606 - Febrer 2019

Núm. 606 ­ Febrer de 2019

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

Avui la mimosa altiva se m’ha posat al davant tota plena d’arracades i penjolls i fils daurats.

S’ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima d’un sol tany!

Ara fins m’ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa, encà i enllà…

Deu ta guard, galan minyona!

Mil perdons...

Que Déu te guard!

Joan Maragall

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 605 ­Gener 2019 ­ Pàg. 1

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Vacarisses, balcó de Montserrat 11 Des de Viladecavalls 22 Dels diaris 24 Racó del conte 28 Indrets de Vacarisses 30 Col·laboracions 33

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jordi Badia, Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: Fabià Flores

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

J.Palou

El 5F ens jutgen a tots

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM Durant l'any 4 B

No és el mateix vèncer que convèncer. Per vèncer només es necessita tenir una mica de cara, un xic de poder i sovint un grapat de mala fe. Vèncer no té cap mèrit davant l'honradesa de les persones.

Jesús no vencia. Jesús convencia la gent. Els deixava bocabadats. Deia i feia a la vegada.

Els que l'escoltaven quedaven encisats, robava el cor de les persones pels ensenya­ ments que donava, assenyats i oportuns, encapçalats per un comportament irre­ protxable. Aquí hi ha el quid de la qüestió.

Perquè moltes vegades no convencem als oients i la gent ens escolta com si sentís ploure? És que el que el què donem cal que abans ho haguem ben mastegat. Si ni ho hem tastat, es nota d'un tros lluny. Jesús convencia perquè el que deia, ho vivia.

Els pares no convencen gaire els fills. Els capellans no convencem a ningú.

Els polítics, ull! Se'ls veu el llautó i tampoc convencen gens. Vèncer, sí que ho fan!

Amb lleis estrafolàries, tretes de la màniga o de manuals de fanfarroneria, fan passar el clau per la cabota. Cal convèncer. Al món, races i cultures, idees, somnis, ideals, sistemes, normes, programes, organitzacions, ordenaments i tot el que vulgueu... si no hi ha un promotor persuadit, llançat i atrevit que trepitgi el vèncer i s'arrapi ben fort al convèncer, el món no es mourà mai de lloc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Ja ho diu l'adagi: Les paraules volen i els exemples arrosseguen ...

De paraules buides, el món n'està fart.

Jesús parlava convençut i va passar pel món fent el bé... sense fer fressa... callada­ ment i deixant un rastre que encara es nota...

Sebastià Codina i Padrós

Ramon Folch i Camarasa Barcelona, 30/10/1926 Mollet del Vallès, 02/01/2019

Novelista, dramaturg i traductor.

“No hi dubte que quan els catalans es despertin d’a­ quest ensopiment que els aclapara tindrem molt de guanyat i el catalanisme haurà donat un gran pas envers la restauració de la independència de la na­ ció catalana”.

“Hem de creure que sí que ho aconseguirem, El que el govern espanyol vol és que fugim, que ens amaguem, però cal demostrar que no tenim por”.

“Amb una cadira plegable he assistit i he participat de tots els moviments de masses que s’han produït. Amb molta alegría, quan em queien les llàgrimes, envoltat de la meva família”.

“Però sigui el que sigui, res del què hem fet, res d’aquesta feina, s’haurà perdut i restarà com un llegat per a les pròximes generacions de catalans”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Bacallà amb fredolics Ingredients:

4 Talls de llom de bacallà dessalat 300 g. de fredolics 1 Ceba mitjana 10 Ametlles torrades 2 Grans d’all 1 Copa de vi blanc 250 ml. de brou de peix 1 Ramet de farigola

Primerament, enfarinarem el bacallà i el fregirem només volta i volta amb una mica d’oli, l’escorrerem i reservarem.

Tallarem la ceba petita, la posarem en una cassola al foc amb el mateix oli de fregir el bacallà i deixem que s’enrosseixi. Afegirem els fredolics i els saltejarem fins que s’eva­ pori l’aigua que deixen anar. Ho regarem amb el vi i ho deixarem reduir.

Farem una picada ben fina amb els grans d’all i les ametlles.

Barrejarem el brou amb la picada i el posarem a la cassola junt amb el bacallà, la fari­ gola i tres o quatre ametlles senceres, deixarem que bulli tot junt uns quinze minuts.

Abans de finalitzar la cocció, ho tastarem i rectificarem la sal, si cal.

Conxita i Quimeta Font Badia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Església de Sant Martí Pau (Alt Empordà)

Aquest és un edifici d'estil romànic, d´una nau capçada per un absis semicircular. L´església presenta dues eta­ pes constructives: l´absis i el sector oriental de la nau és del segle XI, mentre que la resta de la nau i la façana, a ponent, pertanyen al segle XII. La diferenciació entre les dues etapes és ben visible donat el material emprat. És de pedres escalabornades a la part més antiga i de car­ reus perfectament escairats a la part del segle XII. En el frontis hi ha una portalada formada per cinc arquivoltes de mig punt en degradació, llindà i timpà llis. Té dues columnes per banda amb els seus capitells decorats, tots ells amb motius diferents. El capitell extern de la banda de tramuntana és de tipus corinti estilitzat. A l´altre hi veiem tres grans testes de monstres devoradors en els angles superiors. A la banda de migdia, un dels capitells presenta unes grans testes d´aparença humana als angles superiors i decoració vegetal molt simple a la resta. L´altre capitell d´aquest costat té el relleu molt malmès. És de tema zoomòrfic. La colum­ na que sosté aquest darrer capitell és obra de restauració moderna. Mentre que tota la façana, in­ closa la portalada, és construïda de granit, els quatre capitells són tallats en pedra calcària.

Damunt del frontis es dreça un campanar de cadireta que té dues parts de diferent època. La part més antiga, al nord, té dos arcs separats per una grossa pilastra de carreus. Al seu costat, hi ha uns altres dos arcs de mig punt de factura més tardana. Al cim de tot s´afegí un altre petit clo­ quer d´un sol arc fet de rajols, encara més modern. L´absis és llis, sense decoració.

Adossat a l´altre costat de l´església hi ha el gran casal anomenat cal Marquès, que ocupa el lloc de l´antic castell de Pau, d´època medieval. Aquesta casa pertany als segles XVII i XVIII, tot i que té elements anteriors. Els carrers més propers a l´església parroquial i a cal Marquès s´agru­ pen a l´entorn. Així, si seguim pel carrer Progrés, que ens condueix a la part del darrera de l´església, continuem pel carrer del Rei, on hi ha situada la casa de la vila, i seguim pel carrer de Na Isabel, de cases de pedra molt antigues, amb alguna de deshabitada, i que descriu una corba en el seu traçat, sortirem de nou a la plaça de l´església, després de trobar una font de nova cons­ trucció que serveix de punt de reunió a la gent del poble.

Extret de: pau.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Sobre la salut Val més la pena estar sol i sa que acompanyat i malalt —Phil McGraw La felicitat no és res més que tenir bona salut i mala memòria —Albert Schweitzer La salut constitueix una relació entre tu i el teu organisme —Terri Guillemets Tant la bona salut com el bon judici, són dues de les benediccions més grans de la vida —Publilio Siro La salut i l’alegria s’engendren l’una a l’altra —Joseph Addison El nostre cos és el nostre jardí, i la nostra voluntat n’és el jardiner —William Shakes­ peare Les forces naturals que tenim a dins són les que realment guareixen les malalties —Hipòcrates El son és la cadena daurada que manté la salut lligada al nostre cos —Thomas Dekker

Sense salut la vida no és vida, sinó que només és un estat de llangor i patiment, una còpia de la mort —Siddharta Gautama La salut és un estat d’harmonia completa del cos, la ment i l’esperit. Quan no tenim incapacitats físiques ni distraccions mentals, s’obren les portes de l’ànima —B. K. S. Iyengar

Amb l’amargor de la malaltia es coneix la dolçor de la salut —Dita catalana Cuida del teu cos, perquè és l’únic lloc que tens per viure —Jim Rohn La salut no constitueix un estat de la matèria, sinó de la ment —Mary Baker Eddy La persona sana i forta demana ajuda quan la necessita —Rona Barrett

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS

Refranys sobre la Candelera

A la Candelera, si el fred no li va al davant, li va darrera.

Dia avant, dia enrere, el dos de febrer la Candelera.

Avui febrer, demà Candelera i sant Blai al darrera.

El dia de la Candelera sabrem si la prima­ vera serà lletja o bella.

Avui febrer, demà Candelera. Santa Àgata tres dies al darrera.

El dia de la Candelera, l'hivern enrere; però si no ha nevat i vol nevar, l'hivern encara ha de començar.

Bella Candelera, lletja primavera.

La Candelera és feinera.

Candelera clara, fa bon fred encara.

La Candelera és jornalera.

Candelera clara, tota la quaresma emborbo­ llada.

Candelera espessa, fred per sa cabeça (o tapa't, o guarda't sa cabeça).

La Candelera és ploranera o per davant o per darrere.

La Candelera espessa, guarda't la cabeça; la Candelera clara, fred hi ha encara.

Candelera rasa, l'hivern no es mou de casa.

La Candelera ja és tomaquera.

De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrere, no et fiïs d'ella.

Després de la Candelera, Carnestoltes ve al darrera.

La Candelera la neu espera; si ja ha nevat, l'hivern ha passat; si no ha nevat, ja nevarà.

Extret de: hortdelnavarro.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

De pressa A vegades, les presses per arribar a on sigui, no ens deixen gaudir de la vida que ens envolta.

Quan vingui la primavera Quan vingui la primavera voltada de cants d'ocell, escolta el meu cor novell que espera amb il·lusió vera la mel del teu bell amor.

Quan vingui la primavera sabràs la meva fal·lera.

Et diré, cantant, l'enyor...

I la dolça melodia l'aprendran tots els estels...

Amb l'albada del nou dia gaudirem l'amor excels.

Vas de pressa. Immers en la carrera.

No has notat que hi ha música en una branca? no has vist els cims ni la nevada blanca? no has mirat el mar que has deixat enrere?

Vas de pressa i el silenci no t’escolta, ràpid el pas, però els cels s’apaguen i t’oblides dels camins que se t’amaguen, ... no hi ha temps per a la vida que t’envolta.

Vas de pressa. L'arribada t’espera sota l’impuls que l’ansietat t’arranca.

