Els emígranls Parlant d'aquesta obra en reprodu'im alió que en diu N'Ambrosi Carrion en el seu «Estudi Crític» que precedeix l'edició d'«Els Emigrants» de les «Obres Completes d'Ignasi Iglesias»: L'any 1915, en aquell temps en qué el Teatre Cátala havia deixat de funcionar a Barcelona per a aixoplugar-se en les escenes mes modestes de fora de la ciutat, cap i casal de Catalunya, PIglesias va voler donar fe de vida estrenant, per una sola representado, el seu gran drama «Els Emigrants». Pou al Teatre Principal de Terrassa on tenia lloc aquest esdeveniment, i el mateix Iglesias, per haver abandonat el paper de protagonista Jaume Borras, es va encarregar d'interpretar-lo. Aquesta obra, que té la vastitud d'una pintura mural, és un retorn al teatre de la gran época de l'Iglesias. Pero, a mes d'un gran sentit social, el té patriótic, perqué exalca l'amor a !a térra, no amb el sentit i coloraines bañáis de les imatges de cant de senyera, sino per quant és nodridora d'homes, per quant s'ha de treballar-la i estimar-la per ésser pastada amb la carn mateixa deis homes. Tota l'obra está plena de ressonáncies emocionáis i té un gran ambient misterios, com de llegenda. Pero, el tema, a molts no els va semblar prou interessant perqué a Catalunya no existeix gairebé el problema de l'emigració. Aquest sentit crític tan migrat de recloure les manifestacions literáries ais aspectes i conflictes purament locáis, és un gran mal de les nostres lletres. S'ha arribat a prendre per article de fe que, per a fer literatura catalana, cal tractar assumptes del carrer d'En Cirés, del barri de Sant Pere, de l'Eixampla, o, quan es va d'aristócrata, de l'Avinguda del Tibidabo o el Passeig de la Bonanova. I, si es surt de ciutat, no es pot anar mes enllá de Llofriu. Tot l'altre no és cátala. En lloc d'obrir l'esperit de la nostra 138 -
térra a totes les inquietuds universals, es tracta de reduir aqüestes al problema doméstic de Catalunya sencera. Mentre el nostre art i la nostra literatura tinguin aquest baf actual d'escudella i aquest regust de carn-d'olla, estarem, per voluntat propia, al marge de l'art i la literatura del món, d'aquells que és per a tots els homes, i malgrat els fums actuáis de professionalisme, no es passará d'un amateurisme, mes o menys interessat económicament. «Els Emigrants», fins a l'hora present, no s'han tornat a representar ni s'havien imprés. De l'obra d'Ignasi Iglesias en reproduim les primeres escenes del tercer acte, per reflexar la característica dominant d'«Els Emigrants». ESCENA PRIMERA La Rosa, sola, immediatament, l'Ursula, la Lena i la Rita, junt amb deu dones velles del poblé ROSA
(A l'interior de casa seva, gronxant el seu ful en el bressol, tot cantantII, en veu baixa, una caneó adormidora.): Dorm: fes non-non, angelet de ta [mare, ben abrigat i al caliu del bressol, que per pujar-te i fer-te horne, ton [pare, té mes virtuts i alegries que el sol. (Per l'esquerra del fons, venint peí pont¡ compareix l'Ursula, la Lena i la Rita, seguides de les deu dones velles, totes amb mantellina negra de merí, posada al cap, i uns rosaris a la má. Porten, a mes, cada una, un fanalet o un tros de ciri enees, un gavell de flors boscanes i alguna corona de perpetuines. Es dirigeixen, hierátiques, amb els ulls baixos, molt abatuües, ais graons de
l'església, on, agenollant-se, se senyen i diuen¡ amb veu gairebé imperceptible, una part de rosari. Mentre elles preguen, la Rosa, amb la mateixa tonada, reprén la seva cangó).
LENA
(Mirant al cel i amb gran prec.) Déu bondades: pels nostres morts!
TOTES
(A cor.) Pels nostres morts, que deixem!
JACOB
(Tornant a fer un crit esglaiador, molt mes fort que el que ha llangat anteriorment.) Ei! Vosaltres! Qué feu aquí? (Totes les velles, esfere'ides, s'alcen de térra; s'enfilen les unes a les escales, fins a árrambar-se a la porta de l'església, i es queden les altres a baix, recolzades a la paret.)
ROSA
Dorm: fes non-non, que en el cel, [les estrelles sotgen, quietetes, tot somni inno[cent. Clou, confiat, tes sedoses parpelles, mentre et vetlla mon cor, amatent.
RITA
Qui és aquesta que canta?
LENA
E S la Rosa, la jove de casa l'avi J a cob, que deu adormir el seu fill.
ÚRSULA
(En veu baixa i tremolant de por.) Es una ánima!
Per qué l'adorm, pobret! havent de marxar aviat?
RITA
(El mateix.) Es un fantasma!
JACOB
Qué feu aquí? us pregunto. (Curt silenci. Les velles s'arrupeixen totes, horroritzades.) Responeu-me!
LENA
(NO gosant-ho a dir.) Pieguem per tu!
JACOB
Per mi no heu de pregar gens! Sentiu? Sóc l'avi Jacob, jo!
TOTES
(A cor, i amb veu encara una mica tremolosa, pero riallera, passant-los la por.) Oh! L'avi Jacob! L'avi Jacob!
JACOB
(Baixant un grao de l'escala.) On aneu tan dejorn? Que ja marxeu del poblé?
ÚRSULA
(Tranquilitzant-se.)
LENA
Anem a portar, en prova d'eterna estimació, un record pietós ais difuhts de la nostra familia!
JACOB
(Amb sarcasme i acabant de baixar l'escala.) Per qué?, seguint el costum, d'aquest país, no els porteu, en ofrena, un pa blanc i un xic de vi del millor de casa vostra?
ÚRSULA
Si no en tenim per nosaltres!
JACOB
¿NO en teniu, i creieu trobar-ne a
(Seguint, encara, com les altres, agenollada i amb unció mística.) Pels nostres morts, que deixem! (A cor.) Pels nostres morts! (Per la primera porta de l'esquerra apareix l'avi Jacob, vestit de dol, molt traspostat i fent cara de no haver dormit. En veure les dones velles agenollades davant de l'església, es queda ert> sense esma per a baixar els graons de casa seva.) ESCENA II Les mateixes mes l'avi Jacob (Després d'un curt silenci, llangant un crit anguniós, sufocat, que li surt de Vanima.) Úrsula!... Rita!... (Les velles, que no el senten, segueixen pregant completament abstretes.) (Tornant a cantar, en un to mes baix i amb veu mes ensunyada que de primer.) Dorm: fes non-non, angelet de ta [mare, ben abrigat i al caliu del bressol, que per pujar-te i fer-te home, ton [pare,
té mes virtuts j alegries que el sol,
No encara!
l'altra banda de la mar? RITA
SÍ, SÍ, que en trobarem!
