631 - MARÇ 2021

Núm. 631 ­ Març de 2021

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

JP

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 10 Dites populars 11 Racó de la poesia 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 14 Des de Viladecavalls 20 Dels diaris 22 Racó de contes i llegendes 28 Indrets propers 30 Col·laboracions 34

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

El passat dia 15 de febrer, ens va deixar el nostre veí Martí Alavedra i Casas (n. 1930) Descansi en pau.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Per si s’ho volen enquadernar “Avui, 26 de febrer de 2020, s’ha constituït la taula bilateral de diàleg, nego­ ciació i acord per a la resolució del conflicte polític, que ha estat liderada pel president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, i pel president de la Genera­ litat, Quim Torra. Els integrants de la taula són; pel govern d’Espanya, Car­ men Calvo, Pablo Iglesias, María Jesús Montero, José Luis Ábalos, Carolina Darias, Salvador Illa i Manuel Castells; i per part del govern de Catalunya, Pere Aragonès, Alfred Bosch, Jordi Puigneró, Elsa Artadi, Marta Vilalta i Jo­ sep Rius.

Aquesta primera reunió ha servit per establir les bases del diàleg, posant da­ munt la taula alguns aspectes metodològics, i per constatar la naturalesa polí­ tica del conflicte i que aquest requereix una resolució política. En aquest sentit, les dues delegacions coincideixen que la taula de governs és un instru­ ment per vehicular una solució, i per això s’han convocat a continuar treba­ llant per impulsar el diàleg, la negociació i l’acord.

Totes dues delegacions valoren positivament aquesta primera reunió celebra­ da al complex de La Moncloa.

Els acords als quals s’ha arribat són els següents: – La taula es reunirà mensualment.

– Les reunions se celebraran alternativament a Madrid i Barcelona, a les seus oficials que els governs acordin.

– Els presidents i vicepresidents habilitaran a partir d’ara un grup de treball integrat per una delegació de cada part. Els presidents i vicepresidents s’in­ corporaran a la taula quan sigui necessari ratificar acords polítics, excepte que alguna de les parts decideixi una altra composició.

– Qualsevol acord que s’adopti en aquesta taula es formularà en el marc de la seguretat jurídica.

Madrid, 26 de febrer de 2020”

Avui fa exactament un any, d’aquest comunicat. No em sembla que faci falta que ara jo hi afegeixi cap comentari. Es comenta sol.

Xevi Xirgo elpuntavui.cat (26/02/21) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Som tafaners. Volem saber el perqué de tot. Els que intentem creure una mica, volem saber coses de Déu.

Els capellans hi donem voltes i més voltes. No en sabem una gran cosa. Ai del qui es creu saber­ne molt pensant que està per damunt del bé i del mal! L’Evangeli ens ofereix una pista. Es va sentir una veu: "AQUEST ÉS EL MEU FILL PREDILECTE, ESCOL­ TEU­LO".

Més clar, és impossible. Jesús és l’únic que ens pot orientar.

I com fer un esbós sobre Jesús de Natzaret? Jo tinc un Ilibre que n’explica quatre coses.

Si no el teniu, preneu­lo. És als peus del Sant Crist. Parlar de Jesús no és gens fàcil. És el personatge históric sobre el que més s’ha escrit i que ha tingut el màxim ressò en la història dels últims vint segles, que ha condicionat profundament la vida. L’art, la cultu­ ra, els costums i les consciàncies de més de mil milions de persones que creuen en ell.

Segons qui, fou un gran revolucionari i un lluitador. Es va envoltar de la gent més mise­ rable i desafortunada, de més mala vida i de marginats de tota mena. Va esverar als que manaven, els plantava cara i no se’n callava cap.

Var ser venut per un dels millors amics. Va afavorir a molts i a l’hora de la veritat, li van girar l’esquena. Va passar una nit malmàs a garrotades per la policia i fou vilment assas­ sinat perqué CANTANT LES VERITATS ES PERDEN LES AMISTATS. Viu encara en un munt de seguidors fidels i compromesos, arreu del món.

Sense Jesús i els seus, quina música hauria compost Bach, què hauria pintat Miquel Án­ gel, Rafael, Giotto i el Greco? No hauria existit el romànic català que deixa el món bo­ cabadat. Com hauria sigut la humanitat si Jesús no hagués existit?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Un personatge, davant del qual, la história no pot passar de llarg i per això entra de ple en la gran aventura del tercer mil·lenni viu, contradit, disputat, admirat i discutit.

La humanitat seria diferent sense l’embranzida de Jesús. L’art, la música i el pensament tindrien un altre aspecte. Va canviar de ple el rostre del món i va partir la història dels homes en un abans i un després. Encara ressona més que mai: "ÉS EL MEU FILL PRE­ DILECTE, ESCOLTEU­LO! Sebastià Codina i Padrós

Joan Margarit i Consarnau Poeta i arquitecte Sanaüja, 11/05/1938 Sant Just Desvern, 16/02/2021

Les persones que tenen l’obsessió que el seu entorn sigui segur s’ho passen molt mala­ ment, perquè el fracàs està garantit.

Fer un poema consisteix a mirar dins la pròpia vida i triar­ne allò que és universal. Un desconegut, en llegir el teu poema, ha de poder dir "aquest sóc jo i m’acaba de dir una cosa que jo no sabia sobre mi".

La vida està emparedada entre dos infinits, un infinit abans i un infinit després. És un emparedat de llum entremig de dues incògnites eternes.

Si t’has portat bé, la veritat i la llibertat t’estan esperant al final de tot. Mai fa mal la veritat, fa molt més mal la mentida.

T’has de familiaritzar amb la idea que la vida és risc, i no per això deixa de ser vida. Si t’amagues a sota el llit, allà també n’hi ha uns altres, de riscos.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema de nyàmeres Ingredients per a 4 persones:

800 grams de nyàmeres 1 porro sols la part blanca 1 bric de llet evaporada 2 cullerades de mantega 2 cullerades d'oli d’oliva Oli d’oliva extra verge per decorar 1 polsim de pebre negre i sal

Pelem les nyàmeres, les tallem en làmines i les posem en remull. Per altra banda comen­ cem el sofregit amb el porro tallat en brunoise (nomes part blanca), la mantega i l’oli. So­ fregim sense deixar que agafi color i hi incorporem les nyàmeres ben escorregudes, deixant­les coure un parell de minuts, mentre remenem per tal d’evitar que agafin color.

Tot seguit, incorporem aigua o un brou de pollastre suau, fins a cobrir­ho tot i ho deixem coure uns 40 minuts, fins que veiem que les plaques de nyàmera estan cuites (toves). Un cop cuit tot, ho passem per la batedora i tornem a posar al foc el puré resultant, incorpo­ rant­hi la llet evaporada. Remenem fins que tot s’integri i ho rectifiquem de sal i pebre.

Al moment de servir, ho decorarem amb unes broquetes de làmines de nyàmera fregides i un raig d’oli extra verge al plat. Opcionalment podem afegir­hi unes flors de romaní.

Bon profit!

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santa Maria de Lluçà El Lluçanès Es tracta d’un monestir canònic agustinià, amb orígens als segle X, ara església parroquial, amb un petit i perfectament conservat claustre, aïllat a la vall. Forma conjunt amb les ruïnes del Castell de Lluçà i amb l’església romànica rodona de Sant Vicenç, de la mateixa època.

Al segle XVII, es va refer la façana de l’església, possiblement vers 1661, reaprofitant la porta i la ferramenta romànica, datats entre 1170 i 1300, i es construí la sagristia. Aquest establiment monàstic té el seu origen en la reorganització territorial feta en un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que s’havien recuperat. Aquesta organització tenia una base militar i el castell de Lluçà formava part important d’aquella línia defensiva.

A l’ombra del castell de Lluçà es construïren pels senyors del castell, l’església de planta circu­ lar de Sant Vicenç, encara visible, i l’església de Santa Maria de Lluçà (905), aïllada a la vall al sud­oest del castell.

La Canònica L’església va adquirir certa importància a la comarca i en un moment indeterminat es va decidir d’establir­hi una comunitat de canonges, constituint­se en monestir canonical, essent un més dels monestirs canònics regulars o agustinians de la zona (com el de Sant Jaume de Frontanyà).

Possiblement es va fundar cap el 1154 i fou el primer prior Pere de Sagàs (1168­1185), seguint la regla de Sant Agustí. Per a consolidar­se, el 1192 es va posar el priorat de Lluçà sota la pro­ tecció del monestir agustinià de l’Estany.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 7

CAMPANADES Durant el segle XIII el monestir va anar prosperant, i a finals del segle és quan la comunitat va assolir la seva màxima esplendor. La comunitat era relativament nombrosa, amb onze membres, i tenia cura de la pròpia església com d’algunes més, escampades per les rodalies.

La canònica va començar a decaure al segle XIV, en el moment de la forta crisi de la primera meitat del segle, veient­se molt afectada pels terratrèmols de 1428 i 1448, els quals van colapsar el campanar, la volta de l’església i la façana.

La crisi del monestir es va anar agreujant. A començament del segle XVI, havia deixat pràctica­ ment d’existir, a mitjan del mateix segle es parla de l’estat de ruïna dels edificis, fins a extingir­ se el 1592, quan va ser secularitzat, com totes les canòniques regulars, pel Papa Climent VIII. Va quedar unit als canonges de la catedral de Barcelona, la qual va ser l’administradora dels seus béns fins a 1849.

Al segle XVII s’havia convertit en santuari marià i al XVIII es va decorar l’església seguint l’estil barroc.

A partir de la desamortització va passar a parròquia rural, sense dependència de Barcelona. Durant la guerra de 1936­39 quedà malmès l’interior del tem­ ple, però l’edifici no sofrí danys de consideració. La rehabilitació de l’església després de la guerra va im­ pulsar el seu valor històric, amb la descoberta de pin­ tures murals gòtiques i la restauració arquitectònica, fins que l’any 2000 el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Lluçà fou declarat “Bé cultural d’interès na­ cional en la categoria de monument històric”.

L’església

Campanar barroc

És una construcció de base romànica, dels segles XI al XIII. Ens trobem amb obres realitzades amb la modalitat del denominat “primer romànic” o romànic llombard, que se situa aproximada­ ment entre els anys 1035 i 1100. És un edifici d’una sola nau amb forma de T, amb un absis se­ micircular, del qual s’obren sengles capelles en els murs nord i sud respectivament, formant una mena de transsepte.

