608 - ABRIL 2019

Núm. 608 ­ Abril de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Xilografia de la Mare de Déu de Montserrat (segle XVII) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Parròquia de Vacarisses 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 20 Dels diaris 22 Llengua Catalana 27 Racó del conte 30 Indrets de Vacarisses 32 Col·laboracions 34

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Fabià Flores

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

La festa de Sant Jordi va mantenir una enorme vitalitat durant més de 300 anys. Ja al segle XV, al voltant del Palau de la Generalitat s'organitzava una fira de roses en motiu de la diada. Era una espècie de fira medieval dedicada als casaments. Hi J.Palou anaven nuvis, promesos, matrimonis... El costum marcava que l'home havia de comprar una rosa vermella –símbol de la passió– i regalar­la a la seva esposa.

Es va proposar convertir aquesta data en una festa oficial el 1436, però fins que Sant Jordi no va ser entronitzat oficialment patró de Catalunya 20 anys després, la diada no va ser fixada amb nom propi al calendari. A principis del segle XVIII, amb la caiguda de la ciutat de Barcelona i l'arribada al tron espanyol de la monarquia borbònica, la festa va començar a perdre adeptes. No va ser fins a finals del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va tornar a agafar embranzida com una jor­ nada per reivindicar el pòsit històric i cultural de Catalunya.

La recuperació de la diada va consolidar­se a principis del se­ gle XX gràcies a la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta època es va fer un esforç per revitalitzar la tradició, no només des del punt de vista patriòtic i sentimental, sinó també des de la vessant cultural directament vinculada al sector editorial. El franquisme va condemnar Sant Jordi a tornar a una situació de semiclandestinitat, però amb la mort del dictador va recuperar la brillantor festiva que caracteritza la jornada.

Cal també que pensem en comprar un llibre... i llegir­lo.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Marc 2, 1­12

Setè diumenge de durant l'any B

Et perdono els pecats...

Ens imaginem que Déu fa com nosaltres. Pels que ens cauen bé, estem disposats a tot.

Dels que no ens fan el pes, en fugim i ens hi girem d'esquena. Ens pensem que Déu mira amb simpatia als que es porten bé i gira la cara als que es porten malament. Ens ima­ ginem un Déu ressentit i indignat per les nostres malifetes.

Sense adonar­nos­en, ens hem inventat un Déu molt semblant a nosaltres: petit, mesquí i atrotinat, que només ens estima si fem el que ell vol i quan satisfem els seus desitjos.

Els escribes, els teòlegs d'aquell temps, no entenien perquè Jesús oferia el perdó de Déu i deia al malalt: "Et queden perdonats els pecats". Tampoc no entenem gens que Déu estimi els que el rebutgen. No ens acabem d'empassar que Déu és un Amor gratuït i incondicional.

Déu no perd el temps fent la llista de les nostres malifetes. Déu no ens gira mai l'esque­ na; som nosaltres els que li girem...

No és Déu que ha de canviar la manera de fer; som nosaltres que ens hem de canviar i obrir­nos a ell.

A Déu, a vegades, ens l'han presentat com un jutge i botxí, sàdic i venjatiu, enfadat i rancorós i que condemna per sempre més. Una moral escarransida que ens va fer mal viure. Aquesta mena de Déu no ha existit mai.

Un Déu inquisidor que vol aniquilar els que no pensen com ell, que fa creuades i guerres santes, no és ni serà mai Déu. Un Déu que busqués les nostres angoixes i no ens deixés gaudir de la vida, tampoc.

El meu Déu, el Déu que crec que hi ha, és el Déu de Jesús de Natzaret que ell anomena Abbà (Pare), més ben dit, papà. Un pare que construeix i perdona sempre, que respecta la consciència de cadascú, que aprofita la canya esquerdada i apaga el ble que encara fu­ meja una mica. Aquesta frase és de la Bíblia.

L'Abbà de Jesús fa que cadascú de nosaltres siguem el que som i que ens desenvolupem com a persones solidàries i constructores d'un món més just. Això fa que deixem les an­ goixes i gaudim de la vida.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Jo crec en "el Déu amb nosaltres", l'Emmanuel que es manifesta en la persona de Jesús de Natzaret... Deixem d'angoixar­nos i gaudim plenament de la vida.

Crec en el Déu que ha fet els homes i no pas en el Déu que han fabricat els homes a la seva pobra i ridícula manera de ser.

Hem de buscar el veritable Déu de Jesús. Tot el que s'ha dit i escrit sobre Déu només és vàlid si coincideix amb l'Abbà de Jesús de Natzaret. I que consti que tot el que us he dit durant més quaranta anys, només és vàlid si coincideix amb l'Evangeli.

Sebastià Codina i Padrós

Marta Pessarrodona i Artigues Terrassa, 18/11/1941

Poetessa, narradora i crítica literària Creu de Sant Jordi (1997) Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2019)

Ha estat lectora de castellà a la Universitat de Not­ tingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Interna­ cional per a la Difusió de la Cultura Catalana, de­ pendent del Departament de Cultura de la Generali­ tat de Catalunya.

"No escriuré mai cap dietari, perquè en la meva poesia ja ho explico tot de mi. Concebo la poesia com un exercici de la ment. Catalunya és un país de poetes i sempre hem tingut un coixí".

"La diferència entre la gent de la nostra edat i la juventut actual és que nosaltres teníem una virtut: sabíem admirar".

"Quan una senyora anomenada S.S.S. [en referència a les respostes de Soraya Sáenz de Santamaría en el judici de l'1­O] es preguntava qui paga tot això: això, senyora, ho pa­ guem nosaltres".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Amanida de maduixots i espinacs Ingredients:

2 o 3 Tomàquets xerry per persona.

2 o 3 Maduixots per persona.

Fulles tendres d'espinacs.

Escarola, rúcula, canonges.

Panses.

Pinyons.

Cansalada.

Vinagre de mòdena.

Sal i pebre.

Posem els pinyons i les panses en remull un parell d'hores abans. Netegem l'escarola i tallem unes quantes fulles. Netegem els espinacs, triant les fulles més tendres i petites.

Fregim en una mica d'oli la cansalada i, quan sigui rossa, hi afegim els pinyons i les panses escorregudes. Li donem un parell de tombs i ho reservem calent.

Muntem el plat barrejant el verd, posant pel damunt els tomàquets i els maduixots ta­ llats grossos i hi aboquem la cansalada, les panses i els pinyons.

Finalment, ho amanim tot amb sal, pebre, vinagre de mòdena i una mica d'oli.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església de Sant Julià de Montseny El Vallès Oriental L'església de Sant Julià s’esmenta per primera vegada l’any 1004 en un document pertanyent a la veïna parròquia de La Castanya. L’any 1079 ja és reconeguda amb el nom de Sant Julià i l’any 1096 s’esmenta com a canònica, indici de que probablement va existir una comunitat de canonges, tot i que alguns autors creuen més probable que fos una confraria de laics.

De l'església primitiva d'una sola nau, consagrada el segle XII, encara se'n conserven restes abundants (campanar, etc.). Està feta de paredat, arrebossada i emblanquinada. La portada té un arc rebaixat amb motllura senzilla entre els muntants i l'arc fet en carreu. Té una fornícula amb la imatge de l'Assumpció de Maria de l'any 1954. Porta la inscripció de la data de la construcció de la façana i de l'ampliació del temple, el 28 de març de 1767. Damunt del portal hi ha un ull de bou amb motllura senzilla, coronat per un floró i una bola al cim. En l'actualitat es troba arrebos­ sada i emblanquinada. Absis i quatre cossos amb voltes i llunetes.

El campanar del segle XII és de torre quadrada, de carreu i paredat. És l'element més clar de l'antiga església, ja que en ell trobem, sota el cos de les campanes, una arcuació cega a cada cos­ tat, composta per una sèrie de quatre petits arcs de mig punt; les dovelles i la clau són de petites dimensions. En els angles del sostre hi ha unes columnetes romàniques que podrien ser de l'antic campanar.

Probablement els recurreguts d'aigua subterranis van inclinar la torre del campanar. Amb tot, la nau de l'església, que està al seu costat, li fa de contrafort i, atesa la seva alçada, està garantida la seva seguretat.

El campanar és d'una alçada de 13,6 m i té un desplom de 0,77 m.

Extret de: montseny.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

És perillós quedar­se quiet: cal avançar. No moure’s de lloc és recular sense adonar­ nos­en...

Convé tard o d’hora, arribar al final...

Els maltractes no tenen justificació vàlida: provoquen sempre l’inrevés del que es proposen. Ho haurien de tenir present els que governen garrotejant...

Les presons són un invent vergonyós. Molts empresonats fan olor de venjança. Quan són fruit de venjances, no hi ha paraules als diccionaris per a definir­les...

Les garrotades, tard o d’hora, cauen a l’esquena dels que les donen o dels que les fan donar...

Quan tenim ideals que valen la pena, cal jugar­s’ho tot per anar endavant per més di­ ficultats que es presentin. Cal fer com els rius que mai tornen endarrere encara que ho vegin mal parat...

Cal fer el bé per poc que sigui. Com les cuques de llum: en donen poca perquè no en tenen gaire. Cal rendir segons el poc que es té. Rendir segons del que es disposa...

Jesús va dir a Llàtzer: Aixeca’t i camina. Endavant! Res de quedar­se aturat i estancat: no serveix de res. Endavant...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre la primavera

Flor en abundor a la primavera, bona tardor ens espera.

Flors de tardor, plors de primavera.

Hivern fred, primavera regalada.

A la primavera, no hi fa filera; a l'estiu, el Hivern rigorós, primavera de gos. filar no diu; per la tardor, no hi ha filó, i a l'hivern, el fred sorprèn.

L'Encarnació tronera, allunya quaranta dies la primavera.

Aigua de primavera, si no és torrencial, omple la panera.

La primavera la sang altera.

Alegre com una primavera.

La tardor és la primavera de l'hivern.

Arròs de primavera, per l'herba és fem.

Mal hivern, primavera d'infern.

Bella Candelera, lletja primavera.

Molta flor de primavera, bona tardor espera.

Bou de tardor, cavall de primavera.

Nadal nevat, primavera regalada.

Còlics d'hivern, refredats d'estiu i febres de No acaba la primavera sense que hi hagi primavera, la mort darrera. cloquera.

El mal hivern, de la primavera en fa govern.

Estar a la primavera de la vida.

No et fiïs del cant de la griva ni a l'hivern ni a l'estiu, sinó a la primavera, que ella vol fer el niu.

