Escriptors ficticis

Escriptors ficticis

La marca de l’home està protagonitzada per Nathan Zuckerman un escriptor que protagonitza algunes de les novel·les de Philip Roth. Zuckerman va aparèixer per primera vegada a la novel·la Mi vida como hombre en la que se’ns presenta com el “producte” d’un altre escriptor fictici, Peter Tamopol, convertint-se, d’aquesta manera, en un alter-alter-ego de Roth. És el protagonista de nou novel·les en les que és testimoni de la història americana des dels 60 fins als 90.

Salman Rusdie va utilitzar el personatge a La terra sota els peus, en la que, en un univers alternatiu, els alter egos literaris i les seves obres són reals. Però hi altres escriptors que han fet servir escriptors com a alter-egos en els que reflectir les seves preocupacions, pors, i teories literàries...

Potser un dels alter-egos com a expressió de la teoria literària de l’autor més conegut sigui Morelli, l’habitant indispensable dels “capítols prescindibles” de Rayuela de Julio Cortázar, que es planteja en el llibre dubtes literaris i filosòfics que es relacionen directament amb les seves inquietuds. Cortázar el situa en aquests capítols perquè sap que Morelli molesta, destorba en la història de la Maga, no li aporta res, distrau a Horacio, li roba l’oportunitat d’anar pels carrers de París. Però ell no és un

personatge més, és àrbitre, director tècnic, és qui desenvolupa el joc des de les consignes literàries que expressa el personatge.

Des del dolor, la mort i la incomprensió, Morelli li parla al text del “lado de allá” i al “de acá” deshipnotitzant al seguidor de la trama en els seus moments més sentimentals. El seu discurs dóna peu a què l’emoció torni amb més força cada vegada que és interrompuda. Creix dins del text plantejant-se qüestions alienes a ell. Cortázar equilibra la balança adjectivant-lo de pedant, inconformista, barroer, incoherent, anacrònic, pessimista i fins i tot tonto, d’una forma poc subtil però efectiva per a mantenir al personatge controlat. Morelli està basat en Giovanni Morelli autor d’una sèrie d’articles publicats entre 1874 i 1876 sobre pintura italiana en els que parlava d’un sistema innovador que permetria distingir les obres originals d’un autor de les còpies realitzades per altres pintors.

Agatha Christie va crear a l’escriptora Ariadne Oliver, amiga i col·laboradora puntual del detectiu Hèrcules Poirot. Li va servir a l’autora per plasmar les seves frustracions cap al personatge de Poirot, ja que Oliver escrivia novel·les policíaques protagonitzades pel detectiu finlandès Hjerson Sven. Ariadne Oliver sempre es queixa que hauria d’haver triat una nacionalitat que conegués més, recordem que Poirot és belga, ja que molts

lectors es queixaven que un finlandès no faria mai les coses que ella narrava. A més, també serveix Christie per a ironitzar sobre ella mateixa amb l’obsessió d’Oliver per les pomes i per la famosa “intuïció femenina”, que no encerta mai.

El 1851, Charles Dickens es va traslladar a Tavistock House i com que el seu estudi li semblava molt buit, va decidir emplenar-lo amb llibres. El curiós és es va inventar una llista de títols i autors i va encarregar que li fabriquessin els llibres.

Alguns dels llibres que apareixen al llistat i els seu corresponents volums són: Converses de Heavyside amb ningú (3 volums), Lady Godiva en el cavall, Els miracles moderns de Munchausen (4 volums), Cinc minuts a la Xina (3 volums), Guia Hansard per a un somni refrescant (tants volums com sigui possible). També hi havia l’obra Saviesa dels nostres avantpassats que estava composta per varis volums entre els que es podia trobar Superstició, Ignorància, Malaltia o Instruments de tortura; aquesta obra tenia una continuació que es deia Les virtuts dels nostres avantpassats que estava composta per un sol volum tan prim que el títol estava imprès en vertical.

Stanislaw Lem també va ser un prolífic creador d’escriptors falsos. La seva obra Vacío perfecto és una col·lecció de ressenyes d’obres literàries i científiques que subverteixen els cànons literaris explorant temes tan variats com la pornografia, l’intel·ligència artificial, el noveuau roman o les novel·les de James Joyce. Es ressenya, per exemple, Res o la conseqüència de Solange Marriot, una paròdia de la noveau roman en la que res del que hi ha existeix i res del que passa succeeix realment (“El tren no ha arribat. Ell no va venir”, és el començament). O Fes tu mateix un llibre en el que es proposa un sistema mitjançant el qual els lectors poden alterar a voluntat la trama de novel·les famoses. O Odis de Ítaca de Kuno Mlatje que explica la creuada que fan un quixot i els seus col·laboradors per a fer sortir de la mediocritat de les masses a l’individu genial i aconseguir que destaqui. Altres grans creadors d’escriptors o llibres ficticis són Jorge Luis Borges amb el nou Quijote de Pierre Menard, o l’edició desconeguda i escorredissa de l’Enciclopèdia Britànica en la que apareixen "Tlön, Uqbar i Orbis Tertius" ; o Rabelais, qui a Gargantúa i Pantagruel menciona obres com Modo cacandi de Tartaretus, o l’Ars honeste petandi i societate de Maitre Hardouin de Graetz.

