Skip to main content

2016, Mar. CATALUNYA (Spain). CND PROGRAM: Homenaje a Granados

Page 1

Compañía Nacional de Danza, Sonatas de José Carlos Martínez. Foto: Jesús Vallinas

11

Fitxa / Ficha

12

Repartiment / Reparto

20

Programa

28

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda

Maricel Chavarría

43

Anhels i turments / Anhelos y tormentos

60

Biografies / Biografías

Rosa Torres-Pardo


Amb el suport / Con el soporte:

Homenatge a Granados HOMENAJE A GRANADOS 03/2016

Torn / Turno

04

20.00 h

E

05

17.00 h

PE

05

21.00 h

C

06

18.00 h

PD

09

20.00 h

D

Dur.aproximada: 2 h. 20 min.

liceubarcelona.cat


12 pag.

Repartiment / Reparto

Temporada 2015/16

març / marzo 2016

THE VERTIGINOUS THRILL OF EXACTITUDE

Coreografia / Coreografía

Música / Música

Figurins / Figurines

William Forsythe

Coreografia / Coreografía

Jerome Robbins

Franz Schubert

Música / Música

Frédéric Chopin

Stephen Galloway

Al piano

Figurins / Figurines

Dissenys de llums i escenografia William Forsythe Diseño de luces y escenografía

Repetidor-Posada en escena Noah Gelber Repetidor-Puesta en escena

Estrena mundial pel Ballet de Frankfurt al Städtische Bühnen de Frankfurt el 20 de gener de 1996 / Estreno mundial por el Ballet de Frankfurt en el Städtische Bühnen de Frankfurt el 20 de enero de 1996 Estrena per la Compañía Nacional de Danza el 4 de març de 2016 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona / Estreno por la Compañía Nacional de Danza el 4 de marzo de 2016 en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona

ANHELOS Y TORMENTOS

Coreografia / Coreografía

IN THE NIGHT

Carlos Faxas Anthony Dowell

Dissenys de llums / Diseño de luces

Jennifer Tipton, recreat per recreado por Les Dickert

Repetidor-Posada en escena Repetidor-Puesta en escena

Ben Ernest H. Huys

Realització de vestuari Realización de vestuario

José Antonio Arroyo, Milagros González

Estrena absoluta pel New York City Ballet el 29 de gener de 1970 al New York State Theater / Estreno absoluto por el New York City Ballet el 29 de enero de 1970 en el New York State Theater Estrena per la Compañía Nacional de Danza el 4 de març de 2016 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona / Estreno por la Compañía Nacional de Danza el 4 de marzo de 2016 en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona RAYMONDA DIVERTIMENTO

Dimo Kirilov

Música / Música Enrique Granados (El amor y la muerte, Vals, Mazurka, Danza Oriental, El ángel de los claustros)

Coreografia / Coreografía

José Carlos Martínez, inspirada en les versions de Marius Petipa i Rudolf Nureyev / inspirada en las versiones de Marius Petipa y Rudolf Nureyev

Al piano

Rosa Torres-Pardo

Música / Música

Alexander Glazunov

Figurins / Figurines

Íñigo Aragón

Figurins / Figurines

Disseny sonor / Diseño sonoro

The Lab

Dedicat a Maya Plisetskaya / Dedicado a Maya Plisetskaya José Carlos Martínez

Dissenys de llums / Diseño de luces

Olga García Sánchez (A.A.I)

Realització de vestuari Realización de vestuario

El nostre agraïment al Patronato Municipal de las Artes Escénicas y de la Imagen del Excmo. Ayuntamiento de Zaragoza per la cessió del vestuari de Raymonda / Nuestro agradecimiento al Patronato Municipal de las Artes Escénicas y de la Imagen del Excmo.Ayuntamiento de Zaragoza por la cesión del vestuario de Raymonda

Carmelina De Noia

Estrena absoluta per la Compañía Nacional de Danza el 4 de març de 2016 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona / Estreno absoluto por la Compañía Nacional de Danza el 4 de marzo de 2016 en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Jordi Roig, Carmen Granell

Estrena absoluta pel Ballet Imperial el 19 de gener de 1898 al Teatre Mariinsky de Sant Petersburg / Estreno absoluto por el Ballet Imperial el 19 de enero de 1898 en el Teatro Mariinsky de San Petersburgo Estrena per la Compañía Nacional de Danza el 18 d’octubre de 2013 al Teatro Guerra de Lorca / Estreno por la Compañía Nacional de Danza el 18 de octubre de 2013 en el Teatro Guerra de Lorca

13


14 pag.

Repartiment / Reparto

Temporada 2015/16

març / marzo 2016

COMPAÑÍA NACIONAL DE DANZA

Director artístic / Director artístico

José Carlos Martínez

Director adjunt / Director adjunto

Daniel Pascual

Gerent / Gerente

Sonia Sánchez

Director artístic adjunt Director artístico adjunto

Primeres figures / Primeras figuras

Pino Alosa Seh Yun Kim, Alessandro Riga

Ballarins principals / Bailarines principales

Kayoko Everhart, Esteban Berlanga, Moisés Martín, Anthony Pina

Ballarins solistes / Bailarines solistas

Emilia Gisladöttir, Jessica Lyall, Natalia Muñoz, YaeGee Park, Antonio De Rosa, Aleix Mañé, Isaac Montllor, Daan Vervoort, Toby William Mallit

Cos de ball / Cuerpo de baile

Mar Aguiló, Aída Badía, Helena Balla, Lucie Barthélémy, Elisabet Biosca, Rebecca Connor, Sara Fernández, Agnés López, Clara Maroto, María Muñoz, Haruhi Otani, Giulia Paris, Shani Peretz, Ana Pérez-Nievas, Giada Rossi, Nandita Shankardass, Leona Sivoš, Irene Ureña, Aitor Arrieta, Nicolò Balossini, Juan José Carazo, Ángel García, Erez Ilan, Jesse Inglis, Álvaro Madrigal, Marcos Montes, Benjamin Poirier, Mattia Russo, Iván Sánchez, Roberto Sánchez, Rodrigo Sanz

Mestres repetidors / Maestros repetidores

Cati Arteaga, Anael Martín, Elna Matamoros, Yoko Taira

Coordinador artístic / Coordinador artístico

Jesús Florencio

Pianistes / Pianistas

Fisioterapeutes / Fisioterapeutas

Massatgista / Masajista

Directora de comunicació Directora de comunicación

Ajudant directora de comunicació Ayudante directora de comuniación

Carlos Faxas, Viktoria Glushchenko

Director de producció Director de producción

Luis Martín Oya

Producció / Producción

Javier Serrano

Ajudant director adjunt Ayudante director adjunto

Administració / Administración

Personal / Personal

Recepció / Recepción

Director tècnic / Director técnico

Ajudant director tècnic Ayudante director técnico

Regidor / Regidor

Maquinària / Maquinaria

Amanda Pérez Vega Susana Sánchez-Redondo Rosa González Miguel Ángel Cruz, Teresa Morató Luis Martínez Eduardo Castro José Álvaro Cotillo Francisco Padilla

Electricitat / Electricidad

Lucas González, Juan Carlos Gallardo, José Manuel Román

Jesús Santos, Pedro Álvaro, Rafa Giménez

Audiovisuals / Audiovisuales

Sastreria / Sastrería

Ana Guerrero, Mª del Carmen Ortega, Mar Aguado, Cristina Ortega

Regidora vestuari / Regidora vestuario

Luisa Ramos

Utillatge / Utilería

José Luis Mora

Magatzem / Almacén

Reyes Sánchez

Direcció musical / Dirercción musical

José Ignacio Pérez, Sara Álvarez Mateo Martín Maite Villanueva

José María Moreno

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu / Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu José Antonio Beguiristain

Concertino / Concertino

Kai Gleusteen

15


16 pag.

Programa

x/x

La Compañía Nacional de Danza homenatja Granados en el centenari de la seva mort amb un programa format per peces de Dimo Kirilov, William Forsythe, Jerome Robbins i José Carlos Martínez. El director artístic de la CND ha dissenyat un programa molt especial triant músiques i coreografies que relacionen el genial compositor amb altres grans músics mitjançant el llenguatge de la dansa. La Compañía Nacional de Danza homenajea a Granados en el centenario de su fallecimiento con un programa compuesto por piezas de Dimo Kirilov, William Forsythe, Jerome Robbins y José Carlos Martínez. El director artístico de la CND ha diseñado un programa muy especial eligiendo músicas y coreografías que ponen al genial compositor en relación con otros grandes músicos a través del lenguaje de la danza.

17


18 pag.

19

Programa Assaig de The Vertiginous Thrill of Exactitude, CND-Helena Balla. Foto: Jesús Vallinas / Ensayo de The Vertiginous Thrill of Exactitude, CND-Helena Balla. Foto: Jesús Vallinas

LA CND HOY: ESFUERZO Y CREATIVIDAD

LA CND AVUI: ESFORÇ I CREATIVITAT L’actual Compañía Nacional de Danza (CND), que dirigeix José Carlos Martínez des de fa ja gairebé cinc anys, és la prova fefaent que el projecte d’una companyia nacional híbrida de qualitat és avui dia una realitat. Martínez ha demostrat en aquest període que, amb esforç i creativitat, es poden fer moltes coses amb pocs mitjans. La direcció ha sabut combinar peces de reputats coreògrafs del nostre segle amb creacions originals de creadors espanyols, obres neoclàssiques i altres de llenguatge acadèmic. Un exemple clar és la seva pròpia adaptació del Don Quixot de Petipa, que, amb gran expectació, va arribar el desembre passat al Teatro de La Zarzuela de Madrid, exhaurint totes les localitats. L’equiparació, en el si de la companyia, dels perfils més contemporanis amb els acadèmics ha estat una de les grans apostes de l’actual direcció d’ençà que va arribar-hi el setembre de 2011. La seva preocupació per la creació de nous públics mitjançant programes educatius, així com nombroses activitats paral· leles que involucren el públic fidel a la companyia, completen la radiografia d’una CND en ple procés d’expansió. Bon prova d’això és el nombre creixent d’actuacions i percentatges d’ocupació, així com els compromisos nacionals i internacionals tancats ja per als propers anys. Compañía Nacional de Danza

La actual Compañía Nacional de Danza (CND), que dirige José Carlos Martínez desde hace ya casi cinco años, es la prueba fehaciente de que el proyecto de una compañía nacional híbrida de calidad es hoy una realidad. Martínez ha demostrado en este período que, con esfuerzo y creatividad, se pueden hacer muchas cosas con pocos medios. La dirección ha sabido combinar piezas de reputados coreógrafos de nuestro siglo, con creaciones originales de creadores españoles, obras neoclásicas y otras de lenguaje académico. Un claro ejemplo es su propia adaptación del Don Quijote de Petipa, que llegó en diciembre al Teatro de La Zarzuela de Madrid, bajo una gran expectación, agotando todas las localidades. La equiparación, en el seno de la compañía, de los perfiles más contemporáneos con los académicos ha sido una de las grandes apuestas de la actual dirección desde que tomara las riendas de la compañía en sep-tiembre de 2011. Su preocupación por la creación de nuevos públicos a través de programas educativos, así como numerosas actividades paralelas que involucran al público que sigue a la compañía, completan la radiografía de una CND en pleno proceso de expansión. Buena prueba de ello es el creciente número de actuaciones y porcentajes de ocupación, así como los compromisos nacionales e internacionales cerrados ya para los próximos años. Compañía Nacional de Danza


20 pag.

