Suc de pinya 22

NÚMERO 22 | DESEMBRE 2008

Editorial

Ja ho tenim aquí! Tal com assseguràvem en l’editorial del Suc de Pinya de desembre de l’any passat, poc després de desmuntar-ne dos de magnífics, ja tenim al sarró els nostres primers castells de nou del nostre historial. I ho hem fet en l’any de celebració del nostre quinzè aniversari.

No hi pot haver millor manera de celebrar l’efemèride.

Es tracta d’una fita històrica per aquesta humil colla de barri que va presentar-se en societat un mes de maig de 1993 en ple ‘boom’ del món casteller i que ho va fer, a més, en l’especial context d’una ciutat com Barcelona, molt allunyada dels tradicionals límits geogràfics i socioculturals de l’univers casteller i on conflueixen tantes i variades activitats de lleure.

Tanmateix, no és tan important que hàgim fet l’aleta a un castell de nou pisos com que, en l’any de la nostra estrena en aquesta gamma, hàgim estat capaços de

sumar-ne dos de descarregats i un de carregat. Què vol dir això? Doncs que aquests tresos de nou no són flor d’un dia, que són el resultat d’un gran encaix del binomi treball-il·lusió, que els pilars sobre els que es fonamenta la nostra colla són ben ferms. I no parlem dels fonaments purament castellers, és a dir, del fet que en els darrers anys ens hàgim consolidat com una colla de vuit potent i solvent a base de treball i dur assaig; parlem també –i sobretot– dels fonaments socials, de la vinculació de la colla amb el barri, de la bona imatge de què gaudim en el si del món casteller, tots ells factors determinants que expliquen la colla atractiva que som avui, però que especialment preparen un demà amb un enorme potencial, si el sabem aprofitar.

I aquest demà ja és aquí. Comença la temporada 2009, l’any en què per primera vegada els Castellers de Sants serem observats i analitzats com a colla gran, cosa

que implica més ressò mediàtic, més expectatives i, per tant, també més pressió.

De totes totes, una situació novedosa per a nosaltres en el context global casteller i que haurem de saber entomar amb tota naturalitat, de la mateixa manera que, portes endins, haurem de saber viure sense trasbals el proper relleu de la junta que ha governat el vaixell en els darrers dos anys i, sobretot, de la tècnica que en va agafar el timó el gener de 2003. És moment, doncs, d’acomiadar l’equip tècnic, en especial el nostre cap de colla, l’Andreu Botella.

I és de justícia que els agraïm el fet d’havernos situat en aquests sis anys en l’envejable espai casteller que ocupem en aquests moments; que els agraïm l’assoliment d’una cosa fins ara inèdita a Sants: els sis anys de progressiva millora del nostre nivell, sense cap salt espectacular, però amb cap mínima pausa ni indecisió en l’escalada. I més important encara, cal que els agraïm el transcendental llegat que heretem: haver assentat els criteris i les bases, tant de tipus tècnic com de gestió i movilització social, que conformen el ja anomenat ‘model o estil borinot’, aquest peculiar edifici de color gris brut del qual ja s’han construït vàries plantes i que haurem d’anar fent, totxo a totxo, dia a dia, cada cop més alt.

Ens queda molta feina per fer. Les tasques organitzatives creixen en complexitat en la mesura que també ho fan els nostres castells i la nostra colla. Així que ara toca no defallir, toca seguir treballant de manera col·lectiva com fins ara –i fins i tot molt més–, toca trucar a més portes dels nostres barris per fer-nos cada cop més presents i toca, sobretot, mantenir de manera perpètua una cosa sense la qual res no s’aconsegueix: la il·lusió compartida.

Sumari Una gran colla, castells de 9... Som nosaltres!

4

... i més actuacions

30

Adeu presidencial i...

8

Esplugues

30

Els Castellers de Sants a l’Expo de Saragossa

10

La Mercè

30

Pàgines especials: Som de 9

11

El Prat i l’Espanya Industrial

31

XXII Concurs de Castells de Tarragona

12

Sitges

32

El 3 de 9 del Concurs

14

Tots Sants

33

Sirguesos al Concurs

18

Terrassa

35

A Sants, ja som de 9

20

100 de 8 descarregats

36

El 3 de 9 de la Diada

22

Tre di nove con fodera

40

Com creix la colla

27

I ara què? Tothom a pencar!

41

2 de 7 per sota

28

Recull de premsa

42

Som de 9!

p. 11

p. 4

p. 36 AVUI

Societat 29

DILLUNS, 20 D’OCTUBRE DEL 2008

Castells la jornada Joan Beumala

Borinots al poder!

E

ls grisos es doctoren. Ahir a quarts de dues del migdia va esclatar l’eufòria a la plaça de Bonet i Moixí, al cor del barri de Sants.

Els Castellers de Sants, que havien tornat a casa després del gran èxit assolit a Tarragona, on es van convertir en la dotzena colla capaç de fer-li l’aleta a un castell de nou pisos, van acabar de rematar la feina tot descarregant sense contemplacions i amb una flegma digna de les colles amb més solera el tan desitjat 3 de 9 amb folre. Sants va fer ahir un salt qualitatiu molt important, que li aventura un futur certament agradós.

Envoltats de la seva gent, enfortits i amb un esperit cent per cent positiu, els camises grises van començar l’actuació bastint amb molta solidesa un 2 de 8, que ja anunciava clarament que la colla estava a punt.

Tot seguit va arribar l’hora de la veritat, enmig d’un ambient –i aquest va ser un detall remarcable– de molta concentració: cares serioses, d’estar molt per la feina i sobretot amb la consigna molt clara de descarregar el castell. Potser per això la

p. 8

p. 28

Altres actuacions DISSABTE, 18 D’OCTUBRE Tarragona Castellers de Lleida: 4/8, 2/7, 5/7, P/6 Xiquets de Tarragona: 3/7a, 3/8, 5/7, vano de 7 Margeners de Guissona: 4/7a, 3/7a, 5/7, P/5 Palma Al·lots de Llevant: 5/7, 2/7, id3/7a, 3/7, P/5

Barcelona, Sants Pl. Benet i Moixí Minyons de Terrassa: @ 5/8, 3/9f, 3/8a, P/7f

Castellers de Sants: @ 2/8f, 3/9f, 4/8, 3P/5

Colla Joves de Castellers de Sitges: @ 3/7, 4/7, 3/7a, P/5

carregada gairebé ni es va celebrar; res a veure amb l’eufòria de fa quinze dies a Tarragona. Calia reservar forces per poder baixar el castell i va caler també molta traça i un esforç extrem del folre –de molta qualitat– per assegurar un desenllaç feliç.

Fantàstic Sants!

Els Castellers de Sants descarreguen el seu primer 3 de 9 en pròpia plaça Els Minyons de Terrassa, per la seva banda, van sortir de Sants havent firmat la millor actuació del cap de setmana i amb la sensació que estan en un bon estat de forma. Els terrassencs, tot i no poder comptar amb alguns dels seus efectius titulars, van

Castellers de Mallorca: 3/7a, id5/7, 5/7, 4/7a, v de 5 Xics de Granollers: 5/7, 4/7a, 9/6, vano de 5

L’Arboç del Penedès Castellers de Vilafranca, Colla Vella, Colla Joves, Capgrossos de Mataró i Minyons de l’Arboç: suspès per la pluja DIUMENGE, 19 D’OCTUBRE Alcover Vella dels Xiquets de Valls: 3/8, 4/8, 2/7, 2P/5 Xiquets de Reus: 4/8, 5/7, i4/7a, 4/7a(c), P/5

plantar sense problemes el 5 de 8 i tot seguit va apostar fort amb el 3 de 9, que durant la descarregada va exigir el treball del folre així com dels components del tronc més experimentats.

Els Minyons van arrodonir la seva brillant actuació amb un 3 de 8 amb l’agulla d’execució impecable –de totes maneres, no sembla gaire factible que a Girona se la juguin amb l’intent d’aquesta estructura amb un pis més– i amb el seu primer pilar de 7 de l’any, un castell que feia més d’un any que no feien i que ahir els va sortir clavat, sobrat fins i tot. També hi va ser la Colla Jove de Castellers de Sitges, que va estrenar el 3 de 7 amb l’agulla.

Paral·lelament, les dues colles de Valls van preparar el gran derbi de Santa Úrsula de diumenge vinent fent castells de 8 bàsics.

Atenció, perquè, mentre la Colla Joves centra les prioritats en el 5 de 9 –i després ja es veurà–, els responsables de la Colla Vella van anunciar la bomba: els rosats atacaran el 3 de 9 amb el pilar! Per cert, potser no seran els únics, ja que els Castellers de Vilafranca actuaran dissabte, el dia abans, a Sitges. Tothom a ballar! ■

El Pla de Santa Maria Joves Xiquets de Valls: 3/8, 4/8, 5/7, vano de 5 Bordegassos de Vilanova: id4/7, 3/7, id4/7, 2/6, P/5

El magnífic 3 de 9 amb folre que els Castellers de Sants van descarregar ahir ■ ÒSCAR MACH

3/7, 2/6, 3/6a, idP/5, 2P/4 Castellers de Badalona: 3/6, 4/6a, 2/6, P/5

Montserrat Castellers de Vilafranca: 5/7, 4/8, 2/7, P/5 Moixiganguers d’Igualada: 4/7a, 5/7(c), 3/7, vano de 5 Castellers d’Esparreguera: 4/7a, id5/7, id5/7, 3/7, P/5 Xicots de Vilafranca: 4/7, 3/7, 2/6, P/5

Barcelona Castellers d’Altafulla: 3/7(c), 4/6a, 5/6, 2P/4 Castellers Sagrada Família: 5/6, i3/7, i3/7, P/4 Torraires de Montblanc: 3/6, i3/6a, id4/6, P/4 Castellers de Sant Pere i Sant Pau: 5/6, i3/7, i3/7, P/4

Badalona Nois de la Torre: 2/6, 3/7, 4/6a, P/5 Castellers de Poble Sec:

LA PRÒXIMA JORNADA DESTAQUEM: Valls, diada de Santa Úrsula (diumege, plaça del Blat, 13.00)

Móncasteller:

p. 42

Grans cites a Valls, Vilafranca, Terrassa

La temporada castellera ha enfilat la seva recta final, amb un calendari en què destaquen tres compromisos de primeríssim nivell. El primer serà el derbi vallenc per excel·lència, Santa Úrsula, que es disputarà el diumenge 26 d’octubre a la plaça del Blat, el mateix dia que els Minyons de Terrassa actuaran a Girona. El cap de setmana posterior, l’1 de novembre, a Vilafranca del Penedès s’hi celebrarà la diada de Tots Sants, i el diumenge 16 de novembre, a Terrassa, els Minyons protagonitzaran l’última gran diada del 2008.

Suc de Pinya. La revista dels Castellers de Sants.

Número 22, desembre de 2008. c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona. http://www.borinots.cat borinots@borinots.cat Equip de redacció: Roger Vilalta, Eduard Niubó, Aleix Ibars, Pau Granell.

Fotografies: Arxiu de la colla, Josep Colet, Joana Garrigosa, Glòria Moreno, Lourdes Tolo.

Hi han col·laborat: Dídac Alvaro, Mónica Batlle, Joan Bofarull, Andreu Botella, Genís Campreciós, Pau Camprovín, Pere Camprovín, Marc Febrer, Eduard Ferrer, Carles Paniello (Pani), Jeroen Paymans, David Pellicer, Montse Rafí, Albert Torrent, Patrícia Vera, Lluís Via. Els Castellers de Sants i Suc de Pinya no es fan responsables de les opinions expressades pels signants dels articles d’aquest exemplar.

Imprès a Indústries Gràfiques Cochs.

Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons.

Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

Una gran colla, castells de 9.. Som nosaltres!

UN MATÍ DE DILLUNS DIFERENT El dilluns dia 20 d’octubre anava corrent a buscar la moto per anar a la feina.

Caminava ràpid, estava content, potser fins i tot cantava, i de sobte em va aturar un home. “Felicitats pel 3 de 9”, em diu. Em va comentar que havia estat a la plaça, i que no en va tenir prou i al vespre ho havia vist repetit al Quarts de Nou, i s’havia emocionat com nosaltres mateixos i com tanta i tanta gent anònima que aquell dia van venir a donar-nos suport. Per tot el que deia es notava que el castell també se’l feia una miqueta seu. “Ens coneixem?” Li vaig preguntar. I no, no ens coneixíem de res.

Els dies anteriors a la Diada, al barri s’hi respirava alguna cosa diferent. La notícia que al Concurs havíem carregat el nostre primer castell de 9(!) pisos havia corregut com la pólvora; se’n parlava al mercat, al Terra d’escudella, a les escoles, t’ho comentaven els amics... i la conversa sempre acabava així: “i el 19, al barri, el volen descarregar”. Per la història quedarà que el 19 d’octubre de 2008, el dia de l’onzè aniversari d’haver aconseguit descarregar el primer castell de 8 (19/10/1997) i tot just uns minuts després que la colla descarregués el castell de 8 número 100, a casa nostra i davant dels nostres, vam aconseguir descarregar el nostre primer castell de 9 pisos.

4

També vam aconseguir una cosa encara més important: vam descobrir una complicitat de barri potentíssima que potser mai no havíem percebut tan clarament.

Mentre s’anava muntant la soca d’aquell 3 a la plaça Bonet i Muixí, va aparèixer davant dels nostres morros una força que no sabíem que teníem, moltíssima gent del barri fent una passa endavant, demanant com ens podien ajudar, no donàvem a l’abast a col·locar tothom que s’oferia a la nostra soca... tothom sabia el que anàvem a fer. Aquell dia que tots aquells “desconeguts” van donar pit des de la soca i van ajudar a realitzar el somni, es va percebre nítidament la comunió existent entre la colla i el barri. Es van desdibuixar, encara més, el que són les fronteres del que ha de ser una colla castellera sana i potent com la nostra (que arriba molt més lluny dels borinots ocasionals). Aquell dia es va aconseguir allò que hem perseguit des del primer dia. S’havia tancat un cicle.

S’havia tancat un cicle (també per a mi), la colla ha canviat molt des d’aquell 23 de gener de 2003 en què vam sortir elegits per comandar la nau borinota i encara més des que aquell mes de maig del 1993 entràvem per primer cop amb un pilar de 4 caminant a la nostra plaça. Després de 15 anys d’història, i això és mèrit de tots, hem aconseguit situar-nos en l’elit de les colles que fan castells de 9 (castells de 9!), i ens

enfrontem a nous reptes de tota mena als quals hem de saber donar noves respostes.

Són els reptes que tenen les colles grans.

L’ANY 2008, VALORACIÖ D’UN GRAN ANY Les temporades que fem s’assemblen bastant entre elles. És quan la temporada tradicional esllangueix que nosaltres comencem a treure el cap. El Concurs per moltes colles significa el punt i final, per nosaltres l’inici del clímax de la temporada.

Si hem fet bé els deures l’entrada del mes d’octubre significa l’inici dels grans intents.

Aquest any no ha estat diferent.

El primer tram de temporada ha assentat les bases, i el segon ha estat senzillament estratosfèric. Hem reunit una gentada a assajos i actuacions. A la Mercè, hi vam igualar la que fins aleshores era la nostra millor actuació de sempre, el que va venir després ja ho sabem tots. Hi destaca haver aconseguit per primer cop, i de quina manera, convertir-nos en colla capaç de fer l’aleta a un castell de 9 pisos (i baixar civilitzadament). I amagat allà al darrere, la petita victòria d’haver recuperat un castell perdut en el túnel del temps, el 2 de 7 per sota i, també, dibuixar la primera aleta al Pilar de 6.

Els 3 castells de 9 i les noves consecucions han estat només la punta de llança de molta més teca. Un 3 de 8 amb moltes

hores de vol que hem portat on hem volgut, un treball intensiu de folre i un tronc de 2 amb molta experiència (en els assajos hem descarregat 12 2 de 7, bastants més que a plaça) ens ha permès sovintejar el 2 de 8 amb folre fins el punt que ja ens ha semblat un castell fàcil, i que també ens ha permès fer el 2 de 7 per sota. També en el 4 de 8, lleig però solvent, i l’estrena flamant del pilar de 6 que ens caldrà treballar encara més per descarregar-lo i assolir en aquest castell la mateixa seguretat que exigim a tots els nostres castells. Els molts 5 de 7, els 3 de 7 per sota de primer tram... i tots aquells castells que al final no han sortit del laboratori de Comtes de Bell-lloc 84 (per la història quedaran les bones proves de 5 de 8).

La pinya No s’explicaria la gran progressió que ha fet la colla si no haguéssim progressat de manera notable en la tècnica de folres.

Una de les grans fortaleses de la nostra colla ha estat el treball en els folres i la soca, especialment en els seus nuclis. Hem treballat recanvis en totes les posicions que ens han permès arribar al folre del 3 amb suficient gent bregada. Aquesta força, basada en la gran quantitat de proves que s’han pogut fer als assajos, ens han deixat uns castells folrats especialment ferms en el que són els tres primers pisos, l’autèntica recepta màgica per fer després els castells que hem fet. Aquest any a plaça hem assolit 10 castells amb folre (l’any anterior 6), però si el número és important, molt més important és la qualitat dels folres que hem fet: a l’alçada dels que fan les millors colles del món.

De la feina intensiva i motivant dels folres i les soques se n’han ressentit les pinyes simples, i això s’ha notat. Molts cops hem tancat les pinyes amb massa relaxament i xivarri, sense respectar el protocol d’entrada. Sabem que quan les tanquem bé, tenim mig castell fet, només és qüestió de pensar-hi.

En resum, les pinyes de la colla han treballat molt i molt bé, i els resultats d’aquesta feina s’han pogut veure a plaça.

La canalla Respecte de la canalla, doncs què puc dir? Sovint no es destaca prou, però amagada dins aquesta muntanya de castells grossos i titulars lluminosos també hem assolit altres petites victòries, no per això menys importants. Fixeuvos: a Tots Sants hi vam repetir la millor actuació de la nostra història (3 de 9 amb folre, 2 de 8 amb folre, 4 de 8) i els tres castells van ésser coronats per 3 enxanetes diferents, i 5 dosos sobre 6 possibles! Aquesta ha estat la punta de llança d’una

feina feta amb la canalla que ens ha permès guanyar en profunditat de banqueta, treballar amb recanvis. El model d’assaig de la “graella” que vam idear la temporada passada ha tornat a funcionar. Hi ha hagut ganes i això s’ha transmès, i la canalla ha arribat preparada i motivada a l’hora de fer els grans castells que hem portat a plaça.

En canalla, però, és bo no adormir-se mai i tenim dos reptes plantejats als quals haurem de donar resposta. Per una banda com fer millorar encara més els assajos, i això vol dir sovint que es necessita més presència de castellers els dimarts de 19h a 20h, i d’altra banda que tenim el repte fonamental, i és el moment de ferho, d’assegurar que hi hagi una entrada constant d’aixecadors a la colla. No parlo de l’any que ve. Parlo de la necessitat que cada any s’incorporin nous aixecadors als assajos (nens i nenes d’entre 5 i 7 anys) que són els que després aniran baixant de pis.

La constant renovació de canalla (com de tronc i de pinyes) són un bon indicador de colla sana, i hem d’aprofitar el bon moment per pensar com ho podríem fer, com ens apropem a les escoles i als pares... en definitiva, com aconseguim que fer castells sigui una alternativa real que els nens i les famílies del barri es plantegin per al seu temps lliure.

El tronc Finalment cal parlar del tronc. És evident que en els darrers anys hi ha hagut també una millora tècnica importantíssima, si no, no s’explicarien ni la perfecció assolida en el 2 de 8 amb folre, ni la possibilitat de fer castells de 9. Els objectius marcats des d’un inici han estat fer els millors castells possibles i alhora fer-los amb el màxim de gent diferent, sense descuidar la màxima seguretat.

S’han treballat recanvis, sobre els que caldrà intensificar els assajos en aquest principi de temporada. Sobretot ens calen

més segons, més segons de folre i més terços. Les temporades molt exigents que estem portant necessiten més gent, i un cert rejoveniment sobretot en aquests pisos (els altres quasi que es renoven sols amb gent que baixa de dalt). Però tan cert és això com ho és que al nivell que estem aquests canvis no són tan fàcils. Estem preparant castellers de tronc per fer castells de nivell altíssim i això no es fa en dos dies. Per tant la preparació de nous troncaires ha de seguir sent una prioritat. Si no ho fem, correm el risc de convertir en indispensable i sense substitut gent que ja porta molts anys fent castells i aquest és l’autèntic maldecap de moltes de les colles grans que tenim per davant. Nosaltres encara som a temps d’afrontar-lo amb la tranquil·litat necessària (els dimarts han de ser els dies clau en aquest sentit).

Finalment, i respecte dels troncs encara, he de dir que aquest mandat tan fantàstic no ho ha estat tant en un aspecte molt concret. La legítima voluntat de pujar d’alguns castellers ha provocat que la tècnica, i sobretot l’equip de troncs, massa cops hagi patit pressions i comportaments poc solidaris. Aquest és un problema que hem de resoldre per no perjudicar la bona marxa de la colla, que per davant de tot és el que tots volem. Molts cops és tan fàcil com canviar el “jo” per el “la colla”.

