609 - Maig 2019

Núm. 609 ­ Maig de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 16 Dels diaris 18 Llengua Catalana 23 Llibres 25 Indrets de Vacarisses 27 Col·laboracions 30

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Fabià Flores

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Molta vida li has donat als anys Noranta anys són molts, això és ben cert, però cert és també que quan et veiem, Se­ bastià, no veiem en tu una persona de noranta anys. La teva vitalitat, el teu somriure et fan molt més jove del que ets. És improbable, no és habitual tot i que passa, arri­ bar als noranta amb aquestes ganes de viure, d'estimar, de transmetre saviesa, d'aju­ dar, de preocupar­te pels altres més que per tu mateix. No és habitual en altres casos, passar una estona al teu costat i encomanar­se d'aquestes ganes de no parar, d'escriu­ re, llegir, pensar, explorar, imaginar, somiar en general.

Noranta anys són molts però podrien ser pocs si no s'han viscut, no és el teu cas, em sembla que potser deus igualar gairebé els anys que tens amb els anys que has viscut J.Palou i això és molt difícil d'aconseguir. Amb tot aquest temps, has escampat una munió de llavors per tot arreu on has passat, llavors que has anat regant sempre que has po­ gut i que creixen fortes i ben arrelades.

Hem après molt de tu, Sebastià i seguim fixant­nos en tu per un dia poder ser millor persones. La teva capacitat per recuperar­te d’algun ensurt d’última hora i les teves ganes d’abraçar­te a la vida, ens han deixat una vegada més meravellats. La teva pau, ni en moments de disgust, mai t’hem vist parlar malament de ningú i sempre has volgut l’entesa per damunt del retret. Som molts els que estem apunt per seguir el teu llegat, som molts que hem après el teu camí i ens marcarà per sempre. Tant debò fóssim molts més i poguéssim canviar una mica aquest món que massa sovint ens gira l’esquena, tan debò. Però tingues clar que el nostre granet de sorra s’ajun­ tarà a la teva muntanya i no passarem desapercebuts.

Moltes, moltes, moltes felicitats Sebastià i gràcies. Moltes felicitats perquè en fas noranta, moltes felicitats per la vida que li has donat als anys, moltes felicitats per ser com ets. Gràcies per tot, agraïts de ser les llavors que un dia vas escampar, gràcies per aquests noranta anys d'aprenentatge que has donat a tots aquells que t'hem envoltat.

Jordi Badia, en representació de l'equip de Redacció, Coordinació i Maquetació

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Vuitè diumenge de durant l'any B

Marc 3, 1­6

Jesús diu que cal fer bé als enemics i estimar als que no ens fan el pes. Ja és difícil fer­ ho, però segurament que hi ha gaires coses que encara ens costa molt més de fer: l'ale­ grar­nos dels èxits i de la sort dels amics. Alegrar­se de l'alegria dels altres, principal­ ment quan són molt amics, demana ser generosos i equilibrats.

Costa molt fer això perquè vol dir que estem convençuts que som una mica inferiors.

Som capaços de perdonar tots els defectes però ens costa acceptar que algú tingui més èxits i qualitats. Això ens cou.

La història del món és una lluita constant per a ser una mica més que no pas els que hi ha al nostre voltant. A tothom li agrada ser el primer i figurar una mica més que no pas els altres. Sentir­se una mica inferior resulta a vegades insuportable. Encara que no ho sembli és la trista realitat de cada dia. Ens molesta i ens angunieja més el nostre mal de queixal que no pas les desgràcies dels amics.

Qual a algú li surt una cosa malament sempre hi trobem motius o causes justificants. És una trista realitat. Hi ha en nosaltres un misteri de debilitat i migradesa. Tot plegat deu ser degut a l'egoisme que portem arrelat en el nostre cor. No n'hi ha prou d'ajudar als dissortats i respectar als enemics, sinò que cal arribar a una solidaritat total amb la sort i la felicitat dels nostres amics i de les persones que més estimem.

Hem de procurar fer el bé desinteressadament amb qui ho necessiti. Hem de fer els pos­ sibles i fins i tot una mica els impossibles en ser tolerants, comprensius i respectuosos amb tots aquells que no considerem gaire dignes de la nostra amistat. I més encara, hem d'intentar d'alegrar­nos amb les satisfaccions dels nostres amics.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM És una bona pràctica per arribar aquesta situació evitar comportaments que sovintegen molt en la nostra conducta de cada moment. Els comportaments erronis que caldria evi­ tar, són: les crítiques negatives a tots aquells que fan coses a favor del poble i del país, el passar per alt les qualitats dels altres i el refusar col·laborar en aquelles activitats que no han nascut de nosatres. Les iniciatives dels altres mereixen molta consideració.

Tot plegat això deu ser molt bonic i satisfactori, però ens cal acceptar que la majoria de les persones estan molt lluny encara d'aquesta manera de pensar i de fer.

Sebastià Codina i Padrós

Neus Català i Pallejà Els Guiaments, 06/10/1915 ­ 13/04/2019

Infermera i activista antifeixista Supervivent del camp de concentració de Ravensbrück Medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (2015)

No he plorat mai davant d’un nazi.

“Vull veure­ho tot. Veure per poder­ho explicar.

Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.

Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.

El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».

Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni, ...

Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Arròs amb bacallà Ingredients:

400 g de bacallà esqueixat dessalat.

400 g d'arròs.

3 tomàquets madurs.

2 pebrots verds.

1 ceba, pèsols.

Oli d'oliva, 1 litre d'aigua o brou.

Per fer la picada: 1 gra d'all.

Julivert i safrà.

Primerament, cal tenir el bacallà esqueixat i ben dessalat. Renteu les verdures i ratlleu els tomàquets. Trinxeu el pebrot i la ceba. Poseu a enrossir la ceba amb una mica d'oli dins una cassola. Quan la ceba comenci a quedar transparent, afegiu­hi el pebrot i dei­ xeu que es faci una estona. Seguidament, incorporeu al sofregit el tomàquet, salpebreu i ho deixeu coure a foc més aviat baix.

Mentre es fa el sofregit, aprofiteu per preparar la picada. Tireu una mica de sal en un morter i un gra d'all pelat. Afegiu­hi una mica de julivert. Finalment, incorporeu al morter uns brins de safrà i reserveu la picada.

Vigileu el sofregit. Heu d'aconseguir que es consumeixi tot el líquid i comenci a cara­ mel·litzar. Ara ja s´hi pot tirar l'arròs i els pèsols frescos. Barregeu­ho tot plegat durant una estona per torrar lleugerament el gra de l'arròs. És el moment d'afegir­hi el brou, ben calent. Deixeu­ho bullir uns divuit minuts aproximadament a foc mig. Afegiu el bacallà a la cassola i deixeu acabar la cocció. Tot seguit, incorporeu la picada a l'arròs.

Rectifiqueu de sal. Podeu donar­li un cop de forn al grill durant tres minuts per torrar la part superior, i ja el podeu servir.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església de Sant Martí de La Vajol L'Alt Empordà És una església d'una nau i absis semicircular. A la part de ponent, hi ha una casa afegida. També a ponent, s'aixeca un cloquer de cadireta format per dos arcs de quart de cercle; és de dovelles i carreus ben tallats. A migdia, s'obre la porta d'accés.

Portalada de tres arcs en degradació, llinda i timpà. Al costat de la portalada hi ha una finestra de doble biaix, amb arc de punt rodó. Cal destacar l'existència d'una cu­ riosa escala exterior que serveix, al mateix temps, de mur de contenció.

L'interior està cobert per una volta apuntada. L'arc triomfal és també apuntat. Hi ha afegitons tardans com les capelles laterals i el cor. L'interior està gairebé tot cobert d'arrebossat o encalcinat. Tot i així, es pot pensar que es tracta del mateix tipus de parament que és visible a l'absis: carreus de granit ben escairats i de considerables dimensions. A l'absis s'hi aprecia clarament l'aparell de carreuada.

Extret de: relatsencatala.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

El coratge i les ganes de superar els entrebancs, no es poden amagar; es noten en totes les entitats i persones que gaudeixen d’aquesta mena d’empenta misteriosa...

El creure en un mateix i l’estar convençuts que ens en sortirem són la base per a acon­ seguir els èxits més arriscats...

Si dubtem de nosaltres mateixos i tenim por dels errors que ens empaiten, no ens en sortirem...

Cal no perdre el temps garbellant pors. És el principi del fracàs...

El valor més gran és saber actuar correctament sense testimonis tal com ho fem da­ vant de tothom...

Els porucs perden el temps rumiant i se’ls fa fosc abans de començar la feina...

Els decidits surten amb la seva, més tard o més d’hora; a vegades quan ja no hi són...

No tothom té fusta d’heroi; cal que algú des d’algun racó aplaudeixi. Si no fos així, seria molt avorrit...

Els aplaudiments mesurats, empenyen. Una estesa de banderes encoratgen...

Són herois els que d’un poc en treuen un molt...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre flors

Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.

Abril fa la flor i maig fa l'honor.

Maig, flor en roser.

Flor d'olivera pel maig, oliada per tot l'any.

Flor en abundor a la primavera, bona tardor ens espera.

Flor de maig, me’n vaig, me’n vaig.

Florit com un maig.

Arbres i amors, mentre tinguen arrels tindran fruits i flors.

Bellesa i flor de maig, en un dia me’n vaig.

Si no plora el cel, no riu la terra amb flors.

La flor de l’hermosura com la flor de Cada cosa per son temps i pel maig cirere­ maig dura. tes.

Pel gener flors, pel maig, dolors.

El primer que cull la flor, se n'emporta l'olor.

Pel maig floreix el faig i canta el gaig.

Pel maig floreix l’olivera i grana el blat.

No hi ha boda sense flors, ni mortalla sense plors.

Pel maig, el cep en flor no vol veure amo ni Pel gener flors, pel maig dolors. senyor.

Abril finit, el cep florit.

Una flor no fa maig, ni una gota fa raig.

