621 - MAIG 2020

Núm. 621 ­ Maig de 2020

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Pels que ja no hi són Pels presents Per tothom

SUMARI

Vacarisses, balcó de Montserrat

Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Dites populars 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 18 Dels diaris 20 Racó de contes i llegendes 26 Indrets propers 28 Col·laboradors 30

Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Isabel Roumens

ESGLÉSIA DE VACARISSES HORARI DE MISSES Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Reflexions Dormim en un món i despertem en un altre.

De cop i volta, Disney ja no té la seva màgia.

La ciutat de Paris ja no és romàntica.

Nova York ja no batega.

La Muralla Xinesa ja no és una fortalesa.

La plaça del Vaticà és buida.

A La Meca no hi ha ningú...

Les abraçades i els petons, de sobte, són armes letals i no visitar els pares i amics s'ha convertit en un acte d'amor.

Tot d'una, te'n dones compte que el poder, la bellesa i el diner no serveixen per res. No poden obtenir l'oxígen que tant necessites i pel qual estàs lluitant.

La naturalesa continua sent meravellosa, només reclou els humans. Ens està enviant un missatge: "No sous necessaris. L'aire, la terra i l'aigua estan bé sense vosal­ tres. Quan tornareu, que de ben segur que ho fareu, haureu de te­ nir present que sou els meus convidats, no sou els meus amos".

I encara hi ha qui no ho vol entendre.

Anònim Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Pasqua 3 A 20

Matthias Stom (1600­1652) El sopar d'Emmaús, c.1633­1639 INV. 375 (1976.66) © Museo Thyssen­Bornemisza

“El van reconèixer quan llescava el pa” El dia de Pasqua, un parell d’amics de Jesús van fugir de Jerusalem per por de rebre.

Volien anar a passar la nit a la posada d’Emmaús. Se’n hi van capficats i preocupats.

Pel camí se’ls acosta un desconegut que fa el mateix camí. Vol companyia.

L’accepten. Fan camí junts. Parlen. El nou vingut els diu. Us veig molt moixos. Què us passa? Li diuen: Tu no saps el que ha passat els últims dies? Què ha passat? Li expliquen l’historial de Jesús fins que el van matar. I acaven dient: “Les dones diuen que l’han vist viu. Només faltava això. A veure com s’acaba tot plegat. Nosaltres hem tocat el dos. No fos cas que... I el nou vingut els diu: “Que no ho sabíeu que havia de passar tot això? Que no coneixeu la Bíblia? Els profetes ho havien dit deu mil vegades”. Van quedar més callats que un mut. No sabien com sortir­se’n. En aquest moment arriben a Emmaús. El vianant fa sembla quevol continuar el viatge. –I ara... de cap manera... on vols anar a les fosques? És negre nit. Prendràs mal. Queda’t.

Soparem junts i demà, quanes faci clar, continua el camí i fes la teva. Es queden.

Sopen junts No es gosen dir res, No saben què els passa. De cop i volta, l’amic vianant es posa a llescar el pa i a repartir­lo...Desapareix dient A Déu siau! S’aixequen esverats. Marxen corrents cap a trobar ela amics.

L’hem vist. L’HEM RECONEGUT QUAN LLESCAVA EL PA. ERA ELL Reflexió El món ens reconeixerà: Quan llesquem el pa de cada dia amb tothom...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Cal llescar el pa de l’alegria...

Cal llescar el pa del bon humor, Cal llescar el pa de la justícia...

Cal llescar el pa de la pau... i repartir a dojo...

I com que allà on hi ha AMOR, ALLÀ HI HA DÉU; quan llesquem el PA DE L’AMOR i el repartim a dojo haurem encetat el moll de l’os de l’Evangeli.

EL MÓN ENS RECONEIXERÀ QUAN LLESQUEM EL PA Sebastià Codina i Padrós

Oriol Mitjà i Villar Barcelona, 23/06/1980

Metge epidemiòleg Premi Català de l'Any Premi internacional Antonio Comín

"El confinament ha de ser total, s'ha d'aturar tot dues setmanes".

"A la feina, el risc de contagi és altíssim entre persones que comparteixen oficina durant moltes hores".

"Només han d'anar a treballar les persones que treballin en necessitats primordials".

"El país és a l'UCI i caldria canviar el metge que l'ha tractat fins ara, abans que sigui massa tard".

"El comitè d'emergència espanyol hauria de plegar".

"A Corea del Sud feien 100.000 proves tots els dies al dia per detectar el coronavirus. Nosaltres tenim manca de reactius perquè no ens hem sabut anticipar".

"A la Xina ruixen amb esprais dos cops al dia carrers i oficines. Nosaltres això tampoc ho tenim".

"Totes les estratègies són vàlides mentre siguin molt fortes i molt contundents".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Salmó amb verdures

Ingredients per a 6 persones: 500 grams de salmó.

18 Plaques de canelons.

2 Porros.

3 Pastanagues.

1 Carbassó.

1 Ceba.

200 ml. de nata líquida.

Salsa beixamel.

Formatge ratllat.

Oli, sal i pebre.

Tallarem totes les verdures ben petites, les salpebrarem i les courem en una paella amb oli d'oliva extra a foc ben suau.

Mentrestant, traurem la pell del salmó, el tallarem a trossos petits i l’ajuntarem amb les verdures, ho deixarem coure tot remenant 3 o 4 minuts més i a continuació l’hi posarem la nata líquida, deixarem que continuï la cocció i, quan comenci a espessir, apagarem el foc i ho reservarem.

Emplatarem el conjunt, posant unes escates de sal, un bon raig d'oli d'oliva extra i una mica de pebre per sobre.

Quimeta i Conxita Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església de Borgund Sognegjord (Noruega)

És esmentada per primera vegada el 1342. Les investigacions cientí­ fiques han utilitzat la dendrocrono­ logia per datar­la i s'ha descobert que la fusta va ser tallada durant l'hivern de 1180 i 1181. Amb base en això, s'estableix que cap al 1200 l'edifici estava acabat.

Consagrada a Sant Andreu, va ser utilitzada com a església fins el 1868, quan al seu cos­ tat es va construir la nova església de Borgund. Va ser comprada per la Societat per a la Preservació dels Monuments Antics el 1877 i, des de llavors, va començar a ser utilitza­ da amb finalitats turístiques, convertint­la en un museu.

L'església va ser motiu d'investigacions arqueològiques entre 1969 i 1986. Sota el seu pa­ viment es van trobar restes d'edificis de fusta, probablement d'una església anterior.

Construcció La major part de la construcció medieval de l'església s'ha conservat. El temple con­ sisteix de nau, cor i absis i està envoltada per una galeria exterior (sval). Tant la nau com el cor presenten una sala amb sostre elevat envoltada per un passadís amb un sostre més baix.

El sostre de l'absis és de forma cònica. Hi ha una torre central sobreposada al sostre de la nau, composta de tres cossos. Una segona torre, bastant petita, està situada sobre el Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 7

CAMPANADES sostre de l'absis. Així, l'església té el seu sostre distribuït en un escalonament sèxtuple (un sostre a la galeria, un al passadís, un a la sala central i tres a la torre de la nau.

En les seves entrades, l'església té projeccions que formen pinyons rematats en una creu sobre el sostre de la galeria, així com en el sostre del passadís de la nau. La galeria és se­ midescoberta, al no disposar de portes i pel fet de tenir una petita arcada descoberta a l'exterior. Els puntals, taulons i soleres són originals, mentre que la torre de la nau, la tor­ re de l'absis i la galeria exterior, encara medievals, són possiblement posteriors.

Hi ha tres portals a l'església. La nau en té dos mirant cap a l'occident i al sud, mentre que el cor només en té un orientat al sud. El portal occidental, el principal de l'església, té arquivoltes, està flanquejat per columnes i ornamentat amb una rica decoració amb re­ presentacions animals (principalment dracs) i vegetals. El portal sud de la nau és similar al portal occidental, però de decoració més modesta que aquest últim. Sobre els capitells dels portals hi ha uns lleons tallats. Una part de les bigues de l'armadura de sostre va ser canviada el 1738, com es desprèn d'una inscripció en una biga. També bona part de la decoració del sostre va ser canviada, i només un cap de drac és original.

També l'interior es troba bastant ben conservat, tot i que el crucifix medieval de fusta va ser retirat durant la reforma protestant. El paviment i les bancades unides a la paret de la nau s'han conservat parcialment. També hi ha un altar de pedra i una pica baptismal d'esteatita, tots dos d'origen medieval.

El púlpit és del període entre 1550­1570 i el re­ taule de 1654. La pintura del retaule mostra una crucifixió al centre, als flancs se situen la Mare de Déu i Joan el Baptista. A la part del timpà hi ha una pintura d'un colom sobre un fons blau i, sota aquesta, una inscripció amb lletres daurades sobre un fons negre. Els pilars de la sala central de la nau presenten màscares grotesques tallades a la part del capitell.

Extret de: ca.vikipèdia.org

Secció transversal G.A. Bull Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 8

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Obrim la finestra del món i tots a guipar: Quin cartipàs!...

Hi ha coses, de moment llunyanes, que voldríem abastar amb la mà, però ara com ara, encara no encara...

Si de la pau que glosem tan sovint, fos aviat el pa de cada dia...

Els països s’enfronten sense ganes de remoure els entrebancs. Caldria anar per feina i buscar unió i solidaritat...

Es veu que si sabéssim els diners que reme­ nen, no cal dir qui, en la construcció d’armes de guerra, ens cauria de cop la cara de vergo­ nya...

Mentre l’educació no estigui a l’abast de tot­ hom, ens hauríem d’horroritzar. Hauria d’ar­ ribar a totes les raconades de la terra. No és pas així, gens ni mica. Falta un bon tros...

