Suc de pinya 18

NÚMERO 18 | DESEMBRE 2006

Feina de formiga i...

! a s i r g i r T

02

editorial Acaba la temporada castellera... diguem-ho una vegada més, del casc. Les colles

fan repàs dels èxits i desencisos recollits durant el 2006 i cada una en traurà les seves conclusions per plantejar la propera temporada. Però sens dubte el que totes les colles recordaran d’aquesta temporada és l’aparició en el nostre petit món casteller del nou element protector. El casc ha estat rebut amb la normalitat que mereix i ja tothom el veu com una peça més de la indumentària castellera, com en el seu moment deuria ser l’aparició del color distintiu de la camisa de cada colla, potser pels anys trenta.

Sens dubte i per mala sort la temporada s’emporta un nom propi, el de la Mariona Galindo, i una vegada més el món casteller ha reaccionat unànimement a partir de l’enteresa de la seva família i de la colla de Mataró demostrant el seu suport, simbolitzat més que mai en la llarga ovació que es van emportar els Capgrossos en descarregar el tres de nou amb folre a Vilafranca.

Esperem que de cara a l’any que ve els castells segueixin aquesta evolució fora de les places, incidint en la línia de fer-ne una activitat més segura encara, tant per la canalla com pels components adults de les colles, de manera que el casc sigui només l’inici d’una nova etapa i no un objectiu final.

sumari Land Ho! Terra a la vista!

4

Parla la Presidenta

7

Parla la Colla

8

Quina temporada!

9

Festa Major

19

Nous Borinots

20

Més enllà de Sants...

22

El perquè de tot plegat

24

Borinots a l’estranger

25

A 13.000 Km de la Trigrisa

27

El Borinot creuat

28

Què han dit de nosaltres

29

I si fos ahir...?

30

Sobre el casc. Entremès en un acte

31

03

Suc de Pinya. La revista dels Castellers de Sants.

Número 18, Desembre de 2006. c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona. http://www.borinots.cat borinots@borinots.cat Equip de redacció: Eduard Niubó, Roger Vilalta, Pau Granell, Aleix Ibars.

Fotografies: Joana Garrigosa, Glòria Moreno.

Hi han col·laborat: Andreu Botella, Carme Bernet, Adrià Pérez, Toni Galmés, Miquel Bordes, Pau Camprovin, Alfred Vergara, Pani, Lluís Via, Andrea Planas, Natàlia Ibars, Jesús Puparelli, Georgina Cochs, Albert Fabregas, Sandra Espeja, Xavi Vinyals.

Col·laboracions especials: Frederic Eiximeris Desants, Sr. Pollastre a l’Ast. Els Castellers de Sants i Suc de Pinya no es fan responsables de les opinions expressades pels signants dels articles d’aquest exemplar.

Imprès a Indústries Gràfiques Cochs.

Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons.

Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

04

Land ho!

Terra a la vista!

d’entendre! Perquè són àgils i van armats. El fet és que aquest any, aquest any sí, hem arribat a les portes d’on volíem anar. Si fem bé els preparatius, si fem la feina que ens toca fer, si no tenim pressa... quan baixem a l’illa serà per quedar-nos-hi. Ens prendrem el temps necessari, hi som a tocar.

Els castells del 2006

Des de la nau Borinota

Colom va salpar a la cerca de les Índies en una

nova ruta cap a l’oest. En una travessa erràtica va arribar a un lloc desconegut i estrany. No sabia on estava.

La nostra travessa ha seguit les previsions. Una temporada: de Santa Eulàlia a Sant Andreu. Un destí: el lloc on som. El trajecte ha tingut una primera part que, amb les veles hissades però amb massa poc vent ha servit per anar fent aquelles petites reparacions en el casc de la nau sempre tan necessàries, per deixar el vaixell a punt esperant millors moments... La segona part ja ha estat una altra cosa, el vent ha tornat, sovint en forma de tempesta i d’onades gegants (el famós tsunami). Hem gaudit saltant les grans onades, des del concurs a Tots Sants. Al la fi, ja hem arribat. El vigia ho ha anunciat amb un crit: “Land ho! Terra a la vista!” Hem parat a pocs metres d’una illa que veiem perfectament. Allà on Colom (no l’Albert sinó en Cristòfor) va trobar tomàquets, indis i cacau, nosaltres sembla que hi veiem castells superiors. Colom no sabia on era, nosaltres sí que sabem on som. I aquest és un bon principi.

Tots a coberta, abocats a babord, observem des del vaixell amb il·lusió la terra dels castells de les “colles grans”. Fondegem. Hi som a tocar. Somiem en els castells que ens esperen 5 de 8, 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre, els grans pilars... tots aquests són allà, allò que veiem és la terra de les colles grans. Tota la tripulació, i tots vol dir tots, hem de planificar bé com enfrontar-nos-hi. Ens hi hem

Hem fet castells molt grossos. Quatre 2 de 8 amb folre, quatre 3 de 8, vuit 4 de 8 descarregats... amb només dues caigudes (i en un mateix dia), un altre cop la nostra millor temporada. Si en tota la nostra història hem descarregat 54 castells de 8, aquests dos darrers anys n’hem fet 30, més de la meitat. Castells de vuit assentats sobre la base de la seguretat, dels recanvis als pisos i sobretot sobre un domini absolut sobre la gamma inferior. Una base sòlida permet enfilar-se amb més garanties.

Així doncs hem fet per primer cop en un sol any els 7 de la gamma de 7 (3 de 7, 4 de 7, 4 de7 amb l’agulla, 5 de 7, 3 de 7 pre sota, 9 de 7 i 2 de 7).

Si volem progressar, al nivell que estem hi ha un castell fonamental, un “pal de paller”. Aquest castell és el 3 de 8. El 3 de 8 és el castell. Tradicionalment un castell que ens ha portat moltíssimes dificultats.

Des del primer que vam descarregar per Tots sants el 2000, fins a principis d’any n’havíem descarregat 3. Però aquest any n’hem pogut descarregar 4 de seguits. Aquest és el castell que insinua el salt i sense el qual els objectius següents són implantejables. El 3 de 8 és la base pel 5 de 8 i pel 3 de 9 amb folre, castells sobre els quals cal començar a fer feina.

Igual d’important que fer el 3 de 8 és saber fer folres. Per preparar el 3 de 9 amb folre no cal que fem sols folres i soques de 3. Tots els folres que puguem muntar, els de pilar, els de dos, els de tres... tots es basen en que hi ha gent que aprèn a tenir peu a l’espatlla, i n’hi ha que aprenen a treballar sobre una base menys estable que el clàssic asfalt. El 3 de 9 amb folre exigeix molta gent dels 2 tipus, tots els folres han de ser escola dels nous objectius. El 3 de 9 amb folre no és pel 2007, però si les coses van bé, si les coses ens van molt bé, el 2008 pot ser un bon any.

Un any, una passa més Per entendre que aquest any la feina ha donat els seus fruits no sols cal mirar els números que hem comentat anteriorment. Només cal mirar la presència als mitjans, només cal veure el que ens comenten amics o veïns no castellers, només cal veure a quines actuacions tenim possibilitat d’anar... És tot, i no és res. Recollim els fruits de les suades que hem fet a l’assaig. Com ha de ser.

Hem trampejat moments difícils, la caiguda i la recuperació després de l’aniversari, la importància d’haver pogut fer el canvi de canalla a mitja temporada, la paciència que hem tingut tots plegats... fins aquest octubre gloriós... pas a pas. Ho diuen els números, els diaris, els veïns, les nostres cares... altre cop la temporada ens ha suposat un ascens de divisió. El 2005, amb aquell màgic 2 de 8 amb folre ens va posar la clau al pany. Un nivell que ens posa per primer cop en la situació de poder fer, per fi, el salt.

El salt de divisió fa que ens preguntem altre cop si sabrem estar a l’alçada, si sabrem ser una colla gran. Per fer una colla gran cal una bona assistència a uns assajos el més dinàmics possibles, així com en les actuacions. Cal un calendari racional amb els seus punts forts interioritzats per tothom, cal la capacitat de mobilitzar els ocasionals aquells dies en què són més necessaris. Cal aprofitar el local com a lloc dinamitzador. Cal seguir en la tasca de preparar recanvis en tots els castells, sense excepció.

Però sobretot, i em repeteixo, cal saber on rau la força de les grans colles. Els que no voldrien vacances amb els que les volen, els més atrevits amb els més porucs, els més alts amb els més baixos, els més joves amb els més grans, els mallorquins amb els catalans, els que no se’n perden ni una amb els que ens ajuden un parell de cops l’any, els que no es poden quedar a la tercera ronda perquè tenen un dinar amb els que s’esperen fins el final... tal com deia aquella cançó de la diada 2003: “malgrat que som diferents, ens uneix una il·lusió...”. Recalquem-ho, una colla només es fa gran si es fa prou atractiva per a gent diferent... La base per créixer de nivell és ser molta gent i saber conviure. Seguim en aquesta tasca, que és la tasca important de debò. Tots som necessaris, tots som borinots.

Definint l ’estil Borinot

Compartim i definim amb el dia a dia l’estil Borinot, perquè això també ho necessita una colla gran, un estil propi... i el nostre, que s’ha anat dibuixant al llarg dels anys, és el d’una colla amb uns trets que ens defineixen: som una colla que racionalitza la despesa, que fa un calendari ajustat per a “tots els públics”, que assaja amb intensitat i rigor, que porta a plaça aquells castells que té, que té un índex de caigudes molt baix, que presenta candidatures conjuntes de junta i tècnica sota uns mateixos objectius, que manté alerta els borinots ocasionals

L’horitzó...

per quan són necessaris, que dosifica la presència de castellers al llarg de l’any, que intenta ser àgil a plaça i evitar així les diades eternes, que lluita i no té por davant causes com la del casc, que té presència destacada a la coordinadora de colles de Barcelona i de Catalunya, que treballa amb equips amplis i vol fomentar la màxima participació, i milers d’altres coses que podríem anar dient.

