Issuu

V MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

Organitza i edita:

Amb la colÂˇlaboraciĂł de:

V MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

Bibliobús Montau - Inauguració 1997 Servei a les comarques de l’Alt Penedès i Garraf

V Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de les fotografies (Portada) Autor/a desconegut/da / Diputació de Barcelona (Biblioteca Esteve Paluzie) Juan Muñoz (54Gallery) / Ajuntament de Barberà del Vallès (Bibliobús Puigdon) Sílvia Capmany / Diputació de Barcelona Óscar Ferrer (AGO2) / Diputació de Barcelona © de la presentació, Sílvia Fuster © 2016 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: Eivissa & Associats SCCL Edició a cura de A. Guri Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a Eivissa & Associats SCCL Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

www.lamicrobiblioteca.com

MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÀ

Bibliobús Montserrat - Inauguració 1998 Servei a la comarca de l’Anoia

ÍNDEX PRESENTACIÓ............................................................................................................. 13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

Notícia..................................................................................................................... 19 Plom........................................................................................................................ 20 WhatsApps .............................................................................................................. 21 La Clepsidra de les Gaseles ...................................................................................... 22

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

Natura morta........................................................................................................... 27 Instint de supervivència ........................................................................................... 28 Vet aquí un drac....................................................................................................... 29 Els cinc d’Uguai....................................................................................................... 30 Testos i olles............................................................................................................. 31

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

La tartera del Canigó................................................................................................ 35 Estilites ................................................................................................................... 36 Joe Cadillac.............................................................................................................. 37 L’abellot.................................................................................................................... 38

CONVOCATÒRIA DE GENER

Doble fila................................................................................................................. 43 El mariner afortunat................................................................................................. 44 Una novel·la una tarda.............................................................................................. 45 Innovació................................................................................................................. 46 Pacta sunt servanda.................................................................................................. 47

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

Sinistra..................................................................................................................... 51 Defensant la integritat física..................................................................................... 52 Pudor....................................................................................................................... 53 Macbeth revisitat...................................................................................................... 54 Emulació.................................................................................................................. 55 Catorze..................................................................................................................... 56

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Santes paraules......................................................................................................... 61 L’altre....................................................................................................................... 62 Estudi de camp......................................................................................................... 63 Responsabilitat......................................................................................................... 64 Commoció d’estiu.................................................................................................... 65 Ofèlia....................................................................................................................... 66

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

Els veïns del costat.................................................................................................... 71 Model...................................................................................................................... 72 Mitologia grega........................................................................................................ 73 Vint euros................................................................................................................ 74 Deutes...................................................................................................................... 75

CONVOCATÒRIA DE MAIG

Renéixer................................................................................................................... 79 Superhomes.............................................................................................................. 80 1999........................................................................................................................ 81 El motí..................................................................................................................... 82 Una abella i una flor................................................................................................. 83 Caça major............................................................................................................... 84

GUANYADOR ANUAL

Pèrdua...................................................................................................................... 89

AGRAÏMENTS............................................................................................................. 91 10

PRESENTACIÓ Celebrem ja la cinquena edició del Concurs de Microrelats de la Biblioteca Esteve Paluzie de la nostra ciutat i, en aquesta ocasió, es dedica aquest llibre recull que teniu a les mans als Bibliobusos de la Diputació de Barcelona, bibliobusos que han participat en la seva difusió i en la constitució dels jurats mensuals mitjançant els seus equips professionals. Municipalisme i Cultura, binomi i objectiu marcat per les corporacions locals, com la de Barberà del Vallès, la de la Diputació de Barcelona i com totes aquelles que vehiculen els esforços contributius i la confiança de la ciutadania per difondre i fer arribar al seu entorn més proper la passió per la lectura i l’escriptura. Des dels pobles més petits, mitjançant biblioteques mòbils, a la resta de municipis en els seus respectius equipaments culturals fins a l’abast internacional que ens ofereixen les noves tecnologies. La cultura i l’educació ens fan més lliures, i la literatura, vehicle amb infinites rodes de recanvi, ens apropa a altres maneres de viure, viatjar, pensar, i a tenir esperança en una societat més justa. Perquè es tracta d’això, de transmetre a la societat que un altre món és i ha de ser possible. Moltes gràcies als membres dels jurats per prestigiar amb la seva tasca i dedicació aquest concurs, i felicitats a totes i tots els participants amb el més sincer agraïment per portar arreu, ja sigui ben a prop o ben lluny, el nom de la ciutat i la biblioteca.

Sílvia Fuster Alay Alcaldessa de Barberà del Vallès 13

Espiral Perdut en un desert llis, infinit, veus, al lluny, una immensa caragola. T’hi acostes, a poc a poc. Només s’ouen els teus passos i, si t’atures, el batec del teu cor. Quan per fi arribes, et plantes davant la colossal obertura. Sents remor d’ones. Guaites, sense por, al buit. Com tots els que vingueren abans, com tots els qui vindran, ets vertiginosament aspirat per l’espiral i ingresses, per sempre, a l’oceà de l’oblit. Manuel Baixauli (Espiral, 1998. 2010)

CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

Bibliobús La Mola - Inauguració 2001 Servei a les comarques del Bages, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental

Notícia Un guàrdia civil ha mossegat un gos. L’home, uniformat de gala i amb la pistola a la mà, ha arrencat l’orella al ca al bell mig de la plaça de la vila. El gos es troba a l’UCI. El cas resta secret de sumari. El cap de redacció, tot i que el felicita, sospita del nou becari i les seves pastilles pel mal de cap.

Matilde González López Sabadell (Barcelona) 19

Plom Fa un dia gris. Com el tub de plom que distribueix l’aigua des del dipòsit. Aigua de pluja. La Marta obre una aixeta del lavabo i en surt un líquid rovellat durant uns instants. Després res, s’esgota tot ell en un sec esternut. A poc a poc, remira les parets groguenques mentre avança pel corredor resseguint-ne la sanefa amb les ungles i deixant anar un somriure conciliador. A la cuina, es veu ratllant pastanagues per a afegir a l’amanida que tindran per dinar. Amb la nevera plena intentaran ser feliços una mica més. En acabar es frega les mans en el davantal que duu estampat un cor de color vermell amb el nom del seu darrer home. Encara no se n’ha desfet. S’acosta a la finestra on haurà de recollir la roba estesa i pensa “si caigués...” Pero res no enterbolirà les ànsies d’una vida nova més enllà dels decibels i les presses, de la multitudinària soledat, de la voracitat d’aquesta ciutat enlluernadora. És per això que obre el moneder, en treu un paper amb un nom escrit en tinta vermella. Pren el telèfon i prem uns números, esperançada. “Senyor Vidal, em quedo el pis. Hi tindré feina per deixar-lo al meu gust però m’agrada.” Surt el sol i la Marta somriu de nou. Celestí Casòliva Morales Barcelona 20

