628 - Desembre 2020

Núm. 628 ­ Desembre de 2020

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

La Nativitat ­ Caravaggio (1609) ­ Quadre robat de l'Oratori de Sant Llorenç de Palerm el 1968

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 10 Dites populars 11 Racó de la poesia 12 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Indrets propers 24 Col·laboracions 32

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES Nadó que vens a aquesta bruta, esquerpa i angoixada terra, de l’home que ara hi rau ben poc n’esperes i, en veure’t arribar, la terra entera plora pel teu destí, sap que t’entregues a la difícil tasca de convertir a l’Amor tants cors de pedra, per mor que el fatigós hivern esclati, somrient, en una nova i curulla primavera.

Bon Nadal !

F. Xavier Coderch

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Adéu al Nadal tradicional Almenys, aquest any. La pandèmia ha sacsejat el món i el Nadal no se n’escapa.

El Nadal serà diferent, tindrem de convidat el virus i hi haurem de conviure. Tots els experts consultats incideixen en aquesta idea: les festes no seran com sempre.

Ni tan sols en el millor dels escenaris, amb la corba epidèmica sota control, es podrà abaixar la guàrdia i caldrà seguir limitant les trobades socials.

Falta menys d’un mes per Nadal, però ja s’escampa la incertesa. Amb el virus dis­ parat arreu, confinaments perimetrals en marxa i fortes restriccions socials activa­ des, la pandèmia deixa penjada d’un fil la celebració de les festes tradicionals de desembre. Es tracta, precisament, dels esdeveniments que més exposen al virus: llargues reunions familiars, menjars i sopars multitudinaris, aglomeracions al car­ rer amb actes i cavalcades. És la barreja perfecta per intensificar, tot i les mesures de seguretat (mascareta, distància de seguretat i rentat sovint de mans), la trans­ missió vírica.

El virus continua present entre nosaltres. No se’n va de vacances, insisteixen els experts. Ens tocarà viure d’una altra manera, pensant que podrem tornar a temps millors. Però ara estem submergits en un mar i, si intentem respirar sota l’aigua, ens ofeguem. Si arribéssim al Nadal amb incidències baixes, podrien ser unes festes no tan negres o tristes com preveien alguns. Potser podrem fer un Nadal més familiar i no tan extrafamiliar, celebrar un Nadal no gaire florit, fent les reunions amb grups de convivència habitual o lleugerament ampliades, però estables, sense barrejar grans grups familiars o d’amics ni encadenar trobades amb persones diferents.

Hi ha comportament que abans eren habituals i que s’han d’evitar, segurament du­ rant molt de temps, especialment les aglomeracions, que comporten riscos molt seriosos dque cal evitar. Tot depèn de tots plegats.

Malgrat els inconvenients, us desitjem que passeu un

L’equip del “Vacarisses, balcó de Montserrat” Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

Amb la mà ja toquem el Nadal. Per a no­ saltres els cristians el Nadal ens diu mol­ tes coses.

Ens recorda que Déu, a través de Jesús de Natzaret, ha volgut compartir les nos­ tres febleses, les nostres il·lusions i les nostres inquietuds.

S’ha fet igual que un de nosaltres, formant part de la mateixa colla. Les ha passat negres: incom­ près, calumniat i, al final, assassinat per les autoritats autonòmiques de Palestina, amb el Vist i Plau del Govern central de Roma empesos pels màxims representants de la Religió del Temple de Jerusalem. Tot plegat, quan els va convenir, van pactar i sense donar­se’n gens de vergonya.

Bé, això fins aquí. Però cal ser sincers i francs. No entenem res.

Perquè ha servit el Cristianisme, l’Evangeli i Jesús de Natzaret si en el món hi ha tanta gent envol­ tada de sofriment i mancada d’esperança i molts i molts sense la possibilitat d’un demà millor?

En una paraula, es fa difícil entendre que l’amor de Déu abraça tothom...

Com podem dir a les víctimes de les guerres i de la fam, a tots els que es queden sense feina, als emigrants, als malalts incurables, als vells, als discriminats, als marginats, abandonats, als sense casa ni sostre? Com els podem dir: “No tingueu por! Déu us estima!”

Tant debò que, com Maria, tothom notés que en les seves entranyes s’hi està gestant una vida nova que porta pau, joia i benestar...

I ben mirat i garbellat ens adonem que els designis de Déu són que nosaltres, vosaltres, jo i tot­ hom, siguem aquell àngel de la Bona Notícia que fa saber que l’amor de Déu arriba a tots els ra­ cons de la terra. Una notícia de llavors de vida i d’esperança, no de paraules boniques, “un món nou i una vida nova”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Però us he de dir que, com Maria, vosaltres i jo mateix, no entenem res de res.

Però si em voleu creure, malgrat aquest feix d’interrogants, em sembla que cal respondre a Déu, dient si fa no fa el mateix que va dir Maria, traduït a un català ben entenedor: “Sí! Som­hi! No sé de que va. No hi entenc res. Disposeu de mi. Feu el que vulgueu. Vós mateix. Ho deixo a les vostres mans...” Això és el que va dir Maria.

Creure és un misteri, però em sembla que encara val la pena creure...

Som­hi! i que sigui el que hagi de ser. Sense donar­hi més voltes...

Sebastià Codina i Padrós

Montserrat Carulla i Ventura Actriu, catalana i independentista (Barcelona, 1930 ­ 2020) Medalla d'or de la Generalitat de Catalunya Creu de Sant Jordi

“Fer diners amb el teatre és molt difícil, i perdre’ls... facilíssim”.

“Un actor demostra que ho és sobre un escenari, no hi ha “corten!” que ho arregli tot, no pots enganyar, com al cinema”.

“Mai he tingut la pretensió de dirigir, no sabria com fer­ho”.

“Amb el teatre et pots realitzar tant com a èsser humà... Pots entendre tant els problemes dels altres...”

“L’actor no es fa, neix. Després adquireix la teoria. Però si no ho porta a dins, no hi ha res a fer. Sempre tremolo quan sento que el fill d’un director es vol fer actor”.

“He discutit fins extenuar­nos amb els directors, fins que l’he convençut jo a ell o ell a mi”.

En aquest enllaç (https://youtu.be/hCBOXiyKGuk) hi podreu veure i escoltar "La campana de Sant Honorat" de Josep M. de Segarra, recitada per Montserrat Carulla.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema de llamàntol Ingredients: 2 Llamàntols frescos.

3 Pastanagues.

2 Cebes.

5 Tomaquets madurs.

2 Litres de fumet de peix.

1 dl de brandy.

3 dl de vi blanc sec.

1dl de crema de llet.

Farigola, llorer i julivert.

Pebre negre.

Oli d’oliva.

Sal. Herbes comestibles per decorar.

Tallem el cap dels llamàntols en dues parts i la cua a rodanxes. Reservem en un bol els líquids del cap i el corall (la part taronja).

En una cassola de ferro colat, amb una mica d’oli, saltejem els llamàntols i els reservem.

Fent servir el mateix oli, fem un sofregit amb les pastanagues i les cebes, tot tallat a qua­ drets petits, durant uns 15 o 20 minuts.

Tirem a la cassola el brandy i el vi blanc. Ho flamegem i deixem que reduieixi. Hi tirem el fumet, els tomàquets tallats a trossos, els caps dels llamàntols, les herbes aromàtiques, la sal i el pebre. Ho deixem bullir aproximadament uns 50 minuts. Ho passem pel colador xinès.

Ho tornem a escalfar i hi afegim els líquids i el corall dels llamàntols, la crema de llet i la carn dels llamàntols tallada a rodanxes.

Cal servir­ho molt calent amb unes herbes de decoració.

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església dels Sants Just i Pastor Olleros de Pisuerga (Palència)

Olleros de Pisuerga conserva un tresor excavat a la roca que és la joia més rara del romànic nord de Palència i un dels millors conjunts eremítics de coves de la península Ibèrica. Tot i que hi ha molts exemples d’oratoris i ermites condicionades en coves, el conjunt d’Olleros de Pisuerga és de tals dimensions que se l’ha anomenat la Catedral de l’arquitectura rupestre peninsular.

Olleros de Pisuerga és un poble de la província de Palència que pertany al municipi d’Aguilar de Campoo del qual està separat només deu quilòmetres. El poble està situat a la riba dreta del riu Pisuerga. Cal creuar tot el poble fins arribar a l’església dels Sants Just i Pastor. Probablement aquí hi van arribar al segle IX uns quants monjos mossàrabs que s’allunyaven dels musulmans i, al principi, deurien utilitzar una de les coves existents per viure a part del món, portant una vida de solitud, austeritat i oració.

Posteriorment, començarien a cavar a la roca d’aquest promontori de gres per construir­hi una ermita. Van començar una obra que va continuar fins al segle XII, i que va acabar sent tota una església consagrada als Sants Just i Pastor. La primera cosa que crida l’atenció és el campanar del segle XVII, que està aïllat a uns quants metres de l’església i construït sobre una roca, a la base de la qual hi ha una cova. Aquí es creu que hi havia l’antic baptisteri, la cerimònia del qual seria per immersió. Era una antiga torre de guaita, que s’adaptava al seu ús com a campanar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 7

CAMPANADES La cova es va utilitzar més tard per cuinar les olles de les quals el poble pren el seu nom. Deixem enrere la torre i arribem al promontori on hi ha l’església. Pujant unes es­ cales s’arriba a un petit pòrtic, afegit més tard, igual que l’espadanya. L’espai interior consta de dues naus amb una falsa volta de canó apuntada, separades per tres columnes, dues de les quals són artificials del segle XVIII substituint les originals molt deteriorades. Disposa d’un cor de fusta recolzat mitjançant un sol pilar. Tant les voltes, els arcs que reforcen les voltes simulades i les columnes són deco­ ratius ja que la volta de pedra s’aguanta sola.

També té dos absis, el de la dreta, que és una galeria estreta que ara s’utilitza com a sagristia; i l’esquerra, que és una capella lateral que està gairebé en total penombra. Aquesta capella va ser descoberta el 1931 pel rector del poble i en ella hi ha una tomba antropomòrfica en la qual pos­ siblement s’hi va enterrar algun abat de la comunitat de monjos ermitans. Té una decoració molt escassa, però en la seva senzillesa rau la seva bellesa. Aquest temple encara està obert al culte, de manera que, en un dels altars de les naus, hi ha un retaule plateresc del segle XVI amb les imatges dels dos sants nens Just i Pastor. A l’altre altar hi ha una talla del Crist crucificat del se­ gle XVII sota la qual s’hi va instal·lar una ara romana que va aparèixer en una casa del poble i un púlpit de fusta policromada. En una de les columnes hi ha una curiosa pila per l’aigua beneï­ da. En un buit en forma de capella hi ha la font baptismal feta d’un sol bloc de gres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 8

CAMPANADES

El temple va ser emblanquinat al voltant de 1880 per ordre governamental a causa d’una epidè­ mia de còlera i el 1952 aquesta capa va ser eliminada deixant visibles els senyals de les eines amb les quals va ser tallada. Si teniu l’oportunitat d’anar a visitar­lo al capvespre, els últims raigs de sol que entren per la porta us permetran veure flaixos daurats a la pedra arenisca.