No som la millor colla, però som nosaltres... hem definit un estil, tenim un estil que compartim i que ens defineix, l’estil borinot. I aquest estil que estem dibuixant no deu ser tan dolent. Entre pitos i flautes i com qui no vol la cosa, ens hem col·locat en un lloc privilegiat, després de 14 anys de feina.

Arribats on som i havent recorregut aquest llarg camí resulta que ens tornem a trobar en un dels moments més apassionants de la nostra petita història. Un moment que cal, sobretot, gaudir al màxim. Perquè aquesta és la manera, gaudint, que les coses ens vagin com ens van. I l’única manera de gaudir és entenent la colla com el que és, i ho repeteixo, un paraigua per a gent molt diferent que perseguim un objectiu comú. Un model de convivència que només es pot basar en la tasca que cadascú de nosaltres sigui capaç de fer i per la qual tots els esforços seran pocs... Conviure, compartir objectius, tenir un estil propi, el “jo” però també (i sobretot) la colla... ser casteller.

Divisem terra després del llarg viatge. La travessa d’aquest any ens ha dut fins aquí. Fondegem. Què veiem a l’altra banda? Les grans colles del món casteller. Comença una nova etapa. La de la consolidació en aquest nivell on som i de preparació per tal d’encarar reptes que mai no hauríem imaginat. S’acosten uns castells que tota la vida ens havien admirat en veure’ls fer per les “colles grans”, i aquest cop som nosaltres que hi som a tocar. És increïble, però ara sí, hi som a tocar. Quina passada! Estem en un dels grans moments de la nostra història, divisem terres que ens il·lusionen... però si hi hem de desembarcar, fem-ho bé i preparats.

Hem d’aprofitar bé les vacances. El 2005 ens va posar el llistó molt alt, el 2006 encara l’hem posat una mica més amunt... descansem i agafem forces per fer el “gran salt”.

No hi ha bona sort, només bona feina. El nostre borinot fa feina de formiga, bona feina de formiga... i té la força d’elefant gris!

Som-hi, borinots!

Andreu Botella Cap de colla

estadístiques 2006 d

c

2005 i

id

d

1

1

2d e8f

4

3de 8

4

4de 8

8

2de 7

6

9de 7

1

3de 7ps

2

3

5de 7

17

11

1 1

2 1

c

2004 i

id

1

1

1

d

c

2003 i

id

d

2

i

id

1

1

1

1

3

12

2

1

5

13

7

1

10

1

c

5 4

1

7

1 1

3

1

7

1

Parla la presidenta

S’han acabat els assajos i les actuacions. Queda

encara el sopar de Nadal, l’actuació per la Mariona, la festa de Cap d’Any, les jornades… i segur que aniran sortint més coses abans de que comenci la temporada 2007.

Quan s’apropa l’últim assaig hi ha dues menes de comentaris: “Ja era hora, pensava que no acabàvem mai…” o bé “què farem sense fer castells”. Jo també he tingut ganes d’acabar amb la rutina dels dimarts, divendres, diumenges, però aquest any per a mi acaben més coses. Després de dos anys fent de presidenta “de la millor colla de castells de la capital catalana” (no cal dir el nom) ha arribat el moment de cedir el meu càrrec a ………*.

Molta gent m’heu demanat si en tenia ganes, i a tothom us he dit que sí, sense cap dubte. Però m’agradaria aclarir-vos que en tinc ganes per la responsabilitat que el càrrec suposa, pel fet d’estar sempre alerta que tot surti bé, per sentir-te “responsable” de coses que segurament no faria falta… i perquè sovint amb el càrrec de presidenta he deixat la Irene i el Martí “de la mà de la colla” (per cert, un bon cangur).

A tothom qui m’ha demanat si em fa pena acabar el meu càrrec li he contestat que no… Doncs és mentida, sí que me’n fa una mica. Durant aquests

07

dos anys he anat aprenent a dir allò de SÓC LA PRESIDENTA DELS CASTELLERS DE SANTS i he tingut motius suficients per sentir-me’n orgullosa i satisfeta.

Hi ha moltes coses que ens han anat molt bé, d’altres no tant, algunes les podem donar per acabades, d’altres s’han quedat a mitges i algunes no les hem ni començat, però la tasca que en el seu dia em va deixar el Daniel i la seva junta, nosaltres l’hem continuat i a partir d’ara la seguirà ……* Continua la feina d’equip, les ganes de treballar per la colla, propostes noves i la continuïtat d’allò que s’està fent.

No penso acabar donant les gràcies a tothom qui m’ha ajudat, animat i ha estat al meu costat, seria un llistat d’unes 400 persones i potser em deixaria algú. Per tant, a tots i totes moltes gràcies i ens continuarem veient els dimarts, dijous, divendres, diumenges… M’HO HE PASSAT MOLT BÉ!!

Carme Bernet

* Aquí va el nom de la persona que tindrà el càrrec de president/a durant els propers dos anys. Ja ho sap, però li recordo que té el meu suport i que estaré al seu costat pel que em necessiti.

parla la colla

08

- El millor de la temporada?

Fer la tripleta.

Marta Xarles (i família)

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

No poder fer el 3 de 8 al concurs.

- I l’any que ve, què?

Suposo que començar a treballar el 5 de 8, i potser treure el pilar de 6.

- Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

No ho sé, no hi era.

- El millor de la temporada?

La quantitat de castells de vuit fets i ser la milor colla de Barcelona.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

No haver pogut provar el pilar de sis.

Manu Sabaté

- El millor de la temporada?

Les tripletes de la Diada i Vilafranca.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Pasapalabra.

- I l’any que ve, què?

5 de 8, pilar de 6.

- Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Perquè tenim seny.

- I l’any que ve, què?

Provar el 5 de 8 i el 3 de 9 am b folre.

-Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Hauria sigut una porcada i nosaltres som de Sants.

Joan Ibáñez

Victor Espinosa

- El millor de la temporada?

En una paraula, Tripleta. Tripleta, i les animadores de la Diada, jejeje…

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Faltar a l’acuació de Vilafranca.

09

- I l’any que ve, què?

3 de 8 per sota.

-Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Els Borinots van treure les ales.

Mònica Tomé

Irene Jerez

- El millor de la temporada?

La tripleta i l’espectacle de Cats.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

El 4 de 8 de Sitges.

- I l’any que ve, què?

La tripleta, el pilar de 6 i el 5 de 8.

- Per què no va caure el nostre 4 de 8?

Perque el vam defensar i pq no el vam carregar. I pq som els millors!

- El millor de la temporada?

Que és la millor temporada de la història de Sants. I per suposat, la tripleta de la Diada.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

El 4 de 8 de Sitges (encara que no va caure) I el sol de Tarragona.

- I l’any que ve, què?

5 de 8 4 de 9 amb folre 4 de 8 amb agulla… (per demanar que no quedi).

- Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Pels nostres c…… I perquè els tenim molt grans.

- El millor de la temporada?

Consolidar els desitjats 2 de 8 i 3 de 8 després de ser tants anys els nostres cavalls de batalla.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Que s’acabi tan aviat i no poder continuanr descarregant les noves adquisicions.

- I l’any que ve, què?

Mantenir els castells que tenim assolits i projectar nous reptes.

- Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Perquè la confiança de tenir-lo va donar taules per defensar-lo.

Lluís Via

- El millor de la temporada?

La tripleta feta a plaça.

Sara Balbás - El millor de la temporada?

La tripleta de 8.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Que s’acabi.

- I l’any que ve, què?

5 de 8 seguríssim i pilar de 6.

- Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Força, equilibri valor i seny. Som SANTSacionals

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Sarrià fluix.

- I l’any que ve, què?

3 de 8 per sota.

-Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Perquè no hi era jo!!

- El millor de la temporada?

La tripleta i el concurs (era el meu primer).

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Ara mateix és un moment molt “idíl·lic” tot just porto un any a la colla… no puc dir res més.

- I l’any que ve, què?

Més i millors castells, potser de 9…

Carles Pérez - El millor de la temporada?

Creure’ns del que érem capaços i fer una bona feina.

Tampoc vull oblidar la normalització del casc de la canalla.

- El que menys t’ha agradat de la temporada?

Les trifulques del peixater.

- I l’any que ve, què?

Consoldar la tripleta i cap al 5 de 8.

-Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Per ofici i per sort.

- Per què no va caure el nostre 4 de 8 a Sitges?

Experiència, treball i una mica de sort.

Ana Rubio

quina temporada!

11

Sabadell, 3 de setembre

Per la Diada de Festa Major de Sabadell, arribem

a plaça amb un sol de justícia. Per recordar-nos que l’estiu no s’ha acabat!

Entrem amb el pilar caminat a la plaça de l’ajuntament, entre comentaris: “deixem el pilar net, que són 5 metres per ells...?” Qui podia oblidar el pilar caminat de festa major?

Comencem la diada comprovant que no podrem provar el 2 de 7 ni el 4 de 8, ja hi haurà temps per fer torres i castells de vuit... La resta de colles: minyons fent una actuació molt maca (us imagineu la temporada vinent fer-la nosaltres?), llàstima del seu pilar final; i els Castellers de Sabadell anant a totes el dia de la seva festa major.

Per acabar, aquest dia vaig poder comprovar que s’ha posat de moda lo de les botelles d’aigua de 1/2 litre. Deixeu que des del meu modest punt de vista reivindiqui: a plaça, botelles de litre i mig!