ÚRSULA
L'Eudald, tan vell, bé hi confia! -
129
LENA JACOB
ÚRSULA JACOB RITA JACOB LENA
En Francesc, que ens ha escrit, ho assegura!
LENA
JO SÍ que ho enyoraré!
RITA
I jo!
NO! NO en trobareu, dones! No pas /osaltres, velles, pobres velles, que,pertot, sereu unes noses! M'ajudará la Maria!
JACOB
Lluny d'aquí, plorareu, amb llágrimes de sang, la vostra llar abandonada, on váreu néixer i créixer, i on heu vist tants d'éssers estimats!
NO pas si, essent allá, per desgracia, es casa! Oh! Si Déu 11 enviava molts filis!...
ÚRSULA
(Fugint, caient-li les flors que porta.) Seguiu-me, filies! Seguiu-me!
RITA
Que et cauen les flors! (Les altres velles, porugues, nervioses, les cullen i les hi donen.)
LENA
Té, té: Úrsula!
JACOB
NO escolteu la gent jove! No feu cas deis vostres filis, que us treuen, desarrelant-vos, d'aquesta térra!
t tu, Lena? No us volíeu quedar, vosaltres? Anem a trobar en Francesc!
JACOB
Digues a l'Hilari que no us en donaran, de pa, en terres estranyes!
RITA
Treballant, sí!
JACOB
NO sereu admesos enlloc! Haureu (Tañar a demanar caritat i us morireu de vergonya i d'enyoranca!...
RITA
NO son dolents, dones!
LENA
Ens estimen!
JACOB
Que marxin tots sois, si volen!
RITA
(Amb gran tributado.) Anem, anem. Fem el nostre camí!
ÚRSULA
ÚRSULA
SÍ! S Í ! Deixem-lo estar, l'avi Jacob, que vol esporuguir-nos! [Acostant-s'hi.) Mireu-vos-la bé, abans de marxar del poblé, aquesta església, la nostra santa parroquia! Agenolleu-vos, per última vegada, davant seu! Beseu les seves lloses de térra, que no les tornareu a trepitjar mes, mai mes! Recordeu-vos que, quan éreu donzelles, Iñ veníeu a fer el mes de María, portant, com ara, poms de flors a la Verge! Tingueu present que en ella váreu ésser batejades, que us hi váreu casar, i que, ja velles, no hi faltáveu cap matí a oir missa, ni a passar cada tarda el rosari!
(Anant-se'n cap al segon terme de l'esquerra.) No podríem viure sense ells! Amb ells tampoc no podreu viure!
JACOB
ÚRSULA
TOTES JACOB
ÍHorroritzada i volent anarse'n.) No ens diguis res mes, per l'amor de Déu! (A cor.) Deixa'ns estar!... Deixa'ns estar!... L'enyorareu totes, la nostra petita església! També enyorareu la placa, on, enamorades, en la vostra joventut, dansáveu amb els fadrins!
JACOB
RITA
(Seguint l'Ursula, tot agavellant les flors¡ les quals, de tan agitada que es troba, també U cauen de les mans.) Oh! Pobres flors!
LENA
Pels nostres morts estimats!
TOTES
(A cor.) Pels nostres morts, que deixem! (L'Ursula, la Lena i la Rita, seguides de les altres velles, desapareixen, esparverades, tot besant les flors, peí darrer terme de l'esquerra, passant peí pont. L'avi Jacob, les segueix fins a la barana del mateix; s'hi recolza molt aclaparat.) ESCENA III
En Jacob sol. Immediatament
Lloreng
JACOB
Qui mes mort que elles!
LLORENg
(De dins estant, darrera Au! Lluny d'aquí!
JACOB
(Girant-se.) Qué!...
la porta.)
LLORENC
JACOB LLORENC
JACOB
forcegeu la porta! Es nieva! Es nieva, aquesta casa! (Acostant-s'hi.) Llorenc.!... NO
Entorneu-vos-en allá d'on heu vingut! No! No us vull obrir! No us les vull donar, les claus! (Cridant.)
JACOB
Deixa'ls estar, home! por!
LLORBNg
No us u aneu, dones! Em defensareu, eh?
JACOB
SÍ !
LLORENC
Que ja es fora tothom, del poblé? ¿Que us h a n donat les elaus a vos? Perqué no me les donaven a mi, que em quedaría a m b totes les cases! No! No son fora... Miren: encara es veu llum a les finestres!... Ara es deuen llevar, p e r anar-se'n! Potser preguen!... Potser ploren!... Potser riuen!...
JACOB
Vés, que si ve en Bernat amb la seva familia!...
LLORENC
(Corrent cap a casa seva.) No! No hi vull deixar entrar a ningú a casa meva! Ah! A vos, sí! I a la m a i n a d a i a les orenetes també: per jugar forga! P e r jugar forga! Ara j a és meva, ben meva! Sino perqué l'abandonaven! Ara ja estic avesat a viure-hi i ja l'estimo!
JACOB
Vaja, vés, vés a descansar, que e n cara no és de dia.
LLORENQ
NO US mogueu, dones! Vigileu, vigileu que aquells no tomín! I, si t o r nen, feu-los marxar, a viva forga, amb amenaces... com ussembli! Ho fareu, oi? Ho fareu?
JACOB
S Í , home, sí!
•^LOIENC
(Desapareixent.) Només us h i vull a vos, aquí dins! I a la mainada i a les orenetes també. Ho t=niu entes? (Confidencialment, baixant la veu.) I a les orenetes, les orenetes! (Mentre en Lloreng diu les durreres paraules, compareix la Rosa per la primera porta de l'esquerra. Com l'avi Jacob, vesteix de dol rigorós.)
Llorenc! Lloren?! Qué et
passa? LLOREN^
Fora, fora del poblé!
JACOB
Obra!
LLORENC.
NO !
Dormiu al ras! Aneu a u n a altra banda!
JACOB
Obra! Obra! Sóc en Jacob! Sóc el teus veí!
LLORENC
(Obrint la porta.) Us dic que no us vull escoltar mes! No! (Volent tornar a tancar.) No entreu p a s !
JACOB
Qué tens? (Agafant-lo amb tendresa.) Que somnies?
