603 - NOVEMBRE 2018

Núm. 603 ­ Novembre de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora acollidora ii fraternal frater‐

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Dites populars 9 Racó de la poesia 10 Parròquia de Vacarisses 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Des de Viladecavalls 20 Dels diaris 22 Llengua catalana 26 Racó del conte 29 Indrets de Vacarisses 30 Col·laboracions 32

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014 (de la versió digital)

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo ­ Font: www.turismoyfotos.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES

HORARI DE MISSES

Dissabtes: 8,00 del vespre Diumenges. 2/4 d'11 del matí

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

125.000 raons pel català El programa Voluntariat per la Llengua, que impulsa el Departament de Cultura, compleix enguany 15 anys posant en contacte persones que volen aprendre la nostra llengua amb voluntaris que dediquen una part del seu temps a ajudar­les en aquest propòsit. En aquests 15 anys d’història, 125.000 parelles han passat pel programa, amb una progressió clarament a l’alça. De fet, el nombre d’aprenents que s’hi han inscrit ha augmentat un 9,3% en els primers sis mesos de l’any mentre que el de vo­ luntaris també ho ha fet, un 2,6%.

J.Palou Aquesta tendència, d’augment del nombre de les persones que volen aprendre o mi­

llorar les seves competències en català, també es dona en els cursos del Consorci de Normalització Lingüística, on els inscrits també han augmentat un 4,5% en aquest primer semestre de l’any.

Tot plegat són notícies positives en un moment complicat per a les llengües minoritza­ des, però, sobretot, demostra l’encert d’engegar iniciatives que, més enllà de l’apre­ nentatge estàndard d’una llengua, posen en contacte persones de diferents cultures amb ganes de millorar la seva integració al país.

Cal no oblidar que a Catalunya, la immersió lingüística, àmpliament reconeguda a àmbit internacional, ha estat el nostre veritable ascensor social, ja que ha millorat molt les possibilitats de progressar en el lloc de treball de les persones de barris més desafavorits socialment.

I, justament per això, són tan poc edificants els espectacles mediàtics contra el ca­ talà i la immersió que protagonitzen grups polítics i alguna entitat amb l’únic afany de créixer gràcies a la crispació quan les mateixes xifres del programa del Voluntari­ at per la Llengua, per exemple, neguen qualsevol problema derivat de la llengua.

El Punt Avui ­ Opinió (15/19/18)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l'any 26 B (18)

Mc 9, 38­43

Icona del Bateig de Jesús. Catedral catòlica ucraïnesa de Sant Josafat Edmonton, Alberta, Estats Units. Foto: CNS

M’agrada rumiar una mica sobre les reaccions dels amics de Jesús, els de la seva co­ lla, els apòstols que posarien en marxa el cristianisme, o sigui els continuadors dels seus plans.

Eren gent de carn i ossos com els més pintats i que calçaven el mateix número. No eren sants baixats del cel, eren gent que tocaven de peus a terra; si fa no fa com nosaltres...

Avui, veiem que Joan, que era l’amic íntim de Jesús, li sap greu i s’empipa perquè un que no va amb ells, fa favors a tort i a dret, entregat en cos i ànima a fer el bé sen­ se mirar prim al primer que es presenta i ho necessita. Tenia les mans ben obertes.

Feia el bé a dojo sense mirar si era dels uns o dels altres. Era una persona necessita­ da i ja en tenia prou i de sobres per a tirar­s’hi de cap.

I això a Joan l’empipava perquè aquell no anava mai a escoltar els sermons de Jesús.

Per fer el bé no cal constar a les llistes que alguna entitat pugui tenir amagades al fons d’algun calaix.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Jesús no anava pas per aquí. El bé és el bé, el faci qui el faci i vingui d’allà on vingui.

Hi ha gent entregada als altres que porta a terme els criteris de Déu sense adonar­ se’n. Al final de curs, diuen, Déu només fa una pregunta: “JA T’HAS FET UN BON FART D’ESTIMAR?” Sebastià Codina i Padrós

Nadia Murat i Denis Mukwege PREMIS NOBEL DE LA PAU 2018 Nadia Murad és la testimoni que parla dels abusos comesos contra ella i altres. Ha demostrat una valentia extraordinària relatant els seus propis patiments i parlar en nom d'altres víctimes", diu el Comitè que atorga el guardó. "Nadia Murad és una de les aproximadament 3.000 nenes i dones iazidites que van ser víctimes de violacions i altres abusos per part de l'exèrcit d'Estat Islàmic".

El metge Denis Mukwege ha dedicat bona part de la seva vida adulta a ajudar les víctimes de violència sexual a la República Democràtica del Congo. "El doctor Mukwege i el seu personal han tractat milers de pacients que han estat víctimes d'aquest tipus d'agressions", descriu el Comitè Noruec. "Ha condemnat repetidament la impunitat per violacions massives i ha criticat al Govern congolès i altres països per no fer prou per aturar l'ús de la violència sexual contra les dones com a estratè­ gia i arma de guerra".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Conill amb marisc

Ingredients: 1 conill tallat a trossos petits.

4 escamarlans i 4 gambes.

8 cloïsses i 8 musclos fets al vapor.

1 ceba, 4 tomàquets, 2 alls, amet­ lles, 2 pastanagues, 1 fulla de llorer.

1/2 litre de fumet de peix, 1 got de vi blanc, conyac, farina, mantega, oli i sal.

En una paella i amb l'oli ben calent, sofregirem el conill salat i enfarinat. El reserva­ rem en una cassola. Amb el mateix oli, farem la bresa (ceba, pastanaga, llorer i tomà­ quet). Quan agafi color, afegim la bresa al conill i hi afegim el vi. Ho deixem que bulli durant uns 10 minuts. A la mateixa paella hi posarem el marisc i, quan estarà daurat, el flamejarem amb el conyac.

En una cassola de fang hi col·locarem primer el marisc, seguidament uns trossos de conill i la bresa. Hi afagirem el fumet de peix,. Ho assaonarem amb mantega, sal, pe­ bre i la picada. Ho deixarem bullir durant uns cinc minuts i ho servirem ben calent.

Animeu­vos, és un plat excel·lent.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

Santa Magdalena de Noves És una església de Camós (Pla de l'Estany) protegida com a bé cul­ tural d'interès local.

Corona un petit turó situat a la vo­ ra esquerra del Matamors, al cos­ tat del mas Noves.

Aquesta ermita data de la fi del segle XI, encara que ha estat transformada posteriorment i avui és ben poc el que en resta del seu estat originari. L'indret de Noves apareix documentat per pri­ mera vegada en l'any 1019 en què Ramon Bonhom va donar a la canònica gironina terres situa­ des a Camós. El lloc era un mas situat dins el terme parroquial de Sant Vicenç de Camós, que fou venut l'any 1303 a Bernat, abat de Banyoles per Mair, fill de Salomó, un jueu de Besalú. La capella havia estat incorporada al mas i s'havia abandonat el culte catòlic al passar a mans dels jueus. Fins al 1544 no apareix aquesta capella en les visites pastorals. Pels voltants d'aquells anys fou construït el retaule.

Es tracta d'una construcció d'una sola nau de planta rectangular i un absis lateral rectangular, co­ berta amb volta de canó lleugerament apuntada. La portada, a ponent, un senzill arc de mig punt dovellat és protegida per un porxo afegit més tardanament a la construcció principal i que resta tancat per la banda de ponent. Una de les cantonades d'aquest porxo, realitzat amb murs de pedra i volta de canó, serveix de suport intermedi de l'escala d'accés a l'espadanya i al mateix temps és un terrat que permet l'accés al cor des de l'exterior. Entre la porta i un petit ull de bou a la part alta de la capçalera hi ha una finestra de doble esqueixada. Dues finestres més al mur de migdia foren obertes amb posterioritat. El mur de tramuntana té una capelleta circular, a manera d'absi­ diola, coronada exteriorment per una cornisa en cavet del mateix tipus que la que hi ha als murs laterals. Aquesta capella degué formar part de l'estructura original o fou construïda poc més en­ davant. L'aparell dels murs és de filades de pedra sorrenca només desbastada, fora de les canto­ nades i la cornisa que són de pedra travertínica de Banyoles ben tallada. L'obra es pot situar dins la primera meitat del segle XIII. Extret de: ca.wikipedia.org Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Cal fer com el sol: llevar­se d’hora i anar­se’n a dormir no gaire tard...

Hem de fer com les flors enamorades del sol, però ben arrelades a la terra...

També com la fruita: fer goig per fora i ser sucosa i gustosa per dintre...

I com el dia que comença i acaba la jornada sense fer gaires escarafalls... Tic tac, tic tac... ni més de pressa i ni més a poc a poc...

Ben mirat, sense anar a cap gran universitat de fama mundial, sense moure’ns de lloc, tenim uns ‘profes’ que en saben un niu: el sol, les flors, la fruita, el dia...

Quan un pare reprèn injustament el fill, es pensa que venç. No! Provoca distàncies...

Catalunya només serà un país normal quan aconsegueixi la plena independència...

Un dia Europa va ocupar Amèrica. Els americans s’han anat deslliurant dels jous europeus. No va ser un desco­ briment: fou un genocidi cultural. La gent d’allà feia molts segles que parlava...

Homenatjar als que garrotegen a tort i a dret, és propi de governs venjatius...

Els vençuts mai no seran uns amics: lluitaran fins que, tard o d’hora, puguin guanyar...

Pregàries Perquè siguin respectades la llibertat d’expressió, la democràcia i l’autodeterminació dels pobles, segons la Declaració Universal dels Drets humans.

Preguem al Senyor!

Perquè segons aquests principis reconeguts a tot arreu, Catalunya pugui aconseguir pacíficament i sense entrebancs de cap mena, les seves justes aspiracions nacionals.

Preguem al Senyor!

