Suc de pinya 20

NÚMERO 20 | DESEMBRE 2007

editorial Ens hem quedat a les portes del nostre primer castell de nou. I, tot i que sens dubte la il·lusió per assolir descarregarlo era absoluta, no fa la sensació que aquest petit ‘fracàs’ hagi portat més que la lògica emprenyada del primer moment i no en canvi cap mena de desànim en l’esperit de la colla.

I aquest efecte pot tenir diverses lectures, segons qui ho analitzi. De ben segur que més d’un –i més de dos– hauran qualificat el nostre post-Tots Sants de certament incomprensible; els haurà estranyat que, després de construir dues estàtues com les que vam fer aquell dia, no haguem tornat a provar el tres de nou aquesta temporada. I aquesta lectura serà compartida tant per castellers com per aficionats i periodistes, especialment de la zona castellera tradicional.

Una altra lectura s’avé més amb la manera de veure els castells que tenim les colles anomenades modernes, on sovint els salts cap a l’assoliment d’una nova fita no es fan seguint només l’empenta emocional sinó que s’avaluen –i molt– les possibles conseqüències d’estirar més el braç que la màniga, i no tan sols en l’aspecte purament casteller, sinó també en l’aspecte social, tenint

hi som a molta cura, per exemple, de no ‘cremar’ als castellers ocasionals amb crides massa continuades.

Hem tocat amb la punta dels dits el primer castell de nou quan no fa ni un any que, tot i veure-ho més a prop, no podíem pensar ni per un instant que els Castellers de Sants podíem arribar a formar part del selecte grup que tasta aquesta categoria castellera. Però hi hem estat a prop, molt a prop. I això, com que en som ben conscients, té unes conseqüències indiscutibles. No hem tornat a provar el tres de nou, és cert; ens haurem arronsat, diran alguns, o haurem estat prudents, diran uns altres. Però el que no té discussió és la certesa que hi ha un abans i un després de Tots Sants. I aquesta és una evidència per al món casteller, que majoritàriament dóna per fet que l’any que ve aconseguirem aquesta fita, però sobretot és una evidència per a la colla mateixa: qui no s’ho creia fa quatre dies, ara ja no ho pot dubtar.

I és amb aquesta seguretat que hem passejat per les places les nostres millors construccions. Un quatre de vuit imperfecte, però que hem defensat amb absoluta tranquil·litat; un tres de vuit tan insultant que sembla no fer justícia al calvari de tants anys cercant-li la mida;

tocar

i un dos de vuit que, sens dubte, ha estat l’exemple més clarificador del treball minuciós i constant que s’ha fet dimarts i divendres sense interrupció les darreres temporades. Hem estat capaços d’executar-los tantes vegades i de manera tan solvent que, sorprenentment, la tripleta ha resultat ser alhora tant el nostre sostre com l’evidència més palpable que l’actuació ja se’ns queda petita.

Ara toca vacances. Però en tornar, caldrà seguir treballant als assajos com fins ara, seguir gaudint dels castells de vuit a plaça un cop i un altre, tocarà seguir desitjant ésser trepitjats pels folres més ferms que es fan i es desfan i tocarà, evidentment, estar ben preparats per esclatar d’alegria amb el primer castell de nou, si l’assolim –que l’assolirem– en la temporada que encetarem i en què celebrarem els nostres primers quinze anys com a colla.

Sí, hem estat a prop del nostre primer castell de nou. I no, no l’hem tornat a provar. Lectures diverses a banda, però, tenim l’absoluta certesa que entrarem a la casa dels castells de nou tal i com demanàvem en l’editorial de l’anterior número del ‘Suc de Pinya’, és a dir, amb pas ferm, decidit i amb la voluntat no només d’arribar-hi, sinó d’instal·lar-nos-hi.

sumari Suc de Pinya. La revista dels Castellers de Sants.

Número 20, Desembre de 2007. c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona. http://www.borinots.cat borinots@borinots.cat Equip de redacció: Pau Granell, Aleix Ibars, Eduard Niubó, Roger Vilalta.

Fotografies: Joana Garrigosa, Glòria Moreno.

Hi han col·laborat: Marc Amigó, Joaquim Andrés Mònica Batlle, Miquel Bonet, Andreu Botella, Pere Camprovin, Daniel Cochs, Marc Febrer, Toni Galmés, Laia Jaen, David Pellicer, Jesús Puparelli, Anna Rubio, Elisenda Sevilla, Marc Vilalta, Marta Xarles.

Els Castellers de Sants i Suc de Pinya no es fan responsables de les opinions expressades pels signants dels articles d’aquest exemplar.

Imprès a Indústries Gràfiques Cochs.

Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons.

Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

El primer atac a un cim. El model Borinot

4

XV Aniversari

8

Festa Major, enamora-te’n

9

Recta final

10

Créixer sobre una base sòlida

18

Aquell silenci

19

Preguntem als periodistes

20

Xerrada castellera a Òmnium Cultural

26

Qui és qui?

27

El primer atac al cim.

El model Borinot

En l’alpinisme, com en els castells, és tan important fer el cim com la preparació de l’ascensió, i cal gaudir de les dues coses. Pot ser que el mal temps impedeixi fer l’ascens un dia, cal esperar aleshores un dia millor. Més important que haver fet el cim avui, és sentir-te fort sabent que l’has preparat bé, i tenir la certesa que la temptativa estava al teu abast. Els borinots no haurem fet el cim anomenat 3 de 9amb folre, però esperem des del cim immediatament anterior per poder-hi tornar a pujar. Si de cas amb més assaig encara, amb més convenciment, amb una previsió meteorològica més favorable. Però hi tornarem. Segur.

Era l’any 2005. Després d’intensa preparació i lluita, vam descarregar el nostre primer 2 de 8 amb folre. El triomf d’aquell dia va ser esclatant, però molt més important és constatar que, a dia d’avui, després de dues temporades, aquest castell va arribar per quedar-se amb nosaltres, i que per molts anys. El 2 de 8 amb folre, que en aquell moment va ser un pic històric, ara és una excursió que fem relativament sovint.

Que les noves consecucions es quedin és més important que no pas el fet puntual d’aconseguir-les per primer cop.

Cal que mantinguem la capacitat tècnica en els assajos per a poder afrontar altre cop el 3 quan sigui possible, perquè el 4

nostre camí no s’acabarà en el 3 de 9 amb folre; després voldrem anar més lluny. És la mateixa història del 2 de 8 amb folre.

La de la feina de formiga... la d’un model que cada dia tenim més clar: el model Borinot.

Assistència, dosificació i calendari Fixem-nos en el 3 de 9 amb folre. És un castell que requereix, sobretot, una presència mínima constant als assajos de tota la temporada i, també, una enorme presència en els assajos anteriors a l’intent a plaça. Requereix una feina metòdica i continuada per la qual no fa falta una enorme gentada (la feina de l’estructura, de la canalla i del nucli), i uns assajos (no gaires) on hi hem de ser tots i més. Molts dimarts amb les nostres petites proves de folres, i uns pocs divendres on els sisens es posin drets a dalt de l’estructura. Mantenir la capacitat d’aquest nucli dur fidel però també la nostra capacitat de “cridar a files” quan és més necessari, forma part també del nostre model, de la nostra manera d’entendre els castells. Hem de continuar treballant-hi. La capacitat de convocatòria que tenim els borinots i la dosificació de les grans crides han de ser temes centrals de debat. Més encara, preveient els castells que ens esperen.

La possibilitat de dosificar els esforços de tots els borinots (els de sempre, els ocasionals, els simpatitzants i els passavolants) requereix un calendari adaptat a la nostra manera de ser i d’entendre els castells. El calendari ha de contemplar les vacances que volem fer a l’estiu i s’ha d’adaptar a les preferències que tenim com a col·lectiu. Un calendari equilibrat, que agradi bastant a tothom, i que no agradi moltíssim a ningú.

Fa gràcia veure que, tot i que tots som ben diferents i tenim els nostres gustos, la colla té una personalitat i uns gustos propis. La colla “vota” les seves actuacions preferides (mireu el quadre d’assistències).

Sabem per exemple que, quan actuem a casa, sempre tenim una molt bona assistència. També sabem que, si ens conviden a Sitges, a Vilafranca o a Sant Cugat, sempre hi podem anar a fer les nostres millors construccions. Les dades són contundents, dels 57 castells de vuit pisos que hem descarregat en el període 20052007, el 80% els hem fet en aquestes quatre poblacions. Són actuacions que ens agraden, ja sigui per la proximitat, ja sigui per la “qualitat” de la plaça, sempre plena de públic, per les colles amb qui actuem, perquè allà algun dia hi vam aconseguir un castell important, o una barreja de tot plegat. Fixem-nos on hem pogut portar els 2 de 8 amb folre, fixem-nos on hem

dut el 3 de 9 amb folre. Seguim buscant un bon calendari borinot, aquell que permeti arribar a assolir els millors castells i en el que una gran majoria de la població (fixeu-vos que no dic dels borinots) s’hi pugui sentir confortable.

La gamma, petits exàmens parcials Aquest any hem fet tots els castells de la gamma de 7 altre cop, la varietat de gamma no només ens dóna solucions divertides en determinats moments de la temporada que serien prou “avorrits”, sinó que ens posen en tensió regularment. Són petits exàmens que estan al nostre abast, però reptes, al cap i a la fi.

Són proves que ens van forjant com a castellers i ens ajuden a afrontar millor la pressió: fer castells com el 3 de 7 per sota exigeix un plus de concentració als equips d’aixecadors i el tronc, poder tornar a fer el 9 de 7 i amb un enxaneta és la fotografia d’un pacient sa (9 baixos, 9 primeres, 18 crosses, 18 primers laterals, 9 persones per pis...), la pinya del pilar

caminant, els vanos de final d’actuació... moltíssima gent “tocant cuixa”, molta gent treballant regularment en llocs de responsabilitat. Aquest entrenament, a part de donar-nos gran quantitat de petites alegries durant l’any, ens va permetre afrontar el 3 de 9 amb folre com si fóssim uns veterans. El 3 de 9 amb folre requeria no menys de 150 persones “tocant cuixa”, i la nostra colla, a base de petits exàmens parcials, els tenia preparats per plantar unes proves impressionants de 3 de 9 amb folre.

La gamma ens fa millors castellers.

La importància de la seguretat Només dues caigudes en una temporadassa com aquesta és una dada impressionant. I no és una casualitat.

Fa molts anys que caiem molt poc, i casualment durant aquests anys de tan poca caiguda avancem més que mai.

