TALLER D’ESCRIPTURA Alumnes de 3r ANTAVIANA 2016-2017
PROJECTE DE REFORÇ D’ESCRIPTURA PER ALS ALUMNES DE 3r ANTAVIANA 2016-2017 Aquest taller d’escriptura s’ha realitzat amb intenció d’afavorir la redacció i la lectura dels alumnes de 3r. A partir d’octubre de 2016 els tutors, amb el recolzament d’un mestre jubilat, organitzen en quatre grups els alumnes de cada classe. Durant el curs cada grup pot assistir a deu sessions del taller i elaborar un conte col·lectiu. Durant les sessions de treball es posaven en comú les idees, es decidia entre tots l’argument i el tipus de conte i les seves parts, els personatges que intervindrien, els llocs i el temps on passava l’acció, el narrador, el títol, els diàlegs... També s’acordava la descripció dels personatges i de l’entorn. A continuació es feia un senzill redactat del que s’havia acordat. Més endavant, en sessions successives es revisava i completava. Cada alumne disposava d’una fitxa on apuntar els acords i copiava el text definitiu. Finalment cada un dels alumnes decidia dibuixar una escena del conte. A l’inici de les sessions els nens o nenes llegien davant el grup un tros del text ja treballat. Un cop passats a net els contes s’hi han afegit els dibuixos i s’ha confegit el dossier que teniu aquí. Esperem que hagi estat una feina profitosa, que tots hagin après a redactar millor, i que s’animin a posar per escrit el que veuen o imaginen. BONA LECTURA!
EL RATOLÍ I ELS NENS Hi havia una vegada un ratolí molt valent que investigava una cova molt fosca. Buscava un tresor de formatges, però hi havia una trampa de teranyines i s’hi va quedar ben enganxat sense poder-se moure.
Unes aranyes se li acostaven sense fer soroll. Se’l volien menjar, però quan ja estaven a punt van aparèixer un nen i una nena excursionistes que buscaven lloc per dormir. Quan van veure el ratolí presoner van espantar les aranyes amb sorolls tirant les motxilles a terra. Les aranyes espantades van marxar corrents de la cova.
El nen i la nena van ajudar el ratolí traient-li les teranyines. El ratolí va veure que els nens eren amics i els va dir: - Hola! Gràcies per salvar-me! - De res! Com has arribat fins aquí? - És que buscava el tresor dels tres formatges.
- Si vols podem ajudar-te a buscar-lo perquè nosaltres tampoc tenim menjar per sopar.
A dins la cova hi havia altres trampes: unes estaques punxegudes que sortien del sostre, uns vidres trencats escampats per terra, uns murs que s’ajuntaven i xafaven el que quedava al mig, un laberint molt gran i complicat, i, finalment, uns forats per on sortia lava i flames de foc. Totes les trampes les van poder superar. La que més els va costar va ser sortir del laberint, però amb paciència també ho van aconseguir. Després de passar totes les trampes van trobar un monstre en forma de gat que guardava el cofre dels formatges. El ratolí intel·ligent va pensar la manera de prendre el cofre al gat. Mentre els nens s’acostaven molt a poc a poc per darrera, el ratolí va sortir ballant ballant per davant del gat.
Quan aquest el va veure el va perseguir, però dins del laberint el gat es va perdre, i el ratolí, que ja coneixia el camí de sortida, es va poder escapar fàcilment. Llavors els nens van agafar els formatges i es van reunir amb el ratolí a fora de la cova.
Aquell vespre van fer un bon sopar de pícnic junts començant una llarga amistat.
Juan, Bene, Maria, Anna, Dayana, Nora Conte col·lectiu del Grup 3r A 1 ANTAVIANA 2016-17
EL GAT DEL CASTELL Sóc un gat que vaig pel món buscant aventures. Hi havia una vegada en un castell al costat de la platja, una princesa i els seus pares, els reis. Quan vaig arribar al castell vaig veure que una bruixa dolenta volia entrar amb la seva escombra per una finestra sense ser vista. Com que sóc un gat molt intel·ligent, vaig miolar molt fort. En sentir tant soroll la princesa va sortir per veure què passava i va descobrir la bruixa amagada darrera una porta. De seguida va avisar un príncep perquè s’emportés la bruixa. El príncep va arribar amb el seu cavall blanc i li va prendre l’escombra a la bruixa que així ja no va poder escapar-se. El príncep la va fer presonera i la va tancar a la presó. La princesa li va dir: - Moltes gràcies per salvar-nos! - No passa res! La propera vegada vindré amb els meus cavallers. Mentre, a la presó la bruixa cridava enfadada: - Quan surti d’aquí em venjaré!!! Després de dos anys la princesa i el príncep ja s’havien casat i tenien dos fills petits: el Pedrin i la Raquel. La bruixa, com que la presó estava molt bruta, va demanar al guarda: - Si em dónes una escombra t’ajudaré a netejar tota la presó. El vigilant li va donar l’escombra pensant que així ell no hauria de treballar tant, però, quan la bruixa va agafar l’escombra va pujar-hi i es va escapar per la finestra volant com el vent.
