Traductors

Traductors i traduccions

Els llibres dels altres. Silvana Tanzi (selecció de l’article publicat al setmanari Búsqueda el 6/12/2010) http://clubdetraductoresliterariosdebaires.blogspot.com.es/2011/12/lastraducciones-literarias-al-espanol.html

Amb els traductors literaris succeeix una cosa injusta: si la seva feina és de qualitat, acostumen a passar desapercebuts. En general, els lectors i la crítica literària es fixen en ells quan la traducció està plena d’errors lingüístics i s’allunya de la naturalitat de la llengua que es tradueix. Carreguen, a més, amb el sobrenom de “traïdor” que va instaurar l’expressió italiana “traduttoretraditore”, però ells no són traïdors, tot i que tampoc poden ser totalment fidels. La seva feina porta anys de lectures, de domini de la llengua estrangera i pròpia, d’investigació sobre l’autor i la seva cultura.

“No sé perquè sempre es pensa malament dels traductors i tot i això tots estem d’acord en què la literatura russa és admirable”, va respondre Jorge Luis Borges en una entrevista a La Nación. Borges exercia la traducció com una labor creativa i de reescriptura de l’original, per la qual cosa va ser elogiat i també criticat.

Excepte algunes excepcions, el traductor literari és poc reconegut per les editorials i no està ben remunerat, per la qual cosa ha de combinar aquesta feina amb la docència o amb la traducció tècnica o científica, que moltes vegades resulta menys gratificant.

Per a conèixer la seva feina, Búsqueda va consultar a sis professionals amb anys d’experiència en la traducció d’obres literàries a l’espanyol.

Carlos Manzano ha traduït Viaje al fin de la noche de Louis Ferdinand Céline i En busca del tiempo perdido de Marcel Proust, a part d’altres obres. La seva opinió sobre la creativitat en la tasca del traductor és aquesta: “La traducció en general –y la literària en particular- no és una activitat creativa, sinó tot el contrari. És més científica que artística, perquè exigeix el mateix rigor metodològic que les ciències exactes: es pot demostrar punt per punt en què és incorrecta i quina seria la versió correcta i substitutiva. Però, a diferència d’altres tasques científiques, presenta l’excepcional particularitat que el seu resultat sí és artístic.

En això consisteix precisament el seu rigor: en transmetre amb precisió el caràcter artístic de l’original”.

Roberto Mascaró, uruguaià, és el traductor del poeta premi Nobel de Literatura Tomàs Tranströmer: “S’ha de treballar el missatge poètic d’una llengua a l’altre, una cosa difícil per a qui no escriu poesia. És cert que hi ha hagut molt bons traductors que no són poetes, però que sí ho van ser en les seves traduccions. Això fa de la traducció un gènere literari, i del traductor un escriptor”.

Jorge Fondebrider es dedica a la traducció literària de l’anglès i del francès i s’ha especialitzat en literatura irlandesa. Per a ell, la major complicació com a traductor està en el tracte amb les editorials: “No acaben d’entendre que sense la mediació dels traductors, els autors que contracten no existeixen. Després ignoren la llei amb contractes mal pagats, paguen tard i malament i, en línies generals, no valoren la feina dels traductors” Molts dels traductors literaris farien seva la frase de l’escriptor Italo Calvino al referir-se a la seva feina com a editor: “La major part del temps de la meva vida l’he dedicat als llibres dels altres. I me n’alegro.”

Traductors Sant Jeroni va ser el primer traductor de la Bíblia. De fet, avui dia és considerat el sant dels traductors. Ell va ser el primer a traduir la Bíblia del grec i l’hebreu al llatí vulgar. Aquesta versió va ser, en el seu moment, considerada com el text bíblic oficial de l’Església Catòlica Romana. Sant Jeroni va ser la primera persona coneguda que va escriure sobre el mètode de traducció i, no només rebutja la traducció literal, sinó que diu que s’ha de traduir no paraula per paraula sinó sentit a sentit.

Martín Lutero també va traduir la Bíblia, però a l’alemany. La seva intenció era que el poble tingués accés directe a la informació sense necessitat d’intermediaris. Lutero va traduir el text del llatí medieval al grec i després a l’alemany. Durant el procés de traducció, Lutero va visitar pobles i mercats propers per a familiaritzar-se amb el dialecte comú de la gent, amb la qual cosa va aconseguir transcriure la Bíblia en un llenguatge col·loquial. Això va ajudar a desenvolupar una versió estàndard de la llengua alemanya, convertint el seu treball en un model de traducció.