En la vida de la humanitat, l’estudi constant és una pilastra imprescindible: sense ella, el pont que ens uneix, s’enfonsa...

La ciència i la tècnica cal que s’espavilin. La humanitat, durant un temps caminava, després va córrer, fa temps que galopa; i ben aviat, qui l’atraparà?

L’anar fent dels capdavanters pot encallar el carro. Som un tros enllà del XXI. Cal recordar­ho. El clima ja fa estona que parla...

La producció i l’abundor haurien d’estar a l’abast de tothom, i no a l’abast dels afor­ tunats de mena...

Feina per a tothom. Les lleis de la vida no són per fer bonic. Existeixen perquè si no, tot va a pas de tortuga...

Tenir un raconet de casa, senzill però segur, és la meitat de la felicitat que tothom hauria de poder abastar sense jugar­s’hi la vida... És una sort si ens toca el que ens agrada; però si no ens agrada el que ens toca, hem d’aprendre que ens agradi el que ens toca...

Deixar­se abatre per la tristor, és enfonsar­se expressament...

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 9

DITES POPULARS

Refranys sobre les flors

Maig, flor en roser.

Flor en abundor a la primavera, bona tardor ens espera.

Arbres i amors, mentre tinguen arrels tin­ dran fruits i flors.

Si no plora el cel, no riu la terra amb flors.

Flor d'olivera pel maig, oliada per tot l'any.

Flor de maig, me’n vaig, me’n vaig.

Florit com un maig.

Cada cosa per son temps i pel maig cirere­ tes.

El primer que cull la flor, se n'emporta l'olor.

Bellesa i flor de maig, en un dia me’n vaig.

La flor de l’hermosura com la flor de maig dura.

No hi ha boda sense flors, ni mortalla sen­ se plors.

Pel gener flors, pel maig dolors.

Pel gener flors, pel maig, dolors.

Abril finit, el cep florit Pel maig floreix el faig i canta el gaig.

Pel maig floreix l’olivera i grana el blat.

Pel maig, el cep en flor no vol veure amo ni senyor.

·Quan l'octubre està florit mor la mosca i el mosquit.

Néixer amb la flor al cul.

Una flor no fa estiu, ni dues primaveres.

Una flor no fa maig, ni una gota fa raig.

El roser de maig fa olor per tot l’any.

Abril fa la flor i maig fa l'honor.

Perfums d'espígol i flor de saüc tornen la salut.

Extret de: tematic.dites.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

Reflexió d'escriptor Escriure el que no has de viure és molt sovint un encert, ja que el que has viscut es perd, i pots fer­te un fart de riure falsejant allò que és cert.

Foscor i clariana Un petit homenatge a les vides perdudes i a les persones que lluiten per salvar­les del virus.

Minúscul enemic que assetja i danya la delicada edat, la vella cana; silenciós, va saltant en caravana per a niar de maldat en les entranyes.

Cruel espasa invisible i despietada com a ferida d’un mal que no perdona, monarca del dolor, negra corona la d’una mort temuda i anunciada.

Però no estàs sol. Un àngel t’acompanya, el que et guarda amb la cura més humana; ha canviat la foscor per la clariana i t’ajuda a lluitar. La força guanya.

Doncs escriure el que vas viure desvetlla sempre secret i et pot provocar el calfred de fer­te, angoixat, reviure allò que et porta retret.

Si vols escriure memòries vés amb compte, vés de dret per amagar de la història tot allò de mal que has fet.

Escriptor que a la vellesa et ve la vena d'escriure, fes­ho amb cura i lucidesa, no malmetis què vas viure.

Francesc Xavier Coderch Febrer de 2020

I quan despertes et trobes la mirada, un somriure emmascarat que t’emociona, i dins d’uns guants, una ma que no abandona fins aplaudir la teva vida rescatada.

Pedro Puerma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Residència La Masia Tot i que el Covid­19 ha fet estralls arreu i, sobretot a les residències de gent gran, cal donar a conèixer a tothom que les dues residències vacarissanes, gràcies a la bona labor i dedicació del personal d'aquests centres i al seny dels residents, han sabut mantenir­los sense cap contagi víric.

La nostra més sincera enhorabona.

Residència El Serrat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Per altra banda, tensió, ansietat, indefensió i angoi­ xa són els qualificatius que responsables de moltes altres residències de gent gran d'arreu de Catalunya han fet servir per descriure el que han viscut aquests dies d’alarma als seus equipaments. Més enllà de sensacions, però, el més lamentable és que la crisi de la Covid­19 ha deixat pel camí una llarga llista de defuncions de persones grans.

Resulta força complicat establir quin percentatge del caos a les residències rau en un desbordament inevitable, producte de la virulència de la pandèmia entre els professionals que els atenen i la gent gran, i quin percentatge ha tingut a veure amb una mala praxis o, el que seria més preocupant, en mancan­ ces estructurals a les residències del país.

Els treballadors de les residències de gent gran privades i concertades no han tingut res del que els calia: ni equips de protecció individuals (EPI) ni mecanismes de diagno­ si (tests) ni instruccions coherents per als residents amb simptomatologia.

Cada residència s'ha hagut d'espavilar i ha sobreviscut l’impacte del coronavirus com ha pogut, sense una resposta coordinada. És descoratjador haver de reconèixer que, la gran majoria, s’han trobat abandonats al seu destí.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS

GOIGS A LLAOR DE DEL DIA DEL RAM (XIV) Entrada de Jesús a la Ciutat de Jerusalem El tic­tac del teu Missatge el país ha dringuejat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

1 Arribaves amb la colla ran les aigües del Cedró, quan t’atures per dictar­los les paraules del pregó.

Es notava l’alegria i un somriure esbatanat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

4 Amb els crits d’Hosanna, Hosanna i amb l’oreig de Llar Pairal, amb la burra refinaves una entrada triomfal amb domassos, les catifes i els infants al teu costat Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

2 “Amics meus, anem per feina, al poblet, el més veí, hi ha un amic que pot deixar­nos la burreta i el pollí, els voldria per la Festa, que entre tots heu preparat”: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

5 Al racó de l’esplanada hi ha els prohoms del capdamunt: “Crideu fort i feu tabola ja ho tenim del tot a punt, aviat, no falta gaire, ja l’haurem engarjolat” Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

3 Dit i fet. Posem en marxa l’engrescat atreviment i a la punta del migdia ha arribat el bon moment, la ciutat endiumenjada amb l’ambient policromat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

6 Els Hosannes no paraven.

Els petits, els grans, tothom amb les branques d’olivera i els carrers de gom a gom esbombaven l’homenatge que t’havies ben guanyat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Tots els pobles de la terra fem memòria d’aquell clam al repic de les campanes recordem encara el Ram amb els visques i els Hosannes i la gresca del veïnat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

8 Dos mil vint. Inexplicable!

Tot un món esmaperdut per un virus que arreu mata i ha deixat el globus mut.

Empareu, oh Déu, la Terra; i aquest món que s’ha enfonsat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

El tic­tac del teu Missatge el país ha dringuejat: Celebrem la teva Entrada amb l’Hosanna desbordat!

Sebastià Codina i Padrós – Vacarisses, abril de 2020

Vitrall a l'església de Sant Etheldreda a Ely Place (Londres) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Glosa a la homilia de Jesús de Natzaret en la seva Primera Missa.

Cenacle de Jerusalem. Primera Setmana Santa

Amics meus, no falta gaire! marxaré ben aviat.

Si em busqueu quan us convingui, us faré sempre costat.

Em sap greu per l’enyorança: és ben cert que jo me’n vaig, sereu tots els meus deixebles si feu sempre el que jo faig.

Quan s’escampen les ovelles, el pastor, és que han occit.

Cal, després de la trifulga, retrobar­nos, tot seguit

No anireu a les palpentes, ­la claror del cel no es fon­ predicant el meu Missatge pels topants d’arreu del món.

Jo desitjo de vosaltres que visqueu agermanats ja que dins de poca estona em veureu entre els damnats

Si feu cas de la Paraula que us he dit i la guardeu, a les portes del meu Regne amb les claus em trobareu..

Vull quedar­me amb la colla altra cosa ja no us cal. de la Casa del meu Pare, trobareu el Camí ral.

Si escampeu arreu i a dojo l’Evangeli que us he dit sereu font de Benaurances recolzats per l’Esperit.

Us he dit que sóc la vida, el Camí, la Veritat...

Tot seguit veureu el Pare, falta poc, ben aviat!

De la vinya del meu Pare en beureu un vi excel·lent si us abeura a tots la saba de la soca i la sarment.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Sóc el cep i tots vosaltres el brancam del meu empelt; dareu fruits de bona mena si xucleu la meva arrel.

Quan plorem, el món fa gresca, quan ells riuen, gemeguem...

No comprenen gens ni mica l’aventura que estrenem.

I estimeu­vos! Us cal fer­ho com jo faig, ben tendrament.

Estimeu­vos! Serà sempre el meu únic manament.

Pare meu, no falta gaire, podeu dar­me el Vist­i­plau.

Ha arribat l’hora tremenda: amics meus, A Déu siau!

Sense por! No dura gaire si la vida s’ha embogit.

Des del Cel Déu us amoixa amb el rou de l’Esperit.

Plantant cara a les marfugues, ­és aquest el meu desig­ em tindreu a punt de ser­hi SEMPRE MÉS PER ENTREMIG!

