Article d'opinió sobre la intervenció de les forces armades espanyoles a catalunya

DISCURS­ADVERTIMENT ANUNCIANT QUE LES FORCES ARMADES ESTAN DISPOSADES A INTERVENIR I A ASSEGURAR EL MANTENIMENT DE LA UNITAT NACIONAL

Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Març ­ 2018

DISCURS‐ADVERTIMENT ANUNCIANT QUE LES FORCES ARMADES ESTAN DISPOSADES A INTERVENIR I A ASSEGURAR EL MANTENIMENT DE LA UNITAT NACIONAL

La Ministra de Defensa, amb mo u de la Pasqua Militar de 2018, segons reflecteix ”La Van‐ guardia” del 7.1.18, pàg. 4, va manifestar el que cons tueix el tol del present ar cle.

El Govern Central espanyol acusa sistemà cament als independen stes catalans i afirma que les seves pretensions són il∙legals, sobre la base de que la Cons tució estableix en el seu Art. 2 que: “La Cons tució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, …” En virtut de tal consideració, el Govern Central espanyol oblida el compliment del “Pacte Internacional de drets civils polí cs” que Espanya té subscrit.

Examinem la gènesi i el con ngut del repe t “Pacte”.

Abans de la ra ficació per Espanya del citat “Pacte”, la Comissió d'Afers exteriors de les Corts va informar favorablement sobre la signatura del “Pacte” i, seguidament, S. M. Juan Carlos I va manifestar que prome a complir el “Pacte” i fer que s'observés puntualment en totes les seves parts” (signat Juan Carlos I, confirmat pel Ministre d'Afers exteriors Marcelino Oreja Aguirre).

Tots els Estats que van signar el “Pacte” (pràc cament tots els existents) van haver d'estudiar el seu con ngut i s’hi van adherir ra ficant‐ho, per considerar‐ho just i procedent. No va ser només la Comissió d'Afers exteriors de les Corts Espanyoles, la que va considerar adequada la ra ficació per Espanya del con ngut del “Pacte”, van ser tots els Estats els que van tenir coneixement del seu con ngut i, considerant‐lo just, van optar per adherir‐s’hi. Ara no cal treure importància al seu con ngut amb unes o d’altres consideracions. És una qües ó fona‐ mental sobre la qual hi va haver acord i aquest acord és vinculant per a tots els Estats que van signar el “Pacte”, reconeixent, en defini va, la lliure determinació de tots els pobles.

Tampoc no hi poden haver al∙legacions en contra del con ngut del “Pacte”, dient que el Dret Internacional Públic no empara la secessió de regions que, enfront dels Estats sobirans en què es troben, poguessin tenir lloc com a conseqüència de la lliure determinació dels pobles d'aquestes regions. No cal creure que la Comissió d'Exteriors de les Corts informés favora‐ blement sobre la conveniència de la signatura del “Pacte”, si el con ngut del seu esborrany hagués estat contrari al Dret Internacional Públic.

1

Tampoc caldria l'al∙legació que els pobles als quals es refereix el “Pacte” són els que es tro‐ bin en règim colonial. El “Pacte” no fa dis nció dels pobles als quals es refereix, ja que es re‐ fereix a TOTS i “ubi lex non dis ngit nec nos dis ngere debemus”.

Si el con ngut de l'esborrany del “Pacte” hagués estat considerat contrari al Dret Internacio‐ nal per la Comissió d'Exteriors, aquesta hagués desaconsellat al Govern d'Espanya que ho signés.

Examinem el text del “Pacte”: “Pacte Internacional de drets civils i polí cs”(Nova York 1966 ) (ra ficat per Espanya (1977) i publicat en el BOE para la seva incorporació al dret intern espanyol: “Art. 1.1 Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret establei‐ xen lliurement la seva condició polí ca i proveeixen també al seu desenvolupament econò‐ mic, social i cultural.”