El guarda va avisar el príncep que va ordenar a tots els seus cavallers que anessin al bosc a buscar la bruixa. Però la bruixa s’havia amagat sota el llit dels nens que dormien tranquil·lament. Els nens es van despertar ben espantats i van cridar ben fort: - Papà, papà! Hi ha una bruixa sota el nostre llit! Els seus avis, els reis, els van sentir des de l’habitació del costat i hi van anar de seguida. Van mirar sota el llit i van dir a la bruixa: - No et volem veure mai més! Ves-te’n del castell i no tornis si no vols que et tallin el coll!
La bruixa, que no volia perdre el seu coll, va desaparèixer per l’horitzó i mai més no l’hem tornada a veure.
Quique, Karim, Amina, Nadia, Juliette Conte col·lectiu del Grup 3r A 2 ANTAVIANA 2016-17
EL MAG I LA REINA Fa un any vam anar a un poble emmurallat que es deia Majestuós, per veure una funció de màgia. Érem les classes de segon B que, acompanyats per dos robots, fèiem l’excursió. Vam anar amb un avió escolar que sortia de l’aeroport de Barcelona i anava fins a la ciutat de Mèxic. Quan vam arribar al castell el pont d’entrada estava aixecat i no podíem passar. La policia que vigilava va dir a la reina del castell que ja havíem arribat els seus convidats. La reina va manar que baixessin el pont i ens va rebre a dins el seu palau ple d’objectes de màgia: varetes poderoses decorant les parets, una porta secreta en una cantonada de la sala, un mirall màgic que no ens reflectia més que els ulls, una televisió funcionant sense comandament, capsetes de pólvores de fer desaparèixer persones, llibres voladors reposant a les prestatgeries de la biblioteca, mocadors de seda de tots els colors, una gàbia de coloms blancs i una altra de conills ensinistrats... La reina ens va obrir la porta secreta pronunciant unes paraules que no havíem sentit mai i, per un passadís que feia baixada, vam entrar a una mena de teatre emmoquetat i ple de grans cortines vermelles. Damunt l’escenari ens esperava el poderós mag Savi, amb la seva llarga barba blanca i vestit amb una jaqueta lila plena d’estrelles dorades. Portava un barret blau i una capa vermella. - Seieu! -ens va ordenar el rei mag decidit a començar l’espectacle.
Les pedres rodones on ens vam seure també eren màgiques i van començar a rodolar, córrer i saltar per tota la sala. Es va organitzar un bon guirigall de crits, anades i vingudes, frenades, xocs...! A continuació el mag Savi amb la seva vareta va fer un truc i va convertir totes les pedres en còmodes butaques, ben col·locades en files. Les més baixetes al costat de l’escenari, i a cada filera més allunyada les més elevades formant un gran amfiteatre. Nosaltres no ens ho podíem creure. Estàvem amb la boca oberta, ben arrenglerats i de cara a l’escenari, cada un assegut a la seva còmoda butaca. Llavors el mag va obrir una capsa i ens la va ensenyar. Semblava ben buida, però després de tapar-la amb un mocador de seda en va sortir un conillet blanc d’orelles roses que no parava quiet. Pel número següent el rei ens va presentar la reina que l’acompanyava i la va fer entrar en una caixa gran de fusta negra. Va tancar la caixa, la va lligar amb cadenes, i amb la vareta va picar-hi tres cops al mateix temps que hi tirava un núvol de pólvores màgiques a sobre. Quan el mag va tornar a obrir la caixa ja no hi havia la reina a dins. Havia desaparegut! El mag va tornar a tancar la caixa, va donar tres cops més de vareta, i en va sortir un estol d’ocells de colorins que es van anar posant sobre els nostres caps. Tots en teníem un remenant els nostres cabells i fent-nos riure sense parar amb les seves pessigolles. - On és la reina? On és la reina? -preguntàvem cridant. - Ja ha arribat a la vostra escola. Quan hi torneu la trobareu allà -va tranquil·litzar-nos el mag.
