Issuu

VI MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

Organitza i edita:

Amb la colÂˇlaboraciĂł de:

VI MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

VI Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Sílvia Fuster © 2017 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: Eivissa & Associats SCCL Edició a cura de A. Guri Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a Eivissa & Associats SCCL Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

www.lamicrobiblioteca.com

MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÃ€

ÍNDEX PRESENTACIÓ ............................................................................................................ 13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

La bemoll ................................................................................................................ 19 Jocs infantils?........................................................................................................... 20 La fortalesa ............................................................................................................. 21 Això que tinc .......................................................................................................... 22 La font ................................................................................................................... 23 Necrològiques ........................................................................................................ 24

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

La bicicleta .............................................................................................................. 29 Dubtes pendents .................................................................................................... 30 Apocalipsi................................................................................................................ 31 Cric crac .................................................................................................................. 32 Aquella vella sensació............................................................................................... 33 O! ........................................................................................................................... 34

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

Dinar de Nadal........................................................................................................ 39 Flors de dilluns ....................................................................................................... 40 El Nadal més recordat ............................................................................................. 41 Caigut en desgràcia ................................................................................................. 42

CONVOCATÒRIA DE GENER

Transmortalitat ........................................................................................................ 47 L’heroi del pijama .................................................................................................... 48 Poder ....................................................................................................................... 49 L’última ressaca........................................................................................................ 50 Vermell.................................................................................................................... 51 Amén ...................................................................................................................... 52 9

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

El mètode ................................................................................................................ 57 El secret de la rataﬁa ................................................................................................ 58 La teràpia ................................................................................................................ 59 Anne Bonny ............................................................................................................ 60 Llarg camí ............................................................................................................... 61 Rubik ...................................................................................................................... 62

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Unicorns ................................................................................................................. 67 Cap més nit d’insomni ............................................................................................ 68 Gran robatori, el musical ......................................................................................... 69

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

Naftalina ................................................................................................................. 73 La mosquitera.......................................................................................................... 74 Desubicada.............................................................................................................. 75 Transﬁguració.......................................................................................................... 76 La bifurcació ........................................................................................................... 77 Cotxes ..................................................................................................................... 78

CONVOCATÒRIA DE MAIG

Ploure de baix.......................................................................................................... 83 Dotze xemeneies...................................................................................................... 84 L’impostor ............................................................................................................... 85 Mirall ...................................................................................................................... 86 Càspia ..................................................................................................................... 87

GUANYADOR ANUAL La piscina ................................................................................................................ 91

AGRAÏMENTS ............................................................................................................ 93 10

PRESENTACIÓ Enguany tanquem el cinquè aniversari de La Microbiblioteca, l’especialització en el microrelat de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, amb el que ja ha esdevingut el tret de sortida tradicional de la següent temporada literària pel que fa al gènere: aquest llibre que teniu a les mans i que recull les obres de les persones guanyadores i ﬁnalistes de l’última edició del Concurs de Microrelats. Cinc anys en que la ciutat s’ha consolidat com a referent del microrelat en català i castellà, des de la vessant local, programant formacions a infants de les escoles del municipi, tallers de creació literària per a les persones usuàries de l’equipament bibliotecari, introduint la categoria de microcontes al Premi Castell de Barberà adreçat als i les estudiants de la localitat… ; i des de la vessant nacional i internacional, organitzant jornades, conferències, convocant el concurs i adquirint o rebent les donacions de llibres i documents especialitzats publicats arreu del món. En uns temps on les humanitats i la cultura semblen desprestigiar-se davant la immediatesa del rendiment econòmic, és més necessari que mai que les administracions públiques donin suport a la creativitat artística, les inquietuds culturals, a la vegada que apropin i democratitzin el coneixement i la informació. Agrair profundament la tasca de les persones integrants dels jurats mensuals i ﬁnals d’aquesta VI edició, la de l’equip humà que fa possible aquest concurs i a tota la gent que hi ha participat. Enhorabona!

Sílvia Fuster Alay Alcaldessa de Barberà del Vallès 13

Microconte (deﬁnició) Un bon microconte, que a diferència d’un conte no explica sinó que suggereix, és aquell text breu que perquè sigui realment original ha de ser capaç de passar satisfactòriament pel sedàs de dues lectures. Joan Pinyol i Colom (“Cap a una aproximació als trets de la microliteratura”. Sabadell, Quadern (Fundació Ars), núm. 167, octubre 2008; p. 17).

CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

La bemoll D’ençà que va venir a viure al pis de sobre, la música del seu piano havia omplert l’edifici. Es passava moltes hores estudiant: escales i arpegis, estudis, preludis... Solia acabar la seva dedicació amb la Sonata núm. 8 de Beethoven [Ah! La meva estimada “Patètica” que tantes vegades jo havia tocat quan era un estudiant com ell...]. Al final del primer moviment però, en el penúltim compàs, sempre feia la mateixa errada: se li escapava un la bemoll. Jo no m’atrevia a dir-li res i això que cada matí m’estirava els cabells quan arribava la nota desgraciada. Al cap d’uns dies vaig veure un cartell que anunciava un concert seu. Estudis de Chopin, Rakhmàninov i la “Patètica” de Beethoven. Potser li hauria d’haver dit però la qüestió és que em vaig presentar al concert i, evidentment, va caure el la bemoll. Vaig mirar de reüll al meu voltant i només vaig veure cares complagudes. La crítica del diari local de l’endemà deia que havia estat una “execució perfecta”. Perfecta? Estava indignat! No va ser fins que vaig anar a comprar la partitura per fotocopiar-la i enviar-la al crític del diari, que em vaig adonar que ... que també Beethoven s’havia equivocat. Maleït la bemoll!

Guifré Miquel i Fageda Barcelona 19

Jocs infantils? El cos del nen colpejat ﬁns a la mort jeu al terra de la llar d’infants. El director observa horroritzat la sang del terra i els ossos trencats travessant la pell del petit. En un racó, la professora està asseguda a la cadira, immòbil, incapaç de reaccionar. Al seu costat, els altres nens de la classe la miren amb desinterès. El director s’apropa a ells i observa la nena d’aspecte angelical que somriu en mig del grup. El director, amb les poques forces que li queden, s’atreveix a preguntar: ¿per què? I ella, amb un to ple d’innocència, contesta: ¿per què no?

