004. El perllongat viatge del senyor Max (Fulletó)

E XPOSICIÓ

ésias–Can Fabra Biblioteca Ignasi Igl 2006 maig al 18 de juny de Exposició del 18 de

Amb la col·laboració

de

Pàgs. 2-3

El perllongat viatge del senyor Max

UNA OBRA OBERTA

Una obra més intensa que extensa, que ha evolucionat amb una discontinuïtat que fa que la imatge d’un políedre sia la més representativa del seu conjunt. Una figura irregular, en continua extensió que vulnera les lleis de la geometria per a relacionar amb harmonia les seves diferents cares. Cadascuna d’elles representa un moment específic de l’autor, una etapa expressiva que és a la vegada independent i vinculada amb les altres, ja que totes són fruit de la relació amb el dibuix, de la seva capacitat de sentir sensacions, de poder-les recrear i transmetre. El dibuix és alhora un instrument i un objectiu, un canal de comunicació i una part d’ell mateix. Amb el dibuix manifesta la seva aspiració a representar, a recrear la vida i, fins i tot, a intervenir en ella. Amb el dibuix marca espais ficticis que adquireixen una vida pròpia segons els defineixi el traç, segons la seva netedat o imperfecció. A vegades la tinta ha seguit uns codis tan elaborats que sembla que vulguin ser espills d’una perfecció inexistent. D’altres, ha buscat en la caricatura una espurna de vitalitat juganera i rebel. D’altres, la línea s’ha fet austera, gairebé dura, com si mossegués el paper, com si volgués trencar amb suposades artificialitats passades.

I és que Max no és un autor d’indústria. Tampoc és un incontrolat experimentador que recerca l’autosatisfacció. Max és, senzillament i complexament, un autor inquiet. Per tant, ha escollit el camí més difícil, el que no està transitat, el que va glossar Antonio Machado. Max només mira enrere com a referència, per aprendre, per què el que li interessa és sempre davant: el camí s’ha de fer, no val el marcat. Max es reinventa constantment i amb persistència. Coneix els seus límits per què és un autor reflexiu, que mai dóna un pas sense meditar-ho. En el seu moment va renunciar a la continuïtat d’uns personatges que ja no eren seus, però no va llençar l’experiència per la borda, per què cada pas alimenta al següent. Va aprendre a dominar la història curta i

va atrevir-se amb la llarga. Va evolucionar dibuixant, amb el treball diari. Ha assolit altres terrenys gràfics per què, ja ho hem dit, és un autor inquiet. Com a tal, sembla que mai acaba d’estar del tot content amb el que fa, té la consciència que cal millorar, evolucionar, i aquest convenciment és el que el manté en guarda, el que provoca que sempre ens sorprengui.

Atent, inquiet, amb necessitat d’expressar-se cada vegada millor, cada vegada de manera diferent, busca la sorpresa o una “idea de perfecció que tinc al cap i que segurament m’ha arribat mitjançant la influència de tots aquests il·lustradors que hem esmentat (Robert Crumb, Chaland, Ever Meulen, Chris Ware... i als quals es podrien afegir els de Chirico, Brueghel, Grosz...). La qüestió és que tot quadri, en el sentit que no es contradigui la composició amb els colors, ni amb els continguts, ni en general amb tots els elements. En aquest aspecte jo sóc molt, molt... no sé quina és la paraula. M’agrada que tot sia rodó” com afirma Max en l’entrevista que li fa Pere Joan al llibre Max. Conversación-Sketchbook (Ediciones Sinsentido). En aquesta llarga xerrada l’entrevistador anomena aquesta idea de què tot sia rodó com la “geometria invisible”, un concepte de recreació gràfica que es complementa amb l’aplicació de la fantasia al món real, és a dir, la possibilitat de contemplar la nostra quotidianitat des d’una perspectiva distorsionada que posi en relleu les diferents realitats que la conformen.

Pàgs. 2-3

El perllongat viatge del senyor Max

UNA OBRA OBERTA

Una obra més intensa que extensa, que ha evolucionat amb una discontinuïtat que fa que la imatge d’un políedre sia la més representativa del seu conjunt. Una figura irregular, en continua extensió que vulnera les lleis de la geometria per a relacionar amb harmonia les seves diferents cares. Cadascuna d’elles representa un moment específic de l’autor, una etapa expressiva que és a la vegada independent i vinculada amb les altres, ja que totes són fruit de la relació amb el dibuix, de la seva capacitat de sentir sensacions, de poder-les recrear i transmetre. El dibuix és alhora un instrument i un objectiu, un canal de comunicació i una part d’ell mateix. Amb el dibuix manifesta la seva aspiració a representar, a recrear la vida i, fins i tot, a intervenir en ella. Amb el dibuix marca espais ficticis que adquireixen una vida pròpia segons els defineixi el traç, segons la seva netedat o imperfecció. A vegades la tinta ha seguit uns codis tan elaborats que sembla que vulguin ser espills d’una perfecció inexistent. D’altres, ha buscat en la caricatura una espurna de vitalitat juganera i rebel. D’altres, la línea s’ha fet austera, gairebé dura, com si mossegués el paper, com si volgués trencar amb suposades artificialitats passades.

I és que Max no és un autor d’indústria. Tampoc és un incontrolat experimentador que recerca l’autosatisfacció. Max és, senzillament i complexament, un autor inquiet. Per tant, ha escollit el camí més difícil, el que no està transitat, el que va glossar Antonio Machado. Max només mira enrere com a referència, per aprendre, per què el que li interessa és sempre davant: el camí s’ha de fer, no val el marcat. Max es reinventa constantment i amb persistència. Coneix els seus límits per què és un autor reflexiu, que mai dóna un pas sense meditar-ho. En el seu moment va renunciar a la continuïtat d’uns personatges que ja no eren seus, però no va llençar l’experiència per la borda, per què cada pas alimenta al següent. Va aprendre a dominar la història curta i

va atrevir-se amb la llarga. Va evolucionar dibuixant, amb el treball diari. Ha assolit altres terrenys gràfics per què, ja ho hem dit, és un autor inquiet. Com a tal, sembla que mai acaba d’estar del tot content amb el que fa, té la consciència que cal millorar, evolucionar, i aquest convenciment és el que el manté en guarda, el que provoca que sempre ens sorprengui.

Atent, inquiet, amb necessitat d’expressar-se cada vegada millor, cada vegada de manera diferent, busca la sorpresa o una “idea de perfecció que tinc al cap i que segurament m’ha arribat mitjançant la influència de tots aquests il·lustradors que hem esmentat (Robert Crumb, Chaland, Ever Meulen, Chris Ware... i als quals es podrien afegir els de Chirico, Brueghel, Grosz...). La qüestió és que tot quadri, en el sentit que no es contradigui la composició amb els colors, ni amb els continguts, ni en general amb tots els elements. En aquest aspecte jo sóc molt, molt... no sé quina és la paraula. M’agrada que tot sia rodó” com afirma Max en l’entrevista que li fa Pere Joan al llibre Max. Conversación-Sketchbook (Ediciones Sinsentido). En aquesta llarga xerrada l’entrevistador anomena aquesta idea de què tot sia rodó com la “geometria invisible”, un concepte de recreació gràfica que es complementa amb l’aplicació de la fantasia al món real, és a dir, la possibilitat de contemplar la nostra quotidianitat des d’una perspectiva distorsionada que posi en relleu les diferents realitats que la conformen.

Pàg. 4

Pàg. 5

VIATGE PER UNA BIOGRAFIA INCOMPLERTA 1956 Francesc Capdevila (posteriorment conegut amb el nom artístic de Max), neix a Barcelona.

1973 Influïts pel comix underground contestatari nascut als EE UU, Max i altres joves autors, com els germans Farriol, Mariscal o Nazario, participen en una publicació autogestionada de còmics socialment provocadors, anomenada El Rrollo Enmascarado, a la qual seguiran altres com Pauperrimux Comics (1974) i Purita (1975).

1976 Juntament amb un altre autor amb el qual comença a compartir interessos artístics, el mallorquí Pere Joan, aleshores instal·lat a Barcelona, Max publica dos fanzines o revistes alternatives: Baladas urbanas i Muérdago (1977), publicació on apareix el seu primer personatge, Gustavo.

1977 Amb el Paco Mir (d’El Tricicle) accepta l’encàrrec d’adaptar al còmic El Capital de Karl Max, que serà editat per Pastanaga Ediciones.

1979 Autor inquiet social i políticament parlant, Max contacta amb l’equip Butifarra, especialitzat en historietes de forta càrrega crítica, amb qui col·labora durant 1979 i 1980 a la revista Butifarra! i als àlbums col·lectius El urbanismo feroz i La familia.

Aquest mateix any, Max passa a formar part de l’equip fundador de la revista El Víbora, per a la qual fins el 1981 realitza diverses historietes de Gustavo, algunes d’elles amb guions de Vicenç Mir, recollides a dos àlbums publicats per Ediciones La Cúpula.

1983 Es comença a publicar a El Víbora les aventures de Peter Punk. La sèrie constarà de tres volums publicats per Ediciones La Cúpula, el tercer dels quals comptarà amb la col·laboració de Gabi.

1984 Guió i dibuixos d’El carnaval de los ciervos, obra publicada en format de llibre per Arrebato Editorial, recopilada a l’àlbum de Ediciones La Cúpula La muerte húmeda.

A meitat de la dècada dels vuitanta, Max començarà a dedicar-se activament al món de la il·lustració que compaginarà amb els còmics. Des d’aquest moment, la seva tasca com a il·lustrador de cartells, cobertes de llibres i CD, dibuixos per a la premsa i llibres infantils i per adults serà una de les seves constants com a creador.

1985 Creada inicialment per a la revista Complot, Max dibuixará amb guions de Mique Beltrán l’obra Cinco mujeres fatales, que finalment serà publicada a Espanya per la revista El Víbora el 1988 i a França per l’editorial Albin Michel el 1989.

1988 Max realitza la sèrie Cuentos boreales per a la revista Rumbo Sur. 1988 Max guanya el Premi a la Millor Obra del Saló del Còmic de Barcelona per El Licantropunk.

1989 Amb La Biblioteca de Turpín, inicia una llarga col·laboració al diari El País, en aquest cas al suplement El Pequeño País; la sèrie gaudirà d’una segona entrega: Los enigmas de Turpín (1995).

1992 Amb guió de Félix Machuca, Max dibuixa un àlbum per a la col·lecció de còmics publicada per la Sociedad Estatal Quinto Centeranio i Planeta DeAgostini, titulat El Imperio Azteca/El jugador de los Dioses.

1993 Aparició del primer Nosotros somos los muertos, un fanzine realitzat per Max denunciant la inoperància occidental cap a la matança de la guerra dels Balcans, que va comptar amb la col·laboració de Pere Joan i Emilio Manzano.

1994 Per al suplement El País de las Tentaciones Max realitza la història Alicia en la Ciudad Virtual.

1995 Publicació d’un llibre molt personal d’il·lustracions, Dibujos raros, de Midons Editorial.

Nosotros Somos Los Muertos (NSLM) es converteix en revista autoeditada per Max i Pere Joan, presentant col·laboracions d’autors de diversos països, autors experimentals i renovadors en el camp dels còmics. Els números 2 al 4 de la revista seran publicats per Monograma Ediciones, mentre que el 5 i el 6/7 portaran el segell editorial de Camaleón Ediciones. A partir del número 8, NSLM serà publicada per Inrevés Edicions, empresa gestionada per Max i Pere Joan.

Aquest mateix any, The New Yorker publicarà la primera coberta de Max per aquesta prestigiosa publicació.

1996 Paco Camarasa i MacDiego editen el llibre de Max Monólogo y alucinación del gigante blanco, volum que el mateix autor qualifica com “del millor que he fet mai, hi ha una mica de tot, dibuix poètic, dibuix sinistre...”

Max crea al personatge Bardín, el Superrealista, una de les seves icones més reconegudes aquests darrers anys. Les seves aventures seran publicades a revistes com La Más Bella, NSLM, Tos, Idiota y Diminuto o El Víbora.

El Saló del Còmic de Barcelona li concedeix el premi a la Millor Obra a Max per l’àlbum Como perros!.

1997 Max comença a publicar a les pàgines d’El Víbora El prolongado sueño del Sr. T, que serà recopilada en format de llibre per Ediciones La Cúpula.

El Ministerio de Cultura concedeix a Max el Premio Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil.

Max realitza el disseny d’un rellotge per a l’empresa Swatch.

1998 L’autor de la mascota del Centenari del F.C. Barcelona és en Max. Aquest cop com a Millor Guió, Max torna a guanyar un premi del Saló del Còmic de Barcelona per la historieta Nosotros somos los muertos.

1999 Es publica el primer volum de Bardín, titulat Bardín, el Superrealista. Un héroe solar, autoeditat per Max en la col·lecció Medio Muerto.

La versió anglesa d’El prolongado sueño del Sr. T, publicada per Drawn & Quarterly, guanya un premi, l’Ignatz Award, com a millor sèrie, als EE UU. Max realitza un dels curts d’animació de la sèrie Microfilm, produïda per Canal Cinemanía.

2000 Autoedició a la col·lecció Medio Muerto d’Almanaque extraordinario Bardín el Superrealista en Bardín baila con la más Fea, en la qual un grapat d’autors ofereixen la seva particular versió del personatge de Max. Max guanya el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona.

2001 Després de diverses autoedicions, finalment Max i Pere Joan creen Inrevès Edicions, editorial pròpia amb la qual a més d’editar alguna obra pròpia i còmics de diversos autors com Julie Doucet, Darío Adanti o Linhart, publiquen la revista NSLM. 2004 Max dissenya i realitza el videoclip de la cançó Y además es imposible, publicada al CD Los planetas contra la ley de la gravedad.

2005 Participa amb una historieta al llibre col·lectiu Lanza en astillero: El caballero Don Quijote y otras sus tristes figuras (Junta de Castilla-La Mancha), on adapta un capítol de Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes.