LLORENC
Ah! Sí! sí que sou vos... Sí, que sou l'avi Jacob! On son aquells? Que h a n marxat? (Caminant per l'escena encarcaradament, pres d'un estat d'hipnotisme.) Qué els h e u fet fugir?
JACOB
On vas? Vina.
LLORENC
Tota aquesta nit que no em deixen agafar el son! Tota aquesta n i t que no h a n fet mes que trucar a la porta, mateix que folls, com si l'estavellessin! Que no els heu sentit com oridaven: Lloreng! Llorenc, baixa a obrir! Torna'ns la clau de casa nostra! (Morant cap apont.) Ah! Mireu-vos-els com s'esperen allá... amaga t s ! Qui s'espera? En Bernat i la se va íamília... que acaben d'arribar de les Amériques!
..No tinguis
Qui t'ho h a dit? Jo que ho sé! No fa gaire que eren aquí!... Volen prendre'm la casa!... Mireu-vos-els! Mireu-vos-els! Amb quins ulls que em guaiten!...
ESCENA IV
ROSA
En Jacob i la Rosa (Des del peu de la porta.) Avi!... Avi! - 131
JACOB
Qué vols?
ROSA
ROSA
Per qué us heu llevat ja? Que potser no heu pogut dormir gens?
I sí que hi aniré! El pobre pateix molt!... Us enyora!
JACOB
Que torni, dones!
JACOB
SÍ que he dormit.
ROSA
ROSA
(Acostant-s'hi i amo molta tendresa.) I tanmateix esteu decidit a quecar-vos?
I si no pot? Ah! No, no! No vull que sofreixi tant, sense teñir ningú de nosaltres al seu costat.
JACOB
JACOB
SÍ!
ROSA
NO US fa por la solitud?
JACOB
No!...
(Acostant-s'hi, com escometent-la.) Vés, i fes-li saber que, a causa deis disgustos que ell va donar-li, la seva mare —• al cel sia — ja fa dos mesos que és morta!
ROSA
Pero, qué voleu fer-hi, aquí? Seguiume, avi, seguiu-me! {Arrib un gran •prec.) Veniu amta mi i el meu fill que, com l'estrella d'Orient, ens guiará i ens dura a bon port!
ROSA
{Reculant, esfere'ida, cap al primei terme de Vesquerra.) No!... No digueu aixó!...
JACOB
Vés, i deixa el nen, que jo, mentre te'l vetllo, m'esperaré que torneu, aviat, desenganyats, tu i en Martí!
ROSA
I si no poguéssim tornar mai mes?
JACOB
Perqué us movíeu!
JACOB
Qué fa, el nen?
ROSA
A l'últim ha agafat el son! Que s'aprofiti del seu bressol, abans de marxar, pobret!
JACOB
Que te'l vols endur?
ROSA
VOS SOU un bon pare?
ROSA
I dones? Qué he d'anar-me'n tota sola?
JACOB
Mes que vosaltres dos uns bons filis!
ROSA
Esteu encegat!
JACOB
mateixa. Pero ell — ja ho saps — no consento que ningú no m'el toqui de prop meu!
JACOB
Calla!
ROSA
Negueu la vostra propia sang!
JACOB
(Irat, amenagador.) Et dic que callis! (Per la primera porta de la dreta, apareixen la María i l'Eduald.)
TU
ROSA
VOS no podeu privar-m'ho, d'endur-me'l! El seu pare ja l'espera, per besar-lo.
JACOB
"Ves-hi tu, amb aquell!
132 -
La Fesla deis Oceíís Es un quadret de costums andreuencs reeixidíssim. En ell s'hi veu taen reflexat 1'ambient en qué es desenvolupá la major part de la vida d'Ignasi Iglesias i l'esperit que informava Fautor. En reprodu'im les escenes fináis que son un colofó a la idea de l'obra:
L'ESCAIOLA
ESCENA XVII
L'ESCAIOLA
LLÚCIA L'ESCAIOLA EN PICOTÍ
EN PICOTÍ
La Liúda i en Picotí LLÚCIA
Que és gentil!
EN PICOTÍ
On és, aquell?
Ja pots pensar-t'ho.
LLÚCIA
EN PICOTÍ
ES a dir que, a l'últim, se n'hi ha
anat? Ha fugit fet un boig. Estava fora de si. Me'n vaig a la plaga a buscar-lo. Allá mateix, davant de tothom, li moure l'escandalosa. NO! NO et moguis! Deixa'l estar. Aixó que ell ha fet no ho fa cap pare! (Per la dreta del fons, compareix VEscaiola amb la gabia.)
LLÚCIA EN PICOTÍ
LLÚCIA EN PICOTÍ
ESCENA XVIII Els mateixos, mes VEscaiola L'ESCAIOLA
(Entrant corrent, i cridant amb la cara enriallada.) Llúcia!... Picotí!... Victoria!... LLÚCIA (NO fent-ne cas.) Vés, vés. L'ESCAIOLA Victoria, victoria!... EN PICOTÍ
L'ESCAIOLA
EN PICOTÍ
Qué! Ja has guanyat?
Guanyaré! Me n'emportaré el ram d'honorl (Anant d'una a l'altra miant els ocells.) El primer de tots! Qué busques?
Un altre ocell, per guanyar la corona. (Plorant d'alegría.) Josepet! Josepet! Si haguessis vist el meu valent! Com s'ha estés, per guanyar el contrari. JO he vist una cosa millor, que aixó que contes! Qué has vist? El diari.
El diari et dará pa! Si no em dona pa, em cóna alegries, de vegades. I avui me n'ha proporcionat una molt grossa. Veritat, Llúcia? LLÚCIA (Com escapant-se-li.) Sí! Sí!... L'ESCAIOLA (Comprenent la situaciñ.) Qué? Que potser el noi ?.. LLÚCIA S Í ! S Í ! , Josepet! Avui ja será a diñar amb nosaltres. L'ESCAIOLA (En un esclat de sentinent i d'alegria.) Que ho dieu ái debo? No m'enganyeu? L'ESCAIOLA EN PICOTÍ
LLÚCIA
NO! NO!