Judith Priay Barberà del Vallès (Barcelona) 20

La fortalesa El senyor treu pit des de la torre de l’homenatge perquè sap que es tracta del millor castell de la contrada. Els murs són, sens dubte, els més gruixuts i resistents. A la part superior d’aquests hi ha un munt de merlets ben deﬁnits darrera dels quals es protegeixen els arquers. Damunt la portalada principal destaca un gran matacà que cobrirà els defensors quan deixin caure pedres i materials ardents. A les quatre cantonades s’alcen unes torres de planta circular coronades per estendards que onegen al vent. El perímetre està envoltat per un fossar ple d’aigua que només es pot creuar a través d’un pont llevadís que dóna accés al pati d’armes. Allà esperen els cavallers amb l’armadura posada, disposats per la batalla. Els alabarders en formació també estan a punt per al combat cos a cos. A les parts més elevades, uns ballesters es preparen per deixar caure una pluja de projectils sobre els enemics. Ni els guerrers més temeraris gosarien assetjar la fortiﬁcació, doncs és evident que és del tot impenetrable. De sobte, com si hagués estat víctima d’un drac devastador, l’estructura indestructible es veu reduïda a un bon grapat de sorra. Maleït nen i el seu coi de frisbee!

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) 21

Això que tinc Ahir es va posar un barret ben calat com si això fora suﬁcient per a despistar-me, però en quant es va aixecar de la terrassa de la cafeteria jo ja estava seguint-li. Després d’un curt passeig va entrar a un portal, i pot ser, per la placa que vaig veure, que fóra al odontòleg. Vaig esperar, assegut a un banc i tapant-me el rostre amb un diari, ﬁns que va eixir per a continuar la persecució. Va girar a un carrer i quan jo ho vaig fer ja li havia perdut. De nou, com sempre, en tornar-me em vaig adonar de que ara era ell qui em marcava a mi, però no vaig tardar molt a donar-li cantonada i tornar a ser jo el perseguidor. No recorde quant temps portem així, ni tan sols estic segur de qui va començar dels dos, però no em semblen dades importants. Tampoc sé qui és, i dubte que ell sàpiga qui sóc jo, encara que els dos estiguem molt al corrent dels nostres moviments diaris i els nostres costums. Podria acostar-me a ell i preguntar-li, però només de pensar-ho se m’apodera un estrany desassossec, com si això fora com trencar les regles, com acabar amb tot i tornar irremeiablement a la vida d’abans.

Javier Palanca Corredor València 22

La font Fa vent i l’enramada que aixopluga la font es belluga amb remor de fulles seques. Coberts amb capes gruixudes els amants omplen les garrafes en el raig lent i fred que ix del cor de la pedra. Triguen força en omplir-se i tenen temps de besar-se sota el cobert, arrecerats de la pluja i dels esguards de les àvies tafaneres que passegen de bracet. Si un dia se’ls fa de nit ho aprofiten per fer córrer les mans sota els vestits, apressats i maldestres, i l’escalfor els encén els rostres. Aquells petits gemecs deixats anar a corre-cuita espanten els gats i, a voltes, algun ratolí que cull les últimes engrunes del berenar. La Gabriela bufa i maleeix el noi. “Per què te n’has d’anar?” I el besa de nou, enfurismada, mossegant-lo amb força fins fer-ne sang, dels llavis. En Biel es fa el fort i reté un plor incipient. “No hi puc fer res. Són ells.” Ella pensa que tan se li’n fot, dels altres. “Tu, no...”, diu fluixet, en un ofec. Però sap que no se n’escaparan. Les garrafes comencen a vessar, remullant l’espart que les encistella. Demà, a trenc d’alba, han d’estar tots formats a plaça. L’oficial els farà pujar als camions i se n’aniran. Molts, d’amulet, duen un biberó...

Celestí Casòliva i Morales Barcelona 23

Necrològiques Les nou. Poso la mà al foc que el 98% dels habitants del país està pendent del televisor. Han tingut un èxit innegable, definitiu: l’interès per les altres seccions del noticiari ha caigut en picat. La gent obvia els esports, la meteorologia o el trànsit de vehicles per les principals vies de la xarxa viària. Els pronòstics pel cap de setmana s’han complert i estem a l’expectativa. Els experts asseguren que, en pocs mesos, estaran en condicions de fer prediccions encara més fiables. Quina bogeria -vaig sentenciar. Però, alhora, em sembla extraordinari. No vull ni pensar què s’ha de sentir quan llegeixes el teu nom i cognoms a la graella obituària. També hi especifiquen l’edat, és clar. Tant se val quin mètode facin servir. Saber el dia que deixaràs aquest món, encara que sigui amb unes quantes hores d’antelació, canviarà, o potser hauria de dir “ja ha canviat”, la nostra miserable vida.

David Dot Cervera Vilafranca del Penedès (Barcelona) Guanyador mensual octubre 24

CONVOCATÃ’RIA DE NOVEMBRE

La bicicleta El venedor de la botiga em va dir rient que era el mitjà de transport més segur. L’endemà sense pensar-m’ho dos cops la vaig comprar bastant bé de preu. Gràcies a ella he viatjat a molts països del món i he contemplat bocabadat: el Taj Mahal, el Machu Picchu, la Gran Muralla Xinesa, el Crist Redemptor, el Coliseu de Roma. En aquest precís moment estava pedalant pel continent africà però m´he vist obligat a parar. La meva dona enfadada ha vingut i de mala gana m’ha apagat el televisor. També m’ha amenaçat que si no deixava de veure aquests documentals es divorciaria de mi. Es veu que el dinar portava una hora damunt la taula.

Amèlia Pujol Hostench Vilafranca del Penedès (Barcelona) 29

Dubtes pendents Aquest matí he baixat al caixer i n’he tret tot el límit que em permet la meva trista economia i les limitacions bancàries. Arribat a casa he fet una estesa (ben petita, confesso) de bitllets al llit, m’he despullat i, un cop ajagut, m’he refregat i rebolcat amb ganes. Cap efecte d’excitació, cap mostra d’afectació emocional, cap sentiment proper a l’amor. He pensat ﬁns i tot en la masturbació mentre acaronava un bitllet de cinquanta però un punt de vergonya i la certesa de la fallida de l’experiment m’han refrenat. He petonejat alguns bitllets més per assegurar-me’n quan de fet no calia. Així doncs, com és possible que Hisenda, l’Ajuntament, el Consell Comarcal i la Direcció General de Trànsit els estimin tant, els meus diners? Com desperten aquesta fruïció els meus poquets estalvis? Desconcertat, inquiet i amb la tita tova m’he estat una estona llarga espaterrat al llit, amb un de vint al cul, ple d’interrogants.

Alexandre Bonany Capdeferro Salt (Girona) 30

Apocalipsi Histèria. Corredisses amunt i avall. La foscor em dificulta les coses, però no em dirigiré cap a la llum perquè seria un greu error. No sé amb exactitud què està passant i he d’admetre que estic molt desorientat. Intento fugir, però vaig a contracorrent. Em sento talment com un salmó. Els crits i els plors de la gent –la majoria noies joves– em posen els pèls de punta. Els aconsellaria que em seguissin, però prou feines tinc per salvar-me a mi. Fa estona que no veig a la meva filla, però en aquests moments estic més preocupat per mi que per ella. Em pregunto si la trobaré mai i si sóc un bon pare, però tot i així continuo allunyant-me de la multitud. Per fi aconsegueixo arribar a un espai on em sento més segur, apartat de la munió. Tot i que les cames em fan figa i estic amarat de suor, el meu ritme cardíac disminueix i poc a poc vaig recuperant l’alè. Crec que encara no sóc conscient de que acabo de viure una de les experiències més traumàtiques de la meva vida, però me n’he sortit. Està decidit: és l’últim cop que l’acompanyo a un concert!