“Art. 2.1. Cadascun dels Estats Parteix en el present Pacte, es compromet a respectar i a ga‐ ran r a tots els individus QUE ES TROBIN Al SEU TERRITORI i es guin subjectes a la seva ju‐ risdicció, els drets reconeguts en el present Pacte,…”

Reflexionem: A qui es reconeix el dret de LLIURE determinació? La resposta no pot ser una altra que dir que al poble que ngui l'aspiració de decidir lliurement sobre el seu futur. Per tant, els catalans independen stes no precisen el vis plau dels gallecs, andalusos o extre‐ menys per decidir lliurement, doncs, si fos així, no ndrien el dret de LLIURE determinació i el “Pacte” no ndria raó de ser.

Per la seva banda, la “Convenció de Viena sobre el dret dels Tractats”(1969) a la qual es va adherir Espanya (1972), i publicada igualment en el BOE, diu així: “Art. 27. El dret intern i l'observança dels tractats. Una part (llegeixi's Espanya) no podrà in‐ vocar les disposicions del seu dret intern (llegeixi's Cons tució, i en aquesta la referència a la indivisible unitat de la Nació Espanyola) com a jus ficació de l'incompliment d'un tractat… (respecte al dret de lliure determinació dels pobles).”

I recordem que la “Cons tució Espanyola” diu en el seu “Art.96.1 Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser DEROGADES, MODIFICADES O SUSPESES en la forma prevista en els propis tractats o d'acord amb les normes generals de Dret internacional.”

2

Ja al segle XVII, el filòsof anglès John Locke deia: ”L'Estat només pot tenir el seu origen en el consen ment dels individus que el cons tueixen, si no, falta la legi mitat del poder, sent líci‐ ta la resistència”. Aquesta qües ó es va reafirmar a la “Declaració universal de drets de l'home (NY10.12.48) on es diu: “Art.21.3. La voluntat del poble és la base de l'autoritat del poder públic” Doncs bé, els independen stes catalans no semblen mantenir el consen ment a la per‐ nença de Catalunya a Espanya i, per això, estan legi mats a resis r‐se a la seva subjugació.

Per tant, els independen stes haurien de poder exercir el seu dret de lliure determinació sense traves, i amb el cap molt alt, rebutjant estar incorrent en il∙legalitats.

Què és el que realment és il∙legal? No complir l'ordenament jurídic referent al reconeixement del dret de lliure determinació de tots els pobles i això és el que hauria de destacar el Govern Català davant les constants acusacions d'un comportament il∙legal dels independen stes.

Amb aquests antecedents, l'anunci d'una eventual intervenció de les Forces Armades per su‐ focar l'aspiració independen sta catalana “clama a Déu”. Aquest avís s’ha d'interpretar com una in midació o amenaça als independen stes? És aquesta la forma de dissuadir als inde‐ penden stes de les seves aspiracions?

Vegem el que diu la “Declaració sobre els principis de dret internacional referents a les rela‐ cions d'amistat i a la cooperació entre els Estats de conformitat amb la Carta de la Nacions unides: El principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles” (Resolució 2625 adoptada per l'Assemblea General el 24.10.1970): “…L'establiment d'un Estat sobirà i independent, la lliure associació o integració amb un Estat in‐ dependent o l'adquisició de qualsevol altra condició polí ca lliurement decidida per un poble cons tueixen FORMES DE L'EXERCICI DEL DRET DE LLIURE DETERMINACIÓ D'AQUEST POBLE.” Aquest text aclareix, per si tal aclariment fos necessari, que la lliure determinació dels po‐ bles inclou el seu desig de proclamar‐se Estat sobirà. No cal considerar que els “pobles” als quals es refereix el text, són els que ja formen un Estat, doncs aquests ja són sobirans. “Po‐ ble” podrà ser el poble català al que se li ofereix la oportunitat de proclamar‐se Estat sobirà.

La repe da “Declaració” de la qual acabem de copiar un paràgraf, diu com a con nuació del que s’ha transcrit: “Tot Estat té el deure abstenir‐se de recórrer a qualsevol mesura de força que privi als pobles abans al∙ludits en la formulació del present principi del seu dret a la lliure determina‐ 3

ció i a la llibertat i a la independència. (recordem que en el discurs de la Pasqua militar, la Ministra de Defensa ha manifestat que les Forces Armades estaven preparades per interve‐ nir amb la finalitat de mantenir la unitat d'Espanya). En els actes que realitzin, i en la resistència que oposin contra aquestes mesures de força amb la finalitat d'exercir el seu dret a la lliure determinació, aquests pobles podran demanar i rebre suport de conformitat amb els propòsits i principis de la Carta.” (no obstant això no sembla que els Estats del nostre en‐ torn recolzin en absolut les aspiracions dels independen stes catalans).