Miquel Bordes

Diada de La Mercè, 24 de setembre

Després de dues actuacions relaxades com la Festa Major i Sabadell, arribava la primera gran diada on

havíem de recuperar el nivell assolit durant la primera part de temporada, i això significava tornar a fer el 4 de 8 i el 2 de 7. Arribàvem a La Mercè després de dos grans assajos. En el primer, el de “Porta un amic”, per primera vegada en la nostra història havíem col·locat dosos al 2 de 8 amb folre, i això ens va fer veure que el folre i la soca tornaven a estar a punt per encarar aquest castell amb moltes garanties d’èxit. En el segon, el del divendres abans de La Mercè, el renovat tronc de la torre va demostrar, descarregant el nostre segon 2 de 7 amb el folre a terra en un assaig (i no seria l’últim), que estava preparat per afrontar tots els reptes que venien.

Així, ens plantàvem a la plaça Sant Jaume amb la intenció de fer una bona actuació sense ensurts i poder afrontar el Concurs de Tarragona amb la moral ben alta i tot a favor. Després dels pilars caminats començàvem la ronda conjunta amb el 2 de 7, que com havíem demostrat a assaig controlàvem a la perfecció tot i els típics nervis d’un tronc que s’estrena a plaça, i ara ja sí, convençudíssims que la propera vegada el faríem amb un pis més. En segona ronda vam plantar el 4 de 8 (on estrenàvem un baix: Felicitats, Joan!) que va anar perfecte fins a carregar però a la baixada es va desfigurar i vam haver de treballar amb veterania. Ja per acabar, un 5 de 7 on el més destacat va ser que s’estrenava una aixecadora (Felicitats, Laia!). En la ronda de pilars vam decidir innovar i fer 3 pilars de cinc aixecant per sota el del mig. A banda d’una petita falta de coordinació en fer l’aleta dels 3 pilars, es pot destacar la nova manera d’aixecar pilars que el Pelli va decidir posar en pràctica sense avisar ningú: girar el pilar a la vegada que s’aixeca; brutal.

Pau Camprovin

Concurs de Tarragona, 1 d’octubre

És un quart de set del matí d’un diumenge... i

sona el despertador. El despertador tant d’hora?

Ostres! Sí, avui anem a Tarragona! Es celebra el Concurs de Castells! És veritat, ahir al vespre, res de sortir fins tard. Tothom a casa seva a dormir que avui ens hem de llevar d’hora... però... jo no he dormit gaire. Els nervis.

Volta cap a la dreta, volta cap a l’esquerra, m’aixeco per veure una estona la TV (a veure si m’adormo...) fins que a la fi aconsegueixo dormir una estona, no gaire.

Total que ja ens estem llevant, una dutxa, camisa grisa, pantalons blancs, i la bossa amb tot el que cal per sobreviure una jornada de més de 4 horetes a ple sol enmig d’una plaça de braus: entrepans, nevereta amb begudes, barret i una samarreta (dels borinots, és clar) per canviar-te en acabat.

Sortim al carrer i, és clar, només es veuen grups de gent que tenen una cosa en comú: tots porten una camisa grisa i tots es dirigeixen al mateix lloc, la plaça de Sants, on 5 majestuosos autocars de color gris (coincidència? Només els falta un borinot pintat i quedarien de bé...) ens esperen per anar a Tarragona. Abans de sortir, primer ensurt. On és el Tarraco? Li pregunto a la Montse i l’Albert.

–És a buscar als de Sant Feliu, que s’han empanat i no se n’han adonat fins avui que el primer tren cap a Sants surt a les 7:15 hores!– em contesten.

Mentrestant, anem repartint samarretes grises a tothom que ens ve a ajudar i ens anem repartint pels 5 autocars. Al final arriben els de Sant Feliu tot corrent per la carretera de Sants i marxem cap a Tarragona amb els nervis de voler fer una gran actuació.

Hora i mitja-dues hores més tard els autocars ens deixen a Tarragona i nosaltres ens anem dirigint cap a la plaça de darrere el Mercat que és d’on es surt en ordre i en cercavila cap a la plaça de braus de Tarragona.

La gent que ve a un Concurs per primer cop ja al·lucina en veure una plaça plena de camises de tots colors... i comencem el cercavila cap a la plaça!

Com sempre, pugem la canalla a les espatlles i au cap amunt cap avall, ara corre, balla, salta, fes la conga... tot això amb el so de les gralles i timbals que no paren de sonar. Arribem a plaça i avui ens ha tocat entrar els segons... quasi bé sense públic.

Lentament van entrant totes les colles quan

l’speaker les va anomenant i el públic va ocupant les grades de la plaça. Ja hi som totes les colles, el cant dels segadors, un molt emotiu minut de silenci per la Mariona i... comença el concurs!

A la primera ronda pràcticament podem dir que aixequem el primer castell del concurs, un 4 de 8 ben parat, ja que som els que anem més ràpids (o potser els segons) en la primera ronda conjunta.

Aquesta ronda és, com normalment passa, la més ràpida de totes les rondes, ja que totes les colles comencen a escalfar motors. Fa molta calor i el millor remei és l’aigua, refrescs i/o la cervesa. Nosaltres no ens podem escampar gaire perquè en un no res arriba el gran moment: el moment que tots esperem ansiosos i amb nervis: el dos de vuit amb folre. I aquest arriba. Silenci, es munta la soca, últims consells pel folre que ens han reunit a part.

Comença el castell: tothom concentrat, puja el folre, la soca és com una roca massissa, terços, quarts, quints, la soca segueix sent una roca i el folre treballa sense nervis ni histèries, dosos posats, tota la colla segueix treballant fort, aixecador posat, es senten els crits de l’Andreu i l’Iñaki dient que està perfecte, que està molt bé, passa l’anxaneta... es sent aquell toc de gralla que sempre vols escoltar i... dos de vuit carregat! Ara toca apretar on calgui i aguantar aquest meravellós dos de vuit amb folre.

El folre tots a una, i gràcies a la soca que ens aguanta, anem ajudant el tronc a baixar, dosos, quints, quarts, terços, el folre i segons i ja tot és glòria i celebració. Vas d’uns braços a uns altres, tothom ho vol celebrar amb tothom, càntics, plors, rialles i tothom deixant anar tota l’emoció i l’adrenalina que portava dins.

Després d’una bona estona veient tot tipus de castells, arribem a la tercera ronda amb el perill de no estar gaire concentrats per descarregar el 3 de 7 per sota. Però no és així i amb un últim esforç aconseguim descarregar el nostre tercer i últim castell del concurs.

A partir d’aquí, tothom té la seva història: a buscar l’ombra, seure a la grada, veure de més a prop els castellassos de les colles grans, xerrar amb altres castellers d’altres colles, anar a fer una cerveseta, tot el que sigui per mirar de combatre la calor.

I arribem a la cinquena ronda amb tot dat i beneït.

Vilafranca virtual campió del concurs amb una colla Vella que realment es mereix la frase “la Vella és la Vella”, doncs ha lluitat fins al final. El que sí que poden treure de conclusió els organitzadors és que el concurs no el fem llarg les rondes conjuntes, sinó les colles que actuen soles. Pilars de comiat,

entrega de premis i a caminar fins l’autocar que ens portarà a dinar-berenar-sopar. Gresca, cants, balls, una altra vegada al so de la gralla i el timbal i cap a Sants. Uns quants joves que encara aguanten se’n van cap al Local Borinot a veure el “Quarts de Nou” i d’altres, que ja no ens aguantem, cap a casa, que demà toca anar a treballar.

De totes maneres, crec que ha valgut la pena. Ha sigut un dia SANTSACIONAL. Alfred Vergara

Sarrià, 8 d’octubre

Hi ha actuacions “normals” i actuacions que per re-

cords viscuts anteriorment són “especials”. La del passat 8 d’octubre a Sarrià n’era una d’aquestes. Els motius eren molts. Aquella plaça va ser la que em va iniciar en el món dels castells. Tot va començar “per culpa” d’unes castelleres que vaig conèixer en un concert d’11 de setembre de fa uns anys, i al següent dia d’assaig ja em teníeu allà plantat al mig d’aquella plaça, on sols coneixia un amic de la Uni (i aquelles noies, és clar!). Ràpidament vaig anar coneixent la resta de gent, i d’aquí a ser cap de colla i “presi” va ser un pas. En aquesta plaça vaig aprendre el que era un rengle, un pom, per on pujava l’enxaneta, però sobretot em va ensenyar a “cuidar” la gent i trobar-hi un lloc a tothom. Una plaça amb molts records bons, i també amb alguns moments difícils.

Aquesta festa major, però, es presentava tranquil·la.

Per primera vegada podria gaudir com a “casteller ras” d’una actuació a Sarrià, acostumat a haver d’estar retocant troncs i pinyes entre castell i castell de les altres colles, perquè algú al final no havia vingut o havia de marxar abans d’hora, i en una colla petita que et falti una sola persona de vegades era molt crític!! A més

es tractava de la primera actuació amb camisa de Sants a Sarrià, i això he de reconèixer que no era fàcil. La darrera vegada que havia dut la camisa de Sarrià a plaça, va ser en aquest mateix lloc, en motiu del pilar de comiat que li vam fer al Joan, membre fundador de la colla, i que ens va deixar a tots els que vam tenir la sort d’estar al seu costat, molt tocats per una bona temporada.