Seràs el primer. Ja ningú et desbanca, però... quants moments has llençat a la vorera?

Vas de pressa. Només la meta importa.

No veus les flors que queden a la saga? no sents la vida que pels aires vaga? ... a quantes coses li has tancat la porta?

Pedro Puerma

Quan vingui la primavera amb les flors plenes d'olors de l'hivern, tots els dolors, deixarem ben endarrera.

I com aura que fulgura sota un cel tot radiant, nostra fe s'alçarà pura amb les joies que vindran.

Joan Sisamón Borràs Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 10

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

UN PAÍS DE SURO I PEDRA AL GIRONÈS Al paratge volcànic de la Vall de Llèmana, al Gironès, hi ha un racó molt especial: El pessebre de Can Roseta, en el municipi de Cartellà. Des de l’any 1998, l’artesana Re­ mei Mulleras Mascarell hi ha reproduït amb suro i pedra diversos edificis emblemàtics del territori català. Està situat en ple bosc i ocupa més de 800 m2.

Hi podem veure una Sagrada Família acabada, el museu Dalí, la catedral de Girona, etc.

En total, unes 110 reproduccions a escala han estat ja visitades per unes 50.000 persones de totes les nacionalitats. A més, en uns vint­i­tres diorames s'hi representen diferents oficis tradicionals.

Com a curiositat, podem considerar el paral·lelisme d’aquestes maquetes amb les realit­ zades pel director de la nostra revista, Mossèn Sebastià Codina, tot i els criteris interpre­ tatius diferents de les seves obres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Associació per l’ajuda a les persones necessitades del Municipi

RESES Registre d’Entitats, Serveis i Establiments de Serveis Socials del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya

Des de la nostra fundació l’any 2017, hem fet tots els esforços per a aconseguir el reconeixement i l’autorització del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca. Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalu­ nya per que, com a Centre beneficiari associat al Banc dels Aliments de Foto: Josep Graells Barcelona, puguem rebre i distribuir fruites i hortalisses procedents de re­ tirada del mercat dutes a terme per organitzacions de productes recone­ gudes, o de productes resultats de la seva transformació, per al consum de les persones necessitades acollides al nostre centre.

Podem avui anunciar que la nostra entitat Amics Solidaris de Vacarisses ha estat registrada oficialment com entitat autoritzada a la recepció i dis­ tribució de fruites, sucs i hortalisses als seus beneficiaris de la vila.

Tots els col·laboradors voluntaris d’Amics Solidaris de Vacarisses estem molt satisfets de poder oferir aquest servei complementari a quantes per­ sones necessitades del nostre terme acudeixen al Rebost Solidari.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

L'historiador, antropòleg i arxiver Joan Valls i Pueyo, col·laborador durant molts anys de la nostra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat", va morir el passat Foto: Joan Vila diumenge 13 de gener.

Nascut a Castellbell i el Vilar l’any 1951, Joan Valls, lli­ cenciat en Història i Geografia­Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona, ha tingut una destaca­ da trajectòria com a historiador local.

Impulsor del periòdic de divulgació històrica La Foradada, membre del col·lectiu El Brogit i col·laborador del Centre d’Estudis del Bages, ha desenvolupat una àmplia tasca divulgativa de la història de Castellbell i el Vilar, de Vaca­ risses i d'altres localitats properes. Joan Valls és autor d’una desena de llibres en què ha fet diferents aportaci­ ons de caràcter inèdit a la història del territori.

Des de la redacció de Vacarisses, balcó de Montserrat, volem expressar el condol a la família i als seus amics.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

RELACIÓ DE LES COL·LABORACIONS DE JOAN VALLS I PUEYO A LA NOSTRA REVISTA "VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT"

1. “Els capbreus de Vacarisses i Rellinars”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 267: 8­9 (novem­ bre de 1990).

9. “El senyoriu de Vacarisses a la primera meitat del segle XIV”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 281: 16­18 (gener de 1992).

2. “Un inventari del castell de Vacarisses de l’any 1715”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 268: 11­13 (desembre de 1990).

10. “Els masos de Vacarisses a la segona meitat del segle XIV”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 282: 20­21 (febrer de 1992).

3. “Batlles i sots­batlles de Vacarisses a la sego­ na meitat del segle XVIII”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 270:10­11 (febrer de 1991).

11. “Els Desfar, senyors de Vacarisses (I)”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 283: 15­19 (març de 1992).

4. “L’heretat del castell de Vacarisses”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 271: 10­11 (març de 1991).

12. “Els Desfar, senyors de Vacarisses (II)”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 284: 11­13 (abril de 1992).

5. “Els delmes de la pagesia de Vacarisses”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 272: 12­13 (abril de 1991).

13. “Josep Amat i Desbosc, senyor jurisdiccional de Vacarisses. Notícies del segle XVIIè (I)”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 285: 11­12 (maig de 1992).

6. “Notes esparses sobre els masos de Vacaris­ ses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 273: 12­ 14 (maig de 1991).

7. “Un marquès estalviador”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 277: 23­25 (setembre de 1991).

8. “Demarcació del terme de Vacarisses. Any 1780”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 280: 20­ 23 (desembre de 1991).

14. “Josep Amat i Desbosc, senyor jurisdiccional de Vacarisses. Notícies del segle XVIIè (II)”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 286: 9­11 (juny de 1992).

15. “Joan Amat i Despalau, el darrer baró de Va­ carisses (segle XVII) (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 287: 10­11 (juliol de 1992).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 16. “Joan Amat i Despalau, el darrer baró de Va­ carisses (segle XVII) (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 288: 9­11 (agost de 1992).

17. “El mas Cardús o Collcardús”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 290: 8­10 (octubre de 1992).

18. “El Bassot de la Quintana de Vacarisses”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 291: 14­15 (no­ vembre de 1992).

19. “Vacarisses. Notícies dels segles XI­XIII”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 292: 14­16 (desembre de 1992).

20. “El primer marquès de Castellbell, un refu­ giat a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Mont­ serrat, 293: 14­17 (gener de 1993).

21. “Els pous de glaç i altres notícies de l’Obac”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 294: 26­28 (fe­ brer de 1993).

22. “El capbreu de l’any 1597 (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 295: 23­26 (març de 1993).

23. “El capbreu de l’any 1597 (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 296: 17­19 (abril de 1993).

27. “Josep Amat i Junyent”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 301: 15­17 (setembre de 1993).

28. “El mas Mimó i el conreu de la vinya”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 302: 8­10 (octu­ bre de 1993).

29. “La masovera del castell de Vacarisses”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 303: 8­9 (novem­ bre de 1993).

30. “El vessant terrassenc de la serra de l’Obac (segle XVII)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 304: 14­16 (desembre de 1993).

31. “La rabassa morta (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 305: 9­11 (gener de 1994).

32. “La rabassa morta (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 306: 11­13 (febrer de 1994).

33. “Escopetes, espases i pedrenyals”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 307: 12­13 (març de 1994).

34. “Còdol, un topònim vacarissenc (I)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 308: 8­9 (abril de 1994).

24. “El capbreu de l’any 1597 (III)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 297: 15­16 (maig de 1993).

35. “Còdol, un topònim vacarissenc (II)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 309: 9­11 (maig de 1994).

25. “Les relacions amb els regidors de Monistrol de Montserrat”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 299: 14­16 (juliol de 1993).

36. “Còdol, un topònim vacarissenc (III)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 310: 10­11 (juny de 1994).

26. “La guerra del Francès”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 300: 46­48 (agost de 1993).

37. “La formació del nucli urbà de Vacarisses (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 311: 9­11

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT (juliol de 1994).

Balcó de Montserrat, 322: 9­11 (juny de 1995).

38. “La formació del nucli urbà de Vacarisses (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 312: 10­12 (agost de 1994).

49. “L’Orpina (abans Guitart o Casasayas)”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 323: 8­11 (juliol de 1995).

39. “El mas Sanana”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 313: 8­11 (setembre de 1994).

50. “Els masos Comelles i Currupell”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 325: 13­15 (setembre de 1995).

40. “El mas Vives”. Vacarisses, Balcó de Mont­ serrat, 314: 8­12 (octubre de 1994).

41. “El mas de les Vendranes”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 315: 8­11 (novembre de 1994).

42. “El mas Obac de Vacarisses i el mas Lleva­ llol de Castellbell i el Vilar”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 316: 8­10 (desembre de 1994).

43. “Els masos Alzina, Costa, Om i Magraner”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 317: 8­11 (ge­ ner de 1995).

51. “El mas Colomer”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 326: 9­11 (octubre de 1995).

52. “El mas de la Frasera o Castellet de la Frase­ ra”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 327: 10­12 (novembre de 1995).

53. “El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 328: 14­17 (desembre de 1995).

54. “El mas Guinardeu”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 329: 12­14 (gener de 1996).

44. “Els Font i els Palà de Vacarisses (relacions amb Marganell)”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 318: 9­12 (febrer de 1995).

55. “El mas Boixadell”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 330: 11­13 (febrer de 1996).

45. “El cognom Vacarisses i els terratinents de Monistrol de Montserrat”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 319: 7­9 (març de 1995).

56. “Els masos Bovet, Janer i Vidal”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 331: 11­13 (març de 1996).

46. “El mas Torrella”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 320: 8­9 (abril de 1995).

57. “L’Estarrós o l’antic bosc del mas March”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 332: 12­13 (abril de 1996).

47. “El mas Soler de la Serra o Boada de la Ser­ ra”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 321: 10­12 (maig de 1995).

58. “Can Serra”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 333: 8­10 (maig de 1996).

48. “El mas Castellet de la Torra”. Vacarisses,

59. “Noves notícies del mas Collcardús”. Vaca­

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT risses, Balcó de Montserrat, 334: 12­13 (juny de 1996).

60. “Els Sanmartí de Monistrol de Montserrat”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 335: 13­15 (ju­ liol de 1996).

61. “Cronologia històrica del Castell de Vacaris­ ses (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 336: 9­ 10 (agost de 1996).

62. “Cronologia històrica del Castell de Vacaris­ ses (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 337: 8­9 (setembre de 1996).

63. “Cronologia històrica del Castell de Vacaris­ ses (III)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 338: 8­9 (octubre de 1996).

64. “Cronologia històrica del Castell de Vacaris­ ses (IV)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 339: 8­9 (novembre de 1996).

65. “Cronologia històrica del Castell de Vacaris­ ses (V)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 340: 18­19 (desembre de 1996).