Resumint En els darrers anys quasi sense adonarnos-en els castells de 8 han deixat de ser aquells esculls mítics per passar a ser bons companys de viatge (més de 50 en els darrers 2 anys). Quasi sense adonar-nosen els folres també han esdevingut fidels companys d’assajos i actuacions, i han tingut una presència destacada en tots els assajos de la temporada. Quasi sense adonar-nos-en l’assistència a actuacions i assajos ha anat creixent temporada rere

temporada... en lletres d’or quedaran les grans i flamants estrenes de l’any, el 3 de 9 amb folre, el 2 de 7 per sota i el pilar de 6, com també les dels anys anteriors... En definitiva, quasi sense adonar-nos-en, la transformació de la colla en aquests darrers anys ha estat increïble. Hem canviat de divisió.

Afrontem preocupacions i problemes, però també reptes i satisfaccions de colla gran.

Se’ns obre un món nou al davant. Sabem en el que hem de millorar, si fem la feina, si remem tots en la mateixa direcció i som exigents en el treball, seguirem avançant al nostre ritme de glacera implacable.

som tots diferents, tenim una il·lusió”. Una colla pensada perquè la gran majoria de la gent que ens envolta s’hi pugui sentir a gust. Serem millors si som prou atractius per a gent de tota mena. Almenys per a una gran majoria...

• En el mateix sentit, que hem de mantenir i treballar la idea que hem de passar-nosho bé fent castells. Això vol dir treballar amb una gamma extensa i innovar en el que es pugui, perquè els nostres petits reptes (castells per sota, estrena de castellers en totes posicions...) treuen monotonia i aporten al·licients mentre esperem l’arribada de la temporada forta.

• El treball en el calendari casteller i el respecte escrupolós pels descansos (inclosos els gairebé dos mesos a l’estiu). Molt lligat amb el fet que volem fer castells grans hi ha el fet dels descansos de cap de setmana i les vacances. També les actuacions “de proximitat”. La conciliació de la vida fora dels castells dels castellers és un element clau. Importantíssim.

• Entendre els Castellers de Sants no només com aquells que hi som sempre, ja que també ho són els que de tant en tant ens donen un cop de mà. Perquè volem fer castells grans! Ho repeteixo per si no ha quedat clar.

per consolidar-los (per exemple, el 5 de 8 per la Diada de Terrassa).

• La ferma voluntat per treballar per la seguretat dels castellers en totes aquelles posicions que s’han demostrat més sensibles al risc. Bo i sabent que la millor mesura és caure el mínim, també és cert que la introducció dels cascs al pom de dalt ens dóna una tranquil·litat que abans no teníem. Sempre estarem orgullosos de la nostra aportació en la introducció del casc.

• El tenir molt clar que serem més i, en conseqüència, podrem fer millors castells, si la gran majoria dels qui vénen a fer castells amb nosaltres s’ho passen bé a assajos i diades. Si els borinots trobem la diada amena i àgil (i podem dinar en família a una hora relativament decent), segur que serem més. Com es concreta això? En la rapidesa en el muntatge de les pinyes, en actuacions de dues colles quan es pugui, en la puntualitat a l’hora de començar... També amb la idea de fer les actuacions el més atractives possibles.

Ja no per al públic sinó per a nosaltres mateixos.

• El tenir molt clar, més clar encara, que serem més, i en conseqüència farem millors castells si mantenim allò de “malgrat

SOM COM SOM (I FUNCIONA!)

Aquest canvi de divisió ens obliga a treballar cada cop millor i millor. Obliga a preguntar-nos sempre: en què podem millorar els assajos i les Diades? Com podem fer-los encara més amens i profitosos? Com podem arribar al barri i els barris veïns? Com ens podem fer més presents entre la canalla i les famílies? Com assegurar el relleu constant dels pisos de tronc? Etc. Respondre aquestes preguntes i plantejar-les recurrentment és un dels millors remeis per mantenir sempre la tensió, i per ser una gran colla.

Aquestes preguntes i la pastanaga, que hem de tenir sempre al davant.

Per sort, la nostra colla ja té molta feiASSISTÈNCIA na feta. Tenim unes característiques en les quals ens reconeixem que són fruit d’un 160 consens que hem anat creant a mesura que hem anat enfilant-nos, que ensassistència han d’ajudarmitjana assajos divendres 150 a afrontar més fàcilment el futur:

• La

idea que no qui avança més ràpid acaba arribant més lluny. Que cal créixer sobre uns fonaments sòlids, una garantia que el que has fet, ho podràs repetir.

La nostra ha estat una trajectòria ascendent... però tranquil·la. Només per posar un exemple, segons el rànquing de Webcasteller som l’única de tot el món casteller que any rere any des del 2004, ha experimentat una millora (dada que diu molt de la dificultat de mantenir línies ascendents i continuades en els castells, i dada que valida el nostre model de creixement).

• El portar a plaça els castells quan es tenen prou madurs com per a descarregarlos. Això vol dir no deixar-se pressionar pel calendari i ser capaços d’ajornar quan cal ajornar. Com ja hem dit abans, volem fer els castells no per fer-los un dia sinó

2007

140

MITJANA ALS ASSAJOS DE DIVENDRES

2008

106

100

111,66

110,66

126,5130

120,5

118,4

119,8

120

124

131,5120 143,5

152,4

127

140,5

110

2007 2008

134,66

100

90

80 març

abril

maig

juny

juliol

setembre

octubre

Inclou castellers amb camisa exceptuant canalla i persones que no es poden posar a la pinya

ELS DARRERS SIS ANYS 2008

6

3de9f 2de8f 3de8 P6 4de8 2de7ps 2de7 3de7ps 5de7

d

c

2

1

i

2007 id

d

7

5 12 1 2

i

2006 id

d

c

i

2005 id

d

c

i

2004 id

d

c

i

2003 id

d

c

i

id

1

1

1

2

11 8

c 1

2

4

1

4

1 1

1 1

1

2

3

1

1 1

10

2

8

1

2

12

2

1

7

1

5

3

1 10 4 13

1 1

13

6

5

2

3

17

11

13

1

1

13 1

5 4

10

1

1

7

1 1

7

1

novembre

Segur que em deixo coses, però a grans trets, la nostra colla és així. I és així perquè així l’hem construïda entre tots.

Hem de treballar per seguir sent una colla que arriba a acords i que va a una. La de la feina de formiga i la força d’elefant.

Una colla que molts cops s’equivoca, senyal que fa coses, però que rectifica i va endavant.

Volem créixer, fer millors castells, passar-nos-ho bé. Tenim el repte de construir una colla potentíssima, on la majoria dels nostres conciutadans s’hi pugui sentir a gust i crec que ho estem fent. Aquests dies, en les valoracions de la temporada dels diferents mitjans, blocs, etc. seguirem llegint elogis... no en fem gaire cas, el llistó està cada cop més alt, no afluixem.

I ARA JO, QUÈ? ÚLTIMES PARAULES...

I ara jo què? Doncs a fer castells, com sempre. Amb molt més temps per xerrar i també segurament amb bastants menys maldecaps, espero. Donant un cop de mà sempre que pugui, això sí, des de fora la tècnica. Necessito descansar.

Espero fer-ho bé, això de deixar de

ser cap de colla. Espero ajudar a que la colla avanci al seu ritme, que sempre vagi consolidant els castells assolits, que porti a plaça castells que ens enorgulleixin, que fem els castells ben fets, i que ens ho passem igual o millor que enguany. Que aprofitem la possibilitat real que tenim de consolidar els castells de 9 en els propers anys, perquè aquesta “simple i pobreta” colla de barri, ha resultat que Déu n’hi do la força que pot arribar a tenir. Que sempre tinguem al davant ben visible la pastanaga que fa caminar l’elefant.

Per la meva part res més. Sis anys són molts anys. A mi, ara mateix, ja no em queda benzina. Plego cansat, però tranquil i content. Tant jo com els equips tècnics que m’han acompanyat ho hem fet el millor que hem pogut i hi hem dedicat esforç, hores i il·lusions. Hem treballat sempre pensant en el que crèiem millor per la colla. M’enduc també una satisfacció enorme per haver pogut conèixer i treballar amb tantíssima gent i rebre tant de tants. En els èxits, però sobretot en els moments més difícils, no m’ha faltat mai un copet a l’esquena, una paraula d’ànim, la complicitat de tanta i tanta gent... no puc demanar més. Gràcies a tots, des de

la gent de la paradeta fins als magnífics grallers, des dels socaires més soferts a aquells companys que ens han deixat pel camí. Des dels admirats baixos, sempre situats al lloc on s’ajunta el cel i la terra, a la canalla que tants cops ens han fet tocar el cel. Gràcies a tots per haver-me aguantat (també em refereixo al pilar de 4 de Sant Andreu, eh!).

I no vull deixar de tenir unes paraules pels 3 presidents que he tingut: Daniel, Carme i Montse, moltíssimes gràcies, de debò, ha estat un honor. També a l’inseparable Iñaki (quins maldecaps, eh?), gràcies per tota l’ajuda, ja pots descansar i sopar tranquil ;) i finalment, també moltíssimes gràcies a tu, Ariadna, per tot plegat.

Veus que bé, ara que tindrem més temps ja podem començar els assajos de pilar amb l’Amèlia. No trobes?

Avui estimo més la colla que fa 6 anys.

Estic content. Ha valgut la pena.

Entre tots hem fet una cosa molt grossa. Felicitats doncs, i que continuï la festa.

VISCA! Andreu Botella Cap de colla

7

Adéu presidencial i..

Potser tots espereu el típic article de la presidenta, aquell que es fa just abans d'acomiadar-se del càrrec. Aquell en què es dóna les gràcies als que han col·laborat en totes les tasques (que són moltes). Aquell article en què potser s’explica alguna anècdota divertida i alguna d’emotiva.

Aquell article en què es parla de la fi d’una etapa i es dóna el tret de sortida a una nova candidatura.

Mmm… doncs no ho faré.

Tots sabeu que estic molt agraïda a tothom que m’ha donat un cop de mà i que gràcies a ells –a vosaltres– la meva presidència ha estat plàcida i agradable, molt agradable. És tot un orgull haver estat la presidenta del primer castell de nou, i la presidenta del dos de set per sota, i la presidenta de la colla amb més trempera del món casteller, i la presidenta del quinzè aniversari, i… és molt llarga la llista que farceix el meu orgull borinot.

Els dos anys de presidència han estat molt emocionants, la colla ha crescut molt i entre tots hem assolit uns castells de somni.

Per això, permeteu-me que canviï el somnolent article de comiat per un conte que m’agradaria explicar-vos abans d’anar a dormir:

Conte per anar a dormir… i dormir plàcidament El divendres després de l’assaig els Borinots seuen a terra esperant la xerrada del cap de colla: Diumenge és la Diada i l’objectiu és clar: el tres de nou amb folre hem de descarregar!

El diumenge al matí…

…La grallera diu al timbaler: No hi aniré, ahir vaig sortir fins tard i estic molt cansada…

El timbaler li penja la gralla a l’esquena i diu: Vinga! Hem de despertar el barri, que tothom s’assabenti que avui hi ha castells.

Fes el favor d’afanyar-te, que hem d’anar a fer història!

...El nen diu als germans: No hi aniré, i si cau el castell?

Els germans l’agafen de la mà i diuen: Però si està molt maco!

No has vist els assajos?

Hem treballat dur i per fi ha arribat el moment de demostrar-ho!

Fes el favor d’afanyar-te, que hem d’anar a fer història!

8

…El baix diu a la crossa: No hi aniré, no sé si aguantaré allà baix, dura i pesa molt!

La crossa li diu, tot fent-li un massatget a les espatlles: I tant que hi anirem, tota la soca unirem esforços i anirà de meravella, ja ho veuràs.

Fes el favor d’afanyar-te, que hem d’anar a fer història!

…L’àvia diu a l’avi: No hi aniré, ja no sóc una nena per anar a fer castells...

L’avi agafa el mocador i, donant-lo a l’àvia, li diu: Després de tots els castells viscuts amb la colla, et perdràs aquest castellot?

Fes el favor d’afanyar-te, que hem d’anar a fer història!

…La veïna diu al veí: No hi aniré, ves-hi tu que tinc mandra.

El veí li dóna la samarreta grisa que els van regalar i li diu: No pots perdre’t l’actuació dels castellers del barri, avui els Borinots han de tenir el recolzament de l’afició!

Fes el favor d’afanyar-te, que hem d’anar a fer història!

Tots somriuen i surten cap a la plaça.

En arribar, la plaça ja és plena.

Tothom vol veure la gran actuació.

Es tanca la soca i comença a pujar el folre i el tronc.

El baix i la crossa es creuen mirades de complicitat, Els dos saben que lluitaran fins al final.

Els veïns es posen a la pinya i s’emocionen veient com molts altres veïns i veïnes també s’hi sumen.

Tots volen fer-se seu el castell!

La grallera comença a tocar i el timbaler s’hi afegeix, concentrats en la banda sonora que acompanya el castell que es basteix fermament davant seu.

El nen fa l’aleta i en aquell moment li sembla veure, més avall, els seus germans que li piquen l’ullet mentre aplaudeixen.

Mentre el castell es descarrega enmig de la cridòria de la plaça els avis s’abracen emocionats veient que la colla és més gran que mai.

I la presidenta se’ls mira a tots i mentre se li escapen les primeres llàgrimes d’alegria els dóna les gràcies en silenci.

Gràcies a la bufera dels grallers i el ritme dels timbalers.

Gràcies a la valentia dels nens.

Gràcies a la lluita de la soca i del folre.

Gràcies a tota la gent que tira endavant la colla any rere any.

Gràcies al barri per compartir la il·lusió.

Tots hem fet història!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat…

Montse Rafí Presidenta

9

Els Castellers de Sants a l'Expo de Saragossa Totes les sortides que en els quinze anys d’història hem realitzat els Castellers de Sants fora de Catalunya han tingut, més enllà de l’especificitat de cada indret, un denominador comú: se’ns ha cridat i hem anat a representar el fet casteller arreu vestint la nostra camisa grisa. Bé participant en diades castelleres (a Manacor, convidats pels Al·lots) o en celebracions de la Nova Muixeranga a Algemesí, o bé participant en el marc d’actes culturals internacionals (Lovaina o Toulouse), als Borinots sempre se’ns ha convidat per dur a terme allò que sabem fer: castells.

Saragossa, en canvi, ha presentat notables diferències en relació amb el nostre currículum viatger. D’entrada, ha estat el primer cop que hem representat el món casteller en el marc de la celebració oficial de la Diada Nacional de l’11 setembre, davant les màximes autoritats del país i celebrant-ho, a més, fora de les fronteres catalanes i amb el testimoni en directe de les càmeres de TV3. Ha estat també la primera vegada que hem participat en un acte multidisciplinari adaptant la nostra activitat castellera a les necessitats que el muntatge global exigia (en ‘L’Home del Mil·lenni’ del cap d’any de 2000 l’activitat pròpiament castellera no va sofrir cap variació). I, finalment, ha requerit de les cent setanta persones desplaçades, canalla inclosa, un esforç ingent per sobreposar-se a l’exigent assaig general del dia abans, que recordem va tenir lloc a l’Expo de quarts de quatre a cinc de la matinada.

Les particularitats de l’espectacle i les evidents incomoditats que s’hi associaven havien suscitat, com a mínim, l’obertura d’un interrogant de mides proporcionals a les que el repte acceptat ens presentava. Tots i cadascun de nosaltres érem conscients que un castell –per molt quatre de set que fos– podia caure; tots i cadascun de nosaltres érem conscients que en aquell moment, en aquell lloc i davant els ulls de tot el país, si fèiem llenya ensorràvem l’espectacle i, a més, ens guanyàvem en el sí del món casteller la fama de colla que vol atacar els nous pisos i que no pot amb un quatre de set.

Com a colla, per tant, hi havia un cert sentiment de tenir força a perdre formant part de ‘L’escultura de l’aigua’.

Potser per aquest motiu, o potser pel cansament que arrossegàvem, la mentalització i la concentració van ser totals, i de l’execució ferma de tots els passos que l’acte ens demanava en va resultar la consecució d’un èxit clamorós. El director de l’espectacle, en Hansel Cereza, ens havia

10

exigit en l’assaig de la matinada anterior que fóssim capaços de transmetre força i energia. I sens dubte que li ho vam donar amb escreix: de fet, és aquella força, aquella energia, aquell sentiment de capacitat col·lectiva que necessitem bolcar en pocs minuts per assolir les fites que tants mesos –o anys– hem estat treballant.

Paradoxalment, un espectacle que s’allunyava del tot de la nostra activitat habitual, que ens exigia dormir poc, dur indumentària blanca i construir el castell enmig d’un so eixordador i descarregarlo sota les ràfegues d’uns potents projectors, a la fi va requerir de tots nosaltres l’aportació de moltes de les virtuts que conformen l’essència de l’ànima castellera: concentració, unió, fe en l’èxit col·lectiu. És de justícia, doncs, felicitar la colla per una fita que, evidentment, no figurarà en les pàgines de temàtica castellera, però que de ben segur deixa petjada en

aquest llibre nostre d’història dels castells a Sants, recent i modest, per ara, però amb visos seriosos de no deixar d’engruixir-se any rere any.

I no voldríem acabar aquest escrit sense agrair profundament el suport que la Casa Catalana ens va brindar durant la nostra estada a Saragossa. Valorem molt la resposta ràpida i efectiva a la nostra apressada urgència de trobar lloc de descans per a una vintena de castellers i, especialment, que en aquests moments en què sembla regir més la desconfiança, ens obrissin les portes de les seves instal·lacions a cegues i de manera incondicional.

Roger Vilalta

pĂ gines especials

Som de 9!

11

XX11 Concurs de Castells de Tarragona Resum en tres actes del que va esdevenir lo dit dia, escrit en català occidental i la cursiva en valencià apitxat ACTE PRIMER: De com un valencianet nouvingut va esdevenir himenòpter.

Juliol del 2007, l’Euromed em deixa a l’estació de Sants. La meua nova situació laboral m’obliga a exiliar-me voluntàriament lluny dels meus i la meua enyorada muixeranga. La primera tasca, reconèixer el barri i fer uns terços al Terra d’Escudella, el cambrer m’informa d’on és el local dels Castellers, i cap allà que vaig. Resta tancat per vacances i reprenen l’activitat a l’agost. Vespres de festa major torne de nou i trobe un conegut, l’Horaci, serà el meu guia. La segona tasca, la integració, que en un principi i com tots els principis resulta una mica dur. Vaig perdut envoltat de tanta gent que no conec, però a poc a poc i gràcies a l’ajut dels uns i els altres vaig desenvolupant la meva integració a la colla, i tot sense deixar de baixar regularment al meu país a veure els meus i fer muixerangues.

Ha passat una mica més d’un any, rere han quedat un munt d’assaigs i nosequantes actuacions, però ara ve allò.

A les cinc i mitja em desperta l’entrada d’un missatge al mòbil –que j’anem cap allà, força i amunt–, caguen l’ou els muixeranguers dels collons (vénen seixanta a fer-nos pinya), però si jo no he quedat fins les set. A vore ara qui dorm, vaig fent-li voltes al coixí, repassa la posició a les pinyes, ho portes tot a la motxilla? entrepans, aigua, la faixa? voltant i voltant es fa l’hora d’alçar-se.

Puntual, deu minuts abans estic a la plaça de Sants, van arribant camises, molta lleganya i més il·lusió, cada cop més camises, i amics cada cop més amics, i un bus i dos, fins a cinc, arriba el Tarraco i m’endossa una caixa de samarretes per als de la muixeranga, Marc em dona un grapat de fulles de les pinyes, Alfred que em recorde de recollir-los les porres, la Joana els tiquets del dinar, quanta feina, moment –qui me mana. Pugem al bus i cap al concurs, em pose la música i intente dormir un poquet, però la grata companyia d’algun molt despert no em deixa cloure l’ull.

ACTE SEGON: De com una colla d’himenòpters destaquen per sobre d’una munió d’insectes de tots els colors dintre d’un recinte tancat.

Passa un quart de les nou i ja som a Tarragona. Ni ombra dels muixeranguers, els cride, no contesten, és l’hora d’entrar a plaça i em quede amb Alfred a esperar-los. Passades les deu arriben, tard com sempre però diuen que per culpa d’un de Gandia, presses i corregudes, una samarreta i un full per a cadascú. M’han dit que els he de fer una xicoteta explicació abans d’entrar, els dic que estan tots col·locats a la pinya però que si els canvien a última hora que cap problema, Alfred els cobra les porres i tots cap a dins.

Per a uns quants és la primera volta que venen a un concurs, i sembla que els passa com a mi la meva primera volta, entrar i trobar aquest escenari és tan impressionant com quan un jugadoret del Benicull Futbol Club entra al Nou Camp. Estem en la catedral mundial dels castells i la paraula més escoltada en aquest moment és un –collons! xi mira si n’hi ha de gent, i tots estos venen a fer castells.