El campanar i diverses dependències monacals també es van ensorrar amb el terratrèmol. Van ser renovades entre el 1581 i el 1661. Es van refer amb estil barroc, de planta quadrada i de tres pisos, l’últim amb quatre finestrals per les campanes, i amb una terrassa amb barana de ferro fos Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­Març 2021 ­ Pàg. 8

CAMPANADES a la cúspide. Al segle XVII, es va refer la façana de l’església, possiblement vers 1661, reaprofi­ tant la porta i la ferramenta romànica, datats entre 1170 i 1300, i es construí la sagristia.

Un dels elements històrics importants eren les pintures de l’altar. Al Museu Episcopal de Vic es conserva el frontal i els laterals de l’altar de fusta pintada a la segona meitat del segle XIII, amb tres plafons esplèndidament decorats, dedi­ cats a la Mare de Déu, pintats per l’ano­ menat “Mestre de Lluçà o del Lluçanès” i una creu de fusta policromada de la mateixa època.

El claustre No està documentada la seva construcció, però tot fa pensar que és de la mateixa època que l’església del monestir (segle XII). Tenia dos pisos, però el pis superior, construït al segle XVIII, va ser suprimit durant les obres de 1967. Diuen que és el claustre més petit de Catalunya.

Amb una gran varietat d’elements decoratius de gran interès, tant en els capitells com en les deco­ racions dels respectius àbacs. Està format per un total de 18 arcs sostinguts per 22 columnes distri­ buïdes en les quatre galeries, dels quals s’han perdut dos capitells. El seu parentiu amb la primitiva ala romànica del claustre de Ripoll, feta en temps de l’abat Ramon de Berga (1172­1206), fa creure que fou construït, tot just acabada l’església, per algun escultor de la mateixa escola.

Extret de: elturistetranquil.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­Març 2021 ­ Pàg. 9

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Els cometaris que els altres fan de nosaltres diuen més d’ells mateixos que no pas de nosaltres...

Si vols estar trist, ningú no pot aconseguir que siguis feliç. Si vols ser feliç, ningú no pot robar­te la felicitat. La felicitat és una elecció...

Busca una notícia positiva i comparteix­la. Practica la bondat i evita les fanfarrona­ des...

Aprèn a rebre, no jutgis tant i estima una mica més. Viu cada moment com si fos l’últim...

Oblida’t de l’edat biològica, només són números sense importància...

Millora les relacions amb els altres. Desperta’t somrient...

Compleix algun dels teus somnis de quan eres infant. Gaudeix del que facis...

Practica algun esport i mantén el cos en actiu...

Allunya’t dels tòxics i i apropa’t una mica més als éssers estimats...

Aprèn a veure en cada dificultat una oportunitat per aprendre. Mai és tard si s’arriba d’hora...

Sigues agraït per qualsevol detall. El bé i el mal ens ensenyen...

Aprèn cada dia una cosa nova, et protegiràs de les malalties neurastènies es­ trambòtiques...

Expressa el que sents i penses i escolta els altres...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 10

DITES POPULARS

Refranys sobre la Setmana Santa

Gallejar més que el gall de la Passió: dit a persona creguda o amb excés d’orgull.

Fer Pasqua abans de Rams: avançar deci­ sions o esdeveniments. Quedar embaras­ sada abans del casament.

Quan el cucut no canta per Setmana Santa és pres o mort o lligat a França.

Anar d’Herodes a Pilats: Anar de mal en pitjor.

Ser la pell d’en Barrabàs: Ser una mala peça. Ser entremaliat (la mainada), o do­ lent.

Portar la creu: patir.

Passar pel carrer (camí) de l’amargura: pa­ tir molt.

Passar un calvari: patir molt i durant temps.

La Quaresma ventosa i la Pasqua plujosa fan l’era granellosa.

La setmana del Ram renta tos draps, que per Setmana Santa pluja a manta.

Carnestoltes, quinze voltes, i Nadal, de mes en mes; Pasqua, de vuit a vuit dies; Quaresma, no tornis més.

Pasqua i Nadal, s’esperen amb alegria i passen com altre dia.

Pasqua i Quaresma mai vingués.

Rentar­se’n les mans: desentendre’s d’un tema o eludir responsabilitats.

Pasqua marçal, porta mal any.

Posar el dit a la llaga: Fer referència a un afer dolorós o que s’ha trobat la resposta correcta a un tema.

Pasqua marçal, anyada mortal.

Plorar com una Magdalena: plorar molt i amb sentiment.

Pasqua marçal, misèria mortal.

Pasqua marçal, fam o mortaldat.

Extret de: tematic.dites.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA

Ulls de foscor A la memòria d’en Joan Margarit (1938 ­ 2021)

Per allà va el tren on viatja l’amor, millor no arribis tard doncs mai espera, sabràs que és com un riu i dues riberes: enfront de la ventura viu el dolor.

Ja t’han mirat els ulls de la foscor i la esperança ha marxat. És passatgera.

Si has comptat els colors de primavera encara quedes lluny d’algunes morts.

Felicitat, constant o peregrina, quan a la vida el mal t’atropella sempre queda una llum que t'il·lumina.

Igual que a un camp florit volen abelles retornarà el bé com a pluja fina com espurnes a un cel de mil estrelles.

Pedro Puerma

Poema per a Jana Encara avui sovint enyoro el tacte suau de les teves mans, aquelles mans menudes que cercaven les meves, i aquells teus ulls brillants que feien llum arreu on t’adreçaves.

Enyoro, sobretot, les teves rialles.

Cada instant a prop teu era una festa de sons i de colors, d’estímuls i mirades, i aquell teu cos menut molt abraçat al meu tendre i festiu, Ilibert i alhora vulnerable.

Enyoro el teu somriure i soc feliç cada cop que el retrobo en els teus ulls mirant­me.

Pep Cortés

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 12

RACÓ DE LA POESIA

A març, reneix la primavera Companys, veïns, amics i els que arrelades tenim a Catalunya nostres llars, què importa d’on venim i a on hem deixades les restes angoixoses d’un passat ?

Que Catalunya és part, avui encara, del que són els Països Catalans, I federats o no amb ells, també ens cal ara el defensar l’Amor entre els humans.

Que tots els que habitem dins les fronteres que el temps i les baralles han marcat les deixem ben tancades a les feres i obertes als de bona voluntat.

Que no ens duguin a engany falses promeses dels que dominen les rendes de l’Estat, o dels que esclavitzant­nos han esteses lleis opressores que sempre ens han obviat.

Tots junts, sense recances ni quimeres al que ara ens queda, fem­hi amb llibertat i amb diferents anhels, bastions de pedres que amb pau i amor ens tinguin aplegats.

Cultura i llengua, sí! Per sempre obertes a aprendre el que de fora ens ha arribat, però sense que aquestes descobertes ens facin perdre un gram del que és nostrat.

Seguem tots els lligams i les cadenes que ens fan sucursalistes d’uns estranys, siguem valents i amb les ànimes plenes d’empàtica fervor trenquem paranys.

Fem que al concert mundial sonin ben altes les nostres veus i, sense estar engabiats, agermanem­nos junts amb aquells altres que lluiten per un món de llibertats.

Enguany a març, reneix la primavera i ens parla d’un futur més ben girbat, en que millor salut i la Senyera emparin ja la nostra societat.

Febrer del 2021 Eleccions pel govern de Catalunya.

Xavier Coderch i Vives

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Isidor Pou Costa 1925 ­ 2021

Autoretrat

Ens ha deixat un bon amic i gran col·laborador. Volem fer ressaltar la seva gran predilecció pel poble de Vacarisses on ha viscut bona part de la seva vida. Va néixer a la Masia L’Estanyol del Brull, a la falda del Montseny (La Plana de Vic).

Ha dedicat tota la vida a la pintura a l’oli amb una extraordinària i exuberant producció referent a paisatges on predomina l’encant de les masies pairals cata­ lanes amb les seves xemeneies que fumegen, les eines més característiques de pagès, les muntanyes, (principalment els cims, crestes i les fondalades del Montseny), els rierols, els camps i feixes, les boirades originals i recargolades del captard i el suau entorn del nostre món agrari característic de les nostres ter­ res. No hi manquen, en algunes raconades, els ramats i les seves encantadores feixes de conreu, de secà i de regadiu. Enamorat de la natura i de l’art escam­ pats arreu del país, ha trepitjat els racons més amagats, quedant embadalit i bo­ cabadat. Home de fe, s’ha emocionat visiblement davant del devessall de la bellesa que es desborda per tots cantons. L’enhorabona, amic Isidor.

Als 14 anys deixava la llar pairal i a Terrassa, entra a l’Escola d’Arts. A Bar­ celona feu la carrera d’Arts i Oficis a l‘Escola Massana. Ha viscut sempre a Sabadell amb la seva esposa Carme Gargallo i el seu fill Lluís. Durant més de 40 anys ha exercit diferents càrrecs a la Caixa d’Estalvis. Ha tingut la seva llar i els tallers ran de Sant Fèlix, on rodejat de molts amics ha elaborat les se­ ves obres d’art. Han sovintejat les seves presentacions i exposicions en locals de la seva ciutat i de la comarca, com també a Euskadi, Suïssa i en molts in­ drets dels Països Catalans.

Com a amic primordial dels vacarissans, ha participat en tots els esdeveniments i commemoracions festives i històriques. Ha donat dues col·leccions, molt con­ siderables, una a l’Ajuntament i l’altre al Museu­Arxiu de l’Església. Cada any, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT per la Festa de la Parròquia, oferia una de les seves obres per a ser sortejades a benefici de l’Església. A finals del segle passat i amb motiu de la restauració dels quatre retaules malmesos en la guerra franquista, la construcció del Museu i la recuperació del culte a Sant Felip Neri, va ofrenar el quadre del felipó que es pot veure al capçal de la capella del S.S. Participava en les rutes culturals i en els viatges extres que, de tant en tant, organitzava la parròquia a diferents in­ drets d’Europa. Vull recordar que, durant una nit, a Suïssa, va presentar diversos dibuixos d’un castell proper a Interlaken, que oferí, l’endemà, a cadascun dels que integraven el grup.