66. “El parentiu d’Anna de Cordelles, senyora de Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 341: 9­12 (gener de 1997).

67. “«Lo bosch de la questio»”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 342: 7­9 (febrer de 1997).

68. “Vinyes i oliverars”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 343: 7­9 (març de 1997).

69. “Venda d’un corral a la universitat de Vaca­ risses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 344: 8­

9 (abril de 1997).

70. “Soldats i tresors a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 345: 8­9 (maig de 1997).

71. “Anton Ubach i Marquet”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 346: 8­10 (juny de 1997).

72. “Josep Amat i Planella, membre fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 347: 7­9 (juliol de 1997). [parla de Francesc Junyent i Vergós] 73. “Senyors de Vacarisses, carnissers de Barce­ lona”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 348: 9­ 11 (agost de 1997).

74. “Els botiguers de Vacarisses dels anys 1913 i 1935 (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 349: 9­10 (setembre de 1997).

75. “Els botiguers de Vacarisses dels anys 1913 i 1935 (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 350: 8­9 (octubre de 1997).

76. “El «Lugar de Vacarisas», després de la Guerra de Successió”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 351: 8­10 (novembre de 1997).

77. “El mas Riera”. Vacarisses, Balcó de Mont­ serrat, 352: 11­13 (desembre de 1997).

78. “Un plet de l’any 1657 (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 353: 9­11 (gener de 1998).

79. “Un plet de l’any 1657 (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 354: 10­12 (febrer de 1998).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 80. “Notícies dels Gibert”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 355: 8­9 (març de 1998).

ses, Balcó de Montserrat, 365: 16­17 (gener de 1999).

81. “Els amos del Mas Frasera i el rector de Vallcendrera”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 356: 8­10 (abril de 1998).

91. “Els Torrella del segle XIX”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 366: 14­15 (febrer de 1999).

82. “El metge Joan Carles i Amat (v. 1572­1642) casat amb una vacarissenca”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 357: 10­11 (maig de 1998).

92. “Testament de Pere Torrella y Costa”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 367: 8­10 (març de 1999).

83. “Els Olzina del mas Bovet”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 358: 10­12 (juny de 1998).

93. “Inventari de Can Torrella de l’any 1841”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 368: 11­14 (abril de 1999).

84. “Dos inventaris del segle XIX (I)”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 359: 10­11 (juliol de 1998).

85. “Dos inventaris del segle XIX (II)”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 360: 10­11 (agost de 1998).

86. “Exemples de dots de l’any 1820 (I)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 361: 12­13 (setem­ bre de 1998).

87. “Exemples de dots de l’any 1820 (II)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 362: 10­11 (octubre de 1998).

88. “Notícies del mas Viladoms (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 363: 8­9 (novembre de 1998).

94. “Vacarissencs a Castellbell i el Vilar, segons un llibre d’òbits (1882­1909)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 369: 12­14 (maig de 1999).

95. “El testament del senyor Valentí Boxadell, de l’any 1578”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 378: 10­11 (febrer de 2000).

96. “Normes per a edificar cases a Vacarisses se­ gons dues escriptures dels anys 1797 i 1825”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 379: 12­14 (març de 2000).

97. “Elecció de procurador”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 380: 10­11 (abril de 2000).

98. “El Mas Tovella del Cairat: una propietat propera a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 381: 9­11 (maig de 2000).

89. “Notícies del mas Viladoms (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 364: 14­15 (desembre de 1998).

99. “Guerres Carlistes”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 382: 10­11 (juny de 2000).

90. “Notícies del mas Viladoms (III)”. Vacaris­

100. “Les propietats del Monestir de Montserrat,

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT de l’any 1724, a Monistrol de Montserrat”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 383: 12­15 (juliol de 2000).

101. “Propietats de Monistrol de Montserrat amb terres a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Mont­ serrat, 384: 10­13 (agost de 2000).

102. “L’escolapi Salvador Cadevall (Vacarisses, 1799 – Barcelona, 1841)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 385: 12­14 (setembre de 2000).

11 (abril de 2001).

110. “El jurisperit Jaume Desfar (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 393: 8­11 (maig de 2001).

111. “El jurisperit Jaume Desfar (II)”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 394: 9­13 (juny de 2001).

112. “El jurisperit Jaume Desfar (III)”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 395: 10­14 (juliol de 2001).

103. “Els Orpina al terme d’Esparreguera”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 386: 8­10 (octu­ bre de 2000).

113. “Un retaule del segle XV”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 396: 8­9 (agost de 2001).

104. “Padrines i padrins vacarissencs a la Parrò­ quia de Santa Maria del Vilar”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 387: 12­15 (novembre de 2000).

114. “Ramon Montanyà i Coca (1752­1811)”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 397: 10­12 (se­ tembre de 2001).

105. “Itinerari de Joan Desfar, senyor de Vaca­ risses, com a Diputat del General (1425­1428)”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 388: 18­21 (desembre de 2000).

115. “El Camí de la Cova”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 398: 12­15 (octubre de 2001).

106. “Vacarisses entre els anys 1705 i 1714”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 389: 11­13 (ge­ ner de 2001).

107. “Els Camp de Manresa (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 390: 10­13 (febrer de 2001).

108. “Els Camp de Manresa (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 391: 10­13 (març de 2001).

109. “Un propietari amb terres a Vacarisses, Castellbell i el Vilar i Monistrol de Montser­ rat”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 392: 9­

116. “El Mas Riusec, avui Piteu, de Monistrol de Montserrat (I)”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 399: 12­15 (novembre de 2001).

117. “El Mas Riusec, avui Piteu, de Monistrol de Montserrat (II)”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 400: 32­35 (desembre de 2001).

118. “El Mas Riusec, avui Piteu, de Monistrol de Montserrat (III)”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 401: 12­14 (gener de 2002).

119. “El cognom Guàrdia­Gordi”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 402: 14­16 (febrer de 2002).

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 120. “Els forns de vidre i els vidriers (I)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 403: 15­18 (març de 2002).

121. “Els forns de vidre i els vidriers (II)”. Vaca­ risses, Balcó de Montserrat, 404: 14­17 (abril de 2002).

122. “Els Vendranes (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 405: 11­13 (maig de 2002).

123. “Els Vendranes (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 406: 10­12 (juny de 2002).

124. “Els Duran de Matasoleia (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 407: 10­12 (juliol de 2002).

125. “Els Duran de Matasoleia (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 408: 11­13 (agost de 2002).

126. “Els ferrers vacarissencs del segle XVIII (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 409: 12­14 (setembre de 2002).

127. “Els ferrers vacarissencs del segle XVIII (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 410: 11­ 13 (octubre de 2002).

128. “Els Ortolà de Collcardús (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 411: 13­16 (novembre de 2002).

129. “Els Ortolà de Collcardús (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 412: 16­18 (desembre de 2002).

de Montserrat, 413: 10­12 (gener de 2003).

131. “De la Llobatera a la Creu de Gratallops”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 416: 8­11 (abril de 2003).

132. “El Mas de la Boada”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 417: 8­13 (maig de 2003).

133. “Onomàstica de Monistrol de Montserrat: el nom de Zoile”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 418: 9­13 (juny de 2003).

134. “Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 419: 10­14 (juliol de 2003).

135. “Els Galés d’Esparreguera i el marquès de Castellbell”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 420: 10­14 (agost de 2003).

136. “Aldí de Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 421: 10­13 (setembre de 2003).

137. “Els Comesvelles a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 422: 12­14 (octubre de 2003).

138. “Dels Casajussana als Casajoana”. Vacaris­ ses, Balcó de Montserrat, 423: 10­14 (novembre de 2003).

139. “Vacarisses i els marquesos de Castell­ meià”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 424: 24­ 26 (desembre de 2003).

140. “La Barata”. Vacarisses, Balcó de Montser­ rat, 415: 10­13 (gener de 2004).

130. “De Mura a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT 141. “La Borrumina i l’anomenat Feu de Vaca­ risses (I)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 426: 9­11 (febrer de 2004).

145. “Dels carrers de Barcelona a la vila de Ber­ ga”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 430: 9­12 (juny de 2004).

142. “La Borrumina i l’anomenat Feu de Vaca­ risses (II)”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 427: 9­12 (març de 2004).

146. “1362: Venda de la castlania dita de Caste­ llet de Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Mont­ serrat, 431: 11­14 (juliol de 2004).

143. “Un suposat monestir de monges negres a Vacarisses”. Vacarisses, Balcó de Montserrat, 428: 10­12 (abril de 2004).

147. “La Torrota o Castell Vell de Vacarisses”.

Vacarisses, Balcó de Montserrat, 432: 9­12 (agost de 2004).

144. “Guillem Ferrer, batlle de Vacarisses”. Va­ carisses, Balcó de Montserrat, 429: 10­11 (maig de 2004).

Recopilació feta per Àngel M. Hernández Cardona en homenatge al recordat amic Joan Valls i Pueyo

L'església de Vacarisses des del carrer del Pou (Primera meitat del segle XX) Autor: Josep Prat Comas Arxiu: Jordi Palou Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 21

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Girant la cantonada

Al voltant de la taula ja devíem ser set. Jo la gran de les petites, aquell era el meu paper. Un any estava a punt d’acabar i calia acomiadar­lo. Em fascinava que els anys canviessin de número i quedessin enrere, com si tots els habitants del món giressin alhora una cantonada per enfilar un nou carrer. Ens havíem posat tots de peu i mirà­ vem el meu pare.

Aquell moment va quedar gravat a la meua memòria per sempre més sense cap mo­ tiu que ho expliqués. No havia estat pas un any especial ni va marcar cap canvi en la nostra família. Suposo que els records es guarden la màgia d’amagar­se i mostrar­se a conveniència, sense cap solta ni necessitat. Des d’aquell record, puc veure ara part del temps que havia transcorregut abans d’aquell moment i el temps que aviat viuria, com si un far il·luminés al mateix temps el camí d’arribada i el de sortida.

Què va tenir d’especial aquell any? Potser va ser l’any en què ja entenia els milers i sabia llegir la xifra que estava a punt de concloure. Potser la mesura del temps ens fa entendre que realment està avançant, que caminem al seu pas, que el passat no torna i que sempre hi ha un futur.

