599 juliol 2018

Núm. 599 ­ Juliol de 2018

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal Cursa de La Campana i La Campaneta 2 i 3 de juny de 2018

Foto: Cristina Sepúlveda

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 9 Des de Sant Llorenç Savall 10 Des de Sitges 11 Des de Viladecavalls 12 Racó de la poesia 14 Vacarisses, balcó de Montserrat 15 Dels diaris 20 Llengua catalana 24 Racó del conte 26 Indrets de Vacarisses 29 Col·laboracions 32

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Josep Graells, Jaume Pintó i Josep Torras Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Jesús Cano. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Juny Dia 3 Primera Comunió: Júlia Góngora, Queralt Ruiz, Dayana Viladimi­ rova i Paula Metedieri.

Dia 17: Primera Comunió: Carla de Rueda, Auna Marlasca, Rodri Hurtado i Vinyet Barnils.

Dia 23: Defunció: Teresa Acosta Viñals.

Dia 30: Casament: Alexandre Torres Espínola amb Elisabeth Parejo Balvin.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 2

PÒRTIC

Davant els nostres ulls impassibles

Cada dia, davant els nostres ulls impassibles, naufraga gent innocent, gent completament innocent, a la mar d’Alboran, al canal de Sicília, a les illes de l’Egeu... Cada dia, davant els nostres ulls im­ passibles, grups de vàndals i assassins, alguns pagats pels nostres governs i alguns no, disparen a gent que durant mesos ha travessat tot un continent, amb penes i sofriment constants, tot esperant de veure el blau de la mar que el separa del seu somni. Cada dia ens girem d’esquena a un proble­ ma que és gravíssim i que no té pas una solució senzilla. Sabem que caldria d’un programa interna­ J.Palou cional de dècades per a resoldre aquest drama d’una manera correcta. Però també sabem, i aquest és el gran mèrit de l’Aquarius, que això que fem no és cap solució. Ni resol res.

Cada persona que puja a una barca, a una embarcació, per provar d’arribar a Europa té un nom i té una història darrere. Ha nascut en un lloc i té una família que l’espera o que el troba a faltar.

Cadascun, tots sense excepció, poden aportar coses a la col·lectivitat, a la d’origen i –si no po­ den estar­s’hi– a la d’arribada. Però sobretot ells, absolutament tots, tenen el dret d’una vida lliure i digna, sense por. I el dret inalienable i indiscutible de desplaçar­se fins on calgui per aconseguir­la.

Emmascarar aquesta veritat fonamental amb la necessitat –existent i comprensible– d’ordenar el trànsit migratori és alterar l’ordre de les prioritats. I això ens embruteix com a persones també els qui vivim al nord, a les platges d’arribada. Perquè el dia que estiguem convençuts que la ter­ ra que trepitgem ens pertany exclusivament a nosaltres i a la nostra descendència, aquell dia des­ truirem tot allò que durant segles ens ha forjat com a poble, com a civilització, com a cultura. I alimentarem un monstre perillosíssim si oblidem que la dignitat de qualsevol ésser humà en qualsevol lloc del món no pot ser mai discutida. Mai. Això no és qüestió d’opinions.

Que l’alegria momentània causada per l’arribada de l’Aquarius no ens faci oblidar, doncs, la rea­ litat quotidiana de la nostra mar. I que ens faci agafar a tots més forces per a lluitar contra aques­ ta realitat.

Vicent Partal Extret de l'editorial de Vilaweb (17/06/2018) Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Pasqua 6 B (18)

El poc que sabem de Déu, ho trobem en els ensenyaments de Jesús. El punt clau: “Déu és una torrentada d’Amor”.

Es fa càrrec de tots i de tot encara que hagi d’atropellar les lleis. El BÉ per da­ munt de tot. Qui se sent estimat té necessitat de correspondre a l’afecte rebut.

En el seu Comiat repeteix la seva dèria: Estimeu­vos... Brindava tendresa per tots cantons. L’amor de Jesús és una prolongació de l’Amor del Pare­Déu. Ens empeny a escampar llanternes d’alegria. L’alegria i la felicitat són bessones.

Cal intentar fer un món més just i més feliç. Qui viu l’entusiasme també l’en­ comana. Estimar i ser estimat és un desig universal. Gaudim en els detalls dels que ens estimen. Ens capfica i ensorra la manca d’amor. Per a Jesús tot depèn de l’amor. Hi afegeix: “com jo us he estimat”. Déu n’hi do! Com qui no diu res... Parla de l’amistat. És amic sense cledes. Estimant com ell, serem més fe­ liços i més humans.

Necessitem donar i rebre. Elogia les relacions humanes de tendresa i alegria. Ser cristià és ser amic d’ell. Amic, no un mosso. L’amistat suposa comunicació, compartir l’alegria i els sentiments. Qui estima (amb religió o sense), coneix Déu. A Déu només li importa si estimem: “El que heu fet a... a mi m’ho feu.”

L’Estimar és la resposta agraïda i joiosa a l’amor de Déu. Quan diu “estimeu­ vos” no ens diu que l’estimem, sinó que ens estimem. Així és ell. Se li desborda una tendresa indulgent.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Confia en nosaltres. Cal tenir confiança en la vida, les persones malgrat el mala­ ment que ens diuen que està tot... Cal confiar en Déu i llençats als seus braços, descansar a la seva falda.

Tot això que us dic, m’agrada pensar­ho. No vol dir que ho entengui. No us pen­ seu! Esperar i estimar ajuda a viure una mica relaxat. “Val la pena viure la vida,” diu la revista “Vacarisses, balcó de Montserrat”...

Sebastià Codina i Padrós

Elsa Artadi i Vila Barcelona, 19 d'agost de 1976

Doctora en Ciències Econòmiques Consellera de la Presidència de la GENERALITAT DE CATALUNYA

Nosaltres no podem abandonar res, no tenim el dret de fer­ho. No és la prioritat, però si d’entrada renunciem a la unilateralitat, quin missatge estarem donant a Madrid i a la nostra ciutadania?

Carles Puigdemont ‘serà investit ara o més endavant’. Un dels objectius de la nostra legislatura és la restitució de totes les institucions. I una n’és la presidència de la Generalitat. Per tant, investir Puigdemont és el nostre objectiu.

La intenció del nou Govern és restituir el màxim nombre de càrrecs que l'execu­ tiu de Mariano Rajoy va fulminar amb l'article 155. En aquest sentit, hi ha la vo­ luntat de reobrir les delegacions a l'exterior, així com el Diplocat, però, en aquest últim cas es trigarà "una mica més de temps". "S'han de fer els mateixos passos però més de pressa".

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Palpissos de vedella Ingredients: Quatre bistecs de vedella tallts fins (ta­ pa plana) Carn picada.

Dos ous durs, ou cru, pa remullat, pa ratllat, conyac, vi blanc, farina, brou, pastanagues, bolets, pèsols, ceba, por­ ros, tomàquet, patates, sal i pebre.

Amb la carn picada i la resta d'ingredients, prepararem uma massa que ens servirà com a farcit. Posarem aquest farcit per damunt del bistec i l'enrotllarem, utilitzant, si cal, uns escuradents per aguantar la carn enrotllada.

Fregirem el bistec i, seguidament, el posarem en una cassola al forn amb la bresa talla­ da fina. Hi afegirem vi blanc i ho deixarem coure lentament.

Quan estigui cuit, es serveix el bistec sobre un llit de puré de patata, colant­hi la bresa pel damunt.

Conxita i Quimeta Font Badia Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 6

CAMPANADES

TOCS CIVILS

La importància de les campanes i de la funció del campaner dins de la vida de pagès comença per la que es donava al toc de temps que tenia altres noms: toc de tro, toc de núvol o toc de tempesta: tenia la finalitat de trencar les tempestes, com es fa ara amb els coets.

El principi científic és el mateix: el so és una ona expansiva que pertorba l'aire ja que s'hi transmet per les molècules. I una determinada ona de so podia esbandir els núvols i allunyar la pedregada. Per tocar a temps el campaner rebia una gratificació cada any, la importància de la qual depenia de les tempestes sofertes: com més pe­ dregades, menys cobrava el campaner. En ocasió de la collita, aquests campaners passaven per les masies a cobrar en espècies: blat, ordi, vi i oli.

Els altres tocs civils eren els de foc, el de festa, el de la crida, el de sang, per anun­ ciar una execució, i el de seny del lladre (seny = so, senyal), que comunicava al poble la possibilitat que s'estigués produint un robatori i reclamar ajut per agafar el culpable.

Afegim­hi una curiositat: hom conserva un document del 1392 de la Seu de Barcelo­ na, on hi consta que els dos campaners que han estat contractats faran "gran, bell i notable seny", agafant el mot "seny" com a paraula arcaica que volia dir "so" de les hores. Potser d'aquí en derivaria la nostra expressió "tenir seny' en contradicció a una altra dita "no tocar ni quarts ni hores".

En el món civil, el toc de campanes també ha estat utilitzat per usos convencionals de marcar temps cronològic (toc de quarts i hores del rellotge) i per anunciar dife­ rents actes de règim comunitari (reunió del consistori a l'ajuntament), venda de peix i sal i el toc de cordó, en zones marítimes, per anunciar el risc de naufragi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 7

CAMPANADES Desgraciadament, avui en dia els homes han fet callar les campanes. Perquè tothom ja té rellotge, telèfons mòbils, perquè la ciutat està plena d'altres sorolls o bé perquè els molesta en excés el seu so. Només cal que recordem algunes polèmiques estiuen­ ques entre vilatans i forasters en algun poblet de la costa.

D'altra banda, qui vulgui conèixer els antics sons i tocs té poques opcions: consultar les diferents pàgines web que en parlen, visitar can Barberí de Girona, anar a Cervera i a Os de Balaguer o donar un vol pel Museu d'Història de Catalunya (Barcelona) on se'n conserva una gravació programada interactiva.

La llar de les campanes és el campanar, recòndit i equilibrat, familiar i acollidor en temps del romànic; esvelt, filigrana, alt i orgullós en temps del gòtic. Un patrimoni històric, musical i arquitectònic que hauríem de tenir present. Més enllà de la nostàl­ gia hi ha el dret de la població a conservar­lo. En aquest sentit, les iniciatives com les de la pàgina web de la qual s'ha extret el contingut d'aquest article, us ajudaran a fer­ vos coneixedors d'aquest patrimoni que és de tots.

Font: http://www.prodiemus.com

Mai fins ara unes campanes havien provocat tanta controvèr­ sia... ens referim a les de les esglésies catalanes, després de la negativa d'alguns bisbats a fer­les repicar coincidint amb la Via Catalana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 8

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

El pitjor és voler treure del cap el que no es pot esborrar del cor...

El primer petó no es fa amb els llavis; es fa amb els ulls...

El més difícil no és el primer petó, sinó l'últim...

Mai no es coneixen del tot els amics fins que caiem en desgràcia...

L'amistat no es conquista ni s'imposa; neix en el cor...

El més gran que té qualsevol persona no és el que sap, el que diu o el que té; són els seus senti­ ments, la seva sensibilitat...

Sintonitzar amb els poderosos, els rics i els que manen no deu costar gaire; n'hi ha que hi cauen de quatre grapes...