2006 Aparició a la col·lecció Todo Max d’Ediciones La Cúpula del nou llibre Bardín, el Superrealista.

Pàg. 4

Pàg. 5

VIATGE PER UNA BIOGRAFIA INCOMPLERTA 1956 Francesc Capdevila (posteriorment conegut amb el nom artístic de Max), neix a Barcelona.

1973 Influïts pel comix underground contestatari nascut als EE UU, Max i altres joves autors, com els germans Farriol, Mariscal o Nazario, participen en una publicació autogestionada de còmics socialment provocadors, anomenada El Rrollo Enmascarado, a la qual seguiran altres com Pauperrimux Comics (1974) i Purita (1975).

1976 Juntament amb un altre autor amb el qual comença a compartir interessos artístics, el mallorquí Pere Joan, aleshores instal·lat a Barcelona, Max publica dos fanzines o revistes alternatives: Baladas urbanas i Muérdago (1977), publicació on apareix el seu primer personatge, Gustavo.

1977 Amb el Paco Mir (d’El Tricicle) accepta l’encàrrec d’adaptar al còmic El Capital de Karl Max, que serà editat per Pastanaga Ediciones.

1979 Autor inquiet social i políticament parlant, Max contacta amb l’equip Butifarra, especialitzat en historietes de forta càrrega crítica, amb qui col·labora durant 1979 i 1980 a la revista Butifarra! i als àlbums col·lectius El urbanismo feroz i La familia.

Aquest mateix any, Max passa a formar part de l’equip fundador de la revista El Víbora, per a la qual fins el 1981 realitza diverses historietes de Gustavo, algunes d’elles amb guions de Vicenç Mir, recollides a dos àlbums publicats per Ediciones La Cúpula.

1983 Es comença a publicar a El Víbora les aventures de Peter Punk. La sèrie constarà de tres volums publicats per Ediciones La Cúpula, el tercer dels quals comptarà amb la col·laboració de Gabi.

1984 Guió i dibuixos d’El carnaval de los ciervos, obra publicada en format de llibre per Arrebato Editorial, recopilada a l’àlbum de Ediciones La Cúpula La muerte húmeda.

A meitat de la dècada dels vuitanta, Max començarà a dedicar-se activament al món de la il·lustració que compaginarà amb els còmics. Des d’aquest moment, la seva tasca com a il·lustrador de cartells, cobertes de llibres i CD, dibuixos per a la premsa i llibres infantils i per adults serà una de les seves constants com a creador.

1985 Creada inicialment per a la revista Complot, Max dibuixará amb guions de Mique Beltrán l’obra Cinco mujeres fatales, que finalment serà publicada a Espanya per la revista El Víbora el 1988 i a França per l’editorial Albin Michel el 1989.

1988 Max realitza la sèrie Cuentos boreales per a la revista Rumbo Sur. 1988 Max guanya el Premi a la Millor Obra del Saló del Còmic de Barcelona per El Licantropunk.

1989 Amb La Biblioteca de Turpín, inicia una llarga col·laboració al diari El País, en aquest cas al suplement El Pequeño País; la sèrie gaudirà d’una segona entrega: Los enigmas de Turpín (1995).

1992 Amb guió de Félix Machuca, Max dibuixa un àlbum per a la col·lecció de còmics publicada per la Sociedad Estatal Quinto Centeranio i Planeta DeAgostini, titulat El Imperio Azteca/El jugador de los Dioses.

1993 Aparició del primer Nosotros somos los muertos, un fanzine realitzat per Max denunciant la inoperància occidental cap a la matança de la guerra dels Balcans, que va comptar amb la col·laboració de Pere Joan i Emilio Manzano.

1994 Per al suplement El País de las Tentaciones Max realitza la història Alicia en la Ciudad Virtual.

1995 Publicació d’un llibre molt personal d’il·lustracions, Dibujos raros, de Midons Editorial.

Nosotros Somos Los Muertos (NSLM) es converteix en revista autoeditada per Max i Pere Joan, presentant col·laboracions d’autors de diversos països, autors experimentals i renovadors en el camp dels còmics. Els números 2 al 4 de la revista seran publicats per Monograma Ediciones, mentre que el 5 i el 6/7 portaran el segell editorial de Camaleón Ediciones. A partir del número 8, NSLM serà publicada per Inrevés Edicions, empresa gestionada per Max i Pere Joan.

Aquest mateix any, The New Yorker publicarà la primera coberta de Max per aquesta prestigiosa publicació.

1996 Paco Camarasa i MacDiego editen el llibre de Max Monólogo y alucinación del gigante blanco, volum que el mateix autor qualifica com “del millor que he fet mai, hi ha una mica de tot, dibuix poètic, dibuix sinistre...”

Max crea al personatge Bardín, el Superrealista, una de les seves icones més reconegudes aquests darrers anys. Les seves aventures seran publicades a revistes com La Más Bella, NSLM, Tos, Idiota y Diminuto o El Víbora.

El Saló del Còmic de Barcelona li concedeix el premi a la Millor Obra a Max per l’àlbum Como perros!.

1997 Max comença a publicar a les pàgines d’El Víbora El prolongado sueño del Sr. T, que serà recopilada en format de llibre per Ediciones La Cúpula.

El Ministerio de Cultura concedeix a Max el Premio Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil.

Max realitza el disseny d’un rellotge per a l’empresa Swatch.

1998 L’autor de la mascota del Centenari del F.C. Barcelona és en Max. Aquest cop com a Millor Guió, Max torna a guanyar un premi del Saló del Còmic de Barcelona per la historieta Nosotros somos los muertos.

1999 Es publica el primer volum de Bardín, titulat Bardín, el Superrealista. Un héroe solar, autoeditat per Max en la col·lecció Medio Muerto.

La versió anglesa d’El prolongado sueño del Sr. T, publicada per Drawn & Quarterly, guanya un premi, l’Ignatz Award, com a millor sèrie, als EE UU. Max realitza un dels curts d’animació de la sèrie Microfilm, produïda per Canal Cinemanía.

2000 Autoedició a la col·lecció Medio Muerto d’Almanaque extraordinario Bardín el Superrealista en Bardín baila con la más Fea, en la qual un grapat d’autors ofereixen la seva particular versió del personatge de Max. Max guanya el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona.

2001 Després de diverses autoedicions, finalment Max i Pere Joan creen Inrevès Edicions, editorial pròpia amb la qual a més d’editar alguna obra pròpia i còmics de diversos autors com Julie Doucet, Darío Adanti o Linhart, publiquen la revista NSLM. 2004 Max dissenya i realitza el videoclip de la cançó Y además es imposible, publicada al CD Los planetas contra la ley de la gravedad.

2005 Participa amb una historieta al llibre col·lectiu Lanza en astillero: El caballero Don Quijote y otras sus tristes figuras (Junta de Castilla-La Mancha), on adapta un capítol de Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes.

2006 Aparició a la col·lecció Todo Max d’Ediciones La Cúpula del nou llibre Bardín, el Superrealista.

1.

MITOLOGIES DE LA REALITAT

Pàgs.23-24

1

2

3

Pàgs. 6-7

Cada moment històric ha de gaudir dels seus propis mites, mites extrets d’una realitat que necessita veure’s reflectida en el mirall de la cultura popular per tal de codificar-se La historieta en sap molt de cultura popular i de tipus de persones que retornen imatges, distorsionades de vegades, en forma de personatges que són creïbles dins d’una dinàmica pròpia, marcada per les lleis de la narració en vinyetes.

Tebeos antisistema El moviment contracultural, el trencament de velles estructures morals, la contestació a la societat de consum i la reivindicació d’un nou model social, representats a grans trets per moviments originats i desenvolupats als anys seixanta com el beatnik, el hippisme o el Maig del 68, van arribar-nos tard. Una certa historieta, tant europea (francesa i italiana, sobretot) com nord-americana (el comix underground) va reflectir aquestes petites revolucions en formes i continguts, que cap a principis dels anys setanta, tamisats, reconvertits, van gaudir d’una certa resposta a Espanya. Autors joves, no professionals, amb ganes de publicar, giraven els ulls per a fixar-se en aquestes noves vinyetes, i cap el 1973 van confluir en una Barcelona inquieta, amb ganes de canvi. L’underground ibèric va prendre carta de naturalesa en un seguit de precàries publicacions de còmics conegudes com a Tebeos del Rrollo. Max n’era un, d’aquells autors.

Les inquietuds i la renovació política espanyola amb l’arribada de la democràcia van reconduir sinergies. La historieta del país cercava noves sortides artístiques, però també industrials, i obria espais. Max, autor underground però amb consciència política, i altres creadors de la historieta contracultural, van obrir un d’aquests espais quan el 1979 va sorgir la possibilitat de publicar una revista oberta, lliure, amb una filosofia pròpia: El Víbora. Per fi, autors inquiets que assumien a la seva manera fórmules alternatives de pensament o, senzillament, de reflectir la realitat dels barris més lumpen de les grans ciutats, gaudien d’una publicació de distribució comercial per a treballar en llibertat. Després de decidir que la millor idea era explorar els camins que oferien les sèries amb personatge fix, Max va escollir un que havia creat el 1976, Gustavo, una criatura amb una consciència política molt ben desenvolupada. I és que, com assenyala molt bé l’especialista i historiador de còmics Antonio Martín, Gustavo responia a un arquetip molt concret: “és ecologista, passota, àcrata, sotivista, amoral per gaudir d’una moral més profunda, dur quan ha de ser-ho i tendre quan es tracta d’un amic o d’una tia, tot en una peça. Vaja, un somni” 1. Un mite que responia a una realitat, ara sí la nostra, la de finals dels setanta i primers anys dels vuitanta. Un mite en forma de còmic, no ho oblidem, amb una dinàmica interna coherent, però no per això cent per cent real. De fet, Gustavo no dubtava en passar a l’acció, una acció violenta quan es tractava d’enfrontar-se als fatxes o de sabotejar

centrals nuclears. Aquesta mitologia, ara tan incorrecta políticament parlant, era un reflex condicionat per una resposta i, sobretot, la fotografia d’un moment històric molt concret. I és que, en definitiva, l’objectiu de Gustavo, com explica de nou l’Antonio Martín, va més enllà: “Amic de l’acció directa, Gustavo no s’aturarà a pensar que una central nuclear més o menys no té importància –excepte, és clar, pel que afecta directament la vida petita i intransferible d’una comunitat concreta- sinó que l’important és aplicar-se a definir una línia d’acció global, capaç de desmuntar tot el sistema de domini econòmic i ideològic de l’home sobre l’home”. 2

1. Coberta de Gustavo contra la actividad del radio, àlbum d’Ediciones La Cúpula que recull les primeres correries d’aquest conscienciat i actiu personatge, el primer creat per Max.

Entre 1979 i 1981, Max dibuixarà i escriurà (amb la col·laboració del guionista Vicenç Mir) diverses aventures de Gustavo, recollides als àlbums Gustavo contra la actividad del radio i Comecocometrón, treballs que marquen els primers passos professionals d’un autor inicialment influït en esperit, lletra i dibuix pel mestre underground nord-americà Robert Crumb, però que ja a les darreres històries de Gustavo obre les seves expectatives com a dibuixant, revisant el Tintín d’Hergé, reivindicat a partir de 1980 en l’entramat de l’anomenada línia clara, i altres referències: “He d’aclarir que per a mi el descobriment de la línia clara ve d’abans, quan em va donar per recuperar als dibuixants clàssics catalans, a Opisso i a la gent del TBO” 3. Tot i això, amb Gustavo cal esmentar que Max cerca també referents a l’entorn més proper, en una mena de catarsi gràfica que interactua cap a totes bandes; Makoki de Borrayo, Gallardo i Mediavilla, Anarcoma de Nazario i el Taxista de Martí, personatges i autors que van compartir publicacions i inquietuds amb Max, en són un bon exemple.

2. Gustavo comparteix espai a una de les seves primeres historietes, “La banda se dispara”, amb el popular Makoki i els membres de la seva particular banda.

3. A la historieta “No future!”, recollida a l’àlbum Peter Pank,

Els vuitanta, altres mites

el protagonista deixa ben clara la seva filosofia vital des del principi.

1

i 2 Extractes del pròleg signat per l’Antonio Martín a l’edició

en format d’àlbum de Gustavo contra la actividad del radio (Ediciones La Cúpula, 1993)

L’autor inquiet evoluciona amb el temps i recerca altres fórmules, narratives i estètiques. I Max és, per damunt de tot, un autor inquiet, un creador.

Max obre el ulls a la realitat que l’envolta per a tamisar-la amb la seva pròpia sensibilitat, i per a

1.

MITOLOGIES DE LA REALITAT

Pàgs.23-24

1

2

3

Pàgs. 6-7

Cada moment històric ha de gaudir dels seus propis mites, mites extrets d’una realitat que necessita veure’s reflectida en el mirall de la cultura popular per tal de codificar-se La historieta en sap molt de cultura popular i de tipus de persones que retornen imatges, distorsionades de vegades, en forma de personatges que són creïbles dins d’una dinàmica pròpia, marcada per les lleis de la narració en vinyetes.

Tebeos antisistema El moviment contracultural, el trencament de velles estructures morals, la contestació a la societat de consum i la reivindicació d’un nou model social, representats a grans trets per moviments originats i desenvolupats als anys seixanta com el beatnik, el hippisme o el Maig del 68, van arribar-nos tard. Una certa historieta, tant europea (francesa i italiana, sobretot) com nord-americana (el comix underground) va reflectir aquestes petites revolucions en formes i continguts, que cap a principis dels anys setanta, tamisats, reconvertits, van gaudir d’una certa resposta a Espanya. Autors joves, no professionals, amb ganes de publicar, giraven els ulls per a fixar-se en aquestes noves vinyetes, i cap el 1973 van confluir en una Barcelona inquieta, amb ganes de canvi. L’underground ibèric va prendre carta de naturalesa en un seguit de precàries publicacions de còmics conegudes com a Tebeos del Rrollo. Max n’era un, d’aquells autors.