Crec per això que recordo amb claredat que va ser l’any de la mort d’un president de qui fins i tot jo en sabia el nom i sabia de quin país n’era el president. I recordo el moment en què ma mare li va dir a la padrina ­ en veu alta, perquè ella no hi sentia­ que l’havien mort. I recordo que ja m’havien dit bítel pel carrer perquè el meu cabell gairebé em cobria els ulls.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 22

DES DE VILADECAVALLS I ves a saber per què, guardo a la memòria que en aquella cantonada que l’any estava a punt de girar, ja sabia cantar Sapore di sale i Come prima. I que a la ràdio s’escol­ tava Di, papa. I que l’Antonio Prieto cantava Blanca y radiante va la novia mentre plorava. I recordo especialment que la tieta ja no aconseguia que ballés el twist per­ què ja em feia vergonya i vaig deixar el protagonisme a les meues germanes petites, que tenien més gràcia que jo.

Per què aquests records i no uns altres? La memòria no deu poder triar tan com vol­ dria i només pot guardar part de les vivències en algun lloc de la consciència, sense seleccionar­les per importància o rellevància. Tanmateix, m’ha permès recordar que l’any que estava a punt de girar la cantonada passaria unes vacances vora el mar, fa­ ria la comunió amb angines i un vestit blanc preciós, i em pintarien un retrat.

I si el far llunyà allargués més la seua llum cap al després veuria una noia que es fa gran, que aprèn a ser mestra, que té un fill i després una filla, i un company fidel. I veuria com va pujant escaletes poc a poc, de vegades ensopegant i d’altres tirant en­ rere, però seguint sempre amunt. I veuria que, en girar la cantonada del 2019, els ulls foscos de l’Uma i el seu riure de joguina il·luminen encara més el seu present.

Però aquell moment llunyà en què els grans de casa van brindar cap al mig de la tau­ la i el meu pare, amb gest solemne, va anunciar que ja érem al 1964, brillarà sempre amb la llum pròpia del passat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS

València, 6 de gener de 1611. Joan de Ribera (o de Rivera), conegut com el Patriarca de Valèn­ cia, moria a les estances del Palau Arquebisbal. Ribera havia estat un dels personatges més po­ derosos del seu temps, no tan sols a València sinó, també, al conjunt dels territoris de la monarquia hispànica. Havia acumulat els càrrecs d’arquebisbe de València (1569­1611), que des del 1577 abastava la pràctica totalitat del territori valencià, i el de virrei hispànic al regne de València (1602­1604). Màxima autoritat eclesiàstica, política i militar durant els transcendentals primers anys de la centúria del 1600, Ribera es convertiria en instrument i paradigma d’una idea unitària d’Espanya sustentada sobre tres potes: la persecució de la diferència cultural i lingüísti­ ca, de la dissidència política i de la diferència ètnica i religiosa. Durant el seu govern, Joan de Ribera seria un dels grans promotors de la imposició del castellà, de la radicalització de la Inqui­ sició i de l’expulsió de la minoria morisca.

La fabricació del projecte d’unificació política dels regnes peninsulars neix molt abans del ma­ trimoni dels Reis Catòlics (1469). El Compromís de Casp (1412) no va ser tan sols una cimera per dirimir qui havia d’ocupar el tron de Barcelona. Ni tampoc, solament, un escenari per cali­ brar les forces dels poders en conflicte: les elits mercantils de Barcelona i de València, que dona­ ven suport al castellà Ferran de Trastàmara, i les oligarquies aristocràtiques, que s’inclinaven a favor de la causa del català Jaume d’Urgell. Amb notables excepcions, a una banda i a l’altra.

Les candidatures que optaven al tron, però sobretot la marginació de Sicília, Nàpols i Sardenya en aquella transcendental qüestió d’estat, dibuixen un poliedre que, malgrat la seva complexitat, no amaga l’existència d’un projecte d’unificació hispànica, d’arquitectura netament catalana i valenciana que, fets posteriors revelarien, causava veritable repulsió a Castella.

Aquell projecte efímer articulava les Espanyes a la manera catalanoaragonesa. És a dir, amb el terme que, actualment, anomenem confederació d’estats. Aquell projecte va adquirir velocitat i consistència en el decurs del regnat de la dinastia Trastàmara al tron de Barcelona (1412­1516), Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS amb l’inestimable suport dels jueus conversos barcelonins, valencians i mallorquins, que hi ve­ ien una forma de desequilibrar la secular correlació de forces del sistema feudal, aquest cop en benefici de l’estament monàrquic i de les classes mercantils urbanes i en perjudici dels esta­ ments aristocràtic i eclesiàstic. Les polítiques matrimonials dels Trastàmara barcelonins, orienta­ des cap al control dels trons de Pamplona i de Toledo, i les seves contínues ingerències en els afers interns d’aquelles corts, són, probablement, la prova més evident de l’existència d’aquell projecte. En canvi, a Castella, les classes dominants (les oligarquies nobiliàries i terratinents) ho percebien com alguna cosa més que una amenaça.

Isabel la Catòlica i els seus partidaris (els pocs, però efectius, oligarques castellans favorables al projecte cata­ lanovalencià), abans d’assolir el tron de Toledo, es van esmerçar a fons i van sembrar Castella de cadàvers.

Això no implica, en cap cas, que con­ solidats Ferran i Isabel als seus res­ pectius trons (1479), les seves, també, respectives cancelleries fessin “Pasqua i Rams”. Curiosament i re­ veladorament, les tensions entre els entorns de Ferran i d’Isabel, que vol Mapa del País Valencià (1607) dir entre els respectius grups domi­ Font: Biblioteca Valenciana Digital (Generalitat Valenciana) nants, creixerien exponencialment.

La implantació de la Inquisició a València i Saragossa (1484), a Barcelona (1486) o a Mallorca (1488) com un instrument supranacional al servei de la monarquia; o el cop d’estat a la Hispanio­ la (1500), perpetrat pel jutge Fernández de la Bobadilla en nom dels Reis Catòlics, per revocar unilateralment les Capitulaciones de Santa Fe (1492) ―el contracte entre la monarquia i Co­ lom―, són episodis que il·lustren a bastament com l’autoritarisme reial fallava aquelles tensions convertides en conflictes.

Quin és el punt que marca el desequilibri de la balança en favor de l’entorn d’Isabel de Castella? És a dir, a favor d’una ideologia unificadora castellana, nova, pròpia i diferenciada de la catala­ novalenciana? Alguns historiadors assenyalen 1485, quan Torquemada ―inquisidor de Caste­ lla― ordeix l’assassinat del seu homòleg aragonès Pedro Arbués i li usurpa el càrrec. D’altres assenyalen 1486, quan Ferran el Catòlic dicta la sentència de Guadalupe, que marca la fi de la revolució Remença i l’inici de l’èxode gradual de les grans cases aristocràtiques catalanes (les grans derrotades en aquell conflicte) cap a Castella. Ferran, en una calculada i cínica maniobra, els va procurar matrimonis molt avantatjosos i Catalunya quedaria molt delmada militarment. I Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS encara uns altres assenyalen 1504, data de la constitució de la Casa de Contratación a Sevilla; que expulsava les classes mercantils barcelonines, valencianes i mallorquines del comerç directe amb les colònies americanes.

El cert, però, és que el punt que marca definitivament el triomf de la idea caste­ llana d’Espanya (unitària, autoritària, oligàrquica) és el mateix que assenyala la derrota de la revolució valenciana de les Germanies (1520­1521). I és el que explica l’inici de l’ocàs de la influència política i cultural catalanovalenciana en el conjunt de l’edifici hispànic. La der­ rota de les classes populars, mercantils i intel·lectuals valencianes, enfrontades Retrats de Felip II i de Felip III / Font: Museu del Prado en aquell conflicte a les classes nobilià­ ries, hauria de tenir una transcendència cabdal. A principis de la centúria del 1500, València cap­ i­casal era la gran capital demogràfica, econòmica i cultural no tan sols dels països de la Corona d’Aragó, sinó també del conjunt dels dominis peninsulars de la monarquia hispànica. Amb 100.000 habitants era la gran urbs de la península Ibèrica, centre financer de la monarquia (amb els banquers Santàngel, que van finançar el primer viatge colombí), bressol de la impressió bi­ bliogràfica i pionera en la constitució d’institucions mèdiques socials.

Aquest conjunt de dades són molt im­ portants i reveladores, perquè expli­ quen que la fúria castellanitzadora es va desfermar després de la derrota de les Germanies. Les classes aristocràti­ ques que, per sostenir­se en el poder, havien rebut l’ajut inestimable de l’a­ parell de Carles ―el net i hereu dels Reis Catòlics― van virar radicalment cap a la idea castellana d’Espanya.

Carles de Gant, a qui certa historiogra­ fia catalana ha justificat injustificada­ El financer Santàngel i el professor Vives, jueus conversos valencians / Font: Viquipèdia ment, a diferència del que va fer el seu avi Ferran amb els revolucionaris remences catalans, va donar suport a la noblesa per la senzilla raó que el seu projecte polític ―si més no, pels països peninsulars― s’acomodava millor a la idea castellana d’Espanya (unitària, autoritària i oligàrquica). I el seu fill i successor, l’integrista Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS Felip II, hauria estat capaç, com es diria col·loquialment, de posar la seva mare de cul a la roton­ da, per reforçar el model autoritarista i unitarista de fàbrica castellana. El dels partidaris de la se­ va besàvia Isabel.

També seria convertida en la capital dels autos de fe inquisitorials que provocarien l’exili de les figures intel·lectuals més destacades. El cas de Joan Lluís Vives, jueu convers i una de les grans figures mundials de l’Humanisme, que es va exiliar per salvar la vida, però que va perdre bona part de la seva família calcinada per les fogueres inquisitorials, és força revelador i paradigmà­ tic. Les energies que va esmerçar la monarquia hispànica en aquell procés de castellanització del rovell de l’ou de la nació cultural i política catalana no tenien aturador. Per exemple, Ribera, amb el suport de l’integrista Felip II, va aconseguir que el Pontificat autoritzés un tema tan com­ plex, tan intencionat i tan reve­ lador (a l’època i en l’actua­ litat) com un canvi de límits territorials eclesiàstics: la diò­ cesi de Sogorb, hereva de la d’Albarrasí, que abastava el ter­ ritori de les actuals comarques del centre i sud de Castelló, i que des del 1171 formava part de l’arxidiòcesi de Saragossa, el 1577 era integrada a la de València. Passava a formar part dels seus dominis i de les pràctiques directes de les se­ Embarcament forçat dels moriscos valencians al port del Grau (1609) ves polítiques.