L'ESCAIOLA
(Deixant la gábia al brancal del pou. Ai Tantes alegries d'un plegat... EN PICOTÍ Ja ho veus: te'n pot donar grácies a tu, el noi. L'ESCAIOLA Pero si el cor ja m'ho deia! Quina alegría! Quina alegría que tinc!... (Fent una festa a la Llúcia.) Llúcia! Llucieta! Noi gran: aixó s'ha de celebrar! EN PICOTÍ Ja ho cree! L'ESCAIOLA Celebrem-la, celebrem-la, aquesta Pasqua Granada! EN PICOTÍ Aviat ho tindrem compost. L'ESCAIOLA Per un fluix matem dos pollastres! isa
EN PICOTÍ
Deixa't de toa t a i res: al contrarí. Digues tu, dones. El que has de f er, és donar llibertat a tots els ocells que tens engabiats. SÍ, SÍ! De seguida! Que tot es fací peí noi! Deixar-los anar?... Els meus ocellets?... Deixar-los anar?... HO farás? SÍ, vaja, sí!... Perqué cantin, perqué refilin en celebració de la llibertat d'en Joanet. Així m'agrades! Ato! I amb la condieió que, d'aquí endavant, no en tindrás cap. Per un mai mes? Ni un! Comenca agafar les gábies. {Amb una mica de recanga.) Som-hi. Pero... de primer, escolta, escolta una cosa. S'ha d'atinar en tot. Digues. I, deis que son ceguets, qué en f arem? Tens rao. El que has de f er, és quedar-te'ls a casa fins que es morin de vells. Está bé. I no obligar-los a cantar, si no en teñen ganes. [Amb ironía.) Vols que visquin regaladament. Com ni teñen dret. Si no, perqué els quitaves la vista. (Rapid.) Ai! Santa Llúcia ens la conservi! Apa! A donar de seguida llibertat ais que puguin volar sense perill. NO me'n deixes teñir cap, ni un, per la nieva distracció? NO ! Ja et quedes els esguerrats. Pobrets! Qué fas? que no els avies? Mira que lio faré jo! {Mirant els ocells amb recanga.) Pobrissons! On aniran a raure? Potser els agafará algú que els deixará morir de set i de gana. NO íacis mals pensaments.
L'ESCAYOLA
O potser un cacador...
EN PICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ LLÚCIA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA LLÚCIA L'ESCAIOLA
EN PICOTÍ
L'ESCAIOLA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ LLÚCIA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA
EN PICOTÍ LLÚCIA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ LLÚCIA EN PICOTÍ
L'ESCAIOLA
134
-
EN PICOTÍ LLÚCIA L'ESCAYOLA
EN PICOTÍ L'ESCAYOLA
EN PICOTÍ L'ESCAYOLA
EN PICOTÍ L'ESCAYOLA EN PICOTÍ L'ESCAYOLA
EN PICOTÍ L'ESCAYOLA EN PICOTÍ L'ESCAYOLA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ
L'ESCAIOLA EN PICOTÍ L'ESCAIOLA
Recorda't només de la seva ilibertat. (Amb gran prec.) Vaja, home! no et facis pregar tant! Ara que ja estaven avesats ais meus tractes! Si ja em coneixien i m'estimaven i tot! (Amb ironía.) Ja! (Recalcant-ho) M'estimaven! M'estimaven ! Els tenia tan ben ensenyats! (Fent acció d'agafar una gábia.) Ja s'acabat la paciencia! Espera't! Ja els aviaré jo mateix. Vul acomiadarme'n ben polidament, perqué de tant en tant, si es recorden de mi i venen per aquets indrets em facin una cantada. Els responsos, haurien de cantar-te! Quin mal cor! Apa!
Ja va, home, ja va! (Agafa un parell de gábies.) Anem a obrir els calabossets, que diu el meu germá. On hi vas? Al terrat. Per qué? Per estalviar-los aquest tros de camí. Que ets géneros! Que et penses que no els estimo? Haurás de fer molts viatges, si els vols deixar anar tots del terrat estant! Tant se val! Jo, per ells, faig qualsevol sacrifici! Bé, no t'agravi'is, home. (Anant-se'n cap a la porta de Vesguerra tot amoixant els ocells.) Bisbiré, bisbiré! Clin! (Compareixe en Canyetes, per la dreta del fons, amb la gábia ornada amb un ram d'honor.) ESCENA XIX
Els mateixos mes en Canyetes EN CANYETES L'ESCAIOLA
(Des del fons, cridant amb alegría.» Escaiola! (Girant-se amb vivacitat.) Qué?
ETÍ CANYETES
(É'nsenyant-lí ía gdbia.) Mira; éi rara d'tionor!
(Entre dents.) Lladre! EN CANYETES (Desapareixent.) Ja et dono la noia! EN PICOTÍ Quina cardinal L'ESCAIOLA Lladre, mes que Lladre! EN PIGOTÍ No l'insultis! L'ESCAIOLA (Anant-se'n.) Quins amics! (Emocionat.) Bisbi-ré, bisbi-ré! EN PICOTÍ SÍ, amoixa'ls perqué cantin! Així que es vegin lliures, cantaran! Quln himne que cantaran! Ni La Marsellesal L'ESCAIOLA
ESCENA XX La Liúda i en Picotí LLÚCIA
ENPICOTÍ
LLÚCIA
Ew PICOTÍ LLÚCIA ENPICOTÍ
LLÚCIA ENPICOTÍ L'ESCAIOLA EN PICOTÍ
L'ESCAIOLA ENPICOTÍ LLÚCIA ENPICOTÍ L'ESCAIOLA
Bé li haurá costat prou, de desprendre's d'aquets d'aquestes bestioletes! Ja era hora! Ja comenc,ava a donar-me'n vergonya, de teñir un ocellista a la familia. (Somrient.) Ni tant ni tan poc, per aixó. Els meus companys,, tot sovint, per mor d'ell , emmovien un vol. Qui no té una flaca, en aquest món? Eli és bo... Ah! Sí! és un bon xicot a carta cabal. (Mirant enlaire.) Pero... qué fa, que no surt? Potser s'ha repensat. Pobre d'ell! (Suposant-se que ja és dalt del terral.) Noi! Picotí! (Mirant enlaire.) Apa! Obra les portelles de bat a bat! Els ocells ja frisen mirant el cel! Cuita, home, que em fas patir! (Del terrat estant, amb molt de senti-ment.i No et dolen? NO! Deixa'ls anar! (Amb sobressalt, mirant enlaire.) Josepet, no t'enfilis a la barana! (Mirant enlaire,) Apa, d'una vegada! (Des del terrat.) Allá va! (Cridant.) Salut, ocellets meus! (Se sent una gran cantadissa, que
es perd de seguida en tes altures.) ENPICOTÍ
Mira, mira com volen!
LLÚCIA
Que contents que se'n van! Guaita, quin batre d'ales! (Cridant.) (En aquest moment entra en Joanet per la dreta del foiis, amb un clavell a l'orella i la cara, enriallada acompanyat de la Roseta, la qual porta agafada per la cintura.) (Cridant.) Visca!...