Falsa primavera enganya al bestiar.

Oreneta arribada, primavera començada.

Extret de: http://tematic.dites.cat/

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

Grandesa No busquis el tresor d’una bellesa que amb el temps s’esfumi evaporada.

Busca­la al sol que surt de matinada, mira en el cel la infinita grandesa.

Et diran que el Negre és Blanc

Si vols provar les mels de la puresa, acosta l’ànima a la calor d’una mirada,

Et diran que el negre és blanc que el botxí estimava la víctima que no hi havia més remei que ferir la pau, amb arma blanca.

Et diran que l’amor fa mal que les coses són com són, que neixes esclau i mors igual que les lleis, no admeten dubtes.

perd les hores a una tardor daurada, ... camina al lloc on viu la senzillesa.

Si vols tocar la mà de la fortuna, respira el mar, el bosc, la primavera, el brot de la vida, de la flor primera, ... tanca els ulls sota la pau de la lluna.

Pedro Puerma

Postveritats de boques maquillades amb cinisme d’engany metal·litzat.

La mentida feta pregària les barbàries, justificades.

Esquerdes de llum i llibertat, per les boques dels silenciats.

Un eixam de mans alçades vetllant per la dignitat.

Laura Basagaña

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 10

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES AMOR PER DAMUNT DE TOT. AMOR DE SERVEI Fa uns anys, vaig llegir aquest conte que us lliuro avui. M'agrada de retornar­hi una i altra vega­ da, sobretot després d'haver fet figa a l'hora d'ajudar alguna persona que em cercava. És un bon instrument per a fer allò tan oblidat de l'examen de consciència.

Hi havia un ermità tingut com un sant per tothom. Un dia va sentir una veu, com un imperatiu interior, que li deia: "Abans no es pongui el sol has de ser al cim de la muntanya que tens enfront teu: Déu vindrà a trobar­te".

L'ermità es posà en camí. Al peu de la muntanya es va tro­ bar amb un home ferit. El va saludar tot a corre­cuita, i...

"Mira, t'ajudaré en tornant, ja que ara tinc una cita amb Déu molt important, a la qual no puc faltar­hi".

Finalment arribà al cim. El sol encara lluïa, just abans del seu ponent. L'ermità, el nostre amic, va respirar profunda­ ment satisfet.

Al cap d'una estoneta es va començar a neguitejar. Com és que Déu arribi tard? Fins i tot li va pujar la mosca al nas.

"Osples, després de tants esforços a veure si ara no vindrà!"

Aleshores es va sentir la veu de Déu: "Sóc a socórrer un ferit que hi ha al peu de la muntanya".

Amigues i amics, siguem conseqüents, no us sembla? Les ratlles que segueixen són una miqueta exagerades però...

Déu ens espera en el proïsme. L'altre –molt sovint– és el lloc de la nostra cita amb Déu. A vega­ des ens preguntem on és Déu? i no veiem que és al costat nostre, en aquest malalt del costat de casa, en aquesta persona que està sola al pis de dalt.

Hi ha molta –i molt bona– literatura sobre l'experiència mística de Déu, però, de fet, estimar no és qüestió de paraules. També s'estima amb les mans. Allò de Sant Agustí de: “Estima i fes el que vulguis”, s'ha de traduir així: “Estima i digues­ho amb la teva vida” Es pot abandonar el proïsme per Déu? Espera't que he d'anar a resar. És amor, això? No espereu pas que us doni fórmules exactes, infal·libles. L'amor no és càlcul. En el fons del cor sabem quan estimem i quan no. Déu no em demanarà mai que deixi el meu germà per servir­lo a Ell. No em demanarà mai que pugi al Calvari, sinó que pugi al pis de dalt a trobar aquell malalt.

S'estima amb les mans, s'estima Déu amb la vida.

Josep Morros Castelltort Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

GOIGS A LLAOR DE JESÚS DE NATZARET, POBRE I SENSE SOSTRE

No és estrany, un pidolaire arronsat damunt d’un banc: Qui deu ser que espeternega, sangloteja i sua sang?

1 Sense llar, mancat de sostre un que està mig mort de fam, estripat i amb ulls plorosos, dels que abunden més que el gram i on s’esbrava l’opulència.

Tafaneja un vianant: Qui deu ser...

4 Blocs de bronze s’humanitzen I ens presenten un món trist: les misèries i tristeses en la faç de Jesucrist, els captaires sense sostre bruts pel llot, la pols i el fang: Qui deu ser...

2 No és un pobre ni un captaire que tremola mort de fred: és de bonze i ens recorda a Jesús de NATZARET esclafat per la mentida i la trampa de l’engany: Qui deu ser...

5 Un esquitx de la tragèdia: és el rostre de Jesús sobre un banc de fusta vella...

De puntetes, ric il·lús: Si volguessis molts no haurien de passar la nit en blanc: Qui deu ser...

3 De famèlics i xacrosos hem sentit els esgarips sufocats per la gatzara dels que ronden massa tips: Si entre tot ens hi poséssim els trauríem del barranc: Qui deu ser...

6 L’Hospital de Déu, Santa Anna, té una llar pels vulnerats, aquí tenen plat a taula els desfets i marginats: i un Jesús que porta sobre el gran crim de l’esvoranc: Qui deu ser...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 7 Sense sostre, un fred que gela i arraulits ran dels fanals, corglaçats per les gebrades, quin manyós Timothy Schmalz!

Un Jesús malmès a terra sota l’urpa de l’engany: Qui deu ser...

8 Si mig món es mor de gana és per culpa dels superbs que amb el frau i la mentida han creat un món d’esquerps que s’enfonsa en la pobresa i mai troba el camí franc: Qui deu ser...

No és estrany, un pidolaire arronsat damunt d’un banc: Qui deu ser que espeternega, sangloteja i sua sang?

Preguem Jesús de Natzaret: Davant de la teva estàtua cridanera ajaguda sobre un de tants bancs misèrrims d’aquest país, al costat d’opulències que recorden un món caduc corcat pel mal, la misèria i els exabruptes de la natura; et demanem seny, coratge i sentiments inspirats en el teu Evangeli per a tots els culpables que ronden pel món tenint­ho tot enmig del doble que no tenen res.

Lletra: Mn. Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, febrer de 2019

Estàtua de bronze davant de Santa Anna de Barcelona.

Imatge de Jesús Homeless, obra de l'escultor Timothy Schmalz / Foto: Nora Vela Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

LES BRUIXES DE VACARISSES

“Estimar es paga car. No em vull quedar sola. Una febre i un patir, és, estimar.

Un càstig del cel; no hi ha seny ni raó que valguin. Quan t’agafa estàs perduda.”

Foto: Joan Vila (Filomena).

La Filomena necessita estimar. L’Aurora, seduir. La Dolors, una cura per la seva malaltia. La Paulina, com si d’un personatge d’Oz es tractés, un cervell. I com una papessa més del tarot hi ha la Rita. La Rita, que pot oferir a través de la màgia fer re­ alitat els desitjos de les seves companyes. I hi ha la Sofia que els recordarà de mane­ ra cruel que no els podran fer realitat.

Aquest cop la “Revolta de bruixes” de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) ha estat protagonitzada per sis actrius de la Companyia Teatre Jove de Vaca­ risses que sota la direcció de la Teresa Cima ens han parlat del que acaben sent els grans enigmes de l’ésser humà: el sentit de la vida, l’amor, la fugacitat del temps i la solitud. I tot això envoltades de galledes, escombres i Fairy, no fos cas que ens oblidéssim que no estem a l’Atenes de Plató sinó a un local asèptic i impersonal que cal netejar una nit de lluna plena.

Les actrius (actrius i punt, l’amateur sobra) doten els personatges de realitat i veritat, i ens fan riure i ens fan plorar. Destacaria la innocència gairebé còmica, però tan dramàtica, d’aquesta Paulina; la tendresa i la desesperança de la Dolors, tan fràgil; la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT mirada i la paraula decadent de l’Aurora (que encertat el nom); la tossuderia i la mala llet de la Sofia; el desempar, el mira­que­poca­cosa­soc de la Filomena i la màgia i la força que amaguen les paraules de la Rita, tan divertida ella amb aquest català no sabem si de Cadis o del Somorrostro.

I aquest grup excepcional de personatges no estarà sol, en una mena de garita (molt encertada i gens fàcil escenografia de Jan Baca) hi haurà un vigilant, “el vigilant” (l’ú­ nic que no té nom a l’obra) que tot i no mostrar ni inquietuds, ni intel·ligència ni per­ sonalitat serà qui tindrà la responsabilitat de controlar aquestes dones incontrolables.

Curiosament seran els instints més primaris qui l’acabaran descontrolant a ell...

Teresa, Anna, Carme, Cristina, Montse, Albert, Mònica i Glòria, esperem tornar­vos a veure aviat al damunt de l’escenari. Estimem la veritat que ens regaleu. Que volin ja les escombres (prometem no relliscar amb el Fairy).

Isabel Òdena

Foto: Joan Vila

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El Concurs Bíblic s'estendrà en la seva propera edició pel continent americà pel desig del papa Francesc El Concurs Bíblic va començar el 1986 com una iniciativa local a Terrassa amb la missió d'ajudar a l'anunci de la Paraula de Déu als estudiants, en un format de concurs bíblic. La seva força ha aconse­ guit que el papa Francesc s'hagi interessat per aquesta idea i hagi demanat als seus impulsors que ajudin a fer­la créixer en altres llocs del món.

El secret? Motivar nens i nenes, així com a joves perquè interactuïn amb una frase­tema de la Bíblia a través d'un treball personal en format concurs. El concurs bíblic, que era d'àmbit només català, i des de fa tres anys s'ha ampliat a totes les comunitats de l'Estat espanyol, s'expandirà pròximament, en la seva primera etapa, per Amèrica. A Catalunya, el concurs, vinculat a la Federació de Cristians de Catalunya, fundada en els anys 30 del segle passat per donar co­ hesió als joves catòlics, ha arribat ja a la seva trenta­quatrena edició.

L'objectiu és clar: arribar a les noves generacions perquè coneguin i utilitzin la Bíblia, la recone­ guin com a Paraula de Déu i tinguin l'oportunitat de fer una "trobada, personal i lliure, amb la persona de Jesucrist". Pere Casas, responsable i coordinador del concurs, i el sacerdot Fidel Ca­ talàn, consiliari del Grup Avant (promotor del concurs a Catalunya), recorden que, en la seva primera edició, fa 33 anys, només van participar 369 estudiants. Des de fa més d'una dècada, ca­ da any, hi participen entre 50.000 i 70.000 joves de més de 500 centres escolars amb un total Foto: Josep Graells acumulat de més d'un 1.500.000 participants.