Perquè puguem donar aquest pas amb seny, pau i amb pinzellades d’Evangeli i que mai més no sigui trepitjada la nostra identitat. Això ho demanem per Catalunya i per tots els pobles, cultures i races del món. Hi posem per entremig el poder maternal de la nostra patrona la Mare de Déu de Montserrat.

Preguem al Senyor!

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 8

DITES POPULARS REFRANYS DEL MES DE NOVEMBRE

El novembre és l'onzè mes de l'any en el calendari gregorià i té 30 dies.

El nom li ve d'haver estat el novè mes del calendari romà.

Aigua de novembre, la teulada renta.

A primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

De novembre enllà, agafa la manta i no la deixis estar.

De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja o fred o neu.

De Tots Sants a Sant Martí, onze dies i un matí.

Abans de Sant Martí, pa i vi; després de l’estiuet, fam i fred.

Novembre humit, et farà ric.

A Sant Martí, agafa l’escala i ves a collir.

A finals de novembre, replegaràs la teva oliva sempre.

Per novembre, qui no ha sembrat, que sembri.

Aigua de Sant Martí al migdia, pluja per tot el dia.

A Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, despatxa el criat i mata el rossí.

La saó de novembre és bona pels nespres.

Pel novembre, cava i sembra.

Pel novembre es cull el nap que pel juliol s’ha sembrat.

Les ventades d'octubre els ocells duen, o se'ls enduen, perquè, acabades les figues, guatlles fugides.

Les ventades d'octubre porten els ocells i maten l'eruga.

Si pel novembre trona, la collita serà bona.

De Tots Sants a Nadal, justa una passa de gall.

L'octubre acabat, mosca i mosquit enter­ rat.

Extret de: hortdelnavarro.cat

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 9

RACÓ DE LA POESIA

A la llum de les estrelles

A la llum de les estrelles vaig seguint el meu camí; solitud acompanyada, tot ho tinc en la mirada tot em parla de la dolça companyia que tu em fas; del record que m'il·lumina de la fosca que ara fina de la joia que tindràs quan em vegis, ben cofoia, arribar tot afanyós.

A la llum de les estrelles les besades són més belles i l'amor més delerós.

Joan Sisamón Borràs

Crepuscle de tardor MAR...

Crepuscle de colors que en sintonia dibuixa al mar una ratlla verda i daurada, i una esfera d’or rendida i despenjada s’amaga en l’horitzó a la llunyania.

I veig la claredat com abandona el dia per mirar­se en l’aigua desfeta i esgotada, i un núvol gris encès en flamarada que adora un sol que mor entre agonies. ...TERRA És la tardor, de brises volanderes, de fulles mortes, de pluja i de temprança, d’algunes hores fosques que ens deixen enyorança i a l’ànima desperten nostàlgies presoneres.

Pedro Puerma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 10

PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES FESTA DE LA PARRÒQUIA

Amb joia, el diumenge 21 d’octubre, la Comunitat Parroquial de Vacarisses ens và­ rem aplegar al voltant de l’Altar per celebrar la Festa de la Parròquia. Un cop co­ mençades les principals activitats parroquials valia la pena posar­ho tot a les mans del Bon Pare Déu per tal d’agrair­li tota la feina feta el curs passat i demanar­li ajut de cara al nou que acabem d’iniciar.

La benedicció i repartiment dels “PANELLETS” va recordar a més d’un una vella tradició ja mig perduda. Un bon exemple de compartir entre tota la Comunitat. Es­ perem poder­ne repartir força més l’any vinent!

El moment emotiu, més enllà de la sorpresa, fou el lliurament de les plaques d’agraïment a dues dones que, amb la seva feina senzilla i desinteressada, fan que la secretaria i l’acompanyament dels cants siguin ben reeixits.

Gràcies, Montserrat!

Gràcies Conxita!

Josep Morros i Castelltort Rector

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT AMISTAT CONTINUADA

Des de l’estiu del any 2006 que vam tenir la gran sorpresa de conèixer un indret d’Occitània que gaudeix del mateix topònim que nosaltres, hem continuat agermanant els dos pobles: Baccarisse i Vacarisses. Ens hem retrobat, pocs o molts cada any, aprofitant l’avinentesa dels nostres pelegri­ natges a Lurdes. A mig camí, hem provocat un re­ trobament festós.

Mossèn Sebastià descobreix Baccarisse (al nord de Lurdes, a 410 km. de Vacarisses i a 45 km. a l'oest d'Auch)

Enguany hem repetit el testimoniatge anual organitzat per en Josep Torras que, precisa­ ment ell intervingué activament en la descoberta del veïnatge de Baccarisse. Desprès d’un any sense veure’ns, el 2017, degut a que l’amfitriona de la nostra amistat, l’Anne Marie Lasserre, secretària de l’Ajuntament, va perdre els seus pares en poc temps, va­ rem decidir trobar­nos aquest any 2018 amb la voluntat d’evidenciar el condol de part del nostre poble i restablir la continuïtat de la nostra amistat tants anys viscuda. La tro­ bada es va fer el passat 6 d’octubre a Les (Vall d’Aran) a l'Hotel Europa.

Mossèn Sebastià i l’Anne Marie Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Els amics de Vacarisses i Baccarisse dinant a l'Hotel Europa de Les

Desprès de les abraçades de benvinguda, es va fer un dinar de germanor i tot seguit es va mostrar un vídeo amb documents fotogràfics, resum dels onze anys de troba­ des. A cada família se’ls hi va entregar una copia.

No cal dir l’alegria i manifestacions d’amistat prodigades en aquesta retrobada des­ prés del any anterior fatídic en que ningú va estar per a festes. Novament una repre­ sentació dels dos pobles va restablir el pont de mútua amistat.

Els nostres amics occitans van manifestar­nos la seva voluntat de programar una trobada l’any vinent a Vacarisses. Confiem amb il·lusió que aquest projecte es faci realitat.

Exhibició del vídeo: “Vacarisses­Baccarisse, dos pobles homónims agermanats per una amistat sincera, 2005­2016” Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Gasatz e Vacarissa (en francès Gazax­et­Baccarisse) és un municipi occità, actual­ ment dins de l'estat Francès, situat al departament del Gers.

Llocs d'interès Església de Gazax: Té un cor ben conservat del segle XII. Església de Baccarisse: Té un curiós campanar de sis nivells i restes de pintures murals del segle XVI. Castell de Riberette.

Exterior i interior de l'església de Sant Pere de Baccarisse

Josep A. Ramírez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Algunes de les activitats del mes de la gent gran

Projecció del documental “Maria Moliner.

Tendiendo palabras” al Casal de la Gent Gran­ Vacarisses, una iniciativa de la Mostra Internacional Films de Dones amb el cicle “Conegudes (també) a casa”.

Voluntàries de lectura

Visita a la formatgeria "La Frasera" Castellet de Dalt

Exposició de pintures d'en Joan Soler Tobella a la biblioteca "El Castell"

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat divendres, 12 d’octubre, la biblioteca El Castell va tornar a dur a terme les Jornades Europees de Patrimoni (JEP) enguany dedicades a fer una aproximació al que fou la sagrera de Vacarisses.

De sagreres n’hi havia a tots els pobles i era com s’anomenaven el conjunt d’edificis que envol­ taven l’església: cases, cementiri, rectoria, comunidor, graners, cellers... En aquests espais hi vi­ vien els veïns del poble, però també era on els pagesos de les masies del voltant hi podien guardar les seves collites per protegir­les del pillatge; a la vegada eren uns llocs d’asil pels de­ linqüents, malfactors i perseguits.

La nostra visita començava a la plaça major, per continuar fins el que coneixem com “el loca­ let”. En aquest espai és on, aproximadament, hi havia el comunidor, una edificació de pedra de forma porxada, oberta als quatre vents i orientada cap als quatre punts cardinals, des d’on el sa­ cerdot aspergia amb aigua beneïda tots els camps i masies del terme parroquial amb la intenció d’allunyar possibles tempestes i pedregades.

La sagrera, per norma general, es delimitava en trenta passes normals des de l’església, però tal i com indica el llibre d’Antoni Flotats “Vacarisses, assaig històric d’un poble”, en el cas de Vaca­ risses veuríem que, tant el carrer Montsserat com el carrer Sant Josep, també formaven part de la sagrera; el primer perquè estava al costat de la rectoria vella i el segon perquè acabava amb la casa de Cal Masies, antic convent de monges.

Tot seguit vam anar a l’església i a través de l’excel·lent maqueta de mossèn Sebastià –feta en motiu de la troballa dels expedients de l’església que es va construir el 1790– ens vam poder fer una mica més la idea de com era aquest espai. L’església que tenim avui seria la tercera, mentre que la primera dataria de l’any 1000 aproximadament i seria molt més petita. Des de la maqueta Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT podem imaginar­nos el comunidor i veure el cementiri, junt amb tots els veïns que ja s’esmenta­ ven en algun document de l’època: Cal Campaner, Cal Bosses, Cal Nano, Cal Sastre... i alguns noms concrets com: Jaume Alegre, Felip Neri Masqué, Jaume Viladoms, Anton Bruguera, Joan Boada, Josep Lleonart o Esperança Amorós i Catarina Masqué.

Acabaríem la nostra visita amb una parada davant dels pocs vestigis arquitectònics que queden de l’època: Cal Ferrer Vell, Cal Revitxol i Cal Cisó. Amb alguna anècdota, no tant llunyana, també vam fer esment a l’actual grafiti que trobem a Cal Revitxol com a recordatori del passat agrari de Vacarisses, com ja s’explicava en aquest mateix butlletí en una edició passada.

Finalment, el Jaume de l’hostal "El Cingle" ens va obrir el pati del restaurant, antic cementiri de la sagre­ ra. Per acabar, vam sortir per la porta d’entrada d’a­ quest, tal i com ho deurien fer els nostres avantpassats.

Perquè, com deia Ciceró: La vida dels morts rau en la memòria dels vius. I això és el que intentem fer, any rere any, a través d’aquestes jornades: recordar fets passats perquè no caiguin en l’oblit.