Les inquietuds i la renovació política espanyola amb l’arribada de la democràcia van reconduir sinergies. La historieta del país cercava noves sortides artístiques, però també industrials, i obria espais. Max, autor underground però amb consciència política, i altres creadors de la historieta contracultural, van obrir un d’aquests espais quan el 1979 va sorgir la possibilitat de publicar una revista oberta, lliure, amb una filosofia pròpia: El Víbora. Per fi, autors inquiets que assumien a la seva manera fórmules alternatives de pensament o, senzillament, de reflectir la realitat dels barris més lumpen de les grans ciutats, gaudien d’una publicació de distribució comercial per a treballar en llibertat. Després de decidir que la millor idea era explorar els camins que oferien les sèries amb personatge fix, Max va escollir un que havia creat el 1976, Gustavo, una criatura amb una consciència política molt ben desenvolupada. I és que, com assenyala molt bé l’especialista i historiador de còmics Antonio Martín, Gustavo responia a un arquetip molt concret: “és ecologista, passota, àcrata, sotivista, amoral per gaudir d’una moral més profunda, dur quan ha de ser-ho i tendre quan es tracta d’un amic o d’una tia, tot en una peça. Vaja, un somni” 1. Un mite que responia a una realitat, ara sí la nostra, la de finals dels setanta i primers anys dels vuitanta. Un mite en forma de còmic, no ho oblidem, amb una dinàmica interna coherent, però no per això cent per cent real. De fet, Gustavo no dubtava en passar a l’acció, una acció violenta quan es tractava d’enfrontar-se als fatxes o de sabotejar

centrals nuclears. Aquesta mitologia, ara tan incorrecta políticament parlant, era un reflex condicionat per una resposta i, sobretot, la fotografia d’un moment històric molt concret. I és que, en definitiva, l’objectiu de Gustavo, com explica de nou l’Antonio Martín, va més enllà: “Amic de l’acció directa, Gustavo no s’aturarà a pensar que una central nuclear més o menys no té importància –excepte, és clar, pel que afecta directament la vida petita i intransferible d’una comunitat concreta- sinó que l’important és aplicar-se a definir una línia d’acció global, capaç de desmuntar tot el sistema de domini econòmic i ideològic de l’home sobre l’home”. 2

1. Coberta de Gustavo contra la actividad del radio, àlbum d’Ediciones La Cúpula que recull les primeres correries d’aquest conscienciat i actiu personatge, el primer creat per Max.

Entre 1979 i 1981, Max dibuixarà i escriurà (amb la col·laboració del guionista Vicenç Mir) diverses aventures de Gustavo, recollides als àlbums Gustavo contra la actividad del radio i Comecocometrón, treballs que marquen els primers passos professionals d’un autor inicialment influït en esperit, lletra i dibuix pel mestre underground nord-americà Robert Crumb, però que ja a les darreres històries de Gustavo obre les seves expectatives com a dibuixant, revisant el Tintín d’Hergé, reivindicat a partir de 1980 en l’entramat de l’anomenada línia clara, i altres referències: “He d’aclarir que per a mi el descobriment de la línia clara ve d’abans, quan em va donar per recuperar als dibuixants clàssics catalans, a Opisso i a la gent del TBO” 3. Tot i això, amb Gustavo cal esmentar que Max cerca també referents a l’entorn més proper, en una mena de catarsi gràfica que interactua cap a totes bandes; Makoki de Borrayo, Gallardo i Mediavilla, Anarcoma de Nazario i el Taxista de Martí, personatges i autors que van compartir publicacions i inquietuds amb Max, en són un bon exemple.

2. Gustavo comparteix espai a una de les seves primeres historietes, “La banda se dispara”, amb el popular Makoki i els membres de la seva particular banda.

3. A la historieta “No future!”, recollida a l’àlbum Peter Pank,

Els vuitanta, altres mites

el protagonista deixa ben clara la seva filosofia vital des del principi.

1

i 2 Extractes del pròleg signat per l’Antonio Martín a l’edició

en format d’àlbum de Gustavo contra la actividad del radio (Ediciones La Cúpula, 1993)

L’autor inquiet evoluciona amb el temps i recerca altres fórmules, narratives i estètiques. I Max és, per damunt de tot, un autor inquiet, un creador.

Max obre el ulls a la realitat que l’envolta per a tamisar-la amb la seva pròpia sensibilitat, i per a

Pàgs. 8-9

1

ell la historieta és als anys vuitanta una resposta a la realitat. Els còmics formaven part aleshores d’una cultura oberta, utilitzats fins i tot pels polítics com a eina electoral, eren una part més d’una àmplia moguda concentrada bàsicament en la cultura popular, amb un clar predomini del cinema, la música o la televisió. Eren, com escriu l’Antonio Trashorras al pròleg de la sisena edició de Peter Pank: “d’efervescència de discogràfiques independents, de grups com Parálisis Permanente, Derribos Arias, Desechables o uns seminals Siniestro Total, de ràdios lliures, de gurús com Carlos Tena, Jesús Ordovás, Paloma Chamorro, de bàrbar, impúdic i optimista mestissatge, de cul i témpores; bons temps, doncs, per a certa lírica juvenil”. Una lírica que, per influència anglosaxona directa, incloïa l’establiment de tribus urbanes i els seus corresponents enfrontaments; tornant al pròleg de Trashorras, aquells vuitanta eren: “Quan encara podies trobar-te pel carrer grups de rockers, punkies, sinistres i/o neorromàntics, tecnos i fins i tot algun que altre skin pacífic”. I tot això, i molt més, és a Peter Pank, la nova criatura de Max.

“Estava fins als nassos de Gustavo, que s’havia convertit en un símbol i havia escapat del meu control” 4; convençut, doncs, d’encetar una nova etapa, Max comença a publicar el 1983 a Peter Pank a les pàgines d’El Víbora, un personatge nou, fill també del seu temps. La idea inicial era senzilla i encoratjadora: partir de l’obra de Barrie, més concretament de la versió de Walt Disney, i fer una lectura en clau moderna de Pe-

2

ter Pan, convertit ara en un punk esbojarrat, ferotge, violent, rei de Punkilandia; “en aquell moment [jo] tenia pinta de hippie, però simpatitzava amb els punkies, que em semblaven els més antisistema. A Peter Pank hi ha una barreja de tendresa i burla cap als personatges; són sentiments molt barrejats” 5 El mite del jove etern es barreja ara amb un símbol de la modernitat dels vuitanta, un símbol fruit potser de la confusió del moment, però Max va més enllà; el seu Peter Pank és un còmic amb vocació de paròdia i homenatge, una història plena de referències a la realitat, sí, però també al mite o als mites de les llegendes i el folklore fantàstic, per una banda, i al mite de les lectures del jove Max, per l’altra: “A mi em sembla que Peter Pank és la Bruguera dels vuitanta” 6.

3 4 5 6 7 9

, , , , i D’una entrevista realitzada per Santiago García a

Max, publicada al núm. 4 de la revista U (Camaleón Ediciones, 1997).

8

Yves Chaland (1957-1990) va ser un dels renovadors estètics

de l’anomenada “línia clara” creada per Hergé, aportant un bon nombre d’obres que han quedat com a referents per a una generació d’autors de còmics, com els àlbums protagonitzats per personatges com Albertito i Freddy Lombard.

Tu de quina tribu ets?

Max va realitzar dues històries llargues en solitari (Peter Pank i El Licantropunk) i una tercera en collaboració amb Gabi (Pankdinista!), protagonitzades per Peter Pank, en les quals utilitza un sentit de l’humor molt negre, sobretot en la paròdia d’aquelles tribus urbanes necessitades de reconeixement i autoafirmació (cercle tribal en el sentit més primitiu; què poc hem avançat!), sense descuidar un cert sentit de l’aventura, del misteri, en un entorn d’excessos en què violència i sexe es mostren amb cruesa. Com ha assegurat el propi Max: “Està fet com intentant portar-ho tot al límit... Amb Peter Pank no sentia cap mena de respecte per a res, només es tractava de donar canya, acció i més acció” 7.

Ja des del primer àlbum d’aquest personatge és evident un canvi en l’estil gràfic de Max. Hi ha evolució tant en el dibuix com en la narració i el disseny de pàgines, però per damunt de tot hi ha un cavi que té nom propi: “Passa que descobreixo a Chaland 8, i el flash és tan fort com el que vaig tenir amb Crumb al principi. M’havia de posar amb el pinzell. I treballant amb el pinzell la línia canvia.” 9 En efecte, el traç és ara més elegant, més gruixut, més tou, els personatges guanyen en definició estètica i es mouen amb més agilitat, i l’afegit del color aporta encara més vistositat a les pàgines de Max, que poc a poc sembla renunciar al cromatisme més decoratiu per a experimentar amb les necessitats més dramàtiques de la història

Finalment, tot i la resistència de Max, Peter Pank va acabar per convertir-se en un símbol, un personatge amb vida pròpia, com Gustavo. A vegades les criatures, sobretot si són mitologies de la realitat del moment, escapen als desitjos del seus creadors.

1. A l’àlbum El Licantropunk Max ret homenatge als mites clàssics del folklore fantàstic.

2. Vinyeta pertanyent a l’àlbum Pankdinista!, tercer i últim de la saga protagonitzada per la versió punk de Peter Pan.

Pàgs. 8-9

1

ell la historieta és als anys vuitanta una resposta a la realitat. Els còmics formaven part aleshores d’una cultura oberta, utilitzats fins i tot pels polítics com a eina electoral, eren una part més d’una àmplia moguda concentrada bàsicament en la cultura popular, amb un clar predomini del cinema, la música o la televisió. Eren, com escriu l’Antonio Trashorras al pròleg de la sisena edició de Peter Pank: “d’efervescència de discogràfiques independents, de grups com Parálisis Permanente, Derribos Arias, Desechables o uns seminals Siniestro Total, de ràdios lliures, de gurús com Carlos Tena, Jesús Ordovás, Paloma Chamorro, de bàrbar, impúdic i optimista mestissatge, de cul i témpores; bons temps, doncs, per a certa lírica juvenil”. Una lírica que, per influència anglosaxona directa, incloïa l’establiment de tribus urbanes i els seus corresponents enfrontaments; tornant al pròleg de Trashorras, aquells vuitanta eren: “Quan encara podies trobar-te pel carrer grups de rockers, punkies, sinistres i/o neorromàntics, tecnos i fins i tot algun que altre skin pacífic”. I tot això, i molt més, és a Peter Pank, la nova criatura de Max.

“Estava fins als nassos de Gustavo, que s’havia convertit en un símbol i havia escapat del meu control” 4; convençut, doncs, d’encetar una nova etapa, Max comença a publicar el 1983 a Peter Pank a les pàgines d’El Víbora, un personatge nou, fill també del seu temps. La idea inicial era senzilla i encoratjadora: partir de l’obra de Barrie, més concretament de la versió de Walt Disney, i fer una lectura en clau moderna de Pe-

2

ter Pan, convertit ara en un punk esbojarrat, ferotge, violent, rei de Punkilandia; “en aquell moment [jo] tenia pinta de hippie, però simpatitzava amb els punkies, que em semblaven els més antisistema. A Peter Pank hi ha una barreja de tendresa i burla cap als personatges; són sentiments molt barrejats” 5 El mite del jove etern es barreja ara amb un símbol de la modernitat dels vuitanta, un símbol fruit potser de la confusió del moment, però Max va més enllà; el seu Peter Pank és un còmic amb vocació de paròdia i homenatge, una història plena de referències a la realitat, sí, però també al mite o als mites de les llegendes i el folklore fantàstic, per una banda, i al mite de les lectures del jove Max, per l’altra: “A mi em sembla que Peter Pank és la Bruguera dels vuitanta” 6.

3 4 5 6 7 9

, , , , i D’una entrevista realitzada per Santiago García a

Max, publicada al núm. 4 de la revista U (Camaleón Ediciones, 1997).

8

Yves Chaland (1957-1990) va ser un dels renovadors estètics

de l’anomenada “línia clara” creada per Hergé, aportant un bon nombre d’obres que han quedat com a referents per a una generació d’autors de còmics, com els àlbums protagonitzats per personatges com Albertito i Freddy Lombard.

Tu de quina tribu ets?

Max va realitzar dues històries llargues en solitari (Peter Pank i El Licantropunk) i una tercera en collaboració amb Gabi (Pankdinista!), protagonitzades per Peter Pank, en les quals utilitza un sentit de l’humor molt negre, sobretot en la paròdia d’aquelles tribus urbanes necessitades de reconeixement i autoafirmació (cercle tribal en el sentit més primitiu; què poc hem avançat!), sense descuidar un cert sentit de l’aventura, del misteri, en un entorn d’excessos en què violència i sexe es mostren amb cruesa. Com ha assegurat el propi Max: “Està fet com intentant portar-ho tot al límit... Amb Peter Pank no sentia cap mena de respecte per a res, només es tractava de donar canya, acció i més acció” 7.

Ja des del primer àlbum d’aquest personatge és evident un canvi en l’estil gràfic de Max. Hi ha evolució tant en el dibuix com en la narració i el disseny de pàgines, però per damunt de tot hi ha un cavi que té nom propi: “Passa que descobreixo a Chaland 8, i el flash és tan fort com el que vaig tenir amb Crumb al principi. M’havia de posar amb el pinzell. I treballant amb el pinzell la línia canvia.” 9 En efecte, el traç és ara més elegant, més gruixut, més tou, els personatges guanyen en definició estètica i es mouen amb més agilitat, i l’afegit del color aporta encara més vistositat a les pàgines de Max, que poc a poc sembla renunciar al cromatisme més decoratiu per a experimentar amb les necessitats més dramàtiques de la història

Finalment, tot i la resistència de Max, Peter Pank va acabar per convertir-se en un símbol, un personatge amb vida pròpia, com Gustavo. A vegades les criatures, sobretot si són mitologies de la realitat del moment, escapen als desitjos del seus creadors.

1. A l’àlbum El Licantropunk Max ret homenatge als mites clàssics del folklore fantàstic.

2. Vinyeta pertanyent a l’àlbum Pankdinista!, tercer i últim de la saga protagonitzada per la versió punk de Peter Pan.

2

2.