Sebastià Codina i Padrós – Setmana Santa – Vacarisses 2020

Pintura mural a la calç i al tremp amb l'escena del Sant Sopar traspassada a tela Autor anònim (1242­1255) Originària de l'antiga capella de Santa Caterina de la catedral de la Seu d'Urgell ­ MEV9031

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 17

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També li agrada molt escriure i ho fa, fidel als seus orígens, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES VÀRIES Georgina Peroy Ribes

Confinament (05/04/2020) Tots ens hem tornat molt agraïts. Donem les gràcies a qui s’interessa per nosaltres després de mesos de no tenir­hi contacte, agraïm a la família que ens enviïn missatges positius i vídeos feliços, donem les gràcies quan anem a recollir la comanda, quan sortim de la farmàcia, quan tanquem la porta de casa.

Agraïm interiorment que algú s’emporti les escombraries, que els carrers se segueixin ne­ tejant, que se’ns garanteixi que no ens faltarà res bàsic, que els presentadors dels informa­ tius ens saludin cada matí, que puguem accedir a internet i connectar­nos amb el món.

Agraeixo, fins la benedicció, escoltar el cotxe de la jove veïna que surt de bon matí per anar a treballar a l’hospital, que el metge que coneixem faci un tuit esperançador, que els cuidadors de la residència de la padrina no hagin llençat la tovallola, que el món aguanti i respiri fons.

Ens hem tornat sincerament agraïts, perquè a la majoria de nosaltres no ens hauran d’a­ grair res. Com a molt, que no haguem sucumbit als embats del perill, que haguem estat cautes i curosos amb nosaltres mateixos, que no estiguem absents quan es passi llista.

Per això hem de donar contínuament les gràcies, perquè, un cop més hem estat els beneficiaris dels progressos de la humanitat, hereus immerescuts de les tasques i es­ forços d’altri, receptors dels beneficis de pertànyer a una societat que encara té espe­ rança, encara que gairebé hagi perdut la fe.

Hem de donar les gràcies perquè ens van aconsellar confinar­nos i buscar la seguretat en la nostra llar, gràcies per poder seguir treballant des de casa, per no témer de mo­ ment pels ingressos, per poder omplir la nevera cada setmana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 18

DES DE VILADECAVALLS Gràcies perquè formem part de les estadístiques, perquè ens han convertit en números po­ sitius, perquè ens estudien i ens segueixen, perquè encara hi som, perquè hi volem ser.

Gràcies, perquè potser aviat tornarem a rebre els avantatges de disposar d’un fàrmac que potser salvarà vides i que ens arribarà per art de màgia a les mans, obviant els esforços de persones que han estat capaces de lluitar perquè no calgui fabricar tants fèretres.

Hem de donar gràcies per obrir els ulls cada matí i poder mirar per la finestra, per sentir el sol i la pluja darrere els vidres, per poder plorar desconsolats quan ens assa­ bentem que algú faltarà a la propera trobada. Gràcies per poder donar les gràcies a qui més ho mereix.

Donem les gràcies ara que el confinament és el nostre búnquer, ara que la porta és tancada, ara que el món està aturat. Ara és un temps de pregar per la vida, de passar un dia i un altre, de buscar entreteniments, de pensar poc i fer moltes coses mentre al­ tres fan les coses importants.

Quan la porta s’obri i ens facin sortir del nostre cau, el món haurà canviat. Ja no podrem dir mai més que no s’ha de ser alarmista, que els enemics sempre porten bombes, que no cal patir per l’avenir. Però ho direm igualment. Seguirem reclosos dins la nostra bombolla per fer­nos invisi­ bles, indestructibles i escapar inadvertits.

Seguirem vivint i engrandint el nostre egocentrisme i còmoda ignorància.

Ens quedarà molt per aprendre, caldrà fer classes de reforç i repetir les convocatòri­ es; ens espera una costa molt empinada i plena d’obstacles.

Però haurem de seguir donant les gràcies.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

València, primera setmana de maig de 1885. Les autoritats sanitàries locals detectaven un focus important de còlera que estava afectant centenars de persones i que podria ser el resultat de la propagació d’una epidèmia que, l’any anterior (1884), havia causat 3.500 morts a Marsella. A València, en el decurs de les setmanes immediatament posteriors, es van diagnosticar quasi 8.000 casos en una ciutat de 160.000 habitants (el 5% de la població de la ciutat). La Junta Municipal de Sanitat, alarmada, va contactar amb el metge bacteriòleg Jaume Ferran i Clua, que l’any anterior (1884) havia provat amb èxit la primera vacuna contra el còlera de la història.

Aquella vacuna no era oficial. La forma amb què Jaume Ferran Clua (Corbera d’Ebre, 1851 – Bar­ celona, 1929) l’havia obtinguda no havia agradat al govern espanyol i es va interpretar com un des­ afiament al poder. Ferran, abans de l’episodi pestilent de València, ja era un reconegut bacteriòleg.

I quan va esclatar la crisi sanitària de Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el va comissionar per obtenir unes mostres amb el propòsit d'assajar una vacuna. Es va desplaçar a Marsella i posant en risc la seva vida va aconseguir unes mostres, les va introduir en cinc flascons, i va iniciar el camí de retorn a Catalunya, més concretament a Tortosa, on tenia instal·lat el seu laboratori.

En aquest punt començà una sinistra pel·lícula de terror amb dos papers principals: el del protago­ nista, representant pel doctor Ferran, que reunia els valors de la ciència i del servei a la comunitat; i el del pervers partenaire, el poder espanyol, que assumiria els contravalors de l’atavisme i dels interessos personals. Amb una figura convidada —un guest star— imprescindible per a completar el thriller: el doctor Ramon y Cajal, que encarnava el pecat capital de l’enveja. Quan el doctor Fer­ ran va arribar a la duana de la Jonquera, va ser retingut i els flascons que contenien les mostres del bacil Vibrio choleare van ser confiscats, amb tots els riscos que això representava.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS Durant aquella setmana, la pel·lícula de terror va virar clarament cap al gènere tragicòmic. Els duaners de la Jonquera van entrar en pànic i mentre les mostres de Ferran es podrien al dipòsit del Puesto de Carabineros del Reino, es van lliurar a un esperpèntic intercanvi de telegrames amb les autoritats civils i militars del moment. Una llarga llista de personatges que s’atribuïen patents de cors en aquell afer i on només hi faltaven les rates del laboratori de Ferran. Final­ ment —i passada una setmana de retenció— seria el monàrquic i conservador Francisco Ro­ mero Robledo —ministre de Governació del gabinet Cánovas del Castillo— qui ordenaria la destrucció de totes les mostres.

Gravat de València (1840). Plaça del Mercat / Font: Cartoteca de Catalunya

Ferran, no se sap com, va ocultar un dels flascons en un mitjó i el va passar de contraban.

Amb aquesta mostra “salvada” desenvoluparia una vacuna i la provaria amb ell mateix i amb la seva família. L’èxit es divulgaria en diverses publicacions mèdiques; i aquest detall explica el perquè de la seva relació amb la primera vacunació massiva: la del País Valencià. A princi­ pis de 1885, el còlera ja havia arribat a la península Ibèrica, i no pels “perillosos” flascons de Ferran, sinó a través d’un mercant procedent de Marsella que —sense cap tipus de control preventiu— algunes fonts diuen que van a desembarcar a Andalusia i ho relacionen amb el fe­ nomen anomenat “diarrea granadina”.

L’Ajuntament de València, presidit per l’alcalde José María Ruiz de Lihory i Pardines, baró d’Al­ calí i líder local del pintoresc Partido Liberal y Conservador; i la mitra valenciana, representada pel Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS cardenal Antolín Monescillo, un integrista que havia estat a la presó condemnat per ordir la restau­ ració de la Inquisició, no se’ls va acudir altra cosa que treure a passejar la Mare de Déu dels Des­ emparats. És a dir, la celebració d’una processó extraordinària i multitudinària que concentraria milers de persones. Reveladorament, els casos d’infectats es van multiplicar fins a l’extrem que, llavors sí, per por al contagi, les Falles (19 de març de 1885) van ser desconvocades.

Ramon y Cajal i Romero Robledo / Font: Viquipèdia

Però, en canvi —i, també, molt reveladorament— no es va voler anular la festa religiosa de Sant Vicent (3 d’abril de 1885), i aquella concentració es convertiria en el segon gran focus de propa­ gació. El 22 d’abril de 1885 es registra la primera víctima oficial a València cap i casal: una do­ na que vivia a la desapareguda plaça dels Pellicers (davant del Mercat Central). El pànic s’apoderava del cap i casal i el catedràtic de medicina de la Universitat de València Amalio Gi­ meno Cabañas —aprofitant el context— forçaria la Junta Municipal de Sanitat a prescindir de tòtems religiosos, i a acudir al doctor Ferran. En pocs dies començava una vacunació massiva a València i a Alzira, principals focus infecciosos.

Efectivament, a mitjans de maig de 1885, l’equip del doctor Ferran iniciava la inoculació de 30.000 dosis de vacuna anticolèrica amb un èxit rotund: tan sols 53 casos reactius. La premsa internacional es va rendir a la determinació i a l’eficiència del doctor Ferran. I això és el que va provocar un altre tipus de reacció que no tenia relació amb les bactèries que inoculava Ferran, sinó amb la cultura —elevada a la categoria d’institució— de l’espanyolitat castissa, que no accepta­ va —i no accepta— la genialitat catalana. En aquest punt és on va entrar en joc la figura de San­ tiago Ramón y Cajal, en aquells moments catedràtic de medicina de la Universitat de València.

I de nou, la pel·lícula tomba cap al gènere tragicòmic. Ramon y Cajal, que ja era una figura mèdica reconeguda, va tenir un colossal atac de banyes que per la seva monumentalitat passa­ ria a la història. Convé aclarir, però, que aquell episodi ha estat oportunament marginat i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS només figura en la seva “història negra”. Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna de Fer­ ran. Però, poc després, va redactar un informe dirigit al ministre Romero Robledo (el que un any abans havia ordenat la destrucció dels flascons de Marsella), posant a Ferran de volta i mitja. No cal dir que Romero Robledo, atacat en el seu més profund ego polític, cultural i per­ sonal, va ordenar aturar les vacunacions.