Alexander Pope li va dedicar cinc anys a la traducció de la Ilíada d’Homer. Com que el seu treball va ser molt ben acceptat, va decidir traduir l’Odissea, feina que va fer amb William Broome i Elijah Fenton. Les seves traduccions van tenir un èxit tan gran que es va convertir en el primer poeta anglès que podia viure únicament dels diners que produïen les seves obres.

Julio Cortázar es va casar amb una traductora argentina, Aurora Bernárdez, el 1953. Els dos vivien a París en condicions econòmiques no gaire favorables i per això a Cortázar li va anar de meravella quan li van oferir traduir l’obra completa en prosa d’Edgar Allan Poe per a la Universitat de Puerto Rico. A la llarga, aquest treball de traducció seria considerat pels crítics com la millor traducció que s’hagi fet de l’obra de l’escriptor nord-americà. La següent anècdota és una reflexió, un convenciment, que va tenir Cortázar arrel de les seves traduccions: estava convençut, i així ho afirma,

que Edgar Allan Poe i Charles Baudelaire eren un mateix escriptor desdoblat en dues persones. És a dir, pensava Cortázar que Baudelaire era el doble de Poe. I, tot i que com el propi Cortázar admetia, això era una cosa prou difícil que fos realitat, es basava en varis aspectes d’ambdós escriptors: un d’ells va ser la traducció dels contes de Poe que va fer Baudelaire, deia Cortázar que aquesta traducció era “un tour de force extraordinari, ja que Baudelaire no en sabia molt d’anglès i en l’època no hi havia diccionaris amb modismes nord-americans”. El propi Baudelaire va afirmar que va fer aquestes traduccions tan pacientment perquè Poe se li assemblava i va dir: “La primera vegada que vaig obrir un llibre seu, vaig veure espantat i sorprès, no tan sols temes que jo havia somiat sinó FRASES pensades per mi i escrites per mi vint anys abans”. Fins al punt que Baudelaire va ser acusat de plagi en les seves primeres publicacions. Sobre les traduccions que va fer Baudelaire, afirmava Cortázar: «Baudelaire, amb una intuïció meravellosa, no falla mai.

Fins i tot quan s’equivoca en el sentit literal, encerta en el sentit intuïtiu; hi ha com un contacte telepàtic per sobre i per sota de l’idioma”. Per tal de refermar la seva idea, Cortázar afegia altres aspectes: que estiguessin propers en el temps, la similitud de les seves vides, les mateixes obsessions com a escriptors, la mateixa perfecció poètica i, fins i tot, una certa semblança física. Deixant tot això a part, és remarcable el fet que el propi Cortázar qui, a diferència de Baudelaire, sí era traductor conegut i reconegut, de formació i de professió i gran coneixedor de la llengua anglesa, afirmi que per a les seves pròpies traduccions de Poe es va servir de les de Baudelaire quan el veritable sentit de l’anglès se li escapava.

Traduccions Casos famosos d’errors de traducció del llibre Found in translation, dels traductors Nataly Kelly i Jost Zetzsche 1. Una paraula de 71 milions de dòlars El 1980, Willie Ramirez, que tenia llavors 18 anys, va ser internat en un hospital de Florida en coma. Els seus amics i familiars van intentar descriure el seu estat als paramèdics i mèdics, però ells no parlaven espanyol. La traducció va ser realitzada per un membre de l’equip que era bilingüe i va traduir “intoxicat” com “intoxicated”. Un intèrpret professional hauria sabut que “intoxicat” s’assembla més a “enverinat” i que no té la connotació d’ús de drogues o alcohol que té la paraula “intoxicated”. Els familiars de Ramírez creien que estava patint alguna intoxicació a causa d’algun aliment. Però, en veritat, estava patint una hemorràgia intracerebral. Tot i això, els metges van procedir com si estigués sota els efectes d’una sobredosi de drogues. Finalment, Ramirez va queda tetraplègic i va rebre una indemnització de 71 milions de dòlars.

2. Les seves luxúries per al futur Quan el president nord-americà Jimmy Carter va viatjar a Polònia el 1977, el Departament d’Estat va contractar un intèrpret rus que sabia l’idioma polonès però que no estava acostumat a interpretar professionalment aquest idioma. Mitjançant l’intèrpret, Carter va acabar dient coses en polonès com “quan vaig abandonar Estats Units” (en comptes de “quan vaig sortir d’Estats Units”) i “les seves luxúries per al futur” (en comptes de “els seus desitjos per al futur”), errors que els mitjans de comunicació d’ambdós països van gaudir bastant.