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) 31

Cric crac No puc dormir. Suposo que em faig gran. Fa uns anys no hagués estat tan angoixat ni per això ni per molt més. Però ara tot se’m fa una muntanya. Demà he de portar el meu nét, que té catorze mesos, a la guarderia. I ho he de fer jo, tot sol, després que hem estat assajant la maniobra durant uns dies amb la meva filla. Amb ella sembla molt fàcil, però jo sol... He observat aquests dies que la resta de mares i pares ho fan amb naturalitat, com si res. I també que a les àvies i avis, en general, els costa més. És per això que penso que les persones grans estem menys preparades per aquestes coses. Per què ha de ser tan complicat? Quan jo feia de pare i duia els nens a la guarderia era més simple: cric crac, ja està. Les coses eren més senzilles. O potser ho són encara avui, de senzilles, i el que passa és això, que amb els anys ens tornem més maldestres. Hem practicat aquests dies amb la meva filla i per moments he arribat a pensar que me’n sortiria. Ella diu que sí, que ho sabré fer. Però no les tinc totes. Sigui com sigui, em treu el son pensar si al final seré capaç de plegar el cotxet un cop hagi deixat el nen.

Ramon Gallart Palau Barcelona 32

Aquella vella sensació El director es desplaça mentre tot de pensaments funestos se li arremolinen dins del cervell. Quan el conserge l’ha fet sortir de classe, ja ha intuït els problemes. No hauria d’haver enviat l’Anna amb els alumnes de 2n d’ESO al bosc, es lamenta. És jove i li falten taules. Baixa les escales amb el cor encongit. Creia que si també hi feia anar la Josefa, una veterana tot terreny, ho compensaria. Davant la porta del despatx, fa rodar el pom amb una mà suada. Potser un alumne s’ha fet una revinclada. O hi ha hagut una baralla... Despenja el telèfon, enfoca els ulls cap al cel i respon amb un sí ressec. A l’altra banda, uns sanglots desesperats el reben. El director pren paciència. —Anna. Si no pares de plorar, no t’entenc. —S’ha perdut! —Un alumne? —s’esvera. —No. La Josefa! Amagada darrere uns matolls, la Josefa veu com l’Anna i els de 2n s’allunyen. S’ha escapat en un rampell i se sent alliberada. Amb un somriure trapella seu al terra i s’encén un porro que va requisar temps enrere a un alumne. És divendres. Ja donarà senyals de vida passat el cap de setmana. Llavors recorda que té claustre. Fa un parsimoniós aro de fum i ho decideix. Dilluns farà campana. Ariadna Herrero i Molina Les Franqueses del Vallès (Barcelona) 33

O! Quan vaig passar pel parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista del nens que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va esmunyir i va caure per la claveguera. vaig riure de la meva malastrugança i vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic sí.

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) Guanyador mensual novembre 34

CONVOCATÃ’RIA DE DESEMBRE

Dinar de Nadal És el primer Nadal amb la família d’ella i està d’allò més tens. Detesta ser el centre d’atenció i evidencia el seu nerviosisme estrenyent el tovalló amb força mentre la cama dreta li va amunt i avall a tota velocitat. Se sent observat per tothom, però l’inquieta especialment la mirada fixa i freda del pare. Està clar que el pelacanyes que la seva primogènita ha portat a casa no està a l’alçada. Dissenyador gràfic? Només pensar que la magreja li vénen ganes d’estampar-li l’ampolla de cava a la cara. Fa estona que sent un fregament suau a la cuixa que el desconcerta. Ella no pot ser perquè ha anat a tallar els torrons amb la mare, i la forma rodona de la taula li complica les coses a l’hora d’identificar-ne l’origen. Se n’adona que la germana somriu de manera entremaliada i a ell li comença a regalimar una gota de suor freda templa avall. Es planteja aturar-ho, però el joc li agrada i deixa fer. Fantasieja i s’imagina amb la cunyada fent mil-i-una marranades. A aquesta, però, simplement li resulta còmica la taca de salsa a la barba del nouvingut. I mentre tot això passa, el peu ossut de la iaia continua acostant-se perillosament a l’entrecuix del convidat.

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) 39

Flors de dilluns Algú li ha enviat a la noia un ram de flors. És un pom de tulipes roses, de color maragda i iridescents calideses que entapissen els pètals. Qui les deu enviar? Un admirador? Un amant? El director? Qui? No porten targeta; el repartidor diu, discretament, que el comprador no vol que es desvetlli llur identitat. Ella mormola un agraïment. Mirant de gairell les tulipes, li pugen els colors i tanca la porta de l’oficina. Totes les noies que treballen al despatx l’observen. No és pas tan maca! No és pas tan dolça! No és pas tan divertida! Què li deu haver trobat qui li envia les flors? I totes, mentre teclegen, imaginen que elles també rebran un ram. Cada dilluns és el mateix! Ja és costum: rep tulipes, o gira-sols, o glicines...! Cada dilluns, aquell ram decora la taula de la noia, fins la pròxima setmana, quan serà substituït per un altre. N’hi ha amb sort! El repartidor barrina... «S’ha de ser rebuscada! Cada diumenge ve la mateixa noia que rep les flors i encarrega un pom, paga i marxa. I el dilluns, a la babalà, el rep, com si no sabés qui l’envia. Segur que ho fa per despertar enveja en les altres xicotes. El que no s’empesqui aquesta jovenalla!».

Etna Miró Escobar Lleida 40

El Nadal més recordat Avui saps que és Nadal i no tens esma de reunir-te amb els altres. En Jim t’anima a sortir. Et diu que és l’únic dia de l’any que podeu trobar-vos i compartir les vostres experiències. Au va! Ens ho passarem bé, ja veuràs, et diu. En Jim et recorda que t’estan esperant, que només faltes tu i que no començaran la festa sense tot l’equip. Et fa mandra trobar-te amb tota aquella colla que has intentat evitar durant tot l’any, però avui és un dia diferent. En el fons necessites celebrar el dia de Nadal com cal i per això faràs cas al teu amic. Ell et somriu mentre tu li segueixes la rialla i t’arregles per sortir. Et diu que no t’oblidis d’agafar els obsequis de Nadal: un parell de tauletes de xocolata i una botella de whisky. Saps que en Jim i tu recordareu per sempre més aquest vint-i-cinc de desembre de mil nou-cents catorze; el dia que vau deixar els fusells a la trinxera i vau encaixar la mà dels vostres enemics abans de celebrar el Nadal amb un bon partit de futbol entre britànics i alemanys.