El pitjor de tot plegat és que aquell indecent informe el va redactar poques setmanes després des de la seva nova destinació a Saragossa, mentre es produïen els primers casos de còlera a la capital aragonesa. Segons les dades del Ministeri de Governació que dirigia Romero Robledo, Saragossa seria la capital provincial espanyola percentualment més afectada per aquella pandèmia. I no pel contagi que hauria provocat Ramon y Cajal, que ja estava vacunat; sinó per què, senzillament, Romero Robledo justificant­se perversament en l’informe de Ramon y Ca­ jal, havia proscrit la vacunació.

Només a Saragossa, entre el 21 de juliol i 17 de setembre de 1885, es van comp­ tabilitzar desenes de milers de casos (al­ guns estudis afirmen que afectaria la majoria del seus 95.000 habitants), i es saldaria amb la mort de més de 2.100 persones. En el conjunt de l’estat espa­ nyol, aquella pandèmia provocaria la mort de més de 66.000 persones. Ni Cá­ novas del Castillo, ni Robledo Romero, ni Ramon y Cajal, ni ningú de la llarga llista “de dolents” dels crèdits d’aquella pel·lícula de terror, dimitirien. Després d’aquell episodi, concretament Romero Robledo —conegut popularment com “el pollo de Antequera”— seria nome­ nat ministre d’Ultramar (1891) i de Justícia (1895).

Banys àrabs a Palma Caricatura de Ferran (centre), Alfons XII (dreta) i Romero Robredo (esquerra), publicada a La Moma (1885) Font: Galeria de Metges Catalans

L’any següent a la vacunació massiva de València, el doctor Ferran va ser nomenat cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, i d’aquesta forma, la capital ca­ talana li reconeixia públicament la seva aportació cabdal al món de la medicina.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS La vacuna anticolèrica del doctor Ferran, la primera de la història que immunitzava els humans contra una malaltia, seria utilitzada arreu immediatament després de l’experiència valenciana.

En canvi, a l’estat espanyol no va ser oficialitzada fins passat un quart de segle de (1909), dotze anys després de la mort de Cánovas del Castillo, i tres de la desaparició del “pollo de Anteque­ ra” —figures paradigmàtiques del caciquisme polític espanyol—.

El Doctor Ferran a la vacunació massiva de València / Font: College of Physicians of Philadelphia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS

Quins laboratoris farmacèutics catalans va visitar Alexander Fleming?

L'inventor de la penicil·lina va visitar les ins­ tal·lacions del doctor Esteve després que es convertissin en els primers a sintetitzar aquest compost a l'Estat espanyol

Biodramina, Lipograsil, Gelocatil, Almax, Dormidina, etc. Totes aquestes marques ens recorden medicaments que formen part de la nostra memòria. El que és més des­ conegut, però, és que totes pertanyen a empreses farmacèutiques catalanes de gran tradició: Uriach, Ferrer, Esteve i Almirall. Totes també duen com a ensenya els cognoms dels fundadors, empresaris pioners que han fet de la indústria farmacèutica catalana un referent internacional. Darrere d’aquestes marques mítiques tenim també nissagues de farmacèutics, com els Esteve. Els laboratoris, fundats pel senyor Este­ ve, van iniciar la seva activitat l’any 1929 i van ser els primers a sintetitzar la peni­ cil·lina a l'Estat espanyol, motiu pel qual el seu descobridor, el premi Nobel Alexander Fleming, va visitar­los l’any 1948.

Les marques de medicaments són clau en el desenvolu­ pament de la indústria. Darrere d’una marca, sol haver­ hi una patent i, darrere de la patent, molts anys d’inves­ tigació que requereixen un munt d’inversió avançada abans de començar a ingressar res. Per això, des de sempre, les empreses del sector han invertit molts diners en publicitat: perquè, quan tinguem insomni, pensem en la Dormidina; quan tinguem mal de cap, en el Gelocatil, i quan tinguem por de marejar­nos, no ens oblidem de la Biodramina. Perquè recordar­se de la do­ xilamina, el paracetamol i el dimenhidrinat, a més de ser més difícil, afavoreix la venda dels genèrics.

Extret de: sapients.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 25

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES

L’ENUIG o per què, a vegades, la lluna és groga Sobre el Sol i la Lluna s’han explicat sempre moltes històries. Alguna d’elles certes i d’altres totalment falses. De fet els astres celestes sempre han suscitat moltes llegen­ des, contes i rondalles, doncs sempre han estat un referent per a molts mariners i aventurers.

De fet, una de les històries més comunes és que tots dos eren amants i que es van enfadar, però cap d’elles ha explicat realment el que va passar posteriorment. Així que veureu…

Fa molt i molt de temps, quan la paraula temps no existia i aquest es comptava amb somriures i no pas en segons que la Terra vivia un procés d’explosió de vida. Per tot arreu cada cop hi havia més animals. Noves espècies apareixien mentre que d’altres s’extingien i allà on abans no hi vivia cap bèstia, van començar a colonitzar. No sols això sinó que plantes de tot tipus també apareixien. Grans, petites, verdes i llenyoses i així a poc a poc el món s’anava configurant tal com ara el coneixem.

En aquella època el Sol i la Lluna eren amics, bé de fet eren més que amics. S’esti­ maven molt i com que encara no hi havia ni ordre ni concert, es veien quan ells vo­ lien. De fet, el Sol era més matiner que la Lluna així que ben aviat sortia a veure quines noves criatures havien sortit. Més tard sortia la Lluna i s’estava amb el Sol fins que aquest estava cansat i se n’anava a dormir. Aleshores la Lluna es quedava una estona més pensant en com era la seva vida al costat del Sol. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 620 ­ Abril 2020 ­ Pàg. 26

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Un dia estaven el Sol i la Lluna encaramel·lats mirant la Terra quan la Lluna li va dir: – Estimat, t’hi has fixat que aquestes criatures s’estimen més sota la meva llum que no pas la teva?

– Però que dius estimada? Si sota meu les bestioles estan més actives.

– No! Tots els que s’estimen ho fan sota la meva llum, s’abracen i fins i tot hi ha unes bèsties poc peludes que els primers petons se’ls fan d’amagato­ tis sota meu.­ Va dir la Lluna.

El Sol es va enfadar d’allò més amb el que li deia la Lluna, perquè no sé si sabeu vo­ saltres però el Sol és un orgullós empedreït. Aquell dia se’n va anar a dormir ben d’­ hora i sense acomiadar­se de la Lluna ni tan sols li va fer el petó de bona nit.

D’aleshores el Sol sempre evita trobar­se amb la Lluna i surt en hores que ella ja està dormint o bé està tan cansada que ni tan sols se n’adona (avui en dia encara li dura l’enuig). Però la Lluna porta segles penedida del que li va dir i té ganes de tornar­se a trobar junts.

Per aquest motiu hi ha dies en què la Lluna es posa un vestit de groc, per fer veure que és el Sol, amb l’esperança que algun dia el Sol la vegi i se n’adoni que està pe­ nedida. Però mentre aquest segueixi enfadat, la Lluna seguirà de tant en tant disfres­ sant­se de Sol. Extret de: contesdelperque.wordpress.com Publicat el 18/12/2013

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 619 ­ Març 2020 ­ Pàg. 27

INDRETS PROPERS

Coneixent el nostre entorn (VII)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 28

INDRETS PROPERS

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

Santa Maria del Puig i Santa Maria del Cairat Santa Maria del Puig L’església de Santa Maria del Puig es troba dins del terme d’Esparreguera, a la dreta del riu Llo­ bregat, en un altiplà natural per damunt de la colònia Sedó i a poca distància del terme de Vaca­ risses. Antigament era parròquia, fins que al segle XVII esdevingué sufragània de Santa Eulàlia.

Des del 1982 l’associació Amics de Santa Maria del Puig, actualment presidida per Joan Llort Riera, s’ocupa de la seva restauració i manteniment. Cal dir que, a més d’alguns casaments i ce­ lebracions litúrgiques, s’hi celebren molts actes culturals i d’esbarjo, el més celebrat dels quals és l’aplec del Dilluns de Pasqua. La zona circumdant constitueix una important àrea de lleure, depenent de l’Ajuntament d’Esparreguera.

No es coneix la data de la consagració de l’església del Puig, encara que per la documentació conservada alguns historiadors relacionen la seva fundació amb el castell, ja que en el document de donació dels castells d’Esparreguera i de les Espases a la catedral de Vic, del 9 de setembre de 985, s’esmenten parròquies, en plural: “Et ipsum kastrum que dicunt Sparagaria cum ipsas parochias”. Durant l’últim període visigòtic, l’Església introduí i organitzà plenament el cristia­ nisme en els àmbits rurals, de manera que no és d’estranyar l’existència, des de molt antic, de més d’una església en un mateix terme i més tenint en compte que la dispersió de la població en petits nuclis rurals era d’allò més habitual en aquella època. D’altra banda, excavacions arque­ ològiques recents han deixat al descobert un absis preromànic de forma rectangular, semblant al de la capella de Santa Margarida. Aquests absis rectangulars són considerats dels segles IX i X. Això confirma que el Puig té una antiguitat més gran de la que es creia inicialment. Els primers documents que fan menció expressa de l’església són donacions dels segles XI i XII. Més tard, entrat ja el segle XIV, el nucli habitat es desplaça més amunt, a l’altiplà avui ocupat per la vila, i va creixent a banda i banda del camí a Montserrat. La consagració de l’actual església de Santa Eulàlia, el 25 de maig de 1612, va relegar l’antiga parròquia de Santa Maria del Puig a un segon pla fins al punt d’esdevenir sufragània.