Però com que aquesta història ja la sabem, el que volia comentar és la seguretat en sentit més ampli. La preocupació per la seguretat que té la nostra

colla es visualitza, per exemple, en les nostres pinyes: els caps ben col·locats, les pinyes ben escalades, els braços ben amunt, la tensió muscular... Hem de seguir fomentant les bones pràctiques. És molt important formar la gent nova en la correcta col·locació, tots som mestres.

També hem d’estar orgullosos per l’esplèndid resultat del primer any de funcionament del casc per la canalla. I més, quan coneixem les estadístiques de lesions de tota la canalla castellera durant aquest 2007. El casc ha fet bé la seva feina, ha evitat molts ensurts, i això és bo pel món casteller en general.

Hi ha encara moltes coses a millorar, per exemple, els dimarts caldria ser més gent a l’assaig per tenir el coixí necessari per les proves que s’hi han de fer. Els borinots hem de seguir insistint en tots aquells aspectes que facin de l’activitat castellera una activitat més segura. Fer dels castells una activitat segura és també fer-la atractiva per a una gran majoria de potencials castellers. Hem de seguir en aquesta línia. Sumem una altra temporada sense cap lesionat.

5

I els assajos?

Uns assajos impressionants La base de la bona temporada que hem fet també l’hem de buscar a l’assaig.

Els assajos, tant de dimarts com els de divendres han estat a un altíssim nivell. No hi ha hagut cap dimarts on no haguem fet proves de folres, i en molts dimarts ens hem pogut plantejar els castells de 7 nets sencers... hem de mantenir-los així. Hem apujat el llistó dels dimarts i això ho hem notat els divendres.

En la trentena d’assajos de divendres d’aquesta temporada, tot i que sovint no hem pogut fer la primera prova grossa fins les 22,20h (l’assaig comença a les 21,30h!), hi hem tingut grans assistències i un bon grapat de proves impressionants: 2 de 7 sencer amb el folre a terra (7), 2 de 6 net (19), 4 de 7 net (18), 3 de 7 net (16), 2 de 8 amb folre fins a quints (8), folre de 3 de 9 a terra fins a dosos (4), 3 de 9 amb folre fins a sisens (2), 5 de 7 net fins a dosos (6)... buf!

L’assistència ha crescut en els moments àlgids de la temporada, però s’ha mantingut sempre en nivells molt bons.

Un promig de més de 120* persones en el primer tram de temporada i de més de 130* en el segon, donen una idea de fins a quin punt la colla creix i expliquen en bona part la temporadassa que hem fet (i també moltes cares de felicitat de dissabte matí).

180 169

170

161 160

160

150

147 143

144 140

132 130

126

125 120 110

118 115

114

100 94 90

120 113

126

126

123

113

108 102

130

126

124

120 117

108

128

104

106

103

91

80 9/3/0723/3/07 6/4/0720/4/07 4/5/0718/5/07 1/6/0715/6/0729/6/0713/7/0727/7/0710/8/0724/8/07 7/9/0721/9/075/10/07 19/10/072/11/07 16/11/07

Pel 2008, proper colla de 9?

D’entrada, la xifra impressionant de 27 castells de 8 descarregats! D’entrada, les dues caigudes en tota la temporada (sense comptar la del pilar que, a Terrassa, va caminar 16 centímetres!). D’entrada, tota la gamma de castells de 7. D’entrada, el pilar caminant de la festa major. D’entrada, les actuacions, les grans actuacions, a les que hem assistit aquest any. D’entrada, els assajos increïbles de 3 de 9 amb folre... quin any, aquest 2007!

A nivell casteller, ha tornat a ser la nostra millor temporada. La temporada on la tripleta ens ha començat a semblar poca cosa. Qui ho hauria de dir fa sols un any!

Però sobretot una temporada que serà recordada per la temptativa fallida sobre el castell de 9. Un petit fracàs que ha estat també el reflex d’un gran èxit: vam ser capaços de preparar i portar el primer intent de castell de 9 a plaça. Qui ho hauria dit sols fa un any!

2007 d

c

i

3de9f 2de8f 5

2006 id

1

2

c

i

id

d

1

1

c

Som-hi, borinots !

Andreu Botella Cap de colla

*: Les xifres d’assistència no tenen en compte ni la canalla, ni aquells borinots que encara no tenen camisa, ni els amics i simpatitzants sense camisa que ens donen un cop de mà quan els necessitem.

2005

4 4

4de8 10

2

2de7 13 3de7ps 4

d

2004

i

id

1

1

d

c

i

id

2

3de8 12

9de7 1

L’any que ve fem quinze anys, tornarem a pel 3 de 9 amb folre i assajarem per continuar evolucionant com sempre hem fet, amb una “pastanaga” davant els nassos... perquè, després del 3 de 9 amb folre... què vindrà després del 3 de 9 amb folre?

Tothom parla de la possibilitat de convertir-nos en la propera colla de 9. Millor pensem en com podem millorar encara més els assajos que estem fent. Com podem millorar la soca i el folre, la canalla i el tronc. Com podem millorar la “borsa” de borinots ocasionals de cara a les crides o com podem millorar la presència en el barri i al voltant. Com preparem un nou any amb reptes variats i nous. Com seguim treballant per ser una colla que, encara que cada cop més gran, conservi l’escalfor d’una colla petita.

Seguim modelant i fent els darrers retocs al nostre model de colla. Millorem a poc a poc, però sense pausa, en tots els aspectes possibles, perquè aquesta és la manera d’arribar-hi. Ja ho diuen, feina de formiga, força d’elefant. Tenim un model definit, cada cop més. No és ni millor ni pitjor, és el nostre model. El de la poca caiguda, el de l’assaig exigent i tantes altres coses. Cosa que, n’estic segur, ens portarà a nivells encara més alts.

8 6

1

1 1

2 1

1

2

3

12

2

1

13

7

1

1 2

3

1

5

1

XV Aniversari

3, 2, 1... felicitats!

Ha començat el compte enrere del 15è aniversari de la colla i, com us podeu imaginar, ens hem proposat que la celebració sigui ben especial, com es mereix l’ocasió. De moment, hi ha una comissió que ja fa un bon temps que es reuneix i que, a banda de membres de l’actual junta, la integren també els expresidents i els excaps de colla.

La nostra idea és que la celebració, que tindrà com a centre la plaça Bonet i Muixí durant tot el cap de setmana del 10 i l’11 de maig, sigui una gran festa d’aniversari no només per als castellers, sinó també per a tota la gent del barri.

Per aquest motiu, s’estan preparant tota una sèrie d’activitats que persegueixen uns objectius molt concrets:

Volem enfortir, d’una banda, la vinculació de la colla amb els seus seguidors i amb els antics castellers, motiu pel qual es farà una crida massiva a tots els qui duen o han dut algun cop camisa grisa i farem un gran ressò al barri de la celebració, fent-ne partícips totes les entitats i col·lectius.

Volem consolidar el nostre aniversari dins el calendari casteller. Aspirem a assolir que la diada del nostre aniversari sigui la primera trobada del calendari

per repercussió i capacitat de convocatòria dins d’una temporada castellera amb clara tendència a avançar-se. I volem convidar les colles que ens estan acompanyant les darreres temporades, els Castellers de Vilafranca i els Capgrossos de Mataró, amb les que ens fa il·lusió compartir aquell dia tan especial.

I volem afermar, finalment, la plaça Bonet i Muixí com a plaça castellera i reforçar de cara al públic l’associació entre la colla i la plaça.

Així doncs, podem donar ja un esbós d’alguns dels actes que s’hi faran: començarem amb un assaig multitudinari amb pica-pica, l’endemà unes vigílies especials amb participació activa d’entitats del barri; i després, espectacle de circ-casteller amb en Tortell Poltrona i artistes santsencs. I el diumenge, matinades sonades del 15è aniversari; actuació castellera, foto final (objectiu: omplir la grada de gris), dinar a plaça i tarda de cinema. I també hi haurà... alguna sorpresa.

Així que ja ho veieu, aneu escalfant motors perquè som a punt de fer quinze anys i cal que fem una festa ben sonada!

Marta Xarles Sotspresidenta

8

Festa Major,

–Marc, hauríem de quedar el dissabte per fer repàs de les feines pendents.

–Sí, està bé... quedem a les set al local?

–Sí! Ja ho dic a la resta d’incombustibles.

–Salut!

–Adéu! Fins dissabte!

Aquesta conversa pot ser una transcripció ben real d’alguna trucada al meu telèfon mòbil un dia de juliol.

Realment, alguns moments de crisi: no hi arribarem, no acabarem la decoració, no poden venir els Pirat’s! Descobrim el do per les siluetes a contra-llum de diversos borinots, a poc a poc totes les peces de roba es van acabant, el mesos del calendari es van completant… corre, corre, que ens havíem deixat les guirnaldes de la part baixa del carrer…

Comença el muntatge, el cable d’acer, la instal·lació elèctrica, ostres! no aguanta el magneto instal.lat per l’ajuntament… els mocadors i les guirnaldes comencen a donar color, dimarts nit plou i les guirnaldes de paper desapareixen... horror!

Dimecres. De bon matí guirnaldes de plàstic, refer els mocadors, finalment els calendaris al carrer… Les llums del Cantimplora! No van! i… TATXAN! Arriba el gran moment… una taula, que ocupa tot el carrer, plena de samarretes grogues, ESTIMA LA FESTA MAJOR! En Josep M. Canimplora i les seves cançons, els retrunys de la Republi-k de l’Avern, un bon començament!

enamora-te’n

Dissabte. Això ja s’acaba... cares d’alegria per la nit passada, confoses amb cares de veritable cansament…

Campionat de botifarra I, senyors! quina Botifarrada! Altre cop el carrer de gom a gom, animat. I arriba el gran moment… el pilar caminant! Sonen gralles… aleta! I comencem!… Se senten els cops dels bastoners animant-nos. Els ai ai ai! de la gent i un crit d’alegria en arribar! Balls dels Bastoners i correfoc dels Diables. Després d’agafar forces amb el sopar… Festa’ls, Skatacrak i Ahmed i els Robadors 51.

Diumenge. Ja cap al migdia actuem a l’Espanya Industrial... una actuació realment de ressaca! Dinar i desmuntar! Al final queda tot recollit i ben guardat! Cava per celebrar el final de la Festa Major…

Com? Per celebrar el final? Noooooooooo!

Per celebrar l’èxit de la Festa Major!

