625 - SETEMBRE 2020

Núm. 625 ­ Setembre de 2020

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

És el raïm més dolç de la vinya més preuada, ha pres el sol d’estiu i de l’hivern, la gebrada.

Isabel Barriel

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Indrets propers 26 Racó de contes i llegendes 36 Col·laboracions 38

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

En un moment tan delicat com aquest…

Encarem aquest mes, que a efectes pràctics és el final d’un estiu inusual, d’un any imprevist i excepcionalment complicat. Tradicionalment, seria ara quan es co­ mençaria a engegar el motor del país, de la política i de l’activitat econòmica més enllà del turisme. Però enguany tot és, si se’m permeten els antònims, molt brutal i molt delicat alhora.

No sabem, perquè no ho podem saber, on ens conduiran aquesta tardor i aquest hi­ vern que ja truquen a la porta, però sabem que no serà un temps més, un temps qualsevol, un temps ociós. Ni per la persistència de la covid­19, ni per la política al nostre país i a l’estranger. Val més que en siguem conscients. És evident que la covid­19 ha trencat tots els plans i ho continuarà fent amb un desafiament monumental que cal encarar immediatament: la tornada, sobretot, a les escoles. El primer de setembre els nens i nenes de Catalunya Nord seran els primers de tornar a les aules, seguits immediatament pels de la resta del país. Allò que hi ha en joc ara, per tant, és molt important i cal fer­ho bé, o els problemes que hem tingut fins avui es multiplicaran.

Sabem, a més, que la gestió de la pandèmia del govern independentista del Principat i dels governs de progrés a les Illes i el País Valencià té una importància que va més enllà de la simple gestió, perquè pot tenir conseqüències electorals d’una gran mag­ nitud. Ara no és prioritari de cap manera, això de les urnes, però tampoc no es pot negligir. Sobretot perquè no hi pot haver cap motiu més clar que els successos d’ara per a explicar i entendre la necessitat que hi ha de la independència i d’una gestió progressista dels recursos del país, abocada a la salut, a l’ensenyament, al rescat de les persones i famílies, per a evitar que ningú no s’enfonsi, i al suport a les empreses i l’economia productiva.

Vicent Partal Part de l’editorial de wilaweb (24/08/20) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM

L’homilia vol ser un petit repàs sobre alguns dels ensenyaments que es desprenen dels textos de la Missa, generalment de l’Evangeli, mirats des d’avui i garbellats pel capellà de torn.

No és cap desencert dir que a vegades comparem el nostre fer amb el dels altres. I està clar: ens pensem que el nostre és millor. I no és sempre així. Potser algú té defectes que nosaltres no tenim, perà potser en tenim algun de pitjor.

Els animals de càrrega portaven una albarda a l’esquena amb una gran bossa a cada ban­ da; i està clar, l’animal tan podia veure la bossa de la dreta com la de l’esquerra, segons cap a on girava el cap. També els humans portem una mena d’albarda amb dues bosses, però damunt de l’espatlla, amb una bossa al davant i una altra a l’esquena. És molt fàcil veure el fato que duem a la bossa del davant i és molt difícil veure el fato que portem a l’esquena, A la del davant hi veiem totes les coses desagradables dels coneguts i a la bossa de l’esquena hi portem les nostres coses desagradables; per suposat no les veiem gens. Això sí, tothom hi lluca els nostres defectes. Déu n’hi do, oi?

Dir moltes coses fa que no ens recordem de cap. si només en diem una, és més fàcil de recordar­la durant la setmana, I tot això sacsejant el que diu Jesús: no coincideix el que som amb el que semblem.

Les aparences externes no responen al que som, creiem i vivim. Els valors depenen del nostre cor, del que desitgem, del que estimem, dels sentiments que tenim.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Si els llavis escampen i el cor no diu ni piu, l’Evangeli en diu hipocresia. Els cors fan; els llavis, a vegades, enganyen: els cors parlen baix i diuen molt. Els llavis parlen molt i fan molta fressa; i a vegades per no dir res.

Alerta amb les alforges!

Sebastià Codina i Padrós

Any Joan Perucho Joan Perucho i Gutiérrez (Barcelona, 1920­2003) és un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX. Va alternar la labor d’escriptor amb l’actividad profesio­ nal de jutge.

Va començar la seva trajectòria com a poeta i més enda­ vant va ser narrador, novel·lista, crític d’art, autor de lli­ bres de gastronomia, d’assaig i de viatges. En va publicar un munt, més de cent, deia ell traient pit, ja de gran. La seva obra ha estat molt traduïda internacionalment. Gai­ rebé tota està en castellà.

Què aporta la literatura de Perucho?

En primer lloc, una imaginació desbordant. Viatges a través del temps, vampirs, plantes màgiques, aigües encantades, monstres erudits, espies, anacoretes del desert...

En segon lloc, el sentit de l’aventura, la curiositat per les co­ ses, l’avidesa d’experiències i sensacions. Perucho va ser gastrònom, va parlar d’erotisme, va col·leccionar mobles i llibres, va ser amic i col·laborador d’artistes. Tot el que és viu hi troba un lloc en la seva literatura.

L’Any Perucho 2020 és una oportunitat per recuperar aquest esperit, mitjançant reedicions, ex­ posicions i espectacles de petit format que conviden a llegir i a viure la vida.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Faves tendres amb daus de botifarra

Ingredients (per a 2 persones): 400 grams de favetes desgranades.

100 grams de botifarra blanca i negra.

1 ceba tendre.

1 all tendre.

1 gotet de vi ranci. ¼ de litre de caldo de verdures.

Oli d’oliva.

Sal i pebre.

Peleu la ceba i l’all i piqueu­ho tot ben fi. Poseu un rajolí d’oli en una cassola (si es possible, de fang), afegiu­hi la ceba i l’all i daureu­los, tot seguit les faves remeneu­ho tot i deixeu­ho coure uns cinc minuts. Afegiu­hi el vi, deixeu­lo reduir i cobriu­les amb un caldo de verdura.

Quan veieu que les faves són quasi bé cuites, rectifiqueu de sal i pebre, apagueu el foc i afegiu­hi la botifarra tallada a daus petits, deixant­la coure amb el calor residual de la cassola, la qual cosa que evitarà que s’esparraqui i quedi tota desfeta.

Per decorar el plat, poseu­hi unes fulletes de menta fresca.

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santa Maria de Palau de Rialb Comarca de la Noguera

És l’església parroquial del nucli del Pa­ lau de Rialb, al municipi de la Baronia de Rialb (Noguera), Catalunya.

El març de 2020 va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Monument Històric. Està situada a la part central­ponentina del terme municipal, a la carena del marge esquerre del barranc de Torreblanca, prop de la carretera C­1412b (de Ponts a Tremp). Visible des de la mateixa carretera, s’hi accedeix des del punt qui­ lomètric 15,9. És una església de tres naus, separada per tres arcades i absis nord convertit en sagristia.

Volta de canó esfondrada i coberta amb encavallades de fusta i teula. Arcuacions tot al llarg del mur sud en els seus dos nivells, igual que la resta del mur nord romànic. Porta de ponent amb impostes i arcades decorada amb dents de serra. Porta també de mig punt a migdia. Campanar de paret a ponent sobre la finestra espitllerada del cor. Absis amb tres finestres, la central tapiada i lesenes. Absidioles amb finestra central i lesenes.

Història L’any 809 és esmentada a propòsit de l’acta de consa­ gració de la Catedral de la Seu d’Urgell. Els segles XI i XII es consuma la construcció de les esglésies romàniques de la Baronia de Rialb. Les llindes de la casa pairal daten de 1646­1652. Entre els anys 1914 i 1916 es reconstrueixen els murs i les cobertes i s’enderroca el campanar. Durant la guerra civil espa­ nyola s’hi saquegen i cremen elements històrics i artístics. L’any 1954 s’erigeixen els altars actuals pin­ tats per A. Gabriel de Ponts.

Absis i campanar

Extret de: ca.wiquipedia.org

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL El funcionament de l’Església no sempre s’ha assemblat amb el Regne de Déu.

Tres classes de mentides: les grosses, les petites i les estadístiques.

El mestre només transmet el que viu de debò.

L’amor no arriba, s’instal·la i es queda. L’amor suposa un treball constant i cal estre­ nar­lo cada dia. És més fàcil creure que rumiar una mica.

El perdó és el fruit de l’amor.

L’home té el perill d’emborratxar­se d’ell mateix: és la pitjor borratxera.

N’hi ha que saben molt i no fan una gran cosa, i d’altres que sense saber gaire, fan molt.

Una paraula fora de lloc pot malmetre el que ens ha costat molts anys de lluita.

Una paraula encoratjadora té el poder de regenerar­nos i donar­nos la pau.

Les paraules agressives fereixen les persones i provoquen ressentiments de dolor que reboten damunt nostre.

Les paraules amables suavitzen les coses, les alegres il·luminen el dia, les oportunes alleugereixen de pes, les d’amor, curen i donen felicitat.

Les irresponsables, creen discòrdia, les cruels enrunen una vida.

Les paraules són vida, animen o enfonsen. Les paraules salven o condemnen.

Hi ha qui es creu que governar és poder mentir i fingir impunement. Governar és es­ tar únicament al servei de tothom.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS Refranys sobre la vinya Si vols doble carretada, tingues la vinya tancada.

Un ull a l’hort i un altre a la vinya.

En els plans la vinya "hermosa" i en els alts més abundosa.

Ni casa de fang ni vinya en barranc.

A l’ombra de l’amo creix la vinya.

Ni vinya vora torrent ni casa vora convent.

La vinya vol veure sempre el seu amo.

Si vols tenir bona vinya, que li toqui el sol de migdia.

De cavar la vinya en sap qualsevol, però podar­la no en sap qui vol.

Terra blanca la vinya aguanta.

De vinya mal llaurada, collita esguerrada.

Terra d’argila fa bona vinya.

Si no treballes la vinya pel març, poc vi beuràs.

Terra de romaní, terra de poc vi.

Qui té casa, seu. Qui té vinya, beu.

Llaurar la vinya brotada, pitjor que una pe­ dregada.

Any de verema, bodega plena.