El format concurs es presenta en diversos nivells d'edat i modalitats, des de la modalitat de qües­ tionari, redacció, pintura, dibuix, aplicacions tecnològiques fins a la de tallers bíblics. S'atorguen més de 300 premis, personals i de grup, i tots els participants reben un obsequi de participació que doni suport a l'acció bíblica. La frase que guia el 34è concurs en aquest 2019 és la cita bíbli­ ca "No tinguis por, jo sóc amb tu", del profeta Isaïes (Is 43,5) que el participant personalitza per treballar­la amb "No tinguis por, el meu nom, jo sóc amb tu".

Jaume Vernet, de l'equip de treball del concurs, explica a Aleteia.org que l'organització del con­ curs implica disposar d'un petit equip permanent de cristians (molt millor si és ecumènic) dispo­ sats a treballar amb tarannà apostòlic i professional a portar la llavor de la paraula de Déu, en un "sac" retolat "concurs bíblic".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

M'és molt difícil parlar de l’amic Mariano. Penso que les emocions ens poden trair en qualsevol moment. Ara veig que no estava preparat per en­ caixar la seva pèrdua. No n’estàvem preparats.

Ser humà és viure fent un trajecte, fent camí, un camí incert que no se sap on va a parar. Perquè, si alguna cosa hi ha d’ineludible en la nostra vida és el fet que estem sotmesos a l’imprevisible, a l’atzar i a les casualitats del temps, el poder dels esdeve­ niments, i a tot allò que configura la fragilitat de l’existència.

En Mariano va ser moltes coses: treballador, pare, germà, espòs, tiet, avi, amic dels seus amics; però, per sobre de tot, va ser un ésser humà bondadós, noble i tranquil.

La saviesa sempre ha estat present en les consciències tranquil·les.

Va ser un home compromès amb els seus i amb el seu entorn, amb l’esport local i amb tot allò que pogués beneficiar a la seva comunitat.

Gaudia de l’esperit de l’home serè i tranquil. Sense fer soroll, sense molestar mai a ningú, sabies que hi podies comptar, ell hi era sempre. Quanta dignitat!

Doncs bé, ens ha deixat ben fotuts a tots. Segur que ja està al costat de qui volia es­ tar, de l’amor de la seva vida.

Que resti en la nostra memòria el record d’un home bo i digne, i compartim entre tots el tresor del seu cor. El Mariano així ho voldria.

Un poeta anglés, David Harkins, traduït al castellà, va escriure: Puedes llorar porque se ha ido, o puedes sonreír porque ha vivido.

Puedes cerrar los ojos y rezar para que vuelva, o puedes abrirlos y ver todo lo que ha dejado; tu corazón puede estar vacío porque no lo puedes ver, o puede estar lleno del amor que compartiste.

Puedes llorar, cerrar tu mente, sentir el vacío y dar la espalda, o puedes hacer lo que a él le gustaría: Sonreír, abrir los ojos, amar y seguir.

Santi Torruella Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Dissabte, dia dos de març.

A l'església del nostre poble va tenir lloc un emotiu concert. L'orfeó Sarrianenc es va posar en contacte amb la nostra coral "el Cor de Vacarisses" per fer un concert d'ho­ menatge a una de les seves cantaires, la Rosa Soler.

La Rosa havia estat membre de l'orfeó, però una malaltia greu la va apartar dels seus companys de cant i l'han portat a viure al nostre poble, Vacarisses, a casa el seu germà i cunyada. És per aquest motiu que la Coral de la Roser decidís fer­li un concert de germanor en­ tre les dues corals.

Ens hauria agradat molt que ella hi hagués pogut participar però, justament el dia del concert, estava ingressada i no va poder ser­hi. Tot i això, li van gravar el concert, i la seva cunyada emocionada va poder recollir els presents que l'orfeó Sarrianenc li va oferir.

Concert doncs molt emotiu i que vam acabar amb un refrigeri.

Eugènia Generó Gallego

Foto: Pedro Puerma Barrio

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT FESTES DE CARNESTOLTES I ENTERRAMENT DE LA SARDINA 2019

Cliqueu aquí per veure Fotos: Ajuntament de Vacarisses

moltes més fotografies

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 19

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Algú Era un nen d’edat indefinida que s’havia fet gran.

El seu cos havia arribat als paràmetres d’una alçada normal per a un noi que havia nascut gairebé a la postguerra, però el seu pensament havia deixat de desenvolupar­ se no se sap en quin moment de la seva infantesa. Aquesta decisió del seu cervell no li va deixar, però, cap característica gaire visible a la seua fesomia, tret d’un somriu­ re potser un pèl massa present que, entrant o no en contradicció, li concedia el títol d’ésser massa feliç.

Voltava per tots el carrers de Lleida, sempre ocupat i entremaliat en alguna feineta que els botiguers o amos de taller li encomanaven. Mai no el vaig veure demanar diners, i anava net, vestit i calçat almenys amb dignitat. Tothom el coneixia, però ningú sabia (i molt menys jo) si tenia casa, igual que un gosset perdut que feia grà­ cia una estona. “Adéu!”, li dèiem quan passava pel nostre carrer arrossegant un car­ retó o carregant uns ferros a les espatlles. Ens responia sempre, amb la seua semi riatlla dibuixada per a l’eternitat.

En un món sense xarxes socials, ell es va fer un lloc entre els personatges famosos del carrer, sense desitjar­ho, sense saber­ho. Era conegut arreu, però sobretot pels carrers més antics de la falda del Castell d’aquella Lleida en blanc i negre. No era pas un personatge patètic ni abandonat a la seua sort. Llavors ningú estaba abando­ nat completament, encara que fos de ningú. Ell era algú.

Que poc el recordo però quantes coses en voldria explicar. De qui era? Tenia pares que el cuidaven? Algú patia i vetllava per ell? On anava quan es feia de nit? Quan ets petit, el present només és el joc que jugues, el pa amb xocolata que berenes, la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 20

DES DE VILADECAVALLS propina que et donen, els tebeos que llegeixes. Després d’aquests moments, el món desapareix fins l’endemà i oblides totes les preguntes. I, l’endemà, ell tornava a ser al carrer. Potser no havia sortit del carrer.

“On va amb aquells nois”, deien de vegades les dones que compraven a la botiga de la tieta, o la mateixa tieta. El veien pasar, gairebé corrent, amb una colla de nois grans. ”Li’n faran alguna”, deien amb cara preocupada. Pel que sentia comentar als nens més grans, de vegades el feien beure per divertir­se amb ell. No podia entendre què tenia de divertit fer­li beure vi a un noi que no era un noi, ni un home ni un nen, sinó tres ànimes en una.

Li agradava dir coses a les noies. Sabia distingir entre les nenes que jugaven al carrer amb faldilletes o pantalons curts i les noietes que ja feien patxoca. Però ho feia inno­ centment, accentuant encara més el seu somriure perenne, sense esperar que se’l tin­ gués en compte. Al cap i a la fi, el seu cos havia crescut encara que les seues capacitats intel·lectuals haguessin decidit aturar­se i ser nen per sempre més. Però no era un nen només.

De vegades entrava a la botiga dels tiets per recollir una feina o només per ensenyar les sabates que s’acabava de comprar. Li encantava explicar que havia guanyat diners i que s’havia comprat alguna cosa. Això devia ser com una graduació en nor­ malitat. Ara em pregunto si ell era conscient de la seua diferència o si aquella condi­ ció que el feia diferent el protegia de la seua pròpia consciència.

Un dia em va veure a la botiga i em va dir amb el seu somriure incorporat: “Mira, Maricarmen, quines sandàlies m’he comprat”. Vaig sentir tendresa i vergonya. Ten­ dresa, perquè les sandàlies li anaven massa amples, i vergonya, perquè m’estava di­ ent que jo ja m’havia fet gran. En el seu món diferent però en el fons igual que el de tots, les Maricarmen érem les nenes que estàvem a punt de deixar de ser nenes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS

Madrid, 27 de maig de 1935. 10.15 hores. Plaça de París. Tribunal Suprem. Arriba l’autocar de la Direcció General de Seguretat que transporta els presos polítics catalans des de la presó Celu­ lar a la sala del Tribunal. La premsa de l’època detalla que la plaça de París i els carrers dels vol­ tants estan, literalment, ocupats per efectius del Cos de Seguretat i Assalt; i la seu del tribunal ho està per efectius de la Guàrdia Civil. De l’autocar penitenciari baixen el president Lluís Com­ panys i els consellers Pere Mestres, Joan Lluhí, Joan Comorera, Martí Esteve, Ventura Gassol i Martí Barrera. També, segons la premsa, els presos polítics catalans arriben custodiats per agents del Cos d'Investigació i Vigilància, comandats pel comissari Enrique Sánchez García.

Part posterior del Tribunal Suprem (anys 30) / Font: Wikimedia Flavius Paulus Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS L’arribada dels presos polítics Segons la premsa de l’època, a les portes del Tribunal ―des de primera hora del matí― es van concentrar unes dues­centes cinquanta persones, que eren la suma dels familiars dels presos, prem­ sa destacada i públic. Una xifra que, si bé no era menyspreable, tampoc justificava aquell desple­ gament policial; i sí que, en canvi, evidenciava la rellevància política d’aquell procés: es jutjava el legítim Govern de Catalunya pels fets del Sis d’Octubre (1934). La premsa relataria: “[Els presos polítics] Entraron en el edificio (...) por la puerta del Juzgado de guardia, subiendo al piso del Tri­ bunal Supremo por la escalera de la Audiéncia Territorial. Los flanqueaban agentes de Vigilancia y fueron directamente al despacho del vicesecretario del Tribunal Supremo. El comisario Sánchez García hizo entrega de los procesados al capitán de la Guardia Civil Sánchez Cano”.