WhatsApps Intrigat després de sentir durant dos dies com el mòbil de la seva dona no para de rebre missatgets de WhatsApp, la curiositat li pot i aprofita un moment que ella és al lavabo per agafar-lo. Li desbloqueja la pantalla i baixa la pestanya de les notificacions, just per veure el text sense entrar a l’aplicació. Un tal Francesc la vol omplir de petons. Estupefacte i abatut torna a bloquejar-lo. Ara entèn la brillantor dels seus ulls i el secretisme d’aquests darrers dies. Després li assalta un sentiment de revenja. Potser cedeixi a la persecució de la seva secretària... La dona mira ansiosa el mòbil. Espera notícies dels amics del marit sobre la festa sorpresa que li està preparant. Li farà tanta il·lusió! Veu la notificació dels missatges del Francesc i pensa que ha de parlar amb la seva filla: mentre no li arreglin el mòbil, el seu xicot ha de moderar-se en el que li escriu.

M. Carme Marí Castelldefels (Barcelona) 21

La Clepsidra de les Gaseles Historiador com era, es delia pels viatges llargs i incerts; però no se’ls podia permetre. Quan arribà a les seves mans el manuscrit del savi andalusí d’aquell llunyà segle onzè, pensà: ara és la meva! Esmerçà nits senceres en la reproducció del fascinant rellotge hidràulic, la Clepsidra de les Gaseles, on al tocar de les hores, un seguit d’autòmats, moguts per un sofisticat mecanisme de recipients d’aigua i politges, representaven una curiosa escena en un jardí d’un palau àrab. Posà molta cura en el pou que hi havia al bell mig, assegurant-se que en el moment oportú l’aigua fos amb força succionada. Res no podia fallar. L’hora triada fou el punt de l’alba. Just quan les gaseles s’abeuraven i les sultanes sortien de palau, esquivant les serps que s’erigien com a sentinelles s’abocà amb sigil al forat del pou. Un viatge de deu segles s’obria al seu davant.

Josefina Maymó i Puig Alella (Barcelona) Guanyador mensual octubre 22

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

Bibliobús Tagamanent - Inauguració 1998 Servei a les comarques del Lluçanès, Moianès i Osona

Natura morta Es van conèixer a la Convenció robòtica d’Oregon i tan bon punt llurs sensors òptics es van detectar, quelcom semblant a un calfred els va sacsejar. En Robowar era un prototipus de robot soldat d’un fabricant sudcoreà; i l’Àlex 3.1 era un androide que tenia la capacitat de dibuixar objectes senzills. Una nit que el vigilant es va quedar adormit, van sortir plegats a fer un tomb. A fora, una tempesta omplia els carrers de pluja i de trons. El terra moll va fer relliscar l’Àlex i va caure a terra. En Robowar es va posar automàticament en mode “auxili” i l’ajudà a aixecar-se, però just en aquell moment, un llamp els va impactar. Curtcircuitat, els mecanismes de seguretat de l’androide es van activar, i abans d’apagar-se del tot, va tenir temps de transferir la seva CPU. Uns mesos més tard, un enginyer era acomiadat a Seul. En mig d’una campanya militar, un dels seus robots havia desobeït l’ordre de disparar l’enemic i s’havia posat a pintar fruites vermelles amb la sang dels caiguts.

Carles Quílez Cunillera Sabadell (Barcelona) 27

Instint de supervivència El trot rítmic sobre el mantell de fulles seques ens ha anunciat que era a prop. De sobte ha emergit entre la boira. Quan l’hem vist, enfangat i amb la pell plena d’esgarrapades, no ens acabàvem de creure que fos en Tità. En només tres setmanes el mastí preferit del nostre amo no semblava el mateix animal afable i juganer. Tots dos van sortir de caça un matí fred i gris. Lord John ens anuncià que tornaria cap al migdia, però van anar passant les hores, es va fer fosc i no va aparèixer. Els dies següents vam organitzar, sense èxit, diverses batudes pels boscos circumdants. Algú esmentà aleshores antigues llegendes sobre profundes fosses que s’empassen la gent. Quan aquesta tarda s’ha presentat a les portes de la mansió, en Tità no bellugava la cua com en ell és habitual. No només això: es mantenia a distància i ens observava amb malfiança. Ens hi hem atansat a poc a poc mentre ell grunyia i ens mostrava unes dents com ganivets. I aferrat entre elles, un objecte que al principi ens ha semblat una branca. Ben aviat hem descobert que es tractava d’un os descarnat, que a un dels seus extrems conservava encara les restes del que havia estat una bota.

Joaquim Valls Arnau Barcelona 28

Vet aquí un drac La princesa, presonera, somiava amb l’arribada del seu príncep blau..., aquell que vindria a rescatar-la d’aquella torre custodiada per un terrorífic drac que escopia flames incendiàries. Deixava lliscar el temps mirant a través de la minúscula finestra de l’alcoba les postes de sol i les estrelles nocturnes, esperant l’imminent rescat. Dia rere dia, creixia amb l’esperança que el seu salvador la veiés formosa i bella, sense altre objectiu que el que li van ensenyar a creure… Les princeses han d’esperar que el seu cavaller les deslliuri del seu turment, deia la seva mare, la reina. I els anys passaren... Envellida per l’espera i sentint la mort ben a prop, un pensament va il·luminar de cop el cap de la vella princesa. Potser, els seus pares, els reis, les persones més sàvies del regne, s’havien equivocat… Aquesta idea va arrelar el suficient temps per obtenir el coratge d’escapar d’aquella garjola, ara ja ho havia decidit, tot i que no sabia si tindria la força suficient per obrir aquella porta... La veritat és que mai ho havia intentat, de la mateixa manera que mai havia vist el temible animal que la tenia retinguda.