Albert Llanos Serral Tarragona 41

Caigut en desgràcia Un expedient disciplinari, m’han dit que m’obriran. M’acusen de ser poc professional, irresponsable, imprudent. Lamenten els efectes que la meva negligència tindrà en el sector. Distraccions com aquesta, diuen, ens fan perdre credibilitat. M’anuncien una sanció exemplar, probablement una inhabilitació de per vida. Tots estan molt nerviosos. Per defensar-me, jo els he parlat de la bellesa del paisatge, de les tonalitats infinites del mar, d’un blau verdós a la platja que, mar endins, s’anava enfosquint fins a trobar-se en la línia de l’horitzó amb el blau més clar del cel; de les balandres de veles acolorides, inflades pel càlid vent de garbí; dels esclats escumosos de les onades quan s’estimbaven contra les roques. Des de dalt del penya-segat, l’espectacle era sublim i l’home, dret al meu costat, també admirava la vista amb una devoció que li omplia els ulls de llàgrimes. O això em pensava. Absort en la contemplació, no m’he adonat del salt fins que he vist el cos estavellat sobre les mateixes roques que un instant abans tant admiràvem. Un descuit imperdonable, em repeteixen. Jo m’encongeixo d’espatlles i replego les ales: potser ja no les necessitaré mai més.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual desembre 42

CONVOCATÃ’RIA DE GENER

Transmortalitat Avui només hi ha dos noms a la llista. Sota el primer llençol el cos masegat d’una noia jove. En té prou amb un cop d’ull per intuir l’enorme potencial del pentinat, ben curt, en contrast amb l’exotisme de les faccions. Després de netejar la sang li posa el vestit verd que guardava per una ocasió especial i no l’americana i pantaló que havien portat els familiars. No acostuma a permetre’s aquestes llicències però està convençut que agrairan la iniciativa. S’escarrassa una bona estona intentant aconseguir el to de maquillatge idoni. Primer, una base ambre que emmascarà l’equimosi del coll. Als ulls, poca cosa, només una ﬁna ratlla que n’accentua el perﬁl ametllat. Finalment, un toc transparent per enllumenar els llavis. Quan ha acabat s’enretira i comprova, satisfet, que el resultat és espectacular. Si s’afanya, potser podrà enllestir el cadàver de l’home abans de dinar. Per desgràcia, quan el destapa i descobreix el cos d’una anciana, se n’adona de l’error: Andrea, era un nom masculí.

Étienne Pagès Gaulier Barcelona 47

L’heroi del pijama Es deia Begur Serra i tothom li deia que tenia nom de poble. Havia arribat al poder judicial per la inèrcia de l’herència, però s’arrossegava pels passadissos de la llei com si ell també fos culpable. Tancat en un despatx oblidat de la gran ciutat que semblava una capsa de sabates, somiava que la vida era més que una masmorra de codis i normes. Malgrat tot, cada nit, quan el rellotge marcava les 23.23 h, les reixes del seu secret s’obrien de bat a bat i casa seva s’inundava de l’olor de mar que el perseguia des que va néixer. En aquell precís instant, s’aixecava de cop i, amb el pijama de quadres vermells com a uniforme nocturn, es precipitava al món des del balcó. En un vol lliure, sense tarifes ni trampes perquè els superherois treballen de franc. De nit, només era l’agent 55, perquè el cinc era el seu número de la sort, les lletres del seu nom, del seu cognom. Quan es despertava, l’advocat mai no recordava res de res perquè els somnàmbuls no tenen memòria, com si els primers rajos de sol engolissin l’heroi del pijama. Begur Serra no sabia per què, però cada matí tot feia olor de mar.

Marta Finazzi Martínez Girona 48

Poder Després d’una vida de treball, l’informe que té entre les mans l’omple de satisfacció. Aixeca els ulls vers el finestral i repassa tant l’excepcional vista des de la planta vintena de l’edifici corporatiu com els esforços titànics que ha hagut de fer fins arribar a la situació actual. Amb un cop de cap esbandeix el passat i torna la mirada als papers. No pot evitar un nou somriure. Les fusions, absorcions i altres negocis més tèrbols l’han permès assolir una quota de mercat impensable en aquest món. És a dir, en l’actualitat tothom, tret de quatre sentimentals, es comunica, compra, s’informa, controla els aparells, gaudeix del lleure i gairebé respira a través de la seva plataforma digital i totes les aplicacions associades. Això el fa poderós, molt poderós. I la persona més rica de la Terra, és clar. Però això no és una qüestió de diners. Fora massa vulgar. Eixampla el somriure i fa el gest que porta tant de temps somiant. Agafa el telèfon que té damunt la taula, a la seva dreta –un aparell analògic, amb fil, dels que s’utilitzaven quaranta anys enrere– i prem una tecla. Al moment, despengen a l’altre extrem de la línia. Llavors, només diu una paraula: Endavant.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 49

L’última ressaca Ahir vaig beure massa. No recordo a on ni amb qui, però el que està clar és que avui en pago les conseqüències. M’aixeco del llit fent tentines, amb un mal de cap espantós i l’estómac remogut. Lentament aconsegueixo arribar al lavabo, on el mirall em rep amb una imatge macilenta de mi mateix. Obro l’aixeta i recullo amb les mans l’aigua freda que hi surt per remullar-me la mirada ullerosa que em contempla. La millora és minsa, però suficient per veure que encara duc posada la roba d’ahir i, el que és pitjor, tacada de sang. Torno a l’habitació fent esforços per recordar què va passar ahir a la nit, sense cap resultat. M’aturo a l’arribar al llindar de la porta quan observo la roba del llit tacada de vermell i un embalum sota els llençols. Amb passes insegures m’hi acosto, els estiro a poc a poc i l’esquena d’un cos es va descobrint. Amb por el sacsejo, però resta immòbil. El pànic s’apodera de mi i començo a batzegar-lo fins que es gira i els seus ulls inerts em miren de fit a fit. És el meu propi rostre qui em mira i és llavors quan comprenc que aquesta és la meva última ressaca. La més dura de totes. La que ja no em permetrà aixecar-me del llit mai més.