Comença l’espectacle, primera ronda, Vilafranca ens deixa a tots bocabadats amb el 4 de 9 amb folre i agulla, la joves llenya amb el 5 de 9 amb folre, la vella pilar de 8 amb folre i manilles sols carregat, ve la ronda conjunta, tots a una i els muixeranguers no saben cap on mirar, i així fins que comença el run-run borinot, vinga que ja ens toca. Marc va nomenant la gent, tots al lloc, els del sud dubten però ràpidament agafen la posició, Andreu pren la mida i el Pere comença a cantar, i allò que puja i puja i toca el cel, i ara que baixa i baixa i esclata com un masclet. El 2 de 8 amb folre al sac, petons, abraçades i joia a desdir i els valencians que s’ho miren i pensen –xe tu de cine, de vuit pisos i ni s’ha mogut.

A la segona ronda comença la guerra entre les colles de gamma extra –són poc males bèsties estos de verd i els de roig tu, quina nespla que s’han pegat?

12

Enguany hi una nova colla gran que actuarà en solitari en segona ronda, són els Castellers de Sants reforçats per la gent que fa castells al sud del riu de la Sènia, i per a una taula tan ben parada han preparat un plat molt especial, el 3 de 9 amb folre.

Com sempre es segueix el ritual, la mida, la cantata de la pinya, les ordres de Pere, i allò que comença, el folre que puja, bona mida, millor sensació, tronc amunt, canalla amunt, les pulsacions més amunt encara, a la plaça hi ha un silenci que es pot tallar, i toquen el cel, ja són grans, ja són de nou, massa coses per pair tan de pressa i potser per açò, allò que cau. Una llenya acceptada de bon grat i comença la rauxa. Plors, petons, abraçades, crits, cançons, gresca a bots i barrals i els de la muixeranga que s’apunten a la follia general.

La celebració continua i també el concurs, s’apaguen una mica els ànims i la gent es dispersa. Els uns aprofiten per anar a menjar o beure, altres a fer pinya a altres colles, han de relaxar-se, però no massa que encara els queda el 4 de 8 en tercera ronda. El descarreguen patint-lo una mica més del compte, ja que l’ànim de tots està una mica més exaltat del que seria habitual per la fita que acaben d’assolir.

El final del concurs transcorre amb una superioritat innegable dels verds sobre la resta de colles, fins que arriba el moment, el jurat anunciarà la classificació final. Tothom ajupit a terra esperant que ens nomenen, i quan allò passa esclata com un tro. Algú del públic que haja arribat tard haurà pensat que la colla guanyadora són els de Sants, i potser no vaja tan errat, ho son de la ciutat de Barcelona. Al concurs han quedat sisens, quatre llocs millor que l’últim concurs, i els membres de les muixerangues valencianes que han vingut a fer-los pinya tornaran cap a casa amb la seguretat que el premi també és per a ells.

ACTE TERCER: Embús viari, dinar-berenar exprés i sarau mediterrani amb romanços himenòpters inclosos.

Dues hores per fer cinquanta quilòmetres en bus a la recerca d’un dinar. Aplana i angul que els muixeranguers han de marxar cap al sud.

L’amic Joan d’Algemesí li lliura a la Presi-dòptera un quadre de la Nova Muixeranga en agraïment per la convidà i diu unes parauletes :”Gràcies per haver-nos convidat a participar amb vosaltres al concurs i sobre tot per deixar-nos ser castellers per un dia.” El cas és que els meus tornen cap a casa d’allò més contents i agraïts, ja són colla de nou, i podrem contar amb ells per a la propera vegada.

Han tret el gelat i el cava, i explota la joia. Les gralles animen la festa i el personal perd la vergonya. Es manteja un munt de gent, es dediquen romanços, s’incorpora un cambrer de cartró-pedra a la colla, i en un tres i no res s’organitza un sarau mediterrani que dura fins que algú amb una mica de seny mira el rellotge i recorda que “demà és dia de pantaló vell.

La tornada amb el bus és ràpida, uns aprofiten per fer una becaeta, altres comenten el concurs i els més agosarats donen compte de tres ampolles de vi que algú ha despistat de Cal Paco, la qual cosa dóna energia per continuar fent romanços fins que arribem al barri. Però encara no hi ha prou, al local, a veure el vídeo de l’actuació i a escoltar el que es comenta a la ràdio.

A poc a poc els himenòpters es recullen al seu niu, efectivament –demà és dia de pantaló vell– anirem a la feina amb el somriure als llavis, comprarem la premsa a veure què diuen de nosaltres i a qui gosa preguntar li direm que ja som la primera colla de la ciutat –anpoma la clau que te cau, com t’has quedat pixapins.

Au cacau, fins el proper assaig.

Eduard Ferrer

primer 3 de 9 amb folre carregat Tarragona, 5 d’octubre de 2008

13

El 3 de 9 del Concurs Un castell de l’envergadura del tres de nou té moltes cares: en pocs minuts i en molt poc espai s’hi concentren moltíssimes experiències diferents, especialment intenses quan és la primera vegada que s’assoleix. Aquestes són algunes de les mil cares d’aquest castell...

Ramon Peiró (agulla, portacrosses de dins): Nervis abans d’entrar d’agulla, mentre el Pere alineava els llarguíssims rengles (collons quins nervis que tenia); l’entrada de les crosses de la soca, amb un Johnny que va aguantar el castell tot i estar-se ofegant (falta de pràctica i nervis); veure el Matas caminant des del fons de tot de la soca; l’entrada de les meves estimades crosses del folre, que tan bé em van posar els peus (per això serveixen els assajos!); veure la prehi plorant d’alegria després de desmuntar la soca...

Però també recordo que quan va caure, estava preocupat per si l’Ariadna i l’Elisenda (les meves crosses del folre) estaven bé. I fins que no les vaig trobar, no vaig estar tranquil. Suposo que és en aquests detalls que més que una colla som com una gran família. I això es demostra tant en la feina com en les celebracions!

Cristina Cedó (pinya): Estem al darrere de l’Eduard i la Natàlia i de repent l’Anna em diu: “Tinc “algo” a la panxa” i jo li dic: “No passa res, és normal”. La Natàlia li diu: “Jo també ho tinc” i l’Eduard, providencialment diu: “Són les papallones” i jo que afegeixo: “...Les papallones de colors! En tens un munt i quan baixis del tres, sortiran totes de la teva panxolina!” L’Anna riu i ja l’he de posar damunt la soca. La pujo, em mira i li faig amb les mans el gest de les papallones sortint de la panxa. Torna a riure i tira cap amunt, decidida, com sempre. i a partir d’aquí, què us he d’explicar que no sapigueu!

Aleta i el somni fet realitat!

Següent emoció, la d’agafar l’Anna, que em dóna algú, no sabria dir qui. No plora, però fa uns “putxeritos” encantadors. Em diu: “Em fa mal” i s’assenyala el llavi i li dic: “Oohhhh!! són les papallones! No surten per la panxa... dolentotes!” Riem, ens abracem, “putxerito”, tornem a riure... Anem a posar aigua, més riures, abraçades i acabem plorant les dues!

Aleix Ibars (quint): Veure gent de totes les colles anar-se apropant des de tots els costats a la nostra soca mentre la tancàvem ja em va posar la pell de gallina... Després, a partir que ens vam col·locar els quints ja no recordo gran cosa, a part dels dos segons de desconcert després d’haver caigut i abans de celebrar-ho.

Eduard (quint): Jo encara no sé què em passa. Crec que tinc les galtes contracturades de tan somriure i juraria que aquesta nit m’he despertat sentint càntics i rient.

Ignasi Comas (baix): De sobte, la cridòria es transforma, ja no sona igual, això vol dir alguna cosa! L’hem carregat?, el mateix pensament em fa respirar fondo i aguantar amb mes força.

El pes desapareix, el castell cau, però sento aplaudiments. El primer pensament és per les meves crosses, una vegada comprovat que estan bé, el segon pensament és pel castell: “Carregat, oi?” pregunto. “Sí”, em diu algú.

14

Diana Amigó (grallera): Es comença a muntar el peu del 3 de 9 amb folre: la Laia ens arreplega a tots… Tanquen pinya… i… què passa?

Contínuament està passant gent pel nostre costat, pel mig, per davant, darrere… però… què és això? Mare meva!

Si tota la plaça ha vingut aquí! De cop i volta veiem que entre nosaltres i el nostres hi ha un gran mosaic de colors, és molt emocionant… Miro la cara de tots: Laura, Cormac, Sara, Irene, Anna, Laia, Marina…

Buff! Quines cares! Però si estem tots blancs (…les mans amb prou feines poden aguantar les gralles una mica quietes). Els minuts o segons (a mi em semblen hores) abans de començar a tocar són eterns: els nervis et consumeixen, no saps on mirar, no et pots moure... on és el Manu? Merda, que no arribarà…

Manu Sabater (graller): Diumenge em vaig despertar al costat de Vic, nerviós per l’arribada del meu xofer particular (ma mare). Tot el viatge enganxats a la ràdio i al mòbil: que si el 4 de 9 amb folre i agulla de Vilafranca, el pilar de 8 amb folre i manilles carregat de la vella, el nostre 2 de 8 amb folre...

Arribem a Tarragona, i al trencall que ens havia de deixar davant la plaça de braus uns urbans no ens deixen passar. Total que surto del cotxe gralla en mà, espitat cap a la plaça. Arribo i veig a través d’una porta com els segons ja són dalt de la pinya... Jo nerviós entro per la porta lateral... localitzo el castell (crosses i contraforts dalt) i em poso a buscar les gralles... Mentrestant la resta del folre ja ha pujat, així com els terços... Comencen a pujar quarts i em trobo no sé qui que m’assenyala on són. Amb males maneres m’obro pas entre la gent i finalment em situo al meu lloc. Trec la gralla de la funda, les canyes de la caixa... em poso el “pack” als morros i au! Quints amunt i SOL SOL SOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL! La resta ja la coneixeu tots...

Natàlia Ibars (sisena): Jo només recordo anar a buscar gel pel meu petit nyanyo i que em preguntin: a quina posició estaves? i contesto: a quints, ai no! a sisens....! uuuuuuuuuuuuuuuuufff!

Marc Febrer (lateral al folre): Doncs el meu primer record va ser pel Joan Martínez, aquell casteller que, silenciós, esperava amb un gran somriure d’orella a orella l’ocasió per abraçar-te i felicitarte. VA PER TU, JOAN! Dels moments posteriors a la caiguda, la primera imatge: veure a l’Anna damunt d’alguns cossos del folre i del tronc, vaig agafar-la per les espatlles, la vaig girar cap a mi, li vaig preguntar com estava, no plorava però feia cara d’espantada, la vaig abraçar, li vaig fer un petó i la vaig treure cap enfora del tumult de gent on un senyor, suposo que de la Joves, la va arreplegar i la vaig perdre de vista. I només tocar a terra: vaig ser conscient del que havíem fet. Havíem fet justícia!

15

Roger Vilalta (portacrosses): En global, em quedo amb una gran sensació: la de que s’ha fet justícia. Com diu el ‘capo’, tots plegats hem picat pedra –i de la bona–; es fan soques dues vegades per setmana; la gent que puja al folre ja fa molt i molt temps que treballa l’equilibri en aquelles espatlleres integrades pels ‘armaris’ de la colla; els troncs no poden estar més currats; i la feina feta en el sí de la canalla és aquella tan invisible com absolutament necessària; i a sobre, quan fem crides, tant els castellers menys habituals com els borinots ocasionals dels nostres barris responen al moment. Tot plegat, justícia: més aviat que tard, ens havia d’arribar l’èxit. I com a instantànies del Concurs, em quedo amb el moment en què dins l’estat d’eufòria que duia vaig perdre del tot la serenitat: quan vaig veure les llàgrimes de l’Ariadna (Amèlia en braços) i de l’Andreu. Perquè de ben segur que resumeixen a la perfecció aquell sentiment impagable en què es rebenta aquella carpeta que al llarg dels anys s’ha anat farcint d’èxits, sí, però també de fracassos i decepcions i, sobretot, de dur, duríssim treball.

Eduard Niubó (quint): Primer, la sensació que tot va bé i molt ràpid. Noto els dosos i l’aixecador pujant a la vegada i em surt un “va, que està molt bé!” De seguida tot és a dalt, se sent l’aleta de les gralles i la cridòria de tretze mil persones i la cosa aguanta prou com per parar una batzegada i creure per un moment que es podrà descarregar. Però en uns segons que semblen eterns arriba la segona batzegada i tot s’esfondra. (...)

Quan m’abraço amb el Carles Pérez sento algú que comenta “l’Eduard està quasi plorant” i al Carles i a mi ens comencen a ploure records d’aquells primers assajos d’ara fa quinze anys, quan el tres de nou amb folre era el sostre dels castells, quan fèiem els primers castells de cinc i de sis, quan somiàvem que algun dia podríem fer un quatre de vuit... i mira on som ara!

Llavors, cada vegada més em plouen i plouen centenars de records des d’aquells dies fins a les dues últimes i intensíssimes setmanes en què gairebé no hem parat, i em sento tan feliç com cada vegada que hem pujat un pis més.

16

Mònica Batlle (pinya): Pugen terços i la resta del folre i sembla que està bé. Ens en fem creus! L’Andreu és a prop dirigint el castell, quints amunt... miro i veig l’Eduard pujant i em giro cap a l’Andreu i penso, però què dius! Em torno a girar i m’adono que és un castell de nou, que no s’ha pas equivocat... i sento sisens amunt! les mil·lèsimes de segons que passaven em semblaven eternes i els dosos no pujaven... va, va, ara: dosos amunt! l’Anna amunt, passen uns petits però interminables segons, la Naomi, la Naomi! Amunt! Unes passes esveltes i ràpides, amb coratge i convenciment, l’Anna s’espera als dosos, mira mira! Que tot va perfecte! la Núria al costat amanyagantnos la camisa dels nervis...

La Naomi és darrere l’Helena, tres passes perfectes i l’aleta! Eiii no em puc creure que senti l’aleta! Veig que hi ha una forta estrebada i cridem AGUANTEEEU! però el castell acaba cedint...

Em giro i veig de nou l’Andreu amb una cara potser de decepció, potser d’incredulitat, l’agafo per les espatlles i li dic: –Que l’hem carregat! Andreu, que l’hem carregat!

Montse Rafí (crossa): Nois i noies, A mi em voleu matar, oi? Quin fart de plorar davant l’ordinador! Ja tinc ganes que arribi la Diada...

Pere Camprovín (lateral al folre): Ara mateix escric des de la meva nova habitació, a Milà, i llegint totes aquestes paraules no em pot passar res més que caure’m una llagrimeta, mentre els meus nous amics erasmus no entenen res. Mentre estava a l’avió, dilluns a les 6.15 del matí, i mirava per la finestra com marxava de Barcelona, quan encara era de nit, pensava que marxava de la millor manera possible.

Després de passar hores mirant llistes de gent de la colla, gent de Poble Sec, Igualada, Muixeranga, de posar noms a les soques de gent que ni coneixia, i penses que tot allò ha funcionat prou bé, no pots fer res més que emocionar-te. Quan estava jo davant del power point, amb la soca dibuixada i veia que havia d’anar ampliant els cordons a causa de la immensa quantitat de gent que havia de posar, ja pressentia que allò havia d’anar bé, i que el concurs era el nostre dia. (...)

Un cop el castell havia caigut, la situació realment va ser estranya per nosaltres; com tothom em vaig quedar un segons sense reaccionar com calia. Un cop tocant terra, sense creure-m’ho del tot, estava en aquella situació en la que havia somiat tantíssimes vegades, i amb la boca seca quasi sense poder dir res, només podia que celebrar. No em va caure una llàgrima fins que em vaig abraçar, no sé si era amb el Miquel Domingo o amb el Carles Pérez, gent que porta molts i molts anys a la colla, que al mínim comentari de dir tot el que ens havia passat com a castellers fins arribar, em vaig emocionar molt. I també, com no, l’abraçada amb l’Andreu va ser molt especial, el que havia estat el meu cap de canalla quan jo feia d’anxaneta, ara érem el cap de colla i un “pinyero” emocionat. L’altra escena que m’encanta és veure aquella gent nova, que fent coses com aquestes descobreixen aquesta passió que compartim molts, i també ho celebren com els primers.

17

Sirguesos al Concurs En un indret remot de l’univers, a anys llum de la terra, tots els habitants del planeta Sirg, una espècie molt més evolucionada que els humans, vivien preocupats pel que consideraven el seu gran problema: no tenien color. Bé, sí que en tenien, però allà, on la contaminació ho omplia tot de fum, es limitava tot als colors blanc, gris i negre, això sí, de moltes tonalitats diferents. Tenien fins a tres-cents setanta mots per a anomenar tota la gamma compresa entre aquests tres colors.

En Sert i n’Uon, dos reconeguts científics sirguesos, havien estat els escollits per posar remei a aquest problema; tenien la missió de trobar la manera de pintar amb més colors el seu planeta, creien que així tots serien més feliços. Després de molt estudiar la manera de poder afegir color al seu planeta van decidir anar cap a la terra; tenien constància que allà hi havia molts colors i estaven convençuts que trobarien la manera de dur-los cap al seu planeta.

–Compte Uon, estem perdent el control de la nau!

–Faig el que puc, Sert, però no puc redreçar el rumb, merda, que ens estampem sobre aquella rodona gegant!

POOOOOOOOM I així és com la nau dels dos científics va caure al damunt de la plaça de braus de Tarragona, cobrint-la en la seva totalitat. Un cop superat l’ensurt de l’aterratge forçat, van obrir la nau. Una gran porta circular s’obria i van baixar bocabadats. No es podien creure el que veien, al·lucinaven amb els mil tons de color marró que acabaven de descobrir: les parets, les grades… i fins i tot la sorra, que se la tiraven per sobre embogits per donar-se color.

De cop una veu amplificada interrompia el silenci de la plaça: “Eeeefectivament amics, estem davant la vint-i-dosena edició del concurs de castells de Tarragona!” Ells de català n’entenien ben poc, però la paraula concurs els hi va quedar ben clara, de què seria aquell concurs? La resposta la van trobar aviat, quan per banda i banda començava a entrar gent vestida amb llampants colors. Era evident: havien anat a petar a un concurs que decidiria quin era el millor color! Ells, emocionats, no es podien ni moure, tot allò era nou per a ells, havien sentit parlar dels colors, fins i tot n’havien vist alguna imatge, però mai els havien tingut tan a prop!

Verd, blau, taronja, lila… tots aquests colors els sorprenien, i entre tots ells va aparèixer un color molt conegut per a ells: el gris. No es podien creure com tanta gent podia defensar aquell color tan avorrit en el concurs de colors, ells n’estaven farts! Per sort després apareixia molta gent que defensava el color vermell, però s’anaven separant en diferents llocs per la plaça. Oh, el vermell, quin color! Els nostres amics es fregaven els ulls contemplant-lo una i altra vegada i van decidir que ells ajudarien a un grup que defensés el color vermell. No els hi va ser difícil triar, van mirar on es col·locaven els grisos i van buscar la taca vermella que estigués més lluny d’ells. Estaven convençuts que aquell color era el que tenia més vida, el més divertit, el que guanyaria el concurs, no podia ser d’una altra manera!

Els joves extraterrestres no entenien res, de cop els humans s’enfilaven els uns sobre dels altres. De vegades queien, de vegades 18

baixaven lent, de vegades s’alçaven molts a la vegada, de vegades en solitari, de vegades ho celebraven, de vegades no, els humans havien embogit per defensar els seus colors preferits! Ara ja ho tenien clar, definitivament al seu planeta hi faltava color! La sorpresa per en Sert i n’Uon va arribar en veure que, passats unes quantes piles de persones els de gris també en feien una en solitari! Que estan sonats aquests humans?

Com deixen actuar sols aquells que defensen el color gris? De sobte la immensa torre grisa cau sobtadament mentre tota la plaça aplaudeix eufòrica. Ells creuen que celebren que els de gris no son prou bons i cauen i també es posen a celebrar-ho, però els de vermell, que els hi havien regalat una samarreta se’ls miraven malament… N’Uon i en Sert es van mirar estranyats, van parar de celebrar la caiguda i van veure com just a l’altra banda de la plaça entre els grisos s’hi muntava una gran festa; definitivament no entenien res.

Les piles de persones continuaven, i va arribar el seu gran moment, els vermells que havien escollit també s’apilarien en solitari, i a part amb una pila semblant a la dels grisos; ells ja es fregaven les mans pensant en fer una festa molt més gran que la que havien fet els grisos. La seva pila no va caure i els dos extraterrestres van saltar com a bojos per celebrar-ho.

Altra vegada tota la resta de companys de color se’ls van mirar malament; definitivament no entenien res d’aquest concurs de colors, i cada cop es miraven la taca grisa amb més enveja, ja que després de la seva següent pila van tornar a fer una gran festa.

Varis colors van abandonar ja la seva fal·lera d’apilar-se, mentre que altres continuaven fent-ho entre aplaudiments, celebracions, llàgrimes, ràbia… Mentrestant la taca grisa continuava la seva particular festa.

