PAISATGE

PAISATGE D’acord amb l’art.42.4 de la LOTUP, el catàleg de proteccions diferencia la secció de paisatge, que inclou els paisatges amb valor del municipi, els caracteritza i defineix un règim de protecció que garantisca la seua conservació. Aquesta secció s’identifica amb la lletra P i estableix la següent classificació: UNITATS DE PAISATGE: Zones homogènies representatives dels paisatges característics de Rocafort a nivell social, cultural, històric i ambiental. El seu àmbit està comprès dins del terme municipal de Rocafort, per ser est el límit de l’àmbit del catàleg de proteccions.

RECURSOS PAISATGÍSTICS: Element o grup, lineal o puntual, singular en un paisatge, que defineix la seua individualitat i té valor ambiental, cultural i/o històric, i/o visual. LA descripció i condicions dels recursos d’interès ambiental quedaran integrades dins de les corresponents fitxes de la secció de patrimoni natural; en el cas dels recursos amb interès cultural i patrimonial s’inclouran en les corresponents fitxes de patrimoni cultural, mentre que els recursos amb interès visual quedaran integrats dins de les fitxes particularitzades de les unitats de paisatge, com a components principals de les mateixes.

L´HORTA DE ROCAFORT

UNITATS DE PAISATGE

NUCLI ANTIC LA COLÒNIA URBANITZACIÓ DE SANTA BÀRBARA

La urbanització de Santa Bàrbara

La Colònia

La colonització urbana del secà es va desenvolupar de manera progressiva cap a zones més altes. La zona nordoest del municipi és actualment un conglomerat d’urbanitzacions de creació més recent, entre les quals destaca la de Santa Bàrbara, tant per ser l’origen de l’actual zona residencial, com per la seua morfologia i paisatge.

Santa Bàrbara naix en els anys 60 del segle XX, com un projecte conjunt promogut pel Baró de Santa Bàrbara amb la voluntat de crear una urbanització sobre terrenys que anys arrere havien sigut suport d’oliveres, garroferes i forns de calç. La nova urbanització se situa sobre les terres més altes del municipi, a uns 70 metres sobre el nivell del mar. El conjunt es projecta amb una voluntat paisatgística que estructura carrers de traçat orgànic amb dos nuclis de serveis entre els quals destaca el conjunt de l’ermita i la “Charca”, elements projectats per l’arquitecte Luís Jiménez de la Iglesia amb criteris de projecte del paisatge on els elements naturals són part important del propi projecte, que els potencia adaptant la intervenció a un llenguatge que es fon amb la naturalesa. Santa Bàrbara segueix en part el patró morfològic de les ciutats jardí, amb grans illes d’edificació aïllada, xalets de dos altures, amb una densitat edificatòria molt inferior a les de les ciutats jardí canòniques, de traçat irregular i enjardinades en una elevada proporció.

En conclusió dins dels factors que caracteritzen el paisatge de Santa Bàrbara cal ressaltar la presència de l’element verd, envoltant edificacions aïllades i disperses fins al punt de formar un gran continu verd on tots els elements s’emmotlen al paisatge i a l’orografia del propi terreny. De la mateixa manera que en la zona de la Colònia, les tanques formen la façana al carrer. El traçat sinuós dels propis carrers tanquen les vistes baixes, i la introducció de l’element verd en les pròpies tanques fa que els carrers es diluïsquen als pocs metres entre la vegetació.

Existeix una xarxa diferenciada d’itineraris per a vianants i per a vehicles.

Des de l’entorn de la plaça d’Espanya cap al nord, el paisatge urbà donava pas als cultius de secà que continuaven estenent-se en aquesta zona a la fi del segle XIX, poblant les zones altes del municipi de vinya, oliveres o garroferes.

Els inicis del segle XX porten amb si una de les principals transformacions urbanes que configuraria l’actual paisatge de Rocafort: la urbanització de la zona de la colònia de xalets d’estiuejants.

Es tracta de la colonització urbana planificada dels terrenys compresos entre la plaça d’Espanya i l’actual cementeri. La seua estructura és clarament diferent de la del Nucli Antic, i es basa en el traçat ortogonal de carrers que generen grans illes d’edificació oberta (d’acord amb els principis higienistes dels eixamples de l’època), on els xalets es fonen amb el verd dels seus jardins en un espai atractiu i saludable.

Els principals carrers de la retícula de la Colònia estan orientats en direcció sud-est nord-oest, seguint la directriu de les parts més altes del massís del secà. Perpendicularment a aquests apareixen els carrers transversals, més curts i amb fort pendent, a diferència dels longitudinals que ascendeixen amb pendent suau. L’ample del viari és major que en la zona del Nucli Antic, i la direccionalitat de les vistes, si bé es veu emfatitzada pel traçat dels carrers, és més difusa, sobretot en les zones altes, ja que el llenç vertical de les façanes se substitueix per tanques més o menys permeables a la vista que permeten vore més enllà, entre els jardins dels xalets, que es fonen uns amb altres generant una imatge de sostre verd continu que s’allunya de la congestió dels nucli antics.

Com a espais públics significatius cal nomenar la plaça d’Espanya, punt d’inflexió entre el Nucli Antic i la Colònia.