EN PICOTÍ
JOANET
ESCENA ULTIMA Els mateixos, mes en Joanet i la Roseta. De seguida l'Escaiola. LLÚCIA JOANET LLÚCIA ENPICOTÍ
L'ESCAIOLA ROSETA
(En sentir en Joanet, es gira corrent a aoragar-lc, cridant.) Fill!... [Abragant-se amb la seva mare.) Mare!... Fill del meu cor! {Amb tota l'ánima.) Visca la llibertat! (En aquest moment torna l'Escaiola per la porta de l'esquerra. En veure el seu fill, corre a abragar-lo, cridant amb veu llagrimosa.) Visca! Visca! Viscaaaaa!... (L'Escaiola s'abraga amb en Joanet, i la Roseta desfullant-los, el tira clavells a sobre. Se sent al lluny la cobla que toca La Marsellesa.) TELO NATURAL
Les obres de l'Iglesias: Dibuix de "La Mare eterna" per Ricard Opisso. tas
El Cor del Poblé Es l'obra mes reeixida d'Ignasi Iglesias quanú a contingut emocional, simplicitat d'estructura i riquesa d'expressió dintre una naturalitat escollida. Les escenes fináis, que reproduim, son l'apóleg d'una digna actitud d'una home just, exemplar.
per a legitimar-lo, com a fill del seu matrimoni. Pero, per a salvar les aparences, gelosa del seu bon nom i de la seva honra... (En Fidel, somrient, va per a interrompre'l.) El món l'ha considerada sempre, i mereix els respectes de tothom. Ningú, fins ayui, no ha penetrat en la seva vida privada.
ESCENA IX Don Albert i en Fidel (Després d'un llarg süenci.) Dones, sí: vosté ja deu estar informat de l'objecte de la nieva visita... FÍDEL Si, senyor. DON ALBERT Essent així, seré breu. Pero és indispensable, abans de tot, que el posi en antecedents. FIDEL (Amb cortesía.) Digui... DON ALBERT (Mirant de fit a fit en Fidel.) P c rmeti que m'admiri de veure'l fet un home. FIDEL (Amb impaciencia) Vagi dient. DONALBERT JO, dones, m'he permés de fer-li aquesta visita complint una missió sagrada. Vosté ja deu teñir noticia de la joventut de la seva mare, veritat? FIDEL En sé alguna cosa. DON ALBERT Sápiga també que és vídua FIDEL Saposo que el seu marit no fou el meu pare. DON ALBERT JNO senyor: va ésser un altre. FIDEL Abans de casar-se, va confessar el seu passat?... DONALBERT (lnterrompent.) Aixó, no! (En to bcix.) Si ella hagués tingut la sort de trobar per espós un home prou géneros, hauria fet tots els possibles DONALBERT
136 -
FIDEL DONALBERT FIDEL
DON ALBERT FIDEL DON ALBERT
FIDEL DONALBERT
FIDEL DONALBERT FIDEL DON ALBERT FIDEL
(Amb ironía fina) I la seva consciéncia, tampoc? Oh, sí! Per aixó ara... (lnterrompent.) De manera, dones, que la mare, per una preocupaeió estúpida, va desprendre's de mi i va ocultar el seu passat a l'home que va portar-la al peu de Faltar... Qué volia que fes? Que descobrís la veritat? SÍ. La veritat per damunt de tot. Oh, amic meu!... La societat és tan rígida, que de vegades, per a evitar l'escándol, és necessari mentir. Pero quina moral és aquesta? Veurá, veurá: la seva mare és molt bona: té un cor d'ángel. Només vostél pot deslliurar-la de la tristesa que la domina. Fent qué? Alió que faria un bon fill... En aquest concepte no puc atendrela gens. Pensi que es tracta d'aquella que va donar-li la vida. NO, que va llangar-la.
éñcará no na vist mai un tiome qué Contra la seva voluntat. fteílexióno vulgui vendré ni trair els seus ni-ho, vosté, que té talent de sosentiments? bres. DON ALBERT Tothom procura per a ell. FIDEL Pero, qué vol de mi? FIDEL (Amb energía.) Bé: acabem. DONALBERT Que vagi a reunir-se... 1 FIDEL (Tallant-li la páranla.) I aquests DON ALBERT Acabem. Qué determina ? Quina resposta li porto a la seva mare? vellets, que m'han recollit i m'estiFIDEL (Convengut i seré) Digui-li que ja men tant? estic content amb la que tinc; que DON ALBERT Donya Lluisa, no ha previst tot. no en vull d'altra. M'ha facultat per a dir-li que vosté mateix, en prova del seu agra'iment, DON ALBERT Aixó és cruel! ES just. El que fóra cruel seria aels assenyali una pensió vitalicia.:. FIDEL abandonar aquests pobres vells. FIDEL (Admirat.) Qué diu ara! ; DON ALBERT NO em dona ni una esperanza? DON ALBERT (Somrient.) Li está bé? NO, senyor. I li prego que no me'n FIDEL (Amb dignitat.) Quin concepte te- FIDEL parli mes. ñen vostés, deis meus protectors? DON ALBERT Mediti-ho amb calma. DON ALBERT Excellent. ES inútil. Amb vint-i-cinc anys, he FIDEL I, dones, per qué els ofereixen di- FIDEL tingut temps de sobres per a arraners? par-me en el cor deis humus. Avui DONALBERT Per a premiar les seves virtuts. ja hi estic arrelat del tot. M'he fos FIDEL (Amb ironía fina.) Qué no pot oferir <en ¡ells, sóc com ells, i sentó els res mes, la meva mare? seus dolors i els seus anhels. No! No DON ALBERT (En to persuasiu.) Deixi's d'ironies. puc trasplantar-me: sóe massa fet. Vosté se'n va amb ella. Un cop hi sigui, tots dos, ben felinos, se n'ani- DON ALBERT (Movent el cap) No va bé, no va bé! ran a viure a l'estranger. FIDEL Per qué ha vingut a pertorbar la FIDEL (Amb estupefacció) A l'estranger! pau d'aquesta casa, la traquilitat DON ALBERT SÍ... d'aquesta familia? FIDEL Encara no s'atreveix a presentar- DON ALBERT He vingut, com li he difc abans, per me a la seva societat? M'ha de dur a complir una missió sagrada. lluny, allá on no ens coneguin! Així FIDEL I tan sagrada! en ten l'estimació? DON ALBERT Els precs d'una mare he son sempre DONALBERT Mes endavant, passats uns quants per mi! anys... compren?... podran instal- FIDEL NO totes les dones que posen éssers lar-se a Barcelona. món son dignes d'ésser-ho! FIDEL (Aixecant-se) Prou! DONALBERT Ara sí que veig... FIDEL Qué? Digui! No s'ho calli. DON ALBERT (També aixecant-se.) Pensi que menysprea una gran fortuna. Prop DONALBERT (Subratllant-ho molt.) Veig clarament que l'abséncia de la mare ende donya Lluisa mai no li faltarla dureix el cor. res. FIDEL (Indignadíssím.) Qué sap vosté, si FIDEL Em faltaría l'amor. no en té? DONALBERT (Somrient i amb ironía) Oh! Les DON ALBERT (Sufocat i en to alt.) Fidel! seves idees... FIDEL NO el trec jo mateix d'aquí, perqué FIDEL Son generoses i enlairades... hi ha els meus pares, ho sent bé?, DONALBERT Les idees... el benestar les modifica. els meus pares, i vull que siguin FIDEL (Ofés.) Per qui m'ha pres, senyor? ells els que el treguin. (Cridant.) DON AiEFHT (Fent una rialleíta.) Jo tinc mes Mare!... Pare!... Veniu. experiencia de la vida que vosté. FIDEL Mes edat, vol dir. I, amb tot i aixó, DONALBERT NO els cridi! DQÑALBERT
- 127
(Cómpafeixeñ, precipiiadameni, per la porta de l'esquerra, la Madrona, el Passarell i en Boira.)