Un dels casos més curiosos és el de l’escriptor fictici Abdul AlHazred i el seu llibre Necronomicon, ambdós sorgits de la ment de H.P. Lovecraft. Aquest llibre, segons relaten les novel·les en les que apareix, va ser escrit el segle VIII i contenia fórmules màgiques per a la invocació de dimonis i un coneixement especial de la relació espai-temps. L’obra d’Al-Hazed té una història molt completa que inclou les traduccions (al grec per Theodorus Philetas, al llatí per Olaus Wormius) i la seva localització a les biblioteques de la Universitat de Harvard, a la Biblioteca Nacional de París, a la Universitat de Miskatonic a Arkham (EEUU), a la Universitat de Buenos Aires i a l’arxiu de Simancas. Tot i que Lovecraft va assegurar que només era un producte de la seva imaginació, encara avui dia es demana insistentment a biblioteques i llibreries, i hi ha multitud de pàgines web disposades a demostrar que Lovecraft va mentir i ofereixen suposades proves sobre l’existència del llibre. Dues curiositats més: la Universitat de Miskatonic, on suposadament hi ha un exemplar, no existeix en realitat, però disposa de vàries pàgines web pròpies; a la Universitat de Califòrnia es va descobrir a l’Arxiu de la Biblioteca General una fitxa molt ben elaborada sobre un exemplar del Necronomicon.

No només un llibre fictici pot arribar a ser considerat real, també un escriptor fictici ho pot ser: Jára da Cimrman és un dramaturg, poeta, compositor, professor, viatger, filòsof, inventor, detectiu i esportista de finals del segle XIX txec, creat per Zdeněk Svěrák, Jiří Šebánek i Ladislav Smoljak. Va aparèixer per primera vegada en un programa de ràdio txec com una caricatura dels mals costums típics txecs. La seva biografia és ben curiosa: no se sap la data exacta del seu naixement, Franz Huschkov, l’enregistrador de la quarta parròquia de Viena va fer la majoria de les entrades del registre en un estat d’intoxicació considerable d’alcohol, per la qual cosa no se sap si va escriure 1857, 1864 o 1876. Segons els mateixos biògrafs, la seva inventiva i creativitat venen del fet que no va passar l’etapa de la pubertat, que com és ben sabut desvia l’energia creativa cap a adreces indesitjables, ja que els seus pares van amagar el fet que era un nen per poder aprofitar la roba de la seva germana gran; així que quan va rebel·lar que era una nena ja havia passat la pubertat perquè, com tothom sap, les nenes maduren més ràpid que els nens. Va proposar el Canal de Panamà per al govern d'Estats Units, mentre redactava un llibret per a una òpera del mateix nom. Va reformar el sistema escolar a Galícia. Amb el Comte Zeppelin va construir el primer dirigible rígid utilitzant acer suec i vímet Txec. A Suïssa va practicar, en les difícils condicions alpines, la professió d’obstetra. Va dur a terme investigacions sobre la vida de les tribus caníbals de

l’Àrtic; i, una vegada, mentre fugia d’una de les tribus es va perdre al Pol Nord durant set mesos, de manera que gairebé es va convertir en el primer ésser humà en arribar al Pol Nord. A Paraguai va crear el primer teatre de titelles, a Viena va establir les escoles de criminologia, música i ballet. Va mantenir correspondència amb George Bernard Shaw durant molts anys, però per desgràcia el tenaç irlandès mai li va respondre. Va inventar el iogurt.

Es diu que quan Graham Bell va inventar el telèfon, es va trobar amb 3 trucades perdudes seves en el moment de realitzar la primera connexió.

Tot i la surrealista biografia del personatge, no només molta gent el considera una persona real, sinó que s’ha acabat convertint en un heroi nacional. Fins i tot, el 2005 la televisió txeca va decidir iniciar un concurs per triar el personatge més important del país i finalment van haver d’explicar que només es podia votar a gent real perquè la majoria de vots era per a ell.

El món de la televisió ens ha portat dos casos ben curiosos d’escriptors ficticis. El primer està protagonitzat per Temperance Brennan, una forense fictícia creada per

l’escriptora i metge forense Kathy Reichs, que escriu novel·les protagonitzades per una forense anomenada Kathy Reichs. El segon, per Richard Castle, escriptor de best-sellers que ajuda a la policia per a inspirar-se en la creació d’una nova protagonista per a les seves novel·les, Nicki Heat. Donat l’èxit de la sèrie, han aparegut al mercat tres novel·les escrites per Richard Castle i protagonitzades per Nicki Heat.

