INTERPRETACIÓ

Tan aviat com Dèdal va decidir escapar de Creta, va començar a imaginar les ales que els enlairarien de l’illa i els permetrien escapar. Fer les ales va ser una tasca més, una habilitat senzilla, gens comparable al laberint que havia construït pel rei Minos.

Fer- les li va portar un temps. Primer va haver de recollir i classificar les plomes de les moltes aus que solcaven el cel. Tot seguit va pensar quina forma hi donaria, com se la retornaria: ajuntaria amb cera d’abelles les de les cantonades i amb cordills de lli lligaria les del mig. Plomes de totes les mides i colors, plomes grans i petites, plomes vermelles i plomes blaves, plomes verdes i plomes grogues, que prenien la forma de les extremitats dels ocells.

Des del primer moment, Dèdal sabia que la seva obra no seria perdurable, que aguantaria el que durés el viatge. Les ales de Dèdal eren en sí mateixes una obra utilitària i efímera.

Tan aviat com Ícar es va posar les ales i va experimentar la lleugeresa del seu cos solcant l’aire es va oblidar dels advertiments del seu pare, que volés entre el sol i l’aigua, que la cera corria perill amb l’escalfor i les plomes amb la humitat.

Sense transitar el camí que el vol de Dèdal li marcava, Ícar va seguir les vies invisibles de les aus, les rutes que prenien seguint les corrents d’aire per tal de no fatigar-se durant la travessia.

L’emoció del vol va dur-lo massa a prop del sol i van començar a desprendre’s les primeres plomes, manyocs de plomes de tots colors que baixaven lentament en una caiguda especial, momentània.

Volar era una nova experiència, una manera de dibuixar-se, de recrear el seu cos entre els colors de les plomes caigudes. Apropar-se a l’aigua, li va fer copsar una nova visió: la de les plomes escampades sobre el mar, plomes que anaven d’aquí cap allà, que no paraven quietes i tenyien de color el blau de les onades. Una visió passatgera.

Res quedava quiet. Ícar, perdent la guia de les rutes de les aus, pujava i baixava, perdia més i més plomes i creava noves obres efímeres, escenes no perdurables, canviants entre els colors de les plomes petites.

Un seguit d’obres efímeres configuren la caiguda d’Ícar. Un vol que el porta des de la inquietud dels primers moviments fins la desesperació del seu cos a punt de caure al mar, que ha tenyit de blau totes les plomes perdudes. Res perdurable, l’aigua les arrossegaria i els donaria forma fins depositar-les sobre la sorra d’una platja.