De camp vora ribera i de vinya en camí ral, no se’n treu gaire cabal.

Cava que cavaràs, que al veremar ho tro­ baràs.

La casa en cantó i la vinya en racó.

El vi pel color, el pa per l’olor i tot pel sabor.

La vinya prop del camí, la verema al pe­ legrí.

Qui vinyes ha de guardar, molt s’haurà de barallar.

Menjar fred i vi calent pel cos és dolent.

Extret de: lapalanca.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Déu nos do la gosadia

Entre l'aire i l'escuma (O el retrat d’un lament sense meta) Alada veu, viatgera en el vent, passes les hores buscant l’ancorada i no arriba mai. Ja has caigut cansada com el ressò distant d’un pensament.

A orelles sordes acaba el teu alè com a fletxa inútil mal disparada, paraula cega, ombra en matinada, de curta vida. Final del teu lament.

Una cega foscor transita i vaga com el missatge que, volant, s’esfuma i entre el silenci s’esborra o s’apaga.

Déu nos do la gosadia de la sang independent, i aquesta ànima difícil, i aquest llavi malcontent.

El corcó que posi ales es fa estel al firmament.

Ah, en la fosca, pel guiatge de la sola il·lusió, caminar sense sendera i varar sense timó, estimar sense estimada i servir sense senyor!

No hi fa res que solitaris fem la via pels afraus.

Conspirem enmig d’un núvol.

S’emmiralla als gorgs suaus —fins i tot ans de bastir­lo— un bell ordre de palaus.

Vindrà un dia que nosaltres serem lluny, sota l’oblit: hi haurà amors en cases noves i rosers en cada ampit, i gent dolça que mediti els secrets de l’infinit.

Respires solituds sota la lluna i la teva oració s'anul·la i s’amaga com si nedés entre l'aire i l'escuma.

Però mentre l’Enyorada viu secreta i viu gement, Déu nos do fer­li seguici, cor ardit, braç amatent, una pedra a la bassetja, la bassetja dins el vent.

Pedro Puerma

Josep Carner 1918 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Diada 2020 Dia 10 A 2/4 de 8 de la tarda, a la plaça Joan Bayà Actuació de la cobla La Principal de Terrassa

Dia 10 A mitja nit Il·luminació de la Senyera

Dia 11 A les 11 del matí, a la plaça Joan Bayà Acte Institucional

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El Bisbe Pere Casaldàliga i Pla, el capellà dels pobres, va morir el passat dia 8 d’agost a Bata­ tais, a l’interior de l’estat de São Paulo (Brasil), després d’haver estat hospitalitzat uns dies afec­ tat d’una pneumònia amb vessa­ ment pulmonar.

Tot i tenir Parkinson, va estar lúcid fins quasi el darrer dia. La capacitat de respondre i continuar lluitant per una altra Església, un altre món possible, unes altres comunitats possibles, el van de­ finir tota la vida i el van mantenir sempre actiu.

Va néixer a Balsareny, al Bages, l’any 1928. Fill d’una família pagesa. Amb 12 anys va ingressar al seminari de la Gleva, prop de Vic. Va ser ordenat sacerdot l’any 1952 a Barcelona. Després d’una estada a Galícia, va començar a treballar a Sabadell. S’hi va estar uns anys, de formació, però bàsics, vitals, per conformar la seva visió del paper que havia de tenir l’Església. Entre el 1955 i el 1958, en Joan Vila i en Jaume Pintó, veïns de Vacarisses, van ser els seus deixebles a Sabadell junt amb l’actual Abat de Montserrat, Josep Maria Soler.

L’any 1958 va deixar Sabadell. Després de passar per Barcelona, Guinea, Barbastre i Madrid, l’any 1968 va acceptar l’encàrrec de fundar una missió claretiana al Brasil. Consagrat bisbe el 1971, va ser encarregat de la prelatura de São Félix do Araguaia. Va fer més de missioner que de bisbe. Al Mato Grosso, alineat als costat dels oprimits i dels indígenes, li va costar enfronta­ ments amb els terratinents, amb la jerarquia eclesiàstica brasilera i amb els deixebles de la Inqui­ sició (la Congregació per la Doctrina de la Fe) al Vaticà. Propugnava un cristianisme des de la base, proper a la lluita de classe. Una església des dels més humils, sent un dels impulsors de l’anomenada Teologia de l’Alliberament. L’any 2012, amb 84 anys, va haver de fugir de casa se­ va, a São Félix do Araguaia, perseguit per la seva lluita a favor dels indígenes.

Tot i que des que va marxar al Brasil només va sortir tres cops del país i mai va ser per tornar a Catalunya, va exercir sempre de català universal. No va oblidar la seva llengua, les seves arrels i l’amor per un país singular i petit. Per sobre de tot, mai va oblidar el seu Balsareny natal, “al costat del meu Llobregat, sota el meu castell, al costat de la meva casa pairal”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El claretià Joan Soler, fundador de l’Associació Araguaia, explica una anècdota del bisbe català que el defineix molt bé com a persona. “Resulta que un dia en Pere, en un dels seus viatges pel Brasil, ja sabeu que ell mai agafa l’avió, anava en autobús i després d’hores i hores de trajecte havia de baixar perquè no es trobava bé. L’autocar va aturar­se i, quan el bisbe encara no havia tornat al seu seient, perquè havia hagut d’anar a fer les seves necessitats, se’n va anar deixant­lo enmig del no res. Sol i enmig de la pluja va caminar fins que va trobar una casa on el van acollir.

Era un matrimoni de gent gran que el va deixar dormir, li va donar de sopar i li van deixar roba seca, ja que plovia i s’havia mullat. Al matí, el bisbe s’acomiadava quan li van oferir un cafè però, li van dir, aquest el farien al costat de la ràdio on tenien el costum d’escoltar les paraules diàries del bisbe Casaldàliga. Ell els va dir que d’acord, va escoltar la gravació de Casaldàliga, va fer el cafè i va marxar tot donant­los les gràcies. No els va dir que ell era el bisbe Casaldàli­ ga. És clar, aquella gent l’escoltava, però no l’havien vist mai.”

La Redacció Recull d’uns quants pensaments seus:

“El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural”.

“La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu”.

“Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà”.

“Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit”.

“La paraula ‘radicalitat’ prové d’‘arrel’, i jo, com més va, amb més força sento les meves arrels”.

“On no hi ha llibertat, no hi pot haver justícia”.

“Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb espe­ rança. Responeu a la por amb unió”.

“L’expressió ‘no violència’ no ha de ser sinònim de passivitat”.

“No n’hi ha prou amb ser creient, també s’ha de ser creïble".

“El gran atemptat diari és la fam al món”.

“La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure”.

“En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”.

“Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls... I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic més definitiu”.

“Jo soc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”.

“No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que re­ dueix la vida a un mercat”.

“Al final del camí em diran: ‘Has viscut? Has estimat?’ I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DE PERE CASALDÀLIGA I PLA BISBE DE SÂO PAULO I CAPELLÀ DELS POBRES (XIX) Balsareny, al cor del Bages, frec a frec del Llobregat...

Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

1 4 Missioner, Cor de Maria, Amb el poble miserable, el veí Pare Claret... sense casa i mort de fam LA SUPREMA LLANTERNADA a la llum de l’Evangeli que us empeny pel Camí Dret aixequeu al Cel el clam arriscant la serralada contra els rics de les hisendes d’un insigne apostolat: que el país han malmenat: Quin bressol, estimat Pere, Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat! tros de cel que s’ha esquinçat!

2 Amb els indis vau sentir­vos un autèntic català, escampant arreu la xeixa del missatge cristià roinejant a l’Amazonia xarbotades de bondat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

5 Els poders amb l’amenaça, les presons, l’embat i el crim han encès la violència.

Han provat que des del cim les més altes jerarquies us deixessin mal parat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

3 Us corseca la injustícia dels inflats terratinents amb l’embat de la misèria i l’orgull dels prepotents la riquesa en mans de quatre que eternitzen l’altercat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

6 Barrejat amb la misèria i amb l’empenta que porteu heu senyat aquesta terra amb els braços de la Creu.

Un bon dia, per la Causa, fou, Jesús, crucificat...

Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 A la cleda, sense balda, de la casa rectoral, qui tenia preferència era el pobre i el malalt, sempre el pas de l’habitatge era obert de bat a bat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

10 Desitjàveu com els arbres esllanguir­vos a peu dret arriscar­vos mil vegades, és de l’èxit el secret.

Sense el jaç de la justícia no hi ha trets de llibertat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

8 Repenjat a l’Escriptura éreu l’home més mal vist per la dèria que teníeu pel Regnat de Jesucrist i amb addictes desvetllàveu l’enyorada llibertat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

11 Éreu Bisbe. Als endreços vau desar­hi els atuells.

Com els altres feligresos us vestíeu, igual que ells; amb un plat damunt la taula tothom hi era convidat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

9 De seguida us adonàreu que hi ha un poble que pateix. (morts de fam s’abraonaven).

La injustícia el món panseix sota el jou de l’esclavatge i el poder desenfrenat: Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

Balsareny, al cor del Bages, frec a frec del Llobregat...

Quin bressol, estimat Pere, tros de cel que s’ha esquinçat!

Sebastià Codina i Padrós Agost de 2020

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

La Regidoria de Cultura ha portat a terme una sèrie de reformes a l’interior de la bi­ blioteca municipal aprofitant que l’equipament ha hagut de tancar algunes de les se­ ves àrees durant aquests mesos. Recordem que l’equipament va començar a oferir servei l’11 de maig però, fins l’1 de juny, no va poder a començar a obrir alguns dels seus espais. És durant aquest mes de setembre quan es preveu tornar a obrir la totali­ tat de l’equipament.

Entre les reformes fetes, cal destacar l’organització d’una nova sala de revistes en un espai en desús que esdevé de gran bellesa arquitectònica (una petita sala on hi trobem espitlleres datades al segle XIV o les boixes del segle XVIII). L’antic espai de revis­ tes s’està convertint en una sala polivalent, per donar resposta a necessitats vàries: els treballs en grup dels joves de l’institut, els participants del club de lectura o tallers.