Programa

The Vertiginous Thrill of Exactitude

The Vertiginous Thrill of Exactitude

Muntat emprant el moviment final de la Novena Simfonia de Schubert, The Vertiginous Thrill of Exactitude utilitza tot l’arsenal del repertori del ballet clàssic: tutú, sabatilles de punta, virtuosisme i lirisme, i una relació amistosa amb els ballarins del sexe oposat.

Montado sobre el movimiento final de la Novena Sinfonía de Schubert, The Vertiginous Thrill of Exactitude utiliza todo el arsenal del repertorio del ballet clásico: tutú, zapatillas de punta, virtuosismo y lirismo, y una relación amistosa entre los bailarines del sexo opuesto.

Aquest pas de cinc és una demostració sorprenent de la tècnica clàssica en el seu estat més pur, tal com l’utilitza Forsythe –com a punt de partida per a possibilitats coreogràfiques– destil·lada en la seva forma més brillant i fluida.

Este paso a cinco es una demostración asombrosa de la técnica clásica en su estado más puro, tal y como la utiliza Forsythe –como punto de partida para posibilidades coreográficas– destilada en su forma más brillante y fluida.

És un homenatge afectuós a Petipa i Balanchine, pel que fa als seus codis, les seves estructures compositives (solos intercalats en meitat de passos de dos, passos de tres i moviments de grup), la seva precisió i el seu vibrant treball d’allegro. The Vertiginous Thrill of Exactitude també és una clara celebració del ballarí i de la seva capacitat de transformar la dificultat tècnica en domini i control, l’encarnació d’una tradició en la dansa.

Es un homenaje afectuoso a Petipa y Balanchine, en cuanto a sus códigos, sus estructuras compositivas (solos intercalados en medio de pasos a dos, pasos a tres y movimientos de grupo), su precisión y su vibrante trabajo de allegro. The Vertiginous Thrill of Exactitude también es una clara celebración del bailarín y de su capacidad de transformar la dificultad técnica en dominio y control, la encarnación de una tradición en la danza.

CND-YaeGee Park, Alessandro Riga, Helena Balla, Anthony Pina, Kayoko Everhart, The Vertiginous Thrill of Exactitude. Foto: Jesús Vallinas

21


22 pag.

Programa Compañía Nacional de Danza-Emilia Gisladöttir, Daan Vervoort, Anhelos y tormentos. Foto: Jesús Vallinas

Anhelos y tormentos

Anhelos y tormentos

El coreògraf parteix d’algunes característiques o qualitats del romanticisme i el neoromanticisme. El vessant passional respecte del racional. El valor de l’individu i la conseqüent exaltació del «jo». La recerca de la bellesa mitjançant el component bucòlic, idíl·lic, poètic; però també de la part fosca i de la sublim. La recerca de la part originària i profunda. La recerca de tot el que turmenta. L’atracció per l’abisme. Tot el que és demoníac i alhora tot el que és angelical. La fantasia i, sobretot, el drama amb l’obsessió per la mort, la nit, les ruïnes i la descripció de monstres i criatures estranyes. El xoc entre el «jo» i la realitat… Desinterès per la realitat i recerca d’escenaris i situacions que només existeixen en la imaginació. L’originalitat, l’anhel de llibertat, la sensibilitat, la subjectivitat i el misteri…

El coreógrafo parte de algunas características o calidades del romanticismo y neorromanticismo. Lo pasional frente a lo racional. El valor del individuo y la consecuente exaltación del «yo». La búsqueda de lo bello a través de lo bucólico, idílico, poético; pero también de lo siniestro y lo sublime. La búsqueda de lo originario y profundo. La búsqueda de lo tormentoso. La atracción por el abismo. Lo demoniaco a la vez que lo angelical. La fantasía y, sobre todo, el drama con la obsesión por la muerte, la noche, las ruinas y la descripción de monstruos y criaturas extrañas. El choque entre el «yo» y la realidad… Desapego de la realidad y búsqueda de escenarios y situaciones que solo existen en la imaginación. La originalidad, el anhelo de libertad, la sensibilidad, la subjetividad y el misterio…

23


24 pag.

Programa

CND-Aída Badía, Lucie Barthélémy, Esteban Berlanga, Toby William Mallit, Moisés Martín Cintas, Giada Rossi, In the Night. Foto: Jesús Vallinas

CND-Giada Rossi, Moisés Martín Cintas, In the Night, Foto: Jesús Vallinas

In The Night

In The Night

Jerome Robbins, tot explorant a partir de la seva fascinació per la música de Chopin, va crear tres conjunts d’amants, de gran contrast, que van des de la innocència fins a la violència, i els reuní sota el cel de mitjanit. Després de l’enorme popularitat aconseguida amb Dances at a Gathering el 1969, Robbins engrandeix la seva pròpia història d’amor amb l’obra pianística de Chopin amb In the Night. Mentre que en el ballet Anhelos y tormentos, principalment hi utilitza masurques, valsos i estudis, en In the Night, estrenat el 1970, conjuga un escenari en penombra amb quatre nocturns del compositor. El ballet, coreografiat per a tres parelles de personalitats ben distintes, utilitza la música com a punt de partida per explorar els subtils drames de la dansa. El Nocturn op. 27 núm. 1 adquireix una qualitat majestuosa abans de fondre’s en el lirisme. Els Nocturns op. 55, núm. 1 i núm. 2, són agredolços i tempestuosos en llurs melodies. La peça final, el Nocturn op. 9 núm. 2, utilitza la forma de rondó, però en un andante suau, gairebé eteri.

Explorando a partir de su fascinación por la música de Chopin, Jerome Robbins creó tres conjuntos de amantes, de gran contraste, que van desde la inocencia a la violencia, reunidos bajo el cielo de medianoche. Después de la enorme popularidad que obtuvo Dances at a Gathering en 1969, Robbins engrandece su propia historia de amor con la obra de piano de Chopin con In the Night. Mientras que en el ballet Anhelos y tormentos utiliza principalmente mazurcas, valses y estudios, en In the Night, estrenado en 1970, conjuga un escenario en penumbra con cuatro de los nocturnos del compositor. El ballet, coreografiado para tres parejas con distinta personalidad, utiliza la música como un punto de partida para explorar los sutiles dramas de la danza. El Nocturno op. 27 núm. 1 adquiere una cualidad majestuosa antes de fundirse en el lirismo. Los Nocturnos op. 55, núm. 1 y núm. 2, son agridulces y tempestuosos en sus melodías. La pieza final, Nocturno op. 9 núm. 2, utiliza la forma de rondó, pero en un andante suave, casi etéreo.

25


26 pag.

Programa Compañía Nacional de Danza-Esteban Berlanga, Raymonda Divertimento. Foto: Jesús Vallinas

Raymonda Divertimento El ballet Raymonda –una de les darreres grans obres de Marius Petipa– desplega els seus tres actes en una edat mitjana convencional, amb herois que van a les croades. En la batalla, el cavaller Jean de Brienne haurà de salvar la seva promesa Raymonda de les urpes dels sarraïns. La darrera escena finalment els reunirà. Aquest «pas clàssic hongarès» és un extracte del gran divertiment final: el matrimoni de Raymonda i Jean de Brienne, celebrat en presència del rei d’Hongria. De la mateixa manera que la música pren les seves tonalitats exòtiques de temes magiars, els passos clàssics s’adornen també amb sabors hongaresos. Si les cames ballen en pur estil clàssic, el bust i els braços adopten una gestualitat de «dansa de caràcter».

Raymonda Divertimento El ballet Raymonda –una de las últimas grandes obras de Marius Petipa– despliega sus tres actos en una Edad Media convencional, con héroes que parten a las cruzadas. En la batalla, el caballero Jean de Brienne deberá salvar a su prometida Raymonda de las garras de los sarracenos. La última escena, al fin, les reunirá. Este «paso clásico húngaro» es un extracto del gran divertimento final: el matrimonio de Raymonda y Jean de Brienne, celebrado en presencia del rey de Hungría. Del mismo modo que la música toma sus tonalidades exóticas de temas magiares, los pasos clásicos se adornan también de sabores húngaros. Si las piernas bailan en un puro estilo clásico, el busto y los brazos adoptan una gestualidad de «danza de carácter».

27


28 pag.

29 Una escena de conjunt de Raymonda Divertimento, coreografia de José Carlos Martínez, per la CND. Foto: Jesús Vallinas

Una companyia en constant recerca Maricel Chavarría Periodista

Quan el maig de l’any passat els mitjans feien pública la mort de Maia Plissétskaia, va haver-hi qui es va sorprendre de descobrir que, efectivament, la grandíssima ballarina russa, la desaparició de la qual encara ara és plorada a nivell planetari pels integrants del món del ballet, havia passat un parell d’anys a Espanya dirigint l’aleshores anomenat Ballet Lírico Nacional, avui Compañía Nacional de Danza (CND). Què ho va fer possible? I sobretot, per què va durar tan poc l’aventura espanyola amb l’estrella del Bolshoi?

Una escena de conjunto de Raymonda Divertimento, coreografía de José Carlos Martínez, por la CND. Foto: Jesús Vallinas

UNA COMPAÑÍA EN CONSTANTE BÚSQUEDA Maricel Chavarría Periodista

Cuando en mayo del año pasado, los medios daban la noticia de la muerte de Maya Plisétskaya, hubo quienes se asombraron al descubrir que, efectivamente, la grandísima bailarina rusa, cuya desaparición aún llora el mundo del ballet a nivel planetario, había pasado un par de años en España dirigiendo el entonces llamado Ballet Lírico Nacional, hoy Compañía Nacional de Danza (CND). ¿Qué lo hizo posible? Y sobre todo, ¿por qué duró tan poco la aventura española con la estrella del Bolshoi?


30 pag.