Finalment per megafonia anunciaven que el millor color era el verd, després venia el rosat, després un vermell… i aquell color tan lleig i avorrit del qual ells volien fugir, el gris, va quedar nombrat com a sisè millor color, mentre aquests continuaven saltant i cridant eufòricament. Poca estona després la plaça es buidava i els joves extraterrestres es van quedar estirats al terra exhausts. Havien descobert molts colors nous en un sol dia, tants que el seu cap encara no ho havia pogut assimilar.

Els nostres amics decidiren tornar cap al seu planeta. Els esperava un viatge molt llarg; abans, però, es van quedar una estona contemplant aquell marró que tant els havia fascinat al principi, el primer color que havien vist en arribar a la terra, i van passar de nou una bona estona jugant amb la sorra de la plaça.

Tot i que en Sert i n’Uon van tornar amb les mans buides cap al seu enyorat planeta Sirg, ja que no van trobar la manera d’endur-se els colors cap al seu planeta, se n’anaven amb un somriure d’orella a orella.

I és que retornaven convençuts que no els feien falta més colors a Sirg.

Sens dubte, digués el que digués el jurat d’aquell concurs, el gris era el millor color, i aquest ja el tenien. Per què voler-ne més si ja tenien el color amb més color?

Adrià Perez

Dress the Know És dissabte, quatre d’octubre del 2008. A mitja tarda, estona morta de les que un es brinda després de dinar. Sona el telèfon, un número que no tinc registrat… “Jeroen? Hey! It’s me! Tony!”. Vaig estar a punt de contestar gentilment que no estava interessat en canviar de companyia… però no, la mecànica neuronal va donar els seus fruits i vaig recordar un homenot que va venir a veure’ns a l’Espanya Industrial una setmaneta abans. El vem batejar ipso facto com a Mazinguer, entre altres coses perquè era molt gran, i molt moreno. Segur que el recordeu, oi Via? (Ei you, do you come on to the pinya?)

En un esperpèntic intercanvi de comentaris i glops de patxaran, la setmana anterior el vem convidar a venir al concurs. Ja ho té, això, el patxaran… Bé, doncs per no allargar el tema, el bon home acabava de tornar a Barcelona i volia saber si encara quedava en peu la invitació per acompanyar-nos a Tarragona. És clar que of course!

L’endemà, a primeríssima hora, se’m presenta el Mazinguer, amb una parelleta d’amics (la Irene i el Tony II), en un estat força preocupant, d’allò que habitualment se li’n diu “ressaca”. Nova timba de preguntes per saber què dimonis anem a fer. Com li ho expliques a dos americans i una canadenca? Ben senzill: és com la Super Bowl, però de Castells. Cares d’incredulitat, amb ulls vermellosos i alè de Vinya Guiri, murmuris del pal “You catalans are freaks!”… Internament, però, em preguntava com de dur ha de ser el Concurs de Tarragona amb ressaca…

Viatge en bus, nervis, i el trio calavera dormint la mona. Arribada, espera a l’entrada de la Plaça, més nervis, la Irene (canadenca) que comença a defallir, el Tony II més perdut que un porquet en una estampida d’elefants grisos, i en canvi, el Mazinguer que començava a desvetllar-se del tot. Woaw (=uau!), amazing (=ameising!), Jesus (=txísses) i tota una col·lecció de boniques expressions anglosaxones... res, que el Mazinguer començava a al·lucinar, fent més fotos que un japonessito a la Pedrera.

A partir d’aquí, entrada a plaça, primera ronda, primeres llenyes, primers aplaudiments… Sabíeu que a la gent de color costa molt de veure quan se’ls posa pell de gallina? Doncs el Mazinguer la hi començava a tenir cada cop més.

Entre els demés borinots, s’anava escalfant l’ambient. Venia el moment del tres, el moment de la veritat. Com una mena de sala d’espera abans del judici final (de temporada). Fart de sentir tota l’estona la mateixa expressió, el Mazinguer cau víctima de la curiositat i la impaciència, i acaba per preguntar-me: “Jeroen... what the hell is this dress-the-know stuff everyone of you is talking about?”*.Ai mare, com li explico això? Com li dic que no l’hem fet mai, que estem histèrics i fets un flam, que és un monstre de castell, sense que arrenqui a córrer?

Bé, dominats els nervis indomables, es comença a muntar la soca…

El trio de nouvinguts, ebris ara d’emocions i d’imatges que ni devien haver somiat, van agafant lloc als “quesitos”, on sàviament, i fent esforços lingüístics per explicar què i com s’han de posar, l’equip de soca els ha anat assignant. El Mazinguer, com no podia ser d’una altra manera, al rengle de vents. La Irene es col·loca còmodament i continua dormint la mona; el Tony II també es col·loca i continua en el seu estat fotosintètic post-etílic…

No resumiré res del tres en sí. Per dos motius, o mig motiu, segons es miri. Bàsicament perquè només en recordo la meitat… Després de la carregada ja va venir un cotocroc i quelcom gran i negre (i no era el Mazinguer…) s’encarregà que durant una bona estona no veiés ni recordés res més…

Així com quan vem fer el 2 de 8 amb folre recordo el Paul Dust-aWeed ballant i saltant com un posseït, no tinc ni idea de com van viure els tres convidats la carregada i eufòria del 3 de 9 amb folre carregat al Concurs de Tarragona pels Borinots de Sants (“jolines”, si és que només escriure-ho ja és una sensació magnífica!). Tornat de la sala de tortures habilitada com a ambulatori, vaig anar a buscar un raconet per seure, i m’hi trobo la Irene i el Tony II en estat catatònic, i el Mazinguer amb un somriure d’orella a orella. Semblava un anunci de pasta de dents.

La resta del concurs (bé, tampoc tant) me’l passo assegut o deambulant, petant la xerrada amb el Mazinguer, que fiblat pel Gran Borinot, confessa que ja no té ressaca, ni son, ni res. M’acrivilla a preguntes de com és per dins el castell, que com pugen, que com baixen, que si això, que si allò… Vaja, que des de la meva modesta (i certament escassa) cultura castellera, miro de satisfer la seva curiositat… que no sembla tenir fi.

(Petit incís: la revista s’entén com un únic volum i no un treball col·leccionable per còmodes fascicles, així que no cal que ens hi estenguem gaire més, oi?) El quatre, el moment de pànic “on-coi-són-els-americans!” abans de pujar als autobusos, el dinar… els garrotins/borinots a la tornada… I vinga preguntar més i més coses i curiositats sobre els castells…

El resum de tot plegat és quelcom que ja he pogut llegir als fòrums a partir d’aquest dia. En assolir una fita d’aquest calibre, els històrics de la colla, i els que hem viscut alguns anys fent la cantera i la feina de formiga, esclatem en una eufòria espectacular. Eufòria que es contagia, una mica més atenuada, als que són més nouvinguts. Però vet aquí que uns visitants ocasionals es van enverinar ben ràpidament. Em direu que és el concurs. Doncs no. Aquest trio van enganxar-se a una actuació ben discreta, fins i tot insignificant… Es van enganxar a l’Espanya Industrial.

El concurs ja els va rematar sense compassió.

Jo, que sóc xafarder de mena, m’he dedicat a mantenir el contacte amb el Mazinguer i la Irene. I llegint els seus blogs, facebooks i mails, m’ha quedat clar que es van endur una gran experiència, fins al punt que el Mazinguer, quan ha parlat de la seva estada al nostre país, sempre acaba per explicar els ets i uts del que ell anomena “the most impressive experience I’ve ever had”**. D’això, borinots, en podem i n’hem d’estar molt i molt orgullosos. Per cert, a través d’ells m’he assabentat que vem sortir en un diari de Seattle…

Ja de camí de tornada, em van preguntar alguna cosa així com “And what’s your next challenge?”***. I bé, com no podia ser d’una altra manera, mig rient i mig endormiscat, vaig acabar responent alguna cosa així com “Sink the weed, my friend, sink the weed.”

Jeroen Paymans Nota afegida el 17 de Novembre: Sí, sí, molt sink the weed i punyetes… Ho arribo a saber i li explico que en un tres i no res estaríem celebrant un pilar de sis que el tenim a tocar; el tres de nou descarregat, una torre de set aixecada per sota que acabarà fent història… Sabeu què? Per mi, que s’esperi el 5 de 8. Deixeu-me gaudir una estoneta més del que tenim ara mateix… *: Què collons és aquest tdres-de-knou de què tots parleu? **: L’experiència més impressionant que mai he tingut. ***: Quin és el vostre proper repte?

A Sants, ja som de 9 Els Castellers de Sants ens hem fet grans. En l’any de celebració del nostre quinzè aniversari, hem entrat dins del selecte grup de colles que han estat capaces de descarregar un castell de nou.

Rere aquest èxit s’hi amaga tot un seguit de motius relacionats amb la pròpia evolució de la colla: l’assoliment d’un altíssim nivell tècnic en totes les facetes del castell, des de la pinya fins a la canalla que corona els castells; l’existència des dels seus inicis d’un nucli de castellers fortament arrelat a la colla i que ha estat fonamental per a garantir la bona salut de l’entitat fins i tot en moments de certa davallada del nivell casteller; i, evidentment, la constant entrada de nous membres que l’ha anat farcint de noves idees i d’esperit renovat.

Tot això és ben cert, i ha estat bàsic. Però no és suficient. Un castell de nou executat per una colla jove i nascuda en el marc geogràfic no tradicionalment casteller (més encara quan parlem de la ciutat de Barcelona) significa moltes més coses que les que afecten només al seu desenvolupament intern. Els Castellers de Sants hem nascut i hem crescut amb voluntat inequívoca de ser la colla del barri i per al barri.

I la darrera Diada de la Colla, el passat 19 d’octubre, ha estat de ben segur l’exponent màxim d’aquesta realitat. Mai com en aquesta jornada hem copsat que executàvem el castell amb el suport físic i moral de la gent del barri i mai com en aquesta jornada hem tingut plena consciència que amb el 3 de 9 amb folre descarregat no només feia història la pròpia 20

colla sinó que, amb ella, ho feia també tota la gent de Sants. Com vam poder llegir a l’espectacular pancarta desple-

gada per l’Assemblea de Barris mentre feia entrada a plaça el nostre pilar caminat, “a Sants pugem fins on volem”. I si és així, si eI nostre castell ha pogut arribar als nou pisos, ha estat sobretot per una raó essencial: perquè els pilars són ferms, perquè estan plenament arrelats al barri, perquè se cimenten amb l’ajut de les entitats, des de les de lleure i les educatives fins a les més reivindicatives, i amb l’ajut dels comerços i del nostre veïnat. Perquè rere aquesta fita, que és reconeguda com a importantíssima en

el sentit escrictament casteller i que ha estat àmpliament celebrada tant per la resta de colles com pels mitjans especialitzats, hi trobem un missatge que transcendeix –i molt– l’èxit puntual: i és que no hi ha projecte amb visos seriosos de consolidarse i de créixer que no es planifiqui i s’executi des de la base, per moltes energies o voluntats que es vulguin imposar des del terrat.

El 3 de 9 ha estat l’eclosió definitiva de la colla de Sants en el sí del món casteller i ha provocat un esclat majúscul de felicitat en tots i cadascun dels seus membres, perquè ha estat la culminació del minuciós i tossut treball que s’ha anat duent a terme en els darrers anys. Però aquest 3 de 9 amb folre que veiem penjat cada dia en aparadors de comerços, en locals d’entitats, en escoles, en esplais, és sobretot la representació física del que Sants ha estat, és i ha de seguir essent: un barri viu, en constant moviment i amb iniciativa i esperit participatius.

Però aquest no és, ni molt menys, un camí finalitzat. No ens conformem en tastar aquest nivell casteller, sinó que el volem consolidar i ampliar. I per assolir-ho, és clar, ens cal seguir sense defallir en la feina fosca que realitzem en els dos assajos setmanals, però ens cal també –i sobretot– l’alè, el suport de l’afició. Perquè a Sants no podrem construir castells, ni de nou ni de cap mena, aliens a la força i la vitalitat de la seva gent.

Els Castellers de Sants som i serem de 9 amb i per al barri, o no serem.

Roger Vilalta article publicat al núm.123 de La Burxa (novembre 2008)

primer 3 de 9 amb folre descarregat Sants, 19 d’octubre de 2008

21

Pere (lateral al folre): Després de cinc dies de tornar a aterrar a Milà, i tenint la ment encara en un 3 de 9 amb folre descarregat, torno a ser en la mateixa situació en la que escrivia en el post de després del concurs. Doncs sí, aquí estic davant del meu portàtil en la meva habitació compartida d’estudiant erasmus, amb una sensació d’haver viscut algo molt fort fa menys d’una setmana. (...)

Ara per ara, el que em fa més ràbia és no poder venir avui a l’assaig i comentar amb tothom les grans vivències personals de diumenge, i poder seguir treballant encara més, i començar a pensar en com seria una soca de 4 de 9 de Sants, aquest cop sí, de veritat.

Ariadna (corssa al folre): Crosses dins! Entrem. Pugen terços i la resta del folre... glups! això no està massa fi (penso)... el desmuntarem. I de cop, la ja famosa conversa entre el Matias i el Lupus i les paraules de l’Andreu seguides del “toc de gralles”... Mare meva! L’hem cagat! (vam pensar la immensa majoria). Però els dubtes que tots teníem es van convertir en silenci, esforç, sacrifici, esperança... i en la confiança de tenir un tronc i una canalla preparadíssima... Pocs ho vèiem clar, però tots ho vam donar tot! Alguns dels records durant el castell: el Matas demanant-me que m’aixequés, creuar-me infinites vegades amb la mirada tranquil·la de l’Elisenda dient (fluixet) que ella estava prou bé (tindrà sang freda, la tia!), sentir l’aleta, sentir el patiment generalitzat, mirar el rengle i veure el Marc Amigó i les seves crosses enfonsant-se... Si jo estic patint, aquests pobres! (penso)... notava que les forces se’ns acabaven, no podíem més! Aleshores vaig veure la Lídia, la Lídia! Això vol dir que ja està... i en aquell moment vaig fer un crit, que em va sortir de ben endins: AGUANTEM! Que va servir sobretot per alliberar la tensió que havia acumulat durant aquells tres eterns minuts (temps aproximat que devia durar el castell). Seguidament, el somni s’havia fet realitat, lluny quedaven els intents de Vilafranca i fins i tot el tres carregat del Concurs. Quina barreja de sentiments més difícil de descriure. Quin desenllaç més feliç. Allà sobre la soca, em sentia la persona més feliç del món... Aleshores aparegué el meu príncep blau i em prengué en els seus musculosos braços, i se m'endugué cavalcant sobre el seu cavall, carretera de Sants amunt, carretera de Sants avall...

DESPERTA! Quina bogeria! El que acabàvem d’aconseguir era molt fort. I ho demostra les cares i plors de la gent, l’ambient a plaça, l’entrega del barri, la premsa de l’endemà i el fet de que, quatre dies després, encara ens emocionem tots, “jugant-nos el lloc a la feina”, llegint les nostres vivències personals.

Roger (portacrosses): Les felicitacions que vas rebent pel carrer de gent del barri que ni sabies que era a la plaça o de gent que s'ha assabentat per algú altre que li ho ha dit, veure que ahir a l'assaig (tot i les moltes baixes per gastroenteritis) Déu n'hi do els que érem i veure que ahir va venir gent nova atreta pel que va viure a la plaça... hòstia! –altre cop 'topicazo'– QUE GRAN! No sé si us passa a vosaltres, però jo tinc la sensació que mai com ara havia vist el barri bullint PER i AMB la colla.

22

Eduard (quint): Recordo que estava a terra parlant amb la Cristina de les papallones de la panxa de l’Anna i “plaf” tot seguit em trobo damunt del folre sentint el Matias dient a l’Albert allò de “però tu et mouràs d’aquí o no?” I ell que no i jo que penso “mare meva, sort que hi confio!”, i sento l’ordre de quints amunt.

A dalt les sensacions eren molt bones, rodó, cap patiment, i només tenim un ensurt quan veiem la Naomi que mira fugaçment cap avall i ens surt un crit sec: “Amunt!” Estava massa bé per desaprofitar l’ocasió. A partir d’aquí va ser increïble, tot va anar ràpid i el castell seguia rodó i clavat. Però per clavat el rengle, que semblava cada cop més clavat endins del folre, i quan sortien sisens recordo haver fet un crit de “a tocar el folre!” i gairebé vaig saltar, no sé si per la por que allò s’enfonsés en l’últim segon o perquè en aquell moment no sabia baixar. I encara no havia acabat de posar els peus de nou a terra que em trobo abraçat amb la Natàlia, que per primera vegada havia baixat de sisens de sobre meu, i comencem a saltar i cridar com bojos... com els bojos que érem en aquell moment...

Andreu (cap de colla): Recordo quadrar el castell i dir no sé què per allà dins amb la voluntat de treure una mica de tensió a l’assumpte... ni ho recordo, només recordo les cares de la soca, serioses, concentrades. Surto del mig amb el paquet de Camel a la butxaca (eh Porta?) Estava bastant tranquil, i a diferència de l’Anna, jo no tenia papallones a la panxa.

Tenim una soca enorme altre cop. Em col·loco exactament al davant del rengle i ja tot va anar molt ràpid. Pugen els segons i els diem que recordin de lluitar per no perdre mida fins l’entrada de quarts (pel que he anat llegint és evident que no van fer gaire cas...) Amb un tres i no res hi ha els terços col·locats. Pugen quarts i no fa mala pinta. Però veig el Matias un pèl enfora. Li ho dic. Veig que parlen. Aleshores el Matias arronsa una miqueta els braços i veig que amb el cap fa que està bé... així el penses fer, animal? I va i l’Albert diu que està bé.

Petit incís. A veure, Albert, no havíem quedat després del Concurs que si el castell no estava perfecte...

Doncs som-hi. “Quints amunt”, sonen les gralles.

I jo allà, plantat davant d’aquella enormitat. És molt bèstia. Un castell de nou és molt gran, molt. Hem fet castells grossos, però el castell de nou pisos és gegant. Desapareix aquella sensació de “em sentiran quan corregeixi alguna cosa”. Diminut davant l’elefant. Una perfecta definició del que són els castells. Una obra col·lectiva on la individualitat passa clarament a un segon terme. De fet esdevens ridícul davant aquella muntanya humana. Petit, petit, petit. És un espectacle. Són moments per gaudir.

Final del passatge poètic, tornem al castell, la cosa belluga. Dic “entraran dosos i el pararem”, que és més una suplica que un convenciment cec. Però bé, sembla que entren dosos i la cosa s’atura una miqueta. Ràpides mirades al folre. Es treballa però no es detecta massa desgavell. El castell va molt ràpid. Des que sonen les gralles fins l’aleta només passen 1’16’’! Els dosos entraven al 1” i l’aixecador es col·loca a 1’10”... un castell d’alta ESCOLA. Una exhibició de tècnica i rapidesa...

El castell es carrega i la plaça vibra com mai. La descarregada és seguida per tothom amb moltíssima emoció. El folre ja treballa de debò, a sota allò deu ser la guerra. Molts crits, molts punys tancats cap amunt, molts aplaudiments. Jo balbucejo entre l’emoció que es “conservi la mida”.

Perquè amb el castell carregat les mides de tronc són MOLT bones. MOLT. Vibrant, ja ho he dit. La plaça mai no havia vist un esclat d’emocions com aquelles. Aquella barreja d’alegria, emoció, nervis, tensió, és un cocktail meravellós. És com estar al paradís, i molt ben acompanyat de tot de gent que no saps qui són, alguns amb samarreta de la colla, altres vestits de diumenge, tots amb el cor gris, conjurats perquè es faci el miracle.

Surten dosos, i veig que el rengle comença a baixar uns centímetres. Miro l’Albert i se’l veu concentrat. Miro l’Alfons i... mare de Déu ! La cara vermella i cridant! És l’Alfons? Sí, sí... collons, des de quan crida l’Alfons? Hòstia, que no s’enfonsi ara. El rengle va baixant... QUE NO S’ENFONSI ARA! i ja finalment, quan quints toquen el folre, em giro d’esquena al castell, és molt fort el que hem fet... i ja no sé què cony passa. Salts, crits, abraçades... tot molt confús. Quedo atontat del tot. És com si m’haguessin fotut una trompada al cap. Massa fort. És massa fort el que ha passat, i la tensió, i el cor a la boca, i un respirar entretallat, i sembla que finalment el cos ha dit prou a tanta contenció de tota mena. És l’explosió d’una colla. Un moment únic. Ho hem fet, ho hem fet...

Dani Cochs (rengle a la soca): Va ser enmig de l’esclat d'alegria, quan vaig començar a abraçar a tots els del meu voltant, al Margenat, al Joan Ibañez, darrere seu veia el Josep Gasque, amb aquelles galtes vermelles i el somriure d’orella a orella, dient ”veieu collons, veieu com ho podíem fer, ho veieu xiquets”, després abraçada amb la Carme, amb el Seamus, just al seu costat hi havia el Joan Martínez, amb el seu cabell blanc, tancant una mica els ulls i assentint amb el cap, amb la boca torta em va dir: ...”Ara sí que som de primera divisió. Ai!, quina cara els deu haver quedat a alguns, je je je..”.

Més abraçades, aixecant l'Ariadna i dient-li “és que som bons, eh?”, i ella va contestar "collonuts és el que som!"

