Page 1

De què fem olor? INICI: Elvira Safont NUS: Classe de 6è del CEIP La Garalda(Pallejà) DESENLLAÇ: Classe de 5è B Escola Joan Juncadella (Sant Vicenç dels Horts)


El meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser enòleg, que és una paraula estranya que el meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components. -

Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir-li jo.

Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre- feia olor de vainilla. -

Com ha de fer tuf de vainilla una nena?

-

Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan.

I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust. Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar. Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer-se el saberut. Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra. Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casa.

I jo no sé com puc ajudar-lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.


La Marta, si feia olor, però en Joan no l'olorava, ja que aquesta feia tuf a llonganissa. Quan l’Àlex, el millor amic del Joan, va assabentar-se d'això, se li va ocórrer una gran idea: com que faltava poc per a l’aniversari de la Marta, li regalaria un perfum de Coco, per a què el seu amic la pogués olorar. Així que la Marta va començar a desprendre una fragància tropical. Però el Joan continuava sense ensumar-la. Tothom olorava a la seva estimada menys ell. Aleshores l'Àlex va decidir ajudar al seu amic fent-se entrenador personal nasal. Li va fer inhalar mitjons, roses, les seves aixelles, “donuts”, cafè, diferents tipus de formatges (de cabra, roquefort...) però res de res, en Joan seguia sense olorar. Cada cop estava més trist perquè pensava que estava perdent el seu do especial “l'olfacte”.

El Joan i el seu amic Àlex van anar al metge i aquest, després de fer-li una revisió li va detectar un refredat, així que li donar un xarop i un


descongestionant nasal i li va dir que tenia que veure molta aigua. Els dos amics es van posar molt contents, solament era un refredat!. Però al cap d’una setmana el Joan continuava sense percebre algunes olors. Aleshores ell i el seu amic van tornar al metge i aquest després de fer-li una exploració nasal els hi va explicar que havia perdut algunes cèl·lules olfactives i per recuperar-les s'hauria d'operar. També els hi va comentar que si no s’operava, mai tornaria a tenir aquell olfacte meravellós. Però resulta que aquesta operació era perillosa, bastant cara, i necessitava el consentiment dels seus pares. Aquests, després de rumiar-s’ho molt van decidir no operar-lo.

El Joan tornava a estar trist fins que un bon dia, quan va arribar a l'escola va percebre un perfum que li agradava molt i va anar seguint aquesta fragància


fins que va arribar a la Marta. Es va posar molt content perquè ja l'olorava, així que va convidar-la a un gelat després de classe.

Aquella tarda van passejar i van explicar-se milers de coses, i van adonar-se que tenien una cosa en comú, a tots dos els hi agradava el cinema. Així que un dissabte a la tarda van quedar per veure una pel·lícula de por. Allà es van donar el primer petó. Cada cop estaven més enamorats.


Tot anava d’allò més bé fins que van començar a anunciar a l'escola el concurs anomenat “nas de tauró”, que consistia en olorar diverses coses amb els ulls tapats i endevinar de que es tractava. En Joan sempre s'entusiasmava amb aquest concurs, ja que sempre era el guanyador. Però aquest any no tenia ganes de participar. La Marta va decidir participar al concurs per animar al Joan. – Vinga Joan! Ensumarem els menjars del concurs plegats, ens ho passarem molt bé! Al Joan li feia por participar per si no guanyava i s’adonava de que mai podria recuperar el seu olfacte. Però com que al Joan li agradava molt fer coses amb la Marta, va decidir participar un any més. El dia del concurs, el Joan es va llebar molt d’hora perquè estava molt nerviós, li va dir a la seva mare que li preparés uns pots per olorar-los i entrenar el seu nas. El primer pot desprenia una flaira de maduixa, que el Joan va reconèixer a l’instant i es va tranquilitzar una mica, però el segon pot no feia olor a res, el Joan es va preocupar fins que va veure que era un entrepà de llonganissa. Aleshores, en Joan, es va anar a vestir i va sentir l’olor del suavitzant de la seva roba.- Mmmmm roses... Estava tan animat com els anys anteriors, així que va trucar a la Marta per quedar per anar junts al concurs. De camí al concurs, el Joan i la Marta van anar olorant flors dels balcons, xiclets del terra, l’esmozar dels


veïns... Van jugar a posar nom als perfums de la gent del carrer i s’ho van passar d’allò més bé. Quan van arribar al concurs van veure que aquest any s’havia presentat molta gent i en Joan es va espantar una mica, però quan van començar a competir se’n va adonar què encara que hagués perdut una mica d’olfacte continuava sent dels millors. En arribar a les semifinals només quedaven el Joan, la Marta i dos nens més, que no van distingir l’olor d’una pizza de peperonni. Al final només quedaven la Marta i en Joan. El Joan va ser el primer en olorar l’últim pot.

-

-No oloro a res! Llavors el pot és buit!! - El jutge del concurs va fer que no amb el cap.


Era el torn de la Marta. La Marta que va ensumar una mica i va dir: -

Llonganissa!!- I es va menjar un tros.

-

En Joan es va alegrar molt per la Marta, ella va decidir donar-li els diners del premi per recuperar l’olfacte. Però com el premi només eren deu euros, el Joan no va poder pagar l’operació.


Però en Joan no estava trist, perquè sabia que allò que ell no pogués olorar ho oloraria la Marta. El Joan i la Marta estaven tant contents i feliços de ser perfectes l’un per l’altre que van decidir que, de grans, treballarien plegats, creant nous perfums per la gent.

conte compartit 5è  

conte compartit

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you