632 - Abril 2021

Núm. 632 ­ Abril de 2021

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Nossa Senhora do Monte Serrat a Santos (Brasil)

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Dites populars 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Racó de contes i llegendes 26 Indrets propers 28 Col·laboracions 32

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Terror lingüístic La Constitució espanyola reconeix l’existència d’altres llengües diferents del cas­ tellà però no n’esmenta cap; parla de l’“especial respecte i protecció” que cal tenir per les altres “modalitats lingüístiques”, però enlloc estableix el dret a fer­les ser­ vir, queda implícit, i enlloc cita la llengua com a motiu de discriminació inaccep­ table davant la llei.

A la carta magna espanyola només hi ha una llengua amb nom, drets explícits i deures per als ciutadans, que és el castellà. Això són fets. També són fets els cen­ tenars de lleis i normatives pensades, redactades, discutides i aprovades a Castella que obliguen a utilitzar el castellà i discriminen explícitament les altres llengües.

També és un fet la reiterada oposició dels poders de l’Estat a utilitzar, promoure o tolerar l’ús de les llengües diferents del castellà tant a les institucions espanyoles com a les europees.

Davant d’aquests fets i el context que construeixen, té una lògica cartesiana que a l’Espanya castellana el 99,9% dels ciutadans siguin monolingües, que no els preocu­ pi ni poc ni molt la supervivència de les altres llengües, que considerin innecessari entendre­les i que una part significativa d’aquest 99,9% considerin fins i tot inneces­ sari haver­les d’escoltar. La conclusió és òbvia. Espanya és castellana, és mono­ lingüe i és excloent; s’agrada així i no té cap intenció de canviar. I per això després de quatre dècades de constitucionalisme som incapaços de comptar els casos de dis­ criminació o agressió lingüística que s’han produït i es continuen produint.

A qualsevol finestreta de l’Estat, a les casernes i comissaries, als jutjats, al carrer o als aeroports, la Guàrdia Civil pel fet de parlar en català pot retenir, abusar de la seva autoritat, insultar i, si se la denuncia, fins i tot agredir, perquè com a molt els caurà una multa de 60 euros i una indemnització de 293 euros, com acaba de pas­ sar a Mallorca arran del cas de discriminació denunciat per la treballadora de l’ae­ roport Paula Rotger.

I fins a la propera, perquè si això continua passant, quaranta anys després, és perquè Espanya ho vol així.

Toni Brosa Opinió ­ El Punt Avui.cat (27/03/2021) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Il Lavatorio ­ Jacopo Comin "Il Tintoretto" (1518­1594) / Museo del Prado

Intentem fer i pensar com Jesús pensava i feia. Ell no buscava que el servissin: Ell esta­ va al servei de tots. La frase “estar als peus dels altres, rentar els peus de qualsevol”, no ens diu res; però llavors significava estar a punt d’atendre a qualsevol. O sigui: compa­ dir sempre, sentir­se afectat pels maldecaps dels altres, posar­se a disposició de tothom sempre que faci falta, tenir afany de servir, de compadir­se... per aconseguir fer un món més bonic i humà.

El Discurs de Comiat, quan comparteix amb els amics un sopar amb un munt de con­ fidències, és un àpat que fa olor de d’amor i de comiat... És un gran “A Déu Siau”.

Parla de la poda per donar fruit. Els arbres fruiters es poden, no per caprici, sinó per­ què donin més fruita que mai i de millor qualitat. Els arbres sense esporgar fan la frui­ ta migrada i escarransida. Recordo les pruneres i pomeres bordes... Si volem donar fruits vàlids ens cal podar­nos dels branquillons secs a causa de la supèrbia, de l’ego­ isme i de la insolidaritat. I tot per poder donar la bona fruita de la justícia, de la soli­ daritat i de l’estimació.

La justícia s’ha esllavissat rostos avall i ja ho veiem: la injustícia ha inventat l’exili i la presó. Deu caldre una bona poda: hi ha massa branques seques i corcades en l’arbre del Món Nou que prové de la pau quan és empeltada d’amor.

Tots necessitem una poda. Sense adonar­nos­en, ens poden els amics i coneguts a través de les relacions fraternes, l’ajuda dels amics, les critiques que ens trunquen sense espe­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM rar­les i l’experiència que és la mare de la ciència... Ens convé l’auto podar­nos: saber dir no sempre que convé... La vida ens poda quan menys ho esperem. Que n’hi ha de po­ des imprevistes i doloroses! Ens ajuden a pensar.

Per alguna cosa algú va inventar una frase estranya: no hi ha mal que per bé no vingui...

Sebastià Codina i Padrós

Josep Lluís Martínez "Picanyol" Dibuixant Vic, 16/03/1948 Moià, 18/03/2021

Està considerat un clàssic modern del còmic català. El seu personatge més conegut i característic és Ot el Bruixot, un personatge del qual se’n van publicar dos acudits en cada número de Cavall Fort de forma ininterrompuda des del 1971 i fins al maig del 2014, quan va anunciar que començava a jubilar­se i deixava de dibuixar aquesta tira. Van deixar d’aparèixer tires inèdites a la revista el maig de 2014, encara que durant alguns mesos posteriors se n’hi van publicar d’antigues.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Pollastre amb carxofes Ingredients per a 4 persones: Pollastre a trossets 1 kg de patates 1 ceba mitjana 1 tomàquet madur mitjà ½ got de vi blanc 1 fulla de llorer 2 carxofes 2 ous durs sal, pebre negre i farina oli d’oliva verge extra Per a la picada: 50 g d’ametlles 1 branqueta de julivert 1 gra d’all, nou moscada i sal Renteu molt bé el pollastre i eixugueu­lo amb paper absorbent. Salpebreu­lo i enfarineu­ lo. Fregiu­lo en una paella amb oli, fins que estigui daurat. Aparteu­lo del foc i poseu­lo en una cassola. A la mateixa paella on heu fregit el pollastre (traieu una mica d’oli si cal), prepareu un sofregit amb la ceba i el tomàquet. Afegiu­hi el vi i deixeu­ho reduir.

Afegiu el sofregit al pollastre, amb una fulla de llorer. Cobriu­ho amb aigua calenta i deixeu­ho coure durant 10 minuts a foc suau.

Peleu, renteu i talleu les patates. És important no fer el tall net a les patates: just quan estigueu a la meitat, trenqueu­les perquè deixin anar el midó i s’espesseixi el brou del guisat. Netegeu les carxofes i talleu­les a quarts. Afegiu les patates i les carxofes al guisat i feu­ho coure a foc lent fins que estiguin fetes.

Prepareu una picada amb les ametlles sense pelar, l’all, el julivert i un pessic de nou moscada. Afegiu la picada al final de la cocció i remeneu­ho molt bé. Corregiu­ho de sal i pebre. Serviu els plats acompanyats de mig ou dur.

Bon profit!

Quimeta i Conxita Font

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Sant Pere d'Orrit Tremp (Pallars Jussà)

Sant Pere d’Orrit és una església romànica del segle XI, avui abandonada, igualment com tot el poble; s’hi han fet obres recentment (2005) per cobrir el campanar dignament; un camí de drecera abandonat i ple de vegetació i de rocs traïdors (2006) muntanya amunt dificulta arribar­hi.

Consta d’una nau coberta amb una volta de canó sobre tres arcs torals de mig punt que es recolzen en sengles pilastres; està acompanyada de dues capelles fondes a cada banda, una d’elles sota el campanar, que aparenten un transsepte; estan cobertes per voltes de canó i semblen d’un període tardà; està capçada a llevant per un absis semicircular prece­ dit d’un arc presbiteral de mig punt; per l’exterior presenta paraments de carreus mitjans matussers disposats en filades i decorats amb lesenes i amb un fris d’arcs cecs rudimenta­ ris sota cornisa; uns contraforts d’escàs relleu reforcen les façanes laterals en els punts en què coincideixen amb les pilastres interiors.

Té un portal en arc de mig punt obert al mur lateral de migdia proper al mur dels peus encarat a ponent. Per l’interior, els murs tenen restes de pintura; un cor als peus, avui mig perdut, s’aguanta sobre unes bigues de fusta; li manca la barana. Els murs laterals i el dels peus presenten paraments romànics de carreus matussers amb les juntures ben plenes de morter mentre que els murs del campanar i de les capelles laterals ofereixen paraments de pedres gens o poc picades amb escassesa de morter. Té 15’50 metre de llargada, 3’50 d’amplada i 4’50 metres d’alçada; el transsepte en mesura 9’75 x 3’30 x 4’40 metres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 7

CAMPANADES El campanar romànic és senzill, obra tar­ dana segurament. Té planta rectangular (4’65 x 3’30 m). Està coronat per una minsa cornisa i una teulada de doble ves­ sant. La cel·la queda oberta amb una finestra d’arc de mig punt a cada cara menys al nord, alguna mig tapiada; a ni­ vells inferiors també hi ha alguna altra finestra, avui paredada; s’hi accedeix per una escala exterior de grans peces de pe­ dra que arriba fins a una porta alta oberta al mur lateral de ponent i segueix per l’interior fins a la cel·la; els baixos cons­ titueixen una capella lateral comunicada amb la nau. Els seus murs presenten pa­ raments de carreus matussers amb poc morter.

Orígens Orrit és un dels topònims d'origen basc més clars de tot el Pirineu català. Procedeix de la paraula basca urruti, amb el significat de llunyà, que encara existeix en basc actual. El poble es formà ja en època tardoromana i goda; en aquella època fou un dels castells coneguts com a nec plus ultra (és a dir, no més enllà: tenia, doncs, un marcat caràcter fronterer. El pagus format a l'entorn del castell és ja esmentat el 826. Aquest pagus com­ prenia tot el terme actual de Sapeira i part dels d'Espluga de Serra i Sopeira, incloent­hi el monestir d'Alaó, de gran importància a la Ribagorça durant l'edat mitjana. Orrit tingué una cel·la monàstica depenent d'Alaó a Sant Climent de la Vall d'Orrit.

