579 novembre 2016

Núm. 579 - Novembre de 2016

VACARISSES

balcó de Montserrat edició digital

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

A SOTA LA PORXADA O TAMBÉ EN CADA VORERA, LES VESPRADES DE NOVEMBRE TROBEM LA CASTANYERA.

MONIATOS QUE JA FUMEN, CASTANYES CALFADETES, QUI EN VOL EL CUCURUTXO, QUE JA EN QUEDEN POQUETES.

BRASER AMB QUATRE POTES, I UNA PAELLA NEGRA, AMB UN SAC DE CASTANYES, VA FENT LA CASTANYERA. Àngel Daban

SUMARI Pòrtic 3 L’Evangeli pam a pam II 4 La cuina de Ca la Quima 6 Des de Sant Llorenç Savall 7 Pensaments caçats al vol 8 Campanades 9 Des de Sitges

10 Racó de la poesia 11 Vacarisses, balcó de Montserrat 13 Racó del conte 18 Dels diaris 20 Col·laboracions 25

Vacarisses, balcó de Montserrat Edita: Parròquia de Vacarisses Redacció i Administració: Plaça de l'Església, 15 - 0034938359102 08233 Vacarisses (Catalunya) vacarissesbalcomontserrat@gmail.com http://issuu.com/search?q=balcomontserrat Director: Sebastià Codina Redacció, Coordinació i Maquetació: Jaume Pintó i Joan Vila Dipòsit Legal: B 9241-2014

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ESGLÉSIA DE VACARISSES DIA A DIA - Octubre Dia 2 Baptismes: Pau i Quim Solanellas Millo, Jordi Armengol Gutiérrez i Maria Jesús Gutiérrez Martín.

Baptismes i Primera Comunió: Sara i Aida Gutiérrez Martín i Míriam i Joel Armengol i Gutiérrez.

1

Dia 23 Trobada i Reportatge dels pelegrins de Vacarisses-Lurdes.

Dia 30 Baptismes: Jordi Llorente Rengel i Ona Martínez Mora.

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacció, coordinació i maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col·laboradors.

ANEU A LA WEB

ENVIEU-NOS UN CORREU

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579- Novembre 2016 - Pàg. 2

PÒRTIC

Rajoy promet més centralisme Tal com ja se sabia des del darrer comitè federal del PSOE, Mariano Rajoy va ser investit el passat dissabte 29 d’octubre a la nit com a nou president del govern espanyol posant fi així a un interinatge de deu mesos. El cap de files del PP va sumar als del seu grup els vots dels de Ciutadans (C's) i Coalició Canaria i l'abstenció de 68 diputats del PSOE. La resta, 15, van trencar la disciplina de vot i van mantenir el no a Rajoy amb que els socialistes s'havien presentat a les eleccions, Ahir, però, el PSOE només tenia 83 diputats a l'hemicicle, ja que el seu cap de files fins fa encara no un mes, Pedro Sánchez, havia presentat la renúncia a l'acta de diputat al matí, en un gest de coherència.

Els quatre discursos de Rajoy per aconseguir ser investit, els dos de la primera sessió fallida, a l'estiu, i els dos d'aquesta setmana, ja mostren que del nou govern espanyol no cal esperar cap gest cap a Catalunya. Perquè a Catalunya l'únic gest que li val, el que espera la immensa majoria dels catalans, és poder discutir un referèndum, és poder exercir el dret a decidir i, per tant, l'acceptació de la realitat nacional catalana.

Després d'un discurs, a l'estiu, duríssim contra Catalunya, aquest dimecres Rajoy va oferir, bé, va insinuar, la possibilitat de poder negociar un nou sistema de finançament. Però ahir sembla va desdir-se'n en afirmar que no hi havia res de res a negociar.

Els fets mostren que en aquesta legislatura, que es preveu curta vista la debilitat dels dos principals partits, PP i PSOE, aquests no oferiran res més que més recentralització, com ha passat en els darrers quatre anys dels populars en solitari. I a més, per a aquesta funció tenen com a aliats C's, la marca blanca del PP. Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 3

L'EVANGELI PAM A PAM II

Palestina en temps de Jesucrist La Bíblia és una col·lecció de llibres que formen l’Antic i el Nou Testament.

Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.) i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) El N.T. és un recull de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.

21 - Bernabé Era diaca. Havia nascut a Xipre. Convençut simpatitzant de Jesús em vaig vendre la finca que tenia i vaig donar els diners als apòstols.

Em deia Josep, era cosí de l’evangelista Marc. Al batejar-me, els apòstols em van posar el nom de Bernabé que vol dir, més o menys, fill del consol. Dedicat a l’evangelització vaig tenir molt èxit principalment als poblets de Palestina entre la gent pagesa.

De moment el cristianisme només era conegut i reduït a les terres del país de Jesús. Va semblar que no era destinat als de fora. Només després de les intervencions acalorades de Pau, el vam estendre arreu, començant per Antioquia. Aquesta ciutat era de les més importants del món oriental. Tenia ran d’un milió d’habitants. L’avinguda central que anava de cap a cap de la ciutat tenia trenta metres d’amplada. De palaus, pòrtics, estàtues i temples, tants com us pugueu imaginar. Els jueus d’allà eren molts i fàcilment s’adherien tots als nous ensenyaments de Jesús.

Aquí va néixer el nom de cristià que significa simpatitzant de Crist. Aquí es va passar de llarg de la circumcisió i d’un munt de prescripcions dictades per Moisès.

Tingué lloc el primer concili. Des d’aquest moment tothom podia ser cristià sense passar pel judaisme.

Jo era un gran admirador de Pau. Pau era un home molt discutit. Tenia una intel·ligència molt aguda, un caràcter difícil, impacient i a vegades una mica injust. La seva primera trobada amb Jesús fou dura, violent i d’una antipatia molt notòria.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 4

L'EVANGELI PAM A PAM II Un dia va saber que els cristians feien adeptes a Damasc i s’hi va llançar enfurismat amb ganes d’exterminar-los a tots, però pel camí va tenir una “topada misteriosa” amb Jesús i va canviar de soca-rel, fou després, un dels millors propagandistes.

Era molt difícil poder treballar amb ell. Era molt dur i exigent. La nostra amistat, però, fou sincera. Mai no la vam trencar del tot.

Un dia ens vam haver de separar, cadascú pel seu cantó. A Listra, a Pau i a mi, ens volien nomenar deus. Les primeres comunitats cristianes van néixer a Jerusalem. De totes maneres, Antioquia fou el centre de l’Església universal.

Altres centres importants van ser Xipre, el meu país, Filips, Corint, Alexandria, Tessalònica, Efès i últimament, a partir de l’any 60, Roma, quan Pere i Pau van fixar-hi la seva residència.

Hi ha qui m’atribueix un Evangeli que obria les portes a tot el món. Vaig morir al meu poble. La tradició diu que vaig ser enterrat a Salamina.

Sebastià Codina i Padrós

El Vendrell, 29 de desembre de 1876 San Juan de Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973 "Exhorto els músics de tot el món a que posin la puresa del seu art al servei de la humanitat per unir els homes en un mateix vincle fraternal."

"Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n'explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres.... això és Catalunya."

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 5

LA CUINA DE CA LA QUIMA

Cigrons amb butifarra Ingredients per a 4 persones: 700 grams de cigrons.

200 grams de botifarra negra.

40 grams de pinyons.

Mitja ceba.

All i julivert.

Oli d’oliva.

Sal. Pebre negre.

Ofegarem la ceba picada amb una mica d’oli. A part, fregirem la botifarra en una paella, amb no gaire oli. Un cop fregida la picarem ben menuda.

Feta la ceba hi afegirem l’all, el julivert, els pinyons, la botifarra negra i els cigrons, hi tirarem una mica de sal, si convé i, si voleu, un pols de pebre.

Ho servirem calent amb un raig d’oli.

Bon profit!

Conxita i Quimeta Font Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 6

DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

El bon favar per Tots Sants s'ha de sembrar, i pel gener s'ha de cavar.

Malaltia de novembre no té cura i paga amb la sepultura.

Entre Tots Sants i Nadal, ni vent ni temporal.

Novembre calent, maig gelat.

L'estiuet de Sant Martí revifa els vells.

Les cendres de Santa Caterina són blanques com la farina.

Olivera plantada pel novembre, mai no menteix.

Pel novembre la terra femar.

Per Sant Martí tasta ton vi.

Pel novembre, tot el blat al graner, o enterrat.

Per Sant Sever, a batre el castanyer i el noguer també.

Raïms de novembre, ni els garrins els volen.

Per Santa Caterina, l'avellana és mitja; i per Santa Magdalena l'avellana és plena.

Abans de Santa Catarina, no cullis l'oliva.

Per Tots Sants, tots els fruits a casa guardats.

De Tots Sant a Nadal hi ha dos mesos per igual.

Santa Cecília duu la neu a la faldilla.

Vi de Sant Martí és el millor vi.

De Tots Sants a Nadal, o ploure o nevar, tant se val.

Recopilació: Josep Caba Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 7

PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

Un gra de sorra a la sabata ens fa gemegar: insignificants fracassos fan trontollar a més de quatre...

N’hi ha que, per la por del que mai no passarà, s’entretenen a no fer res...

Les ofenses imprevistes provocades per segons qui burxen més fort que els punyals més afinats...

Ens creiem amos de no sé què i no disposem ni de nosaltres mateixos.

Esclaus per dintre, dominadors per fora igual a un grapat de contra sentits...

Callant i arronsant les espatlles són la millor resposta a les preguntes fora de lloc...

Davant d’un pilot d’interrogants, cal deixar les respostes de cop i volta al calaix. Un altre dia serà...

Admirant l’univers i els seus alts i baixos a dojo, és molt fàcil caure de genolls i no tenir ganes de dir una gran cosa...

El diner deu ser una de les més bones coses que hi ha però, si es bada, provoca les corrupcions més fastigoses i repugnants que cometen els éssers humans...

Les estranyes fronteres que barren el pas als que es moren de fam i que s’escapen de les guerres, són invents del dimoni gros: no les pot haver inventat ningú més...

Hi ha països indecents i deplorables que defensen el seu benestar robant descaradament als països pobres i miserables...

