RECITAL LITERARI DE MIQUEL MARTÍ I POL INS MIQUEL MARTÍ I POL Cornellà de Llobregat, 11 de novembre de 2013 BIOGRAFIA DE MIQUEL MARTÍ I POL (Interpretat i presentat per Gonzalo i Adrià Biboum)
Sabeu on és Roda de Ter? Doncs és un poblet de la comarca d’Osona on vaig néixer el 19 de març de 1929. Vaig estudiar a l’escola del poble fins als 14 anys. Poc després, vaig entrar a treballar a la fàbrica Tecla Sala, que tothom coneixia amb el nom de La Blava. En aquell moment ja vaig començar a escriure poemes en castellà i als 15 anys, vaig publicar els primers versos en una revista local. A partir del 1946, vaig decidir canviar de llengua i dos anys més tard, ja ho escrivia tot en català, la meva llengua materna. El 1948, als 19 anys, vaig patir una tuberculosi pulmonar i vaig haver de passar dotze mesos al llit. Imagineuvos quant de temps tenia! Per això va ser durant aquesta llarga convalescència que vaig descobrir els grans poetes catalans. La influència dels grans noms de la literatura catalana es va començar a notar. Era l’inici de la poesia social. Amb el temps, també vaig agafar com a referència uns altres models contemporanis com Joan Vinyoli, Blai Bonet i Albert Manent, sense oblidar el gran poeta Salvador Espriu, convertit en tot un símbol de la lluita antifranquista. Recordo que el 1953 em vaig presentar al Premi Óssa Menor i el vaig guanyar! amb el llibre Paraules al vent. Va ser l’inici d’una etapa d’introspecció i de recerca en els paràmetres de la metafísica i de la pregària amb el ressò de Blai Bonet. El 1955, a Palma, vaig publicar Quinze poemes i posteriorment, vaig tornar a la poesia de caràcter social amb les obres El fugitiu i La fàbrica, que no veurien la llum fins als anys setanta. Un any més tard, el 1956, em vaig casar amb la Dolors, amb qui vaig tenir dos fills. Durant la dictadura franquista també vaig participar en moltes activitats culturals catalanistes, sobretot amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Però... Però el 1969 el recordo com un dels anys més tristos de la meva vida... És quan van començar a aparèixer els primers símptomes de la malaltia que m’acompanyaria tota la meva vida, i que a poc a poc, em va deixar sense mobilitat i amb dificultats fins i tot per poder parlar. Em van diagnosticar esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l’any 1973 hagués d’abandonar la feina a la fàbrica. Tot i això, jo sempre vaig intentar aconseguir la màxima qualitat a les meves poesies. Aquesta malaltia, traspuava a la meva obra, era com una metàfora del moment històric. L’esclerosi m’incapacitava, com el poder franquista incapacitava des de feia anys el poble català. Una cosa que no suportava era els problemes de 1
la classe treballadora i la meva poesia pretenia ser la veu d’un poble emmudit i malalt. Llavors va ser quan vaig publicar La fàbrica, l’any 72. La lluita per viure sempre l’he tinguda molt present, així l’any 78 vaig publicar Estimada Marta, que es convertiria en tot un best-seller poètic de la literatura catalana. El meu poble, finalment, començava a despertar-se després de més de 30 anys de foscor i de silenci sota la dictadura de Franco i, a més, a mi se m’havia estabilitzat la malaltia. Aquest paral·lelisme patriòtic el vaig culminar al llibre L’àmbit de tots els àmbits. Però l’any 1984 la vida em va tornar a pegar una bufetada i la Dolors em va deixar... La llarga malaltia, el dolor i l’enyorança ho vaig reflectir al poemari Andorra: postals i altres poemes i Llibre d’absències. Tenia molts moments de solitud per la desaparició de la que havia estat durant molts anys la meva companya de vida. Però amb força i voluntat, aconsegueixes sortir-te’n i dos anys més tard, el 1986, em vaig tornar a casar, aquesta vegada amb la Montserrat. A partir d’aquest moment, vaig començar una etapa de producció en què jo, que ja començava a envellir, escrivia per reflexionar i per recordar. Aquesta etapa va tenir un moment cabdal a l’obra Un hivern plàcid, on se m’allargaven els poemes i els versos, fins i tot vaig fer que un adolescent parlés per mi en un embat de rebel·lia al Llibre de les solituds. Una altra cosa que recordo amb molt orgull, va ser l’any 1997, quan el Parlament de Catalunya em va proposar per al premi Nobel de literatura, amb l’aval de més de 400 ajuntaments. I un altre fet també! L’any 1984, un institut de Cornellà de Llobregat va canviar el nom per posar el meu. Això va ser tot un esdeveniment! Sabeu que mai a Catalunya s’havia posat un nom d’un escriptor viu a un centre educatiu? Quin orgull! Una altra cosa que em ve molt de gust contar-vos és la gran amistat que tenia amb dues personalitats catalanes que segur que coneixeu molt. El gran cantautor i amic meu Lluís Llach i l’aleshores jugador de futbol Pep Guardiola. Recordo que el Llach utilitzava moltes de les meves lletres per fer cançons... I bé... l’11 de novembre del 2003 ja no vaig poder lluitar més i la malaltia em va vèncer. Però no recordem això, que vull que us quedeu amb una cosa que considero que és la més important: en la vida tot està per fer i tot és possible, si lluiteu i us esforceu, així que us desitjo molta energia i moltes ganes de viure per aconseguir-ho! Una fortíssima abraçada!
