Issuu

Cal Gras Anuari 2011

Cal Gras, residència d’artistes i centre de producció

Eva Quintana i Ubals Quim Moya i Matas Francesc Macià, 1 08279 Avinyó (Barcelona) T. 93 838 78 18 M. 638 702 756 info@calgras.cat www.calgras.cat

XarxaPROD de Catalunya

Col·laboracions:

Jaume Moya, ARQUITECTE Traduccions i correcions:

Català: Jacob Montsech

Imatges:

Xavier Gil i Dalmau, Quim Moya,

Agraïments i coproduccions: Idensitat Festival Itineràncies Sala La Primitiva de Lluçà Teatre El Catalunya d’Avinyó Teatre El Centru de Cabrianes

01 02 03 04 05

Forma part de:

Introducció, pàgina 6 Programa Residències, pàgina 18 Programació, pàgina 48 Col·laboracions i Xarxa, pàgina Currículums, pàgina 64

Facebook Twiter Youtube Netvibes Wordpress

Introducció

Cal Gras es dirigeix a creadors en un sentit ampli i els ofereix espais per a la residència i per al treball. Amb poc més de tres anys de funcionament, els usuaris dels espais de creació han estat majoritàriament de Catalunya. Però també hem començat a acollir artistes de l’Estat espanyol, europeus i americans. Des de l’inici del funcionament de Cal Gras, els residents han estat músics, artistes visuals, filòsofs, videocreadors, ballarins, escriptors, etc., en estades que han anat des de dos dies fins a sis mesos. Pel que fa a la programació, ens apropem a un públic de la Catalunya Central en la vessant expositiva i d’esdeveniments escènics, i a un territori més ampli en tasques de xarxa, trobada i formació. La programació busca la implicació dels artistes i els seus projectes complint els punts bàsics de la proposta de Cal Gras, com és l’apropament de l’art i de l’artista al públic, i l’esforç pedagògic per assolir nous públics, mantenint unes propostes de qualitat i professionalitat. Això requereix un esforç per part dels creadors, als quals demanem flexibilitat i disponibilitat per tal de facilitar la comunicació entre l’obra i el públic (escoles, altres professionals o públic en general). La nostra línia de treball és la creació contemporània (pintura, performance, il·lustració, escultura, vídeo, art processual, art digital, teatre, circ, dansa, instal·lació...) i la seva interdisciplinarietat, aportant innovació, o experimentació, ja sigui en la tècnica o en el contingut. Musicalment, també hem gaudit de concerts d’una

altíssima qualitat, que han creat sempre unes condicions de complicitat i proximitat amb el públic assistent i de compromís amb el centre. En els tres anys i escaig de funcionament, han passat per Cal Gras gairebé uns tres-cents artistes per crear o mostrar la seva obra. Per aquest any 2011, el projecte es basava a consolidar Cal Gras com a residència d’artistes. Així podem dir que l’avenç en aquest concepte ha estat aconseguit. Sobretot per l’abast local i internacional de la convocatòria de residències per a la creació. Les residències han augmentat en quantitat, però sobretot han fet un salt qualitatiu i han millorat en diferents sentits l’execució de les produccions al centre. També ens plantejàvem mantenir una oferta cultural estable i continuada per a la població d’Avinyó i per a la Catalunya Central, a partir de les produccions realitzades a Cal Gras, per tal d’afavorir la creativitat i la cultura. Així podem anar concretant l’ampliació de la xarxa de contactes, als quals podem oferir les produccions sorgides de Cal Gras, i també podem ampliar territorialment l’abast de la repercussió dels artistes i els seus projectes, juntament amb la del centre i de la cultura contemporània. Aquest treball de xarxa ens ha permès diagnosticar la situació del territori en el camp cultural i artístic i poder treballar sobre els punts febles, entre els quals cal destacar la pedagogia per dignificar la tasca del artistes i la necessitat de la creativitat en aquests moments.

Art col·laboratiu, institucions culturals, 15M i Movistar. Alguns reptes i perills en relació amb l’actualitat de l’art d’implicació social. Entre els espots televisius que l’any 2011 han aixecat més polseguera destaquen els de la campanya de Telefónica en què un grup d’usuaris es reuneix per decidir sobre les ofertes de comunicació de Movistar. La situació s’ha interpretat ràpidament com una còpia de les assemblees que amb el moviment 15-M s’han desplegat per ciutats i barris de tot l’Estat al llarg de l’any i, per tant, com una usurpació amb finalitat comercial de l’estètica d’un moviment que no només no és afí a la manera de fer d’aquesta companyia, sinó que fins i tot l’ha denunciat públicament. Aquest patró de relació entre les indústries culturals i els moviments socials a dia d’avui pràcticament el podem considerar com a idiosincràtic, havent-se donat continuadament des de la segona meitat del segle XX processos d’apropiació estètica ben similars, amb la conversió d’elements subculturals en tendència popular. Tot i així, considerar el cas precís de la campanya de Movistar crec que pot servir per aportar elements per enfocar una breu reflexió sobre els nous paradigmes per a la producció i la mediació artística que es basen en la col·laboració social i la participació de públics.

Per la seva voluntat de no ser només una residència d’artistes o un centre de producció artística, sinó també un espai de diàleg amb el context local i connectat al territori proper, no ens ha d’estranyar que Cal Gras hagi posat interès en aquest tipus de plantejaments. Amb les següents línies, però, més que no pas oferir un decàleg o una recepta per desenvolupar-los, intento apuntar algunes reflexions personals, les quals, sorgides de la meva implicació en projectes en aquest àmbit de la producció cultural, volen cridar l’atenció sobre la complexitat que és implícita en el desenvolupament de projectes artístics basats en diferents modes d’articulació i incidència social. Abans de res és important assenyalar l’interès que en els darrers anys s’ha posat des de les pràctiques artístiques a generar processos i activitats en col·lectiu. La qüestió de la implicació social es tendeix a plantejar, actualment, no solament amb la realització d’unes representacions simbòliques determinades, sinó especialment per mitjà d’experimentar amb les possibles articulacions socials que poden prendre els

projectes, ja sigui en relació amb els processos de producció o amb els de mediació cultural. Paradigmes de la producció de coneixement com és el del “treball col·laboratiu” haurien servit per apuntar envers processos en què l’assoliment d’objectius comuns per part d’un grup de persones s’acompanya de la presa de decisions de manera autònoma i d’acord amb les necessitats i desitjos específics dels mateixos implicats. En relació amb la producció de projectes artístics, aquest plantejament ha suposat, per una banda, un cert desplaçament del rol de l’artista, que de creador s’hauria tendit a resituar a posicions com són la de mediador o catalitzador de processos col·lectius; així com, per altra banda, l’alteració del paper de la societat i, en concret, del públic, el qual, d’agent espectador s’hauria tendit a reposicionar com a usuari de la pràctica artística o, en el millor dels casos, en el seu coproductor. Tot i així, el terreny de la pràctica artística col·laborativa és considerablement complex, divers i, fins i tot, enganyós. El primer punt delicat que podem assenyalar i que, de fet, entenem com a deficitari i fins i tot contradictori, és que mentre aquest tipus de processos està sent àmpliament promogut internacionalment per museus, centres de creació artística i polítiques culturals, la capacitat d’incidència estructural que s’ha conferit als projectes acostuma a ser mínima. Mentre que hem pogut veure munions d’artistes i productors engegant projectes de col·laboració amb participants de tota mena i sota l’estela de discursos de progrés i d’emancipació social, al mateix temps també hem vist com les institucions culturals i socials promotores han restat pràcticament inamovibles, amb la resolució de fins i tot els processos de gestió del mateix projecte segons processos hermètics, jeràrquics i totalment al marge dels escenaris col·laboratius que s’organitzarien extramurs.

L’eficàcia dels plantejaments participatius requereix que aquests reverberin sobre les estructures que els promouen i, així, es puguin negociar les respectives implicacions en les polítiques i els modes organitzatius, en tant que és precisament des de l’articulació institucional o l’acció instituent, que finalment es podrien plantejar com a revulsius de transformacions socials més profundes i a llarg termini. Les dificultats i, fins i tot, els impediments per tal que els processos de diàleg i de canvi també s’expandeixin portes endins, hauria portat que la relació entre museus i projectes col·laboratius sovint també s’hagi pensat, des de la crítica, en uns paràmetres similars a la relació que Movistar hauria establert amb el 15M amb els mencionats espots, en tant que més que no pas envers la pròpia transformació, la utilització d’aspectes sorgits de la participació i els moviments socials hauria servit per tenyir d’una estètica progressista elements que funcionarien més aviat en una direcció adversa. Un segon aspecte que s’ha criticat de la campanya de Movistar a les xarxes socials és la imatge que s’ofereix de l’assemblea, que es representa com un acte totalment ociós i on es produeixen continuadament rialles i comentaris naïfs per part dels integrants. Pel que fa als projectes col·laboratius, la seva representació habitualment tampoc no dóna compte dels conflictes i les tensions que hi són inherents, i aspiren en canvi a generar uns entorns harmoniosos per a la trobada entre el projecte artístic i una determinada comunitat o grup social. No obstant això, podem considerar que els projectes col·laboratius es desenvolupen d’una manera que seria més pròxima al que en ciència s’anomenen “processos transdisciplinaris”. És a dir, processos en què la suma d’agents i de coneixements de diferents àrees i disciplines va acompanyada de l’interès per descobrir nous interrogants a les zones de contacte i que, per tant, la progressió de la interacció es dóna per mitjà de posar mútuament en qüestió els respectius límits. La possibilitat de traçar una nova articulació social, d’establir una relació inèdita entre agents o institucions i assajar una nova possibilitat d’agència, comporta inevitablement desplaçaments i això significa, també, ruptures. Pensar els processos col·laboratius en paràmetres de cohesió complaent i correspondència absoluta entre els diferents agents que s’hi congreguen és, en el millor dels casos, un acte d’ingenuïtat, quan no una faceta més de la instrumentalització perniciosa a la qual sovint trobem sotmesos aquests processos.

Un darrer aspecte que voldria comentar és el que es refereix a la visualització i comunicació dels projectes col·laboratius. És usual que en els discursos que s’articulen al seu entorn es parli del fet de “donar veu a l’altre”, si bé són força més escasses les ocasions en què a aquest agent “altre” també se’l convidi a debatre sobre paràmetres de representació general del mateix projecte en què es troba immers. És a dir, més enllà de donar testimoniatge, de participar en una acció col·lectiva o fins i tot d’autorepresentar-se, els agents que es convoquen amb els projectes col·laboratius acostumen a quedar al marge de les preses de decisió, les accions i les tecnologies que artistes i museus requereixen activar per transformar el procés participatiu en, finalment, una producció cultural o artística i mostrar-la públicament. Recentment, des d’un seminari-taller que vaig tenir l’ocasió d’organitzar amb la plataforma Aula a la Deriva i la Fundació Antoni Tàpies, vàrem articular el concepte de “representació estràbica” com un possible paràmetre des del qual repensar la qüestió de la visibilitat dels projectes col·laboratius. En contrast amb una representació d’efecte “monocular” en què és un únic agent qui orienta i fixa la mirada, amb la “representació estràbica” obríem la porta a experimentar amb processos de representació que responguessin a la mateixa heterogeneïtat del procés col·laboratiu i que, fins i tot, servissin per expandir-lo. El sorgiment d’aquest estrabisme en la representació implicaria, per una banda, sostreure al museu i a l’artista el monopoli pel que fa a generar representacions i posar-les en circulació socialment, i donar lloc, en canvi, a entorns en què convisquessin les diferents interpretacions sobre

el conjunt dels projectes i es respongués a les necessitats i interessos dels diferents implicats en relació amb els usos de la imatge. Per altra banda, l’estrabisme, aquesta impossibilitat de fixar la mirada en un sol punt, també tindria com a conseqüència entendre la representació com un fet inconclús i rearticulable, amb la possibilitat de desencadenar també nous processos de transformació amb la seva posada en circulació i de transformar-se ella mateixa. Retornant per darrera vegada al cas de Movistar, probablement la companyia mai no hauria estat interessada a utilitzar un paràmetre com és l’estrabisme per a la realització dels espots, si bé la campanya finalment ha estat víctima de la tergiversació per part d’aquells que s’hi veien representats d’una manera inadequada. L’agència de comunicació activista Implicate.org no va tardar a difondre un detóurnement de l’espot, en què la mateixa escenificació de l’assemblea que proveïen els publicistes de Telefónica servia per denunciar en aquesta ocasió algunes de les pràctiques de la mateixa multinacional, com són els acomiadaments de treballadors o l’oportunisme de la mateixa emissió de l’anunci original. Les crítiques que la campanya ha rebut en les xarxes socials i mitjans de comunicació han obligat Telefónica a, finalment, demanar disculpes públicament. Pel que fa als projectes d’art col·laboratiu, però, en contrast amb la publicitat probablement són força més escassos els casos que haurien rebut una oposició tan ferma i ben articulada pel fet d’haver procurat per una representació inadequada dels seus participants. Si bé, de manera força paradoxal, les polítiques i les economies en què es basen aquests projectes tampoc es pot considerar que

en bona part siguin favorables a traslladar al pla de la representació el seu principi d’heterogeneïtat. En qualsevol cas, per aquest mateix principi d’heterogeneïtat i la necessitat de desenvolupar els projectes segons negociacions específiques i plantejaments contextualitzats, no crec que es puguin donar gaires receptes en relació amb les pràctiques artístiques col·laboratives. La voluntat d’incidir en problemàtiques o d’implicar-se en moviments socials probablement no ens porta a un altre lloc que a situacions híbrides i a voltes també bastardes, i en les quals a mesura que es multipliquen les articulacions i els efectes, probablement també ho facin les incongruències i les contradiccions; els estrabismes. Tot i així, les pràctiques artístiques col·laboratives són un repte de futur. Les mateixes dificultats que tenen inscrites ho són en tant que es tracta de pràctiques que poden incidir en processos de transformació social. Ni més ni menys penso que es tracta d’un àmbit disponible avui en dia des del qual podem sincronitzar els processos d’innovació cultural amb els de progrés social.

