Page 1

14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 1


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 2


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 3


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 4

presentació maria balcells

Diuen que, mentre el pintor Apel·les intentava pintar la bava d’un cavall, després de diversos intents va haver de desistir, perquè no hi reeixia. Aleshores, enfurismat, llençà contra el quadre l’esponja humida que tenia entre els pinzells i l’impacte d’aquesta amb la tela va deixar uns regalims que imitaven de forma excepcional la bava de l’animal. Pobre Apel·les… quina lluita! Peró a base d’insistir, l’atzar va aparèixer d’una forma insospitada i decantà la lluita cap a una solució inesperada. I és que, en tot procés creatiu, hi intervé aquesta dosi d’incontrolable que, l’artista, pot reconduir obrint la seva obra a nous paràmetres i a nous dilemes. El procés de gestació d’una idea, i l'intent de plasmació de la mateixa, no és lineal. És un procés on l’assaig i l’error hi tenen un paper destacat, perquè és a partir d’aquest diàleg, d’aquesta recerca, que es van concretant més les idees en la mesura que van agafant noves dimensions. És un viatge apassionant, perquè no té límits i els condicionants que marquen el rumb són molts i molt variats i variables. I és a partir de la pròpia experiència, i d’un treball d’introspecció notable que s’encarrila cap a diferents fonts de coneixement, que s’aconsegueix donar forma a aquest mapa abstracte d’idees. Al final del vídeo de Paradox of Praxis 1 de Francis Alÿs, es pot llegir la frase “Sometimes doing something leads to nothing” (A vegades fer alguna cosa no porta a res). És clar que ell es refereix a l’esforç inútil de traginar un bloc de gel pels carrers de Mèxic D.F., però al llarg d’un procés de creació, qualsevol intent, encara que aparentment sigui inútil, té la seva raó de ser. Perquè és a rel de les contradiccions amb les que l’artista es va topant, amb els dubtes que se li van plantejant, amb l’atzar amb el que es va trobant, amb els mitjans amb els que va disposant, etc. que fa una tria, que pren una decisió que marca un recorregut determinat, que dóna una forma concreta a un estat mental i emocional. I és tot aquest camí, ple d’entrebancs, de fracassos, de sorpreses, de decisions, de descobertes, de coneixement, de frustracions, de rebuigs, de patiments, de satisfaccions, de dubtes, d’emocions que tard o d’hora es materialitza, pren forma com a obra.

Francis Alÿs. Paradox of Praxis 1 (Sometimes Making Something Leads to Nothing) 1997

4

En L’obra d’art desconeguda, Balzac ens planteja el dilema al que es veu avesat l’artista en la recerca de la perfecció de l’obra. Capa rere capa, el pintor Frenhofer s’obsessiona per captar l’ànima de la bellesa, trencant la barrera de la mimesi per arribar a l’essència del concepte. Aquesta recerca incansable el porta a l’autodestrucció davant la incomprensió dels seus col·legues, en el seu extrem


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 5

més romàntic de geni artístic, de deliri creador, d’implicació vital de la pròpia creació on una idea és fruit d’una altra de precedent i d’altres de paral·leles i d’unes circumstàncies determinades que configuren el món personal d’un artista ubicat en un moment i un lloc determinats.

Dimarts 13-10-09, “em caso o no em caso? una mirada amorosa del gran desastre” reunió de treball. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell

La valoració del procés creatiu ha estat recurrent en l’art contemporani, sobretot a partir dels ready-made de Duchamp, fins el punt d’arribar a una desmaterialització tal de l’art que, en el cas del minimal, de l’art cibernètic o del hapenning, es valora més el procés que no pas l’obra. L’art conceptual ha estat la culminació d’aquesta estètica processual posant l’accent, no tan sols en el procés de constitució de la pròpia obra física per part de l’artista, sinó també en els processos que desencadenen en l’espectador la visió de la mateixa. Aquesta actitud atorga un paper rellevant a l’espectador, com a receptor i intèrpret d’una informació en un llenguatge que esdevé el vehicle a través del qual es comunica una idea. L’espectador no jutja l’obra sinó que la interpreta o la re-interpreta i, d’alguna manera, en forma part o se l’apropia. L’objectiu d’aquesta exposició, no és valorar el procés més que l’objecte, sinó entendre l’objecte com a part d’un procés. Poder-se aturar a assaborir el pas a pas, poder-se entretenir en la lectura pausada de tot l’entramat que configura l’obra, participant amb els seus creadors de tots els seus dubtes i decisions. És per això que l’estructura que s’ha seguit és la d’introduir l’exposició amb una sèrie d’imatges referents a diferents fases de diversos processos creatius, des del rebuig a l’èxit passant per tot l’arc d’intents i insistències. Marc Torres, Llorenç Ugas, Oriol Vilapuig i Anna Vilarrúbias, amb la col·laboració d’en Xavi Garriga, han creat plegats un arxiu d’imatges i textos, un recull prou significatiu, per exemplificar aquesta presa de decisions a les que es veu abocat l’artista per tal de canalitzar les seves idees, que ens obliga a fer una re-lectura del procés creatiu com a tal. A les sales de baix, en canvi, es mostra d’una manera més íntima el treball personal de cadascun d’ells. Cadascú des de la pròpia trajectòria ens acostarà al seu univers creatiu tot passejant-nos per l’estudi, trobant-nos esbossos desestimats, o veient la intervenció que ha fet el públic damunt de l’obra, de manera que podem intentar compartir amb ells els seus dubtes i les seves tries.