Tenir una sensibilitat que sintonitza amb els que ningú no aplaudeix i denigra; això sí que és cridaner, gens freqüent, anormal i no gaire corrent...

N'hi ha que es tornen bojos per a acostar­se als que remenen l'olla... l per remenar l'olla, denigren el propi país, reneguen del seu bressol i, fins i tot, gar­ rotegen la llengua apresa a la falda de la mare...

El model d'ensenyament en català ha estat admirat per molts indrets d'Europa i Amè­ rica; només l'ha denigrat el genocidi cultural de l'estat espanyol que continua vigent...

Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 9

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL

El costum és una segona naturalesa.

El que diran dóna mol afany.

El costum, sense aprendre'l, el sap tothom.

El que és dabades, dues vegades ho pagues.

El despit dóna mal profit.

El què és meu, és meu, i el què és teu ho vull.

El dir mal fa perdre l'honor.

El què és promès, sigui atès.

El fi no justifica els mitjans.

El que fa, culpa té, i el que deixa de fer, també.

El mal, encara que sigui fet per obligació, no té perdó.

El que molt vol inflar, per força ha de rebentar.

El mal ve quan no se l'espera.

El que no perd el bé, no sap el què te.

El mentider diu la veritat i no és cregut.

El que s'estima, que es guardi.

El millor conseller és el coixí.

El que vol descompartir, sol rebre sense re­ nyir.

El neci, si és callat, per savi és reputat.

El que delata, no duu gaire neta la casaca.

El perdre sempre dol.

El qui és primer, sempre és gran personatge.

El pregar no és errar.

Recopilació: Josep Caba Transcripció: Laura

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 10

DES DE SITGES Què significa per a tu tenir­ho tot Quan minimitzes la teva vida fa­ miliar ets conscient que, ara mateix, ja tens tot el necessari per portar la vida que desitjes.

Si fas una panoràmica de la teva vida, veus que hi ha moltes coses per les quals has d’estar agraïda: tens una família meravellosa, una casa amb totes les comoditats, treball... i el futur està ple d'oportunitats. La vida no és perfecta, hi ha problemes que s'han de resoldre, és clar, però en general les coses van bé. Llavors... per què tens aquesta sensació que alguna cosa va malament, que no estàs bé del tot? La vida en família està saturada, tens una agenda atapeïda, la casa plena de trastos, i tu no pots pensar amb claredat.

Potser et sents culpable perquè hi ha famílies amb moltes menys oportunitats, també una mica estúpida per pensar que això ni tan sols és un problema. Intentes allunyar aquest malestar que va per dins, però passa el temps i segueix aquí, et persegueix la sensació que no fas mai prou, i que si pares un moment potser tot s'ensorri, o perdis oportunitats per als teus fills... però, oportunitats per a què? És urgent posar fi a aquesta inseguretat personal, aquesta culpabilitat i aclaparament inseparables a com exercim la nostra maternitat / paternitat, per aconseguir més claredat, conne­ xió i per relaxar­nos i divertir­nos més!

El minimalisme a la família Com a mares i pares estem lluitant constantment contra l'abundància: d'opcions, d'obligacions, de coses, etc. Mai abans havíem tingut la necessitat d'escollir entre tantes opcions d'educació, d'horaris, de plans d'estalvi, d'electrodomèstics, de consells nutricionals, d'opcions d'oci... Tantes oportunitats i el fet de trobar­nos en la tessitura d'haver de decidir, poden paralitzar­nos.

El minimalisme familiar no vol dir tenir una vida perfecta, tipus zen, ni tornar­te espartà o ga­ siu... ni seguir unes regles estrictes, no! Significa simplificar la vida pel que fa a retallar agen­ des, pertinences, expectatives, significa revaloritzar les petites coses, aprendre a parar i gaudir­ les, i així arribar a reformular la nostra manera de pensar, i dissenyar un estil de vida que ens permeti ser uns pares i mares més segurs de nosaltres mateixos. Identificar el que importa i que us proporciona felicitat i alegria a la família és el primer pas. Ha arribat el moment de redefinir què significa per a tu tenir­ho tot.

Troba la teva manera de viure la teva vida en família.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 11

DES DE VILADECAVALLS

A la Georgina Peroy Ribes li agrada molt la música, i és cantaire en dos cors de Terrassa. També escriu, recordant la infantesa, amb el lèxic propi de la comarca del Segrià.

HISTÒRIES D’ANTES Georgina Peroy Ribes

LA NEGRITA

Antes, la negrita no era el tipus de lletra que l’ordinador et permet posar quan vols ressaltar un text. En aquell temps, els únics que donaven ordres ressaltant bé les paraules eren els pares, els mestres, els germans grans, les tietes, els veïns i la padrina, és dir, tothom qui aixecava un centí­ metre més que tu. Però això ja seria una altra història.

La Negrita era una gossa de color negre, vés per on. Era del carrer i no era de ningú. “Vai al car­ rer, a donar­li pa a la Negrita”, deia a la padrina. Però de vegades la bestiola m’agafava el tros de xocolata, la mal parida. Devia ser un gos castellà perquè si no, s’hagués dit Negreta, Fosqueta o Nit, vet aquí. Però jo li parlava en català i m’entenia sempre. És que és tan fàcil entendre’s...

La Negrita es cuidava sola, però tothom li donava alguna cosa per menjar. Els nens grans, a can­ vi, li organitzaven baralles amb el gos del carrer de més amunt, que vés a saber de quin color era. Els nens del nostre carrer eren enemics dels nens del carrer de més amunt, per tant, els gos­ sos també ho eren. Els cans es mossegaven poc, tot s’ha de dir, però la Negrita era de color ne­ gre i això deixava clar que sempre havia de guanyar. Si el resultat no quedava clar, sempre quedava la lluita cos a cos... i els xiquets tampoc es devien fer gaire mal.

La Negrita formava part del paisatge del carrer, una taca negra que mai no buixia i es recargola­ va a sobre de la vorera de terra i pedres. Si la perrera (fora de Lleida, gossera) la prenia, al dia següent tornava a ser en algun punt del carrer, salvada pels xiquets que li organitzaven combats amanyats. La Negrita era omnipresent, eterna, introvertida, fosca i fonedissa quan volia.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 12

DES DE VILADECAVALLS Ja ha tornat la Negrita, dèiem després d’uns dies de desaparició, quan tornava plena de talls i mossades d’algun gos aprenent de violador. Mai no va criar. Era una femella amb conviccions i mestressa de les seves decisions. Si la cridaves, de vegades venia, manseta i bona, però d’altres semblava sorda o ensenyava les dents. Puc imaginar com devia reaccionar davant les pretensions d’un petaner afamat en tots els sentits.

Però com que no hi ha res que duri cent anys, i molt menys una gosseta de carrer, un dia no la vaig veure més i em van dir que se n’havia anat. Podria anar explicant més històries amb la Negrita com a protagonista, però me les hauria d’in­ ventar. La Negrita va existir quan la meva consciència era encara un somni a mitges que amb feines va poder guardar el seu nom. Només em queda el perfil negre i la careta mansa a la meva memòria. Si sabés dibuixar, cosa que em va estar vetada des que vaig agafar un llapis, la dibuixaria amb una carbonilla, tal com feia el meu germà quan feia là­ mines del col·le. Però clar, si ho fes, hauria de posar al peu del dibuix quina classe de bitxo era, tal com va fer un pintor de l’època de Cervantes, que va dibuixar un gall tan mala­ ment que a sota hi va haver de posar “esto es un gallo” per tal que no es confongués amb una guineu.

No ho faré. La frase “aquest gargot negre és la Negrita” no m’agrada gens. Tan mona que era.

El gos, ca, cus o cutxo (Canis lupus familiaris) és un mamífer domèstic de la família dels cànids. Les proves arqueològiques demostren que el gos ha estat en con­ vivència propera amb els humans des de fa com a mínim 9.000 anys, però possi­ blement des de fa 14.000 anys. Les restes fòssils indiquen que els avantpassats dels gossos moderns ja s'associaven amb els humans fa 100.000 anys.

N'hi ha aproximadament 800 races (més que de qualsevol altre animal). Es calcula que al món hi ha prop de 400 milions de gossos domèstics, cosa que en fa un dels animals de companyia més populars, probablement només superat pels gats.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 13

RACÓ DE LA POESIA El misteri de la poesia Silenci! No sentiu el jorn que passa?

Mireu teulats amunt, veureu el cel, gaudim d'aquest moment de noble arrel que ens fa pensar en un món que corre massa; moment que el cor se'ns glaça i sols volem mirar de nit l'estel.

L'estel que ens guiarà vers la conquesta del gran misteri, fet de plor i de vent d'aquell somni daurat, de so potent, deixant tots els sentits curulls de festa, com la blanca congesta del cimadal més bell, nevat, silent.

Silent és el batec del bon poeta que busca en l'ample espai el seu moment per recollir l'instant màgic, fervent, per fer més gran l'encant d'anacoreta, igual que un dolç profeta, buscant les maravelles conscient.

Poeta caçador d'instants de vida, que resten com un bes fet per l'amant, l'empremta deixa al pit record constant.

Voldries que l'amor fos compartida, la teva arrel et crida per mostrar al món sencer, un sentit més gran.

Sabina Fornell i Morató

A vegades necessites un canvi de vida i escenari per descobrir que les coses im­ portants ja les tenies.

Un cor t'estima Tu et penses que l’avui no té present, que l’ahir va transcórrer sense història; no saps que guardaràs a la memòria d’un demà sense fi, sense al·licient.

I ja has marxat. Sense mirar enrere.

Vols obrir noves portes i barreres per omplir una existència que ja és buida; vols oblidar les ombres de la vida, vols deixar­te la tristor a la vorera.

No perdis el tren de l’esperança, no esperis a demà, puja i avança per arribar a l’horitzó que t’enamora; no esborris el camí. Encara és d’hora.

Guarda un lloc pel record i l’enyorança.

I si, anant els dies, tornes a casa, perquè notes que el temps s’escapa i passa, descobriràs l’amic lleial que t’esperava, i un cor que encara és viu i t’estimava, veuràs... que algú és feliç perquè t’abraça.

Pedro Puerma

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Presentació d'un llibre sobre Sant Salvador de les Espases El 8 de juny de 2018 es va presentar a Esparreguera el lli­ bre Catàleg de roques i agulles del massís de Sant Sal­ vador de les Espases, d'Albert i Òscar Masó, treball premiat amb el Premi de Recerca Vila d'Esparreguera 2017.

Patrocinat per l'Ajuntament d'Esparreguera, el llibre ha estat publicat a tot color per Nova Casa Editorial.

Els germans Masó són col·laboradors de la nos­ tra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i, des d'aquí, els felicitem efusivament per l'aparició d'aquest llibre, on són tractades moltes agulles monolítiques del terme de Vacarisses.

Els autors signant la seva obra

12 de juliol de 2018: El Cor de Vacarisses acull tres cors infantils dins el marc del XLII Congrés Internacional de Pueri Cantores.

El Sr. Alcalde Antoni Massana i el Sr. Regidor de Cultura Pere Casas els rebran i donaran a conèixer una mica d’història del poble fent una visita al castell.

