Díscurs presidencial Llegit peí seu autor en els Jocs Floráis de La Bisbal, celebráis el setze d'agost del mil noucents cinc. Catalunya, triomfant, reviu esplendorosa, afinant-se cada dia mes la seva ánima. Els sembradors de la ilavor nova, després de grans esforgos, vegeren grifolar la sement; els grífols verdejan ts, per gloria nostra, s'han fet tiges, que, assaonades peí sol d'or que les besa, han granat arreu abundases espigues, les quals, collidores, es balancegen i colltorcen de tan plenes. Tot floreix, i grana avui a la nostra térra, per embaumar-nos el cor i coronar-nos la testa. Els poetes i artistes, uns i altres amb llurs cants i amb llurs obres, enardits per l'ideal de redempció que els homes generosos senten, treballen amb constancia, dixondint deis esperits somorts que, fins al gran esclat del pensament cátala modern, resten encara retuts i amb les ales plegades, sense esma d'emprendre el vol. Catalunya reneix mes forta que mai amb la mirada joiosa de cara a la Lum, anunciant com l'alosa matinera l'alba de la nostra Uibertat que ja enrióla el cel, precursora de noves lluiíssors mes vitáis i mes resplendents, a mesura que el dia va aixecant-se. Ja estem encamináis, els catalans, fent via triomfalment dret al cim de les nostres aspiracions. Tots els obstacles que se'ns oposin serán inútils per a deturar-nos a mans de la autonomia individual i conectiva, lluitem encoratjats, fits els ulls en l'esdevenir a dintre casa nostra, i en el bé de tots; que nosaltres, per egoistes que semblem, no hem de pensar en universalitzarnos, a fi de no perdre en intensitat el que podríem guanyar en extensió deslliuradora. Per qué sospitar per la llibertat deis que son lluny i deis que conviuen amb nosaltres si nosaltres maios -
teixos encara som esclaus? No; no ni fa res que, tancats en aquest criteri, conservant-nos sencers amb carácter propi, apareguem davant els nostres enemics com un poblé petit i humil en un recó de món. El sol, ais nostres ulls, també no és de petit, i emplena l'espai de llum. Aquesta formosa allegoria se la forja la meva imaginació optimista cada vegada que veig una festa literaria com la que en aquests moments tinc l'honor de presidir. Pero, per desgracia nostra, encara no hi som a aquests temps venturosos que veu la meva fantasia. Els poetes i els artistes en general no son encara els veritables cantors populars deixondidors de les animes adormides. Els Jocs Floráis no arriben a cristallitzar l'esperit modern de la nostra térra i la nostra deslliuranga no és un fet com jo en els meus entusiasmes somnio. El nostre poblé ha viscut i viu encara abandonat de tothom; els artistes i els pensadors de casa, fins ais mes actius i generosos, amb poques excepcions, viuen completament distanciáis deis humus, no havent-hi gairebé cap que d'una manera heroica canti els ideáis redemptors que avui trasbalsen el món. En aqüestes circumstáncies, dones, qué té d'estrany que els nostres obrers se'ns presentin a primera vista com incapagos de capir la labor refinada deis escriptors catalans si aquests no s'acosten a ells, no conviuen amb ells i no participen de llurs dolors i llurs esperances? Doneu-li al poblé (que al cap i a la fi és el llevat gloriós amb qué es fan les grans obres) tan refinadament com vulgueu, quelcom en qué vibri el seu propi esperit i els seus propis anhels de justicia; apollemeu pietosa i heroicament les seves angoixes doloroses posant-hi de part vostra un perfum d'amor i de simpatia, i veure com us compren i us respecta, i com se li aclareixen els ulls davant la llum retornadora del vostre
saber i la vostra abnegado, fent via peí camí que li assenyalen, si de dret el condueixen al cim de les seves ambicions i de les seves idealitats. Aqüestes festes no fan tot el bé que podrien fer si les dirigíssim per altres camins mes drets i mes lluminosos, modernitzant-les en harmonía amb els temps presents. Llur acció no diré que sigui nulla, pero és ben poca si es te en compte el gran esforc. que requereixen. En elles no hi batega gairebé mai en tota la seva potencia salvatge l'ánima del poblé humil d'aquest poblé poblé que per mort de la indiferencia amb qué se'l miren els poetes i artistes catalans, veiem com poc a poc en gran part es desvia amb períTl de desnaturantzar-se; com els apóstols sensé fe en cap ideal i sense sentir els dolors i les ansiositats de les multituds abandonades se n'apoderen per complet fent-lo servir de sócol per a enlairar-se ensuperbits i satisfer llurs concupiscéncies. I mentrestant, la majoria deis nostres poetes, mirant el passat a través d'un teixit de boires, donen platónicament i sois amb un fi literari, un cert carácter popular a llurs obres, valent-se deis mateixos descuits de forma, de les mateixes faltes de sintaxi i la concordancia amb qué la Musa anónima, la mes inspirada de totes, la que en els cims assolellats i en les afraus ombrívoles, al ritme de Taire del bosc perfumat amb l'aroma de la farigola i del romaní, trenava melangiosament en l'avior cancons verges de tota influencia académica, complantes senzilles i modestes com les flors bosquetanes i sense mácula. Llurs cants, per aquesta rao, no responen a l'estat actual de la nostra térra: Son deixes deis ivis que amb el transcurs del temps han pres ?ormes hierátiques; son planys d'ánimes venguJes mes ingénues i innocents, socialment considerat — a part del fons de vera poesia que en sí porta — que les cangons de Nadal amb qué els infants enjogassats alegren el pessebre. Sóc optimista, cree en la vida i en les idees, i tot i creient-hi, em dol el no veure-les representades en la majoria deis nostres poetes joves. Aquests, en general, es nodreixen encara de la sava deis vells, sense una idea nova, sense una flor novella que espargint l'aroma sigui continuadora i embellidora de la humanitat. Joventut és forga, alegria i entusiasme. Joventut és vida creixent, ambició de lluita per assolir el lloc de repós per al demá: les seves ales s'estenen
frisoses per l'espai, cercant la llum que aclareixi la seva via. Joventut és l'eterna samniadora de l'ideal que amb el cor pie de desigs va a renovar-ho tot perpetuant l'existéncia i convertint en realitats les utopies per ella fantasiades. Jo l'adoro i la canto, la joventut ben entesa; jo l'admiro i la sublimo en esséncia; pero l'abomino i l'avorreixo amb el meu cor adormit i la imaginació entenebrada. L'obra deis poetes joves actuáis no respon a les nostres necessitats. Llur art és malaltís, decadent, i no hi ha res tan impropi de l'esperit de Catalunya com el decadentisme. En llurs cants es descobreixen de seguida les quimeres d'una ánima malalta i d'nna ánima que no pot gaudir de la vida, i que sois es sent acariciada i satisfeta entre els celatges enteláis per espessos teixits de boires grises. El jovent literari d'avui només s'aconsola de les seves penes davant del que va a la posta, i es mustiga de fred o enyoranca, produint-li un cert malestar, una certa angoixa, la sola contemplado de la Natura, quan aquesta es presenta ais seus ulls ben sana i vigorosa, eternitzañt la vida. Prefereix els esplendorosos raigs de sol germinador, els tebis clars de Uuna, o una nit d'hlvern calmosa i sense estéis. I no és sincer, no! No es presenta tal com és, amb tota ingenuítat: fa el malalt, el trist, conreant les seves falses tristeses, cantant-les i exalgant-les, volerr. encomanar-les ais altres, sense poder, amb tot i el seu afany desnaturalitzaSor, trair la seva anima essencialment catalana, ja que en les seves obres no hi manca pas quelcom de vital, ni aquell agredolg característic de la nostra térra. Quina és la finalitat de la nostra joventut? Cap a quins indrets s'orienta? Ni ella matelxa ho sap. Va esmaperduda, allucinada, com un vol d'ocells fugint de l'esparver, no el veu. ni rarfibiciona el dia triomfal deis seus gernuns; no el sent el bategar del cor d'avui. Viu atstreta de la vida que ella viu i malgasta; no protesta viril ment davant l'angúnia dolorosa del poblé, que, anhelos espera el crit de redempció i de Uibertat. El nostre jovent no recull els elements de la seva época, per engendrar els seus cants i teixir les seves corones: vola per sobre elmón real, sense mirar la térra; s'enlaira i s'esvaeix, i les seves queixes es perden per I'espaí com una fumerola. Ah! No, no és aquesta la missió de la joventut, f a r t per l'art — el seu lema — és sois -
109
ELCOR DEL POBLF
LATVIA DÜS OCELIS
Les obres de l'Iglesias: Dibuix de "La festa deis ocells" i "El cor del poblé "per Ricard Opisso.