Una prova de la importància d'aquest pagus d'Orrit és el lloc anomenat Ministeriolo, que cal situar a prop d'Orrit. Sembla que hi havia hagut un mausoleu, potser romà. Una altra prova d'aquesta importància és l'església de Sant Genís d'Oliberà, documentada en el cartoral d'Alaó, però sense que se'n sàpiga avui dia l'emplaçament exacte.

Entrà a formar part del Comtat de Pallars Jussà al segle XI, i el 1291 era incorporat a la corona. Més tard, encara, formà part de les possessions de la Baronia d'Erill al segle XVII s'hi mantingué fins al 1831, any d'extinció dels senyorius.

Extret de: campanars.cat i ca.viquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­Abril 2021 ­ Pàg. 8

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Per sortir amb la teva cal fer una becaina per no pensar, callar per no cridar com un boig, riure per no fer­te un fart de plorar i oblidar per no patir més del compte...

Saber­se controlar és ser valent. La calma sobre l’esverament, és saviesa...

Cal assegurar que el nostre estat d’ànim no canviï fàcilment segons els fets insignificants dels altres...; deixa’t conduir per la intel·ligència...

No toleris que qualsevol pugui decantar la direcció de la teva vida. El volant l’has de fer servir tu i no qualsevol aficionat...

No et deixis portar per les emocions passavolants del moment...

Reflexió: Si goséssim saber tant com gosem desitjar i posseir...

Un metge va dir que el millor remei és l’Amor i les Atencions.

Algú respongué: I si no funciona? Resposta del metge: Aug­ menteu la dosi!

Sigueu savis com el silenci, forts com el vent i útils com la llum...

Per molt que bufi el vent, les estrelles mai no s’apaguen...

Ens convé creure una mica més en nosaltres mateixos...

Cal estar ben disposats a rebre patacades del cantó que menys ho sembla. Sempre arriben de nou i de trascantó...

Compta molt amb tu mateix. No esperis la seguretat que et vindrà dels altres encara que et facin la gara­gara...

Hi ha molts vuits al nostre voltant que no es noten gens...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 9

DITES POPULARS

Refranys sobre Montserrat

Montserrat és costerut, Montroi, un corral de vaques, i en Real, que és tan planet, es crien les xiques guapes.

A Montserrat me n’anava a cercar un bocí de pa i vaig veure una sargantana que es menjava un ermità.

Quan Montserrat porta barret, pluja o fred o tot complet.

Quan Montserrat porta caperó (o caputxó), aigua en abundor.

Quan Montserrat porta capot, que se’n posi el qui pot, i qui en tindrà i no se’l posarà, un bon ase que serà.

Quan Montserrat porta caputxa, senyal de pluja.

A Montserrat, qui no hi porta la dona no és ben casat.

Val més una pedra de Montserrat que tot l’Amèrica aplegat.

Quatre monts té Catalunya, quatre monts sants i sagrats; el Montseny, el Montsant, el Montsec i el Montserrat.

Qui ve de Montserrat i no porta romaní, ni té amor ni en vol tenir.

De Montserrat a Manresa hi han tres hore­ tes; de Manresa a Montserrat quatre i un quart.

A Extremadura, Guadalupe; a l’Aragó, el Pilar; a Astúries, Covadonga, i a Catalu­ nya, Montserrat.

No és ben casat el qui no porta la dona a Montserrat, i el qui no l’hi pot portar la porta al Born a passejar.

Enlloc no trobarà l’home la felicitat i la pau sinó en el seu propi Montserrat.

Qui de fadrí o de casat no ha estat a Mont­ serrat, és mig nat.

Per morts Girona, per bateigs Barcelona i per casaments Montserrat.

Si Montserrat els núvols han tapat, aigua pel Llobregat.

Extret de: tematic.dites.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

Endevinalla No té melic, però be parla, no sap què diu i jo l’entenc.

Sovint va dret i no té cames, s’envola al cel i puja als arbres.

Te borrissol però cap pèl, per boca porta un corbat bec.

Poema per a Jana Si va guarnit de coloraines, el verd i el gris li van molt més.

De ploma en te, però de lletra no n’escriu cap, que no en sap gens.

N’hi ha que ho semblen, parlen... parlen...

I tot plegat per no dir res.

En trobareu dins d’una gàbia, Si m’enteneu, sabreu què és.

Francesc Xavier Coderch 20 de març de 2021

De ben menuda a tu ja t’agradava escriure, imaginar, crear històries, esculpir amb les mans castells d’arena, garbellar d’entre runes la bellesa.

Però d’entre totes, la millor obra d’art que has creat ets tu mateixa.

Lúcida i jovial, per tots propera, enginyosa i tenaç, innovadora, a voltes obstinada i somniosa, sempre brillant i amb ferma voluntat, amb el tremp i el coratge dels que gosen obrir camins en paratges inhòspits, cercar un sender benigne en el desert i encoratjar els companys a sortir invictes dels reptes, arborant la Ilibertat.

Ets tot això amb escreix, i encara més: seràs el que et proposis, plenament.

Pep Cortés Accèssit al Premi Grandalla de Poesia, dotat per Crèdit Andorrà, de la XL Nit Literària Andorrana 2017

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Compartim llibres

Multilingüisme, interculturalitat: una proposta que neix de les USUÀRIES de la biblioteca municipal El Castell. Tot va començar quan una usuària italiana va enviar un mail a la biblioteca amb la vo­ luntat de fer una donació de llibres de literatura infantil en italià i, si això no era possible, poder­los JP altra intercanviar entre famílies de Vacarisses. La biblioteca la va posar en contacte amb una família italiana. En una sola setmana, les dues famílies ja s'havien convertit en quatre i queden per fer intercanvi de llibres.

La idea comença a créixer, ja que moltes vegades només cal il·lusió per fer gans coses. D'aques­ ta manera es comencen a ampliar les llengües, perquè la biblioteca té usuaris de moltes naciona­ litats residents a Vacarisses: francesos, anglesos, alemanys, russos, àrabs... Tot i que el projecte neix i s'organitza des de les famílies, la biblioteca municipal El Castell fa de pont i contacte entre elles. Quan la pandèmia ho permeti, la biblioteca també serà punt de trobada, però mentre tant, per no perdre temps i continuar fent créixer el projecte, les famílies queden en espais a l'aire lliure.

Si us interessa la proposta veniu o envieu un mail a la biblioteca (b.vacarisses.ec@diba.cat) i us posarem en contacte amb aquestes fantàstiques usuàries que tenim.

JP

LA BIBLIOTECA LA FEM ENTRE TOTS I TOTES!

JP

La recollida de piles fa molts anys que es du a terme des de la biblioteca municipal i que enguany l'hem volgut visualitzar a través de la nostra xarxa social d'insta­ gram: Les piles mai s'han d'abocar als contenidors de rebuig.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La biblioteca celebra el Dia Mundial de la Poesia a través de les formacions d’usuaris amb les escoles, enguany s’ha dedicat a la poeta Felicia Fuster i els alumnes han escrit el seu poema –No em despulleu– en diferents llengües del món. Una experiència que ha agradat moltíssim! https://cultura.gencat.cat/web/Poema.pdf

Els alumnes de 6è de l’escola Font de l’Orpina durant la seva for­ mació d’usuaris a la biblioteca, parlen d’en PICANYOL, un refe­ rent del còmic català que ens va deixar el passat 18 de març, conegut sobretot per la figura de l’OT EL BRUIXOT a la revista infantil Cavall Fort.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

ATENA la nova ínterficie que connecta totes les Biblioteques Públi­ ques de Catalunya i dóna accés a 15 milions de documents des de la teva biblioteca.

http://atena.biblioteques.cat/

Tendresa, passió i desig: tres ingredients dels què vam poder gaudir les assistents a la presentació del llibre CREU d’Enric Castells el passat divendres 19 de març a la biblioteca, on s'hi van aplegar una vintena de persones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Albert i Òscar Masó Garcia són dos germans muntanyencs nas­ cuts a Sabadell. Sent uns infants, s’inicien en l’excursionisme al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i més tard recorren la resta de muntanyes catalanes. D’adolescents, s’aficionen a l’es­ calada en roca i formen una cordada aperturista reconeguda i consolidada. Molt sovint han escrit articles a la nostra revista "Va­ carisses, balcó de Montserrat".

Són autors i coautors de llibres, articles, guies, audi­ ovisuals i entrevistes relacionades amb l’excursio­ nisme, l’escalada, la naturalesa, la cultura i en especial la història del muntanyisme i l’escalada a casa nostra i arreu del món. La llengua emprada majoritàriament és el català.

Són o han estat socis de diversos centres excursionistes del Vallès Occidental (CEC de Castellar del Vallès, CEL de Sant Llo­ renç Savall, CET de Terrassa, UEM de Matadepera, UES de Sa­ badell), així com membres del Grup Cavall Bernat i de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana).

El lloc web masogarcia.com recull de forma oficial tota aquesta obra i activitat fins a l’actualitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A JESÚS ENLAIRAT A...

Quan damunt la terra esquerpa l’estendard s’aixecarà: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

1 4 Ja fa dies, tothom parla Qui només la pròpia vida d’un prohom desconegut, és quelcom que el fa glatir uns intenten d’apropar­s’hi mentre els altres s’entrebanquen i seguir el recorregut amb el tuf del seu veí, d’un Missatge que neteja el jo­jo els emborratxa l’emboscada de Judà: i rellisquen a peu pla: Aquí baix un rebombori Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar. farà l’home trontollar.