2
1. “La fàbrica” (Lectura: Marina García. Acompanyament de flauta: Nancy Parra, Cristina García, Paula Serra, Sara Aparicio i Anahí Consul i Joel Figueredo) L’ELIONOR L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: “si senyor” i “bones tardes”. La gent se l’estimava , l’Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l’escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l’opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l’Elionor no hauria pas sabut d’on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: “si senyor” i “bones tardes”.
3
2. Contes de la vida de Ramon i altres narracions (Lectura: Marta Hernàndez, Sara Claro, Iman Salah, Gerard Taulats, David García, Irene Bosque i Marina Sànchez) L’ENTERRAMENT S’han trobat aparellats al moment de formar-se la comitiva davant la casa del difunt. Són de la mateixa edat, de la mateixa lleva i pares de família d’ençà d’uns quants anys. Es coneixen, com sol dir-se, de tota la vida, però viuen un a cada extrem del poble i només es veuen en ocasions semblants a la d’avui. El diàleg és gairebé inevitable. –Què, com va això? –Sí, ja ho pots veure; anar fent. I vosaltres? –Bé, gràcies a Déu. –Anar fent puguem. –I tant, noi, i tant! –No ho pot pas dir tothom així. –I tant, noi. No me’n parlis. –Com se’ns n’ha anat, pobre Pere! –Què hi vols fer? Ja diuen que n’hi ha una per a cada u. –Tanmateix aquestes malalties… –Era un càncer, oi? –Em penso que sí. Es veu que els darrers mesos, els ha passat molt malament. Diu que feia molta llàstima. –Jo fa qui sap les setmanes que no l’havia vist. La dona me’n va parlar. Si vols que et digui la veritat, jo no serveixo per a aquestes coses. No hi puc fer res. –Em fa l’efecte que a tots ens passa el mateix. Les dones se’n surten amb molta més facilitat. –Deu ser una mena de do que tenen. –Segurament. –I què, la teva sogra, ja està ben bona? Vaig sentir dir que us havia passat una pulmonia. –Home, no va ser ben declarada; però ja va passar la seva ja, no et pensis. Ara que, avui, aquestes coses, amb això de la penicil·lina no tenen problema. –Es veu que sí, que va molt bé. –Escolta: en el seu cas ha estat posar oli en un llum. Unes quantes injeccions i ja va tornar a tenir gana. –Ai punyeta! –Es veu que és una cosa molt forta. –Oh, ja ho crec. Deu ser alguna cosa molt directa, que faci l’efecte tan de pressa. –Sí, es veu que sí. A mig carrer de baix hi ha una pastisseria. És vigília de festa i les vitrines són plenes de pastissos. –Això sí, que és un bon negoci. –Ja ho crec que ho és. –I vint-i-cinc anys enrere no en feien ni cinc. –Sembla estrany el que es gasta avui dia en aquestes coses. Jo em recordo que, quan era jove, a casa menjàvem un tortell per la festa major i ja ens semblava que qui sap què fèiem. En canvi, ara, no hi ha festa ni festeta que passi sense xampany i tronc. La gent es deu guanyar molt bé la vida. –No ho entendràs, això. De vegades hi ha prou forats per tapar. 4
–És veritat perquè, mira: jo en conec una que el primer que fa cada dissabte és retirar els diners per anar al cinema el diumenge. I si a les botigues no cobren, doncs que apuntin, que per això hi són. –Estem posats a la boja, noi. –No me’n parlis. I tot plegat per acabar com aquest pobre. –Val més no pensar-hi. –Ja tens raó. –Si et comences a encaparrar encara és pitjor. –I, de fet, t’encaparris o no t’encaparris, les coses passen igualment. –Per això mateix. –Ara que, si val a dir la veritat, la gent s’ho pren tot una mica massa a la fresca. –Home, què et diré… –Escolta: és que és així. No veus el jovent? No els treguis del futbol i del cinema. Postes de sol i caps de setmana. Per a ells tot el que no és això és mentida. –A tots ens ha passat el mateix. –No fotis, home!, no pas tant com ara. T’adverteixo que, en això del cinema, hi he pensat moltes vegades. Ha de ser un negoci fantàstic. –Sí, ja hi té una bona