòlegs gestionem emocions i relacions, i això fa que, a nivell de població, es pugui confondre la mediació amb teràpia. I la mediació és terapèutica però no és una teràpia pròpiament. En canvi, el rol d’un advocat està més clar.

Aquest és el problema? No es tracta d’un conflicte entre diferents professions? És cert que hi ha un històric de competència amb professions com el dret, la pedagogia o l’educació social, i els professionals de la psicologia ens hem hagut de posicionar a força de picar pedra.

Així i tot, crec que les generacions més joves de mediadors advocats ja equiparen les dues figures, psicòleg i advocat. Recordem que la primera llei de mediació que va sorgir només contemplava la figura del mediador advocat, psicòleg i pedagog o educador social. Era molt limitat.

Però amb les noves lleis s’ha ampliat la figura del mediador a qualsevol formació de base, sempre que tinguin una formació específica en mediació d’unes certes hores. Això ha fet que la visió s’obri. Per als més joves tot són mediadors, és igual d’on vinguin.

Només amb el relleu generacional ja n’hi haurà prou?

No. També cal una aposta política, una inversió en tots els àmbits de la mediació, i fer pedagogia. Estem en una societat que judicialitza absolutament tot i fins que no es canviï aquesta cultura de “m’has fet això, et demando”, no hi haurà un “canvi de xip” que ens permeti veure la importància de la mediació i triar el millor tipus en cada cas: si és una baralla amb ma germana, demanaré un psicòleg mediador; si és un tema d’herència o laboral, un advocat… Hem de canviar la cultura de la judicialització pel diàleg i la cultura de pau.

Ara com ara, quina és la formació requerida perquè els i les professionals de la psicologia puguin treballar en aquest àmbit?

Acabes la carrera i fas un màster o postgrau en mediació, que cada vegada inclouen més àmbits de nova creació (oci nocturn, temes hipotecaris…). Això et dona les eines bàsiques, però després cal anar-se reciclant, amb formació complementària, congressos, etc.

Cristina Martínez, mediadora de la Societat Catalana de Mediació en Salut i formadora en gestió de conflictes

PSIARA 29

Quines “sortides” té aquest perfil professional en aquest moment?

Estan els serveis de mediació ciutadana dels ajuntaments, les empreses privades que puguin necessitar mediació laboral, el Centre de Mediació de Catalunya (CMC) que quan estàs registrat et designen mediacions, l’àmbit sanitari, la mediació familiar, la docència, et pots muntar la teva consulta des de la qual oferir mediacions…

Creus que es podria ampliar aquesta ràtio d’intervenció?

Sí, però sempre que ampliem el concepte, de mediació a gestió de conflictes o cultura de la pau. Llavors podríem parlar no només de mediació sinó també de prevenció. Normalment actuem quan el conflicte ja hi és, però es podrien dissenyar plans de prevenció, per exemple, en entorns laborals, escoles…

Ets optimista respecte del creixement de la professió en aquest àmbit?

cionalment desgasta. En un procés de diàleg la persona pot ser ella i decidir en tot moment què vol en el que s’està acordant, i en canvi en el procés judicial és l’advocat qui et representa i, per tant, l’acord no te’l fas tan teu. Perquè un jutge o un advocat es pot basar en lleis, però no en les necessitats del teu fill o de les teves. La mediació és un procés creatiu i hi ha acords impossibles des del procés judicial que la mediació pot fer possibles.

A més, hi ha estudis que asseguren que la mediació estalvia molt de temps i és més econòmica que el procés judicial.

Què es perdria la societat si no fem aquest canvi?

Una transformació en cultura de pau, més cultura del diàleg, més escolta (perquè de vegades ens sentim però no ens escoltem), i més prevenció i cultura de reparació del dany, que és una cosa que judicialment no se sol tenir en compte.

Per què aconsellaries fer servir la mediació en comptes d’un procés judicial?

