590 octubre 2017

Núm. 590 ­ Octubre de 2017

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

... quatre ames enceses a migdia!

I en el forat que un enemic li fes miraculosament hi lluiria un bell estel per no apagar-se més.

Josep Carner

Foto: Jaume Pintó 11/09/2017

SUMARI Pòrtic 3 L'Evangeli pam a pam 4 La cuina de Ca la Quima 6 Campanades 7 Pensaments caçats al vol 8 Des de Sant Llorenç Savall 9 Des de Sitges 10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 12 Dels diaris 16 Racó del conte 24 Col·laboracions 25

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 ­ 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241­2014

Foto de la capçalera de la portada: Lucas Janin. Font: www.flickr.com

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Setembre Dia 9 Ha mort Rosalia Boada Guàrdia.

Dia 17 Festa de la Parròquia. Eucaristia concelebrada.

Programació pastoral. Oferta de voluntaris. Presentació de tasques.

Dia 23 Matrimoni de Jaume Rius Borrellas i Maria Nieto Úbeda.

Dia 29 Inici de la Catequesi: Inscripcions i presentació de les catequistes.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 2

PÒRTIC EL BON DIÀLEG ÉS SEMPRE ENTRE IGUALS

Fins a l’últim segon de l’últim minut, el govern de Catalunya està obert a un diàleg amb el d’Espanya per solucionar l’encaix entre els dos països. Des d’Espanya s’ha afirmat i s’afirma que hi ha hagut intents seriosos de diàleg, però que han fracassat per la tossuderia del govern català, només interessat a parlar del referèndum. El cert és que, fins fa uns mesos i durant cinc anys, el PP ha tingut moltes i bones ocasions per, amb la negociació, evitar que s’arribés al punt actual que tant li desagrada. Oportunitats que sempre ha menyspreat.

La realitat és que el diàleg ha fracassat no per cap tossuderia catalana, sinó per raons de procediment i de concepte. De procediment perquè la vicepresidenta d’Espanya no pot obrir un despatx a Barcelona per fer una “Operació Diàleg” i després escoltar només aquells que li donen la raó. Però també de concepte. Un diàleg, perquè sigui autèntic i productiu, ha de complir almenys dues condicions. Primera, pressuposar la igualtat dels interlocutors. Si un considera que l’altre és subordinat, no és diàleg. I, segona, no dictar qüestions inabordables. Perquè l’objectiu del diàleg i la negociació és arribar a un pacte allà on a l’inici hi ha un desacord. Si no, tampoc és diàleg.

El govern espanyol no ha complert cap de les dues condicions. I no només això, sinó que ha substituït aquest necessari diàleg per l’amenaça. La setmana passada en vam tenir noves proves. El diàleg sempre és necessari i desitjable. No s’ha entaulat abans del primer d’octubre? Doncs caldrà fer­ho després. La diferència és que aquest diàleg ja no tindrà el mateix contingut que el que s’hauria pogut fer abans, si el tarannà del govern d’Espanya, no pas dels espanyols, fos tot un altre.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM COMENTARIS CASOLANS Durant l’any 23 A

Mt 18,15­20

L’Evangeli és un arsenal immens de conceptes, un dipòsit d’ideals, pensaments i conei­ xements que hi ha feina per molta estona per anar espellofant sense perill de no acabar mai la corda.

Cada frase és un missatge. Agafem­ne un i diguem­hi alguna cosa: el perdó, el perdonar. És fàcil ofendre i fastiguejar.

El perdó: Que n’és de bonic!

Cal ser valent a l’hora de perdonar. No és pas una feina fàcil. Costa més del que sembla.

Cal ser una mica heroic. Demanar perdó de les equivocacions no és cap vergonya. Su­ posa coratge i valentia. El perdó no canvia el passat però aplana el futur. És molt fàcil haver de penedir­se del què hem dit: d’haver callat no ens en haurem de penedir mai.

L’ofès i disgustat perdona fàcilment; a l’ofensor li costa una mica més saber perdonar.

Cal no ensorrar mai als afligits i angoixats; els que s’han equivocat s’esmenen fàcilment amanyagant­los. Renyant­los, s’acaben d’enfonsar.

Perdonar és una de les paraules més boniques que hi ha mentre no s’ha de fer servir. Quan s’ha de fer servir ja no sol ser tan escaient i atractiva. Saber perdonar no és pas una debili­ tat; és una grandesa d’ànim. Els que no coneixen la dolcesa del perdó no saben que és es­ timar. Si Déu no perdonés, el cel encara no s’hauria estrenat. Estaria ben buit.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM Una de les satisfaccions més maques que podem tenir és anar­nos­en a dormir amb el perdó a flor de llavis, fins i tot d’aquelles ofenses que més ens han recargolat durant el dia. És molt bona cosa acabar tots els captards, totes les entrades de fosc amb un: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Sebastià Codina i Padrós

Josep Lluís Trapero Álvarez Santa Coloma de Gramenet, 1965

Major dels Mossos d'Esquadra Llicenciat en Dret, postgrau en direcció de la seguretat pública i format amb un curs de l’acadèmia de l’FBI dels Estats Units

La passió i la vocació de Trapero sempre han sigut la investigació. Valora la responsabilitat, és rigorós i ho re­ clama als altres. No perdona la deslleialtat.

Ha sabut transmetre aquets valors a la resta del cos de la nostra Policia. Grandíssims professionals i orgull de la nostra Nació.

Quan no treballa, vesteix auster amb uns texans i una samarreta, s’enfunda les botes i enfila muntanya amunt.

Manté els valors de quan va ser escolta, expliquen el doctor Bonaventura Clotet i el periodista Joan Vehils, que el coneixen a fons: “Sempre comenta que l’escoltis­ me el va ajudar a créixer sanament”

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Estofat de sípia amb patates Ingredients per a 4 persones:

800 grams de sípia.

200 grams de pèsols.

500 grams de patates.

Una ceba.

2 grans d’all.

Un vaset de vi blanc.

Una fulla de llorer.

Oli i sal.

En una cassola de fang i amb oli hi posarem la ceba tallada, els grans d’all, el llorer i el vi. Ho deixarem coure una mica i tot seguit hi posarem la sípia que haurem abans tallat a trossets. Deixarem que cogui amb poc foc i amb la cassola tapada.

Quan gaire bé sigui cuita la sípia, hi tirarem les patates i els pèsols i ho cobrirem amb aigua. Taparem bé la cassola i deixarem que cogui fins que tots els ingredients siguin ben tous.

Si convé, rectificarem de sal, encara que les sípies normalment són prou salades.

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 6

CAMPANADES EL CINE, SOMNI I REALITAT A mi m'agrada de veure pel·lícules amb alguna escena en que un cotxe en persegueix un altre, tant per carretera com per dins els carrers d'una gran ciutat.

En la pel·lícula La cautiva hi ha l'escena de Simon (Stanislav Mer­ har), el qual al volant del seu cotxe, persegueix el cotxe d'Ariane per un laberint de carrers de París. Si bé sabem que és París, al mateix temps tenim la impressió que es tracta d'un altre lloc de fantasia.

Aquest és l'efecte propi del cine. Una truculència cinemato­gràfica que intensifica la dimensió artificial d’allò que estem veient.

El cine juga contínuament amb el doble registre de l'autenticitat i la il·lusió. El cineasta Buñuel deia a un amic religiós dominic: “Tu creus en el misteri de Déu; jo crec en el misteri del cine.”

Mossèn Pere Campàs Bonay Vic

Encara que la parròquia és citada els segles IX­X, no fou fins el 9 de maig de 1137 o 1139 que el bisbe Pere d’Urgell i el bisbe Udalgar d’Etna van acudir a consagrar l’actual edifici de Sant Serni de Coborriu, construït pels veïns, que oferiren les trenta passes per al cementiri, les primícies i les oblacions, la tercera part del delme, les lluminàries, les defuncions i els alous. Amb l’acte de la consagració quedà sotmesa a l’església de

Sant Cerni de Coborriu

Sant Martí de Vilavedra. Al segle XII, com moltes altres esglésies cerdanes va partir el saqueig d’Arnau de Castellbó i de Ramon Roger de Foix. Al segle XIV consta amb els noms de Capderiu i Cabariu.

Sant Serni de Coborriu és un edifici d’una sola nau, allargada i baixa, capçada per un absis semicircular coronat per una corona de cartel·les motllurades i amb dues finestres de doble esqueixada, una al centre i l’altra al sud­est. La porta de l’església s’obre a la façana sud. Al muntant dret de la porta, una pedra presenta un tosc relleu d’un orant amb els braços aixecats en actitud de pregària. El frontispici de l’edifici presenta un ull de bou coronat per un campanar d’espadanya de doble obertura.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­Octubree 2017 ­ Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL Sempre té raó aquell que va a favor nostre. Us hi heu fixat...?

Tan censurable és fer ostentació de les nostres qualitats com dels nostres defectes... És bona cosa: ser benigne amb tothom, no gaire tou amb ningú, familiar amb ben pocs, just amb tothom, enfadar­te només de tant en tant si no toca altre remei i encara no gaire, estar a punt sempre al perdó, ser valent en les adversitats i humil i astut davant dels trencacolls...

Hi ha dues maneres de calumniar: inventant defectes i empescar­se qualitats inexistents...

Hi ha persones que tenen tres edats: la que tenen, la que sembla i la que diuen...

Si vols saber què pensa algú de tu, mira’l com et mira quan tu no el mires...

Les lloances desmesurades i fora de lloc precedeixen a les pe­ ticions...

Les polèmiques i picabaralles porten a tot arreu menys a convèncer...

Els vells són intolerables amb els joves degut a un impuls in­ conscient d’enveja...

El secret de l’èxit consisteix en fer mans i mànegues per aprofitar i agafar ben fort totes les ocasions que es presentin...

Buscar tafanerament els defectes dels altres és propi dels que ja tenen la gàbia plena amb els seus...

Hi ha tres mestres que valen la pena: el fracàs, el patiment i l’experiència...

Els que un dia ens giren l’esquena són un llibre obert i savi...

Sebastià Codina i Padrós

Fa ben pocs dies, un home del camp català va dir: "Ens volen enterrar, però no saben que som llavor..."

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 8

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL REFRANYS D'ARREU DE LES TERRES CATALANES DELS SENTIMENTS I LA MORAL La paraula és ploma i els fets són plom.

Mai no es va prou previngut.