També l’hora del conte es començarà a fer en aquest nou espai, ja que l’àrea infantil ha quedat petita. Hem de tenir en compte que la biblioteca té unes cent­cinquanta vi­ sites diàries, de dilluns a dissabte.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

També s’han renovat els espais decora­ tius de les parets on s’hi està penjant material documental de valor històric que ens mostra com era el Castell abans. D’aquesta manera es poden il·­ lustrar les visites guiades que es fan mensualment i les realitzades amb els centres educatius del municipi. L’àrea d’adults recull una exposició perma­ nent d’antics programes de festa major, alguns d’ells molt antics com el de l’any 1932 i que s’han recuperat gràci­ es al veí Josep Maria Farrés, autor d’al­ gunes de les obres de col·lecció local que també podeu trobar a la biblioteca.

A partir d’aquest mes de setembre, entra en funcionament el ser­ vei d’auto préstec. Ja s’ha instal·lat la mà­ quina de RFID, procés que va quedar aturat amb motiu del confinament.

La biblioteca municipal ha esdevingut un equipament clau, no només en l’àmbit de la cultura, sinó també de la realitat social, educativa, econòmica i turística de Vaca­ risses. Amb aquestes reformes, es vol donar resposta a totes aquestes necessitats i a aquelles que puguin anar sorgint.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Tot està per escriure Totes les vides haurien de ser explicades per escrit, siguin banals o importants, llar­ gues o curtes, heroiques o anodines.

Totes les vides. Cadascú de nosaltres hauria de tenir assignat un biògraf d’ofici i al mateix temps hauríem de ser els redactors d’una vida diferent de la nostra. Ens asse­ guraríem així que cap existència no es perdria oblidada ni cap fet tergiversat o malentès.

Com m’agradaria escriure la vida del padrí Josep Anton. No era el meu padrí, ni tan sols polític, perquè va morir als 83 anys, quan el seu net i jo tot just ens coneixíem.

No obstant, malgrat la meua bona intenció, em faltaria haver estat família més direc­ ta, o, ben bé al contrari, desconèixer la seua existència per tal d’investigar­la amb detall i reconstruir­la completament.

L’havia conegut uns anys enrere, de casualitat, quan vaig trucar a la porta d’un pis de Lleida on ell vivia després de tornar de l’exili. Es va desconcertar amb la meua pregunta. Li demanava que omplís un full per tal de formalitzar el seu empadrona­ ment. Llavors jo encara no sabia qui era, i ell no entenia què feia una noia amb ulle­ res i cabell fins a la cintura al llindar de la porta d’un pis que no era pas la seua llar, perquè la seua darrera llar havia estat al país veí durant molts anys.

Feia pocs dies que havia tornat. Encara estava desorientat pels canvis, i per la incer­ tesa que suposava tornar a un país d’on va haver d’escapar. Que el seu fill gran li as­ segurés que ja no hi havia cap perill, que ja no podien quedar­se sols a la casa de Tolosa i que ell i la padrina estarien més atesos prop dels fills, el feia sentir una mica més reconfortat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS Tenia por de tornar. Aquell garriguenc valerós que es va veure obligat a marxar l’any 40 per temor a ser empresonat. Aquell albagesenc, que va acabar adoptant l’expres­ sió tout va bien i que mai no parlava dels horrors que li va tocar viure. Aquell home, que va deixar la família quan encara era jove i que va aconseguir tornar­la a reunir quan ja s’havia fet gran. Aquell lluitador, que va sortir de Dachau amb 35 quilos de resiliència, encara tenia por.

Tant de bo aquell dia que vam creuar dos frases amb la porta oberta a mitges li ha­ gués pogut explicar que el seu nom apareixeria entre el d’altres exiliats en un monu­ ment que s’erigiria a Lleida quaranta anys més tard. Aquell dia, però, em semblava massa llunyana la seua fugida, massa repetida la mateixa història, massa distant la guerra, massa desconeguda la por.

Aquell dia, abans que la porta es tanqués, li havia d’haver dit que moltes d’aquelles cartes que ell i el seu fill gran havien escrit a la família des de l’exili arribarien a les mans dels seus destinataris quan la majoria d’ells ja no podrien llegir­les perquè van quedar confiscades a l’ajuntament just quan van arribar al poble. Però també li hagués dit que allò encara els donava més valor, que la descoberta tardana d’aquells arxius guardats en el calaix de l’oblit havia fet que la seva història es comencés a escriure.

Com m’hagués agradat explicar­li a aquell home gran, però no envellit, prim, però no feble i amb els records confosos, però encara serè, que el seu net, que havia here­ tat el seu nom i els dos cognoms, tindria un fill que també duria el seu nom i el seu primer cognom per quarta generació.

Padrí Josep Anton Rey Oriol, potser jo no seré qui pugui escriure la teua vida plena d’audàcia, aventura, sofriment i afecte, però et prometo que guardarem les cartes, els records, el que tu explicaves i el que mai no vas voler explicar, perquè la teua histò­ ria, igual que la de tantes altres persones, no tingui mai un punt final.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Barcelona, any 1078. Ramon Berenguer II —comte independent de Barcelona, Osona, Giro­ na, Carcassona i Rasés— es casava amb Mafalda de Pulla —filla de Robert d’Hauteville, duc in­ dependent de Pulla i Calàbria (al sud de la península italiana)—. El nuvi tenia 25 anys i la núvia en tenia 18. Amb aquest enllaç matrimonial —i polític—, el Bel·lònides, que, des del 877, ja eren una branca menor de la família imperial carolíngia, sumaven l’herència i la tradició dels vikings. Mafalda de Pulla era neta de cinquena generació del mític Rol·ló Lothbrok (860­932), primer duc independent de Normandia i germà de Ragnar, rei dels vikings i impulsor de l’expan­ sió escandinava per les costes de l’oest d’Europa.

La sang carolíngia Efectivament, els Bel·lònides eren, des del segle IX, una branca menor de la família imperial carolíngia. Això que, actualment, no passa de la categoria de poca­soltada, en aquella època de cotes i malles, tenia una gran importància. I una gran transcendència. L’any 877, Guifré el Pilós —comte dependent de Barcelona i marquès, també dependent, de Gòtia— s’havia casat amb Guinidilda; filla de la comtessa Judit de Flandes, neta del rei Carles el Calb, besneta de l’emperador Lluís I —el fundador del comtat de Barcelona (801)— i rebesneta de l’emperador Carlemany. Guifré i Guinidilda son els qui propulsen la nissaga Bel·lònida a la posteritat: con­ verteixen el càrrec comtal en hereditari, i els seus fills i descendents seran una branca menor de la família imperial.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS La importància d’anomenar­se carolingi Jugant amb les paraules del contemporani Oscar Wilde, direm que la importància de ser els ca­ rolingis de Barcelona, paradoxalment, va decidir la independència dels comtats catalans (985­ 987) i, de retruc, la primera projecció internacional. El comte Borrell II va decidir no renovar el vassallatge als reis de França per diverses raons. Una, quan el parent Lotaries es va fer el suec mentre Al­mansur arrasava Barcelona (985). I l’altra, i possiblement de més pes, quan Hug Ca­ pet —líder d’una altra branca menor carolíngia— va enviar els descendents directes de Carle­ many a la paperera de la història (987) i va posar les seves natges al tron. Borrell II va proclamar una DUI medieval, però, fent gala de la proverbial (o no) prudència catalana, buscaria l’aliança —la protecció— del pontificat.

Robert, el viking astut Sobrepassat l’any 1000, la meitat sud de la península italiana va ser convertida en un gran camp de batalla on s’hi van embrancar totes les potències de l’època: el Pontificat, l’Imperi romanogermà­ nic, i l’Imperi romà d’orient; en lluita contra els musulmans que ja dominaven Sicília i pretenien progressar cap al nord. En aquell context, apareixen els vikings de la Normandia. Robert d’Haute­ ville (net de quarta generació de Rol·ló i pare de Mafalda), va ser un empresari de la guerra que va lluitar pel millor postor (1046­1059). Com ho havia fet el Cid Campeador a la península Ibèrica.

Però amb millors resultats. Robert (anomenat Guiscard, que en normand volia dir astut), va acon­ seguir que el pontífex Nicolau II el nomenés duc independent de Pulla­Calàbria(1059).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS Robert, el viking del Papa Robert l’astut, a canvi, es comprometia a crear un estat­tap al sud de Roma (entre el cim del Vesubi i la punta de la bota) que tenia la missió d’impedir que els musulmans assaltessin el se­ tial de Sant Pere. En la mesura que, el 998, Borrell de Barcelona s’havia compromès amb el pontífex Joan XV (el piemontès Giovanni di Gallina­Alba) a crear un estat­tap al pas natural de la península Ibèrica al continent europeu per contenir l’expansió de la mitja lluna. El nou duc Robert actuaria com un sobirà independent, però, com Borrell, quedaria subordinat a la política internacional del pontificat. Bel·lònides i Hautevilles passaven a formar part de la ma­ teixa família política.

Nicolau II i Robert Guiscard d'Hauteville / Font: Wikimedia Commons

L’emprenyament alemany Així com els primers comtes catalans van tenir la sort que els Capets (embrancats a tallar caps dels qui els disputaven el tron) es miraven la rebel·lió barcelonina amb desdeny; la jugada de Robert l’astut no va fer cap gràcia a l’emperador romanogermànic Enric IV que, durant el conflicte, s’havia apropat al pontífex com una gata maula amb sinistres propòsits. Amb les cartes destapades, Enric (Heinrich, en la documentació de l’època) va donar via lliure a la tes­ tosterona, i va entrar a Roma a destralades (1080). El nou pontífex Gregori VII (el benedictí piemontès Ildebrand Aldobrandeschi) va haver d’escapar quasi en calçotets i, després d’una temporada semiocult, acabaria exiliat a Salern (1084), la capital de l’estat de Robert l’Astut, el futur sogre de Ramon Berenguer II. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS La venjança vaticana El cercle es començava a tancar. El Papa exiliat Aldobrandeschi va promoure una intensa polí­ tica de matrimonis amb el propòsit de connectar tots els aliats vaticans i crear una resposta militar contundent que havia d’expulsar de Roma el rabiós Heinrich i el seu antipapa Climent III (el parmesà Guibert de Ravenna). El primer pas estava més que anunciat: Barcelona i Calà­ bria. Mafalda (1060­1108), filla de Robert Guiscard; neta de Tancred d’Hauteville; besneta de Fressenda de Normandia; rebesneta de Ricard de Normandia; neta de quarta generació de Gui­ llem Espasa­llarga; i —finalment— neta de cinquena generació de Rol·ló Langbrok, es con­ vertia en comtessa consort del domini independent de Barcelona (1078). I el 1082, en la mare del futur comte Ramon Berenguer III.

