Issuu on Google+

Exposició DESAPAREGUTS 2 DE FEBRER - 1 MAIG 2011

QUADERN DE DOCUMENTACIÓ I TREBALL

Monument commemoratiu a las víctimes de Srebrenica. Potočari (Bòsnia i Hercegovina), juliol de 2005.

1


DESAPAREGUTS: Servei Educatiu CCCB QUADERN EDUCATIU: En aquest quadern de documentació i treball trobareu una selecció de textos, un plànol de l’exposició, diferents propostes i exercicis i algunes referències multimèdia consultables a l’ARXIU CCCB.

CONSULTES SOBRE L’EXPOSICIÓ: Si teniu preguntes o voleu orientació per desenvolupar

algunes activitats educatives al voltant de l’exposició no dubteu a fer-nos arribar els vostres dubtes o comentaris per adreça electrònica (seducatiu@cccb.org).

2


DESAPAREGUTS: DESAPAREGUTS: DOCUMENTACIÓ TEXTOS DE SALA

L’EMPREMTA DE LA MEMÒRIA El projecte Desapareguts representa l’obra més rellevant de la dilatada trajectòria fotoperiodística de Gervasio Sánchez. Les seves imatges sobre la desaparició forçosa constitueixen un valuós llegat per tal que en el futur no puguem dubtar del passat. Es tracta d’un testimoni inquietant, pertorbador, fins i tot feridor, que ens revela el cruel buit de l’absència i lluita per rescatar de l’oblit la memòria sepultada de persones desaparegudes en deu països d’Amèrica Llatina, Àsia i Europa. Aquest dilatat projecte, dut a terme entre els anys 1998 i 2010, emergeix amb contundència per reivindicar memòria, veritat i justícia en una geografia martiritzada per abusos intolerables. Per evocar la presència dels desapareguts, l’autor emprèn un tortuós viatge cap a l’epicentre d’aquesta tragèdia. Un viatge que comença en sinistres centres de detenció on van romandre captives les víctimes de la repressió, el rastre de les quals no deixa d’estremir-nos en monuments commemoratius en què figuren llistes inacabables d’homes, dones i nens desposseïts de futur; o en pertinències quotidianes que sobreviuen al pas del temps, zelosament custodiades pels seus familiars. La localització de les restes i la seva posterior exhumació suposen per als seus éssers estimats la fi d’un dol extenuant prolongat innecessàriament durant anys i, fins i tot, dècades. Per a ells, cada fossa oberta és una ferida tancada; cada resta inhumada, un consol anhelat. En aquesta lluita per salvaguardar la memòria dels absents, els retrats de familiars de desapareguts obtinguts per Gervasio Sánchez adquireixen un protagonisme especial. El coratge, la dignitat i la lluita incansable d’aquests homes i dones són una prova indubtable que tota la societat té un deute amb ells. Desapareguts constata, una vegada més, l’enorme vigència de la fotografia documental com a testimoni de la realitat. També suposa la consolidació de Gervasio Sánchez en àmbits expositius que, de forma progressiva però decidida, han anat apostant per la incorporació de projectes fotoperiodístics en les seves programacions, ratificant, alhora, el vigor de la seva dimensió artística i testimonial. Sandra Balsells, comissària

3


CENTRES DE DETENCIÓ La desaparició forçosa comença després del segrest de la víctima per part d’un grup fortament armat i el seu trasllat a un centre de detenció clandestí. Durant dies, setmanes o mesos, el detingut pot ser sotmès a tortures o tractes cruels i degradants mentre resisteix en condicions ignominioses. Alguns presoners tenen la sort de sobreviure. Molts moren víctimes de les tortures i els seus cossos s’amaguen en fosses anònimes, es llancen al mar o en llocs inhòspits en els anomenats «vols de la mort». Les sales de tortura estan preparades per infligir el màxim dolor possible. Els altres presoners, amuntegats en cel·les petites, escolten aterrits els crits dels torturats. A les anomenades graelles se’ls sotmet a descàrregues elèctriques a les parts més sensibles del cos, se’ls submergeix el cap en líquids putrefactes o se’ls penja en posicions inversemblants. Les dones són víctimes de violacions o agressions sexuals contínues i són exposades despullades davant l’escarni dels vigilants. L’objectiu és trencar la resistència del presoner i obligar-lo a delatar altres companys.