A les 7 de la tarda faran el concert a l'Església. En acabar, se’ls oferirà sopar a la sala polivalent de la Fàbrica.

19 de juliol de 2018: El Cor de Vacarisses participarà a l’Estiu Coral de Viladecavalls.

Concert a 2/4 de 10 del vespre (21’30h) a l’Església Parroquial de St. Martí de Viladecavalls.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

11a Cursa de la Campana, 5a Mitja Marató El diumenge dia 3 de juny, es va celebrar la 5a Mitja Marató de la Campana i 11a Cursa de la Campana. Amb més de 600 corredores i corredors entre les dues curses, és qüestió de felicitar­ nos mútuament per un altre gran èxit de la nostra Cursa: als organitzadors Ajuntament de Vaca­ risses i CoRReDoRS.CaT, als col·laboradors VacarissesCorre, a les desenes de voluntaris repar­ tits pels avituallaments, els controls, els trencalls, fent entrepans, marcant, repartint beguda, guardant bosses, recuperant xips, fent fotos... i als patrocinadors. Sense tots ells, està clar que la Cursa no seria possible, i no és un tòpic.

Toni Pallarés i Aida Pérez van ser els guanyadors de la Mitja i Marc Otero i l'Airina Guillén van ser els guanyadors de la Campana.

El dia abans, més de 110 participants a la cursa més infantil de l'11a edició de la Cursa de la Campana: la Campaneta. El Serrat va quedar ple de grans corredores i corredors que han participat a les quatre curses, segons les diferents categories: Grans, Crescuts, Petits i Minis.

La pluja ens va estar amenaçant durant tot l'esdeviniment. Va ploure quan es repartien els premis dins la sala polivalent de la Fàbrica. Sort!

Podeu veure infinitat de fotos de les diferents curses en aquesta adreça:

http://vacarissescorre.blogspot.com

Cursa de la Campaneta

Com ja és de tots conegut, aquesta cursa rep el seu nom en honor a la campana més antiga de l’Església de Sant Pere, datada de l’any 1501.

Com cada any, la competició va ser or­ ganitzada per l’Associació Esportiva Corredors.cat i l’Ajuntament de Vaca­ risses, amb la col·laboració de l’A.E. Vacarisses Corre.

Una part de l’import de les inscripci­ ons va ser donada al Rebost Solidari de Vacarisses.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 16

Cronista

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Fotos: Voluntaris acreditats Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 17

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT I, per si no en tenien prou...

GARMIN TEAMTRAIL EXPERIENCE 200 KM

Setze components del A.E.VacarissesCorre van participar i van acabar aquesta cursa per sota del límit màxim de temps (36 ho­ res), que es va celebrar els dies 16 i 17 de juny. Van fer el recorregur 3 equips, 2 de masculins (de 4 i 6 corredors) i un de femení (de 6 corredores). L'èxit va ser assolit també gràcies a familiars, amigues i amics que van tenir cura dels corredors des del co­ mençament fins al final.

Es tracta d'un format de competició nou en les curses de muntanya i que reuneix: l’aventura d’una activitat en format non­stop, el treball en equip que requereix conviure i compartir i l’atractiu en la descoberta d’un llarg i divers recorregut de nord a sud de Catalunya, des de Castellar d'En Hug fins a Sant Cugat del Vallès.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 18

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Cliqueu aquí si voleu veure un reportatge més extens Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS

Tarragona, any 1116. Les tropes normandes d’origen viking dirigides per Robert de Culley pre­ nien possessió de Tarragona i la incorporaven als dominis del comtat independent de Barcelona.

No era el primer cop que els normands tenien una participació destacada en una empresa militar catalana. Però sí que és la més ben documentada. Fruit dels pactes de conquesta, Robert de Cu­ lley —més conegut com a Robert d’Aguiló— passava a exercir el poder polític, militar i judicial de la ciutat de Tarragona i del seu territori, i quedava únicament subjecte a l’autoritat de Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona. El protagonisme de les tropes de Culley en aquella empresa il·lustra una llarga tradició d’aliances polítiques i militars entre els comtats de Barcelona i de Normandia, que enfonsa les arrels molt abans de la conquesta de Tarragona i que es perllongaria durant segles. Les empreses militars catalanes de Tarragona, de Sicília, de Calà­ bria i de Nàpols —entre els segles XII i XIII— ho expliquen.

Qui era Robert de Culley?

Robert de Culley era un membre de l’oligarquia del comtat semiindependent de Normandia, l’estat de l’òrbita política francesa creat l’any 911 pel mític líder viking Rol·ló a la vall baixa del Sena. Era un “empresari de la guerra”, que dirigia una tropa de mercenaris normands que es des­ plaçaven als escenaris de conflicte i combatien al costat de qui els pagava. En aquells anys era una activitat molt habitual entre les classes privilegiades i molt lucrativa quan funcionava. Un dels exemples més coneguts n’és el Cid Campeador, que un temps va ser el sogre del comte bar­ celoní. Les fonts documentals revelen que Culley abans de fer tractes amb Ramon Berenguer III ja havia combatut al costat d’Alfons d’Aragó i de Navarra, en disputa amb el valí islàmic de Lleida pel control de les valls baixes del Cinca i del Segre; en aquell cas, sense resultats positius.

I aquest detall es molt important, perquè l’èxit militar condicionava els beneficis de l’empresa: el botí. Així de senzill.

Flavius Paulus

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS Com arriba el viking Culley fins a Barcelona?

Queda clar que Culley va tancar la cam­ panya aragonesa amb pèrdues. I això seria fonamental per a explicar els pactes de Tarragona. Però la qüestió seria per què Culley va acabar negociant a la can­ celleria de Barcelona, si ho hauria pogut fer a Burgos, Lleó o Porto, llocs militar­ ment més actius en el conflicte que en­ Cos d'exèrcit normand / El Nacional frontava els regnes cristians i les taifes musulmanes. Només cal veure un mapa polític peninsular de l’època per comprovar que, mentre els catalans tot just havien saltat el Llobregat, els castellans, els lleonesos i els portuguesos ja havien guanyat la vall del Tajo. I la resposta la trobem en el mateix Ramon Berenguer III. El comte independent de Barcelona era mig viking. La seva mare, Mafalda de Pulla, era una dama de l’oligarquia calabresa d’origen normand. I l’avi i el besavi materns del comte barceloní eren, respectivament, Robert i Tancred d’Hauteville, nascuts i criats a Normandia i privilegiats a Calà­ bria. Culley, per la seva banda, era membre d’una branca menor dels Hauteville; per tant, eren parents llunyans.

Què o qui havia unit els vikings i els ca­ talans?

A la centúria del 1100 les cases aristocràtiques europees ja practicaven les polítiques matri­ monials amb el propòsit de forjar o de reforçar aliances militars. I les dues superpotències de l’època —el Sacre Imperi Romanogermànic i el Pontificat de Roma— eren quasi sempre els impulsors d’aquells matrimonis polítics. Seria precisament el Pontificat el que uniria dues cases que formaven part del seu bloc (1078): els Bel·lònides de Barcelona i els Hauteville de Calàbria. Però amb quin propòsit, més enllà Desembarcament catalanonormand a Sicília d’unir dues cases que ja gravitaven en l’òrbita (Segle XIII) / El Nacional política del Pontificat? La resposta ens la dona la geoestratègia: l’interès del Pontificat a dominar la Mediterrània occidental. A finals de la centúria del 1000, Barcelona i Calàbria eren dues potències navals emergents en posició de com­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS petir amb els genovesos i els pisans, aliats del Sacre Imperi, que tenien el control del comerç d’aquell espai. I també de competir amb els musulmans que dominaven les Mallorques i Sicília i assetjaven permanentment Sardenya.

El viking que els va sortir “rave” La història de Robert de Culley va acabar com el rosari de l’aurora. Enfrontat amb els flamants arquebisbes de Tarragona (1150­ 1168) pel control de la ciutat i del territori, acabaria obligat a cedir part dels privilegis que li atorgaven els pactes inicials. Les fonts revelen que el seu fill i hereu Guillem va ser assassinat, presumptament, per ordre de l’ar­ quebisbe Hug de Cervelló (1168) i que els Principats normands (Segle XII) / El Nacional altres fills, Robert i Berenguer, es van venjar empalant el tonsurat (1171). Després d’aquest serial de magnicidis, els Culley van fugir, segons les fonts, a Mallorca, que en aquells dies era un domini musulmà en l’òrbita comercial de Gèno­ va i de Pisa, és a dir, del Sacre Imperi. Aquest detall és molt important, perquè posa en relleu el patrocini que el Pontificat exercia sobre les cancelleries de Barcelona i de Calàbria, és a dir, so­ bre l’aliança catalanonormanda. Els Culley, és a dir, els fills i el seu entorn clientelar, atès que els pares ja eren morts, es van refugiar a Mallorca perquè el braç de Roma no arribava a les Illes ni als cristians que les sovintejaven.

Pere i Constança La història de Robert de Culley i els seus fills, però, no seria cap impediment per aprofundir les relacions catalanonormandes. O catalanocalabreses, per ser més exactes. Durant les dècades posteriors, catalans i calabresos participarien en empreses militars conjuntes i les seves oligar­ quies respectives s’aparellarien en diverses ocasions.

El punt culminant, però, s’assoliria amb el matrimoni de Pere II de Barcelona i III d’Aragó amb Constança de Sicília (1262). Llavors havia passat quasi un segle des de l’empresa de Tar­ ragona i el món havia canviat molt. Els Bel·lònides, comtes independents de Barcelona —convertits en Aragó des del 1162—, llavors ja eren també reis d’Aragó, de València i de Mallorca. I els Hauteville, comtes independents de Calàbria —convertits en Hohenstaufen des del 1194—, havien passat a ser reis de Nàpols i de Sicília (Corona de les Dues Sicílies). A més, catalans i calabresos s’havien espolsat la tutela política del Pontificat i havien passat al bloc polític del Sacre Imperi.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS Roger de Llúria, un viking a la cort de Barcelona Quan Manfred de Sicília, el pare de Constança, va morir a mans de l’usurpador Carles d’Anjou, a instàncies del pontífex Urbà IV (1232), es va produir un canvi transitori en la direcció del po­ der sicilià, acompanyat d’una brutal i intensa repressió, com solia passar en aquells casos. Les grans nissagues oligàrquiques sicilianes, calabreses i napolitanes d’origen normand, que havien governat el territori dos segles, es van exiliar a la cort de Barcelona. Allà es criaria i s’educaria Roger de Llúria, que anys més tard, durant el regnat de Jaume II, es convertiria en el gran almi­ rall que, amb les seves incontestables victòries navals, restauraria els dominis dels Aragó­Ho­ henstaufen (Bel·lònides­Hauteville, en origen) als territoris de Sicília, Calàbria i Nàpols. I que, en les mateixes campanyes, incorporaria Malta i Gerba als dominis del casal de Barcelona. Ro­ ger de Llúria seria el que pronunciaria la frase “Nengun peix se gos alçar sobre la mar si no por­ ta un escut o senyal del rei d’Aragó en la coha”: la senyera quadribarrada del casal de Barcelona.