A l’exterior i al costat de l’esglé­ sia hi ha una necròpolis tallada a la roca, amb restes d’enterraments antropomòrfics, i també una sèrie de coves o cabanes, possiblement preromàniques i que ja tindrien un caràcter sagrat abans que hi arri­ bessin els ermitans.

Extret de: aunclicdelaaventura.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 9

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

L’home és l’ésser més perfecte de la Creació. És capaç de provocar les heroïcitats més inimaginables.

L’home, quan perd el seny, pot arribar a ser l’ésser més imbècil de la Creació.

Sense rumiar gaire som capaços de trobar exemplars dels dos extrems.

Això no és patrimoni només dels temps actuals. Hi ha casos en totes les èpoques més reculades de la història.

Els amics­amics són un do extraordinari de Déu. Són imprescindibles per a viure la vi­ da feliçment. Llàstima que algunes vegades fàcilment es corquen i poden provocar en­ fonsaments irreparables.

D’amic a enemic hi ha la distància d’un paper de fumar. Els llatins deien: “corrup­ tio optimi, pessima.” Una cosa molt bona quan es passa, és la pitjor de totes.

Els desenganys provocats pels propers ens fan més mal que una pedregada seca. Una pedregada sense ploure gens deixa totalment la vegetació destrossada.

Els genocidis culturals més esgarrifosos es presenten com les més grans conquestes històriques estrepitosament aplaudides.

Els vells, no cal enganyar­se, en tots els estaments i situacions, fan més nosa que ser­ vei. Hi ha honroses excepcions.

Convèncer els busca­raons és com voler agafar un grapat d’oli o aturar el vent.

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 10

DITES POPULARS Refranys sobre el Nadal

Nadal amb lluna plena, blat a la vela.

Nadal amb lluna, anyada segura.

Nadal amb lluna, bona fortuna; i sense lluna, mala fortuna.

Nadal amb lluna, cent ovelles no fan per una.

Nadal amb lluna clara, bona sembrada.

Nadal a casa i vora la brasa.

Nadal amb lluna, grossa ventura.

Nadal a la solana, Pasqua a l’ombra.

Nadal amb lluna plena, el bon temps mena.

Nadal al foc, Pasqua al joc.

Nadal amb nit obscura, sembra en terra dura.

Nadal al foc, Pasqua al sol.

Nadal de fred, Pasqua de sol. Nadal de sol, Pasqua de fred.

Nadal al sol, Pasqua al foc.

Nadal dilluns, les festes amunt.

Nadal amb gelada, duu bona anyada.

Nadal amb lluna, any de fortuna.

Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant el porta al darrera.

Nadal amb lluna, anyada segura.

Nadal eixut, l’herba put.

Nadal amb lluna clara, bona sembrada.

Nadal eixut, temps perdut; se’n ressent la tina i se’n ressent el cup.

Nadal amb lluna lluent, al foc posa­hi més sarment.

Nadal amb lluna ni mill ni blat.

Nadal amb lluna plena, el bon temps mena.

Nadal en dijous, any de molts ous.

Nadal en dijous, any dolent, any de traspàs i següent.

Extret de: tematic.dites.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA

La Nau Tinc davant meu la Nau, que esbelta avança vers el destí brillant d’un horitzó que anem forjant, tossuts, amb la il·lusió d’un nou futur radiant ple d’esperança…

Els silencis parlen

A la nit freda, els sentits s’apropen, viu l'amor davant les flames daurades, les paraules besen, freguen les mirades i els silencis parlen, les veus evoquen.

Qui ha fet aquest dibuix té la lloança de mí, que l’he rebut, fent­me ressò del seu esperit net i la faisó amb que expresa el que sent i com avança.

Fill meu, cap vent violent, ni cap tempesta les veles del vaixell podrà plegar que tú, bell capità, alçant la testa et guies per l’estel de l’estimar i amb ferma voluntat, clara i honesta, al port on rau l’Amor el fas anar...

Calidesa i pau, a estimar convoquen i al record de tendreses oblidades, si el cel es troba dins d’una abraçada,

F. Xavier Coderch

el temps s’atura quan les mans es toquen.

5 de novembre de 2020

Ha nascut la llum que crida i provoca les emocions dormides o apagades, obrirà portes d’ànimes tancades i trobarà algun cor. No s’equivoca.

Pedro Puerma

Dibuix: David Coderch

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La Fàbrica ­ Edifici multicultural

La Casa Nova de l'Obac

La Torrota

Cal Ferrer Vell Església Parroquial

Edifici del Castell ­ Biblioteca

Castellet de Dalt

Il·lustracions del projecte #viuvacarisses pel Departament de Turisme de l'Ajuntament de Vacarisses.

Autor: Mark Lorente Mascarell

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La biblioteca municipal ha aprofitat aquest 2020 ­marcat per la covid19­ per realitzar algunes reformes que milloren el seu servei: nova sala de revistes, màquina d’autopréstec, etc. Re­ formes que també passen per l’entorn virtual de la biblioteca municipal El Castell, d’aquesta manera s’ha actualitzat el dis­ seny mensual de programació i s’ha treballat, entre d’altres tasques, amb la pàgina web de la biblioteca: https://bibliotecavirtual.diba.cat/vacarisses­biblioteca­el­castell La Biblioteca Virtual, web de la Xarxa de Biblioteques Municipals, neix per donar res­ posta a les necessitats d'informació, d'aprenentatge i de lleure en un entorn virtual.

Avui combinar l'accés a re­ cursos i continguts amb l'oferta de serveis virtuals, garantint la seva accessibi­ litat ininterrompuda –a qualsevol hora i des de qualsevol lloc– és essencial perquè permet posicionar la biblioteca en el marc de la societat de la informació i el coneixement.

Des de la biblioteca El Castell aquesta tasca ha passat per editar guies de lectura dels fons especials de la biblioteca: Col·lecció local, Racó de famílies, Fons de prelectors, Igualtat de gènere, Còmic i Novel·la gràfica. A la web, l’usuari/a també hi trobarà notíci­ es importants de la biblioteca i la seva agenda mensual actualitzada, així com informació dels clubs de lectura i les activitats de foment a la lectura. Aprofitar avantatges de tenir el carnet de biblioteca dins el municipi o enllaços directes, com el de l’ajuntament de Vacarisses, són altres serveis que ofereix.

Us animem a totes i tots a fer­hi una ullada i esperem que en gaudiu tant com nosaltres quan treballem en aquest en­ torn virtual. Bon Nadal a tothom!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La biblioteca municipal El Castell ha repartit lots de lli­ bres, revistes i pel·lícules a les residències de la gent gran del municipi: El Serrat i La Masia del Ventayol.

La iniciativa ha estat molt ben rebuda, especialment al Serrat on la biblioteca té usuaris molt fidelitzats que no poden venir des del mes de març. L’objectiu és anar canviant els lots de manera periòdica i atendre les seves necessitats lectores.

Els Clubs de Lectura d'aquest mes de novembre s'han hagut de fer de forma virtual, ja que les res­ triccions imposades pel Govern de la Generalitat, així ho han determinat.

Esperem que ben aviat les podrem fer de manera presencial.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DEL NADAL DE JESUCRIST Des del Cim més emblemàtic fins els xòrrecs de la frau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

1 4 Vós sou Déu, el Pare­Mare, No és folklore la naixença, l’Invisible i mai absent és un Déu que es fa present que un dia vàreu fer­vos, esbombant el seu missatge en Jesús, l’Etern Present, d’Orient fins a Occident tots els pobles de la terra no es coneixen les fronteres han cridat: Veniu si us plau: quan és Déu qui té la clau: Jesús EL NOI DE LA MARE Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau ens acotxa i ens ajau 2 Ja us tenim entre nosaltres, s’ha esberlat l’etern confús des d’ençà podrem mirar­vos en el rostre de Jesús en la falda d’una Mare amb esquitxos de cel blau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

5 Amb un pare i una mare i arraulit en un racó, la barraca de la vinya és la llar del Déu­minyó, amagat a la coveta i amb la brosta dins d’un cau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

3 L’arribada, durant segles, les llegendes han brodat; hem viscut el gran miracle d’aquest cel que s’ha esberlat a l’ indret de Palestina, al més rònec d’un catau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

6 Heu vingut a la callada, no s’hi ha fixat ningú, passa el temps i la gent bada i ve el segle vint­i­u I ens astora la temença, un món nou mancat de pau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Un programa remarcable que és d’ AMOR i COMPASSIÓ per les races que no lluquen ni una espurna d’horitzó estripada per les farses de l’engany, el crim i el frau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

8 No hem après prou el missatge que ens roineja en tot moment: ESTIMEU­VOS, ESTIMEU­VOS l’enigmàtic manament l’espignet que ens espavila des del seu A Déu siau!

Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

Des del Cim més emblemàtic fins els xòrrecs de la frau: Jesús EL NOI DE LA MARE ens acotxa i ens ajau

Sebastià Codina i Padrós Nadal de 2020

Anunciació, Adoració i Presentació al Temple (1455) ­ Rogier Van de Weyden (1400 ­ 1464) Alte Pinakothek ­ München (Deutschland)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Persones sanadores Durant aquests mesos en què, per força, hem hagut de reduir la nostra vida social, ben segur que ens hem adonat de quines persones es troben a faltar realment, deixant de banda aquelles que formen part del nucli familiar més proper. Són les persones sanadores.

Les persones sanadores no sorgeixen de l’atzar. S’han fet a elles mateixes després de conèixer la derrota, i s’han alçat després d’arrossegar­se. No són les més felices, però et regalen la felicitat que han atresorat.

Poden viure sota el nostre sostre o sota un sostre llunyà. No són necessàriament les més properes o amb qui més hores passem. Al contrari, el seu tracte és sovint més esporàdic que rutinari. No pretenen donar­te consells ni et fan favors contínuament; tampoc no t’afalaguen, però aconsegueixen que et sentis millor. Et miren amb sim­ patia i et transmeten que tenen un bon concepte de tu sense necessitat d’afegir­hi pa­ raules. Poden canviar el nostre món amb una frase, un simple comentari, o un missatge que busca, o no, que superem un mal moment. Tenen la capacitat de con­ vertir la nostra càrrega en un equipatge lleuger i, fins i tot, útil.

Les persones sanadores no necessiten ser presents en cap sopar de dissabte, ni cal que recordin el nostre aniversari. No els cal trucar sovint ni fixar cap dia per trobar­ les. Per no fer falta, no cal ni que en coneguem el seu segon cognom. Els fils que ens connecten poden ser llargs o curts, de vegades elàstics o rígids, d’altres gairebé invi­ sibles, però mai no s’acaben de trencar.