A més, com et deia, estaríem perdent diners i temps. Els preus públics de la mediació que estableix la Generalitat, i que es poden consultar al web del CMC, són 40 € per persona i sessió.

Menys quan són 3 o 4 persones, que es redueix a 30 €. Comparem aquest preu per 6 sessions (que és el màxim que dura una mediació quan és derivada del CMC) amb un procés contenciós que pot costar 1.000 € fàcilment. El preu baixa molt.

I la durada també, ja que mentre el contenciós se sol allargar un mínim d’un any, la mediació es resol en un màxim de tres mesos.

Primer per benestar emocional. Els processos judicials es poden allargar molt i al final emo-

I per acabar: recomanaries la teva professió als estudiants de psicologia que ens estiguin

Sí, totalment. Quan jo vaig començar a ser mediadora l’any 2007, treballava molt poc (el registre de la Generalitat em designava molt poques mediacions), i ara puc dir que pràcticament tota la meva feina és gestionar conflictes, ja sigui fer una mediació entre persones, una formació en organitzacions o fent sensibilització i prevenció.

I després de la pandèmia encara més.

30 PSIARA

llegint, més enllà que ara passi per un moment dolç?

I tant! La mediació és un canvi cultural que integres a tots els nivells de la teva vida, va més enllà de la intervenció professional. Ho incorpores a les relacions pròpies, prens consciència del que està passant. I gestionar els conflictes dona una gran satisfacció. Quan veus que dues persones que han entrat i s’han assegut una a cada punta de l’habitació, encara que no arribin a cap acord, de cop són capaces de parlar-se i mirar-se als ulls… és fantàstic. Sempre recordo una frase que em va dir una dona en una mediació: “És més difícil posar-se d’acord que barallar-se!”.

Doncs per això estem.

PSIARA 31

Reflexió i p`ractica

ANÀLISI DE LES ENQUESTES EN RELACIÓ AMB LA DISCRIMINACIÓ PERCEBUDA ENTRE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT Per Josep Pascual i Bardají, membre del GT Psicologia i discapacitat I Director del Servei de Recerca de la Fundació Apip-Acam.

El Grup de Treball de Psicologia i discapacitat del COPC ha organitzat un cicle al voltant de la doble discriminació o discriminació intersectorial. Es va iniciar amb una ponència marc el dia 23 de febrer per part de Joan Canimas i Brugué, doctor en filosofia i especialitzat en ètica aplicada a l’acció social. Les sessions següents tracten els temes de dona i discapacitat, malaltia mental i discapacitat i malalties orgàniques invisibles i discapacitat. Totes elles amb una ponència introductòria i la participació de persones coneixedores del tema. Això ha de permetre tractar de forma qualitativa una realitat que es dona en el dia a dia. Que implica una mirada diferent als “diferents” i un llenguatge que infantilitza les persones amb discapacitat.

Que és fruit de la por, la ignorància i els prejudicis i que tendeix a perpetuar-se per manca de recolzaments i recursos. L’anterior es pot complimentar amb dades quantitatives i, en aquest sentit, la revisió dels resultats de les enquestes pot servir d’introducció d’aquesta temàtica.

32 PSIARA

Amnistia Internacional indica que la discriminació es dona “quan una persona no pot gaudir dels seus drets humans o d’altres drets legals en condicions d’igualtat amb altres persones a causa de una diferència injustificada que s’estableix en la política, la llei o el tracte aplicat”. Diferència entre discriminació directa quan la distinció és explícita, indirecta quan una llei, política o pràctica perjudica indirectament a un grup o grups o intersectorial quan es combinen dues o més formes de discriminació donant lloc a un major desavantatge en un col·lectiu [1].

3.- L’estil d’afrontament és altra variable mediadora entre la discapacitat i la percepció de discriminació. Així un estil d’afrontament evitatiu [5] pot afavorir percepcions de discriminació errònies. Per contra la utilització d’estratègies positives dona lloc a millors resultats [6]. En el treball de Trejo et al (7) es manifesta que les persones amb ceguera presenten majors taxes de supressió emocional i menor locus de control intern que les persones sense discapacitat.