L'emperador Enric IV i l'anti papa Climent III / Font: Wikimedia Commons

La herència de Rol·ló La distància cronològica entre Rol·ló (mort el 932) i Mafalda (nascuda el 1060), pot fer pen­ sar que la mare de Ramon Berenguer III no tenia de vikinga més que la punta de les ungles i dels cabells. Però, sorprenentment, la tradició vikinga (la de Rol·ló i de Ragnar) no tan sols s’havia mantingut en el decurs dels segles, sinó que s’havia trasplantat i adaptat amb una força increïble als nous territoris (Anglaterra, Normandia i Calàbria). La cultura vikinga —que situ­ ava al cim de la seva societat les elits militars—, va tenir un paper decisiu en l’evolució d’a­ quelles societats de cotes i malles. Les superpotències de l’època resoldrien l’històric perill viking (segles IX i X) amb unes polítiques d’integració que, lluny de dissoldre’ls, reforçaria la seva cultura de casta i la seva ambició de poder.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS L'herència de Mafalda Per tant, Mafalda de Pulla (de Barcelona, a partir del 1078) era vikinga pels quatre costats.

Genèticament i culturalment. Com el seu parent Guillem de Normandia, que el 1066 havia con­ querit Anglaterra. Mafalda va inocular la tradició vikinga a la cancelleria de Barcelona. I el seu primogènit Ramon Berenguer III la convertiria en el nervi de la política catalana. Precisament seria durant les campanyes militars del primogènit de Mafalda que apareix documentat per pri­ mer cop el nom Catalunya i el gentilici catalans. Va ser durant la conquesta efímera de Mallorca (1114), que s’anticipava cent quinze anys a l’empresa de Jaume I (1229); i que marcaria l’inici de la vocació expansiva mediterrània del Casal de Barcelona durant els segles XII al XV.

La senyera quadribarrada La senyera quadribarrada és un altre element relacionat no directament amb Mafalda, però sí amb tota aques­ ta història. Quan Ramon Berenguer II i Mafalda van ser casats (1078), Bar­ celona i Calàbria ja compartien ense­ nya: “en camper d’or quatre pals de gules”, la senyera pontifícia. Com a mínim, des del 1078: setanta dos anys abans de la unió dinàstica de Barcelona i Aragó i, com a mínim també, divuit anys abans que Pere I d’Aragó (pel mateix motiu que un se­ gle abans ho hauria fet Borrell II), la incorporés a les seves armes (1096).

Dominis normands al sud de la península italiana Font: Universitat d'Oregon Ramon Berenguer II (cap d'estopa) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS

L’Agenda de Pere Casaldàliga

Jordi Pujadas, coordinador de l’edició catalana de l’Agenda Llatinoamericana Mun­ dial, ens recorda un vessant –potser no tan conegut– del bisbe català recentment des­ aparegut. Aquestes són les seves paraules: “La Comissió de l’Agenda Llatinoamericana Mundial sentim la mort de Pere Casaldàliga com la de la mare o la del pare, donat que va ser ell, juntament amb José María Vigil, qui va impulsar la creació d’aquesta eina pedagògica, que des de l’any 1992 s’edita a més de deu països i en diferents llengües. Abans de la implantació dels mitjans telemàtics, la difusió de l’agenda havia arribat a 50.000 exemplars anuals.

Actualment totes les edicions es troben disponibles al web Llatinoamericana.org.

Any rere any s’hi publiquen articles per estimular reflexions que orienten a l’acció, tenint com a referència les grans causes: indígenes, dones, empobrits; ecologia integral, lluita no­violenta, una altra espiritualitat; un altre món possible, necessari i urgent.

Destaquem la metodologia adoptada a partir de la pedagogia popular del brasiler Paulo Freire (veure, jutjar i actuar), que fa de l’Agenda una magnífica eina per crear consciència mundial partint d’aportacions locals. Una eina que fomenta les relacions d’anada i tornada compartint preocupacions comunes.

El mateix Pere ens recordava sovint l’etimologia de la paraula agenda: allò que cal fer. El millor homenatge que li podem retre és continuar la seva obra i seguir llui­ tant per la justícia i la pau; insistir, en paraules seves, per fer una humanitat més humana.

Carme Vinyoles Casas Extret de: elpuntavui.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 25

INDRETS PROPERS

Els últims refugis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac Cabana de carboners

La Diputació de Barcelona, com a gestora de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, va co­ mençar el 1988 a ordenar el desallotjament de persones i equipaments dels llocs que encara ser­ vien de refugi a temps parcial. Les primeres accions, molt contundents, es van centrar en algunes balmes emblemàtiques, com la cova del Racó Gran. Poc a poc es va anar ampliant a tot tipus de cabanes i, amb diversos arguments, també es va impedir la continuïtat del lloguer dels masos, com Matarrodona o Puigdoure. Actualment només tolera l’ocupació de la Balma del Bord, a la canal de Santa Agnès.

Amb aquesta línia d’actuació es va posar fi a la funció de refugi que, des de feia cinc mil·lenis, havia tingut Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

En contra del que podria indicar l’evolució històrica, la concentració més alta d’habitants (si més no, temporals) del massís es va produir al llarg del segle XX. El tipus d’ocupant, i les seves raons de viure ocasionalment a la muntanya, van ser múltiples:

Refugis de Boscaters (llenyataires, calcinaries i carboners): Des de sempre les diverses finques havien tingut llenyataires per explotar els seus recursos fo­ restals. La primera diversificació de les tasques dels llenyataires van ser els forns, sobretot els de calç, que van anar creixent en nombre a partir del segle XIX. D’ells s’ocupaven els calci­ naires, que havien de viure al seu costat durant les cuites. Molts forns van estar en actiu fins a mitjans del segle passat. També des d’antic havien existit carboners, però aquesta especialitza­ ció es va convertir durant la primera part del segle XX en la protagonista dels boscos de Sant Llorenç del Munt.

El creixement de les grans ciutats del sud del massís generava una forta demanda de carbó ve­ getal i, per atendre­la, van ser necessaris, a més del llenyataire tradicional, experts en transfor­ mar la fusta en combustible. Aquests especialistes van venir de la Cerdanya i el Baix Ebre.

Molts es traslladaven amb tota la família i vivien en barraques durant les temporades de tre­ ball. La gran majoria d’aquestes construccions no han perdurat per la seva fragilitat, a diferèn­ cia del que ha passat amb les barraques de vinyetaires. Actualment només es poden reconèixer els sitials d’unes poques.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 26

INDRETS PROPERS Però alguns carboners també es van fer un refugi aprofitant tot tipus d’abalmament. Aquests in­ drets han perdut tot o gran part del seu parament, però, és clar, si que són identificables. I són una mostra dels sorprenents llocs on van viure aquests homes. Estan escampats per tot arreu i molts no són ja identificats com a vells habitatges (de carboners).

Refugis d’emboscats a la Guerra Civil: Durant els primers mesos de la Guerra Civil van fugir cap a la muntanya algunes persones que temien ser capturats pels grups anarquistes, que eren molt actius especialment a Terrassa.

A partir del 1938 el panorama va canviar: com en molts altres indrets de Catalunya, el massís va ser un amagatall pels homes que no volien anar a combatre. L’emboscament no ha estat gens es­ tudiat a Sant Llorenç del Munt. Durant molt temps ningú no volia parlar­ne. Però, per les infor­ macions que es van coneixent, va ser generalitzat. Molts joves de tots els pobles dels voltants es van amagar durant algunes temporades en coves, balmes i, fins i tot, avencs.

Grup de maquis

Refugis de perseguits durant el franquisme: Al finalitzar la guerra civil, es va produir un nou canvi de panorama. Els soldats i els més signi­ ficats de la resistència republicana es van amagar a la muntanya. En uns casos per veure què anava passant i en altres com a pas previ cap a l’exili. La Serra de l’Obac va ser un gran campa­ ment provisional. Abans de tornar a casa o marxar a França, molts combatents van abandonat allà tots els seus materials, incloses les armes.

Anys més tard (40/50) a Sant Llorenç del Munt també van existir maquis, amb accions molt conegudes en diverses masies. Tot i que mai van ser nombrosos, si és veritat que van tenir refu­ gis escampats per tot arreu.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 27

INDRETS PROPERS Refugis d’Excursionistes: A partir dels anys 20 algunes colles d’excursionistes (i altres col.lectius) van aprofitar també les balmes i coves per a fer­se refugis on passar els caps de setmana i, fins i tot, les dues set­ manes de vacances de l’estiu. Fins a mitjans del segle XX van compartir el territori amb els carboners i, fins i tot, amb els maquis. Però després es van quedar ja com els únics ocupants de Sant Llorenç del Munt. En alguns pocs casos els refugis eren de persones individuals, que buscaven un lloc apartat.

Lloguer de masos: La crisi del sector agrari va provocar durant els anys 50 i 60 l’abandonament de tots els masos de l’eix central del massís. En alguns casos, els propietaris van llogar­los a grups d’excursionis­ tes, que es van ocupar del seu manteniment fins a l’arribada de la Diputació de Barcelona.

L’inventari de tots aquests refugis del segle XX és interessant perquè, en la majoria dels casos, els seus ocupants han moldejat el territori del voltant, li han aportat alguns dels elements que ac­ tualment els caracteritza. Coneixent la variada tipologia de refugis també es pot aprendre una mica més de la història de cada racó.

L'antic forn de calç de Can Bofí va ser reutilitzat com a casa entre finals dels anys 60 i principis dels 70. El seu ocupant va ser un boscater de cognom Casals, que era conegut com el Xerrapetes.