Siguin aquestes paraules un testimoni de condol vers la seva esposa Carme i el seu fill Lluís. Als dos us dono l’enhorabona per haver tingut espòs i pare durant tants anys i per la compenetració familiar demostrada anant per tot arreu, sem­ pre plegats i per l’entranyable vellesa que li heu proporcionat.

Reposa en la Pau de Déu, bon amic i col·laborador i autor de la bellesa que tant bé has aconseguit plasmant en les teles de les teves obres pictòriques i esculturals.

Gràcies per l’estimació i afecte que t’has ben guanyat.

Mn. Sebastià Codina i Padrós Fill predilecte de Vacarisses

Un dels seus primers dibuixos Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

JP

El personal de la biblioteca municipal El Castell JP

continua portant lots de llibres en préstec a les residències de gent gran.

Residència La Masia

Residència El Serrat JP

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Eleccions al Parlament de Catalunya 2021 ­ Resultats a Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A JESÚS TOTHOM US BUSCA...

Bosc endins, Jesús pregava, quan el troben ja es fa clar; Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

1 4 Són els quatre, sempre es troben Per entendre’n una mica amb Jesús, quina amistat! del sofrir de la dissort Ran del Llac hi viu la sogra i si us han clavat les urpes de l’amic preocupat, entendreu la mala sort pioqueja, Pere es queixa dels que arronsen les espatlles i Jesús la fa aixecar: sota el pes del gemegar: Si el busquéssim, trobaríem Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà. sempre a punt un cop de mà.

2 S’ha estimbat la gran febrada i serveix als convidats...

Cap el tard es presentaren una colla de nafrats... retornaren cap a casa estrenant el caminar: Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

5 No és estrany, sovintejava unes nits de prec intens.

El buscaven els deixebles: –Tots t’enyoren, no comprens que la teva companyia la trobem tan a faltar?

Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

3 Els malalts de mala guerxa, epilèptics atordits, s’han trobat de cop i volta endreçats, nets i polits; a l’obaga d’un Déu­Home la malura es va arronsar: Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

6 –Cal que busqui gent de fora sense adreça ni cognom.

A la casa del meu Pare, ja ho sabeu, hi cap tothom. És aquesta, és la dèria, que ningú no em pot frenar: Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 I voltant de poble en poble feu conèixer els seus intents resseguint les sinagogues i engrescant els seus oients.

–Mai ningú com aquest home l’ha sentit algú a parlar?

Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

8 Als rabins se’ls fa saliva i l’enveja és torna corc i els que manen ja fan llista: és Jesús el gran destorb. És l’orgull que els entrebanca i els empeny a relliscar: Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

Bosc endins, Jesús pregava, quan el troben ja es fa clar; Si el busquéssim, trobaríem sempre a punt un cop de mà.

Sebastià Codina i Padrós Febrer de 2021

L'agonia a l'hort ­ Andrea Mantegna, 1457­1459 – Pintura sobre fusta.

Musée des Beaux­arts, Tours (França) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 19

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Benvolgut interlocutor M’agradaria començar aquest missatge amb una salutació sense gènere, però, en absència d’alguna expressió que englobi qualsevol persona a qui em pugui dirigir, conservaré la que he escrit en el títol, assumint que t’hi sentiràs al·ludit siguis qui si­ guis, i hagis nascut ací o allà.

Com pots comprovar, em dirigeixo a tu en la meua llengua, que és la que es parla en el nostre país i la que he utilitzat sempre que he pogut, encara que no sempre que he volgut. Segurament em veuràs dubtar en alguns moments si no aconseguei­ xo que mantinguem un diàleg prou fluït, i deixaré anar una mica expressament al­ guna expressió en la llengua que tu parles. I et demano disculpes per això, perquè això és fer la feina a mitges. Faré, doncs, un esforç i continuaré aferrant­me al meu català incloent, mentre tu i jo parlem del tema que ens ha unit i que ens exi­ geix que seguim la nostra conversa enmig del carrer, per telèfon, o a banda i banda d’una taula de despatx.

No faré veure que el motiu de no parlar­te en català és perquè no entenc prou el cas­ tellà o perquè em costa expressar­m’hi. Seria una gran mentida, perquè el conec prou bé i m’atreveixo a presumir de tenir­ne un bon nivell oral i escrit. Si t’ho dic, serà una petita broma que em faig a mi mateixa, convidant­te a entendre­la a mitges.

Seria fàcil per ambdós que, tot d’una, la conversa adoptés la llengua que tu parles.

Ens expressaríem amb comoditat i fluïdesa, sense espais en blanc o titubejos. Ben segur que tu agrairies el meu gest per poder explicar que a Catalunya no es discri­ mina ningú per no (voler) parlar català i que la gent és amable i acabem parlant en una llengua que no és la nostra només perquè tu puguis parlar amb comoditat la que consideris teua.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 20

DES DE VILADECAVALLS Però en aquests moments tant em fa que puguis dir bé o malament dels qui hem de­ cidit parlar la nostra. Que és la teua, també; no ho oblidis. Perquè si ja portes un temps vivint a la meua ciutat o al poble del costat vol dir que has decidit integrar­te en la nostra societat i en la nostra cultura i, per tant, no hauries de decidir que no t’interessa parlar català. Potser fins i tot hi vas néixer i ara esgrimeixes amb orgull que tu no hi parles mai. Naturalment, és lògic que pensis així perquè l’orgull que tu exhibeixes és el que ens ha faltat a nosaltres.

Molt al meu pesar, t’he de reconèixer que no et falta una certa raó. Tu has heretat aquesta percepció independentment de la teua formació o procedència o el temps que portis vivint aquí: la teua llengua deu de ser la important perquè tothom la parla i l’entén i perquè ningú no necessita l’altra. No és només teua la responsabilitat que la llengua que em van ensenyar els meus pares estigui ofegant­se sota la indiferència i el desconeixement. Calia que visqués al carrer, i no només al cor; calia que tingués drets, i no només literatura.

Per això, a partir d’ara recuperaré el temps perdut i començaré demanant­te discul­ pes per no haver­ho fet abans. A partir d’ara, et parlaré sempre en català. Trobaràs una interlocutora comprensiva i pacient, que et repetirà el que calgui i que seguirà amb amabilitat la conversa. Agrairé que facis un esforç per parlar­lo o que utilitzis aquest moment per fer pràctiques, fins i tot que em preguntis què vol dir alguna pa­ raula que et resulti desconeguda. I no m’ofendré si, davant la meua negativa a dirigir­ me a tu en castellà, em retornes una expressió d’estranyesa; al cap i a la fi, desconèi­ xer la nostra llengua s’ha anat convertint en un dret injust.

Desitjant que ens coneguem aviat, quedo a la teua disposició.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS

Granada, ara fa 529 anys. El rei Boabdil, últim monarca nassarita de Granada lliurava les claus de la ciutat als Reis Catòlics. La historiografia nacionalista espanyola ha explicat aquella guerra (1481­1492) com la culminació de la mal anomenada “Reconquista”, la restauració de la Hispània unitària i cristiana anterior a la conquesta àrab. I ha posat l’accent en el protagonis­ me de Castella, presentada com l’únic motor de l’empresa granadina. Però, en canvi, la investi­ gació moderna revela que la conquesta del regne nassarita de Granada; no pretenia l’erradicació definitiva de l’islam a la península ibèrica; ni, tan sols, va ser una empresa exclusivament caste­ llana. La ideologia d’aquella guerra l’explica l’ambició expansiva de les corones catalano­arago­ nesa, castellano­lleonesa, i portuguesa cap al continent africà.

Abans de Granada Durant la centúria del 1300, un segle llarg abans de la guerra de Granada; catalans i portuguesos ja sovintejaven les costes atlàntiques africanes. Molt abans que Boabdil capitulés la rendició de Granada (1492), i, fins i tot, que la corona castellano­lleonesa iniciés la conquesta de les Canàri­ es (1402); les cartes marines de l’època, que es conserven a la Biblothèque Nationale de France, revelen la presència catalana i portuguesa a les illes afortunades, a la costa de Riu d’Or, o al del­ ta del riu Senegal. Vaixells mercants que enarboren les barres catalanes o les rodelles portugue­ ses; i petites factories amb noms inequívocs (Cap de l’Abad, Cap de Boixador). Una presència, amb un propòsit clarament comercial (espècies, esclaus) que revela l’interès que despertava aquella regió entre les potències europees del moment.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS També, abans que Granada També, les fonts documentals, revelen que, durant la primera meitat de la centúria del 1400, dèca­ des abans de la guerra de Granada; l’Andalusia castellana va conèixer una etapa de creixement de­ mogràfic i econòmic sense precedents. Sevilla, i en menor mesura Cadis, Jerez o Sanlucar; es van omplir de mercaders catalans, portuguesos, genovesos, francesos i neerlandesos; que comerciaven amb el nord d’Àfrica. Un exemple molt il·lustratiu d’aquest fenomen és la nissaga catalana Esto­ pinyà, que a principis del segle XV, en nom del comte­rei Alfons el Magnànim, combatien els cor­ saris musulmans de l’estret de Gibraltar que entorpien el trànsit català cap a l’Atlàntic. Cap al 1430 s’emplacen a Jerez, i completada la campanya de Granada (1492); un membre d’aquella nissaga, Pere, lideraria la conquesta hispànica de Melilla (1497) i d’Orà (1509).

