612 - Agost 2019

Núm. 612 ­ Agost de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 15 Dels diaris 17 Racó de contes i llegendes 21 Indrets propers 24 Llengua catalana 26 Col·laboracions 28

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: flirck.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Un any més, per aquestes dates, la Festa Major arriba a Vacarisses.

Com sempre, és una festa major carregada d’actes lúdics, esportius i culturals que bus­ J.Palou quen la màxima participació de tots i totes. Enguany, hi ha algunes novetats, sobretot

adreçades als més joves de la casa, com són la Festa Fluor i les Barraques Kids, uns col·lectius a vegades oblidats. Igualment, seguim amb l'aposta per treballar per festes més segures ien la lluita contra les violències masclistes. El nostre lema continuarà sent “Estima la festa, estima com vulguis”, com a reflex del que volem que siguin les nostres festes.

Com cada any, volem agrair l’esforç de tot el personal de l’ajuntament implicat, de col·la­ boradors i de persones voluntàries, així com de les entitats, sense les quals no seria pos­ sible.

M’agradaria acabar manifestant que no pot ser una festa completa mentre hi hagi presos i preses i exiliats i exiliades polítiques. Des d’aquí, el nostre escalf.

Espero que ens puguem veure per places i carrers per gaudir al màxim de la nostra festa.

Visca Vacarisses i visca la República Catalana.

Toni Masana i Ubach Alcalde de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 16 B (18)

Me 6, 30­34

Jesús volia trobar­se amb els amics que havien fet xerrades entre els veïns. L'empaita una gentada que l'entrebanca. En primer lloc, atén la multitud del carrer. Cal fiar­se en el que passa. Una generació que no sabia on caure morta. Eren ovelles sense pastor. Els fa costat. No s'empipa perquè li aixafen els plans.

Somrient, se'ls mira. S'emociona. Els pagesos i els pescadors passen un mal moment.

Estan abandonats. El governs de Roma i de Palestina embutxaquen i passen de llarg.

Intenta donar un cop de mà, els defensa i crida fort contra les injustícies...

N'hi ha per a fer­nos rumiar mirant els ran del llac i obrint uns ulls com unes taronges, guaitant el món com el mirava ell, veient l'abandó que pateix el segle XXI. Lleis i més lleis, com més espesses, millor... Cal anar al gra i fixar­nos en els que pateixen. Diu que són ovelles sense pastor a punt de caure a la gola del llop. Que n'hi ha de goles de llop...

Ovelles sense pastor com aleshores. Els llops que no viuen als boscos sinó ben acotxats en els millors palaus, com aleshores.

Ovelles sense pastors reposables. Donem una mirada: Europa tanca les portes als que fu­ gen de la fam, de les guerres, de l'explotació i de la mort. El Mediterrani està saturat de cadàvers d'homes, dones i criatures que clamen a un món que se'n desentén. Gent que busca la vida i troba la mort. Les presons i els exilis ensorren els honrats, víctimes de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM jutges injustos, com aquell de l'Evangeli. Res de nou. l tants lladres oficialment organit­ zats campant arreu, mentre molts dels seus súbdits no poden parar la taula perquè no te­ nen pa ni crostes...

Llavors, com ara: A Joan, el rei li va fer tallar el cap. A Jesús, els de la seva terra i cultu­ ra, el van fer assassinar per la policia, clavant­lo en una creu. Perquè? Perquè Joan i Jesús es van queixar dient: no hi ha dret...

Sebastià Codina i Padrós

Jaume Cabré i Fabré Barcelona, 30/04/1947

Escriptor Llicenciat en Filologia Catalana

"Com a escriptor, sóc un sac de dubtes".

"Les obres d’art neixen i creixen a l’interior de l’autor, que els dóna forma i cos amb la seva pròpia vida (…) per no ser superficial un bon remei és no tenir pressa i procurar que cap llibre no sigui precipitat (…) Que un llibre hagi estat donat per bo sense precipitacions no vol dir que sigui una obra mestra; però és un graó cap a una obra honesta (…)".

"Sembla mentida que les coses més inocentes puguin derivar en les tragedies més impensables".

"Crec que les persones fem un cami d'anada i, després, tornem als inicis. A la vida de l'home sempre hi ha un punt de retorn als orígens, si no s'hi interposa la mort".

"L'infern sempre està preparat per entrar en qualsevol racó de la nostra ànima".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Macarrons frescos amb salmó i xampinyons Ingredients:

350 grams de macarrons de pasta fresca.

200 grams de salmó fresc o fumat (se­ gons els gustos de cadascú).

100 grams de xampinyons.

200 grams de verdures (ceba tendra, car­ bassó i pastanaga).

Oli d’oliva verge extra.

Mantega, sal i pebre negre.

Primerament, bullirem els macarrons en una cassola amb aigua abundant i una mica de sal fins que estiguin al punt. Els deixarem que es refredin. A continuació, tallarem les verdures i les saltejarem lleugerament amb mantega, sal i pebre.

Després, tallarem els xampinyons i els afegirem a les verdures que haurem saltejat. Al final de la cocció hi afagirem el salmó tallat a daus.

En el moment de servir­ho, barrejarem els macarrons amb les verdures i el salmó. Rec­ tificarem de sal i pebre i ho amanirem tot amb un bon raig d’oli d’oliva verge extra. És un plat molt fàcil i ràpid de fer.

Bon profit i bona Festa Major!

Quimeta i Conxita Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santa Maria del castell de Saldes Berguedà És una petita ermita romànica al costat de l'antic castell de Saldes de la qual es tenen notícies des del segle XII quan era la capella del castell. És a deu minuts de Saldes en cotxe en direcció nord­est, el conjunt queda enlairat dominant la vall des de la falda de la muntanya. És un petit temple de nau única, amb coberta amb volta apuntada i acabada amb un absis ovalat, orientat a llevant. L'absis és fet amb pedres de diferents dimensions sense polir i rejuntades amb argamassa. La porta primitiva, coberta amb un arc adovellat i encarada a migjorn, està actual­ ment tapada. Quant a la porta actual, a ponent, està disposada a sota del campanar d'espadanya.

Aquest està descentrat i és d'una sola obertura.

L'estructura és de pedra, tot i que molta part està emblanquinat. El seu interior està enguixat, amb l'absis tapiat per un envà al qual hi ha adossada una fornícula de fusta amb una còpia de la imatge de la Marededéu del Castell.

Sembla que la capella ha estat molt retocada i poca cosa en resta de l'època en què fou construï­ da que es dataria en ple segle XIII, si no posterior.

Marededéu del Castell La imatge romànica de Santa Maria del Castell de Saldes va desaparèixer. Sembla probable que a inicis del segle XX passés a formar part de la col·lecció del Museu de Vic i va desaparèixer durant la Guerra Civil.

Era una imatge tipològicament del segle XIII, de talla de fusta policromada, mostrant la Mare­ dedéu asseguda en un setial i amb el fill assegut al genoll esquerre, tal com es pot apreciar en una fotografia que es conserva.

Extret de: ca.viquièdia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Si per triomfar creus que has d’enfonsar algú, rumia’t­ho: no fos cas que t’haguessis esclafat, tu mateix, abans d’hora.

El missatge de l’Evangeli sembla que ens hagi arribat una mica escantonat... Això potser és un mal pensament...

Déu ens accepta tal com som; perquè no acceptem els altres tal com són i sense fer tants escarafalls?

Hi ha qui per fora diu: Benvingut i per dintre remuga: Mal arribat!

La veu del cor aplaudeix la mentida amb les arrugues de la cara i les magarrufes dels llavis...

Si un no viu segons el que creu acaba creient el que fa...

Quan veiem persones que actuen correcta­ ment, imitem­les; quan veiem que no van a l’hora, repassem­nos per dintre...

Segons la posició del sol les ombres són alarmants. Quan d’algú ens sembla qui sap què, podria ser que només fos l’ombra i no cal alarmar­se.

Com més escarransits són els cors, més malícia acumulen...

Amb el puny clos no és possible donar una bona encaixada.

Quan la vida ens dóna raons per plorar demostrem que ens ofereix motius per fer­nos un fart de riure.

Els coratjosos són capaços d’arribar molt lluny; els que s’engresquen per no­res s’a­ contenten en amanyagar el desig d’apilotar afanys empolainats...

Les limitacions que no es veuen són les que més emtrebanquen.

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre la calor Per Nadal i calor per Sant Joan, salut per tot l'any.

Fred per Sant Joan i calor per Nadal, maten el cavall.

A la tardor, ni fred, ni calor.

Ni calor abans de Sant Joan, ni fred abans de Nadal, fan l'any bo i cabal

A l'hivern per la moquina i a l'estiu per la Ni per calor ni per fred no deixis el teu indret. calor, sempre és bo dur mocador.

Ni per calor ni per fred, deixis capa ni barret.

Abril, abrilet al migdia calor i al vespre fred.

Pel desembre calor, porta mal pitjor.

Calor al febrer? per Pasqua tremolaré.

Pel desembre, fred, i calor per l'estiuet.

Calor pel desembre, calor pel gener, fred fort pel febrer.

Pel juny fresca, per la Mare de Déu del Carme serè, i per Sant Jaume calor, fan Calor pel gener, fred pel febrer. l'any bo i millor.

De juliol sense calor, guardeu­nos, Senyor!

Pel maig, ni per fred ni per calor no et tre­ guis ton cotilló.

Del setembre a la tardor, torna la calor.

Pel setembre a la tardor, torna la calor.

Faci fred, faci calor, sempre m'agafo al porró.

Per sa tardor, ni fred ni calor.

Fadrinets que aneu a fora, no deixeu el mo­ cador: a l'hivern, per la moquilla; a l'estiu Per Sant Joan, la calor va pujant. per la calor.

Pescador o caçador, o fam o fred o calor.

Fred d'hivern i calor d'estiu, salut reviu.

La calor de juny té la pluja per enemic.

Extret de: https://glossaris.servidor­alicante.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­Agost 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Agost

Festa Major Festa major! Festa major dels envelats i els cavallets i els focs de pau!

Oh, joia clara!

La festa ve i atura el temps com un ocell sobre la branca, com una flor fins al desmai de la tercera matinada.

Cavallet de fira, de festa major, picarols de llauna i cor de cartró.

Més aviat fosqueja, el dia es fa curt.

Quan el ball comença la lluna ja surt.