Centre de detenció Tuol Sleng. Phnom Penh (Cambodja), maig de 2007.

4


MEMÒRIA Veritat, justícia i memòria són els objectius principals que persegueixen els familiars dels desapareguts, agrupats en associacions formades en plenes dictadures i règims opressius. A Argentina, Xile o Bòsnia i Hercegovina s’han aconseguit inaugurar monòlits en què figuren les llistes de tots els desapareguts. Tuol Sleng, el camp d’extermini cambodjà, és avui un museu contra l’oblit. A Argentina, els edificis de l’Escuela de Mecánica de la Armada (ESMA) es van destinar a l’Espacio para la Memoria y para la Promoción y Defensa de los Derechos Humanos. El Parque de la Memoria acull els noms de milers de desapareguts. A Xile, Villa Grimaldi es va convertir en el Parque por la Paz. Allí apareixen els noms de 226 homes i dones executats o desapareguts. Al cementiri general de Santiago figuren els noms de les 3.000 víctimes de la dictadura d’Augusto Pinochet. A la localitat guatemalenca de Plan de Sánchez, 184 indígenes massacrats el 1982 van ser exhumats i identificats anys després. Els seus familiars els van enterrar al mateix lloc on van ser assassinats i posteriorment hi van construir una església. Els monuments commemoratius són el millor antídot contra l’amnèsia.

Església construïda damunt de la fossa comuna on van ser exhumades les restes de 184 indígenes (incloses 52 dones i 51 nens) que havien estat massacrats el juliol de 1982. Plan de Sánchez (Guatemala), novembre de 2008.

5


OBJECTES Els familiars guarden les pertinences dels desapareguts com si fossin petits tresors. En molts casos és l’únic que els queda, ja que no conserven fotografies dels absents. Ràdios, navalles d’afaitar, rellotges, medalles, recordatoris de casament, flocs de la primera vegada que els van tallar els cabells quan eren bebès, diaris, llibres o notes escolars formen el seu personal Museu de la Memòria. En molts països, les dones han estat doblement víctimes. La terra es va engolir els seus éssers estimats i elles han patit en la seva pell els estralls de l’angoixa que provoca el no saber. Conserven les pertinences dels seus familiars amb devoció. Senten l’olor dels seus cossos en camises que no han rentat des d’aleshores. Persegueixen els seus records en diaris o poemes que van escriure. Somriuen davant els comentaris dels mestres als quaderns escolars. S’emocionen quan toquen aquells objectes que van tenir una importància capital per a ells. Qualsevol cosa que els pertanyia o qualsevol paper escrit, malgrat haver suportat malament l’irremeiable pas del temps, serveix d’antídot contra el dolor i la desesperació.

Pertinences d’Orlando Patricio Guarategua, desaparegut el 25 de juny de 1976. Santiago (Xile), març de 2000

6


RECERCA La desaparició és més cruel que la mort. La recerca es converteix en una obsessió. Durant anys i dècades, els familiars revisen documents, visiten antics centres de detenció, caven en suposades fosses comunes, cerquen advocats disposats a enfrontar-se al silenci judicial, presenten querelles criminals, pressionen els jutges. El compromís és tan intens que, finalment, acaben sacrificant la seva vida personal. En molts casos es reprodueix un estrany sentiment de culpa; en molts d’altres, apareixen serioses divergències amb altres familiars. La salut de moltes mares s’ha trencat en el llarg camí de la recerca. Alguns fills mai no han perdonat els seus progenitors que dediquessin tot el seu temps al fill desaparegut i sacrifiquessin la seva relació amb ells. Altres fills consideren que els seus pares van ser molt egoistes en arriscar les seves vides per defensar les seves idees polítiques sense tenir en compte el dolor que produiria un desenllaç tràgic. Molts cadàvers de desapareguts van ser enterrats amb les sigles NN, del llatí nomen necio, literalment «nom desconegut». De forma habitual s’ha utilitzat aquesta sigla per etiquetar els cadàvers sense identificar.

