Curiositats sobre James Joyce i l'Ulisses

Curi sitats S bre James J yce i l’Ulisses

La vida de James Joyce, i l’Ulisses, estan plens de referències al número 16: la novel·la transcorre un 16 de juny, en honor al dia en què va tenir la primera cita amb la seva futura dona; el 16 de juny de 1804 el Parlament va ordenar la construcció de les torres Martello, en una de les quals s’inicia la novel·la; un altre 16 de juny, aquesta vegada de 1955, el germà de Joyce, Stanislaus, moria a Dublín; i 16 són també els anys que separen els protagonistes de la novel·la: Leopold Bloom i Stephen Dedalus.

La primera edició de l’Ulisses va ser impresa per Sylvia Beach, va constar de mil exemplars i, segons l’expert Jack Dalton, contenia més de dos mil errors.

Es va vendre una primera edició de l’Ulisses per valor de 454 mil dòlars, el preu més alt que s’ha pagat per una primera edició del segle XX.

A Venice, California, hi ha un culte de bruixes i bruixots que fan servir Ulisses exclusivament per posar a la moda els seus encanteris, malediccions i benediccions.

Una còpia d’Ulisses es va cobrar la vida de diversos soldats nordamericans a la Segona Guerra Mundial: un cap alemany, llegint Ulisses a la latrina, es va posar tan impacient amb ell que la va llençar per la finestreta. El llibre va xocar amb una granada que els atacants nord-americans havien tirat. La granada va caure cap enrere entre els ianquis i en va matar tres.

L’Administració de Seguretat Nacional utilitza el text original d’Ulisses com l’estàndard per als protocols de xifrat/desxifrat.

Ted Hughes i Sylvia Plath es van casar un 16 de juny en honor del Bloomsday.

Virginia Woolf va deixar Ulisses a la pàgina 200. Després va assegurar que havia acabat amb el llibre, però es referia exactament a això i no a que l’hagués finalitzat. El va intentar llegir amb la millor de les intencions després que el seu amic T.S. Elliot li recomanés amb entusiasme. Quan es va publicar, Woolf el va adquirir i va deixar de banda la resta de les seves lectures (s’estava llegint “A la recerca del temps perdut”) per a començar l’obra mestra de Joyce. Però ben aviat la va irritar el canvi: “Què esgotador és Joyce! Amb el que estava gaudint a Proust i vaig haver de deixar-lo per això. Sospito que Joyce és un d’aquells genis perduts, als que un no pot oblidar, no pot silenciar els seus gemecs, sinó que els ha d’ajudar a trobar la sortida, amb un gran cost personal”. En el seu diari, Virginia Woolf també va escriure que Ulisses era l’obra d’un escriptor “autodidacta, egoista, insistent, teatral i, en última instància, nauseabund”. En els seus diaris continua

parlant una vegada i una altra de James Joyce i del seu Ulisses, assegurant que cap llibre l’havia avorrit mai tant. Tot i això, alguns estudiosos opinen que tant parlar de l’autor irlandès mostra alguna cosa més que menyspreu per la seva obra, potser una mica de competitivitat davant d’un home que era el seu doble en la batalla modernista que lliuraven. De fet, admet en el seu diari que amb la seva ficció va tractar de fer “alguna cosa millor de la que va fer el senyor Joyce”. Tot i això, Joyce i Woolf tenien moltes coses en comú: els dos van néixer el 1882 i van morir el 1941; els dos van escriure dues novel·les modernistes que succeïen en un sol dia de juny (l’Ulisses i Mrs Dalloway); i tots dos van ser pioners en la tècnica del flux de consciència associada a la literatura modernista.

Els personatges d’Ulisses van dibuixant un mapa perfecte de la ciutat de Dublín al llarg del dia en el que transcorre el llibre. Aquest mapa és tan precís que alguns diuen que el Dublín de 1904 es podria reconstruir exactament utilitzant la novel·la com a guia. Cada capítol és un palimpsest de la forma de Dublín (dels seus rius que simbolitzen l’Hades, de l’Oest que simbolitza la mort, de les glorietes i les cantonades que canvien la tècnica narrativa), és per això que és important dibuixar un mapa al temps que llegim el llibre. I això és

precisament el que va fer Vladimir Nabokov. De fet, ell donava un seminari sobre l’obra i deia: “En lloc de perpetuar el pretensiós sense sentit de la lectura de capítols homèrics, cromàtics i viscerals, els instructors haurien de preparar mapes de Dublín amb els itineraris entrellaçats de Boom i Stephen traçats clarament.”