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 28

INDRETS PROPERS

El castell de Claramunt Sobre un turó i a l’altra banda del nostre Montserrat, el castell de Claramunt domina el punt on el congost del riu Anoia s’obre a la conca d’Òdena. Fundat a la sego­ na meitat del segle X, formava part del comtat de Barcelona. Es­ tava integrat dins de la xarxa de castells que marcaven la frontera entre els comtats catalans i Al­ Andalus, amb la funció de prote­ gir i organitzar el territori.

Malgrat que ha estat destruïda i reconstruïda diverses vegades, la fortalesa conserva l’estructura original: un recinte elevat −o sobirà− que acull la part residencial, amb una torre a cadascun dels quatre angles (entre elles la de l’homenatge) i la sala gòtica; i un recinte baix −o jussà− on s’aple­ gaven els serveis necessaris per al funcionament del castell (com la cisterna), que avui presenta l’aspecte d’un pati molt gran envoltat de muralles amb set bestorres. Dins del recinte jussà, just a l’entrada, hi destaca l’església romànica de Santa Maria (del segle XI), a la qual posteriorment s’a­ fegí la capella de Santa Margarida.

El castell va ser encomanat al llinatge dels Claramunt, que en van ostentar el domini fins al se­ gle XIII. Posteriorment, va ser absorbit per la casa dels Cardona, que el van convertir en el cen­ tre administratiu de les possessions que tenien a la conca d’Òdena. Claramunt, al costat d’altres castells propers, va estar sota la jurisdicció dels Cardona −emparentats amb els Medinaceli− fins a l’extinció dels senyorius.

Al llarg dels segles, el castell ha estat testimoni de múltiples guerres. L’any 1463, durant la guer­ ra entre Joan II i la Diputació del General, va quedar malmès per primera vegada. Després de la guerra, Joan Ramon Folc III de Cardona va ordenar­ne la reconstrucció, que es va perllongar fins al segle XVI. L’any 1714, arran de la Guerra de Successió, el castell va ser enderrocat de manera parcial i va quedar deshabitat per sempre més. No obstant això, el castell de Claramunt ha conservat sempre l’estructura i un aspecte de fortalesa impressionant.

Extret de: anoiaturisme.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 29

INDRETS PROPERS

El Teix de l’Obac a Vacarisses Tot un singular senyor molt ben plantat! I no dic cap ximpleria.

Singular per la raresa de la seva presència botànica a la comarca, senyor per la seva llarga vida, es calcula que té més de mil anys i, ben plantat, una certesa que qualse­ vol home o dona que volti i el salu­ di ho pot verificar. És d’agradable sorpresa, veure com n’està d’integrat en el seu entorn natural.

El teix, com espècie, és un arbre de filogènesi molt antiga. Fòssils del període triàsic en són testimoni. D’arbres Top­ten en vida perllongada tenim algunes espècies de pi, referim a Matusalem a Califòrnia; la ceiba (conegut pels maies, com l’arbre mitolò­ gic que connecta mitjançant les seves arrels amb l’inframón); les sequoies, tan altes com gratacels; els baobabs d’Àfrica (mítics arbres del fabulós llibre del Petit Princep d’Antoine de Saint­Exupéry), l’olivera de l’Erecteu a Grècia; entre molts d’altres per fer un petit tastet d’amics forestals ancestrals.

El secret, un creixement lent i una gran capacitat de regeneració. El nostre teix sem­ bla tenir més de mil anys, tot i que sabem que, com espècie, poden superar els dos mil anys.

El teix, donada la seva persistència a la vida i la seva curiosa manera de créixer, sembla formar­se de forma inversa, de fora cap a dins, ha fet que sigui el guanyador del sobrenom de “l’arbre de la vida i la mort”. Segurament és degut a la seva longe­ vitat i, també, com no, a la seva toxicitat.

Cal recordar que tant les baies com les seves fulles són molt tòxiques. Cal recordar que la seva substància s’utilitzava per enverinar les puntes de lesfletxes en l’antiguitat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 30

INDRETS PROPERS No obstant això, el nostre teix sembla no gaudir d’una bona salut. Té poques fulles, el troc és foradat –característic d’aquests arbres– que fa que siguin buits per dins. Són les branques les quals, amb una arrel interna, baixen al sòl per tal de nodrir­se, però la seva fragilitat fa que estigui exposat a qualsevol nevada o ventada, podent­se trencar.

El nostre teix, malauradament, està amenaçat, com els seus companys teixos. El can­ vi climàtic, els tèrmits, els incendis, etc., És per tots aquest motius que aquesta espè­ cie està considerada com a protegida pràcticament a tot el contiment europeu.

Situació del teix. A dalt, a la dreta, la casa nova de l'Obac / Font: Google Earth Pro Carol Pàez Extret de: edatmitjanavacarisses.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 31

INDRETS PROPERS La Foradada del Morral d'en Bens, refugi de maquis

El Morral d'en Bens

La Foradada del Morral d’en Bens reuneix unes característiques que semblen contra­ dictòries entre elles, però que a Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac coincideixen en bastants indrets: • És un bon amagatall: fora de camí, d’accés un xic complicat i, a més, impossible de veure fins que no ets al davant.

• Has de conèixer la seva localització per arribar­hi. Si no, pots passar aprop sense sa­ ber que el tens allà.

• Al mateix temps, és una excel·lent guaita sobre una àmplia extensió de terreny.

Reunint aquestes característiques, la Foradada del Morral d’en Bens va convertir­se en el refugi i la torre de guaita natural d’un dels grups de maquis que van actuar pel massís du­ rant els primers anys del franquisme. Com a mostra de l’estada dels maquis, a la cavitat hi van quedar restes de les seves armes i un munt de carnets d’identitat, que feien servir en els seus desplaçaments a les ciutats. D’altres amagatalls dels grups de resistència, com la Bal­ ma dels Maquis, a llevant de La Mola, també tenien característiques semblants: situació en un lloc enlairat, amb bona visibilitat i accés complicat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 32

INDRETS PROPERS La Foradada del Morral d’en Bens va recuperar el seu ús “civil” als anys seixanta, quan van començar a anar­hi els últims ocupants de Can Bofí: les famílies Pagès i Puig.

La boca nord de la cavitat queda amagada sota una de les agulles del Morral d’en Béns. Per acce­ dir­hi cal despenjar­se per una paret fins un petit replà, que en pendent acaba en dues cavitats confrontades (i que probable­ ment en el passat eren una uni­ tat). A l’esquerra hi ha una petita cavitat i, a la dreta, la boca nord de la Foradada, amb unes dimen­ sions destacades. El sostre, de forma triangular, supera els dos Vista des de l’interior de La Foradada metres d’alçada. La boca sud que­ da penjada sobre el precipici. No es pot veure des de l’exterior perquè queda completa­ ment coberta pels arbres. Però, des del seu interior, hi ha una visió panoràmica del sud de Sant Llorenç. A la vessant sud del Morral d’en Béns hi ha diverses cavitats: sota els cingles centrals hi han (a l’oest) les dues coves Bellot (I i II) (com el seu descobridor Domènec Bellot) i a l’est. la cova Xica. I penjada es troba la Foradada, tot i que no es pot veure pels arbres.

L’estudi espeleològic de les cavitats va ser rea­ litzat pel Xavier Badiella. Al seu llibre “Sant Llorenç, Pam a Pam”, en Josep Barberà també recomana als escaladors que, quan vagin a fer les agulletes del Morral d’en Béns, també aprofitin per despenjar­se fins el que anomena “el Pont Natural i la Cova de les Foradades”.

Entrada de la cova Bellot

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 33

INDRETS PROPERS

Coneixent el nostre entorn (XI)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 34

INDRETS PROPERS

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 35

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

La dona de l’anell

En una balma que hi ha sota Puig Gil hi vivia una vella solitària que la gent de Rocafort i de les masies del voltant consideraven que era una mica bruixa. Aquesta dona sabia de tot sobre les plantes, animals i minerals de la comarca. Sabia quan i quines herbes calia recol·lectar per curar les més diverses malalties. Coneixia els poders màgics de certes pedres i com utilitzar­los. Els animals salvatges (abelles, escurçons, llops...) es mostraven dòcils quan ella els parlava amb una llengua que ningú més podia entendre.

No estava ben vist que ningú l’anés a visitar i la seva balma era evitada per tothom, fins i tot per aquella gent que habitualment treballava al bosc: caçadors, llenyataires i carboners no go­ saven acostar­s’hi si no era en cas d’extrema necessitat. Ara bé, quan algú tenia un mal que els metges no sabien curar, quan algú tenia algun animal que cap veterinari podia guarir, quan algú tenia un problema que no tenia solució... aleshores sí, d’amagat i sense que ningú ho sabés anava a visitar la vella de Puig Gil perquè ella amb les seves herbes, pocions i pedres màgiques posés fi a les seves penes.

Un dia però, s’hi acostà una nena bruta i famolenca. La nena era òrfena de pare i mare, no tenia família que la cuidés i vagava de poble en poble demanant caritat. La vella es compadí de la ne­ na i l’acollí a la seva humil llar, la rentà, li donà de menjar i li posà de nom Neret. La vella la tractà com si fos filla seva i la nena la correspongué amb l’amor d’una autèntica filla.

Passaren els anys i la nena, ara ja una dona, havia après al seu costat tots els secrets i la saviesa que la vella tenia sobre la natura. Un dia la vella es dirigí a la seva filla d’aquesta manera: – Mira Neret, t’he ensenyat tot el que sé de la natura, els poders amagats que tenen les plantes, animals i minerals. Utilitza’ls per ajudar a tothom que t’ho demani i ho necessiti. Ara ja puc mo­ rir tranquil·la. Quan m’arribi la fatídica hora només et demano dues coses: que m’enterris en el forat que hi ha al fons d’aquesta balma i que m’hi enterris amb aquest anell que m’ha acompa­ nyat tota la meva vida.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 36

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES La vella li mostrà el dit on brillava un magnífic anell d’àgata, una varietat de quars. La vella prosseguí: – Pots quedar­te totes les poques pertinences que tinc, però deixa que aquest anell m’acompanyi en l’últim i definitiu viatge.

– Així ho faré, si així ho desitges – digué la Neret.

