Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 600 - Agost 2018

V A C A R I S S E S

600

B a l c รณ d e M o n t s e r r at ediciรณ digital - agost 2018

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Dites populars 10 Racó de la poesia 11 Des de Sitges 12 Des de Viladecavalls 14 Vacarisses, balcó de Montserrat 16 Dels diaris 26 Llengua catalana 30 Racó del conte 32 Indrets de Vacarisses 33 Col·laboracions 40

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la portada: Josep Palou

ESGLÉSIA DE VACARISSES

DIA A DIA - Juliol Dia 12 Extraordinari Concert dels PUERI CANTORES organitzat i patrocinat pel Cor de Vacarisses Dia 15 Missa en memòria d’Andreu Carbonell Torrens.

Dies 20 i 24 Donació de les Maquetes dels Monestirs de POBLET i de SANT PERE DE PONTS. Des d’ara formaran part del bagatge dels seus respectius Museus.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

FE, PÀTRIA i AMOR El sis­cents!

Amics de totes bandes: Benvinguts a la lluerna oberta del número 600 del VACARISSES ­ BALCÓ DE MONTSERRAT. Tots els que hem espellofat, durant anys i panys, la vella revista vacarissana, ens sentim cofois d’un petit gran esdeveniment al servei del poble balancejant, en tot moment, l’antic lema dels Jocs Florals de Catalunya: Fe, Pàtria i Amor.

“EL VACARISSES” ha intentat ser el ressò de la vida religiosa, social, cultural i cívica de la nostra entranyable Vila vallesana. Ha comptat sempre amb la col·laboració indiscriminada de les diverses opcions i maneres de pensar.

Volem agrair, començant per Mn. Joan Soler, als molts i molts que han brunyit aquesta aventura durant més de mig segle. Molts ja ens han precedit vers Déu i una bona colla encara anem esmo­ lant les idees, posant­les una mica en ordre i intentem embellir­les per a escampar­les pel país i J.Palou pels indrets més insospitats.

Això, creiem que és molt gros, no us ho sembla?

Amb un Gràcies Immens volem saludar a tots els que han obert camí perquè la petita revista donés tombs i més tombs, els que hi han dit la seva i els que han tingut bon humor per engolir els suggeriments del “Butlletí”. Amb aquest nom va néixer, créixer i s’ha fet gran.

Els jocs florals de Catalunya van pregonar, en el seu moment, el lema: FE, PÀTRIA i AMOR. És això el que hem fet tenaçment i encoratjats a tothora FE.­ la revista nascuda a l’ombra de campanar ha intentat seguir les petjades del nostre capda­ vanter en la fe: Jesús de Natzaret. N’hem parlat cada mes.

PÀTRIA.­ El poble, a tothora. Catalunya, la nostra nació, nascuda a les valls del Pirineu i bressola­ da pels Monestirs de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Ripoll, Montserrat... amb els seus alts i baixos i moltes vegades denigrada i perseguida per l’estat, ha expandit pel món els mots d’una llengua que ens enorgulleix de sentir­nos catalans, a casa i arreu galantejant altres cultures germanes.

AMOR.­ La capçalera ho repeteix ben sovint: PER UNA COMUNITAT DE FE I AMOR, OBERTA A TOTS, ACOLLIDORA I FRATERNAL. Estem certament convençuts que l’arrel de la felicitat humana radica en l’exuberància de l’Amor.

FE, PÀTRIA i AMOR: un bon bagatge per fer arriscar els viaranys del Camí de la Vida amb un ENDAVANT d’aquells que no coneix ni coneixerà mai UN PAS ENDARRERA. Amics: Des d’EL VACARISSES”, una enhorabona mútua entre tots els que sentim ben nostra aquesta publicació que celebra el número 600 amb constància, il·lusió i molt esperançats.

Sempre ENDAVANT! Sebastià Codina i Padrós Director Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l'any 13 B (18)

Autor: Johann Friedrich Overbeck (1789­1869)

Jesús parla de la mort en la narració d’en Jairus i la filla malalta. No és gens fà­ cil el donar­hi voltes. No en sabem una gran cosa. Els que saben de què va, no ens en poden dir res. I els que encara vivim, val més que callem llançant­nos a la gran aventura de posar­ho tot en mans de Déu. Molts n’han parlat i amb escreix: a vegades una mica massa.

Les ganes d’explicar el que és inexplicable, només explica una cosa: que les pa­ raules se les emporta el vent... Jesús deia, referint­se a la mort: Me’n vaig a la Casa del Pare. No va donar més detalls. Molt ben fet! Tampoc no l’hauríem entès: Ens hi hauríem fet un embolic.

Morir­se, m’agrada pensar, deu ser: ADORMIR­SE DOLÇAMENT EN AQUEST MÓN I DESPERTAR­SE (NO SÉ COM) EN MANS DE DÉU. I no vull donar­hi més voltes. Explicar el que no s’entén, és perdre el temps.

Em sembla que el millor que ens pot passar és poder constatar unes quantes coses: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM • Haver viscut havent­nos fet un fart d’estimar... I si ens hem sentit estimats i acollits... fantàstic!

• Haver contestat a totes les ofenses amb un somriure a flor de llavis, sortit del fons del cor.

• Haver plantat cara als fracassos amb un: SOM­HI. NO HA ESTAT RES. I començar de nou.

• Haver viscut convençuts que Déu ens estima tal com som... I Déu hi faci més que nosaltres.

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Crema d'avellanes

Ingredients: Avellanes torrades.

Nata i llet.

Mantega.

Farina.

Oli, sal i pebre Brou suau.

Fer una bresa pel brou. Es lliga i es fa una "volente" (semblant a una crema d'ou). Amb la mantega es couen les avellanes i, quan agafin color, s'hi fegeix la nata i s'acaba de coure tot junt.

Posteriorment, es tritura amb el batedor.

S'assaona i es barreja amb el "volente" durant uns moments i ja es pot servir la crema ben calenta en un bol.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

El campanar més inclinat del món

La torre inclinada de Suurhusen és el campanar de l'església al poble Frisó oriental de Suurhusen, municipi de Hinte. Es considera la torre més inclinada del món. Per­ tany a la parròquia reformada protestant Suurhusen­Marienwehr.

A una alçada de 27,37 metres, la torre de la cresta té un recorregut de 2,47 metres, que correspon a una inclinació de 5,19 graus. Per tant, figura com la titular del re­ gistre del rècord en el Guinness Book of Records, ja que no es va construir intencio­ nadament de forma inclinada.

La torre de l'església, començada durant el segle XIII, va ser acabada de construir el 1450. Anteriorment, l'església no disposava de campanar. Es tracta d'un edifici amb una superfície de 32 x 9,35 metres. La base de suport de la torre es va realitzar amb una base de troncs de roure sobre un terra inestable.

El 1885 es va notar una desviació de la torre des de la vertical per primera vegada.

Això s'atribueix al drenatge de les terres circumdants, que van baixar el nivell de les aigües subterrànies, de manera que els troncs de roure de base van començar a tenir contacte amb l’aire i es va iniciar un procés de deteriorament.

El 1917, durant la Primera Guerra Mundial, la campana de la cara oest va ser venu­ da per la quantitat de 4570 marcs, per a la producció de material de guerra.

Al voltant del 1925, diverses mesures van revelar una inclinació de la torre de 1,13 m. Com a mesura de socors, la torreta de 12 metres d'alçada va ser eliminada. El Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 7

CAMPANADES 1926, la torre va continuar inclinant­se. El 1929 es va observar un desfasament res­ pecte la vertical d'1,15 m, el 1939, va ser de 1,74 m i va créixer fins al 1996 a 2,47 m. L’any 1975 es va tancar l'església i es va vendre l'orgue.

Des de 1982, la torre va ser renovada mitjançant una iniciativa privada. La fonamen­ tació va ser reforçada amb formigó armat. El 14 d'octubre de 1985, es va inaugurar l'església amb un servei festiu. No obstant això, la inclinació no es va poder estabilit­ zar per complet, de manera que el 1989 s’hi van fer més reforços. Des de mitjans de la dècada de 1990, la inclinació de la torre es considera retingut.

En l’actualitat, l'església s'utilitza per festes religioses per als serveis d'adoració. S’hi registren de sis a vuit milers de visitants estrangers cada any.

La torre té una superfície d’11x11 metres (121 m²) i té una alçada de 27,37 metres.

La inclinació s'ha estabilitzat en 2,47 metres, mesurada a la cresta. El pes total de la construcció és de 2116 tones.

En el llibre Guinness dels rècords mundials, la torre de l'església de Suurhuser ha substituït la torre inclinada de Pisa (la inclinació segons les mesures estructurals és de 3,97 graus) com la torre més inclinada del món. Més de 10.000 turistes visiten l'edifici de maó vermell cada any.

A la cantonada nord­oest de la torre, una pedra arenisca marca el nivell de la inunda­ ció del dia de Tots Sants de 1570. L’aigua va arribar a una alçada de 4,40 metres.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 8

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Fàcilment el creixement econòmic engreixa les classes altes, mentre esllangueix i aprima les més baixes...

Els que necessiten una propina perquè facin el bé, manifesten tenir els sentiments neulats...

Els bens generen poder i aferrar­se al poder, és catastròfic: impedeix construir un món on imperi l’amor...

La Bíblia no ens diu enlloc com funcio­ na “la Casa de Déu”, només ens ense­ nya com s’hi va...

Estimar Déu no és només omplir de pe­ tons els peus d’un sant crist de talla i oferir un ciri ben gruixut...

Estimar als altres no és donar uns panta­ lons vells ni la vianda que ens ha sobrat de taula...

Si estimem Déu i el proïsme, no cal demanar­ho als llibres i als lletraferits...cal con­ sultar­ho a soles a la consciència quan ningú no ens veu ni ens controlen els tafa­ ners...

Enfonsar a algú fins més avall de terra i inutilitzar­lo, no costa gens: només cal afi­ nar les urpes de la calumnia i de la difamació...

Un model de maltractaments van ser les garrotades policials d’un primer d’octubre i manillar per l’esquena a uns empresonats, només per haver tingut idees genials...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 9

DITES POPULARS REFRANYS DEL MES D'AGOST

Agost és el vuitè mes de l'any del calendari gregorià. Es caracteritza, en termes meteorològics, per ser el mes més càlid de l'any i sol ser molt sec a la meitat sud del país i a l'Empordà.

En el calendari romà, l'agost ocupava el sisè mes de l'any i va saltar al vuitè lloc amb la reorganització dels mesos feta l'any 153 aC. El nom d'"agost" sembla que té relació directa amb el primer emperador de l'imperi Roma, Cèsar August. Si Juli Cèsar ja te­ nia el nom d'un mes, August volia tenir el seu i ho va demanar al senat. Així és com el mes anomenat "Sextilis" va passar a dir­se "Augustus". La reforma del calendari fe­ ta per Octavi August és la que s'ha mantinguin fins als nostres dies.

Sant Llorenç, el 10 d'agost, és el sant del mes amb més referències meteorològiques, associades sobretot a les precipitacions, tant si plou com si no plou. Aquest dia també s'associa a la jornada de més calor de l'any.

– Pluja per Sant Llorenç, pluja de bon temps.

– Pluja de Sant Llorenç, sempre arriba a temps.

– Sant Llorenç escurça els torrents.

– Pluja d'agost, safrà, mel i most.

– Pluja d'agost, bona per als horts.

– Quan l'agost plora, la verdura és bona.

– Si plou massa per l'agost, no gastis diners amb most.

– A l'agost, a les set ja és fosc.

– Per Sant Agustí, ni berenar ni dormir.

– Ni a l'agost caminar, ni al desembre navegar.

– L'aigua d'agost fa espès el bosc.

– Les pluges d'agost duen la tardor.

– Per l'agost, post el sol, post el bon temps.

Extret de: http://www.ccma.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm.600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Deixarem de plorar Ara, veuràs que ploro perquè has ferit ma terra, però no pensis per això que ja ens has guanyat la guerra.

Tal com em veus plorant puc aixecar­me del terra, endreçar­me la faldilla i enfilar la carretera.

Tornaré a prendre el clavell i me'l posaré a l'orella, per si tornes a venir poder­te fer una ofrena.

Perquè som un poble ferm, el més bonic de la terra, serem lliures, guanyarem i tindrem pau i no guerra.

Publicat a: Amics de les frases en català (facebook)

Tant si fa bo com si no per l'agost són molts els pobles que estan de festa major.

Un costum molt eixerit que permet passar uns quants dies amb l'ànim ben divertit, perquè es fan balls, curses, jocs, sardanes, concursos, fires, concerts i un castell de focs, i quan surten els gegants si als més menuts els engresca també en gaudeixen els grans.

N'hi ha que van molt mudats per tal de fer més presència quan venen els convidats, i tothom està content perquè la festa és la festa i agrada molt a la gent.

L'agost és un mes encès, encara tenim vacances i el temps passa com si res.

Ni pensem en la calor, que per combatre­la amb força tenim la festa major.

Miquel Martí i Pol

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 11

DES DE SITGES

SLOW PARENTING Sobreprotegim els nostres fills? Planifiquem les seves activitats al mil·límetre, volem que siguin els millors en tot i donar­los una infància "perfecta"?

Aturem­nos. Frenar és precisament el que predica la tendència de criança slow (o "slow parenting"), un estil de criança i educació més pausat, que té per objectiu tro­ bar l'equilibri, amb més temps lliure per a petits i grans, i una planificació familiar menys estressant, més relaxada per afrontar el dia a dia.