Cementiri on estan enterrats 512 desapareguts sense identificar. Vall de Barzan (Kurdistan iraquià), abril de 2006.

7


EXHUMAR (Iraq i Guatemala) A l’Iraq, Al Mahawil va ser la cúspide de l’horror del règim de Saddam Hussein. El maig de 2003, es van trobar, en una gran fossa situada al sud de Bagdad, les restes de més de 3.000 persones executades entre març i abril de 1991. Moltes de les víctimes, incloses dones i nens, tenien orificis de bala al crani. La majoria encara duia els documents a la butxaca. Gràcies a aquest fet, o a la supèrbia dels assassins, molts casos de desapareguts finalment es van resoldre. Les restes identificades es van lliurar als seus familiars. A Joyabaj (Guatemala), els nens estan a primera fila i miren sense sorprendre’s, com si l’estudi de la mort fos una de les seves assignatures preferides. Al fons de la fossa hi ha tres cossos incomplets, dues calaveres, una d’una nena, i una gorra. Els assassins van matar les seves víctimes a cops de matxet. Les forces governamentals, amb l’Exèrcit al capdavant, van ser els responsables del 93% de les execucions extrajudicials i les desaparicions forçoses de 200.000 guatemalencs. La Fundación de Antropología Forense de Guatemala ha trobat 5.000 cossos durant l’última dècada.

Iraq. (Exhumació de milers de desapareguts. Al Mahawill (Iraq), maig de 2003)

8


BODEGUES Milers de restes humanes sense identificar romanen emmagatzemades en grans bodegues climatitzades en països on s’han produït desaparicions forçoses. Els cossos han estat exhumats de les fosses originals o, com a Bòsnia i Hercegovina, de les anomenades secundàries, que són aquelles més petites utilitzades pels responsables de les matances per traslladar les restes de les seves víctimes mesos o anys després amb la clara intenció d’encobrir o esborrar definitivament els rastres dels seus crims. En aquestes fosses secundàries els ossos estan barrejats, fet que complica encara més les tasques d’identificació. A Bòsnia i Hercegovina, la Comissió Internacional sobre Persones Desaparegudes custodia unes 3.000 bosses amb restes al seu magatzem de Tuzla. A Colòmbia, molts cossos han estat desmembrats amb matxets o motoserres abans de ser enterrats en fosses anònimes. A Argentina i Guatemala, els equips d’Antropologia Forense guarden durant anys les caixes amb les restes exhumades a l’espera de recopilar la informació genètica i antropològica que permeti dur a terme les identificacions. A Xile, Medicina Legal és l’organisme responsable de custodiar les restes aparegudes en tombes clandestines.

Magatzem de restes humanes exhumades en les oficines de la Fundació d'Antropologia Forense. Ciutat de Guatemala(Guatemala), novembre de 2008.

9


IDENTIFICAR El procés d’identificació pot durar dies, mesos o anys. Fins i tot és possible que algunes restes trobades en fosses comunes mai no s’arribin a identificar perquè estan molt deteriorades o perquè és impossible trobar els familiars per comparar proves genètiques. Els programes d’alta tecnologia per ordinador, desenvolupats després dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001, permeten comparar en pocs segons una mostra d’ADN amb milers de dades emmagatzemades i obtenir un resultat amb una fiabilitat de gairebé el cent per cent. L’ADN conté la informació genètica única, personal i irrepetible de cadascun dels individus i es troba als ossos, la saliva i la sang. A Bòsnia i Hercegovina, els laboratoris de la Comissió Internacional de Persones Desaparegudes han recollit unes 90.000 mostres sanguínies de familiars de la immensa majoria dels 30.000 bosnians desapareguts durant la guerra dels anys noranta i han analitzat l’ADN de 44.000 ossos. A Argentina només s’han trobat i identificat uns centenars de desapareguts.

Laboratori de genètica. Medellín (Colòmbia), gener de 2010.