Les obres de I1 Iglesias Dibuix de "La Llar apagada", per Ricard Opisso
-
Ă?II
un entreteniment enginyós i una petita satisfacció a la propia vanitat. L'art ha d'ésser i és una manifestado mes gran i generosa. El seu fi és sagrat, la seva via és eternal, és consoladora i enfortidora. L'art porta en si la redempció i l'amor. L'Art és llum i és vida. El poblé que té artistes que yiuen en els seus dolors i les seves esperances, és un poblé que va endavant. Els poetes que s'inspiren en els elements que els rodegen, fan obra sólida i altruista. La generositat d'aquests és la mes formosa de totes. Mes per aixó no han de preocupar-se de l'éxit immediat. Es precís que lluitin i es daleixin fins al sacrifici. Els j oves, principalment, seguint els camins fressats pels yells, tot i fressant-ne de nous, han d'eixamplar aquells, deixant arreu un rastre de flors sembrades. Joventut catalanista: si vols que el teu ideal triomfi, eixampla els camins pels quals fas la teva ruta; eixampla'ls, que, amb tot i ésser plañe jants, els cors esperangats s'hi ofeguen. Deixa-hi passar, confosos amb tu, els ideáis moderns, els ideáis generosos, que l'esdevenidor de Catalunya depén d'ells i del puble humil que els encarna. Si segueixes pels camins vells, dins la seva estretor, la multitud sempre et mirará amb indiferencia i sense ella no tindrás base, i continuarás sospirant per l'inassolible, farás com els artistes deis quals t'he parlat suara: t'abstrau-
112—
rás del món en qué vius, i acabarás com ells. Escolta'l, el poblé. Jo l'he sentit d'aprop, de ben aprop, i puc contar-te moltes de les seves penes. Jo he viscut entre ell i sé el que anhela, Combat el catalanisme perqué certs partits poli tics li han ofert el que en nom de la justicia verament humana, es mereix. El combat, li diu reaccionari, i fins, fent una rialla mofeta, es creu superior a aquell en quan a idealitat; pero a desgrat d'aixó, ell és cátala, i per torga ho és: Natura no es traeix, no pot triir-se. Aprofitem-nos, tots, artistes i poetes, de la veritat que ens ensenya la vida. Fem-li estimar al poblé tot el nostre; fem-li teñir consciéncia del que realment és i del que pot ésser si segueix peí camí dret que li fressem. Recollim els seus dolors i els seus anhels. Lluitem i treballem amb fe, sempre esperangats en un demá gloriós, tot diem amb Schiller: «Que cadascú faci sa via fent cent camins entrellagats. Ja ens trobarem, quan vingui el dia, a dalt del cim tots abragats.» Ignasi IGLESIAS (Article publicat a la revista «Germanor», 1905.)
El velí carrílaíre —No em preguntis res! no em preguntis res! — va respondre ell amb veu fosca. Sia per haver-hi sobrant de personal, sia per —Que no et pregunti res? Jo sí!... ¿Qué hi l'afany de fer economies, el cas és que la companyia feroviária X va resoldre un dia donar de ha, qué hi ha, de nou? Digues. —Qué vols que hi hagi?... Que un home no baixa, i en particular en el ram de tracció, tots pot ésser vell! Vet-ho aquí, el que hi ha! aquells deis seus empleáis que ja passessin deis —Que t'empatolles? seixanta. —No sé per qué ens hi deixen arribar, a la Al maquinista Joan, per qüestió, dones, de l'edat, lluint una excellent fulla de servéis, tam- nostra edat! —Per Déu! parla mes ciar! T'ho prego! bé va tocar-li separar-se d'aquell treball, peí qual, —Mes ciar? Si pogués rai! Cenes coses no des de molt i ove, sentia un amor intents. Pero cal explicar-Íes: massa que elles ha fan per sí com que ell deia sempre que, no tenint ni un sol fill i grácies a haver dut una vida metódica soles!... —No t'entenc! en bona fe que no t'entenc!... i assenyada, posse'ia, com una poma per a la set alguns estalvis, deis quals es refiava per a Vaja, conta-m'ho tot!... Que no et trobes bé? —Bé?... Sí: molt! D'aixó em queixo! defensar-se en la vellesa; ais seus companys, sabedor d'aixó, no va afectar-los gaire que l'ha—Et queixes de teñir salut de sobres? Que guessin jubilat, i quasi quasi estaven temptats Déu te la conservi. de donar-li l'enhorabona. Pero a ell aquella dis—Sí, de teñir salut de sobres! Perqué jo no posició va deixar-lo atuit. No l'esperava pas. Es en sóc, no, de vell!... ¿Pels meus cabells blancs creia encara amb les energies d'abans, de les i algunes arrugues a la cara... ja ho he d'ésser quals, tot sovint, engallant-se, presumía amb els de vell?... Sí! sí! porto les sis creus damunt! Es seus amics. el que aquells brétols s'hauran dit! No veuen, no, Amb el cap baix, corplorós, va dirigir~se a que la sang em bull a les venes, i que el cor em casa seva, mes a pleret que de costum, per tal bat amb el mateix vigor de quan era jove; no d'arribar-hi ja de vespre i trigar forca a fer sa- saben, no, aquells nyieris, ninots de pasta fina, ber aquella mala noticia a l'Ursula, que es mi- que els de la meva fornada no ens passem així grava esperant-lo. i Quina tortura, pobre Joan, com així... com ells, que una polvorització deis de pensar en el gran disgust que ella rebria així robinets de les purgues deis cilindres els consque li • digués que en el carril l'havien declarat tipa!... Jo, vell?... I qué? Sí, que ho sóc; pero inútil! I, quin sofrir, reflexionant que el llanca- pie de delit, vessant agalles\... ven, sense compassió, com es Henea la saborosa —No t'entenc!... No t'entenc!... taronja quan, un cop expremuda, se n'ha extret —Sápigues... sápigues, dones, que allá al ditot el suc! posit ja no em volen! Han fet tria del personal, Era al llindar de la porta, que, a la primera i a mi, com si fos un rebuig, m'han tirat a recó! ullada, 1'Ursula, dones, peí posat que feia, va coEn sentir aqüestes tristes paraules, l'Ursula, néixer que li'n passava alguna, a en Joan. esglaiada, féu un moviment convulsiu, com si —I ara! qué tens? — va preguntar-li amb una descárrega eléctrica li hagués saesejat els tendresa. — Qué hi ha, de nou, que et veig tan nervis. Després, i per espai d'uns quants minuts, va restar erta, com una estatua de pedra, mirant capficat? -.113