Els vikings i la corona Cata­ lano­Aragonesa Roger de Llúria era un viking amb totes les lletres de la paraula. Com tants altres oligarques sicilians, els Lància o els Pròcida, que no assolirien el mateix prestigi, però que tindrien una destacada partici­ pació en les campanyes militars de Sicília i Nàpols. Roger de Llú­ ria formava part d’un cos oligàr­ quic, de professió i de tradició militar, d’origen normand, és a dir, viking. I si bé és cert que en el Mapa de Sicília, amb l'escut del regne decurs del temps s’havien encre­ (Segle XVII) / Viquipèdia uat amb altres elements de les oli­ garquies catalana o germànica, també ho és que havien estat capaços de mantenir una singular cultura de grup, amb genuïnes expressions en els àmbits polític, militar i artístic, que els vincu­ lava permanentment amb el seu origen normand. Aquells normands serien els artífexs de la in­ corporació dels seus dominis a l’edifici polític catalanoaragonès (1282). Fins que el 1713, el primer Borbó hispànic, en el context de la guerra de Successió hispànica (1701­1715), els va re­ galar a l’arxiduc d’Àustria a canvi que aquest abandonés els catalans a la seva sort.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 23

LLENGUA CATALANA

Fa 9 anys, jo no sabia que existia el català. Avui, és la llengua que més faig servir professionalment i socialment.

I això malgrat no ser ni de bon tros la meva llengua materna. Fins als 5 anys, els meus pares em parlaven en àrab tunisià a casa mentre que al parvulari aprenia anglès. Vaig completar la meva educació primària i secundària a l’escola francesa. De fet, no tinc cap parent d’origen català. La primera vegada que vaig sentir parlar català va ser quan la me­ va exparella garrotxina trucava als seus pares des dels Estats Units. Em semblava rus.

Ben enamorat, em vaig proposar aprendre aquesta llengua perquè volia entendre millor els seus orígens.

Fa 8 anys, vaig decidir venir a viure a Catalunya. El procés d’aprenentatge d’una llengua és com un viatge màgic. És un procés humà d’immersió en un món nou, en què t’adones constantment que la llengua és indissociable de la cultura i de la manera de ser i de fer de cada persona. És un procés enriquidor que et permet entendre i valorar els teus propis orígens, jugant entre la curiositat i la riquesa de l’intercanvi cultural. En el meu cas, estic convençut que vaig aprendre a parlar català gràcies als meus amics catalanoparlants que se’m dirigien constantment en aquesta llengua.

La meva voluntat d’adquirir una llengua nova, és a dir, una nova manera d’entendre el món, i el sentiment de pertinença que em van transmetre van ser determinants. Em feia sentir que la meva relació amb la terra on vivia i amb la seva gent era genuïna i infinita.

De fet, la meva pròpia immersió en català va començar a Perpinyà. Mentre l’aprenia, també el feia descobrir a la mainada de les escoles públiques franceses a través de l’As­ sociació per a l’Ensenyament del Català. És precisament a través d’aquesta experiència que vaig poder comprovar com la política lingüística monolingüe de l’estat francès, dis­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 24

LLENGUA CATALANA fressada de “bilingüisme”, menyspreava l’ensenyament del català com a llengua vehicu­ lar i de cohesió social. En el millor dels casos, el contacte dels alumnes amb el català du­ rava a penes dues hores. I això malgrat que més del 70% dels pares d’alumnes reclamen més ensenyament d’aquesta llengua al territori.

El mirall de la Catalunya Nord Davant de l’enèsim atac al sistema d’immersió lingüística a Catalunya orquestrat pel go­ vern espanyol de torn i Cs, cal ser conscient que el preu de no defensar­lo seria la fractu­ ra social i la substitució progressiva de la llengua catalana. La nefasta situació del català a la Catalunya Nord és un mirall del risc que comporta renunciar a aquest model. L’es­ tratègia de substitució lingüística atempta contra la diversitat, la cohesió social i la igual­ tat d’oportunitats. És per això que hem de lluitar conjuntament per protegir­nos dels atacs sistemàtics contra un model d’immersió lingüística inclusiu, consensuat i exitós, i que és sens dubte millorable.

Article extret del dossier: El català, llengua de tots. ARA.CAT

Clica aquí, omple el formulari amb les teves dades i SIGNA! Gràcies

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

Conte escocès Janet, la bella filla d'un comte de les Terres Baixes, vivia al costat del seu pare en un castell de pedra grisa envoltat per verds prats.

U

n dia, cansada de cosir en el seu gabinet i de jugar llargues partides d'escacs amb les dames de la cort del seu pare, es va posar un vestit verd, va trenar el seu pèl ros i va sortir sola a fer una passejada pels frondosos boscos de Carterhaugh. El sol daurava les clarianes silencioses on la gespa era tan tova com una catifa. Sota l'ombra verda creixien exuberants les roses silvestres i les llargues tiges de les campanetes blanques formaven un dos­ ser sobre els corriols.

Janet va estendre la mà i va tallar una rosa blanca. Tot just havia separat la flor de la branca, va aparèixer un jove davant seu en el camí. – Com t'atreveixes a tallar les roses de Carterhaugh i a passar per aquí sense el meu permís? ­li va preguntar.

– No vaig voler fer res dolent ­es va disculpar ella. La meva missió és protegir aquests boscos i tenir cura que ningú pertorbi la seva pau ­va dir el jove. Després va somriure lentament, com algú que no ha somrigut durant molt de temps, i va tallar una rosa vermella que creixia al costat de la rosa blanca que Janet tenia a la mà.

– No obstant, seria molt feliç si pogués donar totes les roses de Carterhaugh a una dama tan be­ lla com tu. Qui ets, jove gentil? ­va preguntar Janet mentre prenia la rosa. Em dic Tam Lin ­va respondre el jove. He sentit a parlar de tu! Ets el cavaller elf ­va exclamar Janet i va llançar la rosa amb temor.

– No tinguis por, bella Janet ­va dir Tam Lin­. Encara que em diguin cavaller elf, sóc tan humà com tu. I Janet va escoltar sorpresa mentre Tam Lin relatava la seva història. ­ El meu pare i la Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 26

RACÓ DEL CONTE meva mare van morir quan era molt petit i el meu avi, el comte de Roxburght, em va portar a viure amb ell. Un dia, mentre caçàvem en aquests mateixos boscos, va començar a bufar un vent estrany des del nord, que va assecar tots els fulls dels arbres. Vaig sentir que m'envaïa un somni profund i me'n vaig anar allunyant dels meus companys fins que vaig caure del cavall. En des­ pertar, era a la terra de les fades. La Reina dels Elfs m'havia raptat mentre dormia.

Tam Lin va fer una pausa, com si esti­ gués recordant aquesta terra verda i en­ cantada. – Des llavors ­va continuar­, estic subjecte a l'encanteri de la Reina dels Elfs. Durant el dia tinc cura dels boscos de Carterhaugh i a la nit torno a la terra de les fades. Oh, Janet, com voldria tornar a la vida humana de la que em van arrencar! Desitjo de tot cor veure'm lliure de l'encantament. Tam Lin parlava amb tanta pena que Janet va preguntar commoguda: – I no hi ha cap manera d'aconseguir­ho? Tam Lin Boscos de Carterhaugh va prendre les mans de la jove entre les seves. – Aquesta nit és Halloween, Janet ­va dir­, la nit entre totes les nits en què hi ha una possibi­ litat de retornar­me a la vida humana. Durant el dia de Halloween, els éssers màgics viatgen a una altra comarca i jo vaig amb ells. – Digues com puc ajudar­te ­va dir Janet ­. Ho faré de tot cor.

– En arribar la mitjanit ­li va explicar Tam lin­, has d'anar a la cruïlla i esperar allí fins que passi la caravana dels éssers màgics. Quan vegis apropar­se al primer grup, no et moguis i deixa'ls se­ guir el seu camí. El mateix faràs amb el segon grup. Jo aniré al tercer grup, muntat en un cavall blanc com la llet i portaré una corona d'or al cap. Llavors correràs caps a mi, Janet. Fes­me caure del cavall i abraça'm. No importa quins encanteris llancin sobre mi, abraça'm fort i no em deixis anar. D'aquesta manera podràs retornar­me a aquest món. Aquella nit, poc abans de les dotze, Ja­ net va córrer cap a la cruïlla i es va amagar entre els arbustos espinosos. La llum de la lluna cen­ tellejava en l'aigua dels rierols, l'ombra dels arbustos dibuixava figures estranyes sobre la terra i les branques dels arbres cruixien sobre el seu cap. El vent portava un lleu so de galop. S'acosta­ ven els cavalls màgics. Janet va sentir que un calfred li recorria l'esquena i es va encongir en la seva capa mentre mirava expectant en direcció al camí. Primer va veure la brillantor dels arnesos de plata, després l'estrella blanca al front del cavall que encapçalava el seguici i ben aviat va aparèixer davant la seva vista un grup d'éssers màgics amb cares pàl·lides de trets afilats en els que es reflectia la llum de la lluna i estranys bucles èlfics que s'agitaven al vent mentre cavalca­ ven. Mentre passava el primer grup, encapçalat per la Reina dels Elfs que muntava un cavall ne­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 27

RACÓ DEL CONTE gre com la nit, Janet es va quedar immòbil i els va mirar allunyar­se. Tampoc es va moure quan va passar el segon grup. Però en el tercer grup va distingir el cavall blanc de Tam Lin i va veure la brillantor de la corona d'or sobre el seu front. Llavors va sortir de l'ombra dels arbustos, va córrer a subjectar les regnes del cavall, va fer caure a Tam Lin de la cadira i el va envoltar amb els seus braços.

Immediatament va brollar un crit espectral: –Tam Lin s'escapa! El cavall negre de la Reina dels Elfs frenà de cop en sentir l'estirada de la regna per aturar­lo. La Reina es va girar i els seus ulls bellament inhumans es van aturar en Janet i Tam Lin. Mentre Janet l'abraçava amb totes les se­ ves forces, la Reina va llançar un encanteri sobre Tam Lin, qui es va anar encongint més i més fins transformar­se en una sargantana escamosa. Janet la va mantenir atapeïda contra el seu pit.

Després va sentir que alguna cosa es lliscava entre els dits i la sargantana es va transformar en una serp freda i esmunyedissa que se li va enroscar al coll mentre la subjectava fermament.

Un moment després, va sentir un dolor ardent a les mans i la freda serp es va transformar en una barra de ferro roent. Llàgrimes de dolor corrien per les galtes, però Janet va seguir abraçant a Tam Lin amb la decisió d'enfrontar­se al que fos per salvar­lo. Per fi, la Reina dels Elfs va comprendre que havia perdut a Tam Lin per sempre per la força de l'amor d'una mortal i li va tornar el seu aspecte original. En braços de Janet, Tam Lin era novament un ésser humà. Janet el va embolicar triom­ falment a la seva capa. I mentre la caravana reprenia la marxa i una afilada mà verdosa prenia les regnes del ca­ vall en què havia muntat Tam Lin, es va escoltar la veu de la Reina dels Elfs: – Hem perdut al més ben plantat de tots els cavallers del meu seguici en mans dels mortals.