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda Compañía Nacional de Danza-Lucie Barthélémy, Anthony Pina, Raymonda Divertimento. Foto: Jesús Vallinas

Quan el maig de l’any passat els mitjans feien pública la mort de Maia Plissétskaia, va haver-hi qui es va sorprendre de descobrir que, efectivament, la grandíssima ballarina russa, la desaparició de la qual encara ara és plorada a nivell planetari pels integrants del món del ballet, havia passat un parell d’anys a Espanya dirigint l’aleshores anomenat Ballet Lírico Nacional, avui Compañía Nacional de Danza (CND). Què ho va fer possible? I sobretot, per què va durar tan poc l’aventura espanyola amb l’estrella del Bolshoi? Per descomptat, la història de la Compañía Nacional de Danza pot ser de tot menys avorrida, i els seus successius canvis de nom són només un reflex d’aquesta realitat. Els intents dels responsables del Ministeri de Cultura de donar entitat al que hauria d’haver estat la nina dels ulls de la dansa a Espanya des del precís moment de la fundació ja fa 37 anys han estat eventualment fructífers, però sempre malmesos per la insuficiència de recursos. Va ser el 1979 quan, espolsant-se dècades de dictadura i ostracisme (especialment en matèria de ballet), el Ministeri de Cultura, amb Jesús Aguirre com a director general de Música, decidí activar-se i oferir a Víctor Ullate la creació del Ballet Nacional de España Clásico. L’apel·latiu de «Clásico» permetia distingir-lo

Cuando en mayo del año pasado, los medios daban la noticia de la muerte de Maya Plisétskaya, hubo quienes se asombraron al descubrir que, efectivamente, la grandísima bailarina rusa, cuya desaparición aún llora el mundo del ballet a nivel planetario, había pasado un par de años en España dirigiendo el entonces llamado Ballet Lírico Nacional, hoy Compañía Nacional de Danza (CND). ¿Qué lo hizo posible? Y sobre todo, ¿por qué duró tan poco la aventura española con la estrella del Bolshoi? Desde luego, la historia de la Compañía Nacional de Danza puede ser de todo menos aburrida, y sus sucesivos cambios de nombre son solo un reflejo de esa realidad. Los intentos por parte de los responsables del Ministerio de Cultura de dar entidad al que debería haber sido el ojito derecho de la danza en España desde el preciso momento de su fundación hace ya 37 años, han sido eventualmente fructíferos, pero siempre lastrados por la insuficiencia de recursos. Fue en 1979 cuando, sacudiéndose décadas de dictadura y ostracismo (especialmente en materia de ballet), el Ministerio de Cultura, con Jesús Aguirre de director general de Música, decidía activarse y ofrecer a Víctor Ullate la creación del Ballet Nacional de España Clásico. El apelativo de «Clásico» venía a

31


32 pag.

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda

DURANT LA SEVA ETAPA HOLANDESA NACHO DUATO VA CREAR L’EMBLEMÀTIC JARDÍ TANCAT AMB MÚSICA DE MARIA DEL MAR BONET, UNA ALENADA D’AIRE FRESC CENT PER CENT MEDITERRANI

DURANTE SU ETAPA HOLANDESA NACHO DUATO CREARÍA SU EMBLEMÁTICA JARDÍ TANCAT CON MÚSICA DE MARIA DEL MAR BONET, UNA BOCANADA DE AIRE FRESCO CIEN POR CIEN MEDITERRÁNEO

de la companyia impulsada l’any anterior per la Dirección General de Teatro y Espectáculos: parlem del Ballet Nacional de España, que amb Antonio Gades al capdavant semblava estar predestinat a ser ambaixador de la cultura espanyola al món. O del seu folklore dansaire, vaja, ja que encara avui dia dedica especial atenció als «estils de ball del nostre país», com va poder demostrar en la seva recent visita al Liceu amb Sorolla.

distinguirlo de la compañía que había impulsado el año anterior la Dirección General de Teatro y Espectáculos: hablamos del Ballet Nacional de España, que con Antonio Gades al frente estaba llamado a ser embajador de la cultura española en el mundo. O de su folclore dancístico, vaya, pues aún hoy dedica especial atención a «los estilos de baile de nuestro país», como pudo demostrar en su reciente visita al Liceu con Sorolla.

Quina mena de país es pretenia ser sense un ballet estatal capacitat per interpretar el repertori clàssic? Víctor Ullate reunia amplis requisits per dirigir-lo: la seva inquietud en la infantesa pel flamenc, la formació a l’estudi de María de Ávila –amb totes les noies de l’aristocràcia de Saragossa abillades amb tutú– i el seu pas per la companyia d’Antonio (Ruiz Soler) El Bailarín..., abans de deixarlo per unir-se a Maurice Béjart i el Ballet del Segle XX. Això últim s’esdevenia als anys setanta.

¿Qué clase de país pretendía ser este sin un ballet estatal capaz de interpretar el repertorio clásico? Víctor Ullate reunía amplios requisitos para dirigirlo: su inquietud de infancia por el flamenco, su formación en el estudio de María de Ávila –con todas las niñas de la aristocracia de Zaragoza vistiendo tutú– y su paso por la compañía de Antonio (Ruiz Soler) El Bailarín…, antes de dejarle para unirse a Maurice Béjart y el Ballet del Siglo XX. Eso último sucedía en los años sesenta.

«Un dia li vaig dir, a Antonio, que si volia que em quedés a la seva companyia havia de posar-me a ballar flamenc, perquè a mi el flamenc m’agradava. Li vaig demanar que no em limités a fer només clàssic espanyol.» Aquestes declaracions d’Ullate –que, per cert, evoquen el dia que va sortir corrent d’un assaig amb Antonio a fi d’arribar in extremis a una audició amb Béjart a Madrid– il·lustren la dualitat confusa del terme «clàssic» referit a la dansa a la Península Ibèrica.

«Un día le dije a Antonio que si quería que me quedara en su compañía tenía que ponerme a bailar flamenco, porque a mí el flamenco me gustaba. Le pedí que no me limitara a hacer solo clásico español.» Esas declaraciones de Ullate –que evocan por cierto el día que salió corriendo de un ensayo con Antonio para llegar in extremis a una audición con Béjart en Madrid– ilustran la confusa dualidad del término «clásico» referido a la danza en la Península Ibérica.

Abans que el ballet esdevingués mestís i barregés llenguatges, en altres països les companyies es dividien en clàssiques i neoclàssiques/modernes. Holanda disposava del seu Dutch National Ballet per al repertori clàssic, però també del Nederlands Dans Theater, que el 1975 ja dirigia Jiří Kylián. A Madrid, però, el govern postfranquista amb prou feines sabia distingir entre el clàssic espanyol i la dansa clàssica, és a dir, entre les estilitzades coreografies sobre músiques de Falla, Granados, Turina… –ballades amb sabates i fins i tot castanyoles– i

Antes de que el ballet se hiciera mestizo y mezclara lenguajes, las compañías se dividían en otros países en clásicas y neoclásicas/modernas. Holanda contaba con su Dutch National Ballet para el repertorio clásico, pero también con el Nederlands Dans Theater, que ya en 1975 dirigía Jiří Kylián. En Madrid, sin embargo, el gobierno posfranquista apenas alcanzaba a diferenciar entre el clásico español y la danza clásica, es decir, entre las estilizadas coreografías sobre músicas de Falla, Granados, Turina… –bailadas con zapatos e incluso

33


34 pag.

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda Compañía Nacional de Danza-Toby William Mallit, Lucie Barthélémy, In the Night. Foto: Jesús Vallinas

la tècnica tradicional de les sabatilles de punta. Per si amb això no n’hi hagués prou, calia afegir a l’oferta la coneguda Escola Bolera (les danses espanyoles del segle XVIII, les goyescas) i, també, és clar, la noció que es té a l’estranger del que és un «clàssic espanyol», o sigui, flamenc pur. Curiosament –i tornant a l’episodi entre Antonio i Ullate–, el bailaor sevillà, que no es va prendre gens bé que la seva joveníssima estrella el deixés pel «monstre» belga de la dansa, coincidí a Madrid amb el ballarí aragonès dirigint cadascun una de les companyies estatals: Antonio va succeir Gades al capdavant del Ballet Nacional Español el 1980, mentre que Ullate ja portava un any amb el Clásico. Un Clásico, això sí, esquitxat amb novetats agosarades amb les quals va sembrar la polèmica. L’artista va optar per un estil més contemporani, amb peces no solament de Béjart, sinó de noms llavors encara desconeguts a la meseta: Maguy Marin, Gene Hill Sagan... La raó per no atrevir-se més amb el repertori clàssic era ben senzilla: no hi havia temps per preparar els ballarins i menys encara per homogeneïtzar el conjunt. Això sí, la tècnica en què els formava continuava essent acadèmica. Ullate, que posteriorment denunciaria la preca-

castañuelas– y la tradicional técnica de las zapatillas de punta. Por si eso no fuera suficiente, había que añadirle a la oferta la conocida Escuela Bolera (las danzas españolas del siglo XVIII, las goyescas) y, luego, claro está, la noción que se tiene en el extranjero de lo que es un «clásico español», esto es, puro flamenco. Curiosamente –y volviendo al episodio entre Antonio y Ullate–, el bailaor sevillano, que no se tomó nada bien que su jovencísima estrella le dejara por el «monstruo» belga de la danza, coincidiría en Madrid con el bailarín maño dirigiendo cada uno una de las compañías estatales: Antonio sucedería en 1980 a Gades al frente del Ballet Nacional Español, al tiempo que Ullate ya llevaba un año con el Clásico. Un Clásico, eso sí, salpicado de atrevidas novedades con las que se sembró la polémica. El artista optó por un estilo más contemporáneo, con piezas no solo de Béjart, sino de nombres entonces aún desconocidos en la meseta: Maguy Marin, Gene Hill Sagan... La razón para no llegar a mayores con el repertorio clásico era bien sencilla: no había tiempo para preparar a los bailarines y menos aún para homogeneizar el conjunto. Eso sí, la técnica en que los formaba seguía siendo

35


36 pag.