Des de la biblioteca, volem agraïr l’ajuda rebuda d'en Josep M. Farrés i d'en Joan Vila. Sense ells, aquesta visita no hauria estat pas possible.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Tocar la fibra. Quantes vegades no haurem dit i sentir a dir aquesta frase. La fem servir per expressar alló que ens arriba al fons del cor, de l’ànima. No sabem on és aquesta fi­ bra, però el que sí que sabem és que no ens deixa indiferents.

La música..., ja ho deia Beethoven: “La música és la mitjancera entre el món espiritual i el dels sentits”; o Delacroix: “La música és la voluptuositat de la imaginació”. I és que, si hi ha alguna cosa que toca la fibra, aquesta és la música.

El dissabte dia 20 d’aquest passat mes d’octubre vam celebrar el 10è aniversari de l’EMMV, amb un acte de portes obertes a tot el poble, en el qual la banda de l’EMMV va oferir un concert per amenitzar els discursos de les autoritats (Regidora d’Educació, Di­ rectora de l’EMMV, Diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona i l’Alcalde de Va­ carisses) i en el que també hi van participar profesors, alumnes, l’AMPA i un considerable grup de vilatans.

Toni Masana Alcalde de Vacarisses

Oriol Lladó Diputat de Cultura Diputació de Barcelona

Núria Pagès Directora de l'EMMV

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Tot va començar molt abans d’aquell 2008. Al nostre poble ja hi havia una escola de mú­ sica, fruit de l’interès i la passió que desperta aquest art. Un petit grup de persones, inspi­ rats per Mossèn Sebastià Codina, que inicialment es trobaven al localet i que, de la mà de la Fina Guardia i després del Marc Marcet i del Francesc Torras, van anar fomentant i ca­ nalitzant aquesta passió a molts dels nostres vilatans.

Van passar del localet a la Fàbrica, i el que ara hem celebrat és que fa 10 anys, l’equip de govern d’aleshores, amb Carles Canongia com a Alcalde, va decidir municipalitzar aquest moviment per crear l’Escola Municipal de Música de Vacarisses, donant­li així una forma, un vestit jurídic i amb capacitat de canalitzar esforços i energies. Tant és així, que l’EMMV té avui en dia un total de 165 alumnes, cosa insòlita en municipis de la nostra dimensió.

Text: Josep Graells / Fotos: Carles Canongia

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 19

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

Antes, la canalla ens passàvem el dia llegint tot el que ens queia a les mans. Tenir una tarda lliu­ re per poder seure colgada de tebeos a terra del quartet o a la butaqueta del costat de la finestra, era un luxe oriental que a Lleida esdevenia occidental.

No obstant, cal reconèixer que llegíem tebeos perquè era un passatemps que t’atrapava i te’n feia llegir més. La limitació que se’ns imposava encara feia més desitjable aquest temps de lleure i esdevenia així un passatemps gairebé prohibit: era una addicció com una altra. L’afany de saber o practicar la comprensió lectora no formava part de les nostres cabòries intel·lectuals. Era una activitat que podíem fer per distreure’ns les tardes de dissabte o diumenge quan feia mal temps, o quan no teníem altra opció d’entreteniment. Una evasió temporal que es podia dur a la pràctica al menjador de casa o en qualsevol raconet amb llum. No s’ha d’idealitzar cap lector, ni de tebe­ os ni de literatura medieval.

Així i tot, era un exercici intel·lectual, es miri com es miri. En una època en què el llenguatge escrit fugia del simplisme fins i tot a les bafarades i buscava expressions diferents i que provo­ quessin el riure, els tendres lectors havíem de trencar­nos la closca endevinant el significat d’al­ guns mots, desxifrar els jocs de paraules, aprendre a imaginar el soroll de les onomatopeies i intuir la transgressió dels símbols estranys que representaven paraulotes malsonants que encara no sabíem. Els dibuixos eren generalment petits i les vinyetes estaven plenes de lletres. En defi­ nitiva, era una lectura respectable i útil.

A casa nostra, les publicacions setmanals entraven i sortien sense pausa. N’havia de tots els es­ tils i per a totes les edats. En blanc i negre o en color, amb il·lustracions realistes o personatges caricaturitzats, de format vertical o horitzontal. Els capitans truenos, els corsarios de hierro, els flash gordons, els katans i altres joies com el propi TEBEO ja voltaven per casa abans que jo Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 20

DES DE VILADECAVALLS sabés què era una lletra. Encara van cohabitar durant un temps amb els tebeos que van anar apa­ reixent més tard i que s’emportaven una bona part de la propina del diumenge. Pagava de bon grat els meus tres durets per emportar­me cap a casa el Pulgarcito, el Tiovivo i el DDT. Sempre hi havia tebeos damunt la tauleta de llegir. Alguns, rebregats per les mans més petites i amb les pàgines desenganxades de les seues grapes, sobrevivien durant un temps al prestatge de davall de la tauleta de la tribuna fins que tothom els havia repassat de dalt baix. Llavors, queda­ ven guardats en una maleta fins que, asseguts als graons fresquets de l’escala, intercanviàvem aquests tresors amb els veïns de la nostra edat.

Aquell món era teu. Les veus de cada personatge (eren personatges abans que ninots) sonaven diferents dins de cada cap. L’Anacleto i el Mortadelo tenien vida pròpia, sentiments, família i fills, tot depenia de qui era el lector o lectora que els posseïa, i de vegades tenia amb ells diàlegs imaginaris com d’amic invisible. El botones Sacarino tenia l’edat que jo decidia, i las Hermanas Gilda tenien veu d’home perquè a mi em donava la gana. Cada cop que passaves pàgina, un nou títol a la primera vinyeta et presentava l’aventura que començava i acabava generalment al final de la mateixa pàgina. Intercalats entre les pàgines, apareixien retalls de llibres clàssics (Aventu­ ras de Tom Sawyer, Moby Dick, Sandokhan, La vuelta al mundo en 80 días, Oliver Twist...) que, també en format de vinyeta, continuaven setmana a setmana.

Em va tocar conviure amb els tebeos, això no ho vaig triar jo. Van ser els preceptors que em van preparar per a d’altres lectures, ja més adultes. Encara tinc fulls de tebeo al calaix de la taula on m’he passat mitja vida corregint. Els he utilitzat per ensenyar el llenguatge del còmic, per com­ pletar una bafarada amb la paraula més adient, per ordenar vinyetes segons el sentit de la histori­ eta... I encara conservo com un tresor un Mortadelo signat pel propi Ibáñez.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS

París, 20 de setembre de 1792. La Convenció Nacional de França, l’assemblea constituent de càrrecs electes embrió de l’actual parlament, assumia els poders executiu i legislatiu de l’Estat i votava liquidar el règim monàrquic i absolutista dels Borbons. Maximilien Robespierre, amb Georges Danton i Jean­Paul Marat, es convertia en una de les personalitats més poderoses de la primera França republicana i en el protagonista del projecte d’expansió europea del nou estat re­ volucionari francès. Amb Georges Couthon, una altra personalitat destacada de la facció més ra­ dical del partit revolucionari, va projectar la creació d’un cinturó territorial al voltant de França que hauria d'actuar a la vegada de plataforma expansiva i de muralla defensiva. Especialment durant el bienni 1792­1794, Catalunya, el Piemont, Baviera i els Països Baixos austríacs (l’actual Bèlgica) es van convertir en prioritats de la política exterior del govern revolucionari. I les seves respectives capitals, en nius d’espies.

La maniobra catalana de Robespierre Quan els republicans francesos van aconseguir el poder tan sols feia 78 anys que el primer Borbó hispànic havia liquidat a sang i foc “por justo derecho de conquista” el sistema polític i institucional català. Robespierre i Couthon, homes il·lustrats, coneixien bé la història de Catalu­ nya: la resistència i la posterior repressió. Amb aquells elements sobre la taula, van decidir crear una xarxa d’agents a Barcelona que havia de preparar un escenari polític i social favorable a una revolució. Aquella xarxa seria dirigida per un personatge anomenat Pierre Nicolas Chantreau, professor de gramàtica castellana i de gramàtica francesa establert a les Espanyes des de 1762 i molt ben relacionat als cercles acadèmics i mercantils de Barcelona. A final de setembre de 1792, Chantreau va ser requerit a París per Robespierre i nomenat responsable d’una comissió secreta a Catalunya. Els mesos posteriors, Chantreau es valdria de la pantalla que li oferia la se­ va activitat acadèmica per teixir una important xarxa de suports.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS Els antirevolucionaris La liquidació del règim borbònic francès (20 de se­ tembre de 1792) i la posterior execució de Lluís XVI i de Maria Antonieta (21 de gener de 1793), van provocar un èxode important de personatges es­ tretament vinculats amb el règim monàrquic. Un era Antoine de Sartine, que havia estat el policia més poderós i el repressor més sanguinari del règim borbònic. Lieutenant du Châtelet (equivalent a co­ missari de París), lieutenant general du Royaume (equivalent a ministre d’Interior) i ministre de Mari­ na durant els regnats de Lluís XV i de Lluís XVI, quan les víctimes que havien sobreviscut als seus mètodes van arribar al poder (1792), va desaparèixer Retrat de George Couthon (1790) precipitadament de París i va deixar enrere una vida Museu Carnavalet de luxes i riqueses acumulades per mitjà de sonades pràctiques de corrupció. Sartine va fugir a Barcelona i, si bé a la capital catalana no era el borbònic francès més conegut, sí que es convertiria en el paradigma d’aquell fenomen.

Sartine, l’espia antirevolucionari El periodista tarragoní Carles Marquès, que ha investigat profundament la vida i miracles de Sartine a Catalunya, confirma que l’expolicia de la Bastilla es va convertir en un dels principals informadors del règim borbònic espanyol.