VINYETES I LLEGENDES Pàgs. 10-11 1

El desenvolupament d’una trajectòria professional no sempre es pot escollir. El professional de la historieta, si vol viure de la seva feina pateix d’uns condicionants directes i altres d’indirectes; a vegades, la comoditat s’instal·la i triomfa, d’altres, manen certes forces majors alienes a la pròpia professió. Però en el principi està la inquietud. I Max ha mantingut fins ara aquesta premissa. Personatges com Gustavo o Peter Pank van superar la vida de paper, es van transformar en icones de certes filosofies de la quotidianitat, i com a tals, al menys en un sentit comercial, tenien futur. Però a Max no li agradava encasellar-se.

Va renunciar a l’estancament, va renunciar als personatges fixes, i va encetar una nova dinàmica professional, basada sobretot en l’experimentació i la recerca, tant literària com gràfica.

La llegenda com a eina narrativa Fruit d’aquesta inquietud, l’any 1984 va acceptar un encàrrec curiós. Es tractava de realitzar, en un format pràcticament de DIN A-5, una historieta completa en 27 pàgines i en un bitó de negre i vermell. La petita, però amb molta iniciativa, editorial valenciana Arrebato Editorial va publicar com a número 4 de la seva Colección Imposible El carnaval de los ciervos, àlbum en tapa dura i llom de tela, com els sempre enyorats llibres de Tintín. Fruit de les seves lectures, l’encanteri de les llegendes i de la mitologia va pren-

dre amb força l’esperit de Max: “Crec que va ser Borges el primer que em va donar el toc per referir-se a les mitologies. Té diversos contes basats en sagues islandeses, i a partir d’aquí vaig anar buscant en aquest sentit.” 1 El mite del cérvol, de la seva relació amb la fecunditat i l’abundància, es va transformar en el punt de partida d’aquesta obra, que barreja un cert to documental i versemblant amb una al·legoria fantàstica que transformarà per sempre als seus personatges. Max treballa amb cura el disseny de les pàgines i utilitza la possibilitat cromàtica del bitó vermell per a les ombres i les taques, recolzantse en una trama mecànica de punts que aporta un to especial, sobretot a les escenes nocturnes, i una textura molt particular a les muntanyes de Val Camonica, la vall italiana en què transcorre l’acció. De fet, aquesta història, posteriorment recollida a l’àlbum La muerte húmeda; El carnaval de los ciervos (publicada aleshores en un format més gran, el mateix en què va realitzar els originals) és una primera aproximació a un tema que ben aviat serà una constant en la trajectòria de Max, com ho demostren altres dues historietes curtes, publicades originàriament en aquest cas a la revista El Víbora.

Visions i al·legories El canvi que s’està produint en la tasca creativa de Max quedà força palès a les historietes Jabberwocky i Las tentaciones del Santo Albino, un canvi que curiosament els distancia de la filosofia de la revista El Víbora. Al pròleg que Pere Joan, vell company de Max i molt bon coneixedor de la seva obra, escriu a La muerte húmeda; El carnaval de los ciervos, s’explica perfectament aquesta renovació de formes i continguts de l’obra del barceloní: “Vegin quina barreja d’autors pul·lulen per aquestes pàgines: Lewis Carroll, Borges, anònims gaèlics i cristians del segle X i l’esperit de Poe. Hi ha fantasia, lògica paradoxal i calfred. I vet aquí que resta una altra porta: el tractament, el to, el gag final que ens retorna a l’humor i al somriure sarcàstic i desmenteixen la seriositat d’allò que ens hauria de fer tremolar”. Lewis Carroll, per exemple, és present en les dues historietes curtes esmentades, molt més clarament a Jabberwocky (1983), una adaptació visual de l’estrany però contundent poema de Carroll, en què Max aporta un grafisme molt imaginatiu, donant forma a les estranyes criatures que semblen sorgides d’un malson de Lewis Carroll. Vers a vers, amb el suport d’un bitó adient a la història i un complex joc de trames, Max força el seu grafisme per aconseguir un traç net, utilitzant el negre per a donar profunditat i formes, en un atractiu exercici d’estil molt proper a l’expressionisme. Com assegura Pere Joan al pròleg, Max és capaç fins i tot d’aportar un cert toc d’humor,

però el més impactant és el molt reflexionat estudi estètic del seu tractament gràfic i, sobretot, la seva capacitat per a donar forma, per a visualitzar un poema que, d’entrada, és molt difícil d’adaptar en imatges.

Lewis Carroll, o al menys una petita part d’Alicia en el País de las Maravillas (l’eruga fumadora), se’ns apareix també a Las tentaciones del Santo Albino (1985), un altre exercici d’estil ple d’imaginari gràfic en què encara queda més palès aquest sentit de l’humor esmentat per Pere Joan, en aquest cas un humor negre que juga amb el fals misticisme, i que visualitza les temptacions d’un home sant envoltat de formes relacionades amb un sexe que barreja l’atracció amb la repulsió. La patètica figura del sant Albí, envoltada de miratges creats pel dimoni, és aquí situada en un entorn de soledat i desolació que Max dissenya amb un traç quasi minimalista, contrastat amb una intel·ligent utilització de les masses de negre, taques impol·lutes que donen formes a les sensacions del turmentat anacoreta.

1. “El grito” ofereix la particular versió del Max d’un mite clàssic, realitzada aquesta vegada amb un tractament cromàtic efectiu a l’hora que dramàtic.

2. Cada peça segueix un tractament narratiu i gràfic adient al missatge. A “Las tentaciones del Santo Albino”, Max delimita llum i ombra molt clarament, i reforça l’efecte amb el bitó.

2

2.

VINYETES I LLEGENDES Pàgs. 10-11 1

El desenvolupament d’una trajectòria professional no sempre es pot escollir. El professional de la historieta, si vol viure de la seva feina pateix d’uns condicionants directes i altres d’indirectes; a vegades, la comoditat s’instal·la i triomfa, d’altres, manen certes forces majors alienes a la pròpia professió. Però en el principi està la inquietud. I Max ha mantingut fins ara aquesta premissa. Personatges com Gustavo o Peter Pank van superar la vida de paper, es van transformar en icones de certes filosofies de la quotidianitat, i com a tals, al menys en un sentit comercial, tenien futur. Però a Max no li agradava encasellar-se.

Va renunciar a l’estancament, va renunciar als personatges fixes, i va encetar una nova dinàmica professional, basada sobretot en l’experimentació i la recerca, tant literària com gràfica.

La llegenda com a eina narrativa Fruit d’aquesta inquietud, l’any 1984 va acceptar un encàrrec curiós. Es tractava de realitzar, en un format pràcticament de DIN A-5, una historieta completa en 27 pàgines i en un bitó de negre i vermell. La petita, però amb molta iniciativa, editorial valenciana Arrebato Editorial va publicar com a número 4 de la seva Colección Imposible El carnaval de los ciervos, àlbum en tapa dura i llom de tela, com els sempre enyorats llibres de Tintín. Fruit de les seves lectures, l’encanteri de les llegendes i de la mitologia va pren-

dre amb força l’esperit de Max: “Crec que va ser Borges el primer que em va donar el toc per referir-se a les mitologies. Té diversos contes basats en sagues islandeses, i a partir d’aquí vaig anar buscant en aquest sentit.” 1 El mite del cérvol, de la seva relació amb la fecunditat i l’abundància, es va transformar en el punt de partida d’aquesta obra, que barreja un cert to documental i versemblant amb una al·legoria fantàstica que transformarà per sempre als seus personatges. Max treballa amb cura el disseny de les pàgines i utilitza la possibilitat cromàtica del bitó vermell per a les ombres i les taques, recolzantse en una trama mecànica de punts que aporta un to especial, sobretot a les escenes nocturnes, i una textura molt particular a les muntanyes de Val Camonica, la vall italiana en què transcorre l’acció. De fet, aquesta història, posteriorment recollida a l’àlbum La muerte húmeda; El carnaval de los ciervos (publicada aleshores en un format més gran, el mateix en què va realitzar els originals) és una primera aproximació a un tema que ben aviat serà una constant en la trajectòria de Max, com ho demostren altres dues historietes curtes, publicades originàriament en aquest cas a la revista El Víbora.

Visions i al·legories El canvi que s’està produint en la tasca creativa de Max quedà força palès a les historietes Jabberwocky i Las tentaciones del Santo Albino, un canvi que curiosament els distancia de la filosofia de la revista El Víbora. Al pròleg que Pere Joan, vell company de Max i molt bon coneixedor de la seva obra, escriu a La muerte húmeda; El carnaval de los ciervos, s’explica perfectament aquesta renovació de formes i continguts de l’obra del barceloní: “Vegin quina barreja d’autors pul·lulen per aquestes pàgines: Lewis Carroll, Borges, anònims gaèlics i cristians del segle X i l’esperit de Poe. Hi ha fantasia, lògica paradoxal i calfred. I vet aquí que resta una altra porta: el tractament, el to, el gag final que ens retorna a l’humor i al somriure sarcàstic i desmenteixen la seriositat d’allò que ens hauria de fer tremolar”. Lewis Carroll, per exemple, és present en les dues historietes curtes esmentades, molt més clarament a Jabberwocky (1983), una adaptació visual de l’estrany però contundent poema de Carroll, en què Max aporta un grafisme molt imaginatiu, donant forma a les estranyes criatures que semblen sorgides d’un malson de Lewis Carroll. Vers a vers, amb el suport d’un bitó adient a la història i un complex joc de trames, Max força el seu grafisme per aconseguir un traç net, utilitzant el negre per a donar profunditat i formes, en un atractiu exercici d’estil molt proper a l’expressionisme. Com assegura Pere Joan al pròleg, Max és capaç fins i tot d’aportar un cert toc d’humor,

però el més impactant és el molt reflexionat estudi estètic del seu tractament gràfic i, sobretot, la seva capacitat per a donar forma, per a visualitzar un poema que, d’entrada, és molt difícil d’adaptar en imatges.

Lewis Carroll, o al menys una petita part d’Alicia en el País de las Maravillas (l’eruga fumadora), se’ns apareix també a Las tentaciones del Santo Albino (1985), un altre exercici d’estil ple d’imaginari gràfic en què encara queda més palès aquest sentit de l’humor esmentat per Pere Joan, en aquest cas un humor negre que juga amb el fals misticisme, i que visualitza les temptacions d’un home sant envoltat de formes relacionades amb un sexe que barreja l’atracció amb la repulsió. La patètica figura del sant Albí, envoltada de miratges creats pel dimoni, és aquí situada en un entorn de soledat i desolació que Max dissenya amb un traç quasi minimalista, contrastat amb una intel·ligent utilització de les masses de negre, taques impol·lutes que donen formes a les sensacions del turmentat anacoreta.

1. “El grito” ofereix la particular versió del Max d’un mite clàssic, realitzada aquesta vegada amb un tractament cromàtic efectiu a l’hora que dramàtic.

2. Cada peça segueix un tractament narratiu i gràfic adient al missatge. A “Las tentaciones del Santo Albino”, Max delimita llum i ombra molt clarament, i reforça l’efecte amb el bitó.

Pàgs. 12-13

2

El mite en l’origen de totes les històries Però no totes les llegendes guarden relació amb el folklore o la mitologia clàssica. N’hi ha que són més contemporànies, que formen part de la galeria de mites propis, n’hi ha de cinema o de còmic. Algunes d’aquestes llegendes, relacionades molt directament amb les influències o amb les referències d’una mitologia de la cultura popular, són a la historieta curta La confederación de las sombras (1986), realitzada per Max per a un encàrrec publicat al llibre-catàleg Museo Vivo.

16 historietistas y sus cámaras (1987). Aquí, Max treu del barret de mag narracions i dibuixos amb referències a la cacera de bruixes del senador Joseph McCarthy cap al món del cinema, a actors mites del cinema de terror dels anys trenta i quaranta del segle passat i a un clàssic de la historieta franco-belga anomenat Tintín. Amb un argument que en sí ja és un homenatge a les pel·lícules de sèrie B (en essència, l’objectiu de Max), La confederación de las sombras barreja gèneres com el thriller i la política-ficció, explicant en vuit pàgines, amb un domini de la narració i el tempo extraordinaris, una d’aquelles petites peces d’orfebreria que ens remet directament a aquelles historietes que van popularitzar als anys cinquanta els autors de comic-books de l’editorial nord-americana E.C. Comics. Max pica l’ullet a l’afeccionat al cinema, però també al seguidor de Tintín, en retre un clar i simpàtic homenatge a una de les millors seqüències de l’àlbum Els cigars del faraó, quan Tintín desco-

breix en un soterrani l’existència d’una mena de secta i ha d’utilitzar l’enginy i la força per a sortir-ne ben parat. Altre cop, Max experimenta visualment, aquesta vegada aconseguint un efecte que sembla voler recordar un còmic dels anys quaranta envellit pel temps, amb la senzilla ocurrència de convertir la línia negra en el vermell i treballant amb pocs i esvaïts tons. L’estil de Max ja presenta una certa angulació de línies i una recerca de la senzillesa, que té la virtut d’aconseguir una forta càrrega expressiva en uns personatges estilitzats i molt vius.

1. Aquesta composició que mostra caricatures d’alguns del més populars actors i actrius del cinema fantàstic i negre (els “tios durs” i les “femmes fatales” dels anys trenta i quaranta), apareix com a complement de la historieta “La confederación de las sombras”.

1

El color com a narració A l’àlbum El canto del gallo, on es va recollir aquesta historieta de mites de pantalla i paper, també va aparèixer una de les historietes que mostraven els avenços de Max amb el color; es tracta d’El grito, publicada inicialment al número 7 de la revista Rumbo Sur, una publicació de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Sevilla que va obrir les seves pàgines a la llibertat creativa de molts autors de còmics espanyols. Vagament inspirada en un relat de Robert Graves, El grito sembla una historieta de “mitologia-ficció”, en la qual Max narra l’origen de la paraula “pànic”, teòricament, segons la llegenda, creada pel deu Pan. Max beu ara directament de la mitologia, base de totes les històries, i per tant objecte d’atenció d’aquest autor: “És simplement l’interès per a les històries que són la base de totes les demés, perquè com que tot està inventat, no hi ha més remei que explicar la mateixa història de forma diferent una i altra vegada, i els primers que la van narrar van ser els que escriviren els mites” 2. Tot i l’acurat tractament visual de la història, amb una àmplia gamma de colors que són utilitzats també com a eina dramàtica, Max controla perfectament la narració, el desenvolupament de personatges i sobretot la tensió argumental, utilitzant el color com a eina ambiental per a situar sempre al lector, i demostrant les possibilitats de la historieta curta quan aquesta és en mans d’un expert en les distàncies curtes. A El grito hi trobem també el Max il·lustrador, però com a mestre d’una tècnica sempre al servei de la història.