Ester Sànchez Moro La Garriga (Barcelona) 29

Els cinc d’Uguai L’home sense nom tenia una mirada inquisidora que em fascinava. Feia mitja vida que l’espiava, però ell em va desemmascarar primer quan em va dir: Només quedem tu i jo. Em va desarmar amb la força àcida i punyent d’aquells mots. Vaig desviar la mirada a la fotografia de la paret. Cinc desconeguts que m’interrogaven; tants anys i jo encara no havia desxifrat com es deien. L’home sense nom era el que feia cinc, l’únic que quedava viu. Els cinc d’Uguai. Jo els havia posat aquell nom, jo els havia fet aquella foto. Uguai només era una paraula secreta que em protegia, el meu abric de cinc lletres que sempre duia posat. Llavors, ell va fer una ganyota enmig de la boira del temps, de victòria, mentre jo m’empassava el fum de la derrota. M’havia quedat atrapat com un insecte a la teranyina del meu joc d’espies. Tots els jugadors aposten i jo havia estat imprudent perquè ho havia arriscat tot a una sola fitxa. I ara, sobre el rovell de la memòria, havia perdut en la tirada que feia cinc.

Marta Finazzi Martínez Girona 30

Testos i olles Durant anys vam inculcar al nostre Eudald unes normes estrictes de conducta. I esperàvem que, en arribar a la pubertat, ens desobeís. Que se’ns enfrontés. Però les nits que surt amb els amics, sempre torna, obedient, abans de les onze del vespre, tan clenxinat com ha marxat i ben sobri (una sobrietat impertinent, desafiadora). << Hola pare, hola mare >>, ens saluda, amb un to tan respectuós que resulta provocatiu. D’amagat li regirem les butxaques de la jaqueta per buscar-hi infructuosament tabac, restes d’algun polsim delator o l’embolcall rebregat d’un preservatiu (<< potser ho fa sense precaucions >>, ens diem esperançats). És un estudiant modèlic, no expressa dubtes ni inquietuds, mostra una seguretat insultant. I en lloc d’odiar-nos, s’entesta en estimarnos, una estimació que li vam dedicar amb la convicció que ens correspondria amb el menyspreu que escau a un adolescent com cal. Tanta bondat ens irrita! << Aquest noi va mal encaminat >>, solem dir. Només ens queda el consol de pensar que l’obediència pot ser una forma de rebel·lia: l’Eudald sap el que volem d’ell -que sigui un jove malcarat i indisciplinat- i ens porta la contrària, com nosaltres fèiem a la seva edat.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual novembre 31

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

Bibliobús Guilleries - Inauguració 1997 Servei a la comarca d’Osona

La tartera del Canigó Mes es castell ahont qui hi va no’n torna; sols un de cent que hi pujan ne devalla. J.Verdaguer

Baixàvem, a tot drap, pel mig de la cinglera amb els genolls pelats fent equilibris entre les pedres impossibles. A l’enèsima esterrecada, quan ja ensumava la fumera del refugi¬ i tu semblava que se m’escapaves... Llavors, vaig arreplegar un roc de les dimensions justes i adequades, mig punxegut, per no tornar-me a estimbar mai més per la tartera esquiva del desig.

Gerard Vilardaga Cunill Berga (Barcelona)

Estilites Va ser la major columna que mai s’havia construït per un estilita. Tal era la veneració que li professàvem que tot es va fer al seu gust: vint metres d’alçada i tan sols dos metres quadrats de plataforma. El dia que va ascendir ens congregarem per milers per participar en la Santa Missa i rebre de les seves pròpies mans la Sagrada Comunió. Havia de portar uns trenta dies al capdamunt, quan vaig sentir la necessitat de pujar a consultar-li els meus desvetllaments emparat en la nit, però quan vaig arribar tot dalt no vaig trobar a ningú. Vaig pensar que hauria baixat per alguna necessitat imperiosa i vaig decidir esperar-lo. Ja de matí, i sense que ell aparegués, la gent que s’aproximava per pregar em va confondre amb l’estilita i no vaig saber com remeiar-ho. A la nit següent vaig decidir baixar i callar el viscut. Quan ja vaig trepitjar terra i m’allunyava, vaig veure com començava a ascendir una altra persona, que clarament no era ell.

Javier Palanca Corredor València 36

Joe Cadillac Joe Cadillac era un heroi. Li agradaven els cotxes clàssics i només llegia el diari el dilluns perquè deia que era el dia en què Déu feia girar la maneta del món. Fou pilot de guerra i encara tenia la mirada trista. El vaig conèixer un disset de desembre. Ho recordo bé perquè fou una setmana abans de Nadal de l’any de la gran nevada que va tenyir de blanc tota la ciutat. Mai abans no havia entrat en aquell supermercat, però la tempesta em va sorprendre en un barri que no era el meu sense saber què fer. I així ens vam conèixer a la secció de dolços. Ens vam donar la mà. La seva era forta, colrada per la història que duia gravada en cada centímetre de la seva pell. Resultà curiós perquè a tots dos ens agradaven les mateixes galetes de nata i ens vam fer amics així, dues generacions unides només per un fil de sucre. Jo mai no havia parlat amb un soldat. Li vaig preguntar on passaria el dia de Nadal perquè tenia por que la vida l’hagués abandonat. Em mirà fixament i el silenci esgarrapà l’aire com si un estol de papallones salvatges acabés de passar per allà. Em contestà amb un somriure i m’allargà una rajola de xocolata. Blanca, la seva preferida.

Marta Finazzi Martínez Girona 37

L’abellot S’asseu a la cadira de vímet amb un llibre a la falda. Està rendida: la terra, les bèsties, el seu home i la casa... El sol de baixa tenyeix el cel clar d’or i taronja; i es gira el llevant. Les cortines dels finestrals, oberts de bat a bat, de la galeria dansen com dones d’aigua i li porten remors d’onades i escuma de mar de quan era infant. La flaire dels gessamins l’embriaga; el llibre obert a les mans, vol llegir però no té ànsia. Un borinot fimbra insolent fins que curull de nèctar busca repòs entre els paràgrafs. Amb una fúria que desconeix, tanca el llibre. La remor sorda de l’abellot agonitza i un calfred li traspassa l’espinada. Prem amb força el llibre entre els palmells i sent un cruiximent de tendrums que la fa regirar de fàstic i plaer. Acluca els ulls, la negror fa pampallugues; infla el pit fins a esclatarli en un gemec obscè fet d’amargor i de desdeny. Busca la pàgina. Índex amb polze, com si jugués a bales, etziba empenta al manyoc negre i pelut. Entre les rengles uniformes hi ha florit una bellíssima taca, en forma d’estrella grana.