La roda que gira al mig de la fira olora el ruixat.

Però la tempesta no atura la festa i s’acaba aviat.

La gent amagada, un xic remullada torna a caminar.

I ara fa més fresca, però segueix la gresca fins a fer­se clar.

Júlia Costa

Tots els carrers són un de sol perquè la música els enllaça; i tots els cors van al compàs com d'una màgica sardana!

Joana Raspall

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El GRUP DE TEATRE JOVE hi ha tornat!

Un musical amb poemes d’en Josep Carner, “genial... brutal...” com deia un dels seus protago­ nistes. Realment, aquesta colla no paren, no acaben les idees, les seves creacions són cada cop més acurades. En aquesta ocasió, el vestuari es va superar amb escreix, ens van dir que algunes mares dels actors/actrius van ajudar­hi. Bé... una manera d’implicar i entusiasmar a les famílies.

La música ben triada i les lletres de les cançons fantàstiques. Bé pels que hi varen participar!!

Les projeccions molt treballades, ens preguntem quantes hores hi ha al darrera de cadascuna, Bé per l’informàtic. Coreografies, fetes i assajades per quatre joves del grup. Bé per l’aire fresc que doneu amb la vostra joventut. Els canvis de vestuari els van fer les àvies... Bé per aquest saber fer amb tranquil·litat, els canvis acostumen a ser molt estressants.

L’escola de teatre hi ha esmerçat set dies a la setmana aquest últim mes... el text senzill, però ens va interpel·lar a tots. Ens van dir que ho repetirien al setembre... si no ho heu vist us encoratjo a anar­hi.

Vull acabar amb les paraules que ens van dirigir des de l’escenari: “El Bestiari, un musical, que hem treballat i gaudit!

Perquè animals?

Ens produeix una enorme tristesa, pensar que la Naturalesa ens parla mentre el gènere humà no l’escolta. Som nosaltres els humans amb la nostra saviesa, els que ho espatllem tot... si tot!

Com tractem els animals?

Podem jutjar el cor d’una persona per la forma que té de tractar els animals, ens preguntem molt sovint si els animals poden raonar... o poden parlar... però del que si estem segurs és de que po­ den sentir.

Perquè estimem els animals i la natura en que viuen... hem volgut participar!

Tota aquesta història ens la hem inventat i esperem que us hagi agradat i si convé canviat.”

Gràcies, Grup de teatre Jove, no us canseu, perquè avui ja ens preguntem quina en porteu de cap per al curs vinent.

Dalmau de Rocabertí

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES

Goigs a llaor de la Torrota de Vacarisses (IV) Des del X has fet de guaita al cimal d’aquest pujol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

1 4 Unes pedres sacsejades De la xarxa de les torres, per les pluges, freds i vent espurneig d’un temps passat, amb el sol i la serena resguardaves camps i feixes, arborant la nostra gent i la gent de tot embat que xarrupa, manyagoia, amb les altres, les bessones del Cambril, glops d’oratjol: de l’Obac i Monistrol: Pobles, viles i i nissagues Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol. hem après d’aixecar el vol.

2 Malgrat sempre a la carena has alçat el front altiu remirant amb picardia om la gent basteix el niu arrambats a la cinglera i enfeinats de sol a sol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

5 Rocs mil·lennis senyoregen la muntanya i els replans i recorden plecs d’història als rebrots vacarissans enfilats a la carena i adossats al teu bressol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

3 Els Castells agermanaves amb senyals, l’instant precís allunyant malastrugances que enllotaven el país retornant la pau manyaga al veïnatge camperol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

6 Quan tu veies el xivarri de renyines i esvalots des del cim anunciaves la moguda d’escamots fent saber la bona entesa que només el seny resol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

7 Escrutaves, tafanera, les cingleres i els topants, les immenses fondalades amb les crestes i els replans fins a sant Pere Sacama que bressola el ventijol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

8 L’ocellam, el gerd paratge, el senglar amb el seu ramat, la guineu i la mostela, l’esparver i el ratpenat. els tudons i el gat salvatge, la cabrota i el mussol: Pobles, viles i i nissagues hem après d’aixecar el vol.

Pregrària: Mestressa i veïna del nostre poble, Santa Maria de Montserrat, que a través de tants signes, entre ells, la Torrota, feu que des del pujol on l’han vista tantes generacions de vacarissans, sigui un signe perenne de la nostra identitat.

Isabel Roumens

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, abril de 2019

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 14

DES DE VILADECAVALLS A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

La Geganteta Havia una vegada una nena que era filla d’uns reis gegants molt famosos que vivi­ en a l’ajuntament de Lleida. La nena es deia Geganteta perquè, encara que fos una nena petita, ja era tan gran que els nens i nenes de Lleida que la seguien quan pas­ sava ballant pel carrer Major semblaven els ratolins que anaven darrera el flautis­ ta. Era una geganteta ballarina, entremaliada, capaç de saltironar malgrat tenir uns peuets molt petits. I quan se li aixecaven les faldilles de tant girar i ballar, ense­ nyava els pantalons.

Tots el gegants, i n’hi havia una colla, portaven pantalons a sota de les faldilles i du­ ien unes sabates petites, allò devia ser un costum dels gegants reis. Portaven unes vestimentes de colors lluents, amb cordons molt gruixuts de vellut, fetes amb la ma­ teixa roba de les cortines que penjaven en alguns cinemes o sales importants. I quan passaven pel costat, feien la mateixa olor. Alguns gegants reis portaven un garrot a la mà, amb punxes de ferro. Les gegantes reines anaven molt ben pentinades, amb trenes que no es desfeien mai. Els Gegants i les Gegantes que s’havien casat porta­ ven les mateixes corones.

Quan arribava el temps de les flors, els Gegants sortien de l’ajuntament i es posaven en fila, seriosos i estirats. Caminaven fent unes passes fermes i no gaire llargues i giraven sobre ells mateixos, amb el cap ben dret, com si volguessin veure tot el que passava al carrer Major.

Aquells gegants, però, tenien una llei: només podien sortir si sonaven uns tambors molt forts que marcaven el moment en què els seus peus havien de picar a terra.

Sense aquest compàs, els gegants no es movien. Es quedaven a terra repenjats sobre els seus preciosos vestits llargs, com si les cames els haguessin desaparegut. Com si s’haguessin quedat una mica acotxats, per entendre’ns. Així s’estaven fins que tor­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 15

DES DE VILADECAVALLS naven a retronar les gralles i els timbals, i llavors, fent un moviment endavant i en­ darrere, com si anessin a caure, emprenien un altre cop la desfilada tots alhora, sense destí fixat, vigilant els nens i nenes del carrer, giragonsant, mirant­ho tot com si no veiessin res.

La Geganteta sempre sortia la darrera. Els seus saltirons eren més àgils i graciosos que els dels seus pares, que devien ser el Gegant rei Jaume i la Geganta reina Vio­ lant. Ella es movia descarada i juganera quan els pares no la vigilaven perquè era una geganteta petita encara que molt gran. Quan tota la colla de gegants havia fet el tomb per la seua ciutat, tornaven un altre cop cap a la plaça de l’ajuntament i s’hi es­ taven una estona en rotllana, sense saltar ni ballar.

Llavors, la Geganteta arribava la darrera i es posava al mig de la plaça. “Mira, ara ballarà la Geganteta”. Era la delícia dels nens i nenes que encara ens paràvem a fer girar la maneta del piano que hi havia a l’entrada del Baratillo. La Geganteta era ale­ gre, bulliciosa en silenci, amb la cara sempre bonica i llavis vermells. Com que sabia que tothom la mirava començava el seu ball.

Tots els Gegants esperaven quiets, veient­la ballar. Els Gegants Moros, amb el seu cabell tan negre, el Gegant rei Jaume, la Geganta Violant i els Gegants sense nom.

Un dia, la Geganteta va ballar al meu davant. Mentre girava, el seu vestit blanc es bufava i quan va acabar, em va fer una petita reverència. A l’alçada de la seva cintu­ ra, el seu vestit era més prim, tan prim, que vaig veure un cap que també em mirava.

Era una Geganteta amb un homenet a dintre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 16

DELS DIARIS

Madrid, 18 d’octubre de 1939. Feia cinc mesos i mig que havia conclòs la Guerra Civil Espa­ nyola (1936­1939), i un mes i mig que s’havia iniciat la II Guerra Mundial (1939­1945). El con­ sell de ministres del règim franquista celebrat aquell dia, ordenava la creació del Instituto Nacional de Colonización. Aquest instrument, durant el seus trenta dos anys d’existència (fins el 1971), fundaria dotzenes de pobles de colonització arreu de L'Estat espanyol. Pobles creats al mig del no­res destinats, exclusivament, a l’activitat agroramadera. Pobles nous, però que curio­ sament, reproduïen els esquemes atàvics (socials i econòmics) que imperaven en el subdesenvo­ lupat medi rural espanyol.

Els pobles del NO­DO Els pobles de colonització del franquisme serien un tema recurrent del NO­DO. La gran majoria van ser fundats durant els duríssims anys de la postguerra i en aquella indecent publicitat en blanc i negre, se’ls presentava com un gran èxit del règim. Però la realitat seria ben diferent. Els pobles de colonització del franquisme es van crear inspirats en l’ideari polític falangista, i serien el paradigma del silenci imposat pel règim. I serien creats per la necessitat de pal·liar l’autarquia i l’aïllament que l’escenari internacional havia imposat al règim franquista. I no, com pregonava el NO­DO, per a dotar de recursos els pagesos sense terra i expandir els conreus de regadiu.

Qui és qui?

El Instituto Nacional de Colonización no era, ni tan sols, un projecte del franquisme. Era, bàsi­ cament, la transformació del Servicio Nacional de Reforma Económica y Social de la Tierra, Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS creat durant l’etapa republicana. Aquesta transformació, que anava més enllà d’una simple ope­ ració de maquillatge, seria obra del destacadíssim falangista Raimundo Fernandez Cuesta, que havia estat amic personal de José Antonio Primo de Rivera (el fundador de la Falange) i que va ser nomenat ministre d’Agricultura (malgrat que era oficial de marina) del primer govern fran­ quista, en plena Guerra Civil. Amb aquestes dades, queda fora de qualsevol dubte la càrrega ide­ ològica d’aquella iniciativa.

Plànols de l'ajuntament i de l'escola d'un poble de la colonització.