Oriol Fontdevila

Creació artística i territori rural. Quatre instantànies per obrir un horitzó. Fa uns anys, quan vaig decidir deixar la ciutat i tornar a viure prop del poble on havia nascut, vaig sentir un munt de vegades les exclamacions d’amics, veïns i companys: però què fas anant a un poble? No t’avorriras? Si allà no hi ha res. No t’apalancaràs? I de què treballaràs? Si a sobre a la conversa seguia exposant el meu àmbit d’interès i de treball -les arts visuals i la cultura contemporània-, el projecte de tornar a viure a una zona rural encara es feia més estrany. I és que si ens endinsem en la creació contemporània i els entorns rurals, veurem com en la manera que tenim de comprendre la nostra tasca com a artistes i gestors culturals, així com en la forma que tenen de comprendre’ns aquelles persones amb les quals ens relacionem dia a dia en els nostres contextos, els imaginaris juguen un paper molt important.. Una primera imatge Urbà i rural construeixen una dicotomia que sovint resta en el nostre imaginari. El concepte rural s’ha creat en contraposició a urbà i possiblement des d’entorns urbans. Situats en la complexitat, comprendrem que hi ha moltes ruralitats de la mateixa manera que moltes urbanalitats, i que el que anomenem rural correspon a una multiplicitat d’espais, de persones, de contextos. Una diversitat de territoris complexos, rics i plens de matisos. En el nostre dia a dia, sovint queda difosa la frontera entre urbà i rural[1]. Actualment, els modes de viure no difereixen gaire d’un context a un altre, tret de la densitat de població que caracteritza els espais en els quals vivim.

Des dels marges? Tot i la dificultat d’establir fronteres clares entre urbà i rural depenent de l’espai des d’on abordem aquesta dicotomia, en el nostre país, en el cas de la cultura sí que trobem que la diferència és molt clara. Fa uns mesos, un veí (en el marc del projecte de recerca Prismes) definia l’espai rural com aquell que es troba al marge de les principals decisions polítiques i econòmiques. Un espai que sovint es troba en la invisibilitat i que en els imaginaris de la majoria de persones es troba ancorat en una imatge aturada del segle passat. Situats en aquest punt, la nostra tasca com a artistes i gestors culturals en entorns rurals ens col·loca directament als marges. L’existència cada cop més gran de centres i espais de creació en contextos rurals al nostre país que estan fent una tasca molt important està contribuint d’una manera explícita a diversificar i descentralitzar els espais de la cultura. Però, tot i aquesta important contribució, cal no oblidar que encara comptem amb espais de legitimació de la cultura i que aquests es troben situats en zones urbanes. Per altra banda, en moltes ocasions els contextos rurals esdevenen importants terrenys d’inspiració per a artistes que cerquen entorns tranquils, canvis d’aires i de persones, però que en pocs casos comprenen la seva tasca com una retroalimentació des de les persones i el teixit social. Aleshores es trenca un intercanvi tan necessari i valuós com és la possibilitat de comprendre i compartir altres interpretacions i lectures d’un mateix context. De convertir l’acte creatiu en un procés d’intercanvi que possibiliti que passin coses

[1] En l’Atles de la nova ruralitat publicat per la Fundació del Món Rural se cita: “La ruralitat es troba cada cop més pròxima a la ciutat en les seves manifestacions econòmiques, socials i culturals (...) però la ruralitat resideix com a concepte.”

a les persones i en els contextos en què se situa.Cultura de creació, cultura d’implicació Cultura de creació, cultura d’implicació Davant aquesta realitat es fa molt necessari rellegir la cultura per situar-nos des del dinamisme i des de les persones i no des dels objectes i els espais de legitimació cultural. La cultura és quelcom dinàmic que correspon a les persones, que es crea en relació i que contribueix a un reconeixement i a una reinterpretació. Traslladar l’important valor de la cultura al dia a dia de les persones contribueix a dotar de sentit quelcom que es veu com una obvietat. És en aquest sentit que la tasca d’artistes i gestors culturals pren molta importància en tant que possibilitadors de viure i no de veure la riquesa del treball cultural. I en els entorns rurals és on aquest treball és més possible. La facilitat de comunicació entre les persones, la proximitat, el ritme, són aspectes que juguen a favor d’un treball cultural que parteix de la proximitat i de les vivències de les persones. Des de la interacció: ser d’allà i fer aquí Però què significa ser artista i venir de fora? Què implica que un artista o una entitat d’un context diferent proposi un projecte de dinamització local? Com es relaciona amb les persones del territori? Els contextos rurals demanen la posada en marxa d’estratègies pròpies que sovint divergeixen de les desenvolupades en entorns urbans. La necessària posada en relació de les propostes sovint demana introduir-se en el teixit social, en el marc de relacions, així com conèixer els espais locals i el patrimoni cultural del municipi i les propostes culturals que s’hi realitzen. Aquest fet comporta que les propostes demanin un altre temps i alhora una implicació directa amb les

persones. Des d’aquesta perspectiva comprendrem la pràctica artística contemporània com “aquella en què l’artista treballa en relació i diàleg amb el seu entorn des de l’ús de diverses eines i metodologies. En aquest sentit, l’artista ja no està sol al seu estudi sinó que treballa en col·laboració amb diverses xarxes i entitats actuants com a catalitzador de determinades situacions socials” (Transductores. 2010: 22). Possibilitats Situat el nostre treball com a artistes i gestors culturals des de la cultura, ens trobem que tenim una important tasca que encara està per fer i que es troba en la implicació (en terme de Marina Garcés). Conscients de la dificultat que suposa en els nostres àmbits d’actuació, no podem oblidar la importància de crear situacions en què la cultura es visqui com quelcom que ens pertany a les persones i que contribueixi a fer que reemprenguem el dia a dia des d’altres maneres de comprendre i interpretar. Trencar l’elitisme i la jerarquia que socialment es viu des de la cultura, per construir nous imaginaris que contribueixin a interpretar i viure les nostres vides d’una manera diferent. En aquest punt no ens trobem al marge, sinó que se’ns obre un horitzó. El camí encara està per fer. Tenim, però, un gran interrogant sobre les condicions amb les quals continuarem caminant.

Marta Ricart

Política i cosificació en les estètiques contemporànies En quins llocs estem situant en les societats actuals, immerses en el rigor de les megacrisis financeres, la brutalitat bèl·lica i les negligències tecnopolítiques, la producció cultural contemporània? On estem col·locant en el nostre teixit cultural contemporani les narratives, agosarades o no, que els artistes contemporanis realitzen ara mateix? El dubte pot ser ben poc prudent i és possible que siguem reduccionistes i pretensiosos en les nostres formulacions. Aquestes preguntes ens porten, dins d’un panorama complex, a desglossar els diversos components que poden conformar aquest entramat i condueixen en principi a un dubte respecte d’on se situarien i es construirien els arguments en les narratives estètiques actuals i quines maneres de funcionar hi podem trobar.

Jacques Rancière proposa una idea que, bo i presentant un seguit d’arestes discutibles, resulta inquietant i permet intervenir sobre la política i l’estètica. L’autor enuncia que “l’art consisteix a practicar una distribució nova de l’espai material i simbòlic” (Rancière, Jacques: Sobre políticas estéticas. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2005, p. 17). Fonamentalment, l’art és polític “pel tipus de temps i d’espai que estableix, per la manera com divideix aquest temps i ocupa aquest espai” (ibídem, p. 17). Aquest punt és fonamental aquí, atès que es pensa que l’art provocarà constantment les reconfiguracions d’allò simbòlic i material de les nostres societats, tot posant en el pla crític les eines i els llenguatges emprats. Tant per glorificar com per qüestionar, la seva capacitat rauria en la possibilitat discursiva de l’experiència estètica. És per tot això que s’encararia la política com “la configuració d’un espai específic, la circumscripció d’una esfera particular d’experiència, d’objectes plantejats com a comuns i que responen a una decisió comuna de designar-los i d’argumentarlos” (ibídem, p. 19).

És en aquest moviment creatiu, social i polític que ubicaríem l’art, fonamentalment en el pla crític de les produccions simbòliques de l’home, les quals n’alteren les experiències ordinàries i les converteixen en experiències estètiques, de manera que genera alteracions en la maia simbòlica cultural, provoca trencaments, escletxes o rugositats en la distribució del temps i de l’espai sensibles. El fet de pensar en aquestes redistribucions discursives ens condueix pels dubtes a les eines amb les quals es realitzen aquestes coses. No podem pensar en un qüestionament cabal sense deixar de banda les anàlisis i la recerca en els llenguatges amb els quals reconfigurem específicament els nous arguments, aquelles eines simbòliques amb les quals es treballa i es juga. El contrari de tot això que argumentem, de la possibilitat dialèctica del desenvolupament de l’art, és la cosificació de l’acte estètic, la neutralització de la seva capacitat argumentativa crítica. Amb consciència del perill que comporten aquestes translacions de termes entre disciplines, el concepte de cosificació és pres de les teories polítiques. En el camp de la política governamental i partidària, la cosificació recolza en l’aparell. L’aparell, al seu torn, es constitueix en part amb la quantitat de pactes que possibilita que certs poders alternin per tal que res no canviï, tot instal·lant mitjançant una munió de tractats de caire maquiavèl·lic la invalidació de l’expressió dels agents socials crítics. Pel filòsof argentí José Pablo Feinmann, l’aparell “és una tendència universal a transformar les relacions entre els homes en relacions entre coses” (Feinmann, José Pablo: El Flaco. Editorial Planeta, 2011, p. 122).

En l’aparell s’anul·laria la capacitat transformadora dels subjectes des de la impossibilitat socialment comuna de generar arguments i de construir sentit, lliure, capaç de realitzar noves reconfiguracions i estratègies en un espai específic. En el camp de l’art, si bé les formes de cosificar-lo tenen uns aparells que sostenen maneres de reproduir determinades, aquests són heterogenis i es requereixen altres eines per detectar-los. Insistim aquí que la manera de construir pactes cosificadors en el camp de les arts planteja grans diferències quan aquests conceptes els posem a jugar en el pla de les teories polítiques. Però, tant en l’art com en la política, s’han anat produint al llarg del temps, i transcendeixen homes i institucions particulars des de complexos processos de neutralització. En l’art i en el moment actual en què ens trobem, la cosificació es manifesta en diferents símptomes, per exemple la que instal·len les polítiques de certes institucions culturals actuals, les quals, amb la seva capacitat d’assimilar tot allò que doni voltes en la producció contemporània, ho fagociten i ho fan ingressar en el circuit d’atomització en el qual finalment van a parar. D’aquesta manera anorreen tota capacitat constructiva del procés col·lectiu i desarticulen cada discurs o acció realitzats. S’anul·len les narratives en el mateix moment d’incloure-les i d’atorgar-los el “carnet de socis contemporanis”, així com fragmentant i col·locant cada obra o procés creatiu crític en l’”atmosfera tova”.