10


INHUMAR (Colòmbia) A Colòmbia, la Fiscalía de Justicia y Paz organitza el lliurament de les restes ja identificades de 35 persones. En la jornada anterior, els familiars han esbossat i recordat les qualitats dels seus éssers estimats desapareguts i molts s’han atrevit a obrir les caixes i veure per última vegada els seus «ossets». Un dels fiscals dirigeix unes afectuoses paraules als familiars. «Nosaltres estem desenterrant la veritat i lluitarem contra la impunitat», recita després de recordar que Colòmbia és plena de cadàvers. A la tarda, un microbús trasllada diverses famílies al cementiri Jardines de Paz. El més lògic seria que les restes s’inhumessin en un lloc molt visible del cementiri. Tots junts, després del llarg camí. Que la cerimònia de l’adéu es fes en un temps raonable. Que cadascú resés al seu Déu. Que recordés els temps feliços abans que els criminals matessin els somnis més ocults. Però la lògica a Colòmbia és fonedissa. Les restes reben sepultura als nínxols més amagats i als pisos més alts, reservats per als més humils. Comença a fer-se fosc i ja no hi ha temps per a pregàries i comiats. Els enterramorts volen acabar la seva jornada laboral.

Colòmbia. Ximena Guiza Peñaranda roman pensativa al costat de les restes ja identificades del seu germà. Santa Marta (Colòmbia), febrer de 2010.

11


ESPANYA 75 anys després de l ’inici de la Guerra Civil i 35 anys després de la mort del dictador Francisco Franco, només s’han obert a Espanya 231 fosses i s’han recuperat 5.300 víctimes. Moltes d’elles encara no han estat identificades i les seves restes romanen emmagatzemades en laboratoris universitaris o privats. Sens dubte, Espanya, un país que pertany al món més desenvolupat, es troba a anys llum de Bòsnia i Hercegovina, Colòmbia, Argentina o Guatemala en la recerca dels milers desapareguts ocasionats pel conflicte civil. La desídia de les autoritats estatals, regionals i locals ha influït en aquesta situació. Durant un funeral, la néta d’un afusellat va recordar que el seu avi «no era només aquells ossos» i es va emocionar quan va dir que «el seu esperit, la seva veu i la seva absència encara omplen casa nostra». El seu epitafi va ser senzill: «No ens mou ni l’odi, ni la venjança, sinó l’amor pels nostres. Avui tanquem una ferida i convertim el dolor en tendresa».

Caixes amb les restes de dotze víctimes. Cetina (Espanya), març de 2010.

12


DESAPAREGUTS: PLÀNOL DE L’EXPOSICIÓ

13


DESAPAREGUTS: QUADERN DE TREBALL. A continuació us oferim alguns exercicis i activitats que podeu realitzar amb els vostres alumnes abans o després de visitar l’exposició. A l’apartat corresponent de la web CCCBeducació anireu trobant noves propostes fàcils d’adaptar als diferents nivells educatius i a l’Arxiu CCCB teniu a la vostra disposició un ampli fons multimèdia que us permetrà establir noves i variades connexions.

14


DESAPAREGUTS: preguntes preguntes sobre l’exposició. Aquest qüestionari té la pretensió d’oferir una via d’exploració del contingut de l’exposició i facilitar l’obertura a noves possibilitats de reflexió i debat.

1. Com creus que comença una desaparició forçosa? En relació amb les fotografies del primer apartat de l’exposició, quina creus que és la funció bàsica dels centres de detenció? 2. Penses que els monuments commemoratius tenen importància? Justifica la teva resposta. 3. Quin paper juguen els objectes per als familiars? Assenyala alguns dels objectes que apareixen a les fotografies. En quin sentit creus que són significatius? 4. Intenta justificar la següent afirmació, “la desaparició és més cruel que la mort”. 5. Les exhumacions fan visible la crueltat dels assassins i és un pas molt important en el procés de recerca dels desapareguts forçosos. Què reflecteixen les fotografies d’aquest apartat? 6. Les bodegues amb restes humanes sense identificar ens donen una idea descarnada de la magnitud de les desaparicions. Què et transmet el vídeo de Gervasio Sánchez? 7. El procés d’identificació de les víctimes de desaparicions forçoses sol ser molt llarg i complex. Amb quines dificultats es troben els investigadors? 8. Què reflecteixen les fotografies de l’apartat dedicat a les inhumacions? Hi ha alguna en concret que t’hagi impressionat especialment? Descriu el contingut. 9. Les fotografies de les fosses de Cetina fan visible una realitat poc coneguda. Què s’ ha fet a Espanya amb els desapareguts de la guerra civil i la dictadura? Cerca informació sobre els desapareguts víctimes de la repressió franquista, i a partir de testimonis de familiars explica un cas concret.