Però tots estàvem massa nerviosos i preocupats pel que li hauria passat a la reina. Així que com que ja era hora de tornar a l’escola, vam anar a l’avió guiats pels nostres robots. A l’escola sols hi havia la conserge que ens va obrir la porta. Però la classe era buida i la reina no hi era. Vam trucar al mag i li vam explicar que la reina no havia arribat a classe. - Ja heu buscat per tota l’escola? Potser s’ha perdut i no troba l’aula! -ens va dir ell.
Tots vam córrer pels passadissos i altres aules fins que dins la Sala Multiusos vam trobar la nostra mestra vestida de reina esperant-nos somrient asseguda en un tron fantàstic.
Ens hi vam llençar a sobre per abraçar-la i explicar-li la nostra aventura.
Ja havíem descobert el secret del millor truc del mag: la seva reina era la nostra mestra! Dante, Carmen, Faiza, Izan, Dunia, Cintia Conte col·lectiu del Grup 3r A 3 Escola Antaviana, curs 2016-2017
ELS ANIMALS EN PERILL A Àsia hi havia uns caçadors que es dedicaven a capturar tot tipus d’animals salvatges per portar-los a un zoo i guanyar diners. Tots els animals de la selva estàvem molt preocupats i jo, que sóc el lleó líder del grup, els vaig convocar fent un rugit ben fort. Els caçadors, quan em van sentir rugir d’aquella manera, es van espantar i van fugir a amagar-se ben lluny. Mentrestant els animals de la selva van venir a reunir-se amb mi per veure què els volia dir. Després d’explicar-los tot el què passava al nostre bosc i el perill en què ens trobàvem, els vaig proposar que anessin a buscar menjar per poder passar tot l’hivern junts, refugiats dins una cova secreta per no ser atrapats. Passada una setmana els caçadors van tornar i ens van parar una trampa on van veure que hi havia més petjades d’animals. A prop del riu van penjar un tros de carn de porc en un arbre i es van amagar pels voltants. L’ós, gras i pelut, que estava vigilant des de l’entrada de l’amagatall, va veure com ho preparaven i ens va avisar. Llavors l’amiga pantera, amb la seva gran agilitat, va aconseguir pujar a l’arbre sense ser vista i tallar amb les seves dents punxegudes la corda que aguantava el tros de carn. Tot seguit el lleopard, que és l’animal més veloç, va atrapar la carn abans que caigués a terra, escapant de la trampa en un tancar i obrir d’ulls. Els caçadors es van quedar ben al·lucinats i van marxar molt enfadats i deixant una nota escrita sobre una roca llisa. El tigre la va llegir nerviós. Ell en sabia des de petit, quan els nens del poblat que li van curar unes ferides li van ensenyar el significat de les lletres. La nota deia: “Tornarem amb més reforços i us atraparem a tots amb dards tranquil·litzants”
De seguida vaig demanar als animals més forts que ens protegissin. Els elefants, hipopòtams i goril·les hi van estar d’acord ja que ells tenien la pell molt dura i gruixuda o molts pèls que impedien l’efecte dels dards. Quan els caçadors van tornar venien amb camions plens d’homes forçuts i ben entrenats amb les seves armes. Un goril·la els va veure arribar i ens va avisar amb els seus crits eixordadors, obrint i tancant els seus llargs braços com si volgués volar. Mentre els caçadors ens buscaven per aquella extensa i espessa selva, tots els animals salvatges vam pujar d’amagat i silenciosament als seus camions i vam marxar a buscar un lloc on poder viure amb llibertat. La selva es va quedar sense animals, però plena de caçadors perduts que no sabien com sortir-ne. Després d’un llarg viatge vam arribar a dalt d’una muntanya aïllada, coberta de vegetació exuberant i moltes fonts on poder beure tranquils. Els elefants forçuts, amb les seves llargues trompes, es van dedicar a construir una muralla de grans roques que rodejava tota la zona. Ningú la podia travessar.