3

2. “Jabberwocky” és un poema visual que mostra la imaginació i capacitat visual del Max per a donar forma a éssers impossibles.

3. A El carnaval de los ciervos Max ofereix una lectura pròpia del concepte de llegenda, en una barreja d’elements quotidians i fantàstics.

1 2

i D’una entrevista realitzada per Santiago García a Max, pu-

blicada al núm 4 de la revista U (Camaleón Ediciones, 1997).

Pàgs. 12-13

2

El mite en l’origen de totes les històries Però no totes les llegendes guarden relació amb el folklore o la mitologia clàssica. N’hi ha que són més contemporànies, que formen part de la galeria de mites propis, n’hi ha de cinema o de còmic. Algunes d’aquestes llegendes, relacionades molt directament amb les influències o amb les referències d’una mitologia de la cultura popular, són a la historieta curta La confederación de las sombras (1986), realitzada per Max per a un encàrrec publicat al llibre-catàleg Museo Vivo.

16 historietistas y sus cámaras (1987). Aquí, Max treu del barret de mag narracions i dibuixos amb referències a la cacera de bruixes del senador Joseph McCarthy cap al món del cinema, a actors mites del cinema de terror dels anys trenta i quaranta del segle passat i a un clàssic de la historieta franco-belga anomenat Tintín. Amb un argument que en sí ja és un homenatge a les pel·lícules de sèrie B (en essència, l’objectiu de Max), La confederación de las sombras barreja gèneres com el thriller i la política-ficció, explicant en vuit pàgines, amb un domini de la narració i el tempo extraordinaris, una d’aquelles petites peces d’orfebreria que ens remet directament a aquelles historietes que van popularitzar als anys cinquanta els autors de comic-books de l’editorial nord-americana E.C. Comics. Max pica l’ullet a l’afeccionat al cinema, però també al seguidor de Tintín, en retre un clar i simpàtic homenatge a una de les millors seqüències de l’àlbum Els cigars del faraó, quan Tintín desco-

breix en un soterrani l’existència d’una mena de secta i ha d’utilitzar l’enginy i la força per a sortir-ne ben parat. Altre cop, Max experimenta visualment, aquesta vegada aconseguint un efecte que sembla voler recordar un còmic dels anys quaranta envellit pel temps, amb la senzilla ocurrència de convertir la línia negra en el vermell i treballant amb pocs i esvaïts tons. L’estil de Max ja presenta una certa angulació de línies i una recerca de la senzillesa, que té la virtut d’aconseguir una forta càrrega expressiva en uns personatges estilitzats i molt vius.

1. Aquesta composició que mostra caricatures d’alguns del més populars actors i actrius del cinema fantàstic i negre (els “tios durs” i les “femmes fatales” dels anys trenta i quaranta), apareix com a complement de la historieta “La confederación de las sombras”.

1

El color com a narració A l’àlbum El canto del gallo, on es va recollir aquesta historieta de mites de pantalla i paper, també va aparèixer una de les historietes que mostraven els avenços de Max amb el color; es tracta d’El grito, publicada inicialment al número 7 de la revista Rumbo Sur, una publicació de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Sevilla que va obrir les seves pàgines a la llibertat creativa de molts autors de còmics espanyols. Vagament inspirada en un relat de Robert Graves, El grito sembla una historieta de “mitologia-ficció”, en la qual Max narra l’origen de la paraula “pànic”, teòricament, segons la llegenda, creada pel deu Pan. Max beu ara directament de la mitologia, base de totes les històries, i per tant objecte d’atenció d’aquest autor: “És simplement l’interès per a les històries que són la base de totes les demés, perquè com que tot està inventat, no hi ha més remei que explicar la mateixa història de forma diferent una i altra vegada, i els primers que la van narrar van ser els que escriviren els mites” 2. Tot i l’acurat tractament visual de la història, amb una àmplia gamma de colors que són utilitzats també com a eina dramàtica, Max controla perfectament la narració, el desenvolupament de personatges i sobretot la tensió argumental, utilitzant el color com a eina ambiental per a situar sempre al lector, i demostrant les possibilitats de la historieta curta quan aquesta és en mans d’un expert en les distàncies curtes. A El grito hi trobem també el Max il·lustrador, però com a mestre d’una tècnica sempre al servei de la història.

3

2. “Jabberwocky” és un poema visual que mostra la imaginació i capacitat visual del Max per a donar forma a éssers impossibles.

3. A El carnaval de los ciervos Max ofereix una lectura pròpia del concepte de llegenda, en una barreja d’elements quotidians i fantàstics.

1 2

i D’una entrevista realitzada per Santiago García a Max, pu-

blicada al núm 4 de la revista U (Camaleón Ediciones, 1997).

3.

MOSSEGADES CONTRA EL SILENCI

Pàgs.23-24

1

1. L’àlbum Como perros! recull algunes de les historietes més dures i compromeses social i políticament parlant del Max, peces que suposen també un altre pas a la seva carrera professional.

2. “Katábasis”, una reflexió sobre els dilemes i les febleses del ésser humà, és una primera mostra d’un Max més motivat per l’expressió de sentiments complexes.

Pàgs. 14-15

En aquesta etapa, l’obra de Max es veu immersa en un temps de malsons individuals i col·lectius.

Les seves historietes curtes semblen néixer per a expressar dolor i impotència, tant davant de la mort que amenaça l’entorn proper, com de la que serveix a una part de la humanitat per a exterminar a una altra.

Tan lluny i tan a prop

“Aquesta historieta va néixer en una setmana o deu dies com a molt. ...el tema de Bòsnia em semblava que s’estava convertint en quelcom molt greu, no només per a ells, sinó també per les repercussions a tota Europa. Allí estava en joc quelcom que si no s’aturava ens acabaria devorant a tots.” 1

2

contundència. Com a tal és una excepció en el conjunt del treball de Max, que ha resistit bé el pas del temps com a testimoni d’un moment històric, i el seu missatge segueix viu malgrat les imperfeccions narratives i estilístiques.

On fa niu la serp?

Quan la mort és protagonista Katabasis, historieta publicada originàriament dins del llibre Órficas (Fundación Luis Cernuda, 1999), va ser l’avançada d’un nou Max que es caracteritza per la necessitat d’expressar sentiments i emocions profundes i sentides com a pròpies. El dolor, la confusió i la culpa apareixen en aquesta recuperació del mite d’Orfeo, en la qual el protagonista arrossega la seva salvació, la seva supervivència com una condemna, com una derrota soferta en una batalla disposada i guanyada per d’altres. La realització gràfica que busca la senzillesa, fins i tot l’austeritat malgrat el barroquisme de certes composicions, recupera el blanc i negre, i el traç es fa una mica més brut en sintonia amb el dramatisme d’unes situacions i d’uns personatges que sense sortir del marc mitològic encarnen els dilemes i les febleses humanes.

1

D’una entrevista realitzada per Santiago García a Max, publi-

cada al núm. 4 de la revista U (Camaleón Ediciones, 1997).

Como perros serà la confirmació d’aquesta nova etapa; sorgeix com una urgent i adolorida protesta, crit d’alarma, contra la crueltat extrema de la guerra de Bòsnia. En aquesta historieta la voluntària imperfecció del traç, dens i pesant, és utilitzada com a recurs expressionista, i reforça el missatge que articula una selecció d’imatges, encara més eficaces i colpidores per la seva nuesa i fredor. L’estructura estàtica de la historieta reflecteix la manipulació informativa i la passivitat egoista de l’audiència i, fins i tot, del lector potencial. Així es destaca el contrast entre l’horror del que es parla i el to neutral de la tertúlia realitzada en un tranquil, gairebé asèptic estudi televisiu. Tampoc no deixa de ser significatiu que un dels tertulians tingui la fesomia del professor Mortimer (personatge creat al 1946 per l’autor belga Edgar Pierre Jacobs que amb el seu amic Blake van protagonitzar, en el món de la historieta, una sèrie d’aventures lligades a la resolució de diferents enigmes i misteris, sempre des de la perspectiva de l’anomenat Occident). És una historieta combativa, a l’estil dels pamflets, que té la seva virtualitat en la rapidesa i la

Si Como perros va ser denuncia directa, Bienvenidos al infierno és la reflexió sobre la presència de la barbàrie tan a prop de nosaltres, no només a Bòsnia, sinó també a Txetxenia. No està parlant i posicionant-se sobre un determinat conflicte, sinó sobre una situació generalitzada. Per a reflectir la barreja d’impotència i angoixa que el domina, Max estableix una certa llunyania mitjançant l’estructura de la narració, que es desenvolupa des de la seva doble perspectiva d’espectador i de protagonista, tot i el predomini del primer sobre el segon. La contemplació de la televisió s’alterna amb els somnis i amb la realitat imaginada, les imatges que són una referència de la realitat es barregen amb les recreacions mitològiques i representacions zoomòrfiques dels humans, i el punt de vista del narrador varia i es trasllada fins i tot dins de les víctimes. D’aquesta manera l’autor aconsegueix reflectir una realitat que a priori sembla inaprehensible, i així ens retorna una imatge indigerible de la nostra espècie alhora que transmet la sensació d’estar al límit d’un remolí que el vol xuclar.

3.

MOSSEGADES CONTRA EL SILENCI

Pàgs.23-24

1

1. L’àlbum Como perros! recull algunes de les historietes més dures i compromeses social i políticament parlant del Max, peces que suposen també un altre pas a la seva carrera professional.

2. “Katábasis”, una reflexió sobre els dilemes i les febleses del ésser humà, és una primera mostra d’un Max més motivat per l’expressió de sentiments complexes.

Pàgs. 14-15

En aquesta etapa, l’obra de Max es veu immersa en un temps de malsons individuals i col·lectius.

Les seves historietes curtes semblen néixer per a expressar dolor i impotència, tant davant de la mort que amenaça l’entorn proper, com de la que serveix a una part de la humanitat per a exterminar a una altra.

Tan lluny i tan a prop

“Aquesta historieta va néixer en una setmana o deu dies com a molt. ...el tema de Bòsnia em semblava que s’estava convertint en quelcom molt greu, no només per a ells, sinó també per les repercussions a tota Europa. Allí estava en joc quelcom que si no s’aturava ens acabaria devorant a tots.” 1

2

contundència. Com a tal és una excepció en el conjunt del treball de Max, que ha resistit bé el pas del temps com a testimoni d’un moment històric, i el seu missatge segueix viu malgrat les imperfeccions narratives i estilístiques.

On fa niu la serp?

Quan la mort és protagonista Katabasis, historieta publicada originàriament dins del llibre Órficas (Fundación Luis Cernuda, 1999), va ser l’avançada d’un nou Max que es caracteritza per la necessitat d’expressar sentiments i emocions profundes i sentides com a pròpies. El dolor, la confusió i la culpa apareixen en aquesta recuperació del mite d’Orfeo, en la qual el protagonista arrossega la seva salvació, la seva supervivència com una condemna, com una derrota soferta en una batalla disposada i guanyada per d’altres. La realització gràfica que busca la senzillesa, fins i tot l’austeritat malgrat el barroquisme de certes composicions, recupera el blanc i negre, i el traç es fa una mica més brut en sintonia amb el dramatisme d’unes situacions i d’uns personatges que sense sortir del marc mitològic encarnen els dilemes i les febleses humanes.

1

D’una entrevista realitzada per Santiago García a Max, publi-

cada al núm. 4 de la revista U (Camaleón Ediciones, 1997).

Como perros serà la confirmació d’aquesta nova etapa; sorgeix com una urgent i adolorida protesta, crit d’alarma, contra la crueltat extrema de la guerra de Bòsnia. En aquesta historieta la voluntària imperfecció del traç, dens i pesant, és utilitzada com a recurs expressionista, i reforça el missatge que articula una selecció d’imatges, encara més eficaces i colpidores per la seva nuesa i fredor. L’estructura estàtica de la historieta reflecteix la manipulació informativa i la passivitat egoista de l’audiència i, fins i tot, del lector potencial. Així es destaca el contrast entre l’horror del que es parla i el to neutral de la tertúlia realitzada en un tranquil, gairebé asèptic estudi televisiu. Tampoc no deixa de ser significatiu que un dels tertulians tingui la fesomia del professor Mortimer (personatge creat al 1946 per l’autor belga Edgar Pierre Jacobs que amb el seu amic Blake van protagonitzar, en el món de la historieta, una sèrie d’aventures lligades a la resolució de diferents enigmes i misteris, sempre des de la perspectiva de l’anomenat Occident). És una historieta combativa, a l’estil dels pamflets, que té la seva virtualitat en la rapidesa i la

Si Como perros va ser denuncia directa, Bienvenidos al infierno és la reflexió sobre la presència de la barbàrie tan a prop de nosaltres, no només a Bòsnia, sinó també a Txetxenia. No està parlant i posicionant-se sobre un determinat conflicte, sinó sobre una situació generalitzada. Per a reflectir la barreja d’impotència i angoixa que el domina, Max estableix una certa llunyania mitjançant l’estructura de la narració, que es desenvolupa des de la seva doble perspectiva d’espectador i de protagonista, tot i el predomini del primer sobre el segon. La contemplació de la televisió s’alterna amb els somnis i amb la realitat imaginada, les imatges que són una referència de la realitat es barregen amb les recreacions mitològiques i representacions zoomòrfiques dels humans, i el punt de vista del narrador varia i es trasllada fins i tot dins de les víctimes. D’aquesta manera l’autor aconsegueix reflectir una realitat que a priori sembla inaprehensible, i així ens retorna una imatge indigerible de la nostra espècie alhora que transmet la sensació d’estar al límit d’un remolí que el vol xuclar.