Sartine, nascut a Barcelona l’any 1729, fill d’un alt funcio­ nari francès al servei de Felip V durant els primers anys de l’ocupació borbònica de Catalunya, no va fer cap a la capi­ tal catalana per una qüestió sentimental. Manuel Godoy, mi­ nistre plenipotenciari del rei espanyol Carles IV, el va fitxar a través de Luis de Lacy, capità general del règim borbònic a Catalunya i cosí de Sartine. Li va concedir una pensió (uns honoraris) de 80.000 rals de plata a l’any. Malgrat els desorbitats estipendis que va rebre, Sartine no podia portar la vida de luxe de París, però sí que es podia introduir en to­ tes les festes de l’alta societat barcelonina i, fins i tot, man­ tenir una xarxa d’informadors locals que s’ocupaven de la part més fosca i més bruta de l’activitat.

Retrat d'Antoine de Sartine (1787) Museu Lambinet

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 23

DELS DIARIS Chantreau, l’espia revolucionari Sembla que en poc temps (1793) van caure algunes de les peces que, pacientment, Chantreau havia situat estratègicament en el tauler barceloní. Barcelona, governada amb mà de ferro per Lacy i controlada amb guant de seda per la xarxa de Sartine, s’havia convertit en un terreny molt perillós. Però Chantreau no va recular. Animat per Robespierre, va posar en pràctica —natural­ ment, amb discreció extrema— mètodes que no tenien res a envejar als que emprava el seu pa­ trocinador a París (el famós Terror), ni als que feia servir Lacy a Barcelona. Tot seguit, algunes de les peces de Sartine, també pacientment i estratègicament situades sobre el tauler barceloní, es van veure obligades a prendre mesures de seguretat o van desaparèixer de manera misteriosa.

Molt probablement, a més de Sartine, en el punt de mira de Chantreau hi havia personalitats des­ tacades com Rafael d’Amat, baró de Maldà i autor de Calaix de sastre.

Mapa de l'expansió francesa durant les èpoques republicana i imperial, fet a París (1815) Biblioteca Nacional de França

Del projecte república al projecte annexió Robespierre i Couthon van ser guillotinats el 28 de juliol de 1794. Paradoxalment, l’instrument que més havien emprat per desbrossar el camí que els havia dut al poder (més de 1.700 execuci­ ons només a París) es convertia en l’obstacle insalvable que posava fi a la seva carrera i a la seva vida. Els seus caps van rodolar pel cadafal; en canvi, el seu projecte català, amb algunes alteraci­ ons, no va desaparèixer de les taules de la cancelleria de París. El general Dugommier, pràctica­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 24

DELS DIARIS ment sobre les testes acabades de tallar de Robespierre i Couthon, va proclamar: “Si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que els Pirineus”. Ja feia més d’un any que havia esclatat la Guerra Gran (1793­ 1795), que enfrontava el règim republicà francès amb els règims monàrquics i absolutistes espa­ nyol i portuguès; en aquell context bèl·lic s’explicaria no tan sols la intensitat que va prendre la guerra d’espies a Barcelona, sinó també la recuperació de les tesis annexionistes.

Barcelona, niu d’espies Després de l’execució de Robespierre i Couthon, Barcelona va continuar sent un niu d’espies. La prova definitiva de l’existència d’aquest quadre l’aporta novament Sartine. L’any 1797, tres anys després de la mort dels patrocinadors de la fórmula república catalana i dos anys després del fi­ nal de la Guerra Gran, Sartine, que temia per la seva vida, va fugir precipitadament de Barcelo­ na. Es va ocultar a Tarragona, llavors una petita i tranquil·la ciutat de 6.000 habitants reclosa dins les muralles i governada amb mà de ferro pel furibund arquebisbe antirevolucionari Ar­ manyà. Sartine va continuar exercint d’espia, però el seu target va quedar molt devaluat, perquè a Tarragona va acabar allotjat en un modest pis de lloguer al pla de la Seu. Va continuar infor­ mant del que va poder fins que va morir (1801); el seu contacte era el viatger pretesament il·lus­ trat Francisco de Zamora, agent de la cort espanyola responsable d’informar del compliment de les polítiques persecutòries contra la llengua catalana.

Mapa d'Europa de 1789 The Public Schools Historical Atlas, de Charles Colbeck (1905) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 25

LLENGUA CATALANA

El català ha perdut 300.000 parlants habituals a Catalunya en deu anys Els joves que tenen el català com a llengua habitual, entre 2008 i 2013, passen del 31,5% al 36,4%, segons l'InformaCAT

El català perd 300.000 parlants habituals a Catalunya entre els anys 2003 i 2013, tot i que el nombre de joves que tenen el català com a llengua habitual al país entre els anys 2008 i 2013 passen del 31,5% al 36,4%. Aquestes són algunes de les dades de l’InformeCAT 2018 de Plata­ forma per la Llengua que s’ha presentat darrerament. En concret, s’estima, segons el document, que 13,4 milions de persones l’entenen tenint en compte tots els territoris de parla catalana. Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua, ha explicat que el cinema i la justí­ cia són els sectors on el català està més perjudicat.

Si el 2003, 2.584.900 persones de més de 15 anys tenien el català com a llengua habitual a Cata­ lunya, el 2013 només l’hi tenien 2.269.600. Durant el mateix termini, el castellà va passar de te­ nir 2.650.300 parlants habituals a Catalunya, a tenir­ne 3.172.600. Això representa, segons l’estudi, un descens en el nombre absolut de persones que tenen el català com a llengua habitual, que s’ha reduït en 300.000 persones respecte de l’any 2003.

Així mateix, entre el 2008 i el 2013, darrer any del qual es tenen dades d’usos lingüístics, la po­ blació compresa entre els 15 i els 29 anys d’edat baixa en 220.400 persones i el nombre de par­ lants habituals de català en aquesta franja d’edat es redueix en 13.900. Com ha recalcat Escuder, si s’observen les dades en termes relatius, es detecta que augmenten del 31,5% l’any 2008 al 36,4% el 2013 les persones amb edats compreses entre els 15 i els 29 anys que tenen el català com a llengua habitual, malgrat que la xifra encara és lluny del 42,2% de l’any 2003. Plataforma també ha destacat la xifra de parlants habituals de català que entre els 15 i els 29 anys és un 5,5% més alta que en la generació amb edats compreses entre els 30 i els 44 anys.

Segons dades socio­demogràfiques de 2017 i 2018, saben parlar català més de deu milions de persones, tot i la caiguda del creixement natural de la població. La xifra de parlants representa un 68,7% de la població total de la comunitat lingüística de parla catalana, i el percentatge de gent assegura entendre’l se situa en el 91,5%.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 26

LLENGUA CATALANA Una altra dada de l’informe indica que més del 70% de les persones de Catalunya i les Illes que saben parlar català canvien de llengua quan algú els respon en castellà. Segons les darreres da­ des, els ciutadans de les Illes Balears que canvien de llengua representen el 78,4% del total de població que sap parlar català. En el cas de Catalunya, el percentatge de persones que saben par­ lar català però canvia de llengua és ‘lleugerament inferior’ (71%). Així, la reacció de set de cada deu individus després d’haver­se adreçat a algú en català i rebre una resposta en castellà, és can­ viar de llengua. Segons dades del 2015, només set de cada mil famílies a la Catalunya del Nord transmeten el català als fills.

Música Més dades: sis de cada deu euros dels ajuts públics a la música a Catalunya es destinen a projec­ tes on la presència del català és inferior al 25%. Per altra banda, Plataforma ha ressaltat que el 2016 es va assolir una xifra històrica en la producció de discos en català, que va superar el miler de referències. Així mateix, el nombre absolut de llibres produïts en català va ser d’11.343 títols l’any 2016. El sector també va experimentar un augment en les vendes per tercer any consecutiu, d’un ‘notable’ 3,6% respecte de l’any anterior, segons dades de Catalunya i el País Valencià faci­ litades per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Només un 38,4% dels productes de marca pròpia de les cadenes principals de supermercats a Catalunya incorporen el català en l’etiquetatge, mentre que un 82,4% incorporen l’espanyol, se­ gons dades del 2017. S’ha fet èmfasi en un altre punt de l’informe que la desaparició de les cai­ xes d’estalvis fa davallar l’ús del català parlat als bancs: decau nou punts a les Illes, i dotze a Catalunya. Així mateix, menys del 2% de les places de treballadors públics de l’Estat als territo­ ris de parla catalana valoren els coneixements de la llengua i l’estat espanyol destina 1,13 euros per funcionari a Catalunya (16.924 euros per a un total de 14.982 treballadors públics). Entre les dades, Escuder ha dit que crida l’atenció que només un 1% de les piulades del PP i Ciutadans del País Valencià són en valencià.

Cinema i justícia Escuder ha explicat que el cinema i la justícia són els sectors on el català està més perju­ dicat. Per una banda, ha indicat, el cinema està en una situació lamentable i, la justícia, les competències reals les té l’estat. De fet, segons l’estudi, només quatre de cada deu ca­ talanoparlants reben les escriptures notarials en llur llengua. A preguntes dels periodistes, Escuder ha apuntat que el perill de la substitució lingüística del català pel castellà hi és clarament i fa més de tres­cents anys que el tenim i ens anem aguantant. Ha assegurat que no és una cosa imminent, però ha apuntat que es necessiten parlants activistes i això les llengües normals no ho tenen.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 27

LLENGUA CATALANA El 155 Escuder ha dit que amb el 155 i amb el procés independentista català, part de l’Estat s’ha tret la careta i ha considerat que no ha tingut la sensació que l’amenaça real fos més gran (que abans), sinó que els cauen els complexes de fer veure que no els fèiem nosa. Mentre Neus Mestres, directora de la Plataforma per la Llengua, ha indicat que, en aquest període, s’han re­ but més atacs directes a la llengua molt conscients a través de mitjans i de discursos polítics, així com atacs a l’escola.