Les persones sanadores no han de ser les més sàvies ni les més rialleres, ni tan sols les més agradables de tracte. Fins i tot poden ser tímides i de vegades esquerpes. O poden ser extravertides i sociables al màxim. Poden tenir un agut sentit de l’humor o Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS la innocència més tendra. Les persones sanadores t’escolten. S’interessen pel que dius, pel que penses i pel que et passa. I recullen de bon grat el que tu els ofereixes.

S’enfaden quan cal, però són conciliadores i constructives. Sempre els pots donar l’esquena perquè sempre les trobaràs de cara. Et curen l’anima, tan perjudicada en aquesta època que ens ha tocat viure. Són, en definitiva, belles persones.

S’estimen a elles mateixes sense saber­ho, per això saben estimar. La seva sort és no necessitar el mal dels altres per sentir­se importants perquè el seu desig és no ser­ho.

No saben posar trampes, encara que hagin hagut d’aprendre a evitar­les. Potser són triomfadores o potser s’han quedat al darrer escalafó.

No és tan difícil trobar­les, encara que n’hi hagi poques. Només cal que evitis les persones que fan mal i t’apropis a qui treu el millor de tu. Deixa anar els lligams de compromís, les relacions innecessàries, els interessos creats. Ignora qui vol ignorar­ te i desapareix dels espais inútils. No escoltis paraules buides. No juguis a jocs bruts.

Cura les teues ferides atenent les dels altres.

Deixa lliure el teu espai i practica, perquè més aviat del que pensem ens podrem tor­ nar a trobar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Madrid, ara fa 167 anys. Ferran de Borbó i de Borbó­Parma (el rei Ferran VII d’Espanya) mo­ ria a causa d’un decrèpit estat de salut provocat pels excessos comesos durant els seus 48 anys de vida: havia estat un devorador insaciable de tota mena de carns (que havia sorprès i indignat a un auster Napoleó), un bevedor compulsiu de tota mena de destil·lats alcohòlics, un fumador contumaç de cigars havans i un enemic acèrrim de qualsevol tipus d’activitat física i professio­ nal. Quan va morir, a més de la visible obesitat que patia, els principals òrgans del seu cos funci­ onaven de forma molt limitada. Segons els metges de l’època, Ferran VII era una desferra humana que hauria pogut morir, fins i tot, molts anys abans.

Aquest darrer detall és molt important. Les freqüents crisis de salut que patia —i que l’havien apartat del govern durant llargues temporades— no feien més que anunciar el seu final anticipat.

I això desvela que Maria Cristina, la seva quarta i darrera esposa, disposaria del temps suficient per maniobrar i deixar sense efecte la llei sàlica. Ferran només havia engendrat filles (i només amb Maria Cristina) i el seu estat de salut no aventurava cap altre naixement. L’arquitectura que conduiria a la proclamació de la seva primogènita Isabel (futura Isabel II) i que encendria la Pri­ mera Guerra Carlina (1833­1840) era fàbrica de Maria Cristina, que no estava disposada a per­ dre el poder que emparava —i que empararia— els seus foscos i corruptes negocis particulars.

S’ha explicat —d’una forma molt resumida— que aquell conflicte va enfrontar les dues Espa­ nyes: la conservadora, que, aterrida per l’avarícia de Maria Cristina, va buscar el recanvi en Car­ les, el germà petit del difunt Ferran; i la liberal, que, després d’una dècada llarga de persecució i de repressió, va fer pasqua i rams amb la reina vídua. No era el primer cop que les dues Espa­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS nyes es llançaven a l’arena del combat. Ja havia passat durant el regnat de Josep I Bonaparte (1808­1814), en la mal anomenada Guerra de la Independència. Però hi havia altres aspectes que impulsarien el conflicte carlí, que no pel fet de ser ocults tenien menys importància. Seria, preci­ sament, a Catalunya on aquests aspectes es revelarien amb més intensitat i visibilitat.

El paisatge social i econòmic de Catalunya era radicalment diferent del d’Espanya. Cap al 1750, en plena postguerra del conflicte successori hispànic (1715­1714), Catalunya iniciava una lenta i progressiva recuperació del seu aparell de fabricació. A partir de l’establiment de comerciants catalans als principals ports americans, la importació de matèries primeres a Catalunya i l'expor­ tació de manufactures a les colònies hispàniques i franceses, va desenvolupar un potent aparell de fabricació (tèxtils i alcohols), que situaria el Principat al llindar de la Revolució Industrial. El 1832 (un any abans de la mort de Ferran VII) entrava en funcionament la fàbrica Bonaplata, a Barcelona, la primera de la península Ibèrica que utilitzaria el vapor com a força motriu.

Gravat de Berga (principis del segle XIX) / Font: Zumalakarregi Museoa

Però aquell creixement econòmic no havia tingut una correspondència en la millora de les condicions socials. L’any 1833, Catalunya era un país marcat per unes profundes i dramàti­ ques desigualtats, al camp i també a la ciutat. Res havia canviat respecte, per exemple, al 1683 (un segle i mig abans), a l’inici de la primera etapa fabril de la història catalana. Excepte una cosa: la riquesa (i per tant, el poder) ja no es mesurava pel valor de producció de la terra, sinó per la capacitat de fabricació de la indústria. I això vol dir, ras i curt, que les burgesies indus­ trials de Barcelona i de Reus havien assolit el poder econòmic del país. En canvi, els propieta­ ris agraris de la Catalunya rural havien passat a un segon terme, perquè les fàbriques controlaven la producció i el rendiment del camp.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS Això representava un formidable daltabaix en els esquemes tradicionals que havien regit la soci­ etat des de l’antiguitat més remota. Un daltabaix que alimentava i que alimentaria (en el decurs de tot el segle) la idea —amb o sense raó— que la indústria (la burgesia) era la responsable de les terribles crisis que assotaven el camp i que amenaçaven no tan sols la pervivència del sistema agrari (la vida rural), sinó que també el de totes les persones que en formaven part. De tota la piràmide social: des dels propietaris grans, mitjans i petits fins a la massa jornalera, passant pels majorals (capatassos), els mitgers i els rabassaires (arrendadors). Si a tot això hi sumem que la Catalunya de 1833 era, encara, un país bàsicament rural i agrari, el conflicte estava servit.

Gravat de Reus (principis del segle XIX). / Font: Centre Municipal de la Imatge Mas Iglesias. Reus

A Catalunya, la Primera Guerra Carlina (1833­1840) va ser un brutal i acarnissat enfrontament entre el nou model industrial que s’imposava, la cultura de la fàbrica i el poder de les elits bur­ geses, contra el de les velles estructures històriques i tradicionals, la cultura agrària i el poder de les oligarquies rurals. Hi ha, com a mínim, dos elements que ho corroboren i que dibuixen un conflicte català amb la participació d’actors molt diferents en relació al conflicte espanyol. El primer, i més revelador, és que a Catalunya trobem al mateix bàndol, el carlí, des del propietari agrari (l’escanyapagesos de la contrada) fins a la pràctica totalitat de la seva massa jornalera, passant pel rector de la parròquia, difusor del missatge ideològic tradicionalista.

I el segon, i no menys important, és que aquell conflicte, a Catalunya, va ser utilitzat per diri­ mir velles disputes familiars, i no, precisament, pels límits de finques. Hi havia una cosa més important en joc: la disputa pel poder personal i familiar en cada poble i en cada comarca, fruit d’aquell paisatge en transformació que cobria el país. Un exemple molt il·lustratiu d’a­ quest element de conflicte serien els fets de Belianes (Urgell). El 19 de setembre de 1835 el capità Antoni Niubó (de Tàrrega i voluntari de l’exèrcit liberal) ordenava afusellar la totalitat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS d’una companyia carlina: el comandant Rosset de Belianes i 70 voluntaris. És important desta­ car que, prèviament als afusellaments, els carlins de Belianes s’havien rendit i que el Rosset i Niubó eren vells coneguts.

Però el fet que haguessin estat els carlins els qui s’havien rebel·lat contra el govern de la reina vídua i regent Maria Cristina no vol dir que fossin els únics que posaven les víctimes. L’1 de març de 1838, una companyia de voluntaris liberals de Reus, va quedar atrapada dins l’esglé­ sia parroquial de Vilallonga (Tarragonès). La resposta del comandant carlí Manuel Ibáñez Ubach —el Llarg de Copons— va ser ensorrar a canonades el temple. Van morir 130 volunta­ ris liberals que no van tenir, ni tan sols, l’oportunitat de rendir­se. En aquest punt és important destacar que el Llarg va fer l’associació simplista que els refugiats, pel fet de ser de Reus, ha­ vien de ser per força liberals i es mereixien la mort. Aquell fet donaria origen a la cita popu­ lar: “Fot­li, que és de Reus”.

Gravat de Girona (principis del segle XIX). / Font: Cartoteca de Catalunya

En definitiva, la dicotomia tradicionalista­liberal que vol explicar el conflicte a Espanya, a Cata­ lunya va tenir unes connotacions molt diferents a causa dels traços radicalment diferents que di­ buixaven els paisatges socials català i espanyol. A Espanya no es va veure mai els jornalers agraris (que vivien en la mateixa situació de misèria —o fins i tot, més— que els catalans) al bàndol carlí. A excepció dels que s’havien allistat a canvi d’una paga. I al País Basc, les diputa­ cions forals —governades pels carlins— van haver de recórrer a les lleves forçoses. Però és que a Espanya, i al País Basc també, l’amenaça al sistema tradicional no s’havia produït. A excepció de petits focus industrials (València, Alcoi, Màlaga, Vigo), la Revolució Industrial encara triga­ ria dècades a arribar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 23

INDRETS PROPERS

Un rail Barlow de 160 anys a Vacarisses Tota una sorpresa és aquest testimoni mut. Mut fins que l’Edutren me’l va fer descobrir i, naturalment, el va fer parlar per boca seva.

Un carril ara jubilat de la seva feina de rigor, però destinat a un altre servei, un que m’agrada de dir, amb molta estima, “servei d’avi”. Ara és observador del pas dels trens des de l’alçada del pont. El trobem al pont del camí d’accés a la masia de l’Orpina sobre la via del tren,, venint de la font del mateix nom.

La història d’aquest rail original i denominat del tipus “Barlow” deu ser del tot casual. Si mirem temps enrera, com si d’un viatge al passat es tractés, anem cent anys endarrera, fins l’any 1920.

Aquesta data ens servirà per fer menció dels cent anys de vida, que té la doble via de tren en el nostre terme. Ara ja podem dir que la via actual té un segle de vida. La doble via va fer possible la circulació del tren en els dos sentits, d’anada i tornada.