Des de dalt del cim vam tirar els camions i els vam estavellar al fons d’un precipici. Els seus sensors de localització van quedar destrossats i mai més ningú ens ha pogut trobar ni molestar. Així que ara vivim aquí feliços i contents, sense barallar-nos. Ens hem tornat vegetarians i estem sempre en pau entre nosaltres. Ens alimentem dels fruits del nostre bosc, que són tan abundants i cada temporada tornen a créixer. Aquí no necessitem ningú que es vulgui aprofitar de nosaltres i som feliços.
Junior, Lucia, Zoha, Marc i Jordi Conte col·lectiu del Grup 3r A 4 Escola Antaviana, curs 2016-2017
L’AVENTURA DELS NENS ASTRONAUTES Hi havia una vegada una família d’astronautes. La mare Laura, el pare David i els nens Iker i Martina. Vivien a Ucraïna, però van haver de marxar del país perquè hi havia guerra. Van pujar a una nau amb els pares i van arribar fins a la Lluna. Aquí van trobar unes coves i a dins uns esquelets.
Uns dimonis els van descobrir i els perseguien per menjar-se’ls. Ells van poder escapar amb la nau cap a Venus, però el motor es va espatllar a mig camí. Uns alienígenes del planeta Gilde els van ajudar a reparar el motor i els van convidar a casa seva, a sopar i a dormir. Al dia següent van marxar al planeta de la màgia. Allà van trobar uns mags que tenien un ovni amb una corda màgica, que podia separar els exèrcits que lluitaven com si fos una paret invisible.
Amb l’ajuda dels alienígenes els nens van baixar a Ucraïna amb l’ovni. Allí van posar la corda màgica entremig dels exèrcits que ja no van poder fer cap més batalla perquè no podien creuar la paret invisible que els separava.
Des d’aquell dia tots es van rendir i van viure en pau.
Farah, Salomé, Martina, Iker, Roy, Nerea, Sergi Conte col·lectiu del Grup 3r B1 ANTAVIANA 2016-17
ELS EXPLORADORS DE PLANETES Em dic David. Sóc un nen espavilat a qui li agrada molt explicar els seus somnis. Un vespre, quan els meus amics Daren, Yousra, Carla, Nora i Rody van venir a casa per celebrar el meu aniversari vam fer realitat el meu darrer somni que ara us vull contar. Aquella nit vam sortir de casa i vam veure el cel tot negre, però al mig del bosc del costat sortien uns rajos de llums de colors brillants. Vam anar a investigar què era allò. En una clariana vam trobar una nau i, una mica espantats, hi vam pujar tots. El Daren va anar a buscar el seu pare que era pilot, però no el va trobar. Llavors la Carla va llegir les instruccions i va dir al Rody que polsés un botó vermell per arrencar la nau. El coet es va enlairar amb una gran explosió, i tots nosaltres vam caure de cul a terra. Durant tres dies vam navegar per l’espai fins arribar a Júpiter. Vam passar a prop de Mart on hi havia un volcà que escampava la seva lava per tot el terra, després per Neptú que estava completament congelat, i finalment per
Venus que bullia de tanta calor que tenia al costat del Sol. Vaig somiar que a Júpiter hi havia setze satèl·lits que feien voltes i més
voltes com unes ballarines dalt un escenari immens. Els alienígenes que hi vivien estaven ben marejats amb tantes voltes. Quan hi vam aterrar al costat d’una casa mig destrossada vam sortir de la nau vestits d’astronautes i la vam començar a explorar. En obrir la porta trencada vam veure que hi havia a dins una gran festa d’àliens. Damunt una taula rodona tenien un menjar molt estrany que nosaltres no coneixíem, tot ple de cucs lluminosos i bellugadissos. També tenien al mig un pastís de color verd amb escarabats vermells que movien les seves llargues potes al ritme d’una música rockera que sonava a tot volum. Els alienígenes, marejats culpa del moviment dels satèl·lits, havien de prendre algun menjar per curar-se el mareig. I quan ens van veure arribar ens van envoltar obrint les seves negres boques i ens amenaçaven amb els seus braços flexibles. També ens volien menjar,
però nosaltres ens vam defensar ruixant-los amb colònia als ulls i ens vam poder escapar cap a la nostra nau. I vam tornar al nostre planeta Terra on ens van rebre com uns herois.