PASSARELL DON ALBERT FIDEL
ESCENA X
Els mateixos, mes la Madrona, el Passarell i en Boira PASSARELL MADRONA FIDEL PASSARELL MADRONA BOIRA DON ALBERT FIDEL PASSARELL
DON ALBERT
Qué ni
ha?
Qué passa? Traieu aquest senyor de casa, que m'insulta. (Irat, volent abraonar-s'hi.) Qué dius? (Amb gran prec, contenint-lo.) Jaume!,.. (També contenint-lo.) Qué vas a fer! JO no insulto ningú. Fa mes: ve a profanar la nostra pobresa. Com s'entén! I s'atreveix, encara, després de voler arrencar-te deis nostres bracos, a oíendre'ns, perqué no som rics? (Fora de sí.) Vagi-se'n, senvor! Vagi-se'n: si no, no podré contenir-me!... NO n'hi ha necessitat: ja me'n vaig.
PASSARELL BOIRA
s'acosti mes! (En veu baixa.) Jo que em creia eiiraonar amb un jove educat! (Arrib gran indignado) Qué no ho sentiu? (Volent desprendre's deis tragos d'en Boira,) NO
No I
MADRONA
Verge del cel!
Dow ALBERT (Tot anant-se'n i amb ironía fina.) Senyora, la felicito: en Fidel és mes digne ful de vosté que no pas de donya Lluisa. PASSARELL (Amb veu glagada.) Qué! BOIRA Miserable! MADRONA (A don Albert, seguint-lo.) I la seva mare, qué ni dirá? DON ALBERT NO hi pensi mes en ella. (Desapareixent.) Passin-ho bé. ESCENA ULTIMA Els mateixos, llevat de don Albert (Després d'un curt süenci) Quin home! (En Boira tanca la porta d'una revolada.)
MADRONA
Les obres de 1'Iglesias
Dibuix de "Les garces", per Ricard Opisso
PASSARELL
BOIRA
Quin brétoi, deus voler dir! Aixó, no! Quin lladre, dones! (La Madrona i en Fidel van per a interrompre'l.) Sí, sí: un lladre que, amta la temptació de l'or, venia a robar-nos el nostre fill, no fent-li res que sense ell, ens moríssim de tristesa! S Í . . . pero no ha sortit amta la seva!
MADRONA
Ni en sortirá mai, oi Fidel?
MADRONA
PASSARELL MADRONA PASSARELL
FIDEL PASSARELL MADRONA
FIDEL BOIRA
FIDEL
MADRONA
FIDEL
PASSARELL MADRONA
BOIRA FIDEL PASSARELL
FIDEL
NO!
(Abragant-la) No!
ciar que no! (Besant-lo) Diga'm, mare, sempre mare! Sempre us no diré. ES
(En un esclat de jola) Així m'agradeu! US of eriren diners a canvi d'un gran sacrifici... (Interrompent-lo.) Quina repugnancia! JO no vull que us sacrifiqueu. No!... No consento que a les vostres valieses es profani aquesta blancor, que jo corono amb besades.
FIDEL
PASSARELL
FIDEL
FIDEL
SÍ. Amb l'ánima i tot.
MADRONA
Dones, me'l quedo per a mi. (Desprenent-se deis bragos de la Madrona.) Mare! (Amb molta friüció) Apa, apa, a riure tothom i a diñar de seguida!... (Treient les estovalles d'un calaix de la taula.) Aixó no ha estat res. (Estenent enlaire les estovalles.) Mireu : la bandera de la pau i de manduca!... (Para la taula tot tarallejants, en veu baixa, «Les flors de Maig», de Clavé. La Madrona, d'amagat deis altres, va besant el clavell.) Fill, fill meu! (Abragant-lo) Pare! (Des del peu de l'armañ.) Que ploreu? ES d'alegria, mare! (El Passarell, abragat a en Fidel, esclata a plorar. En Boira, tot afrafegat i alegroi, estén les estovailes damunt la taula, estirant tan aviat d'un cap com de l'altre, seguint tarallejant «Les Flors de Maig».)
FIDEL
BOIRA
PASSARELL
FIDEL
(Abragant-lo) Fill meu! (Besant-lo.) Fill del meu cor!
MADRONA
(Plorant i rient.) Apa, aquí! (Els besa tots dos al cap.) Si ja esteu cansats o no podeu treballar, reposeu. NO, no, Fidel! SÍ, reposeu. Jo sóc jove, i a mi em períoca afanyar-me per a vosaltres.
(Ánani-se'n sanglotani, a seufé a l'esquerra, al costat de la taula.) M'héu donat vint-i-cinc anys de vida. Treballaré, amb amor, per a donar-vos-en el doble. Quina alegría que tinc! (A la Madrona, assenyalant l'armari.) Mireu, mireu: encara ni ha el meu clavell en frese. Me'l dones?
FIDEL
TELO RAPID
- 139
La Mare Eterna Es l'obra que amb mes fidelitat reflexa l'alta idealitat d'Ignasi Iglesias; podría dir-se que és una mena de resum, un credo de l'autor. Reproduiim unes escenes riques quant a contingut d'aquesta mena, corresponents al tercer acte d'aquesfca obra.