5


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 6

llorenรง ugas dubreuil


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 7


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 8


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 9

Puertas (fragment), 2008. 140 x 250 cm. C-print sobre dibond i metacrilat. Ed. 3. De la sèrie "Lugares".


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 10

Puerta de luz II, 2008. 170 x 170 cm. C-print sobre dibond i metacrilat. Ed 3. De la sèrie "Lugares".


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 11

conversa entre llorenç ugas dubreuil i maria balcells octubre de 2009

Coneixíem l'obra del Llorenç Ugas i quan a l'Acadèmia es va plantejar una exposició al voltant del procés creatiu, no vam dubtar en posar-nos en contacte amb ell. La seva obra acurada, rigorosa i alhora tan emocionant s'havia de poder observar des d'un altre punt de vista. Aquestes ratlles són les nostres converses digitals, que per exigències d'espai s'acaben aquí, però que espero mantenir vives per què he après d'ell i ha estat un plaer intercanviar idees.

Sempre segueixes la mateixa metodologia de treball? Gairebé sempre… parteixo d' una idea, d' alguna cosa de la que vull parlar… busco allò en la realitat que em serà útil per parlar-ne, observo l'espai, n'estudio la llum, faig unes primeres imatges… observo el resultat… si em serveix començo les gestions per fotografiar l'espai… a mida que vaig acumulant imatges, vaig preseleccionant les imatges que més tard formaran la sèrie… passo mesos amb imatges a sobre la taula… movent-les entre elles, separant-les… observant-les… És la llum la que et fa descobrir un espai o és la maduració lenta d'una idea que et fa aparèixer aquest mateix espai sota una nova mirada? Jo crec que primer és l'espai, després, un cop l'he escollit, l'estudio per fotografiar-lo amb la llum que aporti a la imatge allò que necessita. A la sèrie "Campos de trabajo", tota feta en exteriors, abans no la vaig començar vaig estudiar els espais i vaig fer moltes fotos en diferents èpoques de l'any per observar com la llum modificava l'espai.Vaig decidir al final fer les fotos al mes d'agost, entre les 10 del matí i les 3 del migdia, quan la llum és més dura i incideix de forma zenital sobre els polígons. Em va semblar que la sèrie s'explicava millor amb aquest tipus de llum. En les sèries d'interiors, a vegades m'he trobat que en observar l'espai de dia, allò que en un primer moment interessava, quan està il.luminat de nit perd allò que en un principi era interessant...i també al revés...desestimar un espai de dia per redescobrir-lo de nit… com a "Espacios de luz". Tot i així, hi intervenen altres factors...en les meves sèries d'interiors, fotografio espais que han estat molt transitats, just quan queden buits… a vegades, que tots els factors que afecten les meves fotografies quadrin és difícil… El concepte es va elaborant i modificant a mida que vas treballant, de manera que el resultat final es pot allunyar bastant del punt de partida, o parteixes d'un concepte que ja has madurat mentalment i treballes fins que queda satisfactòriament reflectit en l'obra? Acostumo a treballar partint d'una idea que ja he madurat i que a vegades madura durant el trajecte, però que mai perd l'essència, el que faig és donar-li forma a través de les imatges. Donar-li cos. També es cert, que són projectes 11