Les persones amb mala visió presenten puntuacions intermèdies.

La discapacitat, per se, pot implicar limitacions funcionals de menor o major gravetat que poden ser compensades amb ajuts tècnics, eliminació de barreres i suports. El desenvolupament d’aquestes eines requereix legislació i pressupost. La discriminació social implicaria la negació al desenvolupament en els àmbits propis del èsser humà a qualsevol persona per pertànyer a un col·lectiu sense justificació per causes evidents. La percepció de discriminació és un fenomen subjectiu i es pot donar quan una persona no aconsegueix allò que volia o esperava [2]. Tal percepció, en les persones amb discapacitat, es pot donar per diferents mecanismes que poden interactuar entre ells:

4.- Una sobreestimació de prejudici que pot donar lloc a “viure en un estat d’alerta i sospita constant, a un excés d’angoixa i reaccions conductuals disfuncionals” [3]

1.- Una discriminació objectiva on no hi ha cap causa evident que la sustenti. Davant aquesta es pot donar que la persona afectada faci una subestimació de la discriminació cap al seu grup de pertinença, que la valori alta per al seu grup però menor en ell o que l’atribueixi a trets personals i no a la pertinença [3].

2.- El fenomen de l’amenaça de l’estereotip [4] on és la mateixa por a ser discriminat el que impedeix intentar o aconseguir un objectiu.

En el nostre entorn s’han dut a terme diferents treballs sobre discapacitat percebuda: 1.- L’any 2002 CERMI va difondre un qüestionari entre les associacions que tanmateix es podria omplir via web. L’objectiu era recollir informació sobre les situacions de discriminació que pateixen les persones amb discapacitat i la seva anàlisi. Observen que el 64% de les persones afirmen haver patit (ella o alguna persona amb discapacitat al seu càrrec) discriminació per motiu de la seva discapacitat [8].

2.- Huete, A. [9] en la seva anàlisi de l’enquesta EDAD 2008 valora aquesta com a “molt adequada en el cas de l’avaluació de la discriminació” i observa taxes, per al conjunt de les intensitats del, 12,52% en homes i del 10,25% en dones. Per edat observa que són els més joves els que responen afirmativament en aproximadament un 1/3. Per grups de deficiència informa que són les deficiències mentals (18,58%) i del sistema nerviós (16,74%) les que s’han sentit més discriminades en tant que menys del 10% de les persones amb alteracions de l’oïda ho manifesten.

3.- L’any 2013 l’enquesta CIS 3000 mostra que el 18% de les persones amb discapacitat afirmen haver sofert discriminació en alguna ocasió. Enfront d’aquest resultat informen que el 59% de la població general considera que es dona discriminació vers les persones amb “discapacitat psíquica” i el 50% enfront de “discaPSIARA 33

pacitat física”. La “discapacitat psíquica” seria valorada com la segona causa de discriminació desprès de la que té origen racial o ètnic. Tanmateix, informen que la discriminació per discapacitat s’associa significativament amb l’edat, manca de recursos econòmics i aspecte físic i de forma dèbil amb el sexe, origen ètnic, nacionalitat, malalties cròniques o infeccioses i idees polítiques [10]: 4.- CEMUDIS [11] va ser dur a terme una enquesta amb una mostra de 10.153 dones afiliades a diversos moviments associatius en el període 2018-2020. En aquesta els resultats van manifestar que un 66.17% s’ha sentit discriminada en alguna ocasió.