Imma Torné Sans Barcelona Guanyador mensual desembre 38

CONVOCATÒRIA DE GENER

Bibliobús Pedraforca - Inauguració 1973 Servei a la comarca del Berguedà

Doble fila De les moltes feines del meu dia a dia a la biblioteca, m’agradava el moment pausat de retornar els llibres a les prestatgeries. Una tasca mecànica però que, durant uns minuts, em feia recórrer els camins ordenats alfabèticament de la literatura a través dels gustos dels lectors. Recordo el dia que retornant un Pynchon contundent -just on acabava la “P”- de cua d’ull em va semblar veure algun objecte darrera la fila de llibres. Em vaig atansar al prestatge i, efectivament, hi havia dos volums apilats rere el mar de novel·les dels pamuks, perecs, prousts i companyia. Eren dues innocents guies sobre arbres i plantes de la ciutat, excloses de préstec, que segurament algun espavilat amb vel·leïtats botàniques havia amagat perquè no els trobés ningú més. Els vaig canviar per un manual d’autoajuda sobre l’egoisme i El baró rampant, d’Ítalo Calvino. L’endemà, quan vaig tornar a l’escenari dels fets, en aquella segona fila clandestina me n’hi vaig trobar un de nou: Expiació d’Ian McEwan. El vaig agafar i vaig pensar que era un gest prou correcte mentre em volava un mig somriure a la cara, una mica sobreactuat per si aquell lector penedit m’estava mirant d’esquitllentes...

Guifré Miquel i Fageda Barcelona 43

El mariner afortunat “Oh fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desitgen!” Tirant lo Blanc

—Hola filla! Què puc passar? —I tant! Justament ara volia anar-la a veure perquè tinc una bona noticia. —Me n’alegro filla meva. Digues, de què es tracta? —Doncs és que en Jack ha trobat feina. Un bon treball i, a més, ben pagat. —Quina alegria! Després de tant de temps... —He pregat tant, que es veu que Déu m’ha escoltat. De fet, ha estat com un miracle; ha anat a la naviliera a demanar feina, just quan acabaven de saber que un dels mariners de la tripulació del vaixell que salpa demà ha emmalaltit i no podrà embarcar-se. —Quina sort! —Ja ho crec! I miri que feia temps que buscava ocupació. Tant de temps, que els pocs diners que teníem se’ns estaven acabant. En canvi, ara que guanyarà un bon sou, podrem viure amb dignitat i encarar el futur amb una mica d’optimisme. Fins i tot podrem dur el nen a cal metge, a veure si li pot treure aquesta tos, que no hi ha manera que se li’n vagi. —Ara, però, veuràs que la dona d’un mariner no pot viure mai tranquil·la. Quan estigui embarcat patiràs per ell i l’esperaràs amb ànsia. —No ho cregui, mare, no m’he d’amoïnar. El vaixell és nou, molt gran i segur. —Ah, sí? I com es diu aquest vaixell? —Titanic, mare. Es diu Titanic. Vicenç Ramos Torres Barcelona

Una novel·la una tarda En Toni és un tio pràctic i un tastaolletes a qui agrada fer de tot, i avui a la tarda escriurà la seva primera novel·la. Anirà d’un detectiu. Dur, heterosexual, fred amb els enemics i apassionat amb les dones, amb les seves pròpies lleis. El seu enemic serà un paio rus. Dolent. Fastigós. Immoral. Amb un xalet a la Costa Brava, on un dia apareix un jardiner mort. Ningú el vol investigar perquè és un rus despietat, sense miraments. L’últim que s’hi va enfrontar va acabar amb forma de pinxo en una festa de mafiosos. Un advertiment pel personal. Llavors (capítol dos) apareixen la novia del pobre jardiner i el seu ex-company de feina. L’una vol aclarir la mort del noi, l’altre vol cobrar els 560€ de la poda. Visiten el detectiu perspicaç que, a punt de ser desnonat del despatx on també viu, accepta el cas. Troba el punt dèbil del rus (una filla, un flashback al capítol tres), s’enamora de la noia (al quart), s’enfada amb l’ex-company de feina que al cinquè capítol el traeix; i a l’última escena, amb la tensió al màxim, trepitja els dits del rus que vola agafat de la pota d’un helicòpter, i el dolent es precipita al mar des de no sé quants mil metres (això ho ha d’acabar de documentar). Petó a la noia i fi. En Toni passa el corrector, satisfet, i se’n va a fer el sopar. Hi ha poca cosa a la nevera, però ell és un tio resolutiu i li queda un plat força digne. L’endemà, pensa, obrirà un restaurant de cuina d’autor, a la Costa Brava.

Laia Prat Garcia Sant Quirze del Vallès (Barcelona) 45

Innovació “La meva vida ja no té sentit. No culpeu ningú de la meva mort”. La nota del Ramon no tindria major rellevància —érem tan sols coneguts—, si no fos perquè no es tractava d’un tros de paper sobre de la tauleta de nit, sinó d’un missatge de WhatsApp enviat a tots els seus contactes del mòbil. En rellegir aquell missatge tan anodí i carrincló, es va activar el meu cervell d’emprenedor. Pobre Ramon, encara que en vida no hagués estat cap geni, ningú no es mereix deixar aquest món d’una manera tan lamentable. Per això, vaig donar un parell de voltes a la idea primigènia i en pocs mesos he desenvolupat un seguit d’aplicacions per a mòbils que permeten comunicar morts, naixements, casaments, divorcis i qualsevol canvi substancial de vida de manera precisa i elegant. La necessitat que hi havia d’una eina com aquesta es posa de manifest en l’èxit vertiginós i el creixement exponencial del nombre de clients. L’empresa que vaig crear duplica el seu valor cada setmana. Com que sóc una persona agraïda, mai no falten flors fresques a la tomba del Ramon. Una aplicació del mòbil m’ho recorda puntualment.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 46

Pacta sunt servanda Durant la primavera de 1912 hi feia un fred del dimoni al nord d’Anglaterra, però amb tot, en John Bruce Ismay volgué fer el viatge inaugural del seu darrer vaixell, rumb a Nova York. Malgrat les baixes temperatures, els dos primers dies se’ls va passar gairebé sencers a la coberta C, departint amb els passatgers de primera classe. Tots alabaven la seva creació i ell no dissimulava gens l’orgullós que n’estava. La nit del 14 d’abril va deixar el sopar a mitges. Tot el que menjava semblava tenir gust a sofre. Va excusar-se davant la resta de comensals i es va retirar a la seva suite, però no aconseguia adormir-se. Tenia molta calor i un neguit aspre li rossegava l’estómac. De sobte, un fort sotrac el va fer obrir els ulls. Dins la negror de la cambra, hi distingí una silueta encara més fosca. “Què haurà estat això?” –pensà mentre s’incorporava. Un mal pressentiment li feu empassar saliva i el mal gust ensofrat l’inundà de nou la gola. – Oh, només la meva part del tracte, Bruce –digué l’ombra. Definitivament, el teu serà el vaixell més famós de la història. Mentrestant, al pont de comandament, el Capità Smith contemplava astorat un iceberg de dimensions titàniques. Carles Quílez Cunillera Sabadell (Barcelona) Guanyador mensual gener 47