D’aquesta manera, la multiplicitat de construccions de sentit que podem percebre en infinitat d’artistes queda cosificada en aquesta atmosfera de l’abundància de propostes sense aturar-se en cadascuna en profunditat, les col·loca a totes en l’òrbita de les coses toves i inútils. L’atomització de l’obra en aquesta “atmosfera tova” permet la multiplicitat alhora que l’empobriment d’allò sensible. Una altra de les situacions que tendeixen a cosificar l’art és quan se’l denomina amb l’infame nom de producte. Es diu que l’obra és un bon producte ja finalitzat, a punt per ser exposat a l’aparador i incapaç de produir en aquesta direcció noves relacions, la qual cosa coarta l’esfera de l’experiència sensible particular. Es pensen les relacions de textos complexos com a objectes-productes, amb maneres precises i limitades d’ocupar el temps i l’espai. En pensar-lo com a producte, l’art perd immediatament la capacitat d’anar d’una experiència ordinària a una experiència estètica, atès que en el producte ja tot és previsible i perfectament predible, i és que és aquí on rau una de les seves funcions fonamentals, la previsibilitat. En trobar-nos el producte, no hi ha res de nou, tot i que moltes vegades ho percebem així, però justament la qualitat fonamental que un producte requereix és el grau d’estabilitat preconcebuda que ens atorga comoditat i que en el fons no altera els nostres ordres establerts. En el producte hi hem de trobar allò que d’alguna manera ja coneixem, sense trastocar aquella tranquil·litat que necessitem consumir. Res de profund no s’altera; res no produeix una esquerda crítica perquè el seu sentit ha de ser predible. En perdre’s el joc de la reconfiguració de la dimensió sensible, tant d’allò socialment comú com d’allò particular, la finitud i la cosificació n’esdevenen les principals eines constitutives.

La construcció de les dues formes que hem intentat descriure -l’atomització de les produccions culturals per part d’algunes institucions i la configuració de l’obra d’art com a producte- són maneres de la cosificació complexes d’analitzar, raó per la qual seguir-ne les pistes requereix una anàlisi més detallada que excedeix àmpliament aquest escrit. Però n’hi ha prou amb anunciar-les per comprendre les eines que en aquesta línia en particular situen l’art actual en el context cultural ampli, per intentar dibuixar de manera una mica més completa el marc que intentem descriure aquí. Per veure l’obra fora de la idea de producte, cal aturar-se en la seva capacitat de procés, ja sigui de construcció, d’anàlisi, etc. En pensar aquí en producte, pensem en allò infinit i acabat, sense possibilitats de desenvolupar modificacions ja que una de les seves pautes és reproduir seguretat, de manera que la idea de progrés constructiu dialèctic en queda totalment al marge. Perquè el producte fonamentalment el que fa és reduir la complexitat del joc, mentre que l’operació estètica és fonamentalment irreductible atès el procés dialèctic de construcció. Però en el context exposat, ¿com pensem el desenvolupament de les polítiques estètiques contemporànies? La possibilitat d’actuar sota la idea de processos en la reconfiguració simbòlica i material de les estratègies culturals suposarà modes determinats de concebre el treball i la construcció de narratives. Aquí és on ens situem en la necessitat d’aturar-nos en les estratègies que persegueixen aquestes mirades.

En el panorama plantejat fins aquí, cal aturar-se en espais en què, més que pensar en l’obra-producte, es pensa en aquesta instància rica de laboratori, que enfila i teixeix cada proposta. En aquest procés constructiu d’anades i tornades, cada obra es va elaborant en la pregunta i -per què no, també?- en l’equivocació. Es buscaria transitar per espais que permetin equivocar-se per desenvolupar, fora de les previsibilitats i dels discursos finits i cosificats. Espais que funcionen com a laboratoris i albergs d’artistes, com Cal Gras o La Rectoria, per citar-ne només alguns dels que podem trobar a Catalunya, actuen sobre la vivència de l’experiència i permeten a l’artista reformular i repensar les estratègies de sentit, postular arguments nous moltes vegades indeterminats mitjançant el procés de treball obert i fonamentalment experiencial que s’hi busca. Què succeeix si, a més, la majoria de propostes que es teixeixen en aquests espais d’art procuren fonamentalment realitzar-se des de la total complicitat i interacció amb l’entorn, ja siguin els veïns dels diversos pobles, el paisatge, el panorama sonor, la història o els relats dels bars? Veiem en aquesta interacció, a partir d’aquests diàlegs, la capacitat de transformar-se en cada pas del procés, de conformar noves relacions conceptuals i d’aprofundir en els temes, d’ampliar les mirades que els artistes se fan prèviament.

Aquests tipus de projectes són innombrables i en molts casos es troben en fases de desenvolupament i recerca, però n’hi ha prou amb mirar la pàgina web de Cal Gras o la d’altres llocs de característiques semblants per exemplificar-ho. Aquestes propostes, doncs, interroguen de forma directa sobre el mitjà i hi intervenen, penetren en la societat i el seu entorn, no per retratarlo de forma passiva sinó per actuar-hi, a dins i des de dins. D’aquesta manera el procés de treball esdevé múltiple pel ventall de dubtes que hi sorgeixen, i crític en la mesura que genera noves mirades sobre un territori o lloc determinat. Aquest desenvolupament de laboratori permet fonamentalment travessar els límits per fer-los porosos i, des d’allà, construir maneres de generar relats des de la política estètica pròpia. Fer els límits porosos, doncs, és abordar-los des de la descosificació simbòlica, política i sensible, bo i establint noves mirades temporals i espacials sobre un determinat entorn i situant-se en les possibilitats contemporànies de redistribució que des de l’art es poden construir.

Diego Rey

Programa Residències

Aquest 2011 és l’any en què obrim les convocatòries internacionals per a creadors, per realitzar de forma gratuïta les Residències per a Creadors a Cal Gras. En la primera edició oberta de les residències durant el 2011, van arribar un total de cent vint projectes d’artistes i col·lectius de tot el món, d’una qualitat molt alta. La dificultat de triar els set projectes va ser molt elevada, però finalment la selecció ha portat a acollir unes propostes molt interessants. L’única condició d’intercanvi amb els projectes és plantejar un retorn i un vincle amb el territori. Pot ser una visualització, però també projectes que treballin amb persones o entitats d’Avinyó. La selecció ha portat uns llenguatges de creació ben variats, com la instal·lació, el teatre, la dansa o la fotografia.

Anita Serrano

Procés: de “Receptari

Avinyó” a “Apuntes para posible viajero”.

De mitjan setembre a mitjan octubre duc a terme el projecte Receptari Avinyó a Cal Gras Alberg de Cultura. Proposo la reconstrucció del poble d’Avinyó a través de les experiències, els records, les vivències i la mirada d’un grup de dones grans de la localitat. En un principi, el menjar i la cuina constitueixen l’eix vertebrador entorn del qual es va teixint la memòria col·lectiva, i l’intercanvi de receptes és una eina per possibilitar un espai d’interacció, de comunicació i de coneixement compartit a partir del qual aquesta memòria s’activi i flueixi. La proposta neix a partir de quatre consideracions: la concepció dels llocs com a espais d’interacció social, l’existència de tot un compendi de sabers populars i d’experiències quotidianes concentrats en les persones grans, el menjar com a manifestació cultural i espai d’interacció social, i la dona com a dipositària tradicional dels treballs de la llar i de la cura de la família i la visió d’aquest treball com un deure femení. El resulta es traduirà en un arxiu de memòries que donarà lloc a un assaig visual, sonor i narratiu, en

el qual el present i el passat s’entrellacin per recollir maneres de fer i desfer, canvis i transformacions, maneres de conèixer i d’aproximar-se a l’altre i al territori. Arribo a Avinyó sabent-ne només on és i com arribar-hi, amb la ment buida d’informació sobre la seva història i sense referències fotogràfiques prèvies. En la primera exploració pels carrers del poble, sense haver establert cap contacte amb les dones grans, faig fotos per a la documentació del projecte i de manera inconscient fotografio les coses més turístiques del poble. Per què aquestes imatges i no unes altres? Atrapada en la inèrcia turista? La meva primera impressió és que a Avinyó no hi passa res. És una impressió fruit del contrast entre els fluxos continus de la ciutat i la tranquil·litat del nou espai que m’acull. A mesura que començo a conèixer dones grans m’endinso en la dinàmica del poble, allunyada de la fluïdesa bulliciosa dels carrers que caracteritza la ciutat. Crec que és una diferència de temps i d’espai. El temps accelerat de la ciutat i les seves dimensions confereix certa invisibilitat als cossos, mentre que en el poble la visibilitat és total, els temps estan suspesos en la tranquil·litat i l’espai és reduït. Si bé hi arribo amb un mètode de treball, em veig obligada a modificar-lo immediatament: el nombre de participants actives és molt més gran que el que

havia pensat. Corre la veu pel poble i començo a conèixer àvies que tenen moltes coses per explicar sobre costums, el poble o la seva vida. Totes elles tenen moltes coses per dir, moltes coses per explicar, i se les veu contentes que algú jove s’interessi per elles, pel que pensen, saben, opinen. Organitzo xerrades de grup en el local de la gent gran, xerrades individuals amb suca-mulles de llet i galetes, compartim dinars, sopars, passejos, excursions pel poble i reunions a Cal Gras. Les trobades són viatges imaginaris a l’època dels senyors feudals, quan encara no existia el poble. A les fàbriques que s’instal·laren a la zona a principis del segle XX i a la incorporació de les dones a la indústria. A la Guerra Civil i a la postguerra vistes i narrades amb els ulls d’una nena. A l’aparició, l’apogeu i el declivi del sector de la construcció. A la crisi que ens colpeja. A moments de complicitat en què compartim records íntims, preocupacions, alegries, tristeses, idees. De mica en mica deixo la càmera de vídeo per concentrar-me en les històries que em conten. Realment estic reconstruint el poble a través de les seves memòries, dels seus records quotidians, de les maneres de fer d’una època? Em sorgeixen més interrogants: Puc parlar d’un lloc sense imatges d’aquest lloc? Es pot recuperar l’esperit de l’aventura, del viatger, bo i estant com estem inserits en un sistema que estandarditza la nostra experiència de la visita? Restaurar la imaginació? Substituir el discurs de la guia pels relats en primera persona? Totes les respostes apunten cap a un sí.

En arribar a casa reviso tot el material que he obtingut: enregistraments, fotos personals, postals, regals, cançons, llibres prestats, anotacions. I redacto les primeres línies per formalitzar el projecte: Apunts per a possible viatger. Parlar de la quotidianitat des de la quotidianitat. El turisme estandarditza l’experiència. Guies que et diuen el que se suposa que has de saber. Fotografiar el que se suposa que has de fotografiar. Fer el que se suposa que has de fer. Recórrer els espais delimitats per un mapa predissenyat. Llocs d’interès... ¿per a qui? Intentar recuperar la idea de viatger, de descobriment, d’aventura. Invertir el procés. Treballar en el meu propi mapa. Narrar des de la meva quotidianitat. Visualitzar el procés. No hi ha cuina. Començo a treballar en un videoassaig experimental a partir d’aquestes línies. Actualment em trobo en el procés de producció, treballant en un mapa realitzat amb imatges del meu arxiu gràfic, el meu mapa, una cartografia personal i intransferible fruit d’una experiència que ha esdevingut comuna en virtut de l’escolta comuna i que he compartit a través de la narració i dels seus continguts. Anita Serrano http://anitaserrano.net

Avinyó Second View

Noelia Pérez

Aquest projecte, producte de la residència a Cal Gras durant els mesos d’agost i setembre de 2011, aborda el tema de la construcció de la memòria i dels mecanismes de producció de la història. A través de la trobada casual d’una pel·lícula de l’any 1945 que té com a protagonista el poble d’Avinyó, l’autora, a partir d’utilitzar l’art com a eina d’investigació, reflexiona sobre els mecanismes de l’oblit i del record, recuperant la idea de la construcció de la memòria com un nexe i un diàleg, i la seva elaboració a partir de l’experiència personal enfront de la idea d’història i de memòria oficial, restringida a l’àmbit institucional i articulada entorn de l’estetització i la desarticulació dels subjectes polítics.

Metodologia emprada Realització d’un treball de documentació inicial, d’apilament de materials així com de testimoniatge directe entrevistant vint persones que van viure aquell esdeveniment el 1945. A partir d’aquí, recórrer, retallar, anotar, reorganitzar, subratllar els documents, escriure noms, assenyalar llocs, ordenar, intercanviar, connectar. Així, el document, una imatge de l’àlbum familiar, per exemple, o un retall de periòdic, o una fotocòpia d’un plànol antic, o una carta personal, apareix lleugerament interpretat, o almenys llegit: una lectura que detecta dades que catalitzen un procés associatiu, dades que incorporen el document a la construcció d’una narració. La senyalització, l’anotació, la datació és, doncs, l’osca en el document que, en part, el deslocalitza del seu context originari (un arxiu, un periòdic, una caixa) i el relocalitza novament en relació amb la resta de documents que configuren, per acumulació selectiva, el gruix d’imatges i textos que constitueix una espècie de trama texturada de pensaments, imatges, veus, història i anotacions que formen el paisatge aspre i cert d’una memòria.