2 Si el bon blat al caure a terra no es podreix, no mor del tot, ens quedem sense l’anyada, ni per mostra queda un brot que ens auguri la collita d’un migrat bocí de pa: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

5 Si algú vol ser de la colla i adherir­se als més propers que trepitgi les petjades, serà l’ham dels primicers predilectes del meu Pare.

On jo sóc, ell glatirà: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

3 Si el deixem colgat a terra i es podreix, el pagès té la collita copiosa, farà goig el seu graner cal que mori la sembrada per omplir el Casal de gra: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

6 Hi ha quelcom que ara em trasbalsa, tinc el cor ben encongit, el final és el que espero i el que Déu ha preferit, sempre el Pare planifica l’enrenou de l’endemà: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Enlairat damunt la serra atrauré tothom a mi quan els odis més feréstecs no podran batre el destí, llavors si que la grandesa d’un nou món començarà: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

8 Quan damunt la creu m’enlairin atrauré el món vençut presentant a Déu els homes, l’enemic no haurà pogut esbombar les enganyifes.

La bondat triomfarà: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar..

Quan damunt la terra esquerpa l’estendard s’aixecarà: Aquí baix un rebombori farà l’home trontollar.

Sebastià Codina i Padrós Març de 2021

La crucifixió de Jesucrist (1208 – 1209). Fragment del fresc.

Església de Sant Nicolàs d’Studenica (Serbia).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Generació silver Mai la nostra generació s’havia sentit tan protagonista ni tan desitjada. Ara se’ns transmet la visibilitat que se’ns ha negat a la cinquantena, quan ja érem massa grans per demanar una hipoteca, per canviar de feina o per oferir una imatge prou atractiva segons els maleïts cànons estètics. Ara hem ressorgit i amb raó. La nostra franja pla­ tejada representa un bon nínxol de mercat a causa d’un cert poder adquisitiu irreal, incitat per la manca de despeses pròpies de les generacions més joves Som cobdiciats clients potencials en diversos àmbits, alhora que ens anem fent cons­ cients que necessitem menys coses que abans. Saben que la nostra franja no va ser maltractada pels estralls de la postguerra i que vam ser testimonis de canvis polítics i socials, assaborint la sensació que el nostre futur seria millor que el dels nostres pro­ genitors. Saben també, per estadística, que qui hem tingut la sort de ser dempeus en­ cara, gaudim de certa salut i desig de ser encara en aquest futur.

Se’ns ofereix espais físics i digitals i ens animen a practicar l’esport. Les asseguran­ ces mèdiques vetllen per la nostra salut, i les asseguradores de vida no deixen de re­ cordar­nos unes condicions inigualables en cas de decés, sempre que no se’ns acudeixi morir­nos abans de sis mesos. Som target de viatges d’aventura i alhora clients de balneari. Estem disposats a comprar bicicletes amb motor elèctric i al ma­ teix temps ens interessem per les energies renovables, conscients que ens sentim en deute amb aquest món que deixarem abans que la majoria.

Ara ens diuen que els nostres cabells blancs s’han de lluir amb dignitat, tot i que serà necessari tenir­ne cura amb productes cars si no volem semblar uns bruixots solita­ ris. Ja no ens ofereixen productes per combatre la cel·lulitis, però a les nostres xar­ xes bústies hi apareixen anuncis d’aparells miraculosos per mantenir tonificada una suposada musculatura. Per no deixar res oblidat, rebem ofertes increïbles sobre luxo­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS ses residències per quan ja no siguem capaços de viure sols, i també serveis per tenir cura dels nostres pares, en cas que tinguem la sort de tenir­los encara. Perquè no hi falti cap detall, els bancs ens tenen presents recordant­nos com si ens fessin un gran favor que els podem cedir el nostre habitatge en hipoteca inversa.

Sabedors que ens sentim feliços atenent els nostres, se’ns ofereixen cremes que apai­ vaguen el dolor muscular, i comprimits de magnesi que ens donaran l’energia sufici­ ent per aguantar un dia estressant. Aprofitant que en som usuaris en pràctiques, les xarxes socials ens insten a consumir complements alimentaris que ens previndran de patir síndromes que ens deixarien pràcticament incapacitats. Sense oblidar­se’n d’a­ consellar­nos que hem de consumir productes saludables i que cal mantenir una den­ tadura sana amb somriure de Jane Fonda, implants previs. Coneixedors de la nostra tímida consciència social, som interceptats al carrer (o ens tornaran a interceptar d’a­ quí un temps, espero) per convidar­nos a ser socis d’una ONG que pot pagar els seus sous als qui es dediquen a buscar socis perquè aquests socis de cabells platejats pa­ guen una quota solidària mensual.

Hem estat recuperats d’un oblit que no ens va permetre gaudir de gaires ajuts en la joventut ni de beques d’estudis pels fills. Que ara el nostre benestar preocupi tant a la societat només s’explica per la falta que hi fem. La nostra petita guardiola deu ser necessària perquè l’economia rutlli com cal.

Ens agradi o no, aquesta deu ser la baula que ens uneix a l’engranatge de l’existèn­ cia. O del consum. O de tot alhora, perquè al cap i a la fi deuen estar tan relacionats que de vegades els confonem.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Lleida, 24 d’octubre de 1149. Després de set mesos de setge, les tropes de Ramon Berenguer IV i Ermengol VI, comtes independents de Barcelona i d’Urgell, respectivament, conquerien Là­ reda (el nom àrab de Lleida); i restauraven la seu diocesana ilerdense. Els bisbes de Lleida retor­ naven al seu històric setial, disposats a administrar un territori que tenia un dibuix ­a cavall de Catalunya i Aragó­ que remuntava, pel cap baix, al segle IV. A partir de 1149, i durant vuit­cents sis anys, aquests límits no van ser alterats. Fins l’any 1955, amb el govern pastoral del bisbe Au­ relio del Pino, confessor personal de Carmen Polo (l’esposa del dictador Franco). A partir de lla­ vors, el territori de la diòcesi lleidatana ha estat repetidament amputat amb els pretextos més inversemblants. Una maniobra que culmina amb l’espoli del Museu de Lleida.

L’origen remot de la diòcesi lleidatana.

L’episcopologi (la llista de bisbes) de la diòcesi lleidatana remunta a l’any 200, i qui inaugura aquesta llarga nòmina es un personatge anomenat Itxió. Però aquells primers bisbes van dirigir la comunitat cristiana del territori des de la clandestinitat. Per tant, no disposem d’un dibuix de la diòcesi (del territori). En canvi, a partir de l’any 321 (amb el decret de llibertat de culte, signat per l’emperador romà Constantí); i, sobretot, a partir de l’any 380 (amb el decret, signat per l’emperador romà Teodosi; que elevava el cristianisme a la categoria de religió oficial de l’Imperi); s’articulen els mapes de les diòcesis d’arreu els dominis de la lloba capitolina. I el de la Ilerda romana no va ser una excepció. Les primeres noticies documentades de l’existèn­ cia oficial d’una seu diocesana lleidatana, i d’un extens territori administrat pels seu bisbes; son del segle IV. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS El primer dibuix de la diòcesi de Lleida.

Els historiadors arreu del món destaquen que aquells primers mapes diocesans coincidien, curio­ sament, amb els de les velles nacions indígenes anteriors a la dominació romana. La lloba capi­ tolina, fent gala de la seva brutalitat, havia desballestat el món autòcton; però, en canvi, a l’hora de traçar les divisions administratives, judicials, ... i religioses; s’havia inspirat en el mapa tradi­ cional. En el cas de la Ilerda romana, la vella Iltirta nord­ibèrica; el primer dibuix de la diòcesi lleidatana coincidia amb el mapa de l’antiga nació nord­ibèrica dels ilergets (la més potent econòmicament i militarment del quadrant nord­occidental peninsular); i la seu quedava fixada a la capital històrica. Les fonts documentals revelen que aquell territori abastava les terres entre el Pirineu al nord, i l’Ebre al sud; i entre el Segre a l’est i el Cinca a l’oest.

Mapa dels pobles pre­romans. Situació de la nació ilergeta / Font: Universitat de Lisboa

La restauració de la diòcesi de Lleida.

Després de la conquesta àrab (714); els bisbes de Lleida es van refugiar a la petita població de Ro­ da d’Isàvena, als peus del Pirineu ribagorçà, al nord del territori diocesà. Durant quatre segles (714­1149) la seu provisional de Roda va representar la continuïtat de la diòcesi ilerdense de l’èpo­ ca romana i visigòtica; i va administrar (cal dir, però, que de forma més nominal que efectiva) l’­ herència territorial dels bisbes primigenis. No obstant això, aquella continuïtat ­més teòrica que pràctica­ reveladorament tindria els seus efectes. L’any 1149, amb la conquesta catalana de la Là­ reda àrab; el pontífex Anastasi IV –a petició dels comtes independents de Barcelona i d’Urgell–, autoritzava el retorn dels bisbes de Roda a Lleida. Això no te cap relació amb el fet que Sant Anas­ tasi sigui el co­patró de Lleida. Però no deixa de ser una curiosa coincidència.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS Una diòcesi a cavall de dos països.