I la festa continuava, més petons, alegries, abraçades, de la prop de la botigueta vingué el Xavi Vinyals, lluint entrades i somriure... “Va nois, ja està a l'olla”... Quanta raó.

Vaja, no sé qui més però va ser un no parar de llàgrimes, abraçades, felicitacions.

Sí, sí, em vaig adonar que hi érem tots, no hi faltava ningú en la celebració del nostre primer 3 de 9 descarregat.

Marc Sala (contrafort al folre): Tanquem la soca del dos i me la miro amb cara de preocupació. Som prous per fer el 2 de 8 amb folre però començo a tenir dubtes de si tindrem prous cordons pel 3... De sobte 'folre amunt' toca treballar i fer el primer pas del 3 de 9 amb folre (si no el descarreguem, no podrem fer-lo). Tot va bé i en baixar penso que no tenim excuses per no fer-lo.

Quan muntem la soca del tres començo a notar alguna cosa diferent. Hi ha gent de tot arreu, gent que ha vingut a fer també el seu 3 de 9 amb folre. Castellers d'altres colles (Capgrossos, l'Hospitalet, Sant Feliu, Jove de Tarragona, Gràcia...). Faig una mirada enrere i veig gent del carrer, gent del nostre barri que volen fer-se'l seu. (...)

Aquest 3 de 9 amb folre descarregat és fruit de molta feina i esforç però sobretot de tota la gent que ens ha donat un cop de mà. Sense ells hauria sigut impossible.

Per acabar només posaré el comentari d'un borinot ocasional. 'Com li explico a la dona que vull ser casteller. Avui a plaça ha sigut increïble, però realment a l'assaig de divendres em veu enganxar'.

23

Mercè Vilalta (crossa): Al poc de descarregar-lo el que em va venir al cap és els records de dos anys endarrere, quan feia molt poc que havia entrat a la colla, estrenava camisa i es va descarregar la tripleta a plaça... Tothom estava molt eufòric i emocionat... i jo també estava contenta, però notava que potser no tan emocionada com altra gent. Dos anys després he entès el que em faltava; just a plaça pensant-ho, em van començar a venir records des d’aquella diada... Començar a fer de crossa per Santa Eulàlia, assajos a fora, assajos a dintre, començar a conèixer gent de la colla, soparillos, festes majors, fer amics que saps que duraran per sempre, compartir un munt de coses amb gent diferent, conèixer una part de la família que no coneixia (aixx els Vilalta), veure com a poc a poc s’anava gestant el 3 de 9 amb folre i la il·lusió que tothom tenia, i que només per això l’havíem de descarregar!

Tot això crec que ha estat el que m’ha fet que d’estar contenta per una actuació, hagi passat a sentir el que vaig sentir i acabar abraçada i plorant amb el Miquel, Jeroen, Paola, Prehi, Eduard., Roger... aix... Aquest 3 de 9 amb folre, no l’hauria sentit igual sense tots vosaltres, això segur! Ja que independentment que és un gran castell, és molt més gran la gent que el fa possible. I us he de donar les gràcies per fer que estigui tan orgullosa de dir que sóc dels Castellers de Sants!

Pani (rengle a la soca): Les vivències de la gent de dalt són visuals, a baix a la soca és un altre mon, no veus res així que totes les percepcions t'arriben pel que sents per l'oïda, o per les diferències de pressió al teu cos. Visualment sols tinc dos records, al començament del castell i al final.

Recordo com quadraven el castell, entraven les agulles, les crosses, entra el primer del formatget, i aquí l'últim record visual que tinc de l'inici del castell. Quan toquen entrar els dos a la meva esquerra, veig que no entren, giro el cap a l'esquerra i veig que en comptes de dos n'hi ha tres! I els dic "aquí van dos", i els dos que volen entrar em diuen "sí, som dos", sí clar, ells son dos, però ja n'hi ha un altre de col·locat! Així que en comptes d'entrar rectes, entren tots dos de costat de manera que adéu a la pressió a la meva espatlla esquerra, comencem malament... Miro a la meva esquerra i veig allà un forat gran, i dic, merda! com hi hagi moviments de peu al folre, algú encara el ficarà al forat. Puja el folre, terços i quarts, i de sobte una pausa que se'm fa molt llarga. Tres persones més endavant sento al Johnny demanant amb to de dolor que el Matas carregui més a la dreta, i jo penso, si això encara no ha començat! I continuo pensant en el forat de l'esquerra i penso, tranquil que això ho desmuntaran, i de sobte sento el crit de quints amunt i comencen a sonar gralles.

En aquell moment tinc clar que hauré de treballar tot el castell fent força contra la meva dreta perquè no em desplacin cap el forat de l'esquerra. Sento com no paren de preguntar al Johnny si està millor, inicialment va demanant que el Matas carregui més el dret, i a poc a poc va dient que millor, però un "mejor" superdesgarrat que li surt de molt en dins i amb dificultat, i penso que diu "mejor" perquè li suposa menys esforç que pronunciar "que cargue más el derecho" que és una frase molt llarga. Jo estic convençut que allò s'acabarà tirant avall o s'acabarà enfonsant, però no, sento el toc de l'aleta i veig que allà estem treballant, però el mateix que des del començament, així que és qüestió d'aguantar una mica més. De sobte una moto terrible d'un dels peus que tinc en una espatlla, i dic, vinga, el que faltava... Noto com va baixant el tronc, ja queda poca gent. A la soca hi ha gent que comença a fer crits d'emoció per alliberar tota la tensió que hem estat acumulant, jo em deixo anar, i també en faig algun, fins que de sobte noto el cap esclafat, i la gent del folre estirada per sobre. S'hauran ensorrat ara al final o ja està descarregat del tot? L'espera a que surtin d'allà sobre se'm fa llarguíssima. Però aguanto el cap ben recte tot i tenir algú allà sobre. I de sobte em trobo que allò s'obre i que tinc la Mireia agafada en braços, rotllo quan entren la núvia a l'habitació, ens mirem i li dic: "ja està".

Marc Febrer (lateral al folre): Patia. Patia perquè tot anés bé. Patia pels nens. Ser cap de canalla implica molta, moltíssima responsabilitat i més quan afrontes un castellot com aquest. Sabia que cap dels quatre petits-grans homes i dones que estarien allà dalt farien cap intentona de baixar però ja se sap que sempre queda aquell "i si...?". Patia. (...)

He parlat primer amb l'Albert, l'Elena, l'Anna i la Naomi: "avui igualet que al concurs! pugem finets, sense remenar, Naomi recorda l'atravessada, sense cops, i després amb calma però sense perdre el temps". La tia està convençuda al 100%. Té una mirada plena de seguretat i això em fa tranquil·litzar.

Trobo la Cristina i tal com hem quedat li dic que "igual que al Concurs". S'agafa a l'Anna per anar cap a la soca i més tard em diu que han parlat de les "papallones" i que avui (per diumenge) era el dia de deixar-les volar.

24

Genís (vent al folre): El meu moment crític arriba amb la frase dels terços: "tu et mouràs d'aquí?" i jo pensant, és clar que sí, si aquí tothom es mourà! Però sonen gralles i amunt.

Genís, tu concentrat i mirant a baix, però això es mou molt, no sé si el carregarem, moments d'incertesa, el castell es mou però tampoc tant, no? I entre un pensament i un altre de cop sento l'aleta! (...)

De sobte veig una canalla passant pel meu costat, un fora, poc després una altra, dosos fora, i penso que ja no pot caure, ara segur que no; va, últim esforç! Però a l'Eloi el braç dret se li comença a encongir, la bèstia ve cap a nosaltres, intento fer força però això no es redreça, però no deu faltar gaire oi? (...) I de sobte tothom comença a cridar, ho hem fet, ho hem aconseguit!

Marc Amigó (segon): La lluita passa a ser una batalla per mantenir el pit recte, en Palu i el Manel apreten tot el que poden... el pit entra endavant i ostres! no puc recuperar! En aquell moment penso: "Avui ni el carreguem" però aguanta com puguis; no sé quan intento canviar un peu per aguantar-me millor! però en moure'l xoco amb la cara del Pedro. Aquí no pot ser! Torno enrere i a partir d'aquí per aguantar ja no sé on posar peus... En algun moment sento el primer crit de plaça! després un altre... i entenc que s'ha carregat. Patim molt, l'únic que penso és "tira el pit amunt el més dret possible!

Però com costa collons!" Em veig caient endavant i menjant-me el Peiró o el Rizzo. Cridòria general. Notar que m'enfonso però que alguna cosa em para els genolls. Això ja no és cap batalla,és una guerra en tota regla! Xafarranxo de combat! I el castell no cau! que fort! Entre tot el caos veig l'Ariadna amb cara de ràbia i treu un braç fins l'esquena del Palu i es posa a apretar. Llavors crits, gent boja! L'hem descarregat!

Lluís Via (lateral al folre): Sento l'Andreu... "entren dosos!" sí, sí, ho heu sentit bé, encara no havien entrat dosos! Penso i repenso que es podia baixar, que es patia massa d'hora, però el castell continuava pujant i havia de donar-ho tot! Pensaments pel cap que deien que no era el dia per descarregar-lo, que allò anava massa just... però no podia caure! Feina i més feina i... ALETA! Desconec quan li vaig demanar al David que agafés crossa, si abans o després de l'aleta, però aviat me'n vaig penedir i li vaig demanar que em donés tot el que pogués a braços (la crossa ja estava ben falcada per la meva cama que s'aguantava sola, òbviament per decisió divina.

A partir d'allí alguns crits i sorolls i gemecs, molts gemecs, d'estar-ho donant-ho tot... Miro de reüll al Jeroen i estava patint tant o més que jo... i mentre el mirava se'm va quedar la mirada clavada a la cara de l'Ariadna: cara de ràbia dient alguna frase de les que, si no tens memòria de peix, recordaria tota la vida; era de l'estil "AGUANTEM!" Continua la feina i començo a notar que s'està enfonsant el Marc... Ha d'aguantar! ... Però es torna a parar! Miro amunt i desitjo que quedi poca gent per baixar... últims esforços, GRANS esforços, GRANDÍSSIMS ESFORÇOS! i sí... quints "toquen" el folre...

Matias (terç): Divendres a assaig la germana d'en Joan Martínez va repartir entre gent de la colla roba castellera d'ell: algunes samarretes, uns pantalons, la darrera camisa grisa que es va comprar per a substituir l'antiga camisa tronada i descolorida.

Sense dir-se res i sense dir res, que jo sàpiga almenys els pantalons i la camisa nova d'en Joan van fer el nostre primer 3 de 9 amb folre descarregat.

Diumenge a plaça hi vam ser tots i UN MÉS. Gràcies Joan Martínez, borinots de Sants sempre, fins i tot a dalt del cel.

25

Montse Rafí (crossa): La til·la deu necessitar un temps prudencial per fer efecte, perquè durant l'estona que vam trigar a tancar la soca em pensava que em sortiria el cor del pit. (...)

Per fi sento l'esperat "crooosses diiins".

Crooosses dins.

Esteu bé? Jo molt bé.

No apreteu tant.

Que m'escanyi.

Marc, escanya'l, més.

Perfecte.

Se me duermen los brazos...

Jo t'ajudo, a veure si puc... joderrr! No puc!

Bueno, va, aguantem així. És l'aleta... ara a currar nois, l'hem de descarregar!

Oh! Montse, he vist la Naomi! Encara sonen les gralles... ...brbrbruuummm!...

Síííííí!

L'hem descarregat?! S'ha enfonsat el folre: l'hem descarregat?!

Síííííí!

L'hem descarregat! L'hem descarregat! Hem descarregat el tres de nou a casa!

Encara no m'ho crec! Miro fotos, l'he vist en vídeos, per la tele... Que gran! Quina emoció! Quin tros de castell, quina gran colla!

Podria escriure i escriure sensacions i sentiments del tres de nou, però s'ha de viure, senyors, s'ha de viure! M'encanta ser allà baix, amb el Porta (continua en peu lo de jubilar-nos fent de baix i crossa del tres de deu borinot?), amb la Laia, amb el Pedro, l'Ignasi, el Cochs, l'Anna (que va demostrar lo importants que són unes bones crosses en una situació delicada)... M'emociona recordar les cares de felicitat immensa de tothom, les abraçades d'alta intensitat, les llàgrimes de felicitat, l'empatia de la plaça, dels amics... Així que per mi hi tornem quan vulgueu!

Jeroen Paymans (vent al folre): Està carregat! Pell de gallina, dents que grinyolen, folre que es recol·loca, no em pregunteu com, però es prepara per la part més dura.

I sí. No sé els demés rengles, però nosaltres hem començat a quedar-nos curts de combustible. S'havia hagut de treballar molt ja a la pujada. A qui se li acut cridar "amunt" si s'està dient que no acaba de veure's clar? Colla de cafres... És igual. El folre comença a treballar com em sembla que mai l'he vist treballar... No es fa llarg ni res el descarregar un tres de nou!

El castell es deforma; les forces comencen a esgotar-se; la concentració es dilueix a parts iguals entre eufòria incipient i esgotament físic. El Marc que es plega. El Lluís que acaba assegut, com vailet que ve a confessar, sobre la cama del vent, que ha anat a falcar-lo. El segon vent que acompanya el doblegament cerimoniós del braç. "Compto fins a tres, i salto. Això no ho puc aguantar". "Un, dos, dos i mig..." Miro amunt. Veig que els quarts intenten baixar sense que l'eufòria els segresti la finor. "...Dos i tres quarts..." i el número tres l'enviem a passeig. Ja no cal rendir-se. Des del toc d'aleta que la plaça està segrestada per una eufòria col·lectiva, de la que a poc a poc ens anem contagiant els que, avui més que mai, no toquem de peus a terra.

I vet aquí que acaben baixant, com poden i com la gravetat els deixa, quarts, terços i... bé, els segons ja ni baixen. Punys enlaire, crits al cel, plors, i el folre s'ensorra en una orgia de bogeria més que merescuda.

Albert Colom (terç): Potser no estàvem bé del tot, però tampoc era massa. Quarts s’ho miren, l’Andreu s’ho mira i el Maties em diu “què?, tu no et mouràs d’aquí?” no sé on coi volia que marxés, aquest home, jo contesto “ no, no marxaré” i sonen gralles. Puja bastant tremoladís, més del que esperava, i per uns moments penso que el tornem a carregar i prou. En fer l’aleta el meu segon comença a fer com una mena de dansa. Primer creia que ja estava de celebració (ha! ha! ha!) però vaig veure que allò era alguna cosa més que una dansa, el folre ha de pencar com mai evitant que tot aquest rengle s’ensorri. L'Alfons em demana cridant que aixequi la dreta, només em faltava això, ensorrat, els peus com els d’un lloro intentant seguir la dansa del Marc i amb les espatlles aixecades, quina fila tu. Tot i amb això el castell sembla que encara guarda les mides (ho veus, Andreu?) i comença a baixar la canalla. L’últim que recordo amb claredat és l’Andreu fent un gest amb el braç un cop sortit quints com dient “Apa descanseu “.

Després tot eren abraçades, petons, crits... Em trobo a la prehi i em diu “Hosti, quan ha caigut el folre encara no sabíem si l’havíem descarregat“. Tens raó, Mon, a la propera baixarem com ho fan les colles grans.

26

Com creix la colla Una nova temporada ha acabat: una magnífica temporada resultant de l’esforç de tots i que ens ha permès créixer tant a nivell casteller com en nombre de persones. I és que en els darrers tres anys s’han donat unes 180 camises noves, una xifra que espanta i que segur que causa enveja a d’altres colles.

Però a què és degut aquest augment de castellers? Quines són les causes que ens han portat a tots i cada un de nosaltres a vestir amb orgull el gris de la nostra camisa?

Des de principis de Has format part d’alguna colla temporada, l’equip de castellera? creixement ens dediquem a demanar-ho a les camises més noves a través d’una enquesta. Aquesta ens ha d’ajudar a treure algunes conclusions sobre el creixement de la colla i en quins aspectes hem de millorar de cara als nouvinguts.

Primer de tot hem de diferenciar aquells que ja han format part d’una colla castellera i els que no.

Pel que fa als motius que ens han portat a dur camisa, diferenciem entre els nous castellers i els provinents d’altres colles, posant més èmfasi en els primers, ja que potser ens donen una millor idea de quins possibles motius porten una persona a integrar-se a una colla. I encara més important, en ser persones que desconeixen completament el funcionament d’una colla castellera (si bé cada colla té maneres una mica diferents de funcionar), ens indiquen quins són els aspectes que cal que millorem per la ràpida i bona adaptació dels nouvinguts.

Què t’ha fet decidir a fer-te casteller?

Què t’ha fet despertar l’interés dels castells?

familiars. Un gran nombre de persones coneix la colla a través d’un amic o familiar, essent l’assaig especial “porta un amic” un dels dies claus de la temporada on molts dels nous castellers tenen una primera presa de contacte amb el món casteller i amb els Borinots. És per això que aquest assaig és vital i volem seguir comptant amb tots vosaltres per tal de seguir creixent i poder assolir aquelles fites que eren impensables ara fa quinze anys. Entre tots nosaltres hem fet que aquella petita onada que va néixer l’any 1993 esdevingui un tsunami de color gris, que inunda d’il·lusió, alegria i bons castells les places d’arreu. La força de la colla la fem tots i cadascun de nosaltres anant als assajos, portant els nostres amics i acollint la gent nova fent que en el transcurs d’escasses setmanes ja se sentin un més de la família dels Borinots. És important que quan entri algú nou per la porta no rebi la impressió que s’ha ficat a la gola del llop, i que la curiositat que sentiu per aquella persona amb faixa vermella l’aprofiteu per dirigir-vos a ells i animar-los a fer el que a tots tant ens agrada: castells.

Fins ara ho hem fet bé, però no ens hi conformem: ho podem fer millor.

A seguir treballant, ja que el tsunami es manté viu gràcies a tots.

Com has conegut els Castellers de Sants?

Tal i com es desprèn de la figura anterior, hi ha bastant d’igualtat entre les causes que ens fan involucrar en una colla. Volem remarcar, però, aspectes com el bon ambient vist a les colles o les ganes de conèixer gent nova com a factors importants.

Si preguntem, però, com els ha arribat l’interès pels castells, podem concloure que la majoria ja sentia curiositat abans de fer el pas. És a dir, castellers potencials (com els anomena també un estudi de la Coordinadora publicat la temporada 2007) que, fins que no senten una proximitat a la colla o els creem un enllaç, no es decideixen.

Destacar també que la presència als mitjans és reduïda (exceptuant les últimes grans diades), però no ho és el factor de les actuacions. Actuacions pel barri ens ajuden a donar-nos a conèixer a la gent menys assabentada sobre el món casteller.

En una valoració global, val a dir que un factor que es repeteix molt al llarg de totes les respostes és la importància dels amics i

Enquesta realitzada a 41 nous castellers entre el 2007 i 2008

Albert Torrent Lluís Via Equip de creixement

27

2 de 7 per sota La història d’aquest castell devia començar fa quasi 2 segles, però en el món casteller actual no se’n parlava mai ni se’n feia cap referència sobre la possibilitat de tornar-lo a veure. Només algunes proves de la Colla Vella de 2 de 6 aixecat per sota en alguna actuació en solitari en algun poblet perdut i amagat havien fet córrer el rumor que volien intentar fer-lo. Però ni aquests rumors van fer que se’n parlés gaire.

Si no ho recordo malament, deu fer uns 2 o 3 anys que a la tècnica vam començar a parlar sobre la possibilitat d'intentar fer aquest castell. Un dels principals motius va ser el gran domini que vam començar a tenir amb el 2 de 7, que ens va portar precisament a descarregar el 2 de 8 amb folre.

Diria que les primeres proves que es van fer van ser en algun assaig d’aquests de final de temporada on ja no hi ha la pressió d’haver de fer determinades proves de castells grossos. Tot i ser les primeres proves es va arribar a fer el 2 de 6 sencer (tancant la pinya).

El fet de ser final de temporada, acabar els assajos i començar una nova temporada amb objectius més ambiciosos va fer que aquest castell no es plantegés mai com un objectiu real. Fins que en aquest final de temporada es van ajuntar totes les condicions necessàries per afrontar el repte. Teníem una torre que donava un rendiment excel·lent (algú em sap dir quantes n’hem descarregat a l’assaig?), amb un tronc molt jove i lleuger, una canalla decidida i molts homenots disposats a aixecar el que fes fal-

ta que vénen a tots els assajos. A tot això, hi afegim una actuació molt destacada on per certes circumstàncies no hi podem portar els nostres castells límit i, a més a més, hi actua una de les altres colles de la ciutat que té la intenció de fer-hi castells més grans i guanyar l'última “batalla” (tot i haver perdut la guerra feia temps). Què més podíem demanar? Teníem tots els ingredients per fer d’una actuació que hauria passat totalment desapercebuda a una actuació històrica, amb un castell que feia 2 segles que ningú feia (de fet, crec que mai sabrem del tot segur si es va fer... algú en té algun vídeo?).