A l’edició de 1708 del seu almanac, John Partridge, un astròleg molt conegut de la seva època, es va referir sarcàsticament a l’Església d’Anglaterra com “l’Església infalible”. Això va atraure l’atenció del clergue Jonathan Swift que es va inventar l’escriptor Isaac Bickerstaff i va publicar amb el seu nom el famós llibre Prediccions per a l’any 1708 en el que es deia: “...jo pronostico solemnement que aquell vulgar escriptor d’almanacs anomenat Partridge, les prediccions del qual són sempre vagues, imprecises i errònies, morirà exactament el 29 de març, per la qual cosa li recomano que posi en ordre els seus assumptes”.

Partridge va publicar una carta resposta en la que assegurava que Bickerstaff no era més que un astròleg d'estar per casa

desitjós de fama. El 30 de març, Swift va publicar una carta anònima en la que es relatava com Partridge havia emmalaltit quatre dies abans i havia mort a casa seva a les 7:05 pm del 29 de març. Altres escriptors i diaris s’hi van fer ressò i tot i que ho va intentar desmentir, el nom de John Partridge va ser retirat del registre oficial, i tothom va creure que realment havia mort, fins i tot molts admiradors es van reunir a la porta de casa seva per a fer una vigília, i hi van anar enterradors per a fer-se càrrec de les pompes fúnebres del famós astròleg. Partridge no va poder fer res i la seva carrera va caure en picat ja que tota la gent a la que havia ofès va continuar amb la mentida. L’últim que Bickerstaff va escriure va ser Una reivindicación de Isaac Bickerstaff en la que aportava suposades proves de la mort de Patridge; una d’elles que era “...impossible que cap home viu hagués pogut escriure tanta porqueria”.

Un dels escriptors ficticis que compta amb una biografia més completa és Benno von Archimboldi, pseudònim de Hans Reiter i creat per Roberto Bolaño. Apareix a Los sinsabores del verdadero policía i 2666. Segons la seva biografia fictícia, Hans

Reiter va néixer a Alemanya el 1920 i va participar en la Segona Guerra Mundial com a soldat del Tercer Reich. Quan estava a punt d’acabar la guerra, va trobar per casualitat els manuscrits d’un jove jueu anomenat Boris Ansky, un altre escriptor fictici, autor d’una obra híbrida i heterogènia, que el van marcar profundament i d’on va agafar el seu pseudònim. Posteriorment, es va instal·lar a Colònia on va començar a escriure. Igual que la seva biografia, la seva bibliografia és extensa i completa: trobem 32 novel·les (amb les seves corresponents traduccions), un assaig, dues obres de teatre, dos llibres de poesia i una traducció. De fet, Bolaño és un gran creador d’escriptors ficticis ja que a moltes de les seves obres n’apareixen, tots ells amb biografies ben completes. A més, també es va inventar un moviment literari en el que emmarcar els seus personatges: el realisme visceral; basat en l’infrarrealisme, el moviment del que va formar part en els seus anys de joventud.

P.G. Wodehouse va ser un escriptor humorístic britànic molt crític amb la societat en les obres del qual destaquen les complexes intrigues de construcció matemàtica, el contrast entre la vulgaritat i la finor, l’ús de la ironia i la paròdia. En l’obra La Casa del Lligabosc, apareix l’escriptora de novel·les romàntiques Leila J. Pinckney que ha escrit obres com L’amor prevaldrà, El llegat de Rupert, “...i 136 novel·les més de les que s’han perdut els títols per a la posteritat”.

Un altre especialista en la creació d’escriptors ficticis és Stephen King. Ell mateix va utilitzar durant molt de temps el pseudònim

de Richard Bachman, basant-se en l’escriptor fictici creat per Donald E. Westlake, Richard Stark. També va utilitzar aquest nom en la novel·la La Meitat fosca en la que Thad Beaumont es veu perseguit per la personificació del seu pseudònim George Stark. Però Thad Beaumont no és l’únic escriptor fictici creat per Stephen King que ho passa malament, ja que a King els seus alter egos literaris li serveixen per expressar les seves pors: Paul Sheldon és un escriptor que pateix un accident i que és rescatat per la seva “admiradora número 1”; quan ella descobreix que a la seva última novel·la Sheldon ha mort el seu personatge més famós, Misery Chastain, embogeix torturant a Sheldon. Jack Torrance és un escriptor exalcoholic que és empaitat per fantasmes, tant interiors com externs, en un hotel en el que ha decidit treballar. Mort Rainey s’ha d’enfrontar a John Shooter, un escriptor que, suposadament, ell ha plagiat i que en realitat és conseqüència del trastorn de doble personalitat que pateix Rainey. Ben Mears és un escriptor que torna al poble de Salem’s Lot on és assetjat per vampirs. Mike Enslin és un escriptor especialitzat en llibres sobre llocs suposadament embruixats que viu un autèntic malson quan passa la nit a l’habitació 1408 de l’Hotel Dolphin de Nova York.