Si us interessa la criança pausada o "slow", heu de saber que és una cosa que cal im­ plantar de forma gradual a casa, ja que és clau que cada un dels membres s'impregnin del plaer per gaudir de la vida sense presses.

Els pares i mares slow entenen que la criança dels seus fills és un viatge, no un pro­ jecte empresarial. Donen als seus fills temps i espai per explorar el món sota els seus propis esquemes, confien en ells.

I és que un nen, després de tot, el que necessita és jugar i no només per divertir­se. El joc ens prepara per a les nostres experiències i relacions socials futures, un entrena­ ment per a l'edat adulta. La criança lenta permet que els nostres fills sàpiguen qui són, i no el que nosaltres volem que siguin.

Quines activitats podem fer per incorporar el "slow parenting" a casa?

Sempre és bon moment per començar, i una bona manera de fer­ho és posant en pràc­ tica aquestes activitats a poc a poc: Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 12

DES DE SITGES • Deixeu de banda les presses per aixecar­se i gaudiu de fer­ho amb tranquil·litat i millor humor.

• La vida d'una família es fa, en bona part, al voltant de la taula. Sempre que sigui • • • • •

possible, és bo esmorzar, dinar i sopar tranquil·lament, xerrant, i sense distracci­ ons com televisions, etc.

Preneu un descans de vacances en un lloc tranquil i que potenciï la creativitat dels teus fills. És important el contacte freqüent amb la natura, és el millor antí­ dot contra l'estrès, i convida al relax.

Trobeu cada dia una estona per fer coses divertides junts, riure i relaxar­se. Jugar a jocs senzills, sense pantalles, els de sempre.

Dediqueu estonetes a no fer res, només estar estirats per qualsevol lloc de la casa.

Apagueu els mòbils o deixeu­los de costat; les estones per als nens són només per a ells.

Procureu que en el calendari familiar tots els membres tinguin prou temps d'inac­ tivitat per descansar.

Sabreu posar alguna idea en pràctica? Nosaltres hi estem posats!

I per últim i més important, sempre hem de tenir present que els nens són nens, no podem pretendre que es comportin com adults abans d'hora.

Vinyet Duran Ferrer

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 13

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

MANTECADOS Aquell home de la camisa blanca aixecava una tapadora que semblava una flamera molt grossa i boteruda posada de cap per avall. Per aixecar­la, l’agafava per una bola de metall que algú li ha­ via posat al capdamunt, com si volgués acabar amb una borla una gorra de llana. Llavors, co­ mençava la màgia.

Els petits més petits no podíem veure què hi havia a dins d’aquella capsa amb dues rodes que es parava sovint al final del Passeig de Boters. La nostra alçada només ens permetia mirar com aquell barret de metall s’aixecava de costat deixant un enorme forat negre als nostres ulls. L’ho­ me de la camisa blanca amb mànigues sempre arremangades el deixava obert només una estone­ ta, mentre furgava amb un estri que semblava una pala d’omplir amb sorra una galleda a la platja. Però aquesta era ben estranya. No estava feta per agafar munts de res, estava pensada per­ què es pogués clavar. De fet, era una doble pala perquè tenia dos costats grans i dos costats pe­ tits, formant gairebé una capsa tancada.

Aquell home que només devia tenir una camisa blanca i arremangada la posava dins d’aquell fo­ rat i, després d’uns moments, la tornava a treure. En un tres i no res et posava a la mà la cosa més bona que hagi menjat mai. Dues galetes quadrades que feia aparèixer d’algun lloc (de sota la màniga, no) servien per a tancar aquell bloc blanc groguenc que només podíem menjar quan arribava l’estiu. Era un mantecado. Suculent, dolç, saborós, seductor.

La llengua es passejava primer per les blanques vores exteriors i les anava soscavant. Després, ben llarga, arribava cap a l’interior, ràpida i àvida, perquè quan sortia de dins la seva caixa amb rodes, aquella meravella es començava a desfer. En el mateix moment en què t’arribava a les Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 14

DES DE VILADECAVALLS mans havies de dedicar­te en cos i ànima a l’àrdua feina de llepar aquell berenar opípar sense permetre que te’n caigués ni una gota al vestit. Ni a terra; malaguanyada seria.

Quan les galetes començaven a quedar massa estovades per aguantar aquella delícia, calia obrir una boca com un calaix i clavar­li una mossegada tancant els llavis al mateix temps per evitar qualsevol pèrdua d’aquell plaer infinit. Llavors, a llepar­se els dits i netejar­se les mans amb un mocador. Si hi havia sort, i passàvem per davant de la paradeta del senyor de la camisa sense mànegues, el diumenge següent potser podríem tornar a gaudir d’a­ quest deliciós entrepà. Potser.

El que feia més sublim encara aquest moment de delit era precisament la seva escassetat. Era una joia que només apareixia amb el bon temps, quan ja no calia jaqueta ni mitjons. Perquè per fer manteca­ dos, el senyor de la camisa blanca s’havia de pujar les mànigues molt amunt. A l’hivern, aquell pobre senyor s’hagués pelat de fred amb les mànegues arremangades i després, a l’estiu, no ha­ gués pogut voltar més amb lo seu carro màgic. Més valia així.

Amb el temps, els mantecados van canviar de nom i es van dir gelats. Clar, ja tenien més gel que mantega, que els devia haver donat el seu nom temps enrere. Amb el temps, els ge­ lats van tenir gustos variats i combinats. I amb el temps, els gelats van aparèixer en qualse­ vol moment de l’any, encara que fos ple hivern perquè, per preparar­ne un, ningú no s’havia d’arremangar la camisa.

El primer relat sobre el gelat ve des de fa més de tres mil anys enrere, i té el seu origen a l'Orient. Els xinesos acostumaven a preparar una pasta de llet d'arròs barre­ jada amb neu.

L'emperador Nero, prop de mil nou­cents anys enrere, manava als seus esclaus a les muntanyes per buscar neu, que era utilitzada per congelar la mel, la polpa de les fruites o els sucs.

Alexandre, el Gran (356­323 a.C.), és considerat com qui va introduir el gelat a Europa. Es creu que el líder va portar d'Orient barreges d'amanida de fruites amb mel, guardades en pots de fang. Aquets pots eren enterrats sota terra i es mantenien freds amb la neu de l'hivern.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT XLII Congrés Internacional de Pueri Cantors

El passat dijous, 12 de juliol, Vacarisses va viure un dia molt especial. Convidats pel Cor de Va­ carisses, van arribar al poble tres corals europees assistents al XLII Congrés Internacional de Pueri Cantors que enguany s’ha celebrat a Barcelona.

Els Cors: • Crescendo Chor der Chorschule Leichlingen, Alemanya • Manécanterie Saint Grégoire, França • Chór Dziewczęcy Gimnazjum Katedralnego, Polònia Van conèixer el poble a través de les nostres autoritats, Antoni Masana i Pere Casas i en acabar la visita ens van obsequiar amb un concert digne dels àngels a l’Església Parroquial de St. Pere.

Cada cor va fer la seva pròpia actuació i no sabríem dir quina va estar millor ja que les veus, l’entonació, el ritme, el repertori... va ser immillorable. L’apoteosi va arribar al final quan van cantar tots junts: 60 nens i nenes, tots a la una, van aconseguir un esclat de música que ens va transportar a les més altes esferes.

Crec que em faig ressò de tots els assistents si dic que vam poder gaudir d’un concert d’una qua­ litat extraordinària que servarem per sempre en els nostres cors.

En acabar, vam fer un sopar de germanor, obsequi del Cor de Vacarisses, on vam gaudir de la conversa i de les diferents menges.

Isabel, Cor de Vacarisses

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Crescendo Chor der Chorschule Leichlingen Alemanya

Manécanterie Saint Grégoire França

Chór Dziewczęcy Gimnazjum Katedralnego Polònia

El 28 de juny de 2018 es va presentar en els locals del Centre Ecursionista de Terrassa, el llibre "Libro de ci­ mas", del nostre col·laborador Albert Masó, amb l'ajuda del seu germà Albert.

Aquest llibre repassa la història més recent de les mun­ tanyes a partir de l’estudi dels seus vestigis i els seus lli­ bres de registre de cim. Al principi, aquells primers senyals del pas de l’home tenien forma de fites, símbols religiosos, construccions, objectes, banderes, targetes de visita, etc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

LA MUNTANYA DE MONTSERRAT I EL CINGLE DE VACARISSES ODA A VACARISSES Cada dia, a trenc d’albada, ­ la Muntanya gallardeja esclafint policromada ­ un esquitx d’immensitat.

Les esquerpes serralades ­ són com arpes que salmegen, són profetes que desgranen ­ oratjols d’eternitat.

No pas lluny es despertava ­ la Cinglera endormiscada: ha passat la nit sencera ­ rebolcant­se dintre el jaç, esperant a trenc d’albada ­ les clarors semidivines que gemades, falagueres ­ i ufanoses s’obren pas.

Montserrat i el nostre Cingle ­ un bon dia conversaven... mentre pobles i vilatges ­ endomassen els camins capbussant­se en la planura, ­ repenjant­se de puntetes per gaudir de la bellesa ­ dels dos cingles gegantins.

La muntanya afalagava el Cingle, dient­li: Amic Cingle, desvario, ­ com m’agrada contemplar­te... dia a dia matineges, ­ ets l’amic que es fa estimar: sempre gràcil et desvetlles, ­ ansieges i fretures pel veïnatge, les alzines, ­ per les feixes i el replà.

I el Cingle remugava: Jo voldria afalagar­te ­ amb tendreses i moixines, des de sempre senyoreges; ­ ets fantàstic, Montserrat!

Els merlets de la muntanya, ­ la boscúria falda immensa... la Morena de la Serra, ­ el veïnatge i l’amistat!

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Si de mica en mica em gasto, ­ fa tant de temps que el món és nostre­ i m’arronso cada vespre, ­ m’encongeixo... et veig tan alt! És la teva serralada ­ Sinaí de Catalunya ni la boira t’aplançona ­ ni t’ajup l’esquinç del mal.

Ets gronxada per la Pàtria, ­ mai no et fons ni t’esbocines; ets la pedra gegantina ­ del País l’etern Amén.

T’he guipat tantes vegades ­ estripant l’espessa boira fent petjades manyagoies ­ pels indrets del firmament.

Mentre l’eco repetia una i mil vegades: Quan l’Etern forjà la terra ­ esguardant amb la mirada la suprema fantasia ­ “MONTSERRAT i ELS SEUS TOPANTS,” a l’arcàngel Mestre d’obres ­ xiuxiueja a cau d’orella: “El bocí de cel que em queda ­ vull donar­lo als catalans!”

I girant­se s’adonava ­ que amb el temps “les vacarisses”, les pastores, els caldria ­ ajocar­se i fer repòs i amb els rocs de la muntanya ­ que sobraren del gran tràfec… amb el Vist i plau del Pare ­ JA TENIM EL CINGLE GROS! I el Cingle reblava el clau, dient: Les llambordes que ens coronen, ­ no s’esberlen i s’escolen. És la teva serralada ­ que no em deixa veure el fons...

Gronxolada per la pàtria ­ no et dobleguen les borrasques, sempre amunt les serralades ­ amb les crestes i els turons: és ben bé que et mors de ganes ­ de burxar la boira espessa fent carícies i moixaines ­ a la faç del firmament.

Tinc enveja, roca immensa, ­ baluard d’aquesta terra; el país quan s’agenolla ­ davant teu refà la ment.

Canta i plora, riu i prega ­ és la gent de Catalunya que es rebolca d’enyorança ­ abrandant rialla i crits i arrapant­se a la muntanya ­ enarbora les lloances emportant­se enyoradissa ­ recordances i neguits.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 19

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Des dels cimals de Sant Jeroni, una veu cridava fort: Les angoixes i penúries ­ del país, ens neguitegen...

No et queixessis, balç abrupte, ­ ets el meu preuat veí.

Si t’acostes amic Cingle, ­ veuràs races i cultures que voregen la Muntanya, ­ tot cercant l’alè diví.

La gentada que aquí puja ­ ha vingut de totes bandes reprimint les maltempsades ­ i arriscant el meu cimal, s’obra pas per les carenes ­ les obagues i dreceres gronxolant­se tremolosa ­ en la falda maternal.

Mentre el nostre Cingle xiscla emocionat: És la noble Catalunya! ­ Les pregàries d’una raça que s’esbrava suplicant­te ­ l’esperada llibertat.

Jo voldria bell cimbori ­ només fer les quatre passes que em separen per donar­te ­ l’encaixada d’amistat.

Com desitjo poder seure ­ com una au que es balanceja caldejant la falda immensa ­ del penyal més gegantí.

Un país colrat d’història ­ que gemega d’enyorança: Les dues cingleres, fent un duo repeteixen: Tots voldríem fer renéixer ­ el País que ens fa glatir!

Desvetllat a trenc d’albada, ­ exultant en ple migdia, fatigat a la vesprada, ­ tothom mira aquest indret: la morena de la serra ­ la mestressa catalana la més tendra de les mares ­ dels voltants de Natzaret.

Parla el Sinaí de Catalunya: I quin goig! Estem de festa ­ i és perquè una mà divina ens engalta generosa ­ un esquitx del seu esguard; devessall de mil centúries ­ suportem a les espatlles, els penyals que s’arrengleren, ­ mentre branden l’estendard.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 20

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT No es desgasten ni s’engrunen, ­ mai no es corquen ni es malmeten, com la fe del nostre poble ­ que camina a poc a poc. És el crit de Catalunya ­ que arrossega en les entranyes una grenya que s’abranda ­ un manyoc encès de foc.