És molt gratificant veure el carrer ple de gent alegre, disfrutant, passant-s’ho pipa... i sobretot és una satisfacció poder contribuir a enfortir la Festa Major del nostre Sants. I... què me’n diueu de veure gent amb amb enganxines dels Castellers als llocs més inversemblants?

Sens dubte, la Festa Major és una gran finestra oberta al barri... i a la ciutat! Cal aplaudir les hores invertides per la gent de la colla perquè es pugui fer realitat aquesta gran feinada, la decoració, la programació, la intendència, les activitats, la barra plena de samarretes grogues amb un somriure a la cara. Quasi bé tota la colla va passant pel carrer, realment és un punt de trobada! És evident que així, jo l’únic que puc dir és…

TORNEM-HI AMB LA FESTA MAJOR!

Marc Amigó

Dijous. Ha de ser un dia tranquil, l’animació dels Pistracs comença amb poca gent, però acaba amb un bon grupet de nens i nenes ballant. La Vella Dixieland ens fa moure l’esquelet amb el seu swing (i com ballen els del davant!), els Ganxets fan possible per segon cop un ball de gralles a Sants, bon ambient però preocupació per l’oratge.

Divendres. Ha de ser l’inici dels grans dies… núvols... cares de cansament... un dia gris que a alguns ens fa mala pinta… assaig al carrer (metres i metres de pilar caminant), la pluja continua angoixant-nos per si no hi haurà concert…

Però la Fira dels Artesans del Barri de Sants és un èxit! I que maco queda el carrer!

11 de la nit: Reggae Night Reunion i En Belda omplen el carrer... Hem d’obrir la segona barra!

9

Recta

final

Terrassa, 16 de setembre per Mònica Batlle I vam sortir de plaça amb un mal regust de boca. Eren les 10 del matí a Joan Peiró com de costum. Un viatge amb metro més ferrocarril fins a Terrassa que no inspirava massa ganes es va veure reflectit en les poques camises que ens vam acollir. Poques per les perspectives que esperàvem després d'un assaig multitudinari el divendres abans.

Vam arribar d'horeta a la plaça, temps per esmorzar i enfaixar-nos amb calma. Semblava que la gent arribava... podrem fer dos castells de vuit?

Després d'un pilar caminat desafortunat, vam ser els primers a obrir l'actuació amb un preciós tres de vuit. Una mica de nervis a la descarregada però molt maco. Sense esvair dubtes es va encarar la segona ronda amb un dos de set marca de la casa. En tercera ronda vam tenir el coratge de tirar el quatre de vuit, que vam haver de desmuntar perquè es va deformar massa aviat... una llàstima. Qui no volia fer la clàssica de vuit? Vam acabar amb un quatre de set i un pilar de cinc.

Tranquils, borinots, que segur que per la Mercè els pronòstics es compliran!

La Mercè, 24 de setembre per Marc Vilalta Per començar. El meu agraïment (i admiració) a tots aquells que sense participar activament amb la colla varen aguantar estoicament durant tres hores llargues un sol de justícia i una plaça on, igual que en els trens de rodalies de RENFE en hora punta, si tens la mala pensada de posar-te una mà a la butxaca, després no la pots treure fins que arribes al destí (és clar que tractant-se de RENFE, prèviament un s’ha d’encomanar a Santa Catenària del Camí, no sigui que et quedis penjat entre dues estacions, sense aire condicionat i plorant la necessitat d’agafar aquest ultramodern mitjà de transport no traspassat).

Abans de plaça. Que el fet casteller és atractiu per la gent és innegable. Que n’hi ha molts que amb una petita empenta s’enrolarien a una colla es fa evident quan es miren les cares dels espectadors. A la Mercè ho vaig poder constatar sobretot durant el cercavila des de la Basílica a Sant Jaume. Fantàstic per a mi, meravellós per a la meva fila. Veient la reacció de la gent, barreja de bon rotllo, ganes de festa i ganes d’afegir-s’hi, hom pensa que se n’han de fer més, de cercaviles, com als vells temps. I aprofitar l’immillorable moment per repartir propaganda i aconseguir nous castellers/eres.

Arribant a plaça. Cansats, suats i eufòrics, arribem a plaça.

Una gentada de por. Els gegants encara ballen. Ja amb el pilar carregat i a toc de gralla, anem fent camí cap al lloc assignat.

Inevitablement es mira cap al balcó. Malgrat que ja se sap què s’espera veure, no es pot deixar de tenir la sensació feixuga que una colla de dropos, la nostra inefable classe política, està gaudint de l’espectacle tot còmodament en el balcó privilegiat. En fi...

10

El Prat i L’Espanya Indústrial, 29 i 30 de setembre per Laia Jaén

Era un gran cap de setmana intensament casteller, amb actuació dissabte i diumenge. Però comencem pel principi...

El dissabte a la tarda teníem actuació al Prat de Llobregat, una actuació que podíem fer maca, però la mandra ens va guanyar i amb prou feines arribàvem a la cinquantena.

Potser exagero? Ens vem trobar a Sants Estació per agafar el tren, anàvem una mica perduts, ja que era un lloc desconegut pels Borinots, però vem aconseguir arribar a la plaça. I de l’actuació, què voleu que us digui, érem poca gent però vem poder fer un 2 de 7 de postal, un 5 de 7 i el 4 de 7. Ens acompanyaven els Castellers de Cornellà i els nostres amics Capgrossos de Mataró. No hi havia massa públic, però sí que ens va amenitzar un “speaker” molt eufòric... deuria quedar

commocionat per l’actuació. Per cert, d’aquesta actuació s’hauria de remarcar la gran participació dels nous grallers de la colla, els “nens”. Sort d’ells, perquè anàvem una mica curts...

El matí següent ens vem trobar a l’Espanya Industrial, un lloc molt conegut per nosaltres. Abans de començar l’actuació vem poder veure les acrobàcies de la nostra canalla amb un trapezi, tot patint perquè no prenguessin mal. Gran actuació, la segona millor de la nostra història i la millor que s’ha vist mai al Parc de l’Espanya Industrial. Estàvem acompanyats de la colla veïna de Gràcia i una colla que últimament no veiem gaire, els Marrecs de Salt.

I... a descansar, que aquest cap de setmana ja hem fet un bon intensiu casteller, mirant endavant... Mirant el gran final de temporada que ens espera...

L’actuació. Llàstima de caiguda. Els Borinots no ens ho mereixíem. Hi havia ganes de confirmar-nos com a primera colla de la ciutat. L’esforç es va fer. A dins de pinya, com sempre, intentant combatre les ganes d’aixecar el cap per mirar els companys, com si la nostra mirada els pogués encoratjar més. Patiment per la canalla.

Escoltar la gralla i la remor de la gent assistent a l’esdeveniment...

Caram, fem castells de vuit, ben parits, ben pensats, ferms. Sobretot, ben treballats. Un poc de mala sort. Com sigui, hi ha més diades que botifarres. Cada cop els castells seran més alts. La colla, gaudint de bona salut, els “de sempre”, a peu del canó i cada dia, sense cap mena de necessitat d’empaperar els metros de Barcelona, gent nova, amb ganes. Ja arribarà.

P.S. Fou una gran diada, la segona millor de la colla, ens vàrem quedar a un pèl de repetir l’actuació de Sant Cugat. Si bé no vàrem arribar al nostre sostre, com tothom diu, fer un quatre de vuit després de la trompada de la torre demostra seguretat, fermesa i un bon parell de pebrots. Sóc nouvingut i no en sé massa de tècnica castellera. Faig i em poso on em diuen sense saber encara del tot el perquè. Ja arribarà el dia que podré parlar dels castells amb la mateixa seguretat que un dels “de sempre”.

Mentrestant, em seguirà emocionant tenir un lloc a la pinya, vestir la camisa i la faixa, participar en una activitat on tothom hi té cabuda, sigui del sud o del nord, infant o adult, i sobretot en una activitat que es fa pel gust de fer-la, on és possible posar un munt de gent d’acord per aixecar un castell i si cau, aixecar-ne un altre.

11

Sarrià, 7 d’octubre per Elisenda Sevilla

Som al migdia d’un diumenge casteller. Sarrià. Entra caminant per un lateral de la plaça un pilar de quatre de color gris.

“Quina calor, quina sort que no portes camisa!”, em sento dir en més d’una ocasió.

El fet de no portar camisa implica haver descobert recentment el món casteller, i aquell diumenge, un cop més i des de la meva mirada encara inexperta i meravellada, reafirmava que em captiva la unitat que formem cada cop que ens disposem a aixecar un castell.

Així, els protagonistes d’aquell migdia de 7 d’octubre, un 2 de 7, un 4 de 8 i un 5 de 7 borinots van omplir la plaça de cares de complicitat a mesura que eren descarregats. Tal com ho havia pogut viure en jornades anteriors, instants de concentració i treball que, amb més o menys dificultat, acaben donant el seu fruit. Potser, una actuació amb poca afluència borinota, però que de ben segur va demostrar, un cop més, què és la feina ben feta.

Després de descarregar els tres pilars que van tancar l’actuació, les camises grises abandonaven la plaça. Calia, aleshores, esperar la següent actuació, en què, per descomptat, augmentaria l’afluència de borinots: la Diada.

XV Diada, 21 d’octubre per Daniel Cochs

Hi han fets a la vida que encara que es repeteixen periòdicament, no deixen de sorprendre’ns i semblen, cada vegada que passen, una novetat. Això és el que em sembla que succeeix cada vegada que celebrem la Diada de la colla. Comencem al matí amb les matinades, encara que, no per esperades, no estan mancades d’intriga. Quanta gent vindrà? A quina hora? Per on arribaran? Seran més o menys que l’any anterior? I com cada any, tot surt bé i et queda la sensació de cada any és millor. Més tard, cap al migdia, el que semblava que podria ser una fallada per falta de gent, em refereixo als equips que preparen el dinar i el vermut, veus que hi ha gent per tot arreu, i que també com cada any, això funcionarà bé.

I l’actuació?, què es pot dir d’una actuació tan rodona? TRIPLETA? Sí senyor, tripleta, altre cop, com havia de ser, Això passa quan s’arriba a plaça amb els deures fets i els nervis aparcats; llavors, l’èxit és segur. No cal analitzar l’actuació, tots sabem que és bona i que la vàrem fer com havia de fer-se. I com és lògic, l’acabem amb l’alegria del triomf a casa, davant del nostre públic i la corresponent fotografia a les escales.