Pel que fa a l’estructura de l’església del Puig, segons es desprèn de l’anàlisi arqueològica de les excavacions, en la seva fase més primitiva estaria formada per una sola nau rectangular de poc més d’11 metres de llarg per 5,50 metres d’ample i per un absis rectangular de 2,70 per 1,80 me­ tres. El poc gruix de la paret preromànica conservada, indicaria també que hi havia una coberta lleugera, de poc pes, probablement de fusta. El terra de l’absis estava pavimentat amb una barre­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS ja d’argila compactada amb pedres molt petites lligades amb morter, formant una mena d’opus signinum. En una segona etapa, ja en època romànica (segles XI i XII), s’hi construeix un absis de forma semicircular, força ample i poc profund, de parets llises sense cap tipus d’ornamenta­ ció a l’exterior i interiorment decorat amb pintures, de les quals s’han conservat unes poques restes policromes entre la paret de l’absis i l’arc ogival afegit posteriorment; també s’hi reforcen els murs laterals, augmentant­se la seva gruixària per a suportar una nova coberta, aquesta vega­ da de material d’obra, i probablement amb el sostre amb forma de volta de canó lleugerament apuntada.

Santa Maria del Puig

Quant al formós cimbori, de proporcions considerables, entenem que mereix especial atenció per la seva complexitat estructural, ja que pot presentar alguns dubtes respecte a la seva antigor, en­ cara motiu de debat, tot i que sol considerar­se de factura romànica contemporània de l’absis.

Observat amb deteniment, sembla que la seva construcció hagués estat forçada, com si hagues­ sin tallat una mica la nau i l’absis romànic, per tal de crear l’espai que ocupa el cimbori, de for­ ma poc habitual, perquè continua essent més ample que llarg.

Dit això, i entrant més a fons en els seus elements constructius, tal com el trobem en l’actualitat, veiem que està format per dues estructures superposades l’una sobre l’altra. La interior, o volta del creuer, parteix d’una base rectangular, i s’assenta sobre 4 arcs torals i trompes, presentant una estructura difícil d’entendre per la seva composició arquitectònica. Sorprèn una mica que la meitat d’aquests arcs (el de la nau i l’absis) són de mig punt, assentats sobre els murs i reforçats per sota per uns altres apuntats; en canvi, els que donen a les capelles són ogivals o apuntats, sense cap tipus de reforç, i amb un dels seus extrems recolzat directament sobre la paret de l’ab­ sis. A més a més, l’aparell de pedres treballades i ben ajustades que formen la semicúpula no guarda cap similitud amb l’aparell de la volta semicircular de l’absis romànic. Aquestes diferèn­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS cies són indicatives d’una construcció posterior.

Per altra part, en la construcció de la volta del cre­ uer s’observa una deficient elaboració. Com es pot copsar a primera vista, presenta dues formes ben diferenciades i poc uniformes; en els primers anells d’on arrenca, la directriu de l’arc és rebaixada, canviant aproximadament a mitja alçada el perfil generatriu de la volta, formant una semicúpula una mica atípica, la qual cosa sembla indicar un procés constructiu portat a terme amb poca especialitza­ ció. Tinguem present que com més rebaixada és una cúpula o una volta, més pressió origina lateral­ ment, és a dir, cap als murs o els estreps. Respecte a això i examinant la hipòtesi d’un cimbori romà­ nic sense contraforts laterals, amb una cúpula d’a­ questes característiques i la volta de la nau, els murs haurien d’haver aguantat una forta empenta o pressió lateral, agreujada per l’alçada d’aquests (ja que a més alçària, més debilitat). Això podria pro­ Foto antiga vocar el desplom de les parets i finalment, en el pitjor dels casos, l’esfondrament total o parcial de l’estructura. En molts edificis romànics s’a­ precia com s’inclinen els murs pel pes de les voltes. Cal recordar que en aquella època els càl­ culs es basaven en regles empíriques, és a dir, en l’experiència i en l’observació atenta d’altres construccions. Sense uns contraforts que contrarestessin aquestes càrregues, malgrat els reforços triangulars exteriors, creiem que difícilment l’estructura podria mantenir­se estable durant molt de temps. Aquestes càrregues o empentes queden neutralitzades longitudinalment per la nau i l’absis, i transversalment per les capelles laterals. Cal esmentar també l’antiga existència d’un gruixut contrafort adossat a l’absis, que el reforçava, i l’encara existent de la paret septentrional.

Quant a la carcassa exterior octogonal que protegeix el creuer o semicúpula, s’assenta directa­ ment sobre la volta de la nau, la volta de l´absis i els arcs de mig punt de les capelles.

Respecte a les fonts documentals, ens trobem amb un document de l’any 1389 referent a una do­ nació que fa en el dit any Romeua, muller de Pere Tallada, als altars de sant Joan i sant Pere de l’església de Santa Maria d’Esparreguera (o del Puig), d’on es pot deduir que les capelles late­ rals ja estaven construïdes de feia poc, segons es desprèn de la ressenya d’un document existent en l’antic arxiu parroquial d’Esparreguera, feta per mossèn Josep Mas Domènech a comença­ ments del segle XX i continguda en la seva recopilació, en gran part inèdita, Notes històriques del Bisbat de Barcelona. Una altra referència a aquests altars es troba en la visita pastoral de l’1 de maig de 1404.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Basant­nos en això i tenint present el que hem exposat anteriorment, pensem que el cimbori i les capelles van ser construïdes al mateix temps, dintre d’una remodelació general de l’església, possiblement acomplida en la segona meitat del segle XIV, no sols per a engrandir el temple sinó també per a realçar la preeminència de l’església parroquial davant la creixent importància que anava adquirint la capella sufragània de Santa Eulàlia.

D’altra part, atenent a la magnitud de les obres, en un context d’economia rural, més aviat min­ sa, i tenint present que des del 1351 Esparreguera depenia del monestir de Montserrat, és possi­ ble que el prior afavorís aquesta reforma, certament costosa.

Finalment, després dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, una part de l’església degué quedar més o menys afectada, ateses les fundades queixes sobre la seva estabilitat, fins al punt d’haver­ se traslladat el culte a la capella de Santa Eulàlia, “fins que s’haguessin fet les reparacions degu­ des”, com ho refereix mossèn Josep Montoriol en un article publicat el 1906 en el primer núme­ ro del Butlletí del Patronat de la Joventut. Aquestes circumstàncies sens dubte obligaren a realitzar un reforçament de les obres fetes unes poques dècades abans. Possiblement en aquell moment es va substituir una part del sostre de la nau, es van col·locar els dos contraforts esmen­ tats i es van reforçar per sota els arcs torals amb uns altres arcs apuntats.

Vista posterior de Santa Maria del Puig Foto: Ricard Ballo

Interior de Santa Maria del Puig Foto: Ricard Ballo

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Santa Margarida del Cairat Santa Margarida del Cairat o de Saplanca és una capella preromànica (possiblement del segle IX), situada en un sortint rocós de la serra de Rubió, al costat de l’antiga carretera d’Esparregue­ ra a Manresa, prop de can Paloma.

Consta d’una nau única lleugerament romboidal i un absis rectangular, una mica esbiaixat per raó de l’orografia de l’emplaçament. Les parets són gruixudes, constituïdes per pedres poc o gens treballades, amalgamades per un abundant i sòlid morter. Hi són presents també petits frag­ ments d’opus spicatum. El sostre és en volta de canó i la teulada és a dues aigües. Adossats inte­ riorment als murs laterals hi ha quatre arcs formers, fets per reforçar l’estructura de l’edifici quan es bastí, ja en època preromànica, una coberta de pedra en substitució d’una primitiva de fusta. Aquests arcs tenen aparença de ferradura i abans de la restauració feta a la segona meitat del segle XX estaven tapiats. La nau queda separada de l’absis per un arc triomfal amb forma de ferradura poc bombada. Aquestes formes dels arcs, tant dels formers com del toral, són més avi­ at propis de l’art mossàrab. La porta primitiva estava en la façana sud, però l’actual, de mig punt, es troba en la façana principal, encarada a ponent. Remata l’edifici un campanar de paret, de factura moderna.

Vistes frontal i lateral de Santa Margarita del Cairat

L’any 1964 es va fer una important restauració, sufragada per la Sra. Francesca Bosch, en aquell moment propietària de can Paloma. Encara actualment, són els amos d’aquesta important i anti­ ga masia els qui tenen cura de la capella. Des del 1999, cada any, pels volts de la festivitat de santa Margarida (20 de juliol) s’hi celebra una trobada propiciada per la Parròquia de Santa Eulàlia d’Esparreguera i pel Col·lectiu Esparreguerí de Recerques.

Extret del llibre: Els ponts d'Esparreguera (2015) Autors: Àngel Manuel Hernández Cardona Eleuteri Navarro Herrerías Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS

Malula, la ciutat síria cristiana on encara es parla arameu com Jesucrist “Abunah ti bismo, yickattas esmax…”

“Pare Nostre que esteu en el cel…”

Malula (o Maalula) és una ciutat siriana situada a menys de 60 quilòmetres al nord de Da­ masc, en direcció a la ciutat d'Homs, a la província de Rif Dimashq, al districte d'Al­Qutayfa i prop de la frontera amb el Líban. El que fa especial a aquesta ciutat, a part de la batalla que es va lliurar el 2013 en un altre episodi més del conflicte sirià, és que en aquesta mil·lenària ciu­ tat encara es parla arameu, la llengua de Jesucrist i la majoria de la seva població és cristiana.