Quan l'octubre està florit mor la mosca i el El roser de maig fa olor per tot l’any. mosquit.

Extret de: http://bibliopoemes.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Tonada trista Clam de llibertat: Un nou juny...

Passejo nostàlgies i, entre l’arbreda, No es tracta de tornar a passada glòria, ni de seguir plorant greuges i ensurts, sino d'entrar dempeus dins de la Història lluitant pel que volem. Clar i sense embuts!

una música trenca silencis de nit;

Qui més qui menys tenim nissaga vella, d’ací... d’allà... i alguns són nouvinguts però ens aplega a tots la terra que ens clivella un opressor constant molt saberut.

Avui he entrat a la vella taverna

Ja n´hi ha prou d’imposicions de llengua, d’aquest voler esclafar feina i costums...

Alcem­nos ja d’un cop! Tenim les eines per fer­lo fora i abaixar’l­hi els fums!

La terra que ens acull no és pas aquella on mana l’interès només d’alguns, aquí no volem “amos” de ballesta que ens lliguin i amordacin... Fem­los lluny!

qui abraça el saxo amb les mans de seda? qui li arrenca tonades d’un so tan trist?

per a veure qui toca des del racó per a veure qui crea les notes eternes traient melodies d’un tub de llautó.

L’ escolto quiet. Dins de l’ànima es queda el lament nascut per la màgia d’uns dits; aquesta veu plorosa que entre l’aire neda, arriba al cor mentre acaricia els sentits.

Pedro Puerma

Els podrem ajudar, si ells ens respecten, pero no aguantarem més la farum d’aquestes males arts amb que ens infecten.

Obrim els finestrons, que entri la llum!

Seguem les males herbes que ens ofeguin, les lleis que ens arreconen, i del blat que amb tant d’esforç sembrem que ja s´omplenin els camps que ens donaran prosperitat.

Sobiranía, sí! Plena! Immediata!

I ens ho farem tots sols... fent­nos costat.

Companys, tots catalans, la saragata que a esquenes nostres fan ja s’ha acabat.

Xavier Coderch Sant Jordi, 2019

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Una bona colla de familiars i amics, van acompanyar, tot di­ nant, a Mossèn Sebastià, amb motiu del seu 90è aniversari.

Vacarisses, 28 d'abril

Fotos: J.A. Ramírez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Drapaires 2019 Som un grup de pares i mares de nens i nenes de 5è i 6è de les du­ es escoles de Vacarisses, inten­ tem fomentar valors com la solidàritat, el reciclatge i el com­ promís amb la societat. .

Aquesta activitat neix el 2006. Una iniciativa del pare d’un nen de 5è de l’escola Pau Casals, i ja portem 13 edicions!

Consisteix en recollir tots aquells objectes que ja no volem, des de mobles, llibres, ro­ ba, joguines, objectes de decoració, d’informàtica…, i donar­los una segona vida. Du­ rant una setmana, es poden deixar en un punt de recollida i, el dissabte abans de la fira, els nens en recullen pel poble i aquests es venen diumenge a la Fabrica.

Aquest any, amb la venta d’aquests objectes, hem recollit 2.000 euros dels quals en fem donació al Rebost Solidàri de Vacarisses i a una ONG, aquest any a Abarta, que tenen el projecte de construir una biblioteca al Níger.

Només queda dir que agraïm la col·laboració de tots els pares i mares, gent que no té nens a 5è ni a 6è, Ampa de la Font de l’Orpina, Ampa de Pau Casals, Escola de Músi­ ca, Gegants de Vacarisses, Esbart de Vacarisses, Policia local, Protecció civil, Ajunta­ ment i tota la gent que hi aporta el seu granet de sorra.

Xènia Motis

Vacarisses, un poble molt solidari

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT DES DEL CINGLE. RECULL DE GOIGS DELS INDRETS EMBLEMÀTICS DE VACARISSES

GOIGS a llaor del Sol de Vacarisses (I) Hi ha un amic que donant voltes, va i ve del mateix lloc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

1 A un indret de la carena et guaitava, clar i confús, apilant milers de teies ran l’encaix de Coll Cardús: et llevaves sense fressa i encenies el Gran Foc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

4 Si creient, ben poca cosa, sense creure, no som res!

N’hi ha que busquen, diu que troben i comprenen. Què han entès si donant­hi deu mil voltes tot es queda al mateix lloc?

Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

2 Quan t’adones, sol perenne, que al davant veus Montserrat has ventat la caliuada I mil llamps s’han abrandat enviant les flamarades al Cambril , l’insigne Lloc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

5 A l’eixida, ran la boira i guaitant el Montserrat, al captard dels meus reflexes no us ha vist però us ha mirat: M’ho ha dit la llumenera quan s’amaga i se’n va a joc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

3 Ningú et para, emprens la ruta escalfant el nostre front des dels plecs de la Torrota fins el Roc més gran del Món rastrejant la fondalada fent dels prats un tripijoc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

6 Tarda enllà mirant el Cingle, ha fugit i s’ha amagat a l’esquena corpulenta de l’altiu cavall Bernat.

Tornarà quan neixi el dia mai no falla l’etern Foc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Ha rondat durant el dia escrutant l’últim racó.

Durant l’any té dues fites: La Torrota i Collbató i al Cambril cada vesprada fa el seu últim entretoc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

8 Quan el sol de Vacarisses amb la boira estan d’acord sense fer­se gens la guitza, els veïns estem de sort, fem del bé un tast ubèrrim i del mall un enderroc: Apa noi, saluda l’Amo! l’he buscat, no el veig enlloc!

Adéu Sol i continua, ni que sigui poc a poc: Apa noi, saluda l’Amol l’he buscat, no el veig enlloc!

Preguem: Sol, solet, Vine’m a veure...

Des de sempre (això deu ser molt), t’has passejat cada dia de cap a cap de la Vall de Vacarisses i t’has mirat MONTSERRAT la Casa Pairal de la MORENETA. Et podria dir moltes coses, moltes. Només te’n diré dues: Gràcies i saluda molt fort a Déu que s’hi va lluir molt quan va fer aquesta fondalada vacarissana. Amén!

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, abril de 2019

Isabel Roumens

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 15

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Senyora Maravillas

La senyora Maravillas no era gaire alta, però quan es posava de genolls a terra per fre­ gar el pis, es feia tan petita com jo. Em posava al davant seu i esperava que agafés la baieta grisa i sabonosa i la passés ràpida per les rajoles davant dels meus peuets, que jo jugava a apartar. Anava vestida de negre i el seus cabells eren negres amb fils blancs, curts i arrissats. Sempre reia i em feia riure. Jo esperava que vingués.

Y qué hace el lobo, em preguntava, sense esperar resposta. I no la tenia pas, jo em li­ mitava a mirar­la a la boca esperant la ganyota que em faria pixar de riure. El lobo hace así, i treia una llengua descomunal mentre emetia un so nasal llarg i continuat, amb els ulls empetitits darrere les ulleres. Llavors jo llençava un riure de nina de corda amb la boca oberta i totes les dents a la vista, esperant la propera llengota.

Motivada per la meua reacció, la senyora Maravillas em tornava a explicar el breu conte del llop i em preguntava: I qué hace el lobo. I així s’anava fregant el terra, amb l’escena només interrompuda per la veu de ma mare, que des de la cuina dema­ nava que no molestés a la senyora Maravillas, eh, nena? No, no molesta, responia la dona. Y qué hace el Lobo?

La senyora Maravillas portava sempre una faldilla negra i un jersei negre. I les mit­ ges negres també. I les sabatilles. I duia sempre un somriure amable i servicial, amb la modèstia de qui s’ha autodeclarat persona amb pocs drets, treballadora a hores que a més acostumava a emportar­se a casa seua roba que ja no necessitàvem a la nostra. Ma mare li preparava un farcell para sus sobrinos. Tengo una sobrina que ha tenido una niña, explicava de vegades, y le vendrá muy bien esta ropita. M’agrada­ va que s’emportés coses, i que marxés contenta i carregada per la porta. Hasta el vi­ ernes, señora Pepita.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 16

DES DE VILADECAVALLS No tenia fills, crec. Tanmateix devia ser la matriarca d’aquella família que es va anar assentant en una barriada de Lleida on jo no hi havia estat mai. Uns nebots van por­ tar altres nebots, i li van donar més nebots a la senyora Maravillas. I els nous nebots i nebodes es van anar fent grans, igual que jo i la nostra família, on aviat vaig deixar de ser la petita de la senyora Pepita. I com que la roba sí que se’ns anava quedant pe­ tita, més roba es podia emportar, sempre agraïda, dient que ella només agafava el que li donaven, que pedir le daba vergüenza.

I a força d’enllustrar rajoles alienes amb els genolls a terra, devia pujar aquella tribu, vestint­los amb jerseis, jaquetes i pantalons d’una família nombrosa i modesta que es podia permetre pagar unes hores setmanals de neteja i donar roba a una família hu­ mil. Els antepenúltims ajudaven els penúltims. Els últims eren els que demanaven a la cantonada, els qui no tenien ningú i ningú no els podia regalar roba.

Al cap d’uns anys, una neboda de la senyora Maravillas, aquella que havia tingut una nena, la va substituir. Era una dona alta i morena, de tracte educat i agradable i de poques paraules. Ma mare la tractava molt bé i li donava els abrics que ens ana­ ven quedant petits perquè els pogués aprofitar la seua filla més joveneta, que havia sortit pèl roja. La història s’anava repetint, però a mi ja no m’agradava tant. Era una evidència del destí dels qui estan més avall, d’aquells que necessiten més corda per arribar amunt. Una corda feta amb un munt d’abrics d’altri lligats per les mànigues per poder enlairar­se. La seua humilitat passava a ser humiliació, sense que ningú hi pogués posar remei. La meua consciència entrava en rebel·lia amb la innocència, sense ensenyar els dents.