Arriba l’hora del dinar, que igual que en els castells cada any és una superació del de l’any anterior. Una vegada ben menjats i beguts, recollida general de taules, etc.

I arriba l’hora de els actuacions i aquí es on ens adonem de la creativitat de la colla, de la quantitat d’artistes latents que desconeixíem... a partir d’això, quan estiguem en la pinya d’un castell, pensarem que estem rodejats d’un elenc d’artistes, i els artistes fan obres d’art.

13

Sitges, 28 d’octubre per Joaquim Andrés Em vaig alegrar quan vaig rebre la convocatòria i saber que anàvem a Sitges. És una plaça petita, gairebé més que una plaça sembla un encreuament de carrers, però per les actuacions que hi hem fet és de les places que més m’agraden. Fa anys hi anàvem a la tarda, però d’uns anys cap aquí les actuacions són al migdia. A més, és de les places a les quals és còmode anar-hi en tren, pugem a Sants i amb mitja hora ets al mig de Sitges. Una curta caminadeta i ja som al Cap de la Vila.

Aquesta vegada la il·lusió per anar en tren era encara més gran que altres cops, ja que l’administració ferroviària (allò del Rogamos Empujen … porta mala sort només dirho) havia preparat una ruta fantàstica que suposava agafar un autobús per visitar les coves dels esvorancs, i quan arribéssim a Gavà agafar un tren que no sabem ben bé a quina hora arribaria a Sitges. Quina pena que la colla decidís anar-hi en autocar. En mig de les obres podríem haver fet castells, tots amb casc, no només la canalla, i fundar una nova colla castellera com els Xiquets de l’Esvoranc o els Castellers de Rodalies. El color de la camisa ja el tindríem, seria el groc de les armilles dels treballadors de les obres.

Em vaig quedar amb les ganes d’anar al meu Port Aventura particular, i pel bé de l’actuació que ens esperava, el bon criteri de la colla va ser anar en autocar, que malgrat el currículum que hem acumulat aquests anys, tampoc era garantia d’anar pel millor camí, però vam arribar sense sorpreses a l’hora prevista.

Les perspectives de l’actuació eren les millors. Acabàvem de completar la tripleta a la nostra diada i a Sitges volíem repetir. Aquesta plaça va veure el nostre segon quatre de vuit ara fa deu anys, i sempre hi hem descarregat el nostres millors castells (presència mèdica a part). A més el cartell de la diada era boníssim, amb els amfitrions, la Jove de Sitges, que intentava el quatre de vuit, i els Castellers de Vilafranca, que preparaven la diada de Tots Sants.

L’actuació va ser impecable, dos amb folre, tres i quatre de vuit descarregats a la primera, amb seguretat i a un nivell altíssim. Nosaltres també preparàvem Tots Sants, i els pronòstics de castells més alts no podien ser millors. Veient el tres de vuit a plaça tothom ens va animar a portar el tres de nou amb folre quatre dies més tard.

Tots Sants (Vilafranca), 1 de novembre per Marc Febrer

Eren quarts d’onze de la nit. Just en aquell moment vaig tancar els ulls. Les parpelles em pesaven com mai, les cames em feien figa. Volia reviure tot el que havia passat unes hores abans. Estava cansat i necessitava pair totes les fortes emocions viscudes. Tot d’una se’m van aparèixer al cap imatges anteriors al dia marcat al calendari amb una creu ben grossa. Que aquest any la nostra presència a plaça havia creat expectació era evident. Molta gent de fora havia anat venint per veure com ho portàvem. Uns deien que s’hi veuria alguna cosa gran i tots necessitaven saber de què es tractava.

El folre, com per art de màgia, s’havia anat eixamplant de mica en mica, s’havia anat multiplicant la gentada que hauria de pujar i a poc a poc veies com primer uns i després els altres anaven fent espatlleres. Ja feia unes setmanes que pels nostres caps rondava la idea de provar-ho: el tres estava perfecte i l’havíem alleugerit força per poder-lo portar a plaça amb força garanties. Tot estava a punt! Ja no només fèiem assajos de folre del dos (de moment de vuit però tot arribarà tard o d’hora, o així ho espero!). Feia dies que provàvem la manera de lligar folres de castells de nou a l’assaig i, la veritat, no se’ns donava gens malament. Dins del cap de tothom que venia a donar un cop de mà sorgia la mateixa pregunta: “I per què no?” No feia falta resposta. Entre totes i tots havíem col·locat sisens a l’assaig dues vegades, quints després de la Diada i havíem alçat el tres amb el folre a terra força cops. Només era qüestió de creures’ho i de provar-ho amb valentia.

Així ens vam presentar al dia marcat amb la creu ben grossa! Amb la consciència tranquil·la d’haver fet tot el que estava al nostre abast. Realment teníem un tres que feia enveja, el folre estava a punt de caramel i la soca concentrada. Vam sortir del

dos. Aquell dos que setmanes abans ens havia plantejat tants problemes va semblar una empresa fàcil. Mai abans n’havíem fet un d’igual... MENTIDA! el del Concurs del 2006 va ser semblant o millor però això no importa. El dos no va tremolar gens, les cares de tothom deixaven clar que la feina vindria després: allò era el primer tràmit i l’havíem resolt amb nota alta.

Després arribava l’hora de la veritat. La gran taca grisa es va anar empetitint a mesura que aquella veu anava cantant a tancar files, rengles de mans, vents i formatgets.

El sentir com la gent aplaudia l’aparició dels tres segons, com si ens diguessin “Va nois, estem aquí per ajudar-vos!

Som-hi!!”. Aquells picaments de mans van omplir-me de força i em van tranquil·litzar. El folre va pujar amb calma però sense perdre temps i es va col·locar al seu lloc. Totes les peces estaven perfectament alineades perquè la gesta es produís. El primer intent no va arribar gaire més lluny del que ja sabíem que érem capaços de fer. El segon, en ronda de repetició i per sorpresa dels molts espectadors que hi havia a plaça, va pujar encara més bé. Tranquil, serè, es va anar bastint amb la delicadesa d’aquells que fa molt que el tracten però que no li perden el respecte. No es va notar ni el cansament ni res de res. Tothom estava al seu lloc, com abans, però ara amb més ganes de demostrar al món que allò no era un “farol”, que no estàvem de broma i que anàvem a per totes.

Malauradament el resultat ja el sabeu: dosos col·locats, l’aixecadora entrant al seu lloc i una indecisió que va fer del castell un intent desmuntat. En fi, que són coses de la vida a les que no cal donar-hi més voltes! Per acabar l’actuació aquell tres del que parlàvem abans, el tres envejat per moltes colles, va tornar a alçar-se decidit i valent cap al cel de Vilafranca per demostrar a tothom, però especialment a nosaltres mateixos, que el castell estava allà i que només havíem picat a la porta un pèl aviat.

Això sí, tingueu clar que si totes i tots hi posem les mateixes ganes que els darrers mesos l’any que ve aquest castell serà nostre! El tres de nou dels Castellers de Sants!

15

Sant Cugat, 11 de novembre Per David Pellicer Quan tot just ens ha passat l’enrabiada de Tots Sants anem a actuar a la Diada dels Castellers de Sant Cugat. Escenari de la més matinera de les tripletes grises, Sant Cugat és una plaça que se’ns dóna bé. Un bon lloc per oblidar, un lloc perquè l’elefant gris s’aixequi després de l’ensopegada i recuperi el seu pas ferm.

Arribem a plaça i, com sempre, veiem que el públic no és pas escàs en aquesta agraïda vila, ans al contrari, hi trobem un bon grapat de senyores tenyides amb cossos esculpits per monitors de pilates que porten cotxets de nen biplaça.

Potser no és un públic molt entès, però aplaudeix i fa caliu.

Mentre esperem que comenci l’actuació, les nostres orelles són durament castigades per una performance que s’està perpetrant uns metres més enllà. No ens podem distreure, tenim ganes de fer grans castells, volem fer una bona actuació. Fem recompte de camises, si som prou gent repetirem la tripleta. Malauradament la colla encara no s’ha recuperat del dur cop moral que va patir a Vilafranca i amb la tropa desmoralitzada és difícil convocar suficients camises. Així doncs, haurem de posposar el retorn als folres.

Ha de començar l’espectacle i ens toca sortir a “nantros”. No ens arronsem i ataquem el 3 de 8. El castell puja perfecte, quiet com un [...]. Es carrega i es descarrega sense que els castellers s’hagin despentinat. Un castell a l’estil d’aquella colla que diuen que fa castells avorrits. Comencem a fer una miqueta de fàstic.

És el torn dels Castellers de Sant Cugat. Intentaran el 4 de 8. No l’han aconseguit mai i es nota que estan nerviosos. Els ajudem a arrodonir la pinya, un bon coixí sempre tranquil·litza. El castell puja molt rebregat i s’aguanten com poden. Acotxem els caps, pot passar qualsevol cosa i no ens ha d’agafar desprevinguts. Sona l’aleta, carregat!, però el castell està molt castigat i no poden defensar-lo més. Cau, alegria, és el seu primer 4 de 8.

Comença la segona ronda i tenim la pilota a la nostra teulada. Anem a fer el 4 de 8 i ara no ens podem permetre una errada. Hem de fer valer el rang. Sembla ben quadrat i tirem amunt però el castell té ganes de fer-nos la guitza.

Comença a desquadrar-se, ens vol fer patir. Ens obliga a treballar abans d’hora però ja sentim la gralla que ens diu que l’anxaneta ja l’ha carregat. Ara el castell ens ataca amb tota la ràbia, no vol ser vençut però portem molts quatres a les nostres espatlles, peus i mans. Ningú no es deixa, tothom lluita. Els quarts arriben a la pinya i la gralla anuncia que el castell s’ha descarregat. Hem donat una lliçó de com es defensa un castell a l’estil d’aquella colla que diuen que no fa castells bonics però que no es rendeix mai. És el torn de Sant Cugat i tiren el 3 de 7 per sota. L’aixequen com si anessin amb ascensor. Es nota que l’assagen molt.

Tercera ronda i tothom està més calmat, tant per a ells com per a “nantros” la feina grossa ja està feta. Com el que no vol la cosa plantem un 2 de 7 a l’estil d’aquella colla que diuen que cada dimarts i cada divendres fa un 2 de 7 a l’assaig; i ells fan el 5 de 7. Uns pilanets per acomiadar-nos i cap a casa.

16

Gràcia, 19 de novembre per Anna Rubio Apa doncs, ja som a la penúltima jornada castellera d’una gran temporada.