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda

37

Dos moments de Raymonda Divertimento en la versió de José Carlos Martínez, Compañía Nacional de Danza; a l’esquerra la companyia i a la dreta Giulia Paris i Erez Ilan. Fotos: Jesús Vallinas / Dos momentos de Raymonda Divertimento en la versión de José Carlos Martínez, Compañía Nacional de Danza; a la izquierda la compañía y a la derecha Giulia Paris y Erez Ilan. Fotos: Jesús Vallinas

rietat amb què treballaven –«assajàvem en un antic hospital que després seria el Reina Sofía, pelats de fred, amb guants, gorra i bufanda»–, al mateix temps es va decantar vers una espanyolització, una síntesi entre la dansa acadèmica i la popular espanyola amb músiques dels grans compositors espanyols. De fet, si es fa un cop d’ull a l’hemeroteca, s’observen paradoxes entre el que és «clàssic» i «nacional». El 1982 Antonio va estrenar el seu particular Don Quijote amb el Ballet Nacional, que no té res a veure amb el clàssic de Petipa, sinó una peça nova de Luisillo sobre música de Federico Moreno Torroba –que per cert moriria un mes abans de l’estrena. Doncs bé, aquell mateix any Víctor Ullate surt de gira amb Rapsodia sinfónica, en la qual les seves ballarines interpreten música de Turina amb sabatilles de punta. I la seva darrera peça com a director del Clásico és El Madrid de Chueca, un homenatge al compositor de sarsueles que conjuga aquest gènere amb el ballet clàssic. Amb tot, no és gens estrany que amb el canvi de cicle polític s’acudeixi a la font, la baula essencial del ballet clàssic, ja sigui espanyol o acadèmic: la barcelonina María de Ávila, que després de la Guerra va arribar a ser prima ballerina assoluta al Liceu, és cridada el 1983 per dirigir ambdós ballets. És més, el govern del PSOE aprova els estatuts que assignen al Ballet Nacional de España una seu pròpia al Teatro de la Zarzuela, un espai que encara avui dia reivindica José Carlos Martínez, l’actual director artístic de la CND.

académica. Ullate, que denunciaría a posteriori la precariedad en la que trabajaban –«ensayábamos en un antiguo hospital que luego sería el Reina Sofía, helados de frío, con guantes, gorro y bufanda»-, se escoró a su vez hacia una españolización, una síntesis entre la danza académica y la popular española con músicas de los grandes compositores españoles. En realidad, si se echa un vistazo a la hemeroteca, se observan paradojas entre lo «clásico» y lo «nacional». En 1982, Antonio estrena su particular Don Quijote con el Ballet Nacional, que nada tiene que ver con el clásico de Petipa, sino que es una pieza nueva de Luisillo sobre música de Federico Moreno Torroba –quien por cierto fallece un mes antes del estreno. Pues bien, ese mismo año Víctor Ullate sale de gira con Rapsodia sinfónica, en la que sus bailarinas interpretan música de Turina con zapatillas de punta. Y bueno, su última pieza como director del Clásico es El Madrid de Chueca, un homenaje al compositor de zarzuelas que conjuga este género con el ballet clásico. Con todo, no es de extrañar que con el cambio de ciclo político se acuda a la fuente, al eslabón esencial del ballet clásico, ya sea español o académico: la barcelonesa María de Ávila, que tras la Guerra llega a prima ballerina assoluta en el Liceu, es llamada a dirigir en 1983 ambos ballets. Es más, el gobierno del PSOE aprueba los estatutos en los que se asigna al Ballet Nacional de España una sede propia en el Teatro de la Zarzuela, un espacio que aún hoy reivindica José Carlos Martínez, el actual director artístico de la CND.


38 pag.

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda

EL 1982 ANTONIO VA ESTRENAR EL SEU PARTICULAR DON QUIJOTE AMB EL BALLET NACIONAL, UNA PEÇA NOVA DE LUISILLO SOBRE MÚSICA DE FEDERICO MORENO TORROBA

Però María de Ávila es troba en una situació idèntica. La seva intenció de presentar els clàssics del ballet s’atura un cop ha aconseguit posar en escena Serenade i Concierto barroco de Balanchine, o El jardí dels lilàs d’Anthony Tudor. Quan es tracta d’un Don Quijote (el de Petipa) o d’un Llac dels cignes, De Ávila opta per oferir només els passos de dos d’aquests ballets. El clàssic és bo si és molt bo... Després d’un interval d’un any, en el qual el nord-americà Ray Barra s’atreveix a presentar un ballet sencer (entre el 1986 i el 1987 programa El trencanous, Les sílfides i Raymonda Divertimento), el pas següent és apostar per algú de rellevància internacional en l’àmbit del ballet acadèmic que continuï la tasca endegada per María de Ávila. Maia Plissétskaia, que en les seves gires per Espanya palesa l’atracció que sent pel país, no s’hi resisteix. José Manuel Garrido, en aquell moment director de l’INAEM i més endavant subsecretari de Cultura, és el responsable de contractar-la, encara que aquesta contractació no es fa amb l’artista ni amb un representant privat, sinó amb Gosconcert, l’agència oficial de contractació russa. Érem al 1987, el Mur encara no havia caigut. «Jo adorava ballar la Laurencia de Lope de Vega o la Dulcinea/Kitri de Cervantes, així com les danses espanyoles de Goleizovski. A més, no vaig parar fins a aconseguir la meva Carmen [una suite que va compondre per a

ella el seu marit, Rodion Sxedrín]. Era coincidència o era el destí?», escrigué Plissétskaia en les seves memòries. «Garrido va venir a la nostra casa del carrer Gorki [...]. La perestroika vivia el seu segon any. El negoci es tancà amb rapidesa. Es va signar el contracte i Gosconcert em va lliurar una nota amb les seves condicions, tot per a ells i una dieta de mala mort per a mi. Pocs dies després havia de marxar cap a Madrid.» La ballarina i directora russa sabia que venia a un país sense tradició de ballet, amb una companyia que encara no havia enlairat, formada per gent molt jove «però que prometen». Però al cap de poc temps diu sentir-se envoltada per una troca d’intrigues entre els seus solistes que la incomoda. El contracte és per dos anys, 5,5 milions de pessetes cadascun, més despeses de transport i allotjament (una suite al Palace). Caldria sumar-hi 240.000 pessetes cada dia que ballés, més 1,2 milions per cada coreografia que creés per al Ballet Nacional, que bé podia ser un retalla i copia d’altres produccions. Aquelles foren almenys les xifres oficials. Semblava un luxe «barat». Però després de dos anys i mig, amb Adolfo Marsillach a l’INAEM, es decideix de posar fi a la festa. Quina direcció calia emprendre? A l’Espanya preolímpica té sentit apostar per algú que

EN 1982 ANTONIO ESTRENÓ SU PARTICULAR DON QUIJOTE CON EL BALLET NACIONAL, UNA PIEZA NUEVA DE LUISILLO SOBRE MÚSICA DE FEDERICO MORENO TORROBA

Pero María de Ávila se encuentra en las mismas. Su intención de presentar los clásicos del ballet se detiene una vez ha logrado poner en escena Serenade y Concierto barroco de Balanchine, o El jardín de las lilas de Anthony Tudor. Cuando se trata de un Don Quijote (el de Petipa) o de un Lago de los cisnes, De Ávila se decanta por brindar únicamente los pasos a dos de esos ballets. El clásico es bueno si es muy bueno… Tras un ínterin de un año, en el que el estadounidense Ray Barra se atreve a presentar un ballet completo (entre 1986 y 1987 pone en solfa Cascanueces, Las sílfides y Raymonda Divertimento), el paso siguiente es apostar por alguien de relevancia internacional en el ámbito del ballet académico que continúe la labor que empezó María de Ávila. Maya Plisétskaya, que en sus giras por España evidencia la atracción que siente por el país, no se resiste. José Manuel Garrido, a la sazón director del INAEM y más adelante subsecretario de Cultura, es el responsable de su contratación, aunque esta no se realiza con la artista ni con un representante privado, sino con Gosconcert, la agencia oficial de contratación rusa. Corría 1987, no había caído el Muro siquiera. «Yo adoraba bailar la Laurencia de Lope de Vega o la Dulcinea/Kitri de Cervantes, así como las danzas españolas de Goleizovsky. Además, no paré hasta lograr mi Carmen [una

suite que compuso para ella su marido, Rodion Shchedrín]. ¿Era coincidencia o era el destino?», escribiría Plisétskaya en sus memorias. «Garrido vino a nuestra casa de la calle Gorky [...]. La perestroika estaba en su segundo año. El negocio se cerró con rapidez. Se firmó el contrato y Gosconcert me tendió una nota con sus condiciones, todo para ellos y una dieta de mala muerte para mí. Tenía que partir hacia Madrid en pocos días.» La bailarina y directora rusa sabía que venía a un país sin tradición de ballet, con una compañía que no había despegado, formada por gente muy joven «pero que prometen». Sin embargo, al poco tiempo dice verse envuelta en una madeja de intrigas entre sus solistas que la hace sentirse incómoda. El contrato es por dos años, a 5,5 millones de pesetas cada uno, más gastos de transporte y alojamiento (una suite en el Palace). Cada día que bailara había que sumar 240.000, más 1,2 millones por cada coreografía que creara para el Ballet Nacional, que podían ser un buen recorta y pega de otras producciones. Esas fueron al menos las cifras oficiales. Parecía un lujo «barato». Pero a los dos años y medio, con Adolfo Marsillach en el INAEM, se decide poner fin a la fiesta. ¿Qué dirección tomar? En la España preolímpica tiene sentido apostar por alguien que renueve la atmósfera. Y ahí está Nacho Duato,

39


40 pag.

Una companyia en constant recerca / Una compañía en constante búsqueda

renovi l’atmosfera. I heus ací Nacho Duato, un creador que havia demostrat la seva categoria coreografiant al Nederlands sota el paraigua de Jiří Kylián. Havia nascut com a ballarí al Ballet del Segle XX de Béjart, abans d’actuar amb Alvin Ailey a Nova York i després a Suècia, on el 1981 Kylián el descobrí i li oferí un contracte a la seva companyia a la Haia. En aquella etapa creà el seu emblemàtic Jardí tancat amb música de Maria del Mar Bonet, una alenada d’aire fresc… cent per cent mediterrani. «A Madrid semblen més conservadors i els atrau la idea d’una companyia “nacional”, de repertori. Però en realitat no existeix una tradició que ho justifiqui», assegurava Duato a La Vanguardia després de ser nomenat el 1990. «Jo no hi trencaré el “rellotge de l’avi”, perquè senzillament aquest rellotge no existeix.» I afegia: «Hi ha un públic que té ganes de conèixer expressions amb les quals es pugui identificar. Jo intentaré aproximar-me a les arrels espanyoles mitjançant un llenguatge diferent i nou amb el qual sigui possible comunicar amb aquest públic», afegia. El Ballet Clásico passà a dir-se Compañía Nacional de Danza. Duato hi va romandre vint anys, suficients per insuflar una determinada personalitat al grup (directament associada a les seves coreografies), però també suficients perquè l’enyorança d’aquella promesa d’una companyia que balla amb puntes fes la situació insostenible. L’étoile de l’Òpera de París José Carlos Martínez és ara qui ha d’assolir la solvència de la CND, tant en el ballet clàssic com en el contemporani. És el repte que assumeixen avui dia les companyies de ballet. El Liceu està expectant.