El lobo de la senyora Maravillas tampoc tenia dents, només tenia una llengua molt grossa per fer riure la filla petita de la casa on li donaven roba per repartir.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS

A l'Illa dels Faisans (Regne de Navarra), el 7 de novembre de 1659, fa quasi bé 360 anys, es reunien els representants diplomàtics de les monarquies francesa i hispànica per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys (1635­1659). Aquell conflicte, lluny de ser un més dels molts que as­ solaven l’Europa de l’època, havia estat fabricat per dirimir el lideratge continental. Va ser un gran conflicte, probablement la veritable primera guerra mundial, que marcaria l’ocàs de la monarquia hispànica i l’alba de la monarquia francesa, els dos galls de panses del tauler con­ tinental. El Tractat dels Pirineus, signat a l’Illa dels Faisans, dibuixaria un nou escenari de je­ rarquies: velles estrelles que perdien el seu paper protagonista i vells secundaris disposats al relleu, sense oblidar la Guerra dels Segadors (1640­1652), anomenada a la cancelleria de Ma­ drid “guerra de separación de Cataluña” que, incrustada en aquell conflicte, es convertiria en un element desequilibrant.

El fals mite de la frontera geodèsica La historiografia espanyola, la nacionalista, s’ha esforçat fins a l’extenuació a justificar aquella reculada militar i diplomàtica. S’han escrit milers de línies i paràgrafs explicant que França bus­ cava desesperadament les “fronteres naturals” per fixar els seus nous límits. Res més lluny de la realitat. Les fonts documentals revelen que l’ambició francesa anava molt més enllà de fixar el límit als Pirineus. Les taules de la cancelleria de París eren plenes de mapes, naturalment de fà­ brica recent, que inspiraven la França carolíngia, la de Carlemany, que vuit segles abans havia dominat mitja Europa. Lluís XIV i Mazzarino —el seu ministre plenipotenciari— no tenien cap interès a guanyar tan sols el domini d'una petita part de Catalunya. La seva prioritat eren els Paï­ sos Baixos hispànics, l’actual Bèlgica. Llavors: per què van acceptar el Rosselló? O més ben dit: per què Madrid va regalar el Rosselló a París?

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS Qui eren els negociadors de Felip IV? Per explicar la qüestió ens cal centrar l’atenció en aquells personatges que es van asseure en aquella taula de negociació, sobretot en els hispànics. I tenim Luis Méndez de Haro, nebot del comte­duc d’Olivares, el qual vint anys abans havia estat ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV i el principal responsable de la crisi social i econòmica que havia conduït a la revolució catalana de 1640. Méndez de Haro no va anar sol a l’illa dels Faisans, però si que va ser el cap d’aquella pintoresca legació diplomàtica formada, naturalment, per personatges de la clientela cortesana d’Olivares; en l’actualitat seria l’equivalent a dir del mateix partit polític o, fins i tot, del mateix grup empresarial. En aquella terna de subalterns destacava, si es pot dir d’aquesta forma, Pedro Coloma y Escolano, fill d’un secretari de Felip IV del temps d’Olivares; és a dir —i per dir­ho en la versió castissa del llenguatge cortesà de Madrid— un palanganero del comte­duc.

El Joc de la Pau / Font: Bibliotèque Nationale de France

Qui era Méndez de Haro?

Méndez de Haro era també l’hereu polític d’Olivares. El comte­duc havia caigut en desgràcia el 1643, en ple conflicte català dels Segadors, arrossegat pels seus fracassos militars i precipitat pels seus enemics polítics. Però el "partit Sandoval” (la clientela del comte­duc) estava tan afer­ rada al poder i la corrupció estava tan generalitzada en aquella cort, que la monumental crisi Oli­ vares es va resoldre amb un discret relleu oncle­nebot. Quan Méndez de Haro va regalar el Rosselló a França, naturalment en nom del rei Felip IV, feia setze anys que era valido del rey, és a dir, ministre plenipotenciari. A més de tot això, era un dels latifundistes més rics de Castella: la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS seva relació de rendes tenia 162 pàgines, i delata que tenia ingressos anuals superiors als dos mi­ lions de ducados, l’equivalent al pressupost anual dels 50.000 Tercios de Castilla que campaven per Europa i el seu testament tampoc es quedava curt: 68 pàgines.

Méndez de Haro i Catalunya Méndez de Haro tenia una curiosa relació amb Catalunya. Era el gendre d’Enric d’Aragó, duc de Cardona i primer virrei de Catalunya després dels fets del Corpus de Sang (1640). És a dir, era el gendre del primer virrei hispànic de l’etapa revolucionària catalana i els seus fills eren beneficia­ ris d’una part de l’herència dels Cardona, una de les més importants de Catalunya. A més, durant la Guerra dels Segadors (1640­1652), en la seva condició de valido havia dirigit les tropes de Felip IV durant el setge i ocupació de Barcelona (1652), i havia estat el màxim dirigent de la maquinària repressiva hispànica a Catalunya: el botxí de Felip IV. Una joia que, en plena guerra, ja havia donat mostres del seu particular perfil: en més d’una ocasió s’havia adreçat —a través de missiva diplomàtica— als consellers de la Generalitat anomenant­los “víboras traidoras”.

Mapa de França després de les incorporacions de 1659 i 1713 / Font: Bibliothèque National de France

Víboras traidoras Méndez de Haro no seria l’inventor, però si un dels principals fabricants de la cultura punitiva forjada durant la “guerra de separación de Cataluña” (1640­1652) i plenament instal·lada en temps del Tractat dels Pirineus (1659). Una curiosa cultura cortesana de càstig a Catalunya —a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS les “víboras traidoras”—, elevada a la categoria de litúrgia oficial. El rei Felip IV, el valido Méndez de Haro, el palanganero Coloma i la resta de subalterns, "hidalgos y otras gentes de mal vivir”, també en el llenguatge castís de la cort madrilenya— bevien fins a l’embriaguesa de la ideologia de la venjança; de la “traición, con traición se paga”. No seria Pau Claris, el presi­ dent de la Primera República catalana (1641), qui regalaria el Rosselló al Borbó de Versalles. Ni tan sols aquella efímera república que feia divuit anys que estava soterrada seria la causant.

Seria la cultura de la venjança i la política de la bilis.

Mazzarino ho sabia El Tractat dels Pirineus (1659) marcaria l’inici de l’ocàs del “imperio donde nunca se pone el sol”. De la mateixa forma que el Tractat d’Utrecht (1713), que pretenia posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1705­1715), condemnaria Espanya a la segona divisió de les potències con­ tinentals, en ambdós casos, amb un potent conflicte català incrustat, un decalatge que les classes extractives espanyoles històricament s’han negat a reflexionar. Perquè en aquesta altura de la pel·lícula —per no dir de la història— ningú s’empassa que a la banda negociadora hispànica ni el rei, ni el valido, ni el palanganero ignoressin la llei (jurada per Felip IV i tots els seus ances­ tres) que prohibia l’alienació d’un pam de terra catalana sense l’autorització de les Corts de Ca­ talunya. Mazzarino, el ministre plenipotenciari de Lluis XIV de França, ho sabia i la seva terna diplomàtica, formada pels “catalaníssims” Peire de Marca i Bernard du Plessis, també.

Felip IV i Méndez de Haro / Font: National Gallery i Universitat de Heidelberg

“Rosellón español”?

Quasi tots —per no dir tots— els mapes francesos de Catalunya dibuixats entre 1659 (Tractat dels Pirineus) i 1713 (Tractat d’Utrecht) inclouen els comtats nord­catalans de sobirania francesa com un tot. O com si el Tractat dels Pirineus tingués una naturalesa de provisionalitat, un curiós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS detall que revela la veritable intenció de Mazzarino. França volia la totalitat dels Països Bai­ xos hispànics, però no va renunciar a l’oferta espanyola que li cedia Arras i Luxemburg: era una “pica a Flandes”, i mai més ben dit. França volia, també, la totalitat de Catalunya, però no va renunciar a l’oferta espanyola que li cedia els comtats catalans nord­pirinencs: era un peu per a reeditar la carolíngia Marca de Gòtia i la monarquia hispànica l´única cosa que volia era escarmentar Catalunya.

A l’illa dels Faisans hi van sortir tots guanyant. Menys els catalans. Potser és la causa que en l’imaginari nacionalista espanyol no existeixi la poca­soltada “Rosellón español”.

1700. El Rosselló, «Carte des environs de Perpignan» (Gallica).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 22

LLENGUA CATALANA

1001 i una curiositats del català parlat i escrit

Jaume Salvanyà (col·lecció L'Arca, de l'editorial Redbooks), vol explicar la llengua cata­ lana a través d'anècdotes i històries curioses.

En aquest atípic llibre sobre la llengua catalana hi figuren els grans temes habituals en obres d'aquest tipus: els orígens de la llengua, la gramàtica, l'ortografia, els eufemismes, la literatura, el català als mitjans de comunicació, la diglòssia, la normalització lingüísti­ ca... Però ho fa des del detall, des de la petita història, a partir de fets moltes vegades desconeguts, de tal forma que s'aconsegueix una aproximació especial, molt emotiva, a la llengua catalana.

Noms carregats de mala fe Són nombroses les coses curioses que documenta Salvanyà, moltes de les quals es refe­ reixen als noms. Per exemple, analitza l'origen del cognom Deulofeu. Es tracta, ni més ni menys, d'un cognom que es donava als fills de pare desconegut, en un temps en què aquests eren fortament estigmatitzats. Una mena de venjança pòstuma per a tots els des­ cendents dels pecadors que havien engendrat un fill sense passar per la vicaria. Per altra banda, 1001 curiositats del català documenta que alguns noms no són tan evidents com sovint ens pensem. Per exemple, Montserrat és nom de dona, però antigament era també nom d'home, i actualment encara hi ha homes que duen aquest nom a Mallorca.

Com es diu?