Per part nostre hem dut a terme una anàlisi descriptiva i inferencial de les dades referents a discriminació de la “Encuesta sobre discapacidades, autonomía personal y situaciones de dependencia 2008 (EDAD08)” [12-13]. Hem utilitzat la regressió logística binària. Com a variable dependent s’ha emprat la resposta a la pregunta sobre sentir-se discriminat per motiu de la discapacitat en els darrers 12 mesos de forma general? (No se li ha permès fer quelcom, se l’ha molestat o se li ha fet sentir inferior). Com a variables independents s’han utilitzat la grandària del municipi de residència, sexe, grup edat, tipus de discapacitat, nivell d’estudis, treballar en la setmana anterior i pertinença a ONG. La Taula I mostra les freqüències i percentatges de les respostes agregades i per sexe incloent el resultat del test Z de comparació de proporcions.

En aplicar la regressió logística binaria observem que el model ha estat estadísticament significatiu (χ2=65343, p<0,001). L’endarreriment maduratiu i la mudesa (no per sordesa) no entren en l’equació per no haver-hi casuística.

34 PSIARA

El treballar o no la setmana anterior i la discapacitat del sistema genitourinari salta de l’equació pel superar el grau de significació (p=0,542 i 0,831). Les raons d’avantatge (OR) informa que ser dona augmenta la probabilitat de discriminació percebuda (OR= 1,134), una tendència protectora en el fet de viures en municipis d’entre 10.000 i 50.000 habitants (OR=0,834 i 0,809) o disposar d’estudis universitaris (OR= 0,894).

El grup d’edat també mostra una tendència a la disminució amb l’augment de l’edat. Tanmateix s’observa que la pertinença a ONG augmenta la percepció de discriminació (OR=1,817).

Els resultats, en relació amb les taxes de discriminació, són inferiors a les dades de l’estudi CERMI 2002 [8] possiblement per que aquest, com informen els autors, no va comportar un mostreig ni aleatori ni estratificat. Les diferencies amb les dades de Huete, A. [9] que va utilitzar la mateixa font, es poden explicar perque, en el nostre cas, hem reduït l’edat al grup de 16 a 64 anys, eliminant les enquestes que va ser contestades per tercers, desagregats els grups de discapacitat i utilitzant la regressió logística. Els resultats de CIS 3000 [10] amb mostreig estratificat i població de 18 i més anys van ser semblants als nostres. Les diferencies amb CEMUDIS [11] serien degudes al fet que aquesta no va utilitzat mostreig i es va dirigir a persones afiliades a alguna ONG.

De forma global s’observa que la discriminació percebuda no mostra un comportament homogeni i està afectada per diferents factors. Si bé en la comparació de proporcions no s’observen diferències per sexe, la regressió logística binària manifesta que, neutralitzant altres factors, es dona amb una OR major en dones (1,127). Si bé la grandària del municipi, el nivell d’estudis, pertànyer a ONG i l’edat són variables que hi influeixen, el major pes recau en el tipus de discapacitat. Així trobem discapacitats amb alts nivells de discriminació(OR>=2): sordesa post-locutiva, pell, sordesa pre-locutiva, ceguesa total, discapacitat intel·lectual lleugera, malaltia mental i deficiència osteomuscular del cap (DOC). La darrera inclou els defectes estructurals, malformacions i/o defectes funcionals dels ossos i articulacions del cap i/o la cara (anomalies de la boca, dents, llavi leporí, …)[12]. Per contra, la parla dificultosa o incomprensible, la discapacitat intel·lectual profunda i severa, aparell digestiu, mala audició, mala visió i demència semblen protegir de tal percepció. Algunes de les discapacitats “protectores” podrien explicar-se per que les afectacions cognitives poden impedir percebre o comunicar la discriminació. El fet que la mala audició o visió presentin ràtios baixes sembla descartar que les afectacions visuals o auditives, com a conjunt, estiguin sotmeses a especial discriminació social.

Futurs treballs haurien d’aprofundir en conèixer les diferencies en la percepció de discriminació segons tipus de discapacitat. Tal hauria de permetre una translació de recomanacions d’intervenció socials més específiques i amb major garanties d’èxit.