Qui és qui: la Guàrdia d’Assalt i el general Muñoz Grandes Els efectius del Cos de Seguretat i Assalt, mentre va durar el judici, van ser els responsables de la vigilància de l’exterior de la seu del Tribunal i de les places i carrers dels voltants. La popularment coneguda Guàrdia d’Assalt era un cos de policia estatal creat el 1932 pel ministre de governació de la República, l’exmonàrquic i conservador Miguel Maura Gamazo (fill de l’ultracatòlic Antonio Maura) “para hacer frente a las alteraciones del orden en las ciudades (...) dejando a la Guardia Civil la custodia del campo, su auténtica misión”. En el moment del judici contra el govern de Ca­ talunya, el seu comandant era el general Muñoz Grandes (ho era des de la creació del cos). Més tard, Muñoz Grandes tindria un paper destacadíssim en la rebel·lió militar contra la República (1936), en la División Azul (1941) i en l’aparell de govern franquista (1951­1970).

Sala del Tribunal Suprem, el President i els Consellers a la banqueta dels acusats (maig 1935) Font: Arxiu Nacional de Catalunya Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS Qui és qui: la Guàrdia Civil i el ministre Portela Valladares Quan es va iniciar el judici (27 de maig de 1935), al ministre de Governació de la República, el ―només teòricament― independent Manuel Portela Valladares, o bé li va semblar que el Tribunal Suprem era un cortijo o, simplement, li va semblar que la idea de Maura era una po­ ca­soltada, perquè la custòdia dels presos polítics catalans, a partir del moment que posaven els peus a la seu del Tribunal, la va encomanar a la Guàrdia Civil. La trajectòria de Portela Va­ lladares, ministre de Governació de la República des del 3 d’abril de 1935 (dos mesos i escaig abans de l’inici del judici) és la que explica millor la incontestable naturalesa política d’aquell judici. Reveladorament, des dels fets del Sis d’Octubre i la intervenció de la Generalitat (1934), havia estat governador general de Catalunya i màxim responsable de la repressió des­ fermada pel govern de la República.

Valladares, Muñoz Grandes (amb la Eisernes Kreuz nazi) i el general Mola / Font: Wikimedia

Qui és qui: el Cos de Vigilància i el general Mola En canvi, els responsables del transport diari dels presos polítics catalans de la presó al tribunal i a l’inrevés, de la plaça de la Moncloa a la plaça de París, eren els efectius del Cos d'Investigació i Vigilància. També havien estat els responsables del trasllat des del vaixell­presó Uruguay (atracat al port de Barcelona) a la presó Celular de Madrid, el 7 de gener de 1935, en un “autocar sin pla­ cas de matrícula”. El Cos d'Investigació i Vigilància era el resultat d’una profunda reforma en la darrera fase del règim dictatorial (1923­1930). El seu creador havia estat el general Mola que, com Muñoz Grandes, adquiriria un paper molt rellevant en el cop d’estat militar de 1936 contra la República. Durant el conflicte civil, la majoria dels seus efectius, reveladorament, se sumarien al bàndol rebel i el règim franquista el reconvertiria en l’actual Cos Nacional de Policia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS Qui és qui: el jutge Gasset, el fiscal Gallardo i el cop d’estat militar de 1936 En aquella primera sessió, la premsa revela que els presos polítics catalans van ser a l’interior de la seu del tribunal, presumiblement al despatx del vicesecretari, fins a les 11 del matí.

També la premsa relata que a aquella hora van fer acte de presència a la sala del judici el president del tribunal Fernando Gasset Lacasaña, el fiscal Lorenzo Gallardo González i els vint­i­un vocals designats. Més endavant, Gasset i Gallardo (jutge i fiscal) escriurien una de les pàgines més rocambolesques d’aquella etapa històrica. Tretze mesos després d’haver dictat sentència condemnatòria, i coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil (juliol de 1936), s’exilia­ rien oportunament i, oportunament també, retornarien un any després ―en ple conflicte ar­ mat― per sumar­se entusiàsticament al bàndol franquista. En aquell curiós viratge, Gasset proclamaria que els “rojos” l’havien espoliat.

Fernando Gasset Lacasaña i Lorenzo Gallardo González Font: Ajuntament de Castelló i Wikimedia

Els familiars dels presos polítics Fins a les 11.20 no es va iniciar aquella primera sessió. Segons la premsa, les autoritats judicials no van contemplar cap mena de mesura de consideració humana cap a les famílies dels presos, que es van haver d’organitzar per a poder accedir a la sala. La premsa relata: “En la puerta de la calle del Marqués de la Ensenada se formó, a las siete de la mañana, una 'cola' de personas que deseaban asistir a la vista. Los quince primeros puestos de la misma fueron ocupados por per­ sonas que habían destacado los familiares de los ex consejeros encausados, con el propósito de que, al aproximarse la hora del juicio, les cediesen los puestos. Dichos familiares y algunas per­ sonalidades catalanas llegaron juntas poco después de las diez de la mañana. Entonces, el pri­ mer puesto de la 'cola' pasó a ocuparlo el ex alcalde de Barcelona don Carlos Pi y Suñer”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS

Presó Cel·lular de Madrid (anys 30) / Font: Blog Urbancidades

La geografia de la sala del tribunal A l’interior de la sala quedaria definitivament traçada la geografia del judici: “En presidencia, con el señor Gasset, se sientan los señores Traviesa, Álvarez, Taltabull, Silió y Alcón. Los letrados defensores son: don Ángel Ossorio y Gallardo, que defiende al señor Com­ panys; don Luis Jiménez de Asúa (...) a los señores Lluhí y Comorera; don Mariano Ruiz Funes, (...) de los señores Esteve y Gassol, y don Augusto Barcia, (...) de los señores Barrera y Mestre.

Todos ellos se colocan en los estrados de la izquierda de la presidencia, y el fiscal general (...) don Lorenzo Gallardo, a la derecha. Aparecen los procesados. El primero (...) es don Luis Com­ panys. Ocupan en estrados dos bancos. En el primero (...) los señores Companys, Lluhí, Esteve y Gassol, y en otro, los señores Comorera, Barrera y Mestres. Una pareja de la Guardia Civil to­ ma asiento en los márgenes de ambos bancos”.

Arrencava el judici polític a Catalunya, que se sentenciaria en 10 dies.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 26

LLENGUA CATALANA

Fent punta a la llengua

El català, una llengua per a conviure

Una noia eslovena entra en un forn de pa i s’adreça a la fornera en català. La fornera li respon en castellà. La noia insisteix en català. La fornera en castellà. Al cap d’uns quants torns de paraula, la fornera reacciona i diu: ‘Ai, em pensava que eres estrangera!’ L’anècdota té tantes versions com vulgueu: l’africà a qui etziben ‘em pensava que eres negre’, la russa que veu com el metge amb qui parlava en català canvia al castellà quan llegeix el seu cognom, l’amazic a qui feliciten pel seu domini del cata... en castellà..., el catalanòfil de l’altra banda de món que arriba sense sa­ ber castellà i l’ha d’aprendre a Catalunya perquè és la llengua en què tothom se li adreça i un llarguíssim etcètera de situacions que mostren com els parlants d’una llengua subordinada no la conceben com un instrument per a fer servir amb tothom, sinó com una mena de codi intragrupal que és impensable fora de la tribu.

El comportament que ens fa canviar a la llengua dominant quan percebem que l’interlocutor és aliè al grup no és només característic dels catalans. És descrit en nombroses llengües subordina­ des. Però el fet que sigui tan habitual que ni tan sols el percebem com a anòmal no ens hauria de fer creure que no s’hi pot fer res o no s’hi ha de fer res. Ben al contrari, és un dels comporta­ ments més nefastos per a la supervivència de la llengua.

En la reunió d’experts que hem tingut recentment al GELA per a la preparació d’un macropro­ jecte de revitalització de llengües a Europa, una de les constants a l’hora de descriure els obsta­ cles amb què topem habitualment que es tracta de revitalitzar una llengua és l’enorme dificultat de guanyar nous parlants. Una experta frisona ho deia amb aquestes paraules: ‘Parlem la llengua si és la nostra.’

De fet, si repassem les llengües que tenen un nombre considerable de parlants de segona llengua, sempre ens acabem trobant amb llengües que, d’una manera o d’una altra, s’imposen. El xinès mandarí, per exemple, ha guanyat la majoria de parlants de segona llengua a la Xina mateix, Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 27

LLENGUA CATALANA mitjançant la imposició de la llengua oficial. Les llengües colonials –especialment, anglès, espa­ nyol, francès i portuguès– han aconseguit difusió essent imposades com a llengües oficials a po­ blacions que parlen altres llengües. El suahili, que va aconseguir escampar­se com a lingua franca, ha consolidat aquesta expansió mitjançant la imposició com a llengua oficial a Tanzània. És a dir, pels exemples més vistosos sembla que l’única manera de difondre la llengua sigui la imposició. A vegades sembla que el nombre de parlants d’una llengua actuï com un imant per a la suma de parlants, però això no és sempre així. El panjabi, el javanès o el vietnamita, que són entre les 25 llengües més parlades del món, amb prou feines tenen parlants de segona llengua. I si fem una repassada a les llengües subordinades d’Europa, veurem com es compleix l’observa­ ció de l’experta: només les parlen aquells a qui els ha ‘tocat’, però rarament aquells que, tot i conviure amb els marcats pel destí, són parlants de la llengua dominant i/o oficial. Arreu del món, però, hi ha comunitats on les llengües no estan jerarquitzades i la gent acostuma a aprendre les llengües dels veïns i viceversa. Són les comunitats multilingües que han resistit millor les pressions cap a l’homogeneïtzació.

En aquest context, la situació del català és una raresa, perquè sense haver tingut la potència d’un estat que la imposi (i quan l’ha tinguda –Andorra– sembla que li ha anat a la contra), ha aconseguit guanyar un gran nombre de parlants de segona llengua de manera que a hores d’ara podem dir que si la llengua no ha seguit el destí de la majoria de llengües subordinades d’Eu­ ropa és, en bona part, perquè molts catalans que no la tenien com a llengua familiar l’han fet seva i l’han transmesa als fills.

No cal dir que l’explicació d’aquest fenomen ha de ser multifactorial, però és evident que sense tenir a favor la pressió de l’estat ni l’estímul de les xifres, hi ha hagut alguna altra mena de força que ha fet possible aquesta raresa en el context europeu. La llengua és un sistema d’identificació tangible, transmissible i acumulable. Si pensem en uns altres com ara allò que anomenem ‘raça’ i que molt sovint es redueix al color de la pell, o en la religió, o en la ‘sang’, és evident que, per més tangibles que siguin, no són fàcilment transmissibles i encara menys acumulables. No hem de renunciar a la nostra llengua per parlar­ne una altra, podem sumar­ne tantes com vulguem.