A través d'aquest llibre podem descobrir coses que ignoràvem i també ampliar el nostre vocabulari. Per exemple, podem aprendre que la part del darrere del colze i del genoll es diu sofraja, i que els ganivets, com les persones, tenen esquena, la part de la fulla oposa­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 23

LLENGUA CATALANA da al tall. També ens explica que a Andorra els polítics, quan fan campanya electoral porta per porta es diu que espardenyegen, que ve, justament, d'usar les espardenyes. I una de les coses més sorprenents: Salvanyà ens ensenya que l'any de la picor no és un any mític, sinó una data ben real: el 1471, quan una gran epidèmia de puces va trauma­ titzar la societat catalana.

La llengua d'avui, per a les coses d'avui Salvanyà pretén fer un llibre molt actual, on juntament amb els aspectes més històrics de la llengua hi apareguin els més actuals. Així doncs, al costat d'apartats per a les tradi­ cions o per a la religió, també n'hi ha de dedicats a coses molt més actuals, com la por­ nografia.

Aquí se'ns mencionen els poemes de Salvat­Papasseït, però també Les excursionistes calentes, la primera pel·lícula porno gravada en català. Però també hi ha apartats dedi­ cats a les begudes alcohòliques: del cigaló al xampú o xandi, passant pel calimotxo i el burret d'Alcoi. I fins i tot incorpora dades que han donat a conèixer darrerament els es­ tudiosos, com el fet que desenes de milers de gitanos francesos tenen com a llengua pròpia el català, un fet que va analitzar darrerament Eugeni Casanova.

Els savis també s'equivoquen Salvanyà, en el seu llibre, ret homenatge als filòlegs que han contribuït a l'estudi de la llengua catalana, com Pompeu Fabra o Joan Coromines.

A desgrat de tot, no els sacralitza i fins i tot ironitza amb alguna de les seves relliscades, com la de la definició de xiruca al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Coromines, en què atribueix una procedència basca a aquesta paraula, su­ posadament derivada de ziroka ('ensopegant o rebent cops', en una vall navarresa). Però sembla ser que l'origen del nom del calçat és molt més senzill. La mare dels fabricants de Tortellà que van inventar aquest calçat es deia Mercè, i el diminutiu de Mercè, en ga­ llec, és Chiruca. Van batejar les botes, senzillament, amb el diminutiu de la seva mare.

Salvanyà, però, no vol esmenar la plana als grans estudiosos de la llengua catalana, sinó tan sols oferir una manera d'acostar­la al gran públic amable i distreta.

Gustau Nerin /elnacional.cat (30­12­18)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 24

LLIBRES Autors locals

Aquest recull està composat per poemes que la seva temàtica, per dir­ho cronològicament, volta entre el sincer homenatge o feli­ citació a persones estimades fins a la reflexió més subjectiva, pas­ sant per continguts de més desimboltura, per la descripció de llocs i camins o fent parada davant la realitat més propera i humana. Què millor que un frag­ ment de l'obra per començar el viatge que ens proposa VIDA ENTRE VERSOS. Més que arri­ bar, importa el camí, respirar ca­ da pas que completis i convertir cada tros en una aventura.

L'11 de setembre de l'any 2001, Félix Ferrater, director regional d'una important entitat bancària, veí de Barcelona i amant de la na­ tura, s'endinsa en les aigües del Pantà de Sau. A partir d'aquest mo­ ment; en el que a vegades sembla ser un pla preconcebut per l'uni­ vers o el destí; la història del pantà, una llegenda, un misteri sense re­ soldre, la lluita, la bogeria i la mort, seran la realitat d'un protago­ nista que intentarà, al costat d'un petit grup d'amics, resoldre una en­ revessada situació. Situació que pot fer d'ell un heroi, un assassí, un psicòpata o un dimoni ...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 25

LLIBRES La Laia endreça casa seva i, mentrestant, aprofi­ ta per repassar tota la seva vida. Ho fa a través d'un calidoscopi. El joc de colors dels seus cris­ talls la transporta a records passats, a una infàn­ cia feliç, prop del mar, estroncada per la Guerra Civil i la mort dels seus pares. Amb els anys, per raó del casament amb un industrial egarenc, can­ viarà el blau del mar d'Arenys pel gris del fum de les xemeneies i per l'aire enrarit de la bur­ gesia de postguerra.

Els silencis es fan insuportables. Se sent sola i in­ compresa per tothom. Perd el seny i creu que tot és culpa seva. Definitivament, llença la tovallola.

Per aquest motiu, es reclou a casa, l'últim reducte de pau. Però, ho serà per sempre?

Biblioteca El Castell L’auca de la Festa del Mussol, lliurament de premis i de punts de llibre, signa­ tures, protagonistes d’una Diada de Sant Jordi ben completa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 26

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

El collaret verd viatger (La cova dels Lladres ­ Vacarisses)

Encara no sé perquè m'embadaleix tan aquesta petita peça de guarniment personal. Serà pel seu color, per la seva forma, per l'emplaçament de la seva troballa, vés a saber. Però la realitat és que, per alguna cosa que s'escapa al meu enteniment, em transmet un "quelcom" que m'atrau. 1 1 Un collaret fet amb un mineral, la variscita, que segons datacions oficials correspon a l'època neolítica de la Península Ibèrica (6.000 ­ 3.500 aC). La datació absoluta (feta als cossos trobats al jaciment sepulcral), dóna una cronologia de finals del V mil·len­ ni, primers del IV aC. El collaret verd és, també, un collaret viatger. La seva pro­ cedència, en origen, sembla ser d'un jaciment del neolític antic post cardial: Mines Prehistòriques de Gavà.

2

Els seus descobridors, membres del Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa, van ser els afortunats de la seva troballa, juntament amb un conjunt d'elements que confor­ maven tot l'aixovar funerari de la Cova dels Lladres de Vacarisses.

Possiblement, el collaret fou un element d'ornamentació personal, per una de les pri­ meres civilitzacions productores de la zona. Tot ell, i el context en el que sorgeix, és mostra de la complexitat social, comercial i simbòlica d'aquests veïns vacarissans, fa aproximadament 7.000 anys. És una mostra de la complexa trama d'intercanvi comer­ cial, però també de les pràctiques funeràries, íntimes i simbòliques de la societat ne­ 3 olítica del moment.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 27

INDRETS DE VACARISSES Científicament, la terminologia "neolític" estableix la definició que dóna sentit a un procés de canvi social. La "nova pedra" o "pedra polida", serà l'etiquetatge d'aquest moment prehistòric. I originarà un espai dins un període cultural, caracteritzat per la ceràmica, la diversitat d'eines i la diversificació en el seu ús.

La sedentarització i, per tant, un nou tractament dels difunts, dins d'un nou concepte de la propietat privada, són les petites mostres d'aquest període llarg, però constant.

Un procés que arriba a la Península al voltant del 6.000 aC., uns 4.000 anys més tard que al Pròxim Orient, però que, un cop arribat, no tindrà fre.

Detall del collaret

Formalment, estem parlant d'un collar de denes de variscita, de diferents dimensions.

La seva longitud permetia donar vàries voltes al coll. Una llargada versàtil per poder crear diferents combinacions i estils.

La variscita és un mineral de tonalitats verdoses, mencionada en moltes memòries d'excavacions arqueològiques i en relació a contexts neolítics. És donat per això, la seva associació en aquest temps. El cromatisme d'aquest collaret és similar a un verd maragda, amb algunes peces de diferents matisos. Petites gotetes de color castany, ne­ gres o blanques, possiblement barrejats amb d'altres minerals.

El procés de la fabricació, feia evident la seva professionalització. Des de la selecció del material, el poliment, la perforació, etc., tota una cadena operativa què, segons es­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 28

INDRETS DE VACARISSES tudis realitzats, per dena, podia arribar a trigar una mitjana de dues hores. Informació que fa evident la necessitat d'un bon professional i, de ben segur, el monopoli produc­ tiu del producte en un o pocs sectors.

L'ornamentació personal, sempre, ha estat tema present a l'espècie homo sapiens, com a mínim. Múltiples variants com; pintura corporal, tatuatges, elements o comple­ ments, etc., però al neolític, encara no sabem quina implicació era més important si a la vida o a la mort. Recordem doncs, el context sepulcral de la troballa, com un ele­ ment més d'aquest fabulós aixovar.

Interior de la cova dels Lladres

Ara, no sé què em fa sorprendre més, si aquesta part mística o la realitat d'entramat "comercial" que era ben evidenciat. El collaret viatger va ser trobar molt lluny del seu punt d'extracció, a les mines de Can Tin­ toré de Gavà. Una filigrana de con­ tactes materials, però també d'immaterials. Cultura, informació, valors, coneixement, etc. Aquestes petites "pedretes verdes" són molt més que un conjunt de denes de co­ llar. Puc afirmar que són l'evidència material del punt de partida del nos­ tre neolític, el neolític català. Una transmissió de productes lítics locals i valorats, un laboriós treball fet per professionals del gremi i una pràcti­ ca simbòlica­cultural comuna.

Unes manifestacions que no poden ser menyspreades, ni poden quedar pensades com un "collaret". Són elements molt importants. Expressions de gran valor, com són les construccions megalítiques, pròpies de l'època. És per això, tot el meu respecte a aquesta breu i modesta dedicació.

Carol Páez Fotos: J. Morera Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS Les Dames Coiffées de Sant Miquel de Gonteres A poca distància de Vacarisses, en terme de Vi­ ladecavalls, prop de l'estació de Sant Miquel de Gonteres i al marge dret de la riera de Gaià, hi ha unes formacions geològiques peculiars: da­ mes coiffées o pilars coronats. S'hi pot accedir fàcilment per carretera o per ferrocarril. Des de l'estació es baixa a la riera per un corriol i a un centenar de metres riera avall ja trobem aquests espectaculars pilars.

Els pilars coronats, coneguts internacionalment amb el nom francès de dames coiffées (senyores amb el cap cobert, és a dir, amb barret) s'originen per l'acció de l'erosió diferencial sobre materials geològics heterogenis i poc coherents. L'aigua s'emporta els materials que no queden protegits per estrats o blocs més resistents i d'aquesta manera es forma el pilar.