Font: Ministerio de Agricultrua, Pesca y alimentación

El Instituto Nacional de Colonización a Catalunya A Catalunya, l’INC crearia quatre pobles de colonització: Villafranco del Delta (actualment, i a iniciativa dels seus veïns, Poblenou del Delta), al Montsià; i Sucs, Gimenells i el Pla de la Font, al Segrià. Tots aquests assentaments responien al mateix propòsit, i tots tenien un mateix traçat urbanístic i arquitectònic, que els faria inconfusibles i, fins i tot, els estigmatitzaria. Una plaça que feia les funcions de distribuïdor i que, generalment, allotjava l’ajuntament pedani i la parrò­ quia sufragània. I carrers estrets formant illes rectangulars on s’hi disposaven les cases de les famílies pageses. Cap concessió a la cultura, més enllà de la taverna i, en ocasions, del cinema.

El Poblenou del Delta El Poblenou del Delta, és probablement, el cas més excepcional perquè és l´únic que va ser creat a peu de mar. I, d’altra banda, és un cas molt paradigmàtic d’aquelles iniciatives, tant en la com­ posició de la seva societat com en la funció econòmica que se li va reservar. L’any 1949, encara en plena postguerra i amb un règim políticament i econòmicament aïllat Franco a instàncies del lla­ vors ministre d’Agricultura, el també falangista Carlos Rein Segura (que mantindria una curiosa relació Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS amb les industries cervesera i tabaquera), convertia el Delta en zona colonitzable. De forma immedia­ ta es van parcel·lar uns terrenys pantanosos i s’hi van distribuir 280 famílies, que malviurien en precàries condicions fins que, passats set anys (1956) es completaria l’edificació del poble.

Plaça de l'església d'un poblat de colonització.

Font: Arxiu Històric de Lleida

El poble El 1956, el règim franquista va lliurar les claus de 96 cases d’un projecte inicial de 127, detall que revela que, si bé l’experiència no va impulsar un abandonament massiu, tampoc va generar expec­ tatives més enllà del grup social format per les famílies pioneres. Però el que en realitat els van en­ tregar va ser un barri sense ni tan sols els equipaments bàsics d’un poble del franquisme: l’ajuntament pedani, la parròquia sufragània, l’escola primària (la Escuela Nacional), i el centre so­ cial (la taverna i el cinema) no es construirien fins passats uns anys. Aquests detalls són molt reve­ ladors perquè desemmascaren el fals mite que els pagesos de colonització eren afectos al régimen.

Les cases Les cases de colonització mereixen un capítol a part. Serien una mostra del sincretisme que, des del primer moment, es va produir entre la sociologia franquista i la cultura atàvica de la picares­ ca hispànica. És a dir, una barreja d’incompetència, de xuleria i de corrupció. Les 273 famílies pageses (hi havia 7 baixes respecte el 1949) van ser allotjades en cases de dues mesures estàn­ dard (54 i 98 m2) edificades, incomprensiblement, sobre terreny al·luvial, que obligaria a fixar­ les amb plaques soterrades de formigó. En aquest punt cal esmentar que, en aquell moment, el ciment era un producte teòricament controlat, però reveladorament era objecte d’una brutal es­ peculació en mans dels afectos al régimen.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS Els desnonaments Les primeres famílies del Poblenou procedien, en gran mesura, d’un desnonament massiu que s’havia produït en les propietats de Damián de Oriol Amigo de Ibero (el principal latifundista del Delta). Ori­ ol ja havia intentat desnonar els seus arrendataris l’any 1935, poc després que el govern de la Repú­ blica (en mans d’un tripartit de dretes) hagués intervingut la Generalitat, i hagués deixat sense efecte les lleis agràries catalanes. El triomf de les esquerres i la restauració del govern de la Generalitat en les eleccions generals de 1936, ho impediria. Però l’any 1940, amb el canvi de règim provocat pel resultat de la Guerra Civil espanyola, Oriol aconseguiria desnonar els pagesos.

Matar tres pardals d’un tret

Plànol de la botiga del poblat de colonització Font: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación

Entre 1940 (data dels desnonaments) i 1949 (data que es declara el Delta zona co­ lonitzable), els desnonats per Oriol Amigo de Ibero, van viure en una mena de llimbs jurídics, conreant zones pantanoses sobre la línia de la costa que eren propietat de L'Estat. Amb la iniciativa colonitzadora del Delta, el règim franquista matava no dos, sinó tres pardals d’un tret: regularitzava la situació dels pagesos imposant­los uns cà­ nons per l’ús de la terra; posava noves ter­ res en producció confiant tot l’esforç als pagesos (inicialment el regim franquista no hi va invertir, pràcticament, ni un cèntim) i, sobretot, consagrava —de forma definiti­ va— els desnonaments perpetrats per Oriol Amigo de Íbero.

El poder als pobles de colonització La relació entre el latifundista Damián Oriol Amigo de Íbero i el règim franquista és molt reveladora.

L’any 1952, el dictador Franco el va nomenar marqués de Santa Coloma. No sabem per quin motiu li va ser concedit més enllà del fet que, per raons òbvies, devia ser un dels afectos al régimen més radi­ calment inquebrantables de la zona. Però sí que sabem que va formar part activa de la cadena d’oligar­ ques del territori que actuaven com a capitostos del règim. En aquell món al revés del franquisme, el desnonador seria elevat a la categoria de marquès i, segons les fonts, “l’amic” dels arquitectes i dels constructors, José Cervera, seria nomenat primer alcalde pedani de Villafranco, poble de NO­DO. Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 20

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Castell de Cabrenç o de Serrallonga No resten més que runes que encara es poden veure prop del llogarret rossellonès de Serrallon­ ga, encimbellades en un esquerpat turó que es troba prop de Costoges, sobre la ruta de Prats de Molló a Arlés. Havia pertangut als senyors de Serrallonga. La muntanya on és emplaçat, abans havia estat domini de bruixes i dimonis; el senyor de Serrallonga amb el seu braó els va esquivar i va dedicar la seva capella a sant Miquel, per estar així més segur contra les males arts. Mentre hi hagué la imatge d'aquest sant a la capella, els mals esperits no pogueren campar per allí; però una nit, quan el castell ja estava abandonat pels seus senyors, el diable envià una tempesta i amb ella un llamp terrible caigué a la capella i la destruí. Els veïns, tement per la imatge, l'anaren a treure, i des d'aleshores que el castell és altra vegada cau de les bruixes del Canigó, que hi van a fer llurs àpats i consells, presidides pel diable.

El senyor de Serrallonga era molt dur i sever amb els seus vassalls, els quals tractava amb gran rigor i tancava en les terribles presons del castell. N'hi havia de cinc menes: la presó estreta i fosca on no entrava aire ni llum, que era la mi­ llor; una altra, formada per un pou d'aigua pro­ fundíssim en què contínuament queia aigua damunt del cap dels pobres castigats, els quals havien de bombar­la sense parar mai, car s'hauri­ en ofegat. La tercera presó tenia per sostre una espessa capa de plom que, amb la xardor del sol i l'escalfor que llançaven els mateixos presos, s'anava fonent i queia ardent i gotejant damunt de la testa dels pobres encarcerats. Eren aparedats, tan sols treien el cap per dalt, per on els donaven menjar; dintre d'aquell estret clos, on no es podien bellugar per res, havien de fer llurs necessitats, els excrements es corrompien i els anaven consumint. La darrera consistia en un pou molt profund on mai no entrava la claror, tot ple de serps, llargandaixos, escorçons i altres animals nocius que es cargolaven pel cos del pobre que hi era tancat i el rosegaven fins a matar­lo.

Aquestes presons eren qualificades d'inferns per indicar el sofriment que s'hi patia; la darrera era tinguda com la més terrible i pitjor i era coneguda pel "quint infern", mot que ha passat a pren­ dre un caràcter proverbial per significar una cosa terrible i indesitjable. Els pobres que hi morien eren llançats després cingles avall carregats de cadenes. Els pastors i la gent del veïnat encara creuen veure ossos d'infortunats estimbats en certes pedres i relleus del terreny.

Joan Amades Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 21

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Castell de Rosselló Més enllà de Perpinyà, prop del poble del mateix nom, es troba aquest castell, encimbellat en una alterosa muntanya. Havia estat també del senyor d'igual nom. La seva muller, Saurimonda, era de bellersa incomparable. El caavaller Ramon era molt gelós; en tots els nobles i senyors que freqüen­ taven la seva residència i parlaven amb la seva esposa o tan sols se la miraven, ja hi veia un rival.

Rondava el castell un galant trobador, Guillem de Cabestany, que va sentir per Saurimonda una certa atracció; li dedicava exquisits i delicats versos, que, escrits en discreta lletra, feia arribar a les seves mans per mitjà d'un pom de flors. Les paraules tendres i delicades del trobador feren néixer al cor de la dama simpatia per ell, car estava avorrida de la gelosia del seu marit. El tro­ bador ho comprengué i, encès d'amor, dedicà a Saurimonda les trobes més ardents. Per dissimu­ lar el seu afecte ideà una dama imaginària, a la qual dedicava les seves trobes l'anomenava Licoris. Ramon de castell Rosselló sospità els amors del trobador i un dia el tancà en una cambra i el subjectà a un estret interrogatori. Però el trobador fou prou hàbil per evadir el cas: digué que, en efecte estava pres de forta passió amorosa per una donzella anomenada Agnès.

Les paraules del trobador no convenceren el cavaller, el qual no parà de furgar fins que arribà a trobar amagat en una arquimesa de la seva esposa el billet amorós que el de Cabestany li havia enviat amb les flors. Davant d'aquella prova la gelosia de Ramon va arri­ bar al seu major grau. Féu prendre el trobador pels seus criats i ell mateix el travessà amb la seva espasa i li tragué el cor, el qual cuinà amb el major zel i el féu servir a la seva esposa. Mentre aquesta va menjar­se'l, amb cert recel, puix que sospitava o pres­ sentia quelcom estrany, el cavaller estigué present per veure quin efecte li faria. Un cop se l'hagué acabat, Ramón preguntà, amb ira, si li havia agradat el cor del trobador, i ella li respongué que sí, que l'havia trobat dolç com cap altra cosa del món i que, per la boca on havia passat el cor del seu amant, res més no podia passar­hi. Dit això, va llençar­se per la finestra des d'on escoltava les trobes del seu galant.