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 12

bastant llargs en el temps i a vegades això complica les coses...és fàcil fotografiar i fotografiar… el difícil és seguir la línia que t'has marcat al principi… que el projecte sigui homogeni… Tens moltes imatges al cap de diferent naturalesa i en tries una per anar desenvolupant, en tens només una que et marca una línia molt concreta o en tens vàries però que van totes en la mateixa direcció? Tinc vàries imatges que van en la mateixa direcció… però sempre n'hi ha alguna que marca la diferència… cada sèrie que he fet fins ara té una imatge que per a mi és la central en el projecte… Des del moment en que desestimes un espai vol dir que l'has jutjat, que l'has interrogat i l'has rebutjat. En quin racó del subconscient queda aquella imatge rebutjada? Reprens sovint imatges, que ja havies descartat per poc interessants, perquè els dónes una "segona oportunitat" o les reprens per què l'atzar te les fa descobrir sota una altra llum? Si tinc la oportunitat de fotografiar, sempre fotografio. No desestimo en el moment que fotografio- el que no faig és fotografiar allò que ja no m'interessaen tot cas mentre treballo en la postproducció i selecciono les imatges que després formaran la sèrie, és on desestimo imatges que van quedant al marge. Algunes d'aquestes imatges -i a vegades sèries senceres- han quedat al calaix o inclús han anat a parar a la paperera… d'altres, el que han fet, és plantejar-me coses noves… altres sèries

Bracketing per l'estudi de la llum i l'ombra en el color. 2002.

Les fotos fetes amb polaroid tenen un caràcter d'apunt, de primera aproximació, o ja són obra definitiva? Porto disparant polaroids des de que vaig començar a estudiar fotografia, és un material que sempre m'ha interessat molt, ja de per si les polaroids tenen un llenguatge i una estètica pròpia… la veritat és que no m'he plantejat treballar una sèrie amb aquest tipus de material (fins ara, que no hi ha pel.lícula al mercat), sempre les he fetes servir més aviat com a apunt, com a una primera aproximació a l'espai… Perquè les teves obres tenen un format tan gran? Cada tipus d’imatge necessita un format concret, seria absurd escanejar una polaroid i ampliar-la perquè fes 200 x 200 cm, la polaroid té un llenguatge que li és propi, i el tamany de la imatge acompanya aquest llenguatge… cal buscar un equilibri entre el contingut, la tècnica, el suport i el tamany… si aquests factors no s'interrelacionen prou bé podem arribar a aixafar la imatge… jo crec que en les meves imatges, el gran format acompanya al contingut de manera que l'emfatitza… des del meu punt de vista no es percep igual un espai buit, quiet, que faci 200 x 200… que el mateix espai a 50 x 50 cm, sinó podeu fer-ne la prova… Els textos que escrius a les fotos són recordatoris o els consideres part de l'obra? Els textos que escric a les polaroids són recordatoris, dates, llocs on les he fet, l'hora que l'he disparat… estudio molt la llum quan faig exteriors… no hi ha la mateixa llum a la mateixa hora pràcticament cap dia de l'any… prenc anotacions per tot arreu quan veig coses interessants amb una llum molt concreta…

12


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 13

a vegades veus un espai al matí que no t'interessa gens… passen els mesos i el tornes a veure amb un altre tipus de llum… i neix la màgia… amb els interiors aquest problema no el tinc… la llum artificial és sempre constant… Llorenç, quines imatges han determinat la teva obra? Fruit de la teva experiència personal, de la història de l'art o de la fotografia, d'allò que et rodeja,…? Jo crec que és tot alhora, l'experiència personal en la meva obra és un pes important… no tracto temes com el buit o el silenci perquè sí… intento comprendre el món, la gent… a través dels seus llocs, dels seus espais… Diries que hi ha uns temes recorrents a la teva obra? El silenci, el buit, el lloc, el trànsit, l'espai, la llum, el rastre, la petjada, alguna crítica… Les fotos que tens penjades a l'estudi i que ja les consideres obra acabada et serveixen de referent per l'obra successiva o les tens penjades fins que segueixes aprofundint en aquell concepte? Tinc les fotos penjades a l'estudi per no perdre'm… són com imatges de referència que faig servir quan estic treballant… tot i axí, el que em guia quan treballo és el concepte… no perdre l'orientació, en el sentit de que la sèrie continuï parlant d'allò que vull explicar… Ho tens clar el moment en que una obra està acabada? Tinc clar quan una sèrie s'acaba..quan ja no fa falta cap més imatge per explicar allò que volia en un principi…

Espacio de luz I, 2007. 140 x 275 cm. C-print sobre dibond. P.A. De la sèrie "Espacios de luz".