compassiva i amorosa el seu desventurat marit, qui, amb els ulls clavats a térra i abstret en una idea fixa, anava murmurant írases incoherents, com un estat de desvari. I tots dos, davant de la tardor de llur vida, van notar per primera vegada aquell fred intensíssim que penetra al molí deis ossos, el fred deis vells, que amb airades geladores matava llurs illusions; van veure com el cel, meraiellosament blau i estrellat, ennuvolant-se, s'ennegria, i com decrépits, eren embolcallats per les boires de l'hivern. II Pero la bona de la velleta, que aviat, esforcant-s'hi, va refer-se, passada aquella impressió, fins aparenta alegrar-se'n, del que li havia dit el seu company. Ho desitjava amb tanta ansia, que aquest deixés el treball, que en espera d'aquell dia, ja entreveía una vellesa per a ells dos tots sois, com dos coloms cansats de volar; una bellesa plácida i tranquila, en la qual la mort no acudís de sobte a llur presencia, sino que, a poc a poc, quasi d'una manera insensible, un i altre anessin perdent la forga, a la faisó d'una llántia que quan acaba l'oli va apagant-se, apagant-se, sense pampalluguejar a penes, sense que la mes tenue aleñada d'aire faci moure el seu flam. I amb un esclat de fingida complaenga, resignada, la dolc. esposa va exclamar: •—-Millor, Joan, millor, que t'hagin esborrat de la llista! —Millor? — irat va respondre aquest .— ¿Es a dir que tu també m'hi tractes, de vell? —No, no! Aixó no! Jo el que no vull és que segueixis escarrassant-te, sempre amb Tai al cor, tantes nits fora de casa!... Aquell tragí!... aquella fadiga! ¿No tenim el nostre passament? Dones visquem ben regalats, sense angoixes ni fatics. ¿No ho comprens, faome de Déu!, que s'ha de descansar, quan arriba el cas? Em sembla que, després de mes de cinquanta anys que treballés, és molt just i molt posat en rao que algú s'enearregui de la teva feina. Grácies ais bons consells de l'Ursula, en Joan, calmant-se, es conforma amb la seva sort. Ria11er, acaronant la seva companya, amb orgull infantil i ádhuc fent-hi brometa, va exposar-li 114
-
un nou pía de vida, que l'endemá mateix pensava posar en práctica. Aquell pía consistía a llevar-se tard com un perfecte burgés, i, així que estigués llevat, sortir a esbargir-se una mica fins a l'hora de diñar; en havent dinat aniña a prendre café i fer la manilla amb els amics per distreure's esperant el vespre. La qüestió era no encaboriar-se gens, vivint en complet repós i assossec, Uuny del tráfec del carril. Pero tot en va! Cada matí, contra els ssus propósits, a trenc d'alba, com els ocells, ja el ieníem de peus a térra. Poc després d'ésser al carrer, malhumorat, neguitós, retrocedía, tornant-se'n a casa, per no saber, com vulgarment es diu, matar l'estona. A la tarda, en el casino, res d'alló de la manilla ni d'entaular conversa amb ningú. S'avergonyia de si mateix, com si tothom el signes amb el dit, prenent-lo per taül; i llavors, el dia, feixuc com una cárrega immensa, li queia a sobre i l'enervava. Eli no podía viure inactiu: li era una necessitat espiritual, el treballar. Estava tan persuadit que l'home, per vell que sigui, amb les escasses energies que li restin, té el deure, fins a l'últim moment, de produir alguna cosa, que en el seu cor va despertar-se l'enyoranca de la seva máquina, que no havia deixat de correr de l'un a l'altre extrem de via, remolcant, lleugera, la llarga cua de vagons. I, enyorós de la seva máquina, ¡ quina manera d'idealitzar-la, l'infelic,! Quin plaer li causava el seu record de carrilaire, en perill continu d'un accident, sempre exposat al rigor del temps, sempre en tensió nerviosa, i sempre traslladantse de lloc amb la furia del llamp, no reposant gaire, per molt que fos el seu fatic! No! no comprenia la vida, lluny d'aquella! Res no el distreia de pensar a tota hora en els trens i en els seus amics que encara corrien perqué eren joves; i no assossegava a penes, ni amb prou feines dormia, sentint-se morir mancat de l'escalf de la locomotora, Pindispensable complement de la seva existencia. I com atret per la seva ex-companya de fadigues, o com si una forca invisible li empenyés, el gloriós humil, abandonant per complet els seus plans per a vencer la inquietud del seu esperit i esplaiar, trobant-hi l'únic consol, els seus sentiments, amb tot i ésser jubilat feia cap assídua-
ment al dipósit a banyar-se el eos en l'atmósfera del treball, el seu propi centre; on, estant de taller, l'hauríeu vist revisar la seva máquina per si li notava algún desperfecte que el maquinista jove que la condula s'hagués oblidat d'assentar en el llibre de reparacions. Finit el torn del servei, ell, sense descuidarse'n mai, acudia sempre a l'estació a rebre-la, com per donar-li la benvinguda. Molt abans de la seva arribada, pobre Joan!, amunt i avall del molí, es passejava a poc a poc, xacrós, pero amb gran excitado nerviosa. Es passejava sense dir res a ningú, fumant amb una pipassa de cirerer tota negra de tan recremada. Pero, quin sobresalí i quin esborronament de joia no trasbalsaven el seu cor decaigut, quan sentia donar l'avís al públie d'haver sortit, el tren, de l'estació veina! Tot d'una corria a posar-se ben endavant, quasi a entrada d'agulles, per tal de fruir primer que tothom de l'aparició de la seva amiga de ferro, que l'havia ajudat a fer-se vell, tants anys junts, lliscant per damunt deis rails victoriosament. Els seus ulls, enteláis per la xardor del foc i per la polsina del carbó, espume]aven de goig fixos en l'últim terme de la línia, on, per una llei de perspectiva, les paral-leles d'acer convergeixen i es confonen entre les glasses atmosfériques. ¡Quin neguit i quin desfici, els seus, esperant distingir al lluny aquella taca de blau gris amb qué apareix un tren, i que es va accentuant en negre a mesura que, apropant-se, va engrandint-se i prenent forma! ¡Quin turment en pensar que a la máquina podia encara passar-li un contratemps que la fes quedar peí camí, en descrédit, quan li mancaven tan pocs quilómetres per recorrer i finit amb llu'iment la seva tasca! I ¡eom s'angoixava imaginant que, si aquesta desgracia tingues, hauria d'estar-se, potser per molts dies, retinguda a aixopluc, com una potara malalta a l'hospital, per a ésser reparada! Si en preveia, de coses i mes coses, totes tristes, interessant-se per ella! Així constantment, en Joan, fixat en les seves quimeres, acábava sempre per abstreure's tant, que, recollintse com un ocell que aclofa el cap sota les ales, no va aconseguir a penes mai veure aparéixer el tren de lluny, a l'últim terme, a besllum de
les denses capes atmosfénques, segons el seu