Font: Fundació Bancaixa El quart de volta definitiu es produiria el 1609. A la depuració de jueus conversos practicada du­ rant la centúria anterior, s'hi sumava el decret d’expulsió dels moriscos, que representaria la pèr­ dua d’una tercera part de la població del País Valencià. Els moriscos valencians, a diferència dels catalans o dels aragonesos, no s’havien integrat en el món cultural dels conqueridors cristi­ ans. Formaven una gran bossa de població de llengua àrab i de religió musulmana arraconada, majoritàriament, en les comarques interiors i muntanyoses del país. El patriarca Ribera (o Rive­ ra) seria un dels principals arquitectes intel·lectuals i promotors polítics d’aquella horrible tragè­ dia. Se’ls va acusar de ser quintacolumnistes de l’amenaça otomana i amb el pretext de la unitat religiosa com a garant de la seguretat interna, se’ls va massacrar salvatgement pel camí i se’ls va embarcar cap a on poguessin o cap a on els volguessin.

Castellanització, inquisició i neteja ètnica: la idea castellana d’Espanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 27

RACÓ DEL CONTE

EL RUC

Una vegada hi havia un avi que viatjava amb el seu net a cavall d'un ruc. Voltaven tot el país, doncs havien d'anar de La Bisbal d'Empordà fins a Amposta on hi tenien família.

El ruc ja era vellot i no estava per gaires floritures. Quan van arribar a l'alçada del Ma­ resme l'home va veure que allò no tirava i que si seguien així, aquella bèstia no arribaria viva. L'avi, va baixar del ruc i va deixar al net a sobre, mentre ell caminava al seu costat amb les regnes agafades.

Quan van travessar El Masnou l'avi, observà, sentí, que la gent murmurava quan els veien.

– Mira aquests, el net, tant campanxo a cavall i el pobre vell que no s'aguanta els pets caminant, on s'és vist això?

L'avi que ho va sentir, va decidir canviar d'estratègia, va fer baixar el nano a caminar i ell va pujar dalt del ruc. Tot segit van seguir el seu camí.

Ja havien passat per Barcelona i arribant a Castelldefels, ai recoi, l'avi tornà a notar que la gent murmurava quan els veien passar.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE – Quina barbaritat, verge santa, mira aquest home, el pobre nano caminant i ell com un maharajà a dalt del ruc. On s'és vist això? Va sentir que deien.

El pobre home que ja no sabia ni què fer va pensar que el millor seria pujar tots dos al ruc i que fos el què Déu volgués. I així ho van fer i carretera i manta cap avall. L'animal aguantava com podia el pes de l'avi i el net.

Ja cap a la tarda, després d'aturar­se a dinar on van poder, van passar per Tarragona, la pobra bèstia, el ruc, anava ben cansat, però és clar, l'home per evitar les crítiques creia que era el millor. Doncs no, a Tarragona van tornar els rumors i els grupets de persones mirant­los.

– Mira aquests dos, déu me'n guart, on van així amb aquesta pobre bèstia que ni pot i els dos tant panxos a dalt sense ni immutar­se, on s'és vist?

El pobre avi, ja fins al cap d'amunt, va dir al vailet.

– Nano, què hem de fer? Va, baixem i anem tots dos a peu i que descansi el ruc. I així ho van fer i van seguir el seu camí.

Ja arribaven a les terres de l'Ebre que van passar per l'últim poble que el faltava abans d'Amposta. L'avi i el net caminaven feixucs al costat del ruc que s'emblava alleujat. I ves per on, la gent ja tornava a murmurar.

– Mare de déu santíssima, on van aquests desgraciats? Ja em diràs tu perquè volen un ruc, si van tots dos caminant. On s'és vist això?

L'home ja no va poder aguantar­se més, va aturar el ruc, el va lligar a un ganxo d'una pa­ ret i dirigint­se a la gent, va fotre una botifarra, que una mica més i es trenca el braç.

– Sabeu què us dic, que anem com ens dona la gana i vosaltres no n'heu de fotre res, se us en refot el burro, el meu net i jo mateix, l'únic que us interessa és criticar i parlar malament de tothom, sabeu què us dic, que aneu dient que jo faré el què em sembli.

Tot segit, va pujar el net al burro i van seguir el seu camí.

Jordi Badia Codina

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 29

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

1 1

El cupot de l'Obac de Vacarisses L'Obac, també va ser terra de vinyes en ple apogeu comercial del vi. La família 2 Ubach, propietaris d'aquestes terres, va saber aprofitar aquesta activitat. Una activi­ tat econòmica depenent i subsidiaria exclusiuvament del món agrari. Així doncs, durant el segle XVIII, el paisatge local va canviar envers la deforestació de molts dels seus terrenys boscosos i va crear un mantell de bancals de vinyes.

Durant dit segle, en el nostre pais, l'activitat comercial interior era molt dèbil. Es tro­ bava emmarcada en un sistema exclusiu d'autoconsum i d'autosuficiència. El proble­ ma de transport, els constants atacs a traginers per part de bandolers i l'aïllament de l'interior respecte la perifèria, feien amanir un petit comerç, exclusivament local o com a molt comarcal, però de mancada importància. És doncs, que el comerç coloni­ 3 al va tenir tot el pes en l'economia espanyola de l'antic Règim.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES L'especialització, en matèria vinícola a moltes zones de Catalunya, va esdevenir d'aquest nou auge comercial colonial amb Amèrica. Les colònies americanes eren bons clients d'aquests productes: el vi i l'aiguardent (o esperit del vi). Aquests eren transportats arreu des dels ports catalans i tenien una molt bona rebuda. No cal dir que també es pagaven força bé. L'aiguardent català, a les Amèriques, representava un producte d'exportació amb valor afegit. Era adquirit per famílies colones benestants, però també era un producte de marcat estatus social que, d'alguna o d'altra manera, tothom volia obtenir.

La nissaga familiar dels Ubach va saber aprofitar aquest espai comercial, a més de les altres fonts d'ingrés de les que ja disposava. Aquest cup de la seva propietat és l'únic que es conserva. Sabem que formava part d'un sistema pensat per l'estalvi i el prag­ matisme en el transport de la verema. El més habitual era disposar de tines o cups prop de les cases, probablement per tenir un control més proper del producte. Però de tines aïllades també en tenim constància, com les Tines del flequer.

Aquest cupot està ubicat dins d'una de les parcel·les privades de la urbanització els caus de Vacarisses, en un desnivell o salt de terreny. Una part està a tocar la carretera i l'altra dins de la propietat. És de planta quadrada, tot i que el més habitual o característic són les tines rodones.

Segurament, considerant el perfil del terreny, el van construir amb aquesta implanta­ ció particular. A la part interior s'hi guarda la construcció circular com a tret més ca­ racterístic de les tines. L'espai més enderrocat és a la part més alta del terreny, per on es devia abocar el raïm. Mentre que, a la part baixa, hi ha una obertura adovellada amb forma d'arc. Aquesta està formada per carreus ben treballats i escairats i dóna accés al que seria el forat on hi ha la pedra boixa.

El procés de treball en el cupot: El sistema de treball de la verema s'iniciava a les feixes o bancals, on s'hi plantaven les vinyes. Els gotims de raïm eren tallats manualment, transportats amb portadores pels mateixos vinyaters o amb ajuda de bestià fins a les tines o cups.

A la part alta de la tina s'hi abocava el raïm, posteriorment era aixafat i trepitjat.

L'entarimat, en aquesta part de la tina, estava separat per travesseres. Aquestes, lleu­ gerament separades, s'anomenava el brescat i permetien el pas del most cap al fons de la tina. Quan l'aixafat estava fet, el restant del raïm, la brisa es podia abocar dins de la tina o no. Tot depenent del tipus de vi que es volia produir. Un cop el most estava Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 31

INDRETS DE VACARISSES dins de la tina, passats uns dies, fermentava i es convertia en vi. A la part baixa de la tina hi havia la boixa. Aquesta era una pedra amb un forat que s'obria o tancava com una aixeta per donar sortida al vi.

Font: geocaching.com

Així doncs, que Catalunya hagi estat terra de vins i aiguardent ha forjat una tipologia de paisatge, però també de costums. El pas cap a la industrialització no hagués estat possible sense aquesta font d'ingrés que va suposar el comerç exterior.

Era evident que Catalunya, amb un sòl àrid i poc fèrtil, donés explotació a aquesta nova font econòmica. I va ser fins a les conseqüències de la fil·loxera (finals segle XIX ­ principis segle XX) que la bombolla va tocar el seu fi.

Text: Carol Páez

La Casa Nova de l'Obac (Vacarisses) / Google Maps Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS

La paciència, quina gran virtut!

Tots tenim diferents temperaments, més calmats, més impacients, però la paciència és una gran virtut. Els cristians, quan fem examen de la nostra vida, hem de tenir present quantes vegades no ens hem comportat com calia, com Déu vol, no cansant­ nos de perdonar els que ens han molestat i potser nosaltres tampoc hem reaccionat amb prou temprança.

Hem de ser exigents amb nosaltres mateixos, però pacients amb els altres. Els proble­ mes que tots tenim i desgràcies que ens poden anar succeint al llarg de la vida, suportats amb paciència, ens ajuden a descobrir Déu. El Senyor ens permet des d’un profund do­ lor fins a una suau molèstia perquè creixem en amor a Ell i als altres, i ens asserenem.

Cal que també exercitem la paciència amb nosaltres mateixos. Tots tendim a la perfec­ ció i a tots ens agrada fer les coses millor, però això s’aconsegueix a poc a poc, sense presses ni nervis, i si ens esforcem, si ho demanem a Déu amb humilitat i sobretot, si hi tenim molta confiança.

Sant Pau ens diu: El qui estima és pacient, és servicial, no té enveja, no és arrogant, no obra amb duresa, no cerca el seu propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó de la veritat. El qui estima tot ho disculpa, tot ho espera, tot ho suporta, perquè l’amor no passa mai.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

d'Enric Sànchez Cid

Oliveres monumentals A La Farga d'Arió (Ulldecona. Montsià), hi ha l'olivera més antiga de tota la Península i la consideren també com un dels arbres vius actuals més antics del mon. Aquest indret destaca per reunir gairebé fins a 35 oliveres mil·lenàries en poc més d’una hectàrea de terreny. Dos dels exemplars estan declarats com a arbres monumentals per la Generalitat de Catalunya.