L’únic dubte que presentava el castell era quants assajos calien per portar-lo a plaça amb garanties. Mirant la vessant tècnica, algunes proves a principi d’aquesta temporada ens van deixar intuir certes dificultats del castell, però també es va poder veure que moltes eren causades perquè la torre no estava rodada del tot. Des d’una altra vessant més “estratega”, no podíem fer proves molt aviat per tal que la notícia que volíem intentar aquest castell “inèdit” s’escampés per tot el món casteller i alguna colla se’ns pogués avançar en la gesta. A part, és clar, que el “morbo” d’assajar un castell en secret i sorprendre tothom a plaça era molt gran.

Finalment es va apostar per assajar el castell un cop passat Tot Sants, amb gairebé tota la feina ja feta, i amb la torre donant totes les garanties. Es creia que el nivell tècnic que ha assolit la colla aquests últims anys ens perme-

tia de preparar el castell en tant sols dues setmanes. I els fets ens van donar la raó.

A plaça va semblar un castell fàcil, i de fàcil no en té res, aquest castell. Estic segur que algunes colles faran proves d’aquest castell, però ja veurem quantes s’atreveixen a dur-lo a plaça i quantes l’aconsegueixen assolir. Ara també els toca als periodistes discutir quina puntuació li donen a aquest castell. I no serà fàcil, ja que ni els mateixos components de la colla que l’ha aconseguit ens posem d’acord...

Felicitats Borinots!!

Hem tornat a fer HISTÒRIA!!!

Pau Camprovín

El primer 2 de 7 per sota de la história Hi ha diverses notícies del segle XIX que parlen de que una colla “se propone levantar una torre elevando primero la cúspide y acabando por los cimientos” (1845), se “hicieron torres de ocho empezando por la cúspide” (1852) y “levantó la torre de 8 por debajo” (1866), etc. Nosaltres no creiem que en aquests textos la paraula “torre” es pugui interpretar com a 2, sinó que cal considerar-la de forma genèrica, sinònim de “construcció humana”, com en l’expressió “la torre de quatre de nou” (1885); molt probablement, aquestes cites es referien al 3 per sota.

L’únic text que no parla de torre, sinó de dos, és el programa de la festa major de Tarragona del 1877, el qual anunciava que «La Colla Vella intentará (...) el difícil y sorprendente “castell de dos de set començat per baix”». Aquesta notícia va ser confirmada per un casteller de l'època (Xaconet de Valls), que encara recordava l'assoliment d’aquest castell.

Joan Bufarull

. .i més actuacions Esplugues, 21 de setembre per Dídac Alvarado pd4 3d8 2d7 4d8 pd4 pd5 pd4 Avui toca a Esplugues!

Em llevo al matí més cansat que altres dies, és clar! Ja portem una setmana de curs i hem gaudit una miqueta de les festes de la Mercè. I avui és dia de castells, per això m’és inevitable pensar en el gran assaig que vam fer divendres, l’assaig “porta un amic (com a mínim)”. Recordo ser dins del 3 del 5 de 7 net i pensar que el podia palpar i que ja el tenim a prop! (Espero que quan això es publiqui ja l’haguem fet quatre cops com a mínim tal com va dir l’Andreu).

Surto de casa amb els pantalons blancs i la camisa borinota posada, amb el cap ben alt i amb aquella xuleria castellera que et provoca el fet de portar lluint la camisa pel carrer que fa que tothom et miri. Arribo a Bonet i Muixí i... avui anem amb autobús i així “consolidar” que som una colla que viatja amb transport públic (el conductor de l’autobús va flipar en color gris quan va veure que entraven tants individus de cop). Arribem a la plaça de la Magdalena i tothom rondina: –Què hi fem aquí tan d’hora?!

–Això és una plaça?

–Però si no hi cabem!

–El soroll del trànsit ens molesta! Al final sí que hi cabíem i el soroll del carrer va quedar tapat pel magnífic toc de castells que toquen els nostres grallers i timbalers.

Castells? Vam fer la primera clàssica de la segona part de la temporada ja que pel 2 de 8 amb folre no teníem prou gent. A més, per la plaça corria un xiuxiueig sobre el que estava succeint a la plaça Sant Jaume en la diada de la Mercè “gran”.

Som-hi de 9, borinots!

La Mercè, 24 de setembre Per Mònica Batlle Carreras pd5 pd4cam 3d8 2d8f 4d8 pd5 pd5ps pd5 Després d'un assaig passat per aigua i amb molta gent i amb bones proves de folres, tothom estava expectant mirant el cel. Però dimecres es va llevar amb un bon sol i amb ganes de fer castells.

Després dels típics pilars a la basílica entràvem a una plaça plena de gom a gom i, com cada any, ens sorpreníem de la gentada que hi havia.

Realment aquest any l'ambient es notava molt carregat, però sobretot es notaven molts borinots tant amb camisa com amb samarreta.

Després d'un tres de vuit marca de la casa en ronda conjunta, encaràvem el repte més important de la diada: descarregar la torre de vuit folrada que malauradament l'any anterior havia quedat en només carregada. Pugen segons. "Bona mida?" Pregunta l'Andreu. "Sí, sí!" "Doncs agulla, contraforts, crosses, primeres mans i terços amunt. Laterals i la resta del folre: som-hi!" Sonen gralles i tothom treballa, una bona soca sota els peus dóna seguretat i fermesa, a dalt el tronc sembla còmode fins que... arriba l'aleta, vinga tots a treballar de valent, que aquesta vegada sí! El tremolí del tronc s'aconsegueix aguantar. Serreu les dents, borinots, que ja la tenim aquí! Folre a tope, com a l'assaig! I sí! Ens la vam anotar i de quina manera! PRIMERA TORRE DE VUIT AMB FOLRE A LA PLAÇA SANT JAUME! Arribava l'hora d'arrodonir la feina ben feta, i amb un quatre de vuit molt bé de mides i molt tranquil ho vem fer: vem descarregar la tripleta tan estimada a la plaça tan desitjada!

I ara? Volem un pis més? Endavant BORINOTS!

El Prat i l’Espanya Industrial, 27 i 28 de setembre per Patrícia Vera pd4cam 2d7 5d7 4d7a pd5 3d8 4d8 2d7 pd5 El Prat, una nova sortida amb tren, al no ser gaires borinots no s’ha pogut fer allò que es volia, però tot i així, no vam sortir descontents de l’actuació. Es comença amb un pilar caminat, amb gran velocitat! Fem una torre de set prou maca, la qual si hagués vingut algun borinot més podia haver estat de 8; un 4 de 7 amb agulla, un castell poc esperat ja que es deia que no es farien més en aquesta temporada; i un 5 de 7, amb una pinya de 5 de 8! Caram, no es fa cap castell de 8 però molt bé! Les dues altres colles també van sortir contentes amb l’actuació.

Per concloure-la es fa un pilar de 5 bastant maco.

A l’Espanya Industrial sí que es van poder veure castells de 8 pisos, i no un sinó dos! Amb un 3 de 8 prou maco, i un 4 de 8, amb l’estrena dels dosos petits de la colla, un d’ells s’estrenava amb un castell de vuit i l’altre en el seu primer 4 de 8 com a dosos. L’altre castell va ser una torre de 7 que es va desmuntar abans de sonar gralles, igual que el 4 de 8. Finalment s’acaba l’actuació amb un pilar de 5.

De les dues colles que actuaven amb nosaltres només van assistir els Castellers de Gràcia, l’altra colla convidada, els Castellers de Sant Feliu, no va assistir, van córrer rumors que s’havien dissolt.

31

Sitges, 25 d’octubre per David Pellicer pd4cam 3d8 2d8 id4d8 5d7 pd6c Amb dos tresos de nou al sarró els Borinots ens presentem a Sitges més estarrufats que una polla lloca. Avui, però, anem a fer el que fins fa tres setmanes era la nostra millor actuació, que no és poca cosa. Cal que tot surti perfecte, perquè si bé avui no ens hem de menjar cap pastanaga ens podem menjar una cirereta.

Entrem a plaça i és el moment de fer recompte de camises. Hem de ser prou gent per fer la soca de la torre. Els que han vingut amb cotxe van arribant a poc a poc i el Marc va pintant de groc el croquis de la soca.

Són moments en què sempre ens agafa el neguit. Volem fer el castell però el Marc ha de poder pintar més requadrets de color groc. Quan acabem el “pinta y colorea” estem a punt per començar el ball dels quatre passos.

Entrem amb un pilar caminant i comença l’espectacle. Els primers en actuar són els Castellers de Vilafranca que planten un quatre de vuit alleugerit tot fent proves pel quatre de nou net. El descarreguen sense despentinar-se. I ara és el nostre torn.

“U, el tres de vuit!”.

Comencem amb el tres de vuit, castell que no portem a plaça des de fa quasi un mes! És que no el tenim bé? Nooo, és que l’estàvem fent de 9! El castell puja bé i el descarreguem amb un lleuger tremolí però sense més problemes. És el primer tres de vuit de la Martina. Felicitats!

El primer pas ens ha sortit bé. Els de la Jove de Sitges tanquen ronda amb el quatre de set amb agulla.

Segona ronda i els Verds encaren el tres de nou. Els Borinots han canviat, i ara ens mirem aquest castell sabent que nantros també el sabem fer, però quan el veus des de fora, sabent el que costa, no pots deixar de pensar en lo gros que és aquest castell i en lo gros que és lo que hem fet. Mentre el nostre cap es perd en els records de les recents gestes viscudes, Vilafranca ja ha descarregat el tres de nou i és el moment del segon pas del ball.

“Dos, el dos de vuit!”. Tanquem la soca i amb l’ajuda dels amics de Vilafranca i de la Jove de Sitges ens ha quedat un bon coixí. El castell puja perfecte (que avorrides són les cròniques castelleres quan tot va bé) i el descarreguem amb una facilitat insultant. Si continuem anant per les places insultant d’aquesta manera aviat n’haurem de sortir a corre-cuita.

Segon pas i la cirereta més a prop. Per acabar la ronda, Sitges descarrega un meritori cinc de set.

32

Comença l’última ronda i Vilafranca ens delecta descarregant el sempre espectacular i proper tres de vuit amb agulla. I anem pel tercer pas del ball que ens ha d’obrir les portes del quart.

“Tres, el carro gros”. Encarem el castell més fàcil del programa i el que més dificultats ens està donant aquest any, el quatre de vuit. Aquesta vegada comença a pujar amb bona mida, sembla que avui per fi sortirà bé i no el patirem. Però de cop el Maties ens sorprèn dient: “Tinc els peus del revés!” Què vol dir que té els peus del revés? Que potser és contorsionista? Que se li han dislocat els turmells? És que els peuforts no han entrat bé? Sigui el que sigui no ens la volem jugar i desmuntem el castell. Sitges acaba amb el tres de set amb agulla i nantros a la ronda de repetició plantem un segur cinc de set.

“Quatre, la cirereta”. Ha arribat el moment, per fi. Anem a intentar el pilar de sis. La pinya es tanca i puja el Porta.

Es prepara, es col·loca, s’estira, i quan ja s’hi troba bé m’hi enfilo a sobre. “He de posar bé els peus, tenir els peus a lloc és mig pilar. Sí, estan ben posats. Amunt Andreu”. Es fa silenci a plaça i l’Andreu que tira la Nurieta amunt. Ja sonen les gralles. “Tot va bé, s’ha col·locat l’Albert i això no s’ha bellugat ni un pèl”. Noto que l’Anna passa per la meva esquena.

“En un moment serà a dalt, ella entra molt fina, no hi haurà problemes”. I tal com ho estava pensant l’Anna es posa dreta i fa l’aleta. Per fi, pilar de sis carregat! I encara hi ha corda per més, el podem descarregar. El pilar comença a brandar però les anem parant. Cada una que parem ens deixa més castigats però també ens acosta més a descarregar-lo. Noto que l’Anna ja passa per la meva esquena. Estem tan a prop! L’enxaneta ja és a la pinya i quan tots creiem que el descarregarem una última batzegada imparable trenca el pilar. Com pot ser tant cruel el destí?

Cruel? L’hem carregat, és una victòria.

Però estàvem tan segurs de descarregar-lo que ens vam quedar com si ens hagués caigut un gerro d’aigua freda al cap. Encara que sigui un tòpic, els castells són així. Però segur que la pròxima vegada el descarregarem.

Després, quan vam baixar de la pinya em van venir tantes coses al cap. Vaig recordar la cara de l’Alfons quan vaig dir que volia fer el pilar de sis. Quan el Jesús, que llavors era el cap de colla, va comprar la primera xarxa.

La malastrugança que ha empaitat aquest pilar durant tants anys. A la Paula i l’Albert jugant a la sala de Cotxeres on assajàvem. El primer pilar de cinc net que vam carregar amb la Lídia i la Paula. Quan havíem d’ensenyar a la Nurieta a fer de quart amb només 14 anys. Al Santi foradant parets per muntar la xarxa. La paciència infinita de l’Ester. La paciència i el suport de la Mireia. El fotimer d’assajos que va fer el Guillem. La juguesca d’un dinar que va fer l’Alfred amb algun casteller de Sarrià quan encara existien els Castellers de Sarrià (sempre m’he sentit culpable que la perdés). Tota la gent que en un moment o altre, durant aquests anys, ha anat passant pels assajos de pilars per ajudarnos. I quan penses en tota la gent que ha participat en aquest pilar és quan veus que és un castell que només pot fer una gran colla.

Tots Sants, 1 de novembre per Carles Paniello 2d8f 3d9f 4d8 pd4 pd5 pd4 Durant l'any fem moltes actuacions, n'hi ha que no passen a la història, i n'hi hi ha que són molt diferents de les altres. La diada de Tots Sants era diferent en molts aspectes.

D'una banda el fet d'actuar al costat de Vilafranca en una de les seves grans diades i juntament amb Mataró, feia que aquesta no fos una diada més. El fet d'actuar en dissabte al matí tampoc és una cosa habitual, i divendres "obliga" a marxar del local a una hora decent (i en bon estat) per estar l'endemà a tope. I l'altre tema preocupant era la pluja.

Sembla mentida com la climatologia pot arribar a tirar pel terra el treball fet durant mesos per molta gent. Així que divendres vam assajar tots els castells a cobert (a fora plovia) i en acabar el discurs de l'Andreu algú va preguntar: "què passa si demà plou?", i l'Andreu va contestar tot convençut, "no passarà res, demà no plourà". Jo la veritat no les tenia totes, i si hagués hagut d'apostar, hauria apostat per pluja... però per si de cas em vaig comportar, i vaig anar a dormir d'hora. El primer que vaig fer en llevar-me va ser mirar per la finestra i dir "vaja! pluja!" Bé, la paraula que vaig dir no va ser exactament "vaja", ja us podeu imaginar quina era... Llavors vaig anar directe a l'ordinador a mirar les imatges del radar meteorològic, i oh! sorpresa! només plovia a Barcelona! Al Penedès no hi havia precipitacions! Doncs vinga, cap a la dutxa i ràpid cap a l'autocar per anar cap a Vilafranca.

En primera ronda vam oferir a la plaça una torre de postal! Si a alguna foto surt moguda, és culpa del pols del fotògraf... Vilafranca per la seva banda en primera ronda havia carregat el 4 de 9 net i en segona ronda havia fet un intent de 3 de 9 amb folre. Dues caigudes molt importants, i on es demostrava que el 3 de 9 amb folre és un castell que ni els bons fan xiulant. Després d'aquesta caiguda començà a córrer el rumor que potser ni l'intentaríem nosaltres. "Buf! Vaig pensar..." Però per sort el rumor no es va confirmar, i començaven a cantar posicions del 3 de 9 amb folre. Nosaltres (Castellers de Sants) estàvem allà a la nostra posició de la plaça; pensava en l'any passat quan Vilafranca ens va fer col·locar al mig de la plaça per poder-nos ajudar millor a la soca les dues colles, i en mig dels meus pensaments sento el David Miret que s'acosta cap a nosaltres i diu: "Què feu aquí? Vinga, seguiu-me cap el mig de la plaça" I ale! Com l'any passat ens desplaçàvem tots cap el mig d'aquella plaça, cosa reservada només als grans! En un tres i no res, tanquem la soca, pugen segons, primers elements del folre, i ràpidament va pujant tothom allà dalt, i des d'allà la soca l'únic contacte amb el mon exterior és ara ja el so de les gralles per saber com va la cosa. De sobte sento tota la plaça fent una barreja entre "noooooooooo" i "ui,ui,ui,ui", però les gralles continuen sonant i em treuen de dubtes, fan el toc de l'aleta, així que el castell el tenim carregat! Ara es qüestió d'aguantar una mica més, tothom va baixant finetament, i aquest cop, a diferència de la nostra diada, la gent i el folre baixen sense deixar-se caure, cosa que la soca agraeix. Per acabar l'actuació en tercera ronda 4 de 8, dels més macos que hem fet aquesta temporada, i vano de 5, condicionat per la caiguda del pilar de 6 de la setmana anterior a Sitges.

Tot i que per puntuació vam ser la tercera colla de les que havia actuat a plaça, vam ser els qui més ho vam celebrar, i es feia curiós veure com a TV3 i en alguns mitjans escrits sortíem com els grans triomfadors de la diada. Recordo en sortir del restaurant d'on vam dinar que li vaig preguntar a l'Andreu: "Si abans de començar l'actuació t'haguessin dit, les tres colles intentaran el 3 de 9 amb folre, una es quedarà en intent, l'altra el carregarà i només una colla el descarregarà, en quin ordre ho hauries posat?". Segur que ningú hauria apostat que els que el descarregaríem seríem nosaltres, i els de l'intent, Vilafranca! Així que podíem sentir-nos ben contents, acabàvem d'escriure una nova pàgina d'or de la història dels Castellers de Sants. En arribar del dinar, directes al local a seguir la festa, ja que l'endemà era diumenge i no calia treballar, i a falta del Quarts de Nou, visionat del vídeo de la mare de la Naomi. Era el moment de poder veure que els castells que havíem fet eren realment de postal, i veure una dedicatòria al final de la torre que em va emocionar. Felicitats a tots! Som Santsacionals!

33

34

Terrassa, 16 de novembre per Genís “Phelps“ Campreciós 2d8f 2d7ps 3d8 ipd6 pd5 La veritat és que després de passar-me tot l’agost al “cubo” vaig acabar els jocs força cansat i arrugat. Però la gent com jo no podem estar-nos quiets, i tot i que em van recomanar prendre’m unes vacances, vaig decidir que no, que necessitava un nou repte a l’horitzó. Al cap i a la fi els pròxims Jocs no seran fins d’aquí quatre anys.

La veritat és que tot va anar molt ràpid. A través d’un amic meu anomenat Little River (també conegut per Torrent), vaig entrar a la colla just per Festa Major. En aquell moment només coneixia quatre borinots i era un inculte en majúscules en el món dels castells. El repte era clar: escoltar, aprendre, intentar ser útil i, com no, passar-m’ho bé!

Només dos mesos més tard puc dir que he acomplert el primer gran objectiu: m’ho he passat de conya! He conegut molta gent agradable, he visitat vàries places, he gaudit de l’ambient casteller, però sobretot, m’he enfilat a dalt de l’elefant gris, tal i com fa el nen de “La història interminable” amb el gos volador: 2 de 8amb folre, 3 de 8, 4 de 8 (4d8s amb S de soferts!), pilar de 6 carregat, i com no, el 3 de 9 amb folre! Massa enormitats en tant poc temps. I vés per on que, en un tres (de nou) i no res, ens hem plantat a l’última gran actuació de l’any: la Diada dels Minyons. Encara no he tingut temps de pair la nostra Diada ni Tot Sants que ja ens acostem al final.

Si fins ara sempre he vist la colla afrontant qualsevol actuació amb una gran determinació, aquesta vegada he de dir que arribem a plaça enmig d’un ambient un pèl enrarit; el 5 de 8 encara no ha sortit del forn, el 3 de 9 amb folre descartat des de fa dies... Fins i tot hi ha gent que sembla més pendent del que faran altres colles que del que hem vingut a fer nosaltres.

En tot cas, l’actuació comença molt forta amb els Minyons i el seu 3 de 9 amb agulla carregat. Com que no tinc paraules, doncs no en diré res. Senzillament que hem de ser conscients que hem assistit a un moment històric. El malves han seguit amb un 4 de 9 amb folre, el pilar de 8 carregat i un vano de 6. Se’ls veia molt contents, i certament, no n’hi ha per menys! Barcelona, en canvi, crec que avui ha pecat un xic d’ambiciós i ha sortit de plaça força tocada amb dos intents de 4 de 9 amb folre, 4 de 8 amb agulla carregat, 2 de 8 amb folre carregat i pilar de 5.

I els Borinots, què hem fet avui? Doncs jo crec que avui els Borinots hem estat un petit exemple per altres colles: seny i rauxa; per una banda hem estat realistes, i per una altra, malabaristes. El resultat ha estat que hem tornat cap a casa amb el setè 2 de 8amb folre de la temporada, l’enèsim 3 de 8 i un impecable 2 de 7 aixecat per sota que s’ha endut el segon millor aplaudiment del dia! Remarcaré, per si algú encara no ho sap, que hem estat els primers en recuperar un castell que feia molts i molts anys que no es veia enlloc!