La pitjor culpa és no saber­se esmenar de la culpa.

Mai perd qui dóna si el que rep té vergonya.

La raó és pels homes, la força per les bèsties.

Mai perdis l’esperança: darrere la maror ve la bonança.

La raó sempre acaba per tenir raó.

Mai retreguis a ningú favor que li hagis fet tu.

La vergonya qui la perd no la troba.

Mal pot jutjar en art qui en ell no té part.

La veritat camina sense peus.

Mal va qui no es coneix a si mateix.

La veritat és perseguida i retuda, però mai no és vençuda.

Malament si parles, malament si no parles.

Males paraules corrompen bons costums.

La veritat és verda; es torça però no es trenca.

La veritat sempre fa mal.

La veritat va amb camisa i la mentida va vestida de seda.

Malifetes passades poden ser castigades, però no evitades.

Massa denegar fa sospitar.

Mentre no vegis, no defensis ni condemnis.

Les bones paraules enganyen els savis i els ases.

Menys parlar i més actuar.

Les bones paraules unten, les urpes punxen.

Més val anar sòl que mal acompanyat.

Les mentides sempre es tornen verí per qui les diu.

Recopilació: Josep Caba

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 9

DES DE SITGES

L'adaptació a l'escola dels més petits L’adaptació. És el tema més tocat i retocat en les conver­ ses entre mares i pares a inicis de setembre. L’inici de la llar d’infants o de l’escola ens preocupa a alguns pares i mares, d’altres ho esperen amb candeletes, per poder res­ pirar una mica tranquils. Sigui com sigui, ens remou. I, parlant, sents de tot: llars que fan dues setmanes d’adap­ tació (massa?), d’altres que comencen ja amb horari com­ plet... i, tot marxant, deixes el teu fill o filla plorant desconsolat i tu n'has d'anar amb el cor encongit.

En el primer cas de llars amb dies d’adaptació, els pares i mares necessiten fer malabarismes a la fei­ na per poder acompanyar el seu fill, poc a poc, en aquest procés. Això no agrada a tothom, ni tothom pot o vol fer­ho: Una hora i mitja, el primer dia, entres a l’aula, després marxes una estona, demà tor­ nem­hi una estoneta més, demà passat una mica més... I a l’altre extrem, aquelles llars que tenen la filosofia contrària, que et diuen que res d’adaptació, que tantes mares pel mig molesten, que millor que plorin i que ja s’acostumaran, que la vida és dura... ah, i que ploren al deixar­los però “després estan molt bé”. I quin remei, pobrets. Ja que s’hi han d’estar tantes hores, almenys intenten passar­ho de la millor manera possible... no? Per sort, aquestes segones, cada vegada són menys.

Però què és millor per als nostres petits? I és que és un tema controvertit... Jo penso que els nens ho passen malament, molt malament, ho he vist amb els meus propis ulls. Per a ells és un tràn­ gol separar­se de nosaltres, no ho entenen. Viuen una situació molt estressant, difícil de superar, i que suposa un canvi molt gran. Parlo de la primera vegada que s’escolaritzen: un espai nou, nens nous i desconeguts, adults diferents i desconeguts... ai mare! Si nosaltres quan comencem una nova feina, per exemple, o anem a un lloc sols que no coneixem ningú estem tensos, nervio­ sos i no ho passem massa bé, imagineu­vos un nen d'1, 2 o 3 anys! Quant tardem nosaltres a adaptar­nos a una situació totalment nova? Quan tornem a la feina després de les vacances, per exemple, oi que trobem a faltar la nostra parella? I fins i tot necessitem trucar­la vàries vegades al llarg del matí perquè tenim tristesa... És lògic i natural. És important posar consciència en la separació mare/fill, en l’adap­ tació d’una novetat tan important com que una altra persona es farà càrrec dels nostres fills i filles.

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA Un carrer de l'Escala Era un carrer tan quiet i net...

Quant s'esplaia la mirada!

Amb regust d’aigua, salada hom respira satisfet.

Avui d’aquí sóc un hoste i m'assec al bell portal.

Vola el pensament molt alt; riu el sol cap a la posta.

Brilla la mar al davant entre parets emblanquides; les penes són enxiquides les joies ja no ho són tant.

Ai, tardes amorosides, què tindreu que us aimo tant...?

Joan Sisamón Borràs

Imagína't Imagina't un bosc... ...on de les branques pengen fulles d'or i llàgrimes glaçades.

Imagina't un bosc... ...on els ocells teixexen els nius amb fils de plata.

Imagina't un bosc... ...on els estels guarden la llum cada matinada.

Imagina't un bosc... ...on els odis s'han convertit en mans estimades.

Maria Rosa Pi Piqué

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 11

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Encara no has marxat però ja et trobo a faltar. Escolto els teus desitjos, els teus consells, sento la teva olor, el teu alè. A vegades només t'acompanyo, entre plors i si­ lenci. M'agradaria preservar aquest moment i recordar­te a cada instant, a cada pas.

Quin dia més trist, fins i tot els núvols ploren. Sobren les paraules, les imatges, els sorolls. Deixes dins meu un gran desert, inert, sense vida. Intentaré cobrir­lo d'amor, de dolços records teus.

Gràcies per ser un exemple de persona. Sovint despistada, desastre i poc cuinera, però sempre apassionada per la teva feina, dedicada als teus amics, disposada a ajudar a coneguts i no tant coneguts, detallista i conciliadora, molt i molt generosa.

Gràcies per donar­me una altra lliçó de vida. Malgrat tots els entrebancs, gaudeixes de cada moment, de cada trobada, de cada escapada. Admiro profundament el teu coratge i serenor per afrontar tot aquest procés.

Gràcies per inspirar­me com a mare. Amant del papa i de l'Hermini, enamorada dels teus tres fills, enlairant­nos sense límits, posant ales als nostres somnis… l, responent a un dels teus desitjos, quan algun dia tingui fills, mama, m'agradaria ser una mare tan fantàstica com tu.

T'estimo. Sovint sense saber­ne, sovint sense pronunciar­ho, ahir amb timidesa, avui amb bogeria. Mama, descansa en pau i feliç. Papa, t'enviem un altre àngel, cuida'l. No­ saltres estarem bé, serem forts, guieu­nos per continuar caminant.

Marina Dotti Avui la meva cosina Rosalia crec que podria fer seves les paraules del Pere Casaldàliga: “Al final del camí m’han preguntat: Has viscut? has estimat?

I jo, sense dir un sol mot, he obert el cor de bat a bat ple de noms gravats amb foc.”

També li escau molt la dita castellana: “Mujer que no cuida flores, no sabe de amores” Sortosos els fills que, com els seus, han rebut ARRELS, ALES... I COIXINS. Carme Boada Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT LA DIADA A VACARISSES Els actes de commemoració van encetar­se dissabte i es van cloure l’11 de setembre, amb una ofrena floral i un manifest conjunt de tots els partits amb representació al consistori.

Els actes de la Diada a Vacarisses van començar ja el dissabte 9 de setembre amb la penjada de la senyera a El Cingle, a càrrec de l’Associació Eskalavaka i amb la col·labo­ ració de la Colla Gegantera de Vacarisses. La programació va continuar diumenge a la nit, a la Plaça Major, amb sardanes amenitzades per la Cobla Ciutat de Manresa, cantada del Cor de Vacarisses sota la direcció d’Andreu Brunat i il·luminació de la senyera. Des­ prés d'aquests actes, la Regidoria de Cultura va oferir carquinyolis i mistela per a tothom.

El mateix dia 11, al matí, es va fer l’acte institucional de la Diada, amb una ofrena floral al monòlit que commemora la batalla de Coll Cardús. Tot seguit, l’alcalde de Vacarisses, An­ toni Masana, va llegir un manifest conjunt de tots els partits polítics amb representació al consistori. L’acte es va cloure amb l’actuació dels Falcons de Piera.

Voleu veure més imatges de la Diada?

Cliqueu

Extret de: http://www.vacarisses.cat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Un grup de Vacarissans recorda els cinquanta pelegrinatges que s’han fet ns ara. El d’enguany l’ha organitzat en Josep Torras Prat.

El dia 22 d’octubre, a 2/4 de 5 de la tarda, al Localet, es farà la Trobada tradicional amb la projecció del vídeo del viatge que ha preparat l’equip de l’Ester d’Oristà, la Maria de la Rosaleda i en Miquel de Collbató, amb una llarga llista de col·laboradors.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 15

DELS DIARIS

La primera independència de catalunya. Una qüestió de pactes.

Enguany es compleix el 1.035è aniversari de la primera expedició devastadora d'Almansor con­ tra els comtats catalans dependents del poder franc. Era l'any 982, i el poder califal de Còrdova, assabentat de la profunda crisi de govern que afectava la cancelleria franca, va iniciar una sèrie d'expedicions militars de càstig dirigides contra els comtats pirinencs. L'objectiu d'Almansor era destruir les defenses de la frontera meridional del regne franc i obtenir abundosos botins de guerra en forma de segrestos i de captius: personatges rellevants, pels quals s'esperava obtenir un bon rescat, i joves de les classes populars, que serien destinats als mercats d'esclaus de la riba sud de la Mediterrània. Després vindria l'expedició del 985 que es va acarnissar amb la ciutat de Barcelona, capital del poder delegat franc. El silenci per resposta d'Aquisgrà seria una de les causes que provocaria el trencament de la relació entre el poder central i el poder delegat. La in­ dependència de facto.

Qui era Borrell i què l'unia amb el poder franc Borrell era el comte de Barcelona, de Girona, d'Osona i d'Urgell, districtes polítics i militars de l'Imperi franc. Poc més o menys seria l'equivalent, amb l'obligada distància del temps, del “pre­ fecte departamental” del territori que ocupava bona part del que posteriorment s'anomenaria la Catalunya Vella. Però amb la particularitat que el seu càrrec, a diferència del prefecte actual, no Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 16

DELS DIARIS era proveït per l'Administració, sinó que era hereditari. Borrell era el net de Guifré el Pilós —el mític comte de la llegenda de les quatre barres—, que va aconseguir, com estava passant arreu d'Europa, convertir el càrrec comtal en hereditari. Guifré, Sunyer i Borrell —avi, pare i fill— quedarien lligats, de bon grat, al poder central a través d'un pacte de vassallatge personal amb la figura del monarca. Aquesta idea és molt important, perquè ens explica que l'any 1000 les relaci­ ons entre els territoris, entre els països, estaven fonamentades en pactes personals i familiars en­ tre les elits.