Daren, Carla, Yousra, Nora, Rody, David Conte col·lectiu del Grup 3r B2 ANTAVIANA 2016-17
LES AVENTURES DEL KECO Em dic Keco. Fa molts anys jo era un pobre arqueòleg que treballava a països llunyans. Ara, però, sols em dedico a explicar les meves aventures escrivint llibres des de casa. En una ocasió em trobava a l’Amazones, vestit amb una vella caçadora de pell, buscant un tresor de diamants, or i joies que els indis havien amagat als blancs que els volien conquerir. Investigant investigant vaig preguntar a un indígena si sabia on estava el tresor. Però el noi em va contestar que no ho sabia i va marxar corrents. Jo vaig veure que s’havia posat nerviós i no m’ho vaig creure. Així que vaig decidir seguir-lo espiant des de lluny. L’indígena va arribar a una piràmide al mig de la selva i hi va entrar per una porta subterrània. Quan hi vaig arribar vaig veure que hi havia un guàrdia davant la piràmide fent veure que la dibuixava en un quadre. El guarda no em deixava passar si no li deia bé una contrasenya. Amb el meu instint vaig descobrir un número gravat a les pedres de la piràmide i el vaig dir ben fort: - “66.0” Llavors el pintor em va deixar entrar i em va donar un mapa perquè no em perdés pel laberint de passadissos de l’interior. Quan vaig entrar a la piràmide vaig agafar una torxa encesa que hi havia a la paret, però es va accionar una palanca que va fer disparar contra mi unes fletxes amb foc. Les vaig
esquivar llençant-me a terra i, reptant com una serp vaig poder fugir per on s’acabava el passadís. En aquell moment em va atacar una bruixa que em pegava al cap amb una escombra. Jo vaig escapar corrents, però vaig ensopegar amb un cofre que sobresortia del terra. El vaig obrir pensant que ja tenia el tresor que buscava, però era ple de serps que se’m volien menjar. De cop va aparèixer una mòmia que tocava una mena de flauta i les serps van quedar encantades i es van posar a ballar al ritme de la música. Vaig donar les gràcies a la mòmia i vaig seguir inspeccionant altres cambres. Per entrar a la primera vaig haver d’esforçar-me per obrir la porta de pedra que impedia el pas. A dins hi havia una porta de fusta que comunicava amb una segona cambra. La vaig obrir amb una clau dorada que estava penjada a la paret. Era una habitació petita i fosca, però el que em va estranyar més era que no hi havia gravetat i tot d’objectes i jo mateix estàvem volant. Amb la llum de la torxa vaig veure brillar els objectes. Eren joies, monedes d’or i diamants enganxats en peces de roba que semblava estesa després que algú l’hagués rentat. Em vaig posar tota aquella roba com vaig poder: camises, capes, pantalons i sabates plens d’or i diamants, i vaig sortir corrents de la piràmide ben content pel meu descobriment. Era immensament ric i no caldria preocupar-se més per com viuria a partir de llavors!
Però a fora m’esperava l’indígena que m’ho volia prendre tot a estirades, i menjar-me com els caníbals. Durant una llarga estona em vaig defensar a cops de puny i de peu, estirades de cabell, esgarrapades... Sort vaig tenir que als arbres dels voltants hi havia amagades càmeres de vigilància de la policia que van aparèixer de seguida en un helicòpter ja que sospitaven que la piràmide era en realitat una cova de lladres. Després d’atrapar l’indígena em van portar a la comissaria. Em van agrair que els ajudés a atrapar els lladres i em van deixar quedar-me la meitat del tresor que havia trobat. Mai més vaig haver de patir per guanyar-me la vida. Amb el meu tresor he viscut fins avui sense problemes dedicant-me a escriure les meves aventures per aprofitar el temps i entretenir els altres. Mateu, Joshua, Jose, Adrià, Iqra, Nicole Conte col·lectiu del Grup 3r B 3 ANTAVIANA 2016-17
UN CIRC ESPECIAL, DE PAU I RIALLES Hi havia una vegada un circ especial que estava al costat d’una platja plena de sorra fina i palmeres. En ell una senyora amb bigotis feia malabarismes amb maces de foc. També hi havia un home forçut que era el que tot el públic esperava perquè era espectacular el seu número: aixecar un elefant amb la seva força. Però era tan cregut i “xuleta” que els seus companys l’envejaven per la seva musculatura i alçada. Era l’home més alt del món. En cada funció els pallassos se’n reien d’ell i el feien enfadar. El públic s’ho passava molt bé, però el forçut cada vegada s’enrabiava més com un gos salvatge. Un dia un petit equilibrista, lleuger i escanyolit com una fulla de pi, es va fer més famós que el forçut perquè sabia quedar-se quiet com una estàtua damunt una corda prima a molta alçada del terra. El forçut ja no va poder aguantar més i va esclatar intentant matxucar-lo perquè li prenia la fama. El va agafar pel coll i volia fer un combat contra ell. La dona dels bigotis ho va veure i els va poder separar:
