PSIARA, la revista digital del COPC. Edició de juliol de 2026

El Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat. Esperem la teva aportació!

Segueix-nos a:

Patrocini:

Sumari

Quan l’actualitat interpel·la la psicologia

Per Dolors Liria

“Es hora de dejar de discutir si la psicología es o no una profesión sanitaria“

Joan Guàrdia, Joaquim Serrabona i Adolfo Jarne

Proteger la infancia sin dejar de pensar: una lectura crítica del anteproyecto de reforma de la LOPIVI

Per Javier Wilhelm

Suïcidi: del pla individual a la xarxa comunitària

Per Irene Moulas

Redes sociales e insatisfacción corporal

Una nova definició de la paraula ‘violència’ Per Pablo Palmero

QUAN L’ACTUALITAT INTERPEL·LA LA PSICOLOGIA

Per dolors liria, degana del COPC

Durant les darreres setmanes, l’actualitat informativa ha estat marcada pel famós cas Andic, una història que combina una relació complexa entre un pare i un fill, una gran fortuna familiar, una investigació judicial per un possible assassinat i la presumpta intervenció d’una professional en aquest entramat. Més enllà dels fets que haurà d’esclarir la justícia, el cas ha tornat a situar la psicologia en primera línia mediàtica generant nombroses preguntes: quina titulació té aquesta persona?, està habilitada per exercir?, està col·legiada?, les pràctiques que s’han descrit poden considerar-se psicològiques?, quin és el marc ètic i legal en què s’hauria d’haver desenvolupat una intervenció d’aquest tipus?

Davant d’aquesta allau de dubtes, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya no ha parat de rebre consultes de professionals, ciutadania i mitjans de comunicació. Per això vam voler aclarir amb un comunicat oficial aquells aspectes que corresponia explicar des del rigor institucional. En aquest comunicat vam informar que no consta que la persona esmentada hagués estat mai col·legiada al COPC ni en cap altre col·legi de psicologia de l’Estat. Igualment, també vam recordar que el secret professional no està vinculat a la col·legiació, sinó que deriva d’un marc legal més ampli i que, en qualsevol cas, una resolució judicial pot obligar a declarar davant d’un jutjat.

Durant les setmanes posteriors, a mesura que avançava la cobertura mediàtica, vam comprovar amb satisfacció com alguns conceptes havien estat molt ben entesos per la premsa i la ciutadania. Per exemple, tots els mitjans van poder traslladar de forma molt clara que la col·legiació és obligatòria per a exercir la psicologia a tot l’Estat. Però, a mesura que apareixien dades noves sobre el cas, altres conceptes poc precisos o directament erronis van tornar a ocupar l’espai. Un exemple paradigmàtic és el de l’anomenada “teràpia de confrontació” que, segons apunten els mitjans, feia servir la citada professional. Tanmateix, això ens ha donat l’oportunitat de poder explicar, des del COPC, que aquesta denominació no correspon a cap modalitat terapèutica reconeguda per la psicologia clínica ni avalada per l’evidència científica, molt menys encara si pot posar en risc la seguretat d’un/a pacient. També hem aclarit en diversos mitjans que ni la psicoanàlisi, ni la teràpia familiar, ni cap altre abordatge psicoterapèutic amb rigor científic en la nostra professió, consisteixen en les pràctiques descrites en relació amb el cas.

Com deia, tota aquesta atenció mediàtica també representa una oportunitat per recordar a la ciutadania que la salut psicològica és un àmbit sensible que exigeix professionals degudament qualificats, amb una formació reglada, sotmesos a un codi deontològic i a mecanismes de supervisió i garantia. En un context en què proliferen figures que utilitzen denominacions diverses i sovint confuses, és fonamental que qualsevol persona que necessiti suport psicològic verifiqui que està davant d’un psicòleg o psicòloga degudament col·legiat, cosa que pot fer sense cap cost des del nostre directori professional.

Tota aquesta polèmica arriba només unes setmanes després de la presa de possessió de la nova Junta de Govern del Col·legi.

Des del primer moment, vam compartir la convicció que la lluita contra l’intrusisme havia de continuar ocupant un lloc central en l’acció col·legial, i per aquest motiu hem impulsat la figura de la Comissionada de Deontologia, Ètica i Intrusisme, responsabilitat que recau en la psicòloga Teresa Moratalla. La creació d’aquest comissionat no és un gest simbòlic, sinó l’expressió d’una voluntat clara i decidida de situar aquestes matèries al centre de la nostra agenda institucional. I és que l’ètica professional, la deontologia i la defensa de l’exercici legítim de la psicologia constitueixen pilars essencials de la nostra professió, i també formen part de la missió mateixa del Col·legi: protegir i promocionar la professió i els seus professionals, vetllar per les bones pràctiques i contribuir al benestar de la ciutadania.

Aquest número d’estiu de la PSIARA també arriba carregat d’actualitat: des de la reforma de la llei de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència (LOPIVI) fins els innovadors programes de desmedicalització d’alguns hospitals, passant per l’actual i millorable situació del Grau en Psicologia, els últims canvis al diccionari, l’arribada, com cada any, de l’anomenada “operació biquini”, i, com sempre, les nostres novetats editorials.

Espero que aquestes pàgines puguin portar-vos a noves reflexions, debats i conclusions.

Molt bona lectura i feliç estiu!

JOAN GUÀRDIA: “Es hora de dejar de discutir si la psicología es o no una profesión sanitaria”

Joan Guàrdia casi no necesita presentación. Es una figura de sobras conocida en el ámbito catalán y español, por la relevancia de su cargo como rector de la Universidad de Barcelona (UB), tercera en cuanto a comunidad universitaria, detrás de la UNED y la Universidad de Sevilla, y de las primeras en todos los ránquines internacionales del espacio iberoamericano. Catedrático del área de metodologia de las ciencias del comportamiento en la Facultad de Psicologia de la UB, Guàrdia es el segundo rector que esta facultad aporta a la misma UB, tras el recordado Dr. Antonio Caparrós, del que el actual rector se siente parcialmente heredero tras tortuosos caminos habituales de la lógica universitaria. Inauguramos este Café social, la nueva sección de la Psiara, con una charla entre Joan Guàrdia, el presidente del Consejo Social del COPC, Joaquim Serrabona, y su vicepresidente, Adolfo Jarne.

Adolfo Jarne: Cuando se habla de las ciencias y su traslación a sus equivalentes disciplinas profesionales, se utiliza el concepto de brecha para hacer referencia a la distancia que hay entre las investigaciones en esas ciencias y su aplicación en la disciplina o, al revés, a la falta de aplicación de evidencias científicas en su práctica.

Siempre que se habla de la brecha, se menciona la psicología como el ejemplo más sangrante, casi se ha convertido en un estereotipo, en el gran ejemplo de la disciplina, ¿no? La parte académica y de investigación va por un lado, y la aplicada por otro. ¿Qué piensas sobre esto?

Joan Guàrdia: Bueno, esta es una de esas cuestiones que llevamos tantos años discutiendo y que, como decía Bertrand Russell, si la humanidad ha estado tanto tiempo debatiendo un tema sin resolverlo, probablemente es que lleva años equivocada. Pero vayamos a lo básico: la brecha existe. Eso es evidente. Desde el ámbito científico muchas veces se intenta minimizar esa distancia entre la ciencia y el conocimiento aplicado, pero la realidad es que está ahí. Y no solo afecta a la psicología, sino que es algo que va a impactar en muchas disciplinas científicas, tal como está evolucionando el mundo y las prioridades, especialmente en Europa.

La segunda cuestión es que hemos observado que, en el caso de la psicología, esa brecha se ha podido haber acrecentado enormemente desde la pandemia, probablemente por la presión y la urgencia que la sociedad ha colocado sobre la psicología para hacerse cargo de problemas concretos, especialmente el llamado bienestar. El impacto de la pandemia ha sido realmente demoledor. Por un lado, ha implicado cambios

Adolfo Jarne, vicepresidente del Consejo Social del COPC, Joan Guàrdia, rector de la UB, y Joaquim Serrabona, presidente del Consejo Social del COPC.

en los sistemas de trabajo y en las cargas laborales que todavía no hemos sabido digerir bien. Y, por otro, ha tenido dos efectos bastante perversos. Uno de ellos es que en la universidad se ha banalizado mucho más todo.

A.J.: ¿Lo has dicho? Se ha banalizado. Se ha empobrecido.

J.G.: Sí, exactamente, se ha empobrecido.

Joaquín Serrabona: ¿Crees que es a raíz de la pandemia cuando esto se hace más evidente?

J.G.: Sin duda. Todos esperábamos que la pandemia tuviera un efecto aglutinador en términos de cohesión social, pero ha ocurrido justo lo contrario. Se ha generado una sensación de individualismo, de falta de compromiso público y colectivo, que nos lleva a soluciones individuales en lugar de sociales. En el caso de la psicología, esto ha tenido un impacto muy claro: se ha banalizado el nivel de esfuerzo, de exigencia y de disciplina. Y eso se traduce directamente en

los planes de estudio y en la formación. Y no es algo que pase solo aquí en Barcelona, ocurre en todo el estado y en buena parte de Europa.

«Hemos banalizado el nivel de esfuerzo, de exigencia y de disciplina y, como consecuencia, estamos generando perfiles profesionales de egreso bastante pobres»

J.S.: Entonces, ¿estamos diciendo que las promociones que están saliendo tienen un déficit? Porque es un tema que me interesa mucho. Hablando con la presidenta de la Sección de Psicología Clínica, de la Salud y Psicoterapia del COPC, comentábamos precisamente que los perfiles que están saliendo, y lo veo también en colegas jóvenes, presentan cierta prepotencia profesional… desde la ignorancia, y eso preocupa. Antes, quizá, los psicólogos de otras generaciones teníamos más dudas. Cuando venía un paciente, había más interpretación, más elaboración. Ahora parece que todo está protocolizado, muy marcado, como si fueran recetas fáciles. Y eso, aunque puede ayudar en algunos casos, también puede ser peligroso. De hecho, lo hemos hablado muchas veces con Adolfo: la psicología parece estar viviendo un momento dulce desde la pandemia, un boom, pero la falta de preparación y su consecuencia, la falta de respuestas ante las peticiones de la sociedad puede acabar “pinchando” el boom de la psicología desde dentro. Ese sería el gran peligro. ¿Existe realmente ese riesgo? J

J.G.: Sí, claro que existe. Estamos en un momento de boom, especialmente desde la pandemia, donde parece que se nos pide resolver el bienestar emocional de toda la sociedad. Pero esto tiene una contraparte importante. Y aquí hago un paréntesis: este señor [señala a Adolfo] y yo llevamos muchas horas de cla-

se dadas en nuestra vida.

J.S.: Bueno, yo me sumo a esta idea, aunque en otra universidad diferente a la vuestra.

J.G.: Sí, sí, ya te tengo localizado. Nadie es perfecto. [Risas]. Pero todos sabemos que siempre ha habido alumnos brillantes y alumnos flojos. Eso no ha cambiado. Lo que sí ha cambiado, en mi opinión, es el rigor con el que la gente joven, especialmente en los últimos 15 años, afronta su profesión. Y el elemento que ha hecho esto más evidente ha sido la pandemia. La pandemia ha abierto una puerta que la psicología profesional nunca había tenido:

«Se ha decidido colectivamente que el bienestar emocional lo deben tratar los psicólogos. Pero la manera en que se está haciendo es francamente banal»

Muy banal. Es una gran oportunidad, porque estamos asumiendo una responsabilidad colectiva enorme en torno a la fragilidad emocional, pero la traducción de esa oportunidad a la práctica no se está haciendo con rigor. Se está haciendo desde la simpleza, desde la banalidad, sin un enfoque crítico. Y esto no es solo responsabilidad de la profesión. También es responsabilidad nuestra, porque en parte hemos participado de ese mismo engaño. Los planes de estudio no son buenos. No están bien organizados ni bien articulados. Hay un exceso de asignaturas irrelevantes. Se ha perdido la base teórica y conceptual de la psicología, y en su lugar ha aparecido una especie de «tecnología psicológica» superficial que no aporta solidez. Y eso hace que los estudiantes, en general, no tengan las bases que teníamos nosotros en nuestra generación.

J.S.: Y, en ese contexto, la apuesta que se hizo en su momento desde los colegios de psicología hacia la vía sanitaria… Todos estamos de acuerdo en que tiene sentido, pero quizá ha reforzado una mirada más científico-tecnológica que ha restado algo de humanismo. No en el sentido de filosofía de letras, sino de comprensión del sujeto. ¿Hasta qué punto esto contribuye a una psicología más automatizada? Es decir, llega un paciente ya clasificado y se le aplica un tratamiento también clasificado.

J.G.: Ahí se está planteando una dicotomía que, en mi opinión, no existe.

