Sant Jordi 2023 - Pregó de la Lectura: Gemma Ventura

Sant Jordi 2023 - Pregó de la Lectura -

Bona tarda a tothom Moltes gràcies a la biblioteca Terra Baixa, que m’ha convidat a fer el pregó de la lectura d’aquest any. Recordo, amb estima, quan era petita i hi anava a fer els deures a la biblioteca de la Rambla, i més endavant, a buscar-hi llibres. De fet, a vegades penso que existeixin és una sort que no valorem prou: podem entrar en una casa amb milers d’històries i, sense pagar –és a dir, que ho pot fer tothom–, endur-nos-les uns dies a casa. Moltes gràcies, també, a Cultura del Vendrell, per haver fet possible que avui pugui compartir balcó amb l’Enric Casasses, la Teresa Colom, la Núria-Martínez Vernis i la Lídia Pujol.

A «La llei de l’hivern» dic que els arbres, encara que no ho veiem, sota terra, s’ajuden. I si en un bosc un roure està malalt, els del costat, a través de les arrels, li passen aigua. Dic que hi ha persones amb qui em passa el mateix: subterràniament hi estic connectada. És igual si són lluny de mi, si estan vives o no, les duc a dintre, i em donen força, em guien i m’acompanyen. És per això que dic que la solitud no existeix.

Perquè dintre nostre tenim un món privat riquíssim. Fet de persones, de desitjos, de records, i també d’un invisible que travessa els anys i els països: l’art. Fixeu-vos-hi: un llibre neix de l’interior d’un escriptor i va a l’interior d’un lector: i tot d’una, dos desconeguts estan connectats.

Tinc, dintre meu, un calaix de llibres i cançons que m’han fet el mateix efecte que un amic. De fet, encara sento com en Cash, de Faulkner, va serrant la tomba de la seva mare, mentre ella el mira. Tinc ben bé el record d’haver estat al pont de les nits blanques de Dostoievski escoltant aquell noi ingenu que somia en un amor ideal. He sentit que no soc l’única despistada que s’encanta amb qualsevol cosa: als cronopios de Cortázar els passa el mateix. A l’Arrencacors, he vist com un home en barca, per un riu vermell, recollia la vergonya de tothom. Stefan Zweig ha fet que em faci meva la por d’una dona que, en sortir de la casa del seu amant, una boja l'enxampa i li crida: ho he vist tot! Ho he vist tot! De tant en tant penso en com la senyora Valldaura, de Mirall trencat, deia que li agradaria canviar a una casa més maca mentre sabia que el seu home, rere la cortina, l’escoltava. Penso també en l’Antònia Vicens, i el nen que, en morir la seva mare, pregunta al seu pare si la podrien plantar al jardí, perquè, dreta, sigui el fanal que els il·lumini cada nit. De petita, al parc dels Països Catalans vaig anar a la lluna amb Tintín. He sentit, de més gran, com Leonard Cohen arribava a profunditats de mi, que ni jo sola hi sabia fer cap.

I és així: hi ha escriptors que, amb una espelma a la mà, han baixat al soterrani de mi, han passejat per la meva foscor, i m’han fet veure el que no havia vist mai.

Pitàgores deia que és obligatori parlar amb llum. Potser un artista és algú que és capaç d’il·luminar. En aquest món que ens arrossega cap allò banal, insípid, gris, que ens fa creure que només té valor allò que es compra i es posseeix, els artistes són els que ens retornen els ulls. Són els que ens curen de la ceguesa.

Avui, en aquest pregó de la lectura, em pregunto, què li dec, jo, a la literatura?

Escriure m’ha salvat del camí pautat i programat. Escriure és la força amb què he vençut la timidesa i la inseguretat. El terrible bloqueig de sentir-me perduda, incomunicada.

Les paraules m’han donat l’oportunitat de legitimar el que sento i el que imagino. De treure-ho de dintre i dir: això soc jo. I alhora m’ha donat l’oportunitat de deixar que el cap campi per on vulgui: d’inventar-me un rodamon, un avi robust, una noia abandonada.