El rei Alfons II d'Aragó féu penjar Ramón de Castell Rosselló per bàrbar. Els familiars del troba­ dor Guillem de Cabestany, que vivien a Salou, van recollir el cadàver de llur parent i li feren construir una tomba monumental, a la qual posaren aquesta inscripció: "Més morts causen les baixes passions que l'espasa i les epidèmies".

Joan Amades Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 22

RACÓ DE CONTES I LLEGENDES Castell de Besora El seu senyor era dur i abusiu amb els seus vassalls i els exigia estretament tots els mals usos, especialment el que li donava dret damunt de les mullers dels seus subordinats. Per evitar aques­ ta vexació les noies fadrines van jurar no casar­se, i, en testimoni de llur decisió, firmaren un do­ cument, el qual ha estat guardat molts anys a la Clareda i, segons veu popular, en fa pocs que ha passat a un arxiu de Barcelona. La firma de les fadrines de Besora féu que els minyons es cre­ guessin en el cas de prendre mesures, puix que no podien casar­se amb cap noia de la població.

Per parlar de l'assumpte es reuniren en un camp situat darrera de can Prat i van acordar, per voler de tots, matar el senyor de Besora. Com que era un gran amant de la cacera, el van convidar un dia a fer una partida, i ell de seguida ho acceptà. Al cap de poca estona de començada va alçar­se una llebre i tots es van reunir per tirar­li, però els fadrins, en lloc d'engegar contra la presa, ho feren contra el senyor, que caigué mort al moment.

La justícia va intervenir en el fet, i tots els fadrins, molt ben avinguts, en ésser interro­ gats van contestar el mateix. Entre ells i el jutge es canvià el diàleg següent: – Qui l'ha mort? – No ho sabem.

– Qui li ha tirat? – Tot Besora plegat.

– Per què? – Perquè hi era de massa.

La justícia no pogué castigar ningú. Del lloc on va caure mort el senyor de Besora, que fins ales­ hores s'havia anomenat simplement el collet, va dir­se'n el "collet de hi era massa". Del camp on es va reunir els fadrins per acordar la mort del senyor, passà a dir­se'n "del mal consell". En aquest camp hi ha una porció de terreny que no lleva i on cap planta no arrela: és precisament el lloc ocupat pel jovent en prendre l'acord.

Joan Amades

Extret de: festa.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 23

INDRETS PROPERS En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi i de pobles veins, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

La Balma de l'Espluga de Mura

1 1

Una espluga és una cova. I d'aquí topònims com Esplugues del Llobregat, Espluga de Francolí, etc. Tota una curiositat etimològica, derivada del llatí vulgar speluca i/o llatí clàssic spelunca.

2

Així doncs, la Balma de la cova o de l'Espluga és una balma, òbviament, però no és molt lluny de ser considerada com una cova, de petites dimensions. Vista a primer cop d'ull, impressiona pel gran rocam calcari que la precedeix, i ens mostra una bona lliçó d'història.

El trogloditisme va ser ben viu al Bages Els homes i dones prehistòrics van escollir les cavitats naturals, com a refugi o habi­ tatges, més o menys temporal, això ja ho sabíem. Però, 3sort d'aquestes en temps de turbulències històriques i penúries econòmiques, que van fer de caliu a famílies sen­ 3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 24

INDRETS PROPERS ceres. La Balma de l'Espluga és un combinat de tots aquests ingredients, ben amanits.

Situada a uns 20 minuts de la Font­Balma de la Pola, la Balma de L'Espluga podria donar testimoni contemplatiu de la història cisellada en aquesta preciosa terra.

Un espai, on poder parlar als més petits, del gran salt transformatiu dels homes i dones de la prehistòria. Un temps evolutiu, envers el neolític, de caçadors a recol·lectors i pa­ gesos. Malauradament, també un espai, per parlar d'un altre tipus de troglodites, els dels "bàrbars" del segle XX. Colla de descerebrats, que sense mirament i amb falsos ar­ guments, han atemptat directament contra el patrimoni natural, geològic i arqueològic del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Un territori explotat, gairebé fins al seu últim reducte. Tocant 1982 es va aplicar un nou pla d'ordenació, a causa del des­ mesurat creixement dels espais urbanitzats i de la tala indiscriminada d'alzines i roures.

Poc després, l'any 1987 va ser declarat Parc Natural, per decret de la Generalitat de Ca­ talunya, però els senyals del maltractament ja eren presents.

La Balma de l'Espluga va ser indiscriminadament castigada, en post dels ànims de lu­ cre. Un espai d'un importantíssim valor històric, va ser obviat, excusat i malmès, sen­ se cap respecte. No s'hi va impulsar cap intent de rehabilitació, ni de la seva memòria, ni del seu record. Les úniques intencions, encaminaven vers l'explotació econòmica.

La grollera reconstrucció de l'espai obrat, sobre el 1980, es va portar sense cap criteri històric. Sembla ser que una petita filera d'Opus Spicatum, característic d'un temps passat, va queda mig soterrada, sota la nova construcció de pedra i ciment del balmat.

Avui dia, dos vestigis obrats són a anys llum del mas que conformava aquest espai.

Només queden les ruïnes de dues cledes per arrecerar el bestiar. Uns pobres animals torturats fins l'últim alè, en el traginar de troncs amunt i avall, pels voltants de la fin­ ca de Matarrodona, propietària d'aquesta balma en aquell temps.

Pel record, hi ha qui afirma, que una de les mu­ les va caure exhausta i encara està enterrada davant la porta de la construcció de ponent.

Carol Paez

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 25

LLENGUA CATALANA

Què és un Palídrom?

Un palíndrom (del grec palíndromos, que torna enrere, que va i ve) és una paraula, frase o grup de paraules les lletres de les quals es repeteixen en el mateix ordre quan són llegides en la direcció inversa. Usuals en els jocs de paraules, es coneixen també com capicues, si bé aquesta denominació s’utilitza més pels números que reuneixen la mateixa condició. S’anomenen bifronts aquelles paraules que llegides en direcció contrària també tenen sentit però amb un significat diferent: Roma i amor.

En genètica s’anomena palíndrom un segment d’ADN que es pot llegir en les dues direccions.

Des de 1987 existeix una associació nascuda a Catalunya que agrupa els palindromis­ tes d’arreu, el Club Palindromista Internacional.

En català existeixen els següent palíndroms: A Calaf, l’Acili. si li cal, fa laca.

A casa cal refer la casaca.

A Cartago, Gog atraca.

A Cornellà, Tània i Aina tallen roca.

A flacs ell escalfa.

A Dènia ve l’Eva i neda.

A Gavà la gent nega la vaga.

A Itàlia mai la tia.

A la “citè” te tic Alà.

A la bala, a la babalà alabala.

A la galera farè la gala.

A lloar a Déu, que darà olla.

A massissa massa, massisa mà.

A soca, a cops es poca cosa.

A Tirana mana Rita.

A tort, ella la fa la lletrota.

A un inodor rodó, ni nua.

Ací Pere repica.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 26

LLENGUA CATALANA Ací, manual, la Berta treballa una mica.

Ada separarà la rara pesada.

Ai,,,! Foc a la còfia…!

Allà, per ara, per paga prepararé palla.

Ara Caí, pesarà sèpia cara.

Ara, Jep, Martí trampejarà. És pacífica? Pse…!

I ara calla, carai! És a la gorga groga l’ase.

L’avi la veu que val, … i val!

La lluna: gros òrgan ullal.

Lúcid, irònic, i no ridicul.

Se li veu que vil és.

Serà fina? Ja ni fa res!

Sola, la Sara darà sal a l’ós.

Stop! Ara pots.

Té llet al clatellet.

Tip, el pastor ara fara rots a ple pit.

Té tara: baratet!

Tira’m anís a la sina, marit.

Tramaran anar a Mart.

Un avi salta l’atlas, i va nu

Les cinc vocals En català hi ha 277 paraules que tenen les cinc vocals una vegada cada una. No n’hi ha cap, però, que les tingui per ordre alfabètic, i només quodlibetal les té en ordre alfabètic invers. La més curta és ouaire, i la més llarga constructivament.

Toni ­ Curiositats.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS

Pous de glaç a Vacarisses i municipis propers A Vacarisses hi havia dos pous de glaç, dins la finca dels Ubach. Però a Olesa també n'hi havia un, situat a les Illes. Del pou de glaç olesà només en resta la meitat, conseqüència d'una de les moltes avingudes del riu Llobregat que ha sofert la zona. És situat en un declivi encarat al nord, cosa lògica en un pou de glaç. És al mig d’una omeda, ben conservada, sens dubte de les poques que encara queden a Catalunya, a causa d'una malura (la grafiosi) que afecta des de fa bastants anys els oms. Per sobre d'aquests oms, alguns d'ells molt grans, hi ha un estatge de roures mar­ tinencs. A més de la importància històrica del pou de glaç, l'indret té molt d'interès ecològic en ser aquest un dels últims reductes de vegetació natural de la plana fluvial olesana.

Pel que respecta al pou de glaç d'Olesa, s'ha de dir que és de forma cilíndrica i rematat en cúpula. Fa uns 6,5 metres de diàmetre i és molt alt també, cosa de 7 metres (exactament fa de mal de dir per la runa del fons). Se li calcula, doncs, una capaci­ tat aproximada de 230 metres cúbics. Les pa­ rets són de pedra unida amb morter. La cúpula, en canvi és feta amb la tècnica de la pedra seca (tot i que hi ha una mica de morter). Moltes de les pedres que componen la cúpula i la part alta de les parets són de travertí, un tipus de roca calcària poc densa, amb la qual cosa s'estalvia­ va pes. Fa la sensació de ser una bona obra de construcció. Tanmateix la força de l'aigua no Foto: Jaume Morera respecta arquitectures.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS No sabem de quan data la seva construcció. Hi ha dues possibilitats: que fos una construcció del segle XVI o XVII i que se'n vingués de seguida avall a causa d'una crescuda del riu, o bé que ha­ gués estat bastit a les primeries del segle XIX. M'inclino per la segona hipòtesi, que caldrà con­ firmar amb alguna font documental o algun mètode de datació. En qualsevol cas, no era funcional durant el segle XVIII ja que no apareix en cap dels cadastres d'aquest segle. Igual­ ment, en les respostes que dona Joan Boada al qüestionari de Zamora, no consta l'existència de pous de neu a Olesa.