Les necessitats d’ampliar l’espai del balast de via (llit on es col·loquen les travesses), va com­ portat la necessitat de la construcció d’un pont que salvés amb seguretat l’amplada el pas de les vies i assegurés la connexió de la masia amb les seves terres. Però un dels laterals del pont, no devien satisfer les exigències de l’enginyer del moment o, simplement, algú amb bones llums va pensar en donar una mica més de llargada i seguretat a la curta barana del pont.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 24

INDRETS PROPERS És aquí on entra en acció el protagonista de la nostra història. El carril Barlow emprat en la primera construcció de la xarxa ferroviària Terrassa ­ Manresa, ara fa aproximadament 160 anys. Era un trajecte que disposava d’una única via i un doble sentit de circulació, allà pels seus inicis, a meitats del segle XIX. Aquest carril era de secció enrotllada i va ser emprat en substitució dels primers, o més primitius, denominats carrils Brunel. Va ser dissenyat per l'enginyer W. Henry Barlow (1812 ­ 1902) i la seva principal característica era el fet de poder ser instal·lat sense travesses. Només subjectant­lo per les vores a una base forta.

No com el primitiu sistema constructiu de vies, el qual requeria un dorment de fusta o base sobre el balast petri, emprat sota la via, i fent més costosa la instal·lació i el manteniment.

No obstant això, el nostre rail, tot i ser força utilitzat en trams de via de poc trànsit, com és el cas de la nostra línia Barcelona­Manresa per la companyia Saragossa­Barcelona, o a França, per la companyia de Le Midi, la qual va comprar la llicència Barlows’s Permanent Way Company, no va donar el resultat esperat. Necessitava un constant i dificultós manteniment, per poder fer un servei correcte i amb garanties. És doncs que, en el moment de fer l’ampliació al sistema de doble via, es va decidir canviar­lo pel del tipus “vignole”, o de doble cap, el qual es continua fent servir actualment.

P.D. Gràcies, Edu, bon amic!, per tota la teva dedicació i constant cura del tema ferroviari. I per les interessants coses que saps!

Secció del carril Barlow

Carol Pàez

William Henry Barlow (1812–1902)

Fonts: "Vacarisses. Un poble amb dues estacions de Ferrocarril" d'Eduard Martínez Hernàndez Ferropedia.es

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 25

INDRETS PROPERS

Els burots de Terrassa

El burot de la carretera de Castellar / Fons Ragon­Amat

El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles, normalment queviures, a l’entrada de pobles i ciutats, durant el segle XIX i fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. Per extensió, també s’anomenava burot a l’oficina a l’entrada d’una població (del francès “bureau”). Normalment, aquestes oficines es trobaven al costat dels camins principals o a les entrades dels pobles o ciutats.

Fins l’any 1963, es podia veure a Terrassa una sèrie de petites casetes (burots), distribuïdes es­ tratègicament a les entrades de la ciutat, tant per carretera com per ferrocarril, on els funcionaris s’encarregaven de vigilar i cobrar els drets d’entrada de productes de consum a la població, cos que fou abolit el 1962.

Els més antics estaven situats als portals d’entrada al municipi i al pas que la vila o ciutat s’ana­ va expandint, la situació dels burots varià el seu emplaçament, com, per exemple, el de la carre­ tera de Castellar que el trobem, a principi del segle, davant del pont del Passeig, després, prop de l’Escola Industrial, més tard, passat el pas a nivell, després davant el Grup Egara i, últimament, abans de passar el pont de la riera de les Arenes.

A principi dels anys seixanta del segle XX la resta de burots estaven situats: a la carretera de Matadepera davant del carrer de Santa Magdalena; a la carretera de Rellinars davant de Can Co­ lomer; a la carretera d’Olesa i Vacarisses, just amb la cruïlla amb la carretera de Martorell; a la carretera de Rubí a la cruïlla amb l’actual avinguda de Santa Eulàlia i a la carretera de Montca­ da, davant del cementiri. També n’hi havia a l’estació del Nord, del tren de Baix i en el Pes Pú­ blic del passeig Vint­i­Dos de Juliol.

Hi havia traginers procedents d’Olesa, de Vacarisses i de Manresa que, per estalviar­se de pagar la taxa, a l’alçada dels actuals Salesians es desviaven per l’antic camí d’Olesa. Aquest camí, des dels Salesians, enfilava fins al cap damunt del turó de ca n’Aurell (encreuament del carrer de Torrella amb el de Ramon Llull, i seguia pels carrers Doctors Ullés i Mart fins al portal de Sant Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 26

INDRETS PROPERS Roc. L’ajuntament, veien que es colaven per aquest camí, va instal·lar un burot al bell mig del turó, en un lloc solitari on encara no s’hi havien construït les cases properes ni l’antic temple Evangèlic. Això ho explicava la Pilar, la mare de l’autor de l’article, ja que l’encarregat del burot era el seu pare, és a dir, el seu avi. Cada dia la Pilar traspassava tot Terrassa a peu (llavors no hi havia autobusos), per anar a portar el dinar al seu pare.

Un dels més històrics va ser el del pont de Sant Pere quant el poble i la Vila eren diferents muni­ cipis. A l’entrada del pont per la part de Terrassa, hi havia una casa burot anomenada també fortí que va ser testimoni d’innumerables litigis.

El burot del pont de Sant Pere Dibuix de Mateu Avellaneda ­ Museu de Terrassa

El pont de Sant Pere es convertí en un constant anar i venir de gent, els uns, els santperencs, per anar a treballar a Terrassa i els altres, els terrassencs, per anar a comprar queviures a Sant Pere, ja què, al ser els impostos més baixos, els proveïments eren més assequibles econòmicament. El resultat era que el treballador santperenc gastava el seu sou en el poble i els terrassencs hi deixa­ ven els seus diners. Davant d’aquesta circumstància, l’Ajuntament de Terrassa prengué mesures per frenar la situació instal·lant un control de consums a la seva part del pont, on el burot o fun­ cionari de consums arbitrava el pas del comerç amb la imposició de taxes sobre els productes.

També al final del carrer de Sant Joan hi havia un control per vigilar els que, saltant­se el pas pel pont, passaven per l’antic camí de Sant Pere al Mas Adei que tenia la seva entrada al carrer de Sant Joan. Era singular la presència en aquest lloc d’una burota o senyora guàrdia de consums, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 27

INDRETS PROPERS que tenia cura de revisar les dones que anaven i venien de Sant Pere, les quals podien amagar sota les se­ ves amples faldilles els productes que compraven al poble, per tal d’estalviar­se la taxa municipal.

Cobert amb la manta, el burot del pont.

Fons Ragon­Amat

La barriada santperenca de la Creu Alta estava afectada pel mateix problema de límits fiscals.

Però en aquest cas el problema era més radical. L’entrada a Sabadell per altres punts de la vila eren més permeables. Des d’altres poblacions com Sant Quirze o Barberà, els productes càrnics i d’altres camuflats en carros i tartanes passaven amb el vist i plau conxorxat dels funcionaris de consum. Els productes per la indústria com el carbó i l’oli no pagaven taxes. En canvi, per la franja de la Creu Alta, els burots eren més estrictes. La prepotència dels funcionaris, les sancions o el comissat dels productes eren a l’ordre del dia davant els enutjats obrers sabadellencs que anaven a comprar a la Creu Alta o als creualtencs que traginaven amb els productes. Amb els ànims exasperats es va arribar al punt de la insubordinació civil amb diversos aldarulls que com­ portaren l’incendi, per part dels revoltats, de les casetes de burots. Fins hi tot hi va haver un mort d’un tret. Davant el fet que l’Ajuntament tornava aixecar noves casetes les quals eren reiterada­ ment incendiades de nou, es va arribar a l’enfrontament entre grups de dones i la Guardia Civil amb el resultat d’unes quantes persones detingudes. No seria fins el 1911 que es van suprimir aquestes barreres duaneres.

En aquest indret hi havia la caseta del burot de la carretera d'Olesa i Vacarisses.

Durant uns anys també hi havia un establiment de nom "bar Burot".

Foto: Google Maps

Extret de: joaquimverdaguer.blogspot.com i Enciclopèdia Catalana

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 28

INDRETS PROPERS El barri de la Creu Alta. L'antiga Andorra dels sabadellencs.

Per a alguns, era terra de ningú. Per a uns altres, era un dels extrems del terme municipal de Sant Pere de Terrassa, terreny independent entre les cocapitals. El cas és que la Creu Alta “va ser un poble” que el 1904 es va acabar convertint en barri, quan es va adherir formalment a Sabadell, tal com defensen els veïns històrics i el periodista Manel Camps, autor del llibre La Creu Alta, un poble convertit en barri. Als seus habitants se’ls coneix amb el nom de “tallarets”.

Tot i que la Creu Alta data del segle XVIII, l’origen més secular es troba a la Parròquia de Jon­ queres, segles enrere. Aquest poble formava part del terme de Sant Pere de Terrassa, un municipi extens que va existir des del 1800 fins al 1904 i que incorporava la Creu Alta, a més dels ter­ renys que envoltaven les masies de Can Deu, Can Borgonyó i Ca n’Oriac i una part de la zona actual de Terrassa. Però “el nucli de població es concentrava als dos extrems del terme munici­ pal, un d’ells, la Creu Alta”.

El primer poblador va ser un pagès de Mas Canals, Josep Camps, que va aixecar el primer edifici el 1772: una carnisseria. El naixement de la Creu Alta va desfermar una forta competència comer­ cial, ja que aleshores depenia de Terrassa i podien vendre els queviures més barats. I, citant la dita popular que apel·la al barri, “de camps, creus i figueres n’és ple el terme de Jonqueres”, recorda el periodista, referint­se als cognoms més típics del barri.

Així, la Creu Alta es va convertir en barri. Aquest pacte va estar motivat per permetre l’expansió de dues grans ciutats en creixement, però amb un rerefons polític. La Creu Alta pertanyia al distric­ te electoral de Terrassa, i era un poble essencialment republicà. “Pur interès”, remarca Camps.

Plaça de la Creu Alta (1920) Extret de: diaridesabadell.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS Fonts del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac Font de la Mascarosa

Aquesta font protagonitza una de les poquís­ simes llegendes basades en la presencia de musulmans al massis de Sant Llorenç del Munt.

Segons la llegenda, la font de la Mascarosa va ser obrada inicialment per una familia serraina, que va afegir­li com a decoració una carassa. Amb la reconquesta, la familia va marxar i prop de la font, a l’índret cone­ gut actualment com el Raval de Mura, s’hi va edificar un mas. Els seus propietaris van tenir por que la carassa els hi portes mala sort i, per això, la van treure.

La llegenda conclou que aquest seria l’origen de la toponimia de la font de la Mascarosa: “Mas”, per la casa construida al Raval, i “ca­ rosa”, per la carassa suprimida.

Però realment no es coneix la història antiga de la font de la Mascarosa. Si que es té constància que davant la font era habitual que es reunissin veins de Mura per celebrar­hi festes.