Article extret de: Vilaweb (Redacció) ­ 08/06/2018

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 28

RACÓ DEL CONTE

Un conte antic Joan Oller

La nostra història té lloc en un temps antic i en un país incert, potser imaginat. En un po­ blet perdut entre muntanyes, un home carrega les alforges del seu cavall. Avui a la ciutat serà dia de mercat, i cap allà galopa per oferir la seva mercaderia. Quan hi arriba, amb la primera llum del dia, la plaça ja és un bullici i ell disposa els seus productes ordenada­ ment, sobre teles, per terra.

Avui la sort l'acompanya: en poques hores ho ha venut tot, té les butxaques plenes de diners i decideix celebrar­ho amb altres comerciants que han tingut la seva mateixa for­ tuna. Demanen a l'hostaler que els serveixi el millor dels àpats i bon vi, i inviten a la seva taula dones joves, per riure amb elles i després disputar, entre llençols nets, una incruenta batalla de petons i abraçades.

Per la finestra de l'habitació està caient la tarda i l'home comprèn que ha de tornar a casa.

Li havia promès a la seva dona un regal, i el troba en una de les últimes parades, que ja està recollint. No havia vist mai una cosa semblant: un mirall. Ja és negra nit quan home i muntura arriben a l'aldea. A casa, tots dormen. Deixa el seu present a la cuina i, gairebé sense desvestir­se, es deixa caure sobre el llit.

Al despertar­se, la dona troba l'enigmàtic cristall, se l'acosta als ulls i arrenca a plorar. La seva anciana mare, eixugant­li les llàgrimes, li pregunta: "Què et passa, filla meva?".

L'esposa, entre sanglots, respon: "Sóc molt desgraciada. El meu marit ha portat una altra dona a casa. Mireu­la". La sogra, agafant el mirall entre els dits i veient­s'hi, conclou: "No pateixis, filla, és molt vella i molt lletja".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 29

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

1

El Mas Bovet

1

Enfilant l'eterna recta de la C­58, pel seu tram entre les urbanitzacions de Can Serra i el Palà, erigeix altiva i vigilant aquesta preciosa construcció. Sembla ens saluda, des d'alt del turó, abans de fer el revolt direcció a Castellbell.

Si la mirem amb ulls presents, veurem una gran casa, conformada amb maó massís, totxanes i 2 teules àrabs. Com si un bucòlic arquitecte, s'ho hagués passat d'allò més bé fent una megalítica construcció de lego, en temps de record de la seva infantesa. Però lluny de la particular estètica, de l'incipient temps de bòbiles properes (s. XIX ­ XX), el mas Bovet és remuntat, constructiva­ ment parlant, estrat envers estrat, sobre els seus antics orígens. Datats, molt possiblement, vora la baixa edat Mitjana.

Cronològica de propietaris: Les primeres documentacions, on hi queda constància de la seva existència, daten del s. XVI. Pertanyent a un monistrolenc nomenat Antoni Tries. Posteriorment, des del 1634 fins al 1656, 3 devia ser un mas rònec, encara propietat del mateix llinatge.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES És, fins aquesta data, 1656, que passa a tenir nous propietaris: 1656 ­ Propietat de Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell. (També propietari del mas Vidal i Janer). Fill d'un noble barceloní amb vinculació amb la Generalitat. Posteriorment va passar a mans del seu fill, Jeroni d'Olzina (fill de Josep), doctorat en dret.

1678 ­ Isidre Padró. Pagès de Castellbell. (­­­­) ­ Simó Grau. Pagès de Vacarisses.

1697 ­ Passa a ser propietat de l'abat de Montserrat.

1711 ­ Josep Palà (que també posseïa el mas veí, el mas Palà). Comprà El Bovet.

1719 ­ Els fills de Josep Palà el tornen a vendre al monestir.

1720 ­ Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar, el compra. Són hereus del mas, els seus fills, Macià i Joan.

1875 ­ Josep Bouvet n'era propietari i va ser qui li va donar el nom actual.

Un mas amb guirigall.

Però va ser a mitjans del s. XIX, en temps del regnat d'Isabel II, que el mas es va fer "famós".

En un temps de desgavell econòmic­monetari i ànims socials altius, es va descobrir una cova, propera al mas, on es fabricava moneda falsa.

El masover d'aquell moment, Josep Vila, va ser acusat i detingut. La cova (pel que sabem) tapia­ da i oblidada. Últims reductes del mas.

Després de la Guerra Civil, l'any 1939, la vídua del propietari va vendre la propietat a Miquel Segarra. Aquest darrer propietari va ser qui va remodelar radicalment l'estil originari del mas, i li Foto: Jaume Morera (1995) va donar la seva característica visió actual. Nivells de galeries amb baranes d'obra calada, de di­ ferents estils constructius, arcs, dintells, etc.

Una torrota o torratxa, com a elevació màxima de la casa, disposava d'un aerogenerador. Avui, és la visió d'una estructura metàl·lica, sense gaire significat. Però, cal saber, que va subministrar electricitat durant molts anys a la casa, mitjançant l'energia eòlica. És doncs, des de 1940, que en el mas s'hi han anat afegint diferents annexos i edificacions, una pallissa, un jardí amb una bassa circular, etc., tot voltant el conjunt inicial del mas, difícil d'iden­ tificar actualment.

Carol Páez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

d'Enric Sànchez Cid

Noè, el colom i el branquilló de la pau Des de l’episodi de Noè que, després del Gran Diluvi, va enviar un colom per saber si les aigües s’havien retirat de les terres i l’au va retornar a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, colom i olivera han estat símbols de la Pau. Símbol també de la pau eterna, ja que s’han trobat dibuixos d’oliveres en sepulcres de cristians primitius. Les corones d’olivera també eren utilitzades en les cerimònies de purificació, expiació i protecció.

Si bé, s’ha donat força importància simbòli­ ca als animals alats, i sempre molt d’acord amb la seva morfologia, al colom, particu­ larment, se’l considera símbol de pau, pu­ resa i espiritualitat i sempre contraposat als atributs de l’àguila i del falcó.

L'origen bíblic de la llegenda es troba en el relat del Diluvi universal i de l'Arca de Noè relatada als capítols 6 al 9 del Gè­ nesi. Déu se'n penedeix d'haver creat els homes en veure la malícia, la corrupció i la violència que creixia en ells, i decideix exterminar­los: No hi deixaré ni homes, ni ani­ mals, ni bestioles, ni ocells. No obstant això, Déu mira amb benvolença Noè, un home just i irreprensible entre els de la seva generació, a qui decideix se salvi amb la família.

A indicació de Déu, Noè construí una arca per preservar de la destrucció la seva família i una parella de cada animal pur. En acabar d’enllestir­la, Déu va fer ploure tan intensament sobre la Terra que van quedar cobertes totes les muntanyes i van morir tots els animals i els éssers humans que no estaven dins l'arca de Noè.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Després de quaranta dies, Noè va obrir una finestra de l'arca i va deixar anar un colom perquè verifiqués en quines condicions havia quedat la terra després del succés. Al cap de set dies, el colom va tornar al capvespre, portant en el seu bec una branca verda d'olivera: li va significà que la inundació havia acabat i que els arbres començaven a emergir.

El colom i el brancall foren el senyal que el Déu bíblic estava en pau amb la humanitat, i que per tant ja podien deixar l'arca. A la fi del conte, Déu va crear l'Arc de Sant Martí com a símbol del tractat de pau entre ell i l'home, com a prova del seu compromís a mai no tornar a destruir la terra, probablement, penedit d’haver­se equivocat, un cop més, després de l’afer de crear a l’Home i a la Dona i deixar­los al Paradís, campi que pugui!

Quina tranquil·litat!... Gràcies, Déu meu.

El branquilló d’olivera que el moixó va portar al bec per tranquil·litzar a Noè i família, és de remarcar que la tradi­ ció grega també considera les branques d'olivera com a símbol de pau.

Es tenia l’olivera com a planta sagrada de l'antiga deessa de la saviesa, Atena, que creà una font d'aigua marítima i hi va plantar una olivera prop d’ella. L'escriptor llatí Virgili la va as­ sociar amb la deessa Pax i utilitzà la branca d'olivera com a símbol de pau a l'Eneida.

Per la sèrie de dibuixos de coloms, al segle XX, l'artista Picasso, va contribuir a fer re­ viure aquest símbol. Un dels seus coloms fou per un cartell del Congrés Mundial per a la Pau el 1949, després de la Segona Guerra Mundial.

Embarcament a l'arca de Noè. Autor: Michiel Coxcie (1499­1592) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS A la recerca de l'arca Seguint amb el que es llegeix en els capítols 6 al 9 del Gènesi, l'Arca de Noè després del Diluvi universal i baixar el nivell de les aigües del gran Oceà, va quedar embarrancada en un lloc determinat del Mont Ararat (Turquia). Aquesta ubicació ha disparat la seva re­ cerca durant segles i fins avui dia. Es creu que va ser Faust de Bizanci, al segle IV, el pri­ mer que va donar una localització de la mítica muntanya. Entre els armenis, on suposadament hi ha l’Ararat, circulen les llegendes segons les quals Déu protegeix l'arca i impedeix que ningú s'apropi a les seves restes.

Però la recerca de l'arca de Noè a la muntanya Ararat continua alimentant la imaginació dels aventurers 5.000 anys després, malgrat la falta de proves científiques i havent con­ vertit el que ja era una llegenda en una qüestió de fe.

Durupinar. Jaciment arqueològic turc. Possibles restes de l'arca?

Per primera vegada l’aventura de Noè apareix descrita en l’any 2.500 aC. en l’anomena­ da Èpica de Gilgamesh; es tracta d’un rei mesopotàmic que hauria conegut personalment al navegant.

Sembla ser que Noé no va fabricar l'arca amb les seves pròpies mans segons els docu­ ments sumeris, ja que no tenia el coneixement per fer­ho, sinó que el va fer construir i que, més que un vaixell, es tractava d’una càpsula allargada i insubmergible. Suposada­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS ment, l'únic tros fossilitzat d'arca es conserva a una catedral d'Armènia, relíquia que és objecte de peregrinació des de temps immemorial i que va arribar al temple a l'edat mit­ jana de mans d’un monjo bizantí.