Fragment d'una carta naval de la costa atlàntica nord­africana (1378) Font: Bibliothèque Nationale de France

Molt abans que Granada La guerra de Granada, oportunament vestida amb la ideologia religiosa imperant (l’expulsió del “moro”, el triomf de la creu); no va ser la culminació de la Reconquista; sinó que va ser un episodi més d’un conflicte amb una claríssima naturalesa econòmica. Les fonts documentals, una altra ve­ gada, revelen que el 6 de setembre de 1339 (un segle i mig abans de l’inici de la guerra de Grana­ da); una aliança formada per les cancelleries de Barcelona, Toledo, i Lisboa; es va enfrontar amb un bloc integrat pels regnes nassarita de Granada, marínida del Marroc, hàfsida d’Algèria; ... i la cristianíssima república de Gènova. La victòria de l’armada peninsular, comandada per Jofré Gila­ bert de Cruïlles, almirall de Catalunya, garantiria el control del mar d’Alboran (l’extrem occidental de la Mediterrània) i posaria la primera pedra en la conquesta de Granada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS La guerra de Granada Una primera observació de les fonts, delata un claríssim intent castellà d’apropiació de l’empresa granadina. Andrés Bernaldez, el cronista d’Isabel la Catòlica, relata que el “cerco y toma de Gra­ nada” –es a dir l’operació que culminaria l’empresa granadina–; va ser obra, exclusivament, de les oligarquies castellanes: el Maestre de l’orde de Santiago; els ducs de Cadis i de Escalona; i els comtes de Tendilla, de Cifuentes, de Aguilar i de Ureña. Però, en canvi, quatre segles després (1892), l’historiador Joaquin Duran Lerchundi –premi d’investigació Cuarto Centenario de la Con­ quista– afirma que a l’arxiu històric de la ciutat, sospitosament, no es conserva cap dada al respec­ te. I, fruit de la seva investigació, afirma que “Fernando (el monarca catalano­aragonès) tomó el mando del ejercito en abril de 1491 (...) hasta la rendición definitiva” (la de Granada).

Fagment d'un mapa peninsular de 1482 / Font: Cartoteca de Catalunya

El comandament de Ferran En aquest punt és important destacar que Ferran mai va tenir cap autoritat a Castella, més enllà de la regència que, de forma intermitent, va exercir després de la mort d’Isabel (1504), passats dotze anys de la conquesta de Granada. A les portes del palau reial de Toledo encara retrona el clam recurrent de l’aristocràcia castellana: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. Llavors la qüestió que es planteja es: si la corona castellano­lleonesa era el motor d’aquella empresa; per què Isabel no va assumir el paper que li corresponia fins al final de la campanya?. Quina era la causa d’aquell canvi en la direcció de l’exèrcit?. El mateix Duran Lerchundi apunta que aquell fet es va produir en un moment crític: la preparació de l’assalt definitiu a la capital nassarita.

Mentre tant, Isabel i la seva cort, s’arrepapaven a Moclin (a 20 quilómetres al nord).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS El bloqueig naval català Tots els historiadors moderns coincideixen en la idea que la conquesta de Granada no hauria es­ tat possible sense el bloqueig naval al mar d’Alborán, que va impedir que el regne wattàssida de Fes, en aquell moment el principal aliat dels nassarites granadins, s’impliqués en el conflicte.

Aquell operatiu naval, que les fonts documentals cataloguen de gran envergadura, va estar for­ mat per les Galeres de Catalunya; i per la “Armada de Vizcaya”, de la corona castellano­lleo­ nesa. No obstant això, les fonts revelen que les galeres catalanes –i el seu comandant, Galcerà de Requesens, almirall de Catalunya– van jugar un rol protagonista. La intervenció naval catalana culminaria amb la conquesta de Màlaga –el principal port del regne nassarita–; el 18 d’agost de 1487, després de sis mesos de setge (el més llarg i costós de la campanya granadina).

Gravat de Màlaga (1595) / Font: Cartoteca de Catalunya

La infanteria catalana Abans i després de Màlaga, les forces militars catalanes van progressar terra endins, i van gua­ nyar progressivament diverses places nassarites situades en el camí entre la costa i Granada. El Dietari de la Generalitat conté anotacions que consignen, per exemple, la conquesta “catalana” d’Àlora (1484); de Vélez­Màlaga (1486); de Vera (1487); de Cuevas (1487); o de Baza (1489). I diverses fonts, confirmen la presència de 2.000 cavallers i infants catalans en el setge i conques­ ta de la capital nassarita (1491­1492), que representarien el 40% dels 5.000 efectius de Ferran el Catòlic en aquell operatiu. Fins i tot a Bernáldez, se li escapa que “que los otros caballeros de Andalucia e los grandes de Castilla, como estaban tan cansados de venir de tan lejos a las otras guerras e cercos, no vinieron a este en persona, salvo enviaron sus capitanes con gente”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS La Granada que va trobar Ferran Quan Ferran va posar els peus a Granada es va trobar una ciutat totalment islàmica, que no con­ servava cap vestigi de la Elvira romano­visigòtica i cristiana que l’havia precedida en el temps.

Però, en canvi, una carta de l’any 1351, redactada pels ambaixadors catalans a Granada relata que la immensa majoria de la població de la capital nassarita era d’origen autòcton; és a dir his­ pano­romans­visigots, que s’havien islamitzat abans, durant i després de la conquesta àrab (711).

En les capitulacions de 1492 es va garantir la pervivència de la comunitat musulmana. La guerra religiosa, ... i la ruïna econòmica de Granada!!!; no arribaria fins l’any 1500 (vuit anys després de la conquesta), quan el castellaníssim cardenal Cisneros, amb l’espanyolíssim pretext de la unitat de la fe, iniciaria la persecució contra els granadins de confessió musulmana.

Gravat de Granada (1565) / Font: Cartoteca de Catalunya

Abu­Abd­Al·lah Muhàmmad o Muhàmmad XII de Granada (Granada, 1452 ­ Fes, 1528), cone­ gut pels castellans com a Boabdil, va ser el dar­ rer rei musulmà de Granada, pertanyent a la dinastia nassarita.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS

Mort per enverinament de Ferran II

El dia 23 de gener de l’any 1516, ara fa 505 anys, moria a Madrigalejo (Corona castella­ nolleonesa) el comte­rei Ferran II, anomenat el Catòlic, darrer sobirà de la nissaga Trastàmara al tron catalanoaragonès. Ferran el Catòlic, vidu d’Isabel de Castella i de Lleó des del 1504 era, també, regent de la Corona castellano­lleonesa, a l’espera que el seu net Carles de Gant ­fill primogènit de Felip d’Habsburg i de Joana d’Aragó i de Cas­ tella­ assolís la majoria d’edat.

Durant el seu govern, Ferran mai es va intitular “rei d’Espanya”, i ,en previsió que la mort se l'endugués abans que el seu net complís la majoria d’edat, dos dies abans de mo­ rir havia atorgat en testament que l’interregne seria exercit pel seu fill natural, l’arque­ bisbe de València Alfons d’Aragó­Roig d’Ivorra, als països de la corona catalano­ aragonesa; i pel cardenal de Castella Francisco Jiménez de Cisneros, als de la corona castellano­lleonesa.

Des d’un primer moment, sobre la sobtada i inesperada mort de Ferran va planar l’ombra de l’enverinament. El fet que atorgués testament dos dies abans de la mort, resultava molt sospitós. I, des del primer moment, s’havia especulat que Ferran, del que ja es sabia que durant la seva vida havia fet abús de les substàncies estimulants, hauria pogut morir a causa d’una crisi intestinal aguda, provocada per la ingesta d’un potent verí; o a causa d’un infart provocat per la ingesta ­voluntària o induïda­ d’afrodisíacs.

Però segons la recent investigació històricoforense del doctor Ferran Tognetta, el rei catòlic hauria mort a causa de la ingesta de cantaridina, un compost químic que, ja en aquella època, s’aplicava via tòpica (sobre la pell) per a eliminar les berrugues. Segons el Dr. Tognetta “un pacient que té una insuficiència cardíaca congestiva pot empitjorar d'un dia a l'altre si es provoca una descompensació. Aquest desequilibri pot provenir d'una altra malaltia, un accident o un tòxic, com la cantaridina”.

Marc Pons El Nacional (23/01/21) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 27

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

La llegenda del Martisor L'1 de març els romanesos, búlgars i moldaus celebren el Martisor

A la cultura dacia, el primer de març era considerat el dia de l’inici de la primavera. Això donava lloc a una sèrie de festivitats i tradicions que, avui en dia, encara es conserven a la zona de Romania, Moldàvia i Bulgària. Una d’elles, i la més popular, és el Martisor que, literalment significa el març petit.

Hi ha moltes llegendes que expliquen l’origen del Martisor però la més coneguda és la llegenda del Sol. Diuen que fa molt de temps, el Sol havia baixat a la Terra en forma d’un noi jove per ballar i celebrar la festa d’un poble i un drac dolent el va segrestar i el va tancar al seu castell. Aquesta llegenda diu que just després d’aquest incident, la gent i els animals, que van veure el Sol desaparèixer, estaven tan enfadats que ja no volien par­ lar ni riure. Però ningú era tan valent com per anar a rescatar­lo.

La llegenda del Martisor continua explicant que un dia, un noi jove va decidir anar a alli­ berar­lo. El camí era tan llarg que va tardar tres estacions a arribar –un estiu, una tardor i un hivern–. Tota la gent i tots els animals l’hi van regalar part de les seves forces perquè el jove valent guanyes al drac dolent.

Després de llargues lluites, el jove va aconseguir posar en llibertat el Sol, amb clams d’a­ legria per part de tota la gent. El Sol es va aixecar al cel, retornant la vida a tota la natura.

Malgrat tot, el jove valent que va alliberar el Sol, va morir tacant la neu blanca amb la seva sang.

La llegenda diu que des d’aquell moment, cada 1 de març, la gent regala un Martisor als estimats. El Martisor pot ser de moltes formes: un braçalet, un llacet, etc. Està format per dos fils, un de blanc i un de vermell. El fil blanc significa la neu, la puresa, el renaixe­ ment, la part femenina de la natura. El fil vermell és la sang del jove valent, la part mas­ culina de la natura. Aquests dos fils junts representen l’arribada de la primavera, la derrota del mal però també representen amor i respecte.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 28

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES El Martisor, es porta lligat al canell o bé penjat a la roba, durant tot el mes de març. L’úl­ tim dia del mes, es penja d’una branca d’un arbre fruiter que estigui florit. Així, la gent té la creença que l’any serà ric i ple d’alegries.

El Martisor és la metàfora perfecta per dir que el bé sempre guanya, que per molt llar­ gues i dures que semblen les lluites, mai ens hem de rendir. El Martisor també és el sa­ crifici, també és el fruit de moltes derrotes i també la llavor de moltes victòries.