Per a molts, parlar català ha estat, doncs, una manera de participar en la vida col·lectiva sense trencar els vincles amb la comunitat d’origen. És per això que aquesta vinculació no s’acostuma a viure com una experiència traumàtica, com sí que ho és, en molts altres casos, quan l’adopció d’una nova llengua implica la renúncia a la primera.

El GELA he engegat des de fa un temps un procés de reflexió sobre aquest fenomen perquè cre­ iem que comprendre’l ens pot ajudar a desenvolupar un model per a societats que no han acon­ seguit compartir la llengua. Amb jornades, reculls d’autobiografies i més activitats, anem descobrint quins mecanismes porten a aquests canvis i gairebé sempre ens trobem amb experièn­ cies de convivència. La llengua s’aprèn i es parla perquè és la llengua dels veïns, dels amics, i Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 28

LLENGUA CATALANA perquè parlar­la et fa membre del grup, una cosa que no s’aconsegueix pel fet de parlar una llen­ gua dominant si, a més, no es compleixen alguns altres requisits.

Tenint en compte, doncs, que en molt bona part si el català ha estat adoptat per molts parlants d’altres llengües ha estat perquè hem aconseguit crear vincles personals i de convivència i no pas perquè hàgim pogut recórrer a la imposició, hauríem de rectificar molts dels comportaments com els relatats a l’inici d’aquest article. És evident que el català no és només dels catalans, però també és evident que, per a aquells que ho vulguin, parlar català és ‘ser català’. Aquest regal de la fortuna que ens permet una forma d’incorporació tangible en la societat s’hauria de promoure.

I hauríem de ser conscients que cada vegada que neguem als altres la possibilitat de participar en la nostra vida i la nostra llengua fem un pas més cap a l’extinció.

Carme Junyent, Grup d'estudi de llengues amenaçades. VilaWeb ­ 27/10/16

Testimoni d'un professor de català en un institut de Cornellà de Llobregat Així està el panorama, senyors...

Un cop més sento inquietud per a la meva nova professió: professor de català de secundà­ ria. Ara mateix soc en un institut de Cornellà. Pràcticament cap alumne parla el català i els que el parlen, millor deixem­ho estar perquè jo no ho reconec com a català.

A classe ja m'he hagut de sentir coses com: "no voy a hablar nunca catalán", "el catalán es feo", "el catalán no sirve para nada", etc.

I d'altres coses, com girar­me a la pissarra i sentir cantar el "Cara al sol" o sentir dir en veu alta "arriba España", frase que jo he respost amb un "A quina hora arriba?"

No em crec això que diuen el polítics: "que els alumnes catalans (?) dominin per igual ca­ talà i castellà". Una cosa és aprovar examens i una altra és dominar una llengua amb tots els seus registres, etc.

La majoria d'alumnes que tinc tenen greus dificultats per a diferenciar una essa sorda d'una de sonora, entre moltíssimes mancances més. Puc certificar que s'aprova a alumnes a català amb un nivell molt insuficient de llengua. És clar que hi ha professors que tenen un català força pèssim, així que quin model lingüístic poden ser per als alumnes?

Conclusions: que no us enganyin! La immersió a les escoles no funciona i, de fet, serveix més per a què els alumnes catalanoparlants aprenguin el castellà i aprenguin a socialitzar­se en castellà, que a la inversa. Això és el que he viscut jo en els quatre instituts que ja he estat.

David Valls . Racó català.cat (06/02/19) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 29

RACÓ DEL CONTE

EL GOS El Llop era un gos amable i gentil, vivia a casa amb nosaltres, l'estimàvem molt i ell ens estimava molt a nosaltres. Una vegada el Llop, va aconseguir salvar de morir ofegat a un altre gos més jove que ell. Aquest gos, sempre que podia, li feia la vida impossible, per imposar­se com a mascle alfa i dominar­lo. Tot i això, el Llop no va dubtar ni un segon a l'hora de salvar­lo de morir ofegat.

Encara que no sóm gaire de jugar amb el Llop, ell, cada dia espera que arribem i ens saluda remenant la cua i mostrant­nos la seva estima. És un gos genial que potser es mereixeria una família que pogués estar més per ell, nosaltres mai tenim gaire temps.

Ara el Llop ja s'ha fet molt gran, s'ha quedat mig cec i em sembla que comença a perdre la memòria a marxes forçades, encara ens llepa per fer petons i baixa les escales com pot quan arribem per jugar amb nosaltres. Però des de fa un temps, el Llop no para de bordar a les nits, hem intentat de tot perquè no bordi però res ha funcionat, temem l'hora d'anar a dormir perquè sabem que, quan agafem el son, ens despertarà amb els seus udols.

Estem preocupats pels veïns que també pateixen els seus lladrucs. Una nit, reflexionant, vaig adonar­me que amb els nervis que em provocava el seus comportament, mica en mica vaig anar deixant de fer­li cas, de mostrar­li efecte. Em vaig adonar que no era correcte, de fet ell mai havia deixat de cridar la meva atenció tot i que jo no li feia cas. A ell no li importava que el tractés malament, seguia estimant­me.

L'endemà, vaig sorrir a acariciar­lo, ja no recordava l'última vegada que ho havia fet. El Llop es va recolzar en mi, oferint­me la pota perquè seguís fent­ho. Què deu pensar, què deu sentir al veure que ha perdut totes les facultats que tenia, com es deu veure tancat tot el dia al pati de darrera de casa, rebent poquíssima atenció per part meva, cada cop Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 30

RACÓ DEL CONTE menys pel meu malestar amb ell. Finalment, li vaig passar la mà pel cap i vaig entrar a casa. Aquella nit no va bordar gens.

El dia següent vaig tornar a sortir a acariciar­lo, i va deixar de bordar les nits següents.

Cada dia sortia a jugar amb el Llop i cada nit, jo, la meva família i els veïns podiem recuperar el son.

Sembla irònic, oi? Només vaig poder superar el meu problema quan vaig ajudar a el Llop a superar el seu.

Ara l'experiència em diu que allò no va ser casualitat i que allò funciona tant amb els animals com amb les persones. És més eficaç ajudar a les persones a resoldre els seus problemes, que intentar que deixin de ser un problema per nosaltres. Dit d'altra manera, podem enfadar­nos amb els nostres Llops i intentar que deixin de molestar­nos o podem ajudar­los a resoldre els seus problemes, tot i que la seva conducta ens molesti.

Ja fa un any que el Llop va deixar de bordar a les nits, recentment però hi ha tornat, poc, però hi ha tornat. Recordo que durant l'any, algun dia potser no he estat prou per ell.

Potser ha arribat el moment que el deixi entrar a casa.

Jordi Badia Codina

Sant Antoni Abat o Antoni Abbàs (Alt Egipte, 251? ­ 356) fou un monjo cristià pioner de l'eremitisme. És considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els ani­ mals domèstics, així com dels traginers.

La llegenda explica que era un gran amic dels animals i, quan en veia un de ferit, el guaria. Així ho va fer amb un porquet, que, per mostrar­li el seu agraïment, va decidir acompanyar­lo la resta de la seva vida; és per això que popularment se l'ano­ mena sant Antoni del porquet i, també, sant Antoni dels ases.

Talla del s. XV (Volkertshaus, Bad Waldsee, Landkreis Ravensburg)

Cal no confondre'l amb sant Antoni de Pàdua.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 31

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

1 1 Masia de Sanana

El pont petit de Sanana Petits tresors encara fan la seva presència. Discrets i disposats a jugar, a fet i amagar, 2 amb caminaires d'embranzida, amants de fer parada més enllà del camí marcat.

Doncs aquí hi són encara, vestigis del que va ser aquest servil i, segurament, necessa­ ri pont que posava en contacte, com a mínim, aquests dos masos importants de l'èpo­ ca: Sanana i Can Còdol.

D'aquesta construcció, la lectura automàtica és el nivell que devia adquirir aquest tor­ rent. Segurament no constant, pel tarannà d'aquests petits rius, però amb un cabal molt més important que el petit fil d'aigua actual. L'altra impressió és el trànsit cons­ tant entre aquests dos espais de ribera. Pensar en l'existència del Molí de Can Còdol, 3 poder ens dóna una petita pista.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 32

INDRETS DE VACARISSES Una mica de temàtica històrica: El Torrent de Can Còdol, dit en el planimètric de Can Codos, és un afluent de la riera de Sanana. Aquesta riera, defineix els termes del Vallès Occidental i el Bages i, com a curiositat, ja apareix en una de les cites més antigues, que he pogut trobat. En un document de l'any 888, es descriu com un límit de propietat del Abad de Ripoll (propietari de Montserrat en aquell mo­ ment): "dicho abad, había aquirido una donación de Juliano, difunto, por el pre­ cio (...) y dice afrontar la hacienda, de oriente en el río Merano (és la riera Marà), de medio día (...)"

Aquestes descripcions fan pensar que aquest indret era un espai àmpliament conegut en temps molt pretèrits. La datació del pont és molt més difícil. Si pensem en els ma­ sos propers, amb unes franjes d'anys entre els s. XVI ­XX, però amb una intensifica­ ció d'esforç comercial cap els segles XVIII ­ XIX, podem filar més prim. La realitat certa és la seva existència, encara, a primers del segle XX, com ho demostra la seva incorporació al planimètric de 1914. Descobrim, doncs, com la industrialització va propiciar nous camins, per altres espais, i com les vicissituds del moment, en fan oblidar d'antics.

Restes actuals del pont Carol Páez Font nota històrica: Història de Montserrat (888­1258). Benet Ribas i Francesc Xavier Altés.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

La capella de Sant Jaume de Vallverd, a Sant Llorenç Savall L'any 2010, amb motiu de la celebració de l'any sant jacobeu, vaig fer per al número 508 de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat un article referent a quatre capelles de Sant Jaume prope­ res a Vacarisses: Sant Jaume d'Olesa, Sant Jaume de la Mata, Sant Jaume de Vallhonesta i Sant Jaume de Castellbell.

Ara, en aquesta col·laboració, encara que no sigui any jacobeu (el proper és el 2021), m'ocupo de Sant Jaume de Vallverd, una capella situada al terme de Sant Llorenç Savall, a uns quatre quilòmetres al sud­est de la vila, prop de la Busqueta. S'aixeca, a 575 metres d'altitud, en una zo­ na boscosa sobre un sortint rocós, a la capçalera del torrent del Mascarell.