Els comtes Guifré, Sunyer i Borrell / Font: Viquipèdia

Patrons i vassalls Això vol dir que els vassalls de Guifré, de Sunyer i de Borrell —tota la corrua de barons territo­ rials amb les seves respectives masses de vassalls— estaven vinculats a l'Imperi franc a través de l'acord personal, un pacte de patronatge, entre el comte, el patrocinat, i el monarca, el patroci­ nador. Per il·lustrar­ho podríem dibuixar una cadena en què la primera baula seria el rei, la sego­ na el comte, la tercera els barons, la quarta els batlles i la cinquena les classes populars. A l'Europa feudal de l'any 1000 no existien ni el concepte nació ni el concepte estat. Les comuni­ tats culturals —les nacions tribals— estaven articulades per unes cadenes de vassallatge —de patronatge— que s'iniciaven a la base de la societat i culminaven en la figura d'un comte. No hi havia ciutadans. Hi havia vassalls vinculats a un patró, que a canvi d'aquesta dependència perso­ nal els prometia seguretat.

Els Bel·lònides Els Bel·lònides, que era el patrònim —l'equivalent a un cognom— de Guifré, de Sunyer i de Borrell, s'havien distingit per la seva afinitat amb les polítiques del poder central. En els termes de l'època, per la seva lleialtat. Més concretament, amb la família imperial, els Carolingis —també es pot interpretar com un cognom—, successors del mític Carlemany, que els Bel·lòni­ des renovaven de forma entusiàstica cada cop que es produïa un relleu generacional a Barcelona o a la cort franca. Curt i ras, a la centúria del 900, la relació entre els comtats catalans i el poder central es va fonamentar en el pacte familiar entre Carolingis, patrocinadors, i Bel·lònides, pa­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 17

DELS DIARIS trocinats. Com ho feien totes les nissagues comtals de l'Imperi franc. Naturalment, aquest pacte no era una festa de pijames. Preveia tots els aspectes de l'administració política i militar del ter­ ritori. Però era, bàsicament, un conveni familiar més dels molts que, en definitiva, articulaven l'Imperi franc.

Els reis Lotari, Lluís i Hug. Font: Wikimèdia Commons

Borrell i la traïció Aquestes idees són molt importants per entendre el procés de desconnexió iniciat a Barcelona.

La història ha insistit molt en el fet que Borrell es va sentir abandonat i traït pel seu patró a l'hora més crítica de la història altmedieval catalana. Quan Almansor va entrar a sac als comtats catalans, Lotari, el patró de Borrell, va faltar al principal compromís que articulava el pacte en­ tre rei i comte: prestar ajut militar. La història explica que aquesta traïció seria el motiu que im­ pulsaria la desconnexió. Però, sorprenentment, constatem que Borrell va renovar el pacte amb Lluís V, el successor de Lotari. Era l'any 986 i només havien passat uns mesos de la massacre de Barcelona. I en canvi, es va negar a fer el mateix amb Hug Capet, el successor de Lluís V. Era l'any 988 i els reis francs se succeïen a gran velocitat a causa de la sobtada afició cortesana al verí i als punyals. La qüestió que es planteja és: per què Borrell va mantenir el pacte amb Lluís i el va trencar amb Hug?

Suma i resta I la resposta és perquè Lluís era de la família Carolíngia i, en canvi, Hug era de la família Capet, una branca menor de la família imperial. El que havia passat a la cort dels francs és que, després d'una llarga guerra civil, els Carolingis havien acabat devorats per uns parents que no eren de fi­ ar. I en aquest punt és on recuperem la idea inicial. Els Bel·lònides se sentien, personalment, molt vinculats als Carolingis. Des dels temps de l'avi Guifré i, fins i tot, anteriorment, quan a la centúria del 700, abans de ser comtes de Barcelona, ho eren de Carcassona, —per nomenament a dit, per descomptat. Borrell va sumar i va restar —els catalans sempre hem sentit devoció per aquest exercici de càlcul— i va resoldre tirar pel dret. Va sumar la traïció de Lotari i el canvi de dinastia a la cort franca i va restar els possibles efectes de quedar­se, transitòriament, sense un patró que li prestés ajut militar en cas d'amenaça externa. I es va desconnectar del poder franc.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 18

DELS DIARIS L'ambició dels Bel·lònides Naturalment, aquesta decisió no hauria estat possible sense el suport consensuat que va obtenir dels seus vassalls directes: els barons que governaven el territori. Aquesta idea també és molt important per entendre per què els comtes catalans no van optar a proclamar­ se reis. Hi ha un corrent historiogràfic que afirma, no sense raó, que els comtats catalans van ser el darrer territori carolingi. Si més no, de reconeguda lleialtat a la dinastia deposada.

El ziga­zaga polític de Borrell apunta clara­ ment en aquesta direcció. Els Bel·lònides van maniobrar per retornar els Carolingis al poder.

I, vista la impossibilitat de l'empresa, van ca­ librar ocupar el tron franc en la seva recone­ Framça l'any 1030. Font: Wikipèdia France gudíssima qualitat de vassalls més lleials a la dinastia deposada i progressivament eliminada. Això, que als nostres ulls actuals pot semblar una poca­soltada, era una pràctica habitual en les esferes del poder de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana. A la Roma antiga i a l'Aquisgrà medieval.

La fi del somni francès

L'imperi català d'Occitània.

Font: Fundació d'Estudis Històrics Catalans

La projecció expansiva de Borrell i els seus successors immediats avala aquesta hipòtesi. En poc més d'un segle, els com­ tats independents —desconnectats— de Tolosa, de Provença i el mosaic del Llen­ guadoc —bona part de l'actual Migdia francès— havien passat a gravitar a l’òrbi­ ta política de Barcelona. Més pactes de família, aquest cop amb enllaços matrimo­ nials que reforçaven les aliances. I això vol dir, purament, que els comtes del Migdia francès eren vassalls dels de Barcelona. Un canvi, també, per a aquells extensos i po­ blats territoris: del centre gravitacional del nord al del sud. Una influència que es di­

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 19

DELS DIARIS luiria a partir de la centúria del 1200 amb la recuperació del gall francès. La derrota de Muret (1213) va certificar el final d'aquesta ambició. I el Tractat de Corbeil (1258), el reconeixement francès de la independència catalana, tenia el veritable propòsit de soterrar definitivament el le­ gitimisme carolingi representat pels fidels comites de Barcelona.

Ja s'ha explicat que una de les causes d'aquella desconnexió va ser el canvi de la dinastia regnant a França. Els pactes personals de vassallatge entre els Carolingis, la dinastia deposada, i els Bel·lònides, la nissaga comtal de Barcelona, que articulaven la relació entre el poder central i els territoris de la frontera meridional, quedaven sobtadament trencats amb la irrupció dels Capets al tron francès. La coronació d'Hug Capet, el primer d'una dinastia que regnaria 341 anys, va com­ portar molts canvis, a tots els nivells, més enllà de la independència de facto catalana, que con­ tribueixen a explicar­la i a entendre­la. La dinastia Capet, més endavant, Anjou, restaria, exclusivament, com a regnant de França i desplaçaria la capital del seu particular imperi a París.

Amb l'entronització dels Capet sorgien França, estrictament, i Catalunya.

Mapa d'Europa als segles X i XI / Font: Gifex. World Maps and Satellite Photos

El primers mapes de França i de Catalunya Una de les conseqüències de l'entronització dels Capet va ser la liquidació de l'Imperi Carolingi —el precedent més remot de l'actual Unió Europea—, que havien construït Carlemany i la seva cancelleria dos segles abans. La dignitat imperial va quedar reclosa dins un trencaclosques de principats centre­europeus semiindependents que, vuit segles més tard, serien unificats per força per crear l'actual Estat alemany. Els Capet restaven com a sobirans de la part del territori imperi­ al que, aproximadament, emmarca l’hexàgon francès actual, però amb la particularitat que aquells sobirans francesos no prestarien jurament de vassallatge a l'emperador, o al que quedava Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 20

DELS DIARIS de l'Imperi. El primer mapa de França s'afirmava sobre els dominis dels Capet i dels comtes ter­ ritorials de l'antiga Gàl·lia romana que els havien renovat l'homenatge, el compromís de patro­ natge, que tenien amb els Carolingis. Els comtes catalans no hi van ser presents.

El repartiment del poder El canvi del dibuix del mapa europeu no en seria l'única conseqüència. La fragmentació de l'Imperi Carolingi impulsaria, també, un canvi de sistema. La revolució feudal, que tenia molt de feudal i molt poc de revolució, consolidaria el sistema de vincles personals entre poderosos.

Però en detriment, i molt, de l'autoritat reial en benefici de les classes dominants. Un redibuix de les jerarquies, que s'explica per l'ambició de les classes inicialment subordinades a la figura del rei. Els poderosos de les espases, de les destrals, de les piques i de les cotes de malla —la classe militar que ocupava càrrecs— mesuraven la seves forces amb paràmetres de violència. En la Ca­ talunya de la desconnexió, els barons van desafiar l'autoritat comtal, tal com els comtes france­ sos estaven fent amb els primers reis Capets. La Catalunya de l'any 1000 no era més que una reproducció a escala del procés de feudalització que afectava França i tot Europa.

Comtes independents en lloc de reis sobirans El resultat va ser que els comtes catalans van conservar el prestigi però no l'autoritat. I la traduc­ ció d'això és que, a partir de llavors, un baró de primera podia reunir més forces, i per tant, més poder, que el comte. I que un baró de segona podia fer el mateix respecte a un de primera. La feudalització va convertir els sobirans —reis, ducs o comtes— en coordinadors del poder. I això explica per què el segle següent, la centúria del 1100, trobem comtes i ducs, dependents o inde­ pendents, més poderosos que reis. No seria fins liquidada l'Edat Mitjana (després del 1500) que es recuperaria la jerarquia dels títols. Aquesta podria ser una de les diverses hipòtesis que expli­ carien per què els comtes independents de Barcelona no van optar a la condició de reis. No els calia per afirmar la seva independència, que vol dir que no tenien cap patró per damunt de la se­ va testa, ni els barons que van donar suport a la desconnexió ho haurien consentit.