Georgiana Ciupag

A l’antiguitat, especialment a les fonts romanes, la Dàcia era el país de l’Europa centreo­ riental habitat pels dacis, que els grecs anomenaven getes. Aproximadament, aquesta re­ gió estava delimitada al sud pel riu Danubi (llavors anomenat Istros) o a vegades també per les muntanyes dels Balcans (llavors Hemus), incloent així la regió de Dobrudja, habi­ tada pels getes i on entraren en contacte amb el món grec; a l’est, per la mar Negra (lla­ vors Pontus Euxinus) i pel riu Dnièster (Tyras), tot i que hi havia molts assentaments dacis entre el Dnièster i el riu Bug del Sud; i a l’oest, pel riu Tisza (Tisia), encara que a vegades també s’hi comptaven àrees situades entre aquest riu i el Danubi mitjà. Corres­ pon, per tant, als estats actuals de Romania i Moldàvia i a petites parts dels de Bulgària, Sèrbia, Hongria i Ucraïna.

Entre els anys 82 aC i la conquesta romana del 106 de la nostra era, va existir un regne daci d’extensió varia­ ble. La seva capital, Sarmi­ zegethusa, va ser destruïda pels romans però la nova ciutat que aquests van fun­ dar per dirigir la província va prendre en part el seu nom (Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa).

Extret de: ca.wiquipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS Fonts de Vacarisses Font de l'Hospici

Molt aprop de la urbanització de Can Serra – Va­ carisses, tenim aquest raconet màgic, que sembla sortit d’un conte de fades i follets. Un espai fresc i realment encisador.

El brollador de la font està endinsada dins d’un petit raconet balmat.

Encara veiem l’indicatiu amb el nom de la font.

No sabem en quin moment es devia instal·lar i arranjar, però és el mateix que hem vist a les imatges de 1986, del llibre Fonts de Vacarisses.

Josep M. Farrés i Trias, i té certa similitud amb l’indicador de l’anomenada Font de l’Ermità –també dita del Penan– que menciona J. Solà a la seva obra de 1929.

Del bloc de notes, de l’obra Fonts de Vacarisses, hem descobert que la font va patir una esllavissa­ da, l’octubre de 1994, devinguda de les fortes plu­ ges, i que van provocar que la font quedés mig tapada. Ara, manté tota la seva vitalitat i està per­ fectament cuidada per alguna persona, que de se­ gur se l’estima amb molta tendresa. Podem veure en una roca les marques de les dates, com a inven­ tari d’arranjaments fins al dia d’avui.

Tauleta i banquetes de pedra.

L’entradeta de la font és una tauleta amb petits bancs de pedra. Un conjunt que, avui torna a ser­ hi, però segons les informacions de 1986, desgra­ ciadament va patir cert vandalisme.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS Font de l'Orpina

És una font molt popular i que molta gent visita per omplir garrafes. El cabal en èpoques seques només és un fil. Té a la vora una gran esplanada amb taules per a picnic, que el fa molt adequat per passar una jornada de camp. Fa uns vint anys al petit torrent que genera la font hi vivia el cranc de riu autòcton, fet que denota la bona qualitat de l’aigua. Tot i estar vorejat per l’autopista, la C­58 i les vies del tren, aquesta illa ha conservat prou biodiversitat.

D’accessos n’hi ha varis, però el més fàcil és des de Can Serra; agafem el camí en direcció col·legi de la Font Orpina. Al final de l’espai d’aparcaments de sorra, girem a la nostra esquerra i agafem, de pujada, el camí/carrer Font de l’Orpina. Passem el túnel de la vía del tren que dóna pas, en sentit contrari a la nostra marxa, al torrent de la Creu de la Marcina. Petita pujada i, a la nostra esquerra, veiem l’espai de lleure de la Font de l’Orpina. L’accés a la font, s’intueix fàcilment, en una endinsada condicio­ nada amb unes escales de fusta, que fan baixada.

Molt rica en orquídies de primavera, amb molts insectes i inclús, si tenim sort, ens po­ dem trobar alguna granota i gripau. La guineu, els senglars i els esquirols, i una variada fauna ornitològica ho fa molt adient per passar una estona observant la natura.

Orpina vs Urpina. Encara, en alguns documents i/o cartografies, trobem la font escri­ ta com a Urpina. És un trist record del franquisme que va prohibir l’ús del català a l’administració pública, escola, mitjans de comunicació, etc. Generalment, es van canviar els noms dels llocs i pobles per castellanitzar­los. D’aquí que aquesta "o" neutra va passar a ser una "u".

Extret de: fontsvacarisses.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 31

INDRETS PROPERS

El Castell de Saltells i el Daví Havia estat situat en terme de Sant Cugat del Vallès. No en resta ni el més mínim rastre, puix que fou destruït per disposició del comte de Barcelona, com explicarem. El senyor de Saltells, era molt bo amb els seus súbdits, dels quals era molt estimat. La seva bonesa contrastava amb la duresa i els mals instints del seu fill, que només trobava goig fent mal. Un dia, entre els seus va­ salls, es celebrava un bateig enmig d’una gran alegria. El fill dels senyors es proposà destorbar la festa i manà que fos agafat el pare de l’infant que es batejava i manà que fos tancat a la presó del castell. Allí passà el pobre home una colla de dies, fins que un servent del senyor de Saltells va contar aquest cas. Indignat el senyor, cridà el seu fill i li preguntà el motiu de la seva acció.

Aquest li contestà que ell també s’havia volgut divertir com feien els vassalls i que, no sabent com fer­ho, havia fet tancar el pare de l’infant que es batejava, cosa en la que havia trobat gran goig. Disgustat el pare davant els mals instints del fill, volgué remeiar el seu mal. Manà que al moment fos tret de la presó el pobre vasall, indegudament tancat, el féu comparèixer al seu da­ vant i obligà el seu fill que se li agenollés als peus i li demanés perdó. El fill, després de resistir­ s’hi molt, obeí el manament del seu pare.

La vexació soferta pel jove Berenguer de Saltells davant els seus súbdits s’avenia poc amb el seu caràcter altiu. La nit següent, en companyia d’un criat, fugí de casa i els seus pares no en sabe­ ren mai més res. El senyor de Saltells deixà les seves hisendes al monestir de Sant Cugat. Beren­ guer es féu capità de lladres i durant molts anys es dedicà al robatori al front d’una partida de gent. Quan ja feia anys que el seu pare era difunt, va presentar­se al seu castell i va saber que el seu pare havia deixat tot el patrimoni al convent. Hi acudí i reclamà la seva herència. Li fou co­ municat que per voluntat del seu pare tot havia passat al convent i que no tenia res a reclamar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 32

INDRETS PROPERS La resolució no va ésser del parer de Berenguer, el qual reuní la seva gent en una cova que es troba en un torrent anomenat fins aleshores d’Ombria, i després del conjur del Mal Consell, que va des de Sant Cugat a Sabadell, i allí decidiren prendre’s la justícia per llur mà. La nit de Nadal, mentre la comunitat cantava les matines al cor, Berenguer i els seus entraren a mà armada dintre del temple de Sant Cugat movent gran avalot. El propi capità, armat d’un punyal, es dirigí a l’a­ bat, que dirigia la cantúria, per ferir­lo, mentre els seus companys sembraven el pànic entre els fidels. En veure que anava a ésser agredit, el pare abat corregué a l’altar i prengué una imatge de Jesús crucificat, amb el qual es protegí el pit, on el criminal li anava a clavar l’arma. La imatge prengué vida i va bellugar cames i cos per protegir el pare abat. En veure que no el podia ferir pel pit, li ventà tres punyalades per l’espatlla i el deixà mort a l’acte.

Les campanes de les esglésies que hi ha entre Sant Cugat i Montserrat sonaren soles per propa­ gar arreu el sacrilegi, i el gall de ferro de l’agulla del campanar del Monestir va cantar. La capa i el sobrepellís de l’abat, que s’anomenava Viura, encara avui es conserven amb els forats del pu­ nyal i les taques de sang, que mai més no s’han esborrat. El text de les planes que la comunitat llegia en ser sorpresa pel criminal, s’ha esborrat completament i ha deixat del tot net i blanc el pergamí; diverses vegades hom ha intentat escriure­hi, però al cap de poc temps la tinta s’ha fos i el pergamí ha quedat altra vegada completament en blanc.

A la partida que va prendre part al fet hi havia malfac­ tors de totes les poblacions dels voltants. De Sant Llo­ renç Savall n’hi havia tres, que eren de les cases conegudes pel Borrell, el Viguer (?) i el Carner, damunt de les quals caigué la maledicció de perdre’s abans de trenta anys. I, en efecte, la generació de llurs moradors va extinguir­se, les cases restaren abandonades i mai més no han estat habitades. També hi havia dos veïns de Mura, de les cases conegudes encara pel Daví i el Soler. Aquests dos veïns s’adonaren de la magnitud del crim en què estaven a punt d’intervenir i no van acudir al lloc convingut el dia del fet. La maledicció caiguda damunt d’aquestes cases no fou rigorosa; sols estan damnades a no poder ésser habitades molt temps seguit pels mateixos moradors. Berenguer de Saltells fugí cap al Pirineu i es tornà foll. Visqué pels boscos menjant herbes i arrels, fins que un dia caigué rodolant una grossa roca del cim d’una muntanya i el va aixafar.

Extret de: caudelguille.net Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Plantes invasores a Vacarisses (VII)

La nyàmera La nyàmera (Helianthus tuberosus, família de les compostes) és una planta herbàcia robusta, de fins a dos metres i mig d’alçària, amb arrels tuberoses, de fulles ovals i acuminades, de 8 a 23 centímetres, peciolades i dentades, de flors disposades en capítols grocs de 3 a 8 centímetres de diàmetre, molt vistosos, i de fruits en aqueni, amb dues o tres esquames caduques al capdamunt.

Procedeix d’Amèrica del Nord, però ha estat conreada a Europa des del segle XVII. El seu cultiu va retrocedir en estendre’s el de la patata. Tanmateix, en l’actualitat, la demanda ha crescut per les seves qualitats dietètiques i la superfície cultivada va en augment. També és planta de jardí.

Es troba naturalitzada a una gran part de Catalunya, a la vora de rius, rieres, torrents i séquies, i també en terrenys hortícoles humits.

L’he vista a la riera de Sant Jaume, al torrent de l’Orpina i al torrent de les Vendranes, però pos­ siblement es fa també en altres indrets del terme municipal. La seva presència a Vacarisses no és preocupant, però en altres llocs de Catalunya constitueix una veritable plaga en ecosistemes ri­ berencs cada cop més degradats.