Robert Siscart Rodríguez Sabadell (Barcelona) 50

Vermell La Fina mira com el líquid vermell, calent i viscós li regalima pel braç. Es mou lentament pel terra... «Queda bonic», pensa, «aquest vermell sobre el blanc de les rajoles». Ella tan sols picava ceba...: «m’he enamorat, vull el divorci», li ha dit l’Albert. I ella: «és jove?». «Sí, es jove i prima». «Prima...», sospira, «no calia...». La Fina porta trenta anys a dieta, des del primer embaràs. I s’havia apuntat al gimnàs per perdre aquells vint quilos sobrers. Tampoc no calia el retret constant: «no fas més que engreixar-te i veure sèries». Ha tingut cura de la casa, dels tres ﬁlls, de la sogra, en pau descansi, i ara de la mare. Els nens no li perdonaran, això que ha passat. Ara ja són independents, però no ho entendran. Ni la nena, que sempre n’ha estat molt del seu pare... Es mira el marit estès a terra. Com ha mort de ràpid! Només li ha clavat el ganivet una vegada... Ha entrat suau a la carn i ha sortit tot tenyit de vermell. L’Albert feia patxoca. Tan guapo, tan atlètic... I ara, mira-te’l, ara no és res, una taca vermella que dóna color i vida a la cuina.

Olga Garcia Beneyte Vallirana (Barcelona) 51

Amén Com de costum, va obrir es diari per sa luctuosa pàgina des decessos i esqueles. I atònit, va reparar: s’anunciava sa seva mort! Era del tot surrealista, però era també com si de cop tot quadràs. S’havia estat ensumant que qualque cosa feia mala olor. Aterrat, se va rendir a s’evidència i pogué comprovar com començava a desaparèixer des des peus cap a d’alt, perdent color i substància. S’havia fet invisible ﬁns es genolls, i aquell no res, aquell esvaïment, li anava pujant per ses cuixes. Ell mateix era s’angoixós testimoni de com es seu propi cos s’anava atomitzant lentament. Conscient que no era un malson, se va afanyar en cercar es ﬁnal d’aquell anunci mortuori i va comprovar com es qui ho havien sufragat l’havien fet acabar amb sa fórmula ...que al Cel el veiem. Disgregat entre es ser i es no-ser, amb sa tènue materialitat d’una mà que ja començava a transparentar-se deixant entreveure a través d’ella, li revengué s’urgència catòlica i se senyà instantàniament mentres feia mentalment un postrem acte de constricció. Vençut per aquella inexorable realitat que excloïa qualsevol temptativa d’escapar a un destí que ja havia estat escrit i publicat, exclamà resignat: Amén.

Antoni Cantarellas Pascual Can Picafort (Illes Balears) Guanyador mensual gener 52

CONVOCATÃ’RIA DE FEBRER

El mètode Fa una setmana li van parlar del mètode japonès que ha revolucionat l’ordre a les cases de mig món. Engrescada, atès que sempre ha viscut en el caos, comença a llençar tot allò que no la fa feliç seguint l’ordre establert: roba, parament de la llar, papers, llibres, objectes de record... Les bosses amb tot el que rebutja s’acumulen al menjador, però amb cada categoria que ﬁnalitza sent que encara li falta alguna cosa més. Emprenedora, decideix ampliar el mètode a la seva realitat. Quan a la nit baixa les darreres bosses al contenidor, se sent orgullosa de la tasca realitzada i puja al seu apartament net, endreçat i tranquil. Mentrestant, al carrer, el crits esfereïdors d’alguns familiars indesitjables queden esmorteïts pel dur plàstic de les bosses que ha triat per desfer-se, una última vegada, del que no la feia feliç.

Judith Priay Barberà del Vallés (Barcelona) 57

El secret de la ratafia La humanitat té diversos secrets que encara no han estat mai resolts: l’assassinat de Kennedy, el Triangle de les Bermudes, els arxius del Vaticà… però segurament el més ben guardat és la recepta de la ratafia de la família Alzina-Sureda. Tothom té la seva pròpia manera de fer, però la seva té aquella màgia del canvi de color en què, de forma poètica, la ratafia es torna més transparent en temps de primavera, com si les herbes que la componen recordessin que han de florir. L’esma amb què han protegit el secret encara l’ha mitificat més. Se’ls ha seguit pel bosc amb detectius disfressats d’agents rurals, s’han pactat casaments per infiltrar nores espies i s’ha intentat subornar-los de mil maneres... però els Alzina-Sureda són inescrutables. Hom afirma que són cinquanta-dues les herbes que usen; altres diuen que la clau rau en l’ús del saüc exposat a ones hertzianes atabalades; uns tercers diuen que són els dies que resta exposada a sol i a serena; i molts, molts, creuen que han pactat amb el diable. I la família què hi diu? Doncs la família tira pilotes fora: “Nou verda i deu ingredients més”. Quina ràbia fan, oi?

Guifré Miquel i Fageda Barcelona 58

La teràpia L’Anna havia llegit que al Japó hi havia establiments en els quals es podien comprar objectes i trencar-los per canalitzar emocions negatives. I el cert era que, després de la separació, tenia molts sentiments que no sabia com gestionar. Per desgràcia, Reus no era Tòquio, així que hagué de posar-hi imaginació. Es mirà un gerro de la sala d’estar. Dubtà alguns segons. Finalment, plena de fe en la teràpia, l’alçà amb ambdues mans i l’estavellà contra el terra. Mentre la porcellana esdevenia una munió de bocins, sentí com un pes interior se li començava a desnuar. Així que donà una ullada al seu voltant, localitzà una làmpada de peu que mai li havia agradat, hi apropà un palmell ben obert i, sense contemplacions, li propinà una manotada. Se sentí tan bé que provà sort amb un centre de taula. L’alliberament que li proporcionà aquell acte de destrucció feu que ja no tingués aturador. Plats i gots de la vaixella, quadres amb els seus marcs, testos amb plantes. El televisor. Tot a miques. Mentre sortia per la porta d’entrada amb el rostre il·luminat per un somriure catàrtic, pensà que havia sigut un gran encert quedar-se amb una còpia de les claus del pis del seu ex.

Ariadna Herrero i Molina Les Franqueses del Vallès (Barcelona) 59

Anne Bonny Rackham s’adreça a l’única casa de l’illa. El primer any, recorda, va manipular llargament la brúixola abans d’acceptar que era a l’habitatge que els portava el mapa. Va empentar la dona i va ordenar als seus que excavessin l’habitació, just on indicava la creu del mapa. Una ovella va pagar, a fora, la decepció. Un any després la dona, que els esperava, els va oferir una copeta del celler habilitat en aquell forat. Rackham va paladejar el vi aspre mentre se la mirava i va indicar la cuina als pirates. Però el trespol de la cuina, com el de l’habitació, no amagava més que terra i roca. Passats deu anys de forats inútils, al cap del temps, un estrany propòsit ha pres forma en la seva ment i l’ha fet venir sol. Per això, quan de lluny veu ﬁnestres que peten i la teulada enfonsada, la sang se li glaça. Corre, aterra la porta, ignora la pols, colpeja fantasmes. I, dintre la casa abandonada, Rackham plora per no haver entès molt abans, al llarg d’aquells deu anys, que era ella el tresor que indicava el mapa. Fuig no sap on. Només sap que amagarà el mapa en qualsevol biblioteca perquè un altre lector sàpiga interpretar-lo a temps -i no com ell, el més idiota dels pirates.