Diu el Cingle: Són els segles que ens deixonden, ­ ens empaiten i ens empenyen!

Tinc enveja, roca immensa, ­ davant teu trobo caliu.

I l última paraula la té la muntanya de Montserrat, el Roc més gran del món: Catalunya a Déu salmeja ­ ran la timba on l’ocella, natzarena i catalana, ­ té la cel·la del seu niu!

I arran del Cingle Gros de Vacarisses ressona encara la veu del poble que va donar a Montserrat un dels primers monjos del Monestir, Dom Tatger, a les primeries de l’any 864

Cingle nostre, Cingle nostre, Tu ets el cim més estimat!

Tu coneixes l’abraçada que ens abranda l’amistat.

Tu ets el símbol, tu ets l’entranya, tu ets la força i el caliu dels que a frec de la muntanya hem bastit el nostre niu.

Rodejant el pla i la serra, senyoreges el país: de la nostra noble terra ets un tros de Paradís!

Sebastià Codina i Padrós Vacarisses, abril del 2018 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 21

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT En aquest número 600 del balcó de Montserrat us volem descobrir l’es­ pai de la Biblioteca El Castell de Vacarisses, la qual, com comentà­ vem en aquest mateix espai el mes de maig, va complir 10 anys de la seva inauguració.

Més enllà de fer un repàs d’aquests 10 anys, o de la història d’aquest Castell on se situa la biblioteca, fets que ja hem anat recordant a través de les nostres activitats aquest 2018, us volem oferir una aproximació al fons, als serveis que oferim, així com el nostre personal i els usuaris que ens visiten.

Actualment, la biblioteca està formada per dos tècnics auxiliars i un director bibliotecari: la Laura, el Joan i el Samuel. Si bé els podeu tro­ bar en diferents taulells segons el dia, cadascun està especialitzat en una àrea. Així, si teniu dubtes sobre les novetats o necessiteu alguna recomanació de literatura infantil o juvenil, senderisme o si necessiteu informació sobre les activitats que hem organitzat algun mes, us po­ deu dirigir a la Laura. En matèria d’audiovisuals, i dins d’aquests in­ cloem especialment els videojocs, una novetat del 2017 a la nostra biblioteca, o les darreres entrades de revistes, el nostre especialista és el Joan. Finalment, si els vostres interessos són les novel·les o necessi­ teu algun document sobre alguna matèria concreta o voleu fer algun suggeriment de compra, la vostra persona és el Samuel.

El 2017, la Biblioteca va rebre una mitjana de 110 visites diàries. Unes visites que no només ve­ nien a recollir o demanar algun llibre o pel·lícula en préstec. I és que mensualment, en col·labo­ ració amb l’Ajuntament, així com cercant la complicitat d’altres entitats, el nostre personal ofereix una programació d’activitats que buscar ser inclusiva per a tot tipus d’usuaris. És cert que una bona part del nostre públic són els infants, i a ells van dirigides les hores del conte (al­ gunes a l’aire lliure, a l’Era o al Parc de Can Serra), els tallers i manualitats que realitzem a Set­ mana Santa, estiu o Nadal, els nostres programes de foment a la lectura que anualment reformem i adaptem per millorar... però també tenim tot un ventall d’activitats per a la resta de públics: trobades de joves lectors, els nostres dos clubs de lectura, recitals de poesia amb tasts de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 22

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT productes locals, exposicions, presentacions de novetats literàries, xerrades i conferències, visi­ tes guiades històriques pel nostre equipament... i sens dubte estem oberts a tot allò que els nos­ tres usuaris ens vulguin proposar.

Hem esmentat les col·laboracions amb les dife­ rents entitats, i el cert és que moltes d’aquestes activitats que realitzem no serien possibles sen­ se la implicació del teixit que existeix al muni­ cipi de Vacarisses. Així, amb la complicitat d’Escoles, l’Institut, l’Escola de Música, el Ca­ sal d’Avis, el Punt de Vol, però també els co­ merços i bars i restaurants que, en algun moment o altre, ens han ofert la seva col·laboració i hem pogut realitzar aparadors culturals per Sant Jor­ di, descomptes o alguna tapa gratuïta algun mes amb cada ús del servei de préstec, els tasts de productes locals que han acompanyat algunes de les nostres activitats o fins i tot enguany, una gran celebració pel nostre desè aniversari amb coca i xocolatada.

Per acabar, i ara que ens coneixeu una mica mi­ llor, alguns reptes que encarem cap al futur. En primer lloc una millora de la cobertura wifi a l’e­ quipament que ja està en marxa i amb aquesta, un enriquiment de l’oferta d’activitats i serveis que incorporin les noves tecnologies i formació en aquestes. En aquest sentit, i gràcies a una subven­ ció que ha adjudicat la Diputació de Barcelona a l’Ajuntament de Vacarisses, hi ha projectada la creació d’una Aula Multimèdia durant l’any 2019 que sens dubte serà una oportunitat no només de millorar les activitats del present, sinó d’oferir un ventall molt més ampli en el futur.

Més enllà de les noves tecnologies, un dels grans i principals reptes de la Biblioteca és con­ vertir­se en un espai de trobada i cohesió de tot el municipi. Treballant any a any, mes a mes i dia a dia, però sobretot, escoltant les necessitats i propostes dels nostres usuaris i incorporant la seva visió en les nostres adquisicions i en la nostra programació, serem més a prop d’acon­ seguir­ho. Així, doncs, esperem la vostra visita i que ens seguiu ajudant a donar el millor ser­ vei possible al municipi.

Samuel López Director de la Biblioteca de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 23

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT El passat dia 9 de juliol, en una senci­ lla trobada, es va fer entrega a mossèn Sebastià Codina, Director i ànima de la nostra revista, un album amb el recull de les fotografies dels diferents actes que es van realitzar el dia 5 de maig, en motiu de la celebra­ ció dels 50 anys de la seva arribada com a rector de la Parròquia de Sant Pere de Vacarisses.

Les fotografies i la composició han estat obra del nostre veí, col·labora­ dor i expert fotògraf, en Josep Palou.

APLEC A SANT SALVADOR DE LES ESPASES

DISSABTE, 18 D'AGOST A LES 9 DEL MATÍ MISSA a la capella

Cants dels Goigs i esmorzar familiar a casa de l'ermità

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 24

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT XXVIII CONCENTRACIÓ DE MOTOS ANTIGUES DE VACARISSES

Com ja és costum de cada any, el passat dia 8 de juliol es va celebrar, amb una nom­ brosa participació, una nova edició de trobades de motos antigues i clàssiques. Tots els motoristes van poder gaudir d'un bon esmorzar, d'una bona ruta pels voltants del nostre municipi i acompanyats tota l'estona d'un sol i d'una calor força sufocant.

Fotos: Pere Casas i Jaume Pintó

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 25

DELS DIARIS

Cos d'exèrcit normand / El Nacional

Madrid, 10 d’agost de 1759. Carles de Borbó­Farnese, fill primogènit del segon matrimoni de Felip V (el primer Borbó hispànic) amb l’aristòcrata parmesana Isabel de Farnese, era proclamat rei d’Espanya. Carles de Borbó­Farnese, que regnaria com a Carles III, ja era rei de Nàpols i de Sicília des que el seu pare havia decidit convertir tots els tractats internacionals en paper higiè­ nic. Però les prematures i inesperades morts dels seus germanastres Lluís i Ferran, fills del pri­ mer matrimoni de Felip, el portarien al tron de Madrid. Abans de travessar la porta d’Alcalà, les potències europees l’obligarien a renunciar al tron napolità, però el seu regnat espanyol no pas­ saria desapercebut. “El mejor alcalde de Madrid”, com el van anomenar els seus coetanis, arri­ baria amb una motxilla plena de projectes il·lustrats i de mesures coercitives. Carles III faria bona la seva condició de fill de Felip V i imposaria el quart de volta, que volia ser definitiu, per liquidar la llengua i la cultura catalanes.

El primer Borbó i el “justo derecho de conquista” Quan Carles III va posar les natges al tron de Madrid, ja feia quaranta­quatre anys que el seu pa­ re havia culminat a sang i foc la conquesta militar de Catalunya (1714). Ho proclamaria ell ma­ teix, en la redacció dels Decrets de Nova Planta (1716­1717), que van liquidar el sistema polític i institucional del Principat: “Por justo derecho de conquista”. Aquest detall ni era un simple formalisme administratiu ni responia a l’eufòria desfermada per la victòria sobre el seu principal enemic. En realitat, anunciava que a Catalunya la nova llei borbònica s’aplicaria rigorosament manu militari. Durant cinc dècades (mig segle), el Principat estaria sotmès a una tributació de guerra que era la suma de la venjança i de la reparació de guerra borbòniques. Una política per­ versa que no va desaparèixer ni amb el Borbó (el primer) sota terra. El seu hereu Ferran VI, que va passar a la història per haver ordenat la captura, reclusió i genocidi del poble gitano, mantin­ dria la perversa relació entre el poder central i Catalunya que havia construït el seu pare.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 26

DELS DIARIS De Felip V a Carles III i tiro perquè em toca En canvi, Carles III va variar substancialment el criteri dels seus antecessors i, sota una capa de llustre de pretesa il·lustració, el va pervertir fins a extrems desconeguts. Així, Felip V, l’any 1715, dictava l’erradicació dels llibres de text catalans de les aules i ho justificava proclamant que “no se han de escoger medios débiles y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrando de la memoria de los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus abolidas constituciones, usos, fueros y costumbres”. Carles III, el fill avantatjat, l’any 1768 imposaria un quart de volta que anava un pas més enllà: promulgava una reial ordre que prohibia terminant­ ment l’ús del català en qualsevol àmbit acadèmic, fins i tot en les converses quotidianes, i, reve­ ladorament, manava “en todo el Reino se actúe y se enseñe en lengua castellana”. Una mesura que apuntava clarament les elits del país, en aquella època l’únic grup social que tenia accés a l’ensenyament i a la cultura.

Gravat de Barcelona (1720).

Obra de Joseph Friedrich Leopold / Viquipèdia

El fracàs borbònic El propòsit de Carles III era rescatar i completar l’obra del seu pare: castellanitzar les elits cata­ lanes. La qual cosa revela que, passat mig segle, l'objectiu inicial borbònic s’havia saldat amb un monumental fracàs. Mentre que durant el mateix període les oligarquies valenciana, basca, astu­ riana i gallega s’havien castellanitzat totalment (l’aragonesa ho havia fet dos segles abans), a Catalunya, malgrat la duríssima repressió de la postguerra, la pluja de plom borbònica no havia assolit el seu objectiu. Pierre Vilar, el gran historiador de la Catalunya del XVIII, explica que Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 27

DELS DIARIS aquelles elits catalanes, en part decebudes pel resultat de la guerra i en part marginades per la nova administració filipista, no passarien mai a gravitar en l’òrbita ideològica borbònica. José Cadalso, militar i auditor borbònic, els retrataria dient que “... sus genios son poco tratables, únicamente dedicados a su ganancia e interés, y así, los llaman los holandeses de España”.

Com era la Catalunya de Carles III? El país havia duplicat la població, cosa que en aquelles circumstàncies tenia molt mèrit, i ratlla­ va el milió d’habitants. Segons els viatgers de l’època, entusiastes aduladors del règim borbònic, era el territori més productiu dels dominis hispànics. L’esmentat Cadalso proclamava “si yo fue­ ra señor de toda España, haría a los catalanes mis mayordomos por un par de provincias seme­ jantes pudiera el rey trocar sus dos Américas”. O l’escriptor Francisco Mariano Nipho, que veia Catalunya com “una pequeña Inglaterra" i afegia: "Esto nadie lo duda, pero todos se niegan a su imitación”. O el també escriptor Antonio Ponz, que advertia que “es Barcelona la ciudad de España que mas desmiente las imputaciones de extranjeros empeñados en divulgar nuestra des­ dicha, abandono, pereza y falta de industria”. O l’intel·lectual i estadista Gaspar Melchor de Jo­ vellanos, que en la redacció de la seva llei agrària diria que calia seguir “el ejemplo de Cataluña, cuya agricultura e industria han ido siempre a más, mientras en Castilla siempre a menos”.

Mapa del regne d'Espanya. Taller cartogràfic Rottiers. París (1713) Biblioteca Nacional de França

La macabra ambició de Carles III Amb aquest paisatge —l’espanyol i el català— que dibuixaven els mateixos entusiastes del rè­ gim, s’entén que Carles III i la seva cancelleria fixessin la mirada en aquells estranys catalans que, després d’una dècada de guerra devastadora (1705­1714) i de mig segle llarg d’espoli econòmic (1714­1768), havien estat capaços de convertir el Principat en la “província” capda­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 28

DELS DIARIS vantera d’Espanya. I en aquest punt és on Carles III construeix l’imaginari d’una Catalunya ren­ dida i redimida, totalment espanyolitzada, que vol dir castellanitzada, convertida en la punta de llança d’una Espanya moderna, il·lustrada, pletòrica, absolutista i unitària, personificada en la seva despòtica figura. Calia espanyolitzar aquells “genios poco tratables”, aconseguir que abra­ cessin amb convenciment la nova ideologia borbònica i que posessin totes les seves capacitats al servei del projecte reial. I que, entusiastes convençuts del règim, projectessin la pluja de plom borbònica sobre les classes populars.