15


DESAPAREGUTS: textos confrontats Què et fan pensar aquests textos? Amb quines idees dels autors et sents més identificat. Per què? Hi ha alguna afirmació amb la qual no estiguis d’acord? Explica les teves raons. Creus que hi ha alguna idea amb la que coincideixen els tres autors? W. Eugene Smith (1918-1978) Fotoperiodismo. (Publicado originalmente en Photo Notes, junio, 1948) “La fotografía es un medio de expresión poderoso. Debidamente empleada, es un gran poder para nuestro mejoramiento e inteligencia; mal empleada, puede encender muchos fuegos inoportunos. El fotoperiodismo, debido al enorme público al alcance de las publicaciones que lo usan, influye más sobre el pensamiento y la opinión del público que ninguna otra rama de la fotografía. Por estas razones es importante que el fotoperiodista posea (además de la maestría esencial de sus herramientas) un fuerte sentido de integridad y la inteligencia necesaria para poder entender y presentar un tema correctamente. Aquellos que creen que el fotorreportaje es “selectivo y objetivo, pero puede interpretar la materia fotografiada”, muestran una falta absoluta de entendimiento respecto a los problemas y al funcionamiento propios de la profesión. El fotoperiodista no puede tener más que un enfoque personal: le es imposible ser totalmente objetivo. Honesto, sí; objetivo, no.” Extret del llibre, “Estética Fotográfica”. Selección de textos. Joan Fontcuberta. Ed. Blume. Barcelona, 1984. Pàg.178 Joan Fontcuberta, El beso de judas. Fotografía y verdad. Ed. Gustavo Gili. Barcelona, 1997. “Toda fotografía es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografía miente siempre, miente por instinto, miente porque su naturaleza no le permite hacer otra cosa. Pero lo importante no es esa mentira inevitable. Lo importante es cómo la usa el fotógrafo, a qué intenciones sirve. Lo importante, en suma, es el control ejercido por el fotógrafo para imponer una dirección ética a su mentira. El buen fotógrafo es el que miente bien la verdad.” Pàg.15 Susan Sontag, Sobre la fotografía. Ed. Edhasa. Barcelona, 1981 “Sufrir es una cosa; muy otra es convivir con las imágenes fotográficas del sufrimiento, que no necesariamente fortifican la conciencia ni la capacidad de compasión. También pueden corromperlas. Una vez que se han visto tales imágenes, se crea la incitación a ver más. Y más. La imágenes transfiguran. Las imágenes anestesian. Un acontecimiento conocido mediante fotografías por cierto adquiere más realidad que si jamás se hubieran visto las fotografías: piénsese en la guerra de Vietnam. (Como ejemplo inverso, piénsese en el archipiélago de Gulag, del cual no tenemos fotografías.) Pero después de una exposición repetida a las imágenes también pierde realidad. Para las calamidades rige la misma ley que para la pornografía. El sobresalto ante atrocidades fotografiadas se desgasta con la repetición,...” Pàg.30

16


DESAPAREGUTS: imatges per a la reflexió i el debat

Càmera fotogràfica, estoig i bossa d’Héctor Veliz Ramírez, desaparegut el 15 de desembre de 1976. Santiago (Xile), gener de 2008.