anhel. Només solia adonar-se'n quan la máquina ja era al seu davant; la qual, triomiadora, amb un esgarrifós soroll de ferramenta i en mig de núvols de pols, feia l'entrada a l'estació amb majestat, solemne, satánicament gallarda, mentre el seu antic conductor, embadalifc i llangant sanglots de joia, la saludava en passar. Així que s'havia aturat, amb tanta patxoca, a l'estació, alhora que, orgullosa, roncava en les seves entranyes, esbufegant i tot, com tenint consciéncia d'haver complert brillantment la seva tasca; el venerable jai, dalerós, ja era dalt de la plataforma per a, sollícit, informar-se de com havia anat el viatge, per a preguntar si els coixinets s'havien escalfat gens. o afluixat gaire les estopades; si la placa tubular havia perdut gota, si els cilindres aixó, si les bieles alió: tot amb un amor i un interés, que el maquinista i el fogainer, els dos conductors de la máquina, no sabien si posar-se a plorar o a riure, contemplant les rareses de llur desventurat company. Quan l'enganxador s'enfilava ais estreps per guiar-la al dipósit i fer el canvi amb l'altra, ja preparada per endur-se'n el tren Eins al final del trajéete, el nostre protagonista, amb l'entremaliadura d'un noi, s'entretenia fent refilar el xiulet una bona estona. I, en en:rar al desviament del susdit dipósit, ¡com hi :ruía tocan t les tres xiulades reglamentarles amb les quals es demana la giratoria! Tots els peons ho coneixien tan bé, que era ell qui els avisava, que a corre-cuita, gatzarejant enriallats, es presentaven per donar a la locomotora de retorn el tros de volta precisa per a conduir-la a la seva cotxera. En essent-hi, aquella, a la seva cotxera, ben frenada i ben falcada de les rodes de darrera el ténder, en Joan la revisava tota com qui diu pega per peca, amb la tolerancia del maquinista nou. que, amb tot i el seu mal humor a causa de la fadiga de la ruta, comprenia, apietant-se'n, la déria d'aquell pobre vell, devot fanátic del treball, que fou la seva gloria, al qual havfa consagrat, amb la santa resignado deis humus, la flor de la joventut, i del qual, per molt que les forces li manquessin, no es podia desprendre i l'enyorava. I ella, la máquina, tota bruta de pols, greixosa i regalimant d'oli, deixadota, amb un bro— 115
git monóton, anava desvaporant, desvaporant, com escorrent-se les gotes de suor produ'ides peí cansament de tant correr. III Aixó va durar molt temps; fins que un dia al matí, que en Joan, com de costum, va presentar-se al dipósit per veure la seva maquina, un peo indiscret i poca-pena, esperant, encuriosit, que passaria, va dir-li amb sorna: —-Ei! no cal que us basquegeu per la vostra estimada] —Per qué? — va fer ell amb una mica d'urc. •—-Perqué ¡a no correrá mes!... Ja ha acabat les agalles... i vol escarnir-vos. —Qué enraones, cap de trons? —Avui mateix, a primera hora, l'enginyer (que l'ha revisorada), segons s'ha expressat, anib els mils i mils de quilómetres que ella porta recorreguts, i tenint en compte que és gueta... —Qué?... •—Res: qus ha d'anar a recó, com tot alio que ja ha fet la seva servitud. —Vés, vés, a mofar-te del dimoni! —Sí! vos rieu-vos-en! Ja us ho trobareu, dones, d'aquí a pocs dies que, a remole d'una altra máquina mes jove, la duran ais tallers generáis, al cernentiri del ferro rovellat! Aqüestes revelacions inesperades van deixar estupefacte el nostre vellet, que queda una bona estona sense poder obrir boca, com si d'un cop de martell li haguessin estabornit la testa. En reaccionar, i amb el dubte per consol, panteixant, va dirigir-se al maquinista que el succeí en el govern de la locomotora, després al fogainer, i, per últim, al cap del dipósit, per informar-se d'una manera concreta si era cert o no el que li liavien dit. Tots van confirmar-li el dictamen de l'enginyer. Tots, somrient per l'interés amb qué els feia les preguntes, van procurar calma:-lo amb frases de conhort, quasi com si es tractés d'una desgracia de familia. Pero ell, no resignant-se, plorós i amb el doble de pena, va tornar a la cotxera de la seva companyia retirada de la circulació, va mirar-la amb pietat, com a una vella vencuda peí destí, i fins (sino que tothom l'estava contemplant) van venir-li ganes, per acomiadar-se'n, de fer-li petons, amb igual afecte que a un ésser huma. tl6«-
I, aclaparat, pitjor que quan van jubilar-lo de retorn a casa seva, deia entre llágrimes: —Pobra máquina! Ja van a enterrar-la! ¡Que és trist, el món! Tot, en ell, té la seva fi, tot! ádhuc ellaí ¡I aixó que és de ferro! Ja dins del seu pis, tot seguit, resoludament, va despenjar els miralls per tal de no veure-s'ñl mai mes reflectida la imatge, amb tants cabells blancs i plena d'arrugues. Tant el de la consola de la saleta de dormir, de blancor de lliri, que l'Ursula, com quan era núvia, conservava ben neta i endrecada com el del pentinadoret d'aquesta, va desar-los amb horror, com si fossin objectes male'its que li poguessin ésser malestrucs. Ni en el fons de la gibrella, en esbargirse, de bon matí, la son, volia tornar-se a emmirallar, fent ganyotes, al bellugeig de l'aigua fresca. ¡Quina angúnia, en cloure la vista, com un vaiet ploraner que fuig, ensunyat i espaordit, de la diaria ablució maternal! Pero inútilment! Tornava altre cop a la realitat cruel així que, amb els ulls del eos i els de 1'ánima, veia la bona de la seva esposa, en la qual (amb tot i que, animant-lo, l'amorosia amb paraules dolces) esguardava, amb esglai, la propia vellesa. I, no havent-n'hi prou encara, per allunyar el mes petit testimoni de la seva decrepitud va treure també d'entorn seu els retrats recents d'ell i de l'Ursula, per a encisar-se només en la contemplació deis que tenien de quan eren joves, llavors que f este j aven, i principalment del que, formant parella, van fer-se fer el dia de llurs noces. En aquest tráfecs, la simpática velleta, sollícita i contenint lo ben estret, li digué amb molta tendresa i £-.mb una falsa rialla: —Tu: a qué ve semblant enrenou? No entenc per qué t'has de prendre les coses del món d'aquesta manera!... Distreu-te'n! dstreu-te'n! Tan bé que podríem viure, nosaltres dos, ja que no ens manca res, grácies a Déu!... I per qué, el teu desfici? per qué enyores la teva máquina?... Deixa-la estar!... No te'n recordis, home! Quina pena, que hi pensis sempre! Me'n sentó gelosa!... Sí, que me'n sentó gelosa! Asseguraria que l'estimes mes que no pas a mi! M'atreviré a creure (Déu em perdoni) que, si mai arribessis a presenciar la meva mort, no em plorarles, no, com avui ho fas per ella!