Gravat de Lleida (1783). Obra d'Antonio Palomino Institut d'Estudis Ilerdencs

L’error de Carles III, el segon fracàs borbònic Amb el que no comptava Carles III és que aquells “genios poco tratables” tenien memòria. Ja ho havia advertit José Rodrigo y Villalpando, fiscal del Consell de Castella, l’any 1716, quan en plena redacció de la Nova Planta havia proclamat “cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, al­ tivo y amante de las cosas de su país”. No era tant el record d’un passat de plenitud, no gaire llunyà en el temps, com el cop de porta que els havia etzibat només posar les natges al tron de Madrid. L’any 1760 s’havia permès despatxar els prohoms catalans que li havien presentat un memorial de greuges que, amb cautelosa i catalana prudència, reivindicava una tímida recupera­ ció del sistema foral. “Aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introdujeron todas las de Castilla, pero luego se conoció que son imponde­ rables los males que en su ejecución han padecido aquellos Reynos”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 29

LLENGUA CATALANA

Els pactes de la Transició a Catalunya van incloure, com a element central, l'escola en català.

Políticament, els catalans vam renunciar al pacte fiscal a canvi de tenir plenes competèn­ cies en cultura, llengua i ensenyament. Socialment vam convertir això en un gran con­ sens a favor de la immersió lingüística, concebuda com la via per evitar la segregació per idioma, i per garantir per tant la cohesió social i la igualtat doportunitats: tothom ha­ via de tenir la possibilitat de saber el català, la llengua més afeblida.

Però els suposats grans defensors del consens de la Transició ja no respecten ni això. Són ells qui s'han carregat el règim del 78.

Fa temps què busquen inocular a la societat catalana el virus de la guerra de llengües. Cs va néixer exactament per combatre la discriminació positiva del català i el PP ho porta a l'ADN i no vol que el partit de Rivera i Arrimadas li guanyi terreny en l'anticatalanisme.

Competeixen per fracturar aquesta societat amb el discurs identitari. Competeixen en ir­ responsabilitat política, com els pitjors populismes xenòfobs.

Ja ho havia ditmolt bé l'exconsellera d'Ensenyament Irene Rigau: ara volen equiparar im­ mersió lingüística amb independentisme. Igual com volen identificar independentisme amb violència o amb vulneració de l'estat de dret. Els qui vulneren els drets fonamentals i justifiquen la presó preventiva dels Jordis. l'Oriol i el Joaquim per les seves idees políti­ ques, els qui reprimeixen amb porres ciutadans que volen votar, acusen els altres de les seves debilitats democràtiques. Els qui voldrien espanyolitzar els nens ­us enrecordeu de Wert, oi?­, els qui entenen la llengua com una arma d'adoctrinament pensen que tothom pensa i actua com ells. Cree el ladrón que todos son de su condición.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 30

LLENGUA CATALANA Porten massa temps cultivant el ressentiment identitari i la por. Sembrant la divisió.

Tant que ja ni se n'adonen. S'han cregut les seves pròpies mentides. A força de repetir­ ho i exagerar­ho s'han cregut que el castellà està discriminat a Catalunya

Article extret del dossier: El català, llengua de tots. ARA.CAT

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 31

RACÓ DEL CONTE Conte medieval Temps era temps hi havia, en un poblet medieval, un baró de mala jeia, que a tothom volia mal.

Amb carrosses d´or i plata passejava tot superb pel seu terme que moria d´esquifit i famolenc.

Xics i grans mig morts de gana, li sortien al seu pas, demant­li amb ulls plorosos, que tingués d´ells pietat, però ell somreia i burleta els cridava en veu de tro: "A pencar, males abelles, necessito molt més or".

Un joglar passà pel poble, avançada la tardor, que amb senzilla veu cantava i així deia la cançó: "Ai del poble, ai de la vila, que te un lladre per senyor, si vol pau que sigui justa, l´haurà de guanyar amb suor".

Xics i grans, tots l´escoltaven, li donaven la raó, els naixía l´esperança, van anar a trobar el baró, però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro: "Us faré tallar una orella, si escolteu al trobador!"

Els diumenges a la tarda s´organitzava un gran joc: "Vilatans, vinga a la festa, a la festa de la mort!

Vull setze joves per banda amb espases i garrots a fer d´escacs a la plaça i que guanyin els més forts" Xics i grans, mig morts de pena li sortien al seu pas, demant­li amb ulls plorosos, que tingues d´ells pietat, però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro: "A jugar, batua l´olla, que a mi m´agrada aquest joc!"

Els vilatans es negaren a pagar més els tributs, a palau armats anaren i parlaren sense enbuts: "No et volem per baró nostre, no et volem,veste´n d´aquí, que si et quedes, ai de tu, a la forca has de morir".

Xics i grans, tots a la una, li cantaven la cançó: "Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor", però ell callava i de ràbia se li corsecava el cor, mentre el poble repetia la cançó del trobador: "Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor, si vol pau que sigui justa, l´haurà de pagar amb suor".

Extret de: https://www.kumbaworld.com

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 32

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitja­ na s. V ­ XV i més". Qualsevol rectifi­ cació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

El Mas Mimó Vell

El finir d'aquest mas és encara incert. Hi ha qui diu que es va produir en un temps, en el qual, el poble va ser més aviat una víctima, que no pas protagonista. Un poble combatent, que no dubta­ va en defensar la terra, però tampoc en tornar a l'arada durant les treves locals. Parlem de la guerra del francès i de veus que expliquen que aquest mas va ser saquejat i cremat, en càstic per donar suport al bàndol rebel.

Però, les recerques ceràmiques, trobades pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, amb da­ tació del segle XIX, fan trontollar aquesta línea d'investigació i la perfila, poder, com un possi­ 2 ble mite.

És doncs, que un segon mas Mimó, a l'altra banda de la riera de la Torra, va erigir de nou el pro­ tagonisme durant la primera meitat del s. XIX. El mas Mimó Vell va ser retrobat després de l'incendi forestal, de 1994, que assolí la zona. En aquest moment les ruïnes es va identificar com a tals.

"No són fàcils de localitzar i sort en vaig tenir que en Jaume Morera, cicerone perfecte, me les va mostrar". El mas Mimó. Les plantes i el paisatge vegetal 3d'Olesa de Montserrat. Àngel M. Hernández i Cardona.

3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 33

INDRETS DE VACARISSES Per recerques a la Diputació i actes notarials, els primers documents del mas amb aquest nom, són del 1597, quan Joan Mimó, un pagès de Vacarisses i el propietari en el moment, la ven el 15 de gener de 1598, a Antic Illa. Aquest la dóna en dot per la seva filla Joana Illa com a regal de noses amb Pau, l'1 de desembre de 1601, hereu del mas Torra (actual mas Torreblanca). Des d'aquest moment, la saga familiar dels Torra passa per aquest mas: Valentí Torra, Josep Torra (pare) i Josep Torra (fill). Els Torra van ser propietaris del mas Torra (on vivien), el mas Mimó Vell (portada per masovers) i el mas Arbós (deshabitada). És a finals del s. XVIII que els Torra emparenten amb els Ubach, que l'Arbós passa a ser propietat d'aquesta segona saga familiar.

Del Mas Mimó Vell es perd, en aquest moment, el llinatge i control d'aquestes famílies. Segurament és el motiu significatiu del seu abandona­ ment i deteriorament.

El mas Mimó "nou" que coneixem, i habilitat com a restaurant en l'actuali­ tat, data originàriament del segle XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, ca­ sat amb Antònia Safon Bardés.

En l'àmbit descriptiu, del mas Mimó Vell, se'n conserven les restes estructurals i parets, a dife­ rents nivells. El trobem ubicat sobre un pendent encarat cap a migdia, a la serra de Coll Cardús, entre el torrent de la Torre i el Torrent de Coll Cardús. Aquesta disposició fa pensar en les ca­ racterístiques dels assentaments íbers, com són casos propers. Situació enlairada, per prestigi, control i defensa, però també properes a les rutes comercials i a zones d'explotació econòmica, com seria el cas d'aquest emplaçament. No obstant això, són apunts personals.

Estructuralment, trobem una planta lineal i podem intuir les estances que es van anant edificant en diferents moments o necessitats. Així trobem l'estructura de la portalada que donava pas a l'espai comú o cuina, on encara hi ha les restes d'una possible sitja pel gra o cereals. Petits espais que devien fer els afers de rebost, on hi intuïm els perfils de l'enclavament de la porta que dona­ va tancament a aquesta estança.

Resseguint les restes de l'edificació, encara hi podem veure un cup amb la seva tina cilíndrica.

La boixa, de ben segur, està ensorrada totalment. Les estances que segueixen al cup, devien ser de construcció posterior. L'aparició dels materials ceràmics emprats són de diferent constitució que els trobats a les dependències comunes.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 34

INDRETS DE VACARISSES Per reforçar la linealitat en el temps d'aquest mas i el seu origen medieval, les troballes per part del grup del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa. Pels voltants de la casa es van descobrir res­ tes ceràmiques dels segles XIII o XIV. Això fa pensar que encara hi ha més "tresors" amagats, són les petites troballes ceràmiques que vam tenir oportunitat de veure el dia que hi vam anar.

Restes de pedra treballada corresponents a llindes i brancals

I amb aquest desenllaç... va concloure el capítol de la vida, que no pas la història d'aquest mas, i així doncs, me'l quedo mirant i em faig la següent reflexió: Aquest mas, ara en ruïnes, i amb pe­ tits vestigis sota les pedres del que va ser, pot simbolitzar, junt amb el seu mas veí, Mimó nou o mas Mimó germà, la gran transició a la nostra era: El pas de la societat de l'antic règim a una no­ va societat liberal, tot en aquest mateix enclavament.

Nota: Pocs metres més amunt d'aquest mas, hi ha les restes d'una altra construc­ ció que no he sabut identificar.

Sembla una edificació encar més antiga que el Vell mas Mimó. Encara hi intuïm els dintels de les portes i la base d'alguna de les llindes d'accés a les estances.

Text i fotos: Carol Páez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 35

INDRETS DE VACARISSES

Ressenya d'una sortida excursionista premeditada

Restes actuals de la masia de Lleonart

OBERT UN CAMÍ QUE DÓNA ACCÉS AL POU DELS HORTS DEL LLEONART (VACARISSES) Al Mapa planimètric de Vacarisses de 1920 i als Mapes del Cadastre parcel·lari de 1944 apareix indicat un pou al torrent que hi ha sota la masia del Lleonart, o sigui, el torrent del Lleonart. A la part baixa d'aquest torrent, fins no fa gaires anys, hi havia els horts d'aquesta casa de pagès.

Els últims propietaris d'aquesta casa (i els que recorda tothom al poble de Vacarisses) ha sigut la família Espuña. Si volem furgar documentalment en els orígens del vincle d'aquesta nissaga amb la casa de pagès, hem de recular en els temps fins al 1866, quan els Espuña es van establir al Lleonart com a masovers. Provenien d'una altra masoveria al poble veí de Rellinars, i allà havien nascut i pujat els seus set fills. El cap de família era l'Antoni Espuña Rovira (nascut a Ardèvol, un poble del municipi de Pinós al sud del Solsonès) i la seva dona era la Catalina Berenguer Oli­ vas (nadiua de Matamargó, un disseminat de masies del mateix municipi). L'hereu va ser el pri­ mogènit masculí, Josep Espuña Bererenguer, que es va casar amb Teresa Pla Camprubí l'any 1873. Van tenir tres fills: Maria, Mercè i Joan. Hi ha constància de què l'any 1883 el mas Lleo­ nart es trobava en venda. Va ser en aquest moment quan els parcers de les vinyes i el masover de l'heretat, van tenir l'oportunitat de fer­se pròpia la finca que menaven. Com a resultat d'aquesta parcel·lació i venda de l'extensa propietat del Lleonart, actualment podem veure als mapes del Cadastre com els boscos i cingleres dels torrents del Lleonart i de la Roquera estan conformats per petits propis ermats i abandonats.

Sembla que els Espuña van aprofitar la venda i van adquirir la masia on vivien i un extens tram del torrent on hi havia els horts, amb pous i basses incloses. Així, al padró general de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 36

INDRETS DE VACARISSES de 1910 el Josep Espuña ja apareix designat com a propietari, i a l'Amillarament de 1926 apareix com a propietari del Lleonard. Al Josep el va succeir el seu fill petit, que era l'únic mascle que va tenir: el Joan Espuña Pla, que es va casar l'any 1907 amb l'Antolina Masana Alter, de cal Quirol.

Mapa planimètric de 1920

Capficat amb aquest pou que apareixia en aquests antics mapes, vaig demanar­li al Cisco Badia de cal Simon (i cal Julito) per aquest element patrimonial que en aquell moment era inaccessible pel creixement de la malesa al torrent. Ell em va explicar que tenia records d'infantesa de quan els horts del Lleonart encara es treballaven, i també del pou. Tenia aquests records tan presents perquè la família del seu pare (cal Julito) tenia lligams amb els Espuña; una germana del Joan Espuña, la Mercè, era la seva avia paterna. Recordava que els néts del Joan Espuña, que eren de la seva ma­ teixa lleva, dinaven cada dia a casa seva després d'anar plegats a l'escola del castell de Vacarisses.

Cadastre parcel·lari de 1944 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 37

INDRETS DE VACARISSES Continuant amb la meva investigació del Lleonart i els seus estandants durant més d'un segle, vaig recordar que el Josep Gibert de cal Josepó (al cel sia) m'havia dit que una de les últimes persones vives que va viure al Lleonart tenia un bar al carrer Sant Antoni (cantonada Sant Cristòfor) de Terrassa. Un dia del mes de maig passat m'hi vaig acostar i vaig veure que, efecti­ vament, allà hi havia un bar que es deia El Petit Cafè. Hi vaig entrar i, amb molta pocavergonya, vaig preguntar a l'home que hi havia darrera la barra si l'amo d'aquell local havia viscut a la ma­ sia del Lleonart de Vacarisses. Aquell home, molt sorprès, em va dir que sí, que era ell mateix.