Adéu, Tam Lin! Si hagués sabut que una mortal seria capaç d'arrencar del meu costat amb el seu amor, t'hauria tret el cor humà i posat al seu lloc un cor de pedra. I si hagués sabut que la bella Janet vindria a Carterhaugh, hauria transformat els teus ulls grisos en un parell d'ulls de fusta.

Mentre la Reina parlava, la pàl·lida llum de l'alba va començar a il·luminar la terra. Amb un crit sobrenatural, els genets màgics van esperonar els seus cavalls i es van allunyar a tota velocitat.

El so de les campanetes dels arreus es va esvair en la distància.

Tam Lin va besar amb tendresa les adolorides mans plenes de cremades de Janet i junts van tor­ nar al castell de pedra grisa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 28

INDRETS DE VACARISSES En aquesta secció fem un recull d'alguns indrets del nostre municipi, més o menys coneguts, descrits per la Carol Pàez en el seu blog "Edat Mitjana s. V ­ XV i més". Qualsevol rectificació, aportació i/o aclariment seran ben rebuts.

Mas de l'Hospici Font de l'Hospici Puig de l'Hospici

La carambola a tres bandes Aquesta publicació és especial. La vaig fer amb molta estima, pensant en els meus fills, com un 1 invent­experiment, conjuntament amb l'Associació Excursionista i cultural Miscel·lània de Va­ carisses, per tal de donar a conèixer als més petits del centre (i també als grans), el sistema de 1 coordenades terrestre, lligat al món del joc­geocachè i per via d'una excursió familiar.

El sistema de coordenades és importantíssim ­i no cal ho digui jo­. Ens permet saber la ubicació de qualsevol objete que es trobi sobre la Terra. Per això, parlem d'un invent d'importància colos­ sal! A més, caminadors i caminadores, sabem de la seva utilitat, via GPS, per orientar­nos (i de treure'ns de més d'un ensurt). Un afer diari, que per la seva familiaritat en l'ús, no ens parem a pensar en la complexitat i magnitud que suposa.

2

La Carambola de l'Hospici és un joc Geocachè (una gimcana), que hem creat sota el nom Run­ ningSupermamis a la web oficial Geocaching. Si accediu a la web oficial, trobareu les directrius, però si ho voleu fer per lliure, aquesta publicació també us servirà.

Entre el bressol que formen el massís de Montserrat a l'Oest, Sant Llorenç de Savall i l'Obac cap a l'Est, tenim la Serra de l'Hospici. Aquí, entre dos municipis i dues comarques barcelonines: Es­ parreguera (al Baix Llobregat) i Vacarisses (al Vallès Occidental). El seu Puig més alt té una ele­ vació de 518 m. El seu nom "Serra de l'Hospici", de ben segur, deriva de les ruïnes del seu mas, el conegut com a Mas de l'Hospici.

3 Les seves coordenades són: 41°35'23.2"N 1°53'17.0"E 3 Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 29

INDRETS DE VACARISSES No ens consta documentació sobre aquesta construc­ ció en l'actualitat. Només, podem especular en el con­ text històric de la seva datació, segle XVIII. Si fem present que la paraula hospici pot derivar del llatí Hospitium, i donem per vàlids els possibles signifi­ cats; com a casa de pobres o alberg de peregrins. El mas de l'Hospici, probablement, tenia com a funció alguna d'aquestes finalitats.

Aquesta serralada, actualment, consta d'un grup de pistes i camins que fan les delícies d'excursi­ onistes i aficionats a la BTT. És un espai amb teranyines de corriols, camins i pistes que fan amunt i avall, ziga­zagues i alguna que altra grimpada. Per una de les pistes, també fan via les quixotesques torres elèctriques d'acer que, alineades, fan la transmissió d'electricitat de banda a banda. Tot i això, el seu suggerit traçat té origen històric com a possible itinerari comercial entre les poblacions de Manresa i Martorell.

Restes del mas de l'Hospici

El què hauria de ser l'original està, en l'actualitat, maltret per l'erosió natural i per la mà de l'home, en gran mesura. Aquest en èpoques de l'edat Mitjana i posterior, era conegut com a camí vell d'Olesa. Anava des de l'Hos­ tal del Palà, pujava per la serra de l'hospici, cap al coll de Bram, seguint pel pla del Fideuer i es di­ rigia a la masia de Puigventós, ja dins el terme d'Olesa.

També hi ha la hipotètica teoria que l'itinerari Manresa ­ Martorell passava per l'Era de les brui­ xes, cap a Can Tobella, i fitava pel Llobregat.

El s. XVII va ser conegut com el segle de la misèria. La crisi general i secular, amanida per dife­ rents aspectes, molt resumits: crisi climàtica (anys de fred i pedregades que afectà les collites, entre d'altres) ­ crisi econòmica (el que va ser "l'imperi on mai s'hi amagava el sol", entra en greu recessió) ­ desordres socials i polítics (epidèmies i fam) ­ crisi ideològica (la submissió al món de les religions dóna pas al renaixement ideològic), etc., tot un còctel que potenciar en l'àmbit social; pobres, captaires i un seguit de classes socials, cada cop més empobrides. En aquesta acotació o marc històric, el pensament de posar ordre sobre els "miserables" sorgeix al Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 30

INDRETS DE VACARISSES segle XVII, un moment suprem de desfavorits i misèria social. I una d'aquestes vies, eren els hospicis socials o cases públiques, mantingudes per la beneficència o a canvi de feines compati­ bles amb cada habitant de la casa. Per tant, pensar en aquesta construcció com un espai d'aquest ús, no és del tot desorbitat, però tot i això és una hipòtesi molt personal. També podria ser una simple construcció o Hostal, però la seva ubicació sobre el cim d'un turó, allunyat del camí que transcorria per la serra cap a Vacarisses (molt més baix) o del mateix camí vell d'Olesa (més dalt), és força estrany d'interpretar. El conjunt que ocupen les restes dels murs, de les seves pa­ rets, és mostra d'un habitatge modest i, possiblement, format per diferents annexos. Són visi­ bles, com a mínim, dues estances i l'espai que devia ser una porta d'accés. Construcció envaïda, avui dia, per la vegetació que es torna fer seu el que ja deuria ser­ho molt abans. Restes de les pedres que formaven part d'aquesta construcció, les trobem caigudes al final de la carena del mateix turó, en una petita esplanada molt a prop de l'antena de l'urbanització de Can Serra.

El segon punt resenyat de l'Hospici ­per la pista­ hi ha la Font de l'Hospici. Les seves coordenades geogràfi­ ques són: 41°35'17.5"N 1°53'02.1"E S'hi arriba per un caminet amagat que surt des de la ziga­zaga de la pista i que baixa per les torres elèctri­ ques. Aquesta font, de caire torrencial, com moltes de les fonts dels voltants, és una preciositat, i un raconet súper fresquet a l'estiu. Al seu costat, una tauleta de pedra i uns seients de pedra improvisats. Tot un con­ junt que sembla fet per fades i follets del bosc!

I l'últim Hospici en fer la carambola és el seu Puig.

Les seves coordenades geogràfiques són: 41°35'00.2"N 1°53'21.5"E. És el punt més alt de la serra a 518 m, amb el seu vèrtex Geodèsic (ref.

282117001).

Implantat sobre unes roques, el 9 de setembre de 1978. Aquest fa xarxa geodèsica amb d'altres vèrtexs Font de l'Hospici geodèsics dels voltans (un altre tema molt interes­ sant per despertar l'interès de la mainada). La seva posició és mesurada amb molta precisió i són materialitzats sobre el terreny amb fites o senyals. Són elements cabdals per a donar alta precisió a la cartografia, que després serveix per diverses activitats com: obres públiques, pla­ nificació urbanística, etc.

Text i fotos: Carol Páez Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Seguim amb Horaci. Però si el mes passat vam veure les Sàtires, en aquesta ocasió ens centrarem en les Odes i les Epístoles.

En una de les seves Odes va escriure la fa­ mosa frase “Carpe Diem” (Odes 1, 11) lite­ ralment “agafa el dia”, i que ve a significar aprofita el moment. És un fidel reflex de la seva filosofia.

Presento aquí un recull d’algunes frases extretes de les seves Odes.

• “Ille potens sui laetusque deget, cui licet in diem dixisse, <vixi>” (3, 29, 41) Viurà feliç i amo d’ell mateix aquell que al terme de cada dia pugui dir: “he viscut”.

• “Aequam memento rebus in arduis servare mentem” (2, 3, 1) En els casos difícils, mira de conservar l’esperit serè.

• “Quanto quisque sibi plura negaverit, a dis plura feret” (3, 16, 21) Com més coses et refusis a tu mateix, més en rebràs dels déus.

• “Levius fit patientia quidquid corrigere est nefas” (1, 24, 19) La paciència fa menys penós tot allò que no ens és llegut de corregir.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS • “Crescentem sequitur cura pecuniam maiorum fames” (3, 16, 17) Una riquesa que creix, la segueix el neguit i una fam de més riqueses.

Mentre que les Odes són fonamentalment líriques; les Epístoles són una reflexió mo­ ral i filosòfica. Veiem aquí alguns fragments: • “Dimidium facti qui coepit habet” (1, 2, 40) Qui ha començat una tasca, ja la té mig feta.

• “Semper avarus eget” (1, 2, 56) L’avar sempre és pobre.

• “Sapere aude” (1, 2, 40) Atreveix­te a tenir seny.

• “Neve putes alium sapiente bonoque beatum” (1, 16, 20) No tinguis per feliç ningú, sino és el qui és savi i bo.

Horaci

• “Vilius argentum est auro, virtutibus aurum” (1, 1, 52) La plata val menys que l’or, i l’or val encara menys que la virtut.

• “Imperat aut servit collecta pecunia cuique” (1, 10, 47) El diner que s’ha aplegat, és o un tirá o un esclau.

• “Serviet aeternum, quia parvo nesciet uti” (1, 10, 41) Serà eternament esclau, perquè no se sabrá acontentar amb poc.

L’Epístola als Pisons, més coneguda com a Art Poètica, ha estat model literari durant segles per molts poetes occidentals.

• “Nescit vox missa reverti” (Art Poètica, 390) Un cop llançada, la paraula no torna enrera.

• “Non fumum ex fulgore, sed ex fumo dare lucem cogitat” (Art Poètica, 143) No pensa treure fumera de la claror, sinó llum del fum.

Recull: Josep Graells Extret de: “Aurea Dicta. Paraules de l’Antiga Saviesa”.

Fundació Bernat Metge Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

HISTÒRIES I LLEGENDES DE LLOCS MÀGICS d'Enric Sánchez­Cid Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on, des de l'albada del temps, l'home ha considerat màgics, poderosos. I ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant­hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l'hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

Les illes Medes

La reina de les sirenes hi té el seu palau de vidre al que s'hi entra per una cova de corall roig sota la Meda Grossa. Un dels monestirs més mariners, a tocar mar, i que va desaparèixer. Fou el que s'havia bastit en aquest illot.

La presència del monestir murallat i retectivitat dels seus monjos­cavallers, proporcionaren una estabilitat al comerç de tota la costa, que s'havia ressentit per la prepotència dels malfactors. Les seves gestes foren motiu d'admiració de tot Catalunya. El quistor del monestir emprenia, de tant en tant, el romiatge per la capta en favor del cenobi.