Pàgs. 16-17

L’autoedició com a alternativa

Lectures complementàries

El caràcter especial d’aquests relats es plasma també en el format de la seva publicació original, posteriorment es van publicar dins de l’àlbum Como perros (La Cúpula, 1995). Aquesta va aparèixer primer al 1993 com a fanzine fotocopiat, com molts d’altres, només que aquest estava realitzat per gent ja situada dins de la professió com el mateix Max, Pere Joan o Emilio Manzano. Bienvenidos al infierno veuria la llum el 1995 al primer número de la revista Nosotros somos los muertos que Max i de nou el mallorquí Pere Joan llançaren com un intent d’ajudar a ressuscitar la nostra historieta. NSLM ha estat i és una aventura editorial que reflecteix també el tarannà creatiu del nostre creador, ja que no només s’ha consolidat com una plataforma de la historieta alternativa amb una molt important participació internacional, sinó que resta també com una tossuda demostració de respecte a la potència del mitjà i als seus autors; arriscant-se en una contínua defensa de la raresa que avui adopta moltes vegades la bellesa del dibuix. NSLM és també una mostra de la polivalència d’en Max, ja que ha assumit fins a cert punt el paper d’editor sense deixar de ser autor, però un autor que vol definir i decidir sobre el què i el com del seu treball creatiu.

Com ha reflectit molt be Norman Fernández en el seu article Bienvenidos al infierno: la guerra de Bosnia en viñetas, publicat al butlletí digital Cómic Tecla, la guerra de Bòsnia ha tingut una repercussió prou significativa dins de la historieta, especialment l’europea. Les obres que esmentem a continuació són una selecció de les aparegudes en aquest treball: Sarajevo-Tango de Hermann (Planeta DeAgostini): Ficció compromesa en què el veterà autor belga aporta la vàlua del seu eficaç grafisme per a exposar la seva visceral reacció contra la guerra i la reacció internacional davant d’ella.

Gorazde i El Mediador de Joe Sacco (Planeta DeAgostini): Dues obres de gran qualitat en les quals el creador de la historieta-reportatge aconsegueix, un cop més, harmonitzar informació i objectivitat.

Como fui bombardeado por el mundo libre i ¿Vida en los Balcanes? d’Alexandar Zograf (Under Press/Cómic): Són dues obres que recullen les historietes-diari escrites i dibuixades a Sèrbia pel seu autor en diferents fases de la guerra i difoses primerament per Internet.

Fábulas de Bosnia de l’eslovè Tomaz Lavric (Ediciones Glènat) és un recull de historietes en què se sent l’experiència, alhora propera i allunyada de l’autor respecte al conflicte.

1

1. A “Nosotros somos los muertos”, primer, i a “Bienvenidos al infierno”, desprès, Max marca un abans i un desprès en la seva trajectòria com a historietista. El seu traç i la seva veu denuncien aquí la indiferència occidental cap els terribles fets dels Balcans i Txetxenia, en una autocrítica demolidora.

Pàgs. 16-17

L’autoedició com a alternativa

Lectures complementàries

El caràcter especial d’aquests relats es plasma també en el format de la seva publicació original, posteriorment es van publicar dins de l’àlbum Como perros (La Cúpula, 1995). Aquesta va aparèixer primer al 1993 com a fanzine fotocopiat, com molts d’altres, només que aquest estava realitzat per gent ja situada dins de la professió com el mateix Max, Pere Joan o Emilio Manzano. Bienvenidos al infierno veuria la llum el 1995 al primer número de la revista Nosotros somos los muertos que Max i de nou el mallorquí Pere Joan llançaren com un intent d’ajudar a ressuscitar la nostra historieta. NSLM ha estat i és una aventura editorial que reflecteix també el tarannà creatiu del nostre creador, ja que no només s’ha consolidat com una plataforma de la historieta alternativa amb una molt important participació internacional, sinó que resta també com una tossuda demostració de respecte a la potència del mitjà i als seus autors; arriscant-se en una contínua defensa de la raresa que avui adopta moltes vegades la bellesa del dibuix. NSLM és també una mostra de la polivalència d’en Max, ja que ha assumit fins a cert punt el paper d’editor sense deixar de ser autor, però un autor que vol definir i decidir sobre el què i el com del seu treball creatiu.

Com ha reflectit molt be Norman Fernández en el seu article Bienvenidos al infierno: la guerra de Bosnia en viñetas, publicat al butlletí digital Cómic Tecla, la guerra de Bòsnia ha tingut una repercussió prou significativa dins de la historieta, especialment l’europea. Les obres que esmentem a continuació són una selecció de les aparegudes en aquest treball: Sarajevo-Tango de Hermann (Planeta DeAgostini): Ficció compromesa en què el veterà autor belga aporta la vàlua del seu eficaç grafisme per a exposar la seva visceral reacció contra la guerra i la reacció internacional davant d’ella.

Gorazde i El Mediador de Joe Sacco (Planeta DeAgostini): Dues obres de gran qualitat en les quals el creador de la historieta-reportatge aconsegueix, un cop més, harmonitzar informació i objectivitat.

Como fui bombardeado por el mundo libre i ¿Vida en los Balcanes? d’Alexandar Zograf (Under Press/Cómic): Són dues obres que recullen les historietes-diari escrites i dibuixades a Sèrbia pel seu autor en diferents fases de la guerra i difoses primerament per Internet.

Fábulas de Bosnia de l’eslovè Tomaz Lavric (Ediciones Glènat) és un recull de historietes en què se sent l’experiència, alhora propera i allunyada de l’autor respecte al conflicte.

1

1. A “Nosotros somos los muertos”, primer, i a “Bienvenidos al infierno”, desprès, Max marca un abans i un desprès en la seva trajectòria com a historietista. El seu traç i la seva veu denuncien aquí la indiferència occidental cap els terribles fets dels Balcans i Txetxenia, en una autocrítica demolidora.

4.

ELS SOMNIS DE LA RAÓ

Pàgs.23-24

1

Pàgs. 18-19

Tot parlant del títol del seu posterior llibre, Espiasueños, Max ha afirmat: “Es refereix al dibuixant com algú que és capaç de donar visibilitat als móns invisibles del subconscient. El seu propi i el dels altres, perquè tots som molt pareguts, tots somiem quasi els mateixos somnis. Per això, molta gent, en veure certs dibuixos, reconeix quelcom propi en ells.” 1

Viatges interiors En aquest apartat es recull una nova inflexió en el treball de Max, la introspecció present a l’anterior etapa pren més protagonisme alhora que busca noves vies que es dirigiran cap a la creació de “móns personals”, amb clares referències oníriques i surrealistes, històries de lectura complexa, que naveguen en un particular mar de sensacions.

Aquest període que s’inicia amb El prolongado sueño del Sr. T. (La Cúpula, 1998), la narració llarga més ambiciosa realitzada fins ara per Max, està en realitat prologat per Órficas i sobretot per Monólogo y alucinación del Gigante Blanco (editat per Paco Camarasa & Mac Diego al 1996) llibre de text il·lustrat que l’autor considera la seva obra favorita i en la qual exposa i elabora un seguit de reflexions sobre els límits i les contradiccions de la condició humana. Després vindrà el projecte mai realitzat del Mapa de l’obscuritat,

i finalment aquesta tendència fructificarà en una nova reflexió introspectiva amb moltes referències psicoanalítiques.

Immersions A El prolongado sueño del Sr. T. el que sembla inicialment un viatge iniciàtic una mica estrany i erràtic, és en realitat una aventura de caire íntim, viscuda en l’àmbit del subconscient. Així ens descriu simbòlicament una lluita contra l’angoixa de la insatisfacció, contra la sensació d’incapacitat de continuar vivint sense canviar la manera de viure. La representació d’aquest viatge, que es realitza dins de l’àmbit psíquic del protagonista, condensa tot un seguit de situacions poc versemblants que viu un home nu després sortir de les profunditats marines. Aquest personatge que desconeix el lector fuig de l’obsessiva persecució d’un altre personatge estrany que l’odia per motius que ignorem. Aquest plantejament i la llargada de l’obra obliguen al guió a fer una mena de cursa de fons per a mantenir l’interès del lector i la cohesió de la narració. Per això és molt important el ritme, la successió d’esdeveniments que es manté gràcies a una àgil estructura d’acció-reacció que, tot i l’inconvenient de realitzar-se en una clau no sempre desxifrable de manera fàcil pel lector, condueixen la trama fins un final no tan sorprenent com ordenador. Per a donar més consistència al relat, Max

disposa d’un variat i expressionista tractament gràfic que, a més de convertir-se en un dels més grans atractius del llibre, serveix per a diferenciar les diverses etapes de l’itinerari del protagonista. A més a més, el repte obliga a l’autor a utilitzar a fons el seu gran domini dels recursos de la historieta, quelcom que demostra alhora un grau de maduresa estilística i narrativa assolida.

“El surrealisme em sembla el moment més decisiu dels canvis artístics dels darrers segles, com a corrent que ja fluïa abans i que impregna l’art actual. És la consciència de que, volgues o no, el que fas quan crees és fruit de quelcom que batega en el teu interior i que vol expressar-se i prendre forma. Em sembla l’única manera de fer quelcom autènticament personal, honest i sincer en el camp de la creació artística. D’aquí el meu interès per tot l’oníric i el fantàstic com a vehicles.” 2

1. Coberta d’El prologando sueño del Sr. T., història llarga publicada prèviament a El Víbora que va ser editada posteriorment en format de novel·la gràfica.

2. Max va desenvolupar a El prolongado sueño del Sr. T. diverses tècniques estilístiques i narratives per a aquesta complexa història entre onírica, poètica i kafkiana, que aprofundeix en els sempre complexes basals de l’ànima humana.

1 2

i , Declaracions del Max a una xerrada a la Biblioteca Regio-

nal de Múrcia del 5 d’octubre del 2005

2

4.

ELS SOMNIS DE LA RAÓ

Pàgs.23-24

1

Pàgs. 18-19

Tot parlant del títol del seu posterior llibre, Espiasueños, Max ha afirmat: “Es refereix al dibuixant com algú que és capaç de donar visibilitat als móns invisibles del subconscient. El seu propi i el dels altres, perquè tots som molt pareguts, tots somiem quasi els mateixos somnis. Per això, molta gent, en veure certs dibuixos, reconeix quelcom propi en ells.” 1

Viatges interiors En aquest apartat es recull una nova inflexió en el treball de Max, la introspecció present a l’anterior etapa pren més protagonisme alhora que busca noves vies que es dirigiran cap a la creació de “móns personals”, amb clares referències oníriques i surrealistes, històries de lectura complexa, que naveguen en un particular mar de sensacions.

Aquest període que s’inicia amb El prolongado sueño del Sr. T. (La Cúpula, 1998), la narració llarga més ambiciosa realitzada fins ara per Max, està en realitat prologat per Órficas i sobretot per Monólogo y alucinación del Gigante Blanco (editat per Paco Camarasa & Mac Diego al 1996) llibre de text il·lustrat que l’autor considera la seva obra favorita i en la qual exposa i elabora un seguit de reflexions sobre els límits i les contradiccions de la condició humana. Després vindrà el projecte mai realitzat del Mapa de l’obscuritat,

i finalment aquesta tendència fructificarà en una nova reflexió introspectiva amb moltes referències psicoanalítiques.

Immersions A El prolongado sueño del Sr. T. el que sembla inicialment un viatge iniciàtic una mica estrany i erràtic, és en realitat una aventura de caire íntim, viscuda en l’àmbit del subconscient. Així ens descriu simbòlicament una lluita contra l’angoixa de la insatisfacció, contra la sensació d’incapacitat de continuar vivint sense canviar la manera de viure. La representació d’aquest viatge, que es realitza dins de l’àmbit psíquic del protagonista, condensa tot un seguit de situacions poc versemblants que viu un home nu després sortir de les profunditats marines. Aquest personatge que desconeix el lector fuig de l’obsessiva persecució d’un altre personatge estrany que l’odia per motius que ignorem. Aquest plantejament i la llargada de l’obra obliguen al guió a fer una mena de cursa de fons per a mantenir l’interès del lector i la cohesió de la narració. Per això és molt important el ritme, la successió d’esdeveniments que es manté gràcies a una àgil estructura d’acció-reacció que, tot i l’inconvenient de realitzar-se en una clau no sempre desxifrable de manera fàcil pel lector, condueixen la trama fins un final no tan sorprenent com ordenador. Per a donar més consistència al relat, Max

disposa d’un variat i expressionista tractament gràfic que, a més de convertir-se en un dels més grans atractius del llibre, serveix per a diferenciar les diverses etapes de l’itinerari del protagonista. A més a més, el repte obliga a l’autor a utilitzar a fons el seu gran domini dels recursos de la historieta, quelcom que demostra alhora un grau de maduresa estilística i narrativa assolida.

“El surrealisme em sembla el moment més decisiu dels canvis artístics dels darrers segles, com a corrent que ja fluïa abans i que impregna l’art actual. És la consciència de que, volgues o no, el que fas quan crees és fruit de quelcom que batega en el teu interior i que vol expressar-se i prendre forma. Em sembla l’única manera de fer quelcom autènticament personal, honest i sincer en el camp de la creació artística. D’aquí el meu interès per tot l’oníric i el fantàstic com a vehicles.” 2

1. Coberta d’El prologando sueño del Sr. T., història llarga publicada prèviament a El Víbora que va ser editada posteriorment en format de novel·la gràfica.

2. Max va desenvolupar a El prolongado sueño del Sr. T. diverses tècniques estilístiques i narratives per a aquesta complexa història entre onírica, poètica i kafkiana, que aprofundeix en els sempre complexes basals de l’ànima humana.