La font queda sota una gran balma i per sobre de la riera de Nespres, just on la Diputació de Barcelona ha ins­ tal.lat una de les àrees d’esplai del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

Per anar a la Font de la Mascarosa cal sortir de Mura per la carretera que va cap a Rocafort. En arribar a les cases del Raval es pot travessar la ri­ era pel pont de l’àrea d’esplai del Parc. Un corriol puja fins a la font.

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS Font del Rector de Mura Per anar­hi des del poble, cal que primer agafeu el camí que us portarà a l’ermita de Sant Antoni, troba­ reu pals indicant diferents llocs a visitar, seguiu el camí que va paral·lel a la riera de Nespres, sempre seguint el camí en sentit al Grog del Padre.

Deixant camins secundaris, a mig kilòmetre, arriba­ reu al torrent d’Estenalles, a cap de poc arribareu a la Font del Rector. És una font molt bonica, us caldrà baixar uns graons, ja que està a un nivell infe­ rior al camí.

Disposa de bancs de pedra a cada costat. És una impor­ tant cisterna que recull l’aigua, té dues sortides i cada una cau a una pica independent. Sobre la Font del Rec­ tor, hi ha el cartell del seu nom i una portella enreixada de ferro per poder controlar la captació i per poder fer la neteja de la cisterna per si fora menester.

Tot pujant unes escales situades al costat dret de la Font del Rector, us portaran primer a la Font de l’Escolà i al Gorg del Padre.

Text : Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez i Ramon Solé Extret de: fontsaigua.wordpress.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS Plantes invasores a Vacarisses (IV)

El plomall de la Pampa El plomall de la Pampa (Cortaderia selloana, família de les gramínies) és una herba robusta que fa tofes denses i uns bonics plomalls argentats. Té fulles planes, de més d'un metre de llargària i d'una amplària d'un o dos centímetres, d'un verd tirant a glauc, endurides i amb els marges ser­ rats. Les flors s'apleguen en una panícula o plomall de 40 a 90 centímetres, i que juntament amb la seva tija o peduncle ateny dos o tres metres d'alçària. Aquestes flors, com en totes les gramí­ nies, estan molt transformades i no tenen sèpals ni pètals. S'agrupen, en nombre de quatre a sis, en espiguetes. Hi ha flors femenines, amb un ovari i dos estigmes plomosos, situades en espi­ guetes amb pèls molt llargs, i flors hermafrodites, amb tres estams i un ovari rudimentari, con­ tingudes en espiguetes a penes piloses.

Es tracta d'una planta ginodioica, és a dir, que alguns exemplars presenten flors femenines, men­ tre que alguns altres duen flors hermafrodites, encara que quasi sempre funcionen com a flors masculines. Són, doncs, funcionalment dioiques, per bé que a vegades les flors hermafrodites poden originar llavors, les quals, a més, pel fet de ser quasi glabres les corresponents espiguetes, es dispersen poc. Les llavors consten, com a totes les monocotiledònies, d'un sol cotiledó i botà­ nicament s'anomenen cariopsis. La disseminació es fa pel vent, afavorida per la presència de pèls llargs en les espiguetes femenines.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS L'espècie és originària de la Pampa argentina i el seu nom científic deriva de la paraula vernacla cortadera, que expressa clarament que les fulles són extremament tallants. L'epítet selloana va ser donat en honor del naturalista alemany Friedrich Sellow (1789­1831), estudiós de la flora del Brasil.

Actualment és una planta invasora a una bona part del món. A la península Ibèrica es troba prin­ cipalment a Galícia, nord de Portugal, Astúries, Cantàbria i País Basc. A Catalunya es concentra a les comarques litorals i en alguns punts de l'interior. En certs indrets ha desplaçat totalment la vegetació autòctona i continua la seva progressió, com ho he pogut constatar a Galícia i a Astúri­ es. Aquesta força expansiva de l'espècie és deguda al fet que un sol plomall pot congriar de 2500 a 5000 llavors. A més, la soca és molt resistent i rebrota si la planta és tallada o és afectada pel fred o pel foc. És una planta molt rústica, i d'una gran bellesa, que una cosa no treu l'altra. Creix en qualsevol tipus de terreny, millor si són sorrencs, i aguanta bé les sequeres i un ampli marge de temperatu­ res, encara que no suporta les gelades continuades. Tanmateix prefereix les vores de rius i rieres, les dunes litorals, els talussos sense vegetació arbòria, els camps abandonats i els planells humits amb sòls flonjos i rics en matèria orgànica. És inclosa al catàleg d'espècies invasores. Al terme de Vacarisses és una planta en expansió, par­ ticularment abundant als flancs de la via fèrria. Encara som a temps d'aturar­ne la invasió, evi­ tant de plantar­la als jardins, no perquè ho estableixi la llei, sinó per convenciment. En els llocs en què, dissortadament, s'ha assentat, es poden dur a terme dues accions a l'abast de tothom: si les plantes són petites, arrencar­les amb una aixada, mai amb les mans, i si l'herba és gran, en començar l'estiu, tallar els plomalls amb un xerrac o amb unes tisores de podar. Cal posar els trossos arrencats o tallats dins de bosses i dipositar aquestes en el contenidor de restes orgàni­ ques. Farem un bé a la natura nostrada. Àngel Manuel Hernández Cardona

Tasques d'eradicació del plomall de la Pampa a la llera del riu Llobregat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L’origen de les nadales Les nadales són hereves de formes musicals nascudes al segle XV En aquestes dates en les quals es respira un aire nadalenc, arreu ressorgeix com cada any un tipus de música que rep el nom de nadala. No obstant això, poques són les persones que coneixen l’origen d’aquestes melodies que, any rere any, arriben a les nostres oïdes.

La nadala és una de les manifestacions més antigues de la lírica popular que, en els seus orígens, consistia en una breu cançó estròfica amb la melodia principal en la veu superior i que normalment estava destinat a ser executat per un solista al que li acompanyaven dos o tres instruments.

Aquesta denominació va aparèixer al segle XV referint­se a una cançó en llengua vulgar que es recolzava en formes responsorials com el virelai, el zéjel o la ballata. Les primeres fonts documentals en les quals apareix la paraula nadala són el Cancionero de Stúñiga, de 1458, i el Chanssonier d’Herberay, de 1463. Més posteriors són el Cancionero de la Co­ lombina i el Cancionero musical de Palacio. Juan de l’Alzina va ser, a finals del segle XV, l’autor més representatiu d’aquest gènere.

Virelai “Douce Dame jolie” (1350) ­ Guillaume de Machaut

Cap al segle XVI, les autoritats eclesiàstiques comencen a considerar la conveniència d’introduir en la litúrgia composicions musicals per acostar al poble als misteris de la fe catòlica. La nadala va canviant, poc a poc, la seva temàtica sobre l’amor cortès per anar centrant­se en temes de tipus religiós. D’aquesta manera en les albors del segle XVII es comença a utilitzar en els responsoris de maitins de les principals festes litúrgiques com el Nadal, Hábeas Christi, Assumpció, sants locals, Reis, Trinitat, etc. Així, les nadales es Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS convertiran, a més d’en un obligat exercici per accedir al magisteri de capella, en una de les principals obligacions compositives del mestre de capella per a les principals festes del calendari litúrgic.

Durant el segle XVII la interpretació de nadales es fa cada vegada més freqüent malgrat les prohibicions per part de les institucions conservadores. Prohibicions que es basaven en que l’ús de les nadales s’havia convertit en una pràctica cada vegada més usual de cançonetes amb forma de diàleg que recreaven la sorpresa dels pastors davant el misteri del naixement de Jesús. Temes com aquest es convertien en un excel·lent pretext per rea­ litzar divertides paròdies en les quals es feia la burla corresponent de personatges ar­ quetípics de diverses nacionalitats. La nadala del segle XVII té una gran complexitat tècnica i formal augmentant­se el nombre de veus fins i tot fins a vuit distribuïdes en dos cors disposats en diferents llocs de la catedral.

El segle XVIII està marcat per la gran influència que va exercir Itàlia quant a música es refereix i no només ens estem referint a l’òpera o a la sarsuela sinó també a la nadala. Influències italianit­ zants en la nadala van ser l’estil recita­ tiu, les àries dóna capo i l’estil compositiu de l’òpera seriosa italiana que van provocar un augment en la plantilla de les orquestres de les cape­ lles de música catedralícies, una major exigència a l’hora d’interpretar aquestes composicions juntament amb una des­ mesurada inversió musical dels centres catedralicis que no rendibilitzaven els seus resultats pràctics.

Les nadales seguiran tenint les característiques populars del segle anterior que s’aniran fonent amb les característiques musicals d’aquest segle, situació que va provocar que les nadales s’utilitzessin en contextos litúrgics però aquesta vegada amb finalitats didàctiques.

A poc a poc es van introduint elements teatrals a les esglésies buscant provocar al poble afectes molt diferents a la contemplació divina que s’aconseguia amb el vell estil polifò­ nic. Compositors importants d’aquest període van ser el pare Antonio Soler, Antonio de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS Literes i José de Torres. Aquestes influències italianitzants van provocar que la nadala fos definitivament proscrita de la litúrgia a la fi d’aquest segle XVIII, de tal manera que al segle XIX les nadales havien desaparegut de la litúrgia sent substituïts pels tradicionals responsoris gregorians. Així tot el patrimoni de nadales va quedar, en el millor dels casos, emmagatzemat en els arxius catedralicis, gran part del qual encara està per publicar.

Avui en dia, en referir­nos a la paraula nadala fem referència a la cançó de nadal que té els seus orígens en diferents cultures populars de qualsevol nacionalitat. La nadala que estem acostumats a sentir en aquestes dates té una estructura melòdica i harmònica senzilla i nor­ malment sol estar interpretat en les veus per cors de nens, solen tenir melodies fàcils i poc elaborades harmònicament. Actualment l’ús de la nadala està lligat al foment del consumis­ me típic d’aquests dies, prova d’això és que la publicitat utilitza la música de les nadales a la fi del mes de novembre, amb la qual cosa s’amplia el període nadalenc de forma consi­ derable amb l’objecte de fomentar encara més el consum en aquestes dates.

Extret de: laguineu.org

Charles Dickens decideix denunciar l'explota­ ció infantil. En lloc d'escriure un pamflet, crea 'Cançó de Nadal'.

Va tenir vuit fills, als quals adorava: era molt cria­ turer i un bon pare. El 1843, va quedar horroritzat per un informe del govern britànic sobre l’ocupa­ ció laboral de dones i nens, que evidenciava les pèssimes condicions de treball de les criatures que treballaven a les fàbriques. L'escriptor portava el patiment infantil ficat a dins.