Els tubercles són comestibles, crus en amanida però millor bullits, cuits al vapor o estofats, i també fregits a la manera de patates rosses. El seu gust recorda el de la carxofa. Un plat deliciós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS i fàcil de fer és el puré preparat juntament amb ceba, pastanaga i api, i un rajolí d’oli, a més de sal i pebre al gust.

Conté inulina en lloc de midó, la hidròlisi de la qual no dona glucosa, sinó fructosa. Per això la nyàmera és adequada per als diabètics. També per als malalts de gota, perquè no origina àcid úric. El contingut total de carbohidrats és d’apro­ ximadament el 17 per cent, la fibra suposa un 7 per cent i el total de proteïnes no passa del 2 per cent. Per tant, és un aliment molt apropiat per a dietes d’aprimament. A més, és ric en potassi, fòsfor i ferro, i en vitamines, principalment del grup B. D’altra banda, facilita l’absorció de cal­ ci, afavoreix la digestió i fa augmentar la pro­ ducció de llet materna.

Tubercles de nyàmera

El nom en català deriva, d’una manera molt sui generis, de nyam, que és un tubercle de plantes dioscoreàcies pròpies de països càlids. Els altres noms populars són molt locals: patata de canya, patata petonera (perquè menjada en excés produeix meteorisme), nyama (com a femení de nyam), setembres (perquè floreix sobretot durant el mes de setembre) i alguns altres encara menys freqüents. Del mateix gènere botànic és el gira­sol (Helianthus annuus). Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

FESTES DE PRIMAVERA

Les festes de primavera són unes ce­ lebracions que es realitzen en diver­ sos països durant l’equinocci de primavera, que varia entre el 20 i el 21 de març per a l’hemisferi nord, i entre el 22 i el 23 de setembre per a l’hemisferi sud.

La classificació o agrupació de les festes atenent les estacions ve recolzada, entre d’al­ tres, pels estudis sobre les festes duts a terme per Julio Caro Baroja, que les va agrupar seguint els cicles anuals d’hivern, primavera i estiu (de fet va publicar una sèrie de llibres sobre elles: El carnestoltes (1965), l’estació de l’amor (1979) i l’estiu festiu (1984).

Per una altra banda, moltes festes es regeixen pel cicle agrari, en elles està present la benedicció d’animals i camps, conjures de tempestes, rogatives... Seguint el cicle agrari, són els equinoccis els que aglutinen el major nombre de festes en ser dos períodes de temps en què el canvi d’estació presenta manifestacions físiques, observables i mesura­ bles. Així, el dia més curt de l’any ha estat un moment establert per a la creació i realitza­ ció de rituals que demostressin a tots que l’home pot controlar la natura. L’equinocci invernal que dóna pas del hivern a la primavera està carregat de característiques que per­ meten la realització d’una infinitat d’actes simbòlics:

• Pas de la foscor a la llum • Pas de terres ermes a exuberants • Pas de l’esterilitat a la fecunditat D’aquesta manera, l’home del món rural es veia en la necessitat de donar gràcies per la resurrecció que contemplava, al temps que no podia deixar de demanar que aquell mira­ cle que observava es perpetués en el temps. Aquest és l’origen dels actes, rituals i cele­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS bracions, entre el 21 de març i el 21 de juny, que per tenir lloc a l’estació de la vida ano­ menem Festes de la Primavera.

L’origen de les festes de la primavera està en el fet que l’home ha sentit des de l’inici de la vida una necessitat d’estudiar i controlar la metereologia. Cal no oblidar que l’home depe­ nia del temps (des d’un punt de vista climatològic) per a la seva subsistència des del mo­ ment en què les primeres comunitats es van fer sedentàries i agricultores en el Neolític.

Per al control del temps, els antics s’adonaren de l’exisència d’uns dies en què el Sol rea­ litzava un moviment especial, els denominats equinoccis, delimitant l’esdeveniment as­ tronòmic on el dia i la nit duren exactament el mateix temps. Cada any tenen lloc dos esdeveniments de aquest tipus: l’equinocci de primavera i el de tardor amb dates aproxi­ mades entre el 20­21 de març i 21­22 de setembre respectivament. És a dir, la terra se si­ tua a la meitat del recorregut de la seva òrbita al voltant del sol, de manera que tots dos equinoccis corresponen al moment en què succeeixen canvis d’estació.

Eostre ­ La primavera Divinitat germànica Jacques Reich (1909)

Aquest tipus de festes són molt interessants perquè dintre d’elles hi estan incloses les celebracions que denominades arcàiques, i que tenen el seu origen, segons les cultures, en els solsticis (tant d’estiu, com d’hivern) com ara les cultures orientals i mediterrà­ nies, o en tradicions paganes, judaisme i domini àrab, relacionades amb la celebra­ ció per reminiesciencia de la de Diana i al­ tres de la India i de cultures nòrdiques i bàltiques. La mort i resurrecció cíclica i anual d’aquests déus, produïda en els equi­ noccis repetirien l’equilibri per a la renova­ ció de la natura.

Per una altra banda, les festes estacionals estan íntimament unides a les festes mítiques, compartint el mateix conecpte i finalitat precatòria, votiva o d’acció de gràcies. A més, en aquests tipus de feses es pot distingir clarament les particularitats de cada comarca en els elements del joc que conformen la festa. Segons Luis de Hoyos Sainz, un antropòleg i geògraf espanyol, introductor a l’Estat espanyol de les modernes tècniques i metodologi­ es europees en el camp de la biologia dels grups sanguinis, la genètica i la psicologia ex­ perimental, es veu una clara separació entre zones d’un territori i quedaria reflextit en l’ús de la llum i el foc a les regions boiroses, mentre que a les zones luminoses, com ara Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS la zona mediterrània, el joc es centraria en el soroll i la gatzara. També entrarien en aquest tipus les conegudes com festes de l’aigua, en les quals o es demana per que plogui o es demana perquè la puja pari; molt corrents a zones estepàries i quasi desèrtiques.

Derivades de les mítiques són les festes agràries i ramaderes, totalment unides al cicle de la terra i per tant comparteixen orígens i tradicions. Són exemples les festes de recol·lec­ ció. Tampoc es poden perdre de vista les festes religioses que es fan durant la primavera, i que, en part, es deuen a la cristianització i més concretamet a la catolització de festes d’origen pagà connectades amb les festes agrícoles.

Els Celtes celebren l’equinocci de pri­ mavera a través del símbol del laberint.

Dibuixaven a la terra els espirals i els delimitaven amb plantes i fruits. En els temps difícils, el laberint significava sortida, obertura de nous camins, canvis i renaixement.

Les festes tenen lloc en un període temporal; al temps, les societats rurals es regeixen per un temps cíclic, cosa que suposa que les etapes es repeteixen any rere any, seguint les estacions de la naturalesa i el desenvolupament de les tasques agrícoles. Així, les festes es presenten com a un element cultural que més es repeteix i es perpetua. Actuen com a fites o límits simbòlics que permeten ordenar el temps i l’inici de la primavera està ple de ritus, tradicions i festes que reflecteixen la unió entre home i natura.

Si es preten classificar les festes i poder establir una tipologia com a mecanisme per a comprendre els principis d’organització que hi intervenen, hem de considerar dos criteris fonamentals:

• El subjecte celebrant, podem diferenciar entre aquelles festes en què participa activa i corresponsablemete tot el poble a través d’una comissió organitzativa i aquelles altres en què el protagonisme correspon a un segment de la població (carrers, confraries , gremis, edats o estats).

• L’objecte celebrat, podem diferenciar entre les festes que desenvolupen el cicle litúrgic eclesiàstic, el ritual agrari, el ritual terapèutic i els patronatges.

Dins el ritual agrari, el mes de maig es té com a expressió de joventut, bellesa, salut i la majoria de les festes que se celebren en aquest període expressaven fecunditat, prosperi­ tat, assegurar que la vida i la seva renovació cíclica arribin a la seva plenitud.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Com que el mes de maig és quan es produeix una exaltació de manera generalitzada i planetària del component vegetal com a fruit de "La Mare Terra", és en aquest mes quan els pobles i les gents que els habiten es comencen a despertar i esquitxen el mapa cente­ nars de festes de la primavera, que encara que sacralitzades, en el rerefons, com hem dit adés, amaguen el seu caràcter propiciatori de la terra per tal de protegir les seves collites i salvaguardar els camps que són al seu manteniment.

Podem descobrir així en totes les festes de primavera símbols emanats del món vegetal, com ara l’arbre, les flors, fruits, herbes, etc. Aquest simbolisme vegetal, ve reforçat pel paper que juguen el llorer, l’olivera o els palmells en festivitats com ara el Diumenge de Rams, les flors de Sant Jordi, el Corpus o les enramades. D’aquesta manera s’aixequen majos, creus, es confeccionen enramades, es canten "Marzas y Mayas", es beneeixen camps, es fan rogatives i desenes de ritus simbòlics que posen de manifest la relació: Home ­Terra ­ Collita ­ Climatologia ­ Divinitat.

El calendari de festes cristianes es troba fundat sobre les dates que assenyalen el co­ mençament i el final d’aquestes oblidades etapes, i les celebracions religioses estan im­ pregnades encara dels vells ritus propiciatoris de la marxa normal del cicle agrari.

Resurrecció de Crist

Guerau Gener i Lluís Borrassà (segles XIV i XV) Absis Museu Nacional d'Art de Catalunya

L’Església, en el seu afany per sufocar les pràcti­ ques paganes i desvirtuar certes creences, ha trac­ tat d’assimilar­les el millor possible, o bé aquesta assimilació l’ha volgut fer el poble conscientment.

Uns exemples podrien ser el cas de la "Maya" pa­ gana passar que passa ser la "Maya" que presideix les taules petitòries de la festa de la Creu de Maig; la Pasqua o Easter de Resurrecció; el vell Arbre es va convertir també a vegades en la creu; al Sant del primer dia del mes el van convertir a "Sant Jaume el Verd"; Sant Gregori es converteix en el patró de les aigües de maig, quan no és la creu ma­ teixa, entre altres, i la verge protectora de les don­ zelles, i a la qual aquestes ofereixen flors, es fa la patrona de tot el mes. És a dir, l’home rural supe­ ditat, al principi, cent per cent a la terra i el que genera, s’embolica d’un halo de rituals per agrair i demanar aquests fruits dels que tant depèn.