La expedició del 2003 va anar a càrrec del rus Andrei Poliakov. Es va fer seus els docu­ ments històrics, en particular les cròniques històriques sumèries, doncs es confirma l'existència de Noè, la construcció d'una arca i el fet d'un gran Diluvi.

Assegura que Mesopotàmia es va veure sacsejada per una gran inundació fa 5.000 anys, però és impossible saber tant la seva magnitud com el radi d'acció o si es pot qualificar de Diluvi Universal, com assegura la Bíblia.

Castell de Solterra

De totes maneres, les expedicions realitzades en el darrers 50 anys han confirmat que moltes de les troballes i conclusions a què s’ha arribat són meres invencions. De tal for­ ma que les autoritats turques fa deu anys que prohibeixen visitar la muntanya.

El pilot rus Vladímir Roskovitski va ser el que va donar el tret de sortida a la carrera per trobar l'arca: va explicar que l'havia vist en un llac gelat el 1916, després que el tsar Ni­ colau II –creient confés i un supersticiós convençut–, decidís enviar una expedició a l'Ararat (1917), que va ratificar que la troballa pertanyia a l'Arca i es van extreure proves que es van estimar com a definitives.

La Revolució Soviètica i la fi del règim tsarista van fer que aquestes evidències es per­ dessin per sempre i les males llengües diuen que per ordre de Trotski.

Des d'aleshores, molts han intentat trobar l'Arca. L'últim va ser el nord­americà Daniel McGivern, que va anunciar que l'havia localitzat en una glacera a més de 5.000 metres d'altura mitjançant les imatges de satèl·lit de la CIA, i va proposar a Turquia que cons­ truís un monument nacional per atreure turistes.

Després de la Segona Guerra Mundial, molts escaladors o exploradors han assenyalat haver vist o trobat fragments de l'arca en els voltants del cim de la muntanya d’Ararat i diversos documentals, bastant seriosos, sobre el tema que inclouen rastrejos per satèl·lit.

Les exploracions han estat limitades ja que la situació geopolítica de la zona (especial­ ment durant la Guerra Freda) ha impedit l'autorització d'ascensos pels països que han convergit pels seus límits amb aquella zona: Armènia, Iran, Turquia (actual).

El 1955 van sorgir novament notícies sobre el seu suposat descobriment, quan un alpi­ nista francès, en Ferrant Navarra, va assegurar haver observat una estructura de fusta a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS més de 4000 m. d’altitud i que va identificar com l'Arca de Noè. Fins i tot, va aportar un travesser de fusta negra.

El 1965, un aviador turc va fotografiar el que ell creia es tractava de l'empremta d'una embarcació entre uns camps de gel a l’Ararat. Sembla ser que eren restes de l'arca, ja que presenta la imatge d'un navili en forma de fulla, molt similar a la caricatura popular de l'arca amb forma de vaixell, i les mesures són bastant semblants a les descrites en la Bí­ blia. Aquesta trobada a 4 600 m d'alçada en el sector iranià va ser identificada, al 1974 per satèl·lits. No obstant això es va afirmar que es tractava d'una formació de lava volcà­ nica.

La expedició del 2003 va anar a càrrec del rus Andrei Poliakov. Creu que sobren els do­ cuments històrics, en particular les cròniques històriques sumèries, que confirmen l'existèn­ cia de Noè, la construcció d'una arca i el fet d'un gran Diluvi. Assegura que Mesopotàmia es va veure sacsejada per una gran inundació fa 5.000 anys, però és impossible saber tant la seva magnitud com el radi d'acció o si es pot qualificar de Diluvi Universal, com asse­ gura la Bíblia. La més recent expedició, la de l’any 2010, va ser de part d'uns investiga­ dors xinesos i turcs que van assegurar, en un 99%, d'haver trobat una important porció del navili. Aquestes troballes incloïen una secció compartimentada de fusta datada mit­ jançant el mètode del C­14 en 4.800 anys i que podria haver albergat animals, ja que semblava un pessebre. Hollywood no és aliè al misteri i Russell Crowe és el protagonista de Noah, pel·lícula que ha estat estrenada darrerament (2017).

En tot cas, si l'Ararat va ser el port d'arribada de l'arca, és poc probable que sigui tro­ bada, ja que la muntanya és en realitat un volcà, i la nau de fusta s'hauria cremat en l'erupció del 1840.

Representació de l'arca en un gravat del segle XVIII (Continuarà) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS

Artur Batallé, el farmacèutic de la plaça del Progrés, de Terrassa Artur Batallé Ubach va néixer a Santiago de Chile el 17 d’abril de 1916. Era fill d’Artur Ba­ tallé Jané i de Maria Ubach Matas, tots dos naturals d’Olesa. La seva mare va morir poc després del seu naixement i el 1921 el seu pare es va casar en segones núpcies amb la també olesana Maria Margarit Campañà. Acabada la carrera i exercint de farmacèutic, Artur Batallé Ubach es va casar amb Adela Tapiolas Pascual, a la basílica de Santa Maria de Montserrat, el 18 de setem­ bre de 1947. El matrimoni tingué nou fills: Maria Dolors, Magdalena, Montserrat, Maria Rosa, Adela, Isabel, Artur, Maria Àngels i Josep Lluís.

El pare, Artur Batallé Jané, va marxar a Santiago de Chile a començaments del segle XX i es va posar a treballar amb un olesà parent seu, Francesc Matas Batallé, que posseïa una fàbrica de cami­ ses de senyor i unes quantes camiseries. Va anar prosperant, de mosso a soci de l’amo. A Xile va conèixer la Maria Ubach Matas (germana de Salvador Ubach Matas, comerciant establert a Valpa­ raíso, casat amb Pilar Blanxart Pedrals, filla d’Antoni Blanxart Grau, metge d’Olesa), amb la qual es va casar. Van tenir un únic fill, l’Arturo, com col·loquialment deien a Artur Batallé Ubach. Però la mare va morir el mes de maig de 1916, poc després d’haver nascut l’Arturo, a causa de febres puerperals. Passat un temps, el senyor Artur Batallé Jané va tornar a Olesa, on va conèixer la Maria Margarit Campañà, de cal Baldiró, amb la qual es va casar, en segones núpcies, el 14 de juliol de 1921, a l’abadia de Montserrat. De nou va marxar a Xile, amb la segona esposa i el fill. Així, doncs, una part de la infància la va passar l’Artur Batallé Ubach a Amèrica del Sud. Però l’any 1928 o 1929, el senyor Artur Batallé Jané, juntament amb l’esposa i el fill, va retornar a Olesa. En la seva vila natal va fer­se una casa al carrer Alfons Sala, cantonada amb Anselm Clavé, que era coneguda com la Torre de l’Americano, lamentablement enderrocada no fa tants anys.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Establerta la família ja definitivament a Olesa, Artur Batallé Ubach estudià el comerç als Maris­ tes de Barcelona. Els estudis de batxillerat els va fer al Col·legi Acadèmia Catalunya, que dirigia el senyor Joan Povill, però s’examinava a l’Institut de Manresa (1932­1934) i a l’Institut Mara­ gall de Barcelona (1931­1932 i 1934­1935). El títol de batxiller li fou expedit el 14 de setembre de 1935. Acabada la guerra, inicià els seus estudis universitaris a la Facultat de Farmàcia de Bar­ celona (1939­1941), però el curs 1942­1943 efectuà el trasllat a la universitat de Santiago de Compostel·la, on obtingué, el 19 d’agost de 1944, el títol de llicenciat en farmàcia. El 4 d’octu­ bre de 1944, Artur Batallé Ubach fou donat d’alta al Col·legi Oficial de Farmacèutics de la Província de Barcelona amb el número 1.821.

Artur Batallé Jané, el segon per l'esquerra, a Mallarauco, Xile, l'any 1916. (foto cedida per Maria Dolors Batallé)

Com que tenia doble nacionalitat, no el van mobilitzar quan esclatà la guerra d’Espanya. Durant els tres anys de la contesa, donà classes a l’Acadèmia Povill, llavors anomenada Col·legi Acadè­ mia Catalunya, i també treballà a la Farmàcia Tobella, on segurament es definí la seva vocació farmacèutica. Finalitzats els estudis universitaris, l’agost de 1944, Artur Batallé Ubach encara va estar­se dos o tres anys a Olesa amb la seva segona i estimada mare, Maria Margarit Campañà, que havia quedat viuda l’any 1943. En aquell temps va començar a festejar amb Adela Tapiolas Pascual, terrassenca nascuda el 29 de gener de 1927, filla de Josep Tapiolas Castellet, fabricant de filats a Terrassa, i de Dolors Pascual Carreras. La parella es va casar, com ja s’ha dit, a Mont­ serrat, clàssic santuari de celebracions nupcials.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS L’any 1945 va obrir una farmàcia a Gavà, con­ cretament a la Rambla, número 40, que havia comprat a Pere Cifré Riera. El 1948, marxà a Terrassa, on havia adquirit, per permuta amb la seva de Gavà, la farmàcia de Ramon Solís Ecenarro, situada a la plaça del Progrés, lla­ vors dedicada al General Primo de Rivera. El 9 de novembre s’hi féu la visita d’inspecció, amb resultat favorable, i l’endemà en fou auto­ ritzada l’apertura. L’any 1963 formà part d’una comissió creada al si del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, encarregada de gestionar els ajuts destinats als farmacèutics damnificats per les terribles inundacions del Vallès del setembre de 1962.

Artur Batallé Ubach, amb la seva esposa i els seus fills. (foto cedida per Maria Dolors Batallé).