Viure folgadament i com un sàtrapa a les espatlles dels pobres és un crim detestable...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 8

CAMPANADES Arguments universals del cinema Aquests dies passo estones dedicades a un llibre el subtítol del qual és "Arguments universals del cinema", Es tracta de saber fins a quin punt són originals els arguments cinematogràfics.

En la humanitat hi ha uns quants temes, àdhuc mites, que un bon director sap presentar de manera nova, fresca, contemporània, Es fa una nova mostra dels problemes de la humanitat, com si s'acabessin d'inventar, A mi em va impressionar una pel·lícula en la qual un excombatent de la Segona Guerra Mundial, donat per desaparegut, en el seu retorn a casa troba la llar capgirada i la seva dona casada amb un altre home.

Aixó si que, per a ell, ha estat una odissea. Guerra en el camp de batalla, guerra a casa. Desesperació, pèrdua de memòria, oblit de la pròpia identitat, com passà, també, a molts soldats tornats de la guerra del Vietnam. Qui sóc? Qui he estat?

Recull: Mn. Pere Campàs Bonay Vic

Església de Sant Jaume de Fenollet

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gurb, al lloc de Fenollet. No degué passar de capella rural dependent de la parròquia de Sant Bartomeu del Grau.

El castell de Gurb és documentat a partir del 886, quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i la seva muller Adabrada, diversos béns, un dels quals situat en terme del castell de Gurb.

El lloc de Fonollet apareix esmentat l’any 1179, quan el bisbe de Vic, Pere Redorta, consagrà la propera església de Sant Miquel de l’Erm; entre les ofrenes per a la seva dotació Bertran de Fenollet donà quarter d’ordi cada any del seu mas, que devia portar el nom del donant.

Encara que l’església sigui molt anterior, no és fins al 1257 que apareix documentada l’església de Sant Jaume.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novemubre 2016 - Pàg. 9

DES DE SITGES

Un any Em sembla impossible, però ja fa un any, Adrià. Fa un any que empenyies amb força per arribar a aquest món, i els meus braços t’acollien per primera vegada.

Fa un any que naixies, amb els ulls ben oberts, i t’aferraves al meu cos, amb ànsia de viure.

Fa un any amor meu, un any que ets amb nosaltres i ja no ens imaginem la vida sense tu. Perquè en aquest any ens has fet més generosos, més pacients, més feliços, més forts.

Ja fa un any que em desperto cada nit, per vetllar-te el son, alimentar-te, acaronar-te... i hi ha dies molt durs, en què em pregunto d’on treuré les forces per tirar endavant, perquè ja no puc més.

Però l’amor sempre pot més, l’amor sempre guanya, i m’aixeco altre cop cada matí, per sentir el teu somriure, per abraçar-te molt fort i fer-te molts petons.

Fa un any que descanso menys i frego, recullo i cuino més. Poso més rentadores i m’estresso més. Fa un any que tinc menys temps però que estimo més, molt més.

Fa un any en Roger plorava emocionat veient com naixia el seu germà, i ara jo m’emociono quan el veig com t’abraça, et cuida i comenceu a jugar plegats.

Fa un any que em vas transformar, petit Adrià. Vas arribar per revolucionar-ho tot, per trencar-me els esquemes, perquè ets pura vida, pura passió, pura força.

Ets valent, ets un petit explorador i t’esperen moltes aventures per descobrir.

Per molts anys amor meu!

Vinyet Duran Ferrer Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 10

RACÓ DE LA POESIA

Tan sols la paraula nua Tan sols la paraula nua la teva, mai la d'un altre la que reflecteix una vida dins d'una solitud curulla de promeses, on tot és possible.

S'esvaeixen els dubtes la foscor claror es torna i els sols variants i múltiples cauen damunt cada mot, el cobreixen i donen força.

Enllà d'aquest ser-hi tan precís que s'allarga en el contingut de cada paraula clara.

Com és la poesia.

Organitza:

Aturar-se al bell mig d'una frase tot just començada. Aturar-se irada perquè no es troba la manera de prosseguir.

Tot i que el dia és ple a vessar de fets i la boca atapeïda de paraules; còdols petits, arrodonits, en el fons d'una riera, on un sol, massa intens, ha eixugat la deu d’aigua.

M'asseuré com si no tingués altra cosa que el ritme de la paraula, el so que traspúa del teu parlar, que em recorda l'olor de la pinassa.

I oblidaré tot el que vol dir caminar per ciutats que ens són extranyes.

Del llibre : "El blat del temps" (1986)

Del llibre : "Paraules no dites" (1981)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 11

RACÓ DE LA POESIA

La meva vida Avui m'he donat compte del silenci d'aquesta vida meva que se'n va; del rastre que he deixat per on passava retut, cansat i làs de caminar.

No ho sé si haurà servit d'alguna cosa ni si els que tinc darrera m'han captat, més sí que a mi van ser-me far de guia aquells que davant meu han caminat.

En el moment més trist d'aquesta vida quan els embats més fort m'han colpejat, m'he refet, i he seguit la meva via i una llum i una fe m'han ajudat, i he tornat a lluitar per reeixir-ne de tantes sotragades que he tingut, i sempre he retrobat el camí digne i mai m'ha bandejat la solitud.

Mirant avant la incògnita es redreça valdrà la pena de seguir el camí?

I em giro enrera mirant la feina feta i sí que val la pena de seguir.

Per tant, cor meu, no et deixis vèncer massa camina lentament i esperançat que quan arribi el punt final, recorda que tot per sempre més s'haurà acabat.

Joan Sisamón i Borràs Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 12

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat dia 19 d'octubre, a la seu de l'entitat "Coleccionistes de Terrassa" situada a la Rambla d'Ègara, 340 2a - Centre Cultural, es va inagurar la exposició de

Els Goigs de Mn. Sebastià Codina, director de la nostra revista "Vacarisses, balcó de Montserrat".

Podeu visitar-la fins el dia 11 de gener de 2017

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 13

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT La Federació de Municipis es reuneix amb el President de la Generalitat

L’alcalde de Vacarisses va assistir-hi com un dels vicepresidents de l’organisme.

El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, acompanyat de la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, va mantenir dilluns una trobada amb el president i els vicepresidents de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC).

Entre ells, hi havia l’alcalde de Vacarisses, Antoni Masana. L’entrevista s’emmarca en la necessitat de definir una nova agenda local, que prioritzi les persones i el desenvolupament econòmic i social, sent imprescindible la col·laboració entre els governs locals i la Generalitat.

Des de l’FMC, es va voler testimoniar la pluralitat de l’entitat i del municipalisme català, tot i reconèixer que exercir el govern en la proximitat, a vegades és un avantatge i altres un inconvenient, per les urgències en les demandes i la rapidesa que es requereix en la resposta. Per aquest motiu, en la trobada, els representants de l’entitat, a més d’expressar a Puigdemont l'orgull de tenir un president que també representa la singularitat dels governs locals i més propers a la gent, van manifestar que això també és un factor de confiança per guanyar en comprensió i diàleg en el moment d'abordar molts dels reptes que els governs locals necessiten tractar conjuntament amb el govern de la Generalitat.

D’entre aquestes qüestions, per part de l’FMC, es van destacar les infraestructures, com les ferroviàries i el Corredor del Mediterrani; la gestió del litoral català; la gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua; l'ocupació; la cohesió social i territorial; la convivència; l'eradicació de les situacions d'emergència social, i els instruments que haurien d'estar a l'abast dels municipis per crear condicions d'igualtat real i efectiva, de progrés i de llibertat. Tot plegat, temes claus per al món local, mancats de vies de solució a hores d’ara. Tanmateix, es considera que, amb diàleg i entesa amb el municipalisme, es podran encarar amb solidesa. En aquest sentit, els representants de l’FMC van destacar un mapa competencial i un model de finançament que permetin augmentar la qualitat de vida de la ciutadania.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 14

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Concert de Santa Cecília Diumenge, 27 de novembre a les 6 de la tarda a l’Església de Sant Pere de Vacarisses.

Música antiga a càrrec de l’orquestra de corda de l’escola i artistes convidats del grup Amàntia.

Obres de Corelli, Kirnberger i Telemann.

Coneguda per la seva tasca com a periodista cultural a TV3, Gemma Ruiz i Palà, familiarment vinculada al nostre poble, presentarà la seva novel·la "Argelagues", el dia 1 de desembre, a 2/4 de 7 de la tarda, a la sala de revistes de la biblioteca "El Castell".

Hi esteu tots convidats.

En el seu llibre reivindica el paper de la dona a través de la mirada de la Remei, la Rosa i la Nina per obrir-se camí en el món laboral de les fàbriques tèxtils del Vallès i per tirar endavant la família.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 15

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 16

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 17

RACÓ DEL CONTE

La reunió de les rates El gat Xulin, tal com li deien, era el caçador de rates més eficient del barri. Caçava i caçava i no deixava rata solta. No hi havia rata que es pogués escapar de les urpes d'aquell hàbil felí. Amb prou feines hi corrien rates a la zona controlada per en Xulin, la majoria ja criaven malves i les que quedaven, no gosaven sortir de l'amagatall.

De tant en tant, en Xulin, el gat caçador de rates, s'agafava el dia lliure per anar a visitar als amics gats i a una gateta que li tenia el cor robat. No solia estar-s'hi gaire, però temps suficient perquè les rates que quedaven al barri gaudissin de certa llibertat limitada.

Aquell dia, les rates, en comprovar que el gat Xulin havia sortit a fer el vol, s'havia agafat el dia lliure, van convocar una reunió d'urgència amb importància alta. Totes les rates van fer cap al lloc convingut. Les rates avis, les rates àvies, mares, pares i cries de rata i ratolins. Totes es van anar a trobar per buscar una solució al seu futur immediat, una solució que les deslliurés del gat caçador.

Després de deliberar una bona estona, que si jo marxaria del barri, que si jo li posaria verí al menjar, que si jo li tallaria les ungles, que si jo això, que si jo allò i que si jo allò de més enllà.

Totes tenien propostes per solucionar el problema. Finalment, la rata superiora, la més vella i sàvia de totes les rates i ratolins, va prendre una decisió. Posarem un cascavell al collar d'en Xulin, amb això el sentirem venir i ens podrem amagar al cau abans que ens atrapi.