un creador que había demostrado su talla coreografiando en el Nederlands bajo el paraguas de Jiří Kylián. Había nacido como bailarín en el Ballet del Siglo XX de Béjart, antes de actuar con Alvin Ailey en Nueva York y luego en Suecia, donde en 1981 Kylián le descubriría y ofrecería un contrato con su compañía en La Haya. En esa etapa crearía su emblemática Jardí tancat con música de Maria del Mar Bonet, una bocanada de aire fresco... cien por cien mediterráneo. «En Madrid parecen más conservadores y les atrae la idea de una compañía “nacional”, de repertorio. Pero en realidad no existe una tradición que lo justifique», aseguraba Duato en La Vanguardia tras ser nombrado en 1990. «Yo no iré a romper el “reloj del abuelo”, porque sencillamente no existe tal reloj.» Y añadía: «Hay un público que tiene ganas de conocer expresiones con las que pueda identificarse. Yo intentaré aproximarme a las raíces españolas a través de un lenguaje diferente y nuevo con el que sea posible comunicar con ese público», añadía. El Ballet Clásico pasaría a denominarse Compañía Nacional de Danza. Duato permanecería veinte años, suficientes para insuflar una determinada personalidad al grupo (directamente asociada a sus coreografías), pero suficientes también para que la añoranza de aquella promesa de una compañía que baila en puntas hiciera insostenible la situación. La étoile de la Ópera de París José Carlos Martínez es ahora quien ha de lograr la solvencia de la CND, tanto en el clásico como en el contemporáneo. Es el reto que asumen las compañías de ballet hoy en día. El Liceu está expectante.

41


42 pag.

43 Compañía Nacional de Danza-Mar Aguiló, Anhelos y tormentos. Foto: Jesús Vallinas

ANHELS I TURMENTS Rosa Torres-Pardo Pianista

És impossible commemorar el centenari de la mort d’Enric Granados sense pensar en una gran paradoxa del destí: una tragèdia –derivada de l’èxit rotund obtingut pel compositor a Amèrica– causada per «danys col·laterals» de la Primera Guerra Mundial. Aquella maleïda guerra que el va perseguir primer amb la cancel·lació de l’estrena de la seva òpera Goyescas a l’Acadèmia Nacional de Música i Dansa de París –la carta de compromís de la qual data del 22 de juny de 1914– i després amb l’atac d’un submarí alemany contra el vaixell amb què el matrimoni Granados tornava a Espanya.

ANHELOS Y TORMENTOS Rosa Torres-Pardo Pianista

Es imposible conmemorar el centenario de la muerte de Enrique Granados sin pensar en una gran paradoja del destino: una tragedia –derivada del rotundo éxito obtenido por el compositor en América– causada por «daños colaterales» de la Primera Guerra Mundial. Aquella maldita guerra que le persiguió primero con la cancelación del estreno de su ópera Goyescas en la Academia Nacional de Música y Danza de París –cuya carta de compromiso data del 22 de junio de 1914– y más tarde con el ataque de un submarino alemán al barco en el que el matrimonio Granados regresaba a España.


44 pag.

Anhels i turments / Anhelos y tormentos Compañía Nacional de Danza-Jessica Lyall, Daan Vervoort, Anhelos y tormentos. Foto: Jesús Vallinas

Un concert a la Casa Blanca a Washington, sorgit després de l’estrena de Goyescas a la Metropolitan Opera de Nova York, els va obligar a canviar els passatges de tornada. El 24 de març, després de fer escala a Anglaterra, embarquen al Sussex, un vaixell de vapor francès, que a meitat de travessia és torpedinat i esqueixat en dos en ple Canal de la Mànega. Vuitanta persones hi perden la vida, entre elles Enric Granados i la seva dona, Amparo Gal. Malgrat ser fill i germà de militars, els interessos de Granados giraven principalment entorn de la música, la poesia i l’art. Anomenat per molts «el poeta del piano», en el decurs dels seus gairebé quaranta-nou anys mai no va arribar a sentir-se plenament satisfet amb la feina feta, malgrat els nombrosos reconeixements i premis rebuts. Però després de l’èxit de l’estrena de les seves Un concierto en la Casa Blanca en Washington, surgido después del estreno de Goyescas en la Metropolitan Opera de Nueva York, les obligó a cambiar los pasajes de vuelta. El 24 de marzo, tras escala en Inglaterra, embarcan en el Sussex, un barco de vapor francés, que a mitad de travesía es torpedeado y partido en dos en pleno Canal de la Mancha. Ochenta personas pierden la vida, entre ellas Enrique Granados y su mujer, Amparo Gal. Pese a ser hijo y hermano de militares, los intereses de Granados giraban principalmente en torno a la música, la poesía y el arte. Llamado por muchos «el poeta del piano», a lo largo de sus casi cuarenta y nueve años nunca llegó a estar suficientemente satisfecho con el trabajo realizado, a pesar de los numerosos reconocimientos y premios recibidos. Sin embargo, tras el

45


46 pag.

47

Anhels i turments / Anhelos y tormentos

LA MÚSICA DE CHOPIN I LA DE SCHUMANN DEIXAREN PETJADA EN LA DE GRANADOS, EN SER ELS SEUS DOS GRANS REFERENTS MUSICALS

Goyescas a Nova York, escriu a un amic: «finalment he vist els meus somnis fets realitat. És cert que els meus cabells han emblanquit i que es pot dir que és just ara quan començo la meva obra. Estic ple de confiança i entusiasme per treballar cada cop més i més. Estic començant. [...] Sóc el supervivent de la lluita sense fruit a la qual la ignorància i la indiferència del nostre país ens lliga. Tota la meva felicitat actual està basada més en el que vindrà que no pas en el que he fet fins ara...». És evident que la mort va interrompre l’obra de Granados quan era en la seva plenitud i maduresa i no podem fer res més que lamentar una vegada i una altra el seu final, trist i terrible. Però va deixar prou obra com per continuar omplint programes de concert i fer-nos molt feliços podent gaudir del llegat de la seva música, sobretot de la seva obra per a piano. Igual que Isaac Albéniz i Manuel de Falla, va tenir com a mestre el compositor Felip

Pedrell, representant de la Renaixença, moviment cultural català que exaltava els sentiments romàntics patriòtics. Pedrell va compondre l’òpera Els Pirineus, amb text de Jacint Verdaguer, i va editar l’obra de Tomás Luis de Victoria, entre altres treballs de recuperació, bo i mantenint els principis d’aquell moviment. Va ser autor del manifest Por nuestra música, que serví d’orientació i referència a molts compositors que anaven a la recerca d’un camí estètic. El manifest defensava l’estudi i la inspiració en les arrels de la música popular i el folklore espanyol. D’altra banda, la influència de Wagner en els compositors que vingueren després fou enorme i un referent important, entre altres coses, per la seva manera d’emprar el leitmotiv. Pedrell va orientar els seus alumnes en aquesta direcció, si bé recomanava d’alleugerir-ne la complexitat i càrrega sonora a fi de centrar-se especialment en la línia melòdica i en el cant, tot més proper a una estètica mediterrània.

LA MÚSICA DE CHOPIN Y LA DE SCHUMANN MARCARÍAN UNA CLARA IMPRONTA EN LA DE GRANADOS, CONVIRTIÉNDOSE EN SUS DOS GRANDES REFERENTES MUSICALES

éxito del estreno de sus Goyescas en Nueva York, escribe a un amigo: «por fin he visto mis sueños convertidos en realidad. Es verdad que mis cabellos están canosos y que se puede decir que es ahora cuando empiezo mi obra. Estoy lleno de confianza y entusiasmo para trabajar cada vez más y más. Estoy empezando. [...] Soy el superviviente de la lucha sin fruto hacia la cual la ignorancia y la indiferencia de nuestro país nos ata. Toda mi felicidad actual se basa más en lo que ha de venir, que en lo hecho hasta ahora...». Es evidente que la muerte interrumpió la obra de Granados en la plenitud y madurez y no podemos más que lamentar una y otra vez su terrible y triste final. Sin embargo, dejó obra suficiente como para seguir llenando programas de conciertos y hacernos muy felices al poder disfrutar del legado de su música, en especial de su obra para piano. Al igual que Isaac Albéniz y Manuel de Falla, tuvo como maestro al compositor Felip

Pedrell, representante de la Renaixença catalana, movimiento cultural catalán que exaltaba los sentimientos románticos patrióticos. Pedrell compuso la ópera Els Pirineus, con texto de Jacint Verdaguer, y editó la obra de Tomás Luis de Victoria, entre otros trabajos de recuperación, manteniendo los principios de ese movimiento. Fue autor del manifiesto Por nuestra música, que sirvió de orientación y referencia a muchos compositores en búsqueda de un camino estético. El manifiesto defendía el estudio y la inspiración en las raíces de la música popular y el folklore español. Por otra parte, la influencia de Wagner en los compositores que habrían de venir después fue enorme y un importante referente, entre otras cosas, por su modo de utilización del leitmotiv. Pedrell orientó a sus alumnos en esta dirección, si bien recomendaba aligerarlo en complejidad y carga sonora para centrarse especialmente en la línea melódica y el canto, más próximo a una estética mediterránea.


48 pag.

Anhels i turments / Anhelos y tormentos Dos moments de Tres Preludios, coreografia de Ben Stevenson, CND-Seh Yun Kim, Toby William Mallit; al fons, Rosa Torres-Pardo al piano. Foto: Jesús Vallinas

Dos momentos de Tres Preludios, coreografía de Ben Stevenson, CND-Seh Yun Kim, Toby William Mallit; al fondo, Rosa Torres-Pardo al piano. Foto: Jesús Vallinas

La música de Chopin i la de Schumann també deixaran petjada en la música de Granados, com és el cas dels Valses poéticos i les Escenas románticas.

La música de Chopin y la de Schumann también marcarían una clara impronta en la música de Granados, como en los Valses poéticos y las Escenas románticas.

Granados va seguir els consells del seu mestre Pedrell, tot mantenint el caràcter romàntic. El fet d’integrar en la seva música el folklore, bé des del catalanisme, bé des del Madrid de Goya, del caire andalusista o de l’aragonès, no canvia la seva essència romàntica que tanmateix connecta amb el moviment modernista que recorre Europa i que forma part de la seva idiosincràsia; mestre generós, compromès i idealista, fundà l’Acadèmia Granados que avui dia du el nom del seu alumne Frank Marshall.