13


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 14

anna vilarrúbias


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 15


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 16

Full d’esbossos


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 17

dia a dia, capa a capa agustí hurtado giner

Per a l’artista, parlar del seu procés creatiu és com un despullament, que provoca a l’interlocutor un gran respecte i una certa solidaritat pudorosos; no obstant, estem davant d’un despullament molt íntim, el del secret artístic; potser, tot plegat, incomprensible per a un tercer. Podem tenir una idea romàntica del procés creatiu, fins i tot mitificada, i vàlida. Però en tot cas, cal tenir en compte que a la contemporaneïtat aquesta idea romàntica xoca davant del canvi de la manera de veure l'art, davant dels diferents punts de vista, que la contemporaneïtat ens ofereix: un nou context social, cultural, polític, filosòfic, científic…, profundament accelerat, en canvi, evolució i qüestionament permanent; i per complicar més les coses, uns processos de creació independentment del suport, tradicional o no, que utilitzi l’artista per expressar-se. Possiblement, al canvi en el procés creatiu, tingui molt a veure en un fet important de la contemporaneïtat artística, l'autonomia de l’artista, l’artista alliberat de qualsevol condicionant social i ideològic. En aquesta llibertat està l'autonomia de l'art, la llibertat de l'art, des d’on l'artista fa allò que vol fer i de la manera que tria. L'autonomia de l'art cerca l'essència de l'art, l'opció de l'artista a elegir la seva manera de fer, i això ha provocat un canvi en els processos creatius. És cert que per a entendre l'artista, acceptar-lo, acceptar la seva llibertat i serietat creadora, és necessari conèixer el seu procés creatiu, convidar-lo a despullarse, però amb respecte i pudor. Sobre la serietat de l'artista contemporani cal recórrer als clàssics, Kandinsky, Klee… Per a Kandinsky, l'artista respon a una necessitat interior de transformar el món, de fer esdevenir possible. Per a Klee, l'artista materialitza allò que no és i que esdevé possible gràcies, precisament, al seu procés creatiu. L'artista, en definitiva, respon a tres necessitats: ha d'expressar allò que és propi de la persona, allò que és propi del seu temps (estil), i ha de ser servidor de l'art i expressar allò propi de l'art (allò pur, allò etern, allò lliure). Tres aspectes necessaris i lligats a l'obra d'art per a que aquesta pugui transcendir i ser sensible. I per això és indispensable la individualitat de l'artista, la seva particular sensibilitat, expressió, llibertat, que vehicula mitjançant el seu procés creatiu. L'art és una pregunta sempre viva, formulada al món visible pel sentit visual, i l'artista és simplement la persona amb la capacitat i el desig de

17


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 18

transformar la seva percepció visual en una forma material: percepció i expressió. I no hi ha una única manera de veure el món. Veiem allò que volem veure i allò que volem veure està determinat pel desig de descobrir o construir un món creïble. Allò que veiem deu ésser fet real. L'art es converteix d'aquesta manera en construcció de realitat mitjançant el procés creatiu.

Bimbo, el gat de Paul Klee. Dessau, 1931

L'artista de debò, no sorgeix del no res. L'artista contemporani fa allò que fa perquè precisament sap allò que fa, amb coneixement de causa, mitjançant el seu procés creatiu. Un procés creatiu que hem d’entendre contemporani, és a dir, no lineal (i possiblement, no ordenat ni lògic), sinó inter i trans disciplinar, simultani, dinàmic, obert (mai tancat), complex, en experimentació contínua, escollint la millor opció en funció de la necessitat i de l’interès del propi artista, que li interessa com a individu, desenvolupant el seu propi art, inventant el seu art segons les seves idees i materialitzant-lo utilitzant qualsevol cosa com a material artístic i mitjà d’expressió. Ja des de les avantguardes, l'artista contemporani vol diferenciar-se i ser autèntic, expressar-se mitjançant un mitjà concret o específic; l'artista té la necessitat d'expressar-se d'acord al seu temps; l'artista tria el tema i la manera com desenvolupar-lo; l'artista vol defensar la seva individualitat. En el cas de l’Anna Vilarrúbias, ens trobem exemplificat aquesta nova perspectiva del procés creatiu; ara i aquí, des de la seva opció pel gravat. D’entrada, sabem que la seva idea del procés és quelcom que es construeix gràcies a la constància, a la dedicació, a la presa de decisions, dia rere dia, capa a capa. Sabem de la seva mirada global al seu voltant, on un punt d’arribada esdevé punt de partida. Sabem com la idea va agafant forma i que l’artista ha de triar la millor manera d’expressar-la i enfrontar-se a les dificultats tècniques que, en aquest cas, comporta el gravat, amb una metodologia de treball exigent pel que fa al domini d’una maquinària i d’una química que són determinants per al resultat final. Un recorregut, en tot cas, no lineal sinó més aviat com un diàleg constant entre allò que pren i allò que desestima.