El nom francès prové de la regió de Savoia, on hi ha formacions d'aquest tipus. També han rebut el nom de xemeneies de fades, orgues i piràmides de terra. A Catalunya són destacables les da­ mes coiffées situades al peu del castell de Balsareny (Bages), les conegudes com a Castellots d'Aidí, al municipi de Llavorsí (Pallars Sobirà), i les que formen part dels Esterragalls, paratge situat entre All i Olopte, pobles del municipi d'Isòvol (Baixa Cerdanya). Tanmateix, les més es­ pectaculars són les anomenades Orgues de la Têt, al municipi d'Illa (Rosselló).

Les dames coiffées de Sant Miquel de Gonteres s'han format en materials del miocè (període del cenozoic o era terciària). Un cop vistes, marxarem riera amunt per tal d'entendre l'aixara­ gallament que les ha originades. Passem sota el pont del tren de Terrassa a Manresa i entrem en les espectaculars Gorges de la riera de Gaià. Són molts i variats els xaragalls que flanque­ gen la riera a banda i banda. Es formen, com s'ha dit, en materials del miocè, concretament bretxes i lutites. Les bretxes són conglomerats constituïts per clastos o fragments de roca can­ telluts, en aquest cas units per una matriu llimosa. Els clastos d'aquestes bretxes miocèniques són molt diversos en mida i composició, i procedeixen de roques del paleozoic (o era primà­ ria): pissarres, arenites, esquistos, cornianes, quarsos, pòrfirs, etc. Les lutites, aquí ocres o vermelloses, són roques sedimentàries de gra fi, compostes per partícules de roques molt di­ verses, però principalment silicats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS Durant el recorregut trobem en dues ocasions materials molt trinxats i de coloració blanquinosa: són bretxes i salbandes de falla, corresponents a la gran falla del Vallès­Penedès, la qual emergeix parcialment en aquest tram de la riera de Gaià. On millor s'observa aquesta falla és a Ribes Blaves, terme d'Olesa de Montserrat, i als Blaus, terme d'Esparreguera. La falla nord (o occidental) del Vallès­Penedès delimita la Serralada Prelitoral de la fossa tectònica del Vallès­Penedès. Paral·lela­ ment hi ha una falla sud (o oriental) que separa la Serralada Litoral de la depressió del Vallès­Pe­ nedès, la qual queda soterrada i no emergeix en cap punt. S'ha de dir que aquesta depressió tectònica, situada entre Hostalric i el Vendrell, és una de les més grans del món. Les serralades Pre­ litoral i Litoral (conegudes en geologia com els Catalànids) són constituïdes per materials paleo­ zoics i es van aixecar a conseqüència de l'orogènesi herciniana, al final de l'era primària.

Una altra Dame Coiffée

Xaragalls de la riera de Gaià

Com a colofó d'aquesta col·laboració, s'ha de subratllar que a vint quilòmetres a la rodona de Vacarisses hi ha terrenys de totes les eres geològiques (llevat de l'arcaica o precambrià), falles, plecs, encavalcaments, fosses tectòniques, roques de tot tipus, minerals, fòssils diversos, co­ ves i avencs, Montserrat (un dels rocs o unitats rocoses més grans del món i amb un relleu peculiar, el montserratí), roques volcàniques submarines al massís de l'Obac i, per des­ comptat, els Cingles.

En resum, que Vacarisses és un privilegi des del punt de vista geològic.

Els orgues de la Têt / Foto: Joan Altimira

Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid

Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

LA MARE DE DÉU DE LES SALINES i EL SETÈ CAMIÓ (Maçanet de Cabrenys. Alt Empordà) Sortint de Figueres per la N­11 en direcció a Els Límits i a uns 10 km. s'agafa el trencall de l'esquerra que mena al poble de Maçanet de Cabrenys, passant per Biure i Darnius. Del carrer de Sant Sebastià de Maçanet surt el vial (hi ha un indicador) per anar al santuari.

Passada la casa de l'antic guarda de bosc, ano­ menada La Forestal (on hi ha la font de les Sa­ lines), observem a la nostra mà dreta la pista que deixem i que va cap al castell de Cabrera i a La Vajol.

A uns 700 m. més enllà i a mà esquerra, en un petit revolt, trobem la Santa Cova. Un xic després s'arriba al santuari de la Mare de Déu Muralla de Massanet de Cabrenys de les Salines. En el lloc on es situa la Santa Cova, un toro de banyes fines del Mas Roure, trobà una imatge de la Mare de Déu. Aleshores es va agenollar davant d'ella fent uns grans bramuls per cridar l'atenció del pastor.

El primer document que descriu el Santuari és de l'any 1271, quan en Mascarós d'Ortal, de Llers, propietari d'aquesta vall, va fer edificar una capella en honor a la Mare de Déu, que fou acabada al 1275 i va donar­li terres de cultiu i de pasturatge. Al 1907 es va restaurar l'església i l'hostat­ geria. Durant els avalots del 1936 i la diàspora del 1939 s'hi feren moltes malmeses. En les dèca­ des dels anys 40, 70 i als voltants del 1985, s'iniciaren noves restauracions de la capella i es construí la sagristia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS El nom de Les Salines ve de les saleres que hi havia davant de la capella, de quan els pastors abocaven la sal pels bestiar. Al 1593 un bando­ ler francès, en Mandra, va assassinar a l'ermità Pere Sunyer i féu grans destrosses a la capella.

Es conta que un dia un ós se'n va endur una bonica noia que pasturava el ramat dels seus pares en una d'aquelles valls properes al santu­ ari. L'animalot, mig home mig diable, la va re­ tenir en una cova amb intencions poc honestes.

Gruta de la Mare de Déu de les Salines La xicota el va rebutjà des d'un principi, invo­ cant constantment a la Mare de Déu de les Salines i, al novè dia del captivi, la Mare de Déu la va alliberar retornant­la als seus pares. Quan l'ós, mig home mig diable, va veure que la bonica noia s'havia escapolit, es va enfurismar i els udols s'escamparen pels mig d'aquelles muntanyes i valls. Assossegat, en part, s'enfilà a una branca d'un surer per guaitar si veia a la seva desitjada noia. L'arbre es trobava prop d'una cinglera i el pare de la pastoreta, que havia sortit a caçar­lo, el va veure distret allà dalt, moment que va aprofitar per començar a tallar la soca. Aleshores, el pes de l'ós va fer vinclar el surer fins abatre'l del tot, caient per la cinglera el temible animal.

Aquest fet ha motivat que en alguns pobles de l'entorn (Arles, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, etc.) es celebrés la Festa de l'ós, barreja de sexualitat, ritus de la fecunditat i demostració viril, que ha encarnat, des de temps immemorial, la figura de l'ós.

El temple està situat en una vall on neix la riera que dóna les seves aigües al riu Tec, al Vallespir. És un edifici d'una sola nau de coberta en volta apuntada i arc presbiterial i absis semicircular, cobert d'un quart de volta a ponent. La teulada de la nau es de dues vessants. La portada és oberta a migjorn, aixecant­se l'espadanya per una sola campana en el mur de llevant. Datat en el segle XVlll. Abans, en els aplecs que s'hi fe­ ien es ballava l'anomenat ball dels confits i un ballet tradicional en el Rosselló. La imatge primitiva de la Mare de Déu trobada en la cova era feta de pedra calcària, però també fou malmesa pel bandoler francès, ja esmentat, quan va saquejar el temple on l'havien col·locat. S'hi va posà una d'alabastre fins que en el segle XIX fou substituïda per una altra de fusta policromada i vestida, que es va salvar dels aldarulls del 1936 grà­ cies a que dos feligresos de Maçanet l'amagaren a una cova de l'altra banda de la ratlla, recuperant­se posteriorment. Al santuari també s'hi troben les imatges de Sant Isidre i de Santa Francesca Romana.

Imatge de la Mare de Déu de les Salines

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS Abans d'enfilar l'últim tram per arribar al Santuari, he deixat a mà dreta la pista que passant pels derruït Castell de Cabrera mena a la carretera de La Vajol al Coll de Manrella. És precisament en aquest indret, quan en la diàspora republicana del 1938 va tenir lloc un episodi de la Guerra Ci­ vil conegut com el Setè camió.

El setè camió, la història dels tresors que l’agònica Repúbli­ ca de Negrín va intentar salvar de la desfeta. A través del mite del setè camió, barreja de lle­ genda i realitat, que encara avui continua viu a la memòria dels empordanesos.

Entre els altres pobles que foren protagonistes de la diàspora republicana es troba La Vajol amb una destacada singularitat: segons expliquen els pocs vells del poble, que encara sobreviuen als fets d'aquells darrers dies del febrer 1939 de la República, el setè camió portava lingots d'or cap a l'exili i va desaparèixer misteriosament enmig de les muntanyes de La Vajol i Les Illes.

A mitjans del 1937, en plena guerra civil, els habitants del municipi de La Vajol vivien de la mi­ grada economia rural i de l'explotació de les mines de talc. La guerra els quedava lluny, alesho­ res. Els avions bombarders sempre passaven de llarg a la recerca de zones més poblades per buidar la seva càrrega mortífera. Faltaven encara divuit mesos perquè tot l'Empordà esdevingués una marea humana d'exiliats que fugien cap a França.

Les muntanyes estaven plenes de l'anomenat sabonet, material suau al tacte, semitransparent que s'esmicola fàcilment amb l'ungla. Aquest material convertit en pols, s'utilitzava principalment per a productes de cosmètica i farmàcia. L'extracció de talc s'havia estès per tota la zona des de principis del segle XX, arribant als pobles veïns, com Darnius i Maçanet de Cabrenys. La mina de la família Canta de la Vajol, fou l'escollida per transformar la seva activitat minera en el dipò­ sit més important de Catalunya per a guardar el tresor de la República.