El fet d’arribar a la Diada del Castellers de Gràcia a Rius i Taulet, per cert amb un fred que pelava, i plantar en primera ronda el 9 de 7, tot seguit la torre de 8 “gairebé sense despentinar-se” i en acabar el 3 de 8, vol dir molt i molt dels borinots i borinotes.

Constància, feina feta, treball i assaig és el que ens ajudarà a créixer i assolir un dels objectius pendents com el 3 de 9 amb folre.

I la manera d’entomar sense drames les actuacions menys afortunades per part de la colla, el fet de quedar-nos amb “la mel als llavis”, ens ajudarà, penso, a que la propera temporada sigui encara millor i que continuem igual o més engrescats si cal.

Som al camí, nois!

Ah, per cert, no puc oblidar els amfitrions de la diada, que ens va oferir un generós pica-pica i per un moment van aconseguir fer-nos entrar en calor.

Créixer sobre una base sòlida

Molts de vosaltres haureu sentit alguna vegada com al final de l’assaig, i després dels parlaments de l’Andreu, algun pesat de l’equip de pinyes demana que tothom s’apunti a les llistes que hi ha sempre al costat de la porta. Doncs bé, aquestes llistes són una gran eina per nosaltres per dos motius bàsics: primer, per poder muntar les pinyes el diumenge següent amb antelació, i segon, per tenir registrat el nombre de castellers que som durant l’any. Tot i que la primera és fonamental per nosaltres (i pel bé de les pinyes borinotes), em centraré en la segona utilitat.

Després d’anar guardant l’assistència durant tota la temporada, tenim una valuosa informació que ens permet fer un petit anàlisi de qui som i on podem anar.

Cal dir que en aquestes llistes no comptabilitzen ni canalla ni gent externa a la colla, és a dir, que tots són borinots amb camisa que vénen almenys un cop a l’any. Si observem el gràfic, podem veure que en vuit ocasions hem estat més de 150 persones, i les actuacions que hem estat més són: Diada (205), Tots Sants (197), Aniversari (190), La Mercè (197), Gràcia (175), Sitges (158) i Sant Cugat (156), i òbviament no és cap coincidència que siguin les places on hem portat el 2 de 8 amb folre, excepte l’aniversari. Una dada que reflecteix prou bé el creixement que hem tingut en els

últims anys és que en el primer 2 de 8 amb folre que vam carregar a gràcia érem uns 140. Un altre aspecte interessant és que com tots sabem, en la segona part de la temporada, després de l’estiu, sempre augmenta el nombre de gent respecte la primera part. Això ho podem comprovar fent unes senzilles mitjanes i veient que en la primera part hem estat una mitjana d’uns 130 castellers i en la segona part uns 150.

De tot això podem treure la conclusió que som una colla que arrossega força gent, i sobretot que anem augmentant el nombre de castellers fidels que vénen habitualment a assajos i actuacions.

En començar la segona part de la temporada, i veient la nostra bona evolució, la tècnica ens vam preguntar si realment amb la gent que érem ens podíem plantejar assajar i portar a plaça un castell de 9.

Per això uns servidors es van posar mans a l’obra amb l’excel i vam fer càlculs concrets sobre aquest tema, calculant quanta gent va en una soca, folre i tronc d’un castell de 9. Les conclusions van ser que per fer el 3 de 9 sencer amb 5 cordons a la soca es necessiten 201 persones (18 al tronc, 39 al folre i 144 a la soca), i pel 4 de 9 amb folre 268 persones. Aquestes 201 persones en el cas del 3 de 9 amb folre són castellers que participen en primera línia del castell, és

a dir, que en total són necessàries moltes més per arrodonir la soca, que serien les persones de les altres colles. Per posar-nos en situació, 5 cordons a la soca, equival a que tot el folre trepitgi gris, i per exemple en el 3 de Tots Sants hi havia en total uns 12 cordons.

Per tant la conclusió va ser que assajar i portar a plaça un castell de 9 no era impossible, però que no seria gens fàcil i requeriria fer mans i mànigues per fer-ho, i un gran esforç per part de tots. I creiem que així va ser.

En definitiva, per seguir somiant en fer castells de nou cal seguir en la bona línia, i continuar creixent sobre una base sòlida, sabent mobilitzar-nos en les grans ocasions, per seguir fent més i millors castells.

Pere Camprovin Jesús Puparelli Equip de pinyes

250

205

200

197

190

187 175 158

155

150 137 125 117

123

138

135

140 123 109

98

150 142

136

125

108 100

145

110

120

140

114

104

50

St

u

ia

nd re

ra c

G

St .A

es

Sa nt s St .C ug at

tg Si

To ts

rri a

s

ia da D

Sa

at

nc h

fra

Pr H

os ta

El

Va lls Sa ba de ll St .C u Es ga pa t rra gu er a Pr em Fe ia st a M aj or C am br ils Em ili M iro La M er cè

re i

C

na

P. Se c xe m en t Ta rra St g on .J or a di (S itg Fe es st ) a al ca rre r Vi gi lie s An iv er Av sa gd ri a.

M is tra C ap l gr os so s

a.

M

ad ro

St

.M

ed ir

0

Aquell silenci

Els Borinots a la plaça més castellera

1995

La criatura té un parell d’anys, però ja fa temps que ha après a caminar soleta i un bon dia es presenta a la plaça d’una ciutat anomenada Vilafranca. És el dia de Tots Sants i fa temps que espera aquest moment perquè sap que tothom estarà pendent d’ella. És el seu primer gran dia.

La criatura, tot just un borinot que a alguns encara els fa més gràcia que res, se sap capaç de grans coses i s’hi planta disposada a donar la talla.

–Ep, que aquí van en sèrio, tu!

Així que tria entre el seu repertori: pel dos de set ja hi haurà temps... potser un bon pilar de sis... i decidida com vol ser, es llança a la piscina sabent, això sí, que pot nedar. Però collons!, quina aigua més freda, nanos! Tan bé que em sortia el doble mortal enrere amb tirabuixó i flic-flac als assajos i he hagut de patinar tot just pujant les escales del trampolí... Però és que aquí saben el que volen, noi. I quin silenci just abans!

– Això sí que és una plaça ¬–diu malgrat tot la criatura–. Aquí vull tornar-hi un altre dia.

1999

La criatura s’ha fet gran. Potser ha deixat d’enfilar-se arriscadament per arbres de branques massa inestables, però no oblida la obstinació per pujar i pujar sempre més amunt. Ara ja no es llança al buit... si no als vuits. Quasi res. Un quatre de vuit com cal (recorda què et deia, aquí saben el que volen, i també el que valen les coses). I els borinots demostren el que valen... i el que volen... i també com de vegades volen: molt alt... i de vegades cap avall. PUFF! Feia soroll de tres de vuit, si més no carregat. La plaça sap el que val. La feina, a mitges, és un gran regal...

2000

...Un gran regal completat l’any següent quan el descarrega per primera vegada. I és que aquest lloc ja comença a ser especial. El nano desembolica definitivament el regal del tres de vuit, i sense saber si és el millor que hauria de fer, aprofita per embolicar el dos; diguem-ne folrar-lo. Ho fa tan bé com bonament pot i aconsegueix si més no que la plaça no rigui (amb això ja gairebé estaria content). És més, tothom torna a callar com aquella primera vegada, avui fa cinc anys; i com l’any passat; i com fa una estona. I reconeix que aquest silenci és bonic, preciós, i fa que tot sembli més gran. Fins i

tot ell se sent més gran. Ara ja se sent que fa folres (embolica que fa fort), i això és com quan afaitant-se per primera vegada un es comença a sentir gran de veritat.

2002

El nostre noi s’espavila, fa estirades i aprèn a dominar el seu cos, i de vegades, amb poca destresa, ensopega amb aquest cos nou alt i ben fornit que li sembla tenir. No cada any es supera, però els dies dels exàmens sempre intenta donar el millor d’ell mateix i, ni que sigui per Sant Miquel, torna a la plaça més castellera per mostrar com, encara que sigui un sol cop en tot l’any, és capaç d’aguantar la seva ja grossa corpulència. I és que a poc a poc la seva musculatura guanya la fortalesa necessària per aguantar aquest preciós esquelet que li ha tocat tenir a dins.

2006

I decidit, l’homenet, fet i dret, es mou orgullós per les places, sabent-se cada any més segur d’ell mateix, fins que un bon dia, novament, per Tots Sants del 2006, hi torna disposat a ensenyar-li a aquella plaça allò que una vegada havia volgut embolicar. El dos de vuit ara també a Vilafranca, allà on com qui diu es va engendrar el castell i que ara ja comença a lluir sempre que pot.

2007

La resta, el present, és fer créixer aquest... bé... com que aquesta plaça sap el que valen les coses... de moment arriba la tardor del 2007, és primera hora de la tarda i l’homenet se’n va de la plaça de Vilafranca curiosament trist i satisfet. Ha tornat a sentir aquell silenci: el d’aquell que tus entre el públic, el silenci de la llauna que ressona en caure al terra... la veu del cap de colla dient “Què, sí?... quints amunt!” i ressona com si estigués sol envoltat de milers de persones mudes.

Trist i satisfet, dèiem que se’n torna cap a casa, perquè la plaça de vegades se l’estima, de vegades tant que li fa mal, com si fossin ell i la plaça els protagonistes d’un bonic conte d’amor. I pensa que aquest és un bonic lloc on créixer i descobrir, destapar, nous castells. Nous. De nou.

Eduard Niubó 19

Preguntem als periodistes Jordi Suriñach és director del programa Toc de Castell de Tarragona Ràdio i ONA Valls.

Raquel Sans és coordinadora de la revista Castells.

Carles Esteve és cap d’edició del setmanari 7 dies.

Guillermo Soler és sotsdirector del programa Quarts de Nou del Canal 33.

Carles ve Este Pep Ribes és presentador del programa Va de Castells de COM Ràdio.

Fotos: WebCasteller.com i Carles Esteve

Donant per descomptat el domini indiscutible dels Castellers de Vilafranca dels darrers anys, es pot parlar d’un cert esgotament en l’anomenat G4? I, en cas afirmatiu, ¿veus possibilitats que aquesta tendència canviï en un futur i quines creus que serien les claus per aconseguir-ho?