1 2

i , Declaracions del Max a una xerrada a la Biblioteca Regio-

nal de Múrcia del 5 d’octubre del 2005

2

Pàgs. 20-21

Les realitats de la realitat Bardín, personatge caricaturesc d’aparença vulgar (baixet i capgrós), és l’última incorporació a l’univers de la ficció “maxiana”, que amb ell retorna a l’humor, un humor sarcàstic, podríem dir que amb tons grisos foscos, sense arribar al negre. El seu naixement el 1997 a la revista minoritària La más bella és fruit d’una nova variant en el camí, aquesta vegada el porta cap a la desdramatització i un tractament més esbojarrat de qüestions serioses. El gran cap rodó, l’expressió atònita, el cos petit de Bardín el converteixen en un personatge d’aparença vulgar i amb una personalitat poc definida i, per tant, molt adaptable. Aquesta modèstia formal ha continuat present en l’evolució de la seva vida editorial que ha transcorregut per publicacions més o menys alternatives. Aquestes plataformes, inclosa el tebeo Bardín el Superrealista autoeditat pel Max el 1999, han estat l’escenari sempre d’historietes curtes. Aquest format aparentment més modest i que contrasta amb la llargada d’El prolongado sueño del Sr. T. és idoni per a l’objectiu d’aconseguir instantànies sobre diferents tipus de reflexions. És clar que perquè aquesta funció es realitzi la senzillesa ha de venir acompanyada d’una gran capacitat de generar atmosferes i situacions molt peculiars. Així trobem amb poques vinyetes móns onírics plens de referències surrealistes, amb un explícit i plàstic, homenatge a Buñuel; interpretacions de la realitat des d’una ingenuïtat no menys superrealista o

converses de caire teològic sobre el sentit de la vida. Paradoxalment aquesta capacitat d’incorporar-se amb total naturalitat a ambients narratius tan especials ve facilitada per la seva vulgaritat. Efectivament, la mediocritat de les formes de Bardín, també propera a les lectures infantils dels tebeos de Bruguera, l’allibera d’una personalitat massa definida i limitada, mentre que l’evidència de la seva referència material li permet donar credibilitat a la irrealitat. Per tot això, l’univers de Bardín que encara és en fase d’expansió, té molt potencial tant en la seva vessant paròdica com en l’aproximació irònica al món interior de l’home actual.

Lectures complementàries: Bardín baila con la más Fea, almanac extraordinari (que s’anuncia amb una grafia que és un homenatge als tebeos dels anys cinquanta), és una proposta atípica i suggeridora. Es tracta d’una barreja de joc i de repte narratius al voltant de les evocacions de la representació del ball de Bardín amb la Mort dins del marc d’una vinyeta. Comparteixen amb Max l’autoria de l’experiment setanta-set il·lustradors de quinze països, amb noms com Charles Burns, David B., Javier Olivares, Darío Adanti, Julie Doucet, Ilya, Langer, Trondheim, Arnal Ballester o Manel Fontdevila. La diversitat dels traços, de les relacions entre el blanc i el negre, de les composicions escèniques, del format de les vinyetes, no només tradueix una enriquidora diversitat cultural, sinó que també genera una intensa interacció al voltant del mateix moment narratiu.

Lectures complementàries Com Bardín no n’hi ha dos, és una proposta tan específica que hauríem de remuntar-nos a un clàssic americà, la sèrie Krazy Kat, realitzada per Herriman, per a trobar una confluència de depuració i simbologia tan propera al surrealisme. Ara bé, el món creat pels germans Tha (dibuix) i Bigart (guió) a la sèrie Absurdus Delirium (Glènat va publicar l’integral al 2004) es situa en una vulneració continua de la lògica no gaire llunyana del superrealisme. Finalment, cal recordar l’humor enfosquit de la gairebé desconeguda tira La tertulia del cuervo del mateix Max, publicada primer a La Voz de Baleares i després a Angelitos negros.

Pàgs. 20-21

Les realitats de la realitat Bardín, personatge caricaturesc d’aparença vulgar (baixet i capgrós), és l’última incorporació a l’univers de la ficció “maxiana”, que amb ell retorna a l’humor, un humor sarcàstic, podríem dir que amb tons grisos foscos, sense arribar al negre. El seu naixement el 1997 a la revista minoritària La más bella és fruit d’una nova variant en el camí, aquesta vegada el porta cap a la desdramatització i un tractament més esbojarrat de qüestions serioses. El gran cap rodó, l’expressió atònita, el cos petit de Bardín el converteixen en un personatge d’aparença vulgar i amb una personalitat poc definida i, per tant, molt adaptable. Aquesta modèstia formal ha continuat present en l’evolució de la seva vida editorial que ha transcorregut per publicacions més o menys alternatives. Aquestes plataformes, inclosa el tebeo Bardín el Superrealista autoeditat pel Max el 1999, han estat l’escenari sempre d’historietes curtes. Aquest format aparentment més modest i que contrasta amb la llargada d’El prolongado sueño del Sr. T. és idoni per a l’objectiu d’aconseguir instantànies sobre diferents tipus de reflexions. És clar que perquè aquesta funció es realitzi la senzillesa ha de venir acompanyada d’una gran capacitat de generar atmosferes i situacions molt peculiars. Així trobem amb poques vinyetes móns onírics plens de referències surrealistes, amb un explícit i plàstic, homenatge a Buñuel; interpretacions de la realitat des d’una ingenuïtat no menys superrealista o

converses de caire teològic sobre el sentit de la vida. Paradoxalment aquesta capacitat d’incorporar-se amb total naturalitat a ambients narratius tan especials ve facilitada per la seva vulgaritat. Efectivament, la mediocritat de les formes de Bardín, també propera a les lectures infantils dels tebeos de Bruguera, l’allibera d’una personalitat massa definida i limitada, mentre que l’evidència de la seva referència material li permet donar credibilitat a la irrealitat. Per tot això, l’univers de Bardín que encara és en fase d’expansió, té molt potencial tant en la seva vessant paròdica com en l’aproximació irònica al món interior de l’home actual.

Lectures complementàries: Bardín baila con la más Fea, almanac extraordinari (que s’anuncia amb una grafia que és un homenatge als tebeos dels anys cinquanta), és una proposta atípica i suggeridora. Es tracta d’una barreja de joc i de repte narratius al voltant de les evocacions de la representació del ball de Bardín amb la Mort dins del marc d’una vinyeta. Comparteixen amb Max l’autoria de l’experiment setanta-set il·lustradors de quinze països, amb noms com Charles Burns, David B., Javier Olivares, Darío Adanti, Julie Doucet, Ilya, Langer, Trondheim, Arnal Ballester o Manel Fontdevila. La diversitat dels traços, de les relacions entre el blanc i el negre, de les composicions escèniques, del format de les vinyetes, no només tradueix una enriquidora diversitat cultural, sinó que també genera una intensa interacció al voltant del mateix moment narratiu.

Lectures complementàries Com Bardín no n’hi ha dos, és una proposta tan específica que hauríem de remuntar-nos a un clàssic americà, la sèrie Krazy Kat, realitzada per Herriman, per a trobar una confluència de depuració i simbologia tan propera al surrealisme. Ara bé, el món creat pels germans Tha (dibuix) i Bigart (guió) a la sèrie Absurdus Delirium (Glènat va publicar l’integral al 2004) es situa en una vulneració continua de la lògica no gaire llunyana del superrealisme. Finalment, cal recordar l’humor enfosquit de la gairebé desconeguda tira La tertulia del cuervo del mateix Max, publicada primer a La Voz de Baleares i després a Angelitos negros.

5.

MIRALLS I MIRATGES

Pàgs.23-24

1

Pàgs. 22-23

Per finalitzar aquesta petita guia de lectura de l’obra gràfica de Max entrem a l’univers de la il·lustració, sovintejat per ell amb cartells, caràtules de CD, publicitat o llibres infantils, juvenils i per a adults.

La il·lustració entesa com a narració Aquesta vessant il·lustradora està recollida essencialment al llibre Espiasueños: ilustraciones 19732003 editat per Ediciones La Cúpula. Trenta anys de creació d’imatges que més o menys sempre narren, encara que sigui com a complement d’una altra narració, i que al mateix temps ens il·lustren sobre diferents aspectes de les seves influències i afeccions. Il·lustracions que presenten diversos nivells de lectura, el primer és el destinat a satisfer el sentit, més o menys educat, de la vista, després l’autor disposa elements com la composició, el color, el traç, per a oferir més informació i suggerir sensacions i, fins i tot, històries. Comunicació plural que encara és més evident en un autor que ha absorbit gran part del repertori iconogràfic de la història de l’art. Així s’explica la presència d’elements que es repeteixen amb certa freqüència, com és el cas de figures mitològiques, jocs de simetria i parelles petonejant-se... Aquestes interaccions ens parlen d’imatges o temes recurrents, arrelats amb força a la seva memòria visual i que semblen estar sempre disposats a manifestar-se, a identificar-se o ajudar a definir la identitat de l’autor.

Melodia i ritme

Per als petits

Un pes important i representatiu tenen les illustracions relacionades amb el món de la música i que van de la col·laboració amb Santiago Auserón en la historieta El canto del gallo, fins a portades de CD per a Neo Tokyo, passant per cartells i portades varis. Sobre les seves interrelacions amb el món de la música, Max opina que “El dibuix i la música són maneres diferents d’expressar una mateixa cosa... si jo no hagués estat dibuixant, segurament hagués estat músic... La música és molt més abstracta. En aquest sentit, m’interessa perquè jo de vegades faig els dibuixos massa concrets i m’agradaria poder introduir l’abstracció sense caure en què significa la pintura” 1

“M’agrada molt treballar per als lectors més petits.

Encara record vivament com m’introduïa en universos meravellosos a través dels dibuixos dels llibres en la meva infància. Hi ha poques sensacions com eixa.” 2

1. Il·lustració “La vendedora de fósforos”, publicada a La Vanguardia Magazine al 1998.

El treball d’il·lustració dirigit al món infantil o juvenil té dos components: el de les seves múltiples col·laboracions a llibres pels més petits, on la imatge és un complement, i aquelles en les quals la narració gràfica és autònoma. Del primer assenyalar que ell mateix reconeix les influències d’il·lustradors clàssics catalans com Junceda i Opisso . Respecte el segon component, hem de destacar la seva col·laboració dins de la col·lecció Filosofia per a profans que edita Tandem Edicions de València des del 2000.

Aquesta col·lecció amb textos de Marta Larrauri és il·lustrada per Max i vol explicar, i també recuperar, les claus del pensament de filòsofs com Gilles Deleuze, Michel Foucault, Spinoza o Hanna Arend. El repte de la proposta, prou assolit, és trobar l’equilibri entre el contingut i la forma del missatge, de manera que la senzillesa d’aquesta no resti profunditat al contingut.

Aquesta voluntat divulgativa amb l’objectiu d’arribar a un públic jove, expliquen segurament la incorporació de la imatge, en forma d’historietes, en aquests llibres. Una imatge que no és la simple il·lustració d’un text precedent, sinó que Max la converteix en un contingut complemen-

tari, però també autònom. Aquestes historietes es poden llegir, o visualitzar, de manera independent del text i conserven la capacitat de transmetre el seu missatge, que acostuma a ser la síntesi dels pensaments tractats. Així, les historietes del volum dedicat a la visió de la sexualitat de Foucault, són més explícites, més pedagògiques i directes, en canvi les que volen transmetre el concepte elaborat per Deleuze sobre el desig, sense renunciar a la claredat explicativa són essencialment suggeridores. És precisament aquest camp del suggeriment el que ens ofereix encisadores petites narracions sense paraules que evidencien una sintonia entre la sensualitat reivindicada pel filòsof i la que s’estableix entre les formes i colors utilitzats per Max.

1 2

i

Declaracions de Max a una xerrada a la Biblioteca Regional

de Múrcia el 5 d’octubre de 2005

5.

MIRALLS I MIRATGES

Pàgs.23-24

1

Pàgs. 22-23

Per finalitzar aquesta petita guia de lectura de l’obra gràfica de Max entrem a l’univers de la il·lustració, sovintejat per ell amb cartells, caràtules de CD, publicitat o llibres infantils, juvenils i per a adults.

La il·lustració entesa com a narració Aquesta vessant il·lustradora està recollida essencialment al llibre Espiasueños: ilustraciones 19732003 editat per Ediciones La Cúpula. Trenta anys de creació d’imatges que més o menys sempre narren, encara que sigui com a complement d’una altra narració, i que al mateix temps ens il·lustren sobre diferents aspectes de les seves influències i afeccions. Il·lustracions que presenten diversos nivells de lectura, el primer és el destinat a satisfer el sentit, més o menys educat, de la vista, després l’autor disposa elements com la composició, el color, el traç, per a oferir més informació i suggerir sensacions i, fins i tot, històries. Comunicació plural que encara és més evident en un autor que ha absorbit gran part del repertori iconogràfic de la història de l’art. Així s’explica la presència d’elements que es repeteixen amb certa freqüència, com és el cas de figures mitològiques, jocs de simetria i parelles petonejant-se... Aquestes interaccions ens parlen d’imatges o temes recurrents, arrelats amb força a la seva memòria visual i que semblen estar sempre disposats a manifestar-se, a identificar-se o ajudar a definir la identitat de l’autor.

Melodia i ritme

Per als petits

Un pes important i representatiu tenen les illustracions relacionades amb el món de la música i que van de la col·laboració amb Santiago Auserón en la historieta El canto del gallo, fins a portades de CD per a Neo Tokyo, passant per cartells i portades varis. Sobre les seves interrelacions amb el món de la música, Max opina que “El dibuix i la música són maneres diferents d’expressar una mateixa cosa... si jo no hagués estat dibuixant, segurament hagués estat músic... La música és molt més abstracta. En aquest sentit, m’interessa perquè jo de vegades faig els dibuixos massa concrets i m’agradaria poder introduir l’abstracció sense caure en què significa la pintura” 1

“M’agrada molt treballar per als lectors més petits.

Encara record vivament com m’introduïa en universos meravellosos a través dels dibuixos dels llibres en la meva infància. Hi ha poques sensacions com eixa.” 2

1. Il·lustració “La vendedora de fósforos”, publicada a La Vanguardia Magazine al 1998.

El treball d’il·lustració dirigit al món infantil o juvenil té dos components: el de les seves múltiples col·laboracions a llibres pels més petits, on la imatge és un complement, i aquelles en les quals la narració gràfica és autònoma. Del primer assenyalar que ell mateix reconeix les influències d’il·lustradors clàssics catalans com Junceda i Opisso . Respecte el segon component, hem de destacar la seva col·laboració dins de la col·lecció Filosofia per a profans que edita Tandem Edicions de València des del 2000.