L'escudella de comtes, reis i ducs Tot i que no està directament relacionat amb el tema, aquestes idees van molt bé per posar llum sobre la perversa mentida, convertida en dogma, que afirma que Catalunya, en el decurs de la història medieval, només va ser un simple comtat del regne d'Aragó, una simple dependència administrativa del poder aragonès. El sistema feudal va convertir comtes i ducs independents en personatges tant o més poderosos que els seus reis veïns. Els comtes independents de Barcelona o els de Flandes, amb tota la seva corrua de vassalls i de vassalls dels vassalls, van arribar a reu­ nir una capacitat d'acció armada molt més gran que la dels reis d'Aragó o de Borgonya. Per no Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 21

DELS DIARIS esmentar el dux de la República de Venècia, militarment més poderós que els reis de Croàcia o d'Hongria. Però Borrell, en el moment de la desconnexió, no aplegava prou forces per fer front a un eventual conflicte militar amb Hug Capet i la seva extensa corrua de vassalls.

L'aposta romana Per aquest motiu Borrell se'n va anar a Roma. Llavors Europa ja es­ tava dividida en dos grans blocs polítics; més o menys com passa­ ria, quasi mil anys després, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. A l'alba de l'any 1000 Europa estava dividida entre el bloc imperial i el bloc pontifical. La dicotomia emperador/pontífex era l'equivalent medieval de la dicotomia contemporània Roosevelt/Sta­ lin o Einsenhower/Khrusxov. I Borrell va fer una mica el que Castro va fer a Cuba el 1960. A l'any 970, se'n va anar a Roma i va sol·lici­ Joan XIII (966­972) tar al pontífex passar a formar part de la seva òrbita política. Hauria pogut anar a Pamplona. Llavors el rei navarrès Sanç havia reunit tots els dominis cristians peninsu­ lars —independents, per descomptat— i s'havia convertit en un poder alternatiu —el “no­alineat” medieval. Però Borrell i els seus barons devien pensar que amb la desconnexió ja feien història i que el proverbial “a poc a poc i bona lletra”, tan català, era el que tocava en aquell moment.

La vocació europea Els barons de Borrell eren “romanistes” —no podien ser altra cosa. El feudalisme, l'erosió del po­ der reial, no havia triomfat a la península Ibèrica. “Spain is different” no ho va inventar Fraga Iri­ barne. Els reialmes cristians peninsulars es van impermeabilitzar a la revolució feudal que escombrava Europa, inclosos els comtats catalans. I a Pamplona, el rei havia afirmat el poder po­ sant els barons al racó de pensar. L'aliança amb el pontificat era la sortida natural a la desconnexió.

Va reforçar el projecte. Borrell i els seus successors van aconseguir traçar polítiques d'aliances amb els comtes occitans, amb el propòsit d'apartar­los del vassallatge que mantenien amb els Capets francesos i aplegar el patrimoni comtal dels primers Bel·lònides, els avantpassats de Borrell, que, abans de fragmentar l'herència, governaven des de Carcassona fins a Barcelona. Ho podien fer per­ què el Capet ja no era el patró i perquè el pontífex els animava a fer­ho.

Carcassona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 22

DELS DIARIS La projecció marítima La relació entre el pontífex i els comtes catalans no era de vassallatge. Era una aliança mútua que, naturalment, comprometia especialment el Pontificat com a superpotència que era. Però l’interès de Roma no era tenir un nou vassall als Pirineus. Sí que el tenia, però en el cas dels ca­ talans, no era la prioritat. El Pontificat ambicionava un aliat polític i militar, una potencia naval emergent, al quadrant del golf de Lleó per conquerir Mallorques, Sardenya i Sicília, llavors en poder dels musulmans, i Còrsega i els ports del Llenguadoc, seriosament amenaçats per les for­ ces de la mitja lluna. Aquesta era la part fonamental del pacte. Activar la conquesta de territoris musulmans sense el concurs imprescindible del Pontificat. Els primers passos que va fer la pri­ mera Catalunya independent anaven adreçats cap al nord i cap al mar.

Per raons òbvies, les seves elits, els barons i els batlles, no van tenir mai la vista posa­ da al projecte peninsular hispànic.

Mapa dels comtats catalans l'any 1000 / Font: Enciclopèdia Catalana Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 23

RACÓ DEL CONTE

EL XIULADOR DE LA NIT El mussol, la cucut i el grill vivien al mateix bosc, molt a prop l'un de l'altre.

El grill, presumia de tocar el violí i tot el dia movia les ales dentades proclamant als quatre vents com n'era d'afortunat: ­ric, ric, ric,­ric, ric, ric­jo em rebento si no ho dic!

La cucut i el mussol ja n'estaven ben tips, de sentir­lo, però la cucut, en arribar la primavera, també es posà a cantar, reclamant la seva parella.

"A dins del bosc cantava el cucut amb gran afany, de dalt d'un roure altíssim, cridava al seu company, cucut, cucut" El mussol, desesperat, planejà la revenja: ell cantaria de nit i no els deixaria dormir. Així que es feia fosc, començava a xiular: uuu uuu!

Tant i tant molestava, que el grill i la cucut el van maleir.

Des d'aleshores, si el mussol canta a prop d'una casa on hi ha un malalt, augura que aquest morirà tres dies després de sentir­lo.

El mussol és molt rancuniós i, de tant en tant, fent pagar justos per pecadors, es transforma en un gra a la parpella d'alguna persona i aquesta només se'n pot desempallegar obrint de sobte la porta d'una casa tot dient: ­Aquí us el deixo!

Si els estadants de la casa són llestos i responen ràpidament: ­Aquí us el torno! no s'ha resolt res i és qüestió de repetir­ho en una altra casa, a veure si té més sort.

Un relat de: M. Rosa Pi Piqué Extret del seu llibre "La Rateta moderna"

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 24

COL·LABORACIONS

Tots hem de demanar perdó Hi ha qui hi sent però no escolta, mira però no hi veu, perquè té el cor bloquejat, tan­ cat; no un cor alegre, que estima, que posa el bé de l’altre per sobre de totes les coses.

No ens adonem que el sofriment de l’altre constitueix una crida a la pròpia conversió, perquè la necessitat del germà em recorda la fragilitat de la meva vida, la meva de­ pendència de Déu i dels germans.

Si demanem humilment la gràcia de Déu i acceptem els límits de les nostres possibili­ tats, confiarem en les possibilitats infinites que ens reserva l’amor de Déu. La força d’aquest amor ens dóna als cristians la fortalesa de perdonar, fer el bé i estimar.

Només si es perdona es pot complir el manament de Jesús d’estimar tothom! Deixem que el Senyor ens parli i escoltem­lo. Estimem i perdonem a tothom.

Els pecadors sentim la necessitat de viure amb actitud de servei per acollir­nos a la mi­ sericòrdia del Senyor. Costa tant poc demanar perdó i perdonar! I en canvi, no es fa massa. I això que ens trobem en l’Any de la Misericòrdia, un temps propici per obrir el nostre cor davant de Déu i dels germans, reconèixer els nostres errors i demanar perdó. I això tots ho hem de fer, tots, començant pels cristians.

Només qui sap humiliar­se i reconèixer les culpes, és capaç de perdonar els altres. Res d’orgull. El Papa Francesc ens dóna un consell preciós: que no acabem el dia sense de­ manar­nos perdó i fer­nos un petó, amb la gent que tenim més a prop, família, amics, treball... Sempre ajuda i ens sentirem millor. Cal estimar i saber perdonar.

Montserrat Rosell Pujol Vic

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 25

COL·LABORACIONS

RAMON LLULL, UNA VIDA EXCEPCIONAL

Aquí s’explica com una guineu anomenada Na Renard aconsegueix que el lleó sigui rei de tots els animals.

En un prat al costat d'un riu, els animals es van reu­ nir per elegir un rei. Però quan semblava que tot­ hom es decidia pel Lleó, el Bou va dir: ­Un animal que menja carn d'altres animals no pot ser rei de cap manera. Jo crec que el Cavall és el millor, per­ què és molt elegant i només menja herba.

Totes les besties que menjaven herba van aplaudir el Bou, però Na Renard va contestar: ­Tots els ani­ mals són bons, tant si mengen carn com si mengen herba. No feu cas del Bou! Després de moltes discussions, van posar­se d'acord: el Lleó seria rei. I per celebrar­ho, la pri­ mera ordre que va donar va ser: “A partir d'avui, les besties que mengen carn s'alimentaran de les que mengen herba”.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 26

COL·LABORACIONS Ara es veurà de quina manera el Bou i el Cavall, molt ofesos i disgustats, se'n van anar a viure amb els humans.

Un dia, el Lleó i tots els animals de la cort tenien molta gana: ­Que podem menjar? ­va demanar el rei. Llavors, Na Renard va ordenar que portessin un vedell, fill del Bou, i un pollí, fill del Cavall. Se'ls van menjar tots dos i tothom va quedar ben tip.

El Bou i el Cavall es van ofendre tant que se'n van anar ben lluny a viure al país dels humans: Potser ens ajudaran ­va dir el Bou. Però els humans, en comptes d'ajudar­los, van domesticar el Cavall i van obligar el Bou a treballar al camp.

Un dia el Cavall i el Bou es van trobar: ­Quina vida més dura que portem! ­va dir el Cavall. Mentre parlaven, es va acostar un carnisser que venia a veure si el Bou estava prou gras per matar­lo. ­Torna a casa teva ­va dir el Cavall al Bou­, val més estar en perill de mort amb un rei Lleó que viure amb gent cruel i desagraïda.

Mentrestant, a la cort, el rei vol elegir consellers.

Després de la festa de la coronació, el Lleó va dir al seu poble: Vosaltres heu volgut que jo sigui rei, però un rei necessita bons consellers. Tothom va estar­hi d'acord, i de seguida van sortir quatre candidats: l'Ós, el Lleopard, l'Onça i la Serp. Na Renard, com que no havia estat nomenada, es va enrabiar tant, que va dir davant de tots: ­Escolteu, un rei ha de tenir per consellers ani­ mals tranquils i pacients, com els que mengen herba. L'Orifany, el Senglar, el Boc, el Xai i el Cérvol, que mengen herba, van aplaudir Na Renard. Després van dir al rei que una bestia que parlava tan bé com Na Renard havia de ser consellera. La guineu, agraï­ da, també va recomanar al rei que l'Orifany, el Senglar, el Boc, el Xai i el Cérvol, que mengen herba, fossin consellers.

De com el Lleopard no accepta la proposta de Na Renard.