Després d’aquesta conversa van passar encara uns mesos, però un bon dia la vella anà a dormir i ja no es despertà. Aleshores la Neret la diposità en el forat de la balma que ella li havia dit i quan estava a punt de tapar el seu cos amb les pedres que hi havia per aquest fi, els seus ulls es van fi­ xar en la mà on hi havia l’anell, i recordà les paraules que li havia dit la vella i començar a bar­ runtar: “Perquè voldrà l’anell després de morta? Ara ja no li servirà de res. Potser és un anell amb poders màgics i la vella m’ho ha amagat tot aquest temps, la molt egoista! I si no té poders deu tenir algun valor i en puc treure uns bons diners. La vella no m’ha deixat diners ni joies, bé que em mereixo alguna cosa més que una trista balma. Al cap i a la fi tots aquests anys l’he aju­ dada amb tot el que he pogut. Ningú sap el tracte que vam fer, només ella i jo, i ara ella és mor­ ta. Decidit, em quedaré l’anell.”

Les Balmes Roges (Rocafort)

Tots aquest pensaments li passaven pel cap mentre contemplava aquell anell. Decidida va allargar les mans per treure l’anell del dit de la vella morta. Però no va poder. L’anell era massa petit o el dit massa gros, però l’a­ nell no sortia. Ho va provar amb oli, amb sabó... però l’anell no hi havia manera que sortís del dit on havia estat tants anys. Final­ ment decidí que no hi havia altra manera que tallar el dit. Al cap i a la fi era morta i no sentiria cap dolor. Així que agafà un ga­ nivet ben esmolat i... tallà el dit!

Tot seguit agafà l’anell i observà amb terror com de la mà que havia tallat el dit en sortia sang, molta sang. Espantada, va tapar amb pedres el forat on reposava el cos de la vella. Quan va aca­ bar de colgar tot el cos va sortir corrents de la balma i no va parar fins que les cames li van dir prou i va estar molta estona plorant sota un roure penedint­se del que havia fet.

Quan tornà a la casa, la roca que forma la balma s’havia tenyit tota de color vermell, i és des d’aleshores que li diuen les Balmes Roges...

Extret de: txec.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Plantes invasores a Vacarisses (I)

El seneci del Cap S’entén per espècies invasores aquells animals i plantes que provenen d’altres països i que es troben en expansió, sovint a gran velocitat, com ha estat el cas del mosquit tigre (Aedes albopictus) o la papallona del boix (Cydalima perspectabilis). Del més d’un mi­ ler d’espècies exòtiques que es troben a Catalunya, més d’un centenar són invasores.

Després de la pèrdua d’espais naturals, la irrupció d’espècies invasores és el segon fac­ tor de disminució de la biodiversitat.

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles referents a plantes invasores que han fet ac­ te de presència a Vacarisses. Algunes són temibles com aquesta del seneci del Cap, que s’està estenent a un ritme vertiginós per tot el massís de l’Obac, és a dir, per la meitat nord del terme municipal de Vacarisses. En capítols successius seran tractades altres espècies: l’ailant (Ailanthus altissima), la canya (Arundo donax), la cortadèria o plomall de la Pampa (Cortaderia selloana), el donzell bord (Artemisia verlotio­ rum), el lligabosc japonès (Lonicera japonica), el miraguà lletós (Araujia sericifera) i el plomallet (Jarava plumosa).

No obstant el dany que causen als nostres ecosistemes, no les hem de criminalitzar.

No són plantes “dolentes”, sinó simplement que estan fora del seu espai propi. I algu­ nes són francament boniques, però clar, no han de tenir cabuda en els espais naturals vacarissans.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS El seneci del Cap (Senecio inaequidens), de la família de les compostes, és una mata o subarbust, que en alguns casos arriba a fer un metre i mig d’alçada. Les fulles són estretes, lleugerament dentades, sèssils i auriculades a la base. Les flors són grogues i aplegades en capítols de 10 a 20 mm de diàmetre, amb 10 a 15 lígules o llengüetes.

Els capítols, a la vegada, s’agrupen en inflorescències corimbiformes. Els fruits són aquenis d’1,5 a 3 mm, pilosos i proveïts d’un vil·là o plomall que ajuda a la seva dis­ seminació. És una planta originària d’Àfrica del Sud, actualment estesa per diverses altres parts del món. Es fa en tot tipus de terreny i és poc exigent pel que respecta al clima. Tant és així que a Catalunya es troba des del nivell del mar fins als 1500 me­ tres d’altitud.

Es tracta d’una de les més temibles plantes invasores, que està fent estralls al massís de l’Obac. L’han afavorida les estassades, una pràctica nefasta propiciada pels qui s’en­ tossudeixen a “netejar” el bosc. L’únic que aconsegueixen és eliminar les espècies autòctones i deixar via lliure perquè s’instal·lin les invasores.

L’única acció per a erradicar­les és arrencar­les quan són joves, cosa que es fa difícil quan han atès un gran desenvolupament. Cal que prenguem consciència del perill que representa per a la nostra flora i que tots col·laborem arrencant els exemplars joves que trobem en les nostres passejades per la muntanya. I insistir davant les autoritats perquè actuïn eficaçment davant la progressió de les espècies invasores. Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Onze de setembre

Anys de resistència.

Tot semblava perdut aquell any 1939. La desfeta de Catalunya era total. El gran escrip­ tor català Gaziel ho constatava amb aquestes paraules: “Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la se­ nyera. Només ens resta, com un tros trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra ca­ talana. Sí, hem perdut; Catalunya ha perdut”.

En aquella tràgica situació, en que la pèrdua de les llibertats autonòmiques a Catalunya i Euzkadi coincidia amb la pèrdua de les llibertats democràtiques a tot l’Estat espanyol, va arribar la Diada de l’Onze de Setembre d’aquell any 1939. El primer Onze de Setem­ bre de la postguerra, viscut en plena repressió. Els vencedors havien suprimit el monu­ ment a Rafael Casanova, segons deia la premsa de l’època, “para que no sirva de pretexto a desviaciones separatistas y antinacionales”. Conservar en el propi domicili petites estàtues de Rafael Casanova era considerat delicte... Però, tanmateix, aquell On­ ze de Setembre se celebrà, no s’interrompé del tot la tradició. Uns ciutadans coratjosos aconseguiren de col·locar unes flors a l’indret d’on havien suprimit el monument a Ra­ fael Casanova. Alguns foren detinguts. Foren els primers detinguts de la llarga cadena de detencions dels Onze de Setembre de la postguerra.

Aquell Onze de Setembre a la presó Model de Barcelona, un poeta català empresonat contra el qual s’havia demanat pena de mort, Agustí Esclasans, a la cel·la 486 de la 5a Galeria, llegia als seus companys un poema commemoratiu de l’Onze de Setembre, que titulava “Catalunya”. Començava així: “Tot el martiri de les pàtries lentes / pesa en la nit del teu destí fatal, / Catalunya que vas a les palpentes / pels camins d’un misteri fu­ neral (...). Passen els segles i en les hores plenes / canta el dring dels grillons i les cade­ nes, / tràgica veu del fang del teu passat...” Però, el poeta no perdia l’esperança en el seu poble. Per això, el poema acabava així: “Alça les ales vers la llum dels iris, / pàtria malalta, fita de martiris, / Oh, Catalunya, poble dissortat.”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS No perdre l’esperança. Enllaçar el passat amb el present i el futur. Conservar la història pròpia. Recordar i homenatjar aquells que, en el transcurs de la història, lluitaren i es sacrificaren per tal de recobrar les llibertats nacionals catalanes perdudes. Continuar el seu combat per una Catalunya lliure. Heus ací allò que inspirà els nostres Onze de Se­ tembre de la postguerra, mai no interromputs. Us recordeu, vells companys del Front Universitari de Catalunya, dels Onze de Setembre dels anys quaranta? ¿Us recordeu de l’any 1945 en que caigué mort Josep Corbella i ferit greument Joan Grau, detingut i em­ presonat, la vida del qual salvà l’Abat Escarré? Per allò mateix que lluitàvem aleshores, continuem lluitant avui. Érem molt pocs als anys quaranta i molt pocs encara als anys cinquanta. Però, sabíem que algun dia seríem molts. Ho sabíem quan anàvem a l’esglé­ sia de Sant Boi de Llobregat, clandestinament, a col·locar una corona de llorer sobre la tomba de Rafael Casanova; ho sabíem quan érem dispersats per la força pública en acostar­nos a l’indret on, a Barcelona, hi havia hagut l’estàtua del patriota català; ho sabíem quan érem detinguts i empresonats. Us recordeu, companys de la clandestinitat dels anys seixanta, quan constituírem la primera Comissió universitària per celebrar l’Onze de Setembre? Us recordeu d’aquells primers Onze de Setembre unitaris? Us re­ cordeu, companys de Comissions Obreres, aquelles detencions, amb motiu de l’Onze de Setembre, quan a la Via Laietana éreu maltractats d’obra i de paraula perquè havíeu as­ sistit a la manifestació de l’Onze de Setembre? Amb aquells Onze de Setembre preparà­ vem la gran Jornada de l’Onze de Setembre de 1977.

Amb els Onze de Setembre dels anys de la resistència havíem contribuït a assegurar la continuïtat de la història del nostre poble. Havíem contribuït a assegurar la identitat de la nostra Diada Nacional. Diada d’homenatge a tots aquells que el 1714 i en el transcurs de la nostra història, han lluitat, han sofert i han mort per les llibertats nacionals del po­ ble de Catalunya. Diada, també, de reivindicació, de mobilització popular, perquè el combat continua, i ha de continuar fins que el poble de Catalunya no aconsegueixi la se­ va llibertat total.

Durant els anys de la resistència vam salvar la identitat de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre. Que ara, quan encara el combat continua –perquè res no ens ha estat do­ nat, ni ens serà donat graciosament–, no es perdi la identitat de la nostra Diada Nacio­ nal, per falses il·lusions. Que l’esperit de la nostra Diada no sigui mistificat. Que continuï essent una Diada d’homenatge, d’afirmació nacional i de reivindicació. Com ho va ser abans del 1939, com ho va ser també durant els anys de la resistència.