Li vaig preguntar si es cognominava Espuña, i també va respondre que sí. Es deia Joan Espuña.

Després de les presentacions atropellades, vàrem començar a parlar de com estava la masia actualment i de com havia sigut en un passat no gaire llunyà. Em va explicar que ell i la seva família van viure al Lleonard fins que, l'any 1973, una torrentada es va endur les feixes on es trobaven els horts. En aquell moment van haver de decidir entre tornar a començar refent els marges malmesos per l'aiguat, o abandonar la casa i anar­se'n a viure al poble. I van optar per la segona opció. Així va començar el procés de ruïna del Lleonart que l'ha deixat en l'actual estat. El Joan també em va dir que fins l'últim any van fer vi als dos cups que encara es con­ serven darrere la casa. Em va explicar que recordava que als horts del torrent hi havia dos pous i dues basses. Finalment, amb enyorança, em va dir que feia uns 30 anys que no visitava la casa on va viure part de la seva infantesa.

El bosc s'està cruspint tots els vestigis

Amb totes aquestes premisses, la incursió dins del què anteriorment havien sigut els horts del Lleonart només era qüestió de temps i oportunitat. I finalment vaig concertar una sortida excur­ sionista amb l'Armengol Gelabert i el Cisco Badia pel matí del dissabte 2 de juny. En arribar a la zona 0, primer vam fer la visita de rigor a les ruïnes del Lleonart, i després vam baixar al torrent pel camí de les Vendranes i vam començar a obrir­nos pas entre la malesa. Sabíem, gràcies al precís Mapa del Cadastre parcel·lari de 1944, que el pou no podia ser a més de 30 metres del camí. I així va ser; en menys de 15 minuts de feina d'estassada (feta majorment per l'Armengol) ens vam topar amb el vell pou que estava completament cobert per una gran heura ja seca i mor­ ta. Vàrem netejar i endreçar visualment l'exterior del pou, i el resultat va ser aquest.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 38

INDRETS DE VACARISSES Actualment el pou es troba just a la llera del torrent, o sigui, per on corre l'aigua quan plou; però antigament, quan els horts es treballaven, era enmig de la feixa de conreu, perquè els curs d'aigua estava canalitzat i desplaçat artificialment uns metres cap al vessant esquerre mitjançant una rasa de pedra seca que recorria tota el llargària dels horts.

El pou al descobert (ETRS89 1.919950 41.617250)

La cúpula del pou està bastida amb pedres irregulars lligades amb morter de calç, i la part supe­ rior té una mica d'obra (pitxolins lligats amb morter) que serveix per ajustar el llistó que aguanta el ganxo de la corriola. Al costat esquerre de la finestra d'accés a l'interior (que està orientada al nord­oest) hi ha un xupet que servia per recollir l'aigua que es pouava amb galle­ des; i que era l'inici d'un rec (petita sèquia) avui desaparegut que regava els bancals sota el pou. El dia de la sortida el pou era ple d'aigua, al mateix nivell que el bassal que hi ha just da­ vant de la seva finestra.

Tota aquesta descripció de la situació i les funcionalitats del pou ha sigut feta gràcies a les apor­ tacions del Cisco Badia, que ens va acompanyar en el moment de la redescoberta; ja que ell en la seva infantesa i joventut va veure l'hort treballat i el pou en funcionament.

David Hernàndez https://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Vells records amb motiu del número 600 de la vostra revista Pregat pel bon i vell amic Sebastià Codina, el que tants anys ha cuidat de la vostra parròquia, he decidit col·laborar en el número 600 del vostre butlletí o revista Vacarisses, balcó del Montser­ rat. No m’hi he pogut negar ni excusar­me, tot i trobar­me personalment en una temporada de la meva vida amb problemes de vista i un xic en la motricitat.

El tema d’aquesta meva petita col.laboració, sense voler me l’ha suggerit una vella facècia que va passar­nos a uns amics del Seminari amb el Sebastià, per a nosaltres en Tià, que fou quan ell va idear una petita publicació “clandestina” que ja pronosticava l’aparició d’altres publicacions, poesies, treballs artístics i coses singulars, com la seva profitosa obra sobre els sermons domini­ cals o recull i petites explicacions sobre dites populars molt escaients i llegides del Full Domini­ cal del bisbat de Vic. El Seminari de Vic era aleshores un recer o col·legi de molta gent d’arreu dels bisbat, entre els que sovint s’hi creaven amistats particulars entre nois dels pobles veïns o d’aficions comuns. En el nostre cas, un d’aquests grupets d’amics fou el que formà l’amic Tià amb en Jaume Buixó, de Seva, del seu curs, i amb mi, Antoni Pladevall de Taradell, aficionat ja de petit a la història i co­ neixença del país.

En resum, un tercet de Balenyà, Seva i Taradell, tres pobles que geogràficament es tocaven i es trobaven emparats pel Montseny i la Creu de Matagalls, cosa que va fer que la petita publicació l’anomenéssim La Veu del Montseny.

Com que la idea havia sortit d’en Tià i era el que tenia millor lletra i sabia dibuixar, en fou no­ menat director i era l’encarregat de la seva composició; tot fet a mà sense cap aparell ni màqui­ na d’escriure i els col·laboradors normals érem en Buixò i jo i esporàdicament també hi col·laborà algun altre amic. La nova “publicació” va fer uns pocs números sense cap dificultat, bé que no massa ben vista per algun dels nostres professors.

La revista va tenir un final. El drama va tenir lloc en el número del dia de Sant Jordi, tot ell d’encesa catalanitat i amb alguna dura referència als que consideràvem els nostres enemics, Cas­ tella i el govern d’Espanya. Aquest número fou confiscat per la censura d’algun professor i la nostra revisteta i totes les anteriors que varen poder recollir anaren a parar al despatx del director del Seminari, que va cridar al director de la revista i als seus redactors, va fer­nos una filípica molt dura, tot i alguna petita lloança pel treball ben fet. I, com és lògic, una forta reprimenda i algun petit càstig que vàrem suportar estoicament.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS Això va estrènyer la nostra amistat, que acabada la carrera, tot i anar cada un per camins sovint ben dispersos, no va desaparèixer sinó que es va mantenir sempre ferma.

Després d’uns anys de vicari, en Sebastià fou destinat al vostre poble, el més acostat al Montser­ rat de la nostra diòcesi, on ha continuat fent el seu apostolat, mentre li ha permès l’edat, i ha po­ gut continuar exercint les seves dots d’escriptor, poeta i artista. Quina sort pels de Vacarisses!!

Mossèn Jaume Buixó acabà essent rector de Castellcir, al Moianès, on pogué traslladar la seu de la seva parròquia del fons de la vall de l’incipient Tenes a la planura moianesa o s’hi ha creat un modern i vital poble, del que sols en gaudí en part perquè fa una dotzena d’anys que morí.

Jo vaig seguir un camí diferent del dels bons amics. Sense deixar d’ésser capellà de parròquia, primerament ajudant a parròquies més grans com Tona i Centelles, tot això combinat amb clas­ ses al Seminari i a altres indrets, junt amb estudis d’història, sobretot de monuments romànics i, en particular, de pergamins de masies, on la història es feia més viva. He acabat, però, rector de Sant Quirze Safaja, un bonic poblet del Moianès.

Una de les meves dèries ha estat sempre la de buscar els orígens o la història de les parròquies on he exercit de capellà i també, per culpa d’en Tià, de la vostra parròquia de Vacarisses. Aques­ tes notícies les publicava sovint en revistes locals o programes de Festa Major que més tard, en molts casos, s’han convertit en autèntiques monografies locals.

De Vacarisses no fou necessari perquè després de publicar­les a la vostra revista a partir del 1970, pocs anys després, el 1979, el bon amic Antoni Flotats i Llagostera, ampliant­les i fent no­ va recerca, les va integrar al llibre Vacarisses, assaig d’història d’un poble, del que em va dema­ nar que li fes el pròleg o introducció.

Des d'aleshores, la vostra revista Vacarisses, balcó del Montserrat ha anat creixent i millorant i en ella s’hi ha publicat molts treballs i estudis sobre la població i el seu entorn, que cal esperar que alguna hora o altra hi haurà un bon historiador que les aplegarà en un llibre més ampli i po­ sarà al dia la creixença i actualitat de la vostra simpàtica població.

Deixem­nos de parlar de històries i anem al gra. Aquestes poques ratlles que he fet, a petició de mossèn Sebastià, han estat per complaure al bon amic i també per deixar constància de la gran sort que heu tingut els vacarisencs de tenir un rector tant destacat que ha enaltit sempre el vostre poble i l’ha fet conèixer en fora de les seves fronteres.

Per això, tots els del poble mereixeu una cordial felicitació per haver estat sempre al seu costat i haver­lo ajudat en totes les seves iniciatives tant d’ordre cultural com especialment pastorals i de Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS cura de la parròquia. Aquesta estimació ha estat compartida i agraïda per ell, que acabada la seva missió oficial com a rector de la parròquia, ha volgut continuar residint entre vosaltres i col·la­ borar en tot el que pugui per ser útil a totes les necessitats espirituals i materials de les que ell pugui ajudar i contribuir.

A mi només em resta agrair­li l’amistat i coratge que sovint m’ha donat per complir la meva missió, encara que aquesta m’hagi privat sovint de participar a les festes i esdeveniments vostres als que sempre m’ha convidat.

Gràcies a ell, he conegut bé Vacarisses i he estimat el vostre poble i el seu passat.

Antoni Pladevall i Font Capellà i historiador

Cap allà els anys seixanta del segle passat, es va fer famosa la frase “Ja tenim 600”, referint­se al popular model d’aquell moment, el 600 de la Seat, que era tot un símbol de la millora econòmica d’algunes famílies.

Avui podem dir amb joia i satisfacció que ja tenim el número 600 de la nostra esti­ mada revista de Vacarisses. I aquí hi recordem l’esforç, la tenacitat i la traça de tants i tants col·laboradors, que l’han anat mimant des del seu començament.

Una felicitació ben efusiva, el meu modest encoratjament i la gratitud a tots els qui l’han fet possible.

I que no defalleixin!

Antoni Baltà, escolapi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS

Vacarisses, balcó de Montserrat... I en van sis­cents!

Arribar al nombre sis­cents de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, no és qualsevol cosa. Començar una revista té mèrit; però encara més arribar a sis­cents números i mantenir la il·lusió i les ganes de lluitar i treballar per tirar endavant.

Per això el que em pertoca és felicitar a tots els qui feu possible que aquesta revis­ ta surti cada mes; i, a més, recordar amb agraïment els qui la iniciaren i els que l’­ han mantingut viva al llarg del temps.

Aquesta revista, que arriba a sis­cents números, ara, en la seva edició digital, manté, de part dels qui la fan possible, no solament la il·lusió i el treball, sinó també la capacitat d’interessar els qui són els seus lectors. L’actualitat, la història, els indrets, els costums, la poesia, la reflexió...; tots aquests elements la fan espe­ rar amb deler per als amants de Vacarisses i del seu entorn. I això també té molt de mèrit. I us hem de felicitar.

Com a bisbe em pertoca en aquest moment recordar les arrels parroquials, i per tant, eclesials i cristianes d’aquesta revista. No tingueu por de fer present el fet cristià i la reflexió cristiana i eclesial. La fe cristiana ha afaiçonat aquesta terra i li ha donat una fesomia pròpia – que és la nostra!–. La fe cristina que és en l’ar­ rel del nostre poble té, en aquests moments, moltes dificultats perquè la saba ar­ ribi al cor de les persones. Els qui som creients i estimem la nostra cultura no hem de tenir cap recança a fi que, per aquest mitjà, que és aquesta revista, arribi la proposta de la fe cristiana amb senzillesa i profunditat, amb respecte, però també amb valentia.

Felicitats a tots els qui feu possible aquesta revista i a tots els qui li doneu suport!

† Romà, bisbe de Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

“Des del mirador de Vacarisses que és Montserrat, una salutació a tots els lectors i els qui fan la revista “Vacarisses – Balcó de Montserrat” en el seu número 600. Que la Mare de Déu de Montserrat vetlli per Vacarisses i els beneeixi”

Josep M. Soler i Canals Abat de Montserrat

A partir del segle XV, els gravats ja reprodueixen amb més o menys fidelitat, detalls de la muntanya. Es representen els camins, els edificis del monestir són més visibles, les ermi­ tes estan situades en el seu lloc, tot i que la muntanya es representa de forma simbòlica, ja que no poden diferenciar­se les seves agulles més destacades. Els gravats són interes­ sants per estudiar l'evolució del santuari, les ermites i alguns detalls dels camins dels ro­ meus. Alguns gravats arriben a reproduir alguns detalls especialment significatius.

Aquest és el cas del gravat del segle XVI d’Anton Van den Wyngaerde que en el seu di­ buix arriba a destacar l'escala dreta que dóna accés a l'ermita de Sant Dimes. Aquest di­ buixant paisatgístic flamenc recorregué la península ibèrica a partir de 1561 i dibuixà una col·lecció de seixanta­dues vistes, molt detallades i precises. totmontserrat.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS AMOR PER DAMUNT DE TOT Fa uns anys, vaig llegir aquest conte que us lliuro avui. M'agrada de retornar­hi una i altra vega­ da, sobretot després d'haver fet figa a l'hora d'ajudar alguna persona que em cercava. És un bon instrument per a fer allò tan oblidat de l'examen de consciència.