L'arbre té una edat estimada de 1.700 anys i s'hauria plantat durant el mandat de l'emperador romà Constantí I (306­337 dC). Presenta un tronc de més de 8 metres de perí­ metre, mesurats a 1,30 metres d'alçada del sòl.

Es tracta del patrimoni natural vivent que configura un dels paisatges més característics, històrics i emblemàtics del territori ebrenc. De fet, l'olivera, juntament amb els cereals i la vinya, és un dels símbols més representatius de l'agricultura mediterrània.

Fa més de dos mil·lennis, durant l'edat de ferro, ja va ser introduïda a la península Ibèrica.

El seu cultiu es va ampliar amb l'arribada dels fenicis, dels grecs i dels romans, però van ser els àrabs els qui van consolidar aquest conreu aplicant noves tècniques de cultiu i sistemes de regadiu revolucionaris per l'època.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS L'olivera Grossa L'Ermita de Sant Antoni és una pedania pertanyent a la Vila Joiosa (Alacant, Marina Bai­ xa), creuada per la carretera que uneix aquesta amb Sella, Orxeta i els pobles de la mun­ tanya, a l'altre costat de la serra d'Aitana.

A pocs metres del nucli urbà de l'Ermita de Sant Antoni, després de passar la creu ca­ minera, trobem l'Olivera Grossa.

Està situada en una parcel·la agrícola, al costat d'un camí asfaltat, sobre el marge que fa de separador. Al seu voltant, podem veure els tradicionals conreus de secà, olivera, amet­ ller i garrofer i cítrics en regadiu. És un exemplar de singular bellesa, amb enrevessades formes en el seu tronc, que li do­ nen un aspecte diferent a la resta de les oliveres.

Sembla tenir viva i viable tan sols una part de la seva estructura, una sèrie de bran­ ques joves que neixen de la seva base i que formen una copa irregular. Per la resta, està en bon estat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS Lo Parot Per arribar a aquest arbre excepcional, cal anar fins a Horta de Sant Joan, a la comarca de la Terra Alta. A uns centenars de metres de la sortida del poble en direcció Bot, per la carretera T­334, dins d’una finca privada, que amablement facilita l’entrada, i enmig d’un oliverar, ens apareix un veritable espectacle de la natura.

Es tracta de l’olivera anomenada Lo Parot, que vol dir el pare de tots els arbres i així el consideren al poble com el més vell del territori català. Es tracta d’una olivera declarada arbre monumental el 1990 i que té 8m d’alçada, una volta de canó, a 1,30 m d’alçada, de 7,45 m, un volt de soca de 15 m i un diàmetre de capçada de 9 m.

Observar aquesta olivera pot tenir el mateix encant històric que contemplar una ermita romànica ja que l’arbre es va plantar possiblement al mateix temps que s’aixecaven els murs d’a­ quests temples.

Per tant, es tracta d’un veritable mo­ nument natural que ha nodrit moltes generacions d’habitants de la Terra Al­ ta a partir de l’oli que se n’ha pogut esprémer de les seves olives.

L’olivera és un dels arbres més lon­ geus de la Mediterrània. Entretenir­ se a mirar la recargolada soca ens fa pensar en les tempestes, les venta­ des, les fredorades i les sequeres que ha suportat aquest arbre al llarg de la seva vida.

Malgrat les ferides patides i la buidor de l’interior del seu tronc, Lo Parot segueix obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digues: segueixo essent aquí, es­ perant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS L'olivera grossa del Mas Llorà Durant molts segles, Rupià (Baix Empordà), va ser un dels llocs de domini del bisbe de Girona.

La presència de la mitra i dels seus oficials ha deixat la seva empremta al castell, d'estil gòtic civil, segles XIV­XV, de planta rectangular i construït amb carreus i també en el nom de alguns dels carrers i places de la població.

Cal destacar el Mas Llorà, situat a 1 km del municipi, en el paratge de Brancós. Es tracta d'una gran casa pairal del segle XVIII que conserva elements anteriors, del segle XVI. En un camp proper hi trobem l'Olivera Grossa del Mas Llorà, un arbre mil·lenari de proporcions excepcionals que Josep Pla va evocar en els seus textos com a «olivera prodigiosa».

En l'actualitat, d'aquest arbre només en queda part del majestuós tronc, doncs la resta es va cremar en un incendi ocorregut en l'estiu de 1987. Es creu que és un dels exemplars d'olivera més vells de la Mediterrània. Al seu voltant hi ha vestigis de població d'època romana.

Any 1906

(Continuarà) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (XV)

Bisbe Antoni Pasqual i Lleu

Retrat del bisbe Pasqual existent a la Sala Sinodal del Palau Episcopal de Vic. Arxiu Fotogràfic del Bisbat de Vic.

Va néixer a Arenys de Mar, el 7 de març de 1643. Era fill de Miquel Pasqual i Lleu i d'Elisa­ bet March. S'havia d'haver dit, doncs, Antoni Pasqual i March, però tant ell com els seus ger­ mans van adoptar els dos cognoms del pare (en realitat un cognom compost) i van ometre el de la mare. El pare, Miquel Pasqual, primerament era mestre d'aixa i després fou comerciant de ro­ ba, ocupació amb la qual aconseguí una bona posició econòmica.

Antoni Pasqual, al temps que seguia la carrera eclesiàstica, va obtenir, l'any 1664, a l'Estudi Ge­ neral de Barcelona, els títols de batxiller en dret i de doctor en filosofia. Després, i ja ordenat prevere, completà els estudis de dret al Reale Collegio Maggiore di San Clemente degli Spagno­ li, a Bolonya, i s'hi doctorà, el 1669, en dret canònic. Un cop graduat, esdevingué professor de Decretals a la Universitat de Bolonya (1669­1671).

En la ciutat italiana feu coneixença del poderós cardenal Luis Manuel Fernández Portocarrero, gràcies al qual fou nomenat, l'any 1671, vicari general de Madrid, visitador eclesiàstic de Toledo i auditor del Tribunal de la Rota a la Nunciatura Apostòlica d'Espanya a Madrid. Després, s'esti­ gué vuit anys a Roma com a auditor i consultor del cardenal Portocarrero. Aprofitant la seva es­ tada a la Santa Seu, aconseguí relíquies de sant Fèlix (sembla que es tractava de sant Fèlix de Roma i no de sant Feliu l'Africà), el cos momificat de la nena màrtir santa Amància i altres relí­ quies, que envià a la seva vila natal, Arenys de Mar. Les restes de santa Amància es troben actu­ alment en un casal de Santa Eugènia de Berga, municipi de la comarca d'Osona. Mentrestant, havia guanyat la dignitat d'ardiaca de la catedral de Girona.

El 15 de setembre de 1684 fou nomenat bisbe de Vic, però a causa de la guerra contra els france­ sos no prengué possessió del bisbat fins al mes de març de 1685. La seva activitat a la seu viga­ tana fou molt intensa. Reorganitzà la cúria i creà el deganat de Manresa. Convocà, el 4 de juny Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS de 1685, un sínode, les conclusions del qual van ser recollides en un opuscle estampat aquell mateix any a Barcelona en la impremta de Rafael Figueró. Participà en els concilis provincials de Tarragona dels anys 1685, 1691 i 1699. Efectuà nombroses i completes visites pastorals a les parròquies de la seva diòcesi. L'any 1691 va fer una decidida defensa de la jurisdicció i immuni­ tat eclesiàstica de les religioses dominiques del convent de San­ ta Clara, de Manresa, i empren­ gué diverses accions judicials sobre competències jurisdiccio­ nals del bisbe i dels canonges. A més de molts edictes i cartes pastorals, sempre en català o en llatí, va publicar l'importantís­ sim Episcopatus Vicensis Ritua­ le sive Ordinarium, escrit en llengua catalana però amb títols, introduccions i postil·les en Arenys de Mar a començaments del segle XX, llengua llatina, en tres volums, poc diferent del de temps anteriors. Postal d'Àngel Toldrà. estampats a Girona en la im­ premta de Jeroni Palol, els dos primers el 1688 i el tercer el 1689. Una obra anterior, titulada Bibliotheca aurea albornotiana, no va arribar a acabar­la o, si més no, a publicar­la. L'any 1696, sense abandonar el seu càrrec episcopal, fou cridat pel rei a Madrid, on s'estigué un pa­ rell d'anys com a membre del Consell d'Aragó. Retornat a Vic, hi va morir, afectat per una apoplexia, el 25 de juliol de 1704.

D'aquest bisbe, es té notícia de dues visites pastorals a Vacarisses, les dels anys 1685 i 1698. La del 7 de desembre de 1685 és extensament ressenyada en un dels llibres de visites pastorals que es conserva a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV 1221, fol. 288v­290v): n

"Vacarissas / Die 7. Decembris 1685 / Nos D Antoni Pasqual etc. havem visitat la Iglesia par­ t roquial de S Pere y Sant Feliu de Vacarissas de aquest nostre Bisbat. Es de valor de 700 ll ab obligacio de Vicari, te una sufraganea sots invocacio de Sant Pere y Sant Fermi distant de esta Parroquial... ab casas... y en ella hi ha reserva y fonts baptismals. Y en ellas los sacraris, fonts m baptismals, altars, sagristias, y las llantias del S Sagrament que creman nit y dia per compte dels Comuns, y per major honra y gloria de Deu Nostre Senÿor culto y veneracio en sas Iglesias ordenam y manam lo seguent. / Ornaments / 1. Primo manam als jurats y obrers de esta Iglesia m que fassan dorar lo vas y cubertor del S Sagrament, y fassan una capeta de dumas o tafeta ver­ mell perque estiga ab mes decencia y tambe faran dorar lo altre vas per portar lo viatich als malalts y sobre la bolsa una capeta de domas o tafeta vermell, y faran adobar lo panÿ del sa­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS crari estanÿan lo vas de las fonts baptismals, ÿ en lo altar major se alse la ara y se cubra ab tela blanca, y despres se torne a encastar de modo que no sobrepuje un traves de dit de t la taula del altar, y en lo altar de S Joan faran lo mateix de la ara, y posen sacra, y creu, y en lo altar de Nostra Senÿorta del Roser se encaste aixi mateix la ara, sacra y creu y un palit, en e lo altar de N Senyora del Carme la ara se pose en la forma sobredita, y sacra, y en lo altar del Sant Christo que se encaste la ara en la forma dita, sacra, una cortina de glassa per devant t la santa imatge, y en lo altar de S Felipneri se alse la ara y se cubra en la forma sobredita, y dins lo sacrari en que esta la re­ t liquia de S Felipneri si pose una ara cuberta de tela blanca, se acomode la casulla morada, y se fassa una bolsa de corporals blanca y vermella de una part, y negra de l'altre, y fassan fer una capella blanca y vermella, y lo cumplan quant antes pugan, o a lo menos per la cullita del anÿ vinent 1686 pena de 5 ll pa­ gadoras de bens propis y altres à nostre arbritre".