Visitava els masos propers i sempre era ben rebut i agraciat amb les almoines, doncs es creia que portava bona ventura i riquesa a les cases on feia parada i fonda, a més de fer­ho per agraïment.

Com sigui que el frare voltava molt per les contrades properes, els fadrins que desitjaven casar­ se li consultaven per si coneixia alguna pubilla que fes per ells.

El quistor de les Medes, augurava que la comunitat d'on procedia havia de patir moltes calami­ tats i fam, pintant­ho amb tanta cruesa per promoure la compassió de la gent, que l'abat va arri­ bar a prohibir el captiri.

En el 1442, els genovesos varen fer realitat l'auguri i, poc després, els pirates tornaven a tenir­hi el seu cau. El poder dels monarques castellans no pogueren desallotjar­los d'aquests illots, si­ tuats a només una milla de la costa.

En el 1534, Barba­rossa arrasà tot el que trobà de Cadaqués a Lloret i va destruir Palamós, vila capdavantera de la comarca. Com a conseqüència, l'Empordà se'n ressent, s'empobreix i, de re­ bot, s'inicia la decadència de les Medes. l... la fi de la pirateria... però les sirenes segueixen en el seu cau.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS Les illes Medes són un arxipèlag situat a la mar Mediterrània, concretament a la Costa Brava; Està format per dues illes principals, cinc Illots i altres illots menors, i la seva superfície total és de 21,5 quilòmetres quadrats. Geològicament les illes medes són una continuació del massís del Montgrí.

Les Medes han estat un indret que ha captivat l'ésser humà i l'ha motivat a acostar­s'hi, tal com revelen les restes de naufragis trobats a les aigües circumdants. De fet, s'hi han localitzat naus gregues enfonsades, mentre que les illes han amagat durant segles vestigis que fan pensar que s'havien fet servir com a necròpolis.

Illes Medes

De les Illes Medes, s'explica una antiga història d'amor. Al seu interior hi ha un palau esculpit a la pròpia roca, però que cap persona l'ha pogut trobar mai. Les seves habitants són les sirenes, uns éssers màgics que tenen cos de dona i cua de peix. Cada dia, quan el campanar de l'església tocava les dotze de la mitjanit, les sirenes sortien del seu palau a buscar pedres boniques per de­ corar el seu palau.

Vet aqui que, un dia de lluna plena, una de les sirenes va apropar­se molt a la costa i va treure el cap fora de l'aigua. La lluna il·luminava perfectament el poble de l'Estartit. Les façanes de calç blanca reflectien la seva llum i algunes espelmes tremolaven encara a través de les finestres. Al mirar cap a la platja, veié un noi que tenia la mirada perduda, les celles frunzides i un posat seriós i alhora melancòlic.

La Sirena va tornar cap on eren les seves companyes sense dir on havia anat. Tenien prohibit acostar­se molt a la costa, perquè havien d'evitar que els humans descobrissin el seu palau que estava excavat a la roca pura de les illes i totes les parets estaven recobertes de peces de corall i pedres precioses que els corrents marins arrossegaven fins a la costa empordanesa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS Amagaven l'entrada i impedia l'accés a qualsevol ésser que no fos una sirena. Ella va pensar que si n'agafava quatre o cinc bocinets de roca podría fer­li un collaret a aquell noi en senyal d'amis­ tat. Quatre o cinc bocinets no es notarien. No passaria res. L'endemà a la nit, les sirenes van tor­ nar a sortir del palau. Aprofitant que les seves companyes estaven jugant totes juntes, va nedar cap a la costa. Tragué el cap de l'aigua per si hi havia el noi del dia anterior. l tant que hi era!

Avançà lentament sense capbussar­se i el noi la veié entre la foscor quan ja era a tocar de la sor­ ra. No van pronunciar cap paraula. Ella sortí de l'aigua tant com pogué i li allargà el collaret que ella mateixa havia fet. Els seus dits es van fregar durant l'entrega. La pell del noi es va estremir.

Aquell contacte anava carregat de sentiments, més encara que les paraules. No els calgué dir res.

Des d'aquell dia, cada nit es veien i s'intercanviaven regals. Ella li portava collarets, anells, braçalets i altres joies que feia amb el corall del palau. Ell recollia les petxines més maques que el rnar arrossegava cap a la platja i li donava a ella en una xarxa que teixia cada vespre mentre l'esperava.

Passaren, més que dies, setmanes, i una nit la Sirena no va tornar. El noi l'esperà adormit a la sorra per si arribava i el despertava. Però foren els primers pescadors que es feien a la mar qui el despertaren amb el seu traginar d'estris, xarxes i canyes. Va tornar aquella mateixa nit i l'endemà, però la Sirena no va venir mai més ...

Què havia passat? La Sirena era a Palau, on les seves companyes la retenien. Aviat descobriren que la seva amiga agafava pedres de l'entrada i les regalava al noi de la platja.

Per les esquerdes que s'havien produït en desprendre de les parets del Palau les pedres precises que la Sirena regalava al noi de la platja, entraven alguns animalons que feien més nosa que ser­ vei i, a poc a poc, el Palau perdé l'esplendor que havia tingut durant tota la seva història. Al ma­ teix temp, va rebre el pitjor càstig que pot rebre una persona enamorada. Va haver de demanar de nou els regals que li havia fet al noi per tal de reparar els danys que havia causat.

Aquella mateixa nit es retrobaren. El noi li explicà que l'havia trobada a faltar. Havia estat una mostra de l'afecte que sentien l'un per l'altre.

Les sirenes van reparar l'entrada del seu palau i recuperà l'esplendor que havia tingut sempre. La Sirena tornava a ser feliç, perquè les seves companyes i ella mateixa podrien viure tranquil·les al seu palau. Però sobretot. perquè mai li van prohibir de tornar a veure aquell noi. Cada nit es tro­ baven a la platja i compartien les hores abans que sortís el sol. Com que no s'entenien, al princi­ pi es cantaven les cançons pròpies dels seus pobles. La música és una llengua universal.

Les sirenes viuen per sempre, però les persones es fan grans. Els anys passaren i el noi es con­ vertí en un home alt i guapo, cobejat per totes les solteres de l'Estartit, però cap d'elles no li feia el pes. Ell estava enamorat de la Sirena. No es va casar mai, cada nit tornava a la platja, fes fred o calor, plogués o tronés, estigués sa o malalt. L'amor era més poderós que tot allò. Però va arri­ bar un dia en el que no tornà mai més a trepitjar aquella platja. Havia mort.

La Sirena ho va saber tan bon punt tragué el cap de l'aigua i no el veié assegut a la sorra. Des d'aquell dia, va decidir de protegir el palau amb totes les seves energies. l potser per això, encara avui, les peces de coral protegeixen el Palau Submarí de.les Illes Medes...

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Maragall va sentir la contalla i va fer la sardana:

A dalt de la muntanya hi ha un pastor, a dintre de la mar hi ha una sirena; ell canta al dematí que el sol hi és bo, ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: Pastor me fas neguit.

Canta el pastor: Me fas neguit Sirena.

Si sabessis el mar com és bonic!

Si veiessis la llum de la carena!

Si hi baixessis series mon marit.

Si hi pugessis ma joia fóra plena.

La Sirena se'n feu un xic ençà i un xic ençà el Pastor de la muntanya, fins que es trobaren al bell mig del pla i de l'amor plantaren la cabanya...

Fou l'Empordà.

(Continuarà) Text extret del llibre publicat a issuu.com

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL Us recordem que, si voleu, podeu accedir a tota la informació de l'Ajuntament de Vacarisses i de la Biblioteca El Castell, clicant sobre les respectives icones.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (XII)

Bisbe Francesc Robuster Sala

Per dificultats en la transcripció d'alguns docu­ ments, a causa, sobretot, del seu estat de con­ servació, havien quedat per al final les visites pastorals del segle XVII, sobre les quals versa­ ran aquest i els propers articles, ja els últims d'aquesta sèrie referent a la història parroquial de Vacarisses.

SEGLE XVII Del segle XVII s'han conservat, a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, actes de visites pastorals dels bisbes Francesc Robuster, Pere Magarola, Jaume Copons i Antoni Pasqual.

Bisbe Francesc Robuster Sala Va néixer a Igualada i en l'església de Santa Maria d'aquesta ciutat va ser batejat el 18 de setem­ bre de setembre de 1544. Era fill de l'apotecari Antoni Sala, però prengué com a primer el cognom de la seva mare, pubilla del mas Robuster, de Reus. Tanmateix en alguns documents apareix com a Francesc Sala Robuster. Poc després del seu naixement, la família se n’anà a viure a Reus. Acabats els seus estudis de teologia a Tarragona, esdevingué, el 1578, ardiaca de San­ ta Maria del Mar, important església parroquial i arxidiaconal de Barcelona. A més de ser digni­ tat eclesiàstica, fou rector de l'Estudi General de Barcelona (1586­1588). Posteriorment fou bisbe d’Elna (1591­1598). Entre altres accions pastorals a la diòcesi d'Elna, beneí, el 19 de ju­ liol de 1592, el nou altar major de Sant Miquel de Cuixà. El 5 de maig de 1598 fou nomenat bisbe de Vic, ciutat en la qual va entrar solem­ Església de Santa Maria d'Igualada nement el 28 d’octubre. El mes següent va con­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS vocar un sínode. Durant el seu mandat tingué greus enfrontaments amb el capítol catedralici. I també s’esdevingueren alguns fets lamentables, com el de l’assassinat de l’ardiaca Pau Fabra, en la mort del qual intervingué el vacarissà Salvador Ferreras. Políticament prengué part en les ban­ dositats com a cap del cadells, facció lligada a la noblesa. Tant és així que els cadells de la Plana de Vic eren anomenats robusters i ell mateix rebia l'apel·latiu de Cadell Gros. Els canonges viga­ tans, en canvi, afavorien la facció dels nyerros. Va morir a Vic el 27 d’abril de 1607.

Visita pastoral de l'any 1604 L'acta de la visita pastoral del 22 de juliol de 1604 (ABEV 1211/3, fol. 41r) es troba en mal estat de con­ servació, tot i que el llibre corresponent ha estat ob­ jecte d'un meticulós i ben fet treball de restauració.

Per aquest motiu, la transcripció adjunta presenta molts buits. Possiblement aquesta visita va ser feta per Josep Sicart, vicari general del bisbe de Vic. Cal dir que la major part d'aquesta acta fa referència a l'església sufragània de Rellinars i que a continuació només es presenta el primer tros, referent a la parro­ quial de Vacarisses: "Vacharisses. Die 22 dictos mensis et anno [...]. Par­ rochiale Sn Felicis de Vacharisses [...]. Et po visitavit Smo Eucharisticum Sacram. E provehi y mana que los Visita Pastoral 1604 obrers de dita Igla dins tres mesos a pena [...] dos ra­ vellons per demunt la custodia dels colors vert, y morat [...] mateixos colors. Item que desi a la Setmana Sta fassen pintar la [...] per reservari lo Sm Sagrament [...] de dins y de fora ab pany y clau, altrament prohibim [...] fer monument en dita Igla a pena de [...]".

Basílica gòtica de Santa Maria del Mar (Barcelona). Antigament, Santa Maria de les Arenes.