«No

hay una psicología científica frente a una

psicología humanística. Existe una psicología rigurosa, consciente de los límites epistemológicos de su objeto de estudio»

Recuerdo un caso en un tribunal de TFM con Adolfo en el que una estudiante presentaba un trastorno de conversión con parálisis en una pierna. Y le preguntamos si esa elección del paciente tenía un contenido simbólico. No entendía la pregunta. Ese ejemplo ilustra que el problema no es elegir entre ciencia y

humanismo, sino la falta de profundidad.

A.J.: Yo creo que Joaquín se refería más a que la psicología se está volviendo técnica.

J.G.: Exacto. Estamos funcionando muchas veces por puro empirismo: “esto me funciona, esto no”. Y eso es peligroso.

«En muchas facultades ya no se lee a

Freud.

Y eso es un error enorme. No por una cuestión ideológica, sino porque

implica no entender los fundamentos de la disciplina»

Freud aportó conceptos esenciales: la importancia de la infancia, la idea de procesos no conscientes… Incluso la psicología cognitiva recoge y reformula muchas de esas ideas. Y, sin embargo, hoy eso no se transmite. Se ha instalado la idea de que leer a Freud no es científico, y ese es el verdadero problema.

J.S.: Yo no decía que la psicología no deba ser científica. Debe serlo, igual que la medicina. Pero también necesita una mirada humanista. Esa integración es fundamental.

J.G.: Exacto. Y eso es lo que amplía la mirada

y nos permite ver al sujeto, no solo al objeto. Como decía Carlos Riviere en Objetos con mente, trabajamos con personas. Intervenimos cuando algo no va bien.

A.J.: Simplificando, coincidimos en que la formación actual es floja.

J.G.: Sí, y eso tiene consecuencias. Porque se hacen promesas que no se pueden cumplir, se banaliza la intervención y se da valor terapéutico a cosas que rozan el pensamiento mágico.

A.J.: En este contexto, ¿crees que ayudaría a resolver estos problemas la desaparición del título de Psicólogo General Sanitario y la reforma planteada para 2030? Parece contar con el visto bueno de universidades y colegios profesionales, y conduciría a la declaración del grado de Psicologia como sanitario, quedando asociado a una titulación sanitaria para todo psicólogo o psicòloga con grado.

J.G.: Sí, ayudaría, porque introduce un marco jurídico claro que puede dar una respuesta bastante contundente.

A.J.: Pero antes de entrar en eso, ¿tú estás de acuerdo con la propuesta? ¿Puedes explicarla brevemente?

J.G.: La propuesta, en esencia, consiste en convertir la psicología en una profesión sanitaria. Esto implicaría que la carrera pasaría a durar cinco años, que el acceso al doctorado se regularía por otra vía, y que el actual máster de especialidad sanitaria desaparecería para integrarse dentro del propio grado. Esto significaría que todos los egresados en Psicología tendrían la capacidad jurídica para ejercer la psicología clínica en el ámbito privado.

J.S.: En el marco actual, claro… que no sabemos cómo evolucionará. Te planteo un matiz: ¿qué pasaría con quienes han hecho el máster en estos años?

J.G.: Lo mismo que se hizo en su momento: una homologación. Una transitoria que equi-

pare las situaciones. Eso lo tengo clarísimo. El Ministerio está planteando esta línea, y yo personalmente la defiendo. Es una opción sensata, entre otras cosas porque las profesiones sanitarias en Europa funcionan así: médicos, farmacéuticos… todos siguen ese patrón.

A.J.: ¿Y qué problemas resuelve esto?

J.G.: Varios. Primero, eliminaría ciertas distorsiones del sistema actual. El General Sanitario no tiene por qué desaparecer completamente, porque en algunos sitios se hace bien, pero hay universidades privadas que están ofreciendo miles de plazas con niveles de calidad muy bajos. Eso ha convertido el sistema, en parte, en un negocio perverso. Segundo, el máster se ha convertido en una especie de trampolín diferenciador entre psicólogos que, en realidad, no aporta tanta diferencia en términos de competencias. Tú y yo lo hemos visto durante años dando clase: no hay tanta diferencia real. Y, tercero:

«Hay una cuestión de fondo que llevamos 30 años sin resolver: si la psicología es o no una profesión sanitaria. Esa discusión hay que cerrarla»

Si entendemos la salud de forma amplia, como lo hacen otras profesiones sanitarias, la psicología encaja perfectamente. Porque intervenimos en múltiples ámbitos que tienen impacto en la salud, no solo en el clínico.

J.S.: Claro, pero entonces… ¿qué pasa con el resto de áreas? Porque a veces se plantea que esto convertiría las facultades de psicología en facultades de psicología clínica.

J.G.: Ese es un mal planteamiento. El concepto de salud es mucho más amplio que el concepto clínico. La idea sería ampliar ese concepto de salud a prácticamente todos los

ámbitos. Por ejemplo, la intervención comunitaria, el trabajo con inmigración y colectivos vulnerables… tiene un impacto claro en la salud. No desde el diagnóstico clínico clásico, sino desde el comportamiento social.

A.J. ¿Y esto implicaría cambiar los planes de estudio?

J.G.: Sí o sí. Es que los planes de estudio son malos, Adolfo. Son malos. Tú preguntas en una facultad: ¿cuál es el proyecto educativo?, ¿qué perfil de egresado queréis formar?, ¿qué diferencia a un psicólogo formado aquí de uno de otra universidad?… y nadie sabe responder. Porque los planes están construidos por agregación de intereses parciales, sin un diseño global coherente. Es una acumulación de contenidos sin sentido estructural.

J.S.: Una especie de suma sin proyecto.

J.G.: Exacto. Una acumulación fractal de cosas que no encajan. Sin embargo, las profesiones sanitarias tienen marcos regulados a nivel europeo. Y eso puede ser una oportunidad, porque permitiría hacer algo que no hemos hecho nunca: diseñar los planes de estudio con la participación real de la profe-

sión y con referentes internacionales. Traer expertos de distintos países, definir criterios comunes… Eso ahora no lo podemos hacer porque la titulación es interna.

A.J.: ¿Y esto tiene posibilidades reales?

J.G.: Sí. Yo llevo dos años trabajando en esa línea con el Ministerio, y la ministra lo tiene bastante claro en el ámbito sanitario. La pandemia ha abierto una ventana de oportunidad, como pasó con la enfermería. Es algo que nadie esperaba, pero está ahí y hay que aprovecharlo. El modelo sería claro: cinco años de formación con capacidad clínica, y luego especializaciones posteriores para quien quiera profundizar en otros ámbitos.

J.S.: Esto conecta con otro tema: el reconocimiento de títulos extranjeros. Por ejemplo, el caso de Argentina.

J.G.: Exacto, y ahí hay un problema importante. En Argentina, por ejemplo, la formación puede durar seis o siete años, con prácticas clínicas muy extensas. Y luego aquí se equipara a un grado más máster con menos carga práctica. Eso genera tensiones. Porque hay profesionales muy bien formados que

Serrabona, Jarne y Guàrdia, con Dolors Liria, decana del COPC.

podrían competir perfectamente, y eso genera miedo, recelo.

A.J.: Y al final se simplifica diciendo que tienen que acreditar un máster.

J.G.: Exacto. Pero si comparas la formación, en muchos casos ellos tienen más horas prácticas que nosotros. Un problema real.

A.J.: ¿Esta preocupación es compartida por la universidad pública y por la privada?

J.G.: En la privada el problema es distinto. Ahí la lógica es más económica: hacer que la cuenta de resultados funcione. En la pública sí hay preocupación, pero también hay muchas dificultades para cambiar cosas. La universidad es muy conservadora. Te pongo un ejemplo: estamos intentando actualizar las áreas de conocimiento, y hay una resistencia enorme incluso para cambiar nombres.

J.S.: Como el de la psicología evolutiva.

J.G.: Sí. En todo el mundo se habla de psicología del desarrollo, pero aquí cuesta muchísimo cambiarlo. O la unión de áreas que no tienen sentido hoy en día, como desarrollo y educación.

A.J.: Entonces, aunque cambie el marco, si no cambian los planes de estudio…

J.G.: No servirá de mucho. Pero aquí la regulación europea puede ayudar, porque obligaría a alinearnos con otros países.

A.J.: Eso sería una novedad importante para la psicología.

J.G.: Sí, porque nunca hemos tenido una regulación europea clara. Y eso marcaría un punto de inflexión. Nos obligaría a revisar planes, contenidos, competencias… en relación con otros sistemas. Eso sí, lo triste es que este cambio venga impulsado desde fuera, y no desde una reflexión interna.

A.J.: Para cerrar, ¿qué competencias deberían reforzarse en la formación, pensando en este enfoque más sanitario y global?

J.G.: Hay bastante consenso en cuatro grandes elementos, que no son tanto contenidos, como competencias profesionales. La primera es la ética: un comportamiento íntegro, saber cuál es tu rol como profesional. La segunda es el rigor científico: saber distinguir qué es ciencia y qué no. La tercera es conocer los límites de tu propia competencia: hasta dónde llegas. Y la cuarta es un elemento más complejo, que aquí no está bien desarrollado y en muchos sitios tampoco, que tiene que ver con la capacidad profesional global: integrar todo eso en la práctica real.

A.J.: Profundicemos en estos puntos.

J.G.: En las discusiones que estamos teniendo con colegas europeos hay bastante consenso en estos cuatro elementos clave. Y lo curioso es que no son tanto contenidos disciplinares como tal, sino más bien competencias de base, casi de identidad profesional.

J.S.: O sea, no es tanto “qué sabes”, sino “cómo eres como profesional”.

J.G.: Así es. La primera, sin ninguna duda, es la ética. Pero no solo como algo teórico, sino como un comportamiento íntegro. Saber cuál es tu rol, qué se espera de ti, qué puedes y qué no puedes hacer. Tener un marco claro.

A.J.: Sí, esto lo comentabas antes, pero parece que ahora se está poniendo mucho más encima de la mesa.

J.G.: Totalmente. Por ejemplo, los alemanes trabajan mucho este tema. Analizan la capacidad de obrar del psicólogo en términos de autonomía, dependencia, criterio… y todo eso está basado en tres pilares: integridad, código ético y rigor.

J.S.: Y además ahora el COP está a punto de publicar un nuevo Código ético. Creo que lo está liderando Javier Lastra, decano del COP Cantabria, y está ya prácticamente listo. Es importante, porque va en esa línea.

J.G.: Pero fijaos que cuando hablas con profesionales de distintos países, todos coinciden:

lo primero que te dicen es que un psicólogo tiene que saber claramente cuál es su rol y actuar con coherencia.

A.J.: Ética como primer punto. ¿El segundo?

J.G.: Es el más evidente: rigor científico. Tener una base sólida y, sobre todo, saber diferenciar qué es ciencia y qué no lo es. Parece obvio, pero no lo es tanto en la práctica.

J.S.: Porque, si no, acabas mezclando cosas sin criterio.

J.G.: Claro. Y entonces puedes llegar a conclusiones erróneas, o aplicar intervenciones sin fundamento. Y eso, en una profesión como la nuestra, es muy peligroso.

A.J.: ¿Y el tercero?

J.G.: El tercero es muy interesante y aquí falla bastante: el respeto a los límites disciplinares. Saber exactamente dónde empieza y dónde acaba tu competencia.

J.S.: Eso es clave. Saber hasta dónde llegas.

J.G.: Exacto. Yo he oído muchas veces a colegas decir: “Yo no soy neuropsicólogo forense”. Y eso es muy sano. Porque implica saber qué sabes hacer y qué no. Es como decir: “Yo hago tazas, pero las tazas van de aquí a aquí”. Y eso el colegio profesional debería poder definirlo, acreditarlo y regularlo bien.

A.J.: O sea, no invadir terrenos que no te corresponden.

J.G.: Claro. Porque cuando eso no está claro, entramos en un terreno muy difuso donde todo vale. Y ahí volvemos al problema del empirismo: “Esto me funciona, pues lo hago”. Y no.

J.S.: ¿Y el cuarto punto?

J.G.: El cuarto es más complejo, porque no está tan bien definido y, de hecho, en muchos sitios tampoco está bien desarrollado. Pero tiene que ver con algo más transversal:

la identidad profesional en sentido amplio.

A.J.: ¿A qué te refieres exactamente?

J.G.: A la capacidad de integrar todo lo anterior en la práctica real. Es decir, no solo tener ética, tener conocimiento, no solo saber tus límites, sino también ser capaz de situarte como profesional en contextos complejos.

J.S.: Una especie de madurez profesional.

J.G.: Sí, capacidad de juicio, de adaptación, de entender el contexto social, institucional… de no funcionar en automático. Y esto es lo que, en muchos casos, ahora mismo no estamos consiguiendo formar.

A.J.: Y que probablemente antes se adquiría más de forma natural.

J.G.: Sí, porque había más base, más tiempo, más exigencia. Ahora todo va más rápido y más simplificado.