El pou de Glaç de Dalt de l'Obac (Vacarisses)

En un temps en què no hi havia mitjans de producció artificial de gel ni aparells frigorífics, l'única manera d'obtenir aquest producte era aprofitant el fred de l'hivern i conservant el gel que es formava de manera espontània (normal­ ment en basses adients i a vegades fins i tot amb neu premsada).

Aquesta conservació es feia en pous situats en obagues o indrets fresquívols.

A l'Arxiu Històric Municipal d'Olesa de Montserrat, concretament al volum 60 dels Arrenda­ ments del Comú, hi ha uns quants contractes d'arrendament del servei de subministre de gel a la vila d'Olesa.

El primer arrendament és de l'any 1773 i fou signat l'11 de maig per Bonaventura Serra, notari públic d'Olesa. El títol del document és aquest: "Arrendament de la neu ô glas fet y firmat per los Señors Regidors de la vila de Olesa de Montserrat â favor de Pau Llopart pages natural del lloch del Bruch vuy habitant en Esparaguera". Aquest arrendament no era cap negoci: "en con­ cideracio de no haver trobat persona alguna que haja ofert dita ô postura en lo infrascrit arren­ dament en las moltas vegadas que ha anat publicament a la crida". Tanmateix es va oferir Pau Llopart, "que ell tindria lo abast de la neu ô glas per lo consum de la vila y terme y passatjans y que donaria aquella â raho de quatre maravedissos la lliura com no hagues de pagar preu de dit arrendament".

L'any següent es fa l'"Arrendament de la venda de neu fet, y firmat per lo Magnifich Ajuntament de Olesa, â favor de Miquel Dinarés, y Trullás trejiner de dita vila per lo temps que va des del dia 24 de maig fins al dia de tots los sants per preu 21 lliures, 5 sous, 6 diners". Aquest docu­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS ment era en poder del notari Bonaventura Serra el 15 de maig de 1774. Se li concedeix al dit Sr. Dinarés l'arrendament amb diversos pactes. El primer era "que lo dit arrendatari hage de tenir en dita vila de Olesa tota abundancia de neu, ô glas tant per los habitants de dita vila, y son ter­ me, com per los passatjers, y forasters, que transitarán, y per lo señor Marques de Castellbell".

El segon deia "que dit arrendatari hage de donar la lliura de la neu, ô glas â rahó de quatre ma­ ravedissos". Encara se li imposaven altres condicions, però també "dits Señors Regidors donan ple poder, y facultat â dit arrendatari de poder vendrer vi fret ab neu, tant de claret, com blanch â tassas". Algun avantatge havia de tenir, i més quant el negoci de la neu no era tal negoci. És interessant, en aquest arrendament, la referència al marquès de Castellbell, que aleshores era Jo­ sep Amat i Junyent. No sabem si el gel seria per a ell o era destinat al seu germà Manuel, més conegut com el virrei Amat, que aquell any 1774 ja preparava el seu retorn a Catalunya i s'estava construint en terme d'Abrera la Casa de Vilalba, fa pocs anys enderrocada.

L'arrendament del 1781, atorgat també pel notari Bonaventura Serra, amb data del 27 de maig, s'encapça­ lava així: "Arrendament, o, facultat de vendrer la neu o glas en la vila de Olesa de Montserrát bisbát de Barcelona, fet y firmat per los Mag­ nifichs Regidors de dita vila de Olesa, a favor de Pau Xairó pages de la propia vila". En el contracte es diu que després d'"haver fet ex­ posár en lo encant publich tabla y corredor mediant lo arrendament El Pou de Glaç del Guitart, a Terrassa, de la neu, o glas de la present vila camuflat en el paisatge. de Olesa, en diferents ocasions, y no haverse encontrát persona alguna, qui hage offert dita, ni postura alguna", el Sr. Pau Xairó s'ofereix a vendre el glaç a raó d'un quarto la lliura a condició que els "dits Señors Regidors lo afranquirian de pagár quantitat alguna de preu de dit arrendament".

El següent contracte d'arrendament és de l'any 1783 i s'havia signat el 30 de juny en presència del notari Serra. Començava així: "Acte del abast de la neu, o, glas fet y firmat per lo Magnifich Ajuntament de la vila de Olesa de Montserrat bisbat de Barcelona a fabor de Francisco Jener treginer de la mateixa vila". El negoci és tan ruïnós que ni gratuïtament el vol ningú. L’Ajunta­ ment ha de donar a l’arrendatari el que diríem avui una subvenció: "Attenent, y considerant ha­ ver subastat en lo encant publich lo arrendament, o, abast de la neu, o, glas de la present vila per differents dias, y no haverse encontrat postor algun que hage offert dita, o, postura alguna Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS per dit arrendament ni menos haver ofert ni dit abast sens pagar preu algun, y atesa la urgencia y necessitat publica en esta vila per raho de les execives calors que en ella se experimentan, y temerosos los Señors Regidors que tal vegada nos propaguian en dita vila las moltas enferme­ dats que alrededor de dita vila se experimentan; y haventse ofert lo intrascrit Francisco Jener donar lo abast en dita vila de neu, o, glas donant li los dits Señors Regidors la quantitat de vint y sinch lliuras de ajuda de cost per dit abast".

L'últim contracte d’arrendament que trobem en la carpeta corresponent de l'Arxiu Històric d’O­ lesa de Montserrat és de l'any 1789 i duu data de 28 d'octubre. L'arrendament és a favor de Mi­ quel Matas Salvà i també és legalitzat pel notari Bonaventura Serra. L'Ajuntament ja ha trobat la solució: concedir l'arrendament de la neu juntament amb l’arrendament de l’hostal, que aquest sí que era negoci. Però per si un cas, li fan a l'arrendatari un contracte per quatre anys. A continua­ ció són transcrits directament del manuscrit original alguns fragments d'aquest contracte. L’ar­ rendament se li concedeix a Miquel Matas "per preu de dos centas noranta y quatre lliuras deu sous, a rahó setanta, y tres lliuras dotse sous, y sis diners per cada any pagadoras al clavari, ó majordom de la vila". El principal requisit del contracte és aquest: "També sapia lo arrendatari que haurá de tenir en dita vila y casa del hostal lo abast de la neu, ó glas per los particulars, y havitants en dita vila, y forasters en dits quatre añs y cada any, y tindrá obligació de tenir dit abast desque los regidors li donaran abis fins lo die quinse de octubre". Una condició important és la referent al preu de venda: "També sapia lo arrendatari, que lo preu, ó veneduras de la neu, ó glas li donan á rahó de quarto per lliura, y hage de vendrer aquella á lliuras y mitjas lliuras".

Una altra de les condicions exigides ens permet conèixer d'on provenia el gel: "També sapia lo arrendatari que haurá de tenir lo abast de dita neu, ó glas en los pous den Pasqual del Bruch, den Ollér de la Guardia de la vila de Monistrol del bigoti, del Ubach de Vacarissas, y del Ollér del Mas ó Salellas del Guitart y Ribatallada, y no haventni en dits pous no estará obligat en dit abast". S'eximeix de la seva obligació en cas de crescuda del Llobregat (condició que també fi­ gura en els anteriors contractes): "També que en cas que la vinguda de las aiguas en lo riu de Llobregat impedissen lo pas de conduhir la neu, ó glas en dita vila, en tal cas no pugan executar a dit arrendatari". Vol dir l’execució de les multes amb què eran penats els arrendataris si in­ complien el contracte.

Aquest darrer contracte d'arrendament és interessant de cara a conèixer els pous de glaç de la zo­ na que estaven en funcionament a finals del segle XVIII. Dels pous esmentats conec bé els dos de l'Obac, el del Guitart i el de Ribatallada. A continuació faré un comentari de tots ells. Els ano­ menats de l'Obac, situats en l'antiga propietat dels Ubach, són dos: el de Dalt i el de Baix, cons­ truïts respectivament el 1706 i el 1760, amb una capacitat de 232 i de 155 metres cúbics. El del Guitart (masia del terme de Terrassa situada al massís de l'Obac) és el més gran de tots, amb una capacitat d’uns 600 metres cúbics, molt ben conservat. Amb el document referenciat queda de­ mostrat que la seva construcció és anterior a l'any 1789. El de Ribatallada, també en bon estat de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS conservació, es troba al torrent del mateix nom, molt a prop del pantà de Ribatallada i no gaire lluny de Sant Julià d’Altura. El pou de glaç de can Pasqual, al Bruc, està en un estat molt defici­ ent de conservació. Pel que fa al de Monistrol, es desconeix la seva ubicació, i si té a veure amb el que hi havia a Montserrat, prop de Sant Jeroni.

Per una altra banda, en les respostes al qüestionari de Zamora, precisament del 1789, només dos pobles del Baix Llobregat declaren l'existència de pous de glaç. Un és Martorell: "Hay posos de nieve que son de particulares, pero el arriendo de dicha nieve es propio del Comun por privile­ gio de la Ylustrissima Contesa de Benavente, Señora de las baronías de Martorell, etc., consedi­ do a los 4 del mes de Enero de 1603", segons la resposta que va donar Sebastià Santacana el 14 de juliol de 1789. L'altre és el Papiol: "Se encuentran dos pozos de nieve, pero no están corrien­ tes", és a dir, que no estaven en funcionament.

Extret del llibre: Escarxols i paparotes (1997)

Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona

Casa­palau que el virrei Amat del Perú tenia a Abrera (Can Vilalba) i que va ser enderrocada al·legant un mal estat. Manuel d’Amat i Junyent, Virreu del Perú va en­ carregar la casa des de Lima el 1767 i a Vilalba va residir el seu germà Antoni d’Amat.

Font: Carles X. Pons

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

El valor del silenci

Ni la millor cançó del món iguala el poder de la quietud, que aporta beneficis al cor i al cervell. Quantes vegades hem sentit persones que parlen cridant! Les cases estan plenes de pantalles i abaixar el volum no està de moda. Els joves viuen en un ambient de soroll que altera la seva capacitat de memòria i aprenentatge.

El silenci facilita el control de la tensió arterial, disminueix el risc cardiovascular, preve­ nint, per tant, malalties al cor i ictus, i predisposa als beneficis d’una vida reflexiva. Una vida intel·lectual activa que requereix concentració i, per tant, silenci, compleix un paper protector a les neurones. Ja sabem que un nivell educatiu alt es vincula a un menor risc de patir alzheimer.