Va ser construïda entre 1329 i 1383.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS Visita pastoral de l'any 1605 La segona de les visites pastorals de les quals queda constància a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és la del 7 d'octubre de 1605 (ABEV 1211/4, fol. 40v). L'acta corresponent es troba bas­ tant ben conservada i més quan el llibre que la conté ha estat també magníficament restaurat. Tot i això, hi ha dificultats d'interpretació de la lletra.

Possiblement, aquesta visita va ser realitzada pel visitador Miquel Rovira. Igual que l'anterior­ ment ressenyada, la major part de l'acta fa referència a l'església sufragània de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. El tros que correspon a l'església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Va­ carisses diu així: "Eccla Storum Petri et Felicis de Vacarisses [...]. Pº provehi y mana que los obrers de dita Igla dins quinze dies a pena de [...] lo altar de St Pere y St Feliu [...] de la Igla [...] posant lo retaule dins lo cor [...] y de manera que en dita Igla noy haje mes de [...]. Item que dins quatre mesos de pena de [...] fassen una casulla capa palit y cobricalce negre a pena de 40 sous per los officis de morts".

(Continuarà) Àngel Manuel Hernández Cardona

Santa Eulàlia i Santa Júlia d'Elna

Altar major del monestir de Sant Miquel de Cuixà Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS

Ens cal estimar i ser estimats Tot el que sentim depèn del que pensem. Les persones més felices tenen més autoestima, més bon autocontrol de la seva conducta, es proposen objectius i els compleixen, són es­ tables emocionalment i positives. Ser feliç no és tenir una vida perfecta, sinó reconèixer que la vida val la pena viure­la, malgrat les dificultats. La veritable tristesa de la vida és no tenir ja esperança. Hem d’aprendre a viure estimant, i a practicar el pensament posi­ tiu. Si ens exigíssim més a nosaltres mateixos, valoraríem més els altres. No només pen­ sar en les coses positives que tinc, sinó en les que té l’altre. Cal aprendre a relativitzar, modificar situacions i pensar en els sentiments de l’altre, ser empàtics. Una de les acti­ tuds més importants de la persona és saber escoltar, per tant, dedicar temps a l’altre. Això és estimar.

D’estimar mai se’n sap prou. L’amor és servicial, no només és un sentiment, és fer el bé.

Com ens diu St. Ignasi de Loiola, l’amor s’ha de posar més en les obres que en les parau­ les, és i ha de ser el signe d’identitat de tot cristià. Renuncia a controlar­ho tot, a domi­ nar, és mantenir­se ferm enmig d’un ambient hostil, és suportar amb esperit positiu les contrarietats de la vida, és respectar el punt de vista diferent de l’altre, l’amor és incondi­ cional. La fredor, la insensibilitat, la rigidesa... és la indiferència cristiana. El que real­ ment dóna fruits sempre és el servei fet amb amor, no amb autoritat ni domini ­això és despotisme­, ni fent valdre un càrrec laboral o jerarquia per obtenir poder i que els altres siguin els teus súbdits. L’autoritat s’aconsegueix a través del servei als altres, l’entrega, i l’amor sincer i verdader.

Només l’amor pot moure el món. Qui triomfa realment en la vida? Segurament aquell que estima i posa l’amor com a primer graó en la seva escala de valors. No és gens de fi­ ar el món de les aparences, els falsos somriures i l’ostentació. Pensem que, en darrer ter­ me, serem examinats per l’amor que haurem sabut transmetre. De fet, cada dia que Déu ens concedeix és una nova oportunitat per a viure els dons que Ell ens ofereix contínua­ ment amb la llum de la fe, la força de l’esperança i la joia de l’amor. L’amor de Déu és el millor de tots. Ja ho deia Santa Teresa de Jesús: Qui a Déu té, res li falta.

Montserrat Rosell Pujol ­Vic Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS

L'àngel del fracàs – Crida, infant que neixes, crida perquè la vida no se t’enfosqueixi al teu davant! Oh, infants, que obriu la porta de la història, que fendiu la nit i us obriu a una alba que us convida, tots voldríeu beure la copa ben plena, però no sabeu com n'és d'incert el destí, com és vacil·lant el vostre estel i atzarós cada instant que se us regala!

Tots voldríem bastir una ciutat perfecta, sense nit i sense pors. Tots voldríem que el vai­ xell arribés a port, que les abraçades no tinguessin posta. Ho hem intentat tantes vegades!

En coses grans o petites; és igual. Quanta il·lusió hem posat en aquesta tasca, teixit de somnis i de fe! I quant d’esforç! Però no hem reeixit i tot s’acabà, com un núvol que s’es­ vaeix a poc a poc o de cop, com un arbre que mor lentament o amb una mort sobtada.

Quan començàrem, portàvem tot l’afany del futur a dins, una energia que ens semblava vencedora de tot obstacle. Després, el no­res. Un desert de cendra i un silenci opac fou tot el que en restà. Abans, els ulls guaitaven endavant, amb una mirada plena d’il·lusió, es­ purnejant, fita més enllà dels horitzons. Després, els ulls sembla que esguardin dins d’ells, amb una mirada reculada, morta, com recabdellant records.

A vegades el fracàs ve sobtadament, com l’espetec d’un tro. D’altres, ve lentament. El sents acostar­se, com una remor llunyana que s’apropa. L’aire es va espesseint i, per fi, esclata la tempesta. T’adones que no hi pots fer res, que per més que lluitis no assoliràs redreçar el destí. I tot es va fonent com un borralló de neu. Sols et resta enterrar­te calla­ dament en les ombres de la nit.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS – He vist tantes amistats escolades, tants d’amors assecats!

– He vist tants pobles desapareguts sota el peu del més fort!

– He vist tants homes sense feina, amb els ulls plens de gana de treball!

– He vist tants de joves sense nord i tants d’infants sense amor!

– He vist tantes fonts sense aigua i tantes flors tallades!

– He vist tantes paraules mortes abans d’eixir deis llavis, tants de somriures glaçats davant d’una mirada, tants d’ulls sense llum i tantes esperances segades!

– He vist, he vist...!

– Com hauria volgut, amiga, sentir sempre la cançó de les teves paraules, veure ina­ cabablement el somriure dels teus ulls, sentir una vegada i una altra l’escalfor tendra de les teves mans! Però te n’has anat, amiga, cap a altres aires. I n’eres ben franca.

– Com voldria, poble meu, que fossis ben lliure, amo de tu mateix, creador il·lusio­ nat de somnis i de tasques! Però altres són els teus amos, i no els hem demanat de venir a casa.

– Com voldria que el món fos una sardana, que les esglésies fossin obertes, que tot fos una albada!

No ha estat així.

Per què tants fracassos, per què tantes il·lusions segades, per què, per què?

Quan em preguntava això vingué l’àngel del fracàs. Era l’àngel dels ulls que se’n van.

Tenia un posat trist i una mirada reculada, però un somriure molt dolç i unes mans suaus que acariciaven.

– No en passis pena, home de la terra ­digué. Tot viu en el teixit de la història. Res mai no mor del tot: les vostres il·lusions, els vostres esforços vibren en cada grumoll de l’univers.

– Sí! ­vaig contestar. Però voldríem que vibressin en el nostre instant; que no es trenqués el mirall on esguardem el nostre rostre.

– Recolliu­ne els trossos ­féu l’àngel. Recolliu els trossos del mirall trencat i con­ templareu mil rostres. Cada bocí bé val tota una vida.

– Recolliu sempre els trossos, recolliu sempre els trossos...

I dient això s’anà allunyant, endins de la seva mirada fugívola, fins que s’esvaí.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Indrets de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac

Les Fogueroses, la Canal de l’Escaleta i la Roca Encavalcada per sota

L

’excursió comença a l’aparcament per autocars de la Mata, el primer que trobem a mà es­ querra. A l’altra banda de la carretera hi trobarem, una mica abans, un camí protegit per un cadenat, un camí que baixa per unes roques i desprès gira a mà dreta per baixar per rocams fins a enllaçar amb un de més ample i planer i que agafarem a mà esquerra fins que arribem a la llera de la riera de la Calçada. La travessem i arribem a un trencall amb dues opcions, la de l’esquerra correspon al camí per on tornarem a la baixada i el de la dreta que puja és l’antic camí de la Calçada i és el que agafem. No em d’agafar cap trencall més i em de mirar de seguir sempre aquest camí més ample.

Més endavant i desprès de passar per una mena de congost de pedra, trobarem un camí marcat que s’enfila a la nostra dreta i que també ens portaria a la carena del Pagès, però que no agafa­ rem. Aquí el camí ens mostra unes restes de murs a la nostra esquerra que ens mostren la im­ portància que va tenir anys enrere i el motiu per el qual té el nom de calçada, en referència a Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS l’antiga via (potser d’origen romà), que anava de Matadepera al Coll d’Eres per travessar a la zona de Sant Llorenç Savall.

Passem per una zona planera i just quan s’enlaira, trobem a l’esquerra un caminet poc marcat que ens por­ ta a les restes que queden de l’anti­ ga Bassa de la Calçada i que, segurament, era una reserva d’ai­ gua del poblat de Coll d’Eres (per cert, un poblat d’origen descone­ Coll d'Eres gut, ja que mai s’ha excavat ni es­ tudiat degudament). El camí continua planer fins arribar a tocar la riera i llavors es torna a enlairar seguint la traça del torrent. Passem per tot d’arbres caiguts i arribem a una zona de grans roures amb una part de pujada forta. Al final, el camí gira a l’esquerra i es torna planer per arribar a enllaçar amb la carena del Pagès. Agafem la pista a mà dreta i deu metres més endavant girem per un ample trencall que trobem a l’esquerra. Uns metres més i trobem a la dreta una piràmide de pedres que ens demostrarà que hem agafat el camí correcte. És un camí planer entre alzines i boixos i que ens porta a un mirador on podrem gaudir d’una excel·lent vista dels Emprius a l’esquerra, de Rocamur en front i fins i tot en dies clars podreu veure el mar al fons a la dreta.

Agafem un camí que surt a la dreta del mirador. Aviat s’endinsa en una zona boscosa bastant ombrívola. Desprès de passar pel costat de dos grans pins a banda i banda cal estar atents, ja que cinquanta metres més endavant trobarem un trencall a mà esquerra i que, si el seguim, ens por­ tarà, desprès de travessar dos torrentets, a la zona de la Roca Encavalcada. La tindreu a tocar de la mà i podreu observar una de les meravelles més espectaculars del Parc. Al costat mateix de l’accés a la Roca, surt un caminet que, després uns pocs metres més endavant, en durà a la zona de les Agulles de les Fogueroses.

Un cop visitada la zona, tornem enrere fins el trencall anterior i seguim pel camí que cinquan­ ta metres més endavant ens porta a un nou trencall. Aquí podem desviar­nos un moment pel camí que queda al davant nostre i que, uns cent cinquanta metres més endavant, ens durà a la zona de la Foradada. Costa de veure i l’accés és força difícil, ja que la baixada que hi mena és bastant perillosa. Agafem el trencall a mà esquerra que ens porta a un nou trencall, a l’esquerra i en baixada cap a la canal de l’Escaleta que agafarem d’aquí una estona, davant l’accés als mira­ dors de les Fogueroses. El primer el trobarem de seguida a mà esquerra, però és millor seguir pel Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS que queda més a la dreta i que porta a un mirador doble. Primer un mirador a la dreta que permet una espectacular vista de la zona de la Morella i just a sota dels nostres peus el gran Til·ler de les Fogueroses, un dels més grans del Parc amb més de 15 metres d’alçada. Uns metres més en­ davant trobem el mirador que ens permet una vista increïble de les Fogueroses i en especial de la Roca Encavalcada i les Agulles.