La literatura m’ha ensenyat que hi ha moltes maneres més de viure, i que cap és més vàlida que cap altra. Si abans parlava dels ulls, escriure m’ha ajudat a veure-hi millor. Perquè és com mirar amb un microscopi: agafes la tristesa i veus de què està feta: potser d’una paraula que no has dit, potser de la veritat que has reconegut en una mirada.I també: llegir per entrar a les esquerdes: al que hi ha entre el que aparentem ser i el que som. Per combatre els tòpics: no existeixen les persones bones ni les dolentes,

tots, depenent de la situació, som capaços de tot. Per allunyar-te de la pedanteria: llegir no et fa més bona persona, en tot cas, t’ajuda a entendre les persones. Per fer el món més i més i més gran, perquè hi passi més i més i més aire. Escriure per veure que tot el que hi ha al nostre voltant parla: el desig reprimit dins d’uns llavis, la incapacitat d’algú per dir t’enyoro. Fixeu-vos-hi: tot el que ara mateix hi ha al vostre voltant -la forma d’escoltar, la forma de callar- us està indicant alguna cosa. La vida és plena de literatura.

De fet, no cal ser escriptor per veure el poder que té una paraula: amb una de sola pots destruir algú o el pots salvar. Irene Vallejo m’explicava que fa 2.500 anys, abans que existissin els psicòlegs, l’orador Antifont curava les persones amb les paraules. Va obrir un local a Corint i hi va posar un cartell en què deia que parlant podia consolar els tristos. Quan hi anava algun client, l’escoltava amb una atenció tan profunda que comprenia la seva desgràcia. I és que trobant les paraules justes, em deia, pots curar algú.

Avui, que falten pocs dies per Sant Jordi, em pregunto quins motius podria donar per animar a llegir. Potser, primer de tot, llegir ens ajuda a llegir millor els altres. A entendre per què algú és capaç de fer el que tu mai faries. Per retrobar-te, potser, amb un amor perdut, per viure el que no has viscut, per tornar a viure el que no passarà mai més. Llegir per, com si passessis la pinta pel cabell, desenredar-te les penes. Llegir per alentir el temps: i veure a càmera lenta com la lluna, plena i rodona, s’eleva cap al cel.

Llegir, també, per escapar-nos de l’asfíxia del que és políticament correcte, del que es pot dir i del que no, de l’estretor mental amb què, en nom de la llibertat, avui capem la imaginació. Llegir per veure que de felicitat no n’hi ha només una: hi ha la del nen de cinc anys que veu sa mare, hi ha la del soldat que torna a casa, la de l’ocell que en caure del niu, en comptes d’estampar-se, vola per primera vegada. I fins i tot: hi ha la que tu senties ahir, i, una altra de ben diferent: la que sentiràs demà i que encara no saps ni com serà. És a dir, mentre ens diuen, com si fóssim motlles d’una fàbrica, que hem de tenir una casa i un cotxe i fills i casar-nos i tenir tants diners i ser no sé què, en la literatura hi ha la salvació: la vida, l’alegria, la tristesa, la felicitat poden tenir milions de formes. La literatura, doncs, és la celebració de la diferència. I potser, el que encara m’agrada més: és la forma de ser sensibles al que normalment no som. Us poso per exemple un poema de Wislawa Zymborska, en què explica com tot, fins i tot això que ara estem vivint, és irrepetible, i si ho visquéssim demà, seria diferent. Ho diu així: «Res

no passarà mai dues vegades a causa d’això hem nascut sense experiència i morirem sense rutina».

Llegir, doncs, per sortir de la tirania del jo-penso jo-dic jo-opino, de la sordesa amb què, amb les mans a les orelles, només ens escoltem a nosaltres mateixos. Llegir per sortir del narcisisme del jo i fer existir l’altre. Per saber què va pensar Thoureau quan va viure al bosc, per saber d’on treia la fortalesa Viktor Frankl quan era en un camp de concentració. Llegir perquè els humans som capaços de destruir-nos, però també de construir-nos: de crear la bellesa més alta. Llegir perquè en un món absolutament materialista, amb uns maons invisibles, ens fem un refugi particular, tan privat com ho és la nostra ment. Perquè ara que, atabalats, deprimits i estressats, ens deixem dominar per l’absurditat de les presses, fem existir un altre temps: el de desaparèixer. El temps d'estar assegut en un banc, i alhora, en un país inventat de fa 2.000 anys. Llegir per apartar-te dels missatges del mòbil, de la pantalla que ens absorbeix i ens idiotitza, d’aquesta boira mental amb què ja no sabem ni què pensem ni què sentim. Llegir per ser sensibles a una altra llengua: la que, si ens ho robessin tot, com que ho tindríem a dintre, seria l’únic que no ens podrien prendre. Llegir perquè les coses que no es veuen són moltes més que les que sí. Llegir per apartar-nos de la resignació, del camí fet, del futur previst i ser, des d'ara mateix, novel·listes de la nostra vida.

Gemma Ventura. El Vendrell, Sant Jordi 2023