Va ser construïda al segle XII per Bernat Vallverd com a part del mas Vallverd, vestigis del qual encara es poden observar en les immediacions de la capella. En el seu testament de l'any 1190, l'esmentat Bernat Vallverd llega la capella al seu fill homònim amb la condició de celebrar­hi una missa setmanal i que sempre estigués encesa una llàntia d'oli.

Aquesta esglesiola era sufragània de la parroquial de Sant Llorenç Savall i atenia espiritualment a sis o set masos de la rodalia. Per una àpoca del segle XIV, sabem que en aquella època Pere Costa era el vicari d'aquesta capella, delegat pel rector Bernat Carner. El nom més que de "vall verda" prové de Bellver i també és escrit amb te final: Vallvert. Al segle XVIII el seu estat ja era ruïnós. Va ser restaurada l'any 1975 i beneïda, un cop rehabilitada, pel bisbe de Vic Dr. Ramon Masnou Boixeda el 7 de març de 1976. És una capella romànica d'una sola nau, amb el sostre de volta de canó, llevat de la part davante­ ra que va ser refeta amb un embigat de fusta. L'absis semicircular és típicament romànic, amb arcuacions llombardes. En el mur septentrional hi ha un petit contrafort i en el mur meridional hi ha dues finestres i una concavitat basal amb un arc de mig punt que salva una gran esquerda de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS la penya. La façana és coronada per un campanaret que fins fa dos o tres anys, abans de ser robada, presentava una campana i ara només hi resta la tremuja. La porta té una llinda semblant a la d'altres capelles romàniques. Pel costat de migdia hi ha un contrafort afegit.

Interiorment, la capella és presidida per una còpia reduïda de la Santa Majestat de Beget i per una imatge rústica i simpàtica de l'apòstol, que porta un bastó amb el mànec horitzontal, més sem­ blant a un gaiato d'excursionista que al típic bordó de pelegrí, i un sarró amb una petxina, inconfusible símbol jacobeu.

Imatge de Sant Jaume apòstol, abillat com a pelegrí.

La capella és dins de la propietat del mas de la Busqueta, l'amo del qual s'encarrega de la seva custòdia i manteniment. Des de fa un parell de decennis se celebra cada 25 de juliol, festivitat de sant Jaume, un aplec, que en alguns casos té una rellevància especial, com el de l'any 2014, en què van intervenir el tercet vocal Tres quarts de tres, integrat per Maria Areny, soprano, Arnald Montañà, baix, i Maria Pagès, contralt. Són molts els excursionistes que passen per Sant Jaume de Vallverd, com per exemple el grup de les "Passejades pel Parc" del Centre Excursionista de Terrassa, del qual formo part, que vam fer, el dimecres 12 de desembre de 2018, una visita a la capella, amb el guiatge del Sr. Grau, propietari de la Busqueta. Àngel Manuel Hernández Cardona

Façana de Sant Jaume de Vallverd, amb el campanaret sense campana.

Mas de la Busqueta, del qual depèn la capella de Sant Jaume de Vallverd.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid

Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

De Vinaròs cal dirigir­se a Morella. D'aqui s'agafa la direcció a Sorita. Es tracta d'una pintoresca po­ blació situada sobre un putxet a la ribera dreta del riu Bergant. L'església parroquial data de meitat del mil set­cents amb tres naus, creuer i cimbori. A cada costat de la façana queden els campanars.

Tres quilòmetres més enllà del poble i per la mateixa carretera es troba l'indicador, a l'esquerra, que per una pista asfaltada mena a sota de l'ermita i l'hostatgeria troglodites de la Mare de Déu de la Balma. Es passa pel mig del restaurant i d'ell en surt el passadís que condueix a l'ermita, excavada a la pedra. El pas és estret, allargat i voreja el precipici, tenint com a coberta la roca.

Des d'aquí s'albira un ampli panorama sobre la població de Sorita i la vall del Bergant.

El Santuari de la Mare de Déu de la Balma, obra de l'home i la natura­ lesa, és un dels paratges més bells del Maestrat. Penjat de la roca dóna la impressió que d'un moment a l'altre caurà sobre el riu. Va ser ex­ cavat a la roca viva en el segle XIV, quedant meitat edifici, meitat gruta.

Santuari de la Mare de Déu de la Bauma

En la diada del 8 de setembre era portada la imatge de la Mare de Déu i l'Infant (de carnadures clares, però l'anterior era negra) en processó des de la vora de la balma fins a l'església del poble on quedava durant aquella nit i l'endemà la retornaven.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS En arribar la gentada vora de la creu coberta, que s'aixeca al costat del camí d'entrada, trobava un dimoni vestit amb roba de sac i pintat de sargantanes i llangardaixos i hi havia un gran espe­ tec de coets, focs voladors i bengales. Intentava el dimoni convèncer a la gent que retornessin la imatge de la Mare de Déu al poble, però no li'n feien cas. Aleshores, el dimoni queia a terra ator­ dit i desarmat. Un infant vestit d'angelet li posava el peu damunt i l'espasa al coll figurant que l'havia mort.

La processó seguia fins l'ermita troglodita.

En aquesta diada, els endimoniats o esperi­ tats quedaven lliures de la possessió del Maligne. La llegenda diu que, en el segle XIII, la Mare de Déu, de carnadures negra, es va aparèixer a un pastor de Sorita, dema­ nant­li que es construís allí mateix un tem­ ple i el pastor va quedar curat d'una paràlisis del braç.

Exvots

Un cop més ens trobem amb el culte a la pedra negra, a les Venus prehistòriques, és a dir, a la mare de la Terra. Sembla ser que, des de el segle XVIII, hi arribaven els endimoniats i quan els hi ataca­ va el mal s'estiraven a terra, cridant, traient escuma per la boca, renegant i rebolcant­se...1. És a dir, un tipic quadre clínic d'atac epilèptic. Al contrari del que es procedeix amb els endimoniats que són tractats per capellans exorcistes, a la Balma els exorcismes eren realitzats per les ano­ menades caspolines, dones que procedien de Casp, amb coneixement d'herbes, begudes oníri­ ques i oracions.

Un paisà de Sorita, que m'ha indicat el camí, m'explicà que s'havien fet rituals macabres i sense sentit (no m'ho va con­ cretar), inclòs alguns depravats sexuals aprofitaven l'ocasió per muntar orgies, barreja de rituals exorcistes que durant molts anys va portar de cap a les autoritats de l'Església...

A l'any 1929, el periodista Alardo Prats2 va observar com la gent, a la caiguda de la tarda, encenia focs en els pinars pro­ pers i, al voltant de les fogueres, cantaven, ballaven i s'emborratxaven fins que homes, dones i animals es donaven als excessos sexuals.

Imatge de la Mare de Déu

Durant la dictadura, la Guardia Civil procurava que no en­ tressin les "caspolines". Avui dia acudeixen malalts cercant

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS remei i persones agraïdes d'algun favor rebut per mediació de la Mare de Déu. En una cambra, al fons de la capella, s'exposen una munió de variats exvots. Fins al principi del segle XX3, existia la creença que certes malalties de la humanitat podien ser degudes a la possessió de les víctimes per part dels dimonis o pels esperits dels morts. Aquest fenomen està documentat, del punt de vista antropològic, a partir de la informació reco­ pilada sobre aquesta ermita de la Mare de Interior del Santuari Déu de la Balma4. Les víctimes notaven la intrusió de dimonis o d'esperits que podia haver­la facilitat una altra persona o forces sobrenatu­ rals. D'aquesta manera queda referit en els relats del passat segle XX sobre els anomenats Endi­ moniats de la Balma, d'Àlvar Monferrer i Monfort5.

La solució era trobar espais sagrats (santuaris, ermites, monestirs) on capellans o altres personat­ ges de l'indret feien exorcismes. Sempre eren homes, però al Santuari de la Balma en tenien cura les dones, les "caspolines", que venien de Casp o d'altres llocs d'Aragó.

Susanna Anglès6, explica que en el llibre d'Àlvar Monferrer hi ha un desglossament entre Sorita i el santuari de La Balma. Es presenta a Sorita com a poble i com viuen els seus habitants la reli­ gió i la devoció a la Mare de Déu de La Balma. Explica la llegenda de la trobada de la imatge, el santuari, la seva creu coberta, com són les festes de la Mare de Deu de la Balma i els romiatges.

Seguidament, entra dins els tema dels endimoniats de La Balma, presentant els testimonis històrics i literaris i tracta de resoldre els exorcismes de la Balma descrivint els vint­i­set casos de possessió diabòlica i els exorcismes, on la histèria, la depressió i la esquizofrènia són els tres síndromes més destacats perquè, efectivament, eren els que més es donaven. Segueix amb els rituals per dur a ter­ me els exorcismes i, finalment, analitza la discriminació del gènere i la condició de la dona, les possessions diabòliques com a fenomen universal i l'exorcisme com a teràpia...

1) Matilde Pepín (València Màgica).

2) Alardo Prats: Tres dias con los endemoniados. Editorial Alta Fulla.

3) Perdiguero, Enrique: Aproximación al pluralismo médico en la España de finales del siglo XIX i principio del siglo XX: el uso de e/emenlos magicos. Medicina & Historia nº 4 ­ 2005.

4) Prats Beltran, Alardo: Tres dias con los endemoniados. La España desconocida y tenebrosa. Barcelona, Alta Fulla, 1999.

5) Monferrer, Àlvar: Els endimoniats de la Balma. València, Generalitat Valenciana, 1997 (Critica del llibre a càrrec de la periodista Susanna Anglès).

6) Susanna Anglès, escriptora, periodista i crítica literària, fincada a Mas de les Matas.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS

Mòbils i pantalles

És evident que hi ha hagut un gran avenç de la tecnologia digital, però aquestes noves eines no sempre serveixen per millorar la vida intel·lectual i sentimental dels nostres infants i joves, i tampoc la laboral en els adults. La televisió ens treu molt més del que ens dóna, i fa perdre un temps preciós de formació, ara bé, cal fer­ne un bon ús, i per això res millor que els pares per educar els fills. No és en absolut necessari que tots tinguem ordinador, tauletes, mòbils a totes les edats... Es pot viure igual o millor sense tantes eines, no és garantia d’una millor educació.

Quants nens i joves tenen una dedicació excessiva a les noves distraccions tecnològiques? Sense tots aquests artefactes es pot preparar els nostres joves per ser creatius, innovadors i adquirir ha­ bilitats. Un mal ús d’aquests aparells endarrereix la maduresa dels nens i joves i els impedeix concentrar­se i aprendre. Cal transmetre als joves l’immens valor del pensament propi i la creati­ vitat. Cal també tenir quaderns, bolígrafs, pissarres, llibres... El millor per ensenyar és llegir, es­ criure, prendre apunts, treballar conjuntament amb el professor... sobretot tenir un bon educador que et doni una bona base i estructures per anar construint la vida.