L'orografia que envolta Malula li ha permès viure gairebé aïllada als continus canvis històrics viscuts al seu voltant.

La ciutat, que el 2004 amb prou feines superava els 2.000 habitants, està protegida per un con­ gost que treu el cap al desert sirià, un accident geogràfic que ha permès aquest aïllament i ha ju­ gat a favor de la conservació d'aquesta llengua semítica dins d'un país àrab. Si bé l'arameu és parlat també en altres localitats limítrofes, Malula és l'única amb majoria cristiana. La població està composta majoritàriament de cristians (principalment ortodoxos d'Antioquia i greco­catòlics melquites), a més de musulmans.

Atractiu turístic La seva peculiar orografia, envoltada d'una rocosa cadena muntanyosa, i la inigualable possibili­ tat que ofereix per estudiar una llengua de més de 2.000 anys d'antiguitat, va provocar que ja en el segle XIX, lingüistes, principalment europeus, freqüentessin aquesta zona que durant molt de temps ha tingut un gran atractiu turístic i ha estat una destinació obligada dels clients tant sirians com estrangers. Aquest passat d'esplendor turístic ens el recorda fins i tot el cartell de 'Welcome to Maloula' que es pot veure a l'entrada de la ciutat.

De gran atractiu historicocultural són el monestir de Santa Tecla i les restes de l'antic monestir de Sant Sergi amb l'església més antiga de Síria. Moltes llegendes s'expliquen sobre Santa Tecla, així com sobre el monestir. De fet, Malula és una de les ciutats que reclama posseir les restes de la santa turca venerada per catòlics i ortodoxos. Així, el convent de Mar Taqla va ser construït Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS sobre diversos pisos, la qual cosa li confereix una presència sumptuosa i albergaria les restes de la santa cristiana. Precisament, d'aquest monestir, 12 monges van ser segrestades durant l’ocupació pels rebels de la població de majoria cristiana el 2 de desembre de 2013. Les religi­ oses van romandre més de tres mesos en captivitat. Mentrestant, al monestir de Sant Sergi, es pot escoltar el 'Parenostre' en llengua aramea. Conegut com Mar Sarkis, va ser construït al se­ gle IV sobre les ruïnes d'un temple romà. D'estil bizantí, guarda en el seu interior un dels pri­ mers altars cristians assiris.

Monestir de santa Tecla Aquest passat turístic s'ha vist entelat pel conflicte sirià que ja fa més de tres anys que dura. No obstant això, el govern sirià ha intentat treure profit de l’ “alliberament” de Malula i intenta tor­ nar­li part de l'esplendor perduda. El mateix Baixar a l'Assad, va visitar a l'abril la localitat de majoria cristiana, represa per les tropes del règim una setmana abans, on va prometre mà dura contra el terrorisme i que "no esborrarà la història de Síria". En un inusual viatge fora de Da­ masc, Assad va desitjar des de Malula "una Pasqua beneïda per a tots els sirians i el retorn de la pau i la seguretat a tots els racons de país", segons va informar en aquell moment l'agència Efe a través de l'agència oficial siriana, Sana.

L'arameu occidental Segons el professor Werner Arnold, professor de Llengües semítiques de la Universitat de Heidelberg, el neo­arameu occidental es parla als tres pobles de muntanya de Malula, i els veïns Bakha i Yubadin, que es troben a la serralada de l'Antilibanon. D'aquesta manera, repre­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS senten les últimes 'illes' de parla que queden d'arameu occidental. Molts parlants d'aquesta llengua viuen fora dels tres llogarets, principalment a Damasc i Beirut. Arnold, calcula que, com a màxim, 15.000 persones parlen en l'actualitat aquesta llengua i tots tenen l'àrab com a segona llengua materna.

El neo­arameu occidental és una llengua vernacla no escrita, parlada només en la vida quotidia­ na, al poble i les famílies. La llengua d'ensenyament i de culte és l'àrab. Tot i que els tres lloga­ rets estan situats només a una petita distància uns dels altres, hi ha diferències notables en el llenguatge, de manera que es pot parlar de tres variants diferents. El neo­arameu occidental ha estat objecte d'estudis filològics des del segle XIX. Això es deu a la seva posició única com l'única continuació de les variants de l’arameu occidental de l'antiguitat.

Carol Paez Extret de: teinteresa.es

Resultats de la batalla del 2013 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

L'àngel de la condició humana És un dels nostres, germà. És igual que nosaltres, els homes. No es diferencia de res: porta la nostra mateixa il·lusió als ulls i la nostra mateixa esperança en l’esperit, la nostra mateixa pena al cor i el mateix cansament a les mans. És un dels nostres, dels qui teixeixen la histò­ ria humana, però és un àngel, l’àngel de la nostra condició, ni massa alta ni massa baixa, oberta. És tan semblant a nosaltres que ens hi sentim plenament identificats. Li podem dir: – Ets un dels nostres, dels qui riem i plorem, dels qui suem i esperem. Sí, ets un dels nostres.

– Sí ­em va dir, quan se m’aparegué­, sóc un dels vostres. Porto la vostra mateixa condició i us l’ofereixo. Assumiu­la i estimeu­la. No sou infinits, recordeu­ho; teniu un límit, recordeu­ho; però sou grans i oberts a l’infinit, recordeu­ho. Podeu construir el món i millorar­lo, i així esdevenir demiürgs de l’univers. Podeu construir­vos vo­ saltres i assumir totes les coses, companys de tot allò que existeix i alena. Podeu construir­vos, homes, acreixent totes les vostres qualitats, sense deixar res a fora, al termenal del vostre jo, car tots els vostres àngels han de créixer i tot el món que us envolta us ha d’enriquir. Tot tu i tota la resta, vet ací la tasca.

– Tot tu, home, ben home, però assumint les qualitats que ara són herència de les do­ nes. Tota tu, dona, ben dona, però assumint les qualitats que ara són patrimoni dels homes. Ben junts, que fonamentalment sou iguals, i junts, ment amb ment, mà amb mà, heu de prosseguir la història i fer néixer la vida i construir el món tan vostre, tan de tots dos. Junts heu de fer néixer la il·lusió i la felicitat, junts heu d’eixugar les llà­ grimes i repartir el pa que plegats us heu guanyat. És junts que fareu un món humà, junts ara i demà, iguals en tot, tan iguals que tot serà nou. I tota aquesta vida nova serà correcta si és apta, més apta que la d’ara, per a prosseguir la història, per a fer esclatar la llum i desvetllar l’amor.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS L’àngel de la condició humana era tot ell un somriure, tot ell una llàgrima, tot ell una es­ perança. Tot allò que d’humà tenim relluïa en l’àngel. Fet de carn i d’esperit, com nosal­ tres, fet de temor i de joies, fet de naixences, de fracassos i d’encerts. Però caminava i caminava, sempre endavant, obert al vent i esperançat en el demà. I llaurava la terra de l’avui, incansablement. Sabia que cada solc constituïa una esperança de vida i de comu­ nió. Per això no parava mai de treballar. Tanmateix, de tant en tant, reposava a la vora del camí, prop de l’últim solc obert o de la darrera llavor sembrada, i, quiet i tranquil, con­ templava el sol i la pluja, o parlava amb els altres companys. Després, retornava a la tas­ ca, i somreia i suava. Era un dels nostres.

– Recordeu­ho, humans ­deia­, recordeu sempre que no sou déus, que no us podeu alçar per damunt de vosaltres mateixos ni absolutitzar res. Però recordeu, també, que sou gratis i que sou oberts a tota aventura, a tot enllà. Per un demà feliç o utò­ pic no retrinxeu la felicitat d’avui. És en l’ara que viviu: assumiu aquest ara i om­ pliu­lo de vida i de felicitat. Però no us acontenteu amb l’avui: cerqueu el demà. A l’acabament d’una obra o de qualsevol naixença penseu en la que ha de venir. Però tranquil·lament, sense neguit, com les aigües d’un riu. I tot feu­ho al vostre pas, segons mesura humana.

Després d’haver dit això ens allargà una copa plena de vi, i digué: – Preneu­la, humans, i beveu tots junts. Recordeu que aquest vi ha estat premut, amb esforç, de milers de grans.

Però ara és vi, vi de festa.

I tots beguérem de la mateixa copa.

Jordi Llimona i Barret

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

MUNTANYES SENSE ARBRES. TERRA DE CONTRABAN Enric Sánchez­Cid Dibuix de l'autor

JULIOL DEL 1936, PORT­BOU vs BARCELONA Només tenia 8 anys i, dins del tel de la boira, m’ha quedat un record molt difuminat d’a­ quells dies de juliol del 1936. Sort n’he tingut d’haver trobat el maletí del meu l’oncle, en Josep Cid i Pacareu, on entre altres andròmines hi havia una imatge de fusta d’una Verge anònima, que el veí i amic de la família Frederic Marès, li va donar a la meva mare, i una llibreta on hi apuntava els esdeveniments dels que n’era espectador i, a vegades, protago­ nista de primera fila.

Mentre escric i vaig corregint aquest article, llegeixo les anotacions de la llibreta de tapes rígides de l’oncle Josep i en copio alguns paràgrafs: “...tant per la ràdio com pels amics, que de Barcelona venien a passar uns dies de vacances al poble, coneixíem tot el batibull que en certs indrets de la ciutat tenia lloc en els darrers mesos. Feia temps que es mastegava, per tot arreu, un malestar general que no ens feia pas presumir de bonança...”

Aquesta impressió que hi deuria haver en l’ambient de Port­Bou, no ens afectava a nosal­ tres, les criatures i part de la família –avia, tieta i mare­, allunyats de la política i, nosal­ tres, les criatures, capficades amb els jocs difícils de precisar avui en dia.