J.S.: Entonces, si lo resumimos, estamos en un momento en el que la psicología tiene una oportunidad enorme, pero también un riesgo importante.

J.G.: Nunca habíamos tenido tanta presencia social y responsabilidad sobre el bienestar emocional. Pero si no reforzamos el rigor, la formación y estas competencias básicas, podemos acabar debilitando la disciplina.

A.J.: Es como si estuviéramos creciendo muy rápido, sin consolidar bien los cimientos.

J.G.: Esa es la idea:

«Si no cuidamos los cimientos, ética, rigor, límites y madurez profesional, el crecimiento puede ser muy frágil»

J.S.: Pues ahí está el reto.

J.G.: Ahí está el reto, sí. Y además es un reto urgente.

Reflexió i pràctica

PROTEGER A LA INFANCIA SIN DEJAR DE PENSAR: UNA LECTURA CRÍTICA DEL ANTEPROYECTO DE REFORMA DE LA LOPIVI

Por Javier Wilhelm, psicólogo, mediador y presidente de la Sección Alternativas para la Resolución de Conflictos (ARC) del COPC.

El anteproyecto de reforma de la Ley Orgánica 8/2021, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a la violencia[1], pertenece a ese tipo de normas. Es una toma de posición hacia la violencia contra niños, niñas y adolescentes, la lentitud institucional, la tendencia histórica a minimizar el sufrimiento infantil y a ciertas formas de falsa neutralidad que, en nombre del “equilibrio”, han acabado muchas veces desprotegiendo a quienes tenían menos poder. El psicólogo Javier Wilhelm.

Mi lectura, como psicólogo y mediador, es favorable, aunque no acrítica. Creo que el espíritu de la reforma va en una dirección necesaria: más protección, más escucha, más atención al trauma, más reparación, más formación especializada y menos ingenuidad ante la violencia en el ámbito familiar.[2]

La infancia como sujeto, no como territorio de disputa

El nuevo art. 4 bis exige que el interés superior de la persona menor de edad sea determinado formalmente en todos los actos y resoluciones que le afecten, con evaluación y ponderación expresa de los bienes y derechos en juego. No basta con nombrarlo de forma ritual. No alcanza con escribir “en interés del menor” como quien pone una fórmula al final de una resolución. Hay que explicar por qué una decisión concreta protege a ese niño concreto, en esa situación concreta, con esa historia concreta.

Destaco como importante que la reforma del artículo 11 refuerce el derecho a ser oído y escuchado, sin hacer depender la escucha de una edad mínima rígida. También es relevante el nuevo artículo 11 bis, que reconoce el derecho a un lenguaje claro, sencillo y comprensible en actos administrativos, resoluciones y comunica-

ciones procesales. Un sistema que habla de manera incomprensible también excluye.

Ahora bien, aquí aparece una primera alerta:

«Escuchar a un niño o una niña no es simplemente preguntarle qué quiere»

Y mucho menos convertir su palabra en una prueba aislada, como si una frase pronunciada en un despacho, en un momento determinado, pudiera resolver la complejidad de una historia familiar.

La escucha infantil debe ser un proceso cuidado: requiere condiciones, tiempo, formación de quien pregunta y escucha, y comprensión de que un niño o una niña puede querer ver a un/a progenitor y tenerle miedo al mismo tiempo. Puede rechazar un contacto por razones diversas, incluso contradictorias, y su palabra debe ser comprendida en contexto.

La corrección de una mala neutralidad

Otro punto fuerte de la reforma es que parece entender algo que en mediación deberíamos tener muy claro: no toda situación es mediable.

«Una mediación mal indicada no pacifica. Revictimiza»

Por eso me parece correcto que el artículo 28, en su nueva redacción sobre situaciones de ruptura familiar, limite el uso de modalidades de negociación previa cuando haya indicios o riesgo de violencia contra niños, niñas o adolescentes. No se puede pedir a una víctima que negocie su seguridad. No se puede convertir el cuidado de la infancia en una transacción entre adultos. No se puede tratar la violencia familiar como si fuera un malentendido comunicacional.

Ahora bien, aquí conviene hilar fino. Que una situación no sea mediable en sentido estricto no significa que el sistema deba renunciar a toda intervención relacional. Hay intervenciones psicosociales, espacios de coordinación parental, dispositivos de comunicación segura, prácticas restaurativas y acompañamientos familiares que no son mediación clásica, pero que pueden ser útiles si están bien diseñados.

«El problema no es el diálogo. El problema es el diálogo sin condiciones de seguridad»

El problema no es la intervención relacional. El problema es confundir neutralidad con indiferencia ante el daño. Los y las profesionales no somos neutrales frente a los derechos de la infancia y la adolescencia. Reconocer los límites no debilita la mediación. La vuelve más ética.

Trauma, reparación y salud mental: un avance imprescindible

Uno de los aspectos que más valoro del anteproyecto es la incorporación de una mirada más clara sobre salud mental, trauma y reparación. La violencia contra la infancia no termina cuando cesa el hecho violento. A veces empieza a manifestarse un tiempo después. En la escuela. En la irritabilidad. En la desconexión emocional. En una hipermadurez que los adultos confunden con fortaleza. En la dificultad para confiar. En la forma de vincularse.

El daño infantil no siempre grita. Muchas veces susurra. Y hay silencios que gritan[3].

Este enfoque es mucho más serio que una respuesta puramente judicial o sancionadora. La protección no consiste solo en interrumpir el daño. Consiste también en generar condiciones para que el niño o la niña pueda reorganizar su vida psíquica, vincularse de otra manera y recuperar confianza en el mundo adulto.

Ahora bien, una ley puede reconocer derechos, pero los derechos necesitan recursos. Y aquí aparece una de mis mayores preocupaciones.

«La pregunta es si existen recursos públicos suficientes, especializados, accesibles y coordinados para sostener lo que la ley promete»

Si la respuesta es no, el riesgo es evidente: la ley puede ampliar derechos declarados, pero también generar frustración. Y la infancia no necesita promesas solemnes. Necesita adultos disponibles.

La prohibición del SAP: necesaria, pero no debería impedir pensar las dinámicas familiares

La reforma incorpora en el artículo 4 ter una prohibición expresa del uso de planteamientos teóricos o criterios sin aval científico que presuman interferencia o manipulación adulta, como el llamado “síndrome de alienación parental” o cualquiera de sus reformulaciones. En este punto, creo que la norma acierta en una cuestión importante. El falso SAP ha sido utilizado muchas veces como un atajo pseudocientífico para desacreditar la palabra de niños, niñas y madres, especialmente en contextos de violencia de género o violencia familiar.

Cuando un niño o niña rechaza el contacto con un progenitor o progenitora, no se puede responder automáticamente diciendo que está manipulado. Esa respuesta, además de pobre, puede ser peligrosa. Puede invisibilizar experiencias reales de daño, miedo o violencia. Puede transformar la protección en sospecha. Puede hacer que el sistema le diga al niño/a, de manera implícita: “No te creo; lo que dices no es tuyo”.

Pero también aquí necesitamos evitar el péndulo. Rechazar el falso síndrome sin aval científico no debería llevarnos a negar que existen dinámicas de influencia, presión, triangulación, lealtades rígidas, instrumentalización emocional o construcción unilateral de relatos en algunas rupturas familiares. Existen. No siempre. No de la forma simplista en que lo plantean ciertos discursos. Pero existen.

¿Qué experiencias explican este rechazo? ¿Hay violencia, presión emocional, conflicto de lealtades o una narrativa adulta que limita su posibilidad de pensar?

Prohibir una mala teoría no debe impedirnos hacer buenas preguntas.[4]

Custodia, visitas y principio de precaución

La reforma plantea también límites importantes a la custodia compartida y al régimen de visitas cuando existan indicios de que puedan provocar un impacto negativo en la salud física, psíquica o emocional del niño, niña o adolescente. [5]

La intención protectora es clara. Durante demasiado tiempo se ha pensado la custodia desde la simetría adulta y el reparto formal de tiempos. Pero cuando hay violencia, el problema no es solo cómo se reparten los días. El problema es qué condiciones emocionales, relacionales y de seguridad tiene ese/a niño/a para vivir, descansar, crecer y confiar.

«La custodia no puede ser una fórmula abstracta»

En contextos de violencia, el contacto puede ser una vía de reparación, pero también puede ser una vía de continuidad del daño. Depende del caso, del riesgo, de la historia, de la capacidad del adulto para reconocer el daño, asumir responsabilidad y modificar conductas.

El principio de precaución es necesario. Pero de nuevo aparece una dificultad técnica: conceptos como “indicios” o “impacto negativo” deben ser trabajados con mucho rigor. Si no, cada parte intentará producir los llama-

dos “indicios” a su favor. El sistema puede llenarse de informes cruzados y sospechas, colocando otra vez a los niños en el centro.

Evaluar no es creer automáticamente a una parte, como tampoco desconfiar automáticamente de quien denuncia. Evaluar es construir un mapa serio del riesgo, de las conductas, de los vínculos, de la temporalidad, de la consistencia de los relatos, de los indicadores clínicos y del contexto.

La protección sin evaluación científica puede ser arbitraria, la evaluación sin sensibilidad protectora puede ser cruel. Necesitamos ambas cosas.

Formación: un concepto fácil para una tarea difícil

El anteproyecto insiste mucho en la formación especializada de profesionales.[6] En violencia contra la infancia, un perfil profesional con mala formación puede hacer mucho daño creyendo que está ayudando.

Hace falta formación en trauma, escucha a la infancia, violencia de género, abuso sexual, psicología evolutiva, comunicación, discapacidad, victimización secundaria, dinámicas familiares complejas, coordinación interinstitucional y derecho de infancia.

Pero conviene decirlo con claridad: la formación no puede reducirse a cursos de pocas horas y certificados. Formar no es solo transmitir contenidos: es transformar la mirada profesional. Y eso requiere supervisión, entrenamiento en habilidades, en práctica acompañada, evaluación de calidad.

El riesgo de la inflación conceptual

Hay otro aspecto que me preocupa: la amplitud del concepto de violencia[7]. Es cierto que durante mucho tiempo muchas violencias quedaron invisibilizadas: la violencia psicológica, la exposición a violencia familiar, la humillación, el control, el descuido, la violencia digital o el acoso no siempre fueron reconocidos con la gravedad que merecen. En ese sentido, ampliar la mirada es positivo.

Pero si todo malestar, todo conflicto, toda torpeza parental, toda discusión o toda tensión familiar se nombra de inmediato como violencia, podemos tener un problema: diluir el término; la palabra violencia debe ser suficientemente amplia para proteger, pero suficientemente precisa para orientar bien la intervención.

«No es lo mismo una torpeza parental, un conflicto intenso y una estructura sostenida de control o

violencia»

Nombrar bien importa. Como psicólogo, sé que las palabras no son nimias: organizan la mirada, activan circuitos institucionales, habilitan medidas, producen identidades. Como mediador, sé además que una etiqueta puede cerrar posibilidades de conversación, rigidizar posiciones y convertir a las personas en personajes atrapados en las mismas: “víctima”, “agresor”, “manipulador”, “negligente”, “incapaz”. El desafío es proteger sin simplificar.

Coordinación institucional: el gran talón de Aquiles

La reforma habla de coordinación entre administraciones, servicios y profesionales[8]. La violencia contra la infancia no puede abordarse desde compartimentos estancos. Un niño o una niña no vive en un expediente judicial por la mañana, en una historia clínica por la tarde y en un informe escolar por la noche. Vive una sola vida. Somos los adultos quienes la fragmentamos en sistemas rigidizantes.

Pero coordinar es mucho más difícil que escribir la palabra coordinación: lo que implica saber quién lidera el caso, cómo se comparte la infor-

mación, quién decide y quién sostiene el proceso cuando algo falla. Si no hay liderazgo claro, la coordinación puede convertirse en una cadena de derivaciones. Todos comunican, pero nadie sostiene.

En estos casos, una figura coordinadora del caso podría ser clave. Alguien con formación, legitimidad y capacidad real para ordenar el circuito. Porque lo contrario es muy conocido: familias que peregrinan entre servicios, niños que repiten su historia y decisiones que llegan tarde.

Y en infancia, llegar tarde también es una forma de daño.

La mediación ante esta reforma

La mediación tiene mucho que aportar si sabe ocupar su lugar. Puede aportar escucha, análisis de narrativas, mirada sistémica, así como favorecer acuerdos seguros cuando las condiciones lo permiten. También ayuda a establecer un canal de comunicación parental claro, seguro y saludable.

El artículo 28 debería diferenciar mejor entre mediación como negociación de acuerdos, que puede ser improcedente ante indicios de violencia, e intervenciones psicosociales, no negociadoras, que pueden ser necesarias para valorar riesgos, ordenar comunicaciones, acompañar transiciones o proteger a los niños, niñas y adolescentes sin abandonar la dimensión relacional del conflicto.