En lloc de mirar la tele o jugar amb l’ordinador, és infinitament millor créixer pares i fills junts, llegint llibres, comentant­los, parlar d’experiències de la vida, jugar, tenir contacte amb la natu­ ra... molt més que malgastar les hores en la televisió porqueria, que causa insomni, obesitat...

Quan som grans, un ordinador i un mòbil ens ajuden en les tasques rutinàries, però no els hem de fer imprescindibles en tot i per a tot. Perquè, a més, les últimes recomanacions dels oftalmò­ legs que han estudiat el tema, per les persones que es passen moltes hores davant un ordinador són: que cada hora s’aixequin i facin alguna altra activitat, per descansar la vista, el canell dret, les extremitats inferiors i la columna. És perjudicial per la còrnia fixar la mirada en la pantalla del mòbil, de l’ordinador o el televisor. Cal aixecar­se sovint, moure’s i allargar la vista, realit­ zant períodes de repòs visual, digui el que digui el teu cap, a la feina. Primer és la salut.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

CURIOSITATS DEL MES D'ABRIL Aprilis en llatí D'on vé el mot "abril"? Aquesta paraula prové de "Aperio", que significa "obrir". Aquest mes va adquirir aquest nom pel fet que en aquest període de temps és quan les plantes comencen a obrir­ se i florir.

El mes de la margarida Cada mes té la seva flor, i la d'abril és la margarida. Un tipus de flor molt resistent que floreix des de la primavera fins a l'hivern capaç de resistir condicions ambientals realment adverses. La llegenda explica que una nimfa es va transformar en aquesta humil flor silvestre per escapar de les mirades. Per aquest motiu, la margarida representi la innocència, l'alegria i la simplicitat.

El diamant, la seva pedra El diamant és la pedra natal del mes d'abril. La pedra preciosa més cobejada a la joieria i, des­ prés del grafit, la formació més estable del carboni. El diamant, vinculat a l'amor –perquè tots dos perduren per sempre, segons diu el refrany– és d'una tremenda puresa i força. D'aquí el seu significat en llatí, "invencible".

Dia Mundia de la Salut: 7 d'abril El 7 de març se celebra el Dia Mundial de la Salut. Es commemora l'aniversari de la fundació de l'Organització Mundial de la Salut en l'any de 1948. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) és un organisme acollit per l'Organització de les Nacions Unides (ONU) que s'especialitza en administrar les polítiques i directrius per a la prevenció, promoció i intervenció en salut a nivell global.

Fira d'abril Amb l'abril arriba una de les festes populars més emblemàtiques andaluses: la Fira d'Abril o Fira de Sevilla. La ciutat es vesteix de gala amb casetes i atraccions que reben a milers de turistes ca­ da any al voltant del barri de Los Remedios. La Fira de Sevilla se celebra habitualment una o dues setmanes després de la Setmana Santa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Aniversari del Titanic La matinada del 14 d'abril de 1912, el Royal Mail Steamship Titanic xocava contra un iceberg­ durante la seva travessia cap a Nova York. Aquest dia es compleix l'aniversari de l'enfonsament del vaixell més emblemàtic de la història, en què 1.514 persones (de les 2.223 que hi viatjaven) van perdre la vida a les gèlides aigües de l'Atlàntic Nord.

Dia de la Terra: 22 de març A l'abril celebrarem també el dia del nostre planeta. Cada 22 d'abril es commemora el Dia Mun­ dial de la Terra per conscienciar principalment dels problemes que suposen una amenaça per al nostre planeta: la contaminació, la conservació de la biodiversitat i els ecosistemes o el canvi climàtic.

Estrelles Lírides Durant aquest mes d'abril també arriba una espectacular pluja d'estrelles: les Lírides. Tot i que el punt àlgic de meteors es produirà entre el 22 i 23 d'abril, les estrelles es poden observar des del 14 fins al 30 del mateix mes. El millor moment per observar­les serà a les 22:00 hores del dia 22, quan la constel·lació de Lira s'aixeca sobre l'horitzó nord­est.

Recull de la web

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel de la llibertat Tot ell traspuava fortalesa, una energia immensa i, ensems, una serenitat supre­ ma. Fort com l’acer, subtil com l’aire, decidit com el vent, desprenia dignitat i seguretat alhora. Tot ell era present, com ficat dins, molt endins, d’allà on esta­ va. Però no hauríeu dit que tenia contorn. Cap delimitació no el definia ni el dibuixava.

L’àngel de la llibertat transcendia tota closió: estava en l’espai i fora de l’espai, en el temps i fora del temps, en la carn i fora de la carn. Era una pura energia oberta.

Quan ell passava, deixava l’aire saturat de llibertat i tot esdevenia lliure. Cada home respectava la llibertat de tot home, cada llei esdevenia un vehicle de lliber­ tat, cada institució era una oferta de llibertat, i en el santuari interior de tot home cremava, roent, el foc de la llibertat.

Em vaig sentir segur amb la seva bestreta, tan forta. I digué: – Sigueu sempre lliures i tingueu llibertat, humans. Ambdues coses. Neces­ siteu ser lliures i necessiteu, ineludiblement, la llibertat per a poder ser ho­ mes i per a ajudar els altres a ser­ne.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS – Esforceu­vos a ser lliures, humans, estimeu la llibertat i lluiteu per conquerir­la i per mantenir­la, dia a dia, feroçment si cal, sense claudicacions. No us resigneu a cap esclavatge. Ningú ni res no té dret a impedir­vos­la ni a retrinxar­vos­la, ni els homes, ni les lleis, ni les estructures, ni Déu mateix. Sols si és lliure l’acte d’amor, us enriquirà a tots dos, només si és lliure l’acte de fe, podreu abraçar l’infinit; solament si és lliure el vostre treball, no us serà alienador.

– Ser lliures i tenir llibertat, això ­féu l’àngel, mirant lluny.

– Com podem ser­ne, si no li coneixem la naturalesa? ­vaig dir­li.

– És igual conèixer­li el nom i la pregona realitat. En teniu prou amb la vigorosa, incisiva i innegable experiència. És com en tantes altres coses que us excedei­ xen. Només cal l’experiència de llur existència, la resta és camí i confiança.

– Si romaneu lliures fins i tot en el cor de Déu, és de llei que ho sigueu en el cor de la terra ­féu l’àngel de la llibertat. L’enceteu de bell antuvi quan comenceu el camí humà, i us acompanyarà sempre pels camins de la terra i pels infinits ca­ mins de l’eternitat. Ella forneix de sentit la nostra vida i manté dempeus la vos­ tra naturalesa d’homes i la vostra dignitat de persones. Per ella sou més grans que els animals i que les estrelles, i és ella el terrer on us feu homes, la llar d’allò que de més gran teniu. Cap progrés no la pot trepitjar, per això heu de maldar, fills dels homes, perquè tota evolució es perfaci en la seva cambra i no pas fora.

Amb ella, podreu ser homes en qualsevol situació; sense ella no en sereu mai en cap situació.

Digué tot això amb tanta energia que captivava.

I quan se n’anà per a proclamar­la a altres indrets de la terra, les persones que l’havien sentit tenien els ulls espurnejants de decisió, d’una incontenible i tremenda decisió.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Quin és el significat del llaç groc?

Aquest símbol per reivindicar la llibertat dels presos té l'origen en la Guerra de Successió, quan Felip V el va prohibir, i també en una cançó del grup Dawn.

Amb motiu de l’empresonament del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’Assem­ blea Nacional Catalana, Jordi Sànchez, el llaç groc s’ha convertit en tot un símbol per reclamar­ ne la seva llibertat i la de la resta de catalans empresonats. L’elecció del color groc i del llaç es va gestar l’endemà de la detenció dels líders de les entitats sobiranistes. L’ANC estava reunida per organitzar la manifestació de les espelmes de rebuig a l’empresonament i els responsables van acordar que s’havia d’escollir un símbol de protesta per demanar­ne l’alliberament. No pertany a cap grup polític.

Felip V va prohibir el llaç groc el 1704 La tria d’aquest color i d’aquest objecte obeeix a raons simbòliques i també pràctiques. Pel que fa a utilitat, és un color fàcil de veure i de reconèixer, és el color de l’ANC i a més ja existia una emoticona a les xarxes socials amb el llaç groc que permetia fer­ne difusió de manera gràfica.

Pel que fa a les referències històriques, es va optar per aquest llaç perquè ja el 1704, durant la Guerra de Successió, Felip V va prohibir­lo.

Felip V va manar perseguir qui portés algun llaç o cinta de color groc. Segons l'article d'Anto­ ni Muñoz, el dia de Sant Jordi de 1705 el virrei a la cort de Madrid informà que : “El anhelo con que se esperan las armadas enemigas, a que estos naturales llaman la Redención, y los capuchinos a los ingleses, y la demostración de haberse celebrado el día de San Jorge, nom­ bre del príncipe de Darmstadt, con ponerse más de dos mil personas de esta ciudad la divisa de una cinta amarilla en el sombrero, que es el color del príncipe, como lo han ejecutado en la de Vique.”. El groc era el "color del príncipe" Jordi de Darmstadt (Darmstadt era ex­lloc­ tinent de Catalunya i Governador de la recentment conquerida Gibraltar) i els colors dels Àus­ tries eren el groc i el negre. A més a més, el llaç groc feia desenes d'anys que s'usava a Anglaterra (aliats dels catalans austriacistes).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Davant d'aquest fet, el dia 28 de maig Felip V va manar publicar un ban castigant amb pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc tal com s'explica a l'article de Muñoz: "El pri­ mer penjat per portar cinta groga ho va ser tres dies després de publicat el ban: “El día 31, se aorcò un paysano por llevar un listòn amarillo en el sombrero.” També el 19 de juny es van exe­ cutar dos veïns de Molins de Rei: “Mandò Velasco ahorcar a dos Moços de Molins de Rey por hallarles fuera de la ciudad, y llevar cintas amarillas, y a dos muchacos mandò passar bajo la horca”. Va fer passar dos nois per sota dels dos executats, que serien parents d’ells, era una me­ sura despietada i difícil d‘imaginar en un cap assenyat.