El territori de la diòcesi de Lleida va ser a cavall de dos països (Catalunya i Aragó) durant més de vuit segles. Això no va representar cap problema. De fet, amb la formació medieval i moder­ na de països i estats, aquesta particularitat era bastant més general del que pugui semblar. Fins ben entrat el segle XIX, la Val d’Aran va estar adscrita a la diòcesi de Sant Bertrand de Comen­ ge (Occitània­França); i l’Alta Cerdanya (que la monarquia hispànica va obsequiar graciosament a França en la revisió del Tractat dels Pirineus,1660) va ser pastoralment administrada des de la Seu d’Urgell. Encara en l’actualitat, per exemple, les comarques gallegues de Valdeorras, Viana, Trives, i Caldelas, son de la diòcesi lleonesa de Astorga; o les comarques valencianes de l’Alt i Baix Maestrat, dels Ports i part de la Plana, son de la diòcesi catalana de Tortosa.

Fragment del mapa diocesà d'Aragó (1707) / Font: Cartoteca de Catalunya

Un argument que és una mentida.

Llavors, per què, a partir de 1955, es van amputar les parròquies aragoneses de la diòcesi de Lleida?. L’explicació oficial seria perquè la Conferència Episcopal Espanyola havia decidit ajus­ tar els territoris diocesans als límits “provinciales” i “regionales”. I si be es cert que, a Catalu­ nya es van impulsar petites alteracions que ho pretenien justificar (per exemple, la sots­comarca de la Baixa Segarra, amb capital a Santa Coloma de Queralt; passava de la diòcesi de Vic a la de Tarragona); també ho és que, passat més de mig segle, el mapa eclesiàstic actual no coincideix ni amb els límits “provinciales”, ni amb els de les modernes comunitats autònomes. Als tres exemples anteriors s’hi suma el cas de Toledo, capital política de Castella­la Manxa; que estén els seus límits eclesiàstics sobre les comarques sud­orientals d’Extremadura.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS El “desembarcament” de l’Opus Dei. Segons el periodista i investigador lleidatà Eugeni Casanova, l’amputació de la diòcesi de Lleida s’inicia a partir del govern del bisbe Del Pino; estretament relacionat amb la família del dictador Franco i amb el règim nacional­catòlic franquista. Però del Pino només va ser el “col·laborador necessari”. La pretesa “segregació” (que no es tal cosa, perquè les parròquies aragoneses de Lleida no es van segregar per a crear una nova diòcesi, sinó que van ser incor­ porades al bisbat de Barbastre), es començà a ordir amb l’ascens al poder de l’Opus Dei. L’any 1955, s’obria la “caixa dels trons”: eren “segregades” Mequinensa i Faió, mentre del Pi­ no, ocupat a perdonar els pecats de “la collares”, callava com una tomba. Els anys 1995 i 1998, i reveladorament en ple règim constitucional, es completava l’amputació amb la “segre­ gació” de la resta de parròquies aragoneses.

Mapa episcopal d'Aragó (1707). A la part baixa del mapa, encerclats en vermell, les diocesis de Lleida i de Barbastre / Font: Cartoteca de Catalunya

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS Escrivà de Balaguer Segons Casanova, Escrivà de Balaguer jugà un paper fonamental en l’amputació de la diòcesi de Lleida. Nascut a Barbastre (1902); va ser, també, el promotor de Torreciudad (1975), el gran santuari de l’Opus Dei, situat a Secastella dins el límits històrics de la diòcesi ilerdense. Escrivà de Balaguer tenia molt interès a controlar i convertir el bisbat de Barbastre en la base de l’ex­ pansió –i del poder !!!– de la prelatura; i li convenia molt garantir el futur d’una diòcesi en perill de desaparició a causa del despoblament. El mateix Casanova, en la seva investigació, localitza a la cúria vaticana un mínim de tres personatges al servei de la “operació Barbastre”: els carde­ nals Martinez Somalo i Herranz Casado; i l’arquebisbe López Quintana; que destaquen per la se­ va radical ideologia nacionalista espanyola, per dir­ho d’una manera suau.

Gravat de Barbastre (segle XVIII) / Font: Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico

La por a Lleida.

La “operació Barbastre” també posa de relleu la fabricació d’una estratègia clarament anti­cata­ lana. Lleida és, des de fa més de 2.000 anys, la capital demogràfica, econòmica i cultural d’un ampli territori de l’actual Aragó. No oblidem, per exemple, que –durant l’Edat Mitjana– la pro­ jecció de la llengua i la cultura catalanes sobre la Ribagorça (la substitució del protobasc autòc­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS ton que havia resistit la romanització), es va produir amb l’evangelització dirigida des de Lleida.

I no oblidem que –modernament– la conservació del català a la Franja, es deu a la projecció de Lleida sobre el territori.

Mapa de la diócesi de Lleida (1908) / Font: Cartoteca de Catalunya

L’amputació de la diòcesi de Lleida fou una operació de “conversió” de l’Aragó catalanopar­ lant a l’espanyolitat nacionalment rampant i confessionalment triomfant. Al més pur estil in­ quisitorial i contrareformista.

L’espoli del Museu de Lleida, és la culminació de la operació.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 25

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

El pont vell de Manresa El Pont Vell de Manresa, a la ciutat i municipi del mateix nom, a la comarca del Bages, creua les aigües del riu Cardener i forma part, junt amb la Seu i la Cova de Sant Ignasi, de la silueta més característica d’aquesta vila. Construït en el pas del segle XIII al XIV sobre un antic pont romà­ nic del segle XII, del qual encara es veuen les bases en els fonaments de l’arc central, aquest obra d’enginyeria dibuixa vuit arcs de mig punt amb una alçada màxima de 25 m sobre el cabal del riu, i té uns 113 m de longitud i 3’60 m d’amplada. Destruït en part al final de la guerra civil (24 de gener de 1939), l’arquitecte J. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, en restaurà els arcs centrals en els anys 1960­62, i el tornà a deixar en el seu estat original.

Però, més enllà de la història, investiguem la seva llegenda...

La llegenda del Pont Vell de Manresa ens parla de diables i dimonis, però curiosament, en aquest cas, no sembla que aquests estiguin implicats en la construcció d’aquesta obra, com sol passar amb tants i tants ponts catalans. No, la llegenda va per un altre costat! En Joan Amades (1890­1959), recull aquesta llegenda en el seu Costumari català: Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s’atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les au­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 26

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES toritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s’hi custodiaven, pensant que, la presència d’un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar­los les relíquies perquè s’obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar­les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar­se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d’aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d’un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s’hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta ca­ pella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l’esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

A més a més d’aquesta llegenda, també s’explica, sense cap versemblança ni fonament històric, que l’antic pont romànic sobre el que es va bastir l’actual pont, fou aixecat al lloc d’un antic pont romà del Baix Imperi, del qual se’n hauria aprofitat els fonaments. És, en tot cas, el pont més antic de la ciutat, i és a partir del segle XIV, quan se’n fan d’altres per la ciutat, quan aquest pont comença a ser designat com a Pont Vell.

Extret de: jannomar.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 27

INDRETS PROPERS

La balma dels bandolers

Foto: G. Aymamí

Situació:

Del km 8 de la carretera BV­1031, entre Igualada i els Prats de Rei, cal seguir una pista que segueix la línia d’aerogeneradors. Tot just abans d’arribar a l’últim, cal seguir per la pista de l’esquerra fins arribar a cal Perdiu; en total hi ha 1,8 km de pista. Des d’aquí cal seguir uns metres per la pista fins a l’extrem N de la primera corba, d’on surt un corriol entre el bosc, amb algunes fites que ens ajudaran a seguir­lo fins que després de 250 m ens portarà a l’extrem oest de la balma. Estem a 683 metres d’altura.

Descripció: Ens trobem al davant d’una balma de 32 m d’amplada, 14 m de fons i una alçada mitjana de poc més d’1 m. El terra està format majoritàriament per sorra, amb alguns blocs al sector E. Del sostre pengen algunes incipients estalactites. També és coneguda com a bal­ ma de cal Perdiu.

Breus notes històriques sobre els bandolers Marimon i Casulleres: La cova dels Bandolers deu el seu nom perquè va servir d’amagatall a aquests bandolers esmentats com a cabdills d’una partida de malfactors carlins.

Es diu que en aquesta balma hi podien amagar fins a una desena de cavalls i que hi caben entre trenta i trenta­cinc persones (potser una mica ajupits). En l’actualitat la balma és envoltada d’un extens i frondós bosc de pins (pinus nigra) que es salvà de l’incendi que va tenir lloc l’any 1986 que tants estralls causà en la zona de la serralada de Rubió. En acabar la Primera Guerra Carlina, també coneguda com la dels 7 anys (1833­1840) en Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 28

INDRETS PROPERS Marimon i en Casulleres, lluitant al costat del bàndol carlista i quedant perdedors de la comtessa, van decidir continuar fent la guerra pel seu compte i subsistien robant tot el que podien a pagesos, regatons (venedors ambulants de quincalla) traginers i fins i tot, duien a terme accions que atemorien pobles sencers com Copons, Tous, Santa Margari­ da de Montbui, Miralles i Jorba i dels robatoris van passar a segrestar terratinents per demanar­ne rescat i d’aquí als assassinats. El seu radi d’acció s’estenia des de la serra­ lada de Rubió, Aguilar de Segarra, Calaf, arribant cap a la Panadella, Santa Coloma de Queralt i Cabra.

wiquiloc

Entre els diversos fets criminals coneguts destaca el que va succeir un dia del mes de desembre de l’any 1840 a cal Peroret, al coll de Guix (Montbui). Aquell dia hi havia festa grossa, ja que es casava l’hereu de la casa. Els lladregots van entrar al mas, van agafar i lligar en Ramon, el nuvi i el seu pare Martí Morera, l’àvia de la casa Rosa Segura oferí als bandolers tot el que tenia a canvi que no se’ls emportessin. Els bandits van acceptar els diners però se’ls van endur igualment juntament amb un home anomenat Seuba. L’en­ demà, al matí, a la Sala, prop de sant Genís de Jorba, van trobar, separats l’un de l’altre per un bon tros, els cossos del pare i del fill degollats. Sense cap raó aparent, al Seuba el van deixar anar, sembla talment que el que volien era que ho expliqués tot i així crear ter­ ror en la comarca.