vinya l’empresari, ja. –I, de fet, sense cap preocupació. –És clar. La gent hi va a passar l’estona. Allí no es recorda de res. –On vas a parar! Amb les aglomeracions que hi ha el diumenge a la tarda. El cinema és a mà dreta del mateix carrer. Hi ha els cartells de les pel·lícules de l’endemà. En passar gairebé tota la gent de la comitiva hi dóna un cop d’ull fugisser. –No sé què tal deu ser això de Yo fui espía americana. –Dolent! Ara no se’n fa, de bon cinema. –Però hi ha molta més tècnica. –Això sí. Més tècnica i més d’allò… però tot plegat, res. –Home, és clar; però no es pot pas negar que hi ha coses que són molt millors que no pas abans. –Deixa’t de brocs. Tot aquest embolic del cinemascope i dels colors i tot això és una mena d’enganyapagesos. Jo em recordo de l’època del cine mut. Allò sí, que eren actors! –Això és veritat. –I tant si ho és. –L’única cosa que ha millorat són les fulanes. –Recony! Hi ha una italiana, que no em recordo com es diu… –La Gina. –No la Gina, no, una altra de més jove i menys coneguda que és una preciositat. –Se’ns ha fet tard, noi. –Oh, és clar, però un es distreu així com pot. L’església és al capdamunt del pont vell, no gaire lluny de la plaça. Darrere els capellans entra a l’església una part de la comitiva: els parents més pròxims i alguns amics que es consideren obligats amb la família. 3. “Si esbrineu d’un sol gest” ( Lectura: Alba Mielgo. Acompanyament de saxo : Nerea Nadal ) AQUESTS VERSOS ELS DIC 5
Aquests versos els dic per mi tot sol, ara que estimo tant la solitud i estic malalt i sovint m'entendreixo fins a plorar, ara que escriure em cansa i els amics vénen a portar-me llibres i em parlen de la gent que he conegut. Aquests versos els dic per mi tot sol, amb veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci, quan els de casa dormen i jo, oblidat, imagino follies i no hi ha res que em sigui possible. Tot el que ara voldria és imprecís i bell: vent i camins i les mans plenes d'aigua i un cos puixant com una bèstia jove. Demà, en llevar-me, res no haurà mudat, la gent s'aturarà per saludar-me i farà sol a la tarda quan surti a passejar, potser amb alguna noia. Però aquells que m'estimen ploraran d'enyorança.
4. “El poble” ( Lectura : Jadira López, Nerea Duran, Judith Muñoz, Irene Alcázar, Joan Domingo i Carme Cobo) EL POBLE El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps. El poble és una xafogosa tarda d’estiu, és un parapet damunt la sorra, és la pluja fina de novembre. El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides, és el petit desfici del diumenge a la tarda, és la família com a base de la societat futura, és el conjunt d’habitants, etc., etc. El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu, és la meva petita mort i la vostra petita mort. El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu i la nostra petita mort. El poble és tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes, i els teus secrets 6
i els secrets dels altres. El poble és tothom, el poble és ningú. El poble és tot: el principi i la fi, l’amor i l’odi, la veu i el silenci, la vida i la mort.
5. “He heretat l’esperança” ( Lectura: Laura Carretero. Acompanyament de flauta: Júlia Remesal, Elisabeth Lozano, Míriam Tardío, Pablo Sánchez, Irene Marcos i Ana Vilarnau) HE HERETAT L’ESPERANÇA He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares. I de tots dos els mots dels quals ara em serveixo per parlar-vos. M'han dit que la naixença em dóna drets inviolables. Però jo sóc poruc i sempre em sento una mica eixalat i solitari. Visc en un poble petit, en un país petit i, tanmateix, vull que quedi ben clar que això que escric ho escric per a tothom, i que per mi és com si el món sencer girés entorn de l'eix dels meus poemes. Vagarejo tot sol pels carrers en silenci i cada vespre escolto el cant de les sirenes des del terrat de casa.