El pati del Col·legi de Sant Climent, a Bolonya, en un gravat antic.

La provisió segona pertoca a l'església sufragània de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. La ter­ cera afecta tant al rector com al vicari de la sufragània i en ella el bisbe ordena que no es desti­ nin diners del bací de les ànimes per a misses resades. En la provisió següent, el prelat mana "à totas y qualsevols personas que deuen a esta Iglâ parroquial y sufraganea" que "paguen a la cu­ llita del anÿ vinent 1686 tot lo que estan devent". La provisió cinquena estableix que el rector no mescle conceptes diferents en els llibres parroquials, "sino que tot ho tinga en separacio y distincio". La provisió sisena regula els costos de les misses resades i dels aniversaris. Les sis provi­ sions següents són idèntiques a les establertes en altres parrò­ quies del bisbat. Finalment, en un epígraf a part, el bisbe Pasqual assenyala: t

Portada del primer volum de l'Episcopatus Vicensis Rituale sive Ordinarium.

"En lo altar major de la Parroquial Iglesia de Sant Pere y S Feliu de Vacarissas hi ha format un personat sots invocació de m Sant Joseph y Sant Fructuos, lo qual fundà lo q Rector Fructu­ os Vives natural de Manresa y Rector de dita Parroquial, es lo acte de la fundacio en nostre notaria del nostre vicariat de Vich als 16 de Janer de 1603, lo censal de que fou dotat en poder de Magi Calvo notari de Manresa dit dia ÿ any, es patro de dit per­ sonat Francesch Vives cirurgia natural de Manresa, vuy crech lo obte un fill del Sr. Termes de Barcelona".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS De la visita de l'1 d'octubre de 1698 només s'han conservat unes anotacions, a les quals, a més, se'ls ha passat ratlla (ABEV 1220, fol. 8r): l

"Die 1. Octobris 1698. / Iglâ Parroq de St Feliu de Vaquerizas / Se aco­ mode la clau del Sacrari, ÿ se fasen un pavellonet ÿ cortina per devant de dumas blanch. Se [...] per mig del peu de las fonts de modo que desota de las fonts vinga estar la piscina / Fasan una agulleta de plata ab un botonét per tractar ÿ mourer los co­ tons dels olis. / Altar major / Fasan los palios, un morat, ÿ lo altre vert. / t ta a Altar de S Joan Bap / Altar de N a S del Roser / Se fasa una cortina de glaça / altar de Na Sa del Carme / Encapçalament de la visita pastoral del 7 de desembre de 1685.

Fassen un cobrialtar de gaudamacil; t y donen de color las gradas que estan sobre lo altar. / Altar de S Phelip Neri / Sobre est altar hia un sacrariet en que se guarda una reliquia del sant. / Sacristia / Fassen una casulla verda. Y ajunten un codern [...] à cada missal; ÿ compren tambe codern de misses de requiem ÿ faran 2 garnatges ÿ acomoden la llanterna".

(Continuarà) Àngel Manuel Hernández Cardona

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Tots tenim un pla A Jo m'imaginava arqueòloga, viatjant pel món amb un barret de pelfa marró i llençant­me per terra netejant fòssils amb un pinzell. Ho tenia clar: volia ser l'Indiana Jones. Durant aquella època de genolls pelats tot eren can­ vis. Ens havíem mudat a una nova ca­ sa, i a poc a poc, els carrers del poble es modernitzaven deixant pas a les no­ vetats tecnològiques. En aquella èpo­ ca, també, van iniciar les obres per construir una carretera que ens facili­ taria la vida per anar direcció Lleida (encara segueixen ara.)

Durant aquells anys, a prop de casa, també estaven removent un vessant muntanyós d'un carrer; hi volien fer passar un cable d'una empresa telefònica per després recobrir la paret de formigó.

Una tarda, en passar­hi pel costat, el meu pare va frenar la furgoneta i ens va dir al meu germà i a mi que esperéssim un moment. Va apropar­se a la paret de terra vermellosa i pedres, i al cap d'uns minuts va tornar. Va dir, 'crec que he trobat una cosa. Demà hi tornaré.' I va arrencar. Re­ sulta que, des de la finestreta de la furgoneta en marxa, havia vist un trosset de pedra més blan­ quinós de l'habitual. A la nit, sopant, va assegurar que havia vist un fòssil i que hi tornaríem a veure si podíem treure'l abans que acabessin les obres per tapar aquella paret per sempre. Allò em va deixar estorada. Abans de dormir vaig imaginar­me el fòssil; potser era un fèmur d'un tri­ ceratop, o potser una dent de tiranosaure rex.

Quan l'endemà vam tornar a la paret, el meu pare va assenyalar amb el dit allà on havíem de mi­ rar. 'És això.' Vaig intentar enfocar; només hi veia pedres. Pedres més grans, més petites. Però pedres. I ell va insistir; 'mira això'. Va assenyalar el que semblava una pedra blanquinosa, de la mida d'una ungla de dit índex, i va informar­nos: 'això és un fòssil'.

Crec que el procés va durar dies. Recordo que el meu pare, amb una petita piqueta, vorejava els voltants d'aquella pedreta blanca que ell assegurava que tenia milions d'anys. Alguns veïns es van encuriosir, i cada cop eren més els que decidien ajudar. Finalment van aconseguir treure'n la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS forma. Recordo veure com un veí s'apartava per poder mostrar el que estaven intentant treure.

Recordo també no acabar­m'ho de creure, però allà, enmig d'un forat a la paret d'un poble de muntanya, hi havia una tortuga marina d'un pam i mig. Vull dir, el fòssil d'una tortuga. De mili­ ons d'anys. Per poder treure­la sencera sense trencar­la, un veí va oferir una espècie de perfora­ dora gegant i finalment el meu pare ja tenia entre les dues mans la closca sencera fossilitzada d'una tortuga del miocè.

En aquella època vaig aprendre que els museus n'estan plens, de fòssils de tortugues; és per això que aquella tortuga llueix a una estanteria de casa des d'aleshores. També vaig aprendre que feia milions d'anys el Vallès era al fons del mar; és per això que s'hi poden trobar fòssils com la tor­ tuga o la forma de petxines en petites pedres.

Precisament avui, el meu pare i jo hem sortit amb bici (després d'un any de no fer­ho, donats els meus últims mesos de recuperació). Hem passat pel bosc i hem girat a la zona on us explicava que havien començat a construir una carretera que ens facilitarà la vida per anar cap a Lleida. És un paisatge curiós: enmig del bosc t'hi trobes una autopista buida, que dura alguns kilòmetres, i que pots recórrer amb la bici amb la tranquil·litat que els cotxes no hi poden circular. Avui, però, hem trobat uns metres de carretera totalment enfonsats per les pluges passades i hi hem passat vorejant­lo; en fer­ho, hem arribat a una zona on tota la terra està aixecada per les inacabables obres. El meu pare en aquell moment m'ha dit, 'un segon, baixem de la bici, mira les pedres blanques de la paret', i al cap d'uns segons que deixéssim les bicis a terra, ha escalat una mica per dir­me: 'aquí hi ha un fòssil. I és una tortuga'. I efectivament, després de pujar per la paret, allà l'hem vist: el fòssil d'una tortuga del miocè, però aquest cop, en lloc d'estar sencer, estava trencat a trossets de mig pam. N'hem agafat alguns mentre pensava en la maleïda casualitat de ser les primeres mans a tocar un tresor de milions d'anys d'antiguitat.

He tornat pensat en el pla A i en com la vida et va presentant els altres plans de les lletres de l'abecedari mentre tu, amb més o menys destresa, els tombes o els dónes una oportunitat com qui juga a una partida del 'Quién es quién'.

I he pensat en els tresors. En els tresors recoberts de formigó, en poder pedalar acompanyada d'algú que els sap reconèixer, i en marxar a casa amb la sensació de tenir­ne un d'un valor incal­ culable, encara que em digui que no el volen ni als museus.

Alícia Rey Peroy

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

L'àngel de la llum El sol embolcallava d’or la nostra terra, en un dia clar, diàfan. Contrastava la seva llum amb la negror de la ment dels homes, i amb la més negra, encara, ment meva. Quantes incògnites, quan­ tes preguntes sense resposta! Vaig mirar, desesperadament, la llum del sol. «No podrem arribar a atènyer la veritat de cada cosa i de tota l’existència?», em vaig dir. I no vaig trobar resposta. Lla­ vors, vaig tornar a mirar la llum del sol, suplicant i li vaig dir: – Digues­nos, és que no arribarem a veure la pregonesa de cada ésser i l’enllà de cada ins­ tant? No hi ha un camí per a nosaltres, els eterns cercadors defraudats?

En aquell moment se m’aparegué l’àngel de la llum. Resplendia intensament, però la seva llum no feria ni enlluernava. La llum d’àngel mai no és excessiva.

– Mira ­em digué­ , la llum sempre camina endavant, i només si caminem trobarem la veri­ tat.

– Però ­vaig dir jo­, com podem conèixer la veritat de les coses, si encara no sabem què és la veritat?

– La veritat brolla del cor de cada cosa i de cada ment ­contestà l’àngel­: és unes noces, les noces de la nostra intel·ligència amb la dansa inacabable dels éssers. La construïm i ens Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS construeix, perquè la llum no pot ser empresonada per cap ment humana ni angèlica. Ella és ella mateixa, i res més. Sols si accepteu que la llum és ella mateixa, podreu caminar, hu­ mans, portats per la seva mà, devers aquella veritat que sospiteu i desitgeu. La llum és ella mateixa, i això basta. I és aquesta llum la raó de veritat de cada ésser i el pont que us per­ met captar la veritat que conté cada gra de sorra o cada immensa estrella, cada onada del mar o cada sentiment dels homes.