3. Anem a enterrar-los A la guerra freda, el primer ministre soviètic Nikita Khrushchev va pronunciar un discurs en el que va dir una frase que va ser interpretada del rus com “anem a soterrar-los”. La frase va ser entesa com una amenaça de soterrar els Estats Units amb un atac nuclear, la qual cosa va augmentar la tensió entre els dos països.

Però la traducció havia estat molt literal. El sentit de la frase en rus era “anem a viure per a veure’ls enterrats” o “nosaltres viurem més

que vosaltres”. Tot i que la frase no era amigable, tampoc era tan amenaçant.

4. Fer res El 2009, el banc HSBC va haver de rellançar una campanya publicitària que va costar 10 milions de dòlars per a reparar els danys causats pel seu eslògan “Assume Nothing”, que es va traduir incorrectament com “Hacer nada” en varis països.

5. Caiguda de mercats El pànic en el mercat mundial de canvi va provocar la caiguda del valor del dòlar nord-americà després que es va difondre una mala traducció a l’anglès d’un article de Guan Xiangdong, del servei de notícies de Xina. L’article original era una visió general casual i especulativa d’alguns informes financers, però la traducció a l’anglès va sonar molt més autoritària i concreta.

6. Què és això en el cap de Moisés?

Sant Jeroni va estudiar hebreu per a poder traduir l’Antic Testament al llatí a partir de l’original en comptes d’utilitzar la versió grega del segle tres que havien utilitzat tots els traductors. La versió en llatí, que es va transformar en la base per a centenars de traduccions posteriors, contenia un error famós.

Quan Moisés va descendir del Mont Sinaí, el seu cap tenia “brillantor”, o, en hebreu, “karan”.

Però l’hebreu s’escriu sense vocals i Sant Jeroni havia llegit “karan” com “keren”, que significa “banyes”. A partir d’aquest error van venir segles de pintures i escultures de Moisés amb banyes i l’estrany i ofensiu estereotip del jueu amb banyes.

7. Xocolates per a ell En els anys 50, quan les empreses de xocolata van començar a incentivar a les persones a commemorar el Dia dels Enamorats al Japó, un error de traducció a la campanya de màrqueting va donar la idea que era costum que les dones els hi regalessin xocolata als homes en aquella data. Es una cosa que encara es fa.

El 14 de febrer, les dones del Japó els regalen als seus homes cors

de xocolata i trufes, i el 14 de març els homes els hi tornen. ¡Una gran victòria per a les empreses de xocolata!

8. Ha de derrotar a Sheng Long En el videojoc japonès Street Fighter II, un personatge diu: “¡si no pots derrotar a Rising Dragon Punch, no podràs vèncer!”. Quan això va ser traduït del japonès a l’anglès, els caràcters de “rising dragon” van ser interpretats com “Sheng Long”. Els mateixos caràcters poden tenir diferents lectures en japonès i el traductor, treballant amb una llista de frases sense conèixer el context, va pensar que s’introduïa un nou personatge en el joc. Els jugadors es tornaven bojos tractant de descobrir qui era Sheng Long i com podien derrotar-lo. El 1992, com a broma per a l’April Fools Day (Dia dels Sants Innocents), la revista Electronic Gaming Monthly va publicar instruccions elaborades i difícils per a trobar a Sheng Long.

No van dir que era una broma fins al desembre del mateix any, després que els jugadors havien malgastat incomptables hores buscant el personatge.

9. Problema en Waitangi El 1840, el govern britànic va fer un acord amb els caps maoris de Nova Zelanda. Els maoris volien protecció contra els saquejadors, mariners i comerciants que estaven envaint les seves aldees i els britànics volien expandir les seves exploracions colonials. Llavors, es va crear el tractat de Waitangi signat per ambdues parts. Però estaven signant documents diferents. En la versió anglesa, els maoris devien “cedir a la Seva Majestat la Reina d’Anglaterra absolutament i sense reserves tots els drets i poders de sobirania”. A la traducció al maori, realitzada per un missioner britànic, ells no estaven cedint el dret de sobirania, sinó el dret de governabilitat.

Van pensar que estaven rebent un sistema jurídic però que mantindrien el seu dret a governar-se ells mateixos. Però això no va ser el que va succeir i fins a l’actualitat es discuteixen les qüestions al voltant del significat del tractat.