Encara que per un breu període, per culpa de l’empresonament del seu pare, de petit ha­ via hagut de treballar en condicions precàries. És clar que la família s’havia recuperat del mal tràngol, però el novel·lista va quedar sensibilitzat per a tota la vida. Va decidir fer al­ guna cosa. L’octubre d’aquell 1843, Dickens va impartir una conferència al voltant de la temàtica a Manchester, una de les ciutats més bestialment industrialitzades i on, de fet, la històrica Revolució Industrial havia arrencat amb més força. Enmig de la xerrada, Dickens, que havia pensat escriure un pamflet en contra del maltractament laboral infan­ til, va pensar que el millor que podia fer era allò que sabia fer més bé: escriure una histò­ ria, una narració que provoqués una bona sacsejada, un treball de ficció que fos capaç d’esquerdar mínimament l’esperit purità, tan extremament classista, victorià, en definiti­ va, que permetia el patiment dels nens a les fàbriques. Ho va encertar de ple.

Extret de: sapiens.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Curiositats del Nadal per països Islàndia: Les festes nadalenques en aquest país són les festes del suspens! Els islandesos tenen per costum, des de ben entrat desembre, il·luminar casa seva amb espelmes fins al dia de Nadal.

Però... Atenció! Cap s’ha d’apagar, perquè en aquest cas, la família no estaria completa a l’any següent... Els més petits de la casa també han d’estar ben atents i portar­se bé des del dia 1, per­ què Jolasveinn, Pare Noel, pot aparèixer en qualsevol moment entre l’1 i el 24. Això sí, amb re­ gals per a tothom, fins i tot pel qui pitjor es porti, que es trobarà amb una patata!

Escòcia: Si aquí deixem galetes als Reis Mags, els escocesos, el dia de Nadal deixen a Santa Claus un got de whisky per “amenitzar­li” la nit. Un altre costum important, i molt més estès, és la del vesc: si et trobes sota d’un, hauràs de fer un petó a la persona que tinguis més a prop en aquell moment.

Holanda: Els nens holandesos reben els seus regals la nit del 5 al 6 de desembre de mans de Sinterklaas, la versió holandesa del Pare Noel que arriba ni més ni menys que des de la meseta castellana. Segons la tradició holandesa, Sinterklaas arriba en vaixell des de Madrid (curiós, oi?) fins a Holanda, carregat de regals per als nens i molt ben acompanyat dels Zwarte Pieten, els seus ajudants.

Filipines: Les festes nadalenques comencen al setembre i acaben a finals de gener. A Filipines, país de majoria catòlica, el Nadal conserva l’esperit religiós. A partir del 16 de desembre, els fi­ lipins tenen per costum anar a Missa del Gall, a les quatre del matí. Un cop acabada la celebra­ ció, mengen els bibingka (truita d’arròs amb ous saltats i carn de coco) i el bumbong (arròs bullit dins d’un petit tub de bambú). El 24 de desembre fan el panunuluyan: una parella, carac­ teritzada de Maria i Josep, recorren les cases del veïnat demanant allotjament.

Austràlia: Qui diu que Nadal sigui sinònim de fred o de neu? A Austràlia, aquestes celebracions arriben en ple estiu per la qual cosa els australians aprofiten el dia 25 per donar­se els regals de bon matí i després van a la platja a passar el dia, hi fan un pícnic o alguna activitat a l’aire lliure.

Bondi Beach, a Sydney, és un punt de celebració força concorregut on celebrar aquest dia.

Feu el que feu, sigueu on sigueu, amb mascareta o sense...

Bones Festes!

Extret de: okodia.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

El porró de Poblet, una esbelta peça del segle XIV, considerat el primer porró de la història que es conserva. Segons el pare Agustí Altisent merei­ xeria un premi al disseny industrial.

Museu de Poblet.

CURIOSITATS: EL PORRÓ No se sap segur quin és l’origen d’aquesta ampolla amb forma de tetera, però en alguns dels frescos d’Herculà (ciutat destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79 dC) es veu gent que veu amb un reciepient que sembla un porró.

El porró, per a molts, és el primer objecte de disseny industrial català. Ningú dubta de la seva catalanitat ni de la seva utilitat per beure vi d’una forma còmoda i higiènica. Els dubtes sorgei­ xen quan es tracta de fixar­ne l’origen. De totes les teories que s’han publicat, la que sembla te­ nir més fonament és la que explica el porró com un disseny innovador basat en la forma del setrill i la utilitat del càntir, cap al segle XVII. Per bé que la mostra més antiga que en tenim és el porró de Poblet del segle XIV, podem assegurar que aquest és un objecte de farmàcia o de la­ boratori. El seu disseny és el d’un porró comú, però devia tenir una altra utilitat.

La forma del porró és inequívoca i no admet dubtes. A diferència dels setrills, els porrons no te­ nen nansa. Tenen el broc gros, per on s’agafa, i un broc o galet per on surt el líquid. La forma del buc o dipòsit on s’hi posa el vi pot variar una mica. El porró comú és el que habitualment tenim a les cases, amb el broc recte o corbat. Una porrona és el nom que es dóna, en determinats in­ drets, a un gran porró amb una capacitat superior als dos litres de vi que generalment té el cos cilíndric i no cònic com el porró tradicional. A Vimbodí se l’anomena porró de segador; habitu­ alment es posava dins un cistell de canya envoltat de palla humida per mantenir el vi fresc. Hi ha qui deia porrona al porró de coll recte i també sabem que el porró de coll tort, en determinades èpoques i en determinats llocs, rebia el nom de tassa.

Ramon Violant i Simorra, el 1947, en parlar del porró el classifica d’una manera força acurada.

Distingeix quatre grups de porrons: de coll recte, de coll tort, de valona i de segador. La valona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS és l’acabat pla del broc gros, com la forma de les ales d’un barret. A banda de donar a la peça un acabat preciós, impedia que el porró pogués relliscar en beure­hi. Al Museu del Vidre de Vimbo­ dí aquesta és la classificació que es dóna als porrons.

Porronet de broc recte amb sobrecoll (segle. XVIII). La decoració està feta amb fils de lacticini.

FPCAI. Col·lecció Àngel Segarra.

Porró de coll tort dit de galet llarg (uns 40 cm). El broc gros està car­ golat en una suau trena. Prové de Mataró, (finals segle XIX).

FPCAI. Col·lecció Àngel Segarra.

Les primeres referències que trobem de beure a galet amb un objecte similar al porró ens vénen dels romans. Beure a galet, expressió que no té traducció en castellà però sí en francès ­boire à la régalade­ era un ritual romà en honor del déu Dionís (Bacus). Les pintures de Pompeia reco­ llides en un primer treball per l’estudiós i dibuixant francès Pierre Gusman ens mostren molts dibuixos on el rhyton o, com ell l’anomena, el corn de l’abundància, s’alça fins on arriba el braç per deixar caure una petita i fina quantitat de líquid ja sigui a un recipient; a terra, en senyal de fertilitat, o directament a la boca, generalment de Dionís. Relacionar l’origen del porró amb el rhyton ja ho va fer Amades. Però potser el treball més delicat que hem llegit és el de Conxita Boncompte que, en la seva extraordinària tesi doctoral sobre la influència de Pompeia en l’obra de Picasso, descriu l’ús del rhyton i el compara amb els porrons que Picasso va fer servir en al­ gunes de les seves obres. Boncompte arriba a conclusions similars a Amades però s’arrisca una mica més: el porró i el rhyton són la mateixa cosa, afirma.

El porró més antic que coneixem és el porró de Poblet, un estri del segle XIV que probablement provenia de la farmàcia del monestir. Es tracta d’una bella peça que fou trobada durant les obres de restauració del monestir, miraculosament intacta. El pare Agustí Altisent, monjo erudit de Po­ blet, el descriu així: Una de les peces de vidre més importants del museu de Poblet és aquest porronet o setrill, usat potser a la farmàcia del monestir, i que pot ser del segle XIV. La seva esti­ lització mereixeria un premi de disseny industrial.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS El nom de porró apareix en textos literaris com el Sermó del Bisbetó, manuscrit del segle XV, i l’Spill o Llibre de les dones, de Jaume Roig, també de mitjans del segle XV, on s’explica que serveix per beure­hi aigua. Però no s’ha trobat cap estri de vidre que s’assembli al porró ni tan sols cap referència escrita que faci suposar que es bevia a galet amb alguna cosa similar. Sí que hi havia, en canvi, un estri de disseny molt diferent, fet de terrissa, que anomenaven porró. Les peces trobades a les voltes gòtiques d’algunes esglésies catalanes ho certifiquen. No hem d’obli­ dar que el porró ha estat durant segles una mesura de capacitat per a vins i fins i tot per a llet.

Dos porrons de broc recte amb valona. La diferència entre ells és la finura del vidre.

El de l’esquerra, lleuger i finíssim, esta aca­ bat amb un reforç de costelles a la base, el de la dreta és llis i sobri i molt més pesant.

Ambdós són models del segle XVIII per bé que el de l’esquerra sembla molt anterior.

FPCAI. Col·lecció Àngel Segarra.

Porró de cristall. Aquesta mena de porrons es fan encara amb un vidre que porta una proporció molt més alta de plom per poder ser tallats i treballats a la mola com si es tractés de cristall de roca. Així mateix s’anomenaven algunes peces de Bohèmia.

Museu de la Vida Rural.

Hi ha un gran buit documental entre el porró de Poblet i els porrons que trobem a nombroses col·leccions que s’inicien al segle XVII. Una absència de més de dos­cents anys fa malpensar a l’hora de determinar­ne l’origen. Fins als nostres dies han arribat estris de vidre procedents de les cultures més antigues de la humanitat. Algun porró hauríem hagut de trobar, no? El fet que el porró no estigui representat en la iconografia medieval ni renaixentista pot fer pensar que el por­ ró, o bé encara no existia com ara el coneixem, o bé no era un objecte d’ús quotidià a les classes benestants que eren les que encarregaven els retrats, pintures o gravats.

Cronològicament la següent dada important que coneixem és la llinda d’un antic forn de vidre que hi havia a Vallbona d’Anoia, on hi figura un porró, o potser un setrill, i la data de 1671. Jo­ sep M. Gudiol, en el seu treball sobre el vidre publicat el 1935, ens diu que aquest fou un forn de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS vidre important des del segle XVI fins al segle XVIII. El setrill i el porró, al llarg de la història, es confonen sovint. Fins i tot Gudiol anomena porró­setrill a l’estri de Poblet.

En ple segle XVI, els vidriers catalans establerts principalment a Barcelona i Mataró van adoptar la millor tècnica del moment: la dels forns venecians. Es començaren a fabricar peces de vidre lleugeres, molt cristal·lines i de formes sofisticades. Segons Ignasi Domènech, la singularitat d’aquells vidres era deguda a la recuperació d’antigues tècniques formatives i decoratives roma­ nes que els vidriers venecians van actualitzar, igual com ho van fer els arquitectes, pintors i es­ cultors del Renaixement. Des de Murano es va iniciar una nova estètica que els forns catalans van saber adaptar als gustos locals.