Estructura El projecte s’estructura en dues peces: un vídeo i una sèrie fotogràfica. El vídeo, encara en procés d’edició, parteix de vint-i-tres entrevistes realitzades entre agost i setembre de 2011 a Avinyó, per parlar sobre la història de la producció de les imatges i dels relats històrics, sobre els seus fragments, i sobre com aquests es converteixen en narracions compactes, com si mai haguessin estat materials de construcció. La sèrie fotogràfica consta de trenta-dues imatges en paper d’aquarel·la de dimensions 21x29,7 cm, que utilitzen la tècnica del collage fotogràfic com a metodologia de superposició d’imatges d’arxiu, de l’àlbum fotogràfic, d’imatges preses per l’autora durant la seva estada a Avinyó, etc. En aquesta nova posada en escena, la imatge refotografiada recull l’impacte del passat en el present des d’aquest sentit benjaminià que genera un moviment dialèctic en la imatge amb relació al passat i al primer cop que va ser mostrada. El reconeixement de la materialitat del temps a dins de la fotografia és inherent al treball que projecto: la fotografia vista com a rastre i empremta d’una realitat, simulacre d’una presència que es desplaça en un breu interval temporal d’una imatge a l’altra, que crea un espaiament entre dues escenificacions de la mateixa imatge. Les fotografies es disposen, així, aparellades marcant aquests dos moments de la posa o presa, i permeten apreciar la diferència espacial: el temps esdevé espai i l’espai esdevé temps. L’autora no crea ni inventa les imatges, les fa seves i s’erigeix aquí en intèrpret, subratlla i reclama el que és significatiu per posar-ho de nou en escena i per desviarne el sentit cap a la nova narració que l’artista construeix a partir d’aquest material. Noelia Pérez http://www.liaperez.com/

Fonts i bibliografia Arxius: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Arxiu Nacional de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya. Ajuntament d’Avinyó. Biblioteca Municipal d’Avinyó. Biblioteca de Catalunya. Arxiu del Centre Excursionista d’Avinyó. Arxiu de la família del Dr. Herms. Bibliografia: Conelly, M. i Clandinin, J.: “Relatos de Experiencia e Investigación Narrativa”, dins Larrosa, J. et alt.: Déjame que te cuente. Ensayos sobre narrativa y educación.(p.11-59). Barcelona: Laertes, 1995. Denzing, N.: Ethnographic poetics and narratives of the self. An Interpretative Ethnography. (p. 199-228). London: Sage, 1997. Ferrer i Alòs (Coord.): Història del Bages. Manresa: Edicions Selectes, 1987. Hernández, F.: “Campos, temas y metodologías para la investigación relacionada con las artes”, dins Diversos Autores: Bases para un debate sobre investigación artística. (p. 9-50). Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 2006. Herms, Atil·là, “Velles Tradicions nostres, del Quadern inèdit del Dr. Herms”, a Avinyó, núm. 14-50, Manresa 1966-9. Entrevistes: Josep Illa, Quim Aloi, J. Eudald Vilaseca, Remei Vilaseca, Montserrat Puig, Josep Herms, Lola Berenguer, Josep Berenguer, Jordi Vilar, Josep Pedragosa, Miquel Coromines, Cecília Serra, Jaume Figueres, Neus Guiteras, Jaume Pedragosa, El Tuta, Josep Iglesias, Maria Pons, Pilar Guiteras, Maria Rosa Guiteras, Rafael Guiteras, Josep Pont i Josefina.

Diego Rey

Avinyó i els espais en el mapa. Apunts d’una intervenció.

On ens situem i des d’on expliquem els nostres espais en la cultura occidental actual? Com els narrem alhora que els construïm? Quines dinàmiques i mapes proposa aquest desafiament? Aquestes són algunes de les preguntes que ens formulem en la proposta de treball que intentem investigar en el procés dut a terme durant l’any 2011 a l’alberg per a artistes Cal Gras, situat a la localitat d’Avinyó, a Catalunya. Des d’allà ens hem aturat a pensar l’espai com a allò que té moviment, orgànic, no com a quelcom atorgat i simplement contenidor de coses. L’espai el fem i l’entenem en l’ús, usos que estan determinats per estratègies situades en un temps i en un lloc determinats. És des d’allà que l’obra Espais en el mapa, realitzada a Cal Gras, busca jugar amb noves realitzacions simbòliques, aprofundint-hi, resignificant pensaments, objectes, signes, mirades, etc. Ha buscat indagar en les problemàtiques de les narratives de l’espai bo i situant-nos-hi directament. El fet de treballar la memòria, la petjada, allò absent en el mateix espai en què aquestes coses han esdevingut, planteja interrogants i dubtes sobre el treball mateix. Des d’allà ha

calgut situar-se en un espai, no o per cupar-lo, sinó per dialogar-hi, interrogar-lo, indagar-hi i comprendre’l des de la porositat dels diferents nivells que podem comprendre i abordar. En aquest projecte hem volgut veure les parts de la superfície del mapa, des de la profunditat de cada tros de relat. L’obra: En Espais en el mapa s’ha buscat despullar Avinyó, descobrir-ne relacions, parts, fragments de relats per posar-los en joc des d’una manera d’abordar l’espai. Aquest treball pertany a una sèrie començada al Centre d’Art la Rectoria, de Sant Pere de Vilamajor, i, amb aquest tipus d’acció, ha pretès tenir continuïtat a Cal Gras, atès que es proposa com una experiència molt diferent en cada lloc des d’accions realitzades en la nuesa dels espais en què se situa. El treball ha tingut com a primera etapa una forta acció de camp en la qual s’han rastrejat i enregistrat relats, conflictes traslladats a paraules, conversacions, històries de pobladors d’Avinyó. L’enregistrament ha estat sonor. Paral·lelament, s’han observat llocs dins de Cal Gras mateix, en què llavors s’ha instal·lat la intervenció.

En aquest cas, s’ha treballat en una sala del subsòl de Cal Gras on antigament processaven l’oli i el vi. L’objectiu en aquest punt era detenir la mirada en un espai de poc ús, amb textures i aromes pròpies, el qual, mitjançant la seva resignificació, es descobrís i mostrés les seves empremtes, els seus trets, i fins i tot les seves ferides i les seves cicatrius. La proposta és assenyalar, desplaçar vels perquè sorgeixin les escletxes, els tons, les formes fetes pel pas del temps. Per comprendre aquests llocs, abans del muntatge s’han realitzat una sèrie de dibuixos a mode de diari, tot escodrinyant amb l’ús de la línia els recorreguts dels espais que hem trobat a Cal Gras, la qual cosa s’ha treballat conceptualment i plàsticament, de manera semblant als cables i a la paraula escrita, aturant-nos en allò de buit que té l’espai, buscant el volum de l’absència. El resultat ha estat una sèrie de dibuixos realitzats amb tinta xinesa negra sobre paper blanc, en la cerca d’una economia de recursos per a l’anàlisi del lloc. Amb tot aquest conjunt de treballs previs s’ha plantejat el procés de construcció. En l’obra muntada pengen una vintena de bombetes de llum de 25 W connectades en línia, que il·luminen i marquen, tot i que sense límits precisos, un espai de sentit que es descobreix i torna a jugar en la disposició dels elements ja existents. El joc amb els cables que penjarien va escrivint, com una línia en l’espai, un recorregut en aquesta xarxa de petjades que intentem teixir, fins a pronunciar-se com a textos suspesos a l’antiga sala.

Els relats orals enregistrats s’han editat amb l’ajuda invalorable de Wali Torres, fins a conformar una intervenció també des del camp sonor. En aquest entramat de sons i veus, el signe es construeix igual que les marques, les olors, els cables suspesos, les superfícies, els colors que componen el lloc de la intervenció, com a petjada, indici d’una paraula expressada en un moment. La idea ha estat generar arguments estètics en el teixit simbòlic realitzat, des de les diferents maneres de jugar amb les petges, superposant l’experiència real i present de recórrer aquest espai al diàleg entre índexs de diferent ordre (pas del temps del lloc, enregistrament de veus i l’acció aturada proposada amb els cables). La tensió que s’ha desitjat crear oscil·la entre el recorregut experiencial i corporal en un aquí i ara en el lloc, i l’entramat de registres i petjades d’allò absent, d’allò que no s’hi troba i que, tanmateix, genera espais i relats. Aquest teixit de signes sobreposats, aquest collage muntat en l’espai, s’ha construït des de fragments, intentant des d’allà poder generar en la tensió instal·lada nous relats contemporanis.

Marina Tsartsara

‘Wherever I look’ – primer encuentro con Avinyo

Tot començà amb par-A-phrase, una instal·lacióperformance que a través de la coreografia unia mons fragmentats i punts de vista propis. Wherever I look neix per la necessitat d’aprofundir en el concepte d’aquesta unió entre mons propis, mentre l’única continuïtat i referència és el moviment en temps real: la coreografia. L’element addicional que forma part del Wherever I look és que s’amplia l’ús de l’espai real en relació amb l’espai virtual del vídeo.

Els mons per exploració són mons d’imaginació, de memòria o de desig que es reflecteixen en els espais/ llocs viscuts en el present mentre em moc entre països i experiències. Sempre hi ha quelcom de nostre que es reflecteix en el que veiem i principalment en la manera com veiem.

La mirada està connectada amb el passat, amb l’experiència d’un mateix, amb l’estat en què es troba quelcom en el present i amb la resta de sentits. Ser en els sentits és ser present. Aquesta relació i unió entre mons imaginaris i el moment present és el que he estat explorant a Avinyó durant la meva estada a Cal Gras. En la meva llibreta hi ha apuntat en grec: “Un passeig pel poble, primer dia. Em vaig concentrar en la vista, observant i col·lectant alguns objectes de la naturalesa i de la vida del poble. Objectes que em connecten amb el meu passat. Una ametlla (tota la meva infantesa fa olor d’ametllers), un caragol, unes pedres -una que s’esmicola si la pressiono entre les mans i una peça petita de ceràmica partida en dues parts, amb un dibuix de flors marrons. Em sento com un nen que descobreix el món, cada detall es fa gran i tot sembla únic i important.

Però el descobriment més gran, més que les visions, foren les olors d’aquest poble que em captivà. Tots els meus sentits s’ompliren d’olors, d’olors que em traslladaren a la meva infantesa, al poble del meu pare, que visitava només fins als onze anys. Entre aquestes olors, n’hi havia d’animals, de roses, d’aigua a la terra, d’unes flors de mel, d’aigua sobre els meus peus un dia calorós, d’herba seca i de carrers buits als migdies d’estiu. Com s’enregistren les olors? Com deu ser la imatge de cada olor? Vaig començar a caminar pel poble amb els sentits oberts i intentant captar les imatges que correspondrien a aquestes sensacions a través del vídeo. Vaig visitar la dona més gran del poble, Maria, que tingué la generositat de compartir dues tardes amb mi parlant de la seva experiència i de la seva vida en el poble, com una referència fora de mi, que ha viscut i té records en els espais pels quals havia estat caminant percebent alguna cosa nova per a mi. Vaig decidir que la dona més gran i la més petita (o gairebé), Júlia, la princeseta de Cal Gras, serien els punts que marcarien la línia de la meva investigació personal. Vaig treballar amb les dues amb imatges creant retrats que em connecten al meu principi i a la meva finalitat en relació amb el moment present, en què em trobo aquí.

Vaig anar explorant, editant, passejant, parlant amb la gent i sobretot percebent. Això fou només el començament. Uns deu dies per conèixer els espais, la gent i a mi mateixa en relació amb tot això. La investigació continua i vull prendre’m el temps per deixar que totes les vivències prenguin el seu lloc dins meu, recollir imatges de la resta dels meus viatges (Grècia, Argentina) i tornar a concloure el projecte al març, quan el material ja hagi ocupat els espais dins meu. Marina Tsartsara continuarà el treball amb una segona residència durant el mes de març de 2012, i l’aprofitarà per presentar la peça finalitzada a Cal Gras mateix i en altres espais culturals de l’entorn d’Avinyó.

Helena Pellisé i Guy León BodyWalks

BodyWalks és un projecte d’experimentació, creació i pensament al voltant del cos en el territori. L’objectiu de BodyWalks és explorar l’acció de caminar, tant des d’un punt de vista pràctic com teòric mitjançant diferents aspectes d’aquest caminar. Aquesta exploració uneix diversos camps: el moviment, la meditació, la creació i l’ensenyament, juntament amb el procés personal de cadascú.