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

Bibliobús Montnegre -Inauguració 2002 Servei a les comarques del Maresme i el Vallès Oriental

Sinistra És com mirar-me a l’espill contínuament, però no ho és. Ella és tan real com jo i les nostres vides són paral·leles d’una manera asfixiant des que suràvem al mateix líquid amniòtic. M’encantaria sentir-me única i alliberar-me del plural amb el qual sempre ens anomenen, que la gent entenguera que tinc una personalitat pròpia i que si sempre anem vestides igual no és perquè siga del meu gust sinó per decisió d’uns altres. A voltes m’agradaria que desapareguera per sempre, però, encara que em sàpiga greu reconèixer-ho, crec que hi ha raons de pes per les quals la trobaria a faltar. Competim, clar!, perquè a ella li passa com a mi mateixa i les dues intentem superar a l’altra sense acabar d’aconseguir-ho. Excepte quan juguem al futbol, que sempre xuta ella, la destra.

Javier Palanca Corredor València 51

Defensant la integritat física La margarida clarivident no desplegava els pètals i els mantenia closos mentre l’enamorat insegur i dubitatiu rondava pel jardí en la recerca d’un probatori natural per saber si era correspost o no.

Eulàlia Pagès i Morales Sabadell (Barcelona) 52

Pudor Estava convençut que moriria d’un atac de cor fulminant. No tenia antecedents familiars ni havia patit mai cap símptoma advertidor. Simplement ho sabia. I no podia deixar de pensar en qui seria la persona als peus de la qual cauria rodó, inert, que hauria de contemplar el seu traspàs des de primera fila. Com reaccionaria? Pànic, patiment, tristesa, indiferència? De fet, l’importava ben poc. Sabia que l’atac seria irreversible. Allò que el neguitejava era la vergonya d’haver de compartir un moment tan íntim amb un desconegut. L’home, o la dona, que, per atzar, el veuria posar-se blanc, marejar-se, perdre els sentits, caure i finalment expirar amb els ulls esbatanats. Un ultratge a la intimitat. Mai no hauria suposat que li tocaria viure la situació inversa. La sorpresa ha estat absoluta quan avui, tornant de sopar, ha vist com la silueta que venia de cara s’aturava de cop, es portava les mans al pit i feia un parell de passes a les tentines abans de caure a terra. En el rostre de l’home, d’ulls oberts i mirada gairebé sense vida, ha sabut veure-hi aquell mateix sentiment de torbació que coneixia tan bé. Per això, s’ha girat pudorosament i s’ha allunyat a bon pas.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 53

Macbeth revisitat El polític és a casa seva veient un programa de tarot al televisor i truca al número que apareix en pantalla. Vol saber quan temps durarà la seva sort. El neguiteja pensar que la vida de protagonista amb els seus privilegis arribarà a la seva fi i haurà de tornar a l’existència grisa d’abans, buida, farcida només de banalitats negligibles, de papers de figurant anònim en lloc de primer actor. La tarotista amb aire desmenjat li diu que no ha de patir, que seguirà en el seu càrrec fins que els arbres ballin i que cap altre polític li guanyarà unes eleccions. Penja el telèfon alleujat. La sort que marquen unes cartes actua de calmant dels seus remordiments. Se serveix un whisky mentre contempla el seu jardí per la finestra . Veu com els arbres es mouen en una estranya dansa provocada per les excavadores que una ordre judicial ha enviat per enderrocar-li la casa, construïda utilitzant les seves influències. Alhora, sent com a les notícies de la televisió les enquestes confirmen que a les properes eleccions hi haurà un gir inesperat: inexorablement, un actor que es presenta per primera vegada a unes eleccions i que mai s’ha dedicat a la política serà el clar guanyador. S’acaba el whisky i pensa que sí, que la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria però sense cap lògica.

Jordi Roura Giralt Lloret de Mar (Girona) 54

Emulació Sis mesos després, encara no gosen d’entrar a l’habitació del seu fill. Al darrere de la porta tancada romanen els seus contes, les seves joguines, la seva roba. Entre aquesta, als peus del llit, la disfressa de Superman, que havia començat a quedar-li petita i que es posava moltes tardes en tornar de l’escola. Aquella nit xafogosa es va despertar de matinada. Convençut que seguia dins del seu somni es palpà el folgat pijama de cotó, que va identificar com l’ajustada malla de lycra que duu el seu heroi. Tot seguit agafà el tamboret, l’acostà a la barana del balcó, separà els braços, respirà profundament i s’enlairà.

Joaquim Valls Arnau Barcelona 55

Catorze Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida. Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.

Marta Finazzi Martínez Girona Guanyador mensual febrer 56

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Bibliobús El Castellot - Inauguració 1995 Servei a les comarques de l’Alt Penedès i Garraf

Santes paraules “I jo us dic les paraules del profeta “Així com la ginesta borda cobreix els camps, arribarà el dia en que l’estupidesa humana ho omplirà tot. Us amortallarà els ulls, els braços i la voluntat fins convertir-vos en morts vivents. Com una pesta silenciosa s’escamparà per camins i muntanyes, envairà els polígons i els mars profunds, infectarà l’aigua dels rius i s’enfilarà fins els gratacels.” I he vingut avui per anunciar-vos que aquest dia ja és a prop. Aquells de vosaltres que no feu cas d’aquestes santes paraules, tindreu llarg temps per penedir-vos, doncs la immundícia us acompanyarà fins a la fi dels temps, ja sigueu rics o pobres, hipsters o swaggers. Només la llum del coneixement pot salvar les vostres ànimes del trist destí de l’espècie. Estimats deixebles, aixequeu els ulls amatents cap al infinit i accepteu humilment el càlid raig de la saviesa en el vostre cervell hominoide! Que els vostres esperits voleïn lliures fins als confins de les galàxies!” Els alumnes van fer silenci; dels últims pupitres venien algunes rialletes mal dissimulades. Després de dos mesos, ja estaven acostumats a les anades d’olla del professor substitut de ciències.