Vam entrar les 3 colles amb el pilar caminat. Amb una torre de 7 de sortida, un intent desmuntat de 4 de 8 i un 5 de 7 en segona ronda per acabar amb el 3 de 7. Què dic per acabar? El bo (per a mi) estava encara per arribar! Ja sols quedaven els pilars conjunts, i el nostre pilar al balcó, però de sobte veiem que Barcelona anava a fer el pilar conjunt al balcó, quan l’actuació l’organitzàvem nosaltres! Vaig anar a veure al cap de colla de Barcelona per preguntar-li, i em va dir que ells el farien allà i si volíem nosaltres fer-lo, doncs que el féssim després! En fi, Barcelona.... Així que vam fer els pilars conjunts, i de sobte l’Andreu diu: “Marcel, Pani, dos pilars al balcó i hi aneu vosaltres de segons!” Que poc m’ho esperava! Les cames he de reconèixer que em van tremolar, però no hi havia temps per perdre, tocava descalçar-se i pujar per aquell rengle a les escales per enfilar-me dalt del Porta, i el cas és que va ser un dels pilars més “curiosos” que he fet. Crec que en alguns moments gairebé no notava el baix! La pinya m’agafava tan fort que em tenien gairebé suspès a l’aire! En baixar el terç vaig sentir que em cridaven des de dalt del balcó, però ja tenia apresa la lliçó, en aquella plaça la vegada que vaig mirar amunt, vaig fer la brometa d’agafar la faixa amb una mà, i abans que me n’adonés ja m’havien aixecat mig metre, i sense manera d’agafar-me amb l’altra mà, em van pujar fins el balcó. En fi, la lliçó em va ensenyar que no cal fer patir els “animals” que tiben de la faixa, i encara menys a la pinya del pilar, patint per la resistència de la faixa i del meu braç...

Trigaré molt a oblidar aquest diumenge! Havia entrat a plaça amb el cor posat encara a Sarrià, però després d’aquell pilar al balcó, no us podeu imaginar lo content que vaig sortir d’aquesta plaça tan especial per a mi!!

Pani

Les Corts, 12 d’octubre

XIV Diada de la Colla, 22 d’octubre LA PRIMERA TRIPLETA DE VUIT!!!

15

Sitges, 29 d’octubre

Amb el dolç record de la XIV Diada i conscients del bon tracte rebut

en anteriors actuacions, Sants es prepara per repetir la “trigrisa” a Sitges.

De fet, malgrat plantejar-se de bon principi aquesta fita, va aparèixer un enemic durant la setmana en forma de falta de camises de cara a diumenge. Això va portar a que fins uns minuts abans de l’actuació no es decidís si es tiraria la torre de 8 folrada. Finalment, però, la “trigrisa” es preparava per assaltar la plaça.

Tot i els canvis per les baixes i fent treballar tothom de valent, la torre va poder descarregar-se en primera ronda, encarant amb bones expectatives la resta de l’actuació.

El 3 de 8 va erigir-se amb contundència i sense pors enmig d’una plaça agraïda per aquell gran espectacle.

En l’última ronda, un fantasma que l’any passat va aparèixer en forma de manca d’ambulàncies (quan també s’intentava igualar la millor actuació de Sants fins aquell moment) aquest cop es presentava en forma d’inestabilitat en el 4 de 8, i quan la canalla ja gairebé havia fet la feina, es va decidir salvar-lo d’una caiguda i va acabar com a intent desmuntat. L’actuació de Sants va acabar amb un 5 de 7 que no va presentar excessius problemes i que col·locava Sitges 2006 en la SEGONA MILLOR actuació de la colla.

Lluis Via

Tots Sants, 1 de novembre

Feia dies que hi pensaves, no? Ho tenies ficat dins el cap; hi pensaves al treball, a classe, mentre feies

el dinar i abans d’anar a dormir. A assaig no es parla d’altra cosa, mires el web diversos cops al dia, tot motivant-te pel que vindrà.

Primer de novembre, Plaça de la Vila.

Totes les expectatives estan posades en consolidar aquella realitat que es diu “tripleta”. Els nervis estan a flor de pell, es nota la tensió en l’ambient. Es carrega l’atmosfera quan es canta la soca de la torre de vuit.

La concentració va en augment quan s’enfila el folre, i centenars de persones esclaten en una gran ovació amb l’aleta gris. Ja en tenim una altra, de torreta. Comença a pensar en els garrotins...

Com bé saps, no n’hi ha dos sense tres. Era perfecte, proporcionat, estàtic. Semblava haver sortit del bell mig de la plaça, com un bolet, d’aquells que desitjàvem tant, ara fa un any. Ho recordes, no?, i potser, gràcies a tu, i a tu també, eh? el vam fer, una vegada més. Impecable.

Però avui, no només tu estàs amb el cor en un puny. D’altres, i d’altres colors també veuen aquesta diada com una ocasió especial: els amfitrions vilafranquins tenen l’objectiu de descarregar quatre castells de gamma extra el mateix dia. I vaja si ho han aconseguit, i de quina manera! I et vas fixar en una cosa?

Aquell quart que anava de blau capgròs, que tot havent baixat del tres de nou amb folre, ha aixecat el dit amunt, i l’ha acompanyat amb la mirada, i amb ella, tota la plaça ha mirat amunt, perquè era un castell amb dedicatòria, saps? I ha copsat en un moment tot l’esperit casteller. Segur que ella també estava contenta, no creus?

El quatre ha de ser la consolidació de la nostra millor actuació. T’hi atreveixes? Sí, segur que sí. Respira fons, company, que avui passarem a la història! Estàs a la pinya, al tronc, a la camisa, entre els plecs de la faixa, en el lluent vermell dels mocadors. Estàs en els peus nus, en les mans fibroses, en les mandíbules tenses i estretes... I ja el tenim! Un altre quatre, i amb aquest, una altra tripleta, i amb aquesta, una nova alegria, i aquesta alegria, celebrada amb tu, company. Amic borinot!

Toni Galmés

Diada de Gràcia, 19 de novembre

El diumenge 19 de novembre, els Borinots de Sants vàrem

actuar a la Vila de Gràcia, a la plaça del Sol, juntament amb la colla dels Xics de Granollers i amb els mateixos amfitrions, els Castellers de la Vila de Gràcia, que celebraven la seva diada.

Tot just entrar a la plaça, que cada cop era més grisa, ja es podia respirar una certa seguretat i il·lusió per les darreres actuacions, les tripletes a la diada i a Vilafranca, i per haver descarregat l’any anterior, malgrat ser en una plaça diferent, la primera torre de vuit folrada de la història de la colla. Per aquest lligam especial amb aquesta data, eren evidents l’expectativa i la voluntat de fer novament una gran actuació, en què es provaria el darrer repte de la colla, el nou de set.

Un nou de set molt especial que demostra la unitat de la colla, ja que tothom hi té una feina per fer. És un castell que necessita de l’esforç d’absolutament tothom i així la colla es veu molt més unida, ja que aquest castell realment és fruit de cadascú que hi participa. És un castell molt realitzador, tant per a un mateix com per a tota la colla, i és per això que l’alegria d’haver-lo descarregat no es va veure en cap moment minvada per l’intent desmuntat de la torre de vuit ni per la impossibilitat de muntarla altra vegada. És més, encara va augmentar després de demostrar que podem descarregar el tres de vuit sense cap mena de patiment.

Amb tot, fou un dia ple d’emocions noves amb l’estrena del nou de set i amb la consolidació de la torre... de set i el tres de vuit, tot sense que la lentitud de l’actuació influís en el nostre estat d’ànims. Una dia que, juntament amb l’actuació de Sant Andreu, forma una gran cloenda per a una magnífica temporada.

Andrea Planas

Sant Andreu, 26 de novembre

Són les dotze en punt, i som a Sant Andreu

de Palomar. Aquesta actuació habitualment es caracteritza per tres coses: que és l’última del nostre calendari casteller, un clàssic ja; que hi fa un fred important; i que se celebra després del multitudinari cercavila. Aquest any, però, ha estat diferent. Ni fred ni actuació clàssica... ni tan sols cercavila! Més aviat caloreta, una actuació ràpida... però això sí, rondes per a tots!

Les tres primeres dels Xics de Granollers han vingut amb un tranquil 5 de 6, un 4 de 7 amb l’agulla i un 4 de 7. Les tres primeres pels Borinots han estat, com qui no vol la cosa, una torre de set com qui fa un sospir, un 5 de 7 dels habituals, i un 3 de 7 per sota maco, maco. Ja està, ja s’han acabat les tres rondes, no cal anar corrents a posar-nos l’abric... i només són dos quarts de dues! Així que quarta

ronda pels Xics amb una torre de sis en la que proven canalleta nova de cara a l’any que ve. I un cop descarregada sense problemes... marxar a casa? Nooo! Massa d’hora! Així que ens inventem la quarta ronda per a nosaltres (i cinquena per Xics!): un nou de sis de germanor amb tres enxanetes, que ens fa concloure amb un immillorable regust de boca la millor temporada que hem fet mai!

Natàlia Ibars

festa major 2006

19

CONTE D’ESTIU PER EXPLICAR A L’HIVERN

Vet aquí una vegada que em van fer una propos-

ta… fer la nostra Festa Major… Què? Complicat…

S’ha de mirar i pensar molt bé… Ara un cop passada he de dir que no “donava un duro” per aquesta idea esbojarrada de la gent jove de la colla que estan avorrits i no saben com distreure’s. El que va ser una primera proposta, que segons em sembla recordar em va arribar per l’Adrià, no acabava d’agafar consistència i es va anar definint a poc a poc, molt a poc a poc. De tant en tant sentia algun comentari, poc clar. Tot això en el fons el que em donava era confiança i esperança que aquesta colla es dediquessin a fer castells i botifarres i s’oblidessin d’embarcar-se en un projecte com aquest que, a més a més, es duia a terme durant el mes d’agost.

Podia anar bé però…

Però no!! Són tossuts com un guarà (ruc català) i cap al mes de maig començàvem a córrer, el Marc, l’Adrià, l’Aina, l’Alfred, la Laia… ja tenien els grups de música mig pensats, ja sabien on posarien les barres de beguda i quan farien el concurs de botifarra.

