2n PREGÓ DE LECTURA (SANT JORDI, 2015) AMISTAT Senyores, senyors, amics tots, ben trobats. Permeteu-me la llicència de considerar-vos amics ja que heu tingut l’amabilitat de participar en aquesta festa i de venir a escoltar aquest pregó en motiu de la festa de Sant Jordi, la festa del llibre i que amablement la Biblioteca Terra Baixa m’ha encomanat.. L’amistat és una qualitat que tenim els humans.
Aquesta qualitat
ens
elles
permet
important.
intimar Aquest
amb
vincle
persones et
i
permet,
crear en
el
amb més
un
extrem,
vincle obtenir
moments molt satisfactoris i també tenir punts de recolzament en cas de penúria; entre mig tot un ventall de grisos que et dibuixen un mapa de ports on resguardar-t’hi en cas de tempesta. Amb el temps d’anar acumulant i llegint llibres m’he adonat de que els llibres són, també, els meus amics. N’he llegit molts. També en tinc molts encara que no sé quants. Però cadascun d’ells m’han anat passant per les meves mans un moment o altre i uns més que altres. En el present, cada dia, ara que la cama m’ho permet, surto del pis cap a l’entresol que representa la meva torre d’ivori. Allí hi tinc una petita part de tots els llibres i quan hi entro instintivament em surt dir: Bon dia amics!. N’agafo un, l’obro, llegeixo sense triar i en el fons de l’ànima sento: està bé això!. Un dia agafant-ne un a l’atzar, un que en principi va ser considerat un conte per a infants i quan el vam llegir vam experimentar que havia estat concebut per a persones adultes; el vaig obrir i vaig llegir una frase que em va deixar en atzucac. La frase la diu el protagonista a un amic: “M’has dit que em vindràs a veure a les tres de la tarda. A tres quarts de tres començaré a ser feliç”. Extraordinari!. El Petit Príncep escrit pel francès Antoine de Saint-Exupéry.
Retornant als amics, tots en tenim un que n’és més que els altres. És un amic íntim en el qual pots confiar plenament. N’hi ha molts que pensen que el fet de conèixer-se ja és establir una amistat i moltes vegades ho expressem així d’aquesta manera. Els
amics,
es
mostren
com
a
veritables
amics,
quan
tens
una
necessitat i s’ofereixen a ajudar-te sense esperar res a canvi. Això és la veritable amistat. Amb els llibres pot passar exactament igual. Sempre en tens uns quants que són d’allò més íntims i que hi tens una gran confiança pel que t’han aportat i per l’ajuda que has rebut. Però també entens molts que simplement els consideres coneguts, que els dones les gràcies pel que hi has pogut llegir però que no els pots considerar del teu cercle més proper. El dia 6 d’agost que era un dilluns de 1945, recordo la data perquè aquell dia els americans van llençar la bomba atòmica a Hiroshima, vaig entrar en un altre món, vaig entrar d’aprenent del meu ofici a l’impremta Ramón i allí la meva vida va encaminar-se a una altre dimensió del que era el meu dia dia: la història, la lectura, l’escriptura. El fill d’en Jaume Ramón i Vidales, en Josep Ramón i Blanch, l’amo de l’impremta, el considero el meu mentor. L’impulsor de l’amor que sento pels llibres i l’escriptura. Gràcies a aquest amor vaig poder llençar-me a escriure i a investigar la història i fer tot el que he pogut fer en aquest àmbit fins ara. Gràcies a Josep Ramon, també, vaig començar a estimar la meva vila nadiua
i
voler
saber
coses
d’ella,
del
seu
passat.
Ell
em
va
endinsar en els escrits d’en Jaume Ramon i Vidales. Aquest havia publicat
una
sèrie
d’articles
i
notes
a
“El
Vendrellense”
que
després es convertiria en “Lo Vendrellenc”, sobre fets històrics del Vendrell i en Josep Ramon Blanch esperonat per en Jaume Carner Romeu els va recollir i els va publicar en el llibre “Vendrell històric”.
En aquella impremta vaig aprendre a viure entre papers, lletres i publicacions i no n’he pogut defugir mai més. Cada dia necessito tenir llibres a les mans, tocar-los remenar-los, sentir la seva força i encomanar-me’n. De llibres n’hi ha de ben escrits i de no tan ben escrits, de ben intencionats i de no tan ben intencionats, però jo pel fet de ser un llibre ja el considero amic o conegut. No en faig distinció de llengües, d’escriptors, etc. Els llibres s’han de remenar tots perquè sempre hi pots trobar alguna cosa i a cops alguna de graciosa com aquesta que us vull explicar. Fa molts, molts anys un editor barceloní que es deia Herman Plaza va fer una col·lecció d’uns llibrets, no de butxaca sinó que en podríem dir de butxacó per que caben en una butxaca ben petita, tenen la mida d’un paquet de tabac. Aquesta col·lecció de llibrets la van anomenar
“Enciclopedia pulga” i se’n van publicar
cinc-cents, tots numerats. Els llibres eren de tres menes, en el sentit material. En cada paquet de cent, el cinc, quinze, vint-icinc i numerats cap amunt augmentant de deu en deu eren de més de cinquanta pàgines i valien dues pessetes i mitja, els numerats de deu en deu eren els més gruixuts i valien cinc pessetes i la resta de números eren d’unes cinquanta pàgines i valien una pesseta i mitja. Els tinc tots. Els més primets eren obres literàries però molts
eren
biografies
de
personatges
mundials.
La
resta
temes
d’enciclopèdia. Anem cap a l’anècdota: En cada llibret després de passar la primera pàgina hi havia imprès una frase d’un personatge que en certa manera feia referència al tema, com una divisa del llibre. I davant de la meva sorpresa, en un que tractava sobre medicina,
la
frase
era
d’en
Salvador
Heuras
Sonet,
l’advocat
vendrellenc. Toca acabar, finalitzar el pregó per donar pas a la festa. Així doncs permeteu-me que encara que l’edat que tinc no és per donar consells, m’atreveixi, amb la vostra llicència,
de donar-vos-en
un: Acolliu llibres a casa vostra. A mi m’han servit per molt, per
gaudi personal, per aprendre i també per ajudar a altres persones a obtenir informació. Gràcies per tot i que tingueu moltes i moltes bones i felices lectures. Josep Maria Inglès i Rafecas