29 Els diferents aspectes des dels quals abordem aquest caminar són: - Anatomia del caminar. Anàlisi del caminar en el territori. El caminar com a pràctica per prendre consciència del propi cos: on poso el meu pes? On localitzo les tensions en el meu cos? - El camí com a dansa. Què podem agafar d’aquest procés per ampliar la nostra dansa? Com podem utilitzar el caminar per explorar el moviment? Quins elements agafem per ampliar la nostra pràctica de la improvisació? Com treballar amb les nostres percepcions? - El caminar com a estat meditatiu. Què és el que transforma el cos quotidià en un cos perceptiu durant aquest caminar? Com utilitzar-lo com a estat meditatiu? Els efectes del caminar en ment, cos i esperit. - El camí com a eina de creació. El paisatge com a escenari. Expressió artística del camí. - Teoria del caminar: pensament entorn de caminar com a forma artística.

“Ballar fora de la ciutat és una experiència tan simple com caminar, a cada pas la direcció i la col·locació del propi cos canvia, normalment -si no sempre- en la naturalesa, la direcció no és mai lineal i la col·locació deixa de ser una tasca senzilla. Això fa que a la ment hi consti el meu cos en comptes del tartamudeig mental que provoca un recorregut pels carrers de la ciutat. Aquest estat meditatiu fa que l’exploració del cos en moviment sigui autèntica i honesta, i provoca una obertura de les diferents percepcions de l’espai i el temps.”

Marcos Carvalho

Il.lustrant en català

Marcos Carvalho és un grafista brasiler amb les ciutadanies nord-americana i brasilera que viu a Washington DC, on treballa com a dissenyador gràfic. El 2010 i 2011, va estudiar els dos primers nivells de català per a principiants, i té molt interès en l’idioma català i la cultura catalana. Està molt entusiasmat amb un nou projecte artístic que ha començat aquest any 2011, la creació de pintures digitals de caps i cranis sobre la base de les cultures del món i de tradicions diferents. El seu projecte es basa a fer una sèrie extensa d’aquestes pintures amb la finalitat de fer-ne una d’exposició. Com a inspiració per a les noves obres, va utilitzar la seva experiència a Catalunya, algunes històries del folklore català i la tradició, com els gegants, els dracs, els dimonis, etc.

Aquest treball ve d’una primera sèrie inspirada en les calaveres tradicionals mexicanes de la Diada dels Morts. Una altra de les seves obres es basa en les llegendes tibetanes del Migu, també conegut per Yeti, Sasquatchio o l’abominable home de les neus. Creature from the Black Lagoon (la criatura de la Llacuna Negra) inicia una sèrie a l’entorn de pel·lícules americanes de ciència ficció dels anys 50 ambientades a la selva amazònica del Brasil, amb tots els fetitxes i els estereotips d’aquest període, quan el seu país, el Brasil, semblava exòtic i misteriós a l’audiència nord-americana. Com es desprèn d’aquestes obres digitals a partir d’imatges populars, està molt interessat en la cultura i li agrada trobar sempre espais en què es toquen diferents cultures i es barregen.

Théâtre Organic

La lengua de las corbatas

La companyia teatral d’origen francès fa molts anys que treballa com a pont entre Europa i l’Amèrica Llatina a través de la formació i els muntatges teatrals. El seu mètode de creació és força peculiar, ja que treballa l’escriptura de l’obra a partir de la improvisació.

La idea inicial de l’obra és crear situacions extremes, que obliguin els nostres personatges a tenir un comportament excepcional. L’efecte burlesc neix llavors del desequilibri entre l’element còmic i el tràgic (o patètic). El drama és el lloc ideal per al desplegament del teatre grotesc. El seu interès principal s’orienta a la comèdia de situacions i d’observació, perquè afavoreix la veritat i no el deliri. La veracitat de les coses, dels comportaments i dels llocs. La imaginació burlesca no és la facultat d’extreure alguna cosa del no-res, sinó la de desplegar el que podria ser a partir del que ja coneixem... és l’exploració del possible, l’exploració de tots els accidents i de tots els derivats probables, i de com, gràcies a ells, aprenem més sobre la naturalesa humana.

És important per a ells que no es produeixi res sobrenatural, sinó més aviat que els accidents ens recordin el vessant tràgic de la condició humana. Tècnicament, el teatre burlesc conjuga elements desordenats i elements en ordre. El treball d’interpretació resideix precisament en l’articulació d’aquestes dues dimensions. L’efecte burlesc procedeix del desequilibri existent entre la grandesa en la recerca de l’ordre i l’equilibri, i la petitesa dels accidents als quals els homes es veuen confrontats. L’acció burlesca altera el curs natural de les coses, genera el desajust i s’oposa a l’ordre preestablert.

La poètica del gest Consideren que el moviment i el gest són la base de treball i el motor determinant del ritme orgànic, previ a l’ús de la paraula. És gràcies al seu cos que prenen consciència del món que els envolta i que aconsegueixen comprendre les accions humanes. El cos és capaç d’expressar el que es vol mostrar, i també el que es vol amagar. Escriuen el guió a partir del treball amb els actors en escena, una forma d’escriptura que s’inventa i redacta durant els assajos. A través d’aquest mètode de treball, els interessa inventar amb els actors un llenguatge corporal i gestual que parli de les obsessions, les manies, la incomoditat, la por al proïsme, el cos social i el cos íntim per posar en evidència el caràcter codificat i fins absurd de les relacions humanes dins d’estratègies de la societat moderna. Un llenguatge que expressa més dient menys. A través d’aquest tipus d’escriptura l’espectacle genera les seves pròpies regles.

Altres Residències Si bé el gruix de residències han sigut les provinents dels projectes seleccionats a la convocatòria per a residències per a la creació, Cal Gras s’ofereix igualment com un espai on poder realitzar projectes fora d’aquesta. La difusió aconseguida amb la convocatòria a permès augmentar la quantitat de projectes, d’artistes o col·lectius que necessitàven espai per la producció del seu treball creatiu. Molts d’aquests treballs artístics han coincidit amb els de la convocatòria, fet que ha generat la complicitat i l’enriquiment dels projectes entre ells. La convivència entre els artistes a Cal Gras és una de les característiques que volem oferir des del Centre. Diferents llenguatges artístics també han ofert varietat i riquesa als projectes realitzats a la residència, i han ajudat a ampliar la xarxa d’espais de visualització per al territori.

Daniela Elger Daniela Elger és una polifacètica artista nascuda a Munic que ha residit a la Costa Blava francesa i a Califòrnia. Va realitzar una estada a la Residència d’Artistes durant divuit dies i va crear unes pintures–collage de les sensacions del seu retorn a Barcelona després de deu anys. L’artista, que ha editat dos discos i treballa de fotògrafa i periodista a la seva Alemanya natal, va crear les seves obres a partir dels records que tenia de la Ciutat Comtal i de com amb el temps aquestes imatges mentals s’han anat distorsionant. També, la visió des d’Avinyó, a seixanta quilòmetres de Barcelona, sumada a la percepció dels habitants del poble, la fa crear uns collages en què barreja present i passat, somni i realitat.

Al mateix temps, també trobem representades les vivències de l’artista a Avinyó i a la comarca, de manera que s’afegeixen detalls del territori en les seves obres. El contacte de l’artista amb els habitants del poble va fer que la inauguració fos un acte molt concorregut i amb un retorn cap al poble molt acceptat.

Mondo Aereo Taller d’improvisació vocal i preparació de l’espectacle en directe. Veus de gran trajectòria en diferents vessants de la música, com l’òpera, el Jazz o la cançó popular, es trobaren per treballar i aprofundir en la pràctica de la improvisació. Durant cinc dies van treballar diferents formes i tècniques de l’experimentació vocal i dels límits de les veus i dels sons de cada membre del grup. Aquesta estada va servir per poder preestrenar el treball amb públic en diferents punts del territori proper, com l’Escola de Música de Sant Joan de Vilatorrada o el mateix Cal Gras. El contacte amb el públic i la seva implicació al final de l’espectacle van ajudar a consolidar la proposta. Finalment, al juliol de 2011 van presentar l’espectacle ja finalitzat a l’església de Santa Eugènia de Relat, a Avinyó, com a obertura dels Tallers Musicals d’Estiu.

Quim Cabeza, de Distrito Jazz, feia aquesta crònica per a la prestigiosa publicació digital: “A nonet, les veus que recorren el projecte d’Alessandra Pratucco transiten amb la llibertat més absoluta sobre infinites línies de comunicació vocal. És un projecte sense condicions, en què l’expressivitat és part fonamental i la veu el fonament principal. Realment no hi ha restriccions, només la tècnica de cadascun dels components o el seu estat d’ànim delimita l’abast de les seves intervencions. Té també una part estètica, una mica de definició teatral, de maneres anatòmiques... però, i sens dubte, l’experimentació vocal i els diàlegs improvisats són el suport d’aquesta original praxi. Si algú no sap en què consisteix aquest tipus de mediacions, es pot sentir aclaparat per la gosadia de la proposta, per l’aparent lleugeresa del combo, però de seguida tot transcorre des de l’instint, i les nou veus de la formació es mouen multidireccionalment, gairebé sense guió, des de deformacions guturals intuïtives fins a melodies ben definides. De ben segur que aquest Mondo Aereo no és el projecte vocal més comercial del mercat, però sí dels més interessants, arriscats, creatius i, sens dubte, amb més prolongació. La formació va aprofitar l’idoni espai de Cal Gras, a la petita població d’Avinyó, per dur a terme els enregistraments d’un DVD en directe que aviat veurà la llum. Mondo Aereo és un projecte inusual però molt atraient. Va ser una experiència única, des de la proximitat i l’intimisme, que em va seduir per la seva sensibilitat i que vaig admirar per la seva valentia.”

Labs.E Sergi Estebanell i vuit actors-clowns improvisaren una obra de teatre per a Cal Gras, realitzada a mida per al lloc. Aquesta activitat era un taller de formació per a pallassos de Pallapupes (pallassos d’hospital), dirigits pel mateix Estebanell. Aquests dies intensos de treball de creació van generar un espectacle a mida per a l’espai i, sobretot, en un llenguatge propi del grup. A partir d’aquesta experiència, el grup va anar quallant i van realitzar altres accions semblants, fins a iniciar la seva proposta com a companyia estable. El resultat va ser una experiència per al veïnat de Cal Gras, que va poder participar en una obra de teatre des de casa seva. Així, valorem molt, a part de la qualitat de la proposta, la creació de nous públics que l’acció va propiciar. Sergi Estebanell és un director força inusual, que combina el seu treball com a director amb el d’actor i formador. Centra la seva recerca en la investigació del teatre d’humor i el teatre d’intervenció i, sobretot, combina el clown contemporani amb altres disciplines per crear noves formes i llenguatges. Treballa i dirigeix companyies com Pallapupes (pallassos d’hospital), Kamchatka teatre, Théâtre Organic, cia., La Banda, Fadunito, etc.

Lenka Morávková Perdiodista especialitzada en música, treballa en diferents mitjans de comunicació a la República Txeca. També és lider del grup My Name is Ann, de música experimental. Va fer una estada a Cal Gras de vint dies per acabar uns reportatges per a la ràdio pública Txeca i per acabar de compondre uns temes del seu nou disc. Durant la seva estada va aprofitar per treballar amb diferents artistes de la zona. Va estar preparant temes per a un possible directe, amb un bateria osonenc, obrint portes a una possible col·laboració en el futur. També va treballar amb el col·lectiu Autonoise, manipulant els pedals d’efectes per als seus teclats. A part, va aprofitar per assajar el saxo. La seva residència va coincidir amb els Tallers Musicals d’Avinyó, on va conèixer molts dels músics locals i internacionals que hi participen i hi va intercanviar contactes i música.

Cia. ConLola La companyia ConLola realitzà una setmana de treball intens de cara als assajos del primer espectacle Passar a millor vida, creat i interpretat per Lluís Petit. Passar a millor vida no és res més que un bonic espectacle, sense cap mena de pretensió filosòfica, en què proposen passar‐ho bé tots junts mitjançant el vídeo, les il∙lustracions, el teatre i la música original creada per Xarim Areté i Maika Makovski. És a dir, un muntatge multidisciplinari, en què s’uneixen diferents llenguatges amb imaginació i naturalitat. També potencia la interacció entre l’espai escènic i el públic. Les relacions entre els dibuixos animats i el protagonista ens parlen de les relacions i els sentiments que ens provoquen. Durant la seva estada, van aprofitar el Teatre d’Avinyó per crear el disseny de llums i per fer una primera representació en exclusiva per al director de la Mostra de Teatre d’Igualada. Cal Gras també va servir com a taller per a la creació dels elements escenogràfics necessaris per a l’espectacle. A partir de finals d’hivern, Passar a millor vida iniciarà les seves representacions.