í així, besant-lo i alhora passant-li suaument les mans pels cabells, l'anava consolant, amb tanta aviciadura, que, si s'hi hagués atrevit, l'hauria gronxat en els seus bragos, i ádhuc, talment com un nin, li hauria cantat, en veu baixa, una cangó de bressol. IV
Aquella fatal nova del peo va causar, com s'ha vist, a en Joan, un sentiment mes profund que el de la notificació de la seva propia baixa en el servei del carril. La máquina, sobretot la máquina! Ell vivia en la vida d'ella, amb les energies d'ella, que, com l'amor de la seva mu11er fidel, mantenien les seves illusions. Estava tan ben compenetrat l'esperit de l'home amb el misterios encís de l'objecte que ens fa esclaus d'un deure natural i que ens ajuda a guanyar el nostre pa de cada dia; l'enternidor carrilaire, en la seva joventut, s'havi extasiat tantes vegades quan, cap al tard deis diumenges, passánt amb el tren, havia distingit per la vorada del carril, entre amigues i amb l'excusa de sortir a passeig, airosa i bonica, la Ursuleta; havia experimentat, dalt de la vella locomotora, tan fortes i puríssimes sensacions de goig cada cop que aquella, ja promesa amb ell, era a l'estació a esperar-lo i, amb un xic de rubor i un somriure dolc, li feia ofrena d'un cavell deis que duia en el seu pit virginal (clavell que, en tenir-Io l'enamorat a les mans, olorant-lo, agra'idíssim, emmascarava una mica); s'ihavia avesat tant que la seva imaginació, sempre en triomf, s'esplaiés quan ell recorría de faisó vertiginosa planes i mes planes, terraplens i desmunts, endut
per ía seva estimada máquina, qué, aía serpéri-1 tejant, en graciosos zig-zags, per les curvatures de la línia, ara entaforant-se cor endins de les serres i els turons, espargia per l'espa:, com núvols de plomes blanques, les espesses glopades de vapor, tot fent sentir arreu, amb notes estridents i cruixits de ferro, l'himne de la nerviositat, de l'ánsia i de la furia; que per forga, en la seva jubilació, en Joan, adolorit, va trobarhi, mes que la seva mort física, la mort del propi ideal del treball, que no havia pogut desarrelar de la seva ánima. Mireu si va impressionar-lo, aquella nova, que, en poques setmanes, el seu enteniment va ennuvolar-se i enterbolir-se tant, que, allá on fixava els ulls, per a ell no ni havia sino homes arraulits i desvalguts morint de consumpció, locomotores rovellades i inservibles, o vestigis d'eines un jorn útils i vibrants, tot en un munt de miséries pestilents; i, allunyant-se horroritzat de prop deis vells, cercava la calor d3 la joventut plena d'illusions, sempre darrera deis cors rublerts de joia i braó selvatges. Quina frisanga, pobre Joan! Aqueil estat, seguit de desvari terrible, va degenerar en mania aguda atrofiadora del seu cervell. Amb el record, mes viu que mai, de la seva vida de carrilaire, el dia que havien de dur la seva máquina al cementiri de les desterres, en el paroxisme del deliri, fora de si, com un boig, aoragat amb l'Ursula, s'esforgava cridant, cridar.t que feia llástima ais que el sentien: —Adobeu-me la máquina!... La máquina s'ha espatllat!... Adobeu-me-la, que encara pot fer servei! No la llenceu al ferro vell!...
- Í17
Jocs Floráis de Líeída (Any 1911) DISCURS PRESIDENCIAL Lleida, LleLda enyorada! Des del fons del meu cor, enees d'amor com una rosa de maig, i amb l'ánima resplendent de la llum que un dia vas reílectir damunt meu; amb tot l'acatament i el respecte que et mereixes, t'endrego avui, coronant-te de sospirs, a meva mes sincera li efusiva salutació. Lleida, Lleida enyorada! Mai, com en aquest moment solemnial, no m'he sentit tan emocionat. No sé qué em passa retrobant-me, després de vint-i-tres anys d'abséncia, entremig de tants amics generosos que vessen simpatía, de la qual, si en sóc mereixedor, no será pels meus mérits, sino pels dolgos records que vine a despertar-los, tot entendrint-me i tot renovant els meus somnis d'or de l'edat de la infantesa. En tu, Lleida gentil, no essent un fill teu, he gaudit l'época millor de la meva vida, aquella época ideal que, en la nostra inconsciencia, no sabem estimar, pero que mes tard, quan som homes, girant la vista endarrera, veiem, delitosament i amb llágrimes ais ulls, enyorant-la, tot alhora, com una estesa de roses blanques marcides, testimoniadores deis nostres primers passos per la térra.
gen els rai'ms. No s'ha velat res, absolütament res, lleidatans, de les coses vostres, en el meu esperit: l'horta viliana, tan fértil i exhuberant, i ádhuc tan riolera, com la de Valencia, amb el Segre que hi serpenteja regador, conduint l'aigua frescal de les fonts i l'imniens plor de la neu, que a l'escalf del sol es fon en llágrimes a les muntanyes pirenenques; el vostre campanar glories, que, com una ciclópea fita d'art, s'enlaira al cel; les vostres dues ermites de Bursenit i Granyena, tornaveus místico-panteistes de les oracions deis fidels i de les remors de la naturalesa, a dreta i esquerra del riu; la vostra antiga i bella Catedral gótica; l'Institut de segona ensenyanga, amb el seu deix de convent, on, valgui la benvolenga deis seus professors, em vaig passar batxiller; els Camps Elisis, aquests frondosos jardins en els quals tantes vegades havia jugat, esplaiant-m'hi com els ocells; i, en fi, per a no cansar-vos, el popular Celleret, l'ombriu i romántic Parnás deis vostres incipients artistes i poetes, lloc venturosament culpable de les meves ambicions d'humil autor dramátic cátala; tot, tot ho he conservat ben frese, sense entel, amb amor i respecte, en la meva ánima, com hi conservo i hi conservaré fins a la mort, la imatge venerable deis meus pares. Tot, tot ací manté viva i rutüant, com una flor immustigable, la recordanga de la meva infantesa amb les seves mes purés afeccions i amb l'agraiment intensíssim per l'acollenga que, a mi i ais meus, va brindar-nos, un dia, aquesta noble ciutat de pau i de benestar, que, com diu el vostre gran poeta ref erint-se a l'escut que ella ostenta, té, «sobre barres de sang, tres flors d'argent».