“El matí d’aquell diumenge, vaig entrar a casa de la meva mare (carrer Cerbère, núm. 9) més aviat que de costum, trobant a la meva germana Enriqueta, el seu marit i els nebots, esmorzant al balcó sota la parra... /...em va semblar, de primer moment, que eren aliens a les darreres notícies que arribaven per la ràdio de la revolta dels militars al Marroc i al sud de l’Espanya. Fent­me càrrec que trencaria aquell encís, no pogué evitar comunicar de l’aixecament popular i, sobretot, anarquista que m’havia assabentat per uns amics vinguts de Barcelona en el primer tren d’aquell matí... /...foren aquests amics que junt amb els germans Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS C., en M.B ., els cosins M. i l’A.R. havien decidit passar a Cerbère de la Marenda en espera per on tombaria l’acte revolucionari dels amotinats militars. Aquesta idea, és la que vaig proposar al meu cunyat. Per la meva part, jo hi estava decidit, amb l’esperança que no serien masses dies i amb aquest convenciment, també ell s’hi afegí.”

El meu pare, farmacèutic, era un apolític nat, però formava part d’una orquestra amb una partitura malsonant: la farmàcia, de la que n'era el propietari. Estava ubicada al carrer de Taulat, núm. 62, en ple barri del Poble Nou de Barcelona. El barri obrer on les teories d’en Cabet intentaven aplicar, a la pràctica, un socialisme massa teoritzant. Étienne Cabet (1785­1856), principal inspirador del socialisme republicà català, mai va estar a Catalunya. Nascut a Dijon, va cursà estudis de dret i, en temps de Lluís Felip, va ser procura­ dor general a Còrsega. Després va fundar el diari socialista Le Populaire des d’on atacava a la monarquia. Fugí a Anglaterra, coneixent a Robert Owen, profeta del cooperativisme socialista a la indústria.

Es va nodrir de les obres dels socialistes republicans, del text Jordi Contijoch d’A New View of Society d’Owen i de la idea d’en Charles Fou­ rir sobre l’edifici ideal per l’organització de la societat on es viuria en règim de comunitat.

Amb la barreja dels pensaments d’aquests autors i llegir, entre línies, l’Evangeli de Jesús, va redactar Viatge a Icària, on predica un tipus de comunisme pur, mig paternalista i, per altra banda, irreal. Escriu el meu oncle Josep: “...passada la frontera a peu, ens vam hostatjar –contant ésser­hi pocs dies– en un pis que ens va oferir Mme. Ducrós, de la família Laporta, nadiua de Barcelona. Tenia la representació dels Magatzems Lafayette de París i, per aquest motiu, hi teníem amistat, doncs els meus pares, en Josep i la Rosa que tenien el Cafè del Globo, es proveïen del material d’hostatgeria...”

Quan escric aquestes notes –ja fa anys d’aquells fets– voldria que es recordés l’obra hos­ pitalària d’aquesta senyora envers tots aquells refugiats catalans que, pel sol fet de ser fills de Portbou, els obria les portes de casa seva. “...el meu cunyat es trobava trasbalsat. Al capvespre, asseguts a l’eixida tot reflexionant sobre la nostra situació, ens va comunicar que se’n tornaria a casa, doncs se sentia obligat obrir la farmàcia al dia següent, com així ja havia quedat amb el seu auxiliar, un destacat sindicalista amb qui mantenia una freda convivència...”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS Anys enrere, a Barcelona, els exaltats lliberals progressistes van fer seves les idees socialistes d’en Cabet, tenint amb en Narcís Monturiol (Figue­ res, 1819 ­ Sant Martí de Provençals, 1885) un dels abanderats d'Icaria, que van deixar aquest nom a un raval industrial de la ciutat comtal, però com els prohoms de la ciutat no els hi feia gràcia aquest nom de ressó tant socialista, van batejar el barri amb el nom de Poble Nou, on l’amun­ tegada població obrera de fàbrica quedava separada de la resta de la ciu­ tat pel cementiri. “...dit i fet, a la matinada vàrem tornar a refer el camí cap a Port­Bou a través del Coll de Belitres. Tampoc, em vaig voler quedar a Cerbère, doncs estàvem convençuts que no hi havia motiu per fugir, havíem sigut sempre gent de pau (em coneixien com a compositor de sardanes, La Plaça del gra, una d’elles i molt popular), treballava en un comerç de majorista a Figueres, mai ens vàrem inscriure a cap partit i érem d’idees de poc abast. Jo, ho vaig encertar; en Delfín, no...”

Pel fet de tractar­se d'un barri industrial, el Poble Nou de Barcelona, al llarg de la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, es caracteritzà per la seva activa vida política i sindi­ cal. Aviat demostraren els seus neguits laborals poc després de proclamar­se la II República, el 1931. Aquest mateix any, les males condicions de treball provocaren conflictes. “...el meu cunyat, portat per la dèria vocacional i el compromís d’obrir el dilluns la farmàcia, deixa la meva germana i els fills a cura de la meva mare i se’n torna en tren a Barcelona aquell mateix diumenge...”

La matinada del diumenge del 19 de juliol, armes i abundant munició estaven preparats en un lo­ cal del carrer Pujades, cantonada al d’Espronceda. En el pis de dalt s’hi trobava reunit el Comitè de Defensa Anarquista. Els seus líders (Jover, García Oliver, Durruti i Ascaso) hi havien traslla­ dat el seu quarter general perquè la majoria vivia o treballava al barri. Els carrers eren vigilats per obrers, gent escollida i, sobretot, armada. “...esperant que en Delfín ens digués quelcom dels esdeveniments polítics i socials de la ciutat quedàvem pendents del telèfon... / ...vaig presentar­me a l’Ajuntament, on l’amic i Alcalde, Benjamí Cervera s’havia posat fort en el seu càrrec, recolzat pels regidors i altres vilatans, com jo mateix ho vaig fer... / ...els de la FAI de Figueres havien “fitxat” a varis portbouencs, que aconsellats per en Benjamí, es trobaven reclosos en un centre, en espera de rebre ordres de la Generalitat...” “...degut a una informació en la qual es deia que els milicians feien camí cap a Port­Bou, l’Alcalde i regidors decidiren posar el camió d’en Badosa al davant de l’antic col·legi de les noies per així barrar­los el pas i, armats amb escopetes de cacera, ens situarem a la teulada de l’edifici...”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS “...quan els de la FAI arribaren i s’adonaren de la resistència que podien trobar, recularen renegant i amenaçant­nos en tornar amb més reforços. En Benjamí i regidors deixaren que s’anessin a França els veïns “fitxats”, tal com en el primer moment de conèixer la situació en que es trobava Catalunya amb la revolució dels militars contra la República, havien fet amb les monges i el capellà... / ...desgraciadament, una vegada acabada la guerra, els guanyadors no van ser gens agraïts amb qui els hi van salvar la vida, sense fer res per avalar als vençuts que es trobaven empresonats o exiliats... / ...la meva germana Enriqueta era molt amiga de la dona d’en Benjamí i en moltes ocasions la visitava en el pis de Barcelona on vivia amb els fills, prop del Paral·lel, el carrer de la Creu Alta, segons em ve a la memòria. Des del febrer de l’any 1939 no sabien res d’ell. A finals de l’any 1946 la família va rebre una carta de Casablanca on li comunicaven la mort del meu amic Benjamí sense especificar data i lloc...”

El dilluns, de casa de Barcelona a la farmàcia del Poble Nou, el pare hi arriba tot sortejant els camions plens de milicians. Al Casino de L'Aliança del Poble Nou, les milícies hi entren armes.

La Guàrdia Civil instal·la ametralladores en alguns terrats per contraatacar. Quan el pare passa per l’avinguda d’Icària, ho fa escapolint­se del tiroteig que s’estableix davant la caserna dels Docks, contra els militars rebels i que queden encerclats.

Tant punt aixeca la porta metàl·lica de la farmàcia, apareix el dependent amb un piquet de fa­ cinerosos de la FAI i se l’enduen...

Dies després, apareix assassinat a l’entrada del cementiri de Montcada.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

El meu cavaller

Avui és Sant Jordi, però... Ai las! És Sant Jordi confinat. El meu cavaller ha sortit de bon matí, ben armat amb mascareta i guants, a buscar una rosa. El diari sota el braç li permet el camuflatge. Tot és tancat i barrat, ell ja ho sabia, tanmateix ha donat un cop d’ull a la floristeria més propera, per si per una casualitat... I sí, el destí li és favorable. Troba la persiana de ferro mig oberta. Decidit hi ha ficat el cap. El cap i el cos, després d’haver­ s'hi mig esllomat.

—Teniu roses? —a mitja veu, com si demanés si tenen herba, remeiera, és clar!

—Nooo se’ns han acabat, haver­me’n demanat per correu. ­li contesta malcarada la de­ pendenta­. Aixeca les celles i mira al cel en un gest que amaga un “a bona hora et desper­ tes tu, passerell”.

El cavaller, no es rendeix, esbufega una mica perquè la mascareta no el deixa respirar bé.

El diari li rellisca, merda de guants, no hi ha res a fer. Per això canvia el trot per caminar al pas. Camina que caminaràs s’apropa a l’Esclat una contrada amb mercat, on li sembla recordar que, en un carretó aparcat, de vegades s’hi venen flors. La il·lusió l’anima i tor­ na a prémer el pas. Albira una mestressa amb el seu cabàs i Al·leluia! Porta una rosa a la mà. Però del carro ni senyals, veu passar una noia, amb una altra rosa a la mà. I desespe­ rat li pregunta: —Digues­me donzella qui te l’ha donat, o bé on l’has comprat? En podré trobar?

—No es preocupi, cavaller, no se les acabarà pas. ­li diu amable­ Per qualsevol compra que faci, li’n regalaran.