CARLES ESTEVE Crec que els castells de gamma extra són una excepcionalitat, potser no tant en alguna construcció i per part d’una determinada colla, però són extraordinaris. Per tant, no podem valorar la temporada pel nombre de consecucions d’aquests, per exemple entre fer una torre de 8 neta i no fer-ne cap hi ha un instant. El G4 és tan sols una manera d’anomenar les colles que històricament han fet gamma extra; n’hi ha d’altres que han fet la tripleta i podrien formar part del grup d’elit (Mataró o Jove de Tarragona). La tendència és la de continuar fent castells bàsics de la gamma de 9 (inclosos entre la torre de 8 amb folre fins el 3 de 9 amb folre) i de manera “extraordinària” (ocasional, excepcional) aquests que els entenem com a gamma extra.

JOSEP RIBES Més que d’un esgotament parlaria d’una normalitat castellera. Tampoc era gaire normal el ritme de les colles castelleres dels darrers anys, del que jo ja 20

anomenaria G5, malgrat que Capgrossos encara no han intentat cap castell de gamma extra.

El que sí és cert és que des que Capgrossos fan castells de nou la distància entre les colles més grans i la resta de colles que volen o fan castells de nou és més curta. Això no treu que hi ha tres colles amb una capacitat innata per plantejar-se castells de gamma extra, no cal dir Vilafranca, Minyons i Vella.

Ara cal que més colles consolidin la categoria de nou pisos i s’afegeixin de noves, evidentment la clau estarà en les colles que assumeixin la responsabilitat d’engrescar la gent. Perquè no dubteu que la clau està en això, ser gent que permetin assajar amb més alegria i assolir les grans construccions al nivell de cada colla.

RAQUEL SANS L’esgotament del G4 és evident. Els Castellers de Vilafranca s’han erigit en els darrers anys com a líders indiscutibles fent cada cop més gran la distància amb les altres tres integrants de l’anomenat

G4. Per baix, en canvi, a poc a poc es van escurçant les distàncies amb uns Capgrossos de Mataró cada vegada més forts i colles que se situen entre el límit de vuit i el de nou com poden ser els Xiquets de Tarragona, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Castellers de Barcelona i ara, òbviament també, els Castellers de Sants. Així doncs, no només hi ha possibilitats que aquesta tendència canviï en el futur, sinó que aquesta ja fa alguns anys que s’ha anat modificant.

Els Castellers de Vilafranca s’han col·locat com a líders en solitari, mentre que per darrere caldria parlar no de tres sinó de quatre colles d’un nivell similar: les de Valls, els Minyons i uns Capgrossos que l’any vinent ja han anunciat que s’atreviran amb la gamma extra. Per darrere, però, cal tenir en compte el gruix de colles que també poden assolir un castell de nou, un ventall que afortunadament sembla que s’amplia.

GUILLERMO SOLER Sembla clar que la fórmula G4 té sentit encara des del punt de vista

històric (són les quatre colles que han aconseguit castells de gamma extra), però no acaba de reflectir la situació actual, tant per la distància que separa els Castellers de Vilafranca respecte les altres com per l’aparició dels Capgrossos de Mataró. Els darrers anys ens hem trobat potser amb fórmules com 1 + 4, 2+3, 1+2+2...

Sobre la possibilitat que això canviï en un futur pròxim resulta difícil pronunciar-se: cadascuna de les colles “despenjades” (Minyons, Vella i Joves) probablement té explicacions diferents per la seva baixada de nivell relativa.

Al mateix temps, seria molt positiu tant que els Capgrossos consolidessin definitivament el seu nivell i fins i tot poguessin fer el salt a la gamma extra com que altres colles arribessin amb regularitat als castells de nou.

JORDI SURIÑACH La fórmula G4 ja rarament s’utilitza en els mitjans de comunicació. És cert que parteix de la premissa que les quatre colles que en formen part han assolit castells de gamma extra, però no totes elles els assoleixen cada temporada i ja fa alguns anys que alguna colla de fora d’aquest grup selecte iguala, o supera, els registres d’algunes de les seves agrupacions membres. A més, quan es feia servir aquest terme amb assiduïtat els Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa i les dues colles de Valls tenien un nivell relativament similar i estaven molt per damunt de la resta d’agrupacions.

Malves, rosats i vermells s’han adonat que els verds juguen en una altra divisió. Finalment són conscients que ara per ara no els poden igualar, han

modificat els seus objectius, han reduït de forma notable el nombre de caigudes i, fins i tot, són més selectius a l’hora de seleccionar les seves actuacions. Les dues colles de Valls ja fa un parell de temporades que es troben immerses en aquest cicle i, teòricament, l’any vinent, any de Concurs, tenen una oportunitat immillorable per demostrar la feina feta a l’assaig.

Pel que fa als Minyons, de ben segur que la nova tècnica sabrà millor quin ha de ser el rumb de la colla en la seva segona temporada al càrrec. És difícil preveure que totes tres descarreguin el 2008 castells de gamma extra però tot el món casteller, fins i tot els Castellers de Vilafranca, ho necessiten. A més, per sota, els Capgrossos de Mataró ho tenen gairebé tot de cara per donar un salt definitiu cap endavant.

¿Creus que l’evolució del món casteller ens porta cap a un model amb trets cada cop més característics de l’esport: competició, rivalitat, assaigs (entrenaments) més rigorosos i eficients, i calendaris acuradament planificats?

JOSEP RIBES

El que plantegeu també depèn de com vulguis mirar-t’ho o des d’on es miri. La castellística passa per trets moderns, de colles que evolucionen cap a un model més esportiu i acurat i trets tradicionals; per posar un exemple, les colles de Valls. Són maneres tan diferents de veure els castells, que fins i tot són complementàries. Es tendeix, això sí, a “professionalitzar” més les colles, tenint en compte diferents fases i saber quan es pot i quan no es pot estrènyer els membres de la colla. Una activitat, per exemple, que s’imposa són les vacances, o el descans d’un cop al mes, per dir un parell de coses.

tècnica. Pel que fa a la planificació dels calendaris, que d’altra banda tendiran a comprimir-se –enguany els Bordegassos de Vilanova ja han hagut d’avançar dues setmanes la seva diada–, aquesta es fa cada cop més evident. Un exemple clar de com gestionar els timmings són els Castellers de Vilafranca o els Capgrossos de Mataró i és evident que els resultats avalen aquesta forma de treballar.

Quant a la rivalitat, aquesta ha existit i existirà sempre. I s’ha d’entendre en clau positiva, des del punt de vista que sense aquest frec a frec els avenços en el món casteller de ben segur que haurien anat a una altra marxa. Ara bé, equiparar els castells amb els esports pot resultar de vegades enganyós ja que malgrat que sí, es poden trobar semblances, hi ha un component relacionat amb la cultura popular i tot un seguit de valors socials que només els són propis als castells i que els converteixen en un element diferenciat.

RAQUEL SANS

Està clar que l’evolució del món casteller condueix cap a una “professionalització” dels assajos i entrenaments. Cada cop més aquells homes grossos que tenien en els castells la seva màxima activitat esportiva van donant pas a persones amb més preparació física; els assajos i les proves adquireixen també molta més disciplina i tot allò que abans es feia “a ull” ara es fa sobre una base molt més

GUILLERMO SOLER

Alguns d’aquests elements (competició, rivalitat) ja han estat presents en els castells des de ben aviat, i d’altra banda cal tenir en compte com, per exemple, als anys 30 del segle passat –moment de renaixement casteller que coincideix amb l’expansió dels esports– el paral·lelisme esports/castells ja es feia de forma molt clara. Sense que els castells puguin considerar-se plenament

CARLES ESTEVE

Els castells sempre han estat un esport, nascut del camp de la cultura (folkolre) però eminentment competitius per definició. Competint contra un mateix o contra la colla rival.

un esport –i potser mai ho arribin a ser–, la tendència a acostar-s’hi és lògica i, en molts aspectes, positiva.

JORDI SURIÑACH

Sempre he entès el món casteller com una activitat molt més propera a l’esport que no pas al folklore i, de fet, si no fos així, difícilment ens podríem explicar l’evolució viscuda en els últims 25 anys. En els últims deu anys, a més, molts dels components esportius dels castells s’han accentuat: s’han creat noves rivalitats i molts castellers miren el dilluns el rànquing de torn abans que el resultat de la travessa. Darrerament s’hi afegit una major cura per part de les colles a l’hora de planificar el seu calendari, tendint a la selecció i a la racionaltizació. Per exemple, a Tarragona fa anys que les colles s’han adonat que és molt difícil actuar després del Concurs perquè la gent rarament respon, igual que els Castellers de Vilafranca ja no actuen després de Tots Sants.

També ha canviat l’organització dels assajos i es preparen proves específiques de pilars o de torres. Crec (i espero) que l’equiparació amb les pràctiques esportives s’encaminarà, a partir d’ara, a millorar la seguretat dels castellers. Després de la implantació del casc per a acotxadors i enxanetes i de l’elaboració d’una protecció pels dosos, intueixo que s’aprofundirà en aquest camí per buscar la màxima seguretat per a tots els castellers segons la posició que ocupin en el tronc o la pinya.

21

Com veus el futur del periodisme casteller? ¿Hi trobes paral·lelismes amb l’evolució que viu l’activitat castellera? ¿Quina responsabilitat teniu els professionals de la informació en la direcció que està prenent aquest món?

CARLES ESTEVE

No hi crec, en el periodisme casteller, crec en periodistes que també parlen de castells. Una altra cosa són els mitjans d’abast nacional que no han acabat de creure mai en la força dels castells. No s’ha arribat a normalitzar la informació castellera, seguim sent una secció o un programa monogràfic.

JOSEP RIBES

El futur del periodisme casteller és incert. Tant de volta es suprimeix la crònica d’un diari d’abast nacional, com n’apareix una altra. La veritat és que de moment pocs mitjans aposten pels castells i aquests caldrà mimar-los. Molt sovint són més importants les persones que els propis mitjans per seguir trobant cròniques de castells.

No hi trobo un paral·lelisme amb l’activitat pròpiament castellera. El món del periodisme casteller continua sent encara un món un pèl tancat, encara que s’evoluciona cap a un consens que considero bàsic. Es va demostrar per exemple amb el tractament del greu cas de Mataró.

La responsabilitat és la que és, informar i opinar. Malgrat tot, encara moltes colles són massa primmirades i només es veuen el melic quan els convé. Manca respecte cap als cronistes i /o periodistes castellers amb opinions sovint poc afortunades o gratuïtes.

RAQUEL SANS

En consonància amb el que succeeix en el món casteller, el periodisme casteller es pot considerar que està també cada cop més professionalitzat.