I que en tinc, oh Lleida!, de records teus, vius, ben vius, en el pensament! Res no ha pogut destruir-los; res no ha aconseguit emboirar-los: ni el temps amb els seus veis, ni les meves ambicions de gloria, ni els meus desenganys i defalliments al fort de la joventut, escampadora d'optimismes. No: no m'he oblidat mai de tu, ciutat estimada, ni deis meus tendres companys que a l'escola i en eis jocs feien colla amb mi; Han passat, repeteixo, vint-i-tres anys a'enno s'ñan esborrat de la meva memoria els teus gá que vaig absentar-me de vosaltres. Durant earrers, ni els antics ni els moderns, sobretot aquest llarg període de temps, amb tot i els inels antics quan, a l'época de la verema, i en el sistents precs i les amables invitacions deis crull al peu de la porta de casa llur, els pagesos, amics, les circumstáncies especiáis en qué he tot cantant, en plena festa dionisíaca, trepit- viscut fins ara han fet que, ni per retreure amb
éíls, el mateix que els avis amb líurs cómpahys, les nostres innocents gestes, les nostres entremaliadures i gaubances, no hagi pogut, ben a desgrat meu, venir de nou prop vostre a renovar els meus somnis d'or d'aquella edat idíllica que, fatalment, com la fumarella esvaint-se per l'espai, no ha de tornar mes, mai mes, per a nosaltres. Pero aquí sóc ja, en aquesta diada gloriosa, honorant-me, immerescudament, amb la presidencia deis vostres Jocs Floráis. La poesía, des de casa vostra, m'ha fet l'honor d'invitar-me perqué li servís d'herald en aquesta íesta de les gaies lletres. Jo, el seu mes iiumil i fervores adorador, no puc negar-li res, a la poesía. Ella, per a mi, en aquest moment, sintetitza, com un símbol, Pamor i la bondat deis meus amics, la bellor i la gentilesa de les donzelles i les dames lleidatanes, les virtuts de tots vosaltres, en general, juntament amb l'esplendor de l'horta que us rodeja, tota enjoiada de flors, tota rumbejant de fruits, en una apoteosi glorificadóra de la mare térra. Pero ja que avui, sortosament, sóc amb vosaltres, deixeu que, per un instant, la meva fantasia es faci la illusió que el temps no ha transcorregut, que el temps (com diu un pensador) no és or, sino que és mes, és vida, car cada día que passa és una petita vida que es perd; i jo, ádhuc tornant endarrera, vull fruir la meva intensament, sempre com un infant, sempre amb el cor rialler, alegre i alegrador. Pero perqué el goig sigui complet, permeteu-me que us vegi tots de la mateixa manera, exactament iguals, que el día que vaig deixarvos. Jo (i no per malvolenca) vull veure-ho tot com llavors en la meva estimada Lleida, prescindint, com si no haguéssiu progressat, de totes les vostres millores, de totes les vostres reformes materials, que demostren la vostra cultura i la vostra creixenga. Els amics absents, com si encara fossin infants, d'allá on siguin, jo, amb el pensament, els atansaré prop meu; els presents, els rejoveniré, entendrint-los, fins a veure'ls petits, ben xiquets, com dieu vosaltres; i com a tribut ais morts, ais morts estimats, no podent ressuscitar-los, cantaré, corprés d'emoció, Uur bona memoria, tot reconstruint al meu entorn una épo-
ca de delicies i tendreses qtíe, com us he dit, nd ha de tornar mes, mai mes, per a nosaltres. I ¿com m'ho faré, per produir-me, en aquesta diada, davant vostre amb la gloria de la infantesa? com m'en sortiré sense molestar-vos, si us parlo tant de mi, a vosaltres justamente que, f ent-me massa honor, espereu que era porti com a home poeta que té molt belles coses per dirvos? Ah, amics meus! Jo no sé pas si son els homes o els infants, els qui viuen i floreixen, joiosament, en un perfecte estat de poesía. Áquests, a mesura que es fan conscients, llangant-se a les lluites per la vida, insensiblement esdevenen cada dia mes tristos s'entela llur candor, i, caminant cap a llur fi, s'allunyen de la venturosa ruta de l'edat de la innocencia. Per aixó, jo, dones, amb la visió d'aquells temps, i creient-me que en el meu cor, verge de tota mena d'amargors, papallonegen encara les follies de quan era noi; rodejat de tots els companys i en nom d'ells, us parlaré com un infant poeta o com un poeta infant: tant se val, tot és prou gloriós; car, si els infants son l'entendriment i l'alegria de la vida, els poetes, com diu Plato, son els filis i es interpretadois deis déus. Pero ¿aconseguiré, amb la meva pobra paraula, fer-vos sentir amb la intensitat que jo el sentó, aquest goig tan enternidor de la meva infantesa abracant-se a la poesia? Per ella (per la poesia), per molt que no ens ho creguem, la nostra vida, plena de lletjors, té Tenéis que ens fa estimar l'ideal que tots nosaltres, cadascú a la seva manera i segons les seves creences, covem en el nostre ésser. Ella ho purifica tot, ella ho espiritualitza tot, embellint-t'ho i fent-nos mes bons i mes humans del que realment seríem si ens faltava la seva claror. Els homes (jo ho cree així) no podrien viure sense aquest sentiment tan subtil, el qual en les hores doloroses, com si ens alleugerís del pes de la carn i com posant-nos ales, ens enlaira a l'infinit, tot aclarintnos el cel. No: no és possible la "vida humana sense 1'alé diví de la poesia. Ningú, ni l'ésser mes humil, no n'és orfe: tothom, amb mes o menys intensitat, el veu florir en l'interior i entorn seu: l'infant en la delicia deis jocs amb els seus companys; l'adolescent en la febrosa vanitat d'arribar a ésser home, glatint d'amor per la donze- 119
lía a qui ofereix ei seu cor; aquesta en l'esgarrifanga joiosa de pensar a confondre la seva vida en la d'aquell que l'ha enamorada; els pares en llurs filis, en els quals veuen perpetuar-se llur existencia; els vells, en fi, en llurs records i en tot alió que ha granat a l'entorn llur. Tots quals passa l'home com per un camí vorejat de flors, son moments de poesia viva, els quals, ádhuc quan els entela el sol, ens endolceixen l'ánima amb una delicia inefable. «La poesia — diu Cousin — és la primera de les arts, perqué ella representa millor l'infinit.» El seu poder és tan extraordinari, que, ádhuc en el cor mes pervers, si us ni endinseu, podreu trobar-n'lai: potser molt amagada, potser somorta, pero amb suficient potencia perqué l'home, per malvat que sigui, tingui, entre els esbarzers deis seus mals, alguna flor embaumadora. Quan els atenesos varen ésser horrorosament vencuts a Siracusa, diu Plutarc que els sicilians, enternits, peidonaven la vida a aquells que sabien recitar versos d'Eurípides. De tots els poetes grecs, la seva musa era la que els entusiasmava mes: tant, que, deis estrangers desembarcáis en Tilla llur, espigolaven totes les mostres i fragments de les seves obres, i, els uns ais altres, amb plaer, se'ls transmetien. ¿Ho veieu, amics lleidatans, com espiritualitza els homes la santa poesia? En la guerra i tot, arriba un moment en qué ella, amb el seu mantell blau brodat d'estrelles, abriga les miséries humanes i ens fa ésser germans, ben germans, en un ideal comú que es resol en amor. Vosaltres mateixos (no ho cregueu adulació), que sou filis d'aquest poblé poeta, heu sentit moltes vegades, en pau i en guerra, el goig enternidor de la poesia aixecant-vos, en nom d'un kleal mal compres, del sant ideal glorificador de la nostra térra, per exaltar tot alió que és nostre: els nostres costums, la nostra historia, la nostra llibertat, la nostra vida; essent i volent ésser estimadors de tots els homes que, vinguin d'on vinguin, siguin com siguin, amb el cor i amb el pensament, abracant-se amb nosaltres i amb la nostra obra, ens mirin i ens tractin com a germans. «Oh, sí! Catalunya — vaig dir-ho una altra vegada — n'és térra, de poesia. Tota ella, ád-
huc trágicament, és un gran cor de poeta qué lluita per la seva perfecció. Mireu-la d'un cap a l'altre, del pía a la muntanya, ádhuc en els seus recons mes amagats, a tot arreu on bategi un pit: Quina febre i quina set d'idealitat per viure una vida nova! Tota ella s'ha inflamat d'entusiasme; tota ella vibra a l'escalf de les idees mes oposades! Tothom brega, tothom furga per obrir-se pas i fer triomfar, cadascú a la seva manera, el seu ideal de justicia. ¡Quin dia tan joiós será aquell que un home, que un heroi amb les entranyes i el pensament encesos de poesia, verb deis nostres anhels, sintetitzi tots aquests entusiasmes!» Pero... ara que me n'adono: el meu propósit (així us ho he promés al comen§ament d'aquest discurs) era retreure-us només les meves tendreses i els meus records de la primavera de la vida, passada entre vosaltres. La imaginació s'ha distret, i, en Thora de poder parlar-vos en en el sentit mes bell i mes pur, com parlen els infants, la meva pobra paraula ha esdevingut seriosa, inflada de vanitat, i, fent l'home, amb la pretensió d'estendre el meu ideal d'humanitat, no he aconseguit tornar, ni en somni, a aquells temps delitosos de la infantesa que vaig gaudir en la meva estimada Lleida. Oh ileidatans, lleidatans! Deixeu-me, per una estona només, ésser tendré i entendridor com en aquella edat! Permeteu que en la meva fantasia, com si recomences la vida, em vegi xic, ben xiquet, per a fer-me la illusió que, si he ribat aquí de nou a n b vosaltres, és per tornar a emprendre la ruta le la innocencia en tota la seva puresa. Oh Lleida, Lleida enyorcda! Tot abragant-te, tot coronant-te de sospirs, amb la gratitud i la sinceritat que m'arboren les entranyes, com si tot jo m'espiritualitzés o com posant ales al pensament, permet-me, que, davant del teu campanar gloriós, enlairant-se el meu esperit, repeteixi, com una oració, aquells versos d'or del teu cantor excels, En Magí Morera: «I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit, si tens d'áliga el cor, pren revolada, que ja ets a mig camí de l'infinit!»
