Issuu on Google+

Réquiem por un campesino español

Ramón J. Sender

Tertúlia Literària Biblioteca Tirant lo Blanc Montgat Divendres

15 de març del 2013 a les 19 h.

Joan R. Herrador


Club de Lectura 2013

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

Ramón José Sender Garcés (Chalamera, Osca, 3 de febrer de 1901 - San Diego, Estats Units, 16 de gener de 1982), Fill de terratinents acomodats (la seva mare era mestra i el seu pare secretari d'ajuntament), va passar la seva infància als pobles aragonesos de Chalamera, Alcolea de Cinca i Tauste, on el seu pare treballava. Ramón mai va aconseguir sintonitzar amb l'actitud autoritària del seu pare, com a compte en les seves memòries novel·lades Crònica de l'alba. Als deu anys (1911) va començar el batxillerat com a alumne lliure; el capellà del convent de Santa Clara de Tauste, Mosén Joaquín, va dirigir els seus estudis, dels quals es va examinar en un Institut de Saragossa. Més tard, el seu pare ho va enviar a l'internat d'alumnes dels frares de Sant Pere Apòstol de Reus. La família es va traslladar a Saragossa i allí va cursar cinquè i sisè de batxiller, però en esclatar els desordres estudiantils se li van tirar injustament les culpes i li van suspendre totes les assignatures, de manera que va haver d'acabar els estudis a Alcanyís (Terol); allí es va mantenir treballant com a mosso de botica, perquè s'havia enemistat amb el seu pare. Acabat el batxillerat, en 1918 (amb disset anys) es va traslladar a Madrid, solament i sense diners, de manera que va haver de dormir al ras en un banc del Retir durant tres mesos, rentant-se en les fonts i dutxant-se a les dutxes de l'Ateneu, on anava diàriament a llegir i escriure. Es va iniciar en la literatura a aquesta edat, elaborant articles i contes que publicava sota pseudònim en L'Imparcial, El País, Espanya Nova i La Tribuna, en el qual va aparèixer el seu primer treball, el conte Les bruixes del compromís. Per completar tan quins ingressos, va començar a treballar de nou com a mosso de botica. En aquells dies es va matricular en Filosofia i Lletres a Madrid, però no va poder sostenir aquesta rutina i disciplina i va abandonar els estudis per formar-se pel seu compte llegint voraçment a les biblioteques i comprant llibres quan podia; va compartir aquesta vocació d'escriptor amb la seva vocació política i les activitats revolucionàries amb grups d'obrers anarquistes. Però el seu pare José Sender va ser a Madrid i va treure d'aquesta vida al seu precoç fill obligant-li legalment a tornar a casa, ja que era menor d'edat. A Osca es va consagrar llavors a l'adreça d'un diari, La Terra, que formava part de l'Associació de Pagesos i Ramaders de l'Alt Aragó; no tenia edat per dirigir-ho, així que l'adreça nominal l'exercia un advocat amic seu. Al complir els 21 anys (1922) va haver d'ingressar en l'exèrcit, on va passar de soldat a cap, de cap a sergent, de sergent a suboficial i de suboficial a alferes de complement en la Guerra del Marroc entre 1922 i 1924. En tornar del Marroc lliure ja del servei militar, va ingressar en la redacció del prestigiós diari El Sol com a redactor i corrector des de 1924 a 1930. En aquestes dates era ja un periodista molt cotitzat i de les seves novel·les, especialment Imant, basada en la guerra del Marroc, i traduïda a diverses llengües, es feien grans tiratges. Va col·laborar a més en els periòdics llibertaris Solidaritat Obrera (de la Confederació Nacional del Treball) i La Llibertat i seguia militant en l'anarquisme, de manera que va ser a parar a la Presó Modelo de Madrid en 1927 als 26 anys per les seves activitats contra el general Primer de Rivera. La Guerra Civil ho va sorprendre estiuejant amb la seva dona, Amparo Barayón, i els seus dos fills, Ramón de dos anys i Andrea de sis mesos, en Sant Rafael, poble segoviano en la serra del Guadarrama. En ocupar els insurgents aquesta zona, van decidir separar-se: la seva dona i fills van ser a Zamora amb la família d'ella, que era molt conservadora, i ell va travessar arriscadament el front i es va incorporar com a soldat a una columna republicana que arribava

-2-


Club de Lectura 2013

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

de Madrid a la Serra de Guadarrama. En el mes d'octubre van afusellar a la seva dona a Zamora, al no poder-li capturar a ell, encara que Sender no va tenir notícia d'això fins a 2 mesos després, al desembre de 1936. En quedar els seus fills desemparats en zona franquista, ja en 1937, va passar a França i els va recuperar a Baiona per mitjà de la Creu Vermella Internacional. Allí els va deixar a l'empara de dues noies aragoneses i va marxar a Barcelona, demanant que li enviessin al front d'Aragó, en el riu Segre, amb les tropes anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però els comunistes es trobaven barallats amb els sindicalistes i desconfiaven de Sender, de manera que no l'hi van permetre. Segons Líster l'origen d'aquesta desconfiança hauria tingut lloc el 29 d'octubre de 1936. Enrique Líster recorda que Sender era el seu Cap d'Estat Major de la 1a. Brigada Mixta en el front de Villaverde. En el moment de major intensitat de l'atac enemic Líster va ser a punt de quedar tancat i Ramón J. Sender , donant el combat per perdut, hauria abandonat el seu lloc i anat al seu pis en el centre de Madrid a descansar tranquil·lament. L'endemà s'hauria presentat en la caserna del Cinquè Regiment al carrer Francs Rodríguez amb un segon estel de coronel que li hauria atorgat Líster abans de morir. Però Líster no havia mort i hauria deixat en evidència aquesta treta amb la qual Sender buscaria aconseguir un ascens no merescut. La generositat de Líster li hauria evitat un Consell de Guerra i la covardia s'hauria saldat amb un descens en l'escalafó militar. No obstant això, per a la hispanista Donatella Pini Moro la narració anterior és un muntatge. La seva prova principal és que dos mesos després del suposat incident, el 31 de desembre de 1936, el Butlletí de la Primera Brigada Mixta va glossar elogiosament a Sender a la seva primera pàgina. El motiu per a aquest muntatge, posterior al 31 de desembre de 1936, hauria estat la negativa de Sender a seguir fidelment les directrius propagandístiques comunistes. En qualsevol cas, quan Sender va tenir coneixement de la mort d'Empar es va apartar de l'exèrcit, va marxar a Barcelona i des d'allí va aconseguir viatjar a França i estar dos mesos amb els seus fills. El govern republicà ho va enviar a Estats Units a donar una sèrie de conferències en universitats i altres centres per presentar la causa de la República. Després se li va encarregar la fundació a París d'una revista de propaganda de guerra titulada La Veu de Madrid i ja no va tornar. Va estar vivint a Orsay, prop de París, dels drets d'autor que tenia dipositats a l'estranger i encara que va oferir diverses vegades els seus serveis als comunistes, aquests ja no van comptar amb ell; només quan Barcelona va caure en poder de Franco va decidir exiliar-se amb els seus fills a Mèxic. Després de passar per un camp de concentració, al març de 1939 (la guerra acabaria a l'abril) es va embarcar com a tants exiliats cap a Mèxic, on va viure fins a 1942, any en què es va traslladar a Estats Units, on va ser professor de literatura. Entre 1950 i 1954 va tenir lloc la Caça de bruixes amb la qual el senador ultradretà McCarthy va voler «netejar de vermells» els EUA.. Ramón J. Sender es va veure forçat a signar un furibund manifest anticomunista per no perdre la seva ocupació a la Universitat de Sant Diego. En aquesta època es va tornar a casar i va tenir altres dos fills, però les constants infidelitats per la seva banda van motivar la dissolució de la seva família. Sobre aquesta última època de la seva vida és reveladora l'activa correspondència que va intercanviar amb l'escriptora Carmen Laforet, a qui va conèixer quan ella va viatjar als Estats Units en 1965; aquí es testimonia la grandesa i generositat de Sender, i el seu difícil o impossible acomodament a la realitat de la vellesa.

-3-


Club de Lectura 2013

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

En aquesta etapa la seva producció literària va augmentar considerablement. Convertit en apolític per no ser depurat per McCarthy (dirà a Laforet «només guardo rancor a aquest césar petitó»), va tornar a Espanya quan li van concedir el Premi Planeta per En la vida d'Ignacio Morell (1969) (Franco havia decretat aquest any una amnistia per a tots els crims comesos en la Guerra Civil) i va passar allí llargues temporades a partir de 1976, declarant la seva intenció de tornar de nou per fixar ja la seva residència al seu país natal. En 1980 va sol·licitar des de Sant Diego (Califòrnia) recuperar la nacionalitat espanyola i renunciar a la seva nacionalitat nordamericana. Va morir dos anys després a Estats Units, el 16 de gener de 1982. Les seves primeres novel·les sostenen ideologies revolucionàries i constitueixen reportatges de l'agitat mitjà social: Imant (1930), novel·la sobre la Guerra del Marroc, Ordre públic, novel·la de la presó (1932), Set diumenges vermells, basada en la història del moviment anarquista espanyol (1932), Viatge al llogaret del crim (1934) sobre la repressió governamental contra els jornalers llibertaris de Cases Velles i Mr. Witt en el cantó (1935), sobre el moviment cantonalista de Cartagena acabdillat per Roque Barcia, per la qual va rebre el Premi Nacional de Literatura. Cofundador l'11 de febrer de 1933 de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica, creada en uns temps en què la dreta sostenia un to condemnatori en relació als relats sobre les conquestes i els problemes del socialisme en la URSS. En 1935 va publicar durant els mesos d'agost, setembre i octubre una revista anomenada Tensor d'informació literària i d'orientació comunista. Entre 1942 i 1966. Comença amb la descripció de la infància del protagonista, José Garcés, en un poble aragonès de l'Espanya de la preguerra, on coneix al gran amor de la seva vida, Valentina, amor que destorben els seus pares, d'estrets criteris burgesos, com poden, però que el xaval troba la manera de prosseguir per mitjà de colomes missatgeres i missatges de banderes. L'autor s'apropa de vegades al realisme màgic en descriure una excursió al castell de Sancho Abarca. En el segon llibre el noi es troba intern en un col·legi de jesuïtes, on trava amistat amb el «germà llec», un home cordial que conrea certa vanitat en el seu passatemps preferit, l'escultura. Ara el punt de vista és el d'un adolescent enamorat. Pepe es troba amb la religió i descobreix l'important que és. Després torna a casa dels seus pares a Saragossa; comença a treballar com a mosso de botica i, malgrat seguir enamorat de Valentina, té una relació amb una noia proletària; descobreix les injustícies socials i el sindicalisme. Més tard es veurà embolicat en la Guerra Civil. L'obra ha estat portada al cinema i a la televisió diverses vegades i juntament amb La forja d'un rebel d'Arturo Barea, és sens dubte el millor llibre de narrativa de l'exili literari republicà. També posseeix continguts autobiogràfics Muntanya Odina (1981). Ramón J. Sender va ser un autor d'una inspiració i fecunditat torrencials. Encara que va conrear també la lírica i l'assaig, la seva producció novel·lística és extensíssima i variadísima en estructures i gèneres. Va començar conreant una novel·la-reportatge d'inspiració social i procediments realistes; després va utilitzar un tipus de narració alegórica amb pretensions unes vegades satíriques, en altres ocasions filosòfiques i amb freqüència poètiques; també va fondre tots dos tipus d'inspiració en altres obres. Després es va orientar cap a la novel·la històrica i el autobiografismo. Fora de les ja esmentades obres sobre la Guerra Civil, unes vegades va conrear els temes americans, com en

-4-


Club de Lectura 2013

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

Epitalami del prieto Trinidad (1942) i unes altres la novel·la històrica, com en L'aventura equinoccial de Lope d'Aguirre (1964), Bizancio (1958), sobre l'expedició dels almogàvers mercenaris de Roger de Flor a l'Imperi bizantí de Miguel IX Paleólogo en plena Edat Mitjana, Carolus Rex (1963), sobre el regnat de Carlos II d'Espanya, o El bandit adolescent (1965), sobre la història del forajido Billy el Nen i el seu capturador, Pat Garrett. El Mechudo i la Llorona (1977). Unes altres de les seves obres són: El botxí afable (1952), En la vida d'Ignacio Morell, pel qual va guanyar el Premi Planeta en 1969 i que no és la seva millor obra, i La tesi de Nancy (1969), novel·la humorística la comicitat de la qual deriva del contrast entre la mentalitat i costums nord-americans i la mentalitat i costums castissos espanyoles, i que, donat el seu èxit, l'autor va decidir continuar amb Nancy, doctora en gitanalla (1974) i Nancy i el Bato boig (1974). També va conrear el relat curt, que va reunir en les col·leccions Mexicayotl (1940), La clau (1960), Novel·les exemplars de Cíbola (1961), Cabrerizas Altes (1966), Les gallines de Cervantes i altres narracions parabòliques (1967), L'estrany senyor Photynos i altres narracions americanes (1968), Novel·les de l'altre dijous (1969) i Relats fronterers (1970).

Réquiem por un campesino español El relat, d'extrema sobrietat, ens relata amb una atmòsfera de tibant calma els successos més importants de la vida de Paco el del Molino, així com la intriga, la venjança, la por i la ira a la qual es veu sotmès. Aquesta vida, en paraules del propi Sender, "és simplement l'esquema de tota la guerra civil nostra, on unes gents que es consideraven revolucionàries l'única cosa que van fer va ser defensar els drets feudals d'una tradició ja periclitada en la resta del món." (en Converses amb R. J. Sender, Madrid, Magisteri Español, 1970. , p. 131) No obstant això aquesta història no és més que una excusa per mostrar la realitat, la veritable història, on es veu el compromís polític de l'autor mostrant dues ideologies oposades. Malgrat la por i els successos convulsos que evoquen, tot està narrant amb extrema senzillesa estructural en una atmosfera freturosa de malsons però no de sobrietat i tranquil·litat, remordiment i potser fins i tot penediment i hipocresia. Sens dubte una obra complexa, però essencial de la literatura espanyola. Paco és el protagonista de la novel·la, clàssic, tràgic, pur, sincer i, potser, una mica idealista. L'exemple, el líder en la lluita, el més volgut del poble, però el veritable protagonista i narrador de la història és Mosén Millán. El rector del poble ens rememora la vida de Paco per etapes, en cada fragment recorda uns esdeveniments de la vida de Paco des de la seva infantesa fins a la seva mort, de la qual, en gran part, ell és responsable. Precisament aquesta responsabilitat, aquest malestar, aquesta terrible càrrega que suporta per haver-ho delatat, perfila encara més la realitat social de l'època, que se'ns va descrivint i descobrint a poc a poc amb gran mestratge narratiu. Durant la novel·la, a més, s'escolten els testimoniatges d'altres personatges (Águeda, el pare de Paco, el monagillo o La Jerónima) i els assistents al rèquiem (don Valeriano, don Gumersindo i don Cástulo) que celebra Mosén Millán per assenyalar-se encara més com a culpable de la tragèdia. El sentiment de culpa que li persegueix i que es manifesta

-5-


Club de Lectura 2013

Biblioteca Tirant lo Blanc, Montgat

descaradament en la cerimònia, posa de manifest la misèria i la divisió en la qual estava sumida Espanya. Precisament la novel·la és, des del principi, el fil de reflexions, inquietuds i penediments del rector i els sentiments que li assalten, així com les autojustificaciones que busca per alleugerir la seva càrrega moral per la responsabilitat en la mort de Paco. El capellà del poble simbolitza i representa a tot el conjunt de l'Església, en una dura crítica sobre el paper que aquesta va adoptar durant la preguerra i la Guerra Civil Espanyola (d'aquí la inacció davant la mort de Paco i la falta de compromís del guareix). Mosén Millán en la novel·la predica resignació i humilitat, acceptar els avatars de la vida i posar l'altra galta. D'aquesta manera intenta explicar a Paco que l'extrema pobresa dels quals viuen en les coves no és cosa realment tan greu si es pensa en les misèries espirituals a les quals estan exposats i, finalment, també intenta que Paco accepti la seva mort i es resigni. En aquesta actitud es reflecteix una feroç crítica on s'aprecia amb extrema claredat la forma de pensar i la ideologia de l'autor. La narració, des del punt de vista de Mosén Millán resulta sincera i, fins i tot, tendra en ocasions. El paper que ocupa en l'obra amb prou feines s'arriba a comprendre del tot en el clímax de la novel·la, on es narra la traïció del capellà del poble cap a Paco.

-6-


Sender