Nicolas Dumit Records d’Avinyó Durant la primavera del 2011, Nicolas Dumit Estévez va passar tres mesos intercanviant impressions, experiències i històries personals sobre el Bronx amb els residents de La Casa de Felicidad. Com a part d’aquest procés, els integrants d’aquesta comunitat van treballar en el desenvolupament d’accions artístiques emfasitzant aspectes importants de les seves vides en el comtat de la ciutat de Nova York amb, probablement, la personalitat més definida: el Bronx.

Tres mesos més tard, l’artista de Nova York proposa expandir la conversa sobre Envellint en el Sud del Bronx, convidant un grup de jubilats i jubilades d’Avinyó, un poble prop de Barcelona, a participar en una sèrie d’intercanvis efímers en què es planteja una reflexió sobre el tòpic de la maduresa amb relació a la memòria, els records i la identitat. Els intercanvis entre el Nicolas i els participants quedaran documentats en fotografies preses pels residents del poble. Les imatges del poble, generades pels mateixos habitants, seran reproduïdes en postals, que passaran a ser un arxiu de la trobada entre Nicolas i els residents d’Avinyó, i s’oferiran a futurs visitants del poble. El 22 i el 25 de juliol es projectarà, a Avinyó, el vídeo Envellint al Sud del Bronx, que servirà per obrir una conversa entre els residents jubilats de dos llocs distants, un a Europa i l’altre a Amèrica. El projecte s’acabarà amb l’edició d’una sèrie de fotos realitzades per la gent gran d’Avinyó, que es convertiran en postals del poble, des de la mirada no turística sinó de la gent més gran del poble. Aquest projecte ha estat possible gràcies a la producció d’Idensitat.

Pep López Pep López fa molts anys que treballa en espectacles per al públic familiar, espectacles en què la música és un eix central i una eina vital de comunicació. A Cal Gras va fer una estada de deu dies per millorar i concretar el seu darrer espectacle El món d’Irene, presentat recentment a la Mostra d’Igualada. Un pas endavant en el concepte de les propostes del format concert multimèdia. “Sentir millor que només escoltar” Un dels primers espectacles accessibles en llengua de signes catalana que parla dels valors, els sentiments, l’ambició, la mort, l’homosexualitat, l’autoestima i altres temes poc habituals en aquesta mena d’espectacles i que pretén que l’adult i l’infant puguin establir un diàleg sobre el seu contingut. El món d’Irene completa la trilogia formada per Un llençol d’estels i El racó dels avorrits. L’espectacle ha aconseguit per a aquesta producció la construcció d’un cristall Baschet original, un instrument del qual només hi ha seixanta-cinc exemplars en tot el món. Incorpora al mateix temps el Guzheng i l‘Udú africà, així com altres instruments poc convencionals. En quatre pantalles de vídeo s’exposen en segon pla il·lustracions, imatges i accions que reforcen el contingut dels textos de les cançons cantades i interpretades.

Astrolabio Empreses Taller de romànic L’Asociación Astrolabio és un col·lectiu de Navarra que treballa per la conservació, l’estudi i la difusió de l’art romànic que forma part del seu patrimoni. Són un col·lectiu variat però molt cohesionat, cosa que els permet treballar i defensar diferents sortides amb el patrimoni cultural de Navarra com a eix. El caràcter participatiu i interdisciplinari els permet abordar la situació de l’art romànic des de diferents punts de vista, coneixements i experiències. Amb les seves iniciatives vetllen per una gestió compromesa i responsable del patrimoni romànic del seu territori, de gran interès artístic i amb moltes peculiaritats. Una part d’aquest col·lectiu va fer una estada de tres dies a Cal Gras, des d’on van conèixer les singularitats del romànic llombard a la Catalunya Central, de mans de Jaume Moya i Mercè Matas, els quals, a part d’explicar-los el context històric de l’època medieval, els van descriure in situ una mostra d’esglésies romàniques i les seves peculiaritats.

Aquest any, ha estat una novetat la demanada, des del sector privat i associatiu, de l’ús del centre per realitzar reunions, juntes i pluges d’idees per repensar cada entitat. Càrites va reunir alguns dels responsables sectorials de l’entitat per redefinir el seu treball social i millorar-lo vers els usuaris. EcoFestes. Petita empresa dedicada a l’ecologia per a serveis i organització de festes. Gerona Grup. Empresa d’esdeveniments, amb una llarga trajectòria que comença amb l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’increment d’empreses similars al sector els fa tancar-se un cap de setmana amb diferents persones creatives de diferents entorns per detectar possibilitats de creixement dels serveis de l’empresa.

Creadors residents Les residències a Cal Gras són de diferents durades, entre un dia i sis mesos, però en casos concrets fem un tractament especial. Una estada per al treball sense residència i un conveni amb una universitat perquè una alumna realitzi un projecte de turisme són les que hem realitzat aquest any.

Marine Myriam Rigal Cameros Signem un contracte amb la Universitat de Pau i els Països de l’Adour, on Marine Rigal cursa el Master de Desenvolupament Turístic, per tal que durant els mesos d’abril, maig i juny desenvolupi les seves pràctiques a la Residència d’Artistes Cal Gras. Durant aquests tres mesos, Marine Rigal elabora un projecte sobre com adaptar a la Residència d’Artistes Cal Gras una nova forma de turisme, el turisme creatiu, que es caracteritza per la interacció dels visitants amb les activitats artístiques i creatives que els permeten experimentar, aprendre o interpretar la cultura i l’art contemporani, així com observar i descobrir la cultura local gràcies a la proximitat amb el territori i a l’intercanvi personal que s’hi estableix. Així doncs, Marine Rigal, crea i avalua les diverses etapes d’un projecte cultural que comença amb un diagnòstic turístic de la Catalunya Central, passa per l’estudi de les bases del context i la definició del projecte i finalitza amb la fase de producció i avaluació del projecte.

Tot l’any 2011, la il·lustradora Myriam Cameros va establir el seu camp base de treball a Cal Gras, on trobà l’espai ideal per concentrar-se, en un entorn i ambient de treball creatiu. També el constant pas de diferents artistes, de variats llenguatges i orígens, li proporcionà una pluja d’informacions de creativitat, tècniques i coneixements que enriquí el seu treball. A Cal Gras va acabar el primer llibre, i aquest any el temps ha estat enfocat al nou llibre de contes escrits per la Nunila López i ella mateixa. Nunila va néixer a Pamplona, viu a Artés i té força premis d’arts plàstiques i de còmic. El seu treball més conegut és el conte La Cenicienta que no quería comer perdices.

Base del projecte: El meu avi sempre feia la mateixa volta, cada dia, caminant, pels volts de casa seva. Sortia de casa amb un bastó, i s’endinsava cap al bosc. Tenia un recorregut concret, amb algunes variables per als dies que estava més expeditiu o volia unes altres vistes, però bàsicament aquell era el seu camí. Un dia van arribar les excavadores i van començar a obrir nous camins, que topaven amb el camí del meu avi, que el creuaven i el modificaven completament. Camins que responien a interessos i a decisions preses molt lluny del meu avi.

Produccions

Produir projectes des de Cal Gras és una feina que realitzem per a treballs d’artistes que s’han relacionat amb el centre, quan trobem la manera d’apostar pel seu treball. Art Transhumant és un projecte produït des de Cal Gras, que va començar amb la col·laboració del Festival Itienràncies de Prats de Lluçanès. L’any 2011 ha estat la segona edició i ha comptat amb el suport d’Idensitat. En aquesta ocasió, els projectes es visualitzaran a Manresa, i mostraran les peces creades entre Avinyó i Prats en un format de paisatge sonor. El trajecte Avinyó-Manresa prendrà cos a partir de la fotografia i del treball col·laboratiu.

lo a Idensitat Manresa 2012. El projecte serà pensat sobre la desaparició del tram de camí que surt d’Avinyó i arriba a Manresa. Aquest recorregut evidencia el creixement dels nuclis de població i els efectes que té sobre el territori.

Tanit Plana

Aquesta consolidada artista s’afegeix al projecte Art Transhumant, i realitza diferents estades per realitzar els treball de camp de la seva proposta. Finalment, la implicació d’Idensitat en el projecte permet que el seu treball agafi una altra dimensió i s’ampliï fins a presentar-

El territori és viu, el paisatge es va modificant i transformant constantment. Aquesta transformació, com que es va fent de manera intermitent al llarg del temps, està plena de corbes, desconnexions, canvis constants. Un altre territori viu, el cos, també està ple de camins (venes, artèries, orificis, nervis, ossos), però tots estan connectats sense obstrucció. Reproduir en el territori el que passa dins del cos és impossible. Però també en un cos, quan una artèria va perdent utilitat o s’envelleix, es desdibuixa i es fa petita fins a tancar-se. És el que ha passat al camí de la transhumància entre Avinyó i Manresa. Des que no hi passen ramats, ni ara tampoc persones, s’ha anat desdibuixant pel desús. Quan els camins es van morint, tot el que els envolta se’ls va menjant, de mica en mica. Hi han crescut bardisses i ha estat interferit en diferents punts i per diferents elements (carreteres, edificis, polígons, etc.). El camí s’ha anat esborrant, morint, i amb ell tota una manera de viure i d’entendre el món en què vivim. El gran aixafa el petit. És la col·lisió entre diferents sistemes econòmics. Per tal de fer visible allò invisible en el cos humà, hi ha una tècnica mèdica del camp de la radiografia que consisteix a injectar el que s’anomena “líquid de contrast” a les artèries o òrgans del cos que es vol radiografiar. Aquest líquid té uns components específics que són clarament visibles. Com aquesta tècnica, Tanit Plana proposarà visualitzar el camí perdut, treballant amb col·lectius i associacions dels pobles que la Transhumància creuava, fotografiant el camí i, mitjançant la geolocalització, anar visualitzant el camí en un mapa de Google. Al final del camí, al bell mig de Manresa, on antigament tenien dret de pas els ramats, es farà un àpat col·lectiu.El seu llenguatge és el so.

Alessandra Patrucco El seu llenguatge és el so. Aquesta artista, professora d’experimentació i improvisació vocal, ha creat un paisatge sonor a partir de l’experiència de conèixer el tram dels camins rals entre Avinyó i Prats de Lluçanès. La seva peça està formada per enregistraments d’entrevistes, en el camí, amb coneixedors del territori i de la història de la transhumància, i enregistraments del taller de veu realitzat a Avinyó, sota el títol Ramat de so. El seu procés de treball ha estat basat en el coneixement del territori, primer com a espectadora, amb una primera mirada, i després amb l’enregistradora a la mà. Després ha entrevistat diferents persones coneixedores dels camins de la transhumància, però també de la cultura popular. Un dels moment àlgids del projecte és l’acompanyament d’un pastor i les seves 800 ovelles. L’interès del camí, dels moviments de les ovelles, la relació d’aquestes amb el gos i el pastor, i sobretot els anys d’experiència del pastor, van ser un material i una experiència immillorables. Dins del procés de creació, l’artista proposa realitzar un taller d’experimentació vocal en què enregistrarà sons realitzats per persones, imitant sorolls dels bosc i dels seus habitants, així com atmosferes que després trobarem en el recull de sons de la transhumància, sota el títol Ramat de so. Aquest projecte s’estrena al Festival Itineràncies de Prats de Lluçanès. Aquesta peça es mostra completa a les Jornades de Cal Gras, en les quals l’Alessandra és acompanyada pel músic Angelo Conto, i entre els dos intervenen i improvisen sobre l’àudio. Aquesta acció es representarà a Manresa a finals de març en el marc d’Idensitat Manresa.

Programació

La tasca bàsica de Cal Gras és acollir els artistes i col·laborar en el seu treball. Intentem que força projectes es puguin mostrar, oferint-los a una llista de contactes que tenim en el territori més proper, on podem mostrar peces escèniques, de carrer, expositives o musicals. Però alguns cops, per a opcions amb un temps curt de concreció, o per a propostes difícils d’incloure en algunes programacions, aprofitem petits actes que oferim per mantenir el caliu del centre i enriquir-ne els residents.