FLORENCI GABRIEL FLORENCI GABRIEL
ESCENA VIII Els mateixos, menys la Mario GABRIEL ANDREU FLDRENCI
ANDREU FLORENCI ANDREU
FLORENCI
llegeixis ara. Espera en haver sopat, que tindrás mes coratge. NO sé que en treu d'ensenyar els seus escrits a aquests. Tothom hi té dret a la Poesía. Potser no veuríem tanta malesa al món, si els poetes fossin mes generosos. Pero... que s'ha cregut que el comprenen? Per qué no m'han de comprendre? JO estic que els fa mes mal que no pas bé. Cregui'm, senyor Florenci, cregui'm; vosté, amb les seves fantasies, atábala l'enteniment deis que no teñen lletra. Jo no li negó el mérit; pero hi ha coses que no son per a tothom. L'art és per a tots. Precisament la meva obra és essencialment popular. {Torna la Mario amb la carpeta d'en Florenci.) ESCENA IX Els mateixos, mes la Mario
MARIO 140 -
FLORENCI
NO
Si és servit. Es aixó el que volia?
GABRIEL
FLORENCI
Aixó mateix. Grácies. Pero... espera una estona. Espera la vetlla. {Amb ironía fina.) El compte del rosari? Aquesta tarda, precisament, deus haver enraonat molt, i potser has fet massa exercici. ¿No sents un xic de fadiga? Que et penses que m'estic morint? ¡ Vés, qué diu el metge!... Avui només em molesta la tos... aquesta mica de tos. Si he d'escriure unes obres encara... Segurament. Pero si tant n'abuses... Ja ho veig, que cada día vas posantte millor. Bah, bah! Deixa't de sermons. Jo em sentó fort {tus) i no desdic per res. {Desfá els lligams de la carpeta i en treu els darrers fulls manuscrits.) ¿Veieu aquests fulls de paper?
ENÜANYA-AMOS {En veu baixa i una rialleta fingida.) Ptou!... FLORENCI Dones, son el terme de la meva obra; son la coberta d'aquest petit edifici que jo, aquí, entre vosaltres, he aixecat a la Poesía. He arribat al cim, mes brau i mes coratjós que al comencament. ¡Vise, vise la vida forta! ¡Enarborem, dones, la bandera de l'esperanca! ENGANYA-AMOS Digui, digui! LLEC Vosté és massa bo senyoret Florenci! FLORENCI Veniu, veniu a prop meu.
ANDREU
FLORENCI
(Se'n va a seure en la poltrona del davant de la finestra. L'Enganyaamos! el Ros i en Llec el segueixen.) (Amo ven concentrada, passejantse peí fons.) Ignorants, mes que ignorants! Que m'escolteu?
EJNGANYA-AMOS Sí, senyor, sí. FLORENCI
Ros
Ros FLORENCI
(Aixecant-se el coll del jec.) Gairebé com al íort del desembre. (S'eixuga la suor del front.) FLORENCI I... mireu que és estrany!... jo suo. ENGANYA-AMOS (Amb molta tendresa.) Alga, noi, quines torrades mes rosses que farem, aquest hivern! ENGANYA-AMOS
Dones coraengo. (Es disposa a llegir, quan, al punt que va per- agafar les quartilles, mirant entorn seu, exclama amb molta pena): ¿No sentiu fred? (Ingénuament.) No; no ve mai tan aviat!
\
Que sí, home, que sí! Jo, de bona gana, ja in'asseuria davant de la llar ben encesa. ¿No veus, quina mena de temps mes boig? (Comprenent-li la intendó.) Ah! Sí, per aixó! OÍ que sí, que en fa, de fred?
ENGANVA-AMOS
"•
Les obres de l'Iglesias Dibuix de "La barca nova", per Ricard Opisso - 141
(Somrient esperangat.) Sí, que en farem, sí! ENGANYA-AMOS Amb aquelles tirades de mistela, que ni cauran! FLORENCI I que n'hem de contar, plegats, a la vora del foc! ENGANYA-AMOS JO sé una rondalla d'una bruixa, mes estranyota! N'hi ha per a diver tir-s'hi tota una vetlla. FLORENCI Donsc reserveu-la per quan arribi l'hora. Ros Jo us explicaré les mil peripécies que m'han passat anant pels envelats de les festes majors d'aquests volts. Estic segur que us en fareu creus. FLORENCI Farem com les formigues; gaudirem del treball avancat a l'estiu. ENGANYA-AMOS Aixó mateix. FLORENCI (També eixugant-se altra vegada el front.) Quin fred i quina suor! GABRIEL NO trobes, ara, que estás fatigat? FLORENCI NO, home. MARIO (Acostant-se a en Florenci.) Vol prendre alguna cosa, abans de sopar? FLORENCI NO. Grácies. Després no tindria gana. Ara vull llegir. ANDREU (Del fons estant amb veu concentrada.) Quina taleia! FLORENCI Vaja, escolteu. (Comenga le lectura.) «L'estiu sembla mort!... El sol, bo i somort, el besa agrait. L'estiu ha florit i arreu ha granat. Els fruits que ha deixat, ja l'home, amatent, pertot ha collit amb goig infinit. L'estiu sembla mort!... Al fons del seu cor la vida fa niu, servant-hi el caliu amb qué engendrará sa filia encise[ra: la verge que té per nom; Primavera. Quiet tot l'hivern, s'afanya covant el foc pur i etern FLORENCI
142 -
que va germinant les fulles i les flors d'alé luxuriant. L'estiu sembla mort!... Ja Taire del nord mustiga la térra. Ni al pía ni a la serra no queda record del verd lluminós deis arbres gemats, on, ben amagats, Els pobres ocells, al fco de l'estiu, vetllaven llur niu. D'iníqua gelor les branques sofreixen Les fulles pateixen del mal de tardor, caient corferides i amb freda grosor! El vent, tot cantant, les va agombolant... Qui sap on les porta!... La vida és molt forta! La vida és sofrent, i amb saba bullent es va eternitzant. Que vingui l'hivern! que vingui plo[rant! (Va posant-se afónic.) Que es geli la térra! que nevi en la serra i faci un fred viu que mati l'estiu!... que arreu, els amants, duran, dintre el cor, del sol un raig d'or amb llum fecundant, gelosos covant Tamor terrenal, que sempre reviu. (Deixa de llegir panteixant i tossint amb molta pena.) M'ofego!... GABRIEL Vaja, prou. Ja l'acabarás després, la lectura. ANDREU (Acostant-s'hi) Sí, senyoret, sí; ja l'acabará després. FLORENCI NO; vull fer-ho ara. (Torna a tossir.) Obriu, obriu, aquesta finestra. ENGANYA-AMOS (Obrint una mica els finestrons.) Així? (Se sent remor de vent i de fulles seques.)