El Lleopard era enemic de Na Renard i per això va dir: ­El Gall sí que pot ser un bon conseller, perquè canta molt bé i desperta tots els animals de bon matí. Però és clar, no podem escollir Na Renard i el Gall, perquè són dos animals que es tenen ràbia i es fa­ ran mal l'un a l'altre. Finalment, el rei va fer cas del Lleopard: ­va acceptar que el Gall fos conseller, i no va voler Na Renard al seu costat.

Continuarà.

Extret del llibre “Tant de gust... Senyor LLULL" Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 27

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA CURIOSITATS DE LLEGENDA

La casa de les puces Al carrer de Basea, on el cabdill sarraí llançà per sobre les muralles el cap del comte que defensava Barcelona, hi va haver temps després un magnífic palau gòtic conegut com la casa del Serrallonga perquè, segons la tradició, hi havia viscut aquest personatge. També era anomenat la casa de les Puces, perquè, segons conten, va ser allà on van ser creats aquells paràsits.

Diuen que hi vivia una vella molt rica que no sabia que fer dels diners i tot li feien els servents.

De manera que no sabia com fer passar el temps i s'estava tot el sant dia escarxofada i fastigue­ jada. Amoïnada per l'oci, un dia va demanar a Nostre Senyor que li enviés alguna cosa per po­ der­se distreure. Potser una bestioleta petitona i ben viva, corredora, que saltés i no fos fàcil d'enxampar. Així, podria entretenir­se tot empaitant­la.

Nostre Senyor la va escoltar i li creà les puces perquè es pogués entre­ tenir. La vella, però, tenia poca traça i totes les puces se li escapaven després de fiblar­la. Aviat la plaga d'aquests animalons es va estendre per tota la casa, després per la ciutat i finalment per tot el món.

I per culpa d'aquella vella ociosa, gandula i poc destra, encara avui s'han de suportar les molèsties d'aquestes bestioles i gratar­se quan pi­ quen.

L'Any de la picor La comanda de la vella rica a Nostre Senyor, podem pensar que va succeir l'any 1471, en que, se­ gons cròniques i tradició, la nostra terra va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa, les quals donaven unes fiblades ben doloroses, A més a més va ser un dels anys terribles de fam i de misèria, a causa d'haver­se perdut la majoria de les collites. La memòria del poble ho recorda amb el refrany: "De l'any de la picor, que tothom gratava".

El qual ve a indicar un temps llunyà i confús.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 28

COL·LABORACIONS Fer el beneit Antigament, també hi havia peatges. El pas dels portals no sempre havia estat franc. De vegades, per entrar a una població es feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de portalatge. Hi havia, però, alguns afortunats que n'estaven exclosos, entre altres els toixos i beneitons. D'aquí ve el re­ frany: "Fer el beneit, per no pagar el portal".

També es diu «per no pagar el pont», ja que els beneits, que transitaven per la vida com si por­ tessin al damunt un salconduit que certifiqués que eren curts de gambals, també estaven exempts de pagar el tribut de pontatge. Tampoc no pagaven captaires, almoiners, comediants, farsants i joglars, però aquests darrers havien de cantar o fer una petita mostra de les seves actuacions, per divertir una estona portalers o ponters. En definitiva, fer­se el beneit donava els seus redits. Qui vulgui, pot intentar practicar de fer­se el beneit en els peatges d'autopista, a veure si produeix el mateix efecte i aconsegueix passar de franc, com succeïa en el temps en que es pagava el dret de portalatge.

Matar el cuc Les diligències, com les que trobem en el far west, sempre sortien molt d'hora, i era costum que, abans del viatge, els passatgers matessin el cuc. Aixó vo­ lia dir que mengessin una mica de pa acompanyat d’aiguardent.

Conta la tradició que hi hagué una fortíssima epidèmia i que la gent moria com mosques. Una vegada trobada la causa, es va entendre que la malaltia, la produïa un cuquet minúscul que arri­ bava fins al cor i provocava la mort instantània.

Es va buscar el procediment per matar la bestiola, i no se'n trobà un altre que menjar en dejú una engruna de pa, aliment molt del gust del cuc i desseguida, quan aquest se'l cruspia ingerir una beguda molt forta. El pa moll d'aiguardent era l'esquer que s'empassava el cuquet i li produïa la mort al moment.

Tothom es va acostumar a aquest desdejuni, que s'anomenava «de matar el cuc», costum i apel·­ latiu que encara és popular de dir quan la gent té un rau­rau de gana i pica una mica.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA POBLES A RESGUARD DELS PIRATES L'atac dels pirates va terroritzar les costes mediterrànies durant molts segles, i els po‐ bles van anar desenvolupant estratègies de defensa que van quedar com a costums.

Tot i els constants atacs dels pirates, els pobles de pescadors no podien abandonar la costa ni les barques, el seu mitjà de supervivència. I van aplicar els seus coneixements per defen‐ sar-se dels assaltants que els empenyien cap a l'interior.

El poble de la costa es va convertir en l'esquer on quedarien saciades les ànsies de destruc‐ ció dels pirates, i es crearia un poble germà a l'interior que seria el resguard de vides i rique‐ ses. Per aixó molts pobles de mar tenen el seu doble a l'interior: Premià de Mar i Premià de Dalt, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, etc.

Els berberiscs arrasen Palamós Octubre de 1543. Vint galeres i tres fustes pirates van aparèixer per l'horitzó nocturn. Avançaven poc a poc però inexorables cap a Palamós. Salah Rais ja es fregava les mans mentre exaltava els seus homes, que remaven amb energies sobrades. Molt abans de ser sota l'abast de les bombes, el poble ja era gairebé buit.

Cau la muralla i penetra la fúria dels turcs. Els desgraciats que encara no havien abandonat el poble van morir tots: uns decapi­ tats, altres calcinats i, fins i tot, algun empalat.

El capità Barba­rossa

El poble va quedar devastat, i les imatges i els llibres sagrats de l’església van ser cremats. Les campanes, que van anticipar el desastre, desapareixien. Salah Rais va amassar un nou èxit per al seu cap, Barba­rossa.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 30

COL·LABORACIONS El dia de festa és incert Els pirates algerins anaven a totes. Robar­ho tot i fer tant mal com fos possible: aquesta era la llei. Calia sembrar el terror i obtenir molta fama negativa per guanyar més contractes. Eren pirates eficients i atacaven els dies de festa, dia en que els servien el màxim nombre de captius en safata.

I els de Mallorca van preferir sacrificar les dates assenyalades abans de no poder celebrar mai més cap festa per falta d’assistents. El dia de festa seria des de llavors indeterminat, una mica abans o una mica després de la data tradicional, per confondre l'enemic.

Mercè per als captius Els captius cristians eren venuts a canvi d'or o bé servien com a esclaus en les galeres dels pirates. Només podien esperar miracle, una oportunitat i arriscar­se a fugir, o una improbable acció militar d'alliberament.

L'Ordre de la Mercè, fundada l'any 1218 per Sant Pere Nolasc, recaptava fons per pagar el rescat dels captius. En cas de no reunir prou diners, els seus membres s'oferien a intercanviar­se per un captiu.

Escut de l’Ordre Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius.

Parròquia de Sant Pere Nolasc a Barcelona Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 31

COL·LABORACIONS

Les visites pastorals dels bisbes de Vic a la parròquia de Vacarisses (VI)

Retrat a l'oli del bisbe Manuel Muñoz Guil

Bisbe Manuel Muñoz Guil Va néixer a Múrcia vers l'any 1700. Era fill d'Ignacio Muñoz, notari i secretari de l'ajuntament, i d'Inés Güill, o Guill (cognom que ell transformà en Guil). Va estudiar Filosofia i Teologia a l'acreditat Seminario Fulgentino, de la capital murciana, i posteriorment a les universitats d'Ori­ ola, Gandia i Alcalá de Henares. En aquesta ciutat va ser professor del Colegio Menor de San Clemente Mártir i canonge de la Iglesia Magistral de los Santos Niños Justo y Pastor (catedral des del 1991).

El 13 de juliol de 1744 fou nomenat bisbe de Vic i prengué possessió del càrrec el 5 de setembre del mateix any. El seu principal mèrit com a bisbe va ser la fundació, l'any 1749, del Seminari Conciliar de Vic. Cal dir que anteriorment, el 1635, el bisbe Gaspar Gil havia intentat crear un se­ minari amb el nom de Col·legi de Sant Joaquim, projecte que no va prosperar. Una altra destacada iniciativa del bisbe Manuel Muñoz va ser la convocatòria d'un important sínode, les conclusions del qual les va publicar en un extens llibre en llatí, titulat Constitutiones synodales Dioecesis Vi­ censis (1748). També va publicar diverses cartes pastorals, la majoria escrites en llengua catalana.

Les dues més conegudes són una de l'any 1744 o 1745, la primera que va fer, titulada "Carta pas­ toral preparatoria, que en lo ingres à son Bisbàt escriu lo Illm. Sr. Bisbe de Vich Don Manuel Muñoz y Guil à tots, y à cada un dels faels de son Bisbàt", i una altra del 29 d'octubre de 1750 en la qual tracta dels "desacatos que estan cometen los homens, no en los carrers y plaças solament, sino en lo mes sagrat de los temples". El seu principal escrit en llengua castellana fou un reeixit Cathecismo ecclesiastico, imprès a Vic el 1751 i dirigit als aspirants al sacerdoci.

Va morir a Vic el 30 de setembre de 1751 i fou sebollit en la capella de Sant Bernat de la ca­ tedral vigatana.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 32

COL·LABORACIONS Visita pastoral del 25 d'octubre de 1745 El bisbe Manuel Muñoz va fer la visita pas­ toral a Vacarisses el 25 d'octubre de 1745.

L'acta corresponent (ABEV 1223­1, fol.

461v) és molt concisa. En una nota margi­ nal es diu que hi ha 80 cases i que les àni­ mes de comunió, és a dir, les persones que poden combregar per haver fet la primera comunió, són 525.

Aquest és el text del paràgraf referent a Va­ carisses: "St Pere, y St Feliu de Bacarisses 25 de 8bre 1745. 1. Fassian quant antes pugan una casulla blanca, que servesca als dias ordi­ naris; dos estolas del mateix color y una tovallola vermella per la creu, y acabian de cumplir las provissions de las visitas ante­ cedents, que llegirà lo Rr al poble exortant­ lo a son compliment".