Jordi Puig

La Paraula Aguda Sisena edició d’aquest cicle, que es troba a cavall entre la música i la literatura, sempre amb la paraula i els cànons amb què és utilitzada com a eixos principals. Per a aquesta edició, vam poder presentar el concepte de l’acte al músic de Solsona Roger Mas, que va acceptar venir a actuar-hi. Abans d’ell, la poetessa Sònia Moya, acompanyada per Pau Ruiz a la guitarra, va presentar-nos el seu darrer recull poètic. L’acte portava el títol Etiquetes a Canonades i el subtítol “d’on surten les obres de referència que se suposa que cal llegir?”, i fou introduït per la conferència de María Teresa Vera Rojas “Territorios movedizos. Aproximació a les noves etiquetes artístiques”. L’acte va comptar amb un públic nombrós i molt interessat, que va gaudir i compartir les diferents propostes del programa. En les cinc edicions anteriors, ha seguit sempre una línia de treball a l’entorn de la paraula, i en diverses ocasions el cicle ha estat acompanyat per un laboratori de creació amb diferents artistes que han reflexionat a l’entorn del tema proposat. El laboratori, conjuntament amb la conferència i les actuacions, es presenta en un acte obert al públic, en què la sensibilitat i la proximitat generen una vetllada molt intensa.

Fa gairebé tres anys que dura, la broma. Em vaig presentar a l’alberg amb l’antic equipament esportiu, mig suat, perquè tinc més prejudicis que ideals i el projecte em feia la impressió de pedregada elitista. Una parella de pintors boletaires: primera sentència. S’enfonsaran: segona. Després d’unes quantes precipitacions mentals més, vaig adonar-me que encara era allà amb ells, i que parlàvem, i que no m’avorria. He de venir més, penso; busca una excusa. Col·laborar. La mania de col·laborar no la tenia, però ara me’n venia una necessitat absurda. El deslliurament posterior va prendre l’única forma possible. Havíem de trobar la manera de fer alguna cosa amb cert sentit a favor de la pròxima defunció cultural pronosticada: la literatura. Volíem un marc on preguntarnos, interrogar-nos, tot allò que ens inquietava sobre el món literari i els seus contorns, i el primer i primordial era diagnosticar la salut de la criatura. Faríem conferències, això era incontestable, i la prioritat passaria a ser enredar la gent per venir a escoltar-les. Hem fet cantar i recitar molta gent que mai havia sentit parlar del nostre poble ni del nostre (ja nostre) projecte, i que si no fos per la barra quilomètrica que gastem no ho haurien fet mai. No ens en sentim gens avergonyits. La Paraula Aguda és un intent de torb circumscrit en les nostres limitacions. Emocional. Inestable. Arenós. Movedís. Tan lluny de solidificar-se com de desfer-se del tot. El laboratori de creació ha estat una empenta decisiva, i de sobte ens veiem immersos en la promoció del diàleg i la interdisciplinarietat artística, cosa que acaba de palesar la nostra petitesa i temeritat intel·lectual. Ens ho continuarem passant bé, en qualsevol cas, i intentarem esquivar tant les roses com els tomàquets.

Laboratoris,

presentacions i

punts de trobada

Jugant amb nines

Trobades d’il·lustradors

Jugant a les nines reflectim les nostres pors, desitjos, anhels i necessitats; ens permeten veure’ls a través d’un objecte que ens serveix per canalitzar-los. Les nines, des de la perspectiva adulta, ens endinsen en la recerca de la infantesa oblidada. Furgant la memòria, descriurem el present i projectarem el futur tot jugant amb elles. L’objectiu d’aquest projecte és analitzar el paper de la dona en la societat occidental a través de la relació amb les nines. Per això ens acompanyarà «Penélope»*.

Amb aquesta ja són tres les trobades de creadors a l’entorn de la il·lustració. La trobada està pensada com a un punt d’intercanvi entre professionals del sector, i també amb artistes joves que inicien el seu camí. Aquest dia troben un espai per poder mostrar els seus treballs, projectes i currículums, i per intercanviar contactes entre ells i amb empreses del sector. En aquesta edició vam poder visualitzar Diario del último hombre, de Gusano Films, projecte per al qual es va fer una crida d’il·lustradors a la darrera trobada a Cal Gras, on es van realitzar les entrevistes. A part dels episodis de la sèrie, Jorge Caballero ens va explicar el desenvolupament del procés, les dificultats, els premis obtinguts i el ressò de la sèrie. D’altra banda, Albert Ós Mandrós ens va aportar la seva visió dels contes anomenats infantils, a partir de la seva experiència com a narrador oral. Va defensar la importància de l’educació i va convidar a una mirada adulta valoritzadora de la feina dels il·lustradors i dels escriptors de contes, presumptament per a nenes i nens (només).

Descripció Penélope serà el fil conductor d’aquest projecte, com a idea i com a objecte. Serà a vegades musa, altres model, i altres vegades simplement nina, amb la qual jugarem a descobrir-nos. Cadascuna de els tres artistes aportarà la seva visió i la seva pròpia experiència per compartir-la amb les altres, per alimentar l’anàlisi i el joc. De la mateixa manera, les tres treballarem des del nostre àmbit artístic, col·laborant entre nosaltres, per obtenir un resultat col·lectiu. Havent treballat la idea prèviament, Cal Gras ens aportarà l’oportunitat de posar en marxa el procés creatiu col·lectiu. Convivint durant diversos dies, i treballant intensivament, podrem obtenir el material necessari per posteriorment compondre l’obra final del projecte. A través del material creat a Cal Gras, decidirem el suport final amb el qual es mostrarà l’obra (exposició, llibre, etc.).

Tertúlies

Art Transhumant

Molt sovint, i alguns cops obertes al públic, provoquem unes trobades per compartir els projectes entre els residents de Cal Gras. Sota un format informal, els artistes expliquen què han vingut a treballar al centre i també altres projectes, experiències, etc. Aquesta proposta crea una complicitat més gran entre els residents, també un assessorament entre creadors i, algun cop, han sorgit treballs en comú.

El projecte Art Transhumant sorgeix des d’Avinyó en dues direccions, cap al nord fins a Prats de Lluçanès, i cap al sud fins a Manresa. Aquesta iniciativa sorgeix de Cal Gras amb la col·laboració del Festival Itienàncies i, en aquesta edició, d’Idensitat, i treballa aquests territoris des d’una visió artística. Es planteja principalment a dues artistes, la italiana Alessandra Patrucco i la catalana Tanit Plana, treballar sobre aquests trajectes que ressegueixen els camins rals o reials, camins plens d’importància històrica i patrimonial. Aquest any vam presentar el projecte i el catàleg de l’edició anterior a Cal Gras, així com dins els actes del festival Itieneràncies de Prats de Lluçanès.

Anna Recassens, Red en tránsito Després de l’experiència amb el projecte El Cosidor, cosint el temps l’any 2010 a Cal Gras, Anna Recasens selecciona la residència d’artistes d’Avinyó per iniciar el seu projecte Caminant la xarxa. Aquest treball suposa la seva participació en el projecte Quaderns a la Deriva, activitat que forma part del VI CampusGuía 2011 a Las Palmas de Gran Canaria. El projecte el realitzen quatre artistes que surten de diferents punts de l’Estat espanyol per arriba a l’illa. L’artista de Sabadell proposa iniciar aquest trajecte amb un taller amb la gent gran d’Avinyó, i així començar el seu camí, al llarg del qual anirà recollint informació, material, llibres, etc. dels diferents espais culturals de la costa mediterrània. Passarà per centres culturals i agents autònoms que treballen l’art des d’un punt de vista d’una gestió sostenible i que treballen en entorns rurals. La intenció general del projecte és anar formant una xarxa flexible i àgil per a l’intercanvi de material, projectes i coneixement. Actualment, aquesta xarxa està agafant forma sota el nom Red en tránsito, amb espais i agents culturals de diferents punts de l’Estat.

Des dels marges El 4 d’abril, Cal Gras participà a “Des dels marges, entre l’art i la dinamització en contextos rurals”, una presentació de projectes i debats sobre centres i espais d’art que desenvolupen activitats en contextos rurals en l’àmbit català. L’acte l’organitzava AcVic i estava moderat pel seu director, Ramon Parramon. La xerrada va estar dinamitzada per l’artista, investigadora i educadora Marta Ricart, que, a partir dels resultats de la recerca PRISMES (una recerca creativa i col·laborativa que explora les dinàmiques, els projectes i algunes realitats de les propostes artístiques desenvolupades en entorns rurals), proposa un plantejament obert per compartir, reflexionar i fer visible què significa generar processos artístics en zones rurals. Davant la realitat diversa i heterogènia del panorama creatiu en entorns rurals en el nostre país, AcVic proposa Des dels marges com un espai de debat i encontre d’experiències de diferents artistes, dinamitzadors i gestors que realitzen propostes artístiques i culturals en entorns rurals. Des de Cal Gras, aportem la nostra experiència des d’Avinyó de treball en el territori i pel territori, sense la sensació de sentir-nos ni centre ni perifèria, sinó part d’un conjunt. La trobada va servir per conèixer altres experiències i ampliar la xarxa de contactes.

Tallers i formació És clau que art i pedagogia vagin de la mà. Per això, als projectes que es desenvolupen des de Cal Gras se’ls requereix una didàctica vers la participació del territori i dels seus habitants, com a eina per ajudar a apropar l’art i a desmitificar la visió romàntica de l’artista. Així mateix, des de Cal Gras també realitzem tallers per a agents culturals, artistes i públic general, per donar més eines de comprensió dels processos de creació. Per exemple, i amb l’afany d’anar arrelant el projecte de la residència d’artistes, per primer cop vam fer una presentació pública dels projectes realitzats fruit de la convocatòria de residències per a la creació 2011. L’acte va comptar amb una conferència inaugural sobre art, política i territori i la posterior explicació de cada projecte per part de l’artista creador. Alguns d’aquests projectes van transformar-se en tallers oberts a tots els públics, com el que va oferir Autonoise de Circuit Bending. Aquest taller el vam oferir a la recentment inaugurada aula de Música d’Avinyó, per als seus professors i per a totes les persones interessades en la creació d’instruments musicals a partir de la manipulació d’estris de so en desús de baixa densitat elèctrica. Pel que fa a presentacions i xerrades a partir dels projectes, n’hem realitzat per al projecte Art Transhumant amb els artistes participants, així com amb experts com

Exposicions en Jordi Torres. Aquestes presentacions no només s’han fet a Cal Gras, sinó també en el Festival Itineràncies de Prats de Lluçanès. Per tercer any hem programat la trobada d’il·lustradors, un acte amb presentacions de projectes, tallers i xerrades temàtiques, i que és punt de contacte entre il·lustradors, empreses, productores, etc. El laboratoris de creació també són actes generadors de coneixement per part dels artistes participants, tant per la conferència inicial com per l’intercanvi durant els dies de treball. El mateix cas és el cicle de La Paraula Aguda, que s’inicia amb una conferència especialitzada a l’entorn dels cànons i la literatura, molts cops extrapolables a l’art en general. L’edició d’aquest any s’inicià sota el títol Etiquetes a canonades i el subtítol “d’on surten les obres de referència que se suposa que cal llegir?”, i fou introduïda per la conferència de María Teresa Vera Rojas “Territorios movedizos. Aproximació a les noves etiquetes artístiques”.

La setena i vuitena edicions de GrasArt han consistit en les exposicions d’art realitzades al centre mateix. Un altre espai expositiu és un dels apartats del web calgras.cat, que s’ha destinat a mostrar els treballs d’un espai de nova creació a Lluçà, anomenat La Primitiva. També hem obert un bloc a Wordpress per poder fer el seguiment dels residents . GrasArt7: vam presentar el treball de Daniela Elger, una polifacètica artista que va fer estada al Centre durant dotze dies i va crear unes pintures – collage de les sensacions que li provocà el seu retorn a Barcelona després de deu anys. També de les vivències de l’artista a Avinyó i a la comarca. El contacte de l’artista amb els habitants del poble va fer que la inauguració fos un acte concorregut. GrasArt8: La darrera edició del GrasArt de l’any va ser l’exposició dels set projectes produïts al centre pels artistes seleccionats en la convocatòria. La part central era un seguit de plòters amb una fitxa de cada projecte i una descripció de les obres. Marcos Carvalho. Un il·lustrador de Washington, d’origen brasiler, arriba a Cal Gras fruit del seu interès per la cultura catalana. Amb un català perfecte, cerca en les tradicions de la nostra cultura la inspiració per a les seves obres digitals. El gegant o el drac dels diables d’Avinyó són alguns dels motius utilitzats. També les bruixes de Sant Feliu, la llegenda de sant Jordi, etc. I així fins a vuit obres, algunes de les quals s’han convertit,

després del retorn de l’artista als Estats Units, en samarretes, imants i altres objectes de promoció. Diego Rey: Instal·lació creada en el lloc idoni de Cal Gras triat per l’artista, a base de cables i bombetes i del so enregistrat en converses als bars d’Avinyó. Alessandra Pattrucco: Paisatge sonor, enregistrat i reproduït en quadrifonia sobre el camí de transhumància. Aquest àudio recull entrevistes, sons del bosc i el fruit del taller Ramat de so, projecte d’experimentació vocal fet al Teatre d’Avinyó. Finalment, també hem proposat, en paral·lel a la nostra galeria virtual i a mode de difusió i col·laboració, les exposicions comissariades per Montse Serracarbassa, com a projecte final de pintura de l’Escola d’Art de Vic. L’any passat detectàvem la dificultat d’apropar el públic a les exposicions, per això hem mirat d’agrupar-les i d’ampliar l’oferta amb algun altre acte, com concerts, per exemple. Autonoise. Aquest col·lectiu treballa amb l’art i la tecnologia, i ens va fer una presentació d’obres realitzades amb el Circuit Bending. Aquest muntatge mostrà diferents manipulacions d’aparells electrònics que, a partir de la investigació i l’autoalimentació, produeixen efectes visuals i sonors molt interessants.