Josep Benet i Morell Hoja del Lunes, 11 de setembre de 1978

(després de 42 anys, es pot considerar actual) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Com una plaga bíblica

Estàvem massa ben acostumats, crèiem que el món podia créixer sense parar, que el guany havia de ser infinit, insuperable, creixent, exponencial, que res ni ningú no podia posar fre al desenvolu­ pament, a l’enriquiment de les societats, al progrés imparable. Fins i tot un autor filosòfic de moda, com és Yuval Noah Harari (1976) s’atrevia a posar com a títol del seu llibre més audaç «Homo Deus», del 2015. Sí, l’home­déu, com un escarafall a la cara dels déus de l’Olimp, com l’heroi Prometeu robant el foc a les instàncies divines i condemnat a l’eternitat que un voltor se li mengés el fetge durant el dia i que li tornés a créixer durant la nit. ¿No és aquesta la conseqüència de voler ser com els déus, de pretendre ser com ells, de sotjar, ni que sigui per un instant, l’eternitat, la be­ llesa, la perennitat, la riquesa despreocupada i els plaers desacomplexats?

La malaltia sempre acompanya els plaers divins. Fins i tot quan es parla de malalties venèries, es fa referència a aquells mals contrets per voler entrar en el territori de la deessa Venus, la de l’amor. Però, com deien a la pel·lícula del 1993, retrat d’una època, «No sé per què en diuen amor quan volen dir sexe?» Conseqüència, tota mena d’infeccions i, per contrarèplica, la pla­ ga de la sida de l’últim terç del segle XX, associada a la revolució sexual dels anys 60 i 70.

D’aquelles pols venen aquests fangs!

L’apòstol sant Pau parlava de la malaltia com a conseqüència d’un mal ús de l’eucaristia, la principal celebració dels cristians, de manera que la primera anotació apareguda a la Bíblia pel que fa a la missa és per parlar­ne malament. Ell mateix diu als seus fidels de la ciutat de Corint que no es tracta d’un acte purament religiós o sagrat en relació amb els déus, sinó un acte de ca­ ritat envers el proïsme: «perquè qui menja i beu sense tenir present que es tracta del cos del Se­ nyor, menja i beu la pròpia condemna. Per això hi ha tants malalts i gent delicada entre vosaltres, i alguns han mort. Si ens examinéssim nosaltres mateixos, el Senyor no ens judica­ ria» (1Co 11,29­31). La pitjor condemna rebuda rau no en la mort després de la vida sinó en la mort en vida. Zundel (+1975), místic suís, reclamava que «no era tan important saber si hi havia vida després de la mort, en definitiva això ja ho afirmaven els mesopotamis, els egipcis i totes les místiques antigues, sinó que el veritablement important consistia en saber si fins a la mort hi arribaríem vius.»

A la portada romànica de Ripoll, a l’esquerra, en el cicle del rei David, apareix una escena ad­ vertint de la fatalitat de la pesta, que ve a sotjar qualsevol empresa humana que no tingui en compte la realitat de l’eternitat. De fet, la portada tracta del pla de vida establert per al nou país­ conquerit per Ramon Berenguer IV el Sant (+1162) i la seva joveníssima esposa Peronella (+1173), a l’hora de repoblar la Marca Hispànica, heretada de Guifré (+897) i vetllada per l’abat i bisbe Oliba (+1046). Les cel·les reproduïdes en aquesta joia artística i històrica, segell de la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS nostra nació, «la Bíblia al cor de Catalunya impressa», com cantà Verdaguer (+1902) en el seu Canigó (1885), no volen sinó instruir i advertir els governants del nou país forjat al llevant del mil·leni, que cal comptar amb els designis divins a l’hora de construir una societat bona, forta, bella, justa i solidària.

Explica el càstig de la pesta el segon llibre bíblic del profeta Samuel, just a la recta final, capítol vint­i­quatrè. En efecte, el rei David se sent fort, autosuficient, valent, ha aconseguit vèncer els enemics i, en aquell moment de supèrbia, es deixa endur pels seus afanys, ordenant un cens dels homes amb què compta a l’hora de fer front als enemics del seu poble. El resultat esdevenia en­ coratjador als ulls humans, però decebedor des del punt de vista de la humilitat necessària da­ vant de Déu. Cert, «a Israel hi havia vuit­cents mil homes capaços de manejar l’espasa i cinc­ cents mil a Judà. Però llavors va sentir remordi­ ments d’haver fet el cens i va confessar al Se­ nyor» la seva feblesa, la d’haver volgut comptar amb les pròpies forces, enlloc de comptar amb la voluntat divina. L’endemà, el profeta Gad fou en­ viat al rei per proposar el càstig com a con­ seqüència del seu pecat: «què t’estimes més: set anys de fam al país, o bé tres mesos de derrotes enfront dels enemics, o bé tres dies de pesta al país? David digué a Gad: ­ Estic atrapat! Però val més caure en mans del Senyor, que és molt mi­ sericordiós, que no pas en mans dels homes.» I així es complí, de manera que durant els tres dies moriren setanta mil homes, sense comptar dones i infants. La pesta, però, encara no penetrà a Jeru­ salem, ens diu el text.

Certament que aquí no es tracta tant de llegir­hi un càstig diví sinó d’entendre que la humanitat ha Ripoll i l’amenaça de la pesta a la ciutat conviscut sempre amb la malaltia, amb les pestes i les plagues de tota mena, que amenacen tant la seva vida, com la del seu bestiar o collites.

La història més aviat parla en el sentit que resulta un absurd voler comptar amb les pròpies forces per assegurar­se la pròpia vida, perquè qui ho faci així la perdrà, adverteix Jesús en un altre moment. Més aviat, el que convé serà comptar amb els imprevistos, amb la natura mori­ dora de l’ésser humà que, malgrat tot, creat a imatge i semblança de Déu (Gn 1,26), porta el tresor de la divinitat en les gerres de terrissa (2Co 4,7) del seu propi cos mortal i que el seu destí, a fi de comptes, es troba al costat de l’eternitat de Déu, malgrat tot l’orgull, instint d’au­ tosuficiència i vanitat.

Jordi Castellet i Sala Teòleg i escriptor Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

ESPIGOLANT D´ACÍ I D'ALLÀ RELIGIÓ

REFLEXIONS D´UN CRISTIÀ (II)

“Carregadores de fenc”.Julien Dupré 1880

(...continuo amb reflexions sobre el cristianisme) Crist com a Crist històric, com a persona que va existir, no és un model real per a la autocons­ ciència religiosa, sinó més aviat només fora el model del propi subjecte. Simplement pot ser només l'ideal de l'ésser humà, fruit de la pròpia ètica i bons costums morals envers els altres en quan la seva ensenyança.

Cal una creença més profunda de la religió que hom pot i ha de tenir en la seva fe i relació en Déu, atenen a les ensenyances de Crist. “Els manaments o documents religiosos poden instruir més, però no prescriuen una línia directiu” (cita. Hermann Cohen en el Concepte de la religió en el sistema filosòfic). L’Església (i així s’ha manifestat en el Concili) reconeix i respecte abans que tot la consciència de cada u; depenent de cada u si el que li diu la Jerarquia, s’adapta millor i l’ajuda en la seva relació amb Déu. La consciència en relació amb Déu està caracteritzada pel coneixement (reflexió sobre la existència de Déu), la voluntat i el sentiment, necessaris per actu­ ar segons entengui i conformar la seva vida segons la seva religiositat. La consciència de l’indi­ vidu, tal com ha de ser, està per damunt de qualsevol norma. Aquesta només pot tenir un nivell d’ajuda (que no vol dir que s’hagin de tenir en menyspreu cap norma o directiu), sinó de coope­ ració en la seva formació de la relació de la persona envers Déu.

La pràctica de la religió és simple, l’estima a Déu i al proïsme. La que la fan complicada són les persones humanes. Ningú pot afirmar ni els exegetes poden deduir de la Bíblia els càstigs re­ pressius després de la mort. La moral, en la relació del bon comportament envers els altres, val definitivament per a cada un de nosaltres i continua valent, mentre falti l’amor. Si hi ha estima, hi haurà més que bon comportament.

Atenent a les religions, el valor d’una doctrina es basa en l’autoritat del seu origen més que en la força de les argumentacions al seu favor. Això no significa que els coneixements que inclou una doctrina sempre s’han de considerar perfectes. No s’ha d’atribuir sempre a cada text, expressió o paraula un significat rígid, s’ha d’admetre la possibilitat que hi pot haver significats diferents.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS I parlant del creient cristià, el problema ve quan es pensa que la Bíblia és un manual de coneixe­ ments científics o invariables (i per les persones més senzilles per l’autoritat del qui l’ensenya); la Bíblia no diu per enlloc una afirmació científica, ni ho manifesta.

“Des del punt de vista de la història de les religions, es pot dir: mentre no aconsegueixis viure a l’altura el Nou Testament, que és una ètica de l’amor, pots respectar almenys l’Antic, que és una moral de la Llei” (A. Comte­Sponville).

El gran científic Albert Einstein escriu en les seves reflexions: En la poderosa tradició moral del poble jueu està clar que “servir Déu” és el mateix que “servir als éssers vivents”. I aquest és l’objecte de la lluita dels millors fills del poble jueu, sobretot dels profetes i de Jesús..., servir amb amor a les persones és servir a Déu. En Jesús hi ha una doctrina capaç de guarir la humani­ tat de tots els seus mals socials.

Giacomo Leopoldi davant el sublim de l’univers creat per Déu, entén que el qui nega la seva existència, està destinat al naufragi i diu: “No hi ha res que demostri més la grandesa i el poder de l’humà intel·lecte ni l’alçada i la noblesa de l’home, que el que aquest pugui conèixer i com­ prendre del tot i sentir amb força la seva petitesa”.

Des del punt de vista de qualsevol: mentre no siguis capaç d’obrar per amor, pots complir més o menys amb el teu deure. L’esperit no pertany a ningú ni a qualsevol idea o cosa; està per damunt de qualsevol fe, qualsevol culte, qualsevol dogma, i és l’esperit mateix: el obrir­se a l’altre i a l’universal, a aquesta part d’exigència i de llibertat, en el cor del home, que qualsevol creença suposa i que cap conté. Capacitat de pensar, capacitat de dubtar. Això no impedeix creure, això no impedeix admirar, això no impedeix practicar la religiositat, però deuria impedir que ho fés­ sim en massa dogmatisme o en mires estretes. El fanatisme és una falta contra l’esperit.