Joan Rebagliato Nadal Calella (Barcelona) 60

Llarg camí El pagès de pell torrada nota el tacte de suor al coixí. Ha lluitat tants anys contra el fantasma, que li sap greu deixar-se endur. Finalment però, acluca els ulls. Cau avall, per un forat profund. L’olor de terra acabada de llaurar l’embolcalla. Gotes de rosada sobre uns pàmpols li mullen la cara. Llum, veu llum. Una escletxa que s’acosta, s’escolten veus. Lentament surt de la foscor i amb la vista borrosa s’observa, va nu. Algú l’agafa, s’ofega. Enyora el suau xiuxiueig de la vinya i plora amb gran desconsol. S’intenta eixugar les llàgrimes, però no en troba, i llavors s’adona de la seva petita mà. Una dona suada i exhausta l’observa.

Maria Figueras Tutusaus Sant Vicenç de Calders (Barcelona) 61

Rubik Les cinc copes de cervesa estan mig buides sobre la taula i el grup de pares espera distesament la sortida de l’entrenament dels fills. A fora no s’hi pot estar, fa un fred que glaça la sang, però l’escalfor del bar del Casal acompanya les tardes fosques d’hivern de cada divendres. S’han fet amics. En Jaume té amics. I té fills, almenys un, que ara l’espera i demà farà 12 anys. Com una espia des de la taula del costat, sento a dir que més tard anirà a comprar-li un cub Rubik. Arronsa les espatlles com dient si serà assertiu amb el regal, i tots els homes riuen divertits. -Mai vaig saber-lo fer i ara amb els tutorials de Youtube, els fan amb els ulls tancats!comenta un. I li respon amb un somriure còmplice, un arqueig de llavis bonic. Molt bonic. És guapo, atractiu, les canes l’afavoreixen. El veig feliç i me n’alegro. Estic a punt d’aixecar-me, sortir de l’amagatall i abraçar-lo fort. Un trist record m’arriba com una pessigada dolorosa de quan en Jaume era com el seu fill i no tenia tutorials que el servissin per unificar els colors del Rubik, quan ningú de la classe no s’atrevia ni a tocar-lo i es devia sentir com una peça del cub desubicada, sense grup.

Elena Rovira i Pérez Barcelona Guanyador mensual febrer 62

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Unicorns Amb l’aigua més amunt de la gropa, la parella d’unicorns es va mirar perplexa. I l’arca? No era en aquest turó que ens esperava Noè?

Imma Torné Sans Barcelona 67

Cap més nit d’insomni El gat s’havia enﬁlat a l’alzina i la vella se’l mirava des de baix. «Mixeta!», cridava amb la veu tènue de les iaies. Els miols eren un lament continu, insistent. Vaig recordar-me de quan era jove i grimpàvem els arbres. Quan feia d’allò? Vint anys? Trenta? Però hi ha habilitats que no s’obliden. Vaig llençar-me la corbata damunt l’espatlla. L’americana em destorbava i els pantalons s’esgarrinxaven a l’escorça, però vaig arribar a la branca on s’havia instal·lat la pobra bèstia. «Mixeta, mixeta», repetia la dona. Vaig estirar el braç i l’animaló s’hi va acomodar mansament al damunt. Durant el descens, el gatet no aturava els mèus i les urpes m’esgratinyaven la màniga. Quan vaig lliurar-li la bestiola, la vella va dir «gràcies, xicot» i va acaronar-li el caparró amb uns dits deformats per l’artrosi. Els miols s’havien intensiﬁcat i eren —em sap greu haver-ho de reconèixer— més aviat molestos. «Gràcies a vostè ara ja podré dormir tranquil·la», em va explicar la dona. Em disposava a treure importància a la meva gesta però el somriure d’heroi satisfet se’m va tòrcer. I no va ser l’única cosa que es va tòrcer. Un cruixit sec va estroncar els miols.

Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) 68

Gran robatori, el musical No m’han agradat mai els musicals. Especialment, des d’aquella tarda en què havíem entrat a robar el banc del centre de la ciutat. Ens pensàvem que ho teníem tot calculat: el temps just per encanonar els empleats, agafar els diners de la caixa forta i sortir abans que la policia arribés alertada per alguna alarma secreta. El Pete ens esperava fora amb el cotxe. Però tot es va tòrcer. Al bell mig del robatori, en el moment més àlgid de l’acció, va començar a sonar música a tot drap. El Joe, un dels meus companys, es va aturar de cop i va començar a cantar. “Joe, què coi fas...?”, vaig cridar, però era massa tard: els altres companys també s’hi van afegir a l’acte. Llavors, els hostatges i els empleats del banc van començar a fer cors mentre iniciaven un ball perfectament sincronitzat. No em va quedar més remei que afegir-me als passos de claqué durant uns compassos en què no cantaven. Per fer-ho tot més espectacular, muntanyes de bitllets van caure del sostre just al moment en què la policia, també fent una coreograﬁa brillant, entrava per la porta principal i ens detenia mentre no deixàvem de ballar i el públic de platea s’aixecava aplaudint entusiasmat.

Guifré Miquel i Fageda Barcelona Guanyador mensual febrer 69

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

Naftalina Naftalina. Aquesta era la paraula. L’Emília va continuar mirant la pantalla del seu mòbil sense moure’s, durant un temps que ja no tenia pressa, que ja no l’importava seguir el ritme del rellotge, ni el compàs de la vida. Per ﬁ, va aixecar el cap i va descobrir la seva imatge reﬂectida en el mirall. Era ella la dona gran que li tornava la mirada amb aquells ulls blaus resseguits d’arrugues? Els anys havien passat molt de pressa, però des que li havien diagnosticat la malaltia semblava que tot s’alentia. Naftalina. Va apuntar la paraula a la llibreta. No sabia per què en obrir la porta de l’armari havia pensat en l’olor que feien quan ella era petita i havia intentat recordar com li deien a aquelles boles que la seva mare repartia per tots els racons. I ja hi érem un altre cop, les paraules quedaven oblidades en la seva memòria i no hi havia manera de trobar-les. Però havia escrit al google del mòbil: olor armari antic, i ràpidament l’havia descobert. Naftalina. El dia que va sortir de la consulta del metge va entrar en una llibreria i va comprar una llibreta on apuntar tot allò que oblidava, i de moment ja n’havia omplert set pàgines. Quantes més n’escriuria?