Un altre cas semblant va passar el 27 d'agost quan es va executar a dos miquelets per portar llaços grocs: “... de estos el uno hera de Barzelona y el otro de Vique, y haviendomelos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde ya estaban ahorcados, y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas…”. Al document “Recopilación de lo acaecido en la guerra de sucesión” es pot llegir: “... porque esparcían sus máximas en corrillos y contínuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchu­ ras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo .../... y cre­ ando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro.”.

A Catalunya també es va fer servir en la Diada del 1934 per reclamar la llibertat dels presos nacionalistes i el 2014 se’n van penjar al carrer per donar suport a la celebració de la consulta sobiranista del 9­N. L'actual polèmica pel llaç té l’origen en el refús de l’estat i dels seus partits i dirigents polítics, a acceptar que la demanda d’autodeterminació i independència és un envit polític i que, per tant, únicament es pot resoldre encarant­lo com allò que és. I tot allò que no si­ gui acceptar aquesta premissa, enfonsa l’estat espanyol en un pou negre cada dia més profund que no duu, ben segur, ni a la solució del conflicte ni a l’estabilitat.

La cançó de l’empresonat i el llaç groc Un altre referent de les entitats per escollir el llaç groc com a símbol va ser la cançó del 1973 ‘Tie a yellow ribbon round the old oak tree’ (“Lliga un llaç groc al voltant del roure vell”), de Tony Orlando & Dawn. La cançó explica la història d’un em­ presonat que escriu a la seva estimada per tal que lligui un llaç groc en un gran roure que té al patí de casa en cas que ella l’esperi en el moment que surti de presó.

Extret de: beteve.cat, elpuntavui.cat i vilaweb.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

El monestir de Santa Caterina

El Sinaí. Santa Caterina Sóc testimoni d’una discussió que s’enfila de to a mesura que progressa. La disputa s’esdevé en­ tre els conductors de dos vehicles que es barallen per tenir­me de client. Vull traslladar­me al monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí. Amb aquesta intenció m’he desplaçat a la carretera, mentalitzat que potser m’hauré d’esperar força estona abans no passi alguna mena de transport que vulgui portar­m’hi. Quasi al mateix moment de trepitjar la cuneta s’aturen un pa­ rell de taxis col·lectius que es dirigeixen a l’estació d’autobusos de Nuweiba, situada a uns 8 quilòmetres al sud. Sé que des de l’estació serà fàcil aconseguir el vehicle adequat que em trans­ porti al monestir. La terminal, en ser a les instal·lacions del port, és en el lloc idoni per recollir els passatgers que arriben en vaixell des de la ciutat jordana d’Àqaba. Del port viatgen en au­ tobús directament al Caire. Pel camí l’autobús passa per la cruïlla que mena al monestir, ubicat uns 2 quilòmetres a l’oest de la carretera general.

La discussió entre els taxistes es fa inacabable. Els àrabs quan s’inflamen gesticulen molt i cri­ den, però el que sembla que finirà amb sang i fetge habitualment no depassa les paraules. En re­ alitat no se les tenen pel client sinó per l’animadversió visceral motivada per les seves procedències diferents. Mentre que un dels taxistes és emigrant, originari de la vall del Nil, l’al­ tre és un beduí nascut al mateix indret on té lloc la discussió. Als beduïns els molesta que gent d’altres contrades vinguin al seu territori i els prenguin la feina; amb menyspreu anomenen els nouvinguts egipcis. Els oriünds del Sinaí tenen assumit que la seva terra els pertany: un foraster Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS pot establir­s’hi sempre que no els llevi el pa. Però ja fa dècades que el codi tribal no governa el territori sinó les lleis de l’estat egipci, del qual els beduïns ­ni que sigui a desgrat­ també en for­ men part. A efectes legals, doncs, tan egipcis són els emigrants establerts de poc al Sinaí com els beduïns que hi viuen des de sempre.

M’urgeix posar fi a la disputa perquè és una pèrdua de temps i no m’agrada veure baralles. En­ tenc que el moment d’acabar­la és a les meves mans: només haig de triar un dels dos taxis col·­ lectius i pujar­hi. Efectivament, tan aviat m’acomodo en un, el xofer allibera el fre i arrenca. És clar que el conductor segueix malparlant de l’altre taxista atribuïnt­se la raó, com és natural quan hom se’n sent posseïdor. Rondina i s’exclama fins el final de la carrera.

Poc abans del migdia sóc davant de Santa Caterina. Els monjos no em llancen la cistella des d’un forat de la muralla perquè hi pugi, com va ser costum durant centúries per prevenir­se d’hostes no desitjats; de fet, en el moment de la meva arribada, les portes estan badades. Hi entro, doncs, amb tota llibertat. Quan el visitant accedeix al monestir que al segle VI va manar construir l’emperador Justinià, per protegir d’atacs els ascetes i monjos cristians que estaven disseminats en coves i ermi­ tes dels encontorns, té la sensació que tot hi és comprimit per la gran quantitat de dependències en­ caixades en un espai relativament petit. L’edificació més important és la basílica bizantina bastida ara fa aproximadament 15 segles. En un costat de l’altar major hi ha un sarcòfag daurat portat el segle XVII de Rússia. A l’interior reposen les restes de Caterina d’Alexandria, la santa que dóna nom a la basílica i per extensió al monestir. D’entre els retaules a l’interior de l’església n’hi ha un donat el 1387 per Bernat Manresa, cònsol de catalans a Damasc. El retaule reprodueix la figura a peu dret de la donzella cristiana Caterina subjectant amb la mà esquerra la roda puada que havia de martiritzar­la. Un martiri que va ordenar l’any 305 l’emperador romà Maxenci, però que per un miracle del cel els torturadors no van poder consumar.

Retaule de Santa Caterina, Francisco Gallego ­ 1500. Sala Capitular de la Catedral Vella de Salamanca.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS Diu l’hagiografia de la santa que Caterina era una noble il·lustrada que a l’edat de 18 anys va presentar­se davant l’emperador per proclamar la veracitat de la fe cristiana. Maxenci va convo­ car cinquanta filòsofs de la cort alexandrina per rebatre els arguments plantejats per la donzella.

Però els filòsofs no només no van ser capaços de demostrar que anava errada sinó que van con­ vertir­se en bloc al cristianisme. Enutjat, Maxenci va fer cremar­los a tots de viu en viu. Subjugat per l’atractiu de la noia l’emperador va voler casar­s’hi, però la jove el rebutjà. Va ser llavors quan Ma­ xenci va ordenar que Caterina fos martiritzada a la roda de punxes.

Però quan el giny va tocar el cos de la donzella va saltar en mil bo­ cins davant l’atoniment i la impotència dels botxins. Lluny de cedir, l’emperador va manar flagel·lar Caterina durant dues hores i la va fer empresonar amb la intenció de deixar­la morir d’inanició. Però va passar que un colom es presentava regularment a la cel·la de la jove a alimentar­la i uns àngels baixaven del cel per servir­la. El po­ der de persuasió de Caterina era tan gran que fins i tot va convertir al cristianisme l’emperadriu Faustina i el cap de la tropa, Porfiri, quan un dia, atrets per la curiositat, van anar a la garjola a visitar­la.

Maxenci No cal dir que els arguments de la santa també van provocar que els soldats que la custodiaven abracessin en massa la fe cristiana. Tots els conversos van ser marti­ ritzats. Potser perquè Maxenci va veure en Caterina un perill capaç de fer trontollar les estructu­ res de l’imperi va ordenar decapitar­la. Del tronc escapçat en lloc de sang va fluir una substància lletosa que no es va estroncar durant molt temps.

Conten que aquest líquid miraculós va emprar­se amb resultats sorprenents en medicina, i que durant anys va alimentar les llànties dels santuaris més sagrats de l’orbe cristià. Després del martiri un estol d’àngels va traslladar les despulles de la santa de la ciutat d’Alexandria a un dels cimals més alts del massís del Sinaí.

Vers el segle IX, un somni va revelar a un monjo del monestir el lloc exacte on reposava el cos de Santa Caterina. Després que el clergue comuniqués la visió a l’abat, els membres de la comu­ nitat van enfilar­se a la muntanya assenyalada. D’acord amb la revelació van trobar­hi les despu­ lles de la màrtir. Van recollir­les amb devoció i van baixar­les a la basílica, amb l’objectiu de donar a les restes de santa Caterina d’Alexandria –patrona de filòsofs, estudiants, infermeres, bi­ bliotecaris, advocats, basters, carreters, corders i conques­ digna i cristiana sepultura.

Extret de: jaumemestres.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS

Racons de l'Obac La Foradada de Mata-rodona Es tracta d’una de les foradades més grans, tot i que menys conegudes, de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Es troba a la llarga carena paral·lela al turó del Mal Pas, pel costat de llevant. La carena rep el nom de la Màquina del Tren de Matar­rodona per la forma del gran cingle del seu extrem sud­oest. La foradada està situada sota l’agulla que hi ha entre aquest cingle i la resta de la carena que s’exten al llarg de mig quilòmetre cap el nord­est, so­ bre el sot de Mata­rodona.

La Foradada té uns cinc metres d’alçada, uns dos d’ampla i uns altres dos de fondària. Les seves dimensions permeten veure­la també de lluny. Des de diversos punts de la carena de la Fosca i la pista de Mata­rodona es veu com un gran triangle sota l’agulla. Sota la foradada hi passa un cor­ riol que el fan servir sobretot els escaladors que volen pujar a l’agulla o bé al cingle de la Mà­ quina del Tren.

Aquestes vies d’escalada i el pas per la Foradada van ser recollides per Josep Barberà al seu lli­ bre “Sant Llorenç, pam a pam”. El corriol de la Foradada també és una alternativa per enllaçar el camí de Puigdoure i la pista de Mata­rodona. Cal seguir la carena fins uns metres abans de l’a­ gulla, en un indret on a l’esquerra hi ha un pas entre les roques per baixar i avançar uns metres per la vessant oest fins a la foradada. Un cop es passa al costat est, es pot continuar el descens fins a un antic camí carreter. Aquesta pista, avui coberta de matolls, fa el mateix recorregut que la carena, entre el racó de la Rebolleda i el corralot de Mata­rodona.

Extret de: http://trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 49

VACARISSES RETROSPECTIU

El Castell des del carrer del Pou

El poble des del pont del Sellerès

Fotos: Josep Prat Comas Arxiu: Enriqueta Prat Roiget

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 608 ­ Abril 2019 ­ Pàg. 50