Hi havia un ermità tingut com un sant per tothom. Un dia va sentir una veu, com un imperatiu interior, que li deia: "Abans no es pongui el sol has de ser al cim de la muntanya que tens enfront teu: Déu vindrà a trobar­te".

L'ermità es posà en camí. Al peu de la muntanya es va trobar amb un home ferit.

El va saludar tot a corre­cuita, i... "Mira, t'ajudaré en tornant, ja que ara tinc una cita amb Déu molt important, a la qual no puc faltar­hi".

Finalment arribà al cim. El sol encara lluïa, just abans del seu ponent. L'ermità, el nostre amic, va respirar profundament satisfet Al cap d'una estoneta es va començar a neguitejar. Com és que Déu arribi tard?

Fins i tot li va pujar la mosca al nas. "Osples, després de tants esforços a veure si ara no vindrà!"

Aleshores es va sentir la veu de Déu: "Sóc a socórrer un ferit que hi ha al peu de la muntanya" Amigues i amics, siguem conseqüents, no us sembla? Les ratlles que segueixen són una miqueta exagerades però...

Déu ens espera en el proïsme. L'altre –molt sovint– és el lloc de la nostra cita amb Déu. A vega­ des ens preguntem on és Déu? i no veiem que és al costat nostre, en aquest malalt del costat de casa, en aquesta persona que està sola al pis de dalt.

Hi ha molta ­i molt bona­ literatura sobre l'experiència mística de Déu, però, de fet, estimar no és qüestió de paraules. També s'estima amb les mans. Allò de Sant Agustí de: “Estima i fes el que vulguis”, s'ha de traduir així: “Estima i digues­ho amb la teva vida” Es pot abandonar el proïsme per Déu? Espera't que he d'anar a resar. És amor, això? No espereu pas que us doni fórmules exactes, infal·libles. L'amor no és càlcul. En el fons del cor sabem quan estimem i quan no. Déu no em demanarà mai que deixi el meu germà per servir­lo a Ell. No em demanarà mai que pugi al Calvari, sinó que pugi al pis de dalt a trobar aquell malalt.

S'estima amb les mans, s'estima Déu amb la vida.

MOLTES FELICITATS VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT! Josep Morros i Castelltort Rector de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS

De 100 en 100: El Balcó de Montserrat Vaig conèixer el butlletí quan estava a punt d’arribar als 500 números. En aquell mo­ ment, i només de fullejar­lo, ja em va semblar que estava davant d’una revista parro­ quial extraordinària.

Em van facilitar alguns números endarrerits i, després de llegir­los més a fons, la meva diagnosi era certa: estava davant la millor revista parroquial de les diòcesis ca­ talanes (mentre no se’m demostri el contrari).

Mn. Sebastià, per a aquell número 500 em va demanar un article. Jo n’hi vaig fer un, de llarguíssim (no pensava que me’l publicarien) dient que, com a revista parroquial havia de tenir el seu comentari evangèlic, la relació dels actes litúrgics i d’altres de la parròquia, altres activitats parroquials o de l’arxiprestat i la diòcesi; però també articles sobre el poble, sobre l’entorn, sobre la comarca, el país; i temes culturals, socials i, per suposat, polítics (especialment durant aquest últim any).

La fe té a veure no només amb una part íntima de la nostra vida, sinó amb la totalitat de la nostra vida. I les receptes culinàries, les poesies, els refranys..., tot alimenta la nostra vida personal, familiar, social i de fe. No hi ha separacions entre tantes vides: n’és una, de sola.

I ara anem ja cap al 600. La dinàmica d’aquests últims 100 últims números ha conti­ nuat tenint un bon nivell. Augurem que durant els propers 100 números la revista continuï mantenint aquesta dinàmica de servei a la parròquia, al poble, a l’arxipres­ tat, a la diòcesi i al país.

Cap als 700!

Felicitats!

Josep M. Alentà

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Tots podem ser sants La santedat és un do gratuït, una gràcia que Déu ens dóna. Tots hem de ten­ dir a viure una vida humana i cristiana en plenitud. El sant ha descobert que no hi ha res més important en la vida que Déu, i intenta seguir el camí mar­ cat. I com es fa això? Amb el cor obert i confiat fent pregària sincera, i amb un compromís per seguir Jesús i donar­lo a conèixer. Els grans sants van ser persones de gran iniciativa i activitat, però que comptaven en tot moment amb la Providència de Déu.

En la nostra societat, pensem que només existeix tot allò que es coneix. No és així. Moltes realitats admirables es desenvolupen amb la màxima discre­ ció. Els sants sempre intercedeixen per nosaltres, prop de Déu, perquè Déu no ens abandona mai. Ell és el nostre millor Amic. És evident que la sereni­ tat i la pau interior que ens proporciona l’atenció a la vida espiritual ens aju­ da a viure millor.

La fe en Crist és el do més gran que una persona pot rebre. No podem tancar el cor a ningú. Els cristians sabem que la força ens ve de Déu, en els sagra­ ments i, principalment en l’Eucaristia que és on rebem la força de l’Amor.

Déu envia el seu Esperit als nostres cors per fer­nos fills seus, per transfor­ mar­nos i per fer­nos capaços de respondre amb la nostra vida a aquest amor, ens diu el Papa Francesc.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Ermita de Sant Jaume de Castelló (Olesa de Montserrat)

Ens havien parlat d’una ermita en estat ruïnós, en els límits del Vallés occidental i el Baix Llo­ bregat, prop d’una urbanització anomenada Ribes Blaves. Amb aquesta minsa informació, el Tomás Irigaray i Lopez, va localitzar un plànol en el que prop del Mas de Sant Jaume, en el ter­ me municipal d’Olesa i a la dreta del torrent d’aquest nom que neix al cingle del Moliner, prop de Vacarisses, apareix el símbol que correspon a una església, ermita i/o capella.

Ribes Blaves ocupa un espai immens, és un dels tants projectes d’urbanització, que s’han quedat a mig fer, i constitueixen avui una rèmora quasi insuperable per a les economies dels municipis que van aprovar aquests projectes de planejament urbanitistic. Vàrem tenir ocasió de comprovar­ ho mentre cercaven inútilment l’accés al mas de Sant Jaume.

Refeiem de nou el trajecte fins a superar la cruïlla de les carreteres d’Olesa a Vacarisses i Vila­ decavalls, i passat el torrent de Sant Jaume, ens aturàvem en un camí sense cap indicació, barrat per una cadena; amb els binocles es podia observar un edifici de grans proporcions, pintat com­ pletament de blanc, on no era perceptible cap senyal d’ermita i/o capella. Ens deixavem portar per la nostra intuïció i tornava novament cap a Ribes Blaves.

Deixàvem el carrer d’accés a la urbanització abans d’arribar a les primeres cases, per agafar una pista forestal que sense cap indicació trobàvem a l’esquerra; el camí en suau descens discorre en no més d’un parells de quilometres, entre boscos de pins fins quasi al llit de la riera. Ens trobà­ vem desprès del darrer revolt davant la casa pintada de blanc; la pregunta obligada a la primera persona que veiem era: Hi ha alguna ermita i/o capella a la finca?. Ens responia afirmativament i ens indicava un corriol que, a l’esquerra de la casa i des de la porta principal, condueix fins a la part posterior, on entre pins i en un estat d’absoluta ruïna, veiem la fàbrica encara avui impressio­ nant de les restes de l'ermita de Sant Jaume.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS L’ermita sense sostre, con­ servant únicament les restes d’una arcada, amb un esvo­ ranc terrible a la façana que ens fa pensar en un esllavis­ sament de terres; o potser en un terratrèmol?. Possible­ ment, fins a la seva destruc­ ció total, atenia les necessitats espirituals dels habitants de les masies que conreaven la terra fèrtil que regaven les aigües de la riera de Sant Jau­ me, avui eixuta.

Tenim ocasió d’accedir a la finca on observem que la restauració sobretot de les cobertes, n’ha permès la conservació, l’gnòmon damunt d’un pany de paret cobert amb una ma de ciment, ens explica que la casa tenia un rellotge de sol, que sembla va reeixir fins fa no més d’uns quinze anys, en que un paleta, diria jo per aquesta acció “un mal paleta“, el va tapar. Les pollegueres darrera la porta principal i les obertures de les espitlleres ens indiquen que la casa en alguna oca­ sió en el passat va haver de defensar­se d’alguna agressió.

Ens explica el masover que contra les actuals agressions; bàsicament motos i quads conduïdes per persones incíviques, no tenen cap element de defensa eficaç. Potser alguna de les moltes Au­ toritats que ”patim” en tenir coneixement d’aquests fets hi posarà remei.

Amb aquesta espe­ rança ens acomiadem de l’amable masover.

Antoni Mora Vergés

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 49

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial.

Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha consi­ derat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha pro­ porcionat per quedar atret pel seu misteri.

Santuari de la Mare de Déu del Far

Sortint de Vic per la carretera que mena fins a Olot, poc abans del Coll de Cendreu, en un trencall a mà dreta, ens deixarà a la pista que en uns 5 km ens permet accedir al Santuari de la Mare de Déu del Far. El topònim en aquest cas concret no ofereix cap mena de dub­ te, far com, talaia, mirador... i, també en aquest cas, sinònim de l'activitat mitjancera de Maria pel que fa a la salvació de les ànimes.

El Santuari de la Mare de Déu del Far del segle XI, està situat a 1.112 m d’altura, amb unes magnífiques vistes sobre el pantà de Susqueda, els cingles de Tavertet, Les Guilleries i El Montseny, quedant el poble de Sant Martí Sacalm als seus peus. El santuari compta amb hostatgeria, restaurant i zona de pícnic.

Situat a la punta d’una gran cinglera, amb vistes àmplies vers totes les direccions, d’on li prové sens dubte el nom, el santuari del Far és un dels llocs de més gran visibilitat del país. Ara com abans o més encara des de la moderna restauració, el santuari a la Mare de Déu del Far, és el lloc més visitat i conegut de tot el terme. Les notícies més antigues del Far arrenquen de l’any 1256 i consta ja com a lloc de gran devoció el 1332. Presideix la seva església, tota ella de pedra i volta de canó, refeta després dels terratrèmols del segle XV, una devota imatge gòtica d’alabastre, restaurada i de nou policromada el 1922. Està considerada com una de les imatges més notables del gòtic tardà a Catalunya. L’església forma un conjunt amb un gran edifici o hostatgeria, antiga casa dels ermitans, reconstruï­ da en bona part entre el 1599 i el 1648.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 50

COL·LABORACIONS Des del 1375 consta que s’havia fundat una confraria de devots que, al segle XVII, tenia més d’un miler de confrares i la visitaven en processó set parròquies, quatre de la diòcesi de Girona i tres de la de Vic.

Vista aèria

Prop d'aquest Santuari hi ha una “encantada” en forma de roca que dóna a l'indret escar­ pat tota la força esotèrica que s'extreu de la llegenda: Hi havia una vegada un matrimoni de conveniència format per un home molt vell i una jove que vivien en un mas empobrit. Un dia ell, que estava cec i ja no podia treballar, es va assabentar que la muller l'enganyava amb el masover i li va demanar a ella que l'empenyés cingle avall.Al moment de fer­ho, l'home es va ajupir i va ser ella la que es va estimbar, quedant el seu cos petrificat. La llegenda no explica pas que se'n va fer de l'home, cec i sol dalt del cingle... ni del masover.

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com i de laselvaturisme.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 51

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (XIII)

Escut del Bisbe Pere Magarola Fontanet

Bisbe Pere Magarola Fontanet Va néixer a Barcelona a mitjans d'octubre de 1571. Era fill de l'apotecari Antoni Magarola i d'Isabel Fontanet. Aquesta és la seva partida de baptisme: "Vui que comptam a XVII de octubre de lany MDLXXI fonch batejat Pere Miguel Luc fill de mº Antoni Maguerola apotequari y de Ysabel muller sua. Foren padrins mº Pere Casador y padryna Francisca [...]". Nota marginal: e a "Magarola". Nota afegida al final: "Lo any 1624 P Mag Bisbe de Elna y Diputat de Chathelu­ nya" (Arxiu Parroquial dels Sants Just i Pastor, llibre de baptismes 2, pàgina 214).

Primerament va ser rector de la Roca del Vallès i prest del mones­ tir de Santa Maria de Vilabertran, a l'Alt Empordà. Després fou ca­ nonge i vicari general de la diò­ cesi de Barcelona i prior de l'església col·legiata de Santa An­ na. Des del 1623 al 1626 fou bis­ be d’Elna. El 22 de juliol de 1623 fou designat president de la Gene­ ralitat de Catalunya per al trienni de 1623­1626. Nomenat el desem­ bre de 1626 bisbe de Vic, prengué possessió el 28 de juny i entrà so­

A l'església dels Sants Just i Pastor va ser batejat Pere Magarola.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 52

COL·LABORACIONS lemnement a la ciutat l’11 de juliol de 1627. Cal destacar durant el seu mandat la convocatòria de dos sínodes, els anys 1627 i 1630. L’any 1634 fou designat bisbe de Lleida, ciutat en la qual entrà amb solemnitat el 12 de juny i on va morir pocs mesos després, concretament el 20 de desembre. Vers l'any 1616 va escriure Epitome de la imatge de la Verge Maria de la Victoria del lloch de Tuyr i Miragles de la benaventurada concepcio de la Verge Maria, obres que van que­ dar inèdites o que estan desaparegudes.