BIBLIOGRAFIA •

•

1. Amnistía Internacional. 2021. Discriminación.

Recuperat el 1 de desembre de 2021.

2. Kirkham, R. Asking the wrong question? The difference between unfairness and discrimination.

•

Journal of Public Health 2021; 43 (2): 378-380.

3. Quilez, M.N., Leyens, J.Ph i Rodríguez, A. Atribuciones a situaciones de interacciónambiguas: el punto de vistade la víctima y del agente del prejuicio. Psico-

•

thema 2001; 1384): 557-562.

4. Furrer, S. Comprendiendo la amenaza del estereotipo. Definición, variables mediadoras y moderadoras, consecuencias y propuestad de intervención. ReiDoCrea. Revista electrónica de investigación Docencia

•

Creativa 2013; 2: 239-260.

5. Livneh, H. Y Antonak, R.F. Psychosocial Adaptation to Chronic Illness and Disability: A Primer for Counselors. Journal of Counseling&Development 2005; 83:

•

12-20.

6. Botero, P.A. Discapacidad y estilos de afrontamiento: una revisión teórica. Revista Vanguardia Psicológi-

•

ca 2013; 3(2): 196-214.

7. Trejo, A., Domínguez, A.C, Gutiérrez, E.A., Sánchez, A., Bautista, M.A y Martínez, C.E. La visión como referente sustantivo en la formación de la personalidad 2018. En Día, R., L.I. y Fuensanta, R. La Psicología Social en México. Volumen XVII (pp 51-68). Asociación

•

Mexicana de Psicología Social.

8. Jiménez, A.iHuete, A. LA DISCRIMINACIÓN POR MOTIVOS DE DISCAPACIDAD. Análisis de las respuestas recibidas al Cuestionario sobre Discriminación por motivos de Discapacidad promovido por el CERMI

•

Estatal. CERMI 2003.

9. Huete, A. (2012). La discriminación percibida por las personas con discapacidad. Análisis de situación a partir de la EDAD 2008. En Pérez, L.C. (Ed.), 20032012: 10 AÑOS DE LEGISLACIÓN SOBRE NO DISCRIMINACIÓN DE PERSONAS CON DISCAPACIDAD EN

•

ESPAÑA (pp27-41). CERMI. 10. Jiménez, A. Personas con discapacidad y discriminación múltiple en España: situación y propuestas.

•

Observatorio Estatal de la Discapacidad (OED) 2017.

11. CEMUDIS. Estudio social sobre la situación de las mujeres con discapacidad en España – Informe final.

•

CEMUDIS octubre 2021.

12. Subdirección General de Estadísticas Sociales Sectoriales. Encuesta sobre discapacidades, autonomía personal y situaciones de dependencia 2008. INE

•

2010.

13. Instituto Nacional de Estadística. Encuesta sobre discapacidades, autonomía personal y situaciones de dependencia 2008 – microdatos [Conjunt de dades].

INE 2010.

PSIARA 35

Ressenya

POR FIN DUERMO Autora: Núria Roure Editorial: Vergara Colección: Libro práctico ISBN: 9788418620348 Páginas: 224

“Si quieres vivir mejor, empieza durmiendo mejor” es la máxima de este volumen lleno de pautas para mejorar el sueño a cualquier edad. Una hoja de ruta con 40 estrategias que aseguran que, en poco tiempo, cualquier persona puede mejorar su salud y rendimiento diario, así como ayudar a paliar enfermedades como las migrañas, la hipertensión, la obesidad, el estrés o la depresión.

Por fin duermo no es, pues, un manual solo dirigido a profesionales sino también al público general, escrito en un lenguaje accesible y en primera persona por la autora, la Dra. Núria Roure, psicóloga especialista en trastornos del sueño por la European Sleep Research Society (ESRS) y miembro de la Sociedad Española de Sueño (SES). Y es que uno de los puntos más interesantes del primer libro de Roure es que parte de su propia experiencia personal como antigua insomne.

