DEL BOSC I DE L'ARBRE, LECTURES

Del bosc ens arriben les pors i l’assossec. Vells mites i nous contes. Versos i silencis. La sensació de l’aire calent i la del fred de la humitat. El perfum. El bolet i el banyarriquer. El mart que quasi no veim i el ferrerico del qual escoltam el cant, com el repic d’un martellet en un obrador de culleretes: “Ferrerico, tico, tico...”.

Del bosc ens arriba el jo i el som. L’aquí i l’ara. No només: ens en cal la coneixença. L’astorament. Caminar-hi.

Cremam bosc de temps molt remots per a fer marxar els cotxes i cremam bosc d’ara per a fer lloc a altres explotacions que també embruten cels i sòls i aigües i, massa sovint, ànimes humanes. En un lloc molt llunyà, veu amenaçada l’existència l’Orang Hutan, l’home del bosc. De bosc, ja no n’hi queda. El foc arrauixat sotmet els nostres, els de més a prop.

En vells contes hi ha homes de molsa, ocults en la intimitat forestal, on tal vegada perviu la memòria del déu Pan, temut i menyspreat. Allunyau-vos-en discretament si un dia el trobàssiu adormit al peu d’un arbre, ajocat en el fenàs. És irascible.

A ca nostra els boscs són modests. Potser un capvespre hi percebreu, el sol ja cap a la posta, un brunziment de gent atrafegada: són els homenets i les dones de colzada. Tampoc els destorbeu.

Tenim aquí savinars, pinedes, alzinars. Redols esparsos de teix, boix, llorer i roure, relíquies quasi empegueïdes d’altres moments ecològics. Hom ha venerat l’arbre i n’ha fet símbols o rondalles: la figuera, l’olivera, l’ametler, el garrover, una gran alzina, un gran pi ver...

Diu Juan Ramón Jiménez: “Me detuve como un árbol / y oí hablar a los árboles.” Declara Costa i Llobera: “Mon cor estima un arbre!”. Parla d’un vell pi desafiant en els penya-segats amb la mar davall, bramadora. Des d’arbredes més exòtiques ens commou Bashô, poeta caminaire: “Mira aquest pi / bé sembla que ha crescut / sobre la boira.”

Bosc de na Costitxa (Mallorca). Fotografia: Xesca Riera