Durant trenta anys serví amb dedicació i professionalitat a la farmàcia de la plaça del Progrés, que encara continua oberta amb el nom de Farmàcia Batallé. Catòlic practicant, a Olesa formà part del Centre Catequístic i a Terrassa participà en l’adoració nocturna i en altres pràctiques pi­ adoses. Va morir a Terrassa el 5 de novembre de 1978, a conseqüència d’una esclerosi cerebral.

Les exèquies tingueren lloc el dia 7 a la basílica del Sant Esperit.

Alameda de las Delícias i Pérgola de las Flores.

Santiago de Xile (1935) Extret del llibre: Metges, cirurgians i apotecaris d'Olesa de Montserrat Autor: Àngel Manuel Hernández Cardona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

L'àngel de Déu – Per què, tot i essent tan proper, ets tan lluny, Déu meu? Ja sabem que hi ha estels al fir­ mament, encara que es trobin velats per la llum del sol o per la foscor de l’espessa nuvola­ da, però voldríem veure’ls sempre brillar a les altures, guies dels camins de la nostra llarga història. Per què, si ells llum resplendent, és tan feble la teva petjada? Vine i parla’ns! Mira que tenim set de llum en el nostre desert de respostes.

Quan vaig haver fet aquesta pregaria, s’aparegué l’àngel de Déu. Era un àngel immens, fort, amb una lluminositat diferent de la nostra i de la dels altres àngels, una lluminositat tota altra i, a la vegada, propera i transparent, una lluminositat que tota ella parlava, com una pura comunicació.

Hom es trobava atrapat per aquella lluminositat, com si no t’hi encaressis de fora estant, sinó de dins. Senties que en formaves part, però senties també que et venia d’enllà.

– Resteu sempre oberts, humans ­digué l’àngel. Oberts a tota pregunta, oberts a vosaltres mateixos, a tot, a l’enllà. Al terme de tota obertura hi ha la llum, i la darrera llum és Déu.

– Del tancament ­continuà l’àngel­. no en ve la llum, i menys la infinita Llum, sols en ve la tenebra, el fanatisme, la violència i la mort. És més proper a Déu l’ateu sincer i obert que el religiós que afirma Déu dogmàticament, amb absolutesa. Aquell creu en la veritat, en el fons de la qual sempre hi ha Déu, mentre que aquest creu en un ídol, que mai no és imatge de Déu sinó imatge d’un home. Tota absolutització, afirmativa o negativa, és sempre idolatria. Per això una negació de Déu no absolutitzada, li és més propera que una afirmació absolutitzada.

La vostra paraula, tan limitada i moridora, no podrà dir mai plenament el nom de Déu. Jo ­afegí l’àngel­ estic en el cor de l’ateu obert per la seva actitud, i si estic també en el cor del religiós dogmàtic ­que no creient­ és per compassió a la seva por i a la seva tenebra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS – Romaneu sempre fidels a vosaltres mateixos, al món, a la veritat ­féu l’àngel. Romaneu fidels a les vostres petites i a voltes incertes veritats: el terme és la Veritat. De l’actitud d’insubornable sinceritat de cara a la veritat, de cara a la seva recerca i al que hàgiu trobat o hàgiu cregut trobar, s’obre la finestra per on entra la meva llum. Per això, excloure de la veritat la possibilitat de negar Déu, nega Déu, car el col·loca fora de la veritat. Només si es­ tem disposats a negar Déu per fidelitat a la veritat, ens situem en bon camí per trobar Déu.

El trobament de Déu no pot ser mai fruit d’una mentida, explícita o encoberta. Déu és llum, i sols en la llum pot ser trobat.

– Déu ­digué l’àngel­ l’anireu trobant, humans, a cada topant de la vostra vida i a tot tombant de la vostra història. És el qui anirà essent en la pregonesa de l’univers i al fons del vostre cor.

No bandegeu mai la pregunta, però no doneu mai una resposta acabada, puix que la vostra pa­ raula ni pot ser paraula de tothom ni pot cloure la infinitud de Déu. Cada home té el seu mot, i Déu és més enllà de tot mot, de tota llei i de tot temple. L’anireu trobant si camineu sense ca­ mins, nus, oberts al vent com una plana, però mai no el trobareu en el ja o en la això. Quan us sepulteu en el silenci, Déu vindrà i veureu la seva llum que us parlarà sense paraules, amb una claredat tan gran, que tot ho entendreu i tota llum serà lluminosa en la seva llum.

– Quan jo vinc ­afegí l’àngel­, Déu parla. La seva paraula és com un ruixim que penetra el fons del vostre esperit. Tan tènue, que sols és perceptible en el silenci; tan forta, que tot ho afaiçona en un brodat immens. La seva paraula roman eternament, però quan vosaltres la recolliu en feu història, que sempre dansa. Així és sempre vella i sempre nova, sempre la mateixa i sempre diferent. Podeu recollir­la, però no empresonar­la. Cada espill reflecteix una llum diferent d’una mateixa i infinita llum.

– Jo vinc sempre si resteu oberts ­féu l’àngel. Un dia veureu també Déu. Tant se val que sigui ara o al més enllà, el que és important és que el veureu. Sí, el veureu perquè és en vosaltres i en tot, el veureu com un esclat de vosaltres mateixos i com un do que és tot amor i llibertat.

Llavors, tot serà present i comprendreu com n’era de proper en la vostra història, en el gra de sorra i en l’estel, en la joia i en les llàgrimes, en cada naixement i al fons de cada somni.

Quan va haver dit això, l’àngel se n’anà, però no ro­ manguérem sols: vàrem comprendre que Déu era el Tot.

Aquest és el darrer capítol del llibre "Els nostres àngels".

Els vam començar a publicar el mes d'abril de 2011 (512). A partir del proper número de desembre (604), tornarem a l'inici del llibre, ja que creiem que pot interessar als nous lectors de la revista.

Jordi Llimona i Barret

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

Noves tecnologies

Tenir més xarxes socials no sempre significa tenir una major i millor comunicació entre els éssers hu­ mans. La tecnologia pot millorar­nos la vida, sens dubte, però hem d’estar molt atents, perquè l’accés a internet no ens condueixi a l’aïllament. Un ús excessiu i inadequat de les noves tecnologies i dels mòbils porta a la soledat, la falta de comunicació, l’individualisme, una baixa autoestima... Necessi­ tem uns mitjans de comunicació al servei de la persona i de la veritat, que actuïn sempre amb un res­ pecte i responsabilitat envers les persones, que s’esforcin a edificar i no a destruir.

En les xarxes socials hi ha termes tan estesos com l’amistat, la felicitat, l’amor, diferents senti­ ments i vivències personals... que potser els hi hem fet perdre el seu autèntic significat, degra­ dant­los i convertint­los en pures xafarderies, lluny del concepte d’amistat.

El WhatsApp és una manera de comunicar sentiments sincers i profunds? Hi manca l’escalf humà. Tot sovint observem algunes persones que sempre estan amb l’estri a la mà, caminen mi­ rant el mòbil, passegen amb auriculars... Llegeixen, somriuen, teclegen, mentre diuen que escol­ ten qui els acompanya o els ha convidat a aquella trobada o reunió. Fins i tot, parelles que estan dinant mirant el mòbil en lloc de mirar­se als ulls i parlar. És una gran manca d’educació, a més d’un impediment per compartir amb els presents, però... com que ho fa tothom!

Certes comunicacions, alegries, penes, secrets íntims, abans t’arribaven per correspondència. A través d’una carta, un podia expressar més bé el que sentia i, d’altra banda, al deixar­ho per es­ crit, s’hi sentia més compromès. Una amistat que només es cultiva mitjançant whatsapp, lenta­ ment es va extingint. Però és clar, ara toca tenir centenars d’amics a Facebook, enlloc de 3 o 4 bons amics propers i sincers, per parlar i compartir. Per expressar l’amor només calen paraules i abraçades, no tantes maquinetes.

Només ens cal recordar que aquesta primavera el whatsapp va deixar de funcionar un parell d’­ hores, encara no. Sembla que no podem viure sense whatsapp. El problema resideix en què de­ penem de coses que no són necessàries per a quasi res, i que ens fan sentir indefensos quan no les tenim i molt pendents de saber quan les podrem tornar a tenir. El psiquiatre Paco Barón no dubta a parlar de malaltia social. L’aplicació de missatgeria genera molta dependència perquè fa­ cilita molt la comunicació, és menys compromesa que una trucada i hi ha coses que són més fà­ cils de dir amb un missatge que per telèfon i més senzilles que amb un correu electrònic. És més còmode. En un dels darrers congressos de mòbils, el lema era: el mòbil ho és tot? Tot plegat ens hauria de portar a reflexionar la importància que li donem i, si cal, nedar contra corrent.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS DIÀLEG ENTRE SORDS Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Alternativament, els constitucionalistes partidaris del manteniment de la unitat d'Espanya i els independentistes aspirants a la independència de Catalunya enaltei­ xen la conveniència que les parts dialoguin per arribar a una solució satisfactòria però, després de la manifestació a favor del diàleg, els constitucionalistes aclareixen que el diàleg ha de enquadrar­se en el marc de la Constitució, és a dir, que no podrà parlar­se de la independització de Catalunya, ja que la "Constitució" pregona la indi­ visible unitat de la nació espanyola, la qual cosa indica que el diàleg no solucionarà el problema.

El diàleg constructiu s'hauria de fer a l'empara del "Pacte internacional de drets ci­ vils i polítics" que estableix la lliure determinació dels pobles, amb el suport de la "Convenció de Viena sobre el dret dels tractats" que estableix (art. 27) que els drets reconeguts en un tractat internacional prevalen sobre el dret intern (Constitució) dels Estats que van signar el "Pacte".

L'exclusió de l'aspiració independentista de l'ordre del dia de l'eventual diàleg entre les parts, impossibilita un acord o una via per acceptar la independència de Catalu­ nya. Resulta absurd plantejar un diàleg sobre alguna cosa si el tema que enfronta les parts no podrà ser tractat en el diàleg.