Sols faltava ultimar dues o tres trucades, parlar amb el Districte i endavant!! També es parlava de decoració, quedaven els dissabtes a la tarda i es reunien, parlaven de com decorar, s’equivocaven en un primer intent, organitzaven una nova proposta…

Quan en parlàvem a les juntes em posava de mal humor. Ningú acabava de saber com anava res, el Marc Amigó portava el tema de contractacions,

però li va sortir feina durant el mes d’agost i els dies abans de la festa potser no estaria a Barcelona, (“tranquil·la Carme que tot està lligat”, més o menys és el que em deia o el que jo volia entendre). Però passava el temps i marxàvem de vacances!!

Tots marxàvem, alguns més dies i d’altres menys, i alguns pobres desgraciats molt pocs dies. Però no hi havia temps per avorrir-se. Calia preparar la decoració, la confiança estava en aquest grup de persones que per la seva mala sort, i la nostra bona sort, no havien fet gaires vacances a l’estiu i es van dedicar a retallar, dibuixar i enganxar. Vaig arribar a Sants el dia 12 i vaig trobar un grup de gent al local. La decoració estava quasi preparada. La Laia i l’Aina m’explicaven que no quedava gairebé res per enllestir. Tenien els seus dubtes, encara els faltava alguna cosa per lligar però tota la resta estava a punt.

Quan va començar la festa major vaig trucar a l’Ester, que em va explicar que havia sigut un èxit, de gent, d’organització, de decoració… tothom estava content. Divendres vaig arribar, enyorada de les meves vacances, però contenta, satisfeta i al·lucinada de veure com estava anant la festa, i la vaig gaudir al màxim els dies que hi vaig poder estar.

Un cop més em trec el barret i felicito a l’Aina, l’Adrià, la Laia, el Jordi, l’Alfred, la Natàlia, el Marc, l’Albert… i a totes les persones que han aconseguit que la festa major fos un ÈXIT! Carme Bernet

20

nous

borinots

21

22

Que el món casteller està en crisi és una frase

que fa temps que se sent, però amb resultats a la mà podem veure que el món casteller és viu, i ben viu!

Si bé potser a les colles els costa una mica més arrossegar gent a plaça (sempre hi ha excepcions) els resultats en general es mantenen.

Aquesta temporada ha estat durament marcada per la pèrdua de la Mariona, però és d’admirar la reacció i cohesió que ha mostrat el món casteller en general, i els Capgrossos en particular.

L’any 2005 serà recordat per la polèmica del casc; aquest any, sens dubte, el casc ha deixat de ser polèmic i ha passat (costi més o menys d’acceptar) a integrar-se dins la indumentària castellera.

Si parlem de colles en particular hem de començar parlant dels Castellers de Vilafranca, i és que els verds han realitzat una temporada espectacular, confirmant-se, un any més, com la millor colla del panorama casteller i deixant enrere aquell tòpic que deia que només anaven a carregar els castells. Onze castells de gamma extra descarregats i dos de carregats avalen la seva temporada. Tot i el gran concurs que van fer, i la gran diada de Sant Fèlix, em quedaré amb la diada de Tots Sants, on per primera vegada a la història vam poder veure descarregats quatre castells de gamma extra en una diada per la mateixa colla; senzillament impressionant.

Els Minyons de Terrassa, que semblaven ferms candidats a fer ombra als verds han fet un bon treball tècnic però han arrossegat, al llarg de la temporada, problemes amb la seva canalla, fina i petitona, però possiblement això últim ha impli-

més enllà cat que se’ls despengessin en més d’una ocasió.

Tot i així tanquen temporada amb cinc castells de gamma extra, tres d’ells només carregats. Esperem que aquesta canalla l’any que ve pugui culminar els castells treballats aquest any.

La Vella enguany ha volgut fer les coses pas a pas, i van fer un inici de temporada sense estirar més el braç que la màniga per no quedar-se un altre any sense castells de gamma extra. La cosa els va funcionar fins els castells de nou, però a l’hora de fer el pas a castells superiors van arribar els problemes. De fet, la Vella només va ser la Vella (la de fa uns anys) al concurs, on va carregar el 4 de 9 amb folre i l’agulla i el 5 de 9 amb folre.

Després d’una Santa Úrsula dolenta van acabar maquillant la temporada carregant el 2 de 8 net a Vilarodona.

Els que no han pogut recuperar els castells de gamma extra són la Joves, que van començar la temporada amb força problemes per mobilitzar gent. Els de vermell no van descarregar els seus primers castells de nou fins a Sant Fèlix, després repetirien aquests dos castells al concurs de Tarragona i carregarien un altre 4 de 9 amb folre per Santa Úrsula, un bagatge pobre per la colla Joves, que van apostar fort pel 5 de 9 amb folre, un castell que se’ls va resistir tot i no fer-ne unes proves dolentes. Molta feina ha de fer la colla Joves si vol aconseguir recuperar el nivell d’altres anys.

L’última colla gran (i tan gran!) són els Capgrossos de Mataró, que van haver d’aparcar el seu assalt als castells de gamma extra. Un bon principi de temporada els feia pensar en castells com el 2 de 9 amb folre i manilles i el 5 de 9 amb folre, però el tràgic accident de les Santes els va fer tornar a començar de nou, fent recuperar a la seva canalla les ganes de fer castells. És d’admirar la seva recuperació, on van haver de tornar pas a pas amb els castells de 7 i de 8. El moment culminant d’aquesta recuperació va arribar per Tot Sants, on es va veure, a jutjar per un servidor, el castell de la temporada, el 3 de 9 amb folre. Era el moment escollit pels Capgrossos per tornar a alçar un castell de nou i el món casteller ja ho va

de Sants... agrair amb un fort aplaudiment en col·locar-se els segons sobre una gran soca. Un cop carregat la plaça comença a aplaudir, uns aplaudiments (acompanyats amb moltes llàgrimes) que ja no pararien fins minuts després de descarregar-se.

Uns aplaudiments que van posar la pell de gallina a mitja plaça i que eren per un 3 de 9 amb folre, pels Capgrossos, però sobretot, per la Mariona. Felicitats Capgrossos, heu demostrat ser una colla gran, molt gran.

Parlar de les colles grans de Tarragona és com fer-ho de les de Barcelona; David ha vençut Goliat, o, si més no, li ha plantat cara. Entre Xiquets de Tarragona i Jove de Tarragona hi ha hagut poca diferència i es poden equiparar els resultats, els uns (els de la Jove) tanquen la temporada de la “Trileta” (la tripleta de 8 rebatejada per ells mateixos) amb només un 5 de 8 carregat (castell que la temporada passada dominaven perfectament) i cap castell de nou; però entre dosos, tresos i quatres han fet 46 castells de vuit.

Els Matalassers han fet en total menys castells de vuit, però en els moments importants de la temporada han pogut carregar dos 4 de 8 amb l’agulla in extremis.

A la ciutat comtal, la Colla dels Castellers de Barcelona també s’ha quedat sense castell de nou.

En una temporada difícil per ells, no han pogut descarregar cap castell folrat (la torre només l’han pogut carregar) i van tenir, a l’inici, problemes per trobar l’alineació del 3 de 8, el seu castell insígnia d’altres temporades. Tot i així tanquen temporada amb rècord de 4 de 8, un total de 19.

La baixada de la colla del barri del Clot (amb local recentment estrenat) ha coincidit amb uns Castellers de Sants en plena forma que els superen en millor castell i millor actuació. Els borinots aconsegueixen per primera vegada descarregar tres castells de vuit en una actuació. Els vermells aconsegueixen en global més castells de vuit que els grisos, però els borinots, ara sí, ja poden tractar de tu a tu els Castellers de Barcelona. Sens dubte, la temporada vinent ens pot oferir un frec a frec molt interessant entre Jove i Xiquets de Tarragona i entre els Borinots i Barcelona.

23 Les últimes colles que han aconseguit castells folrats (com en el cas de Barcelona només carregats) són els Xiquets de Reus i els Xicots de Vilafranca. Ambdues colles han aconseguit descarregar el 3 de 8 i el 4 de 8, però la torre se’ls ha quedat “només” en carregada. La diferència està en que els Xicots han fet un petit retrocés en comparació amb la temporada passada, i en canvi els Xiquets sembla que a poc a poc van recuperant el nivell que fa ja força anys havia assolit la colla. Xics de Granollers, Marrecs de Salt i Castellers de Lleida assolien també el 3 de 8.

La llista de colles s’amplia molt si ens fixem en el 4 de 8, ja que aquesta temporada un total de 20 colles s’han anotat aquest castell, sens dubte una dada més que positiva. A part de les colles ja esmentades han assolit el carro gros els Sagals d’Osona, els Nens del Vendrell, els Castellers de la Vila de Gràcia, els Castellers de Terrassa, els Bordegassos de Vilanova i els Castellers de Sitges, aquests últims per primera vegada a la seva història. Els Castellers de Sabadell i els de Sant Cugat (que s’han mostrat molt còmodes amb la gamma de 7), després de veure frustats els seus intents hauran d’esperar a la temporada vinent per fer el salt cap als vuit pisos.

A nivell de colles de set destacar l’excel·lent temporada dels Minyons de l’Arboç, uns Castellers de Badalona força regulars, el frec a frec de les colles Balears (les dues descarregant 5, 3 per sota i 4 de 7 amb agulla), una certa recuperació de la colla marinera de Tarragona, el Serrallo, i el retrobament amb els castells de set pisos dels Matossers de Molins de Rei. Diverses colles se’n queden a les portes, entre elles els veïns del Poble Sec, que tot i el domini notable dels castells de 6 se’n van amb la sensació que els seus intents desmuntats de castells de set haurien pogut anar més lluny.

Veient els resultats, qui s’atreveix a parlar de crisi? Esperem que l’any que ve les colles puguin pujar el seu nivell o si més no mantenir-lo, bons castells.

Adrià Pérez

24

el perquè de tot plegat...