El llibre de relats Dublinesos va ser rebutjat per 22 editors abans de ser editat i la seva primera edició va ser comprada per un home que odiava el llibre i que la va cremar sencera. No va tenir gaire més sort l’Ulisses ja que abans de ser legalment editat als Estats Units, cents de còpies il·legals van ser confiscades i cremades pel Servei Postal del país.

L’última de les seves obres, Finnegans Wake, representa una nova forma de narrar les novel·les i, avui dia, gairebé ningú l’entén tot i que alguns autors la consideren genial o almenys controvertida. Es diu que en el seu llit de mort, Joyce va preguntar, preocupat: De veritat ningú l’entén?

La paraula BABABADALGHARAGHTAKMMINARRONNKONNBRONNTONNER RONNTUONNTHUNNTROVARRHOUNAWNSDAWNTOOHOOHOO RDENENTHURNUK té més de 100 lletres i és una invenció de James Joyce. Significa “soroll d’un tro simbòlic que representa la caiguda d’Adam i Eva” i apareix a Finnegan’s Wake, al costat d’altres paraules semblants

El físic Murray Gell-Mann va agafar la paraula “quark” per designar una partícula subatòmica de l’obra Finnegans Wake, on tres aus marines li diuen al rei Mark: “Three quarks for Muster Mark!”. Al físic Murray Gell-Mann li agradà la paraula.

Joyce no va ser un model d’ordre, sinó tot el contrari: va trigar set anys a acabar Ulisses i ho va fer estant borratxo la major part del temps i passant greus problemes econòmics. El va acabar després de superar vuit malalties i canviar 19 vegades de domicili.

Després de conèixer el cinema a Triestre, Joyce es va proposar portar l’invent fins a Dublín, i així, amb l’ajut d’alguns dels seus contactes va néixer el primer cinema a Irlanda l’any 1909, conegut com el Volta Electric Theatre. D’aquesta manera l’escriptor dublinès

entrava a la història del cinema del seu país com a pioner d’un mercat que estava per explotar. Tot i això, els interessos de l’autor anaven per un altre camí i es va cansar ràpid del negoci, tant és així que menys d’un any després va abandonar la seva tasca de gestor cultural i les portes del cinema es van tancar el 1919.

Joyce va estudiar Dano-Noruec a l'University College de Dublín per tal de ser capaç de llegir l'obra del dramaturg noruec Henrik Ibsen en la seva forma original.

Va ser sotmès a més de 25 operacions de cirurgia ocular en la seva vida.

Tenia un parell de fòbies molt greus: la cinofòbia (por als gossos) va sorgir d'un atac d'un gos del veïnat quan només tenia cinc anys d'edat. La ceraunofobia, por als trons i llamps, es va formar quan la seva tia religiosa li va dir que el tro era un Déu mostrant la seva ira als éssers humans.

Proust i Joyce es van conèixer el 1922 en un sopar. Quan es van veure, la resta d’assistents van parar l’orella amb ansietat per escoltar

les paraules dels dos genis literaris. Els oients segurament es van sentir decebuts quan van veure que es passaven l’estona parlant de les seves malalties (Joyce tenia constants mals de cap i problemes de la vista i Proust d’estomac). Després tots dos van admetre que cap d’ells havia llegit les obres de l’altre. Segons explica la història, van compartir un taxi de camí a casa i Proust va sortir-ne corrents sense pagar la meitat de la tarifa.

Joyce feia servir Ernest Hemingway com a guardaespatlles: els dos es van conèixer a París a la dècada dels 20, tots dos eren famosos bevedors i van començar a freqüentar junts cafès i bars. Mentre Joyce era poc atlètic i tenia mala vista, el seu company de copes era alt, fort i propens als rampells violents. Quan Joyce provocava una baralla, s’amagava darrere Hemingway i cridava: “Ocupa’t d’ell, Hemingway. Ocupa’t d’ell”.

T.S. Elliot va dir: “qui s’atreveix a escriure després del monòleg de Molly Bloom?”