Del casteller o afeccionat casteller que escrivia les cròniques per amor a l’art o per fer difusió de la seva pròpia colla, s’ha donat pas a periodistes que tenen en els castells la seva especialització, de la mateixa manera que poden estar especialitzats en esports o en política.

Tot plegat, però, succeeix en un marc en què els responsables dels grans mitjans de comunicació cada cop donen menys valor a aquesta disciplina, vegi’s el cas de El Periódico. En aquest sentit, doncs, es pot entendre que es fa necessari un replantejament del model de periodisme que s’està oferint i que cal cercar nous elements que puguin motivar una major difusió d’aquesta activitat.

22

Crec que encara hi ha molts camins per explorar, si més no a nivell comunicatiu.

La responsabilitat és òbviament dels professionals d’aquest camp, ara bé, els castellers també hi tenen el seu grau d’implicació. I és que el món casteller ha d’entendre que l’evolució de la crònica que dóna la mateixa importància a totes les colles i que no empra recursos com, per exemple, la rivalitat i l’aspecte comunicatiu és necessària per tal de realitzar un producte que no només resulti atractiu per als propis castellers, sinó també als directors dels mitjans que no deixen de ser els que tenen la potestat de decidir o no si els seus mitjans de comunicació destinen o no un espai a la informació castellera.

GUILLERMO SOLER

Personalment, sempre sóc força escèptic sobre la presumpta capacitat dels periodistes a “marcar tendència”.

Ni crec que sigui la nostra feina principal ni tan sols crec que tinguem tanta capacitat com sovint se’ns atribueix.

En el cas dels castells també penso que se’ns atorga més importància de la que tenim, pel bo i pel dolent. Tot i això, està clar que el món casteller

encara ha d’aprendre a fer ús dels mitjans de comunicació. I pel que fa al periodisme casteller, encara està immers en un procés de normalització que segurament serà llarg però inexorable. Vaja, això espero, perquè crec que seria molt trist tornar ara a les cròniques dels anys 70, que Josep Anton Falcato va definir encertadament com “retahila más moralina”.

JORDI SURIÑACH

El principal canvi sofert en els últims anys és que ara, majoritàriament, parlen i escriuen de castells periodistes professionals que o bé estaven familiaritzats amb el món dels castells o bé n’han après. Això ha comportat l’extensió de tècniques pròpies d’altres àmbits, com l’esportiu, en les cròniques de cada dilluns. Dubto, però, que l’ús de paraules com “duel” o l’aparició dels rànquings hagin servit d’estímul o de fre per a l’evolució del món casteller. El més important és que s’ha aconseguit una difusió regular de les actuacions i activitats del fet casteller i s’ha assegurat una bona presència en les televisions, les ràdios, els diaris i les pàgines web més importants d’àmbit català.

Com és el públic casteller? Podem parlar d’un sol tipus de públic? Està canviant? ¿Creus que creix l’interès o l’afició pels castells en un públic que no participa de l’activitat?

CARLES ESTEVE

Majoritàriament el públic és militant, membres d’altres colles i afeccionats amb una llarga tradició seguint els castells per les places. En alguns casos treure fora del context festiu els castells ha provocat que el públic sigui menor i més especialitzat (malalts dels castells). En les diades que els castells són part d’una festa segueixen tenint força però sovint els reptes de les colles converteixen l’espectacle en llarg i pesat pels que tan sols esperaven veure senzillament castells.

JOSEP RIBES

El públic casteller és més pacient que un sant... hi ha dies que engegaries els castells ben lluny... Massa diades insofribles, llargues, avorrides i sense gaire caliu.

Això fa que de mica en mica la gent marxi de les places i es repensi el tornar un altre dia. D’això no se n’escapa ningú. I la veritat, no creix l’interès per veure castells ni la gent és més afeccionada. Gràcies que encara queden els incondicionals que pots trobar a totes les places i els propis castellers quan la seva colla no actua. Crec que a molts llocs s’hauria de recuperar “l’spiker” que pugui motivar la plaça. Moltes colles, moltes diades i molts castells. Ni més ni menys.

RAQUEL SANS

El públic casteller és molt heterogeni: des del casteller que quan no actua es dedica a recórrer les diverses places, passant per l’afeccionat casteller sense més, pel “guiri de torn”, o per l’afeccionat de festa major. Crec que aquest públic és i seguirà

sent així. Tot i això crec que és necessari per seguir garantint l’afluència a les places una reflexió sobre el model de diada, la durada, les repeticions, el temps entre castell i castell. El discurs de que sempre s’ha fet així en l’actualitat ja no és vàlid.

Existeixen moltes alternatives d’oci i cal potenciar els castells convertint-los, si es pot, en una activitat encara més atractiva per aquell que no es vol posar cap camisa.

GUILLERMO SOLER

M’agrada que em feu aquesta pregunta. Eps, ho dic seriosament. Justament perquè a vegades he tingut la sensació que em quedava sol defensant l’existència d’un aficionat que no necessàriament és casteller, i al que gairebé mai no es té en compte. Per exemple, els castellers generalment obliden que els castells es fan per al públic –i per això tenim diades insuportables–, de la mateixa manera que creuen que la informació castellera es fa per als castellers. Jo penso que no només la informació de castells es fa per al públic, sinó que a més a d’adoptar el punt de vista de l’aficionat: s’ha d’explicar allò que interessa a l’aficionat als castells, no allò que interessa als castellers –entre d’altres coses perquè llavors moltes coses no s’explicarien.

Tot i això, fins i tot per a nosaltres mateixos –els periodistes– és difícil pensar en l’aficionat, perquè amb qui tenim més contacte directe és amb els castellers. De tota manera, sent de Tarragona coneixes gent que són això, aficionats, que els interessen els castells, van a les actuacions,

llegeixen les cròniques als diaris, que poden ser simpatitzants d’una o altra colla...

Crec que és molt important que creixi el col·lectiu d’aficionats i per això pot ser útil fer entendre una cosa elemental però que potser no s’ha explicat prou: que els castells poden ser més divertits encara si un pren partit per una o altra colla.

JORDI SURIÑACH

Hi ha molts tipus de públic diferent, però jo els resumiria en dos grups que segurament fa molts anys que existeixen: els que estan disposats a desplaçar-se de la seva ciutat per veure castells, i els que no. Dins del primer hi podem trobar, per exemple, el casteller que va a veure actuacions d’altres colles, l’aficionat sense cap camisa que va a veure les diades més importants o l’aficionat hooligan d’una colla que segueix la seva agrupació allà on faci falta. En el segon grup, molt més majoritari, hi ha tota aquella gent que considera els castells una activitat interessant per veure durant una estona però que difícilment sacrificarà el dinar dominical a casa els sogres per veure un castell de la colla de la seva ciutat. Aquest segon grup s’amplia notablement, en moltes ocasions, durant la festa major: és una època en què molta gent surt de casa perquè toca sortir i va a veure l’actuació castellera com el dia abans ha participat en la baldanada popular sense saber què és una baldana.

Segurament aquest segon grup ha crescut una mica en els últims anys perquè a causa de la gran difusió dels castells en els mitjans de comunicació hi està més familiaritzat.

23

T’atreveixes a fer una projecció de futur? ¿Quines colles veus amb potencial suficient per superar els seus nivells actuals i fins on creus que poden arribar? ¿Hi trobes algun nexe comú entre aquestes colles en la manera d’entendre l’activitat castellera?

CARLES ESTEVE

Castellers de Vilafranca i la Colla Vella de Valls tenen potencial i prou elements (història, el poble i comarca al darrere) que els posa en una situació preferent. Minyons i Colla Joves hauran de renovar-se amb més imaginació, Mataró haurà de prendre nota de tot això per afegir allò bo i evitar els errors. Mentre les dues colles grans de Tarragona, els de Barcelona i Sants o fins i tot els Xicots poden treure el cap en el grup de 9, faltarà veure si el consoliden.

JOSEP RIBES

Parlar de futur sempre és complicat.

Una colla pot canviar radicalment d’un any per l’altre, encara que hi ha colles amb línies ascendents importants; el cas de Sants, per exemple. Moltes colles tenen potencial suficient per créixer. A mi em preocupa que a hores d’ara encara hi hagin catorze colles de castells de sis i que fer el pas de set a vuit sigui tan costós. Aquest any només una colla ha donat el pas, quan l’any passat en van ser tres, per posar un exemple, i a sobre una colla que en feia de vuit aquest any no els ha fet.

També colles com Barcelona, Jove de Tarragona o Joves de Valls haurien de ser més amunt. Altres demanen pas per darrere, Sants, Xicots... Serà molt important, com deia, l’evolució interna de les colles, un del punts per mi claus.

Per sort des de fa temps les colles treballen de maneres molt semblants, cosa que fa que hi hagi molta similitud de models de colla.

24

RAQUEL SANS

Hi ha moltes colles que poden millorar. Els Capgrossos de Mataró en són un clar exemple amb el salt a la gamma extra.

A partir d’aquí: els Castellers de Sants, la Colla Jove de Tarragona, els Xiquets, els Nens del Vendrell, els Xicots de Vilafranca, els Castellers de Barcelona, els Xics de Granollers, els Castellers de Lleida i un llarg etcètera de colles que es troben en un pas intermedi i que poden acabar de donar el salt. Òbviament la sort, un any bo en quant a canalla i la gestió dels propis recursos acabaran condicionant que aquestes colles facin o no aquest pas endavant.

Altres colles com per exemple les del G4, en canvi, han arribat a un nivell d’exigència tan alt que serà complicat que superin els nivells actuals. I és que en aquest sentit, cal tenir en compte que com diu el refrany el que és important no és arribar-hi sinó mantenir-se.

GUILLERMO SOLER

Mai m’he considerat un d’aquells catastrofistes que en tot moment detecten símptomes d’esgotament i que estan segurs que la moda castellera passarà. De fet, podríem dir que fins a cert punt la moda castellera ja ha passat, i que el món casteller fins i tot ha passat per unes circumstàncies extremes (la mort de Mariona Galindo) i bé, aquí estem. Sí crec –vaja, ja és una realitat– que hi ha una certa ressituació, que ha baixat el número de colles –i probablement encara ho farà–, mentre

que cada cop tenim un major nombre de colles amb un nivell important. És obvi que hi ha tota una sèrie de colles que van néixer amb el boom dels noranta i que encara tenen un potencial de creixement important. Com a tarragoní estic content aquest any amb el cas dels Xiquets de Tarragona, perquè a més demostra que és possible recuperar el nivell de nou després d’anys de sequera.