Cinta Pons Domingo Tarragona 61

L’altre Aquella boira era un infern de vapor blanc. Per sort, a l’aparcament vaig trobar el meu cotxe. Nou. Brillant. Un Audi color bordeus. Massa car per a mi però irrenunciable. Ni m’havia canviat. Seguia portant la camisa groga, els pantalons negres i les botes amb puntera de metall de la fàbrica. Va arribar-me un missatge de la meva dona: ‘Prto l conjunt d llnceria q m vas rgalar. Tstic sperant’. A la primera rotonda me’l vaig trobar. Era nou. Brillant. Un Audi color bordeus. I des de llavors vaig ser-ne l’ombra. A l’entrada del meu carrer hi havia un aparcament lliure. Però, davant meu, l’altre cotxe. Nou. Brillant. L’Audi color bordeus va col·locar-s’hi. Una volta a l’illa de cases i vaig poder estacionar el meu cotxe. Nou. Brillant. Un Audi color bordeus. Massa car per a mi però irrenunciable. Un cop dins de casa, la vaig veure: una camisa groga llençada al moble nou de l’entrada. Uns pantalons negres damunt les rajoles brillants de la sala. Unes botes amb puntera de metall a la part baixa de les escales. Un conjunt de llenceria color bordeus negligit al final del passadís. I la porta del dormitori entreoberta. I el gemec de plaer final de la meva parella.

Ariadna Herrero i Molina Les Franqueses del Vallès (Barcelona) 62

Estudi de camp Observarem la reacció d’un subjecte i com condicionem el seu estat d’ànim quan restringim la seva llibertat de tria. Ens ajuden el seu company de pis (amb qui hem posat les càmeres i preparat l’escenari) i la seva xicota. Ho fem avui perquè no ha tingut un dia gaire bo a la feina: el seu cap l’ha esbroncat de valent. Quan arriba a casa sovint engega la tele, però hem desconnectat l’antena. Com a alternativa escoltarà música. El company ha amagat els discos més animats i ha deixat els més intimistes a la vista. Fixeu-vos, posa un cantautor amb lletres tristes. S’adreça a la cuina. Típic. Segons què mengem ens podem animar. Però la nevera és buida i no queda xocolata a l’armari, només troba unes galetes insípides. N’agafa una i la deixa a mig menjar. Ara truca a la xicota per quedar. Ella dirà que no li ve de gust, que encara està disgustada per l’altre dia. Mireu com s’estranya, però està tan abatut que no discuteix ni pregunta res. Entra en fase depressiva. Va cap al lavabo... Un moment, qui ha deixat les fulles d’afaitar i les pastilles de dormir a la vista??... Que algú truqui una ambulància! El company de pis ja era al telèfon, oferint-se a consolar la xicota.

M. Carme Marí Castelldefels (Barcelona) 63

Responsabilitat El pendó del Sant Ofici obre la processó. Al darrere, notaris i comissaris de la Inquisició atorguen el to solemne i atroç a l’auto de fe. A continuació, les acusades que duen la gramalleta amb la creu de Sant Andreu mostren la seva condició de reconciliades. Penes lleus a canvi d’una confessió. Pobres covardes inconscients. Llavors vinc jo, amb el sambenet de relaxada, ple de dimonis, gripaus i flames, per evidenciar que el meu destí és la foguera. La destresa dels torturadors no m’ha tret una sola paraula. Cada cop que Ella volia mostrar-se, jo serrava les dents amb més força. M’hi jugo massa. Tots ens hi juguem massa. Els crits de la gentada celebren l’arribada del seguici al cadafal de la plaça. Em lliguen al pal que corona la pila de llenya i el secretari llegeix la sentència enmig dels aplaudiments i insults dels veïns. L’encesa de la foguera inflama encara més els brams. Les paraules del comissari exigint una darrera confessió m’arriben amb les primeres flames. Quan m’adono que el fum m’adorm la raó, ja és massa tard. Abans de perdre la consciència puc sentir la Veu sorgint de dins meu, que fa retronar la plaça i desferma una pluja de sang sobre la multitud.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 64

Commoció d’estiu Els caçadors es reparteixen les preses perquè temen per endavant no ser afavorits per la sang. El noi hi rumia al poble dels avis, assegut com cada tarda, prenent la fresca, al balcó de la seva habitació. Els homes han sortit de cacera. De sobte els crits de la cosina l’esgarrifen. La petita corre amb una cantarella impertinent: - Porten un cérvol! Porten un cérvol! El noi s’aixeca i prem la barana amb força. Contempla com entra la camioneta fent sonar el clàxon. Els caçadors s’exhibeixen dempeus, al remolc, compilant elogis sincers de les boques que els envolten. L’animal regalima sang, però les banyes laberíntiques tremolen traspuant una guspira de vida i tal vegada esperança. Tot seguit, a la mirada quieta, la inconfusible expressió de la mort. Era el moviment del camió, només. El jove s’asseu novament. El xivarri que segueix el camió en processó desapareix carrer major enllà. Aleshores, amb la ràbia pròpia de l’edat, el noi determina que d’ara endavant els mirarà sempre així, rere la barana, amb l’afegitó preuat i impagable dels barrots. És una visió de la justícia ben efímera i fugaç, però més val això que res...

Marta Benlliure Blasco L’Hospitalet del Llobregat (Barcelona) 65

Ofèlia La inoportuna marea de meduses que la priva d’estrenar el bikini que li deixa bona part de les natges al descobert sembla haver aparegut del no-res. Enmig d’aquestes masses gelatinoses errants que les onades comencen a foragitar del mar és impensable de remullar-s’hi. Tant de bo haguessin estat les bosses de plàstic que s’havia imaginat primer. Fa un dia radiant i assolellat i la desolació de la platja quilomètrica continua semblant premonitòria i definitiva. No hi ha ningú. Sens dubte ha triat el lloc més escaient per esquivar la incomoditat de les mirades indiscretes. Una fugaç ocurrència li arrabassa, tot seguit, un indici de sospir d’incredulitat. Arraulida a la tovallola que ha estès damunt de la sorra, a tocar de l’ombrel·la, acluca els ulls. Es pregunta com relatarien la mort d’una noia, com ara ella, que haguessin recuperat vestida tan sols amb el vaivé metzinós de les onades.