...o si més no a mi m’ho sembla

Ha estat una gran temporada, la millor de la

nostra història, hem pujat en tots els rànkings i hem gaudit a plaça fent amb facilitat castells que tan sols fa un any ens semblaven proeses.

Però tenim més motius per estar satisfets de la feina feta, no han estat els castells l’únic triomf de la nostra colla, n’hi ha hagut d’altres més subtils i no per això menys importants. La premsa castellera ens ha ponderat sempre que ha parlat de nosaltres, valguin com exemple les dues “contra cròniques” que en Guillermo Soler va publicar en el www.webcasteller.com. La primera amb motiu del concurs de Tarragona en que afirmava: “D’una banda, la de Sants, colla que em sembla admirable en molts aspectes i que fa temps que porta una trajectòria ascendent.” I aquesta altra, més llarga, referida a la diada de Tots Sants a Vilafranca: “I també van guanyar els Castellers de Sants, “colla simpàtica” que sembla disposada a abandonar aquesta categoria --la de les agrupacions que mantenen un bon nivell, fent algun castell de vuit-- per passar a la de colla “torra-collons”, que de sobte pot ser una companya de plaça incòmoda que t’obligui a apujar el llistó. Interessantíssim aquest final de temporada dels “borinots” que, d’altra banda, recordem-ho també, van ser la colla a qui en bona mesura hem d’agrair o retreure (que cadascú esculli el verb; jo el tinc clar) l’arribada del casc casteller.

Tots guanyadors en una diada ràpida (pràcticament cap peu desmuntat) i neta (cap caiguda). El millor resultat de la jornada electoral, penso… ”.

També en Joan Beumala, en el resum de la temporada Castellera de l’Avui, fa menció especial de la nostra espectacular temporada. I tants d’altres al llarg de l’any.

També hem rebut l’homenatge i el reconeixement dels Castellers de Vilafranca, amb el lliurament d’un quadre amb les fotografies dels tres “castellots” que vàrem descarregar per Tots Sants (a hores d’ara exposat al nostre local), al sopar de clausura de la seva temporada. Cosa que, sens dubte, ens complau extraordinàriament.

Però els triomfs que a mi més m’agraden no són exclusius d’aquesta temporada, ja fa temps que els

aconseguim i han estat d’altres: - El bon rotllo que hi ha a la colla.

- El triomf d’emocionar-nos veient en el programa “quarts de nou” del passat 19 de novembre el resum de la festa que vàrem fer per la nostra diada. Jo no vaig participar en la seva preparació, vaig ser un espectador més i us asseguro que em vaig emocionar en veure el resum. Aquell minut de vídeo deia moltes coses de la nostra colla i totes bones.

Parlava d’il·lusió, de complicitat, de moltes ganes de fer pinya, de moltes hores dedicades a fer “Colla” en el més ampli sentit de la paraula.

- També m’agrada el triomf que ha representat la gestió del nostre local social, fruit de l’esforç d’un grup de persones amb molta il·lusió i ganes de tirar endavant i que està sent el melic de tota l’activitat social de la colla i conseqüentment té al seu haver un gran percentatge dels èxits assolits.

- I el més important, aquesta capacitat integradora, d’aconseguir que tots en sentim importants i mereixedors del nostre bocí de glòria. Crec que aquest és un sentiment avui compartit per molts i és la principal raó que ens ha portat on som.

Tinc clar que aquest és el camí que fa gran una colla, tot allò que es fa sense un especial propòsit tècnic o pràctic, solament perquè ens surt de dins, perquè volem complaure o perquè volem fer que els altres es belluguin, perquè ens fa il·lusió compartir el plaer d’esquiar, de jugar a futbol, a bàsquet, de fer un barranc plegats, etc., fer propostes i participar amb les dels altres, donar un cop de mà quan ens necessitin i saber demanar ajuda quan cal.

I seria estúpid per la meva part dir que ara toca gaudir del moment. Portem gaudint tota la temporada i quan un s’ho passa bé és quan millor fa el que sigui que està fent, en el nostre cas castells i déu n’hi do que n’hem fet de bons aquest any.

Jesús Puparelli

borinots a l’estranger És amb una mica d’enveja que escric aquestes línies.

Si més no imagineu-vos com es pot arribar a sentir una persona que gràcies a les noves tecnologies de la informàtica pot estar al dia de totes les coses que passen a Catalunya (castellerament parlant), però que un cop apagat l’ordinador s’ha de resignar a veure núvols i pluja a través de la finestra, sabent que en un barri de Barcelona un munt de gent amb camisa grisa s’ho està passant d’allò més bé.

Fa enveja saber que la torre de set, el tres i el quatre de vuit, i... com no, la torre de vuit surten com a xurros cap de setmana rere cap de setmana.

Des d’Anglaterra les coses sembla que hagin sortit com per anar cada diumenge al vespre al llit amb un somriure d’orella a orella, o al menys aquesta és la impressió que tinc de tots vosaltres.

Com ja us podeu imaginar en aquest país no saben què és això de les “human towers”, però on sigui jo... “que se quite la reina”. A la feina saben perfectament com diferenciar un castell d’un altre. A part dels meus llargs monòlegs sobre castellística, cal donar les gràcies al famós diari The Times, que fa cosa d’uns dos mesos va treure a plena portada del seu dominical una foto del tres de deu dels de Vilafranca i amb un parell de pàgines interiors explicant què carai és això de “Catalunya”. Després em vaig adonar que precisament aquell cap de setmana a Londres hi havia una gran fira de promoció turística d’Espanya pels carrers i

25

places, i que com a gran show per part de Catalunya hi havia una actuació castellera. Eren els Capgrossos, que es van traslladar a la city per plantar castells i fer badar més d’una boca pocs dies després del fatal accident de l’enxaneta. No hi vaig poder anar, estava malalt, cosa absolutament normal amb aquest temps.

De totes maneres vaig sentir que la cosa havia estat un èxit molt sonat, i jo content ja que per tot l’hotel hi havia dominicals oberts. Mirés on mirés només veia anglesos intentant esbrinar què carai era allò.

En fi, que si a tot això hi afegim l’espectacular progressió d’aquest any de la colla... només em queda enviar la més gran de les felicitacions.

Moltes felicitats, que encara que el percentatge de te i infusions diluïdes a la meva sang és substancial, encara hi tinc aquella cosa que fa posar la pell de gallina quan veig coses noves per internet o em poso els DVD de la colla.

Ai, borinots, si sabéssiu realment com us trobo a faltar!!!!!!

Albert Fàbregues

Bonjour à tous!!

El diumenge al matí es fa llarg, et lleves i ben bé no saps què has de fer després d’esmorzar, una estranya sensació et recorre el cos quan et vesteixes i no portes la camisa ni els pantalons blancs.

El diumenge de la diada a mig matí ja començava a preguntar-me: com haurien anat les matinades?

Qui s’hauria adormit? Hauria vingut molta gent a acompanyar-nos?

A mesura que anava passant el dia els dubtes castellers començaven a sorgir: ja estaríem a primera ronda? Segona? I la torre, què hauria passat?

A casa meva feia dues setmanes que el tema principal de conversa quan em trucaven era “la torre de vuit està molt bé, l’altre dia no es movia, vam muntar fins a dosos...”

Per fi, a les 4 vaig rebre el missatge al mòbil: torre de 8, 4 de 8 i 3 de 8. El primer pensament que em va venir al cap va ser: ja som una colla gran! I seguidament: haurem superat Barcelona al ranking? (sentiments que no es poden controlar, per molt lluny que un estigui).

En anar a dormir, em vaig adonar que el dia havia passat sense massa pena ni glòria, i tot perquè no havia pogut viure els castells prou autènticament, a l’estranger les notícies arriben una mica tard i no poden transmetre l’emoció de la plaça. Però, encara que estigui lluny, la meva passió castellera es fa més forta i m’arrela més al meu país, Catalunya, i a la meva terra.

Georgina Cochs (Chambery-Rhône Alpes)

26 Dia 21 d’octubre, dissabte, ennuvolat com és ha-

bitual per aquestes terres holandeses. Després de l’última setmana lectiva a la universitat començava el període d’estudi, passar la tarda davant de l’ordinador acabant projectes. Tot i estar enfeinada també estava una mica melancòlica, trobant a faltar les coses de casa, els amics, els castells… Sobretot després d’estar tota la setmana parlant amb gent de la colla per el Messenger, emocionats pel que podria ser la millor actuació de la història de la colla, i amb ànsia de poder fer allò que tots els borinots desitjaven: la TRIPLETA de 8. Demà seria el gran dia, quins nervis, potser puc agafar un avió d’última hora… aix… no pot ser… Bé, la manera d’estar més a prop de la meva colla, ara per ara, és entrar a la pàgina web; a la portada, 2 de 8 amb folre, 4 de 8 i 3 de 7 per sota, quin gran concurs, que malauradament també em vaig perdre… Haig d’escriure un missatge per tota la colla, necessito dir-los que tot i estar lluny estic amb ells i que estic segura que demà serà el gran dia. Ara només queda esperar a demà.

Esperar i esperar… arriben les 12 del dia 22 d’octubre del 2006. Estarà tothom ja a plaça? Algú s’ha oblidat la camisa? “t’enviaré un sms quan l’hàgim fet”, algun borinot em va dir dies abans. Quan arribaria aquell sms!? Esperava que fossin les tres per poder tenir notícies, suposant que l’actuació ja hauria acabat.

Havia d’estudiar i l’únic que feia era canviar la targeta de mòbil per si algú m’escrivia a l’altre número.

No parava d’entrar a la pàgina web borinota per si de cas el Pau súper emocionat havia anat a actualitzar la web abans del dinar, jejeje, però res. Quina intriga, quins nervis!! Entro al messenger, quasi cap casteller (i cap borinot, com és lògic), pregunto als pocs castellers que hi havia però cap en sap res…

Començo a fer perdudes als mòbils; em sentiran?