Primera carta pastoral del bisbe Manuel Muñoz

Paràgraf referent a Vacarisses en l'acta de la visita pastoral de l'any 1745

Hi ha un segon paràgraf, també molt concís, referent a Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars.

(Continuarà) Edifici del seminari vell de Vic

Àngel Manuel Hernández Cardona

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 33

COL·LABORACIONS

El primer castell documentat (“castell de sis sostres, acompa‐ nyat de la dolçaina") és de l’any 1770 a l’Arboç.

Els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos­cents anys (se’n tro­ ben referències ja al segle XVIII), al Camp de Tarragona, i que després es van estendre cap al Penedès, i durant el segle XX per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears, especial­ ment a partir dels anys 80.

Un casteller és una persona que forma part d’una colla castellera, on intervenen dese­ nes o centenars de persones amb l’objectiu d’aixecar diferents construccions humanes, sense cap ajuda mecànica, de diversa complexitat i que han arribat a tenir fins a deu pi­ sos d’alçada. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Im­ material de la Humanitat per la UNESCO.

Orígens Hom suposa l’origen dels castells, tal com s’entenen avui dia, en l’antic Ball dels Va­ lencians, un dels que es realitzava en l’entorn de les processons religioses. Aquests balls finalitzaven amb una figura constituïda per l’aixecament d’una construcció huma­ na, que amb el temps va anar agafant importància i alçada, fins a independitzar­se del ball. N’és una reminiscència la Muixeranga d’Algemesí. Al segle XVII la seva popula­ ritat s’estengué fins al sud de Catalunya on eren practicades al Camp de Tarragona i co­ marques dels voltants, on les colles participaven en les festivitats de les viles. Al segle XVIII també es feien les moixigangues, balls també amb construccions humanes, que va dissenyar l’església per evitar ­sense èxit­ el desenvolupament de les torretes del ball dels Valencians.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 34

COL·LABORACIONS Els inicis El primer castell documentat (“castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina) és de l’any 1770 a l’Arboç, i els anys 1790 ja es feia servir la paraula “castell” diferen­ ciant­lo del Ball de Valencians. El 2 de febrer de 1801, per la Candelera, apareixen a Valls els primers pilars, però no està prou documentat quina colla de les dues colles vallenques els portà a terme. Hi ha referències orals de l’any 1805 i referències escrites de 1815 de l’e­ xistència de dues colles a Valls: la Colla dels Pagesos i la Colla dels Menestrals.

Les dues colles van anar canviant de nom al llarg del temps i actualment hom vol creure que l’actual Colla Vella dels Xiquets de Valls és la continuadora de la dels Pagesos, i la Colla Joves dels Xiquets de Valls la dels Menestrals.

La primera, que s’ha auto­atribuït estar documentada des de 1801, es va erigir com la colla tradicional, mentre que la segona, fundada l’any 1812 pel cap de colla Josep Batet i Llobera, era de tendència lliberal.

Per tot aquest valor històric, i especialment pel manteni­ ment d’aquest art a través dels segles, la població de Valls és considerada el “Bressol dels castells”.

Font: curiositats.cat

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 35

COL·LABORACIONS

CONDÒL Enrique Garcia Arrufat Doctor en Dret Arran de l’atemptat terrorista que va tenir lloc a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost de 2017, hem vist per la televisió com S. M. el rei, el president del Govern central espanyol, la seva vice­ presidenta i altres autoritats del Govern central s’afanyaven per aparèixer a les fotografies dels actes de condol a les víctimes de l’atemptat presidint­los i intentant donar la imatge que la seva intervenció era fonamental per la bona marxa de les investigacions policials.

Llegim a la portada d’El País del 18 d’agost de 2017 que “Rajoy es trasllada a Barcelona per po­ sar­se al capdavant de la crisi”. És evident que aquesta “ajuda” no havia estat sol·licitada pel Govern de la Generalitat i és una falta de consideració envers aquest que les autoritats centrals presidissin, tot i que fos conjunta­ ment amb el Govern, els actes de condol que van tenir lloc a Barcelona. És d’agrair que el Go­ vern central donés mostres d’afecte tan grans per Catalunya, però els independentistes haguessin preferit un respecte a les actuacions del Govern i les altres institucions catalanes a una ingerèn­ cia en elles. Les demostracions de condol que s’haguessin dut a terme a Madrid o en qualsevol altra ciutat d’Espanya haguessin estat d'agrair, però, davant de la celebració del referèndum l’1 d’octubre i tenint en compte que les postures del Govern central són tan oposades respecte a les aspiracions dels independentistes, no cal dir que és inoportú que el president del Govern central fes, durant els actes celebrats, crides a les excel·lències d’una Espanya unida, com si no pogues­ sin tenir lloc nous atemptats terroristes si Catalunya continués subjugada a Espanya.

La parafernàlia del condol amb intervenció destacada de les autoritats centrals ha entretingut els partidaris del manteniment de la unitat espanyola. Les autoritats centrals no han dubtat a inter­ rompre les seves vacances davant de l’oportunitat de donar suport a la ideologia dels partidaris de la unitat d’Espanya.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 36

COL·LABORACIONS Aquesta parafernàlia, qui beneficia? L’Estat Islàmic, que veu amb una gran satisfacció com, d’u­ na manera barata i senzilla, ha aconseguit un eco formidable i una universalització del dolor causat. L’efecte de tant condol serà un incitament per a nous atemptats i una prova que estem molt poc protegits.

Quina satisfacció més gran pot tenir Estat Islàmic que haver aconseguit ser la notícia principal de tots els telenotícies durant, de moment, nou dies! I, a més, se’ns diu que hi ha intenció de po­ sar una bomba al temple de la Sagrada Família! Que n’és de dèbil, la nostra defensa!

Llegim a la premsa que el 26 d’agost hi haurà una altra manifestació a Barcelona a la qual acu­ diran S. M. el Rei, el president del Govern, la vicepresidenta i pràcticament tots els ministres del Govern central. Quina satisfacció per a Estat Islàmic!

Quin efecte té aquest condol extremat en el moment polític d’Espanya / Catalunya? Complicar l’enfrontament del referèndum que l’Estat vol impedir i que Catalunya vol dur a terme.

El Govern central espanyol ha aprofitat l’oportunitat de l’atemptat per deixar clar al món que Catalunya es una província d’Espanya i que qui mana és ell.

No és el mateix acompanyar per consolar qui ho necessita que desplaçar­lo en el seu dolor.”

La seguretat d’una Catalunya sobirana futura, l’haurà de buscar el Govern amb acords d’ajuda mútua entre estats, entre els quals, Espanya, però no és procedent creure que Catalunya s’hagi de sotmetre als òrgans de govern centrals, especialment després que hagi quedat demostrat que l'actuació dels Mossos d’Esquadra ha estat molt valorada per la població per la seva eficiència i el control que han tingut de la situació.

Han estat els Mossos els qui han detingut o abatut tots els components del grup terrorista.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 37

COL·LABORACIONS

L'àngel dels deserts – Del no­res ­digué l’àngel.

I restà en silenci, com situat al defora del llindar de la vida.

– Del no­res ­tornà a dir, després d’una llarga estona. Vet ací d’on vinc. Faig estada en la cambra buida del no­res. Allí sí que hi ha silenci i solitud! Per això desitjo pas­ sejar­me pels deserts, perquè per a mi ells són vida i esperança. Però el no­res que n’és de mancat!, que n’és d’obscur! Més ben dit, ni és fosc: no és.

– Mira! Mira el meu regne de nuesa: jo sóc l’àngel dels deserts. Només jo hi puc viure sense enyorar­me, perquè vinc de deserts més buits encara. Només jo puc allotjar­me en les solitàries, descarnades contrades, amb un somriure als llavis, sola­ ment jo perquè porto deserts més silenciosos dintre meu. I, tanmateix, desitjo existir i viure, puix que en tot alena l’existència i la vida, fins en els deserts.

Tot ell era desert. Anava cobert d’una túnica de color ocre, d’una simplicitat desèrtica. De sota, en sortien uns peus que semblaven roques descarnades. Però tenia uns ulls que parla­ ven i una boca que somreia. Els àngels sempre somriuen, fins l’àngel dels deserts.

– Vine ­em digué­, jo et faré conèixer el desert i en tindràs una experiència única.

Vine, si no tems, si no tens por de la sol·litud i del silenci, si no tens por, sobretot, de tu mateix.

– No, no en tinc, de por, àngel ­li vaig contestar. Vinc amb tu fins al cor del desert, fins a la cambra del silenci i al lloc de la solitud, fins al llindar del no­res.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 38

COL·LABORACIONS I el vaig seguir, sense cap més paraula. Visitàrem tots els deserts de la terra i tots els de­ serts del cel. Vaig beure, a glopades, el silenci. Vaig palpar l’abraçada, obsessionant i aclaparadora, de la solitud. Vaig sentir l’esglai del no­res i la petitesa de mi mateix.

Però no vaig témer, i vaig seguir l’àngel.

L’àngel, calladament, em féu entrar en el silenci del desert. És un silenci a totes direcci­ ons, un silenci a llevant i a ponent, un silenci al nord i a migjorn, un silenci a la profundi­ tat de la terra i a l’altitud del cel. En el desert, més que haver­hi silenci, és ell silenci, un silenci que t’envaeix, t’envolta i et penetra. No es mou res, no se sent res, només els teus passos, uns passos gravats en la quietud de la sorra, un so de passos perdut en la immen­ sitat de l’espai.

I res més. Si no et mous, ni això, només el batec del teu cor, que cada cop se sent més fort, únic mot en aquella mudesa. I llavors tu et transformes en silenci, en un silenci fe­ cund que parla a dins de l’ànima, i vas sentint les paraules de l’esperit, eco d’àngels i d’enllà i d’infinit.

Però en el desert també hi ha vida i paraules. Tot d’un cop, d’aquella quietud es desprèn un petit gra de sorra que rodola mansament. Rodola una polzada tan sols, però rodola, es mou, té vida i parla.

Després sents una serpent que s’esmuny. S’esmuny i no es veu; només la sents o la pres­ sents. Ah, pressentir, que n’és de viu en el desert!, que n’és de viu a vegades! Tot s’es­ muny en el desert, s’esmuny i no es veu, fins l’aigua. I hi sents, de tant en tant, un insecte que vola tímidament, o hi veus un petit bri d’herba esporuguit o un arbre retorçat pel do­ lor del desert. I el vent, el vent que xiula i que canta, el vent que dansa amb la sorra i s’arremolina bojament amb la pols. I, de molt lluny, sents l’udol dels xacals, el crit ferés­ tec de la fam i de la set. És la vida del desert, una vida parca i àrida, pelada i polsegosa, silenciosa i dura com el desert.