7
6. “L’àmbit de tots els àmbits” (Lectura: Paula Ortuño. Acompanyament de flauta travessera: Lucía Valverde). ARA MATEIX Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no els val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible. 7. “Estimada Marta” (Lectura: Daniel Noguera. Acompanyament de guitarra: Marc Morales). ESTIMADA MARTA Des de les hores mortes, talaiot, m'omplo la pell de dibuixos obscens i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós et ressegueixo sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats. Ets una sola i moltes. Complaent i complaguda alhora rodolem per un pendent insòlit. Cada gest perfà l'extrema intimitat del joc desmesurat i estricte. Marta, els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el desig és un vast horitzó. Si tanco els ulls te'm fas present i esclaten els colors. L'arbre de llum tan densa dels sentits poblat de nou de fulles i d'ocells. 8
8. “Temps d’interluni” ( Lectura: Tània Rodríguez. Acompanyament de caixa ressonància: Arnau Álvarez ) LA FINESTRA No sé si dir que em sobta aquest silenci, que em sobta més potser perquè el conec i ja fa molt de temps que el delejava. Tràngols i vents m’han dut on sóc, i em miro, més que admirat, sorprès, o tal vegada desconcertat i amb una certa angoixa. Em costa molt respondre les preguntes i fins i tot em costa formular-les, com si de sobte hagués perdut el rastre de mi mateix.
9. “Haikús en temps de guerra” (Lectura: Maria Palmer. Acompanyament de guitarra: David Mercado) A quin paisatge poden adscriure els somnis els sense pàtria? Des del capvespre d’una mirada incerta l’infant pregunta. L’oreig recorda la blava llum dels dies perduts per sempre. Diré Kosovo per dir el buit que culmina l’horror del segle. Clarors, desficis, qui pot tornar els estímuls de l’esperança? Algú desperta de tant en tant la fera. Maleït sigui! Quan el vent torni no trobarà cap arbre ni cap mirada. 9
Al forc dels dies només hi creix tristesa; lluny, algú canta. Com un fictici recer de confiança la nit arriba. El vol sinistre dels grans ocells de presa confirma l’ombra. Una rialla i de nou el silenci. Era un miratge? Cauen les hores, ja no hi ha cap misteri ni cap pregunta. L’oblit, tal volta, perquè el desig se salvi de la desfeta. Enrera queden els dies plàcids. Ara tot són angoixes. Fosca, s’escola la tarda. On són els rostres, les pedres, l’aigua? Mirall de cendra, cap camí no es camina dues vegades. Absurda, lenta s’allunya la corrua. Cap on fa via? El buit per tota resposta, quan més falta fa una mà estesa. La pau, pregonen, i amb la boca petita criden la guerra. De branca a branca d’algun futur que espera rera les dunes. 10
Es repeteixen un altre cop les velles, tristes imatges. Les giragonses del record, com un ritme per sobreviure. No hi ha fanfarres pels perdedors, sols l’ombra que els acompanya. Més aspre encara que els crits més sorollosos, aquest silenci. Des de l’angúnia del fang i la misèria hi ha uns ulls que ens repten. 10. “Paraules al vent” ( Lectura: Cristina Herrero. Acompanyament de violí: Carla García ) CEMENTIRI Un dia seré mort i encara serà tarda en la pau dels camins en els sembrats verdíssims, en els ocells i en l’aire quietament amic, i en el pas d’aquells homes que desconec i estimo. Un dia seré mort i encara serà tarda en els ulls de la dona que s’apropa i em besa, en la música antiga de qualsevol tonada, o encara, en un objecte, el més íntim i clar, o potser en els meus versos. Digueu-me quin prodigi fa la tarda tan dolça i tan intensa alhora, i a quin prat o quin núvol ha d’adscriure el meu goig, perquè em sé perdurable en les coses que em volten, i sé que algú, en el temps, servarà el meu record. 11
11. Autobiografia ( Lectura: Andrea García. Acompanyament de flauta travessera Paula Gil ) Del claustre matern - per dir-ho com els llibres vaig passar directament a la fàbrica. I em sentia desolat i enyorós quan van donar-me l’uniforme. Els primers dies plorava pels racons i la fresa de les màquines em ressonava dins el cap durant vint-i-quatre hores. Va ser una creixença difícil ho confesso. Però ara ja tinc la pell dura com el que més, he deixat enrere tot el que em podia recordar els anys d’esforç i espero amb pau l’hora de tornar al si de la terra -per dir-ho com els llibres -. 11. Inèdit (setembre del 91) ( Lectura José María Hervás) A L’INS MIQUEL MARTÍ I POL Us proposo de compartir del misteri dels ulls i del desig, perquè no hi hagi entre vosaltres i jo cap reducte vedat a la tendresa. Així ens serà possible viure junts l’àmbit dels somnis, vast i profund com una mar immensa, i jo potser seré per tots vosaltres més que un record i menys que una presència.
Tècnic de so i imatge: Mario Di Domenico. Decoració: Carla Talavera
12