Una buena ley puede aplicarse mal

En resumen, el anteproyecto me parece necesario, oportuno y valioso: refuerza la protección de la infancia, corrige inercias adultocéntricas, da más peso a la escucha, incorpora el trauma, promueve la reparación, exige formación y limita prácticas pseudocientíficas o intervenciones inadecuadas en contextos de violencia.

Pero una buena ley puede aplicarse mal: burocráticamente, sin recursos o convirtiendo la complejidad familiar en una categoría cerrada. Por eso, junto a la reforma legal, hacen falta políticas públicas sostenidas, guías técnicas de escucha infantil, equipos especializados, supervisión profesional, indicadores de riesgo bien construidos y coordinación efectiva.

Una ley de infancia no se mide solo por lo que prohíbe o declara, sino por la manera en que cada niño, niña o adolescente es mirado, escuchado y acompañado cuando más necesita que los adultos estén a la altura.

[1] Este artículo toma como base el “Anteproyecto de Ley Orgánica por la que se modifica la Ley Orgánica 8/2021, de 4 de junio, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a la violencia para la mejora de las garantías de protección de la infancia y adolescencia”, versión facilitada para esta lectura crítica. Las referencias a artículos corresponden al texto del anteproyecto analizado.

[2] Esa posición se relaciona directamente con la nueva redacción del artículo 1, que amplía el objeto de la ley hacia la prevención, detección precoz, atención integral y reparación, y con los artículos 3 y 4, que refuerzan el interés superior, la diligencia debida, el buen trato, la perspectiva de infancia y la coordinación institucional.

[3] Por eso es importante que el artículo 12 sitúe en el centro el derecho a la atención integral, la salud y el bienestar de la persona menor de edad, con acceso a servicios de recuperación que incluyan asistencia psicológica, jurídica, social y sanitaria. También es relevante la introducción del artículo 14 bis, que reconoce el derecho a la reparación ante cualquier tipo de violencia reconocida en la ley.

[4] Si el artículo 4 se aplica con inteligencia, mejorará la práctica. Si se aplica como consigna, puede empobrecerla.

[5] Esta orientación aparece especialmente vinculada a la nueva redacción del artículo 28 y a la modificación del artículo 29, que conecta la protección, atención y acreditación de las personas menores de edad con la situación de la mujer víctima de violencia de género con la que convivan o de quien dependan.

[6] El artículo 5 es central en este punto: exige formación inicial y continua en derechos fundamentales de la infancia y adolescencia, prevención, detección precoz, buen trato, victimización secundaria, trauma, violencia de género, violencia sexual, perspectiva interseccional y prohibición de criterios sin aval científico.

[7] La nueva redacción del artículo 1 define la violencia de forma amplia, incluyendo acciones, omisiones, trato negligente, amenazas, humillaciones, acoso, violencia digital, violencia de género, violencia sexual, exposición a comportamientos violentos en el ámbito familiar y otras formas de daño.

[8] Los artículos 6 y 7 refuerzan la colaboración, cooperación y coordinación entre administraciones públicas y el papel de la Conferencia Sectorial de Infancia y Adolescencia. El artículo 8, además, introduce criterios sobre colaboración público-privada y priorización de la gestión pública directa en servicios que impliquen intervención con niños, niñas y adolescentes víctimas de violencia.

Reflexió i pràctica

ABORDAR EL SUÏCIDI: DEL PLA INDIVIDUAL A LA XARXA COMUNITÀRIA

Per Irene Moulas, Psicòloga General Sanitària i membre del Grup de Treball

Intervenció psicològica en temptativa suïcida, aplicada a l’àmbit de les emergències a Catalunya del COPC.

Grupo de trabajo de coordinación de parentalidad del COPC

Parlar de suïcidi continua sent difícil. Sovint hi arribem tard, quan el patiment ja s’ha fet insostenible o quan una situació de crisi ha posat en alerta l’entorn més proper. Però si volem avançar en la prevenció, cal ampliar la mirada: el suïcidi no pot ser abordat només com una qüestió individual ni exclusivament sanitària. És també una realitat social, relacional i comunitària.

La persona que pensa en el suïcidi no viu aïllada. Forma part d’un entramat de vincles, espais quotidians, serveis, entitats, equipaments i comunitats. Per això, quan una vida penja d’un fil, la comunitat no pot mirar cap a una altra banda.

No per substituir els serveis especialitzats, sinó per sumar-hi presència, escolta, cura i capacitat d’acompanyament.

Aquesta és la mirada que ha orientat el projecte “Experiències al voltant del suïcidi i estratègies comunitàries d’afrontament”, impulsat per ActivaMent Catalunya Associació, l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi i la Cooperativa Etcèteres (a la imatge). El projecte neix de la necessitat de pensar col·lectivament com es poden generar entorns més sensibles, preparats i corresponsables davant el patiment emocional intens i el risc suïcida.

Més enllà del pla individual: una mirada comunitària de la seguretat

En els darrers anys, els plans personals de seguretat han esdevingut una eina rellevant en l’acompanyament a persones amb ideació suïcida. Ajuden a identificar senyals d’alerta, estratègies de regulació, persones de confiança i recursos als quals acudir en moments de crisi.

Tanmateix, des d’una perspectiva comunitària, ens preguntem: què passa si aquest pla no recau només en la persona? Què passa si l’entorn també sap quin paper pot tenir?

«Com podem

fer que la

seguretat

no sigui només una responsabilitat individual, sinó una xarxa compartida?»

El projecte proposa reformular el pla personal de seguretat incorporant una dimensió comunitària. Això vol dir reconèixer que la prevenció també es juga en espais aparentment ordinaris: una biblioteca, una entitat esportiva, un casal, una associació veïnal, un grup d’ajuda mútua,

una cooperativa, un centre cívic o una xarxa de suport informal.

Aquests espais no han de convertir-se en dispositius clínics. Però sí que poden esdevenir llocs on detectar canvis, sostenir vincles, reduir l’aïllament, facilitar l’accés a ajuda especialitzada i oferir presència en moments de fragilitat.

La comunitat no substitueix, però sí que acompanya

Una de les claus del projecte és evitar una confusió habitual: comunitaritzar la prevenció del suïcidi no vol dir desresponsabilitzar els serveis públics ni traslladar a la comunitat una tasca que requereix coneixement professional especialitzat.

Al contrari. Vol dir ampliar l’ecosistema de cura i reconèixer que la resposta ha de ser compartida. Els serveis de salut mental, l’atenció primària, els serveis socials, les entitats en primera persona, les famílies, els equipaments i les xarxes comunitàries poden tenir funcions diferents però complementàries.

La comunitat pot aportar allò que sovint els serveis no poden garantir per si sols: proximitat

quotidiana, continuïtat relacional, confiança, coneixement del territori i capacitat de generar vincles significatius. En situacions de patiment intens, aquests elements poden ser decisius.

El valor de la primera persona i de les famílies

I implica entendre que darrere del risc suïcida hi ha sovint trajectòries de dolor, soledat, exclusió, trauma, desesperança o manca de sentit, però també desig de ser escoltat, reconegut i sostingut.

Cap a una metodologia comunitària d’intervenció

El treball realitzat ha permès avançar en una proposta metodològica que vol ser útil per a professionals, entitats i agents comunitaris. Una metodologia que parteix de preguntes concretes:

Grupo de trabajo de coordinación de parentalidad del COPC

• Com pot un territori detectar situacions de patiment sense envair ni estigmatitzar?

• Com es pot acompanyar respectant la voluntat i l’autonomia de la persona?

• Quins límits han de tenir els agents comunitaris?

• Com es coordinen els serveis especialitzats amb les xarxes de proximitat?

Cap estratègia de prevenció pot ser realment transformadora si no incorpora la veu de les persones que han viscut experiències de patiment psíquic, ideació o conducta suïcida. Tampoc si deixa fora les famílies i els entorns propers, que sovint sostenen situacions de gran complexitat amb pocs recursos i molta soledat.

El projecte parteix d’una idea central:

«Les persones no són només destinatàries d’una intervenció, sinó productores de coneixement«

Les seves experiències permeten identificar què ajuda, què fa mal, què arriba tard, què falta i quines formes d’acompanyament poden ser més respectuoses i útils.

Incorporar aquesta mirada implica canviar la manera com parlem del suïcidi, fugir de discursos culpabilitzadors, paternalistes o simplificadors.

• Com es comparteix informació de manera consentida, segura i respectuosa?

• Com es cuida també les persones que cuiden?

Aquestes preguntes són especialment rellevants per al camp de la psicologia. Perquè ens situen davant d’un repte professional i ètic: pensar la intervenció més enllà del despatx, més enllà de la urgència i més enllà de l’abordatge individual.

La psicologia comunitària, la salut pública, el suport mutu, l’acció comunitària i els enfocaments basats en drets poden aportar eines fonamentals per construir respostes més integrals.

Prevenir també és construir condicions de vida

La prevenció del suïcidi no pot limitar-se a actuar quan el risc ja és imminent. També ha de preguntar-se per les condicions que fan que la vida sigui vivible.

Això implica abordar els determinants socials del malestar: la precarietat, la manca d’habitatge, la soledat no volguda, les violències, la discriminació, el racisme, el capacitisme, la

La psicòloga Irene Moulas.

LGTBI-fòbia, la pobresa, la manca de xarxa o les dificultats d’accés als serveis.

Des d’aquesta mirada, prevenir el suïcidi és també enfortir comunitats, generar espais de pertinença, promoure vincles, reduir l’estigma, facilitar l’accés a recursos i construir entorns on demanar ajuda sigui possible abans que el dolor esdevingui insuportable.

Una responsabilitat compartida

El suïcidi ens interpel·la com a societat. Ens obliga a revisar com escoltem, com acompanyem, com detectem el patiment i com responem davant la vulnerabilitat. També ens convida a deixar enrere la idea que només els serveis especialitzats tenen alguna cosa a fer-hi.

Calen més recursos públics, més places per a professionals i més accessibilitat. Però també calen comunitats capaces de sostenir, sense jutjar; d’estar disponibles, sense envair; d’acompanyar, sense substituir; i de derivar, quan cal, sense desentendre’s.

La prevenció del suïcidi necessita una xarxa àmplia, sensible i ben articulada. Una xarxa on cadascú conegui el seu paper i els seus límits. Una xarxa que permeti passar de la soledat a la corresponsabilitat.

Perquè quan una persona sent que ja no pot més, el que hi ha al voltant importa. I molt. La comunitat no ho pot resoldre tot, però pot fer una cosa imprescindible: no deixar sola la persona en el moment en què més necessita sentir que la seva vida encara importa.

En aquest marc, i aprofitant el 10 de setembre, Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi, es farà la presentació pública del document final del projecte: una proposta d’implementació metodològica comunitària per a la prevenció del suïcidi, elaborada de manera participativa amb professionals, famílies i persones en primera persona. El document planteja una reformulació comunitària del Pla personal de seguretat individual de la Generalitat de Catalunya, amb la voluntat d’ampliar la mirada sobre la prevenció i posar en valor el paper dels vincles, els entorns quotidians i les xarxes comunitàries. Per a més informació, podeu escriure a imoulas@etcs.coop

Reflexió i pràctica

CUANDO EL CUERPO SE CONVIERTE EN CONTENIDO: REDES SOCIALES E INSATISFACCIÓN CORPORAL

Por Patricia Barba, psicóloga especialista en Trastornos de la Conducta

Alimentaria (TCA), autoestima e imagen corporal, y coordinadora del Grupo de Trabajo TCA y tratamiento psicológico de la Obesidad del COPC.

La preocupación por la imagen y la insatisfacción corporal se encuentra cada vez más presente en nuestro día a día. De hecho, un reciente estudio revela que alrededor de un 85% de la población adulta española se ha sentido insatisfecha con su imagen corporal en algún momento de su vida. Esta cifra, fruto de la exposición constante a imágenes que representan el canon de belleza socialmente establecido a través de los medios de comunicación y, especialmente, del auge masivo de las redes sociales, muestra una realidad creciente: cuerpos delgados, tonificados, rostros con pieles de terciopelo y sin imperfecciones inundan el espacio virtual y “se cuelan” día a día en nuestras vidas.

Pero, ¿qué impacto tiene la exposición constante a determinados ideales estéticos sobre nuestra propia imagen?

Las redes sociales no solo muestran cuerpos, también transmiten, de forma implícita, qué cuerpos son más valorados, más visibles o más deseables. Y el ser humano, por su naturaleza profundamente social, tiende a leer esos códigos con rapidez: qué se admira, qué se comenta, qué se comparte, qué recibe atención. A partir de ahí aparece un fenómeno muy humano: la necesidad de encajar. De pertenecer. De sentirse parte.