—Ah! Mira que bé, compraré quatre nous que ens falten a casa, i aquí les trobo a granel.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Dit i fet, obedient fa la cua, preservant el metre de distància. Les paga repetint el torn.

Toquen fanfàrries, trompetes i corns: li donen la rosa en sortir de la caixa. Arriba a casa emocionat, es treu tota l’armadura, i respira abreujat. Està en ja zona de desconfinament.

Posa la rosa en un got amb aigua i, espera pacient que la seva princesa baixi a esmorzar.

La princesa, melindrosa obre els ulls. Sap que aquell Sant Jordi no hi haurà rosa. Da­ munt la tauleta de nit, però, en troba una impresa a tot color. Només li manca l'olor. La princesa sap el mèrit que té aquella flor. El seu príncep és vell i valent però en la pales­ tra dels ordinadors es troba en descobert. La princesa, amb aquell gest d’amor aconse­ gueix posar­se les piles i treure’s del damunt el cadenat de l’artrosi amb la qual el drac malvat la immobilitza.

Quan arrossegant els peus, vencent graons i topalls, arribi a la cuina a esmorzar es tro­ barà aquell any 2020, dues roses en lloc d’una. Fa més de seixanta anys, que no li n'ha fallat cap.

Des del balcó del davant, els veïns veuran dos vells que s’abracen en ple confinament.

Montse Rusiñol Terrassa, 23 d’abril de 2020

Us informem que a partir del dia 27 d'abril, al nostre canal de youtube, podreu trobar el recull de tot el què hem fet per Sant Jordi. https://www.youtube.com/channel/UCMbo­0ihtkqfkj03NqjznLw

Ens agradaria guanyar seguidors per poder oferir directes més endavant perquè, veient el panorama actual, cada cop serem més virtuals...

Gràcies!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

Què fer després del confinament educatiu?

En la situació actual de confinament social, moltes persones pensen que les activitats de lleure educatiu —com les colònies, els casals, les rutes i els campaments— han d’esdeve­ nir un espai educatiu on totes les persones siguin incloses, i puguin complementar la tasca que es realitza a l’escola, sobretot ara que els infants, especialment els que es troben en una situació de vulnerabilitat, poden patir, estant a casa, certa desigualtat respecte l’a­ companyament escolar, per no tenir recursos o perquè les famílies o tutor no en poden fer un seguiment adequat.

Cal dir que les activitats de vacances ja són, per si, espais educatius. Sabem que les acti­ vitats de lleure educatiu ajuden a millorar l’èxit escolar de persones en situació vulnera­ ble. Dins d’aquestes accions, es treballen un seguit de competències que són clau per desenvolupar­se com a persones, tal com es veu a la publicació de l'Aliança Educació 360 basada en la proposta de competències de la UNESCO per a la ciutadania del 2030. Dins “de la competència social i cívica destaca la feina realitzada pels equips educatius de les entitats de lleure amb relació a la igualtat de gènere, el respecte cap als altres i a la diver­ sitat cultural”, com afirma la doctora Morata.

Un dels trets distintius de les activitats de lleure és la inclusió i la seva accessibilitat per a tothom. Les primeres colònies al segle XIX ja tenien aquesta missió de donar accés a per­ sones vulnerables a activitats saludables i de contacte amb la natura. Però és cert que, en l’actualitat, durant el curs, la participació en activitats de lleure no sempre és del tot di­ versa, tot i que cada vegada hi ha propostes d’esplais diaris per poder donar suport a la tasca educativa de l’escola a tots els infants.

L’estiu podríem dir que és el moment de l’any on més es bequen a infants per poder acce­ dir a activitats de casals, colònies, rutes o campaments des d’entitats públiques. Però, a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS banda, algunes entitats generen campanyes pròpies perquè tots els infants puguin partici­ par d’aquesta experiència. Per això, l’estiu és l’època on més infants passen per les acti­ vitats de lleure educatiu.

Així i tot, està clar que en la situació en què vivim, on els infants poden deixar d’anar a l’escola durant un temps, el fet de poder accedir de manera generalitzada a aquestes acti­ vitats de lleure educatiu és clau i segurament necessari. La preocupació, però, podria es­ tar en dos aspectes. Per una banda, poder planificar de manera conscient aquest treball que es realitza des de les activitats de lleure educatiu, donant valor a l’aprenentatge com­ petencial. Moltes vegades ho fem de manera natural i el fet de fer­ho present en les acti­ vitats ajudarà a donar més valor a allò que fem. I el segon aspecte seria poder fer més accessibles aquestes activitats a tots els infants, fent que puguin gaudir d’aquesta ex­ periència i esdevenint un estiu inclusiu 100%.

En aquest aspecte relatiu a la sistematització i millora de la conscienciació a l’hora de planificar l’impacte del lleure educatiu en la millora de les competències, té especial rellevància tot el que es fa d’acord amb l’aprenentatge i entrenament de competències expressives i artístiques, així com l'accés a la cultura i a la producció cultural. Aspectes íntimament relacionats amb la pràctica del lleure educatiu però que, en una situació de limitació de la llibertat de moviment així com de privació de la llibertat, són d’especial rellevància.

Moltes activitats a les quals s’ha convidat a participar en línia aquests dies, per part d’en­ titats de lleure o d’oci socioeducatiu, van encaminades a respondre a la canalització de l’­ expressió i de l’emoció d’estar confinats a casa. Una situació, aquesta del confinament, inèdita, no ja per una generació, sinó per almenys tres generacions. És per això que aquesta excepcionalitat és una ocasió per poder continuar treballant les competències ex­ pressives i artístiques, des de la intimitat de la llar o l’habitació, amb la creativitat com a motor per seguir fent els infants competents en la gestió de l’emoció, de la frustració, de la creació de significat i de la comprensió de les emocions.

En el 37è període de sessions de l’Assemblea General de Nacions Unides, el 2018, la re­ latorae especial sobre els drets culturals confirmava aquesta necessitat i relacionava a les seves conclusions, d’una forma clara i evident, l’acció artística i cultural amb la capacitat reflexiva, crítica, de creixement personal, de superació de dificultats, de prevenció d’ex­ clusió social, el respecte a la diversitat cultural i altres valors pro socials: “Donada la na­ turalesa de l’activitat estètica, les iniciatives culturals poden realitzar aportacions sòlides i singulars a la creació, el desenvolupament i la preservació d’unes societats que siguin més respectuoses amb els drets humans”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS També parlava del poder transformador de l’art, vinculant­lo al treball sensorial des de les emo­ cions que ajuda a entendre la complexitat i a construir significats i impulsar l’apoderament ciu­ tadà: “Les pràctiques artístiques i culturals poden oferir unes experiències constructives i no coactives, de creació de significats i apoderament que ajudin a complir una gamma més àmplia d’objectius de drets humans”.

Seguim, doncs, incidint en aquesta línia redistributiva i inclusiva del lleure educatiu, tant en l’è­ poca vacacional com en l’actualitat i els mesos que ens precedeixen, reforçant les competències socials i ciutadanes, així com les emocionals des de les capacitats expressives i artístiques. Per tot això, hem de partir de la feina que porten fent totes les entitats de lleure educatiu, sociocultu­ ral, de treball expressiu, artístic o cultural... perquè segur que donaran respostes a les necessitats que emergeixen d’aquest confinament.

Héctor Alonso Àlex Muñoz Extret de: social.cat

Set consells per passar el confinament amb els fills Els pedagogs recomanen de no canviar radicalment les rutines, practicar la pedagogia del pacte i implicar­se en l'educació dels infants i els adolescents

1. No desconnectar­los de la realitat.

2. No canviar les rutines.

3. Fer­los partícips de les tasques de la llar.

4. Crear una casa­escola mentre no van a classe.

5. Aprofitar les plataformes digitals per a l’exercici físic i l’entreteniment.

6. Arribar a pactes i practicar l’empatia i la paciència.

7. Deixar espai als adolescents.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS

La nit de les bruixes L’origen de la festa Durant segles, els alemanys creien que la nit del 30 d’abril a l'1 de maig, les bruixes so­ brevolaven el país amb escombres per arribar fins a la muntanya més alta de la Serra del Harz, a l’estat alemany de Sajonia­Anhalt, on es trobaven amb el diable per fer ritu­ als. D’aquest mite neix la celebració de la nit de bruixes, que coincideix amb el dia de Santa Walpurgis, patrona de les camperoles i minyones. Per això, no és d’estranyar que aquesta festivitat es conegui també com la Nit de Walpurgis.

La celebració Cada any, la nit del 30 d’abril, milers d’alemanys i turistes es traslladen fins la Serra del Harz, on són rebuts per bruixes i diables. La festa comença amb un ball de bruixes al voltant d’una foguera, seguint el ritme dels tambors. A mitjanit, uns enormes focs artifi­ cials posen fi al dia i donen la benvinguda a la successora de totes les bruixes: la Reina de Maig, símbol de salut i fecunditat.

Antiga tradició Actualment, la festivitat té poc a veure amb les antigues creences populars quan els ale­ manys encenien els focs per protegir­se de les bruixes. Aleshores, adornaven les portes de casa seva amb creus, rams i escombres. A més, de nit feien sonar les campanes de les esglésies creient que així també espantarien a les bruixes.

Extret de: viena.es Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 49

Aquesta lluna pagesa aquí és més lluna que enlloc.

Sortia grossa i encesa: ara ha pres un color groc.

Ja no veu carro ni mula ni el bestiar que es recull.

Si avorrida, ho dissimula, alta i clara com un ull.

Del poema "Lluna pagesa" de Marià Villagómez / Foto: Isabel Roumens Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 621 ­ Maig 2020 ­ Pàg. 50