Estan ja borratxos? O no volen donar males notícies? Passen de les quatre i encara no sé res… Els meus companys de la residència em mataran, els estic estressant fins i tot a ells. No hi ha manera de concentrar-me en una altra cosa que no sigui la diada dels Castellers de Sants.

“Pipipi”, missatge!! Missatge!! Sí!Sí! La tripleta s’ha aconseguit!! M’aixeco de la cadira, crido, salto!!

Uooo!! Quina emoció! Que béé!!! La gent del meu

voltant també contenta, jejeje, els he contagiat l’esperit casteller!! Tot alegria, moltíssima!

L’únic problema: no poder estar allà disfrutant de l’alegria, el menjar, les actuacions… Però l’emoció i alegria era molt més forta, vaig estar somrient tota la tarda. Tenia tantíssimes ganes de castells que vaig entrar a la web de TV3 per veure uns quants Quarts de nou, i quina és la sorpresa... estem per davant de Barcelona!!!

Dilluns tot el dia connectada, preguntant a tothom què tal, com havia anat, i tots emocionadíssims, i jo desitjant anar al local a abraçar tothom. Però la cosa no acaba aquí, encara queda Sitges, Tots Sants, Gràcia, i mica en mica la cosa es posa cada vegada millor, una altra tripleta a les mans!! (TT de Tripleta com diu el Ceron al seu nick). Un nou de set. I continuem...

Rebre convocatòries al correu electrònic, parlar amb molts borinots durant la meva estada lluny de vosaltres, llegir les novetats a la web, tot m’ha fet estar a prop, tot i estar lluny. Diuen que els castells enganxen i també diuen que fins que no et falta una cosa no l’aprecies tant, doncs bé, puc corroborar les dues afirmacions; estic més enganxada que mai als castells i des d’aquí m’he adonat que són més importants a la meva vida del que abans pensava (necessito droga castellera!) i a més a més us he trobat molt a faltar a tots vosaltres, el tsunami gris.

Després de paraules boniques, dir-vos a tots que disfruteu moltíssim el sopar de final de temporada, us envio mil petons i abraçades. Ah! I ens veiem molt aviat, que jo sóc com el torró, torno per Nadal!

Sandra Espeja

A 13.000 Km M’han encarregat un article perquè expliqui com

he viscut aquesta segona part de la temporada des de l’Argentina. No m’és gens fàcil, ja que han passat moltes coses des que vaig marxar.

Primer de tot quatre línies de record per la nena dels Capgrossos. Com agafar un cas així? Vaig intentar estar al dia de la situació i, realment, des de tan lluny se’m feia molt gros. Pensava a cada moment en la nostra canalla i com ho viurien. El resultat de la segona part demostra la seva enteresa i la feina de la tècnica i de la colla per tirar endavant.

Pel que fa al seguiment de les actuacions ja us ho podeu imaginar. El ritual diari, tant si estava a Bell Ville com si estava a fora treballant –venent llibres per petits pobles molt allunyats de qualsevol llibreria–, era entrar al web i fer el seguiment. Què deien els petits missatges, hi havia galeria amb fotos, hi havia fòrums nous, etc. El dissabte era obligat per veure com havia anat el divendres, el diumenge era ansiós per veure aparèixer els resultat de l’actuació i la resta de la setmana ja era un gaudir dels comentaris de la gent i veure l’ambient (una mena d’estar a Cal Borinot virtual els divendres després de l’assaig).

Amb aquest mètode em vaig plantar en les jornades abans de la Mercè. Llegia que la torre de vuit estava a punt però encara no havíem fet el 4 de 8 ni, el que era més important, la torre de 7.

Veure les fotos de l’actuació de la Mercè –amb el Guiu a terços!!– confirmant que ja ens posàvem en camí em va deixar tranquil i molt il·lusionat pel concurs.

Pel concurs em vaig llevar molt d’hora (estàvem a 5 hores de diferència) però la mala sort va fer que hi hagués una apagada de llum general a Bell Ville. No hi va manera fins les 10,00h del matí meves en què vaig poder consultar els resultats. Quina sorpresa, no us ho podeu imaginar (4 de 8, 2 de 8 amb folre i 3 de 7 per sota). No m’ho esperava. No pensava que estigués tan a punt la torre, i amb quina solvència.

Evidentment la meva borinot-adicció va anar pujant dia a dia. Vaig veure totes les fotos del concurs del dret i del revés. Em vaig posar la camisa i me’n vaig

de la Trigrisa

27

fer a mi mateix perquè volia ser-hi present. Quanta emoció!!

Les actuacions fins a la diada van ser discretes però em van posar nerviós. Què passa amb el 4? Ara no podem afluixar. Ara hem de començar a ser una gran colla. Ara són tres castells de vuit.

Vaig mirar i remirar les fotos d’assaig i els comentaris.

Llegia entre línies. Em faltava informació. Qui era el porta agulles? La canalla com estava? L’únic que vaig arribar a fer és enviar un e-mail a l’Andreu demanantli que em truquessin si aconseguíem la tripleta.

Diumenge, 22 d’octubre.

Em llevo amb un rum-rum a l’estómac. Penso què estarà passant a la Bonet i Muixí. De cop i volat sona el telèfon i sé que ho hem fet. Efectivament, l’Andreu i molts crits només volen dir una cosa: Ja tenim tripleta i amb nom propi, la Trigrisa.

Després de penjar tenia un buit enorme i una alegria immensa.

No poder estar a prop se’m va fer dur. Imaginar la festa de la tarda era molt fort. Em va venir al cap una conversa amb el Rafa a la diada anterior. Comentàvem que que guapo era ser de la colla i com havíem anat creixent. Ara ho vivia a molta distància però la sensació era la mateixa.

Quan a la tarda, gràcies a les meravelles de la comunicació, vaig poder dir unes paraules em fonia d’emoció. No volia penjar (tot i que la factura de l’Andreu devia ser considerable...).

El que quedava de temporada ha sigut un plaer i un orgull. A més la trigrisa de Tots Sants sí que la vaig sentir per ràdio en directe. Si algú m’hagués vist per la finestra pensaria que estava boig. Va ser molt emotiu.

Ara ja s’ha acabat la temporada i tots descansarem.

Jo de les emocions fortes. Com aquell anunci de la cervesa que estan a Xangai, acostumo a anar a córrer i llavors penso en vosaltres. Imagino 5 de 8 a la plaça de la Vila i 3 de 9 a la Bonet i Moixí. Imagino sobretot les celebracions i les xerradetes del divendres a Cal Borinot. I és així que estic una mica més a prop de vosaltres.

Xavi Vinyals

28

el borinot creuat

per Regor Atlaliv Anatniuq

Horitzontals 1.- El titular de diari que mereixia la nostra Diada després de la decebedora actuació a Valls (dues paraules) / Preposició en temps dels romans. 2.- Repeteixen / Manca d’acció o activitat. 3.- Tractament de la malaltia mitjançant diversos mètodes / Sopa d’habitants de Sardenya. 4.- Enregistris maldestrament / A partir dels resultats de Tots Sants d’enguany, nom que podria rebre també la poderosa tripleta grisa. 5.- Localitat d’Euskadi famosa pel seu fòrum / Instituto Antártico Ecuatoriano / Cent legionaris / La posició més sovintejada pels Castellers de Sants al Concurs si aquest se celebrés al circ romà. 6.- Societat Anònima d’Enorme Capital / Clava fuetades / Fou nombre a Tàrraco i és conjunció a Tarragona. 7.- Doble lletra que tant desespera Jordi Tardà, com Xavier Trias o Jiménez Losantos / S’afanyi o s’esforci per escriure aquest mot de dreta a esquerra / Onomatopeia de grinyol. 8.En Mas (i la seva coalició) hauria preferit sens dubte aquest prefix pel partit de Govern / Donar existència a alguna cosa segons aquest dibuixant de premsa / Xica, xiqueta o xicota que mai no participa al Concurs de Tarragona. 9.- Organització d’Aplicacions de l’Osmosi Enterbolidora / Tres bascos / Organització d’Aplicacions Maldestres / ‘Té’ segons Teresa Torres de Tremp. 10.- ‘Ti’ segons Theodore Trickybones de Teignbridge / ainòloP a ier led rodatimi’l ed mongoC / Planta herbàcia alta de la família de les amaril·lidàcies conreada com a planta ornamental / Al dibuixant de la 8 horitzontal li han escapçat la cua com a conseqüència de la seva profunda adhesió a Déu. 11.- Usi, utilitzi l’Empar Moliner / Passejada a quatre grapes ben remenada. 12.- Sisena nota musical / Espai celest que, a la inversa, pot evitar que una persona o una cosa se’n vagi / Amb aquesta partícula demanem la confirmació del que diem / Universitat de La Ràpita. 13.- 50 romans s’enfronten als irreductibles gals / Aquest cronista casteller es corda ben cordat l’abric en època hivernal / Alleta, nodreix. 14.- Aire que pots perdre o prendre / Ho serien alguns cantants d’òpera masculins si pugessin a l’escenari amb la camisa de color gris brut / Talla ‘súper gran’.