Mira amb atenció aquesta fotografia. Descriu el que veus. Què et suggereix? Contextualitza: Intenta situar aquesta fotografia en l’àmbit corresponent de l’exposició. Explica breument el contingut de l’apartat i fes una descripció general de les fotografies que has vist. Relaciona: De quina manera ens parlen els objectes sobre les persones desaparegudes? Creus que ens poden donar claus sobre la seva personalitat? Per exemple, què diries sobre el propietari d’aquesta càmera fotogràfica? Cerca altres exemples de fotografies que ens parlen o al·ludeixen a allò que no es mostra en la pròpia imatge. Opina: Creus que la fotografia és un bon mitjà per a fer-nos conscients del drama de les desaparicions forçoses? Per què?

17


DESAPAREGUTS: imatges per a la reflexió i el debat

Un gos davant de tombes anònimes (NN). Río Tinto (Colòmbia), gener de 2010.

Mira amb atenció aquesta fotografia. Descriu el que veus. Què et suggereix? Contextualitza: Intenta situar aquesta fotografia en l’àmbit corresponent de l’exposició. Explica breument el contingut de l’apartat i fes una descripció general de les fotografies que has vist. Relaciona: Creus que la presència del gos atorga a fotografia una qualitat específica? Imagina l’ imatge sense el gos. Què canvia? Cerca: Has vist que dues tombes tenen les sigles NN. Què signifiquen? Opina: Creus que l’ impacte emocional que provoquen algunes imatges pot ajudar a canviar les coses? En quin sentit?

18


DESAPAREGUTS: sintonies L'entrevista 3/24 - 08/10/2008 Les fosses comunes, qüestió pendent : http://www.tv3.cat/videos/729639 Antoni Segura és historiador i director de les jornades sobre fosses comunes i simbologia franquista.

http://www.tv3.cat/videos/729639

Tenies informació sobre el tema dels desapareguts al nostre país? Després de visitar l’exposició i veure aquesta entrevista, penses que és important la recuperació de la memòria històrica? Per què?

19


DESAPAREGUTS: altres altres connexions connexions ARXIU CCCB L'Arxiu CCCB és l'arxiu temàtic que posa a l'abast del públic el fons de les activitats organitzades pel CCCB des de la seva creació: audiovisuals de debats, conferències i exposicions; reportatges fotogràfics; publicacions...

EXPOSICIONS EXPOSICIONS Els nens de la guerra Exposició (2000). Gervasio Sánchez (fotògraf i periodista) ens mostrava a través de les seves fotografies de quina manera els infants pateixen les guerres arreu del món. Seixanta-quatre imatges dels conflictes bèl·lics més sagnants dels últims anys amb els nens com a protagonistes. Comissari Gervasio Sánchez. No oblidaràs. Sarajevo Exposició (2002) En guerra Exposició (2004). Recorregut per l'experiència de la guerra, recorregut que no segueix una seqüència cronològica, sinó temàtica, i s'atura a analitzar els diferents estadis d'un conflicte. Comissari Antoni Monegal. Bamako Exposició (2004; 2006; 2009). Trobada biennal africana de fotografia. Comissaris Pep Subirós; Simon Njami. En transició Exposició (2007). L’exposició relata els canvis que es produïren a tots nivells en la societat espanyola de les dècades dels setanta i vuitanta. Comissaris Manel Risques, Ricard Vinyes, Antoni Marí. Cicle de conferències (2007): Reflexió de la memòria col·lectiva que ha generat la transició i el paral·lelisme amb altres processos de transició democràtica al món.

20


Vides minades. 10 anys Exposició (2008). Gervasio Sánchez ha volgut recuperar la història dels protagonistes del projecte “Vides Minades” que va iniciar l'any 1995. El fotògraf vol mostrar l'evolució dels afectats i els problemes que han hagut de superar. Alguns dels protagonistes eren nens quan van ser retratats per primer cop i ara ja són adults. Comissari Gervasio Sánchez.