“La teoría de la comparación social de Festinger ya describía este mecanismo: nos evaluamos en relación con los demás”

Sin embargo, en el contexto actual, este proceso se intensifica porque la exposición es constante, visual y repetida.

Cuando vemos determinadas imágenes o patrones una y otra vez, estos tienden a internalizarse. Es decir, dejan de ser simples estímulos externos para convertirse en referencias internas sobre lo que es “normal”, “deseable” o “correcto”. Y es a partir de esas referencias internalizadas desde donde comenzamos a compararnos.

Estudios como los de Harper & Tiggermann (2018) han mostrado que una persona joven puede llegar a realizar entre 20 y 50 comparaciones corporales al día a través de redes sociales, muchas de ellas sin conciencia clara de que están ocurriendo.

Ahora bien, estas comparaciones no son neutras:

• Si la persona percibe que “sale ganando” en esa comparación, el cerebro activa circuitos de recompensa asociados a la dopamina.

• Si percibe que “sale perdiendo”, se activan respuestas de malestar y estrés, con implicación del cortisol.

De este modo, la comparación constante no solo es cognitiva, sino también emocional y fisiológica.

En paralelo, el cerebro aprende asociaciones muy rápidas entre imagen, atención y valor social. Aquello que recibe más validación tiende a registrarse como deseable, mientras que lo que no encaja con ese patrón puede vivirse como menos aceptable, incluso sin una reflexión consciente.

La evidencia científica ha mostrado que la exposición prolongada a contenidos centrados en la apariencia corporal se asocia con mayores niveles de insatisfacción corporal y alteraciones en la autoimagen. Un metanálisis de Holland y Tiggemann (2020) señala una relación significativa entre este tipo de exposición y síntomas de dismorfia corporal.

En este contexto, el espejo deja de ser un lugar neutro y se convierte en un espacio de evaluación permanente.

«El cuerpo, en lugar de ser vivido, empieza a ser analizado y juzgado»

Esta transformación psicológica tiene importantes implicaciones. La investigación muestra que una mayor exposición a ideales corporales irreales se asocia con un incremento de la insatisfacción corporal, una disminución de la autoestima y un mayor riesgo de desarrollar conductas alimentarias problemáticas, especialmente en personas vulnerables o con factores predisponentes.

Con el tiempo, esta dinámica puede influir en la relación con el cuerpo y con la comida. Cuando la mirada hacia uno/a mismo/a se vuelve excesivamente analítica y crítica, pueden aparecer conductas de ajuste: restricción alimentaria, control excesivo, ejercicio llevado al límite o recursos médicos para modificar el cuerpo con el objetivo de acercarse a ese ideal percibido.

No se trata de falta de conocimiento ni de superficialidad. Se trata de una necesidad profundamente humana: pertenecer, ser aceptado/a, sentirse dentro.

Por eso, más que demonizar las redes sociales, el reto es aprender a habitarlas de forma más consciente. Ser capaces de cuestionar lo que vemos, comprender el impacto de los filtros y la edición, diversificar los referentes corporales y fortalecer la autoestima desde dimensiones

más profundas que la apariencia física. También lo es recuperar una relación más amable con el cuerpo, basada no únicamente en cómo se ve, sino en cómo se siente, en lo que nos permite vivir y experimentar.

El cuerpo no debería convertirse en un proyecto permanente de corrección ni en una fuente inagotable de exigencia. Merece ser un lugar seguro donde habitar.

ERIC COZODOY: “CAL VETLLAR PER LA DESMEDICALITZACIÓ DEL MALESTAR EMOCIONAL”

Espanya és el segon país europeu amb més consum d’ansiolítics i el tercer amb més consum d’antidepressius, segons dades de l’OCDE. La dificultat d’accés a professionals de la salut mental i els pocs recursos del SNS semblen ser alguns dels motius. Per sort, aquesta tendència de sobreconsum innecessari comença a revertir-se, gràcies a iniciatives com la del centre d’atenció primària El Pla de Sant Feliu de Llobregat. Una intervenció que ajuda les persones que volen deixar els antidepressius i les benzodiazepines, capitanejada pel psicòleg sanitari i Referent de Benestar Emocional (RBEC) Eric Cozodoy, amb qui vam parlar d’aquest «treball de servei i vocació» que està a punt de validar bons resultats.

Què és el protocol de desprescripció col·laborativa de psicofàrmacs del qual formes part?

És un programa que vetlla per la no-medicalització o per la desmedicalització del malestar emocional. En termes més clínics, seria no iniciar o desprescriure psicofàrmacs, ja sigui benzodiazepines o antidepressius. En el cas que hi hagi un ús que no s’ha revisat correctament, moltes vegades des de fa dècades, podem identificar aquestes persones i començar el procés de retirada del psicofàrmac d’una forma voluntària, gradual, progressiva i també reversible.

El teu centre, El Pla de Sant Feliu de Llobregat, és pioner en aquest programa?

Pel que fa a les benzodiacepines, altres CAP ho havien fet abans que nosaltres, però expandir el projecte pilot a la retirada d’antidepressius sí que és una cosa que crec que és innovadora.

Què passa quan la persona sent massa malestar durant aquest procés de retirada?

Si sent els símptomes de la discontinuació d’una forma que és molt intolerable, es pot aturar, es pot alentir o es pot tirar enrere. En aquest sentit el procés és reversible, però sempre intentem que sigui el més segur possible per a la persona, perquè, al final, la intervenció, aquesta retirada, és pel benefici de la persona.

Com comença tot el procés?

Hi ha tres vies:

1. La demanda espontània, quan la persona veu que no necessita la medicació perquè ja porta ja temps estable, i es diu: «per què he de seguir prenent això».

2. També pot ser que el professional sanitari, normalment de medicina o infermeria de famí-

Eric Cozodoy, psicòleg sanitari i Referent de Benestar Emocional a El Pla de Sant Feliu de Llobregat.

lia, que ja coneix la persona i la seva trajectòria vital, valori des del seu criteri clínic que aquest fàrmac ja no és necessari, que es pot retirar. I em deriven el cas.

3. Per últim, directament des del meu marc d’intervenció com a psicòleg RBEC, ja sigui des de la consulta o des dels grups de suport que faig, puc detectar que aquesta persona també compleix aquests criteris d’estabilitat psicològica, emocional, social, contextual, i que el psicofàrmac, en el seu cas, ja no és necessari.

Sou un equip multidisciplinari.

Sí, hi ha medicina de família, infermeria, treballadors socials, auxiliars d’infermeria, administratius, jo com a psicòleg …

Tu sol?

Jo com a psicòleg RBEC sí, estic sol al meu centre.

Costa de creure que hi hagi persones que porten dècades (!) prenent un medicament que ja no hauria de prendre.

Sí, però és cert: hi ha persones que porten potser 10, 15 o 20 anys de més.

«He vist persones amb un curs clínic de 30 anys amb benzodiazepines, i li hem pogut treure»

Creus que això respon una mica a un canvi de paradigma?

Sí, poder incloure professionals al sistema de salut, la majoria de la psicologia, respon a aquest canvi de paradigma, de poder no només mirar els temes biològics, sinó també veure tot el context de la persona. Ara volem entendre el funcionament del símptoma, a què respon.

Tot i que som un dels països europeus que prescriu més psicofàrmacs.

És que de vegades la persona té una situació, posem per cas una pèrdua recent, i el metge, que la vol ajudar a pal·liar el seu patiment, li acaba prescrivint un psicofàrmac en un moment de

dol natural. És a dir, que amb aquesta inèrcia de voler ajudar la persona a que pateixi menys, amb molt bona intenció, molt bona voluntat, se li prescriu un psicofàrmac que s’acaba cronificant. Per sort, les últimes actualitzacions en recerca ens mostren tots els efectes secundaris, tant de les «benzos» com dels antidepressius.

Quins són aquests efectes secundaris?

Principalment, el deteriorament cognitiu. I també la fragilitat física en el cas de les benzodiacepines.

Física?

Sí, amb més probabilitat de fractures. No vol dir que, si en prens, sí o sí passarà això, però tens més probabilitats. I, en gent gran, la recerca sobre antidepressius ens diu que no només multiplica el deteriorament cognitiu, sinó que en persones que ja tenen demència seguir prenent antidepressius augmenta bastant el risc de mortalitat.

Llavors, des d’una perspectiva de salut, és molt important no pensar únicament en el present, poder resoldre aquesta situació. El tema és que, si no es revisa, si no es planteja una data de la final del tractament farmacològic, almenys s’ha d’anar revisant realment si és necessari perllongar-lo o no, fins a quin punt pot ser iatrogènic o perjudicial.

Quina disponibilitat de temps tens amb cada pacient?

Igual que altres professionals de la psicologia del sector públic.

És a dir, poca.

Bastant poca, però és un tema en el qual s’hi està treballant. El sistema ha anat integrant la nostra figura des del 2021, i poc a poc es van ampliant les competències i es va refinant la cartera de serveis. Al final, la perspectiva comunitària és la base d’aquesta intervenció, la mirada interseccional que permet veure quines són les necessitats.

Com heu tirat endavant el projecte?

Vam fer dos pilots. El primer, amb la retirada de «benzos». Ho vam començar el 2024 i fins a avui. Vam fer una primera avaluació quantitativa, més internament, per poder veure realment quins són els diferents fàrmacs, els percentatges de retirada completa i parcial, si algú havia tingut alguna recaiguda, si algú volia alentir el procés o deixar-lo per més endavant… Els resultats van ser positius i ara ho estem expandint a la retirada d’antidepressius.

Quina diferència trobem entre retirar antidepressius i benzodiacepines?

En el cas dels antidepressius, ha de ser més personalitzat pel fàrmac i per la dosi. Hi ha més diversitat de fàrmacs entre pacients, i la retirada s’ha de fer més personalitzada. Ara bé, més enllà de les pautes de reducció, dels criteris clínics que poden ser diferents per un perfil com per l’altre, la intervenció del RBEC és la mateixa. Ja sigui seguiment individual o grups de suport, principalment de meditació mindfulness. També donem material psicoeducatiu en paper, perquè puguin tenir tant les pautes per escrit com diferents recursos d’autogestió emocional a casa. I també hi ha un telèfon.

Quins resultats esteu observant, d’un fàrmac i de l’altre?

Justament ara estem començant amb la implementació. Ja tenim tot el protocol validat. Ha estat una validació, diguem-ne, «multicapa»:

unitat de farmacoterapèutica (especialistes farmacèutics d’atenció primària), psiquiatria de suport, referents de salut mental, equip directiu i jo mateix. Després l’equip directiu el va aprovar i validar, i després el van comunicar a tot l’equip assistencial, perquè tots els professionals de l’equip tinguin clar quins són els criteris per poder retirar el psicofàrmac.

Voleu sensibilitzar tot l’equip.

Sí, perquè puguin integrar aquesta mirada, perquè, malgrat l’alt ritme de treball, puguin tenir aquestes «palanques il·luminades» i, per exemple, donin només les pastilles necessàries, posem per cas benzodiazepines, per a la ansietat i l’insomni.

A més, també estem treballant en un full informatiu en el qual s’expliquen els criteris i què implica la retirada, quins símptomes poden apareixer i quant poden durar, etc., amb un llenguatge accessible i entenador per a qualsevol persona.

És clar, la persona és qui més ho ha d’entendre.

Exacte. Per això, elaborem un full personalitzat pel pacient. Molt visual. Assenyalem quina és la dosi que està prenent i quina és la pauta de retirada que ha de seguir per aquesta dosi. És una forma de poder comprovar amb la persona que realment ha comprès tots els criteris, que es veu reflectida i es compromet en aquesta intervenció. No és només un subjecte passiu.

I si la persona mira el full i us diu «No estic preparada»?

Ella decideix. És ella qui sap millor si està en un moment prou estable i es veu preparada.

«No es tracta de retirar el fàrmac per retirar-lo, sinó de poder pensar bé el cost-benefici de la retirada»

Si el cost supera el benefici, òbviament no s’ha de retirar.

En quins casos seria contraproduent?

En persones, per exemple, que estan en una crisi personal, un dol recent, un canvi de feina, amb conflictes familiars, molt estrès, o inclús persones que potser tenen altibaixos i que quan el baix és fort realment se desestabilitza molt. En aquests casos considerem que la persona no té suficient estabilitat com per treure un suport farmacològic. Perquè, al final, la pastilla és un suport.

I en quins casos sí funciona?

En casos com el que he atès avui mateix: una persona que ha fet un procés de retirada total de Diazepam, està molt estable, ja dorm bé, sense necessitat de fàrmac, està més o menys sense altibaixos, bastant tranquil·la, té un futur…

Que això no treu que pugui tenir un síndrome d’abstinència.