L'ac tud del Govern Central espanyol no mereix una reacció favorable a l'aspiració indepen‐ den sta catalana per part dels altres Estats de la Unió Europea i del món?

D'altra banda, el Govern Central Español no deixa de repe r que “es tracta d’establir ponts entre els pobles i no fronteres”. Aquest lema és la reiteració de la consigna franquista: “Es‐ paña Una, Grande y Libre”. Però l'assoliment de la independència d'una Comunitat, per exemple, la catalana, no implica una fragmentació de la Unió Europea, doncs una Catalu‐ nya independent desitja ferventment mantenir‐se en la Unió i complir les normes de con‐ vivència que fixi dita Unió. Recordem que a Europa, el 1906 hi havia 24 Estats sobirans i ara n’hi ha 47 i, això no obstant, s'ha aconseguit que 28 es guin en la Unió i aquest nom‐ bre anirà creixent en la mesura en què els Estats actualment fora de la Unió vagin complint els requisits per a la seva admissió.

Per què causa tant horror al Govern Central espanyol que Catalunya s'independitzi? La inde‐ pendència no implica confrontacions futures entre Espanya i Catalunya, sinó tot el contrari, però, per al Govern Central Espanyol, perdre el control i submissió de Catalunya als seus designis és un fracàs que no vol admetre i per això empresona a polí cs catalans, anul∙la acords del Parlament de Catalunya i està disposat a acudir a les Forces Armades per mante‐ nir la submissió de Catalunya a la voluntat central. És evident, si mirem un mapa mundi en diferents moments històrics, que la geografia polí ca està en constant evolució. Obs nar‐se en la permanència del panorama actual per eternitzar‐ho, no sembla assenyat.

Els presos polí cs es veuen forçats a manifestar que renuncien a una futura declaració unilateral d'independència de Catalunya i que en el futur acataran la Cons tució i la “legalitat”. Tals mani‐ festacions dels presos polí cs estan mo vades pel desig de sor r de la presó i no poden conside‐ rar‐se vàlides perquè s'han produït sense consen ment lliure, ni convicció. En defini va, el Govern Central español està portant el tractament de l'independen sme de manera que s'eter‐ nitzi, amb el desig que el poble català acabi fart i renunciï a les seves aspiracions independen s‐ tes com a conseqüència de la fa ga i constants obstacles que se li presenten.

Aquesta eternització de manifestacions dilatòries que frenen el procés d’independització ha donat lloc al fet que, per generació espontània, aparegui ara“Tabarnia”, la raó de la qual de ser és tant sols ridiculitzar l'aspiració independen sta.

4

Quan en l'es u de 2017 es van produir els atemptats terroristes en les Rambles de Barcelona i a Cambrils, els Mossos d’Esquadra van resoldre la situació de forma exemplar i ràpida, però les autoritats del Govern Central es van desplaçar immediatament a Catalunya per fer l'efec‐ te que eren elles les que havien resolt el problema i que Catalunya havia acudit a les autori‐ tats centrals per demanar la seva ajuda. No és això una prova contundent que Espanya vol minimitzar la capacitat de Catalunya per resoldre els seus problemes?

El tracte que rep Catalunya és el propi d'una colònia que està sotmesa a domini exterior. La suposada autonomia de la Comunitat Catalana és tan poc sòlida que se li aplica l'Art. 155 de la Cons tució per suprimir‐la.

Al llarg de la història, hi ha hagut nombrosos països que van optar per la seva independèn‐ cia, generalment per la via violenta. Els herois que la van aconseguir són objecte de venera‐ ció per les generacions següents dels seus compatriotes, si bé en el moment de la secessió, van ser tractats com a indesitjables per la metròpoli i empresonats o afusellats. Es repe rà la història?