Granados siguió los consejos de su maestro Pedrell, manteniendo su carácter romántico. Integrar en su música el folklore, bien desde el catalanismo, bien desde el Madrid goyesco, de lo andalucista o aragonés, no cambia su esencia romántica que conecta asimismo con el movimiento modernista que recorre Europa y que forma parte de su idiosincrasia; maestro generoso, comprometido e idealista, fundó la Academia Granados que hoy lleva el nombre de su alumno Frank Marshall.

Anhelos y tormentos (Anhels i turments) –dos adjectius que representen de manera molt encertada el sentiment romàntic– és un homenatge a Granados en què el coreògraf Dimo Kirilov ha seleccionat el més representatiu de la seva obra en un recorregut des d’«El amor y la muerte» de Goyescas fins a «El ángel de los claustros» de les seves Escenas poéticas.

Anhelos y tormentos –dos adjetivos que representan acertadamente el sentimiento romántico– es un homenaje a Granados donde el coreógrafo Dimo Kirilov ha seleccionado lo más representativo de su obra en un recorrido desde «El amor y la muerte» de Goyescas hasta «El ángel de los claustros» de sus Escenas poéticas.

49


50 pag.

Anhels i turments / Anhelos y tormentos Compañía Nacional de Danza-Moisés Martín Cintas, Giada Rossi, In the Night. Foto: Jesús Vallinas

El ballet comença amb el final –la mort del majo representada per les pàgines més inspirades, profundes i dramàtiques de Goyescas–, continua a tall de record i, com un viatge cap al passat, recorre les seves danses, escenes romàntiques i valsos poètics.

El ballet comienza con el final –la muerte del majo representada por las páginas más inspiradas, profundas y dramáticas de Goyescas–, continúa a modo de recuerdo y, como un viaje al pasado, recorre sus danzas, escenas románticas y valses poéticos.

Si Goyescas representa el moment de més àlgida maduresa de Granados (escrita als quaranta-sis anys), les seves obres anteriors també són d’alta volada, malgrat copsars’hi una diferència estètica important entre ambdós períodes.

Si Goyescas representa el momento de mayor madurez de Granados (escrita a sus cuarenta y seis años), sus obras anteriores son también de gran altura, aunque se aprecia una diferencia estética importante entre ambos períodos.

Goyescas sorgeix del temps que visqué a Madrid, on gairebé diàriament visita el Museo del Prado: «em vaig enamorar de la psicologia de Goya; de la seva paleta. D’ell i de la duquessa d’Alba; d’ella com a maja, dels seus models, de les seves batusses, amors i floretes. Aquell blanc rosat de les galtes contrastant amb blondes i vellut negre amb alamares; aquells cossos amb cintures vincladisses, mans de nacre i gessamí posades damunt d’atzabeja, m’han trastornat...».

Goyescas surge del tiempo que vivió en Madrid, donde visita casi a diario el Museo del Prado: «me enamoré de la psicología de Goya; de su paleta. De él y de la duquesa de Alba; de su maja señora, de sus modelos, de sus pendencias, amores y requiebros. Aquel blanco rosa de las mejillas contrastando con blondas y terciopelo negro con alamares; aquellos cuerpos de cinturas cimbreantes, manos de nácar y de jazmín posadas sobre azabaches, me han trastornado...».

51


52 pag.

53

Anhels i turments / Anhelos y tormentos

QUAN ALBÉNIZ VA ESCRIURE LA SUITE IBERIA VA HOMENATJAR GRANADOS FENT LA MATEIXA DISTRIBUCIÓ QUE AQUEST AMB LES SEVES DANZAS, DOTZE IMPRESSIONS EN QUATRE QUADERNS

D’aquesta manera s’inspirà per escriure aquesta obra, original per a piano, que després transformà en òpera. Una música amb escenes d’amor en «Requiebros» i en «Coloquio en la reja», de festa amb «El fandango de candil», de gelosia en «La maja y el ruiseñor» i finalment de dol en «El amor y la muerte» i «Serenata del espectro».

L’escriptura de Goyescas només podia ser obra d’un gran pianista, capaç d’extreure totes les possibilitats tècniques i sonores de l’instrument. Escrita a tall d’improvisació, «El amor y la muerte» traça un recorregut per les diverses escenes de l’obra, barrejant el tema del fandango amb els de «La maja y el ruiseñor»; són records ara recoberts amb un vel fosc, barreja de desesperació i tristor que mena a uns acords que fan sentir literalment la mort. Sense pausa comença un petit Vals poético, una petita perla d’una exquisidesa que se situa entre Chopin i Schumann, els seus dos grans referents musicals. El vals és lent i chopinià, però en la seva senzillesa i puresa s’acosta al clima de les Escenas de nens de Schumann. Una de las danses més nostàlgiques i cèlebres és «Oriental», que pertany a les Doce danzas españolas. Molt celebrades pel seu mestre Pedrell, van rebre

De este modo se inspiró para escribir esta obra, original para piano, que después transformaría en ópera. Una música con escenas de amor en «Requiebros» y en «Coloquio en la reja», de fiesta con «El fandango de candil», de celos en «La maja y el ruiseñor» y finalmente de duelo con «El amor y la muerte» y «Serenata del espectro».

CUANDO ALBÉNIZ ESCRIBIÓ LA SUITE IBERIA RINDIÓ HOMENAJE A GRANADOS CON LA MISMA DISTRIBUCIÓN QUE ESTE CON SUS DANZAS, DOCE IMPRESIONES EN CUATRO CUADERNOS

La escritura de Goyescas solo puede haber sido realizada por un gran pianista, capaz de extraer todas las posibilidades técnicas y sonoras del instrumento. Escrita a modo de improvisación, «El amor y la muerte» dibuja un recorrido por las diversas escenas de la obra, mezclando el tema del fandango con los de «La maja y el ruiseñor»; son recuerdos cubiertos ahora por un velo oscuro, mezcla de desesperación y tristeza que desemboca en unos acordes que hacen sentir literalmente la muerte. Sin pausa comienza un pequeño Vals poético, una pequeña perla cuya exquisitez se encuentra entre Chopin y Schumann, sus dos grandes referentes musicales. El vals es lento y chopiniano, pero en su sencillez y pureza se acerca al clima de las Escenas de niños de Schumann.


54 pag.

Anhels i turments / Anhelos y tormentos Compañía Nacional de Danza-Kayoko Everhart, The Vertiginous Thrill of Exactitude. Foto: Jesús Vallinas

la felicitació i les lloances de Claude Debussy, Gabriel Fauré, Camille SaintSaëns, Jules Massenet o d’Edvard Grieg. El seu gran amic Isaac Albéniz les va valorar també moltíssim, fins al punt de tenir-les sempre damunt el piano, tal com explicava el seu fill Alfonso. Quan Albéniz va escriure aquell monument per a piano que és Iberia, va decidir fer la mateixa distribució que féu Granados amb les seves danses: dotze impressions repartides en quatre quaderns de tres peces cadascun, com a homenatge al seu estimat i admirat amic. «Oriental» transporta a una terra llunyana i exòtica i transpira malenconia. Senzilla i perfecta de forma, l’acompanyament amb escales menors i cant de melismes florits ens fa viatjar a un món de somni que recorda els contes de sultans i princeses de Les mil i una nits. Valses poéticos, Danzas españolas i Escenas románticas són obres escrites en plena joventut i efervescència creativa. La «Mazurca» de les Escenas román-

Una de las danzas más nostálgicas y célebres es «Oriental», que pertenece a las Doce danzas españolas. Muy celebradas por su maestro Pedrell, recibieron las felicitaciones y alabanzas de Claude Debussy, Gabriel Fauré, Camille SaintSaëns, Jules Massenet o de Edvard Grieg. Su gran amigo Isaac Albéniz las valoró también en grado sumo, hasta el punto de tenerlas siempre encima del piano, según contaba su hijo Alfonso. Cuando Albéniz escribió aquel monumento para piano que es Iberia, decidió la misma distribución que hizo Granados con sus danzas: doce impresiones repartidas en cuatro cuadernos de tres piezas cada uno, como homenaje a su querido y admirado amigo. «Oriental» transporta a una tierra lejana y exótica y transpira melancolía. Sencilla y perfecta de forma, su acompañamiento con escalas menores y canto de floridos melismas nos hace viajar a un mundo de ensueño que recuerda los cuentos sobre sultanes y princesas de Las mil y una noches.

55


56 pag.

Anhels i turments / Anhelos y tormentos

GRÀCIES ALS SEUS TALENT, ESPONTANEÏTAT I FACILITAT PER A LA IMPROVISACIÓ, GRANADOS VA CONVERTIR EN VIRTUTS LES POSSIBLES MANCANCES EN LA BASE TÈCNICA DE COMPOSICIÓ

GRACIAS A SU TALENTO, ESPONTANEIDAD Y FACILIDAD PARA LA IMPROVISACIÓN, GRANADOS CONVIRTIÓ EN VIRTUDES LAS POSIBLES CARENCIAS DE SU BASE TÉCNICA DE COMPOSICIÓN

ticas és la peça que obre la sèrie, i és un nou homenatge a Chopin i les seves masurques, danses escrites a tres temps l’atractiu de les quals radica en el fet que recolzen en el segon temps, la part dèbil del compàs. Escrita en to menor poco lento con abbandono, amb una estructura senzilla i una melodia secundada com a duetto per la veu greu, ambdues veus descansen invariablement en la segona part del compàs, tot creant el clima particular de la masurca i generant una peça de proporcions perfectes que convida a celebrar una música preciosa.

Valses poéticos, Danzas españolas y Escenas románticas son obras escritas en plena juventud y efervescencia creativa. La «Mazurca» de las Escenas románticas es la pieza que abre la serie, siendo un nuevo homenaje a Chopin y a sus mazurcas, danzas escritas a tres tiempos cuyo atractivo consiste en apoyarse en el segundo tiempo, la parte débil del compás. Escrita en tono menor poco lento con abbandono, con una estructura sencilla y una melodía secundada a modo de duetto por la voz grave, descansan ambas voces invariablemente en la segunda parte del compás, creando el clima particular de la mazurca y dando lugar a una pieza de proporciones perfectas que hace celebrar una preciosa música.

Per acabar, «El ángel de los claustros», del segon cicle d’Escenas poéticas, és una obra d’una gran espiritualitat. Com en un bucle, una sèrie de notes descendents es repeteixen i fan ressonar els ecos del claustre d’una església. El coral de la part central mostra un sentiment religiós elevat. Dimo Kirilov n’amplia i n’engrandeix els ecos amb la seva coreografia, tot recreant un univers subtil i delicat en un sentit homenatge a Granados. S’ha comentat que Felip Pedrell, mestre de Granados, Albéniz i Falla, era un compositor que no tenia prou base tècnica com per formar correctament els seus alumnes, tot traslladant, doncs, a Granados aquest mateix problema i posant en dubte la seva capacitat per escriure una sonata sense dificultat, per

Para concluir, «El ángel de los claustros», del segundo ciclo de Escenas poéticas, es una obra de gran espiritualidad. Como en un bucle, una serie de notas descendentes se repiten haciendo resonar los ecos del claustro de una iglesia. El coral de la parte central muestra un elevado sentimiento religioso. Dimo Kirilov amplía y agranda los ecos con su coreografía, recreando un universo sutil y delicado en un sentido homenaje a Granados. Se ha comentado que Felip Pedrell, maestro de Granados, Albéniz y Falla, era un compositor que carecía de base técnica suficiente como para formar

57


58 pag.