Es tracta d’un ampli espai verd amb serveis, que suposa un dels principals punts de trobada dels habitants de tot el municipi.

Amb anterioritat a la parcel·lació del secà per a la creació de la Colònia, el fenomen de l’estiueig a Rocafort ja havia generat les primeres mostres de cases suburbanes amb jardins dins del Nucli Antic. Aquestes edificacions no arribaven a ser xalets però introduïen jardins davanters i posteriors relacionats amb la seua funció com a vil·la d’oci; aquests exemples abunden en els voltants de la plaça d’Espanya.

El Nucli Antic

El nucli medieval de Rocafort es va desenvolupar entre la sèquia i un dels primers tossals del secà, d’uns 35 metres d’altura sobre el nivell del mar, on actualment se situen l’església i el convent. El paisatge d’aquesta zona és de trets merament urbans, encara que influenciats per la presència de l’horta que contagia amb el seu verd els patis de les primeres cases que es converteixen en vertaders jardins bolcats a la sèquia formant una cornisa urbana verda de transició entre el paisatge de l’Horta i el Nucli .

Respecte a la resta del Nucli Antic, es va desenvolupar en un primer moment en ascens cap al tossal de l’església.

Posteriorment, durant els segles XVIII i XIX, el nucli antic experimentà un gran creixement fins a configurar-se l’actual. El conjunt resultant, compta amb un paisatge bastant unitari, encara que la seua formació haja sigut dilatada en el temps. Els carrers i illes s’emmotlen al terreny, el relleu del qual ascendeix des de la sèquia al tossal de l’església i continua ascendint fins a l’actual plaça d’Espanya, on l’altitud aconsegueix els 42 metres sobre el nivell del mar. Els carrers principals son rectilinis, de gran longitud, en direcció sud-est nord-oest buscant el mínim pendent.

U deixa la plana de l’horta, amb àmplies vistes sobre un entorn natural i rural, per a endinsar-se en el Nucli Antic, envoltat d’un paisatge urbà, de carrers no gaire amples, el traçat dels quals delimita illes de casa d’una i dos altures amb façanes alineades que emmarquen vistes estretes i es converteixen en si mateixes en un llenç vertical de la pròpia escena urbana. La configuració i geometria de les illes, més regulars quant més tardana és la seua creació, genera parcel·les allargades amb orientació est-oest. La profunditat de les parcel·les varia en general entre 15 i 25 m i fronts de façana d’entre 5 i 14 metres, depenent de si es tracten de casa a “una mà”, a “dos mans” o cases suburbanes enjardinades. És necessari no oblidar la importància de la plaça Major dins d’aquest entorn, on conviuen visualment els edificis més representatius del poble, i d’on naix el carrer Major com una prolongació d’aquest mateix espai en paral·lel a la sèquia de Montcada. Una altra de les places importants és la de Sant Sebastià, de menors dimensions que l’anterior, però que suposa el centre del desenvolupament del Nucli Antic cap a zones més altes (segle XIX); d’ella naixen dos carrers: el de Bonavista i el de Toledo, eixos estructurants dins del desenvolupament urbà del segle XIX. La plaça de Santa Bàrbara esdevé un dels espais públics del límit del Nucli Antic, on comencen a aparèixer les primeres cases suburbanes d’estiueig com a inici d’una dinàmica que acabaria amb el desenvolupament de la Colònia.

L´Horta de Rocafort

L’HORTA DE ROCAFORT L’horta és un dels paisatges més característics de l’àrea metropolitana de València. Forma un conjunt ampli que no respon als límits municipals, sinó a l’existència d’una plana cultivable de terra fèrtil que ja els àrabs van aconseguir adaptar per a traure hi rendiment agrícola mitjançant una xarxa de reg per sèquies conservada fins a l’actualitat. Dins del conjunt de l’Horta, Rocafort participa d’un dels principals àmbits millor conservats conegut com l’Horta de l’Arc de Montcada, delimitada per la sèquia de Montcada a l’oest, pel barranc del Carraixet al nord-est i per la pròpia ciutat de València al sud.

La matriu estructurant de l’Horta ve determinada per la xarxa de sèquies i camins que la travessen, els espais de residència, els espais de treball i les parcel·lacions agrícoles. Tots aquests elements són traces del passat, necessàries per a entendre i tindre una lectura del seu paisatge, de la seua història i de les seues dinàmiques.

La xarxa hidràulica va construir el paisatge adaptant-se a un espai natural amb irregularitats físiques que havien de salvar-se i solucionar-se , per tant, l’organització del sistema de reg, la jerarquia dels seus elements lineals i el seu funcionament ens proporcionarà una lectura més profunda del seu caràcter.

En referència al sistema d’assentaments, parlem del traçat de les vies històriques de comunicació i els camins secundaris que donaven accés als camps de cultiu i habitatges de l’horta i a les poblacions veïnes; juntament amb el poblament i edificacions.

Finalment, el sistema parcel·lari, s’adapta a l’orografia com pot comprovar-se en la irregularitat d’alguns límits exteriors, i en els noms de les partides on encara trobem referències a elements naturals, paratges, particularitats orogràfiques, hidràuliques o elements puntuals.

E: 1/3000