No deixa de ser sorprenent que, fa uns pocs anys, el que era Ministre d'Afers exteriors d'Espanya, furibund contrari a l'eventual secessió de Catalunya, quan va anar a l'Havana en visita oficial, va dipositar un ram de flors al monument a José Mar que va ser l'ànima de la insurrecció i que va morir lluitant contra Espanya. Ara els polí cs independen stes catalans són empresonats i romanen empresonats, sense haver estat jutjats.

PER QUÈ NO ES VA DETENIR A PUIGDEMONT QUAN VA ANAR A COPENHAGUEN A DONAR UNA CONFERÈNCIA? La premsa i la televisió, fidels a les directrius del Govern Central español, ens ho van explicar, si bé ho van fer de tal manera, que a molts ens ha semblat una versió rocambolesca, poc creïble.

Se'ns ha dit que Puigdemont es va desplaçar a Dinamarca amb la intenció i desig que se’l de n‐ gués per poder després votar a favor de la seva pròpia inves dura com a President de la Genera‐ litat, fent ús del mateix dret al qual es van acollir els altres consellers empresonats.

Alguns no vam creure aquesta faula, el que creiem és que, havent ja Bèlgica rebutjat la euro ordre d'extradició de Puigdemont, és més que probable que Dinamarca hauria fet el mateix, per la qual cosa finalment Espanya ha optat per renunciar a la seva pretensió de detenció.

Fer el ridícul una vegada, té passador, però dues vegades, ja fa riure!

PER QUÈ TÉ EL GOVERN CENTRAL ESPAÑOL TANTA POR A PUIGDEMONT? Sembla indiscu ble que la té. Les mesures que el Govern Central espanyol està prenent per detenir Puigdemont, si torna a Espanya, semblen confirmar‐ho. Es deuen al fet que el Go‐ 5

vern de Rajoy considera que Puigdemont té un grandíssim suport popular i que la seva inves‐ dura serà una gran embranzida a l'independen sme?

En lloc de reconèixer que aquesta és la raó, el Govern Central no para d'argumentar raons jurídiques condemnatòries pel suposadament malvat Puigdemont. No oblidem que els im‐ pulsors de la independència de molts Estats van haver de lluitar contra formidables dificul‐ tats i, al final, van triomfar.

Hi ha falta de sinceritat i de sen t comú en l'actuació del Govern Central. Quant majors són els seus esforços i amenaces, més palesa resulta la seva debilitat, ja que els seus discursos no convencen als independen stes. La falta d'efec vitat dels seus esforços per desanimar als independen stes catalans de la seva aspiració independen sta, mo va que l'Estat es plante‐ gi com a recurs final la u lització de les Forces Armades, però ja sabem que “Tot Estat té el deure d’abstenir‐se de recórrer a qualsevol mesura de força que privi als pobles abans al∙lu‐ dits en la formulació del present principi del seu dret a la lliure determinació i a la llibertat i a la independència”, segons la “Declaració sobre els principis de Dret Internacional”.

Resulta oportú citar que als Mossos d’Esquadra se'ls ha restringit el subministrament de mu‐ nició, amb la finalitat d’impedir que puguin fer els exercicis de r que tenien previstos.

ESBRINAMENT DE LA CAUSA D'UNA SUPOSADA REGRESSIÓ DELS ÍNDEXS DEL DESENVOLU‐ PAMENT DE L'ECONOMIA A CATALUNYA. Segons la premsa, en el moment actual, s'observa una reculada en certs índexs de l'ac vitat econòmica a Catalunya. Per exemple, es diu que l'ocupació hotelera a Barcelona ha baixat respecte a la d'anys anteriors, en les mateixes dates.

La causa de la reculada s'atribueix: a) Per part de la propaganda dels par daris del manteniment de la unitat d'Espanya, a les conseqüències de l'aspiració independen sta catalana que perjudica al flux turís c i de viatges de negocis. b) Per part dels independen stes, no es determina la causa, ja que no reconeixen que exis‐ teixi tal regressió, però en cas que efec vament existeixi, l'atribueixen a l'aplicació de l'Art. 155 de la Cons tució, en virtut del com, diverses qües ons de l'administració han passat a ser, encara que sigui provisionalment, atribució del Govern Central espanyol. Dit d’una altra manera, s'atribueix a l’Estat l'aturada en l'ocupació hotelera i no a les reivin‐ dicacions independen stes.

6