L’àngel em mostrà tot això. Després, calladament, se n’anà cap al cor del desert, a la recerca de la llum i del silenci.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Els escacs de Lewis l joc d’escacs de l’illa de Lewis és un dels pocs exemples de peces d’escacs medievals que han perdurat fins als nostres dies. Es tracta d’unes figures del segle XI que estan fetes d‘u­ llals de morsa i que es van descobrir l’any 1831 sepultades sota els bancs de sorra de la platja del poble de Uig, a l’illa de Lewis, l’illa més gran de les Hèbrides exteriors a Escòcia.

El mar va dissoldre els bancs de sorra deixant al descobert una construcció misteriosa (un petit forn de maó) que havia estat enterrat sota la sorra. En l’actualitat, es troben en el Museu Britànic (no totes hi estan exposades) i constitueixen un conjunt de gran bellesa degut a la seva estètica tan particular. Si aneu a Londres, no teniu excusa, l’entrada és gratuïta i només heu d‘anar a la sala 42 per poder­les veure. Potser molts de vosaltres coneixereu aquestes peces com a “escacs de Harry Potter”, ja que són les que van servir de model pels escacs amb els que Harry Potter i els seus amics participen en una batalla a la primera pel·lícula. Com deiem anteriorment, la matèria primera de gairebé totes les peces és l’ullal de morsa, encara que n’hi ha algunes fetes amb peces dentals de balena. Les noranta­tres peces formen quatre o cinc jocs, encara que les ta­ lles són irregulars i no està massa clar si es pot completar algun joc complet a partir de les peces de les quals es disposa. En total hi ha 8 reis, 8 dames, 16 alfils, 15 cavalls, 12 torres i 19 peons.

Totes les peces tenen forma humana, excepte els peons, que són talles menors i que semblen là­ pides gravades. Els cavalls són diminuts i sobre ells destaquen els genets, cavallers amb escuts i llances. Totes les figures humanes expressen abatiment (excepte tres de les torres, que apareixen com berserkers (guerrers vikings que combatien mig despullats), amb grans ulls i mossegant els seus escuts plens de fúria). Algunes de les peces conservaven restes de pintura vermella, la qual cosa indica que els colors que distingien els bàndols eren el vermell i el blanc, i no el blanc i el negre que s’utilitzen en el escacs moderns. S’estima que provenen d’Islàndia encara que recents Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 40

COL·LABORACIONS investigacions suggereixen que les peces d’escacs de Lewis van poder originar­se a Trondheim, la ciutat que fou capital medieval de Noruega i residència dels antics escandinaus durant els se­ gles XI i XII i que eren els caps suprems de l’illa de Lewis. Tot sembla indicar que són ells els qui van portar les peces d’escacs des de Noruega quan van viatjar a l’illa.

Algunes autoritats les daten sobre el segle XII. D’acord amb la llegenda, es diu que van ser robades per un mariner d’un vaixell ancorat a Loch Hamnaway a principis de l’any 1600.

Aleshores, un pastor conegut com Ghillie Ruadh va assassinar el mariner per quedar­se amb el tresor, però, tement ser descobert, va sepultar les peces amb molta cura. Pocs anys després, va ser penjat a Stornoway per un altre crim i es diu que va fer una confessió al final sobre l’as­ sassinat del mariner.

Posteriorment, un pagès local, anomenat Calum i que treballava pels voltants, va descobrir el que, segons ell, era una col·lecció de follets i gnoms. El pagès supersticiós els va tirar i va fugir aterrit a casa. Durant molts anys havia sobreviscut aquesta superstició a l’illa de Lewis. Així doncs, quan el pagès va veure per primera vegada el grup de petites i singulars figures d’ivori, era molt normal que li semblessin fades pigmees del folklore cèltic. No obstant això, la seva do­ na el va encoratjar a tornar al lloc i portar les figures a casa. Al cap d’algun temps les va vendre a un col·leccionista de la localitat el qual es va adonar que eren peces d’escacs.

Actualment, tots els experts coincideixen a catalogar aquesta troballa com “La col lecció de pe­ ces d'escacs més sorprenent i antiga del món”.

Font: http://www.escacsarenysdemunt.com/els­escacs­de­lewis­unes­peces­del­segle­xi/

Continua –> Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 41

COL·LABORACIONS Lewis (Leòdhas en gaèlic escocès), o illa de Lewis (Eilean Leòdhais), és la part més septentrional de l'illa més gran de les Hèbrides exteriors, (Na Siar h­Eileanan), a Escòcia. La part meridional de l'illa s'anomena Harris (Na Hearadh). Malgrat que hom parla habitualment d'“illa de Lewis” i “illa de Harris”, els dos noms es refereixen en realitat a dues parts de la mateixa illa, on Lewis és la part menys muntanyosa. Antigament, Lewis havia format part del comtat de Ross and Cromarty i, actualment, forma part de la província de Western Isles. Segons fonst actuals, té 18.489 habitants, dels quals aproximadament el 70% parlen habitualment el gaèlic escocès.

Pedres de Callanish (Clachan Chalanais o Tursachan Chalanais)

El gaèlic escocès, també anomenat Erse o Gàidhlig, i pronunciat [ˈkaːlikʲ] (a diferència del gaè­ lic, o Gaeilge [ˈgeːlʲɟә], parlat a Irlanda), és una llengua cèltica parlada a Escòcia, concretament, a les Terres Altes (en gaèlic escocès, A' Ghàidhealtachd), Strathclyde (en gaèlic escocès, Srath Chluaidh) i les illes Hèbrides (en gaèlic escocès, Innse Gall); i també en algunes comunitats de Nova Escòcia (en gaèlic escocès, Alba Nuadh), sobretot a l'Illa del Cap Bretó (en gaèlic escocès, Ceap Breatainn o Eilean Cheap Bhreatainn), al Canadà. L'expulsió forçada dels escocesos per part dels invasors anglesos i grans propietaris del camp (segles XVIII i XIX, respectivament), ex­ plica l'expansió de la llengua fins al Canadà. S'estima que el nombre de parlants és d'uns 58.500 a Escòcia i de 500 a 1000 a Nova Escòcia. Tot i això, la llengua és reconeguda pel Regne Unit com a llengua d'Escòcia segons la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. A més, té l'estatus de llengua oficial d'Escòcia, juntament amb l'scots, i es troba al mateix nivell que l'anglès segons la Llei de la llengua gaèlica, aprovada pel Parlament escocès el 21 d'abril del 2005.

El gaèlic escocès, igual que el gaèlic irlandès i el manx (variant pròpia de l'illa de Mans), per­ tany a la branca goidèlica de les llengües cèltiques. Si bé el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès te­ nen un lligam molt estret, aquestes dues van començar a divergir a partir del segle V, ja que l'escocès es va enriquir gràcies als bescanvis lingüístics amb altres pobles del nord.

Fonts varies

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 42

COL·LABORACIONS

VIVÈNCIES I RECORDS Tardoral Ja ha arribat la tardor. L'he vista baixar pels viaranys de muntanya, amb pas calmós i constant, com ho feien abans les velletes remeieres que, deixant la llar dels cims, anaven a vila oferint, de porta en porta, les herbes guaridores.

Ella, però, portava el buirac curull de flascons de coloraines emmetzinades i, per allà on passa­ va, aspergia, amb art de màgia, els colors sobre els boscatges. Ha esquitxat de vermell arterial els cirerers salvatges. Ha ruixat els ceps i les bordes de roig sangonós. Un cul de pot, d'ocre brut, que portava, l'ha vessat sobre els plàtans i les rouredes.

Les acàcies, les ha pintades d'or acabat de colar. Les fagedes s'esgrogueïen de por en rebre el seu ruixim. Les pollancredes, en veure­la de lluny, ja han empal·lidit. Les alzines i els pins, però, en veure­la arribar, i han plantat cara. Posant un rostre seriós han resistit el seu embruix. Han con­ servat la seva fesomia amb un toc d'austeritat.

Arreu, per valls i turons, ha esclatat una música sorollosa de colors. Però no era pas una festa.

Era un desvari d'agonia. Cada coloraina era un crit de desesperació. Tots els arbres que han ac­ ceptat la seva fetilleria malèvola han perdut el seu vellut verd­vida i han tastat la mort. Jo he pensat que bé podia ser un símbol de la nostra societat.

Tot el bosc, a l'estiu, quan el sol és calent i plau la serena, s'emula creixent i llueix la gerdor del seu fullatge. Hom diria que tot ell gaudeix de perennitat i té l'alegria assegurada. Com les perso­ nes, en plena joventut, quan la salut, el treball, l'economia i les relacions llisquen suaus, viuen el present i miren el futur amb optimisme. Tot va sobre rodes.Però, en arribar la tardor, presagi d'hivern cru, les plantes palesen si el seu fullatge és caduc o té garantía de perennitat.

Així nosaltres, quan la vellesa, la malaltia, l'empobriment o la marginació planen sobre el nostre brancam, manifestem públicament si posseïm el Crist, o la nostra joia de viure es nodria de l'escalf extern de les coses i de les persones que no poden alimentar la saba de la nostra intimitat.

Uns acceptaran les inclemències, conservant la pau interior, amb un toc de serietat, i, els altres, amb la seva tristesa, enyorança, ressentiment o desesperació diran a tothom que són «arbres estèrils de finals de tardor, dues vegades morts» (Jud 12).

Ignasi Ribas i Prunés Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 43

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 65 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Baladrers

GENT DEL CARRER GENERALITATS

El tema dels marxants ambulants és un dels més curiosos i interessants del costumari i, encara que no ho sembli, puix que pertot arreu n'hi ha, és una de les manifestacions de la idiosincràsia del poble que conté més de l'agre de la terra. Des de sempre que ens ha cridat l'atenció i fa molt temps que en tenim aplegades dades i elements. Considerem que aquest tema tan viu i sobre tot tan descriptiu de la vida ciutadana no pot mancar en els nostres aplecs de costums.