Verticals 1.- Localitat on gairebé sempre hi hem plantat les nostres millors construccions / De ben segur que després de les darreres quatre temporades, nosaltres, si fóssim ell, la veuríem totalment plena. 2.- Prendria terra l’aeronau / Personatge, com a mínim, excèntric de la sèrie dels 80 ‘El equipo A’ / Cinquanta, respon el centurió Marcellus en preguntar-se-li l’edat. 3.- Impulsaren l’embarcació al llac de l’Espanya Industrial (quan hi havia aigua) però ho feren al revés / Organització per a l’Alliberament de Palestina / Xai que ho fa tot perfecte. 4.- Sembla que en Lluch ens ha abandonat per a dedicar-se a empunyar aquesta arma / Mes de l’any en què millor s’organitzen les pinyes a Sants. 5.- Mol·lusc cefalòpode amb to de foto antiga / Ei, no veus que t’ho dic de baix a dalt! / A la inversa, botella grossa en la parla de n’Aina, na Petra i en Toni. 6.- El plural de la manera col·loquial de referir-se a la Universitat / ‘Er miyó grayé der mong’ / En els últims metres, a aquest davanter del Barça li manca definir. 7.- Consonant que més pots sentir passejant per Torredembarra o per les Tres Torres. / ‘¡A por ellos, oé, a por ellos...! ’ / Inapropiada Societat Limitada / També la pots sentir, però en menys mesura, passejant per Casserres, Garrigoles o Torroella de Montgrí / Aquivocasió, arata. 8.- Ho sentirem per primer cop a Sants el dia que provem el primer castell de 9 (dues paraules) / Níquel negatiu que enllaça proposicions. 9.- Cinc, quatre, tres, dos, ‘...’ / No és ni la Watts ni la Campbell, però en les seves actuacions assoleix un nivell més alt / Si no fos per Sant Bartomeu, aquest seria el mes de vacances, per excel·lència, de la colla.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 10.- Saltiró remenat / Agafador a terra que permet subjectar una embarcació / Zero, no res.

1 11.- En poc més de 4.000 metres quadrats d’aquesta localitat costanera de Terra Santa es van esbatussar 2 de valent creuats i sarraïns / Equivaldria a la temporada castellera però en termes d’enòleg / Centre 3 Nàutic. 12.- El veritable protagonista de l’any 2006 4 casteller / Tal i com probablement pronunciarien aquesta part del porc la Yessica, la Yeniffer i la Yana. 5 / Juro a Mallorca. 13.- Popular borinota que ens garanteix la millor connexió a internet... o no / Institució 6 Escaquista Nipona / Nom de famós casteller que, com 7 la bella Lola, ‘sacó el pañuelo y me saludó’. 14.- Se’n diria així de la figura dels escacs que es mou tantes 8 caselles com vol en horitzontal i vertical, sempre que 9 juguéssim la partida a Valls o a Tarragona / L’equitat en la travessa futbolística / A ‘Els pilars de la Terra’ de 10 Ken Follet o a ‘L’església del Mar’ d’Ildefonso Falcones es detalla pormenoritzadament com es construeix 11 aquest gran castell i... proper repte borinot?

12

Solucions a partir de cap d’any a la web de la colla.

13 14

què han dit de nosaltres

29

El Punt, 3/12/06

El País, 2/11/06 El País, 27/11/06

El Punt de Tarragona, 2/10/06 Diari de Tarragona, 2/10/06

30

i si fos ahir...?

En algunas ocasiones la indignación se vuelve náusea, y la indigestión es permanente al observar como día a día va mancillándose el glorioso nombre del Estado que nuestros ancestros, en toda su virtud, vinieron a bien en levantar y a las cimas más altas de la siempre sabia opinión internacional, elevar.

Y es que el resultado de las elecciones en esa región del oriente Español (porque sigue siendo el oriente Español), llamada CataluÑa, no hace más que mellar en mi un vago recuerdo de los desastres provocados bajo el yugo de una bandera tricolor, años antes que viviera un renacer, España, con el dignísimo Caudillo, que Dios lo guarde en su gloria. Los exaltados compinches de cierta organización terrorista, con la que no se debe mantener ningún tipo de trato ni diálogo, dan fe, día a día, de la fragilidad de sus comités, y de su devastación que, habiendo uno ganado soberanamente por votos en las urnas, se ve forzado a mantenerse en la oposición y relevado en segundo término. Y no es este un ejemplo más de la más cruel de las barbaries.

Pero quien esto escribe pretende hablar sobre un fatídico caso que acaeció en la susodicha región el pasado primero de noviembre: Habiendo elecciones al Parlamento, y fiesta de carácter nacional, decidieron varios cientos de personas mostrar ante otro gran número de atónitos espectadores, cuán bárbaros pueden llegar a ser, amontonándose hombres y mujeres, e incluso niños, con el fin de vanagloriarse de quién hacía la construcción más elevada.

Hasta nueve pisos de altura llegaron a montar los responsables de algunas “coyas” o grupos de terroristas catalanes, arriesgando la vida de los débiles muchachitos que subían a la cúspide, y poniendo en peligro también a algún espectador despistado al cual hipnotizaron para que colaborase en la formación base o piña. ¿Y no es este, señores míos, un fatal ejercicio de tradición popular que debemos exterminar de inmediato? ¿Qué ha sido de la popular fiesta de los toros, el triunfo del hombre sobre el animal? ¿y dónde ha ido a parar el culto a los difuntos? Porque sí, distinguido lector, que asumes con altanería los valores que te inculca el nuestro Estado ingrávido y gentil, como diría cierto poetilla de izquierdas, los valores culturales españoles ceden como estas construcciones humanas cuando menos se lo esperan los “castelleros”.

El primero de noviembre no es día para hacer mofa de la tradición de venerar a los que fallecieron y postrados están a la derecha de Dios Padre. Y sin embargo, seguidores algunos de Esquilache-Carod, se pasan por su enorme forro el asistir a la liturgia. ¡Eso si, después a ejercer su derecho constitucional! No digamos que es un error, digamos que es una vergüenza, una bárbara manera de mostrar su bravuconería, cuando al final de cada actuación montan verdaderos falos humanos, con la posible interpretación también, de una enorme “butifarra”, que ellos lo llaman Pilar, en honor a la Virgen Zaragozana, que sale cada doce de octubre para recordarnos que España sigue siendo el imperio, que como en tiempos de Carlos V, jamás se pone el sol.

Por fortuna, no hubo heridos, aunque algunos de ellos se merezcan que les caiga encima la más grande de las torres, a ver si así nos dejan disfrutar en paz de nuestras tradiciones ancestrales.

Frederic Eiximenis Desants

sobre el casc

31

Entremès en un acte (Marquesina de bus. Asseguts al banc, esperant, un jugador de Taekwondo i una FUNCIONÀRIA de RENFE.) JUGADOR: Disculpi, podria dir-me quina hora és?

FUNCIONÀRIA: Sí, por supuesto… son las siete.

JUGADOR: Ah, muchas gracias… És que sóc jugador de Taekwondo, sap?

FUNCIONÀRIA: Sí, sí.. ya lo veo ya. Por la indumentaria, digo…

JUGADOR: Sí. És una descàrrega d’adrenalina brutal… Òstia va i òstia ve… és el millor, després del dia estres

sant en aquesta jungla de ciutat… arribo al gym i bimba, bimba. Em trec de sobre tot el cabreig…

FUNCIONÀRIA: (un poc acollonida) Yo la verdad no me canso mucho, sabe… En fin… Oiga, ahora que lo

pienso, el otro día, pude ver una de estas tradiciones que tenemos aquí, en Cataluña…

JUGADOR: Tenemos? Ah, que és d’aquí, vostè?

FUNCIONÀRIA: Sí, del Hospitalet. Pero mi marido es granadino.

JUGADOR: Ah, Disculpi, deia vostè…

FUNCIONÀRIA: Sí, estos… castellers. Vi que los chavalillos que trepan (fa un signe com d’esforç)… pues que

llevaban un casco como el que lleva usted...

JUGADOR: No, dona… Ara ja no ho porten! Ara porten un casc de motorista, marca NZI, crec. Jo de motos

poc, però tinc un cosí que en sap un “huevo”, neng.

FUNCIONÀRIA: No me diga… debe pesar lo suyo, ¿no?

JUGADOR: No, bé, no és exactament de motorista… és d’un material que han dissenyat en una espècie de

laboratoris secrets, sap?

FUNCIONÀRIA: Ah sí? Qué interesante, no? Siga, siga, que me estoy interesando por la cultura popular de nuestra tierra…

JUGADOR: Doncs això. No sé, lo del casc de Taekwondo era una prova, però només el portaven la penya d’aquí, del barri. Està guai, neng.

FUNCIONÀRIA: Y ahora, con los cascos de Taekwondo, qué han hecho?

JUGADOR: Buena pregunta. Pues no sé. Potser els han donat a una oenegé per a aquells indis.

FUNCIONÀRIA: Indios? De la India? Osea, indios de verdad, con plumas y tal?

JUGADOR: Juer, pues no sé si porten plomes, però fan uns castells que se les pelen, neng. Com que peten

una olla allà dalt, segurament els hi han cedit el casc perquè no es facin mal si els cau l’olla a sobre.

FUNCIONÀRIA: Pues mire qué le digo, que creo que no ha ido tan lejos.

JUGADOR: Explíquese…

FUNCIONÀRIA: Pues que creo que se lo ha quedado alguien del grupo este de amigos. Son unos mangantes aquí en Sants, sabe? Sólo de pensar que alguien puede llegar a quedarse con los cascos de

Taekwondo en vez de destinarlos a los pobres indios…

JUGADOR: Tiene razón… cuanto mangui hay por el mundo neng… Ah, miri… el meu bus. Bueno, encantat,

i a veure si ens veiem per plaça en alguna diada.

FUNCIONÀRIA: A ver si es verdad… y suerte con el boxeo…

(El jugador, en sentir això es gira, i li fa una clau de Taekwondo a la pobra i indefensa funcio-

nària, i la deixa estesa a terra. Puja al bus i s’allunya) FUNCIONÀRIA: (dient les últimes paraules del sainet) Sí… sigan el ejemplo de los castellers, y utilicen el

casco.

TELÓ (Sr. Pollastre a l’Ast)