Un altre fet succeí el 19 de gener de 1843 quan sis veïns de Santa Coloma tornaven de la fira de les Borges Blanques foren sorpresos pels bandolers, un colomí imprudent, Marià Brufau, els plantà cara i rebé un tret, creient que estava mort el deixaren estirat a terra.

L’amic Salvador Palau “El Galo” en el seu llibre “Recull de fet sagnants d’un tenebrós i apocalíptic segle XIX a l’Alt Gaià” (1997) explica que el jove ja recuperat, en anys suc­ cessius perseguí sense repòs tot bandoler que tragués el cap per la comarca. Durant molt Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS de temps fou membre destacat del sometent colomí i ja vell assumí el càrrec de vocal del sometent de Catalunya. Pel que fa als seus companys aquests foren segrestats i portats a una cova, passats uns dies alliberaren a Josep Canela per tal que negociés amb els famili­ ars el rescat, però el comandant de les forces governamentals que es trobava a Santa Co­ loma va vetar l’intercanvi i va decidir intervenir.

El dia 11 de febrer de 1843, dia escollit per fer l’intercanvi, quan els malfactors portaven els segrestats cap a Santa Coloma, en arribar al lloc, després conegut, com la Creu dels Penjats, molt a prop del poble, sentiren el toc de sometent. Plens de ràbia, en sentir­se traïts. Els malvats occiren a ganivetades Magí Morera Ferrer de 53 anys, Pau Llobet Malet de 57 anys, Joan Vilà Ballester de 53 anys i Mariano Prats Albí de 30 anys. Els ho­ micides van fugir cap a Cabra, ja que un membre de la partida era natural de la zona i els proporcionà amagatall durant un temps prudencial.

La història continua explicant que Josep Anton Vidal i Pujadas (Botarell 1804 ­ L’Arboç 1889) cap de les Esquadres de l’Arboç, ja feia temps que els perseguia i arribà a Bellprat on el rector del lloc mossèn Martí Santjust, amic seu i confident l’indicà confidencial­ ment que els bandits havien estat a la masia de cal Tudó on planejaven assassinar el bat­ lle de Rubió. Tot i que recomanà a Vidal que no divulgués la informació, l’amo de cal Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS Tudó i Josep Rosell del mas Vilà foren detinguts per encobrir malfactors, encara que foren con­ demnats a mort, en el darrer moment van ser indultats.

Alertat el batlle de Rubió que per la Festa Major els bandits planejaven matar­lo, amb tot el so­ metent del rodal al seu servei preparà un parany als dos capitostos, quan els van descobrir els perseguiren fins al Pla de les Bruixes, indret situat entre la vila i el puig de sant Miquel, a les forces de l’ordre els va ajudar força un pastor fill de cal Giralt que estava molt enfadat perquè li havien robat un xai, així que es col·locà en un turó de la serra de Còdol Rodon i quan els va veu­ re va fer rodar la seva fona amb tanta fortuna que la pedra trencà la cama d’en Marimon, en veu­ re que l’havia ferit s’hi acostà i el bandoler li va etzibar “Ferotge, m’has ferit, però de mi no te’n riuràs. Et matarem!” A partir de llavors, al pastor li quedà el renom de “Ferotge”. En aquell mateix moment, va arribar el sometent amb en Casulleres presoner.

Van portar­los tots dos a la carretera que va dels Prats de Rei a Igualada i els van esquarterar en un indret que es diu Casanova. Els van enterrar sota un pi i hi van marcar una creu. Això succeïa l’any 1843. No fa gaires anys, desafortunadament, l’arbre es va cremar.

La crònica dels Mossos no explica res del pastor ni de la fona, relata que a en Marimón el va matar el “Valiente cabo José Luis, quien con aquella serenidad que le distinguía, le disparó su escopeta cargada de perdigones”. En Casulleres va morir en mans del mosso Pere Boronat “que le clavo su baioneta pasandolo de parte a parte por medio del cuerpo”.

En Raimond Vives, batlle de Rubió que va intervenir en la captura dels bandolers el govern li atorgà la creu de Maria Isabel Lluïsa que es concedia als qui havien prestat serveis rellevants a la causa nacional.

A la Biblioteca Nacional de Catalunya es conserva un text mecanografiat de 1935, escrit per A. Carner i A. Moncunill titulat “Marimon & Casulleres, drama en un acte”.

Extret de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Plantes invasores a Vacarisses (VIII) ­ Cloenda

En anteriors col·laboracions, hem parlat d’algunes plantes invasores a Vacarisses: seneci del Cap, ailant, lligabosc japonès, plomall de la Pampa, canya, espina­xoca i nyàmera. La llista, dissortadament, la podríem allargar. Tanmateix, acabem aquesta sèrie dedicada a espècies vegetals invasores referint­nos breument a tres altres plan­ tes foranes cada vegada més freqüents al terme de Vacarisses.

El cactus d’Arizona (Cylindropuntia tunicata, família de les cactàcies) és una planta carnosa de tiges cilíndriques i molt espinosa. Procedeix de les zones àrides d’Amèrica del Nord i com a planta invasora es troba a diverses zones càlides i temperades del món. Al­ guns cactus congèneres són igualment invasors.

El miraguà lletós (Araujia sericifera, família de les asclepiadàcies) és una planta enfiladissa amb làtex blanc, de fulles oblongues i una mica carnoses, de flors blanques amb tonalitats liles o rosades i de fruits molt grossos que contenen una munió de llavors peloses i que antigament s’havien emprat per a farcir coixins. Procedeix de la part oriental d’Amèrica del Sud.

El plomallet (Jarava plumosa, família de les gramínies) és una herba de fulles estretes i flors molt modificades, com totes les de les gramínies. S’assembla a les espècies del gè­ nere Stipa, dins del qual havia estat inclòs. És nadiu de la meitat meridional d’Amè­ rica del Sud. És una planta en ràpida expansió i molt difícil d’erradicar.

Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

Cactus d'Arizona

Miraguà lletós

Plomallet

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

MONTE SERRAT Santos (Brasil)

Situat a la part superior d’un turó, a 157 metres de l’nivell de la mar, possibilita una visió de 360 graus de tota la ciutat i també vistes parcials dels municipis de São Vicente, Cu­ batão, Guarujá i Praia Gran. La imatge de la Mare de Déu, patrona de Santos, es venera especialment el 8 de setembre i les històries dels seus miracles són la gran atracció del lloc, un veritable marc en el cor de la ciutat.

La capella es va edificar entre 1598 i 1603. L’accés al santuari es pot fer, des de 1927, mit­ jançant un funicular, o be per un camí amb 415 graons, en el re­ corregut del qual hi ha 14 cape­ lles amb representacions de la Via Sacra. El Monte Serrat va re­ bre aquesta designació en 1604, per ordre de l’aleshores governa­ dor Francisco de Souza, un espa­ nyol devot de la santa patrona de Catalunya, un any després de la Vista de Santos des de Monte Serrat construcció de la capella. Fins llavors, era anomenat Turó de São Jeronimo.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

S’explica que, en 1614, quan el corsa­ ri holandès Joris von Spielbergen va envair la vila, part de la població va fugir per la muntanya. Quan els perse­ guien, els corsaris van ser sorpresos per un allau de pedres i terres que es van despendre de la muntanya i els va sepultar tots. El poble va atribuir el fet a un miracle de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest fet va ser el motiu per el qual va esdevenir patrona de la ciutat, amb la inauguració de la Sala de Festes i Restaurant de la S.A. Ele­ vador Monte Serrat.

Retrat de Joris van Spilbergen Del llibre De reis van Joris van Spilbergen naar Ceylon, Atjeh a Bantam (1601­1604) publicat per De Van Linschoten Vereniging (XXXVIII)

A més de comptar amb terrasses i mirador, el 1934 l’edifici de la sala de festes es va convertir en seu del Casino de Monte Serrat, que va rebre artistes com Car­ mem Miranda, Francisco Alves i Sílvio Caldas fins a ser tancat en 1946, quan el president Gaspar Dutra va prohibir el joc al Brasil.

Reformat el 1998, l’edifici dis­ posa de cafeteria i els seus espais es destinen a esdeveniments so­ cials i culturals.

Extret de: turismosantos.com.br Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

26 dies després

Els coloms volen. Les àligues també volen, i que n’és de bonic el seu vol! Si teniu l’o­ portunitat d’extasiar­vos veient­les volar en directe, des d’algun turó o d’una prada ele­ vada (jo he tingut la sort de viure uns moments així), és un goig veure la majestat del seu vol.

Potser he començat massa romàntic, i el meu deure en aquest espai en el que ara em trobo és el d’escriure vers algun fet determinat. Bé, si els coloms i les àligues volen, el mateix passa amb el temps. No ens adonem i el temps corre com un desesperat. El temps ens vola de les mans.

Només han transcorregut 26 dies des del 14­F, la data d’unes eleccions que no han estat com per entusiasmar­nos massa, degut al fet d’una baixa participació. Tot i reconeixent que hi hagué una manca de voluntat en votar, els resultats són els que foren, i en con­ seqüència són els que valen i els què hem d’acceptar. Els acceptem els independentistes i els han d’acceptar els que no ho son, i sinó, que s’haguessin mogut més.

En conclusió, les Eleccions del passat mes de febrer ens han donat un resultat amb una majoria de més del 50% dels que volem marxar del garbull de pobles de l’Estat veí.

Aquesta lliure majoria ha donat a la senyora Laura Borràs i Castanyer la ferma respon­ sabilitat de ser la Presidenta del Parlament.