“Al día siguiente no era yo misma, mi día se hacía más duro, estaba cansada, agotada físicamente, me costaba concentrarme en mi trabajo, tenía olvidos frecuentes y me sentía más irritable y sensible, además de con ciertas alteraciones intestinales”, cuenta la psicóloga. Hasta que descubrió que muchas de las conductas, hábitos, pensamientos que tenemos durante el día, nos influyen en cómo llegamos a nuestra noche.

Y elaboró un método que, a día de hoy, lleva 15 años usando y con el que asegura haber ayudado a centenares de personas.

36 PSIARA

Entre las pautas señaladas por el libro, encontramos los importantes errores a evitar, como irse a dormir sin sueño, mirar el móvil dentro de la cama, dormir con el televisor, llevar una vida estresante o cenar tarde. Y también, varias cuestiones más teóricas que subrayan la importancia del sueño para nuestra salud, las diferencias entre hombres y mujeres, los factores de riesgo que inciden en el insomnio y los que nos juegan en contra en la sociedad de hoy en día.

“Dormir bien ya no es lo común y si supiéramos la importancia del sueño en nuestra salud, bienestar, rendimiento y envejecimiento, lo cuidaríamos mucho más”, destaca la doctora. “Cuando dormimos se reparan todos los sistemas, los órganos y las células de nuestro cuerpo, y lo hace tanto a nivel físico como cognitivo. Es decir, se reparan nuestros huesos y músculos, pero también nuestras capacidades mentales, nuestra capacidad de concentración, de atención, de resolver problemas, de innovar… La somnolencia actúa directamente en nuestro rendimiento. No podemos dar lo mejor de nosotros si no somos capaces de mantener nuestra alerta. El mundo evoluciona con personas despiertas”, asegura.

El trabajo de 15 años de una experta en sueño rigurosamente plasmado en 224 páginas, con el principal objetivo de ser útil a la salud mental y global de cualquier lector o lectora insomne.

Núria Roure

PSIARA 37

Ressenya

VIOLENCIA DE GÉNERO: HERRAMIENTAS PARA UN MODELO DE INTERVENCIÓN

Autoras: Elisa Micciola y Laia Rosich

Este libro se presenta como una necesaria guía de los estudios nacionales e internacionales sobre violencia de género con mayor relevancia profesional y científica de los últimos años, que además aporta herramientas útiles que ayudan a su estudio e intervención.

Editorial: Síntesis Páginas: 292 Primera edición: noviembre de 2021 ISBN: 9788413571515

En la primera parte (ver índice completo), las autoras definen y contextualizan este tipo de violencia en los ámbitos teórico, social y criminológico, y repasan las últimas cifras en cuanto a su prevalencia.

A continuación, ahondan en la prevención y la detección, y entran al detalle en cuanto a la elaboración de informes técnicos profesionales.

38 PSIARA

Y en el amplio tercer bloque, abordan la evaluación y los modelos de atención. Evaluación en el primer contacto, evaluación clínica del tratamiento y evaluación forense, todas con sus particularidades técnicas, metodológicas y legales, no solo para la detección de la violencia o su diagnóstico, sino también para la evaluación del riesgo y la valoración de secuelas psicológicas de estas mujeres. Y en cuanto a intervención, se incluye la perspectiva social, política y jurídica, además de la de la atención directa a mujeres que son víctimas.

Uno de los puntos fuertes del volumen, además de su mirada integradora, es que intercala teoría y práctica, ya que incluye casos que tanto Micciola (psicóloga forense y criminóloga) como Rosich (psicóloga experta en la atención a las violencias machistas) han ido recogiendo en su práctica profesional, lo que ayuda a comprender y “aterrizar” los conceptos que aquí se definen.

Además, cada bloque cuenta con un apartado final de autoevaluación con preguntas que sirven al lector o lectora para asentar la información.

el cumplimiento de los derechos humanos para toda la ciudadanía, para todas y para todos”.