Però sabrà com reaccionar si li passa: sap que s’ho ha de prendre com un procés natural, que pot durar uns dies, com a molt dues setmanes, i quins són els possibles símptomes. Per exemple, aquesta persona que et deia està prenent Citalopram, doncs amb la dosi que pren i amb aquesta presentació, ha de seguir una pauta determinada. Llavors, com que ja havia fet un treball previ amb nosaltres, no s’ha de fer una intervenció més profunda, simplement se li fa un seguiment telefònic periòdic per comprovar que no hi ha problema en aquest procés. En el cas que hi hagués algun problema, s’hauria de citar i veure si cal intensificar la intervenció.

Hi ha un altre usuari que m’ha comentant que ell sol ha començat a deixar-ho. Llavors jo li he explicat les pautes perquè no tinguès problemes, i que li faré un seguiment. En aquest cas, se li ha ofert participar en un grup de mindfulness, però ha dit que no necessitava un suport, que estava bé, i llavors li he explicat les pautes per a garantir la retirada segura, i que tindrà un

Quin és el el risc més gran que pot córrer una persona que vol deixar els fàrmacs?

No hi ha risc realment, perquè com és un procés on la persona està acompanyada, hem fet un cribratge inicial, una segona exploració, una avaluació amb la persona…

Entesos. Però què li pot costar més?

L’únic repte és que la persona no pugui arribar al final del procés, perquè aquests símptomes de discontinuació del consum siguin intolerables o molt desagradables, i senti que hi ha més cost que beneficis. Llavors, o ho fem més lent, en més setmanes, o ho aturem. No és una retirada definitiva, pot ser fer un sot temporal, deixem que passin unes quantes setmanes més, el que faci falta, i després veiem si seguint la pauta torna a anar bé. Si no, podem parar perquè, potser, pel motiu que sigui, la persona no es veu ara perfecta per deixar-ho. Ho podem reprendre més endavant o deixar-ho en stand-by fins que la persona usuària ens ho torni a demanar.

Com definiries la síndrome d’abstinència?

Un efecte rebot: ansietat, insomni, inquietud, marejos, nàusees… Cada persona pot presentar diferents símptomes.

Quin objectiu final teníeu al cap quan vau iniciar aquestes intervencions?

Que les persones puguin fer front a les dificultats i a les situacions de la vida amb més confiança, amb més capacitat de poder afrontar-ho sense un suport farmacològic.

Quan consideraríeu que heu tingut èxit?

L’èxit ve per dos costats. En el cas de les persones, per exemple, les que porten molt de temps prenent un psicofàrmac i aconsegueixen una retirada parcial, posem de 2 pastilles a 1, ja és significatiu. En altres persones, una retirada total és òbviament un èxit. L’èxit és relatiu, depèn de cada cas. I, a nivell de programa, si aconseguim sensibilitzar tant a les persones com als professionals per promoure la no iniciació, això seria el major èxit.

«El major èxit no es basa en treure, sinó en no començar»

Però, clar, de moment aquesta sensibilització només la feu al vostre centre. Hi ha alguna intenció d’exterioritzar-ho?

Justament l’hem presentat a una jornada territorial de projectes, per intentar que més equips es puguin sensibilitzar, vegin que aquesta és una oportunitat, una possibilitat. Això ja seria un canvi.

Esteu ultimant la validació de la intervenció, per tenir resultats definitius sobre el paper. Ets optimista respecte d’aquests resultats que obtindreu?

Sí. Estem segurs que anirà bé.

El vostre eslògan seria…

Menys fàrmacs, més resiliència.

I quin titular t’agradaria llegir d’aquí cinc anys sobre el vostre projecte?

«La meitat dels CAP de Catalunya ofereixen la retirada de psicofàrmacs d’una forma segura».

Algun missatge als psicòlegs i psicòlogues que t’estan llegint?

Que tot és possible.

PARAULA DE PSICO

““Moltíssimes persones van a teràpies que saben que són alternatives, no basades en l’evidència científica; el poder de la creença personal a l’hora de millorar té un efecte que està estudiat. El que és greu és que la profesional que va atendre els Andic es fes passar per una terapeuta científica.”

Esther Pousa, El Periódico de Catalunya, 23/7/2026

“Entre els professionals a vegades tenim una certa tendència a pensar que no val la pena que les persones grans vagin al psicòleg perquè és molt difícil que canviïn els seus costums i estil de vida”.

Teresa Moratalla, Eldiario.es, 3/5/2026

“El trauma social impacta en comunitats senceres i pot condicionar comportaments col·lectius durant dècades. Esdeveniments històrics com la Guerra Civil i la dictadura franquista continuen influint en determinades dinàmiques socials i polítiques a Espanya.”

Alicia Álvarez, Cadena SER, 16/7/2026

“Quan arriba l’‘operació biquini’, no ens culpem si ens agraden els cossos i l’estètica hegemònics, ens ho han inculcat des de petites. Es tracta d’anar reeducant aquest desig, anar provant coses noves”.

Irene Moulas, iCat, 14/5/2026

“Després de la pèrdua d’una persona estimada, ens queden preguntes, converses pendents, apareix l’autocrítica, la culpa, busquem sentit al dolor. Uns pensaran que està en el cel i ens veu, uns altres li parlaran perquè creuen en les presències, altres confiaran que es reencarni... D’alguna manera, tots mantenim un diàleg intern, sempre existeix un vincle amb la persona morta”.

Jonathan Levit, Ideal, 22/4/2026

“Quan les parelles es decideixen a fer el salt cap a la reproducció assistida, pensen que serà més fàcil, més ràpid, que tindran la fortalesa i la capacitat. I quan veuen que el recorregut és complicat, malgrat que el pronòstic sigui bo, comencen a entendre que és més esgotador i que necessitaran més suport psicològic”.

Sandra García, El Periódico, 4/6/2026

““Quan les famílies rebutgen els seus fills o filles del col·lectiu LGTB, té a veure amb la identitat i amb l’ideal d’aquesta família. Col·lapsen perquè aquest fill o filla no creix com ells imaginaven. Alguns pensen que treure’l de casa solucinarà el problema. Però això és violencia vicària i pot tenir conseqüències molt greus. D’altres demanen ajuda perquè no saben què fer, reconeixen que el que senten no está bé. Assumir-ho i posar-hi paraules sempre té bona sortida”.

Javier Wilhelm, Ràdio 4, 28/6/2026

Reflexió i pràctica

UNA NOVA DEFINICIÓ DE LA PARAULA ‘VIOLÈNCIA’

Per Pablo Palmero Salinas, col·legiat núm. 14.546, psicòleg general sanitari i divulgador.

La definició de la paraula violència ha estat modificada. Es va introduir en una recent modificació del DIEC2, el diccionari oficial de la llengua catalana, i suposa un canvi rellevant per l’enteniment i les implicacions que s’en deriven.

1 f. [LC] Ús de la força o del poder contra un ésser viu, fonamentat en la imposició i el menyspreu.

Aquesta nova definició incorpora la imposició i el menyspreu com a elements coexistents i necessaris per a la consideració de l’acte violent. Un matís lingüístic inèdit fins ara, que ajuda a aclarir ambigüitats i a reconèixer-la millor tant quan la patim com quan l’exercim sobre els altres o sobre nosaltres mateixos.

El psicòleg Pablo Palmero.

He tingut l’honor d’impulsar aquest canvi; una fita personal fruit de vuit anys de treball conjunt amb la secció lexicogràfica del Institut d’Estudis Catalans. Un llarg recorregut de propostes i documents d’anada i tornada -més de trenta pàgines d’argumentacions- per trobar la fórmula mínima i indispensable que permet qualificar un comportament com a violent. Un precedent que, al seu torn, obre les portes a una futura actualització en altres instruments de referència lingüística.

Encara que aconseguir la síntesi que exigeix un diccionari terminològic per a un concepte tan complex suposava un veritable desafiament, considero que hem trobat un denominador comú que ajuda a desambiguar un terme d’enorme rellevància social. L’objectiu del present article és donar-la a conèixer i desgranar la rellevància i les bondats dels seus nous atributs.

La primera proposta de definició

Fins al 2023, el DIEC definia el mot violència simplement com a «abús de força». Per la seva banda, la RAE no li atorgava una definició pròpia i, a data d’avui, segueix sense fer-ho! Es limita a descriure-la com a «qualitat de violent». I de violent diu: «Persona que actua amb ímpetu i força i es deixa portar per la ira». La de l’OMS és certament més elaborada, perquè no està subjecta a les limitacions d’un diccionari termi-

nològic, i afegeix l’element de l’“ús intencional del poder”. Però l’ús de la força i el poder no són suficients per a entendre la naturalesa de l’acte, ni les moltes maneres d’exercir-la.

Després d’un temps de recerca i amb el suport de la meva experiència clínica i divulgativa en el camp de la psicologia, vaig plantejar un primera definició que recull la seva naturalesa intrínseca, les seves conseqüències i les maneres d’exercir-la. Aquest primer informe va ser revisat pel meu col·lega Joan Rodríguez, especialista en prevenció i tractament de la violència familiar.

La citada definició ha anat evolucionant fins a la següent:

Violència. Comportament impositiu i menyspreatiu, potencialment perjudicial per a la integritat física i psíquica, el desenvolupament maduratiu o l’autonomia dels agredits. Exercit mitjançant atacs físics, verbals, manipulacions o abús de poder.

• Naturalesa intrínseca: una imposició acompanyada de menyspreu, explícit o implícit, susceptible de causar un mal.

• Conseqüències: amb afectació sobre la dimensió física i psicoemocional, el desenvolupament maduratiu (perjudicant el natural i progressiu desplegament bio-psicosocial que condueix a l’adultesa) o l’autonomia personal (obstaculitzant la capacitat de triar i liderar el propi projecte vital). L’agredit pot ser un tercer, un col·lectiu o un mateix.

• Mecanismes d’execució: de manera directa i oberta a través d’atacs físics o verbals, amb ocultació a través de manipulacions (xantatges, sabotatges, difamacions, vicarisme), o bé mitjançant l’abús de poder (coercions, càstigs, privacions de drets i oportunitats).

Finalment, després d’anys de debat amb la Comissió Lexicogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans per a tractar de sintetitzar i traslladar aquestes exploracions teòriques al diccionari terminològic, es van començar a introduir alguns canvis. A finals de 2025, després de diverses actualitzacions menors, es va formalitzar el canvi que recull els nous elements sobre la na-

turalesa intrínseca de la violència:

Violència. Ús de la força o del poder contra un ésser viu, fonamentat en la imposició i el menyspreu.

[El document (PDF) amb les modificacions i actualitzacions del DIEC es pot consultar en aquest enllaç. L’entrada del diccionari, aquí].

Què defineix la naturalesa de l’acte violent?

Des del meu punt de vista, allò que permet identificar l’acte violent no és tant la manera d’exercir-lo, expressat en l’actual definició com l’ús de la força i el poder, sinó la necessària conjunció del fet impositiu i el menyspreu. Vegem-ho.

• Imposició. Mitjançant la imposició, la persona fa prevaler la seva voluntat de manera unilateral. Decideix i actua prioritzant el seu criteri, necessitat, desig o alleugeriment, sense considerar les conseqüències que puguin comportar per a l’altre.

• Menyspreu. Com el seu nom indica (menys-preu), resta valor al que els altres pensen, senten o decideixen. S’infravalora el sentir i el possible patiment aliè, un fet que constitueix, en última instància, un menyspreu i una deslegitimació de la persona mateixa.

• La necessària conjunció. En l’exercici de l’autoritat i la responsabilitat a vegades hem d’imposar certes decisions sense que això comporti, per si mateix, un acte d’agressió. D’altra banda, el menyspreu és un fenomen freqüent en el psiquisme humà que sovint ens sobrevé més enllà de la nostra voluntat. El que sí que depèn de nosaltres és la decisió d’alimentar-lo i actuar-lo; l’anomenat “pas a l’acte”. Si existeix consciència i responsabilitat sobre el propi menyspreu i aquest no es tradueix en fets o paraules, no pot considerar-se com una agressió. No obstant això, quan tots dos elements convergeixen, ja sigui perquè el menyspreu culmina en un acte impositiu o bé perquè s’imposa alguna cosa recolzant-se en un menyspreu implícit o explícit, és quan el comportament violent es materialitza.

En tot acte de violència prioritzem “allò nostre” amb menyspreu pel sentir aliè. Tot acte de violència comporta, per tant, una falta d’humanitat.

Crítica a l’actual definició de l’OMS

Faré a continuació una anàlisi crítica de la definició internacional de referència, la de l’Organització Mundial de la Salut, perquè opino que aporta matisos i ajuda a reflexionar sobre les bondats de la meva proposta enciclopèdica original.

Violència. L’ús intencional de la força física o el poder, de fet o com a amenaça, contra un mateix, una altra persona o un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, mal psicològic, trastorns del desenvolupament o privacions

-OMS, 2026

• Omissió dels trets essencials. La seva definició no atén el substrat de la violència, només les maneres d’exercir-la, deixant el concepte massa obert a les interpretacions. A la meva proposta, la imposició -obligar l’altre a fer o patir alguna cosa- i el menyspreu -desdeny pel sentir de la víctima-, són els factors que permeten identificar l’essència de l’acte violent.

