Agost/1995, Kilimanjaro. Núria Puig Ortiz

Agost/1995, Kilimanjaro Núria Puig Ortiz.

L’any 1995, després d’uns anys d’ascensions als Alps, el grupet del CES que està actiu en muntanya i alpinisme es proposa una expedició per fer el Kilimanjaro, de 5.896 metres, el cim més alt del continent africà. El repte es comença a gestar l’any abans per anar fent tots els preparatius i alguns ens afegim a aquesta gran proposta. Som el Miquel Puig, la Fina Montagut, el Txema Costa, la Mariema Ribalta, el Jose López i el Jordi Pedrós (els nens) i la Sara Ribera i jo mateixa –Núria Puig– (les nenes), i també vénen dos amics d’Igualada (el Joan i la Montse). A part del tema de l’alçada, el fet d’anar a un altre continent i una altra cultura suposa una dificultat afegida, i d’entrada contactem amb un guia de muntanya perquè ens hi acompanyi, encara que finalment no anirà gaire bé el tema i no ens ajudarà gaire. Anem fent reunions de preparació per organitzar els diferents detalls, comentar el material/equipació que tenim i/o necessitem, les vacunes que ens calen i també engeguem una sèrie d’activitats per recaptar diners per a l’expedició. Amb el lema Cervera al Kilimanjaro, el Jose López fa el disseny d’una samarreta que venem a amics i simpatitzants; moltes botigues de Cervera collaboren amb nosaltres, posem paradeta de roses el dia de Sant Jordi, i la botiga Esports Truga ens facilita unes botes de muntanya per a tots els integrants a un preu molt econòmic, entre altres coses. La sensació és de “fita” important i a la primavera comencem les sortides d'entrenament. Molts caps de setmana fent cims pel Pirineu i no falta alguna sortida per Andorra que aprofitem a la tornada per parar a comprar algun material, potser més tècnic, que ens pugui fer falta. Poques setmanes abans de sortir, el guia ens diu que no podrà venir i en el seu lloc ens hi acompanya un amic seu, el Toti Valés que, tot i que anirem bé amb ell, s’ha de dir que tampoc no hi havia estat abans. Arriba l’agost i comença l’aventura. Volem fins a Nairobi i ja tot són novetats i noves experiències.

Per anar ben aclimatats, abans del Kilimanjaro fem una ascensió al Mont Kenya, concretament fem la Punta Lenana (4.895 m). Aquest primer contacte ens fa més conscients de la principal dificultat que tindrem –l’alçada–i veiem com cadascú anem reaccionant amb la falta d’oxigen: mal de cap, mareig, etc. Com a anècdota d’aquesta primera ascensió, podem dir que ens trobem amb un grup de francesos que porten una càmera hiperbàrica, una mena de sac de

Núria Puig Ortiz

dormir que tancat hermèticament incrementa els nivells d’oxigen a qui hi entri i elimina ràpidament els efectes de l’alçada. La posem a prova i veiem com n’és d’efectiva. Aquests francesos com en van de preparats!

Després de la prèvia ja ens adrecem cap a la “porta” del Kilimanjaro: Marangu Gate (1.830 m) per iniciar-hi l’ascensió. Fem totes les gestions necessàries, portem tots els nostres embalums i ja ens assignen els portadors, guies i cuiners.

La primera jornada anem fins a Mandara Huts (2.700 m), amb un paisatge de selva ben humida. És molt diferent del que estem acostumats i posem en pràctica el pole, pole, és a dir, pujar ben a poc a poc perquè el cos es vagi aclimatant, a part de beure molta aigua.

Del Mandara Huts pugem a Horombo Huts (3.720 m) i el paisatge va canviant cap a menys vegetació i planes d’herba típiques de la sabana. El tercer dia arribem al Kibo Huts (4.700 m). El paisatge es va fent cada cop més lunar i ja anem notant els efectes de l’alçada. Cada cop és més difícil dormir i cada pas és un esforç més gran.

Quan arribem als refugis o huts, descansem, continuem amb la hidratació del cos –ens tenen a punt unes bones peroles de te– i també intercanviem experiències amb altres alpinistes que estan fent la ruta o amb els nostres acompanyants: portadors, cuiners i guies que vénen amb nosaltres. En l’últim refugi la nit serà curta ja que poc després de la mitjanit iniciarem l’últim tram cap al cim. Cap a la 1 de la nit ens posem en marxa amb frontals. Fa

força fred i anem pujant amb el pole, pole i guanyant els metres que ens falten. Quan comença a clarejar ja som al Gilman’s Point i ja no falta gaire per al cim. Arribem dalt i és un còctel d’emocions: alegria d’haver-ho aconseguit, combinat amb l’estat de com es troba cadascú. Una mica de celebració i foto en el cartell on hi diu: “You are now at the Uhuru Peak, the highest point in Africa” . Ho hem aconseguit!

La tornada fins a la porta la fem més ràpida i és quan baixem que ens fem més conscients d’haver-ho fet. Tant temps de parlar-ho i preparar-ho i sí, hem pujat al Kilimanjaro. Tot i que el viatge el vam centrar molt en la muntanya, aprofitem al final per fer un parell de dies de safari abans de la tornada. Cal dir que amb molta sort ja que, tot i la curta estada, vam poder veure l’espectacular pas dels nyus pel riu Mara. Quan arribem a l’aeroport, tenim la sorpresa que els nostres familiars, amics i gent del CES ens vénen a rebre amb una pancarta. Quina passada! No sé si se’ns ha posat més la pell de gallina al cim o al tornar a casa.

Parlo per mi, però possiblement els companys dirien el mateix: l’expedició al Kilimanjaro va ser de les que “creen afecció” , que et fan entendre per què anem a la muntanya, i va ser la confirmació que sí, que això ens agrada.