La present reflexió del tot elemental, semblaria que hauria d'haver calat en la menta­ litat dels espanyols que encara creuen que, dialogant sobre alguna cosa, van a resol­ dre allò sobre el que no s'ha dialogat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

UN CARRER, DUES LLEGENDES I UNA LLARGA HISTÒRIA

El carrer Regomir és un dels més antics de Barcelona. Formava part de l'anomenat decumanus, la via principal que, juntament amb els carrers Bisbe i Ciutat, travessava la ciutat romana longitudinalment. L'altra era el cardus, perpendicular a l'anterior i que avui són Llibreteria i Call. En aquest carrer hi havia un dels quatre accessos a la Barcino em­ murallada, les restes del qual es poden contemplar des de fa uns anys.

La teoria més acceptada sobre l'origen d'aquest nom és que prop d'aquest lloc transcorria el Rec Comtal, la sèquia que el comte Mir va manar construir a finals del segle X per portar a la ciu­ tat aigua des de Montcada, aprofitant una antiga canalització romana. Així, Regomir seria una deformació de Rec d'en Mir. Però hi ha una altra versió, la que atri­ bueix el nom a un suposat rei Gamir, l'últim cabdill àrab de Barcelona. La capital catalana va estar menys d'un segle sota el domini musulmà, entre els anys 717 i 801, quan va ser conquistada pel rei franc Lluís I el Pietós. Explica la llegenda que el cap de les tropes àrabs era un tal Gamir i que va demostrar tant valor en la defensa de la ciu­ tat que li va ser perdonada la vida i se li va permetre viure en un palau d'aquest carrer.

Encara que l'existència real d'aquest supòsit rei és més que dubtosa, historiadors com Víctor Balaguer la van difondre en les seves obres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS Una efígie que fins a mitjan segle XIX encara es conservava en una cantonada del carrer Re­ gomir alimentava aquesta llegenda. Francesc Carreras Candi assenyala en la seva obra "Geo­ grafia general de Catalunya" (publicada en sis volums entre 1908 i 1918) que una placa expli­ cava que el cap havia estat traslladada el 1844 a Foto: La Vanguardia aquest lloc des del seu emplaçament original, una finca enderrocada. La mateixa placa identificava el bust com el rei Gamir. Carreras Candi afegia que la peça es trobava al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

No obstant això, en els anys 30, el cap formava part d'una font del Castell de Geltrú.

Sigui com sigui, l'escultura del rei Gamir descansa avui en un magatzem de l'esmentat museu, la direcció del qual ha permès fotografiar. Fins avui, només es coneixia una foto­ grafia anterior, publicada en l'esmentada obra de Carreras Candi. Cal assenyalar que, en­ tre les dues imatges, el rei Gamir ha perdut el nas.

En el número 13 d'aquest carrer hi trobem el palau Vilana­Perles. Aquest edifici és origi­ nari del segle XIV i està construït sobre una gran parcel·la situada al costat de les restes de la muralla romana. Té un portal que dóna accés al pati interior –típic dels palaus de l'art civil gòtic català–, dues torres i una galeria superior. Encara conserva l'estructura i alguns elements originals, com ara les dues finestres "coronelles", que es poden apreciar en una de les parets interiors. La característica més espectacular de l'edifici –i que desta­ ca entre la resta d'edificis del carrer– és el portal d'estil barroc que es va construir durant Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS la Guerra de Successió i que, per la seva ornamentació, sembla ser gairebé únic a Barcelona. Va pertànyer a Ramon Frederic de Vilana­Perles, darrer protonotari de la Corona d'Aragó i mà dreta de l'emperador Carles VI del Sacre Imperi és amb tota probabilitat un dels personatges més des­ coneguts i alhora “més influents” de la Catalunya del segle XVIII. Exiliat a Viena a la fi de la Guerra de Successió i home d'Estat va aplicar al Sacre Imperi els principis de les Constitucions catalanes del 1706, “les més modernes de l'època”.

Aquesta és la tesi que sosté l'investigador històric Sebastià Sardiné, autor del llibre “Jo, Vilana­Perles. El diplomàtic català que va moure els fils de la Guerra de Successió (1704­1734)” (Pagès Editors, 2013) i que va defensar a Prada (Conflent), en el marc de la 46a edició de la Universitat Catalana d'Estiu, on hi va presentat la conferència “Vilana­Perles i el constitucionalis­ me català a la Guerra de Successió i a Europa”.

Segons Sardiné, a Vilana­Perles se l'ha de recordar com l'home que va traslladar les Constituci­ ons catalanes del 1706, que a Catalunya no es van aplicar a causa del Decret de Nova Planta, a la cort imperial de Viena, on va poder aplicar una renovació sota el regnat de l'emperador Carles VI, el mateix que anys abans, com a Arxiduc va ser reconegut com a rei als territoris de la Coro­ na d'Aragó com a Carles III.

Les constitucions eren, segons Sardiné, “les més modernes de l'època, i defenso que són l'embrió de la Unió Europea”, ja que en ella s'hi apostava “pel lliure comerç i el lliure moviment de per­ sones”, per això considera que si Catalunya s'hagués pogut desenvolupar amb aquelles constitu­ cions “sense cap mena de dubte seriem capdavanters d'Europa”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

De fet, l'investigador estableix una comparativa entre les constitucions del 1706, conegudes com a “llei d'exclusió dels Borbons”, i la Constitució del 1978, definida per l'autor com la “constitució de l'exclusió de Catalunya”. No tenim constitució que ens em­ pari, considera Sardiné, perquè el Tribunal Constitucional ens ha exclòs del sistema constitucional espanyol. Per això mateix considera que cal reposar les constitucions del 1706 i actualitzar­les, i al mateix temps reclama que es doni més importància a la figura de Vilana­Perles, un home que es mereix alguna cosa més que una placa al carrer del Rego­ mir de Barcelona, on només s'esmenta que era advocat i capità de la Coronela.

El castell del Regomir va ser l'antic castell episcopal bastit a la muralla romana de Barcelona, a l'alta edat mitjana, a l'indret d'una de les quatre antigues portes de la ciutat, dita portal o torre del Regomir, que era la més pròxima al mar. Només en resta la capella de Sant Cristòfor, a l'indret d'una de les torres del portal.

També se l'anomenava castell episco­ pal, ja que es trobava sota la jurisdic­ ció del bisbe de Barcelona. La primera referència documental data de l'any 1015. L'any 1148, Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, era el veguer de la ciutat i senyor d'aquest castell i Guillem Pere de Sarrià el seu castlà.

Pels volts de 1175 n'era senyor Ra­ mon Berenguer, degà de la Seu barce­ lonina; l'any 1208 ho seguia sent, però estava regit en feu per Berenguer de Barcelona. Aquest era un castell que estava fortificat, però no era termenat.

La capella de Sant Cristòfol està situada als baixos de la casa coneguda amb el nom de Pelegrí Guarch, de mitjans del segle XIX. Segons es pot llegir a la inscripció de la porta, la capella es va obrir dins de les restes de la muralla romana el 1503 i es va reformar a finals del XIX, seguint l'estil neogòtic característic d'aquesta època.

Extret de: Viquipèdia, barcelonaenhorasdeoficina.com i lavanguradia.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

El gran Salt de la Gavarra de l'Obac El Salt de la Gavarra de l'Obac és, amb vint­i­cinc metres, un des més alts i impressio­ nants de Sant Llorenç del Munt. Per veure la caiguda d'aigua, cal esperar una forta i con­ tinuada pluja. Però també val la pena veure l'índret quan està sec.

El salt es nodreix dels dos torrents que recullen les aigües de les cingleres del vessant sud de la Pola, entre la Porquerissa i el Coll de Tres Creus. Tot i que aquesta capcelera del sot sigui tan concurreguda (sobretot amb els visitants que van a la font de la Pola), el proper salt d'aigua és un dels diversos racons que s'amaguen a la gavarra de l'Obac, que sembla oblidada des que el carboners van marxar, deixant­hi un munt de carboneres i es­ tris. En el sentit més positiu, l'aillament ha permès que la gavarra tingui un aspecte selvàtic, fresc, de natura en estat veritablement pur.

Per anar a la part superior del Salt de la Gavarra, no hi cap corriol. El trajecte més fàcil surt del gran pelat de roca del davant de la balma i el cingle de la Porquerissa. Després d'avançar per aquest gran "balcó", cal seguir pel llom de la primera carena que baixa a l'esquerra. Entre alzines, i passant per alguna carbonera, s'arriba a la part alta del salt, on hi ha una petita bassa artificial. Una altra sorpresa és que, just a la línia de caiguda de l'aigua, hi han diversos cactus.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS Travessant la part superior del salt, es pot seguir endavant pel bosc i, més endavant, girar a la dreta per superar el torrent i quedar situat a l'altra vessant, davant la zona de caiguda d'aigua.

També es pot acabar en el mateix lloc sortint des del Camí Ral, poc abans del punt on con­ flueixen el corriol que ve de Tres Creus amb el del Collet Estret. També cal anar baixant fo­ ra de pista per la carena de la dreta, fins que podem veure la roca del Salt de la Gavarra.

L'índret és molt bonic pel seu aspecte selvàtic i per quedar sota tres grans i extraordinaris cims: Castell­ sapera, la Pola i el Paller de Tot l'Any. De ben segur que, en èpoques antigues, quan sem­ bla ser que plovia més sovint i aquesta zona era ha­ bitada, el salt tenia molta rellevàcia. Si realment el cingle del Gendarme (situat sobre la gavarra, al costat de la font de la Pola) va ser en temps neolí­ tics un lloc d'adoració de la Mare Terra, el salt també deuria cridar l'atenció en aquest indret i que podem entendre que fos considerat "sagrat".

Cingle del Gendarme

Extret de: trailsantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 49

IMATGES DE VACARISSES

Foto. Isabel Roumens

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 603 ­ Novembre 2018 ­ Pàg. 50