FLOREIÍCI
Mes, mes... (L'Engany a-amos obeeix.) Molt bé. (Es va ponent el sol. En Florenci torna a posarse a llegir, amb mes vehemencia que de primer, redregantse i fent un esforg suprem.) I en ser a la hivernada tindrem abracada la bella estimada damunt nostre cor; que e goig mai no es mor, que el goig és etern per mes rigorós que sigui l'hivern!» (Se sent, mes vibrant que abans, la remor de la ventada, Empeses per ella i entrant per la finestra, cauen tot de fulles martes sobre en Florenci.) Ah! Quina tristor damunt meu! (S'esgarrifa; la cara se li torna pallida, d'una blancor de mort.) No puc mes!... No puc mes!... (Se li desprenen les quartüles de la ma i s'escampen per térra.)
(Amb un somriure trist i la veu tremolosa.) Ja ens ho llegirá demá. SÍ... ja us ho llegiré demá... demá... Sentiu? Al vespre; sí, senyor. Si no fos aquesta tos!... (Se sent una xis&adissa d'orenetes. En Florenci s'incorpora i va a mirar a la finestra.) Ah! Mireu! Mireu quin vol d'orenetes! Com fugen de l'hivern!... Com xisclen!... Que en son d'expertes!... Son mes vividoies que nosaltres! (Oirant-se.) Gabriel. (Acostant-s'hi.) Qué vols, Florenci? Ja has triomfat. (Somrient.) I tu. igualment, Mari6. Que sereu felicos! SÍ que en serem! JO també triomfaré amb la meva obra. (Va defallint per mcments. L'Enganya-amos> el Ros i en Llec, comenten en veu baifca Vestat d'en Florenci, i a poc a poc, molt emocio-
ENGANYA-AMOS FLORENCI LLEC FLORENCI
GABRIEL FLORENCI GABRIEL FLORENCI
Les obres de l'Iglesias Dibuix de "Joventut", per Ricard Opisso -
143
Els indiferente No hi ha res tan odios com els indiferents. Els íanátics i els sectaris creuen en alguna cosa, lluiten per assolir un ideal, viuen — encara que neguitosos —• esperangats. Els indiferents son morts en vida; son com un hivern etern que glaca els entusiasmes i les ülusions deis homes. Per ells no hi ha qüestió interessant: tot s'ho miren amb la mateixa fredor, res els treu de llur estoicisme. Afecten una serenitat que no teñen, car son insensibles; i deixen que tot caigui davant seu, corsecat, fet ruñes, sense que els remordeixi la consciéncia, sense que s'inflami mal la seva dignitat. Els indiferents del brac. deis escéptics, fan obra mes que negativa: no ajuden a fer res. No teñen ni l'esperit de la crítica o de la sátira, ni la passió de l'enveja davant de les iniciatives i éxits d'altri. No son mes que destorbs, noses, que obstrueixen el pas... Son muralles de neu, on l'ideal, si no és prou intens per travessar llur gruíx, es gela i es mor, malgrat la seva embranzida redemptora. Doneu-nos utopistes, illusos, gent que, erróniament o encertada, cregui, sospiri per una quimera, si voleu, pero que tingui fe i no ens do-
neu indiferents. Aquell que practica un error, Sema, a copia de temps, pot desenganyar-se i veure-hi ciar, emprenent un camí rr.és lluminós i mes dreturer, fins a assolir la verftat. L'inSlferent no és fácil que mai cregui en íes, ni en ell mateix. La humanitat, per a la seva desgracia, n'está plena d'aquests pobres d'esperit. Bé n'hi ha de .Hurtes, i passions, i ansies de benestai en els nostres temps actuáis! Dones, així i tot, puja molt el nombre deis que no s'interessen per cap qüestió determinada i que, amb llur apatía enervaSora, priven de triomfar un ideal o altre, el que sigui, que tendeixi a la felicitat. Oh indiferents, animes embotades insensibles ais dolors i a les álegries deis cors espefáncats! Si sabéssiu el mal que f éu; si un dia, només un moment ho reflexionéssiu, de segur que us convencenríeu de la vostra trista missió en la vida, us redrecaríeu encesos de vergonya o us moriríeu de pena en veure l'inútils :uie sou per cap obra santa, per a tot el que sublima a l'home, fent-lo digne de Uurs consemblants. Ignasi IGLESTAS
-
J27
GABRIEL FLOREINCI GABRIEL FLORENCI
GABIEL FLORENCI
nais, es reuneixen a la dreta del fons. Va minvant, allunyant-se¡ la xiscladissa de les orenetes.) SÍ, que triomfarás! NO deixis morir el teu amor! NO! Mai!
Estimem... Estimem... I recordemnos, en les nostres taenaurances, deis pobres que pateixen... (Interrompent-lo.) Sí, que ens en recordarem! Mira la Mario... que és bonica! ACOSta't a nosaltres. (Ella óbeeix.) Quina parella que fareu! Vosaltres dos sou la Primavera; jo... jo... (somrient amb tristesa), semblo la Tardor!... Tardor i Primavera no s'han abragat mai, i nosaltres sí. (Can, defallit, en la cadira. Deixen de sentirse les orenetes.)
Florenci; anem a dalt. Anem a dalt, que reposarás una estona. ANDREU [Amb tendresa.) Cregui el que li diuen! FLORENCI (Provant altra vegada d'incorporarse.) Quin fred! GABRIEL (Ajv,dant-lo a aixecar-se) Permet-me Ajuda'm, Mario!
ANDREU FLORENCI
MARIO FLORENCI GABRIEL FLORENCI
GABRIEL FLORENCI
GABRIEL
144 -
GABRIEL FLORENCI
GABRIEL
(Aquesta i Gabriel, a pes de tragos acompanyen en Florenci cap a l'escala. L'Enganya-amos, el Ros i el Llec s'ho miren anib els ulls plens de llágrimes.) (Molt emocionat.) Pareu compte... (Pujant l'escala.) Quins dos puntáis mes fornits! Li agraden? Molt! Jo en disposés a la meva veIlesa! No te'n faltaran de millors. ¡Vosaltres sí, que en disposareu, en els vostres filis! Que deuran ésser xamosos!... Em sembla que ja els veig... tots colrats del sol... amb la vermellor de les roselles. (Somrient.) Encara que te'n riguis, que serán com dius! Vosaltres, dones, tindreu foreja filis; jo tindré forga obres. I totes ben inspirades. Totes... en lloanga de la mare eterna, que m'ha donat la vida. (Es desmata. La Mario i en Gabriel, sollicits¡ l'entren a la seva cambra.) Sostint-lo.