La llàstima, però, ha estat no poder acabar la Diada amb el pilar de sis descarregat. Però senyors, tranquils que si l’any que ve continuem treballant així aquest pilar arribarà segur!

I què més voleu que us digui? Que la temporada s’acaba, arriba el fred, la neu, el moment per rememorar aquells instants de glòria... i per què no, per somiar. I en el meu cas, també arriba l’hora de plantejar-me els meus reptes de cara a l’any que ve: escoltar, aprendre, intentar ser útil i seguir passant-m’ho bé, si pot ser fent castells i amb tots vosaltres millor, que a la piscina un se sent molt sol!

35

100 de 8 descarregats A banda del tres de nou amb folre, la XV Diada dels Castellers de Sants va tenir més alicients. I és que d’alguna manera es va descarregar un castell de nou i cent de vuit. Sí, en entrar a plaça no n’havíem fet ni cent en tota la nostra història (diguem 99), i en sortíem havent-ne descarregat més (és a dir, 101).

El camí fins aquí, iniciat exactament onze anys enrere, ha tingut moments més bons i altres més difícils, però cada un d’ells ha sigut una pàgina important per arribar fins on som ara. Una efemèride com aquesta, doncs, és un pretext perfecte per recordar tots aquests passos, no sempre fàcils.

De moment, aquí presentem un recull de tots els castells de vuit descarregats pels Borinots; de moment, 107.

Data 19/10/1997 09/11/1997 20/06/1999 04/07/1999 26/09/1999 03/10/1999 17/10/1999 01/11/1999 14/05/2000 28/05/2000 18/06/2000 01/11/2000 07/10/2001 14/10/2001 29/09/2002 11/05/2003 22/06/2003 21/09/2003 24/09/2003 02/11/2003 03/10/2004 17/10/2004 08/05/2005 22/05/2005 29/05/2005 05/06/2005 19/06/2005 18/09/2005 24/09/2005 09/10/2005 16/10/2005 22/10/2005 06/11/2005 20/11/2005 07/05/2006 36 11/06/2006 25/06/2006

Motiu 5a Diada Diada Diada castellera La Florida Mercè colles BCN FM esquerra Eixample 7a Diada Colla Tots Sants 7è Aniversari Presentació Cast Sarrià Aniv Xiquets de Reus Diada de Tots Sants festes locals 9a Diada Diada de St Miquel 10è Aniv de la colla Festes del Corpus Diada Cast de Sitges La Mercè Diada Cast Terrassa XX Concurs de Castells 12a Diada de la colla XII Aniversari Fes-te al carrer Corpus 79 aniv Nens Vendrell Diada Castellera Memorial Emili Miró La Mercè Festa Major XIII Diada Diada colla local Diada Capgrossos Diada Cast Vila Gràcia Aniv. d'Avismón Aniv Vailets de Ripollet Fes-te al carrer

Lloc Bonet i Muixí (BCN) Sitges Maremagnum (BCN) Hospitalet St Jaume (BCN) Barcelona Bonet i Muixí (BCN) Vilafranca del Penedès Bonet i Muixí (BCN) Sarrià (BCN) Reus Vilafranca del Penedès Martorell Bonet i Muixí (BCN) Vilafranca del Penedès Bonet i Muixí (BCN) La Garriga Sitges St Jaume (BCN) Terrassa Tarragona Bonet i Muixí (BCN) Bonet i Muixí (BCN) esp industrial (Sants) La Garriga El Vendrell Sabadell Terrassa St Jaume (BCN) Sarrià (BCN) Bonet i Muixí (BCN) Sitges Mataró Gràcia (BCN) esp industrial (Sants) Ripollet Zona Franca (BCN)

Castells 5d7 4d8 2d7 pd4 pd5 pd4 5d7 4d8 4d7a pd5 5d7 4d8 2d7 pd4 pd5 pd4 5d7 4d8 2d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d7a 4d8 2d7 pd4c pd5 pd4 4d8 2d7 3d7 pd4 pd5c pd4 pd4cam 4d8 2d7c 5d7 idpd5 pd5 i3d8 4d8 3d8c 5d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d8 id2d7 5d7 id2d7 4d7a pd5 pd5 pd4cam pd4cam id5d7 5d7 4d8 3d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d8 5d7 3d7 pd5 pd5 pd4cam 3d8 4d8 i2d8f 2d7 pd5 4d8 2d7 5d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d8 3d8c 2d7 pd4 pd5 pd4 2d7 4d8 3d7ps pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d8 2d7 5d7 pd5ps pd4cam pd4 4d8 i2d7 3d7 id5d7 pd5 4d8 2d7 3d7ps pd4 pd5 pd4 pd5 pd4cam pd5 2d7 4d8 3d7ps pd4 pd5 pd4 3d8 i2d8f id2d8f 4d8 pd5 pd5 2d7 4d8 3d7ps pd5 pd4 pd4cam 2d7 4d8 5d7 pd5 pd5 pd5 pd4cam 4d8 2d7 3d7ps pd5 pd5 pd4cam 4d8 2d7 5d7 pd5 4d8 2d7 5d7 pd4 pd5 pd4 4d8 2d7 5d7 pd5 pd5 4d8 id2d8f i2d8f 3d7 pd5 pd4cam 2d7 4d8 5d7 pd4 pd5 pd4 pd5 pd4cam 2d7 4d8 5d7 pd5 pd5 pd5 pd4 pd4cam 4d8 2d7 5d7 pd5 pd5 pd4 pd4cam id3d8 4d8 id3d8 2d7 5d7 pd5 pd5 ipd5 pd4cam 4d8 3d8 pd4 pd4 pd4 pd4cam 4d8 3d8c 2d7 pd5 pd5 pd4 pd4cam 2d8f 4d8 id3d8 5d7 pd5 pd5 4d8 2d7 5d7 pd4 pd5 pd4 pd4 5d7 4d8 4d7a pd4 pd5 pd4 5d7 4d8 3d7 pd4 pd5 pd4

16/10/2005 22/10/2005 06/11/2005 20/11/2005 Data 07/05/2006 19/10/1997 11/06/2006 09/11/1997 25/06/2006 20/06/1999 02/07/2006 04/07/1999 25/09/2006 26/09/1999 01/10/2006 03/10/1999 22/10/2006 17/10/1999 29/10/2006 01/11/1999 01/11/2006 14/05/2000 19/11/2006 28/05/2000 20/05/2007 18/06/2000 03/06/2007 01/11/2000 10/06/2007 07/10/2001 01/07/2007 14/10/2001 16/09/2007 29/09/2002 24/09/2007 11/05/2003 30/09/2007 22/06/2003 07/10/2007 21/09/2003 21/10/2007 24/09/2003 28/10/2007 02/11/2003 01/11/2007 03/10/2004 11/11/2007 17/10/2004 18/11/2007 08/05/2005 25/11/2007 22/05/2005 27/04/2008 29/05/2005 11/05/2008 05/06/2005 18/05/2008 19/06/2005 08/06/2008 18/09/2005 22/06/2008 24/09/2005 29/06/2008 09/10/2005 21/09/2008 16/10/2005 24/09/2008 22/10/2005 28/09/2008 06/11/2005 05/10/2008 20/11/2005 19/10/2008 07/05/2006 25/10/2008 11/06/2006 01/11/2008 25/06/2006 16/11/2008 02/07/2006

XIII Diada Diada colla local Diada Capgrossos Diada MotiuCast Vila Gràcia Aniv. d'Avismón 5a Diada Aniv DiadaVailets de Ripollet Fes-te al carrer Diada castellera Festa Major La Florida La Mercè Mercè colles BCN XXI Concurs Castells FM esquerra de Eixample XIV DiadaColla de la Colla 7a Diada Diada Jove Tots Sants de Sitges Tots Sants 7è Aniversari Diada Cast Gràcia Presentació Cast Sarrià Creixement Aniv Xiquets de Reus Aniversari Capgrossos Diada de Tots Sants Aniv. de la Joves festeslocal locals Festa Major 9a Diada Emili DiadaMiró de St Miquel La Mercè 10è Aniv de la colla Creixement Festes del Corpus Festa DiadaMajor Cast de Sitges XV Diada La Mercè Diada Jove de Sitges Cast Terrassa Tots Sants de Castells XX Concurs Diada Castde St Cugat 12a Diada la colla Diada Cast Vila de Gràcia XII Aniversari Festa Major Fes-te al carrer St Jordi Corpus XV aniv Aniversari 79 Nens Vendrell La Patum Diada Castellera Aniv. Capgrossos Memorial Emili Miró Festes de la Zona Franca La Mercè Festa Major Diada Cast. Esplugues XIII Diada La Mercè Diada colla local Festa Espai Obert Diada Capgrossos XXII Concurs deGràcia Castells Diada Cast Vila XVI Diada Aniv. d'Avismón DiadaVailets Jove de Aniv deSitges Ripollet Tots Sants Fes-te al carrer DiadaMajor Minyons de Terrassa Festa

Bonet i Muixí (BCN) Sitges Mataró Gràcia Lloc (BCN) esp industrial (Sants) Bonet i Muixí (BCN) Ripollet Sitges Zona Franca (BCN) Maremagnum (BCN) Sant Cugat Hospitalet St Jaume (BCN) Tarragona Barcelona Bonet i Muixí (BCN) Sitges Vilafranca del Penedès Vilafranca del (BCN) Penedès Bonet i Muixí Pl. del Sol (Gràcia) Sarrià (BCN) Esquerra de l'eixample (BCN) Reus Mataró Vilafranca del Penedès Valls Martorell Sant BonetCugat i Muixí (BCN) Terrassa Vilafranca del Penedès St Jaume (BCN) Bonet i Muixí (BCN) esp industrial (Sants) La Garriga Sarrià Sitges(BCN) Bonet i Muixí (BCN) St Jaume (BCN) Sitges Terrassa Vilafranca Tarragonadel Penedès Sant BonetCugat i Muixí (BCN) Gràcia Bonet i(BCN) Muixí (BCN) Santindustrial Andreu (BCN) esp (Sants) Sitges La Garriga Bonet i Muixí (BCN) El Vendrell Berga Sabadell Mataró Terrassa Zona Franca (BCN) St Jaume (BCN) Sant Cugat Sarrià (BCN) Esplugues de (BCN) Llobregat Bonet i Muixí St Jaume (BCN) Sitges esp industrial (Sants) Mataró Tarragona Gràcia (BCN) Bonet i Muixí (BCN) esp industrial (Sants) Sitges Ripollet Vilafranca del(BCN) Penedès Zona Franca Terrassa Sant Cugat

25/09/2006 La Mercè St Jaume (BCN) 01/10/2006 XXI Concurs de Castells Tarragona Places on hem fet més castells de 8Bonet i Muixí (BCN) 22/10/2006 XIV Diada de la Colla 29/10/2006 Diada Jove de Sitges Sitges Lloc 01/11/2006 Tots Sants Vilafranca del Penedès núm 1 Bonet i Muixí 18 19/11/2006 Diada Cast Gràcia Pl. del Sol (Gràcia) 2 SitgesEsquerra de l'eixample (BCN) 12 20/05/2007 Creixement 3 Vilafranca del Penedès 11 03/06/2007 Aniversari Capgrossos Mataró 4 Pl. Sant Jaume 9 10/06/2007 Aniv. local de la Joves Valls 01/07/2007 Festa Major Sant 5 Sant CugatCugat 8 16/09/2007 Emili Miró Terrassa 6 Parc de l’espanya industrial 6 24/09/2007 La Mercè St Jaume (BCN) 7 Terrassa 6 30/09/2007 Creixement esp industrial (Sants) 8 Gràcia 5 07/10/2007 Festa Major Sarrià (BCN) 9 Tarragona (Concurs) 5 21/10/2007 XV Diada Bonet i Muixí (BCN) Mataró 4 28/10/2007 Diada Jove de Sitges10 Sitges 01/11/2007 Tots Sants Vilafranca del Penedès 11/11/2007 Diada Cast St Cugat Sant Cugat

pd4cam id3d8 4d8 id3d8 2d7 5d7 pd5 pd5 ipd5 pd4cam 4d8 3d8 pd4 pd4 pd4 pd4cam 4d8 3d8c 2d7 pd5 pd5 pd4 pd4cam 2d8f 4d8 id3d8 5d7 pd5 pd5 Castells 4d8 2d7 5d7 5d7 4d8 2d7 pd4 pd5 pd4 pd4 5d7 4d8 5d7 4d8 4d7a4d7a pd5 pd4 pd5 pd4 5d7 4d8 3d7 2d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 5d7 4d8 5d7 2d7 4d8 pd4 2d7 pd5 pd4 pd4 pd5 pd4 pd4cam 2d7 pd5ps 4d7a4d8 4d85d7 2d7pd5 pd4c pd5 pd5 pd4 4d8 2d8f 3d7ps pd5 2d7 3d7 pd4 pd5c pd4 pd4 pd4cam 4d8 pd4 pd4cam 4d8 2d8f 2d7c 3d8 5d7 idpd5 pd5pd5 pd4 pd4 pd5 pd4 pd4cam 2d8f 3d8 id4d8 5d7 pd4 i3d8 4d8 3d8c 5d7 pd4 pd5 pd4 pd5 pd4 2d8f 3d84d8 4d8id2d7 pd4 pd5 pd5 pd4 pd4cam 5d7 id2d7 4d7a pd5 pd5 pd4cam 3d8 9d7 id2d8f 2d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam id5d7 5d7 4d8 3d7 pd4 pd5 pd4 id4d8 4d8 2d75d7 5d73d7 pd4 pd5 pd4 pd4cam 4d8 pd5 pd5 pd4cam 4d8 3d8 2d7 pd4ps pd5ps pd4ps 3d8 4d8 i2d8f 2d7 pd5 3d8 2d7 pd4 pd5 pd5 pd4 4d8 4d8 2d7 5d7 pd4cam 3d8 2d8f 4d8pd4 pd4ps 4d8 3d8c 2d7 pd5pd5ps pd4 pd4ps pd4camc 3d8 2d7 4d7 pd5 2d7 4d8 3d7ps pd4id4d8 pd5 pd4 pd5 pd4cam 3d8 id2d8f 2d8fc 4d8 pd5 pd5 pd4cam 4d8 2d7 5d7 pd5ps pd4cam 3d8 2d7 pd4 pd4 pd4 4d8 i2d7 3d7 pd5 id5d7 pd5 pd4cam 2d7 4d8 5d7 pd4 pd5 pd4 4d8 2d7 3d7ps pd4 pd5 pd4 pd4cam 3d8 pd5 id2d8f pd4pd4 pd5pd5 pd4pd4 pd5 pd4cam 2d74d8 4d82d8f 3d7ps pd4cam 3d8 2d8f 4d8 pd4 pd5 pd4 3d8 i2d8f id2d8f 4d8 pd5 pd5 2d8f id3d9f id3d9f 2d7 4d8 3d7ps pd53d8 pd4 pd5 pd4 3d8 4d8 2d7 pd5 pd5 5d7 pd5 pd5 pd5 pd4 pd4cam 2d7 4d8 pd4 9d7 2d8f 3d83d7ps pd4pspd5 pd5pd5 pd4ps pd4cam 4d8 2d7 pd4cam pd4 2d7 5d7 3d7ps pd5 4d8 2d7 3d8 5d7 pd5 pd4cam pd4 pd5 pd4 4d8 2d7 5d7 5d7 3d8 pd4 3d7ps pd5 pd4 pd4cam 4d8pd5 2d7 pd4 pd5 pd5 pd4 pd4cam 4d8 2d7 3d8 5d7 pd5 3d8 id2d8f 4d8c 2d7 pd4 pd5 pd4 4d8 i2d8f 3d7 pd5 5d7 4d8 3d8 5d7 3d7ps pd4 pd5 pd4 pd4cam 2d7 pd4 pd5 pd4 3d8 pd4cam 2d7 4d82d7 pd44d8 pd55d7 pd4pd5 pd5 pd5 pd5 pd4cam 3d8 4d8 2d8f2d7 4d8c pd5 pd5 pd4 pd4cam 5d7 pd5 pd5 pd4 pd4 3d8id3d8 2d7 4d8 pd52d7 5d7 pd5 pd5 ipd5 pd4cam 4d8pd5 id3d8 pd5 pd4cam 4d8pd4 pd5 pd5ps pd5 pd4cam 4d8 3d8 2d8f pd4 pd4 3d8 4d84d8 2d7 3d8c pd5 2d7 pd5 pd5 pd4cam 2d8fpd4cam 3d9fc 4d8 pd5 pd4 2d8f 4d8 id3d8 5d7 pd5 pd5 pd4cam 3d9fpd5 4d8 pd5 pd5 pd5 4d8 2d7 2d8f 5d7 pd4 pd4 pd4cam 3d8 4d7a 2d8f pd4 id4d8 5d7pd4 pd6c pd4 5d7 4d8 pd5 2d8f4d8 3d9f3d7 4d8 pd4 pd5 pd4 5d7 pd4 pd5 pd4 2d8f 2d7ps pd4cam 5d73d8 4d8ipd6 2d7 pd5 pd4 pd5 pd4 pd4cam 2d7 4d8 5d7 pd5 pd5ps pd5 4d8 2d8f 3d7ps pd5 pd4 pd4cam 2d8f 3d8 4d8 pd4 pd5 pd4 pd4 pd5 pd4 pd4cam 2d8f 3d8 id4d8 5d7 pd4 pd5 pd4 2de8f3d83de8 4de8 2d8f 4d8 pd4 pd5 pd5 pd4 3 3 3d8 9d7 id2d8f 2d712pd4 pd5 pd4 3 4d8 52d7 5d74pd4 pd5 pd4 id4d8 3 3 3d8 2d7 5 pd4ps pd5ps pd4ps pd4cam 4d8 1 2 6 3d8 4d8 2d7 pd5 pd4cam 3d8 2 3 2d8f 34d8 pd4ps pd5ps pd4ps pd4camc 3d8 2 2d7 4id4d8 4d7 pd5 pd51 pd4cam 2d8fc 4d8 pd5 pd5 3 3d8 id2d8f 4 3d8 4d8 2d7 pd4 pd5 pd4 2 2 1 pd4cam 2d7 4d8 5d7 pd4 pd5 pd4 2 pd4cam 3d8 id2d8f3 4d8 2d8f pd4 pd5 pd4 2 2d8f 24d8 pd4 pd5 pd4 pd4cam 3d8 2d8f id3d9f id3d9f 3d8 pd4 pd5 pd4 3d8 4d8 2d7 pd5 pd5

37

4 de 8

Data: 19 d'octubre del 1997 Lloc: Sants (5a Diada) Altres Colles: Xics de Granollers i Colla Jove dels castellers de Sitges Actuació: pd4cam 4d8 2d7 5d7 pd4 pd5 pd4

Intents totals Desc

I

Id

1997

4

2

1

0

1

1998

3

0

0

2

1

1999

13

6

1

0

6

2000

7

4

2

0

1

2001

2

2

0

0

0

2002

2

1

1

0

0

2003

8

5

0

0

3

2004

3

2

1

0

0

2005

12

12

0

0

0

2006

11

8

1

0

2

2007

Intents totals 10 Desc 12

0Carr

0I

2Id

1997 2008

4 11

21

00

11

82

0

0

2002

2

2003

8

2

1

I

Id

1

0

1

0

0

0

3 0

2001 2005

121

120

01

00

00

2003 2006

111

81

10

00

02

2005 2007

125

101

01

00

32

2006 2008

114

84

20

00

2007 TOTAL 8812

0 6012(68.1%) 9 (10.2%)

20(2.27%)

0

1

0

017 (19.3%)2001

1

0

1

0

0

0

2003

1

1

0

0

0

2005

5

1

1

0

3

2006

4

4

0

0

0

2007

12

12

0

0

0

2008

11

11

0

0

0

TOTAL

38

30 (78.9%)

3 (7.89%) 2 (5.26%) 3 (7.89%)

1

1

0

2

1

0

I

2000

1

0

1

0

2003

3

1

1

2004

2

0

2

1

1

0

1

2006

2005 3 2de8f 2007

2006

4

4 12

0 1 4

1 4 12

1 0 0 0

0 1 0 0

0 0 0 0

0

1

0

1

0

2

2

0

1

2000

Id

5

2

01

I

1

0 3

0

Carr

2005

0 0

Id

Intents totals Desc

2003

1 0

1

Carr

0

1 5

I

Intents totals Desc

1

2 8

1

3 (7.89%) 2 (5.26%) 3 (7.89%)

0

2002 2003

Carr

30 (78.9%)

0

0

0

38

1

1

2

TOTAL

2001

0 0

Intents totals Desc

0

1

2 0

1999

11

0

4 2

2008 11 8 2 0 1 Data: TOTAL1 de 88novembre del 2000 60 (68.1%) 9 (10.2%) 2 (2.27%) 17 (19.3%) Lloc: Vilafranca del Penedès (Tots Sants) Altres Colles: Castellers de Vilafranca i Capgrossos de Mataró Actuació: pd4cam 3d8 4d8 i2d8f 2d7 pd5

11

2000

7 2

32007 de 8 12

2008

1999

0

2000 2001

2

0

3

6

0

2

2004

0

0

2

0

1

10

2001

0

6

0

1

0

13

2

0

1

1999

0

2

5

1

0

4

2

1

2

0

7

2000

0

1

6

0

1 0

12

2000

1

2 0

8

0

Carr

4 3

12

1

1

1997 1998

11

6

0

Id

2006

13

1

I

3

1999

2

Carr

2004

0 (68.1%) 90 (10.2%) 22 (2.27%) 60

Intents totals Desc

Intents totals Desc

1 (19.3%) 17 2005

1998 88 3 TOTAL

1999

38

Carr

Id 0

0 3 0 0

2000

Intents totals

Desc

Carr

I

Id

1

0

0

1

0

2003 2008 20 de11 11 0 0 0 Data: novembre del 2005 2007 8 5 1 0 2 2004 Lloc: Gràcia (Diada Cast.