Taller d’estampació de Manel Marzo-Mart, a Sant Feliu de Guíxols

18

En el procés creatiu de l’Anna Vilarrubias, quan del gravat es tracta, aquella tècnica a la que mica en mica es va anar enganxant i fins ara, des d’aquell estiu de fa una mica més de 20 anys que es va iniciar la seva aventura en aquest àmbit, ens trobem una especial relació amb el text i l’escriptura: el contingut, allò que diu, però també la seva forma, la seva plasticitat. Anna Vilarrúbias gusta de treballar aquesta plasticitat del text com a taca, però amb un text que tingui un sentit, encara que a aquest, sigui difícil d’accedir, és igual, queda imprès a l’inrevés...! El contrast entre dos conceptes, una taca plana de color i un text, que es sobreposen, que es trepitgen, que es toquen, que s’allunyen, que es lliguen,…, en un no acabarse mai perquè, segurament, sempre queda alguna cosa per fer. I és que la lletra impresa i la cal·ligrafia, l’escriptura a mà, amb la seva sinuositat, crea un ritme i unes repeticions, una musicalitat. Al seus gravats hi ha lletres i paraules, hi ha frases i paràgrafs, i hi ha fulls i llibres sencers. Pot agafar fragments i moure’ls, repetir-los, deixar-los que surin. Pot crear textures de text i


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 19

línies que marxen… I és que la línia negra i el buit blanc, són dos conceptes que donen mil jocs. Sempre textos d’altres que poden atraure, copsar, per la composició visual, o pel joc de formes i sentit del significat; textos d’Ausiàs March, d’Enric Casasses, de Jaime Gil de Biedma...

Prova d’Estat

També, al procés creatiu de l’Anna Vilarrúbias té molta importància el que ella anomena anotacions, i que poden ser anotacions de dades tècniques del procés de treball del gravat o esborranys conceptuals, anotacions de si es vol una taca plana negra molt intensa; de si s’ha d’utilitzar una aiguatinta o un carborúndum; de si una línia ha de ser en aiguafort o en punta seca; de si aquí hi ha una línia buida que per tant ha de serrar la planxa; d’idees a treballar més endavant... O el que ella, també, anomena apunts: el primer apunt, aquell en el que es busca la composició de formes, on hi ha les taques planes, les textures i els buits; la definició de la tècnica a utilitzar; els canvis, i més endavant el color, com a últim apunt, el qual li va sortint i el va ajustant, al llarg del procés. Apunts, doncs, que no només serveixen a l’artista per ordenar les idees, sinó apunts, en petit, per després desenvolupar-los en gran, en definitiu, o no, ja que, a vegades no necessita fer cap altre apunt més gran o més detallat per tirar l’obra endavant. I l’atzar, evidentment, també apareix en el procés creatiu de l’Anna Vilarrúbias, aquells elements que, en tot procés, llarg o curt, amb els que no s’hi comptava, però que acaben comptant: taques, línies, textures que, no se sap com, han quedat a la planxa, i segurament no sempre benvingudes, però moltes vegades gratament sorprenents, quedant-se, finalment, a formar part de l’obra, sense modificacions posteriors. L’atzar aporta coses en les que potser l’artista no hauria pensat mai, però que l’acaben seduïnt. L'atzar, la incertesa, s'han acabat convertint en un criteri essencial per a la comprensió del món. La incertesa, la probabilitat, la indeterminació són un intent d'ordre. I és que les coses poden ser enganyoses i mudables, no tot ha de ser ordre i intel·ligència “distingida”. I de la recerca de la tècnica per a cada idea? Tractar-les amb tècniques diferents per valorar-ne el millor resultat? Tractar-les aprofundint amb una sola tècnica fins que satisfà el resultat?… A vegades, l’artista, potser té molt clara la tècnica que ha d’utilitzar. D’altres vegades, potser la tècnica no li dóna allò que busca, i, llavors, s’han de cercar altres alternatives fins que es troba allò que es pretén. I comptant amb que a vegades, tot i buscar, no s’arribi a cap resultat acceptable. I decidir davant de la prova d’estat si s’ha trobat allò que es busca; decidir de seguida la validesa o no del resultat: si funciona o no, on falla, com i quan solucionar el problema, o, també, la desestimació definitiva. I per culpa de què? Potser del tipus de paper; potser un altre tipus, o unes altres condicions per a un altre resultat totalment diferent; sí, però sempre quedarà el dubte de pensar que es podria provar d’una altra manera, de per què s’ha fet una tria d’elements i no una altra. L’artista decideix anar per un camí, i deixar-ne d’altres apartats, perquè sap que els camins la portaran a resultats finals diferents, nous, a altres qualitats plàstiques; o tots alhora, en paral·lel, començat un nou camí sense haver acabat l’anterior, i més en una tècnica com el gravat que precisa d’un temps particular, propi.