No sabem quina serà la seva trajectòria, però d’entrada ens ha sorprès força. Ha convi­ dat a tots els diputats, segons les pròpies paraules, a no posar límits a la Democràcia.

Ha declarat que no permetrà ingerències, ni polítiques ni judicials. Molt ben dit! Però, que es prepari, perquè a no tardar gaire li cauran les bufetades per tots els costats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Hi ha hagut una abraçada commovedora entre ella, la senyora Laura Borràs, i la senyo­ ra Carme Forcadell. La primera decidida a la defensa de la Democràcia. La segona jut­ jada i empresonada per defensar la Democràcia.

Encara n’hi ha molts que s’estranyen quan els diem que volem escampar la boira d’a­ quest país de bojos. Ho hem de fer i quan més aviat millor, perquè sinó, acabarem tan sonats com ells. Ja fa massa temps que dura aquesta trista situació del “volem marxar”, i quan ho diem, apa, ja hi som, clatellots per aquí i clatellots per allà, i altre cop a dei­ xar passar uns quants anys callats i sotmesos, i sense tenir ni esperar cap notícia de la volguda Democràcia.

Tenim una mesa del Parlament constituïda i, si no s’enfonsa el món, tindrem un Parla­ ment que lluirà una folgada majoria independentista. Cal que s’ho prenguin seriosa­ ment, que no tornin a fer el carallot com ha passat altres vegades, i que es preparin per fer la feina per la qual han estat votats.

D’ací a pocs dies, segurament, serà nomenat el 132è President de la Generalitat. El càrrec d’Honorable recaurà en la persona de Pere Aragonès i Garcia, nat a Pineda de Mar el mes de Novembre de 1.982. És d’Esquerra Republicana. No em pregunteu el per què, però no me’n refio massa d’aquesta persona. No tinc res en contra seva, però em causa un “no sé què” que produeix un “ja t’ho deia”.

Cal esperar esdeveniments. Comprenc que no és lícit jutjar una persona només per im­ pressions personals. Tant de bo sigui jo qui s’equivoqui al pensar malament, i que pu­ gueu dir que estic més sonat que un xiulet afònic. Seria perfecte que jo m’equivoqués i que aquest “bon home” ens portés fins a l’estimada Independència.

Alexandre Revista "El Llop" Núm. 059 (12/03/2021)

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Absis

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

CURIOSITATS:

L’allioli i el rastre de la cuina catalana al món

Què és l’allioli?

L’allioli és una salsa espessa i de color groguenc (o verdenc, depèn de l’oli d’oliva utilitzat) que es fa picant i emulsionant alls amb oli d’oliva, una miqueta de sal i, eventualment, suc de llimona (o vinagre) en un morter. L’allioli és una salsa pròpia dels Països Catalans (Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Catalunya Nord i Andorra i la Provença). I també de l’Aragó, Múrcia i Andalusia.

Però les antigues salses egípcies també utilitzaven l’all, l’oli, el vinagre i herbes aromàtiques. En paraules de l’escriptor Josep Pla: “l’allioli és la salsa antiquíssima, popular (marinera i pagesa), típicament mediterrània”.

L’allioli, el morter i la mà de morter: l’allioli no és d’origen francès.

Als països de parla catalana no podem concebre un allioli sense la presència del morter i la mà de morter (dita també piló, picamà o boix), que en són la iconografia bàsica. Al llarg de la història de la humanitat, nombroses, diverses i distants civilitzacions han arribat a emprar el morter i la mà de morter per tal de fer salses culinàries, barreges medicinals o productes d’alquímia. Fins i tot, el morter (encara avui dia dit així) és necessari per a la construcció d’edificis.

Assumint, per tant, que l’allioli és indissociable d’aquests dos estris, l’escriptor i entès en cuina Jaume Fàbrega ens apunta que el morter no és utilitzat en les cuines nòrdiques, començant per la francesa, ni molt menys al Regne Unit o als Estats Units. El solen substituir per un bol, o, actualment, per una batedora elèctrica, que, evidentment no és el mateix. La suposada atribució Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS que fan les fonts oficials i tradicionals de l’allioli com un invent de la cuina francesa resta, així, en dubtosa credibilitat. En aquest sentit, el mateix Fàbrega apunta: Notem que la cuina francesa no fa servir l’all ni l’oli d’oliva; per tant, no formen part dels seus paràmetres habituals.

L’allioli: un invent català?

No seria, doncs, l’allioli un invent català, quan els catalans (els actuals occitans) ocupàvem més de la meitat del que ara és territori francès?

En la nostra cuina medieval, per exemple, ja hi ha salses d’all barrejades amb pa i formatge que recorden l’actual salsa grega Skordalia (skordos vol dir all).

L’allada o salsa d’alls: els precedents de l’allioli.

A la cuina monàstica de sant Benet (s. XII) i a l’ordre del Cister, ja hi apareix el gust per l’allio­ li: era dit allada o salsa d’all. El dramaturg grec Aristòfanes (448 aC­380 aC), al segle V aC ja va fer aparèixer la dita salsa a la comèdia Els Cavallers (424 aC): “I jo, Dem, si no et vull i no t’es­ timo, que m’esquarterin i em coguin amb allioli. I si no em dónes crèdit, que em ratllin damunt d’aquesta taula per a fer una salsa d’alls i formatge, i que, enganxat dels testicles, m’arrosseguin cap al Ceràmic” (Cita que extrec d’en Fàbrega).

Els antecedents medievals de l’allioli apareixen al Llibre de Sent Soví (segle XIV) i al “Llibre del Coch” (segle XV) amb el nom d’allada (salsa d’alls i formatges) o alls esque­ sos utilitzats en la cuina aristocràtica de l’època.

Al segle XV, el Mestre Robert da Nola ja empra el terme alli­ oli. També el trobem citat a “Lo procés de les olives” (Valèn­ cia, 1561): “car tot l’all hi oli haureu fet triat” (vers 787) En el “Diccionari de Barberisme” introduïts en la llengua ca­ talana (Barcelona, 1568) hi trobem, a l’entrada allioli, la ci­ tació del “Llibre del Coch”(1475), on s’indica que per fer la recepta d’un gat salvatge, de caça, se l’unti amb all i oli.

Salses medievals: salsa pebrada, allada blanca, salsa de bolets i alls esquesos

També al “Thesaurus Puerilis” (Barcelona, 1580) d’Onofre Pou, apareix el terme allada o pallet o allyoli. Pel que ve­

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS iem, doncs, la forma allioli en els seves diverses conven­ cions gràfiques és pròpiament catalana i en tenim referèn­ cies escrites des del segle XVI. A França encara avui hi trobem l’aillade, l’aillouse, a Ità­ lia l’agliata i també alliolis no emulsionats com l’ajo e ojo (Laci), l’agio e ovio (Vènet) o aglio e olio en toscà. A l’Albigès (Llenguadoc) se’n diu alhada (nom que en al­ tres territoris significa sopa d’all).

A L’Alguer també hi ha l'allada. Però, si bé se’ns diu que no té res a veure amb l’allioli tal com el coneixem, ja que allí és una salsa feta amb tomàquet, sabem ara del cert que a Ciutadella, a l’allioli hi posen tomàquet torrat. No obstant això, el nom sí que ha perdurat. La petja catalana hi és ben present en el vocabulari. Tant a l’Alguer com aquí, a aquesta salsa se’n diu allada.

Definició d'Alioli

Diccionari de Barberismes (Antoni Careta Vidal)

Anteriorment, trobem descrit l’allioli durant l’Imperi romà. El primer document en què se’l des­ criu és en els escrits de Plini el Vell (23­79 dC ), durant la seva estada d’un any, al segle I d.C., a Tarragona. Allà hi va veure i escriure que: quan l’all és colpejat en l’oli i el vinagre s’infla en l’escuma de mida sorprenent.

L'allioli al món.

Salsa Tum madkuk

A Síria, avui dia, també mengen i fan una crema d’all ó "Tum madkuk" que sol acompanyar les graellades de carn, pollastre, vegetals i molts altres plats. Al Líban hi és present també amb el nom de zeit bil tum (oli i all) que no deixa de ser una pasta feta a base d’alls, sal, oli i un xic de llimona.

A Romania hi ha una salsa d’all anomenada mudjei feta a base d’alls, sal, aigua i oli de gira­sol.

Cal recordar que fruit de la Venjança Catalana, la guerra que la Companyia Catalana d’Orient féu contra la població civil grega de l’Imperi bizantí al segle XIV (1305­1307), encara avui dia hi trobem vestigis d’aquell terrible record en el llenguatge popular. És el cas d’Albània on kata­ lla significa monstre, home lleig i dolent; a Grècia, quan es vol espantar els nens se’ls diu una maledicció que diu així: “Així t’arribi la venjança catalana” i a Bulgària, expressions com Català o Fill català signifiquen home malvat, sense ànima, torturador.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Per tant, la presència dels catalans en el passat encara és ben viva en el record d’aquests pobles.

I, a banda de massacres i guerra, potser vam deixar­hi alguna cosa més.

El mot allioli: variants geogràfiques i dialectals.

Als Països de parla catalana (tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears i a Andor­ ra) en diem allioli, amb les seves diverses variants. Segons en Coromines, la pronúncia aioli és la pròpia del Maresme i les Balears.

A Occitània (especialment a Provença, la costa del Llenguadoc i les Vallades Occitanes d'Itàlia) n’hi diuen alhòli, aiòli o aïoli. S’escriu alhòli, quan segueix la norma clàssica i aiòli, segons la norma mistralenca. Ens diuen les fonts oficials que aquest mot occità ha passat al francès sota la forma ailloli o aïoli, o aïoli garni (all­i­oli guarnit) i en italià i anglès sota la forma aioli, especi­ alment a Sicília.