59

posar un exemple de forma musical una mica més complexa quant a desenvolupament. Si fos el cas, qualsevol que fos aquesta mancança, Granados la va saber compensar gràcies al seu talent, a la seva espontaneïtat i facilitat per a la improvisació, i va fer de la mancança virtut. La seva obra per a piano, per a cant, la seva música de cambra –poc coneguda però de gran bellesa–, així com la seva música simfònica en són bona prova. La pregunta continua allà mateix: què hauria escrit Enric Granados d’haver tornat sa i estalvi aquell 24 de març? Sens dubte, més música, i tal com ell mateix relatava per carta a un amic abans de la travessia fatídica, amb més saviesa i experiència. Avui, cent anys després d’aquella tragèdia, continuem gaudint de la seva música meravellosa, que sonarà a les sales de concerts d’arreu molts i molts anys més. Segur. correctamente a sus alumnos, trasladando a Granados ese mismo problema y poniendo en duda su capacidad para escribir una sonata sin dificultad, por poner el ejemplo de una forma musical algo más compleja en su desarrollo. De ser así, cualquiera que fuera esa carencia, la supo compensar Granados gracias a su talento, a su espontaneidad y facilidad para la improvisación, convirtiendo en virtud la falta. Su obra para piano, para canto, su música de cámara –poco conocida pero de gran belleza–, así como su música sinfónica son prueba de ello. La pregunta sigue ahí: ¿qué habría escrito Enrique Granados de haber regresado a salvo aquel 24 de marzo? Sin duda más música, y como él mismo relataba por carta a un amigo antes de realizar aquella fatídica travesía, con más sabiduría y experiencia. Hoy, cien años después de aquella tragedia, seguimos disfrutando de su maravillosa música, que seguirá sonando en las salas de conciertos de todo el mundo muchos años más. Seguro.


60 pag.

61

Biografies / Biografías

José María Moreno

Rosa Torres-Pardo

CARLOS FAXAS

Tamako Akiyama

William Forsythe

Director artístic de la CND Director artístico de la CND

Director d’orquestra Director de orquesta

Pianista Pianista

Pianista Pianista

Ballarina convidada Bailarina invitada

Coreògraf Coreógrafo

Ballarí estrella de l’Òpera de París. Comenador de l’Orde de les Arts i les Lletres. Premi Nacional de Dansa 1999. Format en el Centre de Danse International Rosella Hightower, ha estat guardonat en el decurs de la seva carrera (Prix de Lausanne, Concurs Internacional de Varna, Léonide Massine, Benois de la Dansa). Elegit personalment per Rudolf Nureyev per a formar part del Ballet de l’Òpera de París, on va ser ballarí estrella, ha treballat amb els grans coreògrafs del segle XX (Béjart, Bausch, Ek, Forsythe), alguns dels quals han creat peces per a ell. D’entre les seves coreografies cal destacar, Mi favorita, Delibes-Suite, El olor de la ausencia, Scarlatti pas de deux i Resonance. Per a la CND ha creat obres com Sonatas i les seves versions de Raymonda Divertimento i Don Quixot.

Format a Espanya i Sant Petersburg i pioner en la introducció de tècniques de Hun Yuan Taichi Chuan en la direcció d’orquestra, treballa regularment en prestigiosos teatres i orquestres (ORCAM, Berliner Symphoniker, Augsburger Philarmoniker, Karelian Philharmonic, Orquesta do Norte, Oviedo Filarmonía, Sinfónica de Galicia, Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) i destacats solistes com Plácido Domingo, Josep Bros, Roberto Alagna, Joan Pons, Carlos Álvarez, Fiorenza Cedolins o Stefania Bonfadelli, entre d’altres. Principal director convidat del Festival Música Mallorca i de la Orquesta do Norte, entre 2012 i 2015 ha estat al capdavant de la direcció artística de la temporada operística del Teatre Principal de Palma.

Va estudiar a Madrid, Londres, la Juilliard School i Viena amb Joaquín Soriano, Gloria Olaya, Maria Curcio i Hans Graff. Premiada repetidament en el decurs de la seva carrera, ha actuat als auditoris més importants amb les orquestres més prestigioses: Los Angeles Philharmonic, Royal Philharmonic, Symponique de Montréal, Rundunfk-Sinfonieorchester Berlin, Virtuosos de Moscou, Carnegie Hall, Hollywood Bowl, Kennedy Center, Wigmore Hall, Konzerthaus de Berlín, Musikhalle d’Hamburg, Teatro Colón de Buenos Aires, entre d’altres; i sota la batuta de directors com Charles Dutoit, Vladimir Spivakov, Tamás Vásáry, Yuri Temirkanov o Jean Fournet. En els darrers anys ha col·laborat en diversos projectes interdisciplinars.

Actualment pianista titular de la Compañía Nacional de Danza, ha estat professor de la Universidad Complutense i com a pianista acompanyant ha col·laborat amb estrelles mundials de l’òpera i el ballet: Victoria de los Ángeles, Rudolf Nureyev, José Carlos Mar tínez, Nacho Duato, Maya Plisétskaya, Alfredo Sadel, Mariemma,… Ha compost òperes, ballets i diferents obres per al repertori instrumental i coral, dirigint durant vint anys el Conjunto de Arte de Letrán, on també va ser mestre de capella i organista. Ostenta distincions de reconeixement del Gran Teatro García Lorca de L’Havana, l’Òpera de Plovdiv, l’Aliança Francesa i l’Agrupació Cultural Min-On de Japó.

Estudia a l’Uchiyama Ballet Studio, continuant més tard la seva formació a l’Académie de Danse Classique Princess Grace. El 1986 obté el segon premi en el concurs Prix de Lausanne. Des de 1999 Tamako Akiyama treballa com a ballarina principal a la Compañía Nacional de Danza interpretant rols principals en nombroses creacions de Nacho Duato. El 2007 Mats Ek la tria per a ballar el rol principal en la creació d’ Aluminio, estrenada per la CND al Teatro Real de Madrid. Des de juliol de 2014 treballa com a freelance, col·laborant especialment amb Dimo Kirilov a Aimless y Entre mareas, creada per al festival Madrid en Danza.

Formado en España y San Petersburgo y pionero en la introducción de técnicas de Hun Yuan Taichi Chuan en la dirección de orquesta, trabaja regularmente con prestigiosos teatros y orquestas (ORCAM, Berliner Symphoniker, Augsburger Philarmoniker, Karelian Philharmonic, Orquesta do Norte, Oviedo Filarmonía, Sinfónica de Galicia, Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) y destacados solistas como Plácido Domingo, Josep Bros, Roberto Alagna, Joan Pons, Carlos Álvarez, Fiorenza Cedolins o Stefania Bonfadelli, entre otros. Principal director invitado del Festival Música Mallorca y de la Orquesta do Norte, entre 2012 y 2015 ha estado al frente de la dirección artística de la temporada operística del Teatre Principal de Palma.

Estudió en Madrid, Londres, Nueva York (Juilliard School) y Viena con Joaquín Soriano, Gloria Olaya, Maria Curcio y Hans Graff. Premiada repetidamente a lo largo de su carrera, ha actuado en los auditorios más importantes y junto a las más prestigiosas orquestas: Los Angeles Philharmonic, Royal Philharmonic, Symponique de Montréal, Rundunfk-Sinfonieorchester Berlin, Virtuosos de Moscú, Carnegie Hall, Hollywood Bowl, Kennedy Center, Wigmore Hall, Konzerthaus de Berlín, Musikhalle de Hamburgo, Teatro Colón de Buenos Aires, entre otros; bajo la batuta de directores como Charles Dutoit, Vladimir Spivakov, Tamás Vásáry, Yuri Temirkanov o Jean Fournet. En los últimos años ha colaborado en diversos proyectos interdisciplinares.

M. Novak

F. Marcos

José Carlos Martínez

Bailarín Estrella de la Ópera de París. Comendador de la Orden de las Artes y las Letras. Premio Nacional de Danza 1999. Formado en el Centre de Danse International Rosella Hightower, ha obtenido infinidad de galardones a lo largo de su carrera (Prix de Lausanne, Concurso Internacional de Varna , Léonide Massine, Benois de la Danza). Elegido personalmente por Rudolf Nureyev para formar parte del Ballet de la Ópera de París, del que fue bailarín estrella, ha trabajado con los grandes coreógrafos del siglo X X (Béjar t , Bausch, Ek, Forsythe), algunos de los cuales han creado piezas para él. De entre sus coreografías cabe destacar, Mi favorita, Delibes-Suite, El olor de la ausencia, Scarlatti pas de deux y Resonance. Para la CND ha creado obras como Sonatas y sus versiones de Raymonda Divertimento y Don Quijote.

Actualmente pianista titular de la Compañía Nacional de Danza, ha sido profesor de la Universidad Complutense y como pianista acompañante ha colaborado junto a estrellas mundiales de la ópera y el ballet: Victoria de los Ángeles, Rudolf Nureyev, José Carlos Mar tínez, Nacho Duato, Maya Plisétskaya, Alfredo Sadel, Mariemma,… Ha compuesto óperas, ballets y diferentes obras para repertorio instrumental y coral, dirigiendo durante veinte años el Conjunto de Arte de Letrán, donde además fue maestro de capilla y organista. Ostenta distinciones de reconocimiento del Gran Teatro García Lorca de La Habana, la Ópera de Plovdiv, la Alianza Francesa y la Agrupación Cultural Min-On de Japón.

Estudia en el Uchiyama Ballet Studio, para más tarde continuar su formación en la Académie de Danse Classique Princess Grace. En 1986 obtiene segundo premio en el concurso Prix de Lausanne. Desde 1999 Tamako Akiyama trabaja como bailarina principal en la Compañía Nacional de Danza interpretando roles principales en numerosas creaciones de Nacho Duato. En 2007 Mats Ek la elige para bailar el rol principal en la creación de Aluminio estrenada por la CND en el Teatro Real en Madrid. Desde Julio de 2014 trabaja como freelance, colaborando especialmente con Dimo Kirilov en Aimless y Entre mareas creada para el festival Madrid en Danza.