19


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

Full d’esbossos (fragment)

17:09

Página 20

Però també el procés de creació és concepte, conceptes a partir dels quals desenvolupar vàries sèries conceptuals, composicions que tenen una mateixa idea; sèries que poden ser més o menys extenses, que poden quedar obertes per tornar-hi en un altre moment; sèries que poden ser conceptuals, una idea, un concepte ampli, com els lligams o les portes (el dins i el fora, passar d’un espai a un altre, la idea de pas, de canvi…); sèries obertes, a partir de les que surten altres, vàries opcions, o dubtes, o tècniques que poden interessar treballar… El procés creatiu, en definitiva, com un camí, un recorregut, en el que en el resultat final, la primera llavor, l’origen, pot estar present, però sense determinar que l’obra hagi pogut seguir el seu propi camí, i hagi pogut allunyar-se poc o bastant, per què no, de la primera idea, generant-ne de noves. I l’angoixa del procés de creació, una angoixa no contínua, però que apareix de tant en tant, quan s’encalla el procés, però al final tot surt cap al resultat final i cap a la desaparició de l’angoixa, perquè l’artista també s’apropia dels seus errors, de les males estampacions, de les peces errades, rebutjades o anul·lades…, a partir de les quals crea noves propostes.

20


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 21

Bo a tirar, Aiguatinta. - Bo a tirar, Aiguatinta, aiguafort i gofrat. - Planxa de coure amb aiguafort. - Prova d’Estat

21


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 22

oriol vilapuig


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 23


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 24

Estatua de jove de l ’Àtica 615-600 A.C. Institut d ’Ensenyament Secundari Pau V ila gener-febrer 2009 Sabadell


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 25


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 26


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 27

diàlegs 1

kouros de l’àtica - institut d’ensenyament secundari pau vila. sabadell oriol vilapuig

A la fi del mes d’octubre de 2008, vaig iniciar el treball de còpia d’una fotografia en la que apareixia una escultura arcaica grega, una forma d’escultura que es coneix amb el nom de Kouros. La fotografia pertanyia al llibre La scultura greca: Dagli inizi fino alla fine dell’ellenismo i reproduïa una escultura de marbre que ens mostrava un jove adolescent nu i dret amb els braços enganxats al cos, punys premuts i una cama avançada, tan característic de la morfologia d’aquestes escultures arcaiques anomenades kouros. Sempre he tingut una imatge d’un Kouros penjada al meu espai de treball. El desig de fer un estudi mitjançant la còpia obeïa, potser, a una voluntat de perpetuar i aprofundir en el vincle amb aquestes escultures? o potser responia a un inconfessable desig per desempallegar-me finalment de la seva atracció? Un cop finalitzada la còpia vaig percebre una sensació de desencís. La imatge copiada es mantenia (el mateix em passava amb la fotografia), a una certa distància, sentia que necessitava renovar el sentit que la imatge em provocava. El que intuïa que pretenien les meves decepcions inicials era fer visible l’encontre entre l’obra i l’espectador, manifestar allò que la imatge no reflectia, que és aquest salt temporal que qualsevol obra artística (d’un passat llunyà o més proper) provoca en l’encontre amb un hipotètic espectador. Però, com fer visible aquest encontre?. Ara, l’escultura adquiria per a mi un nou sentit, apareixia com a suport per aquesta possibilitat. Havia passat de ser un fi a un mitjà. Però com fer-ho? Potser d’una manera fortuïta vaig trobar la resposta al peu de fotografia de la reproducció. El text deia el següent: “Statua di giovane, dell’Attica 615-600B.C.” Sí, l’escultura representava el Déu (Apol·lo) però ho feia en forma de jove adolescent (d’aquí la importància d’aquestes escultures i de com la imatge del déu es vincula amb l’home a través del cos). Vaig pensar, doncs, confrontar la imatge de l’adolescent del Kouros grec amb els adolescents actuals i esperar que aquest encontre fes visible una fractura temporal i cultural en les marques i agressions que poguessin ocasionar els joves sobre la superfície de l’obra. Però, on i amb quines condicions es portaria a terme, aquesta acció? On es troben actualment els adolescents? Bé, entenia que els adolescents es troben de manera col·lectiva a dos llocs, als instituts i als bars musicals. És, doncs per aquest motiu que vaig decidir de penjar el Kouros a l’Institut d’Ensenyament Secundari Pau Vila, de Sabadell. Sense donar cap explicació, un dia de finals de desembre, apareixia la imatge del Kouros a l’entrada de l’Institut, concretament a l’escala d’accés a les aules, un espai molt estret on els alumnes havien de topar per força amb la imatge. És cert que les meves expectatives eren que l’agressió fos virulenta i immediata, però això no va ser així, al contrari, llevat d’alguna incisió esporàdica, el Kouros va ser respectat i va passar les tres primeres setmanes sense cap agressió (després vaig saber que el servei de neteja del vespre procurava eliminar qualsevol signe o intervenció). Passades aquestes primeres setmanes sense resposta i amb una certa indiferència per part dels alumnes que no deixava de sorprendre’m, vaig decidir canviar l’emplaçament de la imatge per a provocar renovades reaccions les quals arribaven tímidament i amb una mantinguda indiferència per part dels alumnes cap a la presència de la imatge. Finalment, després de pràcticament dos mesos, vaig decidir retirar-lo. La conserge del centre me’l va donar plegat. El va trobar dins el lavabo de les noies.