Ruïnes de la col·legiata de Santa Anna, en un quadre del segle XIX del pintor Ramon Martí.

La visita pastoral del 21 de febrer de 1627 (ABEV 1216, fol. 135v­136r; ABEV 1217, fol. 108r), aquí considerada, no la va fer el bisbe Magarola, el qual encara no havia pres possessió del seu càrrec, sinó Joan Barrera, doctor en teologia, canonge i ardiaca de la catedral de Vic, encarregat de la diòcesi en aquell moment. Aquesta és la transcripció de l'acta de la dita visita pastoral: ae

tus

s

"Vacarisses. Visitatio Eccl S Petri et Felicis de Vacarisses. Cuius rector est R D. Josephus te Aÿats qui fuit praesens dictae visitationî. Die vigesima prima mensis februarii, anno p dictus d. s s s m off continuando suâ generali visitationi visitauit Ecclesiam praedicta et pº visitauit S Corpus Chrî lo qual troba dins una custodia de plata grâ ab las formes necessarias be ÿ decentmêt. Item m visita lo sacrari del S Sagrament ÿ troba aquell be ÿ decentment hornat. Item visita las fonts ts baptismals ÿ vassos dels S olis ÿ troba tot be ÿ decentment. Item visita lo fossar ÿ troba aquell ab la clausura necessaria. Item visita los tres llibres ÿ troba aquells ben continuats. Item visita a lo altar maÿor ÿ demes altars de dita Igl ÿ troba tot bo y decentment. Item visita la sagristia ÿ a robas de aquella ÿ la troba ben plagadas. Item visita las parets ÿ paviment de la Igl ÿ troba tot be y decentment.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 53

COL·LABORACIONS Provisions. Pº provehi ÿ mana als jurats ÿ obres de dita parochia que dins quinze dies fassan scavar lo tou esta en lo portal del fossar ÿ recor­ rer las taulades ÿ adobar la volta a del campanar de la Igl sots pena de co sinquanta sous ÿ en subsidi de ex .

Item provehi ÿ mana als matexos ju­ rats ÿ obres que dins vuit dies fassan adobar lo panÿ del armari stant los ts vassos dels S olis sots pena de deu sous. Item provehi ÿ mana que desta hora en havant ningu puga dementre Acta de la visita pastoral de l'any 1627 que la missa matinal se dira possar­ co se de squena al altar maÿor sots pena de deu lliures ÿ en subsidi de ex . Item provehi ÿ mana a que tots los administradors de qualsevol administracio de dita Igl que dins tres setmanes donen r compte de tot davant del S rector ÿ jurats de dita parochia sots pena de sinquanta sous".

(Continuarà) Àngel Manuel Hernández Cardona

Després de Vic, Pere Magarola va ser bisbe de Lleida.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 54

COL·LABORACIONS

L'àngel de les coses que no seran No tenia rostre. Sols uns ulls profunds i llunyans, de mirada trista, i unes ales immenses on agomboiava tots els éssers que no seran. Allà s’aplegaven totes les coses i totes les accions que no tindran història, que no hauran nascut ni s’asseuran en la taula del temps i de l’espai, grises i tènues. Però l’àngel les recollia i les estimava.

– Oh, no heu pensat en tantes coses que haurien pogut existir i no existeixen ni existiran mai. Quantes mirades que no s’han donat, quantes besades que no s’han fet, quantes abraçades sense néixer, infinites llavors que han mort a la terra, cançons i tasques, homes i astres que no han nascut o que ni tan sols no han estat concebuts. Es una immensa munió de criatures que no seran. Unes per atzar, altres perquè no ho haurem volgut, excloses o perquè n’haurem escollit d’altres.

– És trist pensar que escollir inclou sempre bandejar. Plorem, humans, plorem que cada de­ cisió nostra necessàriament exclogui infinites possibilitats. Sí, cada naixement és pastat amb la mort d’innombrables criatures. Totes haurien volgut ser, i no han pogut. Recordem­ les, almenys. En la joia de tot naixement reservem una llàgrima per les criatures que ha apartat de l’existència.

– Ai!, l’univers, tan immens, no és infinit. No tot hi cap, en la seva taula. Reservem, al­ menys, un pensament pels qui no seran presents en el convit de l’existència, reservem­los un lloc en el nostre cor, oferim una flor a les flors que no naixeran.

L’àngel les recull. En les seves ales immenses aplega totes les coses que no seran. Fan de panta­ lla de milions i milions de possibilitats, com un calidoscopi infinit. I les estima. Aquesta és llur única participació en l’existència. Fràgil, com un somriure d’àngel, com un somriure d’infant.

L’àngel no ens diu cap paraula, no ens fa cap retret. Res. Però els seus ulls ens miren i ens demanen d’estimar, com ell, les co­ ses que no seran.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 55

COL·LABORACIONS VA DE LLENGÜES Com que som un país culte no ens hem d’estar pas de res, parlem no sé quantes llengües i que se’n riguin de l’anglès.

Jo em creia que Catalunya, Mallorca, València, l’Alguer, Andorra i part d’Aragó parlàvem la mateixa llengua, però ara es veu que no.

A Mallorca, mallorquí; a Tortosa, tortosí; cap amunt de l’Aragó ara parlen lapapip, a la franja es diu lapao, valga’ns Déu quin embolic!

I n’estic ben admirada, mai m’hauria imaginat que jo parlés tantes llengües sense haver­les estudiat.

Cadascú amb el seu accent, el de ses illes, valencià i el de ponent, aquesta és la gran riquesa que volem conservar.

No cal buscar noms tant “raros”, que no ens vulguin atabalar, tot plegat per dir que el que es parla senzillament és català.

Conxita Font Estiu 2013

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 56

COL·LABORACIONS

L'orígen i el significat de la bandera negra

Ja fa temps que en molts municipis catalans hi ha l’estelada al balcó, malgrat la persecució de la delegació del govern espanyol. Però, de tant en tant, onejava una altra bandera, negra, per a reivindicar ‘votar i vèncer’. És una iniciativa de la Fundació Reeixida per a continuar la feina de re­ cuperar la memòria històrica que va començar el 2008 amb la comme­ moració del centenari de l’estelada. Sobre l’origen i el significat de la bandera negra, a Vilaweb en parlen amb dos dels impulsors, Joan­Marc Passada i Jordi Avià.

Ens comenten que la bandera negra ja apareix documentada, amb el ma­ teix significat que tingué més endavant, a la ‘Crònica’ de Ramon Munta­ ner a Gal·lípoli amb els almogàvers el segle XIV. Torna a sorgir a les guerres remences del segle XV. La guerra dels Segadors (XVI) ja té un romanç (la versió antiga de l’himne nacional) que la glosa. Però la forja del mite arriba el 1714, gràcies a les cròniques i els gravats que es feren del setge, popularitzats durant la Renaixença. El segle XIX, la revolta de la Jamància de Barcelona i la carlinada de Ramon Cabrera la tornaren a traure al camp de batalla. Aquesta darrera es conserva a Morella. El se­ gle XX també té alguna bandera negra, esporàdicament durant la guerra del 1936­1939, però des de la fundació de la CNT, i la seva bandera, aquest color va fusionat quasi sempre amb el roig. Per això han cregut oportú que, amb el tricentenari dels fets del 1714, es recuperés amb un disseny entenedor i potent amb codis d’avui. curiositats.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 57

COL·LABORACIONS

MÉS ENLLÀ DELS NORANTA ANYS... PER QUÈ?

Enric Sànchez­Cid

He acompanyat en la vida a uns quants familiars, companys, amics, saludats... Uns, han passar sense fer massa soroll, passant de puntetes; altres, declamant, escrivint els seus articles imemòri­ es, han posat cert èmfasis en moments, més o menys, transcendentals que havien capgirat el curs dels seus anys. Cap de les seves posicions no m’han semblat pas criticables.

Això sí, sempre els interessats han fet referència on predominava l’èxit o el fracàs de les seves gestions (en poques ocasions), però amb un subtil fons d’haver superat qualsevol entrebanc, és a dir, una pinzellada de narcisisme. Moltes de les biografies dels prohoms que ens ha donat la història de la civilització actual, han estat marcades per un fet passat, sigui en bé o mal. Què fan ara aquells personatges quan han quedat reduïts a un cercle de radi curt?

Repasso una part de les aventures que els més assedegats conciutadans m’han envoltat. Passen dia rere dia la pel·lícula que ens ofereixen havent­la desenvolupat en circumstàncies semblants a la meva i, en poques ocasions, traspassen més enllà d’una data que aquell protagonista de la nar­ ració pot donar més de si, seguint la trama que ell ha deixat apuntat en el guió. Aquesta aturada per força major del nostre destí, coincideix amb el fet que la memòria no arriba més enllà del episodi que posa fi a un conjunt d’anècdotes, fets, successos, èxits, fracassos (superats!), amors, batalletes... que, poc a poc, s’han anat esvaint com a part de l’envelliment del nostre cos.

Em pregunto: és què l’home o la dona no té res més per explicar quan l’edat frena l’entusiasme narratiu de la nostra vida? He arribat als 90 anys. He posat en ordre varis centenars de papers DIN A4 i els he enquadernat. Decidí aturar­me: vaig dir prou!.. i em va semblar que era el més correcte que podia fer com ho fan la majoria dels que m'envolten.

Però... passàvem uns dies de càmping per la vall d’Àneu, quan sense esforç aparent quedo clavat per una forta llomadura. Assegut a la cadira d’un cafè proper espero recuperar­me i decidim interrompre les vacances, malgrat que, amb precaució, podia conduir la furgoneta, producte de l’efecte analgèsic de dos comprimits.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 58

COL·LABORACIONS En arribar a casa, s’imposà la visita a l’amic traumatòleg, que s’esvera quan veu i llegeix l’infor­ me del TAC: “Ostres!... si tens uns importants signes d'espondiloartròsis generalitzats amb ne­ crosi distal a tots els nivells estudiats; marcada espondilolistesi a L5­S1 amb disminució del canal medul·lar”. Pronòstic: fatal... Era l’agost del 2005; avui, juliol del 2018, encara sobre­ visc... per la gràcia de Déu i la col·laboració d’un comprimit d’airtal diari. Cap problema. Faig cada dia uns 25 km. en una e­bike a una mitjana de 18­20 km/h.; uns 200 km. a la setmana en moto; i cada 10­15 dies, per evitar que la bateria de la VW­càmping es descarregui, visito les co­ marques del meu entorn de la província de Tarragona i faig una menjada a la primera tasca que em cau a gust, prop del migdia. També me n’adono, que mai he explicat que un dia, no fa massa, anant en bicicleta... No recordo res més. No recordo pas com em va arribar la trompada d’aquell matí. Circulava tot tranquil amb la bici, parant­me en els dos passos de vianants que vaig creuar, vigilant que no passessin cotxes esbojarrats i, de cop, em trobo estirat a terra, rodejat de 4­5 po­ licies municipals de Salou (em trobava en aquest municipi), personal de l'ambulància de la Creu Roja i amb un dubte de perquè em trobava aterrat...

Els policies i sanitaris, no em van permetre reprendre el camí, doncs sagnava d'una ferida al clatell (no porto mai casc) i, a més, fractura de la clavícula esquerra (diagnòstic personal; feia anys, que em vaig trencar la clavícula dreta saltant un marge de no massa més d’un metre, cla­ vant­se la roda al tocar a terra i jo saltant endavant). Em traslladaren a l'hospital on hi vaig estar sis hores... exploracions clíniques, analítica, radiologia, T.A.C., etc. i... sense menjar res des que vaig sortir de casa per fer l’habitual ciclada de cada dia... Adolorit pel trauma, però animat per­ què no hi havia res greu, em vaig resignar esperar a que la Teresa vingués a rescatar­me.

La Dra. d’Urgències, que molt amablement em va atendre, m’entregà el següent informe: ­ TC cranial sin contraste. Signos de atrofia cerebral con di­ latación de los ventrículos laterales y surcos cerebrales pro­ minentes. Lesiones hipodensas en sustancia blanca periventricular bilateral por gliosis desmielización. No claras lesiones esquémicas ni hemorrágicas en la actuali­ dad. Estrcturas de la línea media centradas. Sin anomalias evidentes en fosas posterior. ­ ECG: R sinusal a 78 Ipm sin alteración de la repolariza­ ción. ­ Rx Tórax: Cardiomegalia, visualización senos costrofréni­ cos, no se visualizan condensacions. ­ Rx clavícula: FX no desplazada tercio proximal clacícula izda.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 59

COL·LABORACIONS Clar, amb el diagnòstic d’atròfia cerebral, malgrat trobar­me bé, vaig contactar amb els amics Dr. Guillaumet, neuròleg i Dr. Piqué, psicòleg, perquè m’ho aclarissin. Cap problema. Fa tres anys d’aquest episodi i segueixo “vell com aquell dia”... En tenia 87 anys.

De l’analítica rutinària de sang vaig llegir que tenia un PSA alt. Vaig visitar al Dr. Benages, uròleg, per primer cop: desvirgament anal, ecografia prostàtica, valoració... ca. de pròsta­ ta?... biòpsia... No!, no. Ja vindré un altre dia... i sortir disparat escales avall. Una càpsula diària de Duodard i revisions cada any: tot igual i fins l’any que ve... Prompte em vaig ado­ nar que les càpsules de duodard per controlar la hipertròfia prostàtica, m’estaven feminit­ zant: pèrdua de pèl en tot el cos, mamellut i penis en repòs amb tendència microscòpica.