Aquesta col·lecció amb textos de Marta Larrauri és il·lustrada per Max i vol explicar, i també recuperar, les claus del pensament de filòsofs com Gilles Deleuze, Michel Foucault, Spinoza o Hanna Arend. El repte de la proposta, prou assolit, és trobar l’equilibri entre el contingut i la forma del missatge, de manera que la senzillesa d’aquesta no resti profunditat al contingut.

Aquesta voluntat divulgativa amb l’objectiu d’arribar a un públic jove, expliquen segurament la incorporació de la imatge, en forma d’historietes, en aquests llibres. Una imatge que no és la simple il·lustració d’un text precedent, sinó que Max la converteix en un contingut complemen-

tari, però també autònom. Aquestes historietes es poden llegir, o visualitzar, de manera independent del text i conserven la capacitat de transmetre el seu missatge, que acostuma a ser la síntesi dels pensaments tractats. Així, les historietes del volum dedicat a la visió de la sexualitat de Foucault, són més explícites, més pedagògiques i directes, en canvi les que volen transmetre el concepte elaborat per Deleuze sobre el desig, sense renunciar a la claredat explicativa són essencialment suggeridores. És precisament aquest camp del suggeriment el que ens ofereix encisadores petites narracions sense paraules que evidencien una sintonia entre la sensualitat reivindicada pel filòsof i la que s’estableix entre les formes i colors utilitzats per Max.

1 2

i

Declaracions de Max a una xerrada a la Biblioteca Regional

de Múrcia el 5 d’octubre de 2005

Pàgs. 24-25

La Biblioteca de Turpín Una mostra especial de la il·lustració per a nens i joves és el llibre de historietes La Biblioteca de Turpín. Realitzada el 1989 per a la seva publicació dins del suplement infantil del diari El País, va ser la seva primera obra dirigida específicament als lectors més petits. És un treball en què l’objectiu narratiu té també una vessant diguemne pedagògica o d’aconseguir l’apropament del seus potencials lectors al món dels llibres, tot i que incorporarà també els colors i els dibuixos animats. Per a aconseguir-ho utilitza la fórmula d’estructurar els episodis, de dues fins a vuit pàgines, en historietes al voltant d’un llibre determinat, i destacar d’aquest una sèrie de referències clau al bell mig d’una mena d’aventura que incorpora riscos, perills i salvació final, tot això dins de móns llegendaris, fantàstics o oberts a l’actuació de la imaginació. No és casual, doncs, que els autors més versionats siguin H.G. Wells i Arthur Conan Doyle ni que comparteixIn nòmina amb Lewis Carroll i Robert Graves. Efectivament, les historietes més llargues i en les quals gràficament se sent més a gust i més creatiu són El Vellocino de Oro, del darrer autor esmentat, on es recrea la mitologia grega, i Alicia en el país de las maravillas, en què la seva translació a imatges incorpora moments molt brillants, ja que dóna forma gràfica a una fantasia literària de gran qualitat. La superació del repte de l’adaptació de la paraula és gairebé tan meritòria com l’aparentment més fàcil adequació del món

dels dibuixos animats a l’entrellat de les vinyetes. En aquest cas, i per a superar l’absència de moviment, s’aprofita del potencial de les el·lipsis forçades i desenvolupa un delirant joc de metamorfosis, salts en l’espai i moviment continu.

També cal destacar, dins de la vessant pedagògica del llibre, el tractament igualitari dels gèneres, ja que el protagonisme és compartit plenament i sense subordinar ni diferenciar rols per un nen i una nena. En la mateixa línia, i més enllà del component literari, l’autor proposa una actitud activa i destaca l’estímul de l’acció, la importància de la decisió com a font de coneixement, alhora que presenta el llibre i la lectura, també la visual, com una mena de viatge potencial. No oblidem que amb la plasmació gràfica l’autor ret diversos homenatges bé a l’anomenada escola Bruguera, bé a l’esmentat E. P Jacobs.

1

Lectura complementària Max. Conversación / Sketchbook (Ediciones Sinsentido, 2005) és un llibre d’esbossos, de dibuixos aïllats que ofereix una visió diferent del treball, de la seva relació amb el dibuix que és completada per una entrevista realitzada per Pere Joan, en la qual des de la complicitat d’autors i amics aquest ens apropa a les claus d’una trajectòria tan particular com representativa de la nostra historieta.

1. Il·lustració corresponent al llibre Crimenes ejemplares, escrit per Max Aub (Media Vaca, 2001)

Pàgs. 24-25

La Biblioteca de Turpín Una mostra especial de la il·lustració per a nens i joves és el llibre de historietes La Biblioteca de Turpín. Realitzada el 1989 per a la seva publicació dins del suplement infantil del diari El País, va ser la seva primera obra dirigida específicament als lectors més petits. És un treball en què l’objectiu narratiu té també una vessant diguemne pedagògica o d’aconseguir l’apropament del seus potencials lectors al món dels llibres, tot i que incorporarà també els colors i els dibuixos animats. Per a aconseguir-ho utilitza la fórmula d’estructurar els episodis, de dues fins a vuit pàgines, en historietes al voltant d’un llibre determinat, i destacar d’aquest una sèrie de referències clau al bell mig d’una mena d’aventura que incorpora riscos, perills i salvació final, tot això dins de móns llegendaris, fantàstics o oberts a l’actuació de la imaginació. No és casual, doncs, que els autors més versionats siguin H.G. Wells i Arthur Conan Doyle ni que comparteixIn nòmina amb Lewis Carroll i Robert Graves. Efectivament, les historietes més llargues i en les quals gràficament se sent més a gust i més creatiu són El Vellocino de Oro, del darrer autor esmentat, on es recrea la mitologia grega, i Alicia en el país de las maravillas, en què la seva translació a imatges incorpora moments molt brillants, ja que dóna forma gràfica a una fantasia literària de gran qualitat. La superació del repte de l’adaptació de la paraula és gairebé tan meritòria com l’aparentment més fàcil adequació del món

dels dibuixos animats a l’entrellat de les vinyetes. En aquest cas, i per a superar l’absència de moviment, s’aprofita del potencial de les el·lipsis forçades i desenvolupa un delirant joc de metamorfosis, salts en l’espai i moviment continu.

També cal destacar, dins de la vessant pedagògica del llibre, el tractament igualitari dels gèneres, ja que el protagonisme és compartit plenament i sense subordinar ni diferenciar rols per un nen i una nena. En la mateixa línia, i més enllà del component literari, l’autor proposa una actitud activa i destaca l’estímul de l’acció, la importància de la decisió com a font de coneixement, alhora que presenta el llibre i la lectura, també la visual, com una mena de viatge potencial. No oblidem que amb la plasmació gràfica l’autor ret diversos homenatges bé a l’anomenada escola Bruguera, bé a l’esmentat E. P Jacobs.

1

Lectura complementària Max. Conversación / Sketchbook (Ediciones Sinsentido, 2005) és un llibre d’esbossos, de dibuixos aïllats que ofereix una visió diferent del treball, de la seva relació amb el dibuix que és completada per una entrevista realitzada per Pere Joan, en la qual des de la complicitat d’autors i amics aquest ens apropa a les claus d’una trajectòria tan particular com representativa de la nostra historieta.

1. Il·lustració corresponent al llibre Crimenes ejemplares, escrit per Max Aub (Media Vaca, 2001)

Pàgs. 26-27

BIBLIOGRAFÍA ESSENCIAL DEL MAX

Còmics

Il·lustració

Gustavo contra la actividad del radio (Col·lecció Todo Max, 1), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1993. Gustavo en: Comecocometrón (Col·lecció Todo Max, 2, en col·laboració amb Vicenç Mir), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1994. La muerte húmeda; El carnaval de los ciervos (Col·lecció Todo Max, 4), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1999. El beso secreto (Col·lecció Todo Max, 5), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2000. Mujeres fatales (en col·laboració amb Mique Beltrán), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1997. Peter Pank (Col·lecció Todo Max, 7), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2001. Peter Pank El Licantropunk (Col·lecció Todo Max, 8), Barcelona: Ediciones La Cúpula 1996. Peter Pank Pankdinista! (Col·lecció Todo Max, 9), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2000. Como perros! (Col·lecció Todo Max, 10), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1995. El canto del gallo (Col·lecció Todo Max, 11), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1996. El prolongado sueño del Sr. T. (Col·lecció Todo Max, 12), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2005. La biblioteca de Turpín (Col·lecció Todo Max, 13), Ediciones La Cúpula, Barcelona, 2006. Bardín el Superrealista Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 1998. Bardín baila con la más Fea (llibre col·lectiu), Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 2000. Nosotros Somos Los Muertos Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 2006. Max. Conversación / Sketchbook Madrid: Ediciones Sinsentido, 2006. Bardín el Superrealista (Col·lecció Todo Max, 14), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2006.

Ioshi i la pluja (text de Montserrat Canela), Barcelona: La Galera, 1999. L’aniol i el peix (text de Maria Dolors Alibés), Grup Promotor d’Ensenyament i Difusió Català, Barcelona, 1999. El lleó i el ratolí (text de Jean de La Fontaine), Barcelona: La Galera, 2000. El desig segons Deleuze (text de Maite Larrauri), Tàndem Edicions, València, 2001.

La Sireneta (text de Hans Christian Andersen), Barcelona: La Galera, 2002. En Pere sense por, La Galera, Barcelona, 2002. Què és la neu? (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Quants amics! (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Tots els colors (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Ja surt el sol! (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Com la sal (text d’en Max), Barcelona: Combel Editorial, 2003. Max: Espiasueños (Ilustraciones 1973-2003) , Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2003. La llibertat segons Ana Arendt (text de Maite Larrauri), València: Tàndem Edicions, 2004. La guerra segons Simone Weil (text de Maite Larrauri), València: Tàndem Edicions, 2004.

La sexualitat segons Foucault (text de Maite Larrauri), València: Tàndem Edicions, 2005. El tren que anava a la mar (text d’Elisabet Abeyà), Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 2005. El rossinyol (text d’en Max), Barcelona: Combel Editorial, 2005.

Coordinació i texts: Pepe Gálvez i Antoni Guiral Disseny i muntatge: Rocío Sosa i Julio Gómez Il·lustracions originals i assessorament: Max Producció i impressió: Ediciones La Cúpula Copyright © Francesc Capdevila, Max, per totes les il·lustracions d’aquest catàleg.

Copyright © Pepe Gálvez i Antoni Guiral pels texts.

Copyright © Rocío Sosa i Julio Gómez pel disseny.

Els autoretrats del Max i tots els Bardín són inèdits i han estat cedits pel Max especialment per aquesta publicació.

Pàgs. 26-27

BIBLIOGRAFÍA ESSENCIAL DEL MAX

Còmics

Il·lustració

Gustavo contra la actividad del radio (Col·lecció Todo Max, 1), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1993. Gustavo en: Comecocometrón (Col·lecció Todo Max, 2, en col·laboració amb Vicenç Mir), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1994. La muerte húmeda; El carnaval de los ciervos (Col·lecció Todo Max, 4), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1999. El beso secreto (Col·lecció Todo Max, 5), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2000. Mujeres fatales (en col·laboració amb Mique Beltrán), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1997. Peter Pank (Col·lecció Todo Max, 7), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2001. Peter Pank El Licantropunk (Col·lecció Todo Max, 8), Barcelona: Ediciones La Cúpula 1996. Peter Pank Pankdinista! (Col·lecció Todo Max, 9), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2000. Como perros! (Col·lecció Todo Max, 10), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1995. El canto del gallo (Col·lecció Todo Max, 11), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 1996. El prolongado sueño del Sr. T. (Col·lecció Todo Max, 12), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2005. La biblioteca de Turpín (Col·lecció Todo Max, 13), Ediciones La Cúpula, Barcelona, 2006. Bardín el Superrealista Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 1998. Bardín baila con la más Fea (llibre col·lectiu), Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 2000. Nosotros Somos Los Muertos Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 2006. Max. Conversación / Sketchbook Madrid: Ediciones Sinsentido, 2006. Bardín el Superrealista (Col·lecció Todo Max, 14), Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2006.

Ioshi i la pluja (text de Montserrat Canela), Barcelona: La Galera, 1999. L’aniol i el peix (text de Maria Dolors Alibés), Grup Promotor d’Ensenyament i Difusió Català, Barcelona, 1999. El lleó i el ratolí (text de Jean de La Fontaine), Barcelona: La Galera, 2000. El desig segons Deleuze (text de Maite Larrauri), Tàndem Edicions, València, 2001.

La Sireneta (text de Hans Christian Andersen), Barcelona: La Galera, 2002. En Pere sense por, La Galera, Barcelona, 2002. Què és la neu? (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Quants amics! (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Tots els colors (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Ja surt el sol! (text d’en Max), Barcelona: Barcanova, 2003. Com la sal (text d’en Max), Barcelona: Combel Editorial, 2003. Max: Espiasueños (Ilustraciones 1973-2003) , Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2003. La llibertat segons Ana Arendt (text de Maite Larrauri), València: Tàndem Edicions, 2004. La guerra segons Simone Weil (text de Maite Larrauri), València: Tàndem Edicions, 2004.

La sexualitat segons Foucault (text de Maite Larrauri), València: Tàndem Edicions, 2005. El tren que anava a la mar (text d’Elisabet Abeyà), Palma de Mallorca: Inrevés Edicions, 2005. El rossinyol (text d’en Max), Barcelona: Combel Editorial, 2005.

Coordinació i texts: Pepe Gálvez i Antoni Guiral Disseny i muntatge: Rocío Sosa i Julio Gómez Il·lustracions originals i assessorament: Max Producció i impressió: Ediciones La Cúpula Copyright © Francesc Capdevila, Max, per totes les il·lustracions d’aquest catàleg.

Copyright © Pepe Gálvez i Antoni Guiral pels texts.

Copyright © Rocío Sosa i Julio Gómez pel disseny.

Els autoretrats del Max i tots els Bardín són inèdits i han estat cedits pel Max especialment per aquesta publicació.