27


14696 ABBAA CATALEG 2

kouros

24/11/09

17:09

Página 28

WIKIPEDIA

iconografía En griego antiguo la palabra kouros significaba 'hombre joven' y fue usada por Homero para referirse a los soldados jóvenes. Desde el siglo V a. C. la palabra aludía específicamente a un adolescente u hombre imberbe, pero no a un niño. Los modernos historiadores del arte han usado la palabra para referirse a este tipo específico de estatua masculina desnuda desde los años 1890. Los kouroi eran también conocidos comúnmente como Apolos, pues se creía que todas estas estatuas representaban al dios.

Diferents vistes del Kouros instal·lat a l’Institut d’Ensenyament Secundari Pau Vila de Sabadell. Gener - febrer de 2009.

28


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 29

Diferents vistes del Kouros instal·lat a l’Institut d’Ensenyament Secundari Pau Vila de Sabadell. Gener - febrer de 2009.

29


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 30

marc torres


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 31


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 32


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 33

l’artista, el material i la forma mia ramoneda

Vostè podria dir que l'artista treballa per a ell mateix, però això no és realment cert. James Turrell

Quan tenia 12 anys, la meva família es va proposar portar-me al psiquiatra: davant de les perfectes, fredes i insultants caixes d'alumini d'en Donald Judd, llavors exposades al Moma de Nova York, em vaig desfer en llàgrimes. Llavors, i em fa l'efecte que encara avui, el discurs polític, narratiu, introspectiu, fins i tot místic s'apropiaven de la història de l'art del segle XX i XXI. Enmig de les meravelloses peces de Louis Bourgeois, Anette Messeger, Félix González-Torres, Shirin Neshat, Maurizio Cattelan i tants d'altres, de cop el silenci de la peça que no t'explica res més que el que et presenta, despullada i enigmàtica, repel·lent i orgullosa del què és i no del què podria haver estat, em deixava perplexa i l'emoció formal m'al·legava. Les peces que parlen soles, la insultant calidesa, sovint provinent de materials freds, rudes i mal educats, em fascinen. Objectes que es comuniquen amb l'espectador creant un The Third Mind que no t'explica res, tret de fer-te la companyia que els espectadors busquem davant de qualsevol obra d'art. Fa relativament poc, una tarda, en Marc Torres es va passejar per l'exposició retrospectiva de l'obra de Lanfranco Bombelli de la Galeria Cadaqués Dos. En Marc descobria fascinat tots els càlculs matemàtics amagats rere les exquisides formes sense pretensions. En Marc i aquells càlculs s'entenien, més que qualsevol altre espectador que valorava l'estètica de les obres. L'obra de Marc Torres, parla un sol llenguatge, sap on va, no pronuncia cap paraula amb accent estranger. Llapis sobre la taula, bloc de dibuix, maquineta, números escrits a tots els marges dels dibuixos que fa, com l'arquitecte, com el delineant, com a matemàtic. Un PROCÉS de treball digne del dissenyador industrial més meticulós. Punt i a part. Arriba l'hora de començar a tocar les formes, sense cap més ambició que acariciar-les i mantenir-hi un diàleg sensitiu. Res de divagacions extrasensorials, ni místiques barates. L'artista, el material i la forma, perfectament mil·limetrada. Després de MANUFACTURAR-LA, endreça les eines, situa l'obra a l'escena i es miren. Ara ja són dues peces diferents: l'escultor i l'objecte. De tu a tu, comença un diàleg totalment autònom. Ferro i roba, però amb una veritat inqüestionable: la forma. I en Marc Torres sap com explicar aquesta certesa. Imatges projectades a les parets del cub, que ens expliquen aquesta perfecta relació entre l'artista i la peça. Una relació que un cop formalitzada l'obra s'acaba. Després ja recau sobre ella tot el pes d'aprendre a dialogar amb l'exterior. Em motiva pensar que Anish Kapoor, Max Bill, Calderara, Richard Serra, Agnes Martin, Dan Flavin entre d'altres han fet bona feina i mestratge envers les noves generacions, que no tenen por d'explicar les coses tal com són que, descarats, se n'enfoten sorneguers de tots aquells que els acusen de frívols, decoratius i senzills. Sens dubte, en Marc Torres, el seu procés de treball i la seva obra, forma part d'aquesta nova generació d'artistes valents i que encara tenen moltes veritats per explicar-nos.

