Entrevista a Enric Calpena

Va néixer el 3 dꞌagost de 1960 a Barcelona, va viure durant tota la infantesa amb un germà, dues germanes i els seus pares. Avui en dia és escriptor i periodista reconegut per haver treballat a El País, a TV3 i ser lꞌautor dꞌobres com El primer capità i El dia que Barcelona va morir. Avui tenim el privilegi dꞌentrevistar-lo cara a cara i plantejar-li certes preguntes sobre la seva carrera.

Quan vas saber que volies ser periodista?

De fet, vaig trigar molt a adonar-me’n. De jove treballava de cambrer durant el dia per qüestions dꞌestalvi i estudiava dret durant les nits. Però la vida va millorar lꞌestat econòmic de la meva família i això va permetre que mꞌadonés que el que realment volia fer havia dꞌestar relacionat amb lꞌescriptura i la premsa. Vaig deixar de treballar a bars i restaurants per abocar-me completament a la carrera de periodisme i deixar dret, un futur que no m’hagués portat mai tanta felicitat com lꞌactual present.

La teva família et va ajudar a aconseguir el teu objectiu?

Sí, però no en l’àmbit de coneixements. Van donar-me suport anímic i van estar al meu costat en tot moment. Vaig poder dedicar-me al que em feia feliç gràcies a ells. Però pel que fa als estudis i a tot el que havia dꞌaprendre, vaig haver de fer-me camí sol, ells no entenien totes les experiències que jo vivia perquè mai van tenir lꞌoportunitat de cursar una carrera universitària.

Quin diries que va ser el treball que va empènyer cap amunt la teva carrera?

Les meves pràctiques no van començar de forma ordinària com a tal. Vaig començar a realitzar petits encàrrecs i treballs quan encara no havia acabat la carrera de forma autònoma. La universitat no m’hauria proporcionat una via directa perquè en aquella època els estudis duraven cinc anys i la professió era poc popular. Vaig tenir la sort de ser triat per fer una substitució en un article del diari El país. I aquesta oportunitat va acabar portant-me a TV3.

“Vaig decidir que volia fer una altra carrera que em permetés escriure.”

Dels teus llibres, quin és el teu preferit? I el que més et va costar escriure?

Escriure un llibre és una barreja estranya entre diversió i patiment, moltes vegades estàs escrivint i no tens ganes de continuar o no acabes de veure una sortida amb una escena determinada. Però tires endavant, perquè per avançar, hem dꞌescriure. En canvi, quan veus el futur del llibre clar des del principi, i tot va encaixant a mesura que avances, la sensació que tꞌenvaeix és màgica. He viscut tots aquests moments en tots els llibres que he escrit, però els sentiments van ser encara més intensos amb Barcelona, una biografia.

Algun cop has pensat a compartir tots els teus coneixements?

Jo havia donat classes a la Universitat Autònoma, m'ho van oferir quan estava a la cadena SER, a Ràdio Barcelona. M’havien permès ensenyar durant dos anys, però, tot i que lꞌexperiència va ser única, vaig acabar deixant-ho, sentia que no avançava. Vaig continuar amb la meva vida, però el 2000, quan havia acabat una feina important i no tenia gaire clar com seguir endavant, se’m va presentar lꞌopció de tornar a fer classes. Encara avui en dia hi treballo.

Quan et van oferir ser redactor de “El País” vas pensar a acceptar-lo a l’instant?

Si, sens dubte. Jo havia treballat allà mantenint un càrrec com a substitut, i, quan em van proposar treballar permanentment al diari, vaig acceptar a lꞌinstant. El que més va gaudir, va ser el meu pare, envaït per aquell esperit patern tan característic. Jo era molt jove, en aquell moment, tenia vint-i-dos anys, que mꞌoferissin ser redactor dꞌun diari tan rellevant en aquell moment, va significar molt per a la meva família i per a mi, simbolitzava que les decisions que havia pres, no eren en va.

Estàs treballant en algun llibre ara mateix?

Sí, ara estic treballant en una novel·la que ja fa un any que hauria d'haver entregat… M’he endarrerit per la pandèmia, però lꞌargument principal és la situació del Barça durant la Guerra Civil Espanyola. Tenia pensat publicar una trilogia sobre la història del club, però al final seran només dos llibres, el que ja tinc publicat, i en el que estic treballant.

I per últim, és veritat que durant uns anys vas ser l’advocat espanyol més jove?

En realitat, durant uns mesos. Vaig ser dels més joves en acabar la carrera de dret, tenia vint anys. Però al final vaig sortir del món jurídic i legislatiu, així que tècnicament, no em vaig considerar mai advocat. Sincerament, no crec que el món s’hagi perdut res. Aporto molt més a la societat com a periodista i escriptor, del que hauria aconseguit com a advocat.