Extret de: ca.wiquipedia.org cronicasdeimarie.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

CURIOSITATS:

EL TRABUCAIRE

Què és un trabucaire?

Un trabucaire és una persona armada amb un trabuc, una arma de foc portàtil, de canó curt i am­ ple de boca acampanada. El terme s’aplica tant als combatents o bandolers catalans de l’antigor, com als qui duen a terme activitats folklòriques amb aquestes armes.

L’ús del mot trabucaire apareix per primer cop per anomenar als irregulars que participaren en la guerra contra la República Francesa (1793­1795) i, posteriorment, als guerrillers de la guerra del Francès (1808­1814). Més tard, el terme s’aplicà també als insurgents reialistes durant el trienni constitucional (1820­1823) i els guerrillers carlins del 1833­1840. A part dels posteriors bando­ lers d’extracció camperola, també es donà el nom als grups armats de la tercera guerra carlina (1873­1876). La eficàcia del trabuc a curta distància transformava als trabucaires en una extraor­ dinària força de xoc. Durant bona part del s.XIX, foren considerats una élit entre les unitats de infanteria. Alguns cabdills carlins com Francesc Savalls els utilitzaren també com a guàrdia personal. Al llarg de la histò­ ria, a Catalunya, a més de les cossos mili­ tars existien els miquelets i el sometent. Els miquelets eren una milícia de caràcter mer­ cenari o voluntari reclutats com a reforç de les tropes regulars, anomenats així des de la Guerra dels Segadors i que amb interrupcions van existir fins al segle XIX a les primeres guerres car­ lines. Els sometents eren organitzacions veïnals de caràcter tant policial com militar d’autopro­ tecció civil. Els seus antecedents eren els anomenats sagramentals ja documentats al segle XI i que derivarien en els sometents. Malgrat ser abolits i refundats en diverses ocasions, els some­ tents van ser dissolts oficialment pel Senat espanyol el 1978.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS El bandolerisme català Durant els segles XVI i XVII tingué lloc a Catalunya un gran desenvolupament del fenòmen del bandolerisme. Les causes són variades i complexes però a grans trets tenien a veure amb la po­ bresa, la manca de feina, les desigualtats socials i els interessos d’una noblesa decadent que vo­ lien mantenir els seus privilegis d’origen feudal.

La mateixa paraula bandoler deriva de l’anomenat “dret de ban” que tenien els senyors feudals mitjançant el qual els seus serfs estaven obligats a formar part d’un escamot armat (ban) al ser­ vei del seu senyor i les seves particulars guerres. La revolta dels pagesos remences contra els anomenats mals usos a què es veien sotmesos de feia segles pels seus senyors, va acabar amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que posava fre a molts d’aquest arbitraris drets feudals.

D’altra banda la monarquia augmentava el seu poder enfront la noblesa feudal.

Castell de Nyer (El Conflent)

Arsèguel (L’Alt Urgell)

Bona part d’aquesta noblesa no es resignà a perdre certs privilegis com el dret de ban sobre la pagesia i van reclutar petits escamots armats formats per marginats, malfactors, mercenaris..., amb els quals poder continuar les seves guerres particulars. D’aquesta manera es formaren bàn­ dols al servei dels interessos d’una frustrada noblesa rural. Van destacar per la seva manifesta enemistat i cruents enfrontaments les famílies dels Banyuls, senyors de Nyer (nyerros) i la famí­ lia dels Cadell, senyors d’Arsèguel (cadells).

D’altra banda la petita noblesa catalana es vegué marginada per les polítiques de la monarquia que afavoria notablement la noblesa castellana. Tampoc tenien l’oportunitat de provar fortuna a Amèri­ ca ja que això també era privilegi dels hidalgos de Castella. Enmig d’una crisi econòmica i social amb un fort atur, aquest es veié agreujat amb l’entrada d’immigrants del sud de França fugint de la persecució religiosa del seu país, que provocà l’augment de l’excedent de mà d’obra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS En una societat que tenia una bona part de la noblesa privada dels antics privilegis, sense ingres­ sos ni sortides alternatives, sense cap projecte polític on concentrar els seus esforços; i, per la part més baixa de les classes populars, amb un gruix important d’homes sense feina i amb futur incert; no fou estrany que els dos sectors trobessin espuris interessos comuns i es formessin les bandositats.

Tot l’entorn del massís de Sant llorenç del Munt reunia unes bones condicions per tal que l’acció dels bandolers s’hi desenvolupés amb relativa facilitat. D’una banda existia una xarxa de camins (entre ells el camí ral de Coll de Daví) força aïllats i tanmateix transitats per mercaders i merca­ deries que podien ser objecte de la cobdícia dels bandolers. Tanmateix hi havia gran nombre de masos on poder prendre aliments i tot allò que els fes falta. D’altra banda, el massís també pos­ seia una gran quantitat d’espessos boscos, canals, balmes, coves i tota mena d’amagatalls on amagar­se de la perssecució dels homes del virrei o del sometent.

A banda del llegendari Capablanca per l’àrea de Sant Llorenç del Munt i l’Obac passaren bando­ lers molt famosos, com ara el mític Perot Rocaguinarda natural d’Oristà al qual, l’any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir­lo inútilment, li van concedir l’indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l’exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra "El inge­ nioso hidalgo Don Quijote de la Mancha". Fou de la quadrilla d’en Rocaguinarda en Joan Mun­ tada àlias lo Minyó de Sant Llorenç Savall.

Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula de Manlleu, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Can­ sat de perseguir inútilment en Rocagui­ narda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta­cinc cadells, passà per l’hostal de la Barata l’any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva Mas de La Barata colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.

També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, aquest últim cap de la ban­ da dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l’hereu del mas La Barata amb l’ajuda de’n Pere Per­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS diguer. En Toni Ferrando gran estudiós del bandolerisme en el llibre "Les sendes dels bandolers" va fer un recull de notícies relacionades amb l’activitat delictiva en l’àrea de Sant Llorenç del Munt durant aquests segles de bandositats.

Actualitat Els trabucaires són grups armats amb trabucs, que intervenen en seguicis, cercaviles, trobades, processons, actes d’homenatge, etc. La seva acció, bàsicament d’acompanyament, consisteix a galejar o fer gala, és a dir, llançar trets en l’aire utilitzant trabucs, amb l’objectiu de fer soroll per alertar, anunciar i emfasitzar un fet festiu o d’importància per a la població.

A Catalunya la primera referència coneguda sobre trabucaires amb actitud festiva data de l’any 1687 a Solsona, en una partida del llibre de comtes. A l’arxiu del Claustre hi ha un llibre de comptes on consta: «Cinc lliures, tres sous i deu, pagats a Valentí Jalmar, administrador, per ha­ ver pagat i gastat per fer portar teia, il·luminar les graelles i pólvora per galejar en dita festivi­ tat.» A Barcelona l’activitat trabucaire començà l’any 1982, en plena efervescència de recuperació festiva, amb el naixement de la Germandat de Trabucaires, Geganters i Grallers de Sant Andreu del Palomar. Amb el temps, la ciutat ha vist com creixia el nombre de formacions.

Actualment n’hi ha unes 52 colles, entre elles, la de Sant Andreu, la dels Trabucaires de Perot Rocaguinarda, la dels de Gràcia i la colla de Sant Antoni.

Extret de: bloc.xtec.cat ca.wiquipedia.cat

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Coll de Daví (862 msm) No es coneix amb certesa la si­ tuació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll de Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari.

D’una banda, Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que, a llevant del Castellsapera, hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra banda, un mapa del se­ gle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Va­ carisses, l’ubica en aquest paratge, partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antiga­ ment havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.

D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Ca­ sa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.

Nosaltres continuem recte i ben aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac, on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després, flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar­nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges­Canet de Mar).

Si ens arribem fisicament fins aquest coll veurem que hi ha un pas excavat entre les roques i que a uns pocs metres hi ha un petit cau amb llegenda o història (el Sot de les Unces).

David Hernández Hernández Publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Us heu fixat que a la Rambles de Barcelona hi ha dos tipus de fanal diferents?

Un és més senzill, d'un sol fanal i l'altre de cinc, i el lloc on estan ubi­ cats tenen un significat concret. Ca­ da vegada que trobeu un fanal de cinc llums heu de pensar que en aquell indret hi havia antigament, i fins l'enderroc de les muralles, una porta d'entrada (o sortida) a la Bar­ celona antiga.

Així, veureu els fanals al comença­ ment de la Rambla (on hi havia la Porta de Santa Anna) més endavant on està la Porta Ferrissa, al Portal de la Boqueria, al tram on hi ha l'edifi­ ci del teatre Principal i el carrer Es­ cudellers, on es trobava la Porta de Trenta Claus, i al final tocant el mo­ nument a Colom, per la Porta de Framenors.

Si aneu a la Rambla, ja teniu deures per fer.

Detall del mosaic de la font de la Porta Ferrissa Extret de: explicambarcelona.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Cop al Capitol Perplexes quedàvem tots, clavats davant de la pantalla amb les notícies de l’endemà de Reis, ve­ ient com una colla de gent desfermada es prenia la llicència de trepitjar l’espai sagrat de la més antiga democràcia del món, amb una història de més de dos­cents anys; la seva constitució fou redactada el 1787. Sens dubte, s’ha tractat d’un esdeveniment que a molts ha posat la pell de ga­ llina tan sols en encetar l’any, deixant com un detall secundari la pandèmia i les dificultats de la vacunació, quan ha estat precisament la resposta de Trump a la malaltia generalitzada la que ha fet saltar pels aires els càlculs dels trumpistes. Els més irracionals foren sens dubte els que pro­ tagonitzaren aquest daltabaix a Washington i que pagaran cara la seva gosadia, més i quan l’epi­ sodi de follia es cobrà cinc morts.

Amb les eleccions nord­americanes del 3 de novembre, el mon no gosava respirar: es podrien aguantar quatre anys més de trumpisme? Com el seguirien els seus aliats dins la Unió Europea, a Polònia amb Kaczynsky i a Hongria amb Orban? Però la pèssima gestió de la pandèmia, amb milers de morts cada dia, en un país que pretén continuar essent potència mundial, America First, l’economia es posava al davant de les persones sense tenir present que sense persones no hi ha economia que valgui.