La forma més antiga de la indústria i del comerç és l'ambulant. Responent a la vella màxima sà­ viament concertada pel refrany universal que diu: "Qui necessita cerca", tostemps i pertot arreu qui ha necessitat vendre o treballar ha cercat comprador o qui li donés feina. En els pobles de cultura més primitiva no hi ha barraques ni cabanyes destinades a la venda ni a obradors. Qui necessita vendre o treballar cerca qui es pugui servir d'ell. El primer centre de venda fou el mer­ cat. La venda ambulant, doncs, recorda el sistema més reculat de comerç i el procediment més rudimentari d'oferir i proposar l'intercanvi. El procediment podríem dir que és innat en l'home; per tant, és universal i, encara que representi una regressió dintre el complicat mecanisme del viure modern, subsisteix amb tota vigoria en tots els països.

El marxant ha de cridar l'atenció del qui li passa pel costat i ha de fer saber el seu pas al qui viu pels indrets per on ell transita per tal de veure si li poden interessar els seus articles, i cal, doncs, un anunci que s’obté cridant l'article que ven o la feina que fa. El crit del baladrer és així mateix la forma més primitiva i més rudimentària del reclam. Entre baladrers és corrent l'aforisme: "Qui no crida no ven". Per tant, hom considera el crit com el reclam necessari per a obtenir la venda.

Moltes vegades la veu del baladrer és un veritable crit incoherent, sense modular i sense pronun­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 44

COL·LABORACIONS ciar, o sia la forma més elemental de produir un so que, encara que sigui articulat, no és modulat per a poder­lo considerar com una tonada. Un amic nostre, Robert Kreutz, alt funcionari de la Societat de les Nacions, ens contava que per Ginebra voltava un marxant ambulant de qui, tot i saber el que podia dir, puix que tothom veia que venia, mai no havien pogut entendre el crit; era tan incoherent, que hi havia qui sostenia que cridava en francès, d'altres en alemany, i d'altres, encara en italià. Fa uns quants anys que pel barri barceloní del Poblet voltava un marmanyer alt i cepat que menava un carro ple de verdures i que s'anunciava amb un crit brusc i ferreny que so­ vint havíem escoltat molt encuriosits i que mai no vam ni llunyanament atrevir­nos a copiar per que no l’enteníem; la seva modalitat rítmica era tan especial que ni el ritme no ens vam veure amb cor de copsar­li.

El comerç ambulant constitueix una nota típica, puix que gairebé en totes les grans urbs pren caràcter propi i fesomia especial que el fa diferent dels altres. L'any 1909 vam intervenir en l'organització d'un congrés internacional esperantista al qual van concórrer més de mil congressistes estrangers de totes les cultures euro­ pees i alguns d'altres continents, i els van cridar molt l'atenció els nostres emblanquinadors amb la llarga bru­ sa i el pinzell al coll, els camàlics amb la barretina ver­ mella asseguts damunt les cordes pel Pla de la Boqueria, els gitanos que venien gossos per la Rambla, els homes de la planeta, els memorialistes de les barraques menudes de la Virreina i, més encara, les cabres i les burres de la llet que en escamots voltaven pels carrers més cèntrics de la nostra ciutat com si fos un poble d'alta muntanya. Confessem que tot aixó, de tan vist que ho teníem, ho creiem natural, i fins aleshores no ens vam adonar que voltar les cabres i les bur­ res pels carrers no esqueia a una ciutat de la importància de Barcelona .

Hi ha un nombre de baladrers que podríem qualificar d'universals, puix que es troben pertot ar­ reu, sobretot els que venen queviures; n'hi ha, en canvi, d'altres que només són propis d'un país, d'una contrada o d'una localitat. Altrament, els mateixos baladrers no vesteixen a tot arreu igual ni condueixen llurs articles de la mateixa manera, i, encara que es dediquin a un mateix article, hom els pot considerar com gairebé diferents.

A Catalunya tenim una auca de baladrers que en el primer rodolí porta a tall de títol: Auca de ba­ ladrers de Fransa, que el poble qualificava d'Auca de Napoleó; sembla que l'autor tracti de pre­ sentar­hi els baladrers barcelonins i francesos alhora; puix que sota de cada vinyeta es llegeix el crit típic del personatge en francès i en català. De baladrers populars a Barcelona, hi trobem: el rellotger, el venedor de mitges, el venedor de cafè, el mantegaire, el marxant de cistells, la casta­ nyera, el fil­i­veta, la venedora de flors, el sabater, el venedor de romanços, l'aiguader, la madui­ Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 45

COL·LABORACIONS xaire, el culleraire, l'esclopaire, i cap d'ells, per cert no té l’aire ni la fesomia dels nostres mar­ xants d'aquests articles.

En un full d'ombres xineses estampat per l'imatger Llorens, de Barcelona, l'any 1859, que repre­ senta uns baladrers, hi trobem el venedor de diaris, el peixater, el santi di guixi, el drapaire, el venedor de pipes, l’aiguader, l'estanyapaelles, el paraigüer, el ceguet que toca el violí, tots de tall ben diferent del nostre, tot i haver­hi a casa nostra aquesta mateixa mena de baladrers. En un al­ tre full del mateix ordre editat pel mateix Llorens, i trobem, entre altres, l'esmolet amb la mola al coll, i tampoc no té en res el tirat dels nostres baladrers. És curiós de remarcar que ni els bala­ drers exòtics, que gairebé pertot arreu eren de la mateixa procedència, com l'esmolet i l’estanya­ paelles francesos, l'escura­xemeneies i el santi di guixi italians, no tenen el mateix tirat que els nostres, tot i ésser ací i arreu uns mateixos.

Al costat d'aquests baladrers comuns, gairebé arreu n'hi ha d'altres que són força populars en els seus països i desconeguts a casa nostra. En l'al·ludida auca de Napoleó, a més dels citats trobem el venedor de pastanagues, molt popular arreu de França, la venedora de carxofes (també molt popular en altres indrets), el forner, la venedora de llet, el marxant de vi, el venedor de llibres, el vidrier (força popular), el venedor de llustre, el barretinaire i el venedor de pernil cuit. La imat­ geria popular francesa ens fa conèixer el venedor de robes fetes (levites, gavanys, etc.), el mar­ xant d'ulleres, els venedors d'arengades fresques i salades, els venedors de papallones, la parada on es venien salsitxes cuites semblantment a les nostres castanyeres, la matalassera, la venedora d'articles de moda, compradors d'ampolles trencades, les venedores de capses per a barrets.

En el proper capítol continuarem amb: Gent del carrer ­ Baladrers Recull fet per: Joan Vila Obradors

Loteria Nacional

Parròquies de: Sant Pere de Vacarisses Sant Miquel de Castellgalí Sant Salvador de Guardiola

SORTEIG DE NADAL

90409 El portador juga 4,00 euros, en el número a dalt indicat, pel sorteig del 22 de desembre de 2017.

Donatiu 1,00 euro. Total butlleta 5,00 euros.

Participeu-hi !

Dipositari: Parròquia de Sant Pere de Vacarisses Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 46

COL·LABORACIONS RAÏMS, PA I FORMATGE, BON COMPANYATGE

Els formatges tradicionals són un tresor. Cada terra té el seu formatge. Tastar en bo­ na companyia un formatge artesanal és una manera de conèixer millor la terra i la seva gent.

Per cert, ¿sabeu d'on ve la paraula “formatge”? A la llet quallada se li dóna “forma” fent pressió sobre un recipient (o sigui, sobre una “forma”). Formatjar és emmotllar.

“Formatge” ve de “forma”.

UNA MANERA d'assecar bolets és posant­los al forn, sobre un paper, a una tempera­ tura no superior als 50 graus. Una vegada collits, com més aviat els tingueu secs, mi­ llor conservaran el color, el gust i les propietats, ELS HUMANS SOM éssers socials. Això és el que volia dir Aristòtil quan deia que l'home és un animal polític. Polític és qui viu a la “polis”, ciutat o vila. Humà és qui viu en comunitat. La comunitat ens ofereix protecció i estímuls, però també ens con­ diciona. Viure és aprendre a trobar el nostre lloc en la societat. Amb responsabilitat i bon humor.

VOU, VERI VOU, Vou, veri, veta; / i la molinereta / del molinet nou, / vou, veri, vou, / vou, veri, veta, / ha fet bugadeta / i no ha fet sol. / La riera corre / i l'aigua no es mou.

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Sant Jaume de Vallhonesta Ermita de Sant Jaume

V

allhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases nota­ bles, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallho­ nesta, que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral.

Les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicenç de Castellet.

Segons el Joan Coromines, ONES+TOI , d’arrel Ibero­Basca , etimològicament voldria dir “ ro­ dal i/o lloc de bons terrenys”, en la composició que ens ha arribat; VALLHONESTA, el sentit precís és; Vall de bones terres, Vall fèrtil, o Vall feraç.

Enlairada dalt de la carena propera que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, visibles des de molt lluny, s’aixequen les restes de l’antic hostal i de l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunica­ ció més ràpida entre Manresa i Barcelona.

Durant els segles XVI i XVII va ser testimoni de l'activitat dels bandolers, que van actuar en di­ ferents punts de la serra de l'Obac, com el coll de Gipó, estratègic encreuament del camí ral, prop del Ginebral.

L’hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 48

COL·LABORACIONS

Testimoni de la degradació de l'edifici

va ser escenari de l'activitat dels ma­ quis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Conserva vestigis que donen una idea del que havia estat: els portals, les quadres, la bassa, pedres de molí, cisternes, una era enrajolada, un forn, etc. Pel que fa a l'ermita, d'origen romànic, està restaurada de forma més que discutibles.

Tenim imatges que acrediten la dissort de l'hostal que comença amb l’abandó a darreries de la dècada dels 40 del segle XIX, continua amb la rapinya – bàsicament de teules ­ , i conclou tràgi­ cament amb el paorós incendi de 1.985, on cremaran les grans bigues de fusta, i l’hostal esde­ vindrà el conjunt de runes civils aixecades amb l’esforç de gent honrada i treballadora, i no per “nobles”, “eclesiàstics”, i/o “politics”. Em remeto a un magistral article del David Sanz, publicat a la Revista el Breny: "Sant Jaume de Vallhonesta, com tota la Catalunya interior amb el miratge del Monestir de Sant Benet, són pedres i terres de mala sort".

Antonio Mora Vergés Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 49

Vacarisses, balcó de Montserrat ­ Núm. 590 ­ Octubre 2017 ­ Pàg. 50