• Exclusió de la intencionalitat inconscient En reduir la violència a un «ús intencional» es descarten comportaments que, fins i tot no sent fruit d’una voluntat conscient o premeditada, constitueixen un maltractament.

• Invisibilització de la violència encoberta. Atès que només apel·len a la força física o el poder, les formes de violència exercida de manera indirecta i amb ocultació queden velades. En la meva proposta queden totes recollides a: «Exercit mitjançant atacs físics, verbals, manipulacions o abús de poder».

• Especificacions innecessàries sobre les víctimes. Si bé, l’assenyalament de cap a qui va dirigit «contra un mateix, una altra persona o un grup o comunitat» aporta certs matisos sociològics, el veuria més apropiat per una definició sobre la discriminació, la marginació o la segregació. La meva proposta ho sintetitza sota el concepte «els agredits», permetent incloure, implícitament, a tot el conjunt d’essers vius sentents, animals inclosos.

• Falta d’especificitat en els danys: Dir «que causi o tingui moltes probabilitats de causar» pot simplificar-se en «potencialment perjudicial». Parlar de «lesions o mort» restringeix en excés les possibles conseqüències físiques. Estimo preferible el terme «integritat física i psicoemocional». Així mateix, l’OMS esmenta «trastorns del desenvolupament o privacions» El dany a d’arribar a grau de trastorn? A quin tipus de privacions es refereixen? Jo he optat per situar el seu impacte sobre «el desenvolupament maduratiu i l’autonomia».

«És un acte de violència colpejar a algú que m’està agredint? Sí, si aprofito la situació per a acarnissarme. No, si el meu objectiu és únicament el de protegir-me»

Poder aclaridor de la nova definició

A mode d’exemplificació, respondré a continuació a preguntes que generarien seriosos dubtes des de les definicions clàssiques associades només a l’ús de la força i el poder, i que resulten millor dirimides mitjançant la nova proposta:

L’exerceix un cap que imposa la seva autoritat implicant un perjudici als seus empleats? Sí, si decideix sense considerar el perjudici ocasionat. No, si intenta minimitzar l’impacte sobre els treballadors.

És un acte de violència matar a un altre ésser viu per a alimentar-se? Sí, si és tractat i sacrificat sense contemplar el seu patiment. No, si s’intenta reduir el seu dolor tot el possible.

És violent qui insulta o pica a una altra persona encara que “en el fons no fos la seva intenció”? Sí. Independentment de la voluntat, si s’insulta o es colpeja a algú significa que no s’ha posat la cura necessària i imprescindible en el tracte.

Podem estar sent violents amb nosaltres mateixos a través del diàleg intern? Sí, si ens parlem sense respecte; aplicant la mateixa consideració del que succeiria si insultéssim o maltractéssim una altra persona.

En conclusió, per a identificar la violència no n’hi ha prou amb observar com s’exerceix; hem de determinar si ha existit una imposició i si s’han tingut en compte el sentir i les conseqüències sobre l’agredit, o si bé, només ha prevalgut el que un volia aconseguir.

NOTES IMPORTANTS PER ENTENDRE LA PRESENT DEFINICIÓ

1. Definir la violència ens implica i desafia

Hi ha un interrogant que m’ha assalt durant tot aquest procés:

Com és possible que un comportament tan capital per a la nostra vida personal i comunitària estigui definit de forma tan imprecisa?

O que, fins i tot, com vaig comentar a l’inici, ni tan sols tingui una entrada específica en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (L’Institut de Lexicografia de la RAE també ha rebut la meva proposta i el present document, i m’han informat que seguiran el seu curs i protocols per a valorar la seva futura modificació). La meva conclusió és que, definir la violència és incòmode.

La violència és una estratègia psicodinàmica defensiva omnipresent en la nostra espècie; una reacció que encobreix pors i compensa mancances. Una perversa forma d’autoafirmació que embasta gran part del comportament

humà. Aprofundir en ella ens situa davant del mirall: ens obliga a identificar-la no només en els altres, sinó també en nosaltres mateixos i en aquells a qui estimem. Ens obliga a revisar la nostra manera de relacionar-nos, alterant el nostre modus vivendi, per la qual cosa ens acaba resultant més senzill associar-la a clixés i entendre-la «a conveniència» depenent de les circumstàncies. Però aquesta renuència també comporta conseqüències, la principal d’elles és la desorientació: no saber identificar-la en nosaltres ni en els altres; ni saber, per tant, quan estem sent botxins i quan les víctimes.

2. Una complexitat inherent i ineludible

En el comportament violent la intenció subjacent sovint ha d’inferir-se a través dels actes, el context, els gestos o les previsibles conseqüències. Extreure una conclusió inequívoca pot ser certament complex, però aquesta dificultat no justifica la seva elusió. La complexitat, al capdavall, és inherent al psiquisme humà.

Qui pretengui esquivar aquesta qüestió apel·lant a la subjectivitat, hauria de, si més no, proposar una definició alternativa. En cas contrari resultarà impossible sostenir converses amb una mínima base de sensatesa, condemnant les anàlisis a mers debats ideològics i prejudicis buits i allunyats d’una comprensió madura del comportament violent.

3. ‘Despreci’ vs. ‘menyspreu‘

L’elecció del terme menyspreu en lloc de despreci (castellanisme) és deliberada. Mentre que el segon sol remetre a un acte voluntari i conscient, el primer abasta connotacions implícites i inconscients. Molts actes de maltractament -descàrregues emocionals, desatencions, sabotatges o oblits selectius- posseeixen un component inconscient. Aquesta falta de consciència, no obstant això, no elimina la naturalesa violenta de la imposició.

En català la paraula despreci no es recollida formalment als diccionaris. La paraula menyspreu conjumina tots dos conceptes; un minvament semàntic que convindria revisar en futurs estudis per a distingir el matís de la intencionalitat.

4. Força, poder i manipulació

En la meva definició original, l’enciclopèdica, identifico tres mecanismes d’execució: la força (física i verbal), el poder i la manipulació. Aquest últim concepte no es va incloure en la definició terminològica final del DIEC atès que va ser una “solució de compromís” entre la visió clàssica i la meva proposta. No obstant, limitar la violència a la força i al poder enfosqueix altres formes d’agressió encobertes Potser no és violència la manipulació de qui ordeix, difama o assetja emparat sota l’anonimat de les xarxes socials? O la del que provoca un accident ocultant la seva identitat, o encarregant l’agressió a un tercer?

Atenent aquestes consideracions podríem categoritzar les diferents maneres d’exercir la violència de la següent manera:

• Violència directa: Confrontació frontal entre iguals. Visible, explícita i reconeixible. Atacs físics i verbals.

• Violència mitjançant el poder: Abús i dominació. Coercions, càstigs, privacions de drets i oportunitats.

• Violència encoberta: Agressió indirecta amb ocultació, és a dir, mitjançant manipulacions. Xantatges, sabotatges, difamacions, vicarisme.

Aprofito per a demanar que aquest concepte de violència indirecta mitjançant la manipulació, es prengui en consideració per incorporar-lo en les futures revisions de la definició. Per a la versió terminològica reduïda, la proposta seria la següent:

«Violència. Comportament impositiu i menyspreatiu exercit mitjançant la força, el poder o la manipulació»

5. L’abús de poder com a agreujant

D’altra banda, i també per a futures revisions, em sembla rellevant fer notar que l’ús del poder actua com un agreujant de desequilibri i dominació, perquè sotmet a l’agredit a imposicions de les quals és molt més difícil desfer-se’n.

Donada la seva rellevància social, la meva proposta per a futures revisions és incloure accepcions específiques relacionades amb l’abús de poder, com ara la violència d’Estat, la violència estructural, administrativa, etc.

6. La politització del terme

En estreta relació amb el punt anterior, considero imperatiu prevenir la perillosa tendència a polititzar el concepte de la violència. Històri-

cament, les estructures de poder han tendit a modelar la terminologia a la seva conveniència, utilitzant-la com a mecanisme d’autoprotecció o com a eina de manipulació ideològica. Ho hem pogut comprovar, per exemple, durant els últims anys amb els controvertits canvis legislatius, especialment en polítiques de violència de gènere i delictes d’odi.

Des dels àmbits acadèmics i col·legials hauríem de vetllar amb fermesa perquè els polítics i les estructures de l’Estat no s’apropiïn de la conceptualització i la designació de la violència, ni d’altres termes associats a ella. Una de les primeres coses que faria per a contrarestar aquesta tendència seria, de fet, definir la violència d’Estat. Em consta, això sí, que el Institut d’Estudis Catalans hi està treballant. Jo mateix he fet una proposta al respecte, és la següent:

Violència d’Estat. Exercici sistemàtic de coerció per part de les estructures estatals, orientat al manteniment de l’ordre polític, social o econòmic vigent, mitjançant l’ús o l’amenaça de mecanismes policíacomilitars, juridicolegislatius i economicoadministratius, així com el control ideològic dels mitjans de comunicació.

Com hem vist, definir la violència és un repte teòric notable. Per això mateix, vull donar les gràcies als professionals de la Comissió Lexicogràfica de l’IEC per la ingent quantitat de temps, atenció i paciència que han mostrat davant de les meves peticions i insistència durant tots aquests anys. Aquesta receptivitat i bona disposició dels responsables de la nostra llengua demostra que malgrat els molts desafiaments i coses per millorar, la nostra societat continua evolucionant.

La violència és un potent mecanisme de defensa que ens permet negar allò que temem, i autoafirmar-nos mitjançant la dominació i la consecució dels nostres desitjos.

«La violència i el Mal són inseparables i, de certa manera, la mateixa cosa»

Com a mecanisme psicodinàmic, no es pot erradicar ni tampoc «vèncer-se»; és una realitat que cal conèixer, contenir i transformar mitjançant noves formes de relació.

La meva obstinació teòrica ha tingut com a propòsit contribuir al primer i imprescindible dels passos: reconèixer què defineix la violència. Una descripció que, alhora, assenyala l’antídot de la imposició i el menyspreu: el desig prioritari de conèixer i respectar el sentir i la veritat d’un mateix i dels altres.

Este artículo también está DISPONIBLE EN CASTELLANO:

«UNA NUEVA DEFINICIÓN DE LA PALABRA ‘VIOLENCIA’«

Catàleg de serveis del COPC

Fes clic o escaneja el codi QR per obrir el catàleg de serveis del COPC

LA NOVA JUNTA DE GOVERN DEL COPC PREN POSSESSIÓ EN UN ACTE A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Junta de Govern del COPC

Dolors Liria, nova degana del Col·legi, encapçala una Junta que articula el seu programa en cinc eixos principals: incidència política; desenvolupament professional i serveis; lideratge i innovació; deontologia, ètica i lluita contra l’intrusisme; i governança i transparència.

El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya va celebrar aquest dimecres 17 de juny l’acte de presa de possessió de la seva nova Junta de Govern, encapçalada per Dolors Liria, en un esdeveniment celebrat a l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB), espai cedit per la institució per a l’ocasió. Atès que es va presentar una candidatura única, aquesta va ser proclamada oficialment com a electa i guanyadora per acord.

L’acte, que es va dur a terme en format híbridpresencialment i en línia -, va omplir la sala amb una nombrosa assistència. El rector de la UB, Joan Guàrdia, va donar la benvinguda a l’acte destacant l’especial il·lusió que li feia ser-hi per la seva condició de rector i de psicòleg col·legiat al nostre Col·legi.

També hi van ser Francisco Santolaya, president del Consejo General de la Psicología de España (COP), Aina Plaza, directora general de Planificació en Salut de la Generalitat de Catalunya, Pilar Solanes, directora del pla de salut mental de l’Ajuntament de Barcelona; Eneko Barberia, director de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya; Sònia Fuertes, comissionada d’Acció Social, Josep Tristany, director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i Vicenta Esteve, secretària de la Junta de Govern del COPCV. També hi van assistir els presidents de les delegacions territorials del Col·legi i membres de les seccions i grups de treball del COPC, que van voler mostrar el seu suport a la nova junta.

D’esquerra a dreta: el vicedegà Oscar Pino, el degà sortint Guillermo Mattioli, i la degana proclamada Dolors Liria.

La cerimònia es va iniciar amb la intervenció del degà sortint Guillermo Mattioli, que va acomiadar els seus vuit anys al capdavant del Col·legi amb paraules d’agraïment a totes les persones assistents i als equips que l’han acompanyat durant el seu mandat. El seu discurs va provocar un llarg aplaudiment del públic, que es va posar d’empeus fent molt emotiu el moment.