- Pareu ja! Hi hagi pau! Tots som els millors del món. No ens hem de barallar o el nostre públic marxarà empipat. - És que l’equilibrista m’ha tret la fama -–va respondre el forçut. - No és veritat, jo no et vull treure la fama, vull fer la meva feina el millor possible -va contestar l’equilibrista ben espantat. Els pallassos van arribar de seguida i li van explicar que les bromes que li feien eren per fer riure al públic, no per molestar-lo a ell. Llavors el forçut i l’equilibrista van dir, al mateix temps que es donaven la mà: - Nosaltres no volem més baralles! Fem les paus! - Així m’agrada -va exclamar la dona del bigoti- I per demostrar-ho, avui sortirem tots a fer el paper d’un altre company, i el públic no pararà de riure. Els pallassos feien malabars i totes les maces de foc els cremaven les mans i queien a terra. La dona del bigoti volia fer pallassades però no tenia cap gràcia. L’equilibrista, quan amb els seus braços primets intentava aixecar l’elefant aquest li trepitjava el dit petit del seu peu i li feia veure les estrelles.
El forçut no parava de caure a la xarxa de seguretat cada vegada que provava de pujar a una corda d’equilibris que sempre es trencava amb el seu pes.
Al final tots es van adonar que no podien fer qualsevol paper, que cada número dels companys era tan difícil com el seu, i que tots tenien el seu valor i mereixien la seva fama.
Aquella experiència els va servir per aprendre a ser millors companys i amics. I a partir d’aquell dia, quan acabaven la funció, anaven tots junts a la platja a nedar i jugar amb altres banyistes, ensenyant-los a fer damunt la sorra els seus exercicis més arriscats.
Diana, Yolanda, Antonio, Ifeoma, Xavier M. Conte col·lectiu del Grup 3r B 4 ANTAVIANA 2016-17
UNA AVENTURA EN CALÇOTETS Fa molts i molts anys, un vaixell pirata va arribar de nit a una illa volcànica per amagar-hi un tresor.
Com que feia trons i llamps, i plovia molt, els pirates es van mullar com una sopa.
Dins una cova es van treure la roba per eixugar-la al costat d’una foguera.
Mentre amagaven el tresor en calçotets, van entrar unes formiguetes sense fer soroll i els van prendre la roba estesa vora el foc.
Quan els pirates van tornar per abrigar-se tremolant de fred van veure que algú els havia robat tota la roba i un exèrcit de formigues els picaven pels peus i les cames.
El capità “Calçotets”, amb una àliga a l’espatlla en lloc d’un lloro, va manar tornar al vaixell, però en arribar-hi van veure que s’enfonsava a causa d’unes orques que l’atacaven donantli cops amb el cap i amb la cua.
Fins que va sortir el sol van haver d’esperar enfilats dalt les palmeres i tremolant de fred. Però les formigues els van descobrir i els perseguien fent-los caure de dalt dels arbres. Quan ja era ben de dia un volcà va erupcionar i tota la lava es va escampar per l’illa. Les formigues no podien baixar dels arbres, però els pirates, descalços, van haver de córrer a buscar refugi cap al mar. Allà a prop hi havia una altra illa més petita i hi van arribar nedant.
Al centre de l’illa hi havia un poblet que necessitava paletes per reconstruir les cases que havien caigut amb el terratrèmol que havia provocat el volcà veí.
Quan els pirates van arribar al poble van dir que ells reconstruirien les cases si els donaven menjar i roba. Tota la gent hi va estar d’acord, i van viure junts molts anys feliços, menjant anissos... i vigilant el volcà del costat.
Inés, Axel, Martí, Dinara, Avril Conte col·lectiu del Grup 3r C1 ANTAVIANA 2016-17
UNA CASTANYADA DE POR Hi havia un grup de nens de 8 i 9 anys que torraven castanyes al pati de l’escola. Una nena, disfressada de bruixa, avisava la gent del barri que podien anar a l’escola a comprar castanyes torrades per 50 cèntims.