En definitiva, un completo recorrido por el dinámico proceso de definición de las violencias machistas y su intervención, que se convertirá en ayuda y guía práctica para que los y las profesionales, también del ámbito académico, puedan mejorar o documentar con mayor exactitud su intervención y su abordaje.

(Pinchar sobre la imagen para leer el capítulo 2 del libro).

Elisa Micciola y Laia Rosich

Pero si por algo destaca Violencia de género: herramientas para un modelo de intervención es por poner sobre la mesa que la contradicción entre evidencia científica y perspectiva de género no tiene lugar, dado que la ciencia basada en la evidencia no es neutra y por ello necesita de perspectiva. El prólogo de la doctora en psicología Neus Roca es elocuente a este respecto: “Por mucho que algunos y algunas se empeñen en desacreditarla e incluso negarla, la perspectiva de género (…) no es una opción ciega a las evidencias empíricas (…), sino una opción eminentemente técnica, necesaria e imprescindible. La perspectiva de género es tan ideológica como lo es aquel enfoque que se hace llamar neutro, aparentemente no sesgado, puro, y que simplemente se legitima o por su posición socialmente dominante o por el ‘siempre ha sido así’. Esta última perspectiva, conservadora, evita en sus propuestas de análisis e interpretación de la realidad las relaciones de poder social que estructuran y condicionan las relaciones interpersonales, también las de intimidad. Así pues, la perspectiva de género es imprescindible si se quiere ampliar el ámbito de análisis, si se pretende rigor, si se busca dirigir los esfuerzos hacia

PSIARA 39

Ressenya

DIÀLEGS D’ULTRATOMBA. PSICOTERÀPIA AMB DIVUIT PERSONATGES DE LA HISTÒRIA

Autor: Manuel Villegas Editorial: Fragmenta Col·lecció: Introduccions Primera edició: febrer de 2022 Pàgines: 272 ISBN: 978-84-17796-56-3

Què dirien personatges com Calígula, Simone de Beauvoir, Jacint Verdaguer o Marilyn Monroe en una sessió de psicoteràpia? El doctor en psicologia, psicoterapeuta, professor i assagista Manel Villegas planteja 18 converses de divan en les quals diferents personatges referents, no només reals sinó també de l’imaginari col·lectiu -com Antígona, Er o Dimitri Karamàzov-, parlen de les problemàtiques o qüestions complexes que els van acompanyar durant la seva vida.

Ciceró i el dol, Maria Callas i el maltractament, Ellen West i l’anorèxia, el rei David i la luxúria, Mercè Rodoreda i els vincles trencats, Viktor Frankl i la culpa del supervivent, Ponç Pilat i l’assertivitat, Marilyn Monroe i la mirada alienant…

Són miralls on es reflecteixen moltes experiències humanes universals o, en paraules de l’autor, “problemàtiques existencials que trobem repetides en els pacients a consulta avui dia”.

40 PSIARA

El doctor Manuel Villegas

En Diàlegs d’ultratomba, Villegas juga a conversar, preguntar i respondre amb un llenguatge àgil i amè, i ens acompanya en un recorregut per la història ben documentada, moltes vegades a través d’escrits que van llegar els mateixos personatges (el volum dedica 15 pàgines a la bibliografia).

Tanmateix, els textos curts i en forma de diàleg no fan que el llibre es quedi en una lectura superficial, sinó que interpel·len el lector o lectora, tant professional com aficionat, i el fan reflexionar, des d’un apropament empatitzant als personatges, sobre les diferents circumstàncies de la vida de les persones i les seves possibles explicacions.

18 sessions de psicoteràpia imaginària per gaudir, aprendre i pensar.

Fragment del quadre: La cort de Calígula, de Virgilio Mattoni de la Fuente.

PSIARA 41

El Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

42 PSIARA

Visita EL web del Psiara, la revista digital del COPC Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

PSIARA 43