No fa falta aïllar­se, ni molt menys, n’hi ha prou amb viure una vida normal amb especi­ al atenció a la calma. Silenci és llegir, pensar, no deixar­se portar, parar­se si és necessa­ ri, escoltar per aprendre... és una actitud davant la vida. La paraula pot transformar la realitat, però només el silenci ens transforma a nosaltres mateixos.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Passejant pel nostre País, he trobat un petit nombre d’ermites i d’esglésies rodo­ nes, o circulars, que m’han atret l’atenció i, a través de la informació cercada en les biblioteques i arxius, he completat el treball que us presento.

No totes es conserven en bon estat i, al­ gunes, encara es mantenen tant malme­ ses com el dia que les van descobrir.

Enric Sánchez­Cid

N’hi ha hagut una, la Rodona de Vic que encara fa més pena quan ens assabentem que, pel fet de no arribar a una bona entesa el govern de la ciutat i el bisbat, han tirat pel mig i, després de la descoberta, han tornat a amagar les restes, per vergonya, sota el paviment. Això sí, l’han cobert amb un mosaic urbà de color vermell. S’han donat diferents explicacions, però no s’han d’obli­ darles conclusions a què arriben les persones de la rodalia de la capella, quan se’ls demana una informació més propera: fa pensar...

Els arqueòlegs han trobat temples circulars prehistòrics al centre del nostre continent que han posat al descobert la civilització més antiga d’Europa. Aquesta investigació revela el grau de desenvolu­ pament a què arribaren amb estructures monumentals, al mateix temps o, fins i tot, abans de l’antic Egipte i Mesopotàmia. A través de les troballes, suggereixen que entre 4800 aC i 4600 aC es deuri­ en haver construït centenars d’estructures circulars religioses monumentals en gran part del territo­ ri que avui ocupen Àustria, República Txeca, Eslovàquia, Baviera i l’est d’Alemanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS Tot aquest complex trobat, sobretot a Dresden (Alemanya), es deuria haver construït uns 300 anys abans de les primeres estructures monumentals del proper Orient. És possible que aquest fenomen fos conseqüència d’un augment del nombre de grups neolítics, que coincidiren prove­ nint dels desplaçaments des de l’Est i de la competència entre ells. A qui rendien culte aquests pobles de la Edat de Pedra en els seus grans temples rodons i perquè foren abandonats, constitu­ eixen un misteri de l’actual moment de l’arqueologia. És curiós que, des del principi de la humanitat, el cercle va lligat a qualsevol de les religions o cultes.

El cercle, o la forma irregular similar, és espontàni.

En canvi, per fer un quadrat, és necessari que la ment estigui preparada per la geometria. A mesura que es va manejant millor la transmissió de les càr­ regues, aparèixer la planta quadrada o rectangular amb teulada a dues aigües. Quan es descobreix el morter o terra armada, el fet de treballar amb motlles limita i obliga a seguir uns certs paràmetres.

La construcció va passar a un moment crític quan a Grècia es descobreix el sistema constructiu amb pilars i llindes: les formes de resistència estructural s’havien tornat lineals, no eren masses, sinó línies que transmetien la força a través de punts concrets. En canvi, a Roma, la corba i la cúpula, resultaven més fàcil de treballar: n’és un exemple el Panteó. A Bizanci, són les cúpules, les petxines i els arcs els que manen en la construcció dels temples (Santa Sofia). En un nivell més modest, també s’utilitza en el romànic, amb les plantes quadrades o rectangulars i, més, amb l’estil imposat pels Templers amb la secció àuria i el número φ. Quan s’arriba al renaixe­ ment i al neoclàssic, la planta quadrada amb coberta inclinada s’imposa.

Sempre hi ha hagut un cert paral·lelisme entre la simbologia usual d’una determinada cultura i/o religió i la seva arquitectura. Per a moltes cultures, quasi bé sempre, la simbologia de la religió és determinant en la seva arquitectura. En el Neolític apareixen els cromlecs, és a dir, aquells cercles de monòlits que rodegen un menhir, dolmen o tomba megalítica.

Per al cristianisme primitiu, el cercle és el símbol de l’eternitat de Déu, i amb aquest significat ha arribat fins els nostres dies. Exemple és la forma rodona de la cripta del Pessebre de l’esglé­ sia de Sant Miquel de Cuixà. El Cristianisme edifica grans basíliques, però no gaire lluny d’elles es construeixen temples de planta rodona. En general, domina la idea que la forma de la planta, rodona o quadrada, és una resposta tècnica a las necessitats funcionals i estructurals de l’època i molt depèn del suport del material que s’utilitzi. Comentant­ho amb mestres d’obra locals, han coincidit, què és més senzill bastir una cúpula que un pòrtic o teulada plana d’una o dues aigües.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS Donant una ullada a qualsevol cultura que ha existit sedentària, s’aprecia que hi ha hagut molta tendència a bastir l’habitacle en forma de cilindre i amb un con o cúpula, com a coberta.

Quan es va començar a utilitzar millor la transmissió de càrregues, apareix la planta quadrada o rectangular amb la teulada a dos vessants.

No diré pas que totes ho siguin, però hi ha capelles rodones, com Sant Sebastià de Sallent del Llobregat i Sant Vicenç de Lluçà, per exemple, que es pot assegurar sense dubtar­ho, que te­ nen un origen militar. La seva situació geogràfica posa en evidència la ubicació estratègica que deuria tenir en aquella època de la conquesta dels territoris per part dels exèrcits dels Comtes de Catalunya. Des d’ella s’albira una gran part de la comarca per on es replegaven els exèrcits vençuts, àrabs o hostes cristianes, enemistats entre si. Emplaçament del primitiu punt de guaita que passà a capella castellera, dins del perímetre del Castell.

El senyor més poderós assolia dominar el terreny i, aleshores, s’establia la ratlla més al sud. El territori conquerit es repoblava al mateix temps que l’Església hi posava la doctrina, mitjançant els monjos i sacerdots que bastien els seus respectius centres de culte, al principi modestos.

Quan un nucli de la població dispersa quedava prop d’una construcció militar abandonada i pel fet de trobar­se en més bones condicions constructives (els militars sempre han disposat d’una mà d’obra més barata i en més quantitat), s’utilitzava l’edifici com a parròquia i centre de con­ fluència dels habitants o feligresos, després de les modificacions canòniques obligades. Anys després, al quedar lliure la contrada de enemics, comporta que els governants s’estableixin a la plana, i només resten els petits temples, com ermites, on la fe dels feligresos no l’obliden... fins a cert punt.

S’ha comprovat que s’abandonen més els castells que els edificis religiosos: això s’explica per­ què el comte, repartia les bufetades i, en canvi, Déu, Maria i els sants mai han protestat. Hi ha una excepció: quan el clergue té massa poder, a la petita escletxa que s’obria o s’obre, el poble contesta sense contemplacions. Un altre motiu de construir un edifici de planta circular, ha sigut Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS el funerari, sigui de primera intenció (Santa Magdalena de les Planes i Sant Eudald­Santa Maria de Sorga) o per adaptació posterior amb l’ampliació de la sagrera o altres modificacions.

Cap de les capelles rodones segueixen un estil arquitectònic determinat que, amb més facilitat, podria ajudar a situar­les en el temps. També, de moltes, s’ignora la seva història escrita. Són construccions rústegues, sense ornamentació, senzillament funcionals. Estan bastides mitjançant un mur circular, d’una alçada que oscil·la entre 3,25 m. (Santa Cecília de Torreblanca) i 7,80 m.

(Sant Pere Gros), cobertes amb una cúpula de rebla de mitja esfera i la teulada l’han revestit de lloses de pedra o llicorella.

N’hi ha dotze que tenen l’absis dirigit a llevant: Olèrdola, Planès, Sallent, Lillet, Sull, Cuixà (Pessebre i Trinitat), Sant Bertomeu, Lluçà, Vic, Sant Pere Gros i Sant Jaume Vilanova i unes al­ tres sis: Sant Adjutori, Sant Pau de Bell­lloc, Santa Cecília de Torreblanca, Sant Marc de Bes­ sacs, Santa Magdalena de les Planes, Santa Maria de Sorba, presenten orientació aleatòria.

Capella de Santa Cecilia Prop del poble d’Anyà, a la Nogue­ ra, hi ha la capella de Santa Cecília enmig d’un camp. No es coneixen pas dades històriques d’aquesta ca­ pella però a les rodalies s’hi ha tro­ bat sarcòfags i petits llençols de mur que situen aquestes construccions a l’època visigòtica i, probablement, l’indret fou abandonat amb l’arriba­ da dels àrabs.

Capella del Sant Sepulcre Per la carretera de Vilafranca del Pe­ nedès a Vilanova, es passa per Sant Miquel d’Olèrdola (a mà dreta) i poc desprès, a mà esquerra i senyalitzat, s’arriba a la cruïlla que mena a la fin­ ca particular on hi trobem l’església rodona del Sant Sepulcre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Capella triangular de Planés Situada a la Cerdanya Nord diuen que pot ser un mausoleu erigit a Munusa que havia envaït la Península l'any 711. Una altra versió ens diu que era una capella del Temple, de quan la seva desfeta alguns membres ingressaren en altres ordes religiosos.

Capella de Sant Sebastià Està situada a la vila de Sallent del Llo­ bregat. És una capella romànica, de planta circular i amb tres absis radials.

Queda dins del recinte del Castell. Era l’església parroquial del terme abans de ser capella castellera.

Capella rodona de Can Bassacs Prop de Gironella. En un antic eremi­ tori del segle IX al X. Va ser construï­ da una capella de forma més o menys piramidal, de quasi bé planta rodona, d’uns tres metres d’alçada i excavada dins la roca. L'actual nucli habitat de Cal Bassacs deu el seu naixement a la creació d’una colònia industrial de tei­ xits a les darreries del segle XIX.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS Sant Miquel de Lillet A 3 km. de Poble de Lillet s’arriba al Mo­ nestir de Santa Maria i a prop d’ell hi ha la Capella de Sant Miquel en un petit turó.

Cap la possibilitat que es tractés de la cape­ lla castellera del Castell de Lillet, després d’entrar en desús com a punt de guaita de l’avançament dels exèrcits cristians.