Totes les rates hi van estar d'acord sense discussió, tampoc era qüestió de portar la contrària a la rata superiora. Molt bé doncs, com ho farem per posar-li el cascavell? Preguntà la superiora. Propostes? Un altre cop totes les rates tenien la seva opinió al respecte, que si jo li posaria a la nit, que si jo li posaria quan estigués despistat, que si jo això i que si jo allò.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 18

RACÓ DEL CONTE Després de discutir durant una bona estona, la rata superiora sentencià que li posarien una nit, quan el gat dormís. Només faltava saber qui ho faria, quina rata o ratolí, seria l'encarregada o encarregat de complir aquella valenta missió. Havien de prendre una ràpida decisió, doncs el temps s'acabava i aviat tornaria en Xulin.

A veure, rates i ratolins, consulteu l'agenda, voluntaris o voluntàries per posar el cascavell al gat?

Preguntà la rata superiora. Ui, jo no puc pas, aquell dia tinc un sopar. Ai, jo tampoc, tinc hora a l'esteticien. Verge santa, jo sóc molt poruga i no m'hi atreveixo. Llàstima, jo tampoc puc, he de recollir les ratetes a l'escola. Totes i cada una de les rates i els ratolins van exposar les seves raons o excuses per no posar-li el cascavell al gat. Cap rata es va oferir per complir la missió, ni una que hi estigués disposada.

Total, que al final el gat es va quedar sense cascavell i va seguir caçant rates a tort i a dret. Aquella llarga reunió que van tenir les rates, es va dissoldre i no va servir per res.

En quantes juntes i reunions passa el mateix? A la feina, a la comunitat de veïns, als clubs de futbol i entitats sense ànim de lucre... Quan cal deliberar i discutir, tothom té la seva opinió i semblem grans experts en la matèria, per tots cantons surten propostes i consells i les defensem a ultrança. Ara bé, quant han de sortir voluntaris, quan algú s'ha de sacrificar, quan algú ha d'anteposar el bé comú al seu propi, llavors tot són excuses de mal pagador i no surt ningú que faci la feina.

Sigueu rates valentes i poseu el cascavell al gat, els que us envolten us ho agrairan tota la vida.

Jordi Badia Codina

.

6

16

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 19

DELS DIARIS

Discurs del secretari de l'ONU Ban Ki-moon

V

a ser el dimarts 20 de setembre quan el Sr. Ban Ki-moon pronuncià el seu últim discurs com a secretari general de Nacions Unides, en el transcurs de la setanta-unena sessió de l’Assemblea General de l’ONU. L’important text de Ban Ki-moon ha passat bastant desapercebut, desgraciadament, tot i que als qui l’hem llegit, no ens ha deixat indiferents.

Ban Ki-moon, nascut a Corea fa 72 anys, es va convertir en el vuitè secretari general de Nacions Unides, l’1 de gener de 2007. En el seu primer discurs, el Sr. Ban Ki-moon defensà la necessitat que té el nostre món d’un “desenrotllament inclusiu i sostenible”, que porte la “reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 50%, respecte als nivells de l’any 2000”. Un altre tema que tractà fa deu anys el Sr. Ban Ki-moon, va ser el canvi climàtic, “un problema mundial que requereix una solució mundial”. Així mateix, i ja des dels seu inicis, el secretari general de l’ONU demanà “la promoció dels drets de la dona”, que encara en ple segle XXI continua discriminada, així com també “previndre els conflictes” per tal de “consolidar la pau”.

En el seu discurs el 2007, Ban Ki-moon condemnà la violència i defensà els drets humans a l’Àfrica Septentrional i a l’Orient Mitjà, ja que aquests “drets inalienables” són la base de “la llibertat, la justícia i la pau al món”. Per últim, el secretari general de l’ONU apostà pel “desarmament i la no proliferació nuclear”.

Conseqüent amb la seva trajectòria, el passat 20 de setembre, en finalitzar el seu mandat com a secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-moon va fer un dur discurs per advertir als caps d’estat i als presidents dels governs presents a la seu de l’ONU (i també als absents) sobre els perills que assetgen el nostre planeta.

Tot i les seues paraules plenes d’esperança en un futur millor, Ban Ki-moon presentà la “desconfiança dels ciutadans pels seus dirigents”, un problema que agreuja la relació en l’exercici del poder, ja que l’autoritat s’ha Efecte hivernacle d’entendre sempre com un servei al poble.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 20

DELS DIARIS Un altre tema de gran transcendència que tractà Ban Ki-moon, va ser la defensa dels “Acords de París contra el canvi climàtic”, per tal de lluitar contra l’emissió del gas hivernacle. I és que segons un estudi publicat per la revista Nature, “els nivells actuals d’emissió de gasos d’efecte hivernacle podrien contribuir a un augment de la temperatura global en el futur, d’entre 3 i 7 graus”. Ban Ki-moon també va denunciar “la guerra, la pobresa i la persecució” que, en ple segle XXI sofreixen milions de persones. I és que només acabant amb aquests flagells, podrem reduir la diferència escandalosa que hi ha, encara hui, entre pobres i rics.

El següent tema que tractà en el seu discurs Ban Ki-moon, va ser la immoral “manipulació de les eleccions” que fan alguns polítics, per tal de “perpetuar-se en el poder”. El secretari general de l’ONU també ens alertà del perill dels “discursos demagògics contra els refugiats i els migrants”, que utilitza la dreta més populista.

La injusta distribució de la riquesa

Però en mig d’aquest text, tan dur com real, ja que no és sinó una fotografia de la situació actual del nostre món, Ban Ki-moon va fer una crida a l’esperança, en proclamar que “el motor de canvi més gran que existeix és el poder del poble”.

No cal dir que aquestes paraules del secretari general de Nacions Unides en el seu últim discurs, presenten moltes coincidències amb les declaracions del papa Francesc, que sovint ha denunciat la idolatria dels diners, amb un sistema econòmic que mata o la pobresa que pateixen tants i tants països. El papa Francesc també ha defensat la importància de la solidaritat i de la cooperació en la relació entre els pobles, la defensa de la creació, la justícia econòmica o la responsabilitat dels governs en el servei als ciutadans.

Discursos i línies paral·leles entre el Ban Ki-moon i el papa Francesc, dos homes de pau que aposten per un futur més lliure. Més humà i més fratern.

Monjo de Montserrat Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 21

DELS DIARIS

C

orria l’any 1812 i l’exèrcit de Napoleó –que es debatia als camps de batalla per mantenir al tron espanyol al seu germà Joseph– va decidir desplaçar la frontera des dels Pirineus fins a l’Ebre. Catalunya va ser annexionada a França, com una regió més del gran sud –le Midi–, i dividida en quatre departaments a la manera francesa. Durant dos anys, l’administració, les ciències, les arts, l’ensenyament, les modes i l’horitzó social de Catalunya van girar la mirada cap a París, capital de l’imperi francès.

El pretext S’ha pretès que l’annexió es va formalitzar argumentant els drets històrics francesos sobre la Marca Hispànica de Carlemany; el Napoleó medieval que mil anys abans havia creat una mena de protectorat francès entre els Pirineus i l’Ebre, que va ser bressol de Catalunya. El cert, però, és que el govern napoleònic va renunciar a incorporar Aragó i Navarra, que aleshores eren els territoris més pobres dels regnes peninsulars espanyols. I, en canvi, va incorporar Catalunya a l’Imperi Francès. Un pretext. Perquè Catalunya ja era un motor econòmic. I demogràfic.

Els viatgers il·lustrats europeus (l’equivalent als corresponsals de premsa contemporanis) que visitaven Catalunya en quedaven gratament sorpresos. Hi destacaven que era un país poblat i dinàmic –en contraposició a la resta de territoris peninsulars– dotat d’un aparell agrari potent i d’un teixit industrial incipient. I les dades estadístiques ho corroboren. Catalunya havia superat el milió d’habitants. I Barcelona, que en tenia cent vint-i-cinc mil, amb l’annexió es va convertir en la segona ciutat de França -només superada per París que ja en tenia sis-cents mil- i també en la capital de facto del gran Midi francès.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 22

DELS DIARIS Soyez propres, parlez français, ... et catalan “Sigueu polits, parleu francès”. La divisa del jacobinisme cultural francès. I parleu també català.

Amb l’annexió es va produir un desembarcament colossal de funcionaris francesos –refinats i mundans, il·lustrats i revolucionaris- contraposats al pensament i a l’estètica d’una administració espanyola -oligàrquica, tronada i corrupta- que no tenia clar on acabaven els interessos públics i on començaven els privats, sobretot els de l’Església.

Argereau -el superprefecte francès- tenia un origen plebeu, una educació il·lustrada, un recorregut revolucionari i una mentalitat pràctica. I una missió concreta: afrancesar Catalunya. Per al seu propòsit es va envoltar de gent il·lustrada del país, bàsicament del món acadèmic, entusiastes de la revolució francesa i partidaris de la modernització del país, que li van fer veure que als catalans se’ls festeja amb la llengua.

Dit i fet. La llengua catalana, que quasi cent anys abans havia estat proscrita pel Borbó francès de la Nova Planta, recuperava la condició de llengua oficial –cooficial amb el francès- de la mà –paradoxalment- d’un altre francès.

Però aquest gest no va reportar els efectes esperats. A París els jacobins que dominaven l’aparell de l’Estat s’ho van mirar amb recel, i a Catalunya les classes populars ho van interpretar com una fals afalac, a l’estil ridícul d’aquells que, contemporàniament, han dit parlar la llengua en la intimitat.

El “prêt-à-porter” català Els negocis tenen l’estranya virtut de sobreviure en els escenaris més complicats. I els diners, que arreu no tenen “ni pàtria ni religió”, a Barcelona es van girar al pas de La Marsellesa.

La burgesia barcelonina, que havia creat una potent xarxa d’intercanvi amb les colònies espanyoles d’Amèrica, va fer una rotació entusiàstica i espectacular cap al nord que va enganxar el sector agrari del país amb el pas canviat.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 23

DELS DIARIS Calia rebaixar preus per competir amb la potent i desenvolupada industria tèxtil francesa. Desapareixia el paraigües proteccionista espanyol que havia emparat la industria catalana. Però en compensació sorgia un mercat francès que triplicava l’espanyol en capacitat de consum. I el sector primari va pagar la festa. Un quart de volta als productors locals, que ja sotmesos a una dependència creixent respecte a l’entramat fabril urbà, contemplaven astorats com la industria catalana es rearmava al so de l’estrofa “le jour de gloire est arrivé”.