Roser Ramon Carrasquer Terrassa (Barcelona) 73

La mosquitera Miri com fa morros. Si el disgust també ha estat meu! No és que no m’estranyés. Però com ella és tan així... Tan campaneta i cavallot, que li riuen les orelles... Li vaig preguntar tres vegades. De què vols disfressar-te? I amb el dit al paladar em va respondre: De mosquitera. Quin disbarat! De què? De mosquitera. Mastegava dolços i reia ensenyant les dentetes. A la tercera vaig dir-me: Vés quin remei! El meu home va emmarcar la mosquitera. Jo el color verd el trobava lleig. Tot plegat ensopit i pobre. Així que vaig decidir fer un barret en forma de mosca, de vellut negre amb ales de cartolina. Tal com les he envernissades semblen dues bassetes cristal·lines. I dels ulls, què me’n diu? Ben vermells com dues cireres. Ara giraran cap al carrer de Sant Lluís. Diuen que a Carnestoltes, moltes voltes. Ja és ben cert. Quan va veure la disfressa, vaig pensar que veia un fantasma. Va obrir un ulls! I la cara, terrible! Va esclaﬁr a plorar i jo no entenia el perquè. Si el barret m’havia quedat divertidíssim. Veurà, que volia anar de mosquetera! Una mosqueter! Ho havia d’haver copsat! Ai, que pega el Ratolí i estira la trena a la Caputxeta. Els cabells no, Marieta! Dispensi’m.

Anna Vila Vilajosana Barcelona 74

Desubicada Era el tercer cop que hi buscava refugi. Quan visità el poble per primera vegada li costà trobar un lloc ben arrecerat, protegit del vent i de la previsible calor. Era un lloc prou amagat; malgrat això, la parella de vellets que hi vivia la van veure, però van fer com si res. Massa sovint se sentien sols i van pensar que si no la molestaven s’hi quedaria, encara que tan sols fos una temporada, i, només amb els seus petits sorolls, els hi aportaria una mica de companyia i felicitat. De fet, la dona vella, cada matí, de forma ben dissimulada, li deixava una mica de menjar mentre se li dibuixava un somriure de satisfacció a la cara. Aquest cop, però, havien derruït parts de la casa, també aquell racó on s’havia resguardat les altres dues vegades. Amagada, esperà buscant la parella de vellets, encara que li faltés el lloc de sempre al seu costat se sentia segura i buscaria un altre racó proper. Però no, per la porta del patí sortí un home malcarat que no havia vist mai, potser els vellets ja havien mort, per tant, li caldria buscar un altre lloc sense amenaces. L’oreneta, en aquell moment, se sentí desubicada.

Francesc Gassó Minguet Ivars d’Urgell (Lleida) 75

Transﬁguració Des que en Miquel tenia ús de raó, recordava la seva mare utilitzant expressions molt estranyes quan parlava. Cada cop que ho feia, ell arrufava les celles i es passava hores desconcertat pensant en allò que havia sentit. Com la primera vegada que li va dir bombonet o quan el va amenaçar de menjar-se’l a petons. Esgarrifat, en Miquel es va cobrir la cara amb les mans, tement que aquelles besades desﬁcioses es poguessin transformar en àvides llepades, primer, i en famolenques mossegades, després. I la cara que posava ella sempre que li deia que era la seva joia! Quina part li arrabassaria per fer-se’n un anell, o un collaret? Potser una dent? Un ull? Tanmateix, encara resultaven més confuses les paraules que adreçava al seu pare, un senyor sorrut i trist que gairebé mai no badava boca. Li resultava difícil descobrir a quin tros de l’ase corresponia exactament aquell pobre home. O com podia ser un mort de gana si menjava tres cops al dia. Després que la seva mare li digués banyut, en Miquel no el va tornar a veure. Per això, cada vegada que –en una granja o al zoo– veu vaques, cabres o cérvols, intenta descobrir aquella mirada malenconiosa del pare en els ulls de l’animal.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 76

La bifurcació De tota la vida la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a l’esquerra. Aquell matí però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins d’aquella banyera rovellada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el ﬁll del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans, les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de tornada fa pujada.

Beatriz Díaz Rodríguez Barberà del Vallès (Barcelona) 77

Cotxes Somio amb la casa dels avis a Teià. Hi passava els estius. Faig córrer els meus cotxes en miniatura per la llenca de terra que hi ha davant del mas. A l’entrada de la casa hi tenien un tancat amb oques. Eren la seva alarma, connectada a la mala llet i a l’escopeta del meu avi. De sobte, les oques comencen a cridar i em desperto. Al davant hi tinc un home amb el cap rapat que em mira sorprès. Ja van dir que no es dormís amb la ﬁnestra oberta, però a mi la calor em mata. L’home del cap rapat surt de l’habitació corrent i tinc por que no vagi cap a l’habitació del nen. M’aixeco del llit terroritzat, amb les oques cridant dins el meu cap, i quan he fet tres passes recordo que el nen no hi és perquè un borratxo el va atropellar. M’aturo davant l’escala que porta a la planta de baix. No sento res. Mentre penso que l’he cagada i que hauria d’haver trucat a la policia, una empenta em fot escales avall. Torno a estar a Teià, a la llenca de terra, fent una carrera amb els meus dos cotxes preferits. I ja sé que em quedaré aquí per sempre més. Millor. Allà ja només hi havia dolor. Aquí és l’únic lloc on he estat bé a la meva vida. Les oques ja no criden.

Jordi Bonet Coll La Bisbal d’Empordà (Girona) 78

CONVOCATÃ’RIA DE MAIG

Ploure de baix Vaig arribar a la casa buida i em vaig tancar a l’habitació. No volia que el pare em veiés plorant. El primer dia, no. Amb la cara entaforada al coixí, la veu del professor ressonava més acusadora encara: Tu, el nou, qui va formular la llei de la gravetat? El pitjor van ser les rialles dels companys, com agulles clavant-se totes alhora per tot el meu cos. L’endemà, vaig pensar, serà pitjor. No va parar de ploure en tota la nit. També era la primera, la primera nit a la casa nova. El pare va arribar tard. Va obrir la porta de l’habitació, però em vaig fer l’adormit. En despertar-me, sense esmorzar, em va fer caminar damunt la gespa xopa. Anàvem descalços, les gotes de pluja ens esquitxaven els turmells. “D’això se’n diu ploure de baix”, em va dir. La mare no tornaria, això era segur, i potser no recordaria mai el nom de Newton, però en aquell precís moment, tots dos amb els peus nus damunt la gespa humida, vaig saber que el futur no hi entén de lleis i que res de dolent em passaria en endavant.