Va ser el mateix Juan Negrín, primer ministre del govern d'Azaña, qui va decidir l'emplaçament del lloc com a contenidor de tot el material incautat per les Juntes Nacionals de Protecció del Pa­ trimoni Artístic i el lingots d'or i argent del Banc d'Espanya que serien evacuats cap a la frontera.

La guerra encara no estava perduda però s'havien de preveure totes les possibilitats. Tenir la cai­ xa de cabdals a prop de la frontera i, en aquell punt del conflicte bèl·lic, ja era una prioritat del Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS govern d'en Negrín. A finals del 1937 el govern de la República confisca la mina de la Vajol als seus propietaris, els germans Giralt Canta. Es construeix sobre la mina un edifici de tres plantes camuflat amb xarxes que s'agafaven en uns ganxos de la paret fins les branques dels arbres, que­ dant totalment tapat i dissimulat per la vegetació. També tenia generador de corrent, dos mun­ tacàrregues que baixaven fins a les galeries i s'hi construeix una gran cambra cuirassada que s'endinsa sota terra protegida per grans bigues de ciment.

La mina estava sota la responsabilitat di­ recte del Ministre d'Economia i Hisenda, Méndez Aspe, vigilant absolut d'aquell in­ dret i del que s'hi guardaria. Durant un any i mig camions del Banc d'Espanya i de la salvaguarda del Patrimoni Artístic proce­ dents del Museu del Prado, van viatjar inin­ terrompudament a La Vajol per omplir la cambra cuirassada de lingots d'or i argent, joies de col·leccions particulars i objectes religiosos de gran valor, a més de les pina­ coteques més importants. Era el que és co­ neixia com el Tresor de la República.

Entrada a la mina Canta

A finals del 1938 veient ja per on es decantava el conflicte bèl·lic i després de la davallada de la batalla de l'Ebre, la mina de la Vajol va augmentar encara més el seu protagonisme. La seva situació geogràfica tan propera a la frontera amb França, la feia idònia per evacuar fàcilment el seu contingut a l'estranger.

Monument al coll de la Manrella

El Tinent Blasi coneixia el territori pam a pam i sabia que la única via de sortida més propera per creuar la frontera des de la mina era el pas de muntanya dels Colls de La Manrella i de Lli. Aleshores, ho traslladen tot a les sàrries dels matxos d'abast d'en Manel Nou, veí del poble, i passen els Colls citats fins al primer control duaner francès de Les Illes, salvant així, en part, el darrer contingent del Patrimoni de la República.

Dic en part, perquè tant pel desordre de la gentada, com del poc control del moment amb els franquistes trepitjant els talons dels republicans, foren molts els habitants de la contrada que s'encarregaren d'alleugerar el pes dels matxos...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Les festes de l’Arbre de Maig Coneixíeu aquest curiós ritual que se celebra per tota Europa des de fa segles?

Amb l’arribada del mes de maig, municipis de tota la geografia catalana celebren un ritual ben cu­ riós. Estem parlant de les festes de l’arbre de maig, una antiga tradició arrelada a molts indrets però d’origen incert. Es tracta d’una festivitat cele­ brada a zones rurals de tota Europa que consis­ teix en talar un gran arbre dels voltants i tornar­lo a plantar al bell mig del poble.

Història de l’Arbre de Maig

Se n’han trobat referències des del segle XIII però mai s’ha arribat a entendre el significat. Es creu que el motiu és per donar la benvinguda a la primavera. En definitiva, es tractaria de fer un sacrifici ritual d’un arbre per garantir la prosperitat del conjunt. Els nostres avantpassats creien que dins dels arbres hi habitaven esperits.

Les festes, però, no són iguals a tot arreu. Als Països Catalans, les festes de l’arbre tenen lloc en diferents moments de l’any i sota noms ben diversos: des de les festes de l’Arbre Maig i les plantades del xop, a la primavera, fins a les hivernals festes del pi, els arbres de Nadal, les barra­ ques i foguerons per Sant Antoni, o fins i tot, els faros que es construeixen abans de les baixades de falles de principis d’estiu al Pirineu català.

Totes tenen en comú el caràcter festiu i el ritual de talar un arbre ben alt i plantar­lo enmig d’una plaça, al voltant del qual comencen tot tipus d’actes. Són festes de caràcter local que es fan a l’espai públic, que tenen com a protagonista l’arbre i que segueixen un ritual concret. Hi ha molts municipis que celebren aquesta curiosa festivitat, es creu que són una trentena aproxima­ dament. Entre ells destaquen: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS

La Plantada del Maig a Òrrius (Maresme) La Plantada del Maig a Canyamars (Maresme) La Plantada de l’Arbre de Maig a Folgueroles (Osona) La festa del Pi de Maig a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) La Festa de l’Arbre a Dosrius (Maresme) La festa del Pi de Maig a Castell d’Aro (Baix Empordà) La festa del Pi a Figaró­Montmany (Vallès Oriental) Plantada de l’Aubi a Vinebre (Ribera d’Ebre)

A Igualada, la tradició va mantenir­se viva fins a finals del segle XIX, moment en què se’n produí la desaparició, tal i com ho testimonia el següent fragment d’un text de l’any 1885: “Per desgracia de la comarca, lo Maig ja no’s planta en la pintoresca plassa dels poblets; los fadrins ja no’s llevan á la hora de las fadas, ni van á sorpendrerlas al bosch; las balladas, ja no s’acostuman ab l’esplendor d’altres temps; ni l’alegre baylet, demostra sa destresa pujant, fins al plomall del altívol Maig, ¿Qu’es aixó pobles d’Igualada? ¿Será per ventura, vostre comarca, la primera que perdrá las costúms de la terra catalana? ¡Tant de bó tornes á reneixer lo Maig com han reviscut altres costums!”

Després de més d’un segle d’absència, des del 20 de maig del 2012 el Maig torna a lluir a la plaça d’Igualada, i que per molts anys llueixi, gràcies a la recuperació impulsada per l’Al­Pi­ nisme Club Esportiu.

L’element central, i símbol de la relació entre l’home i la natura, és un arbre, anomenat el Maig, al voltant del qual es desenvolupa tota la festa. Els diferents actes que es duen a terme s’han mantingut força inalterats i ben documentats al llarg dels segles, i és per això que la recuperació de la tradició és possible a dia d’avui. Una mostra clara n’és aquest fragment de finals del segle XIX: “L’alegre jovenalla del poble previnguda de destrals, s’internaba per entre mitx dels frondosos boscos que hi ha en la comarca igualadina, y després d’haber elegit l’arbre mes alt y mes prim, qu’anomenaban Maig, se podaba de modo que sols quedés un plomell en son extrem y á pes de brassos era portat á la plassa major del poble, de modo que quedés plantat al mig. A la tarde hi feyan balladas al voltant encantantse mocadors, remallets y crespellas de pasta fina y també’s donaben premis als mes atrevits de pujar dalt l’arbre.”

Més informació: https://goo.gl/f7pP4K

Recull de la web Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

L'àngel de la con ança No hauries pogut definir ben bé com era, per se’n desprenia una immensa confiança.

Et mirava com una invitació; per això vaig gosar preguntar­li: Per què desvetlles tan­ ta confiança, tot i no coneixent­te bé?

Va somriure, i contestà: – És així, amic, senzillament. Ni jo m’ho sé explicar. Potser perquè combrego amb la profunditat de l’ésser i sé que en el fons de tot ésser i de tota vida nia una plenitud que a tots convida, que malda per comunicar­se i per combregar.

– Cert ­continuà­, existeix un enllà que transcendeix tot horitzó. Més lluny del que capten els nostres sentits existeix un endins, una profunditat, que encara no coneixem, però que hi és i dóna sentit i força a cada cosa per feble que ella sigui.

Això ens permet confiar, confiar en tot, en cada home, en cada cosa i en cada enllà. I hem de confiar. Si no confieu, malbaratareu els vostres intents, humans, per nobles que siguin i per segurs que us hi sentiu.

Parlava simplement, sense alçar gaire la veu i et mirava amb uns ulls clars com si no hi hagués misteri, com si tot fos transparent.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS – Amb la confiança ­digué­ supliu la transparència, amic. Amb ella arribem allà on encara no ens és llegat posar el peu. Tanmateix aquest allà existeix, i nosal­ tres ens hi hem d’obrir. És bell confiar en cada abraçada i en cada somriure, és bell confiar en cada mirada humana i en cada albada de rosa. És bell i és fort.

Cada vegada que encetem un camí, confiem; cada cop que se’ns obre una porta, confiem; cada moment que comencem una vida, confiem. Confiem en l’instant i en la duració, en l’obertura i en l’energia, en l’amor i en la llibertat. I confiem, també, que podrem trobar la darrera veritat.

– Sobretot confieu en vosaltres mateixos, humans ­afirmà l’àngel de la confiança­, en tu mateix i en tots els altres. Existeix més de bé que de mal, més de sinceritat que de mentida. Hem de confiar en tots els companys del camí humà, els com­ panys de treball i els companys d’amor. No podem estimar sense comptar amb la confiança, perquè cada persona és sempre un més enllà. Hem de confiar, també, en els companys de l’univers, siguin allò que siguin i vinguin d’on vinguin. I no obli­ deu, humans, de confiar en l’enllà de l’últim horitzó.

Quan l’àngel de la confiança se n’anà, els homes i les coses semblaven més riallers.

Jordi Llimona i Barret

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Què és la pàtria?

Josep Carles Rius (10/12/18)

Per mi, la pàtria són els metges que reivindiquen més temps per poder atendre als seus pacients.

Els mestres que lluiten per una escola inclusiva. Els bombers que demanen un millor material per ser més eficients. Els professors associats que mantenen la Universitat amb sous de pobresa.

Els científics que anteposen la recerca als seus projectes vitals. És, també, Open Arms, salvant vides al Mediterrani i la nostra dignitat davant la insuportable tragèdia dels refugiats i immi­ grants. La pàtria és la gent que vol servir els altres, fent bé la seva feina. La gent que sent empa­ tia, respecte i responsabilitat envers el conjunt de la societat. I es mulla.