33


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 34


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 35

"Descobrir el procés creatiu d'un artista no sempre és una aventura emocionant. Algú pot esperar trobar-se esbossos visionaris, mètodes estrambòtics, tallers plens de merda, o alguna pista genial que demostri que l'artista es comporta com un salvatge il·luminat durant tot moment de la seva vida. Jo no soc d'aquest tipus: el meu taller és endreçat, els meus esbossos són pràctics i faig servir llenguatges coneguts per tothom, similars als d'un estudi de disseny industrial o d'arquitectura. La meva raresa la trobareu en la disciplina caòtica que fa que els resultats no s'assemblin mai al projecte inicial (estic salvat!) Com a prova, aquesta instal·lació titulada (de moment) 'hipercub reduït' que veieu exposada al cub d'assaig de l'Acadèmia de Belles Arts i que segurament dista molt dels esbossos que us presento en aquestes pàgines." dedicat al meu pare Marc Torres novembre 2009

Esbossos per la creació de “l’observatori d’alquímia geomètrica”. Octubre de 2009

35


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 36

Esbós per a “procés cúbic”. Juliol de 2009

Esbós per a una instal·lacio interactiva. Juny de 2009

36


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 37

Últim esbós per a instal·lació “hipercub reduït”. Novembre de 2009


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Página 38

exposició catàleg organització Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Fundació Privada patrocini Fundació Banc Sabadell Obra Social Caixa Sabadell comissariat Maria Balcells Ricard Calvo Montserrat Senserrich producció Marc Torres Llorenç Ugas Dubreuil Oriol Vilapuig Anna Vilarrúbias idea i realització de l’arxiu Xavi Garriga Mora Oriol Vilapuig coordinació Maria Balcells Carles Bartolomé Montserrat Senserrich muntatge Neus Segalés

edició Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Fundació Privada patrocini Fundació Banc Sabadell Obra Social Caixa Sabadell text Maria Balcells Xavier Garriga Mora Agustí Hurtado Marina Ramoneda Llorenç Ugas Dubreuil Oriol Vilapuig coordinació Ricard Calvo M. Dolors Forrellad fotografies Xavier Garriga Mora Rocco Ricci Llorenç Ugas Dubreuil Oriol Vilapuig idea gràfica i disseny Oriol Vilapuig realització AGC arts gràfiques creatives, s.l. impressió B-2/C gràfiques, s.l. D.L.: B-45940/2009 I.S.B.N.: 978-84-95166-77-7

L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació Privada, agraeix la col·laboració de: Anna Borrell, Antoni Dalmases, Karina Garrido, Oriol Garriga Gusi, Maria Paredes, Antònia M. Perelló, Marta Pola, Institut d’Ensenyament Secundari Pau Vila de Sabadell

amb la col·laboracio


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 39


14696 ABBAA CATALEG 2

24/11/09

17:09

Pรกgina 40

Catàleg 2 BBAA 2009  

em caso o no em caso: mirades amoroses del gran desastre. Catàleg de l'exposició col·lectiva realitzada a l'Acedemia de Belles Arts de Sabad...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you