Va arribar a Europa com a ballarí i coreògraf resident del Stuttgart Ballet. Coreografià peces per als ballets de Munic, La Haia, Londres, Basilea, Berlín, Frankfurt, París, Nova York i San Francisco. Va ser director del Frankfurt Ballet, on va concebre alguns dels seus treballs més celebrats (The Loss of Small Detail, Gänge, Artifact, Impressing the Czar, Limb’s Theorem, Endelss House, entre d’altres). Posteriorment va crear la Forsythe Company per a qui feu obres com Three Atmospheric Studies, Human Writes, Heterotopia i The Defenders. les seves coreografies, interpretades per les companyies més prestigioses del món (Kirov, New York City Ballet, San Francisco Ballet, Royal Ballet Covent Garden, CND) li han reportat innombrables guardons. Llegó a Europa como bailarín y coreógrafo residente del Stuttgart Ballet. Coreografió piezas para los ballets de Múnich, La Haya, Londres, Basilea, Berlín, Frankfurt, París, Nueva York y San Francisco. Fue director del Frankfurt Ballet, donde concibió algunos de sus más celebrados trabajos (The Loss of Small Detail, Gänge, Artifact, Impressing the Czar, Limb’s Theorem, Endelss House, entre otros). Posteriormente creó la Forsythe Company para la que hizo obras como Three Atmospheric Studies, Human Writes, Heterotopia y The Defenders. Sus coreografías, interpretadas por las compañías más prestigiosas del mundo (Kirov, New York City Ballet, San Francisco Ballet, Royal Ballet Covent Garden, CND) le han reportado innumberables galardones.


62 pag.

63

Biografies / Biografías

Jerome Robbins

Dimo Kirilov

J. Garceche

Nascut a Sofia, va ser solista del Ballet de l’Òpera Nacional d’aquesta ciutat i del Ballet National de Nancy et Lorraine. El 2001 va entrar a formar part de la Compañía Nacional de Danza (ballarí principal a partir de 2003). Ha col·laborat amb coreògrafs com Nacho Duato, Jiri Kylian, Mats Ek, Ohad Naharin, Jacopo Godani, Jorma Uotinen i Roland Petit, entre d’altres, participant t ambé com a ballarí en nombroses gales internacionals a Japó, Àustria, Estats Units i França. En la seva faceta coreogràfica ha estat premiat en els concursos internacionals de coreografia de Copenhagen i Hannover i el BurgosNew York. Entre les seves obres cal destacar S.O.S., Aimless, Collisions i Entre mareas. Nacido en Sofía, fue solista del Ballet de la Ópera Nacional de esa ciudad y del Ballet National de Nancy et Lorraine. En 2001 entró a formar par te de la Compañía Nacional de Danza (bailarín principal a partir de 2003). Ha colaborado con coreógrafos como Nacho Duato, Jiri Kylian, Mats Ek, Ohad Naharin, Jacopo Godani, Jorma Uotinen y Roland Petit, entre otros, participando asimismo como bailarín en numerosas galas internacionales en Japón, Austria, Estados Unidos y Francia. En su faceta coreográfica ha sido premiado en los concursos internacionales de coreografía de Copenhagen y Hannover y el Burgos-New York. Entre sus obras merecen destacarse S.O.S., Aimless, Collisions y Entre mareas.

Compañía Nacional de Danza

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu

Fundada el 1979 amb el nom Ballet Nacional de España Clásico, els seus directors han estat Víctor Ullate, María de Ávila, Ray Barra, Maya Plisetskaya, Nacho Duato, Hervé Palito i, a partir de 2011, José Carlos Martínez. L’arribada de Nacho Duato va representar un canvi innovador en la història de la formació en incloure’s en el repertori de la companyia noves coreografies originals. El projecte actual de José Carlos Martínez per a la Compañía Nacional de Danza es basa en el foment i la difusió de l’art de la dansa i el seu extens repertori, tot reservant un ampli espai a la nova creació espanyola, sense oblidar els grans coreògrafs d’avui dia. Així, i des de 2011, a la Compañía Nacional de Danza hi ha també espai pel clàssic més pur, amb versions de Petipa com Don Quixot o Raymonda Divertimento del propi Martínez.

Fou la primera orquesta simfònica creada a l’ Estat espanyol (1847). El primer director titular va ser Marià Obiols. En el decurs de la seva història ha estat dirigida per batutes convidades tan prestigioses com Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Walter; i darrerament per Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Silvio Varviso. Els seus directors titulares han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment n’és Josep Pons.

F. Ohringer

Coreògraf Coreógrafo

Coreògraf Coreógrafo

Va néixer a Nova York i fou membre de l’ American Ballet Theatre sota la tutela de coreògrafs com Mikhail Fokine, Anthony Tudor i Agnes de Mille. També va col·laborar amb George Balanchine, tant en els seus espectacles a Broadway com en el New York City Ballet fundat per Balanchine, en la seva doble faceta de baillarí i coreògraf innovador (The Guests, Age on Anxiety i The Cage). També va crear coreografies per a Broadway (The King and I, West Side Story). Amb l’American Theatre Lab va explorar els límits del seu art amb obres com Les Noces, Goldberg Variations, Glass Pieces, Dances at a Gathering i In the Night. La humanitat del seu art és el llegat més valuós de Robbins. Va morir el 1998. Nació en Nueva York y fue miembro del American Ballet Theatre bajo la tutela de coreógrafos como Mikhail Fokine, Anthony Tudor y Agnes de Mille. Colaboró asimismo con George Balanchine, tanto en sus espectáculos en Broadway como en el New York City Ballet fundado por Balanchine, en su doble faceta de bailarín y coreógrafo innovador (The Guests, Age on Anxiety y The Cage). También creó coreografías para Broadway (The King and I, West Side Story). Con el American Theatre Lab exploró los límites de su arte con obras como Les Noces, Goldberg Variations, Glass Pieces, Dances at a Gathering e In the Night. La humanidad de su arte es el legado más valioso de Robbins. Falleció en 1998.

Fundada en 1979 con el nombre Ballet Nacional de España Clásico, sus directores han sido Víctor Ullate, María de Ávila, Ray Barra, Maya Plisetskaya, Nacho Duato, Hervé Palito y, a partir de 2011, José Carlos Martínez. La llegada de Nacho Duato en 1990 supuso un cambio en la formación incluyéndose en el repertorio de la compañía nuevas coreografías originales. El proyecto actual de José Carlos Martínez para la Compañía Nacional de Danza se basa en el fomento y la difusión del arte de la danza y su extenso repertorio, reservando un amplio espacio a la nueva creación española, sin olvidar a los grandes coreógrafos de hoy. Del mismo modo, desde 2011 en la Compañía Nacional de Danza hay también hueco para el clásico más puro, con versiones de Petipa como Don Quijote o Raymonda Divertimento del propio Martínez.

Fue la primera orquesta sinfónica que se creó en el Estado español (1847). El primer director titular fue Marià Obiols. A lo largo de su historia ha sido dirigida por batutas invitadas, como Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto y Bruno Walter; y últimamente Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider y Silvio Varviso. Los directores titulares han sido Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy, Sebastian Weigle y Michael Boder. Actualmente el director musical es Josep Pons.


64 pag.

65

Biografies / Biografías

Compañía Nacional de Danza

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu

Primeres figures / Primeras figuras

Violí I / Violín I Kai Gleusteen Concertino Liviu Morna C. Associat Eva Pyrek * Aleksander Krapovski Birgit Euler Renata Tanollari Yana Tsanova Margaret Bonham Oriol Algueró Biel Graells Sergi Puente Oleksandr Sora

Seh Yun Kim

Alessandro Riga

Ballarins principals / Bailarines principales

Kayoko Everhart

Esteban Berlanga

Moisés MartínCintas

Anthony Pina

Violí II / Violín II Emilie Langlais * Liu Jing Mercè Brotons Andrea Ceruti Charles Courant Piotr Jeczmyk Mijai Morna Alexandre Polonsky Annick Puig

Ballarins solistes / Bailarines solistas

Emilia Gisladöttir

Jessica Lyall

YaeGee Park

Antonio de Rosa

Toby William Mallitt

Aleix Mañé

Isaac Montllor

Daan Vervoort

Viola / Viola Germán Clavijo * Birgit Schmidt Marie Vanier Claire Bobij Bettina Brandkamp Vincent Fillatreau Franck Tollini Laura Erra

Violoncel / Violonchelo Peter Thiemann * Nabí Cabestany Adam Glubinski Carme Comeche Rafael Sala Juan Manuel Stacey

Contrabaix / Contrabajo Frano Kakarigi * Apostol Kosev * Cristian Sandu Jorge Villar

Flauta / Flauta Albert Mora * Joan J. Renart Alexandra Miletic

Oboè / Oboe Daniel Fuster * Enric Pellicer Emili Pascual (CA) *

Clarinet / Clarinete Juanjo Mercadal * Dolors Payà Cristina Martín

Fagot / Fagot Bernardo Verde * Ximo Sanchís

Trompa / Trompa Arturo Nogués * Enrique J. Martínez Amparo Ferrandis Jorge Vilalta Trompeta / Trompeta Francesc Colomina * Josep Anton Casado Danel Morales Trombó / Trombón Jordi Berbegal * Alejandro Cantos Luis Bellver * Tuba / Tuba José Miguel Bernabeu * Timpani / Timpani Ferran Armengol * Percussió / Percusión Jordi Mestres Pilar Subirà Enric Monfort Jeremy Friedmann Piano / Piano Veronique Werklé * Arpa / Arpa Tiziana Tagliani *

* Solistes / Solistas En cursiva: assistències / asistencias


66 pag.

Direcció / Dirección: Joan Corbera Coordinació / Coordinación: Nora Farrés, Jordi Pujal Col·laboradors en aquest programa / Colaboradores en este programa: Maricel Chavarría, Rosa Torres-Pardo Disseny / Diseño: Maneko. Jofre Mañé Fotografies dels espectacles de la Compañía Nacional de Danza / Fotografías de los espectáculos de la Compañía Nacional de Danza: Jesús Vallinas Agraïments / Agradecimientos: Maite Villanueva (CND) Impressió / Impresión: Dilograf, S.L. Dipòsit legal / Depósito legal: B5574-2016 Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies / Gran Teatre del Liceu sobre todos los artículos de este programa y fotografías propias

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge / Información sobre publicidad y Mecenazgo: liceubarcelona.cat / mecenes@liceubarcelona.cat / 93 485 99 32 Comentaris i suggeriments / Comentarios y sugerencias: premsa@liceubarcelona.cat El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions / El Gran Teatre del Liceu ha obtenido las certificaciones: EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme) ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental) ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook