La flora de l'Institut

NĂşria Mata Calabuig Tutora: LidĂłn Puchol IES Baix Montseny (Sant Celoni) Curs 2013-2014 Data de tramesa: 19/12/2013

AGRAÏMENTS .................................................................................................................................... 1 INTRODUCCIÓ................................................................................................................................... 2 MOTIVACIÓ ..................................................................................................................................... 2 OBJECTIUS....................................................................................................................................... 2 METODOLOGIA................................................................................................................................ 3 L’ IES BAIX MONTSENY .................................................................................................................. 5 HISTÒRIA DE L’ENJARDINAMENT: EL TREBALL DEL PROFESSOR FISAS ........................................... 5 EL REGNE VEGETAL ....................................................................................................................... 7 ANATOMIA DE LES PLANTES ............................................................................................................ 7 FISIOLOGIA DE LES PLANTES ......................................................................................................... 16 LES PLANTES MEDICINALS ......................................................................................................... 23 HISTÒRIA DE LA MEDICINA NATURAL ............................................................................................ 25 REGULACIÓ DE LES PLANTES MEDICINALS .................................................................................... 26 INTRODUCCIÓA LA BOTÀNICA .................................................................................................. 28 CLASSIFICACIÓ DE LES PLANTES ................................................................................................... 28 EL CONCEPTE ESPÈCIE, FAMÍLIA I GÈNERE .................................................................................... 30 BREU HISTÒRIA DE LA BOTÀNICA .................................................................................................. 31 CLAUS DICOTÒMIQUES .................................................................................................................. 33 EL CLIMA DE SANT CELONI ........................................................................................................ 36 METODOLOGIA .............................................................................................................................. 40 L’HORT ............................................................................................................................................. 44 CONCLUSIONS................................................................................................................................. 45 OPINIÓ .............................................................................................................................................. 46 BIBLIOGRAFIA ................................................................................................................................ 47 WEBGRAFIA..................................................................................................................................... 47 ÍNDEX D’IL·LUSTRACIONS........................................................................................................... 48

Agraïments Primer de tot voldria donar les gràcies a en Lluís Fisas, que és a qui hem d’agrair el paisatge que ens envolta a l’ institut. Sense ell el meu treball no tindria sentit.

També vull agrair a la Josefina, secretaria de l’ institut, la seva amabilitat en lliurar-me tota la informació necessària sobre el passat de l’ institut i les fotografies del registre de l’ institut.

Agrair també la col·laboració d’en Jordi Abril, per respondre’m amablement les preguntes sobre l’hort i sobre el professor Fisas.

Per acabar donar les gràcies als dos tutors que he tingut al llarg del meu treball, al professor Marcel Peix, antic professor de matemàtiques de l ’institut, qui em va ajudar a escollir el tema del treball i em va ajudar en l’elaboració de l’estructura del treball, en el disseny del meu mètode d’identificació i en moltes altres coses, fins i tot després d’haver marxat de l’ institut. I finalment a la meva actual tutora, Lidón Puchol, per encara tenir poc temps, s’ha involucrat amb rapidesa al meu treball, i encara no conèixer el món de la botànica, m’ha ajudat molt en el meu treball.

1

Introducció Motivació Escollir el tema del treball, no va ser fàcil, em va costar molt decidir-ho... Els professor em deien que havia de fer alguna cosa que tingués al abast... i que hi ha més a l’abast que l’ institut, on alumnes i professor i passem tantes hores?

Porto més de cinc anys estudiant en aquest institut, realment mai m’havia fixat en el gran privilegi que tenim fins que un dia, mentre estava al patí pensant de quin tema podia tractar el meu treball de recerca, vaig mirar al voltant i ho vaig tenir clar, volia fer un estudi del paisatge que ens envolta cada dia.

Sempre m’ha interessat tot el món de les plantes medicinals, i és que en un futur vull dedicar-me al món biomèdic. Per això vaig decidir fer un treball sobre les plantes de l’ institut, centrant-me en el seu ús, i descobrir si aquestes posseeixen propietatsmedicinals.

El meu treball es basa en la meva introducció al món de la botànica, la identificació de les especies vegetals que tenim al pati, el coneixement de les seves característiques i les seves propietats si s’escau en medicina natural, l’aprenentatge de les claus dicotòmiques, i la meva petita aportació de la identificació de tots els arbres i arbustos de l’institut.

També he volgut parlar de l’hort de l’ institut ja que considero que és un tret molt característic que fa únic al nostre pati, ja que a través d’aquest hort, els alumnes poden aprendre el desenvolupament i creixement d’una planta de manera didàctica.

Objectius Com he dit abans, volia centrar el meu treball en la recerca de plantes medicinals. Així que em vaig plantejar com a objectius els següents: Saber quines espècies trobem a l’ institut i quines són medicinals.

Per dur a terme els meus objectius primer havia de identificar totes les espècies de l’ institut, així que em vaig decidir a crear un conjunt de fitxes tècniques de les plantes de l’ institut, amb mostres de fulles escanejades i amb informació concreta de cada espècie, que podeu trobar a l’annex del treball, i a més a més estaran a la biblioteca de l’ institut per a què tothom tingui accés a elles i les pugui consultar.

Al començar el treball, creia que seria fàcil identificar una espècie vegetal, però ,si no tens coneixements de botànica, pot arribar a ser molt difícil, i és que per començar, hi ha unes 300.000 espècies vegetals al món. És a dir, trobar una espècie en concret pot ser com buscar una agulla en un paller, és un feina per a la qual cal tenir-hi molta paciència i dedicació.

2

Un cop vaig començar a identificar espècies em va sobtar que gran part de les espècies de l’ institut no són autòctones, fins i tot tenim espècies de la Xina, Japó, etc, i altres que tenen un gran valor al món de la botànica i farmacèutica, com el Ginkgo biloba, aquesta gran riquesa d’espècies és deguda a que hi havia un professor a l’ institut, anomenat Lluís Fisas, que per afició i de manera voluntària, va plantar totes les espècies de les que gaudim avui en dia, i per tant al ser un expert, va escollir plantes d’arreu del món que fossin resistents i particulars per a què l’ institut adquirís un caràcter propi.

En primer lloc volia identificar els vegetals a través de claus dicotòmiques, un procés bàsic d’identificació d’espècies, no només vegetals, però degut a les meves mancances en aquesta àrea em vaig veure obligada a dissenyar una altre metodologia adequada als meus coneixements en aquest àmbit, però no obstant això al llarg del meu treball he adquirit suficients coneixements de botànica com per a utilitzar el sistema de les claus dicotòmiques. Finalment les he utilitzat per corroborar que el meu treball d’identificació ha sigut correcte.

Com ja he comentat un dels obstacles amb què m’he topat ha sigut la manca de coneixement de botànica que tenia al començament del treball, cosa que va comportar un gran treball de documentació per part meva, a més a més la meva tutora desconeixia el tema també. Un cop endinsada en el món de la botànica em vaig adonar que és un àrea molt més complexa del que t’ensenyen a l’ ESO. I és que és un tema molt mes especialitzat del que creia.

Al principi volia fer un estudi de la vegetació al complet, és a dir, arbres, arbustos i herbes, però degut a la quantitat d’herbes que hi ha a l’ institut, vaig decidir centrar-me en l’estudi dels arbres i arbustos, ja que la tasca d’identificació d’herbes requereix més temps del que he disposat.

Metodologia Com ja he dit abans el meu desconeixement d’aquesta ciència em va portar a dissenyar el meu propi mètode per identificar les plantes de l’ institut.

El meu primer pas va ser fer una acurada presa de mostra de fulles, escorça, fruits i flors dels arbres. Al primer intent de mostreig vaig cometre l’error de barrejar totes les mostres preses, i a l’hora de la identificació em vaig veure incapaç de gestionar el gran volum de mostres recollit, així que vaig fer una segona presa de mostra donant un codi a cada mostra de cada espècie i senyalant a quina part del patí l’havia trobat (en un mapa). Vaig fer un seguiment dels arbres caducifolis, és a dir, dels que estan sotmesos a canvis en les seves fulles durant l’any, i també a les plantes que feien flors i fruits.

Un cop fet el mostreig el meu següent pas va ser documentar-me sobre la varietat d’espècies i les seves característiques, em vaig centrar en la documentació d’espècies del Països Catalans i de la costa mediterrània.

3

El meu següent pas va ser comparar cada espècie de l’ institut amb les dels llibres, segons el tipus de fulla, escorça, fruits, etc. Com he dit, és un procés bastant bàsic però molt laboriós ja que requereix una gran paciència i dedicació, per aquest motiu he invertit molt de temps i recerca per trobar totes les espècies.

Hi havia espècies que al ser força corrents a Catalunya, les vaig identificar ràpid, però altres, com la Wisteria sinensis, al ser estrangeres ha sigut molt més difícil la seva recerca.

Un cop tenia identificada l’espècie, vaig demanar ajuda a un expert per a què confirmes el meu treball i per acabar de corroborar-ho vaig utilitzar claus dicotòmiques per assegurar-me, ja que després d’haver-me familiaritzat amb el món de la botànica, he pogut assolir els coneixements necessaris per utilitzar aquest sistema tant eficient i l’he utilitzat amb mostres de l’ institut per confirmar si les meves identificacions són correctes. Un cop vaig tenir les espècies identificades, vaig dissenyar un tipus de fitxes tècniques on he sintetitzat informació de cada espècie, que fos útil per a què s’utilitzin com a consulta i per a desenvolupar futures activitats pedagògiques per a altres nivells acadèmics.

4

L’ IES Baix Montseny L’ IES Baix Montseny és un institut públic ubicat a la carretera de Campins i pertany al municipi de Sant Celoni. En aquest institut s’hi estudia la ESO, el batxillerat, cicles formatius de grau mitjà, i des d’aquest any, cicles superiors.

L’ institut porta molt anys funcionant, i és que es va inaugurar el curs 1978-1979.

Pati de l’ institut, al 1979.

Grà cies a les fotografies que m’han facilitat, he pogut observar com l’institut no era com el veiem ara, quan el varen obrir no tenia vegetació.

Avui dia per això l’institut compta amb més de 15 espècies d’arbres, i una Pati de l’ institut, al 1979. 2

immensitat

d’espècies

plantes.

Història de l’enjardinament: El treball del professor Fisas L’home a qui devem la riquesa vegetal del nostre institut és en Lluís Fisas, un professor de física i química què va entrar a treballar a l’ institut l’any 1978 i va romandre-hi fins que es va jubilar, l’any 1994.

En Lluís Fisas va estudiar tres carreres: Ciències Químiques, Enginyeria Tècnica Agrícola i Enginyeria Tècnica Paperera, però ell tenia molta devoció per la botànica.Es va casar amb Maria Gràcia i va tenir quatre fills.

Professor Lluís Fisas

Va ser un home entregat a la seva feina i a l’ institut, ja que va dedicar una part important de la seva vida dins i fora de les aules d’aquest institut.

5

de

Aquest bon home, que li agradava tant la botànica, com que al entrar al’ institut, aquest no tenia cap vegetal, va decidir plantar molts arbres,arbustos i plantes, els que gaudim avui.

“Aquest jardí que t’ho deu tot a tu, no tan sols la seva mateixa existència, sinó també la seva bellesa i sàvia distribució. [...] Aquest jardí que tu has anat fent pas a pas (i no sense algun disgust!)

i

que

ha

anat

transformant

progressivament el nostre pati àrid i sense encís en un lloc verd, agradable i ple de flors, que es compenetra amb l’entorn montsenyenc.”

Paraules de Fina Ferrando, antiga professora Olivera del pati de l' institut d’història de l’ institut, a en Lluís Fisas. Al llibre “Te’n recordes, Lluís?”del 1994.

Aquest llibre es va escriure quan ell es va jubilar, i és un recull d’escrits dels professors i companys que el varen acompanyar durant la seva època a l’institut. És tanta l’apreciació que se li té a aquest home que en honor seu, quan es va jubilar van plantar la olivera que tenim al patí, en honor al seu gran treball a l’ institut.

Va ser professor del científic ambiental i geògraf, Martí Boada, qui va guanyar el Premi Global 500 Roll of Honour, de les Nacions Unides, i que recorda al professor d’aquesta manera, al llibre “Te’n recordes, Lluís?”: “Ara bé, confesso que el professor Fisas per a mi va ser un bell exemple de tolerància i de respecte. La seva formació botànica sempre m’havia suscitat admiració.”

És a dir, en Lluís Fisas, és el creador de l’obra d’art que tenim per patí. Gràcies a la seva dedicació, aquella terra deixada, plena de males herbes, va anar convertint-se en el jardí botànic que és avui en dia. Degut a la seva cura constant de les plantes i arbres, encara que va haver-hi alumnes que feien malifetes, va aconseguir crear un preciós jardí.

“En Lluís estimava el jardí de l’ Institut. Coneixia la història de cada herba, flor o arbre que hi creixia.

Els parlava amb amor i les flors li responien obrint-se cada primavera amb els seus colors meravellosos.

Era capaç d’enrabiar-se fins a plorar quan els alumnes insensibles trencaven la branca d’un arbre i era capaç d’entendrir-se quan el desmai treia els seus primers brots.”

-Paraules d’en XonVilahur, al llibre “Te’n recordes,Lluís?”.

6

El regne vegetal L’ésser viu és l’organisme que neix, creix, s’alimenta, es reprodueix i es relaciona amb el seu entorn. Els éssers vius estan formats per matèria orgànica (biomolècules), estan constituïts per cèl·lules i realitzen les tres funcions vitals. Les funcions vitals són les funcions bàsiques que caracteritzen a tot ésser viu: nutrició, reproducció i relació.

Classifiquem els ésser vius en cinc regnes: el regne de les moneres, aquest grup el formen els cianobacteris i bacteris; el regne dels protoctists, aquest grup inclou les algues i els protozous; el regne dels fongs, on hi trobem els llevats, les floridures i els bolets; el regne animal, on trobem organismes eucariotes, pluricel·lulars, amb teixits diferenciats, la majoria són terrestres però també en trobem d’aquàtics. Heteròtrofs,necessiten consumir matèria orgànica. Excepte alguns que viuen fixats, la majoria es desplacen per buscar el seu aliment. I finalment el regne dels vegetals, on s’inclouen organismes eucariotes, pluricel·lulars, amb teixits diferenciats. Són autòtrofs, ja que gràcies a tenir clorofil·la poden realitzar la fotosíntesi. Les cèl·lules tenen una paret cel·lular de cel·lulosa. Mai no es desplacen activament.

Una planta (Plantae) és un organisme pluricel·lular autòtrof. Les plantes obtenen l'energia a partir de la fotosíntesi. Inclouen organismes familiars com ara arbres, herbes, arbustos, lianes, molses i les algues verdes. S'estima que actualment existeixen unes 350.000espècies de plantes, definint-les com a espermatofitins, briofitins, falgueres i falgueres afins. Al 2004 se n'havien identificat unes 287.655 espècies, de les quals 258.650 fan flor i 18.000 són briofitines.

Les plantes són molt diverses entre elles, van de les algues microscòpiques fins als gegants arbres que formen els boscos. Hi ha una gran varietat de formes i estils de vida vegetal que podem trobar a diferents climes i sòls.

Anatomia de les plantes L’anatomia és una branca de la biologia que estudia com son els ésser vius per dintre. A simple vista es poden distingir forces característiques d’un vegetal, sempre i quan es tracti d’un vegetal pluricel·lular d’una certa mida. Per exemple, pots desfullar una rosa i contar els seus pètals, així com veure com té distribuïts els estams a l’interior de la corol·la. Però per observar i distingir amb claredat les diferents parts dels estams, haurem d’usar una lupa.

Els vegetals més senzills són unicel·lulars, és a dir, el seu cos consta d’una única cèl·lula, com és el cas de moltes algues i fongs. Els demés vegetals tenen el cos format per moltes cèl·lules connectades entre si. La estructura interna dels sers pluricel·lulars pot arribar a ser molt complicada. Diferents tipus de cèl·lules que s’agrupen per formar teixits amb funcions específiques. Aquests, a la vegada, es troben organitzats en estructures funcionals més complicades anomenades òrgans. Per últim, un conjunt de teixits i òrgans treballant de forma

7

coordinada constitueixen un aparell o sistema, com l’aparell reproductor de les plantes superiors, que és la flor.

Tots els éssers vius estan formats per cèl·lules , que són les unitats més petites que existeixen amb vida pròpia. Només podem veure-les amb l’ajuda d’un microscopi. Els organismes que no veiem a simple vista estan formats per una sola cèl·lula, és a dir, són unicel·lulars. Però els vegetals i animals que veiem habitualment són pluricel·lulars: tenen teixits compostos de moltes cèl·lules que estan associades per realitzar una mateixa funció, els teixits s’associen i formen òrgans que de una forma coordinada fan les funcions vitals.

La cèl·lula vegetal La cèl·lula vegetal és la unitat elemental que constitueix qualsevol organisme vegetal, i comprèn generalment un nucli cel·lular envoltat d'uncitoplasma, diversos orgànuls o plasts, i tot protegit per una doble membrana cel·lular.

La cèl·lula vegetal és una cèl·lula eucariota, és a dir, tenen un nucli on hi ha la informació genètica, igual que l’animal. Totes les cèl·lules consten d’un líquid anomenat citoplasma que està rodejat per una coberta anomenada membrana cel·lulars. Al citoplasma s’hi troben els orgànuls cel·lulars, el més important és el nucli que és on hi ha la informació genètica. Altres orgànuls importants són els mitocondris que produeixen l’energia vital de la cèl·lula a través de la respiració

cel·lulars,

el

reticle

endoplasmàtic té a les seves parets ribosomes que és on es fabriquen les proteïnes. A més les cèl·lules vegetals tenen plasts, que tenen uns pigments

Estructura de la cèl·lula vegetal

anomenats clorofil·la que duen a terme la fotosíntesi.

La tija La tija és la part intermèdia del cos dels vegetals. Les algues, els fongs i les molses no necessiten tenir una tija que les sostingui i que distribueixi l’aigua i l’aliment a través dels vasos conductors. Però les plantes superiors necessiten transportar l’aigua, els minerals i els nutrients entre les fulles i les arrels, i això ho fan a través de la tija. L’altre funció important de la tija és que sosté les seves fulles per sobre de les fulles de les plantes veïnes competidores i mantenen la planta dreta encara que faci vent o caiguin tempestes.

8

L’estructura de la tija està dividida en dos: -El cilindre cortical que esta constituït per l’epidermis i l’escorça.

-El cilindre central on s’hi troben els teixits conductors, el floema i el xilema. A la part més interna s’hi troba la medul·la.

Hi ha molt tipus de tija, depenen de la consistència d’aquesta, les plantes terrestres es poden dividir en dos grans grups: plantes herbàcies que tenen una tija tova i verda, i les plantes llenyoses que tenen una tija massissa i dura com la dels arbres i arbusts. Però per la forma i la funció que fan, la tija pot ser enfiladissa, si creix enfilant-se a algun suport, suculent quan la tija és carnosa i sucós, o rastrera quan creix recolzant-se en el sòl. Altres tiges reben noms comuns com canya (tija llenyosa amb nusos), rizoma (tija subterrània que perdura quan mor la part aèria), bulb (tija molt curta i rodejada de moltes fulles carnoses), tubèrcul (porció de tija subterrània amb reserves nutritives), entre altres.

La tija principal que brota al néixer una planta pot ramificar-se creant tiges de segon ordre, que es diuen branques. Les branques poden ramificar-se de nou i així successivament

produint-se

el

fenomen denominat ramificació. Un exemple que tots coneixem és el típic avet de Nadal, té una tija principal

que

ramificant-se,

va té

un

creixent tipus

i de

ramificació monopòdica. Però en la

Tipus de creixement

majoria dels arbres, com el castanyer o l’alzina, el creixement de la tija principal s’atura i prossegueix el creixement de les branques laterals, això és la ramificació simpòdica. Quan es tracte d’arbres, el conjunt de branques constitueix la copa.

Moltes tiges de plantes llenyoses, al envellir, perden el color verd primitiu i es desprenen de l’epidermis, que és substituïda per un revestiment de suro llis o, com en el cas de l’alzina surera, de crostes de suro gruixudes i esquerdades. El nou teixit format per les cèl·lules suberoses unides entre si sense deixar espai, fa que no s’evapori tanta aigua de la planta. Les crostes gruixudes, a més, impedeixen l’atac dels paràsits i com a conseqüència del seu efecte aïllant de la calor, protegeixen la planta davant de les temperatures elevades.

La fulla Les fulles fabriquen els aliments per la planta, mitjançant la fotosíntesis. Al tenir una forma prima i plana aconsegueixen una màxima absorció de l’energia lumínica. A més, si t’hi fixes

9

pots veure que estan disposades a la tija de tal manera que es molesten el menys possible per captar la llum.

La majoria de les fulles consten de tres parts: la beina, el pecíol i els limbe. La beina és la base d’inserció de la fulla en la tija. El pecíol és la cua de la fulla, que uneix la beina als limbe.

Aquesta és la porció laminar de la fulla i consta de dues cares: la superior, anomenada anvers, i l’inferior, anomenada revés. El pecíol es continua amb el nervi central de la fulla que es subdivideix per donar origen a molts nervis de menor calibre que es ramifiquen i corren paral·lels entre si.

El limbe de la fulla està format per una làmina de teixit fotosintètic, anomenat mesòfil, recobert per un teixit llis i llustrós que constitueix l’epidermis de la fulla. L’epidermis impedeix que el mesòfil es sequi, per això

sol

estar

impermeabilitzada

per

una capa de cera. Els nervis són els feixos vasculars. Les cèl·lules del mesòfil són verdes degut a la gran quantitat de

clorofil·la

que

contenen els cloroplasts.

Les

fulles

d’algunes Parts de la fulla

plantes

posseeixin

vellositats que poden tenir funcions diverses, com frenar l’aire per reduir l’evaporació, repel·lir als herbívors o reflectir la llum solar i així evitar el sobrecalentament dels limbe.

Els estomes són orificis microscòpics que la fulla té a l’epidermis de la seva cara inferior. La seva funció es permetre l’entrada de diòxid de carboni del aire, sense el qual seria impossible la fotosíntesis. Però, amb els estomes oberts la fulla s’esposa a pèrdues d’aigua per evaporació.

Això no passa ja que cada estoma és com una boca diminuta rodejada per un parell de cèl·lules oclusives en forma de llavis que permeten a la planta tancar els seus estomes quan corren perill de deshidratació. Durant les hores més caloroses dels dies d’estiu, les fulles de l’eucalyptus s’orienten paral·leles al raigs del Sol, ja que així s’escalfen menys i perden menys aigua per evaporació.

Les escames de les gemmes i els bulbs, moltes espines i punxes i la major part de les peces de les flors, són fulles transformades. També ho són les trampes de les plantes carnívores, que s’alimenten de petits animals a fi d’obtenir les sals minerals que no contenen els sòls on creixen.

Les formes que poden presentar les fulles són tan variades que la seva llista seria interminable.

10

La primera distinció en les fulles és si són simples o compostes. A dintre de les compostes hi ha cinc tipus:

Tipus de fulla 1

A part d’aquesta distinció els botànics las distingeixen sobre tot: -Segons el limbe: poden ser cuneïforme(forma de cuny),sagital(en fletxa),glabra(de superfície llisa),pubescent(coberta de pèls),etc.

Tipus de fulla 2

-Segons els marges del limbe: poden ser entera(marge llis), dentada(amb dents), serrada(amb dents aguts i inclinats), lobulada(dividida en porcions arrodonides),etc.

Tipus de fulla 3

11

-Segons la nervadura: poden ser penninèrvia(com les barbes d’una ploma), palminèrvia(els nervis arranquen d’un mateix punt), paral·lelinèrvia(amb nervis paral·lels),etc.

Tipus de fulla 4

-Segons la inserció en la tija: poden ser peciolada(sense pecíol), embeinadora ( la beina abrasa la

tija),etc.

Tipus de fulla 5

L’arrel Les arrels no només serveixen per sostenir firmament la planta a la terra, si no que serveixen per absorbir totes les substàncies necessàries per les plantes, excepte l’oxigen, el diòxid de carboni i l’energia solar. És a dir, les arrels serveixen per absorbir aigua i minerals. A més d’absorbir aquestes substàncies del sòl, les arrels tenen que transportar-les a la tija a través de la zona d’unió amb aquest, el coll de l’arrel.

Parts de l'arrel

En general, les arrels presenten dos zones importants ben definides: l’àpex o con vegetatiu i la zona pilífera.

- L’àpex és la zona de creixement situada al extrem de l’arrel. És molt curt (5 mm), ja que, de no ser així, l’arrel es torçaria fàcilment al créixer oposant-se a la resistència del sòl. A més, es

12

troba protegit per una espècie de caputxa anomenada caliptra o còfia que l’ajuda a penetrar a la terra.

-La zona pilífera és la porció més jove de l’arrel, comença a pocs mil·límetres de la caliptra i està proveïda de pèls radicals.

Els

pèls

radicals

augmenten

la

superfície

d’absorció de l’arrel, facilitant d’aquesta manera l’absorció d’aigua i minerals del sòl. Però viuen pocs dies, per lo qual només cobreixen na part reduïda de l’arrel. Els més vells s’assequen i es desprenen sent substituïts per altres nous que es formes a prop de l’àpex. També es diuen pèls absorbents perquè a través de la seva fina membrana ingressen a les arrels l’aigua i les substancies dissoltes per ser conduïdes fins als

Tipus d'arrel

feixos vasculars que les faran arribar a les fulles de la planta. Si al trasplantar una planta no vas amb cura i es perden els pèls radicals , quedant l’arrel despullada, serà molt difícil que la planta pugui seguir desenvolupant-se i fins i tot sobreviure, ja que les arrels quedaran privades per uns dies de la seva capacitat d’absorció.

Les arrels estan formades en la seva major part per escorça, sobretot de teixit parenquimàtic.

Les arrels més gruixudes s’assemblen molt a les branques de les plantes llenyoses, però les més petites estan cobertes només per una epidermis radicular o rizoepidermis, de les seves cèl·lules surten els pèls radicals. L’interior de l’arrel està ocupat pel cilindre central, pel qual corren els feixos vasculars del xilema i el floema.

Podem diferenciar cinc tipus d’arrels, quan d’una arrel principal que es desenvolupa en profunditat sorgeixen arrels secundàries menys desenvolupades, se’n diu una arrel axonomorfa.

Quan en un sistema radical no es diferencien l’arrel principal de les secundàries, es forma una arrel fasciculada. També hi ha arrels especialitzades en emmagatzemar substàncies alimentàries, com les arrels napiformes de la remolatxa, pastanaga i el rave. Les arrels adventícies són aquelles arrels que no provenen de la radícula de l'embrió sinó que s'originen en qualsevol altre lloc de la planta, com per exemple en algun altre tros del vàstag, en tiges subterrànies i en arrels velles. Poden tenir o no ramificacions però tenen una forma i una mida relativament homogènia.

Les arrels aèries són un tipus d'arrels, generalment adventícies, que en lloc d'originar-se en la radícula de l'embrió sorgeixen de les parts aèries de la planta. Aquests tipus d'arrels es situen per sobre del sòl. Es troben en diverses espècies de plantes, com les orquídies i diverses espècies de ficus.

13

La flor La

flor

és

un

conjunt

d’estructures

especialitzades en la reproducció sexual. A la majoria de flors es distingeix quatre parts anomenades verticils: el calze, la corol·la, androceu i el gineceu. Aquests dos últims són els òrgans reproductors, mentre que el calze i la corol·la tenen la funció de protegir aquests òrgans i atreure a aquells insectes que poden facilitar la reproducció.

El més vistós d’una flor sol ser la corol·la, formada per fulles transformades en pètals de Roses del pati de l' institut colors vius. La corol·la es troba rodejada d’unes fulles més petites anomenades sèpals, que en conjunt formen el calze i en algunes flors estan soldades formant una única peça. Abans de desenvolupar-se una flor, la gemma floral (el capoll) està coberta i protegida pel calze.

Els òrgans masculins de la flor són els estams, que es troben dintre de la corol·la i en conjunt formen el androceu. Cada estam consta d’un filament que acaba en una antera formada per dos lòbuls amb dos sacs pol·línics al seu interior que contenen els grans de pol·len als que es deu ell color groguenc que veiem al centre de les flors. La seva funció és produir gàmetes masculins. Al arribar a la maduresa, els sacs pol·línics es trenquen i alliberen el pol·len.

El verticil més intern de la flor és el gineceu, que consta d’una o vàries fulles plegades, amb ell seus marges units, anomenats carpels. Casi sempre el gineceu consta de varis carpels soldats en una sola peça, que s’anomena pistil per la seva semblança amb la mà del morter. La part basal boteruda és l’ovari, que conté els ovaris, i el “mànec” és l’estil, i el “cap del mànec” és l’estigma. L’estigma sol produir un líquid ensucrat i enganxós al que queden adherits els grans de pol·len.

La majoria de les flors són hermafrodites, és a dir, tenen estams i pistils. Però hi ha espècies, anomenades monoiques, en les que una mateixa planta té flors de dos classes: unes masculines (sense pistils) i unes altres femenines (sense estams). També hi ha plantes dioiques, és a dir, amb només individus mascles (només amb flors masculines) i individus femelles (amb només flors femenines).

Normalment les flors no es troben aïllades, sinó que formen grups d’aspecte molt variat que reben el nom d’inflorescències.

14

El fruit Estem acostumats a entendre “fruit”com a aquelles fruites dolces i carnoses que prenem de postres, com les peres, pomes, maduixes,etc, però per un botànic també són fruits les nous, les beines dels pèsols i mongetes, els grans de blat de moro, els pebrots i fins i tot les anomenades “llavors” alades dels aurons (Acer) i freixes (Fraxinus). Un fruit és l’ovari de la flor desenvolupat, i en el seu interior es troben les llavors.

Quan es produeix la pol·linització, seguida de la fecundació, els carpels que formen l’ovari de la flor inicien una nova etapa de desenvolupament: creixen, modifiquen la seva forma, s’endureixen i es tornen més carnosos, i poc a poc es transformen en un fruit madur. De fora cap a dintre, casi tots els fruits consten Fruit alat del pati de l' institut d’una capa exterior o epicarp i una capa interior o endocarp, que rodeja la o les llavors. Molts tenen, a més a més, una capa intermèdia anomenada mesocarpi, que sol ser carnós, aquesta part és la part que ens mengem dels fruits comestibles, com el préssec, però en canvi, d’una castanya ens mengem la llavor.

El fruit protegeix durant un temps les llavors que conté. Però sobretot és una estructura especialitzada en la dispersió de llavors. Els fruits secs solen estar adaptats a ser transportadors pel vent o pels animals (enganxats al seu pelatge o plomes) i poden ser dehiscents, si a la maduresa s’obren per alliberar llavors, o indehiscents, si no s’obren mai i tenen que descompondre’s per a què les seves llavors quedin lliures. Els fruits carnosos són devorats pels animals i les seves llavors viatgen pels estomacs d’aquests per ser expulsats junt amb les femtes a un altre lloc.

En algunes plantes la simple pol·linització del estigma desencadena un desenvolupament del fruit sense que hi hagi fecundació. Naturalment, d’aquesta manera no es formen llavors, aquest és el cas dels plàtans i el raïm sense llavors. Aquest és un procés que rep el nom de partenocàrpia.

Els fruits secs dehiscents posseeixen mecanismes especials per obrir-se i deixar sortir les llavors, ja sigui a través d’una sutura ventral, per la soldadura amb els carpels veïns, pel nervi mig del carpels, etc. Són un exemple els llegums, la silícula i les múltiples variants amb càpsula.

En canvi,els fruits secs indehiscents no tenen aquests mecanismes. Si són simples, reben el nom genèric de nous. Altres són la sàmara i el cariopsi.

Els fruits carnosos són indehiscents i en general tenen un mesocarpi gruixut i sucós. El epicarpi sol ser prim i l’endocarpi pot ser llenyós i bastant gruixut, com en les drupes, o també pot ser carnós com en les beines. La pepònide és un fruit amb les placentes molt desenvolupades que arriben des de l’eix fins la paret del carpel·lar.

15

La llavor La llavor és com una jove planta sense desenvolupar-se, viva però en repòs, que proveïda d’una reserva de substàncies nutritives i rodejada generalment d’una coberta protectora ( i a vegades també d’un fruit) esta en condicions de ser disseminada.

No tots els vegetals produeixen llavors. En els vegetals adaptats als ambients terrestres, al final de la fecundació, l’òvul, amb el seu embrió, es converteix en llavor, les seves parets s’engreixen i formen la coberta externa o episperma, i l’embrió queda envoltat d’un teixit nutritiu anomenat endosperma.

L’episperma protegeix el delicat embrió contra molts paràsits, la dessecació, l’excés de calor o fred, els danys mecànics i l’acció química dels sucs digestius dels animals. A més a més, al iniciar el seu creixement, la nova planta es nodreix de l’endosperma fins que és capaç de portar una vida independent.

A diferència dels animals, les plantes no poden desplaçar-se per si soles, però poden viatjar. Els fruits dehiscents de moltes plantes com les lleguminoses, quan arriben a la maduresa, rebenten en els dies més calorosos i secs , llançant les seves llavors a distància. Les llavors alades o proveïdes de pèls són transportades pel vent. Altres viatgen enganxades al pelatge o plomatge dels animals o són arrastrades pels corrents d’aigua. Per últim, certes llavors són dispersades per animals incapaços de digerir-les un cop han engolit els fruits que les contenen.

Desprès de l’estat en repòs de duració variable de la llavor (segons l’espècie) l’embrió desperta quan les condicions d’humitat i temperatura són favorables per emprendre el desenvolupament.

Llavors la llavor s’infla, l’embrió comença a créixer a costa de les reserves nutritives que l’acompanyen i trenca l’episperma. Quan les reserves s’acaben, la jove planta ja té una arrel amb pèls radicals per absorbir per si mateixa els nutrients del sòl i les primeres fulles verdes amb clorofil·la per realitzar la fotosíntesi.

Fisiologia de les plantes La fisiologia és la branca de la biologia que estudia com funcionen els ésser vius: com s’alimenten i respiren, com creixen, com es protegeixen contra les condicions desfavorables i els seus enemics, com es relacionen, com es reprodueixen, etc. Gràcies a que cada espècie vegetal funciona d’una manera diferent, pot haver-hi vegetals a tots els llocs del planeta i una gran diversitat d’espècies en un mateix lloc.

Un arbre de la selva tropical no podria viure en les regions de clima fred. Les seves fulles, persistents durant tot l’any i desprotegides contra les baixades de temperatura, es congelarien durant l’ hivern. Però hi ha altres arbres adaptats a funcionar en aquestes condicions, com els avets o els bedolls, així com les plantes del desert tenen mecanismes especials per suportar llargues sèquies i fortes insolacions que no suportarien les plantes d’altres regions. De la

16

mateixa manera, en una mateixa massa de vegetació conviuen espècies d’arrels superficials amb altres d’arrels més profundes que s’alimenten a diferents nivells del subsòl. També hi ha plantes que utilitzen el tronc d’altres com a suport per agafar llum solar sense necessitat de fabricar el seu propi tronc, com les enfiladisses per exemple. L’època de floració és un altre tret fisiològic que ajuda a conviure, ja que florint a diferents èpoques les plantes no tenen les mateixes necessitats al mateix moment, si no repartides al llarg de l’any.

La fotosíntesi A la natura hi ha dos tipus d’ésser bàsicament diferents: uns que es fabriquen per si mateixos l’aliment, a partir de matèria inorgànica, i altres que s’alimenten d’altres organismes, vius o morts, és a dir, de matèria orgànica. Els primers són els vegetals, les algues, i determinades bactèries, i s’anomenen éssers autòtrofs,. Els segons són els fongs, la majoria de bactèries i tots els animals juntament amb els protozous, que serien el ésser heteròtrofs. Els organismes que s’alimenten per si mateixos són aquells que realitzen la fotosíntesi, és a dir, sintetitzen matèria orgànica a partir de matèria mineral utilitzant l’energia del Sol. La fotosíntesi no només és la base de la vida degut a que tots els animals i humans depenem en última instància d’ ella per alimentar-nos, sinó que també gràcies a ella es va reposant constantment l’oxigen atmosfèric que tots els ésser vius necessitem per respirar. A més a més, amb aquest procés els ésser autòtrofs “atrapen” el diòxid de carboni de l’aire, que és tòxic pels animals i persones.

Els vegetals que realitzen la fotosíntesi poden fer-ho per què tenen una substància anomenada clorofil·la que s’excita amb la llum del Sol i aprofita la seva energia. La clorofil·la es un pigment verd, responsable del color de les algues i les plantes, que es troba als cloroplasts de les cèl·lules d’aquests organismes, sobre tot en les cèl·lules del teixit de les fulles. Per tant la fotosíntesi només la realitzen les parts verdes de la planta, les tiges llenyoses, les arrels subterrànies i els pètals de les flors, no tenen cloroplasts.

La vida únicament és possible mitjançant una contínua aportació d’energia, no només per realitzar una activitat, sinó també per fabricar les proteïnes i altres components bàsics dels teixits i òrgans del cos dels éssers vius. El vegetals utilitzen l’energia acumulada als sucres fabricats per ells mateixos durant la fotosíntesi per anar sintetitzant totes les molècules orgàniques que necessiten per créixer i desenvolupar les seves funcions vitals. La seva matèria prima és el diòxid de carboni i els minerals del aigua i del subsòl.

Respiració vegetal S'anomena respiració vegetal a tot el conjunt de processos bioquímics que permeten a les plantes l'obtenció d'energia, necessària pels processos vitals, mitjançant l’oxidació.

17

Les plantes respiren per tots els seus òrgans: arrel, tija i fulles. La respiració és un fenomen en el qual s'estableix un intercanvi de gasos, s'agafa oxigen (O2) i es desprèn diòxid de carboni.

Durant el dia, la quantitat de diòxid de carboni que desprenen com a conseqüència de la respiració és menor que la que n'absorbeixen per a realitzar la fotosíntesi, i l'oxigen que agafen també és menor que el que desprenen. Per això, les plantes afavoreixen l'equilibri que ha d'existir entre l'oxigen i el diòxid de carboni de l'atmosfera, i la presència de vegetació en les ciutats neteja l'atmosfera i la fa més respirable.

Nutrició vegetal Els vegetals tenen una nutrició autòtrofa, és a dir, ells mateixos es creen la seva matèria orgànica a partir de matèria inorgànica. La nutrició vegetal és el conjunt de processos pels quals els vegetals agafen substàncies de l’exterior i les transformen en matèria pròpia i energia. El principal element nutritiu que intervé és el carboni, extret del diòxid de carboni que agafen de l’aire a través de la fotosíntesi les plantes autòtrofes, però hi ha plantes heteròtrofes que depenen d’organismes autòtrofs per la seva nutrició carbonosa.

Els sucres fotosintetitzats ja contenen tres elements bàsics de la matèria viva: el carboni, l’oxigen i l’ hidrogen. Però, per formar els seus teixits i òrgans, també necessiten altres elements que han d’absorbir a través de les arrels, que es nodreixen d’aigua amb sals minerals dissoltes.

La nutrició es basa en l’absorció de diòxid de carboni de l’aire i de solucions minerals dels subsòl. Les arrels, el tronc i les fulles són els òrgans dels vegetals vascularitzats: constitueixen l’aparell vegetatiu. Pels pèlsabsorbents de les seves arrels, la planta absorbeix la solució del subsòl, és a dir l’aigua i les sals minerals, que constitueixen la saba bruta o ascendent. A les fulles es produeix la fotosíntesi, la planta rep aminoàcids i sucres que constitueixen la saba elaborada o descendent (oxigen) i l’absorció de diòxid de carboni.Per la tija, circulen les dues sabes, la saba bruta pel xilema i la saba elaborada pel floema.

Creixement i desenvolupament En el procés de desenvolupament de tot ésser viu, el fenomen fonamental és el creixement de cada cèl·lula però, aquest creixement té un límit. El vegetals pluricel·lulars es desenvolupen a partir d’una cèl·lula reproductora femenina fecundada, anomenada zigot, que es va dividint successivament. La majoria de les cèl·lules filles es van expandint i diferenciant-se per formar teixits i òrgans que fan créixer l’individu, però sempre resten unes poques cèl·lules en els anomenats punts vegetatius, que no perden mai la seva capacitat de formar noves parts de la planta, és a dir, si a un arbre li tallen les branques, podrà tornar a crear-ne de noves, en canvi els humans no tenim aquesta capacitat.

18

Les plantes terrestres creixen en longitud (creixement apical) per l’allargament de les tiges, arrels i branques. En la part aèria de la planta, aquest creixement sol produir-se a les gemmes.

Una gemma foliar és un brot immadur, és a dir, l’extrem jove d’una futura branca, tija, fulla que encara no ha acabat de desenvolupar-se.

La gemma que es troba a l’extrem del brot en creixement s’anomena gemma terminal. Les gemmes que apareixen a les axil·les de les fulles és diuen gemmes axil·lars. També hi ha gemmes florals o botons, que en lloc de nous brots amb fulles originen flors, i gemmes mixtes, que produeixen una branca amb fulles i flors a la vegada.

Mentre que el meristema apical, el teixit vegetal que és responsable del creixement vegetal, de la tija es troba intacte, les gemmes laterals solen romandre més a o menys “dormides” i, per tant, la ramificació lateral tendeix a ser suprimida a favor del creixement apical. Al eliminar els meristemes apicals, les gemmes laterals es “desperten” i creen branques laterals.

Aquest mecanisme de gemmes “despertes” i gemmes “dormides” es degut a què el desenvolupament de totes les gemmes significaria per la planta un malbaratament. Les gemmes dorments de la base de les branques només broten si la branca es trenca o mor de vellesa.

Les plantes més complexes (arbres) també creixen en gruix. A les regions amb estacions marcades, això permet saber l’edat d’un arbre observant un tall transversal del tronc. El creixement anual queda materialitzat als anells formats per les successives capes de fusta. Cada any es forma una capa del tronc (xilema) cap a l’interior i una altre del floema cap a l’exterior.

Els anells del tronc es distingeixen perquè els vasos formats a l’estiu, al ser més petits i atapeïts, formen un cercle estret i fosc, mentre que els de la primavera apareixen de color més clar.

La duració de la vida de les plantes varia segons la espècie. Les plantes anuals neixen, creixen, floreixen, produeixen llavors i moren en menys d’un any. Les plantes bianuals viuen dos anys.

Les plantes perennifòlies i caducifòlies viuen forces anys (algunes, poden viure centenars i fins i tot, milers) i poden florir tots els anys.

A l’ institut tenim arbres que poden arribar a viure centenars d’anys com per exemple elgènere Populus que pot arribar a viure 500 anys, o laespècie Tiliaplatyphyllos que pot viure mil anys. I tenim més d’una desena d’exemplars d’aquestes espècies que viuen tants i tants anys.

Reproducció vegetal L’essencial de la reproducció és la formació d’una nova generació de descendents semblants, o idèntics, als progenitors. Això exigeix la transmissió, a través dels gens, dels trets i característiques dels pares als fills, això rep el nom d’herència.

Els cromosomes són llargs filaments d’ ADN (àcid desoxiribonucleic) i altres proteïnes. Els gens són petits segments d’ ADN que codifiquen un tipus d’informació genètica i el conjunt de

19

cromosomes fa que un individu s’assembli als seus progenitors. Cada individu d’una espècie conté un nombre característic de cromosomes i es troben a cada una de les cèl·lules del seu cos.

Per generar nous individus, els vegetals poden utilitzar dos tipus de reproducció: -Asexual: cèl·lules, grups de cèl·lules o fragments amb capacitat germinativa es desprenen de la planta mare, germinen directament i creen nous éssers independents i idèntics al progenitor.

-Sexual: es produeixen cèl·lules germinals especialitzades de dues classes: femenines i masculines, anomenades gàmetes, ja sigui en un mateix individu o en diferents. El nou ésser s’origina mitjançant la fusió d’un gàmeta masculí (espermatozoide) amb un altre de femení (òvul), és a dir, es du a terme una fecundació, per tant aquest nou ésser tindrà una combinació dels gens dels dos progenitors.

Avui en dia però, l’enginyeria genètica permet manipular l’ADN i inclús introduir nous gens als ses cromosomes i produir transgènics. Això fa que les espècies puguin ser més resistents als llocs on habiten, augmentar la seva mida, posar colors més vistosos, però és un tema molt polèmic ja que no esta gaire ben vist la manipulació de l’ ADN. La majoria de vegetals utilitzen els dos tipus de reproducció, de manera que hi ha una generació de reproducció asexual per espores, anomenada esporòfit, que s’alterna amb una generació sexual que es reprodueix per gàmetes , anomenada gametòfit.

La reproducció asexual A la natura, els vegetals es multipliquen de manera asexual de tal manera que un sol progenitor es parteix, forma gemmes o es fragmenta per crear dos o més descendents, o bé produeix espores que germinen directament.En tots els casos, és un procés ràpid, que permet als individus millor adaptats al medi produir noves generacions d’individus igualment adaptats, ja que els descendents són clons dels progenitors, és a dir, posseeixen gens idèntics. Hi ha diferents tipus de reproducció asexual: -Per bipartició: moltes algues unicel·lulars es reprodueixen per simple divisió, és a dir, per partició en dos (bipartició) de la seva cèl·lula i separació de les cèl·lules filles resultants. Els llevats adopten una variant d’aquest sistema, anomenada germinació: la cèl·lula forma una espècie de gemma semblant a una berruga, que va creixent fins que es desprèn de la mare i es fa independent. En un dia un organisme unicel·lular pot produir varis milions de descendents.

-Per fragmentació: Molts vegetals pluricel·lulars es multipliquen sense desenvolupar òrgans reproductors especialitzats. El seu mecanisme de reproducció és el següent: de manera espontània, o a conseqüència d’una influència exterior mecànica, es separen parts del seu cos que donen lloc a nous individus.

-Per propàguls: algunes plantes, com les hepàtiques, produeixen una mena de cistellets a la cara superior del tal·lus que contenen grups de cèl·lules germinals anomenades propàguls. Quan

20

plou, les gotes d’aigua que cauen sobre les cistelles desprenen i transporten aquests propàguls, que es converteixen en noves plantes.

-Per gemmació: certes plantes produeixen gemmes especials, al les seves tiges o fulles, que venen a ser petites plates ja proveïdes d’una arrel incipient. Aquestes gemmes, anomenades bulbs, comencen a desenvolupar-se sobre la planta mare i quan cauen al sòl ja són capaces de viure com a plantes independents. També existeixen plantes que acumulen bulbs a les seves arrels. Un exemple d’aquest tipus de reproducció són els caps d’all que estan formats per bulbs, les dents d’alts.

-Per esporulació: és la forma de reproducció asexual més freqüent entre els vegetals. Consisteix en la producció de cèl·lules especials anomenades espores, per successives divisions dins d’una cèl·lula mare anomenada esporangi. Hi ha espores mòbils o planòspores i immòbils o aplanòspores.

Les primeres són pròpies de vegetals aquàtics, mentre que la segona està

destinada a la multiplicació fora del element líquid.

La reproducció asexual artificial Tant els agricultors com els científics usen constantment la capacitat de regeneració dels vegetals per multiplicar-los. D’aquesta manera aconsegueixen propagar varietats que no es poden reproduir per via sexual, així com produir descendents de característiques idèntiques a les d’un determinat individu, cosa que no succeiria mitjançant la reproducció sexual. Aquest tipus de reproducció es pot du a terme de diferents maneres: -Murgonat: s’enterra una part d’una branca jove, doblegant-la i així obligar-la a què faci arrels sense separar-la de la planta mare. Un cop crea les seves pròpies arrels, el brot ja pot nodrir-se per si mateix i llavors es separa de la planta mare.

-Esqueix: consisteix en reproduir una planta a partir d’un fragment de tija, fulla o arrel extreta de la mateixa. És una tècnica molt utilitzada ja que permet produir un gran nombre de fills d’una forma molt senzilla i barata. El fragment de tija ja de tenir gemmes, i a la part que s’enterra s’ha d’escampar amb hormones vegetals de creixement per afavorir l’arrelament. Per dur a terme aquesta reproducció s’ha de crear un mini hivernacle per tal d’aconseguir l’èxit dels esqueixos ja que aquests per l’arrelament necessiten calor i humitat.

-Empelts: consisteix en inserir a una planta arrelada un fragment amb gemmes d’una altra planta amb la finalitat d’aconseguir la soldadura dels teixits d’ambdues. La planta sobre la que s’opera es diu patró (o portaempelt) i la part inserida, empelt. Si s’aconsegueix la soldadura, es posen en comunicació els vasos conductors del empelt amb els del patró. De manera que aquest proporcionarà al empelt l’aliment necessari pel seu creixement. Les plantes han de tenir un estret parentesc sinó no funcionaria.

-Reproducció per laboratori: la tècnica de propagació més moderna consisteix en el cultiu en laboratori de meristemes i àpexs de gemmes, d’això se’n diu micropropagació. En un medi de

21

cultiu propici i amb quantitats adequades d’hormones vegetals, ràpidament es diferencien arrels i brots a partir del teixit inicial no diferenciat. És un procés molt ràpid, que ocupa molt poc espai, amb el qual s’aconsegueix fàcilment milers d’individus clònics a preus molt barats i sobretot, lliures de virus i fongs que causen malalties a les plantes.

22

Les plantes medicinals La fitoteràpia és l'estudi de l'ús de vegetals amb propietats medicinals, com a medicines o agents per millorar la salut.

La tradicional fitoteràpia es veu com una "medicina alternativa" per gran part de la medicina occidental, encara que els efectes de moltes substàncies que es troben en les plantes tenen evidència científica, i moltes plantes són utilitzades per fer fàrmacs, com per exemple el Salix que de la seva escorça s’extreu la salicilina, derivat de l’àcid salicílic, que es pot utilitzar per a la síntesi de l’àcid, aquest àcid el trobem a les aspirines, a xampús contra la caspa i en molts fàrmacs i cosmètics per l’acne i la psoriasis.

A dintre de la fitoteràpia hi ha els fitoaliments i els fitofàrmacs, aquest últim és un autèntic fàrmac i el segon és més un aliment vegetal que t’ajuda a millorar la teva salut.

Les propietats medicinals de les plantes en el nostre món occidental s’han anat oblidant degut al pes de la medicina moderna basada en productes químics, però se’ns oblida que molts medicaments provenen de principis actius que varen ser trobats a les plantes. Per tant és important valorar les plantes més enllà de la seva bellesa o el seu gust, ja que poden ser molt útils i estan al nostre abast fàcilment.

A les civilitzacions antigues era molt comú l’ús de les plantes medicinals, però s’ha de tenir en compte que totes no són bones n’hi ha de verinoses, com la cicuta que es va utilitzar per matar a Sòcrates.

Una planta medicinal és una planta que conté en algun dels seus òrgans principis actius, els quals administrats amb dosis suficients, produeixen efectes curatius. Es calcula que hi ha unes 260.000 espècies de plantes en general i que el 10% són plantes medicinals, però no es coneix la totalitat de la flora del nostre planeta així que es una dada orientativa.

Popularment hi ha milers d’ espècies que s’utilitzen per curar malalties, però de fet, per considerar

una

planta

medicinal

ha

de

tenir

alguna

substància

amb activitat

farmacològica(científicament demostrat) que es pugui utilitzar amb fins terapèutics o que es pugui fer servir per obtenir nous fàrmacs, és a dir, una planta que a través d’una infusió et curen el mal de panxa, seria un remei popular, no una planta medicinal. Només el 10% de les espècies totals de plantes es poden considerar medicinals. La Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix planta medicinal com

a qualsevol planta que conté substàncies que poden ser

utilitzades amb una finalitat terapèutica o per a la síntesi de productes farmacèutics.

La droga vegetal és la part de la planta medicinal que té els principis actius curatius. És a dir la Tilia platyphyllos seria la planta medicinal i la droga vegetal seria les seves inflorescències.

23

Usos de les plantes: Les plantes medicinals s’utilitzen en totes les parts del cos, tant exterior com interiorment. N’hi ha que es poden utilitzar a la pell, per èczemes per exemple, també es poden utilitzar als ulls, boca, gola, nas, oïda, la majoria són desinfectants.

També hi ha plantes pel cor, les arteries i venes, el aparell respiratori i digestiu, el fetge, ronyons,etc, tots contribueixen a millorar la funció d’aquests òrgans i aparells. També n’hi ha que actuen en el cervell i el sistema nerviós, relaxant o excitant, com per exemple l’ infusió de les inflorescències de la Tiliaplatyphyllos, és un gran relaxant i ajuda a tenir una bona digestió.

Recol·lecció i formes de preparació: La recol·lecció ha de realitzar-se quan els principis actius de la planta estan madurs, i normalment s’ha de deixar secar el vegetal, de forma que no es fermentin els sucres que contenen, però amb el temps les herbes seques van perdent les propietats. Les llavors i fruits no necessiten cap tractament i les escorces i arrels s’han d’extreure d’exemplars joves.

Les preparacions més freqüents de les plantes medicinals són: -Infusions: bullir aigua i afegir-hi part de la planta necessària. Es deixa uns minuts reposar tapada. Es solen preparar amb fulles, flors i llavors.

-Decocció: procés pel qual la planta es bull durant un període de temps determinat. Aquest procés s’usa per parts de la planta més dures com l’escorça, arrels i tiges.

-Reducció: si la cocció es du a terme més de vint minuts, es produeix la reducció. S’utilitza perquè els principis actius que resisteixen la calor tinguin una major concentració.

-Maceració: consisteix en deixar reposar la planta en aigua freda durant unes hores. Això serveix per extreure principis actius inestables davant la calor però solubles en aigua.

-Tintura o vins medicinals: és la maceració feta en alcohol i normalment porta una part de la planta per cinc d’alcohol. Aquest procés s’utilitza si els principis actius no es dissolen bé en aigua o tenen un gust desagradable, s’utilitza generalment la planta seca.

-Xarops: són dissolucions de sucre en aigua i posteriorment se li afegeix la planta.

-Sucs: Es trituren les plantes fresques i es filtra el líquid obtingut.

-Olis medicinals: al igual que l’alcohol, l’oli és un altre dels dissolvents més utilitzats. Hi ha certes plantes que transfereixen millor els seus principis actius al oli. Aquest tipus de preparació s’utilitza per l’ús extern(fregues, massatges).

-Compreses: es fan bullint la planta o sotmetent-la a l’acció de l’aigua, posteriorment les plantes s’emboliquen en draps fins que es posen a sobre la zona a tractar, un exemple seria la compresa de camamilla per infeccions dels ulls com els mussols i la conjuntivitis.

-Bafs: es preparen amb herbes aromàtiques, les quals es bullen en aigua. El vapor que es desprèn del recipient, un cop retirat del foc, és el que ha de ser inhalat.

24

Història de la medicina natural La fitoteràpia té els seus orígens en el principi de la humanitat, al principi s’utilitzava a través de rituals màgics. L’ús de les plantes per curar suposa un manifest per la existència d’herbaris des de l’època dels sumeris, assiris,, babilònic o fenicis. El Papir d’Ebers(1700 a.C.), amb més de 20 metres de longitud, trobat a les ruïnes de Luxor, recull l’ús medicinal de 700 plantes, com el all o el cascall. A Xina i la resta d’Àsia l’ús de plantes per tractar malalties es remunta a fa més de 10.000 anys. Però van ser els grecs i romans els primers en sistematitzar a l’Occident, a través

dels

seus

medicinals.

escrits,

Discòrides

l’estudi

de

la

seva

a

plantes obra

“DeMateriaMedica”, descriu més de 600 plantes d’ús medicinal.

En moltes civilitzacions com els grecs, babilònics o romans, la paraula planta i medicina és la mateixa.

Inclús la paraula pharmakon, significa farmàcia en grec, vol dir herba de curar o d’embruixar. Però en aquests últims anys de la era postmoderna,, on s’adjudica la saviesa a qui ha estudiat, el coneixement a través de la tradició, que era la propagació de la fitoteràpia, ha desaparegut.

S’han trobat escrits de Babilònia on es donen a Papir d'Ebers (1700 a.C.)

conèixer diferents receptes mèdiques preparades amb herbes de l’any 2000 a.C. Inclús es va trobar una caverna de l’època dels Neandertals amb diferents plantes enganxades a les parets, que es pensa que podien ser medicinals.

L’apogeu que van tenir les espècies, tots els viatges que es van realitzar a Orient per poder portar apreciades herbes, no només pel seu ús en la cuina que també és molt important, sinó també per les seves propietats curatives.

Part del llibre “De Materia Medica”

25

Regulació de les plantes medicinals Conscients de que les plantes poden tenir efectes secundaris, i que fàcilment pot produir-se una intoxicació si no s’utilitza degudament la planta , les autoritats sanitàries han anat controlant cada vegada més l'ús de les plantes medicinals , que fa anys es podien comprar a granel en els herbolaris . Aquest control és diferent segons el país.

Als Estats Units , on la FDA ( Food and Drug Administration , l'agència governamental que regula els aliments i medicaments ) no portava un control molt estricte dels preparats de plantes medicinals. Des de l'any 2007 la FDA ha implementat unes normes per millorar la qualitat dels preparats de plantes medicinals (que a Estats Units estan catalogades com a suplements dietètics) , pel que fa al procés de fabricació i els ingredients que contenen. Encara segueix sense controlar la eficàcia i seguretat d'aquests productes, no es consideren medicaments per les seves autoritats sanitàries.

A Alemanya, els productes de plantes medicinals estan controlats des de fa molts anys tan rigorosament com els medicaments de farmàcia. La Commission E és una agència oficial del govern alemany que realitza tasques similars a l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, però ocupant-se específicament de controlar l'eficàcia i seguretat de les plantes medicinals. Aquesta comissió ha preparat 300 monografies, o articles curts , sobre les preparacions de plantes medicinals més importants; indicant com s'han de dur a terme els processos d'elaboració dels diferents preparats i l'evidència científica i clínica disponible.

Aquestes monografies són la referència per a l'ús mèdic de les plantes medicinals en el sistema de salut alemany.

A nivell de la Unió Europea es va començar a tenir un control més rigorós a partir de l'any 2001, per mitjà d'una directiva per la qual els productes de les plantes medicinals havien de ser autoritzats d'acord a unes exigències de seguretat , qualitat i estàndards de fabricació , juntament amb el requeriment de reflectir en l'etiquetatge la seva composició i els possibles efectes secundaris i interaccions amb medicaments. Per això, una altra Directiva de l'any 2004 va flexibilitzar els requisits per autoritzar la comercialització dels productes de les plantes medicinals que es consideraven d’ " ús tradicional " i que al llarg dels anys haguessin demostrat eficàcia i, especialment, seguretat en el seu ús. Així, es poden autoritzar productes de plantes medicinals que s'han utilitzat en indicacions mèdiques per un període d’ almenys 30 anys (incloent-hi almenys 15 anys d'ús en algun país de la Unió Europea ) sense necessitat de demostrar la seva eficàcia i seguretat per mitjà d'assaigs clínics. Tanmateix, com es poden adquirir sense recepta, les indicacions mèdiques autoritzades són de malalties lleus per al tractament no es requereixi supervisió mèdica .

De manera similar al procediment seguit a Alemanya des de fa molts anys , a l'Agència de Medicines Europea ( EMA ) es va crear el 2004 el Comitè de Productes de Plantes Medicinals

26

(HMPC per les seves sigles de l'anglès Herbal Medicinal Products Committee ), que s'ha encarregat de preparar monografies de les plantes medicinals tradicionals els preparats poden comercialitzar a la Unió Europea , i es podrà emmarcar en dues categories, " ús tradicional " o " ús mèdic ben establert ". A més, la marca ha de demostrar que compleix els requisits de qualitat en la seva composició i fabricació .

Perquè les marques que ja estaven a la venda tinguessin temps per preparar les sol· licituds d'autorització segons els requisits de la Directiva de l'any 2004 , es va concedir un ampli marge de set anys . Des l'1 de maig de 2011 no es poden comercialitzar en els països de la Unió Europea productes de plantes medicinals que no hagin estat autoritzats .

Tanmateix, el que s'hagi fet servir una planta medicinal durant molts anys, o sigui d’ " ús tradicional ", no garanteix la seva eficàcia i seguretat.

A l’Estat espanyol tenim tres fonts que s’encarreguen de determinar si una planta és o no medicinal: el Catálogo de PlantasMedicinales del Consejo General de ColegiosFarmacéuticos, el Catálogo de Especialidades Farmacéuticas, Base de Datos del Medicamento y Parafarmacia també del Consejo General de ColegiosFarmacéuticos, i el Vademécum de Prescripción de Fitoterapia de la Sociedad Española de Fitoterapia (SEFIT), i

WHO

monografies de l' Organització Mundial de la Salut (OMS) a nivell mundial.

Per tot això, és imprescindible que totes les persones, especialment si pateixen alguna malaltia i estan prenent medicaments, consultin al seu metge abans de prendre qualsevol planta medicinal, per inofensiva que aquesta sembli .

27

Introduccióa la botànica La botànica és una branca de la ciència que s’ocupa del estudi dels vegetals. Molt abans de comprendre el funcionament d’aquests organismes i les causes de la seva gran diversitat de formes que existeix a la natura, els humans ja estaven molt interessats en aquests organismes tan diferents als animals. Els homes primitius coneixien els vegetals per la seva utilitat, uns eren comestibles i proporcionaven aliment mentre que altres eres perjudicials o verinosos. La fusta, les tiges, algunes fulles servien per construir cabanyes, embarcacions, eres útils per caçar i pescar, feien cistells i un gran nombre d’utensilis. Certes plantes tenien poders curatius o calmaven el dolor, unes altres potenciaven capacitats físiques o mentals.

Un dels passos més importants en la història de l’ésser humà va ser la domesticació d’algunes plantes, és a dir, el desenvolupament de l’agricultura. L’home va passar de recol·lectar vegetals silvestres a protegir els que més li interessaven i recol·lectar les seves llavors per plantar-les.

L’ ésser humà no ha deixat mai d’interessar-se pels vegetals. A l’Antiguitat, fa uns 3.000 anys, es va començar a ordenar els coneixements sobre les plantes, però la botànica va ser durant molt temps una simple branca de la medicina, i no va ser fins el segle XVI que es va convertir en una ciència independent.

Classificació de les plantes Les plantes són éssers vius que neixen , creixen , s'alimenten , es reprodueixen i moren . Però a diferència dels animals , poden fabricar el seu propi aliment , es mouen per impulsos propis en el seu mateix lloc però no poden traslladar-se d'un lloc a un altre per si mateixos . Les plantes i les algues són éssers autòtrofs , transformen l'energia del sol i les substàncies del sòl en els seus propis aliments . Les herbes d'una praderia , com totes les plantes , no necessiten alimentar-se de altres éssers vius .

Per estudiar els vegetals, els botànics sempre han sentit la necessitat d’ordenar-los i classificarlos en grups amb característiques comunes. Les primeres classificacions que es van fer es basaven en l’aspecte exterior dels organismes, és a dir, la seva morfologia. Més tard, amb el desenvolupament de les teories sobre l’evolució de la vida en el nostre planeta, tots els ésser vius es van classificar en funció del grau de parentesc que hi ha entre ells. D’aquesta manera, tots els vegetals components d’un mateix grup descendeixen d’una mateixa espècie ancestral que va evolucionar cap a formes de vida millor adaptades al medi.

En la classificació de les plantes s'utilitzen una sèrie de criteris per fer-la possible . Els criteris bàsics que s'utilitzen són : - Si tenen o no tenen arrels , tija i fulles .

- Si tenen o no tenen vasos conductors .

28

- Si tenen o no tenen llavors .

- Si tenen o no tenen fruits .

- Si tenen un o dos cotilèdons .

Segons aquests criteris , podem classificar les plantes en : - Plantes no vasculars ( Briòfites ): Són plantes d'estructura molt simple , anomenada tal·lus , en la qual no es distingeix l'arrel , la tija i les fulles . . Són plantes que solen viure en llocs humits ja que absorbeixen l'aigua directament de l'aire o del substrat . Es reprodueixen mitjançant espores i necessiten l'aigua per poder desenvolupar-se. Aquestes plantes representen el pas dels vegetals des de la vida aquàtica a la terrestre . Constitueixen unes 23.000 espècies .

Dins d'aquest grup tenim : - Les molses ( Bryopsida ) - Les hepàtiques ( Marchantiopsida ) - Els antocerotes . ( Anthocerotopsida ) - Plantes vasculars ( Cormòfits ): Són aquelles plantes que posseeixen arrel, tija i fulles .

Presenten un sistema vascular per a la distribució de l'aigua i els nutrients . Està format pel xilema o sistema vascular que distribueix la saba bruta cap a les fulles i el floema o sistema vascular que s'encarrega de la distribució de la saba elaborada cap a la resta de la planta . Dins d'aquest grup tenim : - Els pteridòfits ( Plantes sense flors o llavors ): Correspon al que es deien anteriorment criptògames . Comprenen unes 12.000 espècies . Aquests es classifiquen en : - Falgueres ( Pteridophyta ) - Licopodios ( Lycopodiophyta ) - Equisets ( Equisetophyta ) - Psilofitos ( Rhyniophyta ) - Els espermatòfits (plantes amb llavors ): Correspon al que es deien anteriorment fanerògames . Els espermatòfits al seu torn es classifiquen en : - Gimnospermes: Són aquelles plantes les llavors en la seva maduresa no es troben tancades en els fruits . Són plantes llenyoses de grans dimensions posseeixen el teixit anomenat meristemàtic que li permet créixer en gruix , no té ni fibres ni vasos llenyosos per tant les fustes són toves , les fulles són generalment persistents o perennes . Hi ha plantes monoiques , o sigui que té les flors masculines i femenines en una mateixa planta , també poden ser plantes dioiques són aquelles que només tenen un sol tipus de flors són masculines o femenines . Posseeixen flors poc vistoses no veritables la pol·linització és realitzada pel vent .

Dins d'aquest grup tenim :

29

- Les coníferes i taxàcies ( Coniferopsida ) - Les cícades ( Cycadopsida ) - El ginkgo ( Ginkgopsida ) - Gnetòpsids - Angiospermes: plantes les llavors es troben tancades en la seva maduresa dins dels fruits .

Posseeixen flors molt vistoses .. Aquestes poden ser : - Monocotiledònies ( Liliopsida ): Amb un sol cotilèdon en els embrions i creixement primari com el blat de moro .

- Dicotiledònies ( Magnoliopsida ): Amb dos cotilèdons i creixement secundari En botànica , els cotilèdons són les fulles primordials constitutives de la llavor i es troben

Taula dels taxons humans

en el germen o embrió .

Les llavors de les plantes monocotiledònies impliquen un únic cotilèdon (blat , blat de moro), les de les dicotiledònies impliquen dos (jueva, pèsol, castanyer). Els cotilèdons sovint s'encarreguen de les reserves nutritives .

Les llavors de les plantes monocotiledònies , tenen una estructura completament diferent de la de les dicotiledònies . Les monocotiledònies semblen no tenir una veritable full de reserva .

El concepte espècie, família i gènere Abans de poder determinar que diferents individus pertanyen a la mateixa espècie, cal estudiarne els trets ; tot i que hi ha diverses definicions d’"espècie", avui dia la separació entre espècies està força ben definida . Definim que dos individus pertanyen a la mateixa espècie si es poden reproduir i la seva descendència és fèrtil.

Malgrat que la línia que separa les espècies de les subespècies pot esdevenir més difícil de determinar de manera concloent. Les espècies s'agrupen: regne, fílum, classe, ordre, família, gènere i espècie, després podem trobar subespècie,varietat, socs, etc. Això depèn del parentiu filogenètic, és a dir, els membres d’un taxó comparteixen característiques i antecessors comuns. més o menys propers.

Per fer-nos una idea faré un exemple de l’ésser humà per entendre aquest conceptes. He fet l’exemple de l’ésser humà ja que és un exemple fàcil i serveix per

entendre bé aquest

mecanisme, però aquesta classificació s’utilitza per tots els ésser vius, i a través d’aquesta

30

classificació es van crear les claus dicotòmiques, que estan explicades en un altre apartat, però que són un gran avenç en la identificació d’organismes vius.

Per a la nomenclatura botànica serveixen paraules llatines , la nomenclatura fundada per Linné es diu binària o binomial perquè cada espècie es nomena amb dues paraules, la primera per designar el gènere i la segona per a l'espècie. Així, per exemple, en el gènere Quercus distingim el Quercusrobur, que és el roure, del Quercusilex, que és l’alzina. Per precisar més s'afegeix l'autoritat, és a dir, el nom del botànic que primer va descriure la planta amb tal nom. Per a això s'acostuma utilitzar abreviatures i així, per exemple, L. significa Linné, DC. De Taula dels taxons de l'alzina Candolle, Willd. Willdenow, Rehb. Reichenbach, etc.

També he fet un exemple de classificació d’un vegetal, de l’alzina, és a dir, del Quercusilex.

Breu història de la botànica La botànica, del grec βοτάνη ("herba"), és la ciència que s'ocupa dels vegetals o de tots els organismes tradicionalment considerats com a vegetals. El concepte de vegetal, que estava clar en temps d'Aristòtil, ha quedat desdibuixat pel desenvolupament del coneixement, de manera que al seu torn es defineix per ser l'objecte d'estudi de la botànica. En la pràctica, els botànics estudien les plantes, les algues i els fongs. En el camp de la botànica cal distingir entre una botànica pura, l'objecte de la qual és ampliar el coneixement de la naturalesa, i una botànica aplicada, les investigacions de la qual estan al servei de la tecnologia agrària, forestal, farmacèutica...

La botànica cobreix un ampli rang de continguts, que inclouen aspectes específics propis dels vegetals; de les disciplines biològiques que s'ocupen de la composició química (fitoquímica); l'organització cel·lular (citologia vegetal) i tissular (histologia vegetal); del metabolisme i el funcionament orgànic (fisiologia vegetal), del creixement i el desenvolupament; de la morfologia (fitografia); de la reproducció; de l'herència (genètica vegetal); de les malalties (fitopatologia); de les adaptacions a l'ambient (ecologia), de la distribució geogràfica (fitogeografia o geobotànica); dels fòssils (paleobotànica) i de l'evolució.

Els primers autors construïren les seves classificacions sostenint-se en les seves finalitats. Així, Discòrides (segle I d.C.) va classificar les plantes en quatre grups: aromàtiques, alimentícies,

31

medicinals i vinoses. Dodoneus, al segle XVI va reconèixer: les flors silvestres, el farratge, les espècies i els aliments.

Cesalpino (1519-1603) va ser el primer que va considerar els caràcters de les plantes en funció, no del home, sinó de la mateixa planta: absència o presència de flors, fruits i llavors, ovari súper i ínfer.

Al segle XVII grans botànics, com John Ray, Magnol, Torunefort, van classificar les plantes en herbes, arbres i arbustos, i a més a més va distingir un cert número de famílies, gèneres i espècies. Al segle XVIII arriba el gran botànic, Carl von Linné (1707-1778), qui va ser el primer en reconèixer la importància dels òrgans de reproducció, va dissenyar classes, segons el nombre d’estams, i ordres, segons el gineceu, el fruit i la mida de la planta.

Fins aleshores, totes les classificacions eren artificials, escollint l’autor el caràcter sobre el qual fonamentar les seves divisions.

Però els botànics van començar llavors a interessar-se en el mètode natural. Un dels més importants va ser Antonio-Lorenzo de Jusieu (1748-1836), qui s’interessa per trobar una jerarquia de caràcters. Distingeix entre caràcters primaris constants, a partir del mateix òrgan (presència o absència de cotiledònies), caràcters secundaris, amb algunes variacions, caràcters terciaris,etc.

Amb Lamarck, Darwin, de Candolle, Cavanilles, Mutis i altres botànics posteriors, intervenen en la noció del parentesc entre les plantes, la filogènia.

32

Claus dicotòmiques És una eina que ens permet identificar éssers vius fins a una categoria definida per l’investigador. Aquesta eina és molt important en taxonomia ja que faciliten el reconeixement d’organismes en un camp basat en característiques morfològiques i que, la majoria, es poden veure a simple vista. El seu ús està molt difós en l’estudi sobre la biodiversitat, ja sigui per un grup o una zona de vida.

Consisteix en un conjunt de preguntes que tenen només dues respostes i que, contestades successivament, porten a la identificació de l'organisme. S’utilitza per tots els éssers vius, en el món de la botànica és molt important ja que permet conèixer una espècie vegetal ràpidament i amb total rigor.

La clau està organitzada en dicotomies (de vegades tricotomies) o dilemes, o sigui, parells d'afirmacions contraposades (exemple: "plantes amb flors grogues" contra "plantes sense flors grogues").

Aquestes afirmacions estan nominades de diferent manera, amb nombres aràbics o romans, amb lletres, amb símbols, etc.

Per exemple: 1a. Planta amb flors blaves o violeta ................ 2 1b. Planta amb flors grogues o blanques ......... 3 2a. Planta amb flors blaves ........ espècie A 2b. Planta amb flors violeta ........ espècie B 3a. Planta amb flors blanques ........ espècie C 3b. Planta amb flors grogues ..... espècie D És a dir, mitjançant les característiques morfològiques de l’organisme, anem descartant un gran ventall de vegetals, fins arribar a l’espècie que volien identificar.

La seva ocupació consisteix sempre a prendre una i només una de les dues alternatives; cal llegir primer les dues afirmacions i optar per una d'elles. L'afirmació que es va rebutjar no es torna a veure al desenvolupament de la determinació.

Tornant a l'exemple del color de les flors , imaginem que tenim una flor groga; llegim la primera dicotomia : 1a . Planta amb flors blaves o violeta ................ 2 1b . Planta amb flors grogues o blanques ......... 3 La nostra planta té flors grogues , de manera que seguim a la dicotomia número 3 ( saltant la 2) 3a . Planta amb flors blanques ........ espècie C 3b . Planta amb flors grogues ..... espècie D La nostra flor compleix la condició 3b , pel que pertany a l'espècie D. Tanmateix, és freqüent trobar- dicotomies ambigües , com ara:

33

1a . Longitud superior a 4 cm ........ 2 1b . Longitud inferior a 4 cm .......... 3 i el nostre espècimen mesura just 4 cm ( o 3,9 , o 4,1 ) , hem de seguir els dos camins fins toparnos amb una dicotomia que el nostre espècimen no compleixi , per exemple , si optem per seguir el camí 2 ( més de 4 cm ) i més endavant trobem una dicotomia que digui 5a . cap blanc 5b . cap negre i el nostre exemplar té el cap vermell , tornarem a la dicotomia 1 i seguirem el camí 3 ( menys de 4 cm ).

A continuació faré un exemple d’identificació de la espècie Quercusilex (alzina), mitjançant el suport del llibre de Ramon Pascual, nomenat “Guia dels arbres dels Països Catalans”: 1 -Fulles molt curtes, de menys de 3 mm..................................................................................2 -Fulles d’altra mena.................................................................................................................3 Aquest és el primer pas, hem de triar una de les característiques, com que l’alzina té una fulla més gran de 3 mm, escollirem la segona característica, i anem al punt 3.

3 -Fulles molt estretes, de menys de 5 mm..............................................................................4 -Fulles d’altra mena...............................................................................................................8 El segon pas, triem la opció “fulles d’altra mena” ja que té fulles amples, de més de 5 mm. Així que ens envia al punt 8.

8 -Fulles simples, pinnades (amb un sol nervi principal)..........................................................9 -Fulles simples, palmades (amb 3 o més nervis principals)..................................................43 -Fulles compostes amb 1 o més nervis principals.................................................................50 L’alzina està caracteritzada per fulles simples amb un sol nervi principal, és a dir, té fulles simples i pinnades, així que seguidament anem al punt 9.

9 -Fulles enteres (o molt finament dentades)............................................................................10 -Fulles amb el marge francament dentat................................................................................17 -Fulles amb el marge lobulat o profundament dividit.............................................................39 Les fulles de l’alzina estan lleugerament dentades, és a dir, seguirem el punt 10.

10 -Fulles sense pèls...............................................................................................................11 -Fulles amb pèls (observeu sobretot el revers).................................................................12 Si observes amb lupa, pots veure com les fulles tenen un pèls, així doncs anem al 12.

12 -Fulles tendres i densament peludes. Caduques. Nervis prominents pel revers..........Gatsaule -Fulles tendres, poc peludes. Caduques.............................................................................13 -Fulles endurides i persistents ( a vegades dentades)...........................................................16

34

Ja ens mostra una opció, però com que busquem l’alzina i no compleix aquestes característiques, la descartem. Les fulles de l’alzina són dures i dentades així que prosseguim cap al punt 16.

16 -Tronc amb l’escorça d’un gris fosc.

Arbre de fullatge dens i capçada força regular (fulles dentades)...................................Alzina -Tronc d’un gris clar amb un gruixut revestiment (suro).

Arbre de fullatge esclarissat i capçada irregular...........................................................Surera Ja ens queda un últim pas, el nostre arbre compleix totes les característiques : té un tronc gris fosc, no esta revestit per suro, té un fullatge dens i fulles dentades, és a dir, que podem assegurar que l’arbre que volíem identificar és una alzina. El llibre t’envia a la pàgina 27 on hi ha la fitxa tècnica de l’espècie Quercusilex.

Aquesta clau dicotòmica que he fet servir, és basava majoritariament en la morfologia de les fulles, però es pot utilitzar qualsevol tret morfològic de l’organisme.

Alzina de l' institut

35

Fulles de l'alzina

El clima de Sant Celoni Cada espècie vegetal necessita certs materials i determinades condicions ambientals per poder créixer i reproduir-se. La regió on viu una planta depèn de l’ humitat, la llum, la temperatura, el tipus de sòl i altres factors físics, a més a més d’altres de tipus biològic, com l’existència o no d’una altra espècie competidora millor adaptada que ella. En el món es poden distingir una sèrie de regions caracteritzades pel seu clima, en funció de les precipitacions anuals, la temperatura mitjana anual i la relació entre l’aigua caiguda i la evaporada (evapotranspiració). Tenint en compte aquests paràmetres es pot conèixer el paisatge vegetal que hi haurà en una zona (sense tenir en compte la mà de l’home).

Per conèixer el tipus de vegetació de Sant Celoni he utilitzat el sistema de classificació de zones de vida de Holdridge. Aquest és un projecte per a la classificació de les diferents àrees terrestres segons el seu comportament global bioclimàtic. Va ser desenvolupat pel

botànic

i

climatòleg

nord-americà Leslie

Holdridge (1907-1999) i va ser publicat per primer cop el 1947 i actualitzat el 1967.El sistema es basa en la fisonomia o aparença de la vegetació i no pas en la Sistema de classificació dels sistemes de vida de composició florística.

Holdridge

El sistema es basa en els següents tres paràmetres principals: -la biotemperatura mitjana anual (en escala logarítmica). En general, s’estima que el creixement vegetatiu de les plantes es produeix en un rang de temperatures entre els 0°C i els 30°C, de manera que la biotemperatura és una temperatura corregida que depèn de la pròpia temperatura i de la duració de l'estació de creixement. Les temperatures per sota de la de congelació es consideren com 0°C, donat que a aquestes temperatures les plantes s’aletarguen.

-la precipitació anual en mm (en escala logarítmica); -la relació de la evapotranspiració potencial (la relació entre la evapotranspiració y la precipitació mitjana anual), que és un índex d’humitat que determina les províncies d’humitat.

Les principals innovacions del sistema Holdridge van ser l’anàlisi dels efectes de la calor mitjançant la biotemperatura, l’ús de progressions logarítmiques per obtenir canvis significatius en les unitats de vegetació natural, i la determinació de la relació directa entre la biotemperatura i l’evapotranspiració potencial (humitat) i la relació entre la evapotranspiració real i la productivitat biològica.

Per determinar la zona de vida que hi ha a Sant Celoni, primer hem d’obtenir la mitjana anual de biotemperatura, a partir de la mitjana mensual de temperatures, amb les correccions

36

assenyalades pels mesos sota zero i una correcció per als que superar els 24ºC en funció de la latitud: tbio = t – [3 * graus latitud/100) * (t – 24)2] (on t = és la mitjana mensual de temperatura i tbio = és la mitjana mensual de biotemperatura).

Els graus de latitud de Sant Celoni són 41º41’21,72’’, segons l’ Institut d’Estadística de Catalunya.

Segons el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient les mitjanes mensuals de temperatura, recollides durant els anys 1990 fins al 2000, són les següents:

(ºC) Mitjana mensual 25 20 15 10 5 0

(ºC) Mitjana mensual

Gràfic de la temperatura mitjana mensual

La mitjana anual, segons les dades d’aquest gràfic, és 12.78 ºC. Hi ha una propietat del sistema de Holdridge que diu que si una temperatura mitjana esta entre 6ºC i 24ºC, la biotemperatura serà la mateixa que la mitjana anual.

Un cop tenim la biotemperatura, hem de buscar les precipitacions anuals. A través de la biblioteca digital del Real Jardí Botànic, he trobat que les precipitacions anuals de Sant Celoni es troben entre 700 i 800 mm/any.

Per últim, s’ha de calcular l’evapotranspiració, que és el mateix que l’índex d’humitat. Hi ha moltes fórmules matemàtiques per conèixer l’evapotranspiració, com el mètode Penman, Jensen-Haise o Thornthwaite, entre molts altres. Segons la viquipèdia, la evapotranspiració de la província de Barcelona és 839 litres, i aquesta dada s’ha de dividir per les precipitacions anuals: 839/800= 1.05.

Ja tenim totes les dades per trobar el clima de Sant Celoni: -Biotemperatura: 12,78ºC. -Precipitacions anuals: 800 mm/any.

-Evapotranspiració: 1,05.

A continuació fent ús del diagrama, he trobat el punt on es troben les línees de biotemperatura i de precipitació en un determinat hexàgon del diagrama.

37

El següent pas es observar la fila a la que pertany la zona de vida (a la part dreta del diagrama) que està determinada per les diferencies de biotemperatura. Sant Celoni pertany a la zona de vida lowermontane degut a la seva biotemperatura de 12,78ºC. Per últim, s’obté la regió latitudinal (en l’escala vertical del costat esquerre), cadascuna amb un equivalent en el fila del costat dret del diagrama.

Segons

la

Generalitat

de

Catalunya,

la

nostra regió

latitudinal

és

una

zona

temperada.

Emprant

aquest

sistema de classificació de zones de vida, podem saber que Sant Celoni pertany a la zona Classes de vida del sistema de Holdridge climàtica

anomenada

Warmtemperatedr y forest, és a dir, un

bosc

sec

temperat (núm. taula).

càlid

20

a

la

Això

fa

referència

a

vegetació clímax

la

natural que

hi

hauria o que podria haver-hi si el medi no

hagués

estat

alterat.

La vegetació dels boscos secs temperats càlids estan caracteritzats per un estrat arbustiu i lianoide molt desenvolupat, d'herència tropical, que enriqueix el bosc i el fa atapeït i de vegades fins i tot impenetrable.

El

fullatge dels arbres i

Paràmetres del clima de Sant Celoni al gràfic de Holdridge

arbustos es manté viu tot l'any, estalviant així una excessiva producció de material vegetal, molt costós de fer per estar ple de defenses. Aquestes defenses poden ser de tipus físic (fulles dures i

38

resistents a la deshidratació, agullons, pilositat...), químic (fulles aromàtiques, pudents o verinoses) o biològic (secretant substàncies per alimentar a petits insectes depredadors que mantenen lliure de plagues a la planta). Són estratègies desconegudes en el món temperat i que barregen les del món tropical humit (fulles perennes) i sec (fulles xeromorfes, espinescents, aromàtiques). El nostre clima condiciona l’abundància dels gèneres vegetals com el Quercus i el Pinus. Els vegetals de l’ institut, encara que van ser plantats per mans de l’home, comptem amb les espècies típiques del nostre clima, i és que al patí hi ha set alzines i un pi. Però hi ha força espècies autòctones com per exemple la Wisteriasinensis o el Ginkgo Biloba, que pertanyen a la zona climàtica de la Xina.

39

Metodologia Hi ha diferents mètodes per reconèixer un vegetal, el reconeixement més utilitzat pels botànics és l’ús de claus dicotòmiques, però com que jo no he adquirit els suficients coneixements necessaris per utilitzar aquest mètode, he utilitzat el següent mètode: Un cop vaig plantejar la meva hipòtesi i objectius, vaig començar a fer la presa de mostra, que és consta d’una mostra de les fulles, una que fos representativa de tot l’arbre, és a dir que tingués

les

característiques

fisiològiques

comunes de la majoria de les fulles de l’arbre o arbust, Els paràmetres amb els quals em vaig fixar va ser: la textura, el color i la forma, a més a més de fer un seguiment per veure si són arbres caducifolis o perennifolis. També he agafat mostres de l’escorça fixant-me en el color, la textura i el gruix. Un altre presa de mostra és la dels fruits i flors dels arbres i plantes, i datar a quina època de l’any han sortit.

Degut a què l’alçària d’un arbre o arbust depenen de Esquema de la metodologia emprada molts factors tant abiòtics (tipus de substrat, aigua, radiacions solars,etc) i biòtics (plagues, competència entre altres plantes, etc), i a més de que no conec l’edat de cada arbre, no he agafat l’alçària de cada planta com a característica pel reconeixement dels organismes.

He emprat dos tipus de mostreig: una mostra puntual o simple, és a dir una mostra recol·lectada en un temps específic i que reflecteix les característiques de l’arbre durant tot l’any; i un mostreig sistemàtic que consisteix en la seqüència temporal repetitiva de recol·lecció, per obtindre totes les característiques necessàries dels arbres caducifolis, que canvien tot l’any i de les plantes que fan fruits i flors. Les dates de mostreig han sigut varies, primer de tot a la primavera, que és quan la majoria de plantes floreixen i és quan la planta torna a “reviure” després del fred hivern, però a més a més he agafat mostres durant la tardor i l’ hivern per veure la seva metamorfosis.

40

Per tal que el procediment de presa de mostres resultés amb el major rigor possible, vaig assignar un número de identificació per cada mostra a més de senyalar-la al plànol de l’ institut per saber-ne la seva localització i indicar la data del mostreig.

La conservació de les mostres ha sigut el següent: les fulles les vaig conservar entre fulles de cel·lulosa, els fruits els vaig deixar assecar i posteriorment els vaig emmagatzemar en caixes individuals per a cada mostra, i les escorces també van ser emmagatzemades de la mateixa manera. Vaig triar aquests recursos ja que eren recursos fàcils de dur a terme i a més em van permetre una bona conservació de les mostres.

Un cop vaig fer les preses de mostra necessàries, el següent pas va ser documentar-me sobre el tema, és a dir, llibres, manuals i guies de camp sobre les característiques dels arbres i arbustos de Catalunya, i manuals de plantes de tot el món per les espècies estrangeres. Els llibres que he consultat són els següents, la majoria agafats de la biblioteca de Sant Celoni: -Romo, Ángel M. “Árboles de la Península Ibérica y Baleares” (1997) Guías de Campo.

-Pascual, Ramon “Guia dels arbustos dels Països Catalans” (1998) Pòrtic -Pascual, Ramon “Guia dels arbres dels Països Catalans” (1994) Pòrtic -Kremer,

Bruno

P.

“Arbustos

silvestres y de jardín” Everest -Coombes, Allen J. “Arboles” (2003) Omega -Llistosella, Jaume i Sànchez-Cuxart, Antoni “L’herbari” (2003) Universitat de Barcelona Aquests són els llibres amb els quals m’he

informat

sobre

totes

les

característiques que pot tenir una planta, els tipus de vegetals que trobem a cada clima i les espècies que hi ha dintre de cada gènere. M’han anat molt bé per fer les comparacions ja

que

d’espècies

tenen amb

un

gran

totes

nombre

les

seves

característiques.

Un cop feta la presa de mostra i la documentació,

toca

comparacionsprimer

de

fer

les

tot

vaig

Esquema de la metodologia d' identificació

començar amb les fulles ja que hi ha de molts tipus. Vaig agafar una fulla d’una espècie de

41

l’institut i hem vaig cercar la planta que tingues el mateix tipus de fulla, en quan a forma, color, mida, nervis, etc i he anat comparant amb tots aquests llibres fins trobar una planta que tingués la mateixa fulla. Un cop comprovava que tenien la mateixa fulla passava a mirar si tenien el mateix fruit, però si no tenien la mateixa fulla seguia buscant.

Hi ha molts tipus de fruit per això un cop trobava el mateix tipus de fruit, el més segur era que fos l’espècie correcte però per assegurar-me, per últim, comprovava si l’escorça és del mateix tipus, en quan a color, textura, gruix,etc. Si no era així, seguia buscant altres plantes que concordessin totes les característiques anatòmiques. Si totes les característiques concordaven, donava per bona aquesta identificació.

Per confirmar que no m’hagués equivocat en la meva recerca de les espècies de l’ institut, el que vaig fer, un cop acabada la recerca de la nomenclatura dels arbres i arbustos, vaig demanar una confirmació d’un professional de la botànica per poder donar solidesa a la meva identificació.

Un cop assegurades les identificacions vaig prosseguir amb la creació de les fitxes tècniques de la flora de l’ institut. He dissenyat unes fitxes tècniques on he sintetitzat la informació de cada espècie per a què pugui ser utilitzada com a consulta i per a desenvolupar activitats pedagògiques en les assignatures de ciències. Aquestes fitxes tècniques es troben a l’annex del meu treball i també he lliurat una còpia a la biblioteca de l’ institut, per a què tothom en pugui fer ús.

Un cop acabades les identificacions i després d’haver-me format bastant sobre el món de la botànica, com que les claus dicotòmiques són el procés més científic per identificar una espècie, he après a usar les claus dicotòmiques i de pas hem servirà per confirmar si el meu mètode ha sigut correcte. A continuació faré un exemple de l’ús d’una clau dicotòmica per identificar una espècie en concret la Tiliaplatyphyllos (tell de fulla gran), amb el suport del llibre de Ramon Pascual nomenat “Guia dels arbres dels Països Catalans”.

1 -Fulles molt curtes, de menys de 3mm.....................................................................................2 -Fulles d’altra mena..................................................................................................................3 Com diu el seu nom, el tell té les fulles grans, mesuren d’uns 8 a 14 cm. Així doncs, l’única resposta correcte és la segona, que ens envia al punt 3.

3 -Fulles molt estretes, de menys de 5mm...............................................................................4 -Fulles d’altra mena................................................................................................................8 Com he dit abans, les fulles són grans, i també amples, així que la resposta correcte és la segona que ens envia al punt 8.

8

-Fulles simples, pinnades (amb un sol nervi principal).........................................................9 -Fulles simples, palmades (amb 3 o més nervis principals)...................................................43 -Fulles compostes amb 1 o més nervis principals.................................................................50

42

La fulla del tell està composada per un sol nervi central, és a dir seguirem la primera afirmació que et porta al punt 9.

9

-Fulles enteres (o molt finament dentades)............................................................................10 -Fulles amb el marge francament dentat...............................................................................17 -Fulles amb el marge lobulat o profundament dividit............................................................39

La fulla és francament dentada així que prosseguim al punt 17.

17 -Fulles molt peludes pel revers...............................................................................................18 -Fulles poc o no gens peludes.................................................................................................21 Com que no té pèls al revers, continuem al punt 21.

21 -Fulles lanceolades, amb dents que no punxen....................................................................22 -Fulles triangulars o rombals, amb dents que no punxen......................................................24 -Fulles ni lanceolades, ni triangulars, ni rombals, amb dents que no punxen.....................26 -Fulles amb dents punxants i rígides, com espines................................................................38 La fulla del tell té una forma característica entre triangular i rombal i té dents que no punxen, així que la característica òptima serà la tercera, que ens condueix al punt 26.

26

-Fulles amb el limbe asimètric.............................................................................................27 -Fulles amb el limbe simètric...............................................................................................31

Aquesta espècie té les fulles amb el limbe asimètric així que continuem al punt 27.

27

-Fulles amb les dents de dues grandàries diferents almenys amb 10 parells de nervis........28 -Fulles amb les dents totes iguals, amb menys de 10 parells de nervis................................29

Aquesta espècie té totes les dents de la mateixa mida i menys de 10 parells de nervis així que anem al pas 29.

29

-Fulles ovalades, molt estretes. Branques flexibles...................................................Lledoner -Fulles

ovalades o1 arrodonides. Base del limbe en forma de cor. Branques poc

flexibles.......................................................................................................................................30 El tell té les fulles amples i les branques no són gens flexibles, al contrari són molt resistents i gruixudes. Per tant, el següent punt serà el 30, ja que no és un Lledoner, és a dir, hem descartat una espècie.

30

-Limbe de més de 6 cm d’amplada, amb pèls blancs a les enforcadures dels nervis. Fruit

ovoide..................................................................................................................Tell de fulla gran -Limbe de menysde 6 cm d’amplada (de 4 a 6 cm), amb pèls rossos a les enforcadures dels nervis. Fruit esfèric......................................................................................Tell de fulla petita Finalment, ja hem identificat l’espècie que volíem (Tiliaplatyphyllos), que és la primera opció ja que les fulles mesurem més de 6 cm i té els fruits ovoides.

1

Limbe: anar a la pàgina 10.

43

L’hort L’ institut té un hort, aquest va ser creat pel professor Jordi Abril, mestre i coordinador de l’Aula Vida.

Va crear fa tres anys, durant el curs 2010-2011, un hort amb la finalitat d’ensenyar als alumnes com creixen les plantes però d’una forma més didàctica.

Durant el curs 2011-2012 l’hort el va portar la professora

de

ciències

Maria José Morato, amb el

seus

alumnes

de

biologia.

Els alumnes d’Aula Vida L'hort de l' institut són els que s’encarreguen de regar, plantar i agafar la collita de l’hort, treballen dues hores a la setmana a l’hort, on aprenen moltes coses sobre el procés de creixement d’un vegetal.

Aquest curs han plantat: cols, bròquil, api, cols de Brussel·les, carxofers, maduixeres, porros, pèsols i raves, degut a què aquestes verdures i hortalisses es recullen abans de l’estiu i així poden agafar la collita. Però cada any planten coses diferents per conèixer vegetals.

44

els diferents

Conclusions Un cop acabat el meu treball, l’ investigació i la creació de les fitxes tècniques, el següent pas és concloure els objectius que em vaig marcar.

Com que l’objectiu que tenia era saber quines plantes de l’ institut són medicinals, primer vaig haver d’identificar-les. La identificació m’ha suposat moltes hores ja que el meu mètode abastava totes les espècies i això el feia molt lent, això m’ha fet adonar-me de la importància d’un bon mètode, que en aquest cas seria el de les claus dicotòmiques, ja que aquest mètode et permet anar molt més ràpid i ser més concret. La conclusió sobre la metodologia és que hauria d’haver estudiat bé les claus dicotòmiques primer que res, per poder utilitzar-les com a mitjà d’identificació de les diferents espècies, i no només per confirmar-les, així m’hauria estalviat molt de temps. M’he adonat de la importància d’emprar un mètode científic organitzat i rigorós, ja que aquest a partir de l’experiència de moltes investigacions, està dissenyat per arribar a unes conclusions d’una manera eficaç i més acurada.

Un cop vaig tenir les espècies identificades, el següent pas va ser conèixer si són plantes medicinals. Primer vaig aprendre que és una planta medicinal, ja que jo creia que una planta era considerada medicinal si aquesta era emprada per curar malalties, però durant la meva investigació he descobert que no tot lo natural és bo, i les plantes també tenen risc de toxicitat i efectes secundàries, per tant la Organització Mundial de la Salut, i altres organitzacions, s’encarreguen de definir què és una planta medicinal i estudiar quines plantes ho són. Per la OMS una planta medicinal és un vegetal que conté substàncies que poden ser utilitzades amb un ús terapèutic o com a precursors de síntesis farmacèutica. Seguint aquesta definició de planta medicinal i el llistat d’espècies que estan considerades, afirmo que de les 41 espècies que he identificat, n’hi ha 13 que estan considerades plantes medicinals pels seus principis actius beneficiosos per la salut, és a dir, el 32% de les espècies de l’ institut són considerades plantes medicinals. Entre aquestes destaca l’espècie Ginkgo biloba que és una espècie molt reconeguda al món químic-farmacèutic.

Finalment he dissenyat unes fitxes tècniques on he sintetitzat la informació que he cregut òptimaper a què aquestes fitxes serveixin com a consulta(ja que estan al abast de tothom a la biblioteca del centre) i per a desenvolupar activitats pedagògiques en els alumnes de ciències.

Amb això vull que els alumnes i professors coneguin més l’entorn que ens envolta cada dia i que potser, per desconeixement, no el valorem suficientment. A més a més no només són adorns, sinó que apart de crear un jardí molt agradable, les plantes són necessàries per a mantenir l’equilibri de la composició de l’atmosfera i a més a més posseeixen substàncies curatives.

Espero que el meu treball d’investigació no s’acabi aquí i que algú algun dia s’engresqui a seguir amb les fitxes tècniques de les herbes i dels futurs arbres, així com també espero que el

45

meu treball serveixi per a moltes

persones que estiguin interessats en conèixer les

característiques i usos de les nostres espècies.

Opinió Sent sincera al principi no tenia gaire clar de quina manera em serviria aquest treball, però a mesura que vaig anar fent el meu treball, vaig conèixer un món que era desconegut per mi, el de la botànica. El que més m’ha agradat del meu treball és que he estudiat una àrea científica però no només m’he basat en llibres, webs, etc, sinó que he pogut analitzar i investigar les característiques de les plantes de primera mà, i això m’ha fet que valori molt les tasques dels botànics i el paper de les plantes al món.

He estudiat la vegetació d’aquest lloc on hi passem tantes hores tant estudiants com professors ihe adquirit grans coneixements de botànica, i a part m’ha enriquit molt com a persona, m’ha fet valorar molt el paisatge que ens envolta.

Durant el procés d’identificació m’he familiaritzat amb una gran quantitat d’espècies, no sols de l’ institut, sinó del territori català. A més a més he pogut aprendre el mètode emprat pels botànics, les claus dicotòmiques, que en un futur em poden servir per identificar una espècie sense cap problema.

Vaig començar el treball sense saber pràcticament res, i ara em trobo amb molts coneixement que he anat adquirint, més dels que creia inicialment que assoliria, i a més a més he aconseguit arribar als objectius que m’havia marcat.

Estic molt contenta amb la feina que he fet ja que he donat tot el possible de mi, i crec que ha sorgit una font d’informació per tot el que hi estigui interessat i que pot servir per a tots, amb coneixement de botànica i no, que vulguin consultar qualsevol cosa de les espècies de l’ institut.

Per tant, considero que el meu treball pràctic pot tenir molta utilitat.

46

Bibliografia -Ara Roldán, Alfredo. “100 plantasmedicinalesescogidas” (2004) EDAF. -Bolòs, Oriol. “Flora manual dels Països Catalans” (1993) Pòrtic.

-Cañigueral, Salvador. “Fitoterapia: concepto y ámbito de aplicación” (2009) PDF -Companys d’en Lluís Fisas.“Te’n recordes, Lluís?” 1994, Les edicions del Pertegàs.

-Coombes, Allen J. “Arboles” (2003) Omega.

-Folch i Guillèn, Ramon. “Història natural dels Països Catalans” (1989) Enciclopèdia catalana.

-González

Ruizm

Patricia.

“Evidencias

sobre

la

seguridad

y

toxicidad

de

las

plantasmedicinales” PDF -Hijar i Pons, Robert. “Els arbres del nostre paisatge”(1980) Publicacions de l’abadia de Montserrat.

-Hill, Lewis. “La reproducción de las plantaspaso a paso” (2002) Omega.

-Izco, Jesús. “Botànica” (1997) McGrawHill -Kremer, Bruno P. “Arbustos silvestres y de jardín” Everest.

-Llistosella, Jaume i Sànchez-Cuxart, Antoni. “L’herbari” (2003) Universitat de Barcelona.

-Masclans, Francesc. “Guia per a conèixer els arbres” (1999) Flor del vent.

-Morales, Maria José “Fitoterapia” (2009) Diapositives a PowerPoint.

-Pascual, Ramon. “Guia dels arbres dels Països Catalans” (1994) Pòrtic.

-Pascual, Ramon. “Guia dels arbustos dels Països Catalans” (1998) Pòrtic.

-Romo, Ángel M. “Árboles de la Península Ibérica y Baleares” (1997) Guías de Campo.

-Talón, Manuel. “Fundamentos de Fisiologís Vegetal” (2000) McGrawHill-Edicions Universistat de Barcelona.

-Théron, André. “Botánica” (1977) Montaner y Simon editores.

Webgrafia -Jardín botánico atlántico de Gijón. Claves dicotómicas. Recuperat el 5 d’octubre de 2013: http://www.gijon.es/multimedia_objects/download?object_id=99277&object_type=document

- Morales, Jesús (2013). Enginyer tècnic agrícola. Infojardin. Recuperat el 20 de juliol de 2013: http://articulos.infojardin.com/plantas/plantas.htm

-Professorat de l’ Institut Oriol Martorell. Blog biologia. Recuperat el 25 d’agost de 2013: http://blocs.xtec.cat/naturalsom/1r-eso/6-regne-vegetal/

-Serra Morlà, Jordi. Projecte: les nostres plantes. Recuperat el 2 de setembre de 2013: http://www.xtec.cat/~jserla/projecte/index.htm

-Viquipèdia (2013). Llistat de plantes medicinals. Recuperat el 20 d’octubrede 2013: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_plantes_medicinals#B

47

Índex d’il·lustracions -Pati de l’ institut, al 1979..............................................................................................................4 Font: registre fotogràfic de l ‘institut.

-Pati de l’ institut, al 1979..............................................................................................................4 Font: registre fotogràfic de l’ institut.

-Professor Lluís Fisas.....................................................................................................................4 Font: registre fotogràfic de l’ institut.

-Olivera del patí de l’ institut..........................................................................................................5 Font: fotografia feta per mi.

-Estructura de la cèl·lula vegetal. ..................................................................................................8 Font: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9lula_eucariota -Tipus de creixement......................................................................................................................9 Font: esquema fet per mi.

-Parts de la fulla............................................................................................................................10 Font:http://blocs.xtec.cat/miralletesmitja/2013/10/12/les-fulles -Tipus de fulla (1-5)................................................................................................................11-12 Font: http://www.xtec.cat/~jserla/projecte/tipusfulles.htm -Parts de l’arrel. ...........................................................................................................................13 Font:http://www.xtec.cat/~jserla/projecte/partsarrel.htm.

-Tipus d’arrel...............................................................................................................................13 Font:http://blocs.xtec.cat/naturalsom/1r-eso/6-regne-vegetal/#.Uq2S99LuLHU -Roses del pati de l’ institut..........................................................................................................14 Font: fotografia presa per mi.

-Fruit alat del pati de l’ institut.....................................................................................................15 Font: fruit agafat i escanejat per mi.

-Papir d’Ebers (1700 a.C.)...........................................................................................................25 Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Papir_Ebers -Part del llibre “De Materia Medica.............................................................................................25 Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/De_Materia_Medica -Taula dels taxons humans...........................................................................................................30 Font: taula feta per mi.

-Taula dels taxons de l’alzina.......................................................................................................31 Font: taula feta per mi.

-Alzina de l’ institut......................................................................................................................35 Font: fotografia presa per mi.

48

-Fulles de l’alzina.........................................................................................................................35 Font: fulles agafades i escanejades per mi.

-Sistema de classificació dels sistemes de vida de Holdridge.....................................................36 Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_de_classificaci%C3%B3_de_zones_de_vida_de_Holdridge -Gràfic de la temperatura mensual...............................................................................................37 Font: gràfic fet per mi a través de Word.

-Classes de vida del sistema de Holdridge...................................................................................38 Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_de_classificaci%C3%B3_de_zones_de_vida_de_Holdridge -Paràmetres del clima de Sant Celoni al gràfic de Holdridge......................................................38 Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_de_classificaci%C3%B3_de_zones_de_vida_de_Holdridgei modificatper mi.

-Esquema de la metodologia emprada..........................................................................................40 Font: esquema fet per mi a través de Word.

-Esquema de la metodologia d’identificació................................................................................41 Font: esquema fet per mi a través de Word.

-L’hort de l’ institut......................................................................................................................44 Font: fotografia presa per mi.

49

Wisteria sinensis ....................................................................................................................... 4 Salix babylonica ........................................................................................................................ 5 Quercus ilex .............................................................................................................................. 6 Prunus cerasifera ...................................................................................................................... 7 Tilia platyphyllos ....................................................................................................................... 8 Populus alba ............................................................................................................................. 9 Pinus sylvestris........................................................................................................................ 10 Acer platanoides ..................................................................................................................... 11 Celtis australis......................................................................................................................... 12 Melia azederach...................................................................................................................... 13 Olea europea .......................................................................................................................... 14 Acer platanoides ‘Crimson King’ .............................................................................................. 15 Cupressus sempervirens ......................................................................................................... 16 Acer Negundo ......................................................................................................................... 17 Liquidambar styraciflua........................................................................................................... 18 Ginkgo biloba.......................................................................................................................... 19 Abies alba ............................................................................................................................... 20 Cedrus deodara ...................................................................................................................... 21 Aucuba japonica ..................................................................................................................... 22 Cornus sanguinea.................................................................................................................... 23 Hibiscus syriacus ..................................................................................................................... 24 Juniperus chinensis ................................................................................................................. 25 Miscanthus sinensis ................................................................................................................ 26 Phyllostachys aurea ................................................................................................................ 27 Cercis siliquastrum .................................................................................................................. 28 Arbutus unedo ........................................................................................................................ 29 Yucca filamentosa ................................................................................................................... 30 Smilax aspera .......................................................................................................................... 31 Salix matsudana ...................................................................................................................... 33 Metasequoia glyptostroboides................................................................................................ 34 Hedera helix............................................................................................................................ 35 Ficus benjamina ...................................................................................................................... 36 Populus nigra .......................................................................................................................... 37 Nerium oleander..................................................................................................................... 38

Pinus pinaster aiton ................................................................................................................ 39 Rosa chinensis ........................................................................................................................ 40 Viburnum tinus ....................................................................................................................... 41 Buxus sempervirens ................................................................................................................ 42 Crataegus laciniata.................................................................................................................. 43 Chamaerops humilis ............................................................................................................... 44 Localització de les espècies ..................................................................................................... 45

Wisteria sinensis - Nom científic: Wisteria sinensis - Nom comú o vulgar: Glicina, Flor de la pluma.

- Família: Leguminoseae (Lleguminoses).

- Origen: Xina i Japó.

- Arbust caducifoli trepador i robust que pot arribar als 15 m.

- Arriba a viure més de 100 anys.

- Usos: ideal per cobrir parets, murs, pèrgoles i enreixats.

- Precaució: les llavors i les beines són molt verinoses si es mengen.

-Localització: núm. 1.

Salix babylonica - Nom científic: Salix babylonica.

- Nom comú o vulgar: Salze, Sauce llorón, Desmai.

- Família: Salicaceae.

- Origen: nord de la Xina.

- Arbre dioic, pot arribar als 25 m d’alt.

- Creix ràpid però és de curta vida.

- Usos: la seva fusta serveix de combustible. En l’àmbit popular s’utilitza com a antisèptic i antihelmíntica.

-Localització: núm. 2.

Quercus ilex -Nom científic: Quercus ilex.

-Nom comú o vulgar: alzina, bellotera, encina.

-Família: fagàcies.

-Origen: regió mediterrània.

-Arbre molt resistent a temperatures tant molt altes com baixes.

-El seu fruit són les glans, bellotas en castellà.

-Usos: tradicionalment es feia servir de combustible, la seva fusta és molt dura, i degut a això s’utilitza molt en fusteria.

-Localització: núm. 3.

Prunus cerasifera -Nom científic: Prunus cerasifera -Nom comú o vulgar: mirabolà, ciruelo mirobolano.

-Família: rosàcies -Origen: Europa central i est.

-Arbre fruiter i ornamental, de mesura mitjana a petita. Un dels primers arbres en florir a l’Europa temperada.

-El seu fruit, el mirabolà, és una drupa comestible i de gust àcid.

-Usos: com a portaempelt per altres arbres fruiters, com a planta ornamental.

-Localització: núm. 4.

Tilia platyphyllos - Nom científic: Tilia platyphyllos - Nom comú o vulgar: til·ler, tell, tilo.

- Família: Tilaceae.

- Origen: Europa central.

- Arbre gran, pot arribar a mesurar 30 m d’alçada. Tolera totes les temperatures, excepte les més altes de l’estiu. No se’l troba per sobre dels1500 metres.

- Té una arrel molt profunda.

- Usos: ornamental, ja que dóna molta ombra. També els extractes de les flors s’utilitzen per fer xampús i gels.

-És considerada una planta medicinal. Ja que té usos medicinals contra l’ansietat, l’ insomni, refredats, asma, gastritis, etc.

-Localització: núm. 5.

Populus alba - Nom científic: Populus alba - Nom comú o vulgar: pollancre blanc, àlber, álamo blanco.

- Família: Salicaceae.

- Origen: Centre i sud d’Europa.

- El terme alba es refereix al color blanc de la capa inferior de les fulles.

-Arbre d’uns 20-30 metres. Creix ràpid.

-No es recomana plantar a prop d’edificis per les seves grans arrels de creixement excessiu.

- Es caracteritza per les seves fulles amb una capa de vellut blanc.

- Aplicacions màgiques: el pollancre blan (Eadha) corresponia a la lletra E de l'antic Alfabet druídic Ogham.

- Usos: per fer pasta de paper, panells, embalatges, llumins. En l’àmbit farmacològic s’utilitza com a antídot en casos d’intoxicació, és antidiarreic i dentífric.Per les seves qualitats és considerada una planta medicinal -Localització: núm. 6.

Pinus sylvestris - Nom científic: Pinus sylvestris.

- Nom comú o vulgar: pi roig, pino silvestre.

- Família: Pinaceae.

- Origen: Àsia,nord i centre d’Europa.

- El terme sylvestris es deu a que és l’únic pi que creix de forma natural a Suècia (país de Linné) - El seu fruit és la pinya, que necessita dos anys per madurar, i mesura de 4 a 5 cm.

- Usos: fusta de gran qualitat, llenya per combustible.

- En les tradicions europees es diu que l'arbre representa mal auguri, doncs alberga esperits demoníacs.

- Mitjançant destil·lació es pot obtenir de la fusta un oli essencial emprat contra la calvície.

- Té propietats diürètiques, balsàmiques, antisèptiques i expectorants. És considerada una planta medicinal.

-Localització: núm. 7.

Acer platanoides - Nom científic: Acer platanoides.

- Nom comú o vulgar: Erable, arce real, arce de Noruega.

- Família: Aceraceae.

- Origen: Area compresa entre França i Rússia.

- Arbre que pot arribar als 35 metres d’alçada. Gran arbre, típic de climes freds.

-A Espanya es troba als Pirineus, i de forma escassa.

- La seva fusta és un bon combustible.

- Usos: ideal per decoració de parcs i carrers per la seva densa copa.

-Localització: núm. 8.

Celtis australis - Nom científic: Celtis australis.

- Nom comú o vulgar: Lledoner, almez, latonero.

- Família: Ulmaceae.

- Origen: Regió del mediterrani.

- Pot arribar a mesurar 20 metres.

- Té un fruit verd al principi, i negre quan madura. La polpa és comestible i té un gust dolç.

- Usos: Té propietats medicinals com astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Tot i això no és considerada una planta medicinal.Els fruits són comestibles i es poden fabricar melmelades amb ells. La fusta s'usava per a fabricar fuets, fuets, rems i bótes. Les llavors produeixen oli i les arrels tenen una substància que s'usa com a colorant groc per tenyir seda.

-Localització: núm. 9.

Melia azederach - Nom científic: Melia azederach.

- Nom comú o vulgar: Mèlia, cinamomo, árbol santo.

- Família: Meliaceae.

- Origen: Sud i est d’Àsia.

- Alçada de 8 a 15 metres. Creix ràpid. Té un fruit grogós, verinós per les persones i animals, excepte per les aus.

-Usos: S'utilitza com arbre d'ombra i ornamental en nombroses places i jardins.

-Localització: núm. 10.

Olea europea - Nom científic: Olea europea.

- Nom comú o vulgar: Olivera, olivo, aceituno.

- Família: Oleaceae - Origen: Regió mediterrània.

- Arbre emblemàtic de la cultura mediterrània. És un arbre molt apreciat, des de l’antiguitat, pels seus fruits, les olives,i la qualitat de l’oli que s’obté d’aquestes.

-Poden viure més de 1500 anys.

-Tarda molt en créixer, i no mesura més de 10 metres.

-Usos: Tant l'oli extret, com l'oliva tenen múltiples usos a la cuina i avui són considerats part bàsica en la dieta mediterrània. L'oli s’utilitza a més en cosmètica i posseeix altres propietats medicinals, pot ser utilitzat com bronzejador. Les infusions de la fulla d’olivera combaten la hipertensió i serveixen per fabricar sabons.És considerada una planta medicinal.

-Localització: núm. 11.

Acer platanoides ‘Crimson King’ - Nom científic: Acer platanoides ‘Crimson King’.

- Nom comú o vulgar: Erable vermell, arce rojo, arce seco.

- Família: Aceraceae.

- Origen: Area compresa entre França i Rússia.

- Arbre que pot arribar als 35 metres d’alçada. Gran arbre, típic de climes freds.

-Resisteix molt bé a la contaminació atmosfèrica.

-A causa de la densitat de la seva copa, no hi ha res que pugui créixer al peu d'aquest arbre.

- Usos: ideal per decoració de parcs i carrers pel seu color vermellós que el fa únic.

-Localització: núm. 12.

Cupressus sempervirens - Nom científic: Cupressus sempervirens.

- Nom comú o vulgar: Xiprer, ciprés común o mediterráneo.

- Família: Cupressaceae.

- Origen: Regió mediterrània.

-Distribució: Espècie pròpia de les muntanyes semi àrides de l'est i sud del Mediterrani, com Líban, Síria, sud de Grècia, Tunísia o el Marroc. A Espanya es pot veure com a espècie ornamental o en repoblacions forestals puntuals.

-Etimologia: El terme "sempervirens" significa "sempre vigorós".

- Arbre que pot arribar als 35 metres d’alçada.

- El xiprer va ser molt conreat i difós en el món grecoromà, arribant a ser un dels elements característics del paisatge i del jardí mediterrani. A causa de la seva longevitat s'ha plantat com a símbol funerari en els cementiris, per la qual cosa se’l associa sovint amb la mort.

-Usos: s’utilitza sovint com a tallavents. La seva fusta s’ha utilitzat per la construcció naval, es diu que es va utilitzar perfer l’arca de Noé.

-Usos medicinals: La resina es fa servir per afavorir la maduració de voltadits (“uñeros”) i és bo per curar ferides de lenta cicatrització. Les pinyes s'usaven per a pomades (per preveure l'avortament, guarir la debilitat de l'úter, ventre i ronyons, etc.).

També són vasoconstrictores, eficaç en afeccions del sistema nerviós, varius, trastorns de la menopausa, tractament d'hemorroides, etc. En bafs, l'essència de xiprer és adequada al tractament de tos. És considerada una planta medicinal.

-Localització: núm. 13.

Acer Negundo - Nom científic: Acer negundo.

- Nom comú o vulgar: auró americà.

- Família: Sapindaceae.

- Origen: Nord-americà.

-Suporta temperatures fins a 30ºC i gran sèquies.

-Etimologia: El terme "negundo" prové de l’hindú i és el nom d’un arbret anomenat Vitex negundo.

- Arbre que pot arribar als 15 metres d’alçada.

-Usos: s’utilitza sovint com a arbre ornamental, la seva fusta és poc apreciada degut a que es podreix fàcilment, s’utilitza per l’alineació dels passeigs.

-Localització: núm. 14.

Liquidambar styraciflua - Nom científic : Liquidambar styraciflua.

- Nom comú o vulgar: liquidàmbar, liquidámbar americano.

- Família: Altingiaceae.

- Origen: Nord-americà, Mèxic i Guatemala.

- No suporta les temperatures extremes, tant altes com baixes.

- Usos: És una planta amb remeis naturals, pels natius americans que la utilitzaven com antidiarreic, en dermatologia i ginecologia, com a sedant i per baixar la febre. No és considerada una planta medicinal. També és un arbre ornamental, la fusta és poc valorada. La resina és una classe de bàlsam natiu que és bo per la ciàtica, debilitat nerviosa. Barrejat amb tabac s’utilitzava per fumar a la cort mexicana, a França es va usar com perfum per guants.

- Aquest arbre va ser escollit per adornar el World Trade Center Memorial.

-Localització: núm. 15.

Ginkgo biloba - Nom científic: Ginkgo biloba.

- Nom comú o vulgar: ginkgo o árbol de los cuarenta escudos.

- Família: Ginkgoaceae.

- Origen: Xina.

- És una espècie única d’arbre ja que no té cap parent proper viu. Pot arribar a viure un mil·lenni.

- Un any després de l’esclat de la bomba d’Hiroshima a un quilòmetre del epicentre es va trobar un ginkgo que havia quedat destruït però que va tornar a brotar, mentre que davant hi havia un temple que va quedar en runes. El ginkgo es va transformar en el símbol del renaixement i l’anomenen “portador d’esperança”.

-Els fruits al madurar desprenen un olor nauseabund.

-És un fòssil vivent, d'una branca evolutiva que es va separar de la resta de plantes fa com a mínim uns 270 milions d'anys.

- Usos: Té diversos usos, tant en la gastronomia, com en la medicina tradicional xinesa. Des de fa segles que s’utilitza per les seves accions terapèutiques, s’utilitza per tractar l’Alzheimer i altres demències, ajuda a combatre la concentració en el joves, millora la circulació de la sang, millora la disfunció sexual, combat el vertigen i els mareigs, combat els símptomes del síndrome premenstrual i millora la visió del diabètics. També s’utilitza la fusta que és de mitjana qualitat. El fruit ,es dolça i comestible després de torrar-la, però també aquestes tenen un oli que causa dermatitis a pells sensibles. Es considera una planta medicinal.

-Localització: núm. 16.

Abies alba -Nom científic: abies alba.

-Nom comú o vulgar:avet, abeto comun, avet blanc.

-Família: Pinaceae.

-Origen: Centre i sud d’Europa.

- Pot fer fins a 60 metres.

- Arbre de gran bellesa, les fulles i l’escorça desprenen un perfum balsàmic.

- És molt freqüent al Pirineu i Montseny.

-Usos: la seva fusta és molt valorada, s’utilitza per fer instruments com violins,guitarres pianos, etc.

En medicina, antigament s’utilitzaven les seves fulles per tractar malalties pulmonars i asmàtiques, pels asmàtics és molt aconsellable passejar per boscos d’avets pel seu perfum balsàmic. Destil·lant les fulles i la fusta s’obté oli de trementina que s’utilitza per tractar contusions i torçades.

Pel seu color i la seva alçada s’usa com a espècie ornamental, tradicionalment s’utilitza per decorar les cases al Nadal. És considerada una planta medicinal.

-Localització: núm. 17.

Cedrus deodara -Nom científic: Cedrus deodara.

-Nom comú o vulgar: cedre, cedro.

-Família: Pinaceae.

-Origen: oest de l’Himàlaia, Pakistan, India, Nepal i Tibet.

-Arbre pot arribar a 70 metres d’alçada.

- Pot viure fins un mil·lenni. Necessita molt espai per créixer. No suporta temperatures gaire baixes ja que a uns 25 graus sota zero mor.

-Usos: Fusta molt duradora que desprèn un agradable aroma, d’aquesta s’extreu una essència utilitzada en perfumeria i té propietats antisèptiques. És una arbre de gran importància en la cultura de l'Índia. Està molt estès com a arbre ornamental, també a la ciutat de Barcelona. S'usa en la construcció i en ebenisteria, també en aromateràpia.

-Localització: núm. 18.

Aucuba japonica -Nom científic: Aucuba japonica.

-Nom comú o vulgar: aucuba, laurel manchado -Família: Garryaceae -Origen: Japó, Xina i Formosa.

- Arbust de fulla perenne que fer de 1 a 3 metres d’alçada.

- Fulles ovalades, d’aspecte brillant i dentada, molt boniques amb taques grogues.

- És una de les plantes més resistents que hi ha.

-Floració de juliol fins a la tardor, però són unes flors molt petites.

-Usos: és una planta tant d’interior com d’exterior, i s’utilitza cm a planta ornamental.

-Localització: núm.19.

Cornus sanguinea -Nom científic: sanguinea.

cornus

-Nom comú o vulgar: sanguinyol, pelabou, cornejo, sanguino.

-Família: Cornaceae.

-Origen: Europa occidental.

i

Àsia

- És un arbust caducifoli, pot arribar a fer 6 metres d’alçària. Té branques vermelloses.

- Floració: d’abril a juny, flors blanques i fruits negres.

- És molt freqüent al nord de la Península Ibèrica.

-Etimologia: sanguinea fa referència al color vermellós de les blanques -Usos: antigament s’usava com a colorant, té propietats medicinals astringent i antipirètic. Les branques tendres s’utilitzen per fer cistells. La seva fusta s’usa per fer mànecs d’eines i instruments.

-Es considera una planta medicinal.

-Localització: núm. 20.

Hibiscus syriacus -Nom científic: hibiscus syriacus.

-Nom comú o vulgar: rosa de Síria, altea.

-Família: Malvaceae.

-Origen: sud i est d’Àsia.

-Arbust caducifoli de fins a tres metres d’alçària.

-Floració: finals d’estiu, principi de tardor. Flors des del lila fins al blanc, passant pel vermell, i amb dibuixos púrpures o vermells a l’interior.

-Usos: És molt apreciat en jardineria perles seves flors i també s’utilitza per alinear camins.

-Localització: núm. 21.

Juniperus chinensis

-Nom científic: Juniperus chinensis.

-Nom comú o vulgar: enebro chino, savina.

-Família: Cupressaceae -Origen: Nord-est d’Àsia, Xina, Mongòlia, Japó, Corea i sud-est de Rússia.

-És una de les espècies més diversificades que inclou des de arbustos fins a arbres de gran alçada.

- Té un creixement lent. Les fulles són de color verd fosc i els seus fruits, són esfèrics, carnosos i són de color verd.

-Floració de juliol fins a la tardor, però són unes flors molt petites.

-Usos: s’utilitza a jardins.

-Localització: núm. 22.

Miscanthus sinensis

-Nom científic: Miscanthus sinensis.

-Nom comú o vulgar: plateado chino, Eulalia.

-Família: Poaceae.

-Origen: Xina, Japó i Corea.

-Planta d’un a dos metres d’alçària.

-Usos: planta ornamental, és preferible plantar-la separat per poder apreciar la seva forma.

-Localització: núm. 23.

Phyllostachys aurea

-Nom científic: phyllostachys aurea.

-Nom comú o vulgar: bambú.

-Família: Poaceae.

-Origen: Xina i Japó.

-Planta de fulles perennes.

Fulles de color verd clar de 15 cm de llarg i 2 cm d’amplada.

-Usos: planta ornamental o a vegades s’utilitza també com a barrera.

-Localització: núm. 24.

Cercis siliquastrum

-Nom científic: Cercis siliquastrum.

-Nom comú o vulgar: arbre de l’amor, arbre de Judes, ciclamor.

-Família:Fabaceae.

-Origen: regió mediterrània oriental.

-Arbre caducifoli de 5 a 10 metres d’alçària.

-Floració: de març a maig.

-Plantat a l’ institut durant el curs 2012-2013.

-Usos: s’utilitza com a arbre ornamental.

-Localització: núm. 25.

Arbutus unedo -Nom científic: Arbutus unedo.

-Nom comú o vulgar: cirerer d’arboç, arbocer, madroño.

-Família: Ericaceae.

-Origen: regió mediterrània.

-Aparentment sembla un arbust per la seva alçària, però és un arbre.

-Té fulles lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat.

-Les flors són blanques o verdoses, en forma de campaneta dirigides cap avall amb l'extrem cargolat cap enfora, es presenten reunides en grups.

-Al fruit se l'anomena arboç o cirereta d'arboç. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura. Si estan força temps després de la maduració al arbre, es produeix la fermentació que fa que les baies continguin alcohol.

-Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules en el seu desè treball) brotà el primer arbocer. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat.

-Usos: s’utilitza com a arbre ornamental encara que és una mica brut quan comencen a caure els fruits madurs, però el color de les baies el fa un arbre molt vistós i colorit. També s’utilitza en l’àmbit alimentari ja que les seves baies són comestibles amb elles també es fan melmelades, licors, sidres, vins, aiguardents, brandis i vinagres. També és emprat en farmacologia ja que els seus fruits contenen un 20% de sucres i les llavors contenen elevades concentracions d’olis grassos. L’escorça s’utilitza en medicina popular com a diürètic, és astringent, antisèptic urinari i renal. Tot i això no es considera una planta medicinal.

-Localització: núm. 26.

Yucca filamentosa -Nom científic: Yucca filamentosa.

-Nom comú o vulgar: yucca filamentosa.

-Família: Agavaceae.

-Origen: est d’Estats Units .

-Les fulles formen una roseta basal densament arraïmada que pot superar el metre d'amplada, flexibles, rígides i normalment erectes, de color verd intens lleugerament tenyit de blau.

- La inflorescència (conjunt de flors) forma una panícula erecta de nombroses flors bisexuals de color blanquinós o rosat. El fruit és una càpsula dehiscent, que conté llavors de color negre.

-Usos: es cultiva principalment pel seu ús ornamental.

-Localització: núm. 27.

Smilax aspera -Nom científic: Smilax aspera.

-Nom comú o vulgar: arítjol, matavelles, sarsa, zarzaparrila.

-Família: Smilacaceae.

-Origen: Àsia, Àfrica i Europa.

-Es una planta enfiladissa molt comuna a tots els països catalans.

-Té les fulles esparses, coriàcies i lluents. Al marge del limbe i a l'anvers normalment hi té petites espines.

-El fruit és una baia petita, bastant esfèrica de color vermellós que es presenta en forma de raïms.

- El seu nom deriva de la deessa grega “Smilax” que significa “heura amb espines”. Segons la llegenda, aquesta deessa es va convertir en aquesta planta per estar al costat del seu estimat “Corcus”. “Corcus” és la planta del safrà.

-Usos: Dóna nom a una beguda refrescant, ja molt antiga, obtinguda de les arrels de la planta, molt popular a Europa i als Estats Units fins a l'aparició de refrescs com la Coca-Cola.

Tanmateix determinats compostos presents a la planta van ser utilitzats per a l'elaboració de pesticides i potentíssims verins. En l'època moderna, certes empreses al servei del govern alemany vigent en part dels anys 30 va utilitzar extractes d'aquesta baia per a l'elaboració del gas Zyklon B, famós pesticida de fosca història. Són utilitzades com a plantes medicinals, sobretot en els casos de reumatisme i les malalties de la pell (èczema, psoriasi), també en els casos de grip, l'anorèxia o la gota. Té acció diürètica i diaforètica, perquè afavoreix la circulació.

La planta també s'utilitza com a tònic i per les seves propietats afrodisíaques a Mèxic i a l'Amazònia per augmentar la virilitat i el tractament dels trastorns de la menopausa.

S'utilitza en el tractament de les malalties respiratòries i la sífilis. Es considera una planta medicinal.

-Localització: núm. 28.

Rosa canina -Nom científic: Rosa canina.

-Nom comú o vulgar: roser silvestre, rosal silvestre, escaramujo.

-Família: Rosaceae.

-Origen: Europa, nord-oest d’Àfrica i Àsia occidental.

-És un arbust d’un a tres metres d’alçària.

-Etimologia: el seu nom significa "rosa de gos", possiblement per la semblança dels seus agullons amb els ullals d'un gos. Segons altres, perquè aquesta planta s'utilitzava anteriorment per curar la ràbia..

-Floreix a la primavera-estiu.

-Usos: Tradicionalment s'ha utilitzat per la prevenció i la disminució de refredats comuns, grip i dèficit de vitamina C, és a dir, símptomes gripals. També per alteracions renals com oligúria, edemes i càlculs renals o urinaris, degut als seus possibles efectes diürètics. El fruit del rosal silvestre té un efecte astringent, antidiarreic i diürètic. És vitamínic, especialment aporta vitamina C. A més activa la circulació sanguínia i es un bon protector capil·lar. Les flors li confereixen una acció suaument laxant i millora a la tònica general. I finalment, les fulles, actuen com a bons cicatritzants en ús extern. És considerada una planta medicinal.

-Localització: núm. 29.

Salix matsudana

-Nom científic: Salix matsudana “Tortuosa”.

-Nom comú o vulgar: sauce tortuoso, -Família: Salicaceae.

-Origen: Xina, Corea, nord-est d’Àsia.

-És un arbre, que pot mesurar 8 metres.

-Branques principals i secundàries curiosament retorçades, de color verd.

-Usos: S’utilitza molt en jardineria per la seva curiosa forma -Localització: núm. 30.

Metasequoia glyptostroboides

-Nom científic: Metasequoia glyptostroboides.

-Nom comú o vulgar:metasequoia, secuoya.

-Família: Taxodiaceae.

-Origen: Xina.

-És un arbre en perill d’extinció. Arbre caducifoli que pot arribar als 40 metres d’alçària.

-Usos: Molt utilitzat com a planta ornamental pel seu color a la tardor.

-Localització: núm. 31.

Hedera helix

-Nom científic: Hedera helix.

-Nom comú o vulgar: heura, hiedra común.

-Família: Araliaceae.

-Origen: Oest, centre i sud d’Europa, nord d’Àfrica i d’Àsia.

-És una planta enfiladissa amb fulla perenne, que pot arribar a viure 500 anys.

-Té uns fruits que maduren a la tardor, de color negre. Són verinosos pels humans.

-Les corones d'heura representaven el símbol de la fidelitat, adornant les celebracions matrimonials en l'Antiga Grècia.

-Usos: És una planta amb moltes aplicacions farmacològiques també s'utilitza per ornamentar i decorar jardins.

S’utilitza per tractar la tos espasmòdica i la bronquitis. També l’artritis, les lesions cutànies, cel·lulitis, discinèssia biliar, i moltes altres patologies. Es recomana utilitzar-la només de manera externa ja que els seus fruits són molt tòxics i poden provocar símptomes d’intoxicació. Per això encara que té usos medicinals, està prohibida la seva venta com a planta medicinal. També s’utilitza per tenyir teles de color groc, verd grisós o vermell. És considerada una planta medicinal.

-Localització: núm. 32.

Ficus benjamina -Nom científic: Ficus benjamina.

-Nom comú o vulgar: ficus.

-Família: Moraceae.

-Origen: sud-est d’ Àsia i d’ Australia.

-S’usa normalment com a planta d’interior.

-La NASA va comprovar que el Ficus benjamina efectivam ent filtra les toxines de l'aire.

-Les seves fulles són perennes, brillants i amb una punta acuminada.

-Una de les característiques de les espècies d'aquest gènere, i de la família, és la secreció lletosa anomenada làtex que segreguen en tallar o ferir qualsevol part de la planta.

-Usos: Es fa servir en art toparia, una pràctica en jardineria que consisteix en donar formes artístiques a un arbust.

-Localització: dintre de l’institut.

Populus nigra - Nom científic: Populus nigra.

- Nom comú o vulgar: pollancre ver, álamo negro.

- Família: Salicaceae.

- Origen: Europa, Àsia i el nord d’Àfrica.

- Arbre que pot arribar als 40 metres d’alçària.

- Les fulles oscil·len entre una forma de diamant a una de triangular.

-És un arbre dioic i caducifoli.

- Usos: s’utilitza en fusteria i construcció.

També s’utilitza per la fabricació de pasta de cel·lulosa. Popularment s’ha utilitzat com a remei medicinal .ja que és astringent, depuratiu,diürètic, expectorant, usat pel tractament d’úlceres, i la resina de les seves gemmes es fa un ungüent per la curació de les morenes. Però no es considera una planta medicinal.

-Localització: núm. 32.

Nerium oleander - Nom científic: Nerium oleander.

- Nom comú o vulgar:baladre, diva, llorer rosa, laurel de flor,adelfa.

- Família: Apocynaceae.

- Origen: àmplia zona, del Mediterrani fins a la Xina.

- És l'única espècie actu alment classificada dins el gènere Nerium.

-Etimologia: La denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a les zones properes a la costa. El terme Oleander, indica la semblança de les seves fulles amb les de l'olivera.

-És un arbust alt, que sol assolir entre 3 i 4 m d'altura, de tija llenyosa amb escorça llisa de color entre marró i gris. Presenta moltes branques, des de la mateixa base del tronc, gruixudes, rectes i flexibles que treuen un làtex tòxic en trencar-se.

-Flors de color rosa que surten de juny a setembre.

- Usos: S’utilitza en farmacología, és considerada una planta medicinal. S’utilitza per tractar tumors, per malalties cardiovasculars. Abans, s'utilitzava per tractar la insuficiència cardíaca congestiva. A la República Dominicana, s'utilitza la decocció de les fulles per combatre la pediculosi, sarna i tinyes; mentre que a Turquia els extractes alcohòlics es recomanen en patologies tumorals. A Cuba, posen a bullir l'escorça en forma de bany o compresa per aplicar damunt les úlceres. A Veneçuela, utilitzen la decocció de les flors en forma d'inhalació per combatre la sinusitis. Al nord-oest africà fou utilitzada la fulla i les sumitats florides en casos de sarna. Al Marroc, fan servir la infusió de la rel en altes dosis per via interna com abortiu. Al sud d'Europa, s.XIX, s'utilitzava el bany a una decocció de baladre per matar polls i puces.

-Localització: núm. 33.

Pinus pinaster aiton - Nom científic: Pinus pinaster aiton.

- Nom comú o vulgar: pi marítim, pi redó, pino rodeno, pino negral.

- Família: Pinaceae.

- Origen: Europa sud-occidental.

- És un arbre perenne de la família dels pins.

-Pot arribar als 30 metres d'alçada.

-Als Països Catalans és escàs, i només forma boscs de consideració a les comarques nord-orientals del Principat com la Costa Brava i la Selva. També es troba a algunes muntanyes valencianes.

- Usos: La seva resina s'utilitza per fer trementina, un preparat que té propietats curatives que es va utilizar fins al segle XIX. -Localització: núm. 34.

Rosa chinensis - Nom científic: Rosa chinensis.

- Nom comú o vulgar: rosa xinesa, rosa china.

- Família: Rosaceae.

- Origen: zona central de la Xina.

- És un arbust creix fins a 12 metres d'altura.

-Fa unes flors anomenades roses, de color vermell o rosa.

- Usos: Aquesta espècie és conreada majorment com a planta ornamental, nombrosos conreus han estat seleccionats, per variants com el color de la flor i en general en l'augment del nombre de pètals (flors semidobles o dobles).

L'espècie és també important en la cria de molts rosers moderns, incloent les roses híbrides de te. La seva flor i fruit han estat usats en la medicina xinesa tradicional, com a tractament per a la menstruació irregular o dolorosa, així com en la inflamació de la tiroide.

-Localització: núm. 35.

Viburnum tinus - Nom científic: Vinurnum tinus.

- Nom comú o vulgar: marfull, durillo.

- Família: Caprifoliaceae.

- Origen: regió mediterrània.

- Pot arribar superar els tres metres d'alçada -Fa unes flors petites, blanques o lleugerament rosades i que es disposen formant ramells. La floració es produeix a les darreries de l'hivern o a l'inici de la primavera.

- Usos: Els seus principis actius del marfull poden provocar molèsties estomacals. Les fulles en infusió tenen propietats per baixar la febre. Els fruits s'han emprat com a purgants contra l'estrenyiment. La tintura de marfull s'està utilitzant darrerament en fitoteràpia com un remei contra la depressió.

Però no es considera una planta medicinal. Les abelles aprecien força les flors del marfull, per la qual cosa se'l considera un arbust mel·lífer. El marfull també té utilitat en jardineria, ja que s'adapta perfectament als llocs més ombrívols i no necessita un sòl excessivament mineralitzat.

-Localització: núm. 36.

Buxus sempervirens - Nom científic: Buxus sempervirens.

- Nom comú o vulgar: boix comú, boj común.

- Família: Buxaceae.

- Origen: oest i sud d’Europa.

- És un arbust o arbre monoic. Acostuma a fer d'1 a 5 metres d'alt. És de fullatge persistent.

- És de lent creixement i fa anys s'explotava molt la seva fusta.

- Usos: Fusta molt dura, densa, homogènia sense cor emprada per a fer els populars "gravats al boix" i culleres, instruments de vent i altres peces.

-Planta medicinal però també tòxica, la seva escorça conté alcaloides (buxina, parabuxina) de pretesa activitat antipalúdica i colagoga.

-S’utilitza molt en art topiari. El boix va ser molt usat en la jardineria francesa del segle XVIII seguint una tradició que venia des del temps dels romans.

-Localització: núm. 37.

Crataegus laciniata - Nom científic: Crataegus laciniata.

- Nom comú o vulgar: arç laciniat, espino laciniado.

- Família: Rosaceae.

- Origen: clima temperat de l’Hemisferi nord.

- Són petits arbres de fins a 15 m d'alt, tenen fruits en pom i normalment branques espinoses.

- Esta en perill degut a l’època de sèquies que patim, ja que és un arbre que requereix temperatures humides.

- Uso: té un ús ornamental per les flors que li surten a la primavera.

-Localització: núm. 38.

Chamaerops humilis - Nom científic: Chama erops humilis.

- Nom comú o vulgar: Margalló, palmito.

- Família: Arecaceae.

- Origen: regió mediterrània.

- Vegetal dioic de la família de les palmeres.

- Té fulles en forma de ventall.

- Usos: La medul·la o tronxo del margalló és comestible i se sol prendre barrejada amb mel. També són bons per menjar els dàtils que produeix aquesta palmera nana i que al País Valencià reben la denominació de pa de rabosa perquè es diu que formen part de l'alimentació de les guineus. Aquests fruits maduren cap a les darreries de l'estiu i es caracteritzen per la seva dolçor asprívola.

-Localització: dintre de l’institut.

Localització de les espècies