Issuu on Google+

"La magia de les aigües" (Remembrança en rimes combinades)

"Si alguns mots han de fer-nos perdurables que siguin clars i austers: aigua de pluja porfidiosa; no ratxa de vent que encén, fal-laç, els rostres i les fulles. .." ( Miquel Martí i Pol )

La màgia de les aigües, dia o nit, va estar a tota contrada veu d'entesa que s'ocultava al doll misteriós amb sers malèfics o amb belles ondines.

I mai no s'ha esborrat! Fet inserit als temps més antics, de Ilars i contesa, quan la nit orca en teixia I'esbós es feien Ilegenda fosc i boirines.

Quan era el ploure comú, habitual, els gorgs creixien omplint les boscanes, quan es rentava a les aigües fluents.

Quan s'esperava el fetill puntual que transformava les velles fontanes despertava enciseres dorments. .. 1


Les “dones d’aigua” sols un cop a l’any Feien bugada, amagades, senzilles… -A la nit del foc, la de Sant Joani s’allargava fins que el sol naixia.

Si aquesta nit algú, ocult i amb afany, aconseguia una peça, en cruïlles de bona sort, per a sempre, en avant, res no li faltava al seu dia a dia.

Restaven protegits dels averanys, De les malalties, “mals d’ull”, del Maligne… Per això molts recercaven els nius.

Tot afanant-se en servir-se dels guanys que els oferia l’encís que, en consigna, creien ventura vessada als seus rius.

………………………

2


Fa temps, plovia més en el Relat I baixava amb gran força la riera. I allí, sobre una groga vora el riu, hi havia “dones d’aigua” belles, joves…

La nit de Sant Joan, en ferm dictat, sortien des del riu a la ribera. I, entre rialles, era un fet joliu El veure-les rentar i estendre a coves.

Es deia que el robar-los algun tros d’abillament et feia ric per sempre, però que era difícil d’obtenir.

Perquè elles, en sentir-te al seu terròs, corrien al seu món. On l’aigua els empra com sers creats per viure a l’endeví…

………………… 3


Han dit que el riu Bassí n’era farcit! Les “dones d’aigua” hi vivien sumides. Al llit dels gorgs, el seu amagatall, don sortien les nits de lluna plena.

Però, per Sant Joan i a mitjanit, es trobaven, alegres I reunides. I era l’horta dels Pèlags l’abrigall on la festa de l’any tingué cadena.

També es fa la bugada al fosc tancat… I s’avisa a un noi jove que no hi vagi, que s’el poden endur cap al seu gorg.

De fet, hi ha remolins dintre l’aiguat que donen peu al ben pensat presagi. Molts nois han mort en el seu fons eixorc!

……………………………

4


El gorg del Molí, que es troba a Oristà, també té un sobrenom: el de la Llana… Perquè allí, proper l’entic camí ral, Venien la llana al temps dels paraires.

Quan els pagesos podien plegar, Sumir-s’hi els era la seva nirvana! Però si eren joves, amb gest carnal Les “goges” de l’aigua eixien, dansaires.

Passaven amb ell la nit, en el fons del seu gorg profund, nit esbojarrada, I al dia següent el tornaven, sa.

Es diu que a la nit s’oïen els sons ocults dintre l’aigua, al dia callada, de noies molt joves de bell voleiar.

…………………………

5


Es troba a muntanya… A Sant Segimon del Montseny, propera al gorg dit “el Negre”. I és bri de llegenda que “els encantats” vivien allí i amb la seva dida.

Un dia, tots, l’enviaren al món amb una faldada i gest caralegre. Quan ella l’obrí, el segó, en grans grapats, omplia el faldar com broma escollida.

Galdosa, enutjada, el tirà a la font… I ja a casa seva, i quan espolsava el seu davantal, veié dobles d’or.

Regal d’”encantats”, amb amor que es fon i un xic de malícia! Així que tornava a la font, ja l’aigua emblava el tresor…

……………………..

6


Al front superb del bategant Cadí, balma en penombres, pedra regalada, es troba com joguina de cristall, amb aigua que és un plor, encís de la terra.

Tan sola! Amb un sospir vers el camí que expecta aquella mà que, enamorada, un dia tornarà al seu encantall per rebre el bes mollenc que té la serra.

I així, amatent, escoltarà l’oïda, molt tènue, fet cançó el seu bategar, -broll remorós que de l’endins es vessa-.

D’una matriu de roca donant vida en un callat, silent, vell gemegar, a un fill que es fa doll d’aigua en la travessa.

……………………………

7


L’estany de Balatx té un poble al seu fons. Recorda i plora enors de la contrada, mentre intenta reveure el Canigó que un dia li va estar entorn i paisatge.

El guarda un drac terrible que, segons escampa la llegenda, té embruixada amb ulls de foc la vila en abandó. Camina, vola, neda al seu estatge!

Si algú, valent, s’atansa al seu espai, bramula i omple l’aigua de tempesta que espanta, tot canviant el seu repòs.

I, si es tira una pedra al seu esplai, surt de sobte, bullent entre requesta d’aigua i foc, foll de fúria al seu respòs.

……………………

8


Es troba al Canigó, terra d’estanys, i es crueu que en surt la més ardent fumera unida a llamps i trons i temporal, si algú hi tira una pedra… És en revenja!

Vengué, el senyor feudal d’aquells paranys, la filla a Satanàs que, presonera, visqué set anys al fons, a un palau ral, allí on les truites, monstres, no són menja.

Allí es celebren festes infernals, Es troben els dimonis amb les bruixes I amaguen grans tresors al fons llimós.

L’estany és un perill per als mortals, ja que els seus grans secrets són calabruixes Servades a l’endintre tenebrós.

…………………………………. 9


Es diu que, al tercer dia en crear el món, Déu separà les aigües de la terra. Però que, en arribar a l’alt Pirineu, se li féu fosc, cansat ja de la feina.

Pensà que era millor deixar, pregon, un lloc on aigua i sòl formessin serra, amb ànim d’acollir tota la neu en rierols i estanys, bonica beina.

És per això que allí són barrejats en un gran trencaclosques, meravella d’estanys, i rius, i fonts, i d’aragalls.

És per això que els cims més enlairats del nostre amat país són com anella d’un món d’embruix servat entre abrigalls.

10


11


Primer premi. Temps de primavera10