A continuació, Dolors Liria va ser proclamada degana del COPC i va oferir el seu discurs de presa de possessió. Liria va expressar un especial agraïment als exdegans Josep Vilajoana i Guillermo Mattioli, i va destacar la implicació, el compromís i la vocació de servei de la nova Junta de Govern. Va acabar la seva intervenció posant-se a disposició de les persones col·legiades i obrint el COPC a tothom.

Posteriorment, el nou vicedegà, Oscar Pino, va prendre la paraula per presentar les persones membres de la nova Junta de Govern. Durant l’acte, també es va projectar un vídeo amb les línies estratègiques de la candidatura “Avancem amb tu”, que articula el seu programa en cinc eixos principals: incidència política; desenvolupament professional i serveis; lideratge i innovació; deontologia, ètica i lluita contra l’intrusisme; i governança i transparència.

L’acte, marcat per un to emotiu, va simbolitzar l’inici d’una nova etapa per al COPC, amb nous reptes i il·lusions compartides per part de la nova junta i el conjunt de la institució.

Un cop finalitzada la cerimònia, les persones assistents van poder gaudir d’un pica-pica al claustre de l’edifici històric de la UB, un entorn emblemàtic que va posar el punt final a la vetllada.

Vols accedir a l’àlbum complet de fotografies de l’acte? Fes clic AQUÍ

LA III FIRA DE LA PSICOLOGIA ES CONSOLIDA A TARRAGONA COM A REFERENT EN DIVULGACIÓ DEL BENESTAR EMOCIONAL

La plaça Corsini de Tarragona va acollir els dies 22 i 23 de maig la tercera edició de la Fira de la Psicologia, una iniciativa de la Junta Rectora de la Delegació Territorial de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) que enguany es va reinventar amb un format més interactiu i participatiu.

L’objectiu de l’esdeveniment estava clar: acostar la psicologia a la ciutadania d’una manera pràctica i accessible, tot destacant el seu paper en la vida quotidiana. La cita també va servir

per donar visibilitat a diverses entitats del territori implicades en l’àmbit de la salut mental. Per aconseguir-ho, la Fira va desplegar sis carpes temàtiques que han convidat els i les visitants a experimentar en primera persona diferents àmbits de la psicologia.

A la carpa “Divulgació de la psicologia”, els i les assistents van poder posar a prova els límits de la seva ment. Daniel Huete, investigador, va destacar que “les persones han pogut comprovar com, fins i tot en situacions aparentment senzi

Eva Llatser, presidenta de la Delegació Territorial de Girona del COPC, durant la presentació de la fira.

lles, la nostra ment pot fallar perquè funciona d’aquesta manera”.

Una altra de les propostes va ser la carpa “Psicometria”, on els visitants van tenir l’oportunitat de mesurar el seu benestar emocional. “La psicometria és una branca que treballa posant xifres a aspectes com el benestar, la resiliència o l’ansietat”, va explicar Luis Heredia, secretari de la Junta Rectora del COPC a Tarragona. La millora del rendiment cognitiu també va tenir el seu espai amb activitats centrades en l’atenció i la concentració. Trencaclosques de gran format, jocs com el Dobble o exercicis de focalització van servir per demostrar, de manera pràctica, com entrenar aquestes capacitats.

Un dels punts més atractius per al públic va ser la carpa “Teràpia psicològica i tecnologia”, equipada amb ulleres de realitat virtual que simulaven escenaris d’exposició de diferents fòbies. Segons el vocal de la Junta Rectora de la Delegació Territorial de Tarragona, Paco Díaz, aquests recursos “no són una teràpia per si sols, però sí eines útils dins del procés terapèutic per ajudar el pacient a afrontar determinades situacions”.

La recerca també va tenir protagonisme a la carpa “Què investiga la psicologia?,” on es van presentar estudis de la Universitat Rovira i Virgili. La presidenta de la Junta Rectora va subratllar que aquest espai va permetre “entendre millor què estudia la psicologia i com contribueix a millorar la salut mental”. En la mateixa línia, Fàbia Morales, directora de Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili, va destacar la importància de visibilitzar “la diversitat de camps de la psicologia i la implicació del professorat en la recerca”.

La Fira es va completar amb la carpa “Il·lusions òptiques”, on els visitants van poder descobrir com el cervell interpreta la realitat. “El nostre sistema perceptiu no funciona com una càmera, sinó que construeix allò que veiem”, ha apuntat Heredia.

Més enllà de les activitats, la III Fira de la Psicologia es va consolidar també com un aparador per a projectes del territori, amb la participació d’una dotzena d’entitats vinculades a la salut mental. L’esdeveniment va servir igualment per donar a conèixer serveis com la Psicoxarxa Solidària, que el COPC posa, des de fa un anys, al servei de la ciutadania.

Ressenya

OLVÍDATE DE TI VIVIR DESDE EL CENTRO

PER JENNY MOIX, doctora en psicologia i professora titular de la UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB)

Autoría: Jenny Moix

1a edició: abril de 2026

ISBN: 978-84-09-84248-3

Pàgines: 210

En un moment on predominen mantres com «sigues la millor versió de tu mateix» o «millora la teva imatge», que algú ens digui «Oblida’t de tu mateix» ens crida, com a mínim, l’atenció.

I és que, segons la doctora en psicologia i professora titular de la UAB Jenny Moix, «Oblidar-te de tu vol dir estar tan present en allò que estàs vivint que deixis de mirar-te constantment a tu mateix: les teves inseguretats, les teves pors, les teves expectatives o la necessitat de controlar-ho tot».

«Es tracta

de

deixar de viure condicionats per aquesta part de nosaltres que ens allunya del moment present i

de la vida»

Així, Olvídate de ti. Vive desde el centro ens explica, en paraules de l’autora, que «No s’avança cap endavant, sinó cap endins. L’autoconeixement és l’única via per anar més enllà de les pròpies limitacions».

El llibre es dirigeix a totes aquelles persones que senten curiositat per entendre com funciona la seva ment, d’on neixen els seus pensaments i com s’ha anat construint la seva identitat. «Només amb aquesta consciència podem deixar de viure tan atrapats i atrapades dins de la nostra construcció mental i ser més lliures», assegura Moix.

L’ònfal de la portada, que és, segons la mitologia grega, el centre de l’univers des del qual l’ésser humà es pot comunicar amb els deus, dispara directe el missatge: aquest llibre pot ser el nostre ònfal. És a dir, ens pot mostrar que al nostre abast existeixen infinites idees i opcions que no aconseguim veure perquè vivim ofuscats dins de les parets de la identitat que hem creat. Però, si aconseguim comprendre com hem construït la nostra estreta personalitat i, sobretot, com aquesta impedeix que prenguem consciència de la saviesa que es troba fora d’ella però dins de nosaltres, veurem que som limitats i ilimitats al mateix temps.

Al llarg de les pàgines d’aquest llibre, hi trobarem cinc idees essencials per a viure amb major consciència, amplitud i llibertat:

• Observar els propis pensaments

• Anar més enllà de la imatge construïda d’un mateix

• Acompanyar-se amb compassió

• Reconèixer la pròpia ignorància

• Viure des del centre

Però un dels punts més destacables i valents del volum és que parteix de la psicologia, però va més enllà i aborda qüestions relacionades amb la consciència.

«És un recorregut que va de la psicologia a la transcendència»

«Travessa primer el terreny més conegut (els pensaments, la ment i la identitat, on s’aturen molts llibres) per arribar a un lloc difícil de descriure, des d’on podem adonar-nos que som molt més que aquesta petita identitat que sovint ens atrapa», explica la psicòloga.

Cada capítol s’obre amb un relat que serveix de porta d’entrada als temes que després l’autora desenvolupa des d’una perspectiva psicològica,

tot barrejant la ficció, la no-ficció, les anècdotes personals, les reflexions i les investigacions científiques.

«A l’última part del llibre, abordo les experiències extracorporals«, ens avança l’autora. «Fa cinc anys que les estudio a la universitat perquè considero que aquests fenòmens, impossibles d’explicar, qüestionen les idees més conservadores sobre la consciència i qui som, i ens obren a noves perspectives per entendre’ns a nosaltres mateixos». Això, segons la psicòloga, és interessant per a qualsevol persona encaminada a l’autoconeixment, però confesa que, mentre escrivia, pensava molt en els i les professionals de la psicologia. «Aquests fenòmens gairebé no es tracten durant la formació acadèmica i, en canvi, molts psicòlegs es poden trobar amb persones que els han viscut. Necessitem conèixer aquestes experiències tan extraordinàries per poder acompanyar aquestes persones amb més comprensió», conclou sobre el tema.

L’objectiu del llibre? Conèixer-nos profundament per poder deixar de centrar-nos en nosaltres i estar presents. «Només quan reconeixem les nostres creences i les reaccions automàtiques que ens fan caure una vegada i una altra en les mateixes trampes, podem començar a deixar de viure atrapats per elles», afirma l’experta. Però cal aplicar la benevolència:

«No es tracta de no caure-hi mai, sinó de caure-hi cada vegada menys i, quan hi caiem, sortir-ne com més aviat millor»

bé, de perdonar-nos, de no exigir-nos tant i, sobretot, d’estimar-nos».

Perquè Moix coneix cada pedra del camí. L’ha caminat ella mateixa. «Vaig escriure el llibre per trobar fars que m’ajudin a viure més present i amb més calma», reconeix. I aquest interès seu personal i sincer és el que fa que l’obra connecti i pugui ser útil a moltes altres persones.

En definitiva, estem davant un recorregut honest i divertit que ens pot portar a una comprensió diferent de nosaltres mateixos/es, a través d’idees que potser ja teníem, però de sobte ens fan un clic. «No et trobaràs amb la imatge que ara tens de tu!», adverteix la psicòloga.

Un camí íntim i trascendental basat en el coneixement professional profund, la reflexió i l’experiència. Una introspecció que, ben lluny de tancar-nos en nosaltres mateixos/es, busca obrir-nos a la vida.

Feu clic sobre la imatge del vídeo per visualitzar l’entrevista.

De fet, al final del llibre, Moix acompanya especialment els lectors i lectores, donat que «Un cop ens descobrim a nosaltres mateixos, pot passar que ens caiguem malament i comenci la lluita interna del nostre ego contra ell mateix. Per això dedico un capítol a la necessitat de parlar-nos

LIDERARSE: DEL LIDERAZGO AL AUTOLIDERAZGO COLECTIVO

per francesc porta, psicòleg de la salut i l’esport, i membre de la secció psicologia de l’esport del COPC.

Autoría: Francesc Porta

1a edició: abril de 2026

ISBN: 978-84-685-9597-9

Pàgines: 306

També disponible en ePub

«Segur que has hagut d’afrontar situacions complexes, tractar amb persones difícils, prendre decisions… Aquestes qüestions i la seva gestió -assignatures olvidades a les carreres universitàires i a la formació de professionals- són les que marquen la diferència. Però hem hagut de buscar-nos la vida per a desenvolupar aquestes habilitats», ens explica el psicòleg Francesc Porta al seu nou llibre

Liderarse.

I és que, segons l’autor, «a les universitats i escoles ens ensenyen estratègia i tàctica, però no com podem interaccionar amb les persones d’una manera més eficient per aconseguir els nostres objectius, i això és el resultat de l’esgotament mental que viuen molts professionals actualment. Donar resposta a aquesta necessitat amb un pla individual de rendiment, amb un mètode, era l’objectiu d’aquest llibre».

Aquest manual, dirigit no només a les persones que lideren equips, sinó a totes aquelles que estiguin en un procés de canvi o d’alta exigència, ens presenta el mètode EMED, creat i patentat per Porta «per guiar líders i professionals cap a un nou lideratge sa, amable i autèntic, que els permetrà identificar, ordenar i avaluar les variables que afecten el rendiment des del coneixement tant propi com de l’entorn».

Es tracta, a més, d’un mètode inspirat a la psicologia de l’esport, provat amb més de 250 esportistes i més de 200 professionals de diferents sectors i molt flexible.

Així, a través de les seves quatre dimensions, el pla de rendiment ordenat EMED dona les claus per a adaptar el lideratge de cada persona a la seva realitat, les seves necessitats i les dels altres, i submergir-se en un procés de millora per a ser la persona i professional que vol ser.

El seu punt fort: passar de la teoria a l’acció. Al llarg de les seves pàgines ens trobem amb 20 accions clau i 15 dinàmiques per posar en pràctica o adaptar el lideratge de cadascú a les seves necessitats, sempre respectant el benestar i mitjançant processos sans i conscients.

«El lideratge és responsabilitat de cadascun de nosaltres, i és important ser conscients que tenim la capacitat d’influir en els altres, independentment del nostre rol»

«Avui, més que mai, estem obligats a aprendre a autogestionar-nos per a poder liderar, i això exigeix, sobretot, que apostem pel nostre propi desenvolupament i el dels altres»

Feu clic sobre la imatge per llegir les primeres pàgines del llibre.