Merluça amb alhòli o bacallà amb allioli a l’estil provençal

A Portugal també en diuen aioli o molho de alhio e azeite. A la manera provençal, també comp­ ten amb un bacallà amb patates i allioli en el seu receptari tradicional.

A Castella hi ha l’ajiaceite o ajaceite, però solen emprar el terme català alioli pronunciat amb “l”, atesa la dificultat que els castellans tenen en pronunciar la “ll”. D’aquí, les variants que es troben a Andalusia, Múrcia i Albacete (ajoaceite), a l’Aragó (ajolio) o a Alacant (alls). Alioli és com en diuen popularment a Girona.

A l’Alguer, el pronuncien allori o alliori (recordem que la “r” per a ells sona com una “l”). No obstant això, avui dia els algueresos no mengen l’allioli com ho fem a Catalunya. En paraules de l’alguerès Giuseppe Izza (president del moviment Slow Food de l’Alguer): Aquí no es menja allioli com ho feu vosaltres. Nosaltres fem l’allada, que és pomata seca, all i vinagre; la posem, per exemple, al pop marinat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS A Malta també en mengen, d’allioli, i en di­ uen arjoli o ajjoli, cosa que no és gens d’es­ tranyar, atesa la presència catalana a l’illa durant sis segles. S’acompanya d’unes galetes típiques de Malta, anomenades Galleti, o de pa. Si ens fixem en la forma de les galetes, aquestes recorden unes d’originàries de Ma­ llorca: les Quelis (que tradicionalment eren anomenades galetes d’Inca).

La salsa porta una culleradeta de paté de tomàquet, anomenat “kunserva”, mot que, sens dubte, prové del català.

En alemany hi trobem un bon exemple de manlleu català quan escriuen allioli o alioli en nom­ broses publicacions i pàgines d’Internet de receptes de cuina. També li diuen Allioli sauce, sal­ sa allioli, Allioli­Knoblauchsosse (salsa d’oli allioli) o allioli Knoblauchcreme (crema d’oli allioli). A Anglaterra, també es diu aioli.

Al Perú i a l’Argentina, fan aioli. A l’Argentina hi posen ou, mentre que al Perú fan la recepta clàssica (alls, sal i oli). En molts casos, l’han adaptat als seus gustos tradicionals, barrejant­lo amb ají (pebrot), chipotle (varietat de chile), cilantre o jalapeño (una altra varietat de Chile). En tot Sud Amèrica i a Centre Amèrica, usen el terme aioli per designar aquesta salsa.

A les aigües de l’oceà Pacífic, trobem aioli a la illa d’Aitutaki. En un article que l’Albert Ferrer va fer sobre el viatge que realitzà a aquesta illa de Nova Zelanda, l’estiu del 2013 (www.inh.cat), ens explica com, per sorpresa seva, va tastar aioli en aquest racó de món . Al restaurant van asse­ gurar­li que era una salsa casolana, feta a base d’all i espècies locals (com el kawakawa) i que, a més, era una recepta tradicional de la cuina maorí, la pròpia de la illa. Ara bé, els orígens, no els sabien. Fent una mica de recerca històrica he trobat que el primer contacte de les Illes Cook amb els europeus es va esdevenir el 1595 amb l’explorador espanyol Álvaro de Mendaña de Neyra.

Onze anys més tard, el 1606, hi arribà Pedro Fernández de Quirós, mariner i explorador portu­ guès al servei de la Corona Hispana (llavors Portugal i Aragó eren una mateixa Corona).

Gemma Bufias Extret de: inh.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS

El drac o dragó (del llatí dra­ co, ‘serpent fabulosa’, i aquest del grec δρακον, ‘monstre fa­ bulós’) és un animal mitològic que apareix en diverses for­ mes en bastants cultures de tot el món, amb diferents sim­ bolismes associats.

El drac de la font del parc de la Ciutadella de Barcelona

És especialment molt conegut arreu d’Europa i Àsia. En la mitologia catalana té uns trets especi­ als. Present a la corona del rei Jaume I, el drac és també un dels principals símbols heràldics de Catalunya i del País Valencià.

Un drac és bàsicament com una enorme serp amb dues potes o cap –rarament quatre– i a vega­ des amb un parell d’ales. El seu rostre, així com altres parts del cos, sol estar més relacionat amb tercers animals, com lleons o bous. A tot arreu es diu que té un fort alè de foc, capaç de rostir qualsevol cosa. Els dracs catalans, a més, són capaços d’emetre un fètid alè capaç de podrir­ho tot amb la ferum que fa.

Normalment són salvatges i despietats. Maten els ramats i els seus amos. Custodien grans tresors en solitari i estan dotats d’una gran saviesa. Els defensen durant temps llarguíssims a causa de la seva llarga vida i de la capacitat de mirar a través de les parpelles, fins i tot quan dormen. Un dels motius pels quals són tan grans defensors de tresors, és la seva afició per dormir sobre or i tresors. Els dracs trien coves grans per viure, que els hi permeten guardar els grans tresors que tant desitgen. L’actuació dels sants ha aconseguit, però, d’amansir­los sovint, fins a tal punt que es morien de llàstima després que ho fes el sant que els havia beneït.

A cada civilització la figura del drac juga un paper important com a déu, guardià, i en alguns casos com a dimoni, però tots aquests sentits mitològics estan d’acord que es tracta d’un ésser poderós i respectable, en algunes civilitzacions és reconegut també per posseir gran saviesa. Els dracs sovint passen per tenir un significat espiritual major en algunes religions i cultures del món.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS El fet que tant cultures occidentals com orientals hagi imaginat rèptils gegants i alats es pot atri­ buir al contacte amb gavials, cocodrils i caimans; la troballa de fòssils de dinosaures barrejats amb altres d’animals voladors com pterosauris i a l’associació de llangardaixos i rèptils amb la sexualitat masculina.

Escut de Pere el Ceremoniós

Bandera de Gal·les

Drac xinès

El tret comú de tots els dracs és com tota mena de característiques d’animals de terra, mar i aire, es fusionen d’una forma tan harmoniosa, que sempre resulta ser la criatura més bella i imposant que s’hagi vist, i que representa el més perfecte equilibri entre bellesa i lletgesa. Un animal diví i l’únic digne de ser l’emblema i guardià del poder de la naturalesa.

El simbolisme al voltant del drac és essencialment el de la lluita. La lluita entre el drac i un heroi o un déu té, tanmateix, distints significats. En aquestes mítiques pugnes el drac assumeix dos pa­ pers, el de devorador i el de guardià que tenen finalment una única arrel: el d’un ésser còsmic en espera, l’acció del qual implica la mort –o el naixement– d’un ordre universal. Assumeix sovint el paper de guardià del tresor que un déu o heroi ha d’aconseguir.

Així, en un principi foren els devoradors de déus –alguns mites refereixen als dracs la causa dels eclipsis, per exemple–, o els seus enemics –cas d’Apofis i Pithon, enemics del Sol–; posterior­ ment els dracs foren forces a les quals se’ls oferien donzelles de sacrifici i no trigaren a conce­ bre’s com a menjadors d’homes. Però aquest paper no s’allunya del de guardià, que implica l’espera i manteniment d’un ordre, sigui per una nova vida per l’univers o el d’un lloc sagrat.

Justament perquè són guardians d’alguna cosa sagrada és que són simbòlicament el pont a l’altre món o la prova de tot heroi.

Les actituds preses en les cultures del món davant la figura del drac i la lluita que suposa es dis­ tancien a vegades. Particularment comparant la idea del drac en l’Orient llunyà a la del drac en Occident. Els dracs xinesos (long), els japonesos (riûs) i els coreans són vistos generalment com a benèvols, mentre que els europeus són generalment malèvols. Tanmateix, els dracs malèvols Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS no estan restringits a Europa i ocorren també en la mitologia persa i altres cultures. El tema és evidentment complex, i ha variat al llarg de la història, per exemple, entre els romans, típics re­ presentants de l’Occident antic, el drac era considerat un símbol de poder i saviesa. En moltes cultures orientals els dracs eren, i en alguns cultes encara hi són, reverenciats com a represen­ tants de les forces primitives de la natura i l’univers.

Orient A Orient, el drac sempre ha estat considerat una criatura benèfica i un símbol de bona fortuna. A diferència dels seus congèneres occidentals, els dracs orientals no escupen foc ni tenen ales, tot i que normalment poden volar gràcies a la màgia. Un drac típic d’Orient té corns de cérvol, cap de cavall, coll de serp, urpes d’àguila, orelles de bou i bigotis llargs com els dels gats. En les lle­ gendes xineses hi ha dracs que vigilen els cels, dracs que porten la pluja i dracs que controlen els rius i rierols. Al Japó, on se’ls té per éssers savis, amables i sempre disposats a ajudar, els dracs han estat durant segles l’emblema oficial de la família imperial.

Celebració de l'any nou xinès Els dracs xinesos i japonesos simbolitzen el poder espiritual suprem, el poder terrenal i celestial, el coneixement i la força, i per tant són benèvols. El drac és la insígnia més antiga de l’art d’aquests països. Proporcionen salut i bona sort i viuen en l’aigua. Segons les antigues creences xineses, porten la pluja per la recol·lecció. És per això que el drac es convertí en el símbol im­ perial d’aquest país.