La pàtria és viure en llibertat. En democràcia plena. Amb l’esperança de poder fer realitat els somnis, per agosarats que siguin. Amb lleis justes que ens permetin fer compatible les nostres utopies amb les dels altres. La pàtria és garantir la igualtat d’oportunitats. Sense privilegis. Sen­ se deixar ningú abandonat. La pàtria és fer possibles els drets fonamentals: salut, educació, tre­ ball, habitatge, igualtat entre homes i dones, seguretat, un medi ambient sostenible... Drets que permetin portar una vida digna i tenir confiança en el futur dels nostres fills.

Pel feixisme, la pàtria està per damunt de totes i cada una de les persones individuals. És el totalitarisme. Tothom sota una mateixa bandera. Un projecte polític. Un lideratge. És el ‘po­ ble’ per damunt de l’individu, que ja no és considerat ciutadà, sinó ‘la part d’un tot’. Les lli­ bertats i els drets personals estan al servei del ‘poble’. És a dir, de qui té el poder de decidir qui és i què vol el ‘poble’.

Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, recorda que el feixisme té, entre els seus fonaments, “la producció de doctrina (nacionalista, racista, antiparlamentària sem­ pre) i la profusió de propaganda (partidista) per tots els mitjans possibles, amb la consegüent pèrdua del respecte a la veritat i la substitució d’questa per consignes. La propaganda feixista es distingeix en particular per provocar tres emocions: el sentiment de por, la incitació de l’odi i el menyspreu de la veritat”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS El feixisme respon a un fenomen històric concret. A un dels moments més foscos i tràgics de la història de la humanitat. Però a la pregunta de si queden brases d’aquell terrible incendi, la res­ posta és que sí. Malauradament, sí. Encara més, si concretem la pregunta en el partit Vox, que acaba d’aconseguir dotze diputats al Parlament d’Andalusia, la resposta també és afirmativa.

Perquè les idees, l’estructura mental, l’univers simbòlic del feixisme (amb actituds supremacis­ tes, xenòfobes, racistes, homòfobes, antifeministes, totalitàries) estan en els sis folis, sis, del programa de Vox. Com en els partits d’extrema dreta que creixen a Europa. Com en l’ideari de Trump (Estats Units) o Bolsonaro (Brasil) o en nombrosos votants del Brexit.

El feixisme amb totes les seves formes (com el franquisme), o el nazisme, o l’estalinisme, van propiciar esdeveniments històrics de tal degradació i crueltat, que no podem usar el seu nom en va. No podem banalitzar paraules que van lligades a la mort de milions i milions d’éssers hu­ mans. Però, al mateix temps, hem de tenir les alarmes ben enceses cada vegada que detectem les espurnes d’aquells vells temps. Perquè mai no puguin tornar.

El perill és aquí. Per això és tan important que no considerem ‘engrunes’ les reivindicacions d’a­ quells que veritablement ‘fan pàtria’, que treballen en defensa dels drets fonamentals. Que no parlem ‘en nom del poble’, quan la societat és plural i diversa. Que no mantinguem actituds ex­ cloents i de denigració dels que considerem els ‘altres’. Que no posem les banderes per damunt de les persones. Que no alimentem l’odi i la por envers els ‘enemics’. Per què necessitem crear ‘enemics’ que ens justifiquin. Com ha buscat sempre el feixisme.

Quan fem tot això. O quan, per exemple, convertim el periodisme en propaganda, potser no som els feixistes dels anys 30. Però posem la nostra llavor perquè, un dia, rebrotin aquells velles ide­ es. Per què les brases del feixisme hi son, i potser molt més a prop del que ens pensem.

Extret de: catalunyaplural.cat publicat originàriament a Diari de Tarragona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

C

ada 22 de maig les dones de la co­ munitat cristiana del barri del Raval de Barcelona, i també d'altres comar­ ques del país, veneren les relíquies de santa Rita, patrona dels impossibles i de les venedo­ res ambulants de roses. El culte es realitza mitjançant un tipus especial de rosa i constitu­ eix la diada més concorreguda i important en la religiositat popular del barri.

La rosa en la religiositat popular Amb el nom de rosa es coneixen tota una sèrie de flors de plantes del gènere Rosa, de troncs espinosos, fulles imparipinnades i de color blanc, vermell, groc o rosat. En moltes cultures, la rosa és el símbol floral per excel·lència. En la nostra tradició cultural la rosa és molt present en diverses celebracions primaverals, concretament les incloses dins el període que va des de finals d'abril i fins ben entrat el mes de juny, període que coinci­ deix amb la seva floració natural. Així, la rosa que regala l'enamorat a la seva estimada la diada de Sant Jordi, les que són llençades en la processó de Corpus, les de la Festa del Roser de maig o les que són portades devocionalment a beneir el dia de Santa Rita.

El cristianisme dedicà la rosa a la Mare de Déu, incorporant així al culte marià diverses tradicions anteriors que vinculaven la rosa als conceptes d'amor i bellesa. Per als grecs, el primer roser neix florit en el moment en què la deessa de l'amor, Afrodita, sorgeix en­ mig de les ones del mar, doncs la flor havia de perfumar l'aire que respirava per primer cop. També els romans la relacionaven amb la seva deessa de l'amor: Venus.

La llegenda de Santa Rita Diu la llegenda que Santa Rita era una dona casada que sofria els maltractaments del seu marit. Al final de la seva vida la santa decidí entrar en un convent agustí per canviar de vida però no fou ben rebuda per la comunitat per haver estat dona casada. A les portes de la mort, la santa digué a les seves germanes que només tenia desig d'olorar roses i de menjar figues. Elles baixaren a l'hort i trobaren, en ple hivern, tots els rosers florits i les figueres carregades de figues. La santa és des d'aleshores venerada per les dones velles i solteres com a advocada dels impossibles i com a patrona de les venedores ambulants de flors i les figuetaires.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS La celebració al Raval La devoció a Santa Rita va arribar a la ciutat de Barcelona amb els agustins, que s'ins­ tal·laren al barri de la Ribera, en un convent que ja no existeix. Posteriorment, el agus­ tins es traslladaren a l'església de Sant Agustí del Raval.

El dia 22 de maig al matí, la plaça de Sant Agustí del barri del Raval s'omple de gom a gom amb parades de roses, estampes i llantiols que fan d'aquesta la diada més concor­ reguda i important en la religiositat popular del barri. Milers de dones fan cua per ve­ nerar les relíquies de la santa que hi ha a l'interior de l'església, dipositant un llantiol i besant­les. Les relíquies de la santa són dins una caixa de vidre i just davant la imatge de la santa, que aquell dia per la tarda acaba literalment coberta amb les roses que li llancen les devotes.

Paral·lelament, cada mitja hora el rector beneeix a l'interior de l'església els rams de roses que les fidels, dones vingudes d'arreu del país, aixequen amb els braços. Al mig­ dia, després de la missa, es fa la benedicció més multitudinària que congrega a milers de fidels, tant a l'interior com a l'exterior de la plaça. Després de la benedicció de la rosa és costum anar a prendre un suís i guardar dins una caixeta els pètals de la rosa en espera de sort i diners.

Recentment, part de la comunitat filipina del barri també participa de la festa, a la seva manera: no realitzen la benedicció de roses a la santa sinó que posen un llantiol a la imatge del Crist que hi ha a l'església.

Text: Manel Carrera i Escudé i Toni Deulofeu, rector de Sant Agustí.

Plaça de Sant Agustí (Barcelona) / Foto: Mark Bellingham (flickr) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

La font del sol. Oasi de Siwa Al volum quart dels Llibres de la Història, Heròdot parla d’una font de la qual brolla una aigua que va canviant de temperatura segons l’hora del dia. Ens diu l’historiador que amb l’alba l’ai­ gua és tèbia, però que a mesura que avança el matí va refredant­se.

Quan al migdia aconsegueix la màxima fredor, els pagesos l’aprofiten per regar les hortes. Amb el pas de la tarda, l’aigua va temperant­se i esdevé tèbia de nou així que es pon el sol. Durant el transcurs del vespre s’escalfa, fins arribar a bullir al punt de mitjanit. Heròdot anomena el bro­ llador la Font del Sol, i el situa a l’oasi d’Amon, o sigui, a Siwa. Dos mil cinc­cents anys des­ prés de les observacions del “Pare de la Història” aquest brollador encara perdura. Però avui, com en aquella època, l’aigua emergeix del terra a una temperatura constant. Probablement els antics van fabular els canvis tèrmics i l’ebullició de l’aigua pel gran nombre de bombolles que emergeixen de l’aqüífer. Els siwanesos anomenen la deu Gubah o font de Cleòpatra, però no està gens clar que la darrera reina d’Egipte algun dia s’hi banyés. L’aigua del brollador segueix re­ gant les hortes de palmeres datileres que l’encerclen i refrescant els cossos dels pagesos els dies de calor. Uns pagesos que vesteixen túniques blanques, segurament com els romans que van construir el mur circular d’uns 12 metres de diàmetre que fa de la font una piscina immillorable.

L’aigua brolla impol·luta de les fissures del subsòl entapissat de molsa, entre borbolls d’aire i dits de liquen.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS En el moment de visitar la font, a les hortes de la vora hi ha pagesos feinejant. Els ases, desfer­ mats al costat dels carrets, mengen herba apilada mentre els seus amos apleguen rams caiguts de les palmeres. Amb falçs petites els arrenquen les fulles i tallen d’un extrem a l’altre el nervi de la branca per fer­ne tires primes però robustes, aptes per lligar tota mena de farda. De vegades, els pagesos de Siwa quan treballen canten. Cada feina té la seva pròpia cançó. Així, sense neces­ sitat de veure’l, el pagès sap en quina labor està ocupat el seu veí.