Tornem enrere uns metres i mirem de baixar per una canal que trobem a la dreta i que ens conduirà sota del mira­ dor on acabem d’estar. Aquí podrem observar una foradada en forma trian­ gular que poca gent coneix.

Retornem fins al camí de la canal de l’Escaleta i ara l’agafem tot baixant de forma abrupte. Cal vigilar, ja que la baixada és de terra i podem relliscar fàcilment. Aquesta canal és molt es­ pectacular per algun gran exemplar de Canal de l'Escaleta boix grèvol que hi podrem observar.

Desprès d’una forta baixada, veurem que la traça ens porta cap a l’esquerra i aviat anirà agafant una mena de camí que es torna més planer. Just quan el camí arribi a una torrentera ben marca­ da, cal que alcem la vista i mirem amunt. El que veureu no té explicació possible, és potser un dels moment més màgics que viureu al Parc. La vista de la Roca Encavalcada per sota no es pot explicar ja que s’ha de viure.

El camí segueix més o menys planer i hem de mirar de no agafar cap trencall fins que sortim a un roquissar. Aquí caldrà aturar­nos i girar­nos per observar les imponents Agulles que abans ja havíem vist des de dalt. Seguim i donem la volta a una gran formació rocosa coneguda com el Paller i ens endinsem a la zona de la canal del Paller amb una nova vista de la segona zona de les Fogueroses presidida per dues grans formacions rocoses, la més gran i que queda més a l’es­ querra coneguda com el Gegant i, més a la dreta, la Roca de l’Abadessa.

El camí va resseguint el canal i ens porta a l’altra banda. Potser es fa una mica llarg i a voltes un xic perdedor. Hem de procurar sempre seguir a mà esquerra i no desviar­nos. Just quan ens tro­ bem a l’altra banda i veiem sota nostre la casa del Marquet de les Roques, trobarem unes pedres a l’esquerra que assenyalen l’inici d’un corriol amb forta pujada. Només la recomano per perso­ nes entrenades, els qui no es vulguin complicar l'existència, poden seguir el camí que més enda­ vant enllaçarà amb la canal de Llor i podreu pujar per ella fins al Coll d’Eres. La canal que jo he Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS pujat és bastant relliscosa i, quan arriba a dalt, cal cercar un camí carener poc marcat que amb pujada forta ens durà fins a la zona de les sepultures de Coll d’Eres amb una excel·lent vista del Montcau a la dreta.

El camí enllaça amb la carena del Pagès i seguint a mà dreta en pocs metres arribem a Coll d’E­ res. Travessem i just quan sortim a la zona oberta, cal agafar un caminet a mà esquerra que baixa primer per un rocam i desprès s’endinsa en una zona arbrada força ombrívola. El camí ens porta a un barranc molt bonic amb una bona vista del Montcau i desprès baixa cap a la riera de la Calçada fins a enllaçar amb el trencall que havíem descrit al principi de l’excursió. Travessem la riera i seguim pel camí planer fins que trobem una roca rodona al mig del camí. Cinquanta me­ tres més endavant trobarem un caminet a la nostra esquerra que baixa fins a la font de la Llicona que quasi bé sempre està seca. El camí de tornada al cotxe és el mateix que hem fet al mati i en uns cinc minuts hi arribarem sense més dificultats. Si us sobre temps, podeu visitar els casta­ nyers de la Mata, que trobareu a la zona de picnic que hi ha a la dreta, abans de la caseta del Coll d’Estenalles.

Són uns set quilòmetres de caminada amb alguna dificultat, però amb unes vistes simplement maravelloses.

Extret de: https://excursionisme.wordpress.com

El Marquet de les Roques Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS Els tracis del Sinaí

Monestir de Santa Catarina, al peu del Sinaí

A

l segle XI el califa fatimida al­Haqim va emprendre una campanya de destrucció massiva de centres de culte cristians. La petita basílica que en temps de l’emperador bizantí Justi­ nià fou construïda al cim del mont Sinaí no va salvar­se i va ser enderrocada. En canvi, el con­ vent als peus de la muntanya va sortir­se’n de les ires musulmanes gràcies a l’existència d’un document avalat pel profeta Mahoma que declara el cenobi lloc de respecte. Quan van venir temps de tolerància els cristians van edificar un altre temple, al mateix cim del Sinaí i sobre els vestigis de l’anterior. A uns 20 metres de distància els mahometans van alçar­hi una mesquita.

En determinades festivitats els beduïns sacrifiquen anyells davant la mesquita en honor a Moisès i hi preguen per implorar la seva gràcia. Quant a la nova capella cristiana del cim, alçada el 1934 i dedicada a la Santíssima Trinitat, roman tancada gairebé sempre. És una llàstima que els pele­ grins que pugen a la muntanya es perdin el magnífic fresc de la Transfiguració de Crist pintat a la volta i també l’ara de pedra sobre la qual Déu hi va gravar la seva llei.

L’emperador Justinià va enviar un contingent d’homes de Tràcia al Sinaí per ajudar en la cons­ trucció del monestir de Santa Caterina. Acabada l’obra, van ser alliberats els tracis de la seva condició d’esclaus amb un mandat. Se’ls va encomanar servir la comunitat religiosa composta en la seva integritat de monjos ortodoxes grecs. Els tracis del Mar Negre van instal·lar­se amb les seves famílies a les valls de l’entorn. Els monjos van encarregar­los la tasca de conrear els horts i les plantacions de palmeres datileres. Quan temps a venir els beduïns van apoderar­se de moltes de les possessions del convent, els tracis van islamitzar­se i van adquirir les pràctiques i les maneres dels beduïns. Els descendents d’aquells esclaus se’ls coneix per jebeliya o “fills dels cris­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS tians”. En el dia d’avui, els jebeliya segueixen assistint els religiosos i ajuden la comunitat amb feines agrícoles i artesanals. Els jebeliya són els guies que acompanyen amb camells els pele­ grins al cim del mont Sinaí i els únics musulmans autoritzats a entrar dins el convent, malgrat que els està vetat dormir­hi.

Inicio el descens del Sinaí pel sender que condueix a la coma arenosa on s’alcen les capelles del profeta Elies i Sant Esteve. La capella blanca rememora el lloc on va refugiar­se el profeta des­ prés d’haver degollat els 450 adoradors de Baal als peus del mont Carmel. En un clos de la peti­ ta plana, a tocar d’una cisterna de pedra que recull l’aigua de les pluges hivernals, s’alça un altíssim xiprer que segons diuen té més de mil anys; al seu entorn hi creixen una olivera i sis xi­ prers més joves. D’acord amb l’Alcorà, aquest és l’indret on Déu va parlar a Moisès. Continuo muntanya avall baixant per l’escala del Penediment. Conten que aquesta escala de 3750 graons, que connecta directament el cim del Sinaí amb la part posterior del monestir de Santa Caterina, va ser tallada amb escarpra per un monjo al segle VI, en la mateixa època de la fundació del convent. L’escala és excavada en una gorja granítica de gran pendent. El temps i les torrenteres han deteriorat severament l’escala, però malgrat la relativa perillositat és un camí formidable per poder apreciar amb tota la seva magnitud la bellesa feréstega del massís del Sinaí. Les parets que s’alcen a les dues bandes de la canal són esqueixades per esquerdes; probablement algunes han estat esberlades per llamps durant les violentes tempestes hivernals. D’aquestes fissures bro­ ten sovint uns arbres de troncs recaragolats i escorça blanca que els beduïns en diuen aszef; com si parasités la roca, el vegetal de branques espinoses s’hi arrapa i puja mur amunt. El fruit co­ mestible que dóna és de color obscur, semblant a la nou de la noguera.

Tot baixant per les escales arribo al Portal del Perdó. En temps passats en aquest lloc sempre hi ha­ via un monjo que confessava els penitents en la seva ascensió a la muntanya santa. Era un requisit arribar al cim amb l’ànima neta de pecat. Les perspectives que es gaudeixen des d’aquest punt del convent fortificat, emplaçat al capdavall de la gorja, són espectaculars. El color terrós de les mura­ lles bizantines s’integra amb netedat a l’aridesa natural de l’entorn. El desert muntanyós és d’una mineralitat rotunda. La vida brolla a les valls sinuoses encaixades entre espadats gràcies als sobtats i esporàdics aiguats que en un moment poden negar­les. L’aigua es fon de pressa, però en cau sufi­ cient perquè les llavors germinin. En canvi, en la llisor tant horitzontal com vertical d’aquests ci­ mals de roca nua no hi viuen sinó esbarzers a les clivelles i para de comptar.

Abans d’allitar­me en una cel·la del monestir, passejo pel jardí il·luminat de tons safirs per una lluna grossa. Els contraforts acinglerats dels cims s’empostissen contra un cel crivellat d’estels.

Puntets de llum que apareixen i es fonen amb celeritat, com si piquessin l’ullet. Nit calma, nit de privilegi als peus del Sinaí.

Extret de: jaumemestres.com Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 49

2018 L’any 1918 Fabra publicà, per encàrrec de l’Institut, que l’a­ doptà com a oficial, la Gramàtica catalana, de la qual han es­ tat fetes set edicions. Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l’ortografia i la gramàtica, es preocupà de l’escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1918), amb cinc edicions, que l’any 1968 fou reeditada i ampliada per Ramon Aramon i Serra sota el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s’ana­ ven assolint resultats òptims de la seva obra, que eren, ultra l’establiment de les regles gramati­ cals, la depuració de la llengua, la determinació d’un estil científic i la disponibilitat indefinida: una multiplicitat d’estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses filològiques, que apareixien al diari La Publicitat, aplegades després en la Coŀlecció Popular Barcino (1954­56) i en les quals palesava tant la seva capacitat de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l’ordenació de la llengua catalana. En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els es­ criptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques.

La seva obra, i sobretot la narrativa, es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la narrativa mundial de la postguerra: l’existencialisme i el conductisme. La instància transcendent l’empenyé a vegades cap al simbolisme (Totes les bèsties de càrrega), i unes altres el testimoniatge li exigí un sever fresc fe­ nomènic (Si són roses floriran). Encara que el temptaren la pro­ blemàtica del punt de vista, el monòleg interior (a nivell conscient i del subconscient) i la investigació de l’escriptura, sempre el seu touch personal dominà les experiències fins a as­ solir un cosmos pedrolià.

Conreà tots els gèneres literaris: a més de la narrativa, i espe­ cialment la novel·la, que constitueix, amb diferència, el gruix de la seva producció, fou autor d’alguns volums de poesia i d’una obra teatral comparativament poc extensa però signifi­ cativa, que hom ha classificat dins el teatre de l'absurd.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 599 ­ Juliol 2018 ­ Pàg. 50