David Dot Cervera Vilafranca del Penedès (Barcelona) 66

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

Bibliobús Cavall Bernat - Inauguració 2001 Servei a les comarques del Bages, Berguedà i Moianès

Els veïns del costat Fa nou mesos que vaig arriar aquí. Al principi tot anava bé, però des de fa un parell de setmanes que els meus veïns estan més empipadors que mai. No em deixen dormir, estan tot el dia d’aquí cap allà, a vegades parlen tan fort que el so travessa les parets. En canvi si jo em deixo anar i ballo es queixen, us ho podeu creure! Que es pensen? Que són els únics que viuen aquí o què?. Doncs ja n’hi ha prou, penso ballar i ho faré com mai. Si es queixen no pararé i si criden jo cridaré més. Em moc com si cada pas fos l’últim i tot desapareix, el cos em pesa, però els meus plors s’escolten vius. Sento una veu estranya :-Enhorabona ja ha nascut, és una nena.

Carlota Moriën Musté Montblanc (Tarragona) 71

Model La model en apnea canviava professionalment de posat mentre els directius de l’agència xiuxiuejaven entre ells. Tot era magnífic però no perfecte. Veredicte: cuixes massa gruixudes i insuficientment pàl·lida de pell. Següent! La model no es va immutar. Va sortir d’escena i va tornar al cap de pocs segons amb un ribot. Allà mateix es va rebaixar les cuixes, passada a passada, sense ni un gest de dolor i, quan va creure que ja era suficient, va deixar caure el ribot a terra, va treure una cigarreta d’un paquet quasi buit i, entre pipada i pipada, es va anar dessagnant fins a caure morta a terra. Després de deliberar llargament, van cridar al becari que va agafar el cadàver amb suma delicadesa i el va portar fins a la part del darrera. Allà la van despullar i la van plastificar. Era una llàstima desaprofitar-la. Seria un magnífic maniquí per a la nova col·lecció primavera-estiu.

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) 72

Mitologia grega Quin pal, la visita al museu arqueològic! I a sobre haig d’aguantar el profe, que per fer-se el graciós no para de repetir-me que amb el meu nom m’hi hauria de sentir com a casa. Em separo del grup. Fujo d’un company que fa dies que se m’enganxa com una paparra. M’amago en una sala plena d’urnes gregues. Me les miro per sobre fins que el dibuix d’una d’elles em resulta familiar. Hi surt un bosc, un déu, una nimfa... Hipnotitzada, l’agafo. Salta l’alarma. El meu perseguidor arriba a la sala. No puc fugir més. L’urna em rellisca i s’esmicola al terra mentre els meus dits es van convertint en branques.

Ariadna Herrero i Molina Les Franqueses del Vallès (Barcelona) 73

Vint euros Una furgoneta avança pel camí. És Roi. No em cal veure l’adhesiu de l’escut del Nàstic que llueix al parabrisa, ni tan sols distingir el color blau de la carrosseria. Tinc prou en escoltar el grunyit sec dels frens en agafar l’última revolta. Tampoc necessitaré escoltar la seua proposta. Serà la mateixa miserable oferta que vaig acceptar ahir, i abans-d’ahir, i tots els maleits dies que porte alçant-me, envoltat; per desgraciats com jo i pel tuf pútrid d’aquest erm amb esperit de femer. Dins d’uns segons Roi s’aturarà ací davant, la polseguera que el persegueix l’alcançarà i omplirà de pols a tots els que s’arremolinaran al voltant del vehicle. Ell només em mirarà a mi. Es traurà l’havà de la boca i, dels seus llavis, eixirà un «Avui a dos euros» barrejat amb el fum de l’última calada. Després em farà un gest amb el cap per a què puje. Però no pujaré. Avui no. El miraré fixament i diré: «Tres». Ell em llançarà un somriure descoratjat. No insistirà. Escollirà a qualsevol altre per desllomar-se deu hores replegant carxofes, i marxarà. Hauré perdut vint euros, però quan note el primer palmell d’admiració fregant-me l’esquena, sabré que en realitat he guanyat.

Miguel Torija i Martí Castelló 74

Deutes Fa uns quants matins el despertador em va arrossegar sobtadament fora del somni i sembla que vaig deixar una cervesa sense pagar. Si més no, així m’ho recorda cada nit, molt seriós i vehement, un cambrer dels d’abans: baixet, calb i amb bigoti, abillat amb una camisa blanca, pantalons negres i un davantal a ratlles lligat a la cintura. Fins ara, jo m’he anat fent l’orni, aprofitant aquella barreja de realitat i fantasia pròpia dels somnis. Amb el temps, els crits i escarafalls del cambrer s’han arribat a convertir, fins i tot, en elements relaxants i regeneradors del meu descans. Tanmateix, la nit passada la cosa se’m deu haver escapat de les mans perquè aquest matí m’he despertat amb un ull de vellut. Després de donar-li moltes voltes, he pres la decisió, amb el darrer glop del cafè amb llet, que a la nit dormiré amb un bitllet de cinquanta euros ben aferrat a la mà per liquidar els meus deutes. Pensareu que sóc un tou. Potser sí, però vull evitar a tot preu haver de donar explicacions a la família també de tot allò que faig en somnis.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual abril 75

CONVOCATÒRIA DE MAIG

Biblioteca Esteve Paluzie - Inauguració 1983 (Nou edifici 2009) Servei a la ciutat de Barberà del Vallès

Renéixer Michael Green tenia els ulls fixos en la pantalla de l’ordinador on les cotitzacions del mercat dels cereals es movien com cucs de colors. La mà dreta crispada a sobre del ratolí mentre l’esquerra li esgarrapava el pit en un intent inútil d’aturar el dolor. Ningú es va adonar com agafava aire i el retenia uns segons, conscient que la seva existència es reduïa a aquell bocí d’oxigen i que una vegada el deixés anar, en el seu interior només hi hauria lloc per a la mort. Creiem que va repassar la seva vida en aquells instants: els seus èxits a la City de Londres; les persones i les relacions oblidades per aconseguir-los; les paraules del seu mestre espiritual quan deia que transitem per diverses existències i que amb cada mort renaixem en un altre cos. Va tancar els ulls confortat en aquest darrer pensament i lentament va deixar fugir l’aire. Va intuir la llum al final del túnel, va sentir com unes mans negres el treien a la superfície, va veure una cabana en penombra i com els seus germans famèlics el miraven amb rancúnia. Per un instant es va maleir per haver ajudat tant a aquella misèria, just fins que una cleca al cul el va fer esclatar en un plor que ja no era el seu.