Capella de Sant Sebastià del Sull Pertany al municipi de Saldes. És de les més antigues que es conserven al País. Construïda on ja hi existia una comunitat de monjos. En algun lloc apareix l'opus spicatum. Les restes de la capella de Sull tenen com a taló de fons el característic massís del Pedraforca.

Cripta del Pessebre El monestir benedictí de Cuixà és situat al centre de la comarca del Conflent.

Dins d’ell es situen les capelles rodones conegudes per la Cripta del Pessebre i l’església de la Trinitat, arruïnada. La Cripta del Pessebre, és una obra circu­ lar, al mig de la qual un únic pilar massís aguanta una volta semiesfèrica.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Sant Bartomeu d’Oïsme Vorejant el pantà de Camarasa s’arriba a l’església de Sant Bartomeu. Era una capella castellera que més tard fou parròquia. Forma­ va part del monestir de Santa Maria de Meià.

No és una capella de planta circular, pròpia­ ment dita, però li dóna aquest aspecte els tres absis disposats de forma trebolada.

Capella de Sant Vicenç de Lluçà Pertany a Lluçà, on es troba el Monestir de Santa Maria. A uns 500 m. hi ha el camí que condueix al Mas del Castell, a l’església rodo­ na i a les ruïnes del Castell. La capella romàni­ ca de Sant Vicenç del Castell de Lluçà, té un diàmetre aproximat d’uns sis metres, està co­ berta amb una volta semiesfèrica i amb absis i presbiteri rudimentari.

Capella de San Pere el Gros Prop de Cervera i passat el riu Ondara hi ha la capella rodona benedictina de Sant Pere el Gros. Sempre va tenir una escassa vitalitat i, al segle XIV, comença la seva decadència, quedant com a ermita, mentre l’edifici i el ce­ mentiri s’anaven degradant.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Santa Magdalena de les Planes A 6 km. de Besora, Solsonès, hi ha l’església rodona de Santa Magdalena de les Planes que guarda una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. No se sap que hi hagi documentació sobre el seu origen. L’obra que avui dia és l’absis de la capella, correspon a la primitiva capella de planta circular datada entre els segle IX al X. Capella de Sant Adjutori Sortint de Sant Cugat del Vallès i passant per la Masia Restaurant de Can Borrell, s’arriba a la Capella de Sant Adjutori. Es coneix des de 1120, com a propietat de Sant Cugat. Al segle XIII rep l’advocació de la Mare de Déu del Bosc, però va passar a simple capella amb la davallada de la pobla­ ció i, des d'aleshores, és coneguda com la capella de Sant Adjutori. A partir de l’ex­ claustració dels monjos de Sant Cugat es va abandonar. Fou restaurada amb molta ima­ ginació i amb poca identitat històrica.

Capella de Sant Pau Sis kilòmetres abans d’arribar a Cardedeu, hi ha un trencall que mena a la Masia i restes de l'antic Castell de Bell­lloc, esmentat ja el 1073. La base de l'antiga torre de l'homenatge fou transformada el 1704 en l'actual capella de Sant Pau. L’aparell exterior, cobert en gran part per l’heura, ha estat fet amb palets de riu i fragments de totxo.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

LA MOLA / SANT LLORENÇ DEL MUNT Extret de: transantllorenc.blogspot.com

La Mola és el cim més alt i emblemàtic del massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. També és un dels cims amb una extensió més important. Ocupa unes 3 hectàrees per sobre dels 1.080 metres i fins a 15 hectàrees si es pren com a referència la cota dels 1.050 metres. Això ha fomentat històricament el paper de la Mola com a centre religiós i d'aplecs de tota mena.

Al cim hi ha el monestir benedictí, que ara integra un restaurant i un punt d'informació del parc natural. Des del 30 d'octubre de 1960 també hi ha una taula d'orientació geogràgica, instal·lada per iniciativa del Centre Excursionista de Sabadell i recentment substituida per una més gran.

Els noms de la muntanya Jenori Pujades, a la seva Cronica de Catalunya, publicada l'any 1609, diu que la muntanya era anomenada antigament "Mont Alegre". Però no hi ha cap acreditació escrita d'aquesta referència.

El nom més comú és el de La Mola pel seu planell.

El nom de Sant Llorenç del Munt prové del monestir i es fa servir especialment per anomenar al conjunt de la muntanya o a tot el massis, no tant sols al cim.

Com a curiositat, a principis de la guerra civil, alguns revolucionaris del bandol republicà van rebatejar la monyanya com a Mont Bakunin, com l’anarquista rus.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS Ocupació humana Algunes restes trobades a la riera de les Arenes fan pensar que l'ocupació humana va arribar ja a La Mola al paleolític. Però les proves contrastades més antigues són de fa sis anys, quan es te­ nen evidències que la cova del Frare va ser habitada intermitentment per petits grups de pastors.

Posteriorment la Mola ha estat el destí de diversos grups: – Els religiosos, que celebraven culte en el cim o feien penitència en alguna de les coves o balmes del rondal.

– Els pagesos i ramaders, que han treballat en diversos indrets de la muntanya. El monestir va tenir durant segles els seus conreus prop del cim, l'anomenat Hort dels Monjos. També els masos situats a l'actual contrada Can Pobla van treballar els camps a la cota dels 860 metres. I la màxima extensió de terrenys agrícoles es va assolir als segles XVIII i XIX, quan es van plantar vinyes a la vessant sud­est fins els mil metres d'alçada, entre el camí dels Monjos, el camí de la Senyora i l'inici del camí de la Soleia.

– Els carboners i bosqueters van actuar als indrets amb més concentració d'alzines.

– Els calcinaires i pegaires, és a dir, els responsables de posar en marxar aquests dos tipus de forns. La calç es va produir al voltant de Can Pobla i a la Canal de l'Abella, i la pega es feia al voltant de Cavall Bernat i, fins i tot, va existir una instal.lació prop del cim, segons va constatar Miquel Ballbé.

Carboners davant la barraca. Primera meitat del segle XX

A banda de les persones que pregaven o treballaven, La Mola també ha servit d'amagatall de fu­ gitius que volien evadir­se de les guerres o bé de les forces de seguretat que els perseguien per algun delicte.

En un decret del 1565, l'abat de Barcelona Guillem Cessador resumeix aquesta situación dien que La Mola és "una muntanya molt alta i abrupta, quasi innaccesible als homes, menys als criminals i als que fugen de la vista humana, per a les quals és accesible i moltes vegades infestada d'ells".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS En pocs temps els perseguidors passaven a ser els fugitius i a l'inrevès. No cal anar gaire lluny en el passat per comprovar aquest fet. Durant la guerra civil espanyola, algunes balmes i coves van estar ocupades succesivament per persones d'un bàndol i d'un altre.

La alçada variable del cim El cim de La Mola va perdre 65 metres d’alçada l’any 1913. Fins aquell moment s’havia consi­ derat que la montanya arribava als 1.160 metres, però unes noves mesures van rebaixar la xifra a 1.095 metres.

Però aquesta xifra tampoc no ha quedat com a definitiva. L’any 1988 el Centre Excursionista de Terrassa va tornar a incrementar l’alçada fins a situar­la en 1.104 metres.

Masoveria La història recent de La Mola està marcada també pels masovers que han tingut cura de l'edici anex al Monestir d'ençà la seva restauració per Antoni Vergès el 1871.

1968 ­ 1871: Per encàrrec de l'Antoni Vergés un paleta de Sant Llorenç Savall es fa càrrec de la reconstrucció dels edicis.

1871 ­ 1880: Acabades les obres, es busca un masover. Donades les dures condicions de vida al cim, en aquest periode es sucei­ xen en el lloc fins a tres persones: Lluís Canals, Josep dels Rosaris i el Geperut.

1980 ­ 1900: La Mola torna a quedar deso­ cupada i els visitants que volien entrar en Vista aeria del cim de La Mola les instal.lacions havien de demanar les claus a Can Robert.

1900 ­ 19...: En Camilo, que va tenir mala fama perquè feia dormir a terra als excursionistes.

1900 ­ 1918: En Rosset i la seva dona. Van renovar les instal.lacions i van oferir un bon servei.

1918 ­ 1940: Ramon Dolcet i la seva dona, Encarna Gatius. Van viure una primera etapa daurada de La Mola. Els caps de setmana pujaven a La Mola molts excursionistes vinguts tant des del Vallès Occidental com de Barcelona i altres comarques catalanes. A l'inici de la guerra, la fami­ lia Dolcet va fugir de La Mola després que l'esglèsia fos atacada. Posteriorment hi van tornar a pujar, però a l'acabament del conflicte van marxar a Can Torres.

1940 ­ 1947: Francesc Altarriba, conegut com a Sagalés, amb al seva dona, Maria Bigai.

1947 ­ 1949: Mentre es busquen nous candidats, la masoveria estava tancada. Els excursionistes Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS que volien passar la nit, havien de demanar les claus a Can Torres.

1949 ­ 1966: Joan Ros, amb la seva dona, Maria Casals, i els seus fills. Va ajudar a la recons­ trucció del monestir i, a més, rapidament va transformar la masoveria novament en hostatgería.

L'èxit va ser notable i l'establiment es va anar ampliant fins a tenir dos menjadors i dormitoris per a 30 persones. el juny de 1955 va arribar el telèfon a l'hostatgeria amb l'objectiu que pugués comunicar diariament les dades d'una estació meterològica instal.lada al cim. Van ser necessaris 316 quilos de fil de coure per completar el traçat de la linea. Quatre anys més tard, el 1959, va arribar l'electricitat.

1966 ­ 1989: Josep Gimferrer, amb la seva dona, Teresa Tortosa, i els seus dos fills, la Gemma i en Xavier.

1989 ­ Actualitat: La Diputació de Barcelona, com a propietaria de la montanya i gestora del parc, concedeix l'explotació de l'hostatgeria a l'empresa Nous Reptes, dirigida pels fills d'en Jo­ sep Gimferrer.

L'espectre de Brocken És un misteriós fenòmen óptic que fa que l'ombra de les persones que es troben en un cim montanyos es reflecteixi engrandida en els núvos. Aquest fenò­ men va ser observat i descrit per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag quan estava a Brocken, una muntanya de 1.142 metres de Saxo­ nia­Ahnalt, que està coberta 300 dies a l'any per L'espectre de Bocken a Montserrat boira. Les llegendes diuen que Brocken és el punt de trobada més important de bruixes d'Europa i així queda descrit per Goethe a l'inici del Faust.