Conflicte La pagesia, que ja recelava de la burgesia, es va declarar enemiga de la nova administració francesa. I el món rural –la pagesia i el clergat- es va rebel·lar contra l’imperi del diner i contra l’imperi de Napoleó. Tot plegat al crit de “pàtria i religió”. És el moment que reapareixen els mites populars arrelats a la terra i a la tradiLleida 1812. Gravat. ció, com el timbaler del Bruc. I és el moment que s’escenifica –per primer cop- el conflicte armat que –amb posterioritat- sacsejaria el país en tres guerres civils devastadores i mortíferes: el món rural agrari i tradicionalista (que en el futur seria carlí) i el món urbà industrial i revolucionari (que en el futur seria liberal).

Cervesa França va deixar la petjada de la seva cultura i de la seva revolució. Durant generacions les classes intel·lectuals, artístiques i polítiques catalanes s’han inspirat en els models francesos. Però allò que, d’una manera més popular, ens han llegat aquells anys francesos, ha estat la fabricació i el consum de la cervesa, que a principis del segle XIX ja era molt popular a París.

El port de Barcelona (1812).

Poc abans de l’annexió, es va obrir un bistrot per abastir l’extensa colònia francesa de Barcelona. I pocs anys després, un alsacià cognomenat Moritz va obrir una altra fàbrica per abastir el conjunt de la població. La cervesa esdevé un consum popularitzat els anys que Barcelona va ser una rèplica de Paris. I Catalunya va ser una regió de França. Com Alsàcia.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 24

COL·LABORACIONS

Vivències i records

Llonganisses Amb motiu d'una celebració, se'm presentaren, molt amablement, unes llonganisses.

En vaig estar molt content.

Era un signe d'ofrena, d'acceptació i de disponibilitat. Estaven assaonades al punt, ben farcides i flairoses.

Quan les he tastades, però, m'han sorprès. Eren tan recarregades de sal i de pebre que m'han produït calfreds i m'han irritat tot jo. He intentat aprofitar-les, però s'han quedat al rebost.

Aquesta petita facècia m'ha recordat que, a vegades, també es presenten valuosos col·laboradors, ben assaonats de coneixements, curulls de traces i flairosos de pietat, però que piquen, judiquen i critiquen tant, tant, que no són mengívols per a la comunitat.

I és una llàstima, perquè, de mica en mica, es queden a casa inservibles per haver-se impregnat d'un excessiu zel de conservació.

Ignasi Ribas i Prunés

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 25

COL·LABORACIONS

Vacarisses en un nomenclàtor oficial espanyol de l’any 1863

Una interessant relació de les cases, masies i altres edificacions que hi havia a Vacarisses a mitjans del segle XIX la trobem en el colossal "Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España", en cinc volums, el primer dels quals va ser imprès l’any 1863 a la Imprenta de José María Ortiz, de Madrid.

Només n’he pogut localitzar un exemplar a les biblioteques catalanes, concretament a la de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. I un tiratge a part amb el títol Nomenclátor de la provincia de Barcelona, referit a aquesta entitat territorial, que es troba a l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona. Tanmateix, es pot consultar gratuïtament per internet a la Biblioteca Digital Hispánica.

Per a cada municipi són enumerats els elements toponímics corresponents a “poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc.”. En un altre epígraf s’indica el tipus de cadascun dels elements enumerats. En una altra columna es consigna la seva distància en quilòmetres al nucli central del municipi. Finalment s’especifica el nombre d’edificis que componen cadascuna d’aquestes unitats geogràfiques, i també si són habitats o deshabitats, i els pisos que comprenen.

El municipi de Vacarisses és enquadrat en el partit de Terrassa i es diu que tenia 986 habitants. A continuació transcriuré els elements geogràfics de Vacarisses que consten en aquest nomenclàtor, respectant la grafia amb que són escrits. Per a cadascun d’ells hi poso, amb una traducció molt calcada, el tipus d’edificació o de poblament. Finalment, entre parèntesis, s’indica el nombre d’edificis que hi havia en l’indret.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 26

COL·LABORACIONS Bendranas (Las), alqueria (1) Bentayol, alqueria (1) Bovet (El), alqueria (1) Buixadell (El), alqueria (1) Cal Santasusagna, masia (1) Calsina (La), alqueria (1) Can Alsina, alqueria (1) Can Casas, alqueria (2) Can Códol, alqueria (2) Can Domingo, alqueria (2) Can Po Gran, masia (1) Can Torrella, alqueria (2) Can Vives, caseriu (3) Casa Vella (La), casa derruïda (1) Casa Vella del Ubach, casa derruïda (1) Casilla de Horpina (La), caseta del ferrocarril (1) Casilla de Jepó (La), caseta del ferrocarril (1) Casilla de Torrella (La), caseta de ferrocarril (1) Castellet (El), alqueria (1)

Coll Cardús (El), alqueria (2) Coméllas (Las), alqueria (1) Forn del Ubach (El), casa (1) [és l’antic forn de vidre] Franch (El), masia (1) Horpina (La), alqueria (1) Lleonart (El), alqueria (1) Mimó (El), alqueria (1) Palá (El), alqueria (2) Rectoría (La), casa rectoral (1) Sanana (El), caseriu (3) Torre (La), alqueria (1) Torre de Can Vives, o Torre dels Moros (La), torre derruïda (1) Ubach (El), alqueria i capella (2) [és la Casa Nova de l’Obac] Vacarissas, o Vacarisas, lloc (190) Xolétes (Las), casa (1) Àngel M. Hernández Cardona

La Casa Nova de l’Obac, en la seva totalitat, és considerada dins del terme de Vacarisses en el comentat nomenclàtor de l’any 1863.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 27

COL·LABORACIONS LLEGENDES DE BARCELONA Sant Francesc d'Assís (continuació) Francesc tenia un gran amor pels animals, als quals anomenava els seus germans. Sobretot els germans ocells. Ell tirava cada dia part de la seva ració de pa als ocells que acudien a la finestra de la seva cel·la.

Els germans ocells Un dia, sant Francesc havia sortit a demanar almoina al Born, lloc on es posava el mercat de l'argenteria i els objectes de luxe. Un dels venedors exposava una gran gàbia amb caderneres. Al costat hi tenia una vela encesa, i a la mà, una grossa agulla de ferro amb mànec de fusta.

- Els venc cecs, els venc cecs! -cridava.

Francesc li demanà per què.

- Perquè canten molt millor així ja que no es distreuen. A més, els mariners els deixen solts pel vaixell, sense por que s'escapin. Francesc va pensar en aquell fet, no realitzat amb maldat, sinó per ignorància. I va dir: - Germà venedor, no és cert que el teu pare ancià esta gairebé cec?

- I com ho saps? -preguntà el venedor sorprès.

- Ho sé. I et proposo un tracte. En el nom de Déu et proposo de canviar-te la vista del teu pare per la vista de totes aquestes petites criatures que tu deixes cegues.

- No és possible, això! -s'exclamà l'home.

- Anem a casa del teu pare.

I van dirigir-se amb la gàbia fins a una casa prop del Rec Comtal. Francesc va saludar l’ancià quan el va veure.

- Avi, com va la vista?

- Molt malament. Fa dos anys que no veig ni la resplendor de la llum del sol.

- Aixó és que no has confiat en la misesicòrdia de Déu. Tingues confiança en ell, i si hi veus amb els ulls de l’ànima també hi veuràs amb els ulls del cos.

- Mai no havia pensat aquesta cosa -va respondre l'home-. No he resat des de la infància. Però es veritat, Déu pot fer miracles i espero des d'ara que em curi.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 28

COL·LABORACIONS De cop i volta el vell es portà les mans als ulls i va començar a veure les seves mans arrugades.

- La teva paraula m'ha curat!

- No. La meva paraula no. La teva fe i la voluntat de Déu.

L'ocellaire, immediatament, va tirar a terra l'agulla. Va obrir la gàbia i els ocells van sortir volant. Els ocells es van posar en el cap i en les espatlles de Francesc. Després, des dels arbres, van continuar cantant. I des d'aquell dia, aquell carrer es va començar a anomenar carrer dels Ocells, nom que encara conserva, situat ben a prop de la plaça de Sant Pere i del carrer del Rec Comtal.

Les figuretes de fang Després de dos anys a la ciutat, Francesc va decidir marxar. Quan ho va comunicar, els seus frares van quedar desconsolats i li van demanar que, ja que els abandonava, els deixés un record palpable de la seva presència.

-Si les coses grans com aquest convent no són prou, us deixaré una cosa petitona que us serveixi de consol.

I Francesc es va ficar a la seva cel·la i hi va romandre uns quants dies tancat amb diversos sacs de terra i cubells d'aigua. Va arribar la nit de Nadal i el sant en sortí.

-No volíeu un record? Doncs entreu a la cel·la.

1 van trobar sobre els taulons del jaç una sèrie de figueretes fetes de fang que representaven el naixement: pastors, reis, camells, àngels, sant Josep, la Verge i el nen Jesús.

Tots van quedar meravellats de la representació del misteri de la nativitat mitjançant figueretes de fang, i Francesc va dir: -Us deixo aixó com a record. Cada any, per Nadal, posareu aquestes figuretes perquè els nens i els grans s'acostin a Jesús.

I així va ser com a Barcelona, l'any 1213, sant Francesc va crear el pessebre.

I des d'aquesta ciutat s'ha transmès al món sencer.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona” Autor: Joan de Déu Prats Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 29

COL·LABORACIONS

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA CRISI ECONÒMICA AL SEGLE XV Les crisis del capitalisme són cícliques, fins i tot, abans que el capitalisme sorgís.

L’Europa del segle XIV vivia una etapa de crisi econòmica motivada per un canvi climàtic, la fam, la pesta i revoltes socials.

I Catalunya també es va veure immersa en la depressió.

Deute públic Les sequeres, la fam i la pesta delmaven la població. Menys mans produïen menys i això volia dir que la quantitat d'impostos era molt inferior. Però els dirigents mantenien la seva elevada despesa, aliens als problemes del poble. Els conflictes bèl·lics de Pere el Cerimoniós sortien cars.

Van apujar els impostos i es van demanar préstecs, que eren deute públic. Però sovint els ingressos municipals no superaven els interessos que s'havien de pagar. Calia augmentar el crèdit de nou. Com més demanda de crèdit hi havia, més car era, fins al punt que sortia més a compte deixar diners que no pas invertir en l'economia productiva (la manufactura o el comerç). I es va produir una crisi productiva. Els negocis financers eren lliures d'impostos, de manera que la recaptació municipal cada vegada minvava més. El cercle viciós es tancava.

La matança del Call cria rendistes

Un monjo beneeix un grup de malalts de peste, en un gravat anglès de 1360-1375.

La feina de banquer pràcticament va estar acaparada pels jueus fins al segle XIV, però també hi havia prestamistes cristians.

L'Església prohibia la usura, el cobrament d'interessos pels préstecs, però les autoritats civils la permetien. Aixó sí, eren més permissius amb els jueus. Mentre que els jueus podien cobrar fins a un 20% d’interès anual pels préstecs, els cristians no podien superar el 12%. Quan el negoci dels diners va començar a ser rentable, va arribar el moment de desfermar l'odi contra els que eren diferents.

Només calia assenyalar-los com a origen de la pesta. L'any 1391 es va produir la matança del Call de Barcelona, on van morir tots els jueus que no van voler convertir-se al cristianisme. El negoci financer va quedar obert i molts cristians s'hi van apuntar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 30

COL·LABORACIONS .

Economia productiva i economia especulativa Bona part de la burgesia mercantil va començar a invertir les fortunes derivades dels negocis marítims en deute públic, i es va transformar en una burgesia rendista. Però no tothom veu aquests negocis amb la mateixa alegria. Francesc Eiximenis, escriptor franciscà de l’època, ja adverteix al seu Regiment de la cosa pública, del perill de centrar-se en l'economia especulativa i deixar de banda el comerç (economia productiva).

Taula de canvi, el primer banc europeu Per regular la gran activitat en el mercat financer, el 20 de gener de 1401 es crea a Barcelona la Taula de Canvi, que servia per a dipositar diners i joies, canviar moneda o registrar assegurances de vaixells i lletres de canvi.

Carrer Marlet (Barcelona)

Alt risc

Igual que l'endeutament públic, l'endeutament privat també creixia. Els comerciants s'endeutaven cada cop més perquè treien profit de les novetats financeres: els xecs, les lletres de canvi i les assegurances contra els atacs corsaris. Les lletres de canvi, préstecs amb interessos i aval en que s'indicava el dia i el lloc de devolució dels diners, augmentaven poc a poc el risc assumit.

Com que el pagament de la lletra depenia dels beneficis del negoci marítim, calia assegurar-se que la mercaderia arribava a port, o almenys el benefici. El risc de naufragi o d'atac de corsaris es cobria amb una assegurança. Però llavors sorgien els recanvis: amb el benefici del negoci assegurat es contractaven noves lletres de canvi, en comptes de pagar el primer canvi.

«1244, abril, 20. Mallorca, Berenguer Pauses reconeix haver rebut de Martí Banyeres 61 lliures menys quatre sous melgoresos en préstec ordinari, que ha esmerçat a aparellar la seva nau Paradís. Promet de tornar-les per Sant Joan, assigna al pagament els nolis del viatge del vaixell des de Mallorca i li obliga en garantia dues veles i en general els seus béns.» (ACB, Diversorum C, capsa 21, núm. 2.512 (d), pergamí de 24'5x17 cm.)

«1460, maig, 2. Barcelona, Set asseguradors asseguren per 550 lliures, amb primes del 7% el buc de la nau del comte de Cocentaina Santa Maria i Sant Cristòfol, capitanejada per Joan Bernat de Marimon i valorada pels cònsols de la mar de Barcelona en 3.000 lliures, en el viatge de Zelanda a Barcelona, per interès d'un canvi o recanvi de 4.250 escuts felips de 22 grossos que aquest capità ha de pagar a Barcelona al ciutadà barceloní Felip de Ferrera, a raó de 8 sous per Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 31

COL·LABORACIONS escut. El canvi havia estat donat per aquest al capità a risc de la seva nau en el viatge d'anada a Bruges i fou recanviat aquí per Gerard Pluvier, amb lletra de mà de Joan Bernat de Marimon, escrita a Bruges el 23 de març.» (AHPB, Pere Bastat, «Liber securitatum», f. 179 v.).

El detall.

Quan el comerç pel Mediterrani va decaure a favor del comerç per l’Atlàntic, es van vendre tots els pagaments pendents i es va produir una crisi financera.

Guerra Civil Catalana (1462-1472).

Els rendistes i grans comerciants (la Biga) tenien interessos contraposats als petits comerciants, artesans i camperols (la Busca). La Biga se centrava en l’economia especulativa i la Busca en la productiva. L'any 1453 1a Busca va aconseguir el poder de Barcelona i va iniciar un programa de reformes a favor de l'economia productiva: la reducció de la despesa pública, la devaluació de la moneda i les normes proteccionistes.

Però la Biga va recuperar el poder el 1461, va dissoldre el govern de la Busca i en va assassinar els caps.

Començava la Guerra Civil Catalana, una guerra de classes de que Catalunya en sortiria molt empobrida.

El rei també paga.

Les arques públiques estaven buides i s'havien de pagar tots els impostos. Durant una estada del rei Ferran I a la ciutat, els seus servents van comprar carn i es van negar a pagar el vectigal (un impost sobre tot el que es comprava a Barcelona).

Donades les circumstàncies econòmiques, Joan Fiveller, integrant del Consell de Cent, no va voler passar per alt la infracció reial, com s'estava fent fins llavors. I hi va insistir. L'incident mostrava símptomes de convertir-se en un conflicte entre la ciutat i el rei.

Però finalment el problema va poder resoldre's per la via indirecta: un dels homes del rei va pagar l'impost en nom seu.

El rei va evitar el conflicte i, alhora, va haver d'humiliar-se i admetre públicament que no tenia raó. Tot i així, quan va abandonar la ciutat, encara se'l sentia remugar.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 32

COL·LABORACIONS DOCUMENT D’IDENTITAT RETROSPECTIU Fins a primers dels anys 40 del segle passat, les persones residents a Catalunya, per tal d’acreditar la seva personalitat en cas necessari (per efectuar algun tràmit oficial, a petició d’una autoritat, etc.) havien d’anar proveïts d’un document anomenat CÈDULA PERSONAL, creat per la Diputació Provincial, l’emissió del qual anava a càrrec de l’ajuntament de la població on estava empadronat el titular (acompanyo fotocòpia del meu).

Com podrà observar el lector, hi havia lloc per a la foto. No era obligatòria. A finals de la dècada, començà la posada en vigor del DNI, que en el transcurs dels anys ha experimentat diferents modificacions.

Cal esmentar que durant els primers anys de l’acabament de la Guerra Civil, a Catalunya, des de l’any 1939 fins al 1945/1946 per viatjar a la zona fronterera amb França i Andorra, ultra la Cèdula Personal, era indispensable passar per la comissaria de Policia i demanar un salconduit especial. Per exemple, per anar més amunt de Figueres o de Ripoll. En aquella època es viatjava molt en tren o autobús de línia. Quan havien sortit de la zona autoritzada, no tardava gaire a passar pels vagons un inspector de policia de paisà, acompanyat d’una parella de guàrdia civils, a demanar-te el salconduit. Si no el portaves et feien baixar a la primera parada i et multaven.

Tot això ja és història i amb els Acords de Schengen (Luxemburg) ara es pot viatjar gairebé per tot Europa només amb el DNI, que a la pràctica no te’l demanen enlloc.

Frederic Sagués i Batista Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 33

COL·LABORACIONS

L'àngel del mar

Q

uins ulls, els de l’àngel del mar! Tota la llum del mar brillava en els seus ulls, uns ulls grans i somiadors. Hi feien estada tots els somnis del mar, la il·lusió per allò que és verge, la il·lusió per les transparències, la il·lusió per les coses que es mouen i canten, pels éssers que viuen i esperen, per les aventures de l’esperit i de tot enllà. En l’àngel del mar, hi cabia tot, i tot ens hi era ofert i era nostre.

I l’àngel va dansar. Ens va ballar la dansa dels colors del mar. L’heu vista mai la dansa dels colors del mar? Haureu d’anar al mar per a veure-la, hi haureu d’anar en un dia transparent, de sol, del matí al vespre, començant quan encara la lluna besa el mar i les estrelles brillen al cel. Llavors veureu l’àngel com dansa. D’antuvi les seves ales són negres, misterioses, d’una negror profunda i continguda. De tant en tant, una ploma d’argent solca aquella negror i es gronxa en les ones fins a perdre’s en l’horitzó sense termenals ni monjoies. Un pampallugueig de guspires, besades de les estrelles més altes, dansa en les ales vibrants. Després, lentament, en els extrems de les ales de l’àngel, apareix l’aurora de cabellera de rosa i de porpra, i mentre ella escampa pel mar els seus cabells de rosa i de sang, l’àngel del mar balla la dansa de morats i de roses. A poc a poc es transforma tot ell, i balla la dansa de plata. Ens enlluerna els ulls amb plomes d’argent i, a mesura que passa el temps i el sol acarona la terra, les ales de l’àngel es van tenyint de blaus, de verds i de cadmis.

Més tard ja tot és una dansa de colors virolats i l’àngel desplega les ales i les va movent a ritmes diversos per fer més bella la dansa. Dansa la infinita gamma de verds, i juguen i s’empaiten els verds de maragda, els glaucs i els citrins. Es mesclen amb els blaus, que els fan companyia, bo i dansant aquests una simfonia blavenca de safirs, de ploms i de turqueses. Tots dansen i canvien, i es barregen amb escarlates, grocs i violats. L’àngel va dansant dansant, i les seves ales fimbregen d’emoció i de vida, i deixen entreveure milers de colors que canvien a cada minut, a cada hora. I quan el sol ja s’acotxa i cobreix de mel i d’or tota la terra, l’àngel balla la dansa de morats, de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 34

COL·LABORACIONS verds i d’ors rovellats. Lentament les ales d’or es van tenyint de púrpura i després es devenen morades i liles, fins que passen a ser d’un blau adormit i negrós. I tornen a sortir les estrelles, i l’àngel reposa i panteixa.

- Veniu a mi, humans, els qui cerqueu la llibertat -digué l’àngel del mar. Jo us l’ofereixo a ales esteses. Us l’ofereixo com un esforç, car haureu de remar durament la vostra barca; us la presento com un misteri, puix que de les seves ales mai no s’arriba a l’extrem ni en saps del tot el perquè; us la brindo com una coronació, perquè amb ella us perdeu com a homes i podeu esdevenir àngels, més enllà de l’espai i del temps. Solqueu la mar lliure, la mar franca, ella no us assenyala cap camí, ni us imposa cap ruta. És oberta davant vostre, l’espai de la llibertat i dels somnis, l’espai del perquè sí.

L’àngel ens invitava a solcar el mar, lliurement, a solcar l’espai sense lleis, on la llei és cada instant, cada decisió. I varàrem la nau, deixant enrere cadenes i grillons. Vàrem solcar el mar i, ja lliures, ens adonàrem que havíem esdevingut homes.

- Veniu a mi, amics, els qui estimeu la virginitat -digué l’àngel. Jo us l’ofereixo en la immensitat del mar, on tot és nou. Tot serà verge per a nosaltres si sabem valorar l’instant. Ell sempre és nou, un ara i un aquí que ens conviden. Cada espai de mar se t’ofereix vergement; no té davant, no té darrera, sinó un aquí immens; no té abans, no té després, sinó un ara etern. I tu el solques sense deixar solc. Hi navegues sense cap camí; cada pas és el teu camí, tot el mar és camí, sempre verge. Us ofereixo el reialme impol·lut, el primer esbadar-se de tota poncella, per tal que esdevingueu àngels com jo, situats en el cor de l’instant, on podreu cultivar la flor que no es marceix.

L’àngel ens convidava a ser àngels en els impol·luts espais del mar, ens instava al gust de les coses noves, no sollades, a la primera llum i a tot primer amor. I entràrem on no cal obrir cap porta perquè no hi ha portes. I bo i travessant el mar verge ens adonàrem que havíem esdevingut àngels.

- Veniu a mi, argonautes, els qui estimeu el moviment, els qui no temeu la marxa de les estrelles ni el caminar dels esperits -digué l’àngel del mar. Jo us ho brindo en la dansa contínua del mar, on tot es mou. Enamoreu-vos de la meva energia, de la fluència inacabable de la vida, de l‘amor que tot ho mou. Enamoreu-vos-en, i esdevindreu creadors.

Els homes comprenguérem que la vida és moviment i canvi. I des d’aleshores seguírem l’etern dansar de les ones.

I l’àngel d’ales blaves i verdes seguí el seu camí per la immensa llibertat del mar.

Jordi Llimona i Barret Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 35

COL·LABORACIONS

Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Arbres singulars

S

ant Llorenç del Munt i l'Obac té quaranta-quatre espècies diferents d'arbres. Alguns exemplars es caracteritzen per unes grans dimensiones, unes formes singulars o bé una història particular, que els han fet destacar de la resta i els ha vinculat a alguns indrets.

Les alzines són l'espècie més abundant, especialment la varietat de fulla llarga. Les alzines formen els boscos característics del Massis. Són ombrívols perquè les seves capçades es toquen formant una mena de sostre verd natural i, a les parts més baixes, un xic selvàtiques i de pas difícil perquè tenen un sotabosc amb abundants arbustos lianosos, principalment els arítjols.

Després de l'alzina, els altres dos arbres més abundants són els pins i els roures. Trobem exemplars dispersos o formant rodals tant de pi roig com de pi pinassa. A les zones més baixes també hi han arbredes de pi blanc, que va ser plantat per substituir els conreus de vinya, malmesos per la filoxera.

Pel que fa als roures, també es troben exemplars dispersos per molts índrets, però també aconsegueixen formar petits boscos a algunes zones, com entre els pujols de La Mata i el Llobet o entre els sots de la Bota i les Teixoneres.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 36

COL·LABORACIONS En menys quantitat que les tres espècies anteriors, i a vegades desenvolupades només en estat arbustiu, al massís també hi trobem l'arç, el boix, la savina, el ginebre, el càdec, l'avellaner, el garric, el llentiscle, el castaller, la noguera, el lledoner o el plàtan.

La concentració d'un tipus d'arbre en alguns índrets concrets ha estat l'origen de la seva toponimia, com és el cas de la Sesta de l'Arç, Font de l'Arç, el pla dels Ginebrons, carena dels Ginebres, el pla de les Pinasses, el Torrent de la Roureda, etc.

Els boscos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac han patit una explotació important al llarg dels segles. Les recents investigacions demostren que ja els primers pobladors sendentaris del massís van alterar la massa forestal de l'entorn de la cova del Frare, a La Mola. Els ibers van incrementar també les terres de conreu i pastoratge. Aquest procés es va anar fent més intensiu amb els romans, els visigots i la llarga etapa medieval. L'explotació agrària, ramadera i forestal es va reduir dràsticament a la dècada dels anys 60 del segle XX. Però la construcció d'urbanitzacions va continuar fent destrosses, sobretot a Matadepera, Castellar del Vallès i a Sant Llorenç Savall. I, malauradament, els incendis tampoc no han perdonat una part del massís.

Malgrat tot, a Sant Llorenç del Munt i l'Obac també hi trobem alguns exemplars que han pogut evitar totes les desgràcies i es consideren singulars per la seva grandària, per les seves formes o per la història que representen.

Extret de: geocaching.com i altres

L'alzina del Racó Gran està situada 120 metres per sobre de la font i també 120 metres per sota del coll de la Fosca. Té un perímetre de 2,38 metres i una gran alçada. Les seves dimensions van estar a punt de costar-li la vida el 1983, en la intensa campanya de tala d'arbres de la finca de Matarrodona (un dels grans desastres del Parc Natural).

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 37

COL·LABORACIONS

LA POSTURA DELS GOVERNS DELS ESTATS QUE VAN FIRMAR EL “PACTE INTERNACIONAL DE DRETS CIVILS I POLÍTICS” DAVANT L’ASPIRACIÓ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA El Govern Central espanyol hauria de complir l’esmentat “Pacte” subscrit per Espanya referent al respecte pel dret de lliure determinació de tots els pobles, contingut a l’Art. 1 del “Pacte”, però no ho fa emparant-se en el fet que la Constitució espanyola, en el seu Art. 2, estableix la indissoluble unitat de la Nació espanyola. D’aquesta manera, passa per alt que la “Convenció de Viena sobre el dret dels Tractats”, firmada també per Espanya, estableix en el seu Art. 27 que cap Estat part d’un “Pacte” podrà invocar les disposicions del seu dret intern (Constitució) com a justificació de l’incompliment d’un Tractat (en el cas que ens ocupa, l’incompliment del respecte al dret de lliure determinació del poble català).

Llegim a la premsa que els esforços diplomàtics i financers de la Generalitat a través de les seves “ambaixades” a l’estranger són un fracàs segons els comentaris expressats pels partidaris del manteniment de la unitat d’Espanya, i que els representants de Catalunya pateixen un exabrupte rere l’altre. Probablement aquests comentaris són partidistes i estan enverinant l’opinió pública.

Això no obstant, potser hauríem de reconèixer que els resultats de les missions dels independentistes en favor del reconeixement del dret de lliure determinació del poble català no són un èxit, si més no de moment.

Als Estats que tan fredament s’escolten els independentistes catalans hauríem de recordar-los que ells també van firmar el “Pacte” i que, igual que el Govern Central espanyol, haurien de donar suport al dret de lliure determinació dels pobles i, per tant, dels catalans.

Hi ha temes en què tothom hi està d’acord i que tothom reconeix. És el cas de la tortura, la pràctica de la qual està mundialment prohibida (Art. 174 del Codi Penal espanyol). Ara bé, sabem de Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 38

COL·LABORACIONS ciència certa que, de forma encoberta, continua practicant-se pràcticament a tots els Estats de món quan sorgeixen determinats problemes.

Per què els Pactes i els Tractats s’incompleixen davant la impassibilitat de la humanitat? Per què els catalans no han aconseguit, si més no de moment, despertar la consciència dels Estats recordant-los que ells també són part d’aquest reconeixement mundial del dret de lliure determinació de tots els pobles, per la qual cosa han de donar suport a l’aspiració catalana de lliure determinació?

Cal observar que, entre els Estats independents, existeix una “perversa companyonia” que els indueix a donar suport a aquells Estats en el si dels quals hi ha moviments secessionistes i, per mostrar aquest suport, no dubten a oblidar que van acordar, mitjançant el “Pacte”, que tots els pobles tenen dret a la seva lliure determinació. Recordem les vigents aspiracions secessionistes de Pedània respecte d’Itàlia, Còrsega respecte de França, el Tibet respecte de la República Popular de la Xina, l’estat federal de Nova Rússia respecte d’Ucraïna, Escòcia respecte al Regne Unit, i els fallits intents del Quebec respecte del Canadà. El suport internacional a la independència de Catalunya donaria ales a les pretensions secessionistes esmentades i, per aquest motiu, es nega aquest suport al dret de lliure determinació de Catalunya.

Sembla probable que, si algun Estat reflexionés i decidís donar suport a les aspiracions independentistes de Catalunya, es produiria un rosari d’Estats que donarien suport al moviment català.

Ara bé, quin serà el primer Estat a reconèixer el dret de lliure determinació dels catalans?

Enrique García Arrufat Doctor en Dret Col·legiat a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENT DE VACARISSES

BIBLIOTECA EL CASTELL

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 39

COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 55 Costums i creences de Joan Amades "DEL BRESSOL A LA TOMBA"

Creences (continuació)

És creença molt estesa que les serps es diverteixen amb el mal i matant, Hom diu que xuclen l’alè i s'empassen la vida de qui poden fins a fer-lo morir, tal com hom creu de les ànimes damnades i dolentes. A Torrebesses, Maials i Almatret, diuen que portant carbassa a la mà, hom talla l’alè de les serps i les priva de poder fer mal; i als Hostalets d'En Bas i a Sant Esteve d'En Bas creuen que cada vegada que s'aparellen les serps moren dues persones i també que mor l'escurçó i l'escurçona quan pon.

De l'escurçó, o noia diuen al Bruc i a Collbató que es l’ànima d'una dona, i d'ací que el creguin amic d'ella i enemic dels homes i que l'anomenin també noia. A Riudaura, Sant Pau de Segúries i Santa Margarida de Bianya, hom creu que només anomenar-lo i parlar-ne pot provocar la mort. A Joanetes, deien que cada set anys muden la pell i que en fer-ho moren set persones. A Riudellots de la Creu, Sarrià de Ter i Sant Gregori de Campmajor, per tallar l’alè d'una serp passaven repetides vegades el braç per davant de la cara o feien com si tallessin l'aire; també tractaven d'evitar l'acció malèfica de l'ofidi tancant bé la boca, serrant les dents i embolicant-se la cara amb un tapaboques. A Palol d'Onyar, no maten les sargantanes perquè la cua, despresa, es belluga i fa patir Nostre Senyor i plorar les animetes del purgatori. A Arnes, si mentre hi havia el difunt a la casa o pocs dies després de la defunció veien una aranya, corrien a matar-la creguts que era l’ànima irritada del traspassat que mirava d'esbravar la seva fúria amb els vius. Aquesta creença sembla que havia estat més estesa. El refrany ens diu: Una aranya vull matar, set perdons vull alcançar.

Hi ha qui diu que l’ànima és una ombra; d’ací que els qui es venen l’ànima no tinguin ombra, detall que els descobreix i els fa repulsius. Segons la rondalla, un fadrí pobre que pretenia una donVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 40

COL·LABORACIONS zella rica va donar l'ànima al dimoni per poder-s'hi casar. Al moment de la boda, el dimoni, satisfet de la seva obra, va fer caure un raig de sol damunt els cònjuges; tothom va adonar-se que el nuvi no tenia ombra, i el sacerdot es negà a enllaçar la parella perquè ell s’havia donat al dimoni; les set bruixes que antigament assistien a totes les noces per tal d'ajudar al bon èxit de la cerimònia van posar en joc les seves males arts per efecte de les quals el dimoni es veié forçat a tornar l'ànima del galant, que altra vegada va fer ombra i van poder tirar endavant la boda. És cregut arreu que l'ànima es troba al cervell; d'ací l'aprensió de molts pobles de la terra a menjar-se el cap dels animals per no empassar-se'n l’ànima. La gent de mar de la Costa Brava, de la Badia de Roses i del Cap de Creus creien que les ànimes dels qui morien en el mar i els cossos dels quals no es trobaven es refugiaven en una cova submarina que s'obre a les illes Medes, plena de raïms de corall d'aspecte paradisíac i de fons insondable.

A Cadaqués, creuen que el foc de Sant Elm és les ànimes dels mariners i pescadors morts en mar que tornen al seu vaixell o a la seva barca per recordar als companys que els dediquin un bon record i unes oracions. Les animetes dels infants morts sense baptisme no poden entrar al cel perquè no han estat beneits; es tornen focs follets que s’apareixen als vius i ets demanen oracions, especialment als seus familiars i sobretot a la seva mare. Fer mitja en dissabte fa patir els angelets; a Arnes, les dones a les quals s'havien mort fills petits se n’estaven per tal de no fer patir les seves ànimes.

A Besalú creuen que, si hom fa bullir aigua sola, s'hi van a banyar les ànimes; per a evitar-ho cal tirar-hi un grapat de sal. A Collbató i al Bruc diuen que la persona que durant la vida s'empassa set picotins de cendra pot tenir per segur que quan morirà anirà al cel. A Valls, quan s'apaga el gresol per manca d'oli creuen que es fa patir una ànima del purgatori.

A Guimerà, creuen que no es poden esmocar els ciris que fan llum a un difunt perquè es fa patir la seva ànima. Per les Gorges i la Ribera del Freser i l'Alt Ripollès, hom creu que almenys durant un any després de la mort d'algú hom no el pot criticar ni mai parlar-ne i molt menys encara maleir, puix que la seva ànima en pren venjança. Antigament a Andorra, quan un malalt estava a les acaballes, encenien una foguera tocant a la casa; si el fum s’enfilava lleuger i dret, creien que la seva animeta aniria al cel, i si, al contrari, s'enlairava espès i pesat, era senyal que no tindria estada a la glòria.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 41

COL·LABORACIONS

A Besalú, per tal d'evitar que l'ànima del difunt tornés a casa, fixaven a la porta un dels claus destinats a clavar la caixa. Les ànimes en pena dels morts amb violència i dels penjats i condemnats especialment, els dies sants voltaven per la vora del lloc on havien perdut la vida i era perillós d'acostar-se per aquells paratges perquè hom hi podia topar i ésser víctima de la seva fúria.

L'ànima del Comte de Santa Coloma, mort a les roques de Sant Bertran, vora la Drassana, en la revolta dels Segadors, va rondar molts anys tots els dissabtes pel capdavall de l'actual Passeig de Colom i començament del carrer del Marquès del Duero, car els nostres avis encara l'havien vist rondar per les velles hortes i sínies que poblaven aquells verals. La llegenda ens parla de diverses ànimes que vagaven pels voltants de les Forques de la Creu Coberta, vers l'actual plaça d’Espanya, i de les de l'Esplanada, que s'havien aixecat vora de l'actual mercat del Born. La gent vella de Montcada havia vist baixar cada dissabte cap al tard l'ànima del comte de Montcada, damnada per haver mort el canonge Vilamuls, comissionat del Papa, muntada en un cavall blanc rabent com el llamp que baixava del cim del castell i s'esfumava al peu de la via del tren.

Més d'un vell de la Plana de Vic encara parla amb respecte i paüra de l'ànima del donzell d'Espinzella que rondava el castell, i no cal esmentar l'ànima del comte Arnau, prou coneguda. Les ànimes que es presenten en forma de llumeneta o de foc follet solen venir de l'infern; en veureles, cal fer el senyal de la creu per tal d'espantar-les i d'allunyar-les. Quan es veu una ànima hom ha de marcar la ronda del rei Salomó; és a dir, un cercle a terra amb un bastó, posar-s'hi de seguida dins, fer tres creus al cel i preguntar a l'ànima que vol i qui és. Aleshores l'ànima s'explica i hom sap com la pot satisfer.

A Tossa de Mar, diuen que les ànimes dels ofegats són les úniques que mai no poden aparèixer, puix que són com un foc que en ofegar-se resta completament apagat i per tant deixa d'ésser.

Hom creu que els morts en mar són més morts que els altres perquè no en resta ni l'ànima. Per efecte d'aquesta creença, comuna a nombrosos pobles, la justícia antiga, per temor a l'anima, condemnava els criminals més temuts a morir ofegats; ordinàriament posats dins una bóta, damunt la qual pintaven diferents figures d'animals i signes estranys de caràcter denigrant.

A Balaguer, diuen que les aus nocturnes estan en contacte amb les ànimes i creuen que no és bo de tenir-les a casa. Quan al cap de poc temps de la mort d'un cos gran en una família en mor un altre de petit hom creu que l'ha cridat i se l'ha emportat l’ànima del primer, afanyosa de companyia. A Maials, Torrebesses i Serós creuen que no senyar-se al moment de llevar-se, abans de rentar-se la cara i les mans, fa patir les animetes.

A Lledó, creuen el mateix de deixar cremar el pa quan es torra. A Vic, quan s'apaga sobtadament el foc sense explicació lògica del cas diuen que una animeta familiar reclama el nostre ajut. A Besalú, ho creuen quan xiulen les orelles sense motiu. A Olot , quan s'apaga un llum sense que passi aire i de manera injustificada, creuen que passava una animeta que no volia ésser vista i l'ha Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 42

COL·LABORACIONS apagat. Si en divendres dues persones coincideixen en un mateix pensament, treuen una ànima del purgatori. Si en aquest mateix dia hom trenca un estri de terrissa o de vidre, mentre no sigui un mirall, treu del purgatori l'ànima d'algun parent o molt amic. A Riudellots de la Creu, Sant Medir de Ter, Campdorà i Sant Gregori de Campmajor, les mares amenaçaven els infants que en anar a dormir no se senyaven, amb l'ànima d'en Rosegacebes, que els vindria a estirar pels peus mentre dormirien; per tal d'allunyar-la feien asperges d'aigua beneita amb una branqueta de llorer beneit a tall d'hisop.

Pel Cardoner, el Solsonès i la Vall de l'Hort creuen que el ressò és la veu de les ànimes dels pobres condemnats que vaguen disperses i desconsolades, que han perdut el do de la pròpia paraula i que només saben repetir allò que senten, que tornen a dir amb veu compungida per tal d'inspirar dolor i compassió. És humà de no cridar en paratges on es produeix eco per tal de no fer patir les ànimes errants dels pobres condemnats. A la Llacuna, creuen que la roba d'un difunt no pot rentar-se barrejada amb d'altres perquè s'escampa i barreja l’ànima del finat. A Avinyonet, diuen que pot perjudicar la persona a qui pertany l'altra roba.

A Prat de Comte abans rentaven la roba tan aviat com podien per tal d'ajudar a desprendre-se'n la part d'ànima que hi pogués haver quedat adherida. A Sant Quinti de Mediona, no renten la roba d'un difunt fins que han passat nou dies, creguts que durant aquest espai de temps encara conserva l'escalfor de l'ànima del difunt, que es ressentiria i enutjaria si hom la rentava abans. A Castelló d'Empúries, creuen que les ànimes dels ofegats no es mouen de la vora de la costa fins que els han fet el bé: aleshores se'n van de dret al cel, on tenen posada per condemnades que estiguin en premi a la seva cruel mort.

A Olot, diuen que els estels són ànimes, i quan se'n veu caure un creuen que va de camí des del purgatori a la glòria; aleshores cal dir: "Déu et guiï", per tal d'evitar que, àvides de companyia, facin seguir algú. Si hom encén una llàntia per al bé d' una ànima que ja és al cel, a Olot creuen que el benefici aprofita per a una altra ànima necessitada. A la Granadella, diuen que l'ànima del primer difunt que entra en una església acabada de construir es condemna; a Nalec ho diuen del primer que se soterra en un fossar nou.

En el proper capítol tractarem: L'altre món Recull fet per: Joan Vila Obradors

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 43

COL·LABORACIONS Posem-nos al dia sobre la Castellassa de can Torras (anys 2010 al 2016) Massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac D’ençà que es va publicar el març de 2010 el segon dels dos llibres que Òscar Masó Garcia va dedicar a l’emblemàtica roca de la Castellassa de can Torras, titulat “La Castellassa de can Torras. Història, tradició i llegenda”, de Farell editors, el propi autor i el seu germà Albert han anat recollint les notícies i dades que els han arribat a les mans des de llavors sobre aquest imponent monòlit de conglomerat, i que són dignes d’una nova reedició de l’obra. De moment acontentemnos en copsar-ho escuetament en aquest article recopilatori. El llibre esmentat venia a ser una inèdita i ben variada monografia d’un dels atractius geològics més admirats del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, del qual a continuació es presenta una posada al dia gens exhaustiva però segurament ben interessant per als afeccionats a aquesta roca i per extensió al bell massís on se situa.

Pessebres de la Castellassa: 50è aniversari: El dia 13 de desembre de 2015 es va celebrar un acte social molt entranyable i rellevant a la Castellassa: el 50è aniversari de l’ascensió del primer pessebre del Centre Excursionista de Castellar del Vallès al cim d’aquest monòlit. L’any 1966 uns quants socis d’aquest centre, que llavors s’anomenava SEAC, varen decidir de pujar un pessebre dalt del cim principal de la Castellassa, la Torre, que només es pot assolir escalant. En Josep Llinares, un dels impulsors de l’acte, va confeccionar el primer pessebre, i des de llavors se n’han fet 49 de diferents, tots pujats dalt la Castellassa cada mes de desembre, seguint una concorreguda i arrelada tradició que únicament no es va celebrar l’any 1971, ja que la SEAC va haver de confeccionar el pessebre de les Agudes del Montseny de la mà de l’Albert Antonell, obra que cada any elaborava un centre excursionista diferent. Així, en arribar el mes de desembre de 2015 tocava celebrar amb una bona pensada el 50è aniversari d’aquesta bonica i alegre efemèride. En Josep Llinares va confeccionar de nou el pessebre, creant una veritable obra d’art de fusta, la seva gran especialitat. La pujada del pessebre fins dalt va ser memorable i emocionant, fruit de l’esforç i tenacitat dels seus artífexs, els castellarencs Dani Sagrera i Martí Llobet, habituals de fa molts anys en aquesta celebració. Idearen amb enginy i gosadia una cadena humana que es passaria de mà en mà el pessebre des de la base fins al cim principal de la Castellassa, la Torre, a més de filmar-ho tot en viu amb una càmera “Go-Pro” inserida al pessebre per tal de bastir una performance a l’estil dels “lipVacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 44

COL·LABORACIONS dubs” que tant proliferen a les xarxes socials, i alhora essent tot enregistrat amb un revolucionari “dron”, pilotat a distància i amatent als escaladors des de privilegiades posicions aèries. Diplomàcia, tenacitat, poder de convocatòria (grup de whatsapp inclòs!), il·lusió i una ferma empenta els portaren a fer realitat el somni, gestat pel Dani anys abans. Una trentena d’escaladores i escaladors, instal·lats en punts estratègics de la via normal de la Castellassa, que medeix uns 100 metres de llarg, s’anaren passant el pessebre, procurant que no se’ls caigués, en una magistral operació de sincronisme i cooperació humana, allà penjats dalt la roca. El moment culminant, sublim, va esdevenir quan el darrer que va rebre el pessebre va aixecar-lo dalt del cim, immers en un moment d’eufòria col·lectiva, d’aplaudiments i d’alliberament de totes les tensions i nervis.

El va aixecar Òscar Masó, coautor d’aquestes línies i pare del llibre monogràfic de la Castellassa, el mateix dia que feia la seva 40a ascensió a aquest cim, a qui el Dani i el Martí varen cedir els honors de protagonitzar aquest instant inoblidable. El vídeo del “dron”, que va resultar molt impactant, va ser realitzat per Marc Subirana, de Pumba Produccions, i just a l’endemà ja es va publicar a internet: https://vimeo.com/148853379 El llibre d’Òscar Masó incloïa una foto de tots i cadascun dels 43 pessebres que, des de 1966 fins al 2009, havien estat pujats i retornats a la seu del C.E.Castellar del Vallès. Des de llavors se n’han pujat i retornat sis pessebres més, tots obra de la delicada mà d’Albert Antonell, excepte el darrer de 2015 (50è aniversari), que ha estat com ja s’ha dit una creació de Josep Llinares, qui va fer també el primer Cadena humana pujant el pessebre en el 50è aniversari. pessebre de 1966, un any que compta Òscar Masó aixecant-lo al cim. Foto: Conxita Garcia Pérez. com a sencer en el còmput de l’aniversari perquè tradicionalment els pessebres s’han anat confeccionant durant tot l’any. Us adjuntem un mosaic d’aquests darrers 6 pessebres per adjuntar-lo a la variada i memorable ristra d’anteriors pessebres que s’exposa al llibre, tenint en compte que el pessebre de 1971 de les Agudes comptabilitza en la numeració dels pessebres, de forma que el pessebre de 2015 té el núm. 50.

Escalada: Tres anys i mig de llibreta de registre d’ascensions: El 6 de juliol de 2012 va aparèixer una llibreta de registre sota dels blocs cimals del cim principal de la Castellasa, posada per uns enamorats d’aquesta roca: el jove Efren Gaitan i els seus companys. Posada a cobert sota les llastres del cim, aquesta llibreta ha resistit durant més de 3 anys l’embat directe i despiadat dels meteors, i malgrat que va estar una època fora del cim (algú la va Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 45

COL·LABORACIONS deixar als peus de la roca i uns mesos després va ser retornada a dalt), ha servit per elaborar unes estadístiques insòlites que ens mostren l’activitat escalatòria al monòlit. Lluny de ser unes dades exhaustives i rigoroses, ja que segurament més d’un escalador i escaladora no hi deu haver escrit per causes diverses, aquesta informació ens revel·la fets rellevants i curiosos.

Per exemple, serveixen per constatar que la via normal és la més repetida amb diferència, que l’afluència de cordades és baixa però tendeix a ser regular al llarg de l’any, que la gent procedeix majoritàriament del Vallès Occidental, que s’hi constata el major nombre d’escaladors que d’escaladores, etc.

A continuació s’exposen diversos resultats estadístics extrets dels escrits (o piades) de la llibreta de registre esmentada.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 46

COL·LABORACIONS

Pessebres en femení: les escaladores de la Castellassa El Nadal de 2015, el veterà i prestigiós Grup Pessebrista de la Capella de Montserrat, situat a Castellar del Vallès, va fer una exposició titulada “pessebres en femení”, amb la temàtica de les dones com a fil inspirador.

Un d’aquests pessebres hi representava magistralment la Castellassa amb les figuretes que recreaven diversos dels creadors dels seus pessebres. Es va titular “50 anys portant el pessebre a la Castellassa” i fou obra dels castellarencs Pere Estapé i Jordi Altimira. Pel motiu “en femení” decidiren penjar al costat del pessebre una llista de les dones que se sabia que havien escalat la Castellassa de can Torras, i alhora hi deixaren un espai per a que s’hi inscrivissin noves dones d’entre les que visitessin l’obra d’art.

Dit i fet, la llista original va ser confeccionada per Òscar Masó sota petició de Pere Estapé, a partir de les dades recollides pel primer, i en acabar l’exposició se n’hi afegiren unes quantes més.

La llista, encapçalada per la primera dona que es té notícia que va escalar la Castellassa, la Núria de Quadras (†), que hi pujà junt amb el seu germà Ignasi el dia 15-9-1933, inclou un recull de més de 50 escaladores i ve a ser un exemple representatiu de la seva presència històrica a la Castellassa però sense voler ser un document exhaustiu, ja que l’han escalada moltes més dones.

Il·lusionat per la iniciativa, el fill de la Núria de Quadras, el barceloní i erudit Pere Nolasc Vives de Quadras, no va dubtar en venir a admirar el magnífic pessebre i la interessant llista.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 47

COL·LABORACIONS

Continuarà en el proper número Albert i Óscar Masó Garcia Els castellarencs Pere Estapé i Jordi Altimira en plena tasca d’elaboració del pessebre dedicat a la Castellassa. Nadal de 2015.

Foto: Òscar Masó Garcia Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 48

COL·LABORACIONS

SANTI DI GUIXI, QUE NO CAGUI NI PIXI En una intervenció al Carrer Nou de Barcelona, l’arqueòloga Vanesa Camarasa Pedraza documenta que el 1823 es va establir a Barcelona el primer emmotllador de guix de la península, un italià, de nom Orlandi, que va introduir el comerç de sants de guix.

A partir de llavors, guixaires i venedors de sants, pels carrers, pregonaven: “Santi di guixi, que ni'n carne ni'n bebe. Santi di guixi barato que multi miraclo fato”.

Aquest nou comerç va perjudicar notablement l'estamperia popular de paper. I diu que els venedors d'estampes de tota la vida van replicar cantant així: “Sants de paper, que no fan mal i fan molt bé”..

A L' HIVERN no convé regar gaire ni arbres ni arbustos. Així evitem el podriment de les arrels. Per cert, és temps de carbasses rabassudes, i també de cols, bròquils, coliflors, naps, endívies o porros...

ELS ESCOLARS de pagès es feien la seva cola amb resina d'ametller. Ferien l’escorça per treure'n la resina i dissoldre-la en una mica d'alcohol. Aquesta pega, per cert, és ideal per enquadernar llibres.

AL PAÍS Valencià quan algú es posa molt vermell de cara solen dir: “s'ha posat roig com un badoc de magraner”. El badoc és la flor que fa l'arbre, que és d'un roig encès.

OH , PARE Déu, que alimenteu tots els ocells que hi ha en el món, beneïu aquesta taula, i a tots nosaltres també.

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 579 - Novembre 2016 - Pàg. 49

Darrer viatge del primer tren cremallera de Montserrat (06/10/1892 - 12/05/1957)

Estació de Monistrol Vila

Sant Salvador de les Espases 20-08-2016

Festa de la Parròquia 04-09-2016 22-26 Agost

Arxiu: Marta Flotats i Calderón (Llegat d'Antoni Flotats i Llagostera)

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 578 - Octubre 2016 - Pàg. 50