El bon company A la colonia de nois que l'Ajuntament de Barcelona envia cada any, peí mes d'agost, a Vidreres, s'hi ajunta un gos del poblé, que, per instint, i per amor, es converteix en company i amic fidel de la mainada barcelonina. Aquest gos, pelut, lleig, pero manyac, té els mateixos tirats deis cans d'atura. Sembla, peí que estima els vailets, que s'hagi criat entremig de vells i cria tures joganeres. Eli, de dia, segueix els joves forasters a totes les excursions que fan; i no els abandona mai, ni quan van a l'església a oir missa. Eli menja sota la taula d'ells; o, de tant en tant, ara a l'un, ara a l'altre, els pidola, posant-los el morro sobre els genolls, un bocí de pa o bé un os del plat. De nit, quan els nois descansen, com per vetllar-los, s'ajeu a la intemperie, en el pedrís de l'escola, convertida provisionalment en dormitori. I allí, zelós, vigila, vigila (sense lliurar-se, massa confiat, al son), fins a les sis del matí, que és quan els nens es lleven movent molt brogit, com el d'una gran xerradissa d'ocells a trenc d'alba. I del carrer estant, com donant-los el bon dia, el ca fidel ganyola amb alegrois, tot remenant la. cua, que fa brandar, despertadora, com un picaporta. El seu amo, a causa de l'obligació que s'ha imposat la bestiola d'acompanyar els vailets barcelonins, no pot, com tenia per costum durant el mes d'agost, sortir una estona al camp a caQar guatlles. Bé l'amoixa i el crida el seu ca, perqué el segueixi, ensenyant-li l'escopeta i el sarro, que abans l'engrescaven tant, posant-se a fer bots i ganyols, de content que estava! Inútil tot: ell no en fa cabal, ni sois es belluga, com si no el conegués, al seu amo, o com si hi
estigués renyit i no hi volgués mes tractes: tan ferm és el compromís que té contret amb els seus amics de la colonia. I aquell home géneros i bo, amb tot i la passió que sent per ia cacera, transigeix per una mesada, deixant el noble animal en tota llibertat perqué jugui i vagi amb els infants forasters, que el compten com un agregat a la colla llur. Pero el que és mes estrany i és mes bonic, d'aquella bestia, és el que fa quan els escolars es posen en semicercle per esgranar l'exquisit repertori de cangons populars i d'infants que els ensenya llur mestre. El gos, de seguida, es col-loca, atent, al bell mig deis tendres cantaires, sense destorbar-los gens, ni amb manyagueries ni amb udols, com si es fes carree de la solemnitat de l'acte. Si la cantada dura molt, llavors, ell, ensopit, s'ajeu recolzant el cap damunt els peus d'un noi, amb l'intent, potser, que quan acabi aquella, si per cas s'ha adormit, el moviment del noi, en anar-se'n, el desperti. ¡Oh, el pobre animaló, lleig i amb el pél esborifat, com els eans d'atura! ¡Quins dies tan de gust que passa, en venir el mes d'agost, prop deis infants que van a Vidreres a fer salut! Ell, amb l'exemple d'hospitalitat que rep els ve'ins vidrerenes, es desfá, a la seva manera, en obsequis i afalacs, procurar fer ben agradable Testada ais nens barcelonins. Pero ve l'hora trista del retorn a Barcelona. Els seus amics, prenent-ne comiat, l'atribolen a festes, prometent-li tornar un altre any: fins n'hi ha que arriben a dir-li que, si en lloc d'ésser un gos fos un noi, ádhuc de tant en tant li enviarien postáis. Ell (que és cas!) no es dona per acomiadat, en el mateix poblé. Tris-tras, traient la llengua -121
i remenant la cua, segueix darrera de les tartanes que porten la colonia a l'estació de Sils, on els nens, enfilant-se ais vagons, el criden i li tiren menjar, que no recull; i els mira tots amb amor, i mira, encantat, atordit, com el tren se'ls endú avall, avall, cap a casa llur a abrasar llurs pares. Després d'una llarga estona d'indecisió, un cop els forasters son lluny, el pobre ca, no acabant de comprendre qué passa, se'n torna a Vidreres, tristoi, tot sol, peí mateix camí per on ha vingut. En ésser a les primeres cases i ado-
nar-se del primer xicot del poblé, corre a ensümar-lo per veure si és deis que acaben de partir. No! troba que no no és! I se'n va a un altre i a un altre, neguitós, amb desfici; fins que al cap d'uns quants dies, es distreu d'aquesta fallera, amb l'esperanga, potser, que peí mes d'agost de l'altre any ja tornará la colonia. Vallvidrera, 18 agost 1915 (23 setembre 1915. Comarca Selvatana, de Santa Coloma de Farnés.)
L'encís de la mar La mar, eternament inquieta, té tant o mes encís que el cel. La criatura humana, mirant la blavor etéria o la blavor aquosa (totes dues insondables), no sap en quina encantar-se, i, en el dubte, fixa els ulls a rhoritzó, on aquelles es besen i de vegades es fonen, com si tot el món fos blau. Blava és la mar, i blava, vista de lluny, és la térra, sobretot en el cim de les muntanyes. En aqüestes el pensament de l'home, vivint ran del sol, en les altures, esdevé mes intens; pero no es dilata tant ni és tan abrasador com la mar, de cara a l'infinit. La mar, amb la seva incessant cangó monorítmica, i amb el perpetual remoreig de les seves ones desfent~se en escuma blanca tornassolada d'or, sembla que ens porti el sospir d'altres pobles germans nostres que, espiritualment, alliberant-nos, vulguin confondre's amb nosaltres. Oh, sí! la mar, eternament inquieta, té tant o mes encís que el cel. Aquest, amb tot i la seva
122
espléndida bellesa, ens suggereix idees de renunciació i de mort: aquella, amb tot i les tragédies que provoca, ens aferma mes a la vida, i ens dona, entfortint-nos, noves energies per a lluitar amb braó contra els embats de la existencia. El pescador, per exemple, bressolat en la seva barca, pren un aire heroic, com no sol prendre mai el terrassá conreant la térra. El pescador, inundat de blau, és, al mig de la mar, infant, home o heroi, segons les circumstáncies; la seva ánima, purificada, entre les dues blavors (l'etéria i l'aquosa) floreix ingenuitats i es mostra sempre resplendent, amb les clarors d'una bonesa ingénita. Qui estima i canta la mar estima i canta l'infinit, i, per tant, la llibertat. (1 juny 1919. Del Programa del Campionat de Catalunya de Rem. — Centre Autonomista de Dependents del Comerg i de la Industria. — II any.)