Quan la gent entrava a l’escola els nens disfressats els feien bromes i ensurts apareixent per darrera.
Quan ja era de nit va arribar molta gent a la festa. Hi havia molta música i menjar de castanyes, moniatos, panellets i carabasses. Tots menjaven i ballaven: pares, mares, nens, nenes, mestres, avis, tiets, cosins...
Van muntar un túnel del terror que anava per totes les aules de l’escola.
Al menjador hi havia unes cuineres amb grans cullerots i enormes olles que volien cuinar la gent com uns canĂbals.
A la pista hi havia jugadors de futbol que eren zombis, uns altres de bà squet vestits de mòmies amb paper de WC.
A la classe de tercer penjaven esquelets que es movien i perseguien a tots els qui hi entraven.
A la biblioteca un Frankenstein tacava de sang els visitants amb els seus dits plens de pintura vermella.
A la sala multiusos un tren transportava la gent a un soterrani ple de rates, aranyes i aigua podrida que feia una pudor espantosa. Després de tot el trajecte tremolant de por arribaven al pati on podien menjar de tot. Quan va acabar la festa tots van marxar a dormir i es van trobar rodejats de fantasmes i vampirs que recorrien els carrers. Tothom corria pel barri fins a casa seva on es podien tranquil·litzar i dormir fins al dia següent. En despertar creien que tot havia estat un somni. Aitana, Joan H, Daniel, Aaron, Cisco Conte col·lectiu del Grup 3r C2 ANTAVIANA 2016-17
EL TOM I LA LAIA Durant les vacances d’estiu de l’any passat els nostres pares ens van portar a l’Amazones. Érem sis: els pares del meu amic Tom, els meus pares, ell i jo. Estiuejàvem en dues cabanes al costat d’un bosc misteriós perquè en sortia una música d’instruments desconeguts. Els pares van decidir anar a investigar d’on sortia el so misteriós, però es van perdre. Al cap de poc temps nosaltres els sentíem com demanaven ajuda des de lluny. - Tom, Laia! Veniu a ajudar-nos! De seguida vam agafar les bicicletes i vam partir a buscar els nostres pares. Vam pedalejar molt temps esquivant tot tipus d’obstacles que hi havia en aquella selva, però també ens vam perdre en el laberint de caminois, envoltats d’enormes arbres que amb les seves fulles no ens permetien ni veure el cel.
Quan vam arribar a un gran riu que ens barrava el pas ple de piranyes, el Tom va caure a l’aigua culpa que la seva bicicleta va relliscar amb el fang acumulat. De seguida em vaig posar a tirar pedres al riu per espantar els peixos carnívors i vaig poder salvar el meu amic de morir devorat. Després de l’ensurt ens vam posar a eixugar-nos estirats al sol en una clariana del bosc, però ens vam adormir de tan cansats que estàvem.
En despertar al dia següent ja no sentíem la música misteriosa però estàvem rodejats de mussols que ens vigilaven des de les branques dels arbres. Ens va sorprendre que els podíem entendre perfectament quan ells parlaven. - Què feu al nostre bosc? No sabeu que esteu en perill? -va dir els més vell de tots, que era el qui manava. - Estem buscant els nostres pares que s’han perdut com nosaltres. Ens podríeu ajudar a trobar-los? - D’acord, però amb una condició: que no digueu a ningú que sabem parlar portuguès. - Us prometem que fins que arribem a casa no explicarem el vostre secret. - Molt bé. Doncs així ja ens podeu seguir. Els mussols van partir volant d’arbre en arbre mentre els intentàvem seguir amb les nostres bicicletes el més ràpid que podíem. Quan els pares van veure aquell nombrós grup de mussols que s’acostaven a l’entrada de la cova on estaven presoners, van creure que els volien atacar, però nosaltres els vam tranquil·litzar: - No us preocupeu, pares, aquests mussols són els nostres amics i ens han ajudat a buscarvos. - Gràcies, fills! Allibereu-nos de seguida, que un grup de monstres, fantasmes, zombis, bruixes i vampirs ens han fet presoners. Ells ens han tancat dins aquest