Pel que fa al creixement, és evident que una condició sine qua non és un assaig de qualitat. Els castells no poden ser simplement heroics. Al mateix temps, sovint no se li atorga prou importància a la dimensió social dels castells, que també són determinants per a l’èxit d’una colla.

JORDI SURIÑACH

És obvi que per la quantitat de gent que arrosseguen i per la bona direcció tècnica que els guia els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants són dues de les colles destinades a donar-nos grans alegries en els pròxims anys. La seva manera de fer i d’entendre els castells, però, no són precisament calcades a la dels Xiquets de Tarragona, que també tenen l’any vinent l’oportunitat de fer un important salt de nivell. Pel que fa al grup capdavanter, crec que a les dues colles de Valls ja els toca l’any vinent recollir els fruits del seu treball i començar a no posar les coses tan fàcils als Castellers de Vilafranca. I en això el Concurs de ben segur que tornarà a actuar com a estímul per a tots plegats.

¿ Com a periodista, com veus la colla de Sants i com creus que es veu dins del món casteller, no només des del vessant estrictament casteller, sinó també des d’un punt de vista més social?

CARLES ESTEVE

No conec al detall el funcionament de la colla però pel que he pogut seguir i veure crec que s’estan fent les coses amb ordre i seny. Tot i la rivalitat amb els Castellers de Barcelona, no s’està actuant per impulsos estrictament competitius, els intents i els resultats són fruit d’una planificació i assaig. Crec que la colla ha de pensar en el que vol ser i fer-ho per si mateixa. El castell de 9 no és utòpic, com es va veure per Tots Sants, però pot marcar el sostre de la colla i això costa mantenir-ho (mantenir el llistó i la il·lusió un cop assolit el repte). La manca d’encert dels Castellers de Barcelona i el màxim esforç per part vostra us està posant les dues colles a la par, però no pot ser etern, això. El castell de 9 el teniu a tocar, busqueu-lo per vosaltres mateixos i mentalitzeu la colla que després d’aquest gran esforç caldrà continuar amb el compromís o assumir que va ser fruit d’un esforç extraordinari, que per bé meravellós, també potser efímer (Xiquets de Reus, Bordegassos de Vilanova, Xiquets i Jove de Tarragona o fins i tot Castellers de Barcelona).

JOSEP RIBES

Els Castellers de Sants estant en un bon moment, no cal dir-ho. Han sabut treballar bé i això s’ha vist a plaça, no només en els castells si no en el gruix de colla. El problema de la projecció de la colla de Sants sempre queda eclipsada pel germà gran, és a dir els Castellers de Barcelona.

Quan es parla de colles de la ciutat, Sants sempre queda en segon pla, encara que l’altra colla faci una temporada més irregular.

Castellerament parlant, arribar pot ser més o menys complicat, però ara caldrà mantenir-se i aquí es on veurem com reaccionarà la colla.

Pel que fa a la qüestió social sempre he tingut un gran respecte per la colla de Sants. Per mi estan en molt bona posició del que jo anomeno colles modernes o colles carques. Han estat sempre atents.

Els Castellers de Sants sempre han projectat una independència i afinitat amb el seu barri dignes d’admirar, sense entrar en detalls sobre el ser o no ser de la Barcelona global, de la que ja s’ha debatut en altres ocasions.

RAQUEL SANS

És una colla de la nova escola. Què vull dir amb això, doncs que es tracta d’una colla disciplinada amb un component social

jove i compromès. Una colla que ha d’anar madurant i que ha d’anar demostrant la seva vàlua dia a dia. Hi haurà moltes ensopegades pel camí i serà en aquestes quan es demostrarà si els de Sants són la colla forta que aparenten.

Caldrà també veure com s’assumeix la responsabilitat i l’exigència que suposa enfilar-se cada vegada més amunt i veure també com es gestionen els anys en què pujar el llistó costa. Veig els Castellers de Sants com a cosins germans dels Capgrossos i els desitjo que la sort que, a nivell casteller, han tingut els seus parents també els faci justícia. I és que quan el treball és rigorós i la il·lusió és un bé en abundància les coses surten o si més no haurien de sortir bé.

GUILLERMO SOLER

Crec que és un bon exemple de colla que està fent les coses bé. Pels que som de l’àrea tradicional a vegades ens pot semblar que falta una mica més d’esperit guerriller, de risc, però el que compta són els resultats i la manera d’actuar de colles com Sants s’ha demostrat que és molt bona.

Per exemple, juntament amb altres com els Capgrossos, han demostrat que és possible beneficiarse del Concurs si se sap jugar-hi amb intel·ligència –en contra dels que creien que el Concurs era una mena de trampa per a colles novelles. Socialment també sembla que és de les colles que ha aconseguit aglutinar un bon nucli, prou divers –és important no limitar-se a un grup d’edat limitat–, jugant amb la identificació local, que l’ha convertida en una de les entitats més potents del seu barri.

Tant en els castells pròpiament com en la dimensió social crec que també han tingut una actitud innovadora però respectant el món casteller “tradicional”, sense caure en dogmatismes. També van ser qui van tenir els nassos de posar el cascavell al gat en un tema tan delicat com el del casc:

potser la decisió de tirar pel dret en solitari és qüestionable, però el temps els va donar la raó i sense la pressió exercida per Sants potser encara estaríem sense aquesta eina.

JORDI SURIÑACH

Des de Tarragona estant, els Castellers de Sants han estat una colla que ha sabut perfectament anar més enllà de la dinàmica estrictament castellera i s’ha consolidat com una entitat potent del barri, organitzant activitats internes (encara ric amb el Quarts de Vuit de l’any passat) o d’altres propostes obertes a tothom. A més, tot i que va ser una mesura molt controvertida, l’ús del casc del taekwondo per protegir els més petits va reobrir un debat molt necessari sobre la seguretat dels castells en els més petits.

Castellerament parlant, molt sovint ha tingut molt clar quin ha estat el seu objectiu per cada temporada i els ha anat assolint gairebé sempre i amb un percentatge de caigudes molt reduït. Enguany, per exemple, era importantíssim consolidar definitivament castells com el 2 de 8 amb folre o el 3 de 8 i s’ha aconseguit amb escreix, mentre que colles que també optaven a aquest objectiu, com els Xicots de Vilafranca, els Xiquets de Reus, o els Castellers de Lleida, no han igualat els seus registres.

25

Xerrada castellera a Òmnium Cultural

El passat 15 de novembre i dins del cicle ‘Els dijous de l’Òmnium’ el periodista Guillermo Soler i el nostre cap de colla, l’Andreu Botella, van oferir una xerrada a la seu de la referida entitat Òmnium Cultural que va girar al voltant de dos blocs: l’un, de reflexió del moment que viuen els castells a partir de l’anàlisi del rànquing d’enguany en comparació amb el de les darreres temporades; i l’altre, de projecció de futur de l’activitat a partir de la valoració de les dades aportades per la darrera enquesta elaborada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya sobre el grau de coneixement del fet casteller arreu del país.

Ambdós conferenciants van coincidir a destacar tres fets que resumeixen perfectament la situació actual del món casteller. El primer de tots, l’evident estancament que pateix l’anomenat G-4, el grup de les úniques quatre colles que fins ara han realitzat castells de gamma extra. En un moment en què les colles castellers arrosseguen menys gent que durant la dècada dels 90, en ple ‘boom’ de l’activitat, queda ben palès que es fa cada cop més complicat de portar a plaça aquestes construccions d’extrema dificultat, amb l’excepció potser dels Castellers de Vilafranca, tot i que també han notat aquesta davallada de nivell. En segon lloc, la notable millora que, any rere any, van assolint unes colles mitjanes que, bé fan el salt als castells de vuit en alguns casos o bé consoliden aquesta gamma en d’altres i fins i tot s’apropen a les construccions de nou. I en tercer lloc, la constatació de l’existència de tot un seguit de colles que ocupen les darreres posicions en els rànquings que són fermes candidates a desaparèixer en els propers anys.

Per a Soler i Botella, aquestes dades no són el reflex d’un món casteller en crisi, com sovint se sol afirmar, sinó el d’un 26

fenomen que s’està resituant i que, a l’estil del procés de selecció natural, acabarà configurant un mapa amb les úniques colles que podran mantenir l’activitat i una tendència –salvant, és clar, totes les distàncies– a una certa homogeneïtzació del nivell casteller.

L’enquesta encarregada enguany per la Coordinadora per saber l’encaix social del fet casteller vindria, de fet, a confirmar aquest supòsit que tant Soler com Botella van llançar en la xerrada. I és que les dades resultants d’aquest estudi realitzat per tot Catalunya dibuixen un fet casteller ben viu i no pas en crisi i, el que és més important, una activitat amb un llarg camí de progrés per endavant. L’enquesta parla d’un grau de coneixement del món casteller superior al 95%, d’una percepció d’un risc moderat en l’exercici de l’activitat (equiparable a l’esquí) i, fins i tot, de l’existència d’uns cinquanta mil castellers potencials arreu del país, dada aquesta que Guillermo Soler va posar, però, en qüestió.

Ja al torn de preguntes, el periodista va reivindicar la manera com es viuen els castells a la seva ciutat, a Tarragona. En va destacar l’existència d’aquests dos o tres ‘derbis’ anuals de

la Jove i dels Xiquets que fan apassionant l’espectacle, enfront d’una lliga –a parer seu– més subtil i descafeïnada que comencen a jugar els Castellers de Barcelona i els de Sants però que no es basa en cap duel a plaça sinó més aviat en quedar per davant de l’altre al final de tota la temporada.

Per la seva banda, l’Andreu Botella va acceptar que per una colla com la de Sants encara és força complicat de superar una caiguda i que això sovint els fa ser molt prudents a l’hora de dur els castells punta a plaça. Botella, ja per acabar, es va declarar seguidor de la Colla Joves Xiquets de Valls, cosa que va fer escapar un “només faltava això” per entre les dents d’un dels anònims assistents de la cinquena fila.

Roger Vilalta

Qui és qui?

Per trencar-s’hi les nyabes

A causa de problemes informàtics, les lletres dels noms de les persones que ens han cedit aquestes fotos personals de quan eren petits han perdut l’ordre. Podries ajudar-nos a resoldre aquests anagrames?

Àguida Serrana Alexa Vilumers Bodemil Quers

Loreto Ipié Otelo Sarós

Cher Parxeta

Alegrí Bolets

Màrcia i Geremía Maig 27