A l’Himalaia hi representen la bona sort. A Corea, com s’ha dit més amunt, també tenen els seus dracs, de similar caràcter positiu.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS També el drac es representa amb corns i escates, i el seu espinàs està estarrufat amb pues, i té una perla a la gola que pot escopir, la qual representa el poder del sol que en ell hi resideix i és la base de la seva força i poders. Aquesta poderosa perla és la pedra més sagrada i preciosa, de lluentor pròpia i molt pesant, l’anomenen: “pedra que concedeix tots els desigs” i està situ­ ada exactament al nivell nou del coll d’un drac. La perla pot regir, i de fet regeix, les marees, les fases de la lluna, la pluja, el tro, el llamp elèctric i el mateix cicle de la vida: mort > trans­ formació > renaixement. Els dracs de vegades les escupen, i la seva lluentor pot il·luminar bé una casa sencera.

Occident Les tribus nòrdiques d’Europa associaven el seu folklore amb alguns aspectes terrorífics dels dracs. La mitologia germana inclou el drac (Nidhug o Níðhöggr) entre les forces de l’inframón.

S’alimenta de les arrels de Yggdrasil, el freixe sagrat que estén les seves arrels a través de tots els mons. Els antics escandinaus (els víkings), ornaven les proes de les seves naus esculpint­les­ hi en forma de drac. Empraven aquesta decoració en la creença que així espantarien els esperits (Landvaettir) que vigilaven les costes a les quals arribaven.

També els dracs apareixen en poemes germans: en Beowulf, un poema èpic anglosaxó, el més antic que es conser­ va. Un home anomenat Beowulf, que havia lliurat el seu poble d’un monstre mig home i mig diable, després, ja con­ vertit en rei, lluita contra un drac, pug­ na en la que ambdós moren. En el Cant dels Nibelungs, un poema èpic medie­ val anònim, Sigfrid mata un drac, i en ungir­se amb la seva sang, es fa immu­ ne a tot mal o dolor.

Pels celtes, el drac era una divinitat dels boscs, la força del qual podia ser contro­ lada i utilitzada pels mags. Entre els con­ queridors celtes de Britània fou símbol de sobirania, i durant l’ocupació romana de l’illa ornà els estendards de guerra, convertint­se en un símbol heràldic i després militar. Entre els romans, com s’ha dit més amunt, el drac era considerat un símbol de poder i saviesa. Per a la mitologia eslava, el drac era una de les formes que adoptava el déu Veles, senyor del Món Subterrani, ad­ versari de Perú, déu del tro.

Vaixell víking que portava Harold III de Noruega contra el seu germanastre Olaf II (1030)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Els cristians heretaren la idea hebrea del drac, que apareix en l’Apocalipsi, de l’apòstol Joan, i en altres tradicions posteriors. En l’art cristià medieval simbolitza el pecat i en aparèixer sota els peus dels sants i màrtirs representa el triomf de la fe i els regnes cristians sobre el diable. La lle­ genda de Sant Jordi i el drac, pròpia de Catalunya, mostra clarament aquest significat.

En el simbolisme medieval la idea de lluita contra dracs va servir per enfortir la motivació dels regnes cristians. Es presentaven sovint també com a representacions de l’apostasia, l’heretgia i la traïció, però també de còlera i enveja, i presagiaven grans calamitats. Algunes vegades signifi­ caven la decadència i l’opressió, tot i que serviren també com a símbols per la independència, el lideratge i la força. Els colors sovint determinaren el simbolisme que tenia un drac. En la pauta del viatge de l’heroi, els dracs representaren l’obstacle o el temor, i el pas necessari per tornar a la llar, i com molts dracs es presenten també com l’encarnació de la saviesa, en aquestes tradici­ ons matar­ne un no només donava accés a les seves riqueses, sinó també significava que el cava­ ller havia vençut la criatura més intel·ligent. Un altre tret del drac en la mitologia clàssica de l’època cavalleresca és el drac com guardià que custodia o segresta princeses als seus castells.

A l’Occident de l’actualitat és gairebé sempre concebut a la "hollywoodesca", és malvat, po­ derós i cruel, una de les fetes clàssiques dels herois (Hèrcules, Sigurd, Sant Miquel, Sant Jordi) era arribar a matar un drac, en les lle­ gendes alemanyes antigues protegien tresors i secrets. En el drac s’hi veuen la serp i l’au, com la terra i l’aire, els corns representen vi­ rilitat i força, prenent forma de corns de cér­ vol, cabra, antílop o bou. De la mateixa forma la cua és de cocodril o de dinosaure, de peix o d’anguila, i fins i tot de dofí o de colobra.

Sempre es resumeix en la combinació de foc i aigua. I alguns el caracteritzen com un tret de cada estació, una seca i l’altra humida. Així és com un pensaria que hauria de veure’s com una cosa resolta i sense forma, però sempre ha anat d’un ésser formós, imponent i d’apa­ rença única. Sense cap mena de dubte, el drac és i seguirà sent el rei dels animals fantàstics i del món de la fantasia.

El drac de Vacarisses

Extret de: ca.wiquipedia.org

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

D’on ve la llegenda de sant Jordi

Fragment de pintura mural a l’església de Debre Berhan Selassie Gondar ­ Etiopia

Un dels trets més distintius de la diada de Sant Jordi és la llegenda, que tothom sap. Cada 23 d’abril proliferen representacions de tota mena que l’expliquen, se n’editen llibres infantils i també és ben present en la nostra història de l’art. Però la llegenda de sant Jordi és un relat que té gairebé 2.000 anys d’història i que en tots aquests anys ha estat notablement desvirtuada. Ar­ renca amb les persecucions cristianes durant l’imperi romà, també hi intervenen les croades, amb un dels llibres més difosos de l’edat mitjana i el folklorista Joan Amades.

Per una banda, hi ha la vida del sant, un militar romà del segle III d’origen grec convertit al cris­ tianisme i mort en martiri per no haver volgut abjurar de la seva fe. Tot i que la historicitat del personatge és molt discutida, els fets van passar a l’Orient Mitjà i se’n va estendre el culte tant entre el cristianisme com en l’islam. Amb l’arribada de les croades del segle XII, els soldats el van agafar per referent i, en tornant als seus regnes europeus, se’n va expandir el culte. Això ex­ plica per què sant Jordi és el patró de Catalunya però també de més indrets, com ara d’Anglater­ ra, de l’Aragó o de Portugal.

Tanmateix, la llegenda en què s’inclouen els episodis de sant Jordi, el drac i la princesa no va aparèixer fins al segle XIII, dins de la Llegenda àuria. Aquest llibre, com veurem més endavant, va tenir una gran influència i es va difondre per tot Europa. En les successives versi­ ons i traduccions que se’n van fer, les vides dels sants es van anar desvirtuant i es va passar de les 180 històries originals a més de 400.

L’impuls de la Llegenda àuria es va allargar durant tota l’edat mitjana i va ser font d’inspiració de diversos escriptors i artistes. També és arran d’aquest llibre que sorgeixen nombroses llegen­ des guerreres en què sant Jordi apareix miraculosament fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla. És el cas de la presa de la ciutat d’Alcoi i més versions en què sant Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Jordi intervé en favor dels comtes catalans i reis de la Corona d’Aragó. Durant aquest període, el 1456, sant Jordi també fou declarat patró oficial de Catalunya.

L’altre gran estudiós que va documentar la llegenda de sant Jordi va ser el folklorista Joan Ama­ des al Costumari català. La versió que va aplegar al segle XIX té un seguit de trets que són únics de la versió catalana, fruit d’un lent procés d’adaptació que va durar segles. El primer és la loca­ lització: el nostre relat no passa a Silene (Líbia), on el va situar Iacoppo da Varazza, sinó a Montblanc, i en algunes versions, a Rocallaura. I el segon matís és que la nostra tradició oral ex­ plica que, una vegada mort el drac, les gotes de sang que arribaven a terra es convertien en un roser que floria amb profusió i del qual el cavaller va agafar la flor més formosa per obsequiar la princesa abans de desaparèixer.

La Llegenda àuria (llatí: Legenda Aurea) de Ia­ copo da Varazze és una popular col·lecció d’hagio­ grafies o Flos Sanctorum, això és, vides de sants, que van ser de gran difusió al final de l’edat mitja­ na. La seva recopilació sembla que fou al voltant del 1260. Inicialment titulada Legenda sanctorum (Llegendes dels sants), va esdevenir popular amb el nom amb el qual és coneguda avui.

Aquesta obra va tenir des de la seva redacció, cap al 1261­1266, un èxit considerable. Va esdeve­ nir, amb la Bíblia, l’obra més llegida, més copiada i sobretot més «augmentada». De fet, durant els segles XIV i XV, no és estrany trobar còpies que contenen més de 400 històries en relació amb les 180 originals. S’estima que n’hi ha més de 1.000 manuscrits, dels més senzills als que contenen miniatures, i n’existeixen edicions en els principals idiomes europeus. El manuscrit més antic con­ servat n’és del 1282 i es conserva a la Staatsbibliothek de Munic. La traducció catalana conservada més antiga n’és del segle XIII (Vides de sants rosselloneses, a la Biblioteca Nacional de França, a París). La invenció de la impremta l’any 1450 va augmentar encara més la difusió d’aquest llibre, que va portar arreu d’Europa, entre d’altres, la llegenda de sant Jordi.

Els relats hagiogràfics de la Llegenda àuria constitueixen una de les fonts principals per al co­ neixement de la iconografia dels sants i són molt utilitzats en l’àmbit de la història de l’art. Va substituir i eclipsar altres compilacions anteriors de vides de sants, com ara l’Abbreviatio in ges­ tis et miraculis sanctorum atribuïda al cronista dominic Jean de Mailly i l’Epilogus in gestis sanctorum del predicador dominic Bartolomeo da Trento.

Extret de: vilaweb.cat i ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Un capvespre de març / Foto: Anna Benet

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 632 ­ Abril 2021­ Pàg. 50