Concerts Tot i que la dinàmica d’aquest any i la tendència de futur és cada cop més no programar al centre mateix, i tot i haver tingut actuant en acústic a Cal Gras el mateix Roger Mas, per posar un exemple, no vàrem dubtar gens a donar suport al projecte Incontro, dels guitarristes Santi Careta i Bartolomeo Barenghi, en què fusionaven la seva manera d’entendre la música i, a més, col·laboraven en el mateix concert amb les joveníssimes Maria Fernanda Martínez a la veu i la trompetista avinyonenca Alba Careta.

Col路laboracions i xarxa

Co·laboracions i xarxa

Aquest any, a partir de les produccions realitzades a Cal Gras, hem pogut ampliar i concretar una xarxa de contactes territorials per ampliar la repercussió dels artistes i els seu projectes, i de retruc del centre mateix i de la cultura contemporània. El 2011 podem definir-lo com l’any que hem iniciat la internacionalització de Cal Gras, sense desvincular-nos -al contrari- del territori. En primer terme, valorem molt positivament l’augment de públic i l’interès del poble d’Avinyó, així com la consideració per part del territori com a centre de producció i residència d’artistes a la comarca.

Més de cent vint projectes rebuts per a la convocatòria de residències a Cal Gras de l’any 2011 són una primera mostra de la difusió del centre, i, observant l’origen dels creadors, veiem que l’esforç de difusió i comunicació ha estat útil. Hem rebut projectes dels cinc continents. Principalment d’Europa, sobretot d’Alemanya i d’Espanya, però també del Marroc, Sud-àfrica, els Estats Units, el Brasil, Argentina, Tailàndia, Rússia, Austràlia, etc. La convocatòria de projectes de l’any 2012 és el mateix cas, amb un petit descens en la recepció de projectes (noranta en total), però amb un augment de la qualitat mitjana. L’objectiu principal que des de Cal Gras plantejàvem per a aquest 2011 era treballar per al manteniment de l’oferta cultural, així com iniciar propostes de formació per a artistes i nous públics. Podem dir que considerem el projecte ben consolidat a Avinyó i a la Catalunya Central, així que podem descriure l’any 2011 com de menys soroll i de més feina d’aprofundiment.

Amb tota aquesta producció i amb una millor temporalització del calendari, hem pogut programar més projectes i oferir-los a més espais i més adequats. Així, hem continuat ampliant la xarxa amb nous espais al territori per mostrar arts plàstiques, musicals i escèniques, i també amb nous agents culturals. Això ha estat possible a través del treball col·lectiu, l’encreuament de propostes i la difusió conjunta amb tots aquests agents, indistintament del seu origen, format i model de gestió. També hem fet créixer en diferents direccions l’àmbit de visibilitat dels projectes, cap a Osona i el Lluçanès (AcVic, La Primitiva de Lluçà) o cap a la Segarra (Calaf i Cal l’Eril, a Guissona). Al mateix temps, ens hem implicat en la Xarxa de Centres de Producció de Catalunya (XarxaProd), en Idensitat o en el projecte de Red de Tránsito (campus Guia). També, hem iniciat contactes amb espais de l’estranger, que ens fan pensar a iniciar en el futur propostes d’intercanvi. Un d’aquests casos és l’SmartLAB de la Universitat de Dublín, en què hem entrat com a partners del programa de doctorat “Art, societat i tecnologia”.

Xarxes: Un any més seguim formant part de XarxaProd, un punt de trobada entre més de vint-i-cinc centres de producció de diferents dimensions, formats i orígens. Aquesta xarxa de moment ens manté units a l’hora de tenir una mateixa veu. A part de l’embrionari projecte Red en tránsito, que ens porta a obrir comunicacions cap a diferents punts de l’Estat espanyol, aquest any hem iniciat projectes de coproducció amb Idensitat. Aquesta col·laboració ens ha portat a desenvolupar el projecte Art Transhumant amb més recursos i maneres de visualitzar-se, tant en el territori on es desenvolupen com amb difusió internacional. Per segon any hem col·laborat amb el festival d’art públic Itineràncies. Hi hem aportat alguns projectes artístics realitzats a Cal Gras i hem col·laborat en l’organització. Aquest any 2011, a partir de propostes generades al centre de producció, hem anat ampliant una xarxa pròpia d’espais que han acollit projectes residents a Cal Gras. Igual que ja fa temps que hi ha fluïdesa amb projectes com Moviment.0, el Teatre de Cabrianes o la Font del Balç de Gironella, aquest any hem teixit relacions amb AcVic, el Cercle Artístic de Sallent, l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada, La Fonda la Primitiva de Lluçà o Ca l’Eril de Guissona. Finalment, la implicació en les activitats d’Avinyó ha augmentat darrerament. Hem treballat en la comissió de gestió del Teatre d’Avinyó i hem creat lligams amb l’aula de música i amb l’organització del Carnestoltes. També la comunicació amb l’Ajuntament ha permès que col·laborem en projectes de poble com la renovació de la Fira-festa.

CurrĂculums

Oriol Fontdevila (Manresa, 1978), comissari independent i crític d’art. Llicenciat en Història de l’Art (UB, 2001) i postgrau en comissariat d’exposicions (Eina, 2002). És membre de l’equip gestor de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya des de 2005. Actualment treballa en el desenvolupament del projecte d’investigació col·laborativa Prototips en codi obert a la Fundació Antoni Tàpies i en el comissariat del cicle d’exposicions De com convertir un museu en arena per a l’espai L’Aparador del Museu Abelló de Mollet del Vallès. Forma part de l’equip impulsor d’Espai Memòries. Laboratori del segle XX, al Museu Comarcal de Manresa. Pel que fa a comissariat, ha format part de l’equip de Thambos 9 (Vic, 2011) i ha portat a terme les tres edicions de “Zona Intrusa, un Projecte Artístic i Pedagògic per als Instituts de Secundària de Mataró” (Mataró, 2007–2010), conjuntament amb el col·lectiu La Fundició, i també l’exposició Art Lovers, algunes controvèrsies a l’entorn de la topografia de l’art, a l’Espai d’Art de Roca Umbert Fàbrica de les Arts (Granollers, 2009). Ha realitzat una investigació a l’entorn de les transformacions històriques de la pràctica del comissariat, “Una breu cronologia d’incidents comissarials del segle XX”, que es va presentar al Centre d’Art Santa Mònica en l’espai de consulta Se Busca Curator (2008) i s’ha publicat a: La Pinta (ed.), Se busca curator. Barcelona, 2009. Ha estat coordinador de projectes d’Idensitat en les edicions de 2005 i 2007. Ha publicat articles de crítica d’art als diaris Avui i Regió7, així com a les revistes Artiga, G+C Revista de Gestión y Cultura, Papers d’Art, Q i Transversal.

contacte: oriolfontdevila@yahoo.es

Marta Ricart i Masip

Llicenciatura en Belles Arts, especialitat Gravat i Estampació. Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona. Realització del curs experimental de Formació Inicial del Professorat de Secundaria (FIPS) d’Educació Artística (CAP). 1997-2000: Realització dels cursos de doctorat del programa “Representació i interpretació de la cultura visual” i dels cursos de doctorat del programa “Ensenyament i aprenentatge de les arts visuals”. Inscripció de la tesi doctoral: “La construcció d’ideologies. El paper de la cultura visual en la formació de la identitat dels i les adolescents.” Formadora de formadors en estratègies creatives de dinamització social. Realització de projectes audiovisuals de dinamització comunitària amb diferents col·lectius, contextos i grups d’edat de tot l’àmbit territorial català amb l’entitat Teleduca. Educació i Comunicació. Disseny i realització del projecte: “Mirades Mineres. Un projecte intergeneracional sobre la memòria dels miners i mineres de Cercs (Berguedà)”. Projecte: L’Àtic. Centre de Recursos i Activitats Creatives. Projecte de dinamització de la comarca del Solsonès a través de la música, el circ, les arts plàstiques i l’audiovisual. Desenvolupament de propostes de dinamització a través de les arts. Creació i desenvolupament del projecte ACNÉ. Dinamització artística rural. Realització de projectes d’art contemporani per a la dinamització rural a la comarca del Solsonès. Sòcia fundadora de l’entitat Teleduca. Educació i Comunicació, SCP. Cofundadora de l’Associació Artibarri. Comunitats Creatives per al Canvi Social. Cofundadora de l’Associació l’Àtic. Centre de Recursos i Activitats Creatives del Solsonès. Fundadora de l’Associació ACNÉ. Dinamització Artística Rural. Col·laboració amb l’associació l’Arada. Creativitat Social i Dinamització Socioambiental per al Desenvolupament Sostenible. Col·laboració amb la Coordinadora Rural de Catalunya (CRUC).

contacte: marima73@hotmail.com

Diego Rey

Neix el 1979 a la Ciutat de Trelew, província de Chubut, a la Patagònia, Argentina. És professor i llicenciat en arts plàstiques en les especialitzacions de pintura i gravat i art imprès per la Universitat Nacional de la Plata, i màster en estètica i teoria de l’art contemporani per la Universitat Autònoma de Barcelona, becat pel Ministeri de Relacions Exteriors i Cooperació Internacional del Govern d’Espanya. Com a artista, ha estat distingit en diverses oportunitats. Premi Internacional Accèssit 2009. Centre d’Art La Rectoria, Sant Pere de Vilamajor, Barcelona. Artista seleccionat per a l’exposició “Argentina pinta bé”, organitzada pel Centre Cultural Recoleta i Repsol-YPF. Entre les exposicions, es poden esmentar: Intervenció S/T, Centre d’Art La Rectoria, Sant Pere de Vilamajor, Barcelona. Instal·lació en mur S/T, galeria d’art Com em Veus et Veuràs, Barcelona. Instal·lació Buits, Centre Cultural Recoleta, Ciudad Autónoma de Buenos Aires. També ha exercit com a escenògraf per a diferents projectes de dansa contemporània amb la reconeguda coreògrafa Susana Zimermman en sales del Centre Cultural Recoleta o Alliberar, entre d’altres, totes a la Ciudad Autónoma de Buenos Aires. Al seu país ha participat en més de deu murals i intervencions públiques amb diferents grups i col·lectius d’artistes, entre els quals es poden esmentar el mural d’homenatge al barri de La Boca, realitzat per docents de la Universitat Nacional de la Plata. També destaca la sèrie d’intervencions realitzades amb el grup d’artistes Creuats en diferents bars i espais culturals de la Ciudad de la Plata, Província de Buenos Aires, Argentina. Actualment és docent a la Càtedra de Gravat i Art Imprès de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Nacional de la Plata. També ha ha format part de diversos equips d’investigació en aquesta institució. Ha participat en diferents congressos de recerca en art, entre els quals Eníiíaí, el 2005, organitzat per la Universitat Nacional de la Plata, o, amb l’equip de realització del projecte “Taller Interdisciplinari”, al congrés realitzat per la Universitat Nacional de Tucumán el 2010 amb el seu treball Espais múltiples. En el camp de la gestió cultural té un ampli recorregut en l’organització i la coordinació de projectes culturals, i ha treballat per a diferents organismes, com la Secretaria de Cultura de la Presidència de la Nació, del Govern de la República Argentina. En programes socioculturals, ha realitzat activitats culturals per tota la República Argentina. També ha treballat com a productor tècnic en diferents curtmetratges i produccions argentins. Contacte: drey_vacios@hotmail.com

Aviny贸 2012

68 69

Anuari Cal Gras 2011