Dario Alberca Badenes Vilafranca del Penedès (Barcelona) 79

Superhomes Els grans homes no són grans a totes hores ni en totes les coses. Frederic II de Prússia (1712-1786)

Em costa dormir a les nits. La meva dona em tranquil·litza dient-me que tot arriba per qui sap esperar. Ara vivim a casa de la sogra. Vam haver de deixar les claus del pis al banc. De fet era seu. Anem tirant de feines temporals i del subsidi de la mestressa. L’important és que en Narcís, el nostre fill, no li manqui de res. Aquesta setmana he passat el càsting per fer un acte en un conegut cinema durant la projecció de l’última pel·lícula de Batman. Abans que comenci cada passi he de passejar-me pel cinema saludant. Tenir do de gents m’ha servit. Per l’estrena m’han donat dues entrades a primera fila. Feia temps que no veia tan content en Narcís. L’assenyalat dia, amb la sala plena de gom a gom, he sortit per la part de l’escenari. Al meu fill els ulls li feien pampallugues. La meva dona no parava de riure i de girar-se enrere per veure les cares dels altres espectadors. A ell li he donat la mà. Llavors, a cau d’orella posant veu greu li he dit que es comentava per la ciutat que era un noi molt valent. M’ha abraçat. En arribar a casa, el primer que m’ha dit el meu fill tot joiós ha estat: “Saps pare? A Batman li fa mal olor l’alè!”.

Àngel Fabregat Morera Belianes (Lleida) 80

1999 Onze d’agost i tot és fosc. Vaig a la cuina. És dimecres i en Joan vindrà a dinar. L’eclipsi s’ha endut el sol, esgrogueïnt-lo. Els mobles giravolten i em sento fer figa. Abans de caure penso que no arribaré al telèfon. Vaig a dinar amb la mare. Fa dies que no m’hi passo i deu estar amoïnada. Fa temps que no parlem i em fa vergonya que se m’escapi esmentar que no tinc feina. Sort de la Dolors que fa de dependenta mitja jornada. I ara estem embarassats. La mare voldria que hi anéssim a viure però no pot ser. Vaig a trucar. Comunica. Suo com un porc. Aquest cargol està passat de rosca. Fa un dia ben estrany amb aquest sol esmorteït que gairebé mareja. Aquest any no tinc vacances i no aniré al poble a veure la mare. Fa deu dies va ser a casa per l’aniversari de la meva filla. A l’hora d’anar-se’n, la criatura va començar a plorar com si ho sabés. Vaja, em criden. Entro a la caseta del guàrdia i agafo el telèfon. La veïna ha sentit l’estrèpit i, amb la clau que té per si de cas, ha entrat al pis. La mare era estesa amb el fil del telèfon a la mà i una ganyota d’esperança als llavis. En Joan i jo la vetllem a l’hospital. El metge no creu que se’n surti.

Celestí Casòliva Morales Barcelona 81

El motí “Blaquerna demanà al juglar qual era seu ofici e lo juglar li dix que ell era juglar” Ramon Llull

- El narrador ens acorda uns minuts per expressar-nos – diu el delegat. Rebombori a l’assemblea de personatges. – Quins punts desitgeu tractar ? Una certa perplexitat. Els assistents s’entremiren, rumien. Gratament discret de closques. A la fi, un personatge grassonet s’alça i diu amb vehemència: - Que no comenti cadascuna de les nostres paraules! – diu certament amb vehemència. El secunda al cap d’uns segons un personatge llargarut: - Sí, exacte, és un tracte vexant! – referma l’espigat. Unes files més enllà es posa dempeus un barbut i perora enèrgicament cap als companys: - Per què el necessitem, nosaltres, al narrador? Que no tenim veu? Fora acotacions! Tot el poder per als personatges! Un grup de personatges excitats arrenca unes cadires i hi cala foc. Esclata el vidre d’una finestra. - Mori el narrador! Mori el narrador! Els observo divertit, somric i faig caure damunt les seves vel·leïtats la força senzilla d’un signe de puntuació: .

Roger Fusté Suñé Aix-en-Provence (França) 82

Una abella i una flor Després d’anys d’investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el primer nen concebut a partir de la interacció directa d’una abella i una flor. Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de micromecenatge per aconseguir aquest prodigi de la natura; i que per fi, uns pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d’àcid desoxiribonucleic, i amb l’ajuda d’un equip científic multidisciplinar el pare la va anar regant i la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d’uns mesos, amor, vas néixer tu... feliç i aliè al debat biomèdic.

Laia Prat Garcia Sant Quirze del Vallès (Barcelona) 83

Caça major El franqueig porta coales feliçment obliterats des de ben lluny, gairebé podríem dir antípodes amb goig. Adreça i remet a mà amb una límpida lletra en clàssic blau, com ha de ser. I per a més inri, la carta escrita com si d’un amanuense es tractés. L’he palpada llargament i m’he fregat les mans a l’espera plaent abans de gaudir de la seva lectura assossegada unes quatre o cinc vegades al caire del plor emocionat. I després d’animar-me a acomodar-la de nou al sobre, he estat a punt de fer el que tinc per costum, restituir-la a la bústia del seu legítim destinatari.

Javier Palanca Corredor València Guanyador mensual maig 84

GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la V edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’acadèmica i escriptora, i els escriptors Came Riera Guilera

Antoni Dalmases i Pardo

Jesús M. Tibau i Tarragó

Bibliobús Puigdon - Inauguració tardor 2016 Prestarà servei a les comarques del Lluçanès, Osona i Vallès Oriental

Pèrdua D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit –fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

Jordi Bonet-Coll La Bisbal d’Empordà (Girona) Guanyador mensual març i anual 89

AGRAÏMENTS A Íngrid Plaza (Directora Bibliobús La Mola), Assumpta Molist (Directora Bibliobús Tagamanent), Rosa Garcia (Directora Bibliobús Guilleries), Bernadet Vallvé (Directora Bibliobús Pedraforca), Noemí Alcázar (Directora Bibliobús Montnegre), Bernadette Hortal (ex-Directora Bibliobús El Castellot), Òscar Santotomàs (Director Bibliobús Cavall Bernat), i Rut Jiménez i Berta Cama (Directores suplent i titular Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Carles Álvarez, Fernando Iwasaki i Francisca Noguerol, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà, i a Antoni Dalmases, Carme Riera i Jesús M. Tibau per formar part del jurat de la final en la categoria en català. I també a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a les Regidories de Cultura i d’Equipaments Municipals i a l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona i molt especialment a tots les persones participants, i als usuaris i usuàries de La Microbiblioteca que fan possible aquest concurs. Moltes gràcies.