Fins no fa gaire temps, els pagesos que conreaven i mantenien les hortes eren els zaggalah, pa­ raula siwanesa que deriva del mot zaggal, que vol dir “mosso”. Quan a l’Edat Mitjana els siwa­ nesos van construir el poble fortificat per protegir­se dels atacs dels beduïns, van establir que determinats homes joves s’ocuparien de conrear els trossos dels propietaris rics i que, durant la nit, s’encarregarien de la vigilància de l’oasi. El consell d’ancians també va decidir que no podi­ en casar­se fins passats els 40 anys i van prohibir­los fer vida intramurs per evitar que mantin­ guessin relacions sexuals amb les dones del poble. Així van obligar els zaggalah a viure fora vila, confinats en coves o a les mateixes hortes. En les estones de lleure, colles de zaggalah es reunien sota les oliveres i organitzaven vetllades. Acompanyats d’instruments musicals, flauta i timbals, cantaven i ballaven. El lagbi, vi fermentat extret del cor de la palmera datilera, corria amb profusió. Mentre bevien començaven a moure’s en cercle, amb un mocador lligat al pit i un altre per sobre els genolls. Ballaven girant i girant sobre ells mateixos. A mesura que es rendien a la influència etílica movien el cos a batzegades i els seus cants es transmutaven en esgarips i gemecs. N’hi havia que s’acostaven al company del davant i l’incitaven a una dansa eròtica, far­ cida de moviments lascius.

Privats de mantenir contacte amb dones, la majoria de zaggalah van abocar­se a l’homosexuali­ tat. Aquesta pràctica, lluny de convertir­se en una xacra o estigma vergonyant, s’instituciona­ litzà. Es formalitzaren casaments entre homes amb contractes per escrit, acompanyats de

Oasi de Siwa Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS pomposes cerimònies i banquets als quals assistien els amics. El dot que es pagava per un noi, i les altres despeses derivades del casori, pujaven més que no el dispendi originat per la unió d’un home amb una dona.

Aquest estat de coses es va mantenir fins que l’any 1928 el rei Fuad I d’Egipte va visitar Siwa i va ser informat d’aquests hàbits peculiars. El rei va prohibir de manera fulminant els enllaços masculins adduint que atemptaven contra els bons costums i la moral islàmica. Malgrat que s’in­ fligia un càstig sever als homes que després de la prohibició reial encara gosaven casar­se entre ells, el costum perdurà fins a la fi de la dècada de 1940.

Si avui s’interroga els siwanesos sobre aquesta particularitat, la majoria s’enutgen i rebutgen fer­ ne comentaris; al·leguen que són fabulacions d’alguns autors que no s’han de tenir en compte.

D’altres, com l’Abu Bakr, l’home que té cura del museu sobre la cultura de l’oasi, afirma rotun­ dament que són mentides. Com el venerable Heròdot, molts siwanesos segueixen mantenint que l’aigua de la Font del Sol canvia de temperatura, però a Siwa tothom sap que no és cert, és l’ambient que l’assuauja o la refreda.

Restes de la fortalesa Extret de: jaumemestres.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Com tractem el qui pateix?

Cada persona és un món. La incomprensió davant les malalties afegeix dolor als que la pateixen. La mirada exterior als pacients, d’incertesa i incredulitat, de familiars, amics, companys de treball... que dubten de si en realitat s’exagera la queixa, això causa dolor i un conflicte emocional. Però el que un altre opini sobre tu és només la seva opinió, no defineix realment qui ets tu ni com et sents. L’origen d’algunes malalties immunitàries encara no es coneix, l’únic que es pot tractar són els símptomes, el dolor, però no el que ho ocasiona. És important que la persona malalta accepti la nova situació, aprenent a re­ nunciar, a saber dir que no, a estimar­se més i a tenir més cura de si mateixa.

No es tracta de ser pessimistes, sinó de ser conscients de la realitat i reconèixer en cada ésser humà la necessitat de consol, sobretot quan està travessant per una especial dificul­ tat. La companyia dels amics permet evadir­se dels problemes, sortir fora, veure gent, distreure’s... Però sobretot, en gent gran, cal procurar que no s’estigui mai sol. No es el mateix passar una tristesa o una malaltia en soledat que en companyia, encara que la companyia no pugui resoldre el problema. El caliu i l’afecte distreuen el mal, i la com­ prensió de la situació és part d’aquest amor. Per ser feliç no ens cal posseir moltes coses, sinó estar bé amb un mateix per així poder ajudar l’altre. Però també cal comprendre que, qui viu en condicions molt dures, amb dificultats insuperables o amb una gran po­ bresa a tots nivells, li serà molt difícil estar bé amb un mateix.

Unes paraules positives plenes d’ànim i confiança poden canviar del tot la vida d’una persona, a tots nivells, en la salut, el treball... Dialogar és estimar i estimar comporta acollir, buscar l’entesa, renunciar, perdonar... perquè Déu és amor. Lluita pel que vols, valora el que posseeixes, conserva el que tens, oblida el que et dol i gaudeix amb els que t’estimen. Aquesta és la llavor de moltes victòries.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

El castell de Mura

El Castell de Mura és un dels edificis amb funcions defensives que es va cons­ truir per facilitar que durant els segles IX i X es puguessin repoblar les valls del nord del Montcau, un indret conegut en aquella època com a Nèspola.

El Castell va ser bastit dalt d'un turó situat davant mateix del Montcau i enlairat per sobre dels torrents d'Estenalles, La Vall i Nespres. Inicialment el castell va tenir com a gran objectiu do­ nar seguretat als pagesos que, com a veritables colons, optaven per instal·lar­se a la zona, as­ sumint el risc que comportava la seva proximitat al riu Llobregat, que encara marcava la frontera amb els àrabs.

Els atacs i invasions dels serraïns des de principis del segle VIII havien provocat el despobla­ ment de la major part del Vallès i el Bages. Molts habitants van fugir cap el Pirineu, si bé alguns es van refugiar als índrets més esquerps del massis de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, vivint a les coves i balmes. El repoblament de les zones abandonades va ser impulsat pel Guifré el Pilós i els seus fills. El sistema defensiu del massis contra els serrains es complementa­ va amb els castells de Rocamur, de Pere i les torrotes de l'Obac i Vacarisses. Entre aquestes ins­ tal.lacions existia un sistema de comunicacions acústiques i òptiques, que servien per alertar de perills, com podien ser les incursions dels serrains. Però aviat, amb l'avançament de la recon­ questa, la tasca de protección ja no va ser necessaria i els castells es van transformar en un cen­ tre de poder feudal, que s'ocupava d'organitzar administrativament els seus territoris. Això va significar sovint l'explotació dels pagesos fins arribar a vegades a l'expoli.

Les restes del castell les componen un fragment de muralla situat a l'oest junt a un espadat, i els basaments d'una torre trapezial, situats a l'angle nord­est del pujol. El tros de muralla conservat té una llargària de 7,30 m., encara que pel cantó de tramuntana va perdent alçada fins a quedar colgat a terra. La seva alçada màxima a l'exterior arriba a uns tres metres. L'obra està feta de grossos carreus tallats toscament, però col·locats en fileres i units amb morter. Els basaments de la torre assoleixen 1,95 m. al punt més alt. Els murs tenen 95 cm. de gruix i presenten unes espitlleres quadrades. La construcció està realitzada amb blocs de pedra mitjans i petits, toscament escairats i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS amb tendència a formar fileres. El morter que els uneix és de color gris, format per sorra de gra fi i calç. El nom etimològic de Mura sembla que ve de Murus, i no fóra estrany que aquesta denominació provingués del fet que hi havia un castrum o lloc emmurallat, ibèric o romà.

Aquest castell formava part d'un conjunt de fortificacions adjudicades a la comtessa Ermessenda de Carcassona. Es tracta d'un castell comtal, però que al 978 va acabar aquest domini; el comte Borrell i la seva dona Ledgarda se'l vengueren, juntament amb altres possessions, a Riculf.

Aquest, va fer una donació poc després a Sant Benet de Bages. El 1023, quan semblava que els comtes havien perdut el domini sobre el castell, tornem a trobar que la comtessa Ermessenda empenyora al seu fill, Berenguer Ramon I, diversos castells, entre ells el de Mura, fet que demostra que continuaven sent els senyors eminents del castell. Un dels gestors del castell (o castlà) de pitjor record va ser Humbert de Rocafort, al qual se li atribueixen cap el 1284 molts actes de violència, inclosos incendis, empresonaments i assassinats.

Al s. XII la castellania radicà en la família Santa Coloma. Al segle XIII el castell entra en el joc de venda per part del rei i de redempció per part de la ciutat de Manresa. Passà a ser propietat de la família Guàrdia, que van engrandir i reedificar la fortalesa. Posteriorment, passà als Ponç i Armengou de Banyeres, i a mitjan del segle XIII passa a ser propietat de la corona, i el rei en Jaume en féu donació, primer, el 1223 a en Guillem de Santa Fe i després, el 1228 a Pere Ponç de Banyeres. El 1293, la corona, havent recobrat el castell, l'encomanà al veguer de Manresa. El 1316, el rei Jaume II, el va vendre a la comtessa de Pallars. Més tard, en ple segle XIV, la corona el ven a Hug de Montcada, però a la mort d'aquest el rei Pere III el Cerimoniós revoca l'antiga donació i el passa a Pere de Planella, camarlenc reial.

Al començament del segle XV, Martí I l'Humà adquireix de nou el castell per vendre'l a Ramon Sescomes. Aquesta família el regenta i el passa per successió a la família Cordelles.

L'arxiduc Carles III d'Àustria, volent premiar els serveis de Felicià de Cordelles en la guerra contra els francesos, li atorgà el títol de Marquès de Mura (1707).

Vista del poble de Mura

En aquest segle, el castell quedà abandonat i es va anar enderrocant. Vendes i recaptacions successives fins al 1400, any en què el rei Martí I el vengué a Martí de Comes, de qui va passar per matrimoni a la família Peguera i a la família Cortadelles, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

Extret de: http://trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 49

CULTURA POPULAR

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 609 ­ Maig 2019 ­ Pàg. 50