Després del primer registre científic de l'espectre de Brocken, també s'ha vist al Parc Nacional Haleakalā, a la Illa de Maui, Hawai; als Cairngorms, d'Escocia, i a Sant Llorenç de Munt.

A La Mola hi han dos testimonis: Un de l'octubre de 1915, quan va poder ser observat per un grup d'excursiones, i un altre el 18 de juliol de 1941, que va ser explicat per Lluís Vergés: "De sobte, ens adonàrem que nosaltres, el vailet, el gos i el monestir estàvem projectats al cel i en forma agegantada enmig d'una aurèola de colors. Quina visió més meravellosa! Si ens moviem, la nostra imatge reflectida al cel també es movia".

El comte de Sant Llorenç del Munt L’any 1905 La Mola es va convertir en un comtat. Aquest any el papa Puis X va designar comte pontifici de Sant Llorenç del Munt a l’Antoni de Quadras i Feliu, que feia poc havia comprat els terrenys de la montanya i va convertir Can Pobla (reformant­la profundament) en la seva resi­ dencia de descans.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS Excursionisme Per la seva proximitat al Vallès i Barcelona, La Mola no va trigar en ser objectiu de l'onada ex­ cursionista que va originar la Renaixença. L'Associació Catalanista d'Excursions Científiques va organitzar una primera sortida oficial a Sant Llorenç de Munt entre el 23 i 25 de març del 1878.

Hi van participar 15 membres, que conduits per un guia local van voltar per la cova del Drac, Sescorts, el Òbits, la cova del Frare, Santa Agnès i van dormir a l'hostatgeria de La Mola.

Aquesta excursió va ser seguida per moltes d'altres organitzades pels nous grups excursionistes que anaven constituint­se.

Les famoses patates de La Mola A principis del segle XX La Mola va sumar un nou, però efimer atractiu: les patates. Poc després de convertir­se en el masover, en Rosset va decidir conreuar patates a les feixes del cim i oferir­ les als excursionistes que hi pujaven. El producte va assolit rapidament un gran èxit. Tothom que passava per La Mola tornava a casa amb patates dins de la motxilla. La popularitat de les patates va ser tant gran que molts botiguers de la plana també van voler comercialitzar­les.

Les patates s’haurien convertit en el producte característic de La Mola si no fos perquè es va descubrir que, realment, bona part del conreu es feia en altres índrets i en Rosset simplement les venia a la masoveria. Aixi es va posar punt i final a la febre de les patates de La Mola.

Els Amics El 1948 es va crear l’associació dels Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, que reunia membres de diver­ sos grups excursionistes de Catalunya. Els seus objectius van ser reconstruir el monestir i la masoveria.

Parc Natural El 1970 el govern espanyol va declarar la munyanua de Sant Llorenç com a "Paisatge Pinto­ resc". Dos anys més tard, es va aprovar la creació del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, amb una extensió de 2.655 hectàrees. El 1974 es va crear la primera junta gesto­ ra del parc i el 1981 es va aprovar l'ampliació de la seva superficie.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

L'àngel de la convivència

­ Hola! ­em digué.

I tot estava inclòs en aquell hola.

Sí, era un hola que ho acceptava tot, en mi i en els altres. Però ell romania lliure, ben ell.

Això és la convivència, acceptar l’altre i ser tu. L’àngel de la convivència ho acceptava tot i no imposava res. Si et veia un defecte, no te’l retreia, no t’afeixugava perquè te’n des­ prenguessis; la seva simple presència t’insinuava un camí i, a vegades, deixava caure una paraula, suaument com un borralló de neu, i res més. No te la repetia mai, no insistia. Tot ho esperava de tu. És que et tenia confiança. No més si t’anaves a estavellar, a fer un mal, pas o a fer un tort, et deia un mot definit. T’agafava la mà i et mirava els ulls i... ­«No ho facis, amic, creu­me». Ho deia com excusant­se’n. I continuava mirant­te els ulls, i som­ reia. Somreia i esperava. I res més.

Quantes vegades quan pretenem corregir l’altre, alliberar­ho diem, perfeccionar­lo diem, en el fons volem imposar­hi el nostre punt de vista, la nostra personalitat, el nostre jo. En un mot: dominar­lo. L’àngel no, l’àngel era fet de comprensió, d’acceptació i d’espera, una espera llarga, sense neguit, sense cansar­se. I, àdhuc, era fet d’una certa renúncia: po­ sar­se una mica al lloc de l’altre. És veritat que no es desprenia pas del seu ésser, sols del seu tenir. Obrava un xic com l’altre, però era ell mateix, ben ell, radicalment ell. Nogens­ menys, com assumia l’altre, sense cap retret, generosament!

Al seu pas tot esdevenia amable: Un immens bosc d’holes, un immens areny d’holes. ­ Hola! ­I una abraçada. Així. Senzillament. I res més.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS Oasi de Siwa Desert endins, a uns 300 quilòmetres al sud de la ribera mediterrània, una profunda depressió ha permès el gran miracle. Entre un oceà de dunes i naturalesa morta ha florit la vida. La geologia ha fet que del subsòl emanin centenars de brolladors d’aigua en tal quantitat que ha fertilitzat la terra. Així és com entre els ermots abrusats i la vacuitat del desert infinit la natura ha creat un edèn que és un regal per a l’home.

A l’antigor, l’oasi de Siwa ja era conegut per la civilització que va originar­se vora el Nil. Els egipcis del passat van haver de desplaçar­se més de 500 quilòmetres a ponent del riu per trobar­se amb Siwa. Van establir­s’hi, convertiren l’oasi en un verger, bastiren palaus i temples per homenatjar els déus i hi van enterrar els seus morts. Avui poca cosa queda a Siwa de les antigues edificacions. Del temple de l’Oracle, les runes del qual es drecen al capdamunt del turó Argumi, en resten a penes tres parets alçades amb imponents carreus perfectament cisellats. Bona part de les pedres perdudes les van utilitzar els musulmans per aixecar una mesquita. L’oracle d’aquest temple, consagrat al déu Amon, tenia tal poder i influència que era respectat per tot el món antic.

Ens conta Heròdot que el rei Cambises II, enutjat per un mal averany que anunciava la fi del domini persa sobre Egipte, va enviar des de Karnak un exèrcit de cinquanta mil homes amb la missió de destruïr l’oracle. Però ni un sol soldat mai no va arribar a l’oasi d’Amon. L’exèrcit sencer va esfumar­se empassat per l’arena del desert. Des de fa anys els buscadors de tresors rastregen el buit que va de Kharga a Siwa a la recerca de pistes per localitzar els desapareguts.

La trobada dels arnesos i objectes dels infortunats soldats aportaria ingressos majúsculs als descobridors. Per descomptat que la recuperació dels derelictes de l’exèrcit seria d’impagable Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS interès per a historiadors i arqueòlegs. De moment, però, les despulles dels soldats encara romanen colgades a la sorra en un punt indeterminat del desert líbic.

Segons narra la biografia d’Alexandre, vers l’any 331 abans de Crist, un parell de segles més tard de la debacle de l’exèrcit de Cambises, el general macedoni va iniciar el camí a Siwa acompanyat d’un breu seguici de persones. Després de quinze dies de fatigós viatge els expedicionaris van arribar sans i estalvis a l’oasi, probablement assistits per una caravana d’ases.

El camell no es va introduir per aquelles terres fins ben entrada l’època ptolemaica. Com a nou faraó d’Egipte Alexandre confiava que l’oracle el confirmés fill de Zeus i, en conseqüència, fill del déu egipci Amon. Segons l’opinió d’alguns historiadors, Alexandre, agraït pel testimoni positiu de l’oracle, va expressar el desig de ser enterrat a Siwa. En 1995, un equip de científics grecs van anunciar la descoberta de la tomba del macedoni pels redossos de Maraki, un vilatge de l’oasi. Però investigacions posteriors han confirmat que no es tractava de la tomba d’Alexandre sinó del mausoleu d’algun altre personatge. La descoberta de l’autèntic panteó d’Alexandre el Gran és un repte important que encara té pendent l’arqueologia.

Els siwanesos d’avui són d’origen tamazight, probablement provinents de Líbia o les terres del Magreb.

Per la procedència remota dels pobladors i l’aïllament ancestral de l’oasi Siwa és un indret peculiar, completament diferent de la resta d’oasis d’Egipte i, no cal dir­ho, de les poblacions ubicades a la vall del Nil. Però aquesta idiosincràsia única, que es basa en una llengua diferent, costums, tradicions i un enfocament del món distint, és en vies de desaparèixer. Malgrat que la distància de Siwa als nuclis habitats més pròxims és de centenars de quilòmetres, la construcció d’una carretera asfaltada que uneix l’oasi amb les ciutats mediterrànies de Marsa Matruh i Alexandria connecta amb rapidesa la gent de Siwa amb un món amb més facilitats i, per tant, més llaminer. Un món arabitzat i consumista que aporta a Siwa comoditats i també uniformització. Però per damunt de tot aboca Siwa al canvi. Un canvi que arriba i es palesa en tants costums que es van perdent, en la progressiva introducció de l’àrab a través de les escoles presents en cada vilatge de l’oasi i en la televisió egípcia, de la qual els siwanesos són devots fervents. També per la lenta però continuada afluència d’immigrants provinents d’altres indrets d’Egipte i per la presència massiva de l’exèrcit a l’oasi, a causa de la proximitat de Siwa amb Líbia. Els funcionaris de l’administració pública parlen i atenen en àrab els oriünds de Siwa. La principal autoritat de l’oasi tampoc no és un siwanès sinó un àrab designat directament pel govern del Caire. No cal dir que el personatge té un interès nul a aprendre la llengua i integrar­se a la societat siwanesa, entre d’altres raons perquè sap de la interinitat del seu destí.

Siwa és un altre món peculiar que es mor. Viatgers de latituds i cultures allunyades assistim a la seva agonia inexorable. Ens dol presenciar el drama d’un poble que es debat entre continuar essent o dissoldre’s, com l’exèrcit de Cambises, al desert alienador de la cultura i la societat egípcies.

Extret de: jaumemestres.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU

El nucli des del carrer Montserrat

Davant del Casal Fotos: Josep Prats Comas / Arxiu: Enriqueta Prats Roiget Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 612 ­ Agost 2019 ­ Pàg. 50