El mateix Brexit, votat pels britànics el 23 de juny de 2016, cal entendre’l com una reacció d’a­ quest orgull nacionalista propens al tancament davant les visions socials i cristianes de la UE, les quals alhora garanteixen les llibertats bàsiques de les persones i procuren el benestar dels seus habitants.

Però no, els britànics van votar per marxar d’Europa, tornar a les seves illes i continuar sostenint que és el continent el que està aïllat i no ells. Diuen que Boris Johnson no dorm totes les hores que vol des que Trump no va sortir reelegit: era el seu alter ego, la seva parella de ball a l’altre costat de l’Atlàntic i ara li marxava per atzars de la salut pública. Els britànics es queden en una situació complicada, triada per ells mateixos, amb Irlanda del Nord i Escòcia amb el cap vinclat cap a Europa.

Que no es perdi de vista: des del Tractat de París del 1951, la Unió Europea té per objectiu evitar les guerres, les mateixes que varen destrossar el món al llarg del segle XX. La seva és una histò­ ria d’èxits. Fins i tot cal apuntar­hi el garantisme jurídic, en el qual s’han encomanat els polítics Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS catalans, veient que els que els havien de defensar, els que havien de ser amics i aliats, s’han convertit en els seus enemics. Després de la Segona Gran Guerra, el feixisme fou derrotat, però no aniquilat, a Alemanya i a Itàlia però no a Espanya, d’on se’n va sortir amb els pactes de la Transició. La temptació feixista de recórrer a grans salvadors, líders il·luminats per la gràcia de no se sap quins déus, continua planant sobre les societats del món sencer; no es pot abaixar la guàrdia. La tolerància s’ha de practicar davant tothom excepte davant dels intolerants.

Europa no vol ser la primera en PIB, ni en riquesa material, ni en lideratge polític, sinó en lideratge moral i progrés social, centrada com està en solucionar col·lectivament els problemes i qüestions comuns. Certament, els països provinents de l’altre costat del Teló d’Acer, en incorporar­se a la UE, han vist com el seu jovent ha marxat cap a Occident. Polònia i Hongria n’estan ressentides i per això es mostren sovint com desconfiants i contestatàries. Aquest és el seu problema principal: un país empobrit demogràficament, envellit a causa de la massiva migració dels seus joves com a mà d’obra. A pesar de les importants remeses econòmiques i que la història no s’acabi aquí, perquè es pugui preveure un retorn del capital humà a la terra d’origen, la veritat és que el present de l’Est europeu continua suscitant molta cura i atenció pels dirigents de Brussel·les.

Espanya no s’escapa d’aquest moviment global: veiem com els nostres joves tan ben preparats, metges, infermeres, enginyers i arquitectes formats amb gran esforç a casa nostra marxen a ter­ res del nord per buscar millors retribucions. La inversió en I+D baixa al nostre país mentre aug­ menta en aquells altres que aposten per un futur més prometedor. El dilema està servit: els metges dels Caps arriben de Sudamèrica, buscant una vida millor i més segura, com la que de­ manen els joves de casa nostra.

Europa sap molt bé que la temptació de donar solucions aparentment fàcils a qüestions comple­ xes, com feia el populisme trumpista, significa pa per avui i gana per demà. El camí es revela en tot moment llarg, complicat i sovint dolorós, però la UE continua ferma endavant. Si en alguna cosa és capdavantera Europa és en progrés social i en fraternitat universal, que continua dema­ nant «on és el teu germà?» (Gn 4,9). Ho saben molt bé els migrants, que no marxen pas cap a Qatar, la Xina o l’Índia, els que aviat encapçalaran el rànquing del PIB, sinó que ho arrisquen tot per venir a viure al nord.

Europa protegeix les persones en el seu benestar quotidià, seguretat, serveis, sanitat, educació i promou la igualtat d’oportunitats, sense que la gent hagi d’anar pel carrer amb una pistola al cin­ turó. Les generacions precedents, les que ara més pateixen el flagell de la Covid, són les que ho han aconseguit amb sang, suor i llàgrimes. A les presents, pertoca defensar i esponjar aquestes llibertats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

La llibertat d’expressió no pot tenir matisos Una idea prèvia sobre el resultat de les eleccions. El problema de la democràcia no es produeix el dia de les votacions, que surti el que tu volies o no, sinó els quatre anys següents, en què la gran majoria de partits fan una gestió autoritària i excloent dels vots rebuts. D’entrada, sabem que incompliran les promeses fetes (en l’àmbit cultural, per exemple, tots els partits van com­ prometre’s a augmentar al 2% el pressupost que hi dediquen, una broma de mal gust vist els an­ tecedents dels partits que ja han tocat govern) i que no pensaran en nosaltres fins que tornin a necessitar els nostres vots. Això és així, els comitès centrals ho saben, i fan festa grossa.

I això em porta a l’assumpte central d’aquest article: la conculcació permanent de la llibertat d’ex­ pressió a l’estat espanyol. I el tantmenfotisme generalitzat amb què la gent entoma la qüestió, com si la repressió no fos de la seva incumbència, com si no sabessin que els poetes i els artistes, abans de ser poetes i artistes, són ciutadans. I que si ells són censurats, colpejats i castigats per allò que escriuen i pinten, és com si ens censuressin, ens colpegessin i ens castiguessin a tots nosaltres. Fins i tot als qui, cràpules com són, aplaudeixen la repressió.

El període de campanya electoral va coincidir amb l’anunci de l’empresonament de Pau Rivadu­ lla, de nom artístic Pablo Hasel, ja ho sabeu. I la coincidència va fer que alguns partits polítics que no van dir res quan Valtònyc havia d’entrar a la presó, ara correguessin a posicionar­se i, fins i tot, a proposar canvis legals al parlament espanyol (com ho van fer PSOE i Unidas Pode­ mos). També hi va haver un manifest de “personalitats” que demanaven la llibertat de Hasel, en­ tre els signants del qual hi havia molts noms que tampoc no van dir res quan qui es jugava la llibertat era Valtònyc. Ja em perdonareu la comparació entre els casos dels dos rapers condem­ nats per injúries a la corona espanyola i per enaltiment del terrorisme, però és que m’intriga aquest canvi de posicionaments públics. Benvinguts siguin, encara que sigui tard.

Amb tot, no tothom s’hi ha pronunciat. Com sol passar en aquests casos en què es reprimeix la llibertat d’un artista, hi ha qui practica el silenci o, pitjor i tot, busca arguments i matisos per a no dir res. Fins i tot dins del sector de la cultura: quan a la fira ARCO del 2018 es va censurar l’obra de Santiago Sierra "Presos polítics a l’Espanya contemporània", molts artistes i galeristes Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS van callar; deien que l’obra s’havia fet per a provocar, que no era gran cosa, com si l’oposició a la censura o a la penalització de l’art tingués a veure amb aquesta cosa tan arbitrària que és el gust.

Amb Valtònyc també hi va haver gent que deia que les seves cançons eren dolentes, com si només poguéssim denunciar l’empresonament d’un artista si és un Mozart dels nostres temps. No, en la reivindicació de la llibertat d’expressió no hi pot haver matisos; perquè de llibertat n’hi ha o no n’­ hi ha i, si busques excuses, no fas més que afavorir aquest estat de les coses que permet que algú (un jutge, un policia, un alcalde...) decideixi per tu allò que pots veure, escoltar o llegir.

Aquests dies han passat dues coses referides a Hasel, entre més, que m’interessa comentar especi­ alment i que expliquen fins a quin punt s’ha instal·lat la censura en la nostra societat. Primer, l’epi­ sodi en què un mural en favor de la llibertat de Hasel amb el rostre del Borbó fugit (aquest sí, fugit, no exiliat) va ser esborrat per treballadors de l’Ajuntament de Barcelona. Quan es va esbombar la notícia, Ada Colau va demanar perdó i va oferir la possibilitat que el mural tornés a pintar­se, espe­ ro que l’artista no s’hi avingui. Però la cosa més important és que ara, gràcies al que ha passat, sa­ bem que l’Ajuntament de Barcelona té unes ordres concretes: esborrar els murals que, sigui pel que sigui, no agraden al règim municipal. Per tant, si no hagués estat pel recorregut que va tenir la notícia, no hauríem sabut que la corporació presidida per Colau conculca la llibertat d’expressió dels artistes de carrer en un símptoma alarmantment autoritari.

El segon episodi va passar a TV3 dissabte passat. Cristina Puig va tornar a exemplificar una cen­ sura diguem­ne encoberta al programa Preguntes freqüents. Quan Pablo Hasel va respondre aïrat a un periodista carca d’aquests que conviden al programa (ells sabran per què), Puig el va tallar i li va demanar respecte. A un noi que estan a punt d’empresonar injustament li demana respecte, però els seus col·legues periodistes poden fer les preguntes malicioses que vulguin fruit de la se­ va ideologia feixistoide. No, en la llibertat d’expressió no hi pot haver matisos. O existeix o és coaccionada.

Mentre acabo aquest text, mitjanit de dilluns, Pablo Hasel encara no ha entrat a la presó. És tancat al rectorat de la Universitat de Lleida. Però malauradament no se’n lliurarà, això no és un film ianqui amb final feliç: serà conduït a una garjola espanyola i espanyolista, monàrquica i legitimada per un govern de presumptes esquerres. Un govern que, mentre protegeix la cor­ rupció del Borbó fugit (fins al punt d’impedir que es qüestioni la monarquia al parlament es­ panyol), encara no ha complert les seves promeses de canviar la legalitat heretada del Partit Polupar. I, mentrestant, Espanya és l’estat amb més artistes empresonats o exiliats. Que és el mateix que dir ciutadans empresonats o exiliats per l’expressió d’unes idees mitjançant la pa­ raula o la imatge.

Joan Minguet Batllori Extret de: vilaweb ­ opinió (17/02/21) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU

La Maria Ribas, una petita estiuejant a principis dels anys 20 del segle passat.

Al fons, l’omnipresent torrota.

Arxiu: Montserrat Simó

27 de juny de 1965

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 631 ­ Març 2021 ­ Pàg. 50