A partir del segle XVII, en clara competència amb l’èxit que havia aconseguit l’anomenat cris­ tall de Bohèmia ­un vidre molt més pesant i brillant, tallat i gravat com si es tractés de cristall de roca­ els vidriers catalans van decidir innovar creant noves peces, algunes de molt originals, amb pinçats i aplicacions de cordons de lacticini. Els càntirs, les almorratxes i els porrons, entre d’al­ tres peces, són el resultat més visible d’aquesta nova producció catalana. Nosaltres creiem que aquest és l’origen del porró: el porró és fruit de la innovació catalana del sis­cents.

Al segle XVIII, després de la Guerra de Successió, s’inicià un abarroca­ ment de la producció, seguint els gustos de l’època, alhora que una po­ pularització del vidre que va portar a una producció molt menys sofistica­ da d’objectes destinats a l’ús domès­ tic quotidià. Curiosament, però, les peces que han arribat a les nostres col·leccions no són aquestes sinó les que, amb gran bellesa i sofisticació decorativa, anaven destinades a les classes més benestants. El segle XVIII és, sens dubte el període més ric en varietat de formes i decoraci­ ons del porró.

Durant els segles XIX i XX la fabri­ cació dels porrons continuà amb la mateixa línia de perfecció estètica i decorativa, afegint, als típics porrons

Porró de broc recte amb valona (s. XVIII). La decora­ ció està feta amb un trenat de fils de lacticini.

Fundació Privada Catalana per l’Arqueologia Ibèrica (FPCAI). Col·lecció Àngel Segarra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS de vidre fi, uns porrons fets amb vidre més pesant, que s’obtenia afegint a la pasta vítria una quantitat de plom semblant a la que tenen les anomenades peces de cristall. Aquest porrons per­ metien ser tallats i gravats i s’obtenien resultats realment admirables. Apareixen els acabats de plata i els taps de vidre tallats que donaven una presència molt més luxosa a les peces. Aquesta també fou l’època de la popularització del porró. La prosperitat econòmica del país va permetre a les classes menys poderoses incorporar el vidre a les seves llars, per bé que eren peces molt més senzilles i poc sofisticades.

El porrons catalans provenen bàsicament dels forns de Barcelona, Mataró, Almatret, Fulleda, Vimbodí i Reus. El forn que actualment acull el Museu del Vidre de Vimbodí significa la recu­ peració d’un ofici que va existir a la població durant la primera meitat del segle XX, concreta­ ment del 1902 al 1954, any en què el darrer vidrier es va desplaçar fins a Reus.

Extret de: culturaipaisatge.cat

Els porrons d’Abrera Els porrons d’Abrera són un antic reclam publicitari dels diversos hostals que havien funcio­ nat al barri del Rebato, del municipi d’Abrera (Baix Llobregat), des de mitjans del segle XIX fins als primers anys del segle XXI.

Història El barri del Rebato s’havia començat a edificar a banda i banda del camí ral a partir del 1830, i el 1840 en Joan Juhera hi va obrir el primer establiment, a la porta del qual hi va posar un porró de grans dimensions a disposició, i sense haver de pagar, de tothom que el pogués aixecar amb una sola ma i beure’n el vi. Cap a l’any 1920, a Cal Ginesta van copiar la idea, però amb “Els Dos Porrons”, provocació a la qual van respondre els Juhera posant dos porrons més: va ser el naixement de “Els Tres Porrons”.

Al llarg del segle XX, va augmentar molt el trànsit de vehicles per la carretera i el Rebato era lloc de parada obligada entre Barcelona i Montserrat. Amb l’eslògan publicitari “Ho diuen per tots cantons: mongetes amb botifarra als Tres Porrons”, es van fer molt populars a tot Catalunya la parada al Rebato i el fer­se la foto que demostraria a tothom la proesa d’haver alçat el porró i d’haver­ne begut. Els anys grisos de la postguerra van ser l’època daurada dels porrons. El barri es va acostumar no només als turistes, pelegrins i transportistes, sinó també a veure de prop per­ sonatges famosos, com ara el científic Alexander Fleming, que va repetir, l’actor Errol Flynn, el rei del Marroc Mohamed V i el seu fill Hassan, o els artistes Tete Montoliu, Peret, Manolo Esco­ bar, Antonio Molina o Joan Manuel Serrat. L’any 1953, la família Simon va obrir el restaurant Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS “Els Quatre Porrons” i aleshores el Rebato ja era conegut arreu de Catalunya com el barri dels Porrons. El noticiari NO­DO franquista va divulgar un concurs d’aixecar porrons celebrat al Pa­ lau d’Esports de Barcelona organitzat per la família Juhera. La Guia de Catalunya de Josep Pla també en parla.

Tot i que “Els Dos Porrons” ja havia tancat molt abans, el veritable declivi dels porrons d’Abrera es va iniciar el 1970, amb l’obertura de la variant de la carretera N­II fora del Rebato. “Els Tres Por­ rons”, que s’havia traslladat a la nova N­II, va plegar el 2002 després que la carretera es convertís en l’autovia A2 i se li negués qualsevol possibilitat d’accés dels vehicles que li passaven pel davant; poc després, el 2009, també tancà les portes “Els Quatre Porrons”, el darrer establiment porronaire.

Vigència actual En record d’aquesta tradició, el 2014 s’instal·là l’escultura de ferro d’un porró dissenyada per Josep Sala a la rotonda existent a l’entrada del barri, que també és una de les entrades a la vila d’Abrera. Josep Sala també ha estat el creador dels diversos porrons que cada any s’han estat muntant i desmuntant per la festa major del Rebato durant les darreres dècades. D’alguna mane­ ra, els abrerencs tenen assumits els porrons com un símbol alternatiu de la vila, i això s’expressa en múltiples mostres de la creativitat local: el primer logotip que va tenir Ràdio Abrera el 1985, el nom de l’associació de veïns del Rebato, la sessió de música electrònica promoguda pel locu­ tor de ràdio Andreu Presas anomenada “Porró Electrònic”, el logo de la festa Pride pel respecte a la diversitat sexual, o el gegantó “Porronet" estrenat el 2018 com a acompanyant dels Gegants d’Abrera. La darrera reaparició dels porrons d’Abrera ha estat la Fira gastronòmica iniciada el 2018, i que els té per motiu i element central, fins al punt que en la seva inauguració s’ha tornat a fer un concurs d’aixecar el porró.

El 2020, els hereus del col·leccionista barceloní Àngel Torrens Solé van donar la seva col·lecció de porrons a l’Ajuntament d’Abrera perquè els pogués exposar al públic local i conservar­los com cal.

Homenatge als porrons ­ Abrera Els porrons a meitat del segle XX

Extret de: ca.wiquipedia.org

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

La paraula, punt de trobada No n’hi ha d’altra, i més val que acceptem amb humor i agraïment tenir a mans les diferents for­ mes de comunicació que cap altra generació anterior havia tingut.

D’acord, és dur, és molest, pot semblar injust o exagerat l’aïllament que ens toca respectar si no volem provocar el caos, però tot i ser respectuosos pels qui pateixen en la seva vida personal els estralls de la pandèmia, amb la lògica temença de perdre el treball o al menys no obtenir els in­ gressos necessaris per atendre les seves necessitats, ens cal aprendre a conviure amb el que ens ha tocat i cercar les formes per fer més suportable el problema.

Quan fa cent anys es va patir la pandèmia anomenada Grip Espanyola, en la que van morir 40 milions de persones al món, i només a l'Estat espanyol en van morir 300.000 d’entre els 8 mi­ lions de infectats, les comunicacions eren escasses i res a veure amb el que tenim ara nosal­ tres. I aquí volia anar.

Ens cal fer servir les noves eines que ens apropen i ajuden a socialitzar­nos entre nosaltres. Par­ lem­nos!, fem­ho sovint i fins hi tot fem­ho amb persones que en temps normals potser no pen­ sem a fer­ho. Que els telèfons, les vídeo­conferències, els correus electrònics i els WhatsApp, no parin, fem servir LA PARAULA COM A PUNT DE TROBADA. L’ésser humà es diferencia del món animal per la paraula, perquè té aquesta eina inesgotable de comunicació. Recordo l’emotiva cançó de Violeta Parra, que m’encanta escoltar en la veu de Jo­ an Baez, “Gracias a la vida”, on hi ha una estrofa que diu:

Gracias a la vida que me ha dado tanto, me ha dado el sonido y el abecedario; Con él las palabras que pienso y declaro: Madre, amigo, hermano…

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Certament ens cal donar gràcies de poder portar la transmissió de les paraules a qui més estimem i a qui més les necessita, siguin on siguin i per més lluny o aïllats que estiguin, perquè és per mitjà de les paraules que podem transmetre amistat, consol, ajuda i, fins hi tot, companyia. Sí, també companyia, perquè el confinament, l’aïllament, ens deixa orfes de les converses a que es­ tem acostumats i que són necessàries per la nostra manera actual de viure tant comunicativa.

Deia R. Kipling: “Les paraules són la droga més potent que ha inventat la humanitat”. Fem­les servir per el bé, com les medecines, i fem­nos addictes en el seu ús i, fent servir l’exemple, fem­ ho amb les dosis adequades, perquè ens sentim més acompanyats, no més invadits, però tampoc oblidats ni menystinguts. La paraula adequada, en el moment oportú, amb aquell polsim de bon humor si és possible, són un bàlsam i, fins hi tot, un estímul que ens ajuden a superar moments complicats, o també ajuden a omplir de goig els nostres dies en saber­nos estimats i presents en les persones que estimem.

També podem transmetre la paraula per l’escriptura. Avui, les xarxes socials van plenes de pa­ raules. Ens cal, també en aquest cas, trobar els mots adients, perquè el que queda escrit persis­ teix encara més que el que s’hagi dit i això vol una sensibilitat extra per trobar la manera de ser entesos i ben interpretats. No sempre, ni tothom, s’anima a escriure, però tothom pot trobar pa­ raules per explicar o escoltar les vivències i ara ens cal fer­nos presents en el cor dels qui esti­ mem i sabem que els agradarà escoltar­nos o que els escoltem. Deia Aidam Chambers: “Hi ha gent que diu que no li agrada llegir contes, però no he trobat mai ningú a qui no li agradi escoltar­ los”. Fem servir doncs les paraules i quan tornin les abraçades i les mirades encara seran més dolces i agraïdes recordant aquella trucada en temps difícils.

Ens fa falta i ens ajudarà a viure millor el moment present. Som­hi!

Pere Fàbregues i Morlà Publicat a Es Diari de Menorca el 08­11­20

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Quan anirem a Isfahan?