Vila de Gràcia) TOTAL 38 30 (78.9%) 3 (7.89%) 2 (5.26%) 3 (7.89%) Altres 2008 Colles: 7 Castellers de 7la Vila de Gràcia 0 i Castellers 0 de St. Feliu 0 2005 Actuació: pd4cam 2d8f 4d8 id3d8 5d7 pd5 pd5 TOTAL 29 17 (58.6%) 2 (6.89%) 3 (10.3%) 7 (24.1%) 2006

3

1

0

1

1

4

4

0

0

1

2007

8

5

1

0

2

2008

7

Intents totals

Desc

Carr

I

Id

2000

1

0

0

1

0

2003

3

0

1

1

1

2004

2

0

0

0

2

2005

3

1

0

1

1

2006

4

4

0

0

1

0

1

1

1

0

0

0

2

TOTAL 29

2007

8

5

1

0

2

2008

7

7

0

0

0

17 (58.6%)

2 (6.89%)

3 (10.3%)

7 (24.1%)

TOTAL 29

3 2

7

0

0

0

17 (58.6%)

2 (6.89%)

3 (10.3%)

7 (24.1%)

El que fa 100!

2 de 8 amb folre XVI Diada de la colla, 19 d’octubre de 2008

39

Tre di nove con fodera

Dilluns 6 d’octubre. 6.45h. Aeroport de Girona Encara amb l’eufòria en el meu cos i un somriure immens, el meu vol cap a Milà (ciutat on viuria el proper any i on començaria la meva nova vida Erasmus) sortia poques hores més tard que tots plegats féssim història a la plaça de braus de Tarragona. En aquell moment la meva sensació era certament estranya, una mescla de satisfacció per la bona feina que havíem fet, tristesa per no poder viure els següents dies de la colla i il·lusió per la nova vida que m’esperava. De fet, aquell avió per marxar l’hauria d'haver agafat setmanes abans, ja que els curs a Itàlia començava l'1 d’octubre, i hauria d’haver arribat amb antelació per buscar pis i aquestes coses, però vaig pensar que valdria la pena apurar els meus dies a Sants i marxar la matinada següent després del concurs. Personalment, després del primer intent frustrat de 3 de 9 amb folre a Tots Sants 2007, i de saber que marxaria d’Erasmus, poder fer el 3 de 9 amb folre al concurs es va convertir en el meu objectiu principal abans de marxar. Així doncs, ja des de setmanes abans del concurs vaig començar a muntar aquella soca de tres immensa, imaginant-me com seria aquell moment. I després de tot, quan el meu avió s’enlairava, pensava: HA VALGUT LA PENA quedar-se fins al concurs.

Els primers dies a Milà, com no podria ser d’una altra manera, van ser una gran experiència, coneixent moltíssima gent cada dia i descobrint una nova ciutat. Un gran moment per recordar va ser quan des de la meva habitació, amb el meu portàtil, anava mirant el racó de la colla, i m'anaven caient les llàgrimes mentre llegia totes les cròniques que la gent escrivia al fòrum. Santsacional.

Divendres 17 d’octubre. 17.30h. Aeroport de Bergamo (Milà) Dues setmanes després de marxar, estava a l’aeroport de Milà per tornar cap a casa. Arribava a la tarda, i vaig tenir el temps just per passar per casa a buscar la faixa i anar cap a la tècnica.

40

Dintre la tècnica també vaig tenir una sensació realment estranya, sense jet lag, és clar, però amb el cap descol·locat. El cap de setmana va ser realment intens: dissabte em vaig passar la tarda creant a última hora l’espectacle de la diada, i diumenge... què dir d’aquell diumenge, ni el millor guionista hauria escrit un dia tan perfecte: 3 de 9 amb folre descarregat, diada espectacular i celebració memorable.

Així doncs, a les tres de la matinada del dilluns següent em despertava per anar cap a l’aeroport de Girona, i mentre el mou vol es tornava a enlairar pensava: HA VALGUT LA PENA tornar per la Diada.

Els dies següents més sensacions molt semblants a les de dues setmanes abans, en què llegir la premsa per internet i mirar tots els vídeos possibles d’aquell 3 de 9amb folre no tenia preu. Inoblidable.

Dissabte 31 d’octubre. 19h. La meva habitació.

Aquest dia vaig viure el que va ser la meva primera actuació a la distància, la diada de Sitges. Després de buscar per internet durant una bona estona, vaig poder connectar amb ràdio Vilafranca i viure en directe l’actuació.

Com que no tenia imatge em vaig dedicar a anar comentant l’actuació al fòrum, imaginantme què estaria passant. En aquet punt arriba un altre moment històric, tornem a intentar el pilar de sis molts anys més tard. I en aquest punt decideixo que ja que no puc estar a plaça, almenys gravaré un vídeo de la meva celebració... Com continua crec que molta gent ja ho sap, he! he! .

Divendres 31 d’octubre. 12.30h Aeroport de Bergamo (Milà) Després d'una sèrie de successos de mala sort per anar cap a l’aeroport, vaig estar a dos minuts de perdre el vol. Quina cursa dins l’aeroport... buf. Després d’allò, la diada de Tots Sants no podia anar malament. I quina diada!

No hauria pensat mai que podríem tenir tants

imprevistos a nivell de soca i folre per fer el 3 de 9 amb folre. El telèfon de la colla va treure fum i fins cinc minuts abans de provar el tres, encara trucava a gent. El recompte de gent no va ser fàcil, i la reunió de la tècnica a peu de plaça sobre si intentàvem el tres o no, va ser d’aquelles mítiques, avaluant pros i contres. Finalment decisió valenta i resultat immillorable.

Espina més que treta de l’any anterior.

Així doncs, ja hi tornàvem a ser, com si d’un dejá vu es tractés, em tornava a despertar un dilluns a les tres del matí per anar cap a l’aeroport de Girona. I doncs, està clar què pensava, no? HA VALGUT LA PENA. Dijous 13 de novembre. 12.30h Aeroport de Bergamo (Milà) Aquí arriba el gran moment dels dos cèntims. Concretament el d'agafar un avió els bitllets del qual m’havien costat 0.02 € (anar i tornar és clar). Sí sí, el senyor Ryanair està una mica boig i fa possible aquestes coses. Aquest cop l’objectiu era triple: 5 de 8, 2 de 7 per sota, pilar de 6. Llàstima descartar el cinc, i llàstima no rematar el pilar, però tot i això tornàvem a fer història! Quines aixecades! Bravo!

I així doncs, ja podia tornar definitivament cap al meu Erasmus amb un sol pensament al cap: HAN VALGUT LA PENA TOTS AQUETS VIATGES. Quina temporada, nois! Arribat aquest punt voldria fer un sincer agraïment als meus pares, que han fet possible econòmicament tota aquesta santsacional experiència. Grazie mile!

El meu erasmus durarà fins a principis d’estiu, així que sobretot descanseu molt durant les vacances, que durant la primera part de la temporada que ve (com diu un que sé jo) tocarà picar molta pedra.

Allora, ci vediamo pronto! Ciao!

Pere Camprovín

i ara què?

S’ha acabat la temporada castellera, SÍ!, però amb els mesos d’hivern cal seguir fent feina. Seguint amb la meravellosa història de la formiga, aquella petita bestiola que amb les seves amigues són capaces d’aconseguir tot allò que es proposen... bé, doncs quan arriba el temps del fred aquella formiga i les seves companyes no paren de pencar: ponen els ous de les noves fornades, arreglen els seus caus, fan noves galeries... fan la feina fosca, la feina subterrània.

A nosaltres, ben igual que a les formigues, ens ha arribat l’hora de deixar descansar la camisa, la faixa i els pantalons cansats de tants bons moments i ens toca treure el mono de treball no casteller.

Per què? Us preguntareu molts de vosaltres.

Doncs perquè el proper mes de març tenim feina doble. Ja haurem començat la temporada, estarem iniciant els assaigs, tindrem una nova junta i una nova tècnica i, a més,

Tothom a pencar!

estarem organitzant la trobada castellera més gran (amb el permís del Concurs de Castells, és clar). Sí, al març arriba a Sants el VIII Torneig de Futbol Casteller.

Així doncs, aquell cap de setmana (7 i 8 de març) Sants serà el punt de trobada d’un total de 32 colles i de més de 500 participants disposats a lluitar per quedar campions d’un torneig on s’hi barreja l’esport, la competitivitat i la rivalitat entorn d’una pilota però on hi ha temps, també, per a fer festa, conèixer gent nova i passar-ho molt bé.

Com a colla amfitriona ens tocarà suar de valent perquè organitzar un tinglado com aquest no és poca cosa, però entre totes i tots i sobretot apel·lant a la feina de la formiga farem d’aquesta trobada un gran esdeveniment.

En total seran doncs 112 partits disputats de forma simultània en 8 camps distribuïts pel barri (pistes cedides per les escoles, pel secretariat, pel districte i per les entitats que les gestionen).

30 hores non stop on haurem de coure botifarres pel sopar del dissabte, estar darrere la barra que hi haurà a les Cotxeres, fer-nos responsables que els equipaments cedits per les entitats i escoles quedin en el mateix estat, preparar els esmorzars del diumenge al matí, parar les taules pel dinar de cloenda... però també hi haurà temps per jugar a futbol, sortir de festa, riure, conèixer gent nova i... qui sap què més pot passar?

De moment, aneu-vos reservant el cap de setmana dels dies 7 i 8 de març, aneu augmentant les reserves d’energies i enllustreu el calçat futbolero per tenir-lo a punt, que aquells dos dies farà falta molta gent.

I recordeu que “A Sants pugem fins on volem!” Pugem el llistó d’aquest torneig? www.futbolcasteller.cat Marc Febrer

41

<<El repte de ser la millor colla de la ciutat ens motiva>>, reivindica Andreu Botella. Una mostra de l’orgull dels santencs, tant característic d’un barri que ha fet pinya al voltant d’ells quan quan ha fet falta. La prova, la diada del 19 d’octubre a la plaça Bonet i Muixí, on es va dur a terme una intensa campanya per mobilitzar veïns per ajudar a concretar el repte de descarregar el 3 de 9. La resposta popular va ser espectacular. <<Connectar amb el barri, i més en dies com aquests, per nosaltres és el més important>>, conclou el cap de colla.

El Punt, 21 de novembre

XVI Diada de la colla

Són la colla revelació de la temporada. La cita d’ahir al migdia a la plaça Bonet i Moixí era vital per als Castellers de Sants, i no només pel fet d’actuar a casa i celebrar la seva diada d’aniversari, sinó perquè era el dia triat per demostrar que l’èxit del Concurs no va ser un bluf i que, fins i tot, el podien superar. Així, amb la vista fixada en l’objectiu de plantar cara al castell de 9, els borinots engegaven la diada descarregant un dos de vuit folrat que no els va plantejar cap mena de dificultat. Amb aquest bon auguri, els de Sants es posaven mans a la feina amb el gran objectiu del dia: descarregar el primer cop en la seva història el tres de nou. Els de gris ni tan sols van permetre un moment d’incertesa i van descarregar el castell amb una certa comoditat i només amb el folre patint una mica. Encara eufòrics, els borinots van tancar la diada amb un quatre de vuit desquadrat i que van haver de suar per descarregar-lo. Al cap, el tenien més aviat en la celebració que els esperava qun no pas en la plaça. (...)

La Vanguardia, 20 d’octubre AVUI

El Punt, 20 d’octubre

Societat 29

DILLUNS, 20 D’OCTUBRE DEL 2008

Castells la jornada Joan Beumala

Borinots al poder!

E

42

ls grisos es doctoren. Ahir a quarts de dues del migdia va esclatar l’eufòria a la plaça de Bonet i Moixí, al cor del barri de Sants.

Els Castellers de Sants, que havien tornat a casa després del gran èxit assolit a Tarragona, on es van convertir en la dotzena colla capaç de fer-li l’aleta a un castell de nou pisos, van acabar de rematar la feina tot descarregant sense contemplacions i amb una flegma digna de les colles amb més solera el tan desitjat 3 de 9 amb folre. Sants va fer ahir un salt qualitatiu molt important, que li aventura un futur certament agradós.

Envoltats de la seva gent, enfortits i amb un esperit cent per cent positiu, els camises grises van començar l’actuació bastint amb molta solidesa un 2 de 8, que ja anunciava clarament que la colla estava a punt.

Tot seguit va arribar l’hora de la veritat, enmig d’un ambient –i aquest va ser un detall remarcable– de molta concentració: cares serioses, d’estar molt per la feina i sobretot amb la consigna molt clara de descarregar el castell. Potser per això la

Altres actuacions

Barcelona, Sants Pl. Benet i Moixí Minyons de Terrassa: @ 5/8, 3/9f, 3/8a, P/7f Castellers de Sants: @ 2/8f, 3/9f, 4/8, 3P/5

Colla Joves de Castellers de Sitges: @ 3/7, 4/7, 3/7a, P/5

carregada gairebé ni es va celebrar; res a veure amb l’eufòria de fa quinze dies a Tarragona. Calia reservar forces per poder baixar el castell i va caler també molta traça i un esforç extrem del folre –de molta qualitat– per assegurar un desenllaç feliç.

Fantàstic Sants!

Els Castellers de Sants descarreguen el seu primer 3 de 9 en pròpia plaça Els Minyons de Terrassa, per la seva banda, van sortir de Sants havent firmat la millor actuació del cap de setmana i amb la sensació que estan en un bon estat de forma. Els terrassencs, tot i no poder comptar amb alguns dels seus efectius titulars, van

Castellers de Mallorca: 3/7a, id5/7, 5/7, 4/7a, v de 5 Xics de Granollers:

plantar sense problemes el 5 de 8 i tot seguit va apostar fort amb el 3 de 9, que durant la descarregada va exigir el treball del folre així com dels components del tronc més experimentats.

Els Minyons van arrodonir la seva brillant actuació amb un 3 de 8 amb l’agulla d’execució impecable –de totes maneres, no sembla gaire factible que a Girona se la juguin amb l’intent d’aquesta estructura amb un pis més– i amb el seu primer pilar de 7 de l’any, un castell que feia més d’un any que no feien i que ahir els va sortir clavat, sobrat fins i tot. També hi va ser la Colla Jove de Castellers de Sitges, que va estrenar el 3 de 7 amb l’agulla.

Paral·lelament, les dues colles de Valls van preparar el gran derbi de Santa Úrsula de diumenge vinent fent castells de 8 bàsics.

Atenció, perquè, mentre la Colla Joves centra les prioritats en el 5 de 9 –i després ja es veurà–, els responsables de la Colla Vella van anunciar la bomba: els rosats atacaran el 3 de 9 amb el pilar! Per cert, potser no seran els únics, ja que els Castellers de Vilafranca actuaran dissabte, el dia abans, a Sitges. Tothom a ballar! ■

El Pla de Santa Maria Joves Xiquets de Valls: 3/8, 4/8, 5/7, vano de 5

(...) Envoltats de la seva gent, enfortits i amb un esperit cent per cent positiu, els camises grises van començar l’actuació bastint amb molta solidesa un 2 de 8, que ja anunciava clarament que la colla estava a punt.

Tot seguit va arribar l’hora de la veritat, en mig d’un ambient -i aquest va ser un detall remarcable- de molta concentració: cares serioses, d’estar molt per la feina i sobretot amb la consigna molt clara de descarregar el castell. Potser per això la carregada gairebé ni és va celebrar; res a veure amb l’eufòria de fa quinze dies a Tarragona. Calia reservar forces per poder baixar el castell i va caler també molta traça i un esforç extrem del folre -de molta qualitat- per assegurar un desenllaç feliç. Fantàstic Sants! (...)

Avui, 20 d’octubre El magnífic 3 de 9 amb folre que els Castellers de Sants van descarregar ahir ■ ÒSCAR MACH

3/7, 2/6, 3/6a, idP/5, 2P/4 Castellers de Badalona: 3/6, 4/6a, 2/6, P/5

Móncasteller:

Grans cites a Valls,

�

���������������� ����������������

�

������������������� �������� ���������� ���������

�����

����

�������

�������

���

�����

����

��������

������

���

����

�����

������������������ ������������

����

����

������

� �

�

����������

�������

�������

�����

�������

Pressionats (4). Van tenir en el 3 de 9 el seu millor castell, però no van assolir el 4 de 9.

La pressió va poder una mica amb ells.

Concurs de castells de Tarragona

�

�������������������

����

�������

���

�

��������������������

���

����

�����

�

���������� ������������

���

����

������

�

������� ������������

�������

���

���

��

��������������������

���

������

������

��

���������� �����������

���

���

����

��

���������������

�����

����� ������

��� ���

����� ����� ���

���

������

���

@ Colla Jove Xiquets de

Tarragona:

Confirmats (5). Va repetir els castells de Santa Tecla, amb menció especial per al 3 de 9, descarregat amb seguretat. @ Castellers de Sants: Magnífics (6). Els borinots van protagonitzar la gran novetats de la diada en carregar –sobradament– el primer 3 de 9 del seu historial.

Avui, 6 d’octubre

���

��

@ Castellers de Lleida: Eufòrics (7). Van confirmar un ��� ���� ��� ���� ��� excel·lent moment de forma i van firmar la millor actuació ���������� Els borinots han���fet que es giri����� la truita.����Els Castellers de Santsderecordaran per el Concurs com el gran dia en què la seva trajectòria, ambsempre el ��� ����� ���� ����������� seu segonun 2 de grup 8 descarregat. van penjar-se la medalla de colla de nou, una distinció que només selecte pot lluir. De passada, s'imposaven als ����������������� ��� ��� ��� ���� ���� @ Castellers de Barcelona: Castellers de Barcelona, que ahir no van poder���� aguantar els nou pisos. Els de Sants van enfilar el tres de nou amb folre desFrustrats (8). Haver de des��������������������� ��� ������ ���� ��� prés d'haver completat un consolidat dos de vuit. El castell vamuntar pujar parat ��������� el 4molt de 9 i veure comi, amb la canalla convençudíssima, aquest els rivals ettrigar passen a al davant cop no van tenir problemes per coronar-lo.

La gasolina, però, no va acabar-se, i no van poder-lo descarregar. Amb �������������� ��� ��� ���� ���� no era el guió que esperaven.

��

��������������������

���

�������

���

����

������������������ ���������������

����

�����

���

���

�� �� ��

��

La de Sants ja és colla de nou

un quatre de vuit arrodonien la millor actuació de la seva història, i ho van celebrar tal com es mereixien. (...)

Tots Sants

���

�����

���

������������������������������������������������

De Tots Sants a només Sants

Els verds fallen a una diada de l’u de novembre que rada dels “Borinots“

@ Xiquets de Tarragona: Limitats (9). El fet d’haver d’estrenar canalleta nova va acabar sent un factor decisiu que va condicionar les opcions de la colla matalassera.

@ Xicots de Vilafranca: Desafortunats (10). Es van confirmar els pitjors presagis consagra la tempoper a aquesta colla, que no va poder amb el 2 de 8, que va intentar en dues ocasions.

@ Castellers de Sabadell: Després d’obrir la llauna amb el dos de vuit amb folre, els barcelonins van van Solvents (11). Els saballuts saber al nivell, amb el 2 aixecar un tres de nou folrat insultant, en el que ni els dubtes deestar l’enxaneta de 7 com a millor castell, i guavan poder desfer el somni de descarregar-lo lluny de casa seva.

Després de nyar colles a priori superiors. carregar-lo a Tarragona i descarregar-lo en la seva diada, els de Sants van completar aquest castell de nou pisos lluny de Barcelona. Finalment, els Castellers d’aquest barri barceloní van completar el quatre de vuit.

Diari de Tarragona, 2 de novembre

Diada de Minyons

El Punt, 6 d’octure

Avui, 2 de novembre (...) Uns eufòrics Castellers de Sants es van apuntar amb molta categoria el seu tercer 3 de 9, el segon descarregat. Els galons de 9 imprimeixen caràcter.

Avui, 17 de novembre (...) Els “borinots“, al seu torn, van obsequiar la parròquia amb una insòlita i certament meritòria torre de 7 aixecada per sota, una consecució les úniques referències de la qual daten del segle XIX. Marcaran tendència, segur.

de Valls va jugar la seva gran carta amb aquest 5 de 9 amb folre, mentre que la Jove de Tarragona va amb aquest 3 de 9 amb folre ■ TJERK VAN DER MEULEN

El Punt, 17 de novembre

43