forat i s’han posat a ballar samba amb la música d’aquelles carabasses buides que pengen de les branques d’aquests arbres. Han fet una gran festa al voltant d’una foguera. Ara encara dormen, cansats i borratxos, però ens han dit que avui ens matarien. Els mussols es van posar a riure obrint encara més els seus ulls rodons i fent soroll amb les seves ales des de dalt de les branques d’on penjaven les carabasses en forma de maraques. Havien descobert que tots els qui dormien a l’ombra de la selva eren en realitat un grup de nens i nenes brasilers que com cada estiu celebraven les vacances amb una festa de disfresses. Mentre alliberàvem els nostres pares, els disfressats es van anar despertant poc a poc i es van disculpar per la broma pesada que els havien fet. Des d’aquell dia ens vam fer amics i ens van ensenyar tots els secrets d’aquell bosc tan misteriós. Nosaltres, però, no els vam dir mai fins avui que els mussols havien après el seu llenguatge i eren els nostres amics. Ona, Roger, Pablo, Geovanna, Rayan Conte col·lectiu del Grup 3r C 3 Escola Antaviana, curs 2016-2017
HOQUEI GEL D’ANIMALS A principis d’estiu, i després d’una llarga lliga de partits de hoquei gel en la que jugaven tots els animals del món, sols quatre equips van arribar a les semifinals del campionat: els óssos, les foques, els goril·les i els pingüins. Jugaven en una pista de gel a l’Antàrtida, quan el gel ja es començava a fondre per culpa de la calor que anava augmentant. La primera semifinal la jugaven els óssos polars contra les foques. Només començar el partit, un dels óssos va posar el peu dret en un forat on ja no hi havia gel i hi va quedar amb el patí enganxat. Tots els esquimals que estaven d’espectadors van riure molt en veure que eren inútils tots els seus esforços per alliberar-se. Mentre els óssos estaven ajudant el seu company a sortir del clot, les foques van aprofitar per marcar el primer gol. Els óssos es van adonar que anaven perdent per la poca esportivitat de les foques, que no havien parat el joc durant l’accident, i es van enfadar molt, però l’àrbitre va manar que seguissin jugant. L’empat va arribar abans de la mitja part, quan la foca portera va relliscar quedant ben espaterrada amb les cames obertes, sense poder fer res per parar el gol dels óssos. A la segona part, després que la màquina de reparar la pista la deixés ben lliseta, els jugadors dels dos equips patinaven correctament, però cap marcava perquè estaven ben igualats de forces. Al final del joc van arribar empatats, però durant la pròrroga les foques van aconseguir marcar el gol de la victòria amb un rebot que despistà l’ós porter. En acabar el partit els esquimals aplaudiren a les foques que saltaven i s’abraçaven plenes d’alegria. Llavors aquestes van consolar els óssos i es van donar les mans com a bons amics.
A la segona semifinal, els pingüins tenien l’avantatge d’estar més acostumats al fred que els goril·les, i estaven convençuts que els guanyarien fàcilment. Però els micos, amb la pell gruixuda i plena de pels negres suaven tant que semblava que estava plovent sobre la pista. La suor caiguda fonia encara més el gel i feia caure els pingüins que no van poder marcar ni un sol gol en tot el partit. Els goril·les van arribar a fer 5 dianes i es van classificar per jugar la final contra les foques. Al dia següent, durant el darrer partit, els goril·les no suaven tant perquè ja s’havien acostumat a la temperatura de l’Antàrtida. Les foques ho van aprofitar per avançar-se en el marcador amb dos gols. Durant el descans els goril·les van decidir canviar l’estratègia per guanyar. Van posar de porter el jugador més gras que tenien. Era un animalàs amb un cos tan ample que ocupava tota la porteria, i encara en sobresortia un tros per cada costat. La resta de goril·les veient que les foques no podien fer-los cap més gol perquè tenien la pròpia porteria ben coberta, es dedicaven a atacar una i altra vegada. Així, poc a poc van anar remuntant el marcador fins que al final del partit van guanyar 2 a 5.
Els van donar una gran copa com a premi pels guanyadors del primer campionat mundial d’Hoquei gel d’animals. Ells se la van emportar a la selva africana on tenien casa seva, i la van lligar a dalt de tot de l’arbre més alt del bosc, on ningú s’atreviria a pujar. Als peus de l’arbre van construir una gran cabana com a museu i hi van posar una estàtua que els representava a ells aixecant la copa. A partir d’aquella suada victòria els goril·les són els animals més famosos del món jugant a hoquei gel. Joan, Paula, Lucas, Katy Conte col·lectiu del Grup 3r C 4 Escola Antaviana, curs 2016-2017