L’actual situació ens empeny a buscar alternatives als viatges que, en temps no gaire enrera, portà­ vem a terme, tan sols per canviar d’aires, tan sols per conèixer nous horitzons. Malgrat la con­ seqüent sequera editorial, alguns títols apareixen donant l’oportunitat de treure el nas per racons insospitats. Aquí us vull parlar de «Por las trincheras» de l’autor alemany d’origen persa, això és iranià, Navid Kermani, veritable apòstol de la causa europea. Durant tot un any, del setembre de 2016 a l’agost de 2017, es va dedicar a viatjar des de la Colònia bavaresa fins a la seva Isfahan na­ diua, a l’extrem sudest de Pèrsia, que ell considera com un dels racons més bonics del món, tot i la seva evident decrepitud. D’aquella experiència en sortiren una colla d’articles al diari Der Spiegel, així com l’extens alhora que absorvent llibre que he tingut el goig de resseguir.

Quasi en cada pàgina es pot trobar quelcom per a descobrir, aprendre i quedar astorat. Sorprèn que moltes de les persones, infinitud amb les que es troba, parla i intercanvia pensaments, parau­ les i sentiments, moltes expressen una pregona admiració per Europa, miren cap a l’oest; ara bé, no sembla que aquesta mirada sigui retornada des de l’occident europeu.

Faci una prova aquí el lector: què sabríem dir de Poznan, Breslàvia o Cracòvia a Polònia, per on comença el periple Kermani? Viatjar cap a l’est des d’Alemanya significa travessar camps de batalla de la Segonan Gran Guerra Europea, innombrables restes de camps de presoners i d’ex­ termini tant nazis com russos. La història d’Europa és un relat continu de guerres, enfronta­ ments, deportacions, pràctiques de genocidi en massa no tan sols posades en pràctica pels infames perdedors, sinó també pels rutilants guanyadors aliats. Cal comptar­hi tant Hitler com Stalin, a mitjans de segle, com els Estats Units intervenint en la guerra d’Iraq contra Iran, cau­ sant un gran ressentiment mai apaivagat en les poblacions orientals, que continua alimentant el desig de venjança, sostenint el subdesenvolupament de països riquíssims en petroli, així com la població, convidada a emigrar cap a l’Occident per tal de buscar una vida millor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS En conversa amb un bielorús, aquest explica a l’autor (p.87): «avui dia ja no queden grecs a Es­ mirna, ni turcs a Salònica, ni tampoc hi ha alemanys a Txernivtsí, ni polonesos a Lviv, ni jueus a Cracòvia. Em refereixo a les guerres dels Balcans, a Ruanda, al que succeeix en el Pròxim Ori­ ent, on l’objectiu continua essent imposar la uniformitat a uns territoris tan variats com ho foren Minsk o Vilna al segle XIX. Tot plegat es deu al nacionalsocialisme, certament, però en la ma­ teixa mesura al colonialisme i al seu arbitrari traçat de fronteres, a les deportacions d’Stalin o als exterminis i neteges ètniques a tota Europa. Tol plegat, no és sinó una conseqüència de la creació exacerbada, fracassada o imposada d’un concepte de nació!» Els bielorussos, com els ucraïne­ sos, com els polacs no diguem, o els de repúbliques bàltiques, volen mirar cap a l’oest, cap a Eu­ ropa i els seus ideals de democràcia, pau i convivència: «volem caminar cap a Europa i alhora desenvolupar la nostra identitat nacional. Amb Rússia, això esdevé impossible, se’ns menjarà.»

Un persa alemany i euròfil tenim en l’autor. Sovint els mateixos europeus som els primers de criti­ car el funcionariat i la burocràcia de Brussel·les, però no ens adonem que Europa es va fundar just després del cataclisme de la Segona Gran Guerra, precisament per evitar nous enfrontaments bèl·­ lics entre els estats­nació i a fe de Déu que aquest objectiu s’ha aconseguit. Si més no, el mantell blau de la Mare de Déu i la seva corona de dotze estrelles (Ap 12,1) onegen fins i tot en llocs on encara no ha arribat l’impuls de la unificació del Vell Continent; un esdeveniment únic en la histò­ ria de la humanitat del que, desesenganyem­nos, fins i tot els àrabs musulmans en voldrien partici­ par. Els recents fenòmens de les migracions, més forçades que mai, dels habitants de Síria, Paquistan o el continent africà es dirigeixen cap a casa nostra i no ho fan cap a l’Iran, ni a l’Aràbia Saudita o els estats del Golf Pèrsic, per molt que allí hi rau la seu de les seves cultura i religió.

No, desenganyem­nos, l’ideal és Europa, una unió en construcció, en permanent correcció de la seva gestió però on es concentra el major nombre de població que viu amb una certa seguretat, sense armes, amb respecte per la vida personal i civil individual, amb cura, educació i formació pels infants i joves, així com atenció social i mèdica bàsica per a tothom; una Europa que fuig dels extrems, malgrat les temptacions del liberalisme, del feixisme o del capitalisme salvatge.

Com els joves georgians, explica Kermani (p.270). Per cert, on és Geòrgia? Més enllà de Tur­ quia, en ple Caucas, sota la Confederació russa i a mig camí d’Iran, la cristiana Armènia i el turcòfil Azerbaitjan. Quina és la història dels seus últims cent anys? I del conflicte armat de Na­ gorno­Karabakh, el més antic del món? Els joves georgians, malgrat que hom pugui creure o es­ perar, miren a Europa com una obvietat, un espai mental i cultural, l’essència de la qual no correpon a la uniformitat ètnica, ni religiosa, sinó a la convivència cordial i pacífica.

La mirada dels altres ens ajudarà a conèixe’ns i (Lc 10,27) a estimar­nos a nosaltres mateixos!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

ESPIGOLANT D´ACÍ I D'ALLÀ

REFLEXIONS ­ Viure amb alegria

Camp de blat. Claude Monet

És normal que en aquest mes de desembre hi hagi eufòria i es respiri alegria arreu per les festes de Nadal. Tant en creients com no creients, tant els que viuen la fe, com els qui no la viuen o hi estan en contra, però que donades les circumstàncies celebren festes, estrenen vestimentes, re­ gals o bons dinars, etc.

Una vida on regna la disbauxa, droga, cànnabis, alcohol, etc., i que, per dissort, hi ha persones que només els interessa això, però mai arribaran a fruir d’una alegria plena, constant i feliç. N’hi ha que confonen viure en llibertat en fer el que els plagui i quan vulguin, això no porta enlloc, no el comportar­se de qualsevol manera; hi ha unes directius pròpies de cada un, responsabilitat individual i social, s’oblida el fet de reflexionar sobre els propis actes i respecte als altres, trans­ gredir les normes, els bons costums; que hem de dir i pensar de les persones que desafien els més elementals comportaments com per exemple ha succeït i succeeix amb la pandèmia del Co­ vid­19? Hom pot refiar­se d’aquestes persones? La llibertat té unes limitacions.

El savi Solón d’Atenes deia: “res amb excés, tot amb mesura”. Jesús fou invitat a les bodes de Canà, on assistia la seva Mare, i participà de la festa (Jo , 1­2), compartint la satisfacció dels nous casats, familiars i amics. Dante en la Divina comèdia diu que l’alegria és “llum intel·lectual plena d´amor”. Descartes diu que l’alegria és emoció plaent de l’anima que consisteix en gaudir del bé.

L’autèntica alegria traspua optimisme, satisfacció, ànims, és una emoció, sentiment de goig que prové d´una satisfacció interior, sentiment que també s’exterioritza amb el somriure i forma part del sentit de la vida. El plaer és un fet agradable, transitori; l’alegria és una vivència constant.

Si bé François Lelord i Christopher André diuen que l’alegria és una emoció o un sentiment, descrivint alhora com una “experiència mental i física i intensa, com a reacció a un esdeveni­ ment, i de duració limitada” són actes merament exteriors. Jo, en aquest escrit, vaig més enllà, em refereixo no a un acte o a actes aïllats, sinó a quelcom més profund, a la que prové de la feli­ citat interna que gaudeix la persona de manera permanent.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS No sempre el sentiment d’estar alegre indica que la persona visqui aquest benestar, la satisfac­ ció ha d’estar en harmonia de tranquil·litat i pau; el fet que inunda interiorment exuberant de viure satisfactòriament i amb tranquil·litat d’esperit, no impedeix que esporàdicament hi hagi tristesa. El que ens ajuda a ser feliços són les experiències positives, no pas les coses, aquestes són útils en quan a la manera com les utilitzem i han de ser utilitzades pel nostre bé, però no s’ha d’oblidar que la verdadera riquesa que ens pot donar felicitat és interior. L’alegria que compartim amb altres persones que estimem o amb veritables amics, ens dóna una satisfacció i seguretat recíproca.

Recordem i no oblidem que estar amb els nens, participar junts en el joc i que notin que s’està amb ells, els encanta i els proporciona alegria i unió mútua. Pel contrari, l’exclusió d’una per­ sona estimada amb la qual s’ha compartit la vida o en menys intensitat s’ha tingut una amistat, pot minvar l’alegria. Ve a ser com un càstig, un contratemps, és propi d’adversitats que hom ha de superar; es necessita temps i esforç per trobar una altra volta la serenor interior. L’ale­ gria és expansiva, és comunicativa, recordem la rialla de la mare amb el seu infant, el nen li correspon amb un somriure, semblantment en l’expressió d’una persona envers una altra, pen­ sem­ ho, fem un bé quan ho fem també amb els grans. La tranquil·litat que proporciona l’ale­ gria es dóna quan la nostra consciència és ordenada i centrada. L’alegria neix com un brollar de l’esforç constant, és fer camí per ser la persona que volem ser, la realització personal, d’au­ toestima, de perfeccionament i per aconseguir­ho s’ha de desenvolupar el talent personal.

L’esforç ens aporta felicitat sempre que s’hagi elegit lliurament. L’alegria és l’emoció que sentim quan vivim els nostres valors. És bo portar una vida estimulant, a això també hi contribueixen els nostres hàbits, principalment els que suposen moviment en tota la persona cos i esperit, desenvolupen activitat que repercu­ teix en benefici de la persona i a la satisfacció. Diuen que Dinamarca és la nació més feliç del món i és potser cert que en gran part d’aconseguir­ho és en la seva participació en moltes activi­ tats socials. Pregunto: és això el que s’estimula per part de les autoritats i de la responsabilitat de tothom amb els infants i jovent en l’entorn en el qual vivim? Venim al món per ser feliços i hom ha de procurar ser­ho i fomentar­ho amb els altres. Viure la vida amb alegria dóna tranquil·litat i esperona l’entusiasme.

Nadal ens recorda Jesús nat, el que va ensenyar mitjançant l’amor i l’alegria, el camí a Déu i compartir­ho amb els altres. Amb aquestes paraules es poden resumir les seves ensenyances. El Papa Francesc va titular en el seu primer text pontifical “L’alegria de l’Evangeli”.

Bon Nadal!

Josep M. Porta

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 628 ­ Desembre 2020 ­ Pàg. 50