Xavi Ballester Fàbregues Barcelona 83

Dotze xemeneies Dotze xemeneies blanques a l’horitzó. Poesia paisatgística, ironia contemporània. El fum incessant que en sortia ennegria el cel i condemnava lenta i silenciosament a la vida que creixia al seu voltant a virar envers la mort. Cada jornada, els incansables treballadors d’aquella immensa presó a temps parcial hi passaven les hores dels millors anys de la seva existència respirant el que no haurien i patint el que no mereixien. I ningú alçava la veu. Onze xemeneies blanques a l’horitzó. Aquell dia, l’explosió es sentí a centenars de quilòmetres a la rodona. Semblava que el destí volgués donar una petita treva a les immòbils plantes que creixien al voltant de la fàbrica. Ningú sabia que havia passat, ni es volia saber. Del que tothom era conscient, però, era del que allò suposava, que era el que tots temien. La gran màquina pararia de funcionar i ells haurien d’arreglar el desastre, potser amb una suspensió temporal del sou afegida. De res serviren les posteriors arengues dels llibertaris, que intentaven animar-los a destruir les columnes de sutge que quedaven; eren a punt de perdre-ho tot, pensaven ells, i només el benestar de l’empresa i del seu cap podia salvar-los.

Pol Colàs Garcia Centelles (Barcelona) 84

L’impostor L’eminent assessor governamental, conferenciant i autor d’èxit, venerat per empresaris i universitats va comparèixer davant l’audiència que abarrotava el palau de congressos i va reconèixer el frau. El seu currículum i la seva carrera eren un engany, el producte d’una operació de màrqueting perfectament dissenyada. Ell no era l’artífex dels llibres èxit de vendes, ni dels consells i ensenyances que oferia a internet i a les conferències arreu del món, que li pagaven a preu d’or; tot era inventat. Un jove periodista freelance havia descobert la farsa i desemmascarat l’impostor en publicar una investigació que, amb fonts contrastades, va demolir una per una les credencials de l’intel·lectual, humanista i visionari líder. Com a redactor en cap del principal diari del país i, mal que em pesi, contribuïdor a promoure la fama i prestigi de l’ídol amb peus de fang, vaig aconseguir que em concedís la seva última entrevista. Indignat i decebut, li vaig demanar: Per què? L’impostor, impertorbable, em va respondre: Li ho hauràs de preguntar al periodista freelance bocamoll que vaig haver d’inventar.

Imma Torné Sans Barcelona 85

Mirall S’asseuen al meu davant. El noi —texans, samarreta, cabell curt— vincla el cos endavant, gira el coll cap a la finestra del tren i resta abstret. Ella —més gran, atractiva— li fa una mirada ràpida i es posa a llegir. Passats uns segons, el xicot inicia un balanceig que de seguida acompanya de forts gemecs. La noia estén la mà fins col·locar-la sobre el seu braç i li mormola eh, eh, va, va. Ell va aturant el moviment fins que torna a quedar-se embadalit. Un minut més tard, s’inicia de nou el cicle. A mesura que contemplo com es va repetint l’escena, la seva conducta em va hipnotitzant. A la fi, comparteixo amb ell l’amenaça de les imatges que es formen a la finestra, la por que enrigideix tot el cos, l’angoixa que s’estén fins envair totes les vísceres i la convulsió final del cervell, que provoca l’embogiment i desferma la descàrrega incontrolable. Sense adonar-me’n, l’ansietat i l’opressió també em tenallen a mi i acabo reproduint els moviments del noi. Em sumo als seus vaivens, primer, i al seu vagit, després, per acabar esclatant en un esgarip espantós que em capbussa en les tenebres. Llavors, la dona que tinc al meu costat m’amanyaga i em calma amb el seu eh, eh, va, va.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Càspia La Càspia obre els ulls amb peresa. La llum del crepuscle travessa, mandrosa també, les escletxes de la persiana. Quina nit! Se sent les cuixes cruixides, com si uns dits extremadament fins pessiguessin cada fibra de cada múscul. Resta encara escamarlada damunt del llençol xop i blau i amb la ganyota dibuixada entre les galtes, eixutes i brutes. Les cagarrines ja no la visiten amb tanta urgència però sí que una aigüeta tèrbola raja sovint i sense avisar. Amb l’esguard ennuvolat i un gran esforç s’aixeca, tova i d’esma, enfilant el corredor. El menjador sembla més blanc i el fluorescent de la cuina fa pampallugues. Tanca els ulls, eixordada per la remor del motor de la nevera. No recorda com ho va fer. Tan sols, després, una dutxa d’aigua freda, milers d’agulles travessant-li la pell, endinsant-se-li per les ferides. Necessita beure aigua fresca. Estira del pom de la nevera. A la dreta, en els prestatges sota els ous, la gerra. Beu a morro, deixant vessar el líquid per les comissures labials, el coll i els pits. Sent una coïssor que la buida per dintre. Obre el congelador, a la part de baix. En Brend somriu encara, dins el calaix, pensant que la noia no serà capaç...

Celestí Casòliva Morales Barcelona Guanyador mensual maig 87

GUANYADOR ANUAL El jurat de la ﬁnal de la VI edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’escriptora, i els escriptors Susana Camps Perarnau

Joaquim Carbó i Masllorens

Roc Casagran i Casañas

La piscina No deu pas recordar tots aquells anys de trista funcionària ni la pila d’il·lusions juvenils que acabaria com la torre de Babel. I encara menys deu recordar quan els pares la duien a la piscina i com ella i totes les amigues de l’escola s’hi llançaven, hi xisclaven d’alegria, s’esquitxaven les unes a les altres sense deixar de riure i eren plenes de gràcia. I que potser recorda els dos fills tan avars que tenia? O la filla hipòcrita fins al moll de l’os? No ho crec pas. Ara quan surt de la piscina amb el cos adormit i encarcarat pel fred, esquitxant sense voler els altres, ja no recorda res, ni res en sap dels qui començaran una pràctica de dissecció amb ella.

Pau Miquel Terrassa (Barcelona) Guanyador mensual abril i anual 91

AGRAÏMENTS A Mario Aguilera Giménez (Director Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat), Jordi Bosch Canalies (Director Biblioteca Sabadell Sud), Assumpta Molist Codina (Directora Bibliobús Tagamanent), Noemí Alcàzar Rodríguez (Directora Bibliobús Montnegre), Núria Camps Mir (Directora Biblioteca Sabadell Ponent), Íngrid Plaza Malagarriga (Directora Bibliobús La Mola), Dani Garcia Giménez (Director Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet) i Berta Cama Sànchez (Directora Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Espido Freire, Raúl Brasca i Fernando Clemot, per formar part del jurat de la ﬁnal en la categoria en castellà, i a Susana Camps Perarnau, Joaquim Carbó i Masllorens i Roc Casagran i Casañas per formar part del jurat de la ﬁnal en la categoria en català. I també a Ana Durán Serrano, secretària de la VI edició, a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a les Regidories de Cultura i d’Equipaments Municipals i a l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona i molt especialment a tots les persones participants en el concurs, i als usuaris i usuàries que fan possible La Microbiblioteca. Moltes gràcies.