En defensa propia L'escriptor que, signant-se Ugolino, publica diáriament, sota el títol de Comentarios leves, unes cróniques en La Tribuna, d'aquesta ciutat, deu ésser un home de cor tan sensible que, endut deis seus bons sentiments en defensa deis potares artistes vells, s'apassiona tant i de tal manera, que arriba a éser injust i cruel amb mi. El senyor Ugolino, contra el seu costum, fa grans elogis de mi com a dramaturg; elogis que jo li agraíria si no me'ls emmetzinés amb certes censures i insoléncies que em dirigeix com a home. Creu l'esmentat senyor que peí íet d'ésser jo el cap visible del Teatre Romea, i principalment peí d'ésser autor del drama Els vells, tenia el deure, per misericordia, per no contradir el fons humanitari de la meva obra, de contractar diversos artistes d'edat molt respectable que en llur joventut varen donar dies de gloria al nostre teatre nacional. I ¿com no sap, el senyor Ugolino, que jo no m'he recordat deis artistes vells? Sí, que he ofert un lloc d'honor en la meva companyia, a uns quants d'ells (no a tots, car tampoc no ni caben tots els joves); pero m'he vist desdenyat i quasi ofés. Diversos deis artistes vells, deis quals (que em perdonin), mes que per necessitat per respecte, he sollicitat el concurs, no fentse carree, pobres actors!, que, desgraciadament, ja no son el que eren i que el temps, inexorable,
ha marcit llurs facultats posaven per condició (com si encara fossin joves) ésser els primers en el cartell i fer els mateixos papers que feien en llur joventut. Així i tot, jo, home sentimental i pietós (encara que no no cregui el senyor Ugolino), hauria accedit a les pretensions d'aquells si el públie i la crítica també ni accedissin. Diu l'esmentat senyor que jo no sóc sincer; que en escriure Els vells vaig mentir, puix no sentó la finálítat de la meva obra. Jo, en el meu drama, fixin-s'hi bé els que em llegeixen), no dic que els pobres vells que han treballat tota la vida i no poden sostenir-se hagin de seguir treballant. No: jo dic que l'home que ha donat la sang i la joventut a la societat está en el dret que aquesta, quan ell és vell i no té recursos, es cregui obligada a mantenir-lo. I, en parlar deis obrers en general, hi deixo involucráis els actors. El teatre és un treball (un trefeall nervios que gasta moltes energies), i no una casa d'asil. Tant de bo que ho pogués ésser, una casa d'asil! Jo voldria (amb diners meus, no deis altres) formar una companyia d'artistes germans, reunits en familia, on no faltes mai el pa espiritual ni l'altre, i on els artistes que es fessin vells, sense obligar-los a treballar, íossin estimats com a mestres, com a pares, de llurs companys joves. (28 setembre de 1917. La Tribuna)
luí
Els ocells Parlem d'ocells. Fem l'elogi d'aquestes xamoses bestioles: no amb la sapiencia (que ens manca) del naturalista, pero sí amb Taféete del poeta, com ho faríem en tractar-se deis infants, de les flors o de qualsevol altra preciositat petita i humil digna de l'estimació deis homes purs, adoradors de les belleses de la térra. «Els ocells — segons Leopardi — son naturalment les críatures mes divertides de la creació. No dic aixó — prosegueix — perqué t'alegrin quan els vegis o els sentís, sino perqué no son en si: vull dir que experimenten la joia i la gaubanca mes que els altres animáis.» Ells sempre están contents i enjogassats, a punt contínuament de celebrar llurs plaers i alegrois, accentuant i afinant llurs cants com mes intenses siguin llurs delicies. Fora de les ñores de repós, a la nit, quan s'ajoquen, no paren mai de cantar: solament es contenen, durant el dia, si la tempesta ve a interrompre llurs jocs. Llavors, espaordits, s'apressen a cercar aixopluc en l'espessor deis arbres 0 sota els rafees de les teulades; i apareixen de nou, mes entremaliats que abans i refilant amb doble alegría i vigor així que, tornant la calma 1 asserenant-se el cel, veuen la térra com replantada de frese, gerda i florida, d'un verd net i lluminós, tota amarada per la pluja. Els naturalistes han observat que els ocells, en llurs amors, canten amb mes afinació i amb mes ardidesa que de costum; encara que, com també diu 1'immortal Leopardi, «no s'ha de creure que no els moguin a fer-ho altres delectanees que les que procura el mateix amor.» Tot alió que viu, frisa per a ésser com els que teñen ales per a volar. L'home, intrépid explorador de la naturalesa, avui, per gloria de la ciencia, ja ha assolit l'imperi de Taire i de la immensitat de Tespai. Tot tendeix a elevar-se 124 -
en materia o esperit, com Taroma de les flors, com els vapors de la térra. Adhuc hi ha llavors alades, voladores, com les del tiller i la morera borda, que el vent transporta d'ací enllá a llargues distancies; d'altres que necessiten com a vehicle Taigua; d'altres que no es poden transmetre (com, per exemple, les gramínies: el mili, la panissola, la millaroca, etc.), pero que si Tocell, en ingerir-Íes, no les espellofa, passen, sense ésser paides, al tub digestiu, on queden convenientment preparades per a germinar. A aixó (grácies ais ocells) es deu que es vegin en les ruines, ádhuc a grans altures i en llocs secs, certes figueres que el vulgar anomena bordes i que, a la millor, solen fer fruit. Estimem-los, dones, els ocells; estimem-los forca, amb amor francisca. ¿Qué hi fa, tu, bon pagés, que per viure t'espicossin una mica de blat de les garberes, si en canvi persegueixen els insectes que et malmetrien els sembráis? Tu, vailet endimoniat: no vagis a afollar nius; no destrueixis el bressol, teixit amb brins d'erba seca, on, el mateix que tu en el teu quan eres mes menut, es gronxen i dormen aquests éssers petitons; car també teñen dret a la vida. Tu, cagador amb teles, amb vesc o amb arma de foc: deixa que volin ben lliures, en Tabsoluta llibertat que per a tu demanes, els pobres ocells, flors alades i cantadores que alegren Tespai. I tu, traficant que els empresones, i que, perqué cantin mes seguit i refilin millor, amb una águila roent o un bri d'espart sucat en sosa cáustica, els cremes despietadament les ninetes deis ulls, fent-los ceguets: vés al camp a escoltar llurs cants; que ja veurás, per poc que el cor et vagi, com t'agradaran mes i et causaran molt mes goig que no pas a casa teva, tancats, orbs, dintre la gábia! (28 octubre 1921. La Mainada.)
j j