Paciència: tot sigui no haver de passar pel quiròfan o que la micció no s’estronqui o que em posin una sonda permanent. És l’edat, és la pròstata... ja em trobo com un vell de 90 anys. De totes maneres, només em fa mal la zona sacrolumbar: no serà una metàstasis?... Va, calla, no siguis carallot!... La meva dona i un parell d’amics de casa defensen la meva salut. Malgrat, trobar­me bé. estic empre­ nyat. Noto que no puc caminar més de 50 metres... ni estar dret més de 5 minuts... Ara bé, tot aquest malestar, desapareix si m’assec un parell de minuts... Aleshores, què vull més?... I si m’operés?... Als 80 anys, no operem...­ diu amb tota autoritat el Dr. Fonoll, traumatòleg. Ah, clar!... en tinc 90: n’hi parlar­ne!

Solució: m’he comprat un bastó cadira i quan en certa passejada quedo bloquejat pel dolor, m’assec durant aquell parell de minuts terapèutics i torno posar en marxa l’esquelet com si res hagués passat. Aquesta solució em va venir perquè un dia de la passada setmana, em feia molt de mal l’esquena de camí a casa. Travessava el carrer Gassol on no hi ha cap banc ni pedrís per reposar. Alhora, vaig tenir que asseure’m a terra de la vorera, recolzant l’esquena a la paret. Em trobava tan malament que tancant els ulls vaig caure en una minsa pèrdua de consciència i la gorra, que habitualment em cobreixo el cap, va quedar al meu costat. No em sembla pas que passés massa estona, però al recuperar­me de l’esgotament i havent pres consciència del meu millorat estat local i general, me n’adono que, dins la gorra, els vianants que havien passat dei­ xaren varies peces de xavalla, tot pensant que era un perdulari que demanava almoina... Tampoc ningú es va oferir a donar­me la mà; amb els quatre xavos en tenien prou. Sí que en vaig tenir prou de trobar­me humit de l’entrecuix: m’havia orinat!

Una altre solució d’emergència per haver arribat a la quarta edat: posar­me un dodotis per adults, que a més, absorbeixen aquell parell de gotes que en acabar la micció, normal, sempre degotegem sense control i deixen la taca groga als calçotets: una altra medalla per mèrits de guerra... per haver arribat als 90 anys (als militars els donen medalles per menys mèrits i sense haver conegut la guerra, a Déu Gràcies.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 60

COL·LABORACIONS Si bé tenir part de la dentadura amb peces que es mouen o que ja estan picades, no és exclusiu d’edats avançades, si que és important tenir unes peces exemplars quan els anys s’acompanyen de certes patologies, algunes més capritxoses que altres, que obliguen a no poder escollir els menjars o no poder riure sense mostrar una dentadura que fa pena i, en molts casos, fa fàstic veure parlar o riure el ciutadà.Quan les visites al Dentista es fan, obligatòriament sovint, crec que cal pensar en arribar a certa edat, a col·locar­nos una dentadura postissa fixa, sempre baix el diagnòstic del Metge Odontòleg. És una solució definitiva que de moment, no hi ha detractors: tots els que la portem estem satisfets.

Vaig desgranant aquesta situació tant simpàtica d’arribar als 90 anys i adonar­me quins proble­ mes s’ha m’enganxen a cada aniversari de la darrere dècada. És habitual que paral·lelament a sobreviure als amics que se’n van avançar, la sordesa o, per dir­ho menys traumàtic, l’afebliment considerable de la capacitat auditiva... dóna un salt endavant de marca olímpica. Segur que els amics no en tenen la culpa, però el que si he notat és el que quedar­me sense la seva companyia (s’han mort o queden retinguts a casa per culpa del Dr. Alzheimer), molts d’ells ja sords com una tàpia, m’entra el complexa de ser l’únic sord de la cafeteria on ens reuníem els dimecres a la tarda. És satisfactori constatar, els diferents audiòfons que les marques ens ofereixen per resol­ dre el nostre problema. Així, com també les empreses en exclusiva, les òptiques i, fins i tot, la TV... que s’afegeix a fer una propaganda exhaustiva de models i preus. Tots van molt bé, si no ets massa sord.

Respecte a aquesta minusvalidesa és difícil que la Seguretat Social la reconegui en benefici del sofert pacient, tant pel que representa per l’economia de les nostre butxaques, com per la solució funcional. Amb tot, han aparegut en certs supermercats (Lidl, per exemple) uns amplificadors del so amb molta semblança aparent a un audífon, que em treu de la sordesa total... al no ser massa exigent o amb una audiometria només una mica alterada. No em serveix de res, si estic reunit amb uns quants amics, a causa de les converses creuades; tampoc pel cinema, concerts, TV, conferències, etc.

L’altre problema és la intercomunicació. Molts amics de la tertúlia ho entenen: sents el que di­ em, però no ens entens. Quan apareix en aquella complicada conversació alguna paraula o con­ cepte en que no ens posem d’acord, em serveix­ho de la pissarra electrònica manual on ell o jo apuntem el que volem aclarir, tantes vegades com ho necessitem, doncs s’esborra amb facilitat i amb el llapis adjunt tornem a provar­ho per assolir entendre’ns.

En relació de la sordesa, hi ha dos entrebancs més que el sofert jubilat d’anys ha de tenir en compte. Els sords acostumem a parlar més fort que la resta de companys de taula i, això, es tra­ dueix amb signes o paraules que ens fan perquè abaixem els decibels de la nostra veu i, això, no ens cau gens bé. Cal tenir­ho en compte, per no ferir susceptibilitats d’una banda o de l’altra.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 61

COL·LABORACIONS Quan un és sort i es retira una mica de la societat, ha passat dies parlant amb si mateix, perquè nota de seguida que queda lluny de les converses dels companys. Llavors, apareix un altre factor negatiu, quan prens contacte amb el grup d’amics, és fa present la verborrea incontrolada.

En tinc la següent i desagradable experiència. Feia temps que no ens veiem amb un amic, més jove que jo. És de fora vila degut als seus viatges a ultramar. En retrobar­nos al cafè de les 11 d’aquell dia, em deuria jo sentir amb manca de comunicació i se’m va disparar la verborrea, sen­ se adonar­me’n, clar. No vàrem tenir temps de prendre’ns el cafè, quan de cop s’aixeca de la tau­ la i comentant que si jo haig d'estar tota l’estona parlant, més val deixar­ho per un altre dia...

Se’n va anar. Probablement, trobaríem més persones i més entrebancs que, a partir dels 90 anys, es fan presents en les llistes dels soferts supervivents.

Ara bé, no hi ha dubte que molts dels que es troben en aquesta dècada dels 90 estem molt satis­ fets. Sóc un d’ells. De tota la nit, no m’he separat del llit ni per anar a orinar. He dormit les sis hores en pau i tranquil·litat sense somnífers ni inductors del son; després de passar pel lavabo, m’he assegut amb Teresa a esmorzar (el cafè amb llet i dues galetes per remoure els budells i anar de cos); després, a la cadira de l’ordinador, on he llegit les breus i ximples notícies dels quatre periòdics digitals on hi estic subscrit i rebo a la primera hora del dia; a continuació, he anat completant aquest recull d’impressions a l’entorn dels 90 anys i que teniu a les mans; a mig matí he acompanyat en moto a Teresa, la meva dona, a fer quatre compres al supermercat de darrere casa; en arribar a casa, m’estintolat a la butaca davant de la TV, tancat el so i connectat a un canal d’arbres i rius, he estat llegint vàries pàgines de Muntanyes maleïdes d’en Pep Coll, que, posant­hi imaginació, m’ha portat a diversos pobles dels Pirineus, on anys enrere havia vi­ sitat per la meva fal·lera de cercar temples romànics... i alguna que altra aventura de la que en vaig sortir ben parat.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 62

COL·LABORACIONS S’apropava l’hora de dinar ­la flaira d’una fideuà, era molt suggeridora­ i sempre ho aprofito per fer la migdiada del moltó: una capcinada i a la taula, que m’espera la dona i el plat... Sobretaula.

Segueixo assegut explicant­nos temes diversos, fins que apareix l’hora de descans i m’estiro mitja hora al llit... Amb aquest tràfec (llit, cadira, butaca, dinar, cafè, migdiada...) no he carregat la mal­ mesa columna vertebral i el dolor d’esquena no s’ha fet present. Estic fet un xaval! (no s’ho creu ni la meva padrina). Tot és qüestió d’organitzar­se, de no estirar més el braç que la màniga (en el sen­ tit dels esforços físics) i trobar què fer per incloure­ho en els espais buits del nostre tarannà del dia, en emplenar­los, il·lusionar­se, no tocar pas de peus a terra, fer volar coloms... Millor, sempre en companyia. Cal tenir en compte, que n’hi ha molts que pensem què ens queda per fer a partir d’a­ ra?... Entre els uns i els altres ens podem ajudar, sense prendre mal.

Si bé en el principi del dia, encara amb els ulls mig tancats, ens sembla tenir davant un dia en blanc, no ens precipitem. Busquem en un racó o altre del nostre endormiscat cervell, aquella finestra que s’obra a un paisatge amb infinites possibilitats per ocupar­nos... Ànims, queda poc i cal aprofitar­ho.

Enric Ginecòleg i poca cosa més Dibuixos de l'autor

• Malauradament és molt curt l'interval entre el temps en què s'és massa jove i el temps en què s'és massa vell.

• Els vells som com les criatures; no ens corregim, encara que ens píquin els dits.

• Quan em diuen que sóc massa vell per fer alguna cosa, procuro fer­la immediatament.

• No hi ha cap raó per ser infeliç mentre et vas fent vell.

Només pensa en els milions a qui se'ls ha denegat aquest privilegi.

• Morir­se massa jove és un error. Morir­se massa vell, també. En general, morir­se és sempre un error.

• El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat.

• Quan ets vell trobes que la major part de la gent que esti­ maves ha desaparegut, però et queda el record, i el re­ cord no mor mai.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 63

COL·LABORACIONS A ESPANYA NO ES RESPECTA LA SEPARACIÓ DE PODERS ESTABLERTA PER MONTESQUIEU (PODERS LEGISLATIU, JUDICIAL I EXECUTIU). EL MINISTERI DE DEFENSA ANUNCIA ACTUAR SENSE TENIR EN COMPTE L'ORDENAMENT JURÍDIC Enrique García Arrufat Doctor en Dret

Vegem les titulacions universitàries i alguns mèrits de carrera de: María Dolores de Cospedal, anterior ministra de Defensa. És una jurista, advocada de l'Estat, presidenta del Partit Popular de Castella la Manxa.

Margarita Robles, actual ministra de Defensa. Primera dona en aconseguir la Presidència d'una sala del Penal, primera dona presidenta d'una Audiència de Barcelona, tercera dona en arribar a Magistrada del Tribunal Suprem, sala 3a.

María Dolores de Cospedal, sent ministra de Defensa, amb motiu de la Pasqua militar, segons va aparèixer a "La Vanguardia" del 7.1.18. pág. 4, va manifestar que "les Forces Armades estan disposades a intervenir i a assegurar el manteniment de la unitat nacional. " Margarita Robles, nova ministra de Defensa, segons ha aparegut a la portada de "Expansión", del 8.6.18 manifesta que "l'Exèrcit té la missió de defensar l'ordre constitucional".

La "Declaració sobre els principis de dret internacional, de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides" (Resolució 2625 adoptada per l'Assemblea General mare les Nacions Unides, el 24.10.70 ") deixa constància que: "Tot Estat té el deure d'abstenir­se de recórrer a qualsevol mesura de força que privi als pobles de la formulació del present principi del seu dret a la lliure determinació i a la llibertat i a la independència. En els actes que realitzin, i en la resistència que s'oposin contra aquestes mesures de força per tal d'exercir el seu dret a la lliure determinació com a pobles, podran demanar i rebre suport de conformitat amb els propòsits i principis de la Carta".

Com poden les ministres de Defensa al·ludides, amb tan elevadíssima formació professional i experiència, ignorar o oblidar que el recurs a la força per aixafar als independentistes catalans està proscrit pel Dret Internacional?

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 64

COL·LABORACIONS Aquesta discrepància entre la norma general pacifista i la persistent intenció de dos governs successius per la solució militar és deplorable!

I preocupant!

Però el transvasament de personalitats de la carrera judicial, que han passat a formar part del Govern, amb funcions executives, torna a donar­se en el cas del nou ministre de l'Interior. La funció ens sembla principalment executiva i el nomenament ha anat a recaure en el Magistrat Fernando Grande Marlaska, jutge del Jutjat d'Instrucció núm. 5 de l'Audiència Nacional i, en el seu moment, flagell dels batasunes i exvocal del Consell General del Poder Judicial.

La imatge que tenim de qui sigui nomenat Ministre de l'Interior és la d'una persona d'acció, amb dots de comandament, persona més destacable per la seva capacitat organitzativa que per la seva mentalitat judicial. Segurament, seria preferible un militar per a l'exercici del càrrec.

NOVA VERSIÓ DEL CANT DELS OCELLS

Des de l'octubre ençà el poble català viu una nit penosa; els seus representants estan lligats de mans en presó tenebrosa (2)

Per xô per tot arreu som molts que alcem la veu contra la tirania tot fent que el color groc s'escampi com el foc mentre no arribi el dia (2)

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 65

IMATGES DE VACARISSES

EL TEMPS VA PASSANT...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 600 ­ Agost 2018 ­ Pàg. 66