“Sortós aquell que no dubte de sí mateix quan examina el que ha de fer” (S. Pau Rom, 14, 22).

Tanmateix, sant Pau accentua la significació de la fe com engendradora de lleialtat i de confi­ ança, de valor, de sacrifici i de fortalesa.

Josep M. Porta agost 2020

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

MUNTANYES SENSE ARBRES. TERRA DE CONTRABAN Enric Sànchez­Cid

PASSO UN RENAULT 4X4 DE CONTRABAN Era l’octubre de l’any 1955, esperàvem l’Enric, el nostre primer fill. Això no va ser inconvenient perquè Dédè seguís col·laborant amb la tasca mèdica, quirúrgica i d’organització clínica. Una petita pèrdua hemàtica es presentà després d’una tornada de Montblanc, on havíem anat a operar aquella matinada... muntats a la Vespa, en una nit de fred i volves de neu.

Per aquest motiu vaig recuperar la intenció de cercar un cotxe, doncs em feia por que anar amb la Vespa, acabés malament aquell embaràs. Un cop més els pares de Dédè ens van donar una mà: varen localitzar un 4x4 d’ocasió a França que ens va donar la solució.

Naturalment que va ser una solució molt irregular, doncs el cotxe era francès i amb matricula francesa. Passar­lo a Catalunya no era possible en aquella època i encara que Dédè mantingués la nacionalitat francesa, al estar casada amb un español, es perdia tota possibilitat d’importar­lo.

No van servir de rés les gestions davant del Cònsol de França a Tarragona, M. Bouscaill, bon amic nostre: havia viscut a El Voló durant una temporada i coneixia a la família Bonet i amb qui manteníem una bona relació d’amistat.

Arribant aquest punt de necessitat, només existia la habitual forma d’entrar­lo: de contraban i d’això me’n vaig encarregar. Tenia un amic que era agent de duanes a La Jonquera i li vaig es­ criure sobre la dramàtica situació en que ens trobàvem amb Dédè embarassada, amenaça d’avor­ tament, no tenia possibilitat de substituir­la en el treball on m’ajudava, etc. etc. D’aquesta carta no en vaig rebre contesta i sense pensar­m'ho més ens vam arribar a El Voló a recollir el 4x4, que el sogre ens havia proporcionat. Passem la frontera i em trobo amb l’amic de la duana, tot atrafegat despatxant els visats dels cotxes que passaven en aquell moment i mentre anava sege­ llant tot aquell paperam i, distret, m’anava donant les seves explicacions del perquè no era possi­ ble entrar cotxes estrangers.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS Alhora, li vaig col·locar els papers del 4x4 pel mig i sense adonar­se’n també li va posar el seu corresponent segell... Amb cara resignada vaig sortir del seu despatx, vaig pujar de nou al cotxe, camí i manta cap a Valls, sense mirar enrere. D'aquesta manera vàrem circular sis mesos.

En una ocasió, estant a Móra d’Ebre i mentre passava consulta en una clínica de la població, Dédè m’esperava al cotxe i una parella (sempre van aparellats) de guàrdies civils se li van acostar demanant­li los pape­ les: es va fer la francesa­francesa, només parlant en francès i amb cara d’ignorar el que li preguntaven. Els bons xicots considerant que es trac­ tava d’una turista –i això era sagrat en aquell principis del boom turístic, que ens queia al damunt– van deixar d’esbrinar sobre el que feia allí la francesa i el seu cotxe.

Era una època en la que, de tant en tant, s’importaven cotxes, però a comptagotes i el govern els repartia, o be a dit o a certes institucions com, per exemple, al Col·legi de Metges. Així fou com un dia m’arriba del Col·legi una nota oferint­me la possibilitat de adquirir un 2 CV de cupo: hi havia un sorteig. Sense cap esperança de que em toqués, vaig omplir la butlleta i gran sorpresa la meva, quan dies després em va arribar la notificació de que m’havien conce­ dit un Citroën 2 CV. Venc la Vespa, demano un préstec i aconsegueixo les 50.000 pessetes que valia. Per cert, que quan vaig anar a Barcelona a recollir el cotxe, em proposa la mateixa casa Citroën, comprar­ me’l per unes altres 50 mil... Una de tantes demostracions del comerç de sota mà, característic d’aquells temps d’escassesa i... dels actuals temps de corrupció. Made in Spain. Això, era con­ traban de guant blanc...

Al dia següent, a mig matí, tenint aparcat davant de casa els dos cotxes –el 4/4 i el 2 CV– m’ar­ riba la parella de la Guardia Civil de Valls i, amb molts bones maneres, em comenten que s’han adonat que, des de fa uns dies, jo circulava amb un cotxe amb matricula francesa... ­ Si, claro... – els vaig respondre, que aquell cotxe era del meu sogre, que s’havia avariat i ara, ja arreglat, esperàvem que vingués a recollir­lo i que el meu cotxe era aquell que estava enfront de la porta, el 2 CV... i ho vaig dir­ho amb tota aquella sensació que em proporcionava el ser propi­ etari d’un cotxe envejat, com en veritat ho era –en aquell temps– el simpàtic 2 CV. Per hores no em va caure el pel.

Ja era propietari d’un cotxe i els trajectes de Valls a Montblanc no se’ns feia gens pesats, encara que nevés o haguéssim de fer­ho de nit. Faig referència a l’hivern del 1956, en el que el fred i la neu foren extraordinàriament presents. Sort tinguérem de la bona calefacció que portava el petit Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS cotxe, dels jerseis de llana i de les extraordinàries prestacions que el carac­ teritzaven, com era la gran estabilitat sobre la neu, el glaç, la pluja i els revolts característics del Coll de Lilla per les dues vessants i en aquells anys.

.......... ..........

CONTRABAN A L'ENGRÒS

L’A. C. era un noi molt embalat en els seus negocis i al dir embalat també ho faig estendre a l’aspecte mafiós i poc ètic. El seu nivell de vida era molt alt i mai vaig poder trobar­hi relació amb “negocis nets”. Aficionat a la mar, la nostra amistat va néixer pel veïnatge dels respectius vaixells, amarrats a la mateixa passarel·la del Club i, donat el seu caràcter extrovertit, ben aviat vam tenir bona relació i més amb la seva muller, que sempre s’ha manifestat molt simpàtica i m’ha demostrat molta confiança professional (fins a la meva jubilació, he sigut el seu ginecòleg) i personal, per tots els problemes que la noia ha hagut de passar.

Entre altres “negocis”, l’Antonio es dedicava a l’exportació de l’avellana i, arran d’un embarca­ ment d’aquesta fruita cap a Algèria, es va descobrir, poc abans de salpar el vaixell, que el que ex­ portava era tant sols la clofolla de l’avellana, amb la intenció d’enfonsar el transport al mig de la Mediterrània i cobrar l’assegurança... “per l’avellana perduda”. A més, per fer aquesta operació ha­ via demanat un crèdit a no sé pas quin banc de certa importància, implicant al seu director.

Aquell mateix dia que anava a salpar el vaixell, ancorat al moll de Tarragona, em vaig trobar a la dona (encara vivien junts) en el Club Nàutic, com altres diumenges, i tota compungida em va explicar el disgust que passaven per haver perdut aquell transport: ho donava per fet. Ella no compartia les malifetes del marit.

Però no van comptar amb la innocència del guàrdia civil del port, que tot discret i volent fer­se passar un rosec de l’estómac, va obrir un d’aquells sacs amb la sorpresa de trobar­hi tant sols la clofolla de l’avellana. Amb aquest fet es va destapar la trampa i tot el negoci en orris. No tant sols va fer fallida el negoci, sinó que també l’Antonio es va veure empaperat i, abans d’anar a la presó, se’n va anar primer al Carib i després a Mèxic. Allà tampoc va poder estar­se “quiet”, és a dir, que es va ficar en altres negocis no massa clars i va acabar empresonat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS

En aquells anys es va destapar a Espanya l’assumpte de l’oli de colza, que havia produït una munió de malalts, invàlids i morts.

Tres dels més importants importadors d’oli van anar a parar a la presó. L’A. C. no hi estava pas implicat, però la seva seguretat a la presó de Mèxic no era total, doncs els seus “companys de galeria” creien que era un dels responsables i per aquell esperit unitari da­ vant d’un assumpte social que tenen els empresonats, se’l volien “carregar”. Aleshores va demanar el trasllat a Catalunya per passar la resta de la condemna a una presó d’aquí. Al concedir­li, va in­ gressar a la de Tarragona.

Brassica napus

La seva muller l’anava a veure sovint. La noia en sortia desmoralitzada. M’havia vingut a veure en més d’una ocasió després d’aquestes visites amb un estat d’ànim gens envejable, deprimida i resignada. Va arribar un dia que al marit li donen la llibertat provisional. De moment, els amics se n’aparten. Per tot el que li havia passat i pel fet de trobar­se sol, l’enfonsament moral no tarda en fer­se present. Li recomano un psicòleg però, donat el seu caràcter feble, no persisteix en la teràpia iniciada.

A la presó havia escrit les seves “memòries”. Varis centenars de pàgines, moltes d’elles les vaig haver de llegir... per amistat. Un llarg cap de setmana ens vam tancar a la “Pallissa”, en un intent de reflexió interior i per cercar una sortida airosa al seu estat d’esperit: no va pas servir de res.

Passen els dies (sempre el temps és favorable per aquestes situacions) i de nou entra en el món dels negocis, com empleat qualificat, en una empresa d’un seu amic o saludat. Viatges, viatge a París i contacte amb una antiga amiga del matrimoni amb qui estableix una relació sentimental, deixant a banda a la dona en una plantada de cap d’any, que la va obligar a refugiar­se amb uns quants amics meus.

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 49

Capvespre d'agost ­ Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 625 ­ Setembre 2020 ­ Pàg. 50

Foto: Isabel Roumens