DEBATS I CONFERÈNCIES Est-O-Est Conferències (2001). Sobre la transició a l’Europa de l’Est. Bashkim Shehu. El llarg silenci. Reflexions sobre les fonts de la memòria col·lectiva Conferències (2005). El paper del testimoni en la reconstrucció de la memòria col·lectiva. Arxipèlag d’excepcions. Sobiranies de l’extraterritorialitat. “Camps de refugiats i deportats: una permanent “solució temporal”, Eyal Sivan. Conferència (2005). A partir de la metàfora de l'Arxipèlag, es proposa una lectura de la geopolítica internacional basada en tots els espais que s'escapen de la sobirania tradicional de l'Estat nació i que semblen estar regits per un estat d'excepció permanent: camps de concentració i de refugiats, bases militars, zones en guerra i, fins i tot, barris urbans segregats. Els imperis des d'una perspectiva històrica mundial Conferències (2006). En aquest cicle de conferències, destacats especialistes en història antiga i moderna examinaran les experiències imperials més rellevants que han tingut lloc al llarg del temps i suggeriran noves maneres de veure el significat dels grans imperis del passat el llegat dels quals arriba fins als nostres dies. Josep Maria Fradera Txetxènia, el conflicte silenciat. Homenatge a Anna Politovskaia Conferències (2007). Lectura de la periodista ”Anna Politovskaia” i debat. Visions de la Guerra Conferències (2008). Debat sobre la representació de la guerra en la configuració de la memòria històrica. Participants: Andrés Hispano, Antonio Monegal, Rafael Argullol, Francesc Torres, Gervasio Sánchez, Miquel Berga. Les guerres més cruels (K08) Debat (2008). Amb la presència d’Arkadi Bàbtxenko i Emir Suljagi? intentarem dilucidar fins a quin punt és possible descriure l'horror de la guerra i parlarem de la necessitat de deixar testimoni de la barbàrie per a les futures generacions. Darfur Cicle de conferències (2008) en paral·lel a l’exposició “Vides minades”. L’objectiu d’aquest seminari és reunir un grup de persones molt qualificades perquè analitzin, més enllà dels titulars, el context i les causes del conflicte. Sota la influència.”Quan s’acaben les paraules” Francesc Torres Conferències (2008). Cadascun dels conferenciants teixeix, des de la perspectiva del seu treball artístic, els ponts amb un film anterior, establint així un retrat múltiple sobre la construcció i el sentit de les imatges. Presentació del llibre "El infierno de los jemeres rojos" Conferència (2010). Presentació del llibre de Denise Affonço “El infierno de los jemeres rojos”, sobre el testimoni d’un supervivent del règim genocida cambodjà de Pol Pot.

21


PROGRAMACIÓ AUDIOVISUAL Fora de Programa 2005. Grozny, crónica de una desaparición Projecció (2005). Aquest documental ret compte de la manera en què sobreviu la població a la capital de Chechenia, Grozny, parcialment destruïda i encara en estat de guerra.

Fora de Programa 2005. Mateu-los a tots! Ruanda: història d'un genocidi "sense importància" Projecció (2005). Aquest documental excepcional aborda el mecanisme implacable d'una tragèdia. Investigació, perspectiva històrica i entrevistes inèdites es barregen amb els testimonis esglaiadors i dignes dels supervivents. Fora de Programa 2010. Projecció de War Don Don Projecció i Conferència (2010). “War Don Don” fa el seguiment del controvertit judici d’Issa Sesay, comandant en cap del rebel Front Revolucionari Unificat (RUF), al Tribunal Especial per Sierra Leone, on es jutgen els crims comesos durant els deu anys de guerra civil (del 1992 al 2002).

CONSULTA L’ARXIU CCCB està ubicat a un espai condicionat amb ordinadors, pantalles amb audiovisuals i zones de lectura, que trobareu en creuar el pati central del CCCB (pati de les Dones), a mà dreta. Un altra manera d’arribar a l’ARXIU CCCB és un cop finalitzat el recorregut de les exposicions del Centre. L’accés és lliure i la consulta dels materials gratuïta. De moment, l’ARXIU CCCB no és accessible online i cal consultar-lo de forma presencial. Ubicació:

Horari: De dimarts a divendres: de 15 h a 20 h Dissabtes, Diumenges i festius: de 11 h a 20 h

22


Desapareguts