– Teniu capacitat, humans, per a poder­vos acostar al cor dels éssers ­afegí l’àngel. No us descoratgeu mai, cerqueu sempre, camineu sempre, ben oberts al convit de l’existència i al vent del món. I si un dia no hi arribeu, al cor de qualsevol cosa, confieu. Confieu d’arribar­ hi, i continueu el camí, menats per la confiança. L’ençà de cada ésser l’heu de veure amb els vostres ulls, per l’enllà de cada ésser l’heu de copsar per la fe en ell i caminar­hi agom­ bolats per la confiança. Potser no l’arribareu a copsar mai del tot aquest darrer enllà, perquè sempre resta un enllà. Però continueu la ruta inacabable, incansablement. Quan us casareu definitivament amb mi, aleshores cap enllà no us serà vedat.

– Tanmateix ­prosseguí l’àngel de la llum­ no absolutitzeu cap trobament vostre: us hi em­ presonaríeu i us aturaríeu. Tot roman sempre un xic més enllà. En tota cosa resplendeixo, per això heu de contemplar­ho tot; en tot home resplendeixo, per això els heu d’abraçar tots. Cadascú té la seva llum, que no serà pas apagada en llurs noces amb mi.

Estigué una estona en silenci, mirant al seu entorn, i afegí: – Jo omplo de llum les flors i el mar, omplo de llum els astres llunyans i el foc de cada llar i de cada cor, empleno de llum els ulls dels homes i cada somriure. Tot és ple de la meva llum; busca­la i la trobaràs.

Vaig romandre ple de pau pel que l’àngel em deia, amb uns ulls espurnejants de desig de mirar sempre.

– Àngel ­li vaig dir­, quan ens casarem amb tu, quan veurem l’última veritat?

– Cert, amic, hi ha una última veritat, més resplendent que jo mateix.

Al darrer pas de la vostra ruta inacabable em trobareu a mi i a ella.

Després d’haver dit això, l’àngel se n’anà, deixant inundada de llum tota la contrada. La seva llum no s’ha fos en els ulls dels homes, i la continuem cercant en cada cosa, en cada mirada, en cada enllà.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

El monestir de Santa Caterina des de l'escala del penediment

Sinaí, els orígens i el cim Al segle IV l’emperadriu Helena, mare de Constantí I el Gran, va fer aixecar una església als peus del mont Sinaí, al costat de l’esbarzer on diu la tradició que Déu es va aparèixer i va parlar al profeta Moisès.

L’existència del santuari va generar una tal afluència de pelegrins i religiosos que en pocs anys varen alçar­se noves esglésies i ermites per tota la contrada. Però monjos i ascetes rebien l’atac freqüent d’hordes beduïnes. Aquesta situació, que distreia els religiosos de la pau i el recés ne­ cessaris per encomanar­se a Déu, va encoratjar­los a demanar ajuda a l’emperador Justinià. Li van sol·licitar la construcció d’un convent fortificat capaç d’aïllar­los i protegir­los dels agres­ sors. Justinià va atendre la petició dels monjos i va ordenar l’execució de l’obra.

El recinte monacal va construïr­se a l’entorn del lloc on Helena va bastir­hi l’església, al costat de la qual va erigir­se la gran basílica, l’edificació més important del clos emmurallat. El mo­ nestir conté vint­i­set capelles menors i una mesquita. Sorprèn que a les dependències d’un con­ vent cristià s’hi alci un temple musulmà. Les raons per les quals s’hi aixeca no són clares. Una història conta que, quan el 1517 el soldà otomà Selim I s’apoderà d’Egipte, va fer amistat amb un jove monjo grec al qual va agafar­li un gran afecte. Però el monjo va emmalaltir en el mo­ ment que el soldà havia de retornar a Constantinoble. Selim I va manar que l’enviessin al mo­ nestir del Sinaí perquè la comunitat de religiosos vetllés per la seva salut. Però lluny de refer­se Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS el jove va morir. Quan el soldà va assabentar­se’n va creure que la mort del seu amic s’havia produït a causa d’una maquinació dels clergues i va enfurismar­se. Enfollit, Selim I va ordenar al governador d’Egipte que destruís els centres cristians de la península. Així que la notícia va arribar a l’oïda de la comunitat monàstica, als monjos se’ls va ocórrer que alçant una mesquita intramurs aplacarien les ires del soldà i podrien sobreviure. La construcció del temple musulmà va ser l’antídot que necessitaven els clergues perquè el convent no fos enderrocat. El monestir fou respectat i va salvar­se de la crema. És comprensible que un cenobi d’ininterrompuda vida monacal durant gairebé mil cinc­cents anys, assentat als peus de la muntanya on, segons les Escriptures, Déu va lliurar les taules de la llei a Moisès, hagi generat un devessall de mites i llegendes, algunes amb tota probabilitat ben falses. D’entrada, hi ha dubtes que el relat bíblic en el qual creuen les tres grans religions mono­ teistes ocorregués realment al cim del Sinaí. Alguns sostenen que l’episodi que narra el Gènesi s’esdevingué al mont Serbal, a uns quilòmetres a l’oest del Sinaí. A la falda del Serbal s’hi han trobat les traces d’un monestir que dataria del segle IV i inscripcions a les roques que, de la base fins al cim, haurien deixat els pelegrins d’èpoques remotes. Els pocs petròglifs descoberts al Si­ naí són clarament posteriors. Ara bé, els fonaments de la pretesa història són els mateixos, canviï o no la ubicació geogràfica on suposadament van esdevenir­se els fets.

Contràriament al què és costum començo la caminada vers el cim del Sinaí a tres quarts d’una del migdia. La immensa majoria de pelegrins, fidels a la tradició, pugen de nit, abans de l’alba, tant per estalviar­se les altes temperatures com per tenir l’oportunitat de contemplar la sortida del sol des del capdamunt de la muntanya.

Agafo el camí anomenat dels camells, el que arrencant de davant mateix del monestir s’enfila en direcció al nord. És una ruta fàcil, sense dificultat de cap mena. Només en la darrera part, quan grimpa per les roques, demana un cert esforç, però el grau de duresa és mínim. Durant poc més d’una hora ressegueixo la pista ampla i sinuosa per on habitualment transiten els camells carregats de pele­ grins, un camí que faig en completa solitud. Com que els beduïns pensen en tot no han oblidat muntar estratègi­ ques parades on servir te, cafè i begudes refrescants. Però amb l’ampolla d’aigua en tinc prou per anar tirant. Mal­ grat que pujo durant l’hora zenital no passo calor ni tam­ poc em molesta la fortalesa del sol. És clar que en ple solstici d’hivern, al desert del Sinaí, tant les temperatures com les radiacions solars fan de bon dur. En menys de

Ermita del cim del Sinaí

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS dues hores culmino el cim. Un beduí ajagut al banc de pedra de l’ermita del capdamunt, tancada amb pany i clau, és el primer ésser humà que trobo d’ençà que he començat l’ascensió. Enxampo l’home dormint com un tronc amb la kafiya a la cara per protegir­se de la claror. Així que es desperta, suposo que sorprès pels clics de la càmera fotogràfica, corre en direcció a un catau entre les pedres, hi fica la mà i n’extreu un Sprite. Deu creure que la gasosa m’atraurà més que una infusió. Doncs no consu­ meixo ni una cosa ni l’altra, sinó un bon glop de l’aigua fresca que duc a la motxilla.

En aquesta hora baixa, de llum amorosida, la contemplació de la serralada muntanyosa que con­ forma el sud de la península és espectacular. La geologia del Sinaí és un aglomerat de ferro vell, un oceà petrificat de granit igni amb ones rugoses de pòrfir i feldspats, en ocasions travessades per grans estrats de quars, de color blanc i tons rosats. Les torrenteres que esqueixen els penyals parlen de tempestes violentes, de llamps i cataclismes.

No és estrany que els Manaments fossin escrits amb foc i pedra al capdamunt d’algun d’aquests cimals. La natura és violenta, al Sinaí. El clima extrem va de l’abrusadora calidesa diürna a la gelor rigorosa de les nits, i de la més absoluta sequera a les sobtades pluges torrencials que en unes hores transmuten l’ermot en terra pròdiga. S’emmotlla en aquest món rude i primitiu la te­ nebrosa capella monacal on s’acumulen les ossades dels monjos que, d’ençà la fundació del mo­ nestir, han mort servint el déu dels Manaments, però no l’home de Betlem. Tones d’impudorosos cranis reposen amuntegades mentre esperen la resurrecció de la carn i el Judici final que –segons els textos sagrats– presidirà el Pare al capdavall dels segles.

Monestir de Santa Caterina Extret de: jaumemestres.cat Viatges, pensaments (02/12/14) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS NO AL INDEPENDENTISMO! VIVA LA UNIDAD NACIONAL!

Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Se senten veus per tot arreu, condemnant l'independentisme i enaltint les maravelles del manteniment de la unitat nacional, en compliment de la "Constitució Espanyola".

No hi ha cap problema en acontentar les il·lustres persones que pensen així: que es de­ clari Barcelona la capital d'Espanya i s'imposi la sardana com a ball nacional, celebrant tots els diumenges un concurs de sardanes a la plaça de Colón de Madrid. Aquesta so­ lució donaria satisfacció a les aspiracions de tots.

No serà que els que governen, volen continuar fent­ho a tot Espanya i de totes, totes?

Serà que algunes comunitats tenen com a destinació obeir, generació rere generació, a altres que les tenen subjugades? És clar que, si no hi ha entesa, és per la manca de voluntat de tots!

Som mala gent, sí, sens dubte, ho som. Perquè no ens sotmetem i tampoc ens crispem. Perquè som llavors i tenim arrels. Perquè som la voluntat i el llegat vivent dels nostres avantpassats. Perquè no vam néixer dòcils, ni ca­ llats, ni obedients. Perquè no ens dobleguem i tampoc ens trenquem. Per­ què quan les coses van mal dades ens aixequem. Per això som mala gent, perquè sempre, sempre ens aixequem Alguns ens estimaran pel que som i altres ens odiaran per la mateixa raó, però el cert és, que res ens farà can­ viar. Massa tard. Per això som mala gent, perquè no ens deixem i sempre, sempre, ens aixequem. edithsme.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Foto: Josep M. Pinós

Foto: Isabel Roumens

Som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany, si vols amb els punys oberts, si cal amb els punys tancats, per mor